Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Dones que estimen la terra, la maternitat, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La llegenda de la donzella Mariola i la pantera”. Mariola, una jove garrida, joiosa i filla del patrici Màrius, “era promesa amb Aulo Emili, un jove nascut a la mateixa terra que ella i que ara residia a Roma, on feia carrera política. Des que eren adolescents, els dos solien anar a passejar per la serra” (pp. 190-191), acompanyats d’una pantera que portava Mariola. Aquesta pantera, com podrem veure al llarg del relat, simbolitza la filla.

En un altre passatge, llegim que “Son pare li l’havia duta (…) quan encara era un cadell de pantera. Ara ja era una pantera jove i gran que caminava al seu costat amb la fidelitat d’un gos i l’elegància d’un gat. Tothom la temia, però mai no havia atacat ningú perquè les mans de Mariola la calmaven en acariciar-la” (p. 191). Per tant, captem que la filla, des de xiqueta, ha conegut el món de la maternitat i el de preparar-li el camí per a un futur en què ella empunyarà les regnes, com a resultat d’una educació matriarcal que, a poc a poc, permet que la pantera es prepare per a quan serà jove i per a l’esdevenidor. 

En canvi, en Roma, hi havia un home (Caius Lúcul) que volia fer-se amb Mariola i que ho intentava amb el suport de l’emperador romà, Tiberi (p. 191).

A mitjan relat, la jove Mariola, davant de Tiberi, i amb la valentia de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, li diu que ell ha mort son pare, un home just i bo (p. 192), trets que enllacen amb el matriarcalisme. 

Posteriorment, quan eixien els animals que havien de matar-la en un circ, “veié que, per un lateral, s’obria una reixa. Sentí llavors una veu que coneixia.

-Corre!” (p. 193). Igualment, la pantera (la filla) eixia en defensa de la mare davant els altres animals.

Tot seguit, l’estimat (Aulo Emili) fugí amb Mariola als braços i la pantera. “Res no els impedí arribar al port (…) i tornar a Contestània, però, durant el viatge, Mariola estrenyé la mà d’Aulo Emili i (…) expressà (…):

-Soterreu-me a la Cova de la Sarsa…” (p. 193). Com a aclariment, Contestània era una part de la península ibèrica i, en bona mida, corresponia a molt del territori que hi ha entre el riu Xúquer fins a la banda d’Oriola o, àdhuc, un poc més avall, és a dir, en un espai que també inclou Cocentaina i la comarca del Comtat.

Així, copsem que la dona torna a la mare (la cova, un tret vinculat amb l’úter) i, simbòlicament, a la terra d’on havia sorgit. Una manera de reflectir el relleu: la filla substitueix Mariola com una princesa ho faria respecte a son pare o a la reina.

Ara bé, com que la pantera (amb el seu paper de filla) i Mariola s’estimaven, “allà descansà la donzella i allà diuen que anà a morir també la pantera, després que, durant molts anys, caminara sola per la serra que, a partir de llavors, dugué el nom de la seua ama” (p. 193). Aquesta narració pot evocar els relats o les llegendes en què un germà més gran i un altre més jove (per exemple, els Sants de la Pedra) o bé una mare i una filla (com ara, Demèter i Persèfone, de la cultura grega) s’estimen en línia amb el matriarcalisme. Es tracta d’un amor no de possessió, sinó maternal, en què tots dos, igualment, apareixen com a fills de la terra (ací, Contestània). És més: aquest tret el podríem empiular amb el sentiment de pertinença a la terra, d’amor per la terra: tots dos hi viuen.

Afegirem que una actitud favorable a la maternitat no exclou que una dona siga valenta, com hem vist en la mare i en la filla.

Finalment, en relació amb aquesta llegenda, el 13 de novembre del 2023, després d’haver-la tractada en la web “Malandia” el mateix dia, Antonia Verdejo González ens envià un missatge que incloïa aquestes paraules:  “Bona nit, Lluís,

Un relat molt tendre. La fidelitat dels animals i l’amor pels seus amos, en aquest cas, com mare i filla, és superior al dels propis humans. Ells mai et deixaran de banda. Ho sé per experiència amb els meus gatets: quan tinc temporades de mal, com aquests dies, i sempre, una es posa a sobre meu amb molta cura i no marxa. I, quan vaig estar molt malament, em passava la poteta per la cara i em llepava la meva. I, encara que no t’ho creguis, se li escapava unes llàgrimes”. Agraesc la seua generositat i aquest comentari, molt sucós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, que eduquen a triar i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en vincle amb l’Encantada, relacionada amb la comarca valenciana de la Safor i que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, també plasma el matriarcalisme. Comença dient que, “En un gran cau foradat dins la muntanya, té, tot per a ella, un palau secret, fet de molts passadissos i cambres (…), (…) sent els degotissos de les coves” (p.  107). Com podem veure, aquesta llegenda té lloc en un espai femení i matriarcalista: un cau (lloc on s’acullen els conills, de la mateixa manera que el nen ho fa dins la mare o, per exemple, en casa), un palau que porta la dona i que té molts canals (per tant, obert), amb molts punts de recepció i, àdhuc, de possible hostatge (les cambres, per a la nit, per a dormir i tot), degotissos (això és, estalactites) que fan que l’aigua vaja de lo que diríem el cel… cap a la terra, cap a lo terrenal (la terra com a lloc de trobada). I, òbviament, la cova, amb un paper similar (no solament, en lo simbòlic) al cau; i un palau que, entre d’altres coses, és secret (com podríem associar a la nit i a la foscor).

Tot seguit, llegim que, la reina del castell, “Cada cent anys, una  sola vegada, torna a ser lliure per un dia i per una nit” (p.  107) i, de pas, se li obri la possibilitat d’aspirar a la màxima llibertat, però que faria que ella estigués desarrelada. Ara bé, com que la dona prefereix eixe arrelament que li permet estar oberta i prendre cartes, “Pren del tresor les millors joies, es lliga els cabells amb pintes d’or treballat i s’engalana amb vestidures de preu” (p.  107). O siga, ella podria haver volgut una assimilació total amb la nit (romandre tancada) o bé amb el dia (el clímax de lluentor i de fama), però, així com la nit compta amb punts de llum (els estels), l’Encantada tria per joies (la il·luminen) i, així, per detalls d’or i per anar ben mudada i de punt d’onze.

