Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura, la política i l’enciclopedisme castellans vists de terres valencianes estant

General, ,

En un quart apartat de la introducció de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en què es pot veure el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez (que havia nascut en 1866) escriu que “Es quedà darrere el segle XVIII i, al desaparéixer aquells hòmens que es salvaren de l’enciclopèdia, o siga, de la influència francesa, la guerra de la independència ho absorbí tot i, cosa rara, mentres la gent es matava defenent el territori contra l’invasor, per tota la península, allà, en la punta d’aquesta, pel migjorn, en les corts de Cadis, els principis francesos s’acabaven d’ensenyorejar de la cosa pública.

I, arrumbant la política tradicional espanyola, especialment, la de la gran Corona d’Aragó, entronitzaven el centralisme i l’uniformisme francés, lo que preparà la total pèrdua de l’imperi colonial i matava, al propi temps, les característiques de les regions, les que, precisament, acabaven de salvar Espanya del seu derrocament en maig i juny de l’any huit [= 1808]” (pp. 23-24). És a dir, que la visió patriarcal de la vida tractà d’introduir-se en els territoris catalanoparlants i en Aragó mitjançant la influència de la cultura francesa (patriarcal com també la castellana). I, més encara: s’adopta com a futura per a quan el rei Ferran VII tornarà a lo que, després, serà, jurídicament, l’Estat espanyol. Afegirem que, de manera explícita, ve a dir que la política castellana (i la francesa, lloades pels il·lustrats i pels enciclopedistes dels segles XVIII i XIX) no es corresponia amb la dels valencians (ni, de rebot, amb la dels catalanoparlants).

Això explica que, en acabant, plasme “Com diem, amb els quefers, primer, de la lluita epopeica; i, més tard, ja deixats arrere aquells angoixosos anys, amb les bregues dels blancs i dels negres, en la nostra regió, com en les altres bandes, desaparegueren les manifestacions culturals populars, deixant a banda les efímeres d’auques, col·loquis i romanç de cego, aquests, ja en castellà. No hi havia temps més que per a cantar el sí senyor pels carrers; i himnes, per les muntanyes, i envestir-se i esgarrar-se uns a altres en fulles i papers, com si foren de races diferents.

Uns, tot lo que tenia sabor ranci, ho miraven amb odi. Els altres, tot lo que no era de son credo, ho detestaven. Ja havia quedat en oblit lo purament nostre” (p. 24). Aquestes paraules podem enllaçar-les, àdhuc, amb la realitat que, cap al 2024, això és, quasi un segle després d’escriure-les el folklorista Francesc Martínez i Martínez, hi havia en el País Valencià (però amb dues comarques històricament i culturalment castellanes que no