Ja ben vestida, i sense aplegar tampoc, per exemple, a la luxúria, “troba camí, ix de la muntanya i es passeja pels boscos. Quan troba un home solitari, s’ofereix esplèndida i feréstega: ‘Què vols més? Jo o les joies que porte? Has de triar. Tot no pot ser’, diu ansiosa, perquè la condició és que, si l’home s’estimara més el seu amor, es desfaria l’encantament i ella seria lliure per sempre” (pp. 107-108). Aquestes paraules empiulen amb l’educació matriarcal i, igualment, les podem associar a un detall que tingué lloc en un moment de la recerca: donàrem a triar una opció (entre unes quantes) als participants i n’hi hagué qui en volia dues… Parlem d’un fet esdevingut a primeries dels anys vint del segle XXI, en una societat que, des del 1994 (en el cas de la valenciana), deixà d’aplanar que els futurs mestres d’instrucció primària poguessen estudiar l’especialitat d’Humanes (de què jo vaig ser-ne dels darrers) en la Universitat de València, pública, quan estava quasi retirada per complet de tots els centres d’estudis superiors de l’Estat espanyol,… mentres manaven els socialistes (el PSOE), tant en Espanya com també, com ara, en el País Valencià. Recordem que les Humanitats fan un gran paper en l’aprenentatge de com prendre decisions i no delegar-les en els altres.

A continuació, copsem que “es presenta tan rica, que ningú l’ha preferida a les joies que du. Ells s’ho perden, perquè no els dóna res i, de vegades, n’ofega algun dins d’un barranc” (p. 108), al meu coneixement, perquè ells tractarien d’imposar les seues normes, el seu model de vida, la seua cosmovisió. Nogensmenys, la força femenina no acull que, en el seu territori, aquós i vinculat amb la terra, es prioritzen les aparences (les joies, per mitjà de la lluentor) i sí l’acollida cap a les persones i, per consegüent, trets com la creativitat (recepció i obertura), en lloc d’una producció en nexe amb el model patriarcal. Sobre aquest punt, direm que es pot ser creatiu i fer-ne molt i, al capdavall, dormir bé cada dia, gràcies, en part, a l’humanisme, reflectit en aquest relat.

Finalment, en un apartat posterior a la llegenda, l’autor de l’obra, Ivan Carbonell Iglesias, comenta que “l’encantada és la porta cap a un tresor ocult a la residència intraterrena de l’encantada, el palau de vidre excavat al cor de la muntanya o al fons del llac” (p.  108). Tocant aquestes paraules, el 19 de novembre del 2023, un poc abans de redactar sobre aquesta narració, copsàrem nexes amb trets matriarcals importants: 1) que la “residència intraterrena” podria enllaçar amb el nen en la bossa de la mare, quan el nounat encara no ha nascut; 2) el tema del cor (la part fraternal i afectiva de la mare, molt estimada en les cultures matriarcalistes) i la terra (ací, la muntanya) i 3) el fons del llac (altra vegada, consideràrem que podria correspondre al… llac intern de la mareta, en que es mou el nen abans del part i en què hi ha una relació entre el present i el futur). La mare, amb els peus tocant terra i amb el cordó umbilical en lligam amb el fill que, quan tractarà de desenvolupar la creativitat, ho veurà aplanat, com en moltes rondalles tradicionals i, àdhuc, originàries de terres catalanoparlants (anteriors a 1932 i a la introducció de la ràdio i de la televisió).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Com a anècdota i, per a estimular a l’escriptura, ahir, de bon matí, quan diguí a una fornera quantes planes portava la recerca (des de que l’havíem començada) i que Pere Riutort, amb huitanta-sis anys, encara escrivia, em digué “Mi abuelo, con noventa y seis años, escribía todos los días”. Un bon referent.

Igualment, afegirem que els estudiants de Magisteri que començàrem en 1991 en la Universitat de València, segons ens digué un mestre a principis del primer curs, érem els darrers que ho faríem amb tota l’especialitat d’Humanes… completa.

Els del curs vinent, ja ho farien amb part del nou programa d’estudis.

Manava l’esquerra: 175 diputats. A més, els d’Herri Batasuna (independentistes bascs),contínuament, no participaven en el Congrés dels Diputats. Per tant, el PSOE hi tenia majoria absoluta.

 

Dones que porten la iniciativa, que trien i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2023, en resposta a un correu electrònic que ens havia enviat Carme Moruno Aragonès, li escriguérem:
“Gràcies, Carme, i bon dia,
Al meu coneixement, i, partint del fet que la tornada és en castellà i d’una cultura patriarcal (com és aquella, que no la vinculada amb la llengua catalana), és molt fàcil d’entendre el punt de vista de la teua àvia. I em pose de part d’ella:
1) Procedeix de la cultura castellana, patriarcal. El que la catalana és matriarcal està molt reflectit (i, quan diem ‘molt’, ho fem després d’haver llegit i analitzat, possiblement, més de set-centes rondalles, narracions i llegendes tradicionals de poblacions catalanoparlants, no de traduïdes al català, ni d’escrites en els darrers cinquanta anys) és una realitat. He estudiat també algunes cançons i poemes que m’han passat.
2) En la cançó, la dona llepa el penis a l’home. En moltes cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la dona és qui diu si aprova o no lo que vol l’home i, àdhuc, qui diu quan podrà, per exemple, fer-li una penetració. No és ell qui té la darrera paraula, qui mana, sinó ella.
3) Les dones catalanoparlants (i hòmens que ara tenen cap als huitanta anys, i n’he conegut molts perquè passava prou per un centre de jubilats i pensionistes, entre el 2009 i el 2015), són moderats, encara que, sovint, a elles, els agraden les cançons que jo dic eròtiques i, moltes vegades, es diuen picants.
4) En aquests versos, la dona és un instrument per a l’home (bé en hivern).
En canvi, per exemple, en la cançó ‘La manta al coll’ (pots escoltar en Internet la versió del grup ‘Carraixet’, la que prenc per a la recerca), és cert que lo que més ‘es cotitza’ és una xica per a dormir (per cinc quinzets), però, igualment, és de veres que, en una altra estrofa, elles tenen molta iniciativa i, fins i tot, jóvens, tenen certa independència: ‘Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a [= per a] pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana’). Aquest darrer detall empiula, com ara, amb el fet que, una de les àvies de ma mare (que havia nascut en els anys setanta del segle XIX) tenia certa independència econòmica respecte al marit i, a més, feia els seus dinerets a partir de vendes en la ciutat de València. I, com la meua besàvia, podem trobar moltes dones del darrer terç del segle XIX.
En qualsevol cas, aquesta cançó serveix com a exemple per a captar com influeix l’entrada d’una llengua de fora del terreny (però associada al poder polític d’un Estat)”.
Més avant, li he escrit:
“Ara m’ha vingut al pensament que, com a ‘compensació’ (i, potser, per això), algunes dones que m’han reportat es prenen aquestes cançons amb certa tranquil·litat: hi havia el fet que, com m’ha escrit més d’una dona, encara que, en el bar (o fora de casa), el marit pogués exagerar (com és el cas d’aquesta cançó), sabien prou i massa que, en casa, elles manaven i, igualment, que elles eren qui els donaven part dels diners que ells portaven a casa (fet que es pot llegir en algunes entrevistes que han publicat en Internet) o qui els deien com havien d’actuar fora de casa (en Andorra,… àdhuc, a qui havien de votar, quan encara no ho podien fer les dones)”.
Agraesc la generositat de Carme Moruno Aragonès, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna del poeta, la de la terra i la del Poble

General, ,

La llengua materna del poeta, la de la terra on ha nascut i la del Poble.

Al capdavall, el poeta Joan Alcover, en el discurs “La llengua materna”, de 1903, comenta que, més d’una vegada, la llengua materna és presentada, per alguns escriptors, com una llengua a rebutjar en plasmar la literatura i, així, “Ja t’aniràs castellanitzant a poc a poc. És qüestió d’una estona de paciència, quatre o cinc segles, i tot anirà com una seda. Mentrestant, resigna’t al silenci, a la passivitat, al destenyiment i la metamorfosi gradual (…). Molta indústria, molt de comerç, moltes carreteres, i res de conrear el llorer”. En resposta a eixa opció, la qual ell no accepta com la seua preferida, addueix:

“Què us sembla? Doncs a aqueixa exhortació filistea, jo i els qui com jo pensen i senten, pocs o molts, vet aquí la resposta que daríem: ‘No volem!’.

No és compte nostre, sinó dels homes d’Estat, travar els mitjans d’assegurar l’harmonia, sense mutilar i deprimir els pobles i les persones. A nosaltres ens basta sebre [= saber] que ni en nom de la concòrdia ni en nom dels més sagrats interessos hi ha dret a exigir el rebaixament i la capitis diminutio dels uns a benefici dels altres”, és a dir, de minvar la capacitat d’uns en pro de la d’altres persones o grups.  Per tant, Joan Alcover presenta que els polítics han de garantir l’existència dels Pobles i es posa de part d’una manera matriarcalista d’entendre la vida i, òbviament, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Tot seguit, enllaça aquestes paraules amb un fet que havia esdevingut en Escòcia, la qual, des de primeries del segle XVIII, havia estat adherida a Anglaterra. En 1895, “se celebrava a Escòcia un centenari. Un gran senyor acudia des de Londres a presidir els homenatges de tot un poble a les despulles de Robert Burns, el bard nacional”, o siga, el poeta escocés representant, “qui escrivint en dialecte escocès, nodrint-se de la vida popular i rústica, fent, com ell deia, del llibre de cançons anònimes d’Escòcia el seu breviari, era un geni prou potent per a ressuscitar davant el món la seva pàtria; mes, sortint de si mateix per a ajustar-se a la moda general anglesa, era un rimador mediocre”. Com a explicació, podem dir que la llengua materna, per exemple, entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, era la catalana. I, en aquesta llengua, els resultava més fàcil parlar, relacionar-se amb la gent que vivia més pròxima i del terreny, fins al punt de no sentir-se en terra estranya: era la que havien mamat des de xiquets. Amb el català, aplegaven, per dir-ho així, a l’ànima de la gent.

Igualment, com Joan Alcover afig a continuació, “El personatge abans citat deia davant la tomba del poeta: ‘És de més importància fer els cants d’una nació que fabricar-li lleis”. Ací, “nació” rep el significat de “terra on s’ha nascut i de què u es sent part”.

A banda, l’escriptor posa que Robert Burns “’apareix, s’adreça damunt els peus i reivindica les pretensions d’Escòcia a una existència nacional…’.

Amb poca diferència, i mudant els noms, podrien semblar pronunciar-les per aquí a prop”.

Finalment, ens comenta que qui digué eixes paraules “Era el capitost del partit liberal, Lord Roseberry, aleshores ministre d’Anglaterra” i Joan Alcover es posa de part de la jove Mallorca, “que tan abundosa florescència del seu esperit ens ha dut ara”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població

General, ,

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població.

Continuant amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (fet en 1903), quan comença a descriure i a enllaçar la llengua materna (la catalana) amb paraules i amb adjectius, diu “Ella, tal com és, fresca, senzilla, patriarcal, més pagesa que ciutadana i més popular que culta, té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment; ella enrobusteix i tonifica la inspiració viciada per l’intel·lectualisme cavil·lós i els refinaments (…) dels grans centres de cultura; ella és bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor que reconforta i embalsama”. Per consegüent, la vincula amb molts trets matriarcalistes: la frescor, la senzillesa, els pares (que és el sinònim a què ací correspon el terme patriarcal, no amb el de model de vida), amb el camp (la pagesia i, de pas, amb la terra), amb lo popular i conegut (en lloc de fer-ho amb l’individualisme urbà que comportaria el no ser coneguda per moltíssimes persones), que atrau les fonts de vida (i, així, les dones, qui són les primeres transmissores en els nens), com a enfortidor de l’ànima (tonifica) i del pensament que té a veure amb la terra, l’aigua que apaivaga, la mar, la innocència (netedat de cor)…

Per això, ell es decanta per la llengua catalana, la de la casa pairal, la de la terra on ha nascut i que s’hi havia desenvolupat al llarg de molts segles entre la gran majoria de la població, després de l’arribada de les tropes del rei Jaume I i de la repoblació cristiana iniciades en el segle XIII. I ho expressa a un amic: “Jo li responia:

-Certs personatges de les narracions d’en Pereda no parlen el castellà del novel·lista (…). Però quan l’emoció vibra i el pensament s’enlaira, (…) acuden als llavis, sense artifici ni violència, no les formes dialectals, sinó les formes originàries i comunes a tots els pobles de llengua catalana”, és a dir, la d’una llengua materna que, encara que respecta les formes locals, recorre a les més comunes i literàries que, a més, estan arrelades en la cultura popular mallorquina i molts dels altres territoris catalanoparlants.

Això explica que, tot seguit, Joan Alcover adduesca “Travessàvem el meu amic i jo pel vessant de la muntanya, coberta de bosc; el silenci solemnial de l’hora baixa s’estenia pel gran espai que dominàvem; el campanar d’una ermita llunyana va tocar l’Angelus; una vella i una nina que allà a prop recollien llenya menuda se posaren a resar. Jo vaig dir aleshores:

-Què resen?

-Què vols que resin? L’Ave Maria.

En efecte; mes diuen les dones, no ses dones; el fruit; no es fruit (…). És una llengua erudita? És antiquada? No és així com ens ensenyaren a tots les oracions? Doncs aquesta és la llengua dels poetes”.

En resum: la llengua del poeta (ací, un home que també fa poesia escrita) encaixa amb la del poble, simbolitzat per les pregàries, la vella (el passat), la nina (el futur), el matriarcalisme (l’anciana que fa de mare i d’educadora de la xiqueta) i, òbviament, amb el llenguatge culte que, en el camp de lo religiós, havia passat de generació en generació, malgrat que, a nivell de carrer, com ara, s’empràs l’article salat (“ses dones”, “es fruit”), en lloc de formes que, igualment, havien sigut històriques en les Illes Balears. I, així, l’escriptor parla i escriu “en la llengua que begué d’infant en els pits que l’alletaren. (…) la musa camperola d’aquell racó de món ha vençut la musa capitalina”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

La llengua materna, la terra i la realitat en què viuen les persones i que les envolta

General, ,

Una ànima de la terra, oberta a la realitat personal i a la que rodeja la persona i l’artista.

Prosseguint amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (de 1903), en relació amb la llengua catalana, comenta “En efecte, senyors. Mallorca té una ànima, i rebutjar la seva natural expressió és deixar-la morir; i deixar-la morir és renunciar a la seva existència com a poble. L’ànima del poeta i l’ànima del país on rep contínuament les seves impressions, no poden divorciar-se. La realitat interna del poeta i la realitat que el rodeja i nodreix la substància de la seva vida, no poden tenir una expressió distinta. És una llei natural, és una llei artística independent de particularismes i tendències estranyes a l’art mateix”. Aquestes paraules lliguen amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la llei es fonamenta en el dret natural (en allò a què tenen dret les persones, simplement pel fet de ser persones) i no, com ara, amb una legalitat sovint creada a partir de beneficis particulars d’una minoria de polítics que, aprofitant que ocupen el poder, tracten d’anihilar qualsevol diferència cultural i, fins i tot, d’imposar un nou llenguatge políticament correcte, encara que alié a l’evolució que la gran majoria de la població fa d’una llengua.

Com a exemple, el suposat llenguatge inclusiu que, des de primeries dels anys vint del segle XXI, començà a ser il·legalitzat en alguns Estats (com ara, en la ciutat de Ginebra, Suïssa, en el 2022; o en França, en el 2023), en la Universitat de Barcelona (en octubre del 2023) o arraconat (per una decisió que l’Institut d’Estudis Catalans prengué en la tardor del 2023) i que havia sigut denunciat per molts lingüistes (des de feia uns vint anys), com a discriminatori, forçat, antinatural i com un empassa-t’ho. És més: en juny del 2022, un membre d’una associació valenciana em comentà que l’entitat emprava en els seus escrits aquest llenguatge inclusiu, perquè, si no ho feia així, no rebrien subvenció de la Generalitat Valenciana (llavors, en mans de partits de lo que es diu esquerra): una actitud clarament pròpia de règims totalitaris i, òbviament, patriarcal.

Més avant, Joan Alcover agrega que “Passi que el jurisconsult, l’historiador, el crític, el publicista, parlin en castellà; però el calfred de l’emoció, el polsim de la imatge aletejant i viva, el llampec de la flama invisible i tremolosa, lo més fondo, lo més íntim, lo més personal, no hi passen a una llengua externa” i que, si ho fem a una llengua diferent a la materna, en aquest cas, al castellà (sobretot, partint de la situació entre el català i el castellà, en què la llengua castellana compta amb el suport del govern estatal i de tots els seus tentacles polítics i jurídics i de part de l’Església institucional en terres catalanoparlants), “la sinceritat, sense adonar-se’n, va fent concessions a la retòrica; i la imaginació no corre a lloure amb la llibertat salvatge d’aquelles eugues que espolsen les cabelleres”. Cal dir que, més d’una persona que ha participat en la recerca, ens ha comentat que preferien casar-se amb un home sincer i que moltes dones nascudes abans de 1920 no abraçaven la retòrica, sinó la senzillesa i l’entesa en les paraules, la didàctica, el fer accessible el llenguatge.  `

 

“El poeta és el verb, l’expressió de la vida popular”.

Un poc després, l’escriptor posa unes paraules que enllacen amb investigacions sobre el matriarcalisme i, si no, sobre la cultura castellana (encara que ho haja sigut en publicacions curtes): “Però, el qui a Mallorca escriu en castellà, propendeix a les generalitats incolores; en el vehicle de la llengua s’allunya del seu centre (…) i s’apaguen notes i detalls i menudències precioses que són la vida de l’art. (…) El poeta és el verb, l’expressió més pura i més autèntica de la vida popular on la seva està incorporada; i, desarrelant-se d’ella, hi deixa una gran part de la saba, de la virulència, de l’energia comunicativa”. Tocant aquestes línies, afegirem que, en la cultura catalana, hi ha més tendència a les coses senzilles, a combinar detalls amb generalitats (així com a una bona relació entre l’home i la dona, en què ella mana però de manera oberta i acollidora), és a dir, a lo que, en recerques sobre psicologia, es sol considerar la part femenina de la persona (yin). I, quant al tema del verb, alguns filòlegs que han tractat la llengua catalana, com ara, Jordi Badia i Pujol, han plasmat algun article en què indiquen que el verb (l’acció) és molt important en el català.

En referència a les generalitats, direm que foren introduïdes durant l’època renaixentista (segona meitat del segle XV i la major part del segle XVI), amb una important penetració del castellà en les capes altes i en l’Església institucional, i que, no obstant això, no ho fa en molts catalanoparlants del primer quart del segle XXI que tenen un fort sentiment de pertinença a la terra.

I és que, com molt bé indica Joan Alcover, “No tenen aquí les penyes el mateix color, ni els pins la mateixa harmonia, ni les fruites el mateix sabor, ni la societat el mateix aire que a una altra banda; i tot col·labora a la formació de l’idioma o a sa transformació: la llum, el clima, la flora, la fauna, les preocupacions, els vicis, els costums, el temperament i la psicologia del poble”. Per això, valia la pena promoure i afavorir la llengua materna (ací, la catalana) i lo que anava adjunt a la terra… com també en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna, de la terra, del jovent i de la gran majoria de la població

General, , ,

Un altre tema interessant que trau el poeta Joan Alcover, en el seu discurs “La llengua materna”, de 1903, és la llengua. Cal dir que, per a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920, la llengua i la terra són els pilars de les seues vides, com eixa pedra grossa que apareix en algunes rondalles i que dona consistència, força a lo que es basteix damunt d’ella. La llengua, com podrem veure, empiula amb aquest matriarcalisme: “A Catalunya s’ha imposat el català, com a llenguatge literari, als escriptors i al poble”.

Quant al País Valencià, diu que, “A València, poble verament bilingüe, a on l’escriptor no aprèn el castellà sols en l’escola, sinó en l’interior domèstic, coexisteixen la renaixent poesia regional, brillant i perfumada, però d’arrels no gaire fondes en la societat, i la viva tradició castellana, prou antiga per haver donat noms il·lustres al repertori clàssic de Castella”. Açò podria tenir una relació molt directa amb la política que portà l’Església valenciana des de mitjan segle XVI, de Juan de Ribera ençà (Sevilla, 1532- ciutat de València, 1611) qui ja tractà d’introduir la llengua catalana en les escoles populars que, aleshores, regentava l’Església valentina (encara que en fossen poquíssimes, després de la Germania) i que, a més, durant alguns anys, fou virrei del Regne de València. Tampoc no deixarem a banda el paper del predicador i religiós castellà Tomás de Villanueva (1488-1555), igualment, exaltat per alguns sectors “progressistes” de l’Església valenciana en el primer quart del segle XXI. Recordem que, en paraules de Pere Riutort (amb qui parlàrem el 31 de gener del 2021), “La conversió dels moriscos, per lo que em digué Manuel Sanchis Guarner, resultà de la promoció de catequització que va fer el Patriarca. Els frares no van ser, sinó els religiosos. De deu missioners, nou eren religiosos… i ja volien introduir el castellà…”.

Això sí: Joan Alcover addueix que, “si tradueixen a la segona la vida del camp, on el castellà no sol parlar-se, l’honradesa artística els obliga a suprimir el diàleg, posant només entre i entre, com notetes de color, en boca dels pagesos, qualque breu partícula valenciana”. És a dir, que la gran majoria de la població s’identificava amb la llengua materna, coneguda,  popularment, com “valencià”, i que era molt parlada entre els llauradors, el col·lectiu que, fins i tot, a primeries del segle XXI, més ha conservat el matriarcalisme juntament amb els valencians de les poblacions en què menys ha penetrat el castellà i, de rebot, la cultura castellana,… en la manera d’entendre la vida.

I, més encara, si tenim present que, com em digué Pere Riutort el 31 de gener del 2021, “L’any 1939, el 49% dels valencians eren analfabets [en llengua castellana]”, fet que volia dir que l’escola pública estatal (de tradició castellana, castellanista i patriarcal) encara no havia assolit el seu objectiu de castellanitzar la societat valenciana catalanoparlant. Igualment, m’afegí que, mentres que, “A Mallorca, es fundaren onze fundacions de dones; a València, hi ha hagut alguna cosa, però en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca [, de fundacions religioses]. I, ací, bastant menys”. 

Això explica que, com plasma l’escriptor mallorquí, “Aquí a Mallorca pot dir-se que de la nostra història i la nostra personalitat no en queda més que la llengua, única parlada entre nosaltres, fora de certs actes cerimoniosos (…). El castellà l’aprenem bé o mal en els llibres, mes no en la vida”. Aquesta darrera frase encaixa molt amb el refrany (que hem trobat amb diferents formes) que deia el meu avi matern, Miguel (1906-1992): “[Jurídicament,] Manen els hòmens, però [, en el dia rere dia,] es fa lo que la vol la dona”. Per aquest motiu, Joan Alcover incorpora paraules que, en el primer quart del segle XXI, encara enllacen amb el matriarcalisme en cada u dels tres territoris esmentats: “No fa gaire es podia dir: ‘Catalunya té una sola tinta; València en té dues; Mallorca… quasi és incolora: no té ni el castellà en els llavis ni el mallorquí en el cor’”…, si més no, a nivell literari. I diem açò perquè, d’acord amb l’estudi esmentat, podem assegurar que, per exemple, on més s’ha conservat (en molts sentits, com ara, en els balls, en la transmissió en lo familiar, en l’herència, etc., sens dubte, ha sigut en les Illes Balears). Escric açò el 6 de novembre del 2023.

I, ¿per què València tenia dues tintes? Segons unes paraules de Pere Riutort (Petra, Mallorca, 1935 – Tàrbena, País Valencià, 2021), del 10 d’agost del 2021, “El foc es feia a terra: jo ho he vist. Cantaven, llegien. Rondalles fent el sopar… Les rondalles reflecteixen la realitat popular: televisió, res; ràdio; res; premsa, pràcticament ningú llegia.

Els valencians teniu els castellans al costat…”.

I, com que el mallorquí (el català) no estava en el cor de molta gent lletrada en 1903, calia impulsar el seu reviscolament. O siga, el de la llengua materna, el de lo matriarcalista, després de més de cent-huitanta anys d’imposició del castellà en quasi totes les illes, llevat de Menorca (la qual, durant bona part del segle XVIII i alguns anys del segle XIX, fou anglesa) i no acollí la Inquisició i permeté l’ús de la llengua catalana. Això enllaça amb unes paraules posteriors de Joan Alcover: “El jovent s’inclina cada vegada més a cantar en la materna llengua, és a dir, a l’autonomia espiritual i poètica de Mallorca. I jo, que ja fa ben prop de vint anys que ho predicava, és clar que no puc menys de celebrar-ho”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna i el comunitarisme a primeries del segle XX

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en catalanoparlants de primeries del segle XX. Punts en comú amb els catalanoparlants del segle XXI. Estudi del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover.

A les darreries d’octubre del 2023, accedírem a una entrada interessant en relació amb aquest tema: “La llengua materna – Joan Alcover” (https://stroligut.com/joan-alcover/la-llengua-materna), publicada en la web “Stroligut”. Així, podíem llegir “La llengua materna”, un discurs que feu el poeta mallorquí Joan Alcover i Maspons en 1903 en defensa de la llengua catalana.

Però, primerament, farem una introducció amb el significat de paraules com “pàtria”, “mare pàtria” i “terra pàtria”. Quant a “pàtria”, com escriu Pere Riutort (que havia estudiat la llengua i la cultura gregues i que fou mestre de grec) en la seua explanació del 2018, plasma que “és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines (…). Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga (…) ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta” (p. 39).

En línia amb eixe bes a la mare i amb les arrels de la planta (la qual està vinculada amb la terra, tret matriarcalista), el “Diccionari etimològic manual” de Josep Moran junt amb Joan A. Rabella, publicat per Edicions 62 en 1999 (1a. edició), comenta que “Pàtria” vol dir “País on ha nascut una persona”, afig que procedeix del llatí patria, i captem que, encara que, etimològicament, significa “terra pàtria”, resulta del femení de l’adjectiu llatí patrius, -a, -um. En d’altres paraules, el punt de partida d’aquest terme és femení i, per tant, en relació amb la terra. I, com sabem, la terra és un símbol femení i empiula molt amb el matriarcalisme.

Ara sí, passem al text del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover i Maspons (Ciutat, 1864-1926):

“No puc parlar en nom de la saviesa, però he viscut ja bastant per a parlar en nom de l’experiència i aplicar lliçons que n’he rebudes a l’estudi de qualque problema literari que interessa i pertoca ben de prop a l’avenç, la cultura i la vitalitat del nostre poble.

M’hauria de fer violència per a desviar el pensament del seu jaç predilecte. Com més va, més mallorquí em torn; més em duen l’afecte, l’egoisme i la reflexió a enfortir la solidaritat entre la meva vida i la vida de Mallorca; més m’humilien els motius que doni perquè la bescantin o la desconeguin, o puguin creure que es desconeix a si mateixa; i més s’arrela en mi la convicció que eixugar les fonts de la vida regional és un atemptat contra la pàtria”.

Com podem veure, el poeta fa esment de les fonts i de les arrels, dues paraules que enllacen amb lo matriarcal.

Tot seguit, addueix que “Si som enemic de la nació superficial i burocràtica que sols concep la regió amb la lliurea de la província, més enemic som encara del cosmopolitisme ideològic que descoloreix i afluixa les potències (…). Vibri en bona hora el sentiment patriòtic i humanitari”. Per consegüent, aquest sentiment (qualificat de “patriòtic”) va unit a les persones, a lo humà, als altres, no al tancament des de lo burocràtic i del culte a una ciutat que menysprea la pagesia i lo que no és part de lo urbà.

Un altre passatge que connecta amb lo matriarcalista és quan, escrivint sobre el món artístic (per exemple, la música, la pintura i la poesia) del segle XIX, Joan Alcover comenta que s’havia obert un cicle “que té quelcom de claror messiànica, i promet ésser de llarga durada; mes la pintura i la poesia caminen d’esma. S’aixequen grans figures, enlluernants i solitàries, però no fan església. Són arbres que desperten la curiositat i l’admiració, però no tenen la virtut de reproduir-se, escampant la llavor fecunda del proselitisme”.

O siga que, en les cultures matriarcals (de què el poeta forma part), es fa església, paraula que té a veure amb “assemblea” i amb “comunitat”, com molt bé es reflecteix, per exemple, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I). Això va en línia amb “no fer capelletes”, com es diu popularment, i sí amb “fer poble” i, àdhuc, amb “fer Poble”, amb “fer País”, etc., units per una llengua que hom té com u dels pilars dels catalanoparlants i, de pas, de la terra en què es parla. A banda, el comunitarisme,… el qual també es copsa en moltes rondalles i en la vida de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra unit a acollir el foraster i a promoure la llengua catalana, la terra i la germanor

General, ,

Prosseguint amb les entrevistes fetes per Casimir Romero Garcia, en tercer lloc, a Paula Silvestre Gozalbo, qui, “fa poc que ha acabat els estudis de mestra i forma part d’una promoció de set terrissencs que van fer estudis superiors, cosa mai vista a Terrís.

Casimir: -Paula, veig que els set companys i companyes que heu acabat els estudis, encara que alguns treballeu fora, continueu formant part de la xarxa vital de Terrís. Com ho veus, tu?

Paula:  -No és fàcil d’explicar. Supose que han coincidit moltes coses. La generació dels nostres mares i pares s’han implicat en la política i la vida social, i ha fet que nosaltres també ens hàgem implicat”. En relació amb aquestes paraules, podríem dir que no necessàriament, com ara, la participació en la política (com a membre, per exemple, d’un partit) va unida a un sentiment de pertinença a la terra, ja que es pot actuar (com és el cas de l’anarquisme i de línies molt pròximes) en pro de l’universalisme, del cosmopolitisme, de ser ciutadans del món,… i rebutjar lo que té a veure amb el passat, amb les arrels.

Aquesta actitud urbana de racionalitzar la vida, de masculinitzar-la en lo psicològic i en les obres, enllaça, com ara, amb un menyspreu cap a l’humanisme (molt pròxim al matriarcalisme) i, de pas, afavoreix una major desigualtat social (no solament econòmica) i, deixem-ho clar, una desconsideració cap a lo femení, cap a la part femenina de la persona, cap a la Mare Terra i cap a lo indígena (a banda de lo aplicat als pobles del món, tradicionalment, coneguts com indígenes o aborígens).

De fet, el 30 d’octubre del 2023 poguérem veure en Twitter una foto de membres d’una coalició política catalana, històricament, d’extrema esquerra (la CUP, https://twitter.com/JordiCerda/status/1718889359007510643?t=OnijJrSJevGJRLpSB_NDLQ&s=19), i, malgrat que defenien la immigració, totes les persones (més de setanta) eren de pell blanca. Ara bé, el fet de ser blancs no vol dir que fossen racistes o, com ara, xenòfobs.

Tot seguit, Paula Silvestre Gozalbo afig “I, en la nostra vida escolar, el principi, la base, el començament de tot, era el poble. L’entorn era l’element motivador de l’aprenentatge. Féiem moltes eixides relacionades amb el que estudiàvem. En una revisteta que repartíem per les cases, explicàvem què féiem i per què ho féiem”. És, en aquest passatge, quan es plasma el matriarcalisme i el contacte amb la terra, l’arrelament (el fonament de l’escola). Això sí: més enllà de l’espai del centre educatiu. Per això, parla d’“una revisteta que repartíem per les cases”.

A banda, aquesta escola reflecteix trets que enllacen amb l’educació matriarcal: “Les notes i qualificacions no eren importants. Era una escola en la qual es respirava la cooperació i la col·laboració.

Això ha tingut, com a resultat, que, entre nosaltres, existisquen uns llaços d’amistat que duraran per a tota la vida.

Fins i tot, alguns de nosaltres ens vam presentar a les eleccions municipals en llistes de diferent opció. Eixe esperit constructiu continua viu”. En aquestes paraules, copsem una educació no unida a un esperit de militància, el qual convertiria l’escola en una mena de lloc de formació de pensament (però amb un estil militar en el fons, i en què, com ara, un braç en alt i allargat i mirant cap al sol o bé un braç amb el puny tancat mirant al cel i per dalt del cap, mentres que el cap mira a terra, ens parlaria d’una actitud no precisament matriarcalista). Com escrigué, pel 2013, una dona a Federico Mayor Zaragoza (director general de la UNESCO entre 1987 i 1999), i poguí llegir en la primera meitat d’eixe any, un puny no permet donar la mà al proïsme, però sí una mà oberta. I hi estic d’acord.

En acabant, la jove comenta que “La natura i l’entorn que tenim la sort de disfrutar també ens marquen.

(…) I Jéssica, eixa sí que és bona! És atleta i està acabant Educació Física.

S’ha adaptat bé a Txèquia, on fa el màster final de carrera, però enyora els camins del terme on entrena i, sobretot, les olives en salmorra que adoba sa mare cada mes de novembre.

Jo destacaria, Casimir, eixe sentiment de pertinença al poble i eixa unió que durarà molt de temps, potser sempre, i que és molt fort”.

Aquestes darreres paraules són com el notari que certifica que sí, que, efectivament, hi ha un sentiment de pertinença a la terra, que no va unit a un no obrir-se al foraster, ni a desinterés per lo que esdevé més enllà del poble, sinó, simplement, que u es sent part de la terra on viu, que la promou, que estimula la gent a conéixer-la més, és a dir, a no sentir-se òrfens, ni estrangers, ni colons, ni menyspreadors del lloc on resideixen, ni del llegat lingüístic, cultural, etc. que hi va adjunt. I, òbviament, que viu en pro de la germanor. 

Finalment, l’investigador, Casimir Romero Garcia, els diu:

“-Gràcies, Andreu, Felipe i Paula!

Entre les vostres famílies, la Universitat i el poble, que també ha estat com una Universitat per a vosaltres, pense que esteu preparats per a fer vida.

Deixeu-me que us diga que pense que teniu molt a oferir a la societat. Intuïsc, pel que he sentit i pel que he vist en vosaltres, que sou bones persones.

Com dirien els vostres iaios i les vostres iaies:

UNES BELLÍSSIMES PERSONES!

Salut i alegria!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La universitat de la vida al poble”, sentiment de pertinença a la terra i educació matriarcal

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra en pobles catalanoparlants i l’educació matriarcal. Entrevistes de Casimir Romero Garcia a jóvens valencians.

El 28 d’octubre del 2023 copsàrem un avís en Facebook, per mitjà de Casimir Romero Garcia, un valencià molt interessat per la cuina, per la cultura valenciana i per l’educació, a més de molt obert. I, tot seguit, llegírem un escrit seu, ací plasmat i amb lleugers retocs: “LA UNIVERSITAT DE LA VIDA AL POBLE. Sèrie ‘Històries per a menuts’ (67)” (https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid0g1KDLgiueFHu6MQBCQv5C3YqEtUy1SPGVfR17gMJqkkwoQXE3eDokgZU7JGVuRDel&id=100025902192926).

“Hola, com va?

(…) Esta és la número 67 i és molt especial. No parlarem de castells, ni de vacunes…

Hui parlarem dels pobles menuts. D’eixos pobles menuts tan bonics, en els quals viviu vosaltres.

Per exemple, de Terrís!

TERRÍS

Terrís és un poble que no passa de tres-cents habitants, rodejat de natura, no gaire lluny de la Penya de Benicadell i del cim del Montcabrer i el Montdúver.

Fa uns dies, em van entrar ganes de conèixer el que pensen les persones que han nascut, s’han criat i pensen continuar vivint o tornant el que el seu treball els permeta a Terrís.

I vaig quedar amb tres joves entre 20 i 26 anys”.

Tot seguit, Casimir Romero Garcia fa qüestions a diferents persones: “ANDREU ROMERO BATALLER, després d’estudiar audiovisuals a Gandia, treballa a la botiga de fotografia dels seus pares en un poble veí.

Casimir: -Andreu: en poques paraules, al teu entendre, què és un poble?

Andreu: -Un poble és una xarxa viva interconnectada. Els seus membres es coneixen entre ells i coneixen el passat de la comunitat, perquè els seus avantpassats els l’han anat contant de viva veu i ells van mamant-lo des de menuts.

Al poble, de manera espontània, n’hi ha un suport mutu i una participació activa que permet construir unes relacions duradores i intergeneracionals.

El sentiment de pertànyer a una comunitat de vida és present. És com una gran família.

El respecte a la natura forma part de la seua essència.

L’aigua, l’aire, la tranquil·litat… fan que es disfrute d’una bona qualitat de vida lluny de la voràgine de les ciutats”.

Com podem captar, molt de lo que diu Andreu Romero Bataller ja ho plasmem en tractar sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, en alguns poemes que ens facilitaren, per exemple, Rosa Rovira, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que el 29 d’octubre del 2023 accedírem a un article publicat en la web del diari “El Punt Avui”, titulat “L’era del desarrelament” (editat dos dies abans) i a una nova del mateix dia, però referent a l’educació per a combatre les notícies falses. Cal dir que, en aquest segon article, s’indicava que “Organitzacions internacionals i locals alerten de la necessitat d’educar els més joves per detectar la desinformació”, que “El 74% de l’alumnat està desinformat, segons els professors” i un tercer subtítol interessant i que no empiula amb una actitud pedagògica (d’ensenyament) en pro de les humanitats, sinó de fer fi: “L’educació mediàtica no forma part del currículum educatiu i s’imparteix a criteri de cada docent”. I ho dic perquè, per exemple, des de xiquet (nasquí en 1971), en cals meus pares (nascuts a primeries dels anys quaranta), el tema de la manipulació estava present i, prou i massa, ens feien veure que, com ara, consultant fonts diferents, comparant-les, lligant caps i, per descomptat, aprenent sobre com no ser manipulats, podríem ser persones lliures (en reports) i obertes. 

Quant a l’esperit comunitari de què parla l’entrevistat, va en línia amb el fet que, per exemple, en moltes rondalles, hi haja personatges que fan costat als necessitats: allotjament, els donen menjar, els tracten quasi com si fossen de casa, etc.

Igualment, la relació amb la natura (amb la Mare Terra) és manifesta en molta de la poesia matriarcalista com també, àdhuc, en moltes cançons eròtiques recopilades abans de 1980 i que havien sorgit des del poble, des de la gran massa, no de boca d’alguns artistes.

Continuant amb el post de Casimir Romero Garcia, el segon entrevistat, Felipe Camaña Martínez, diu frases que enllacen amb recerques sobre el matriarcalisme. Un exemple, quan Mª Carmen Basterretxea, en relació amb la cultura basca, parla de sinceritat, de noblesa i de la major pervivència de la llengua basca entre les dones, tot i que elles portaven la casa i tenien (i tenen) la darrera paraula: “FELIPE CAMAÑA MARTÍNEZ viu de dilluns a divendres a València, on estudia Tecnologia Alimentària.

Casimir: –Felipe, pots dir-me algunes de les coses que t’omplin més del poble?

Felipe: -La família, els amics i la gent, Casimir.

No sé com explicar-t’ho. És una sensació de benestar, de que eres acceptat i valorat i, alhora, de que eres útil.

Quan es fan carxofades, dinars i sopars per a recaptar diners, curses solidàries…, tinc l’oportunitat de conviure amb veïns de totes les edats. El meu cor batega amb el seu.

A mi, m’agrada molt escoltar. La gent gran conta històries molt boniques. Formen part de la memòria col·lectiva. Jo faig preguntes sobre el meu iaio Felip, que era l’obrer del poble.

Les persones majors tenen un vocabulari amb menys castellanismes i anglicismes que nosaltres. No saben de gramàtica, però parlen que dóna gust escoltar-los. Note sinceritat”.

 A banda, les paraules relatives al punt en comú, des del cor, ens recorda unes que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en el llibre “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicat per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors comenten que un jove començà a exposar sobre nacions de l’Amèrica sotmesa a la cultura castellana i digué “Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (p. 40). Els aimares són un poble indígena que viu en Bolívia, el Perú i Xile.

L’actitud cap a la llengua catalana, la qual té molts trets matriarcalistes, fa que aquest jove i més persones puguen destacar la noblesa dels més vells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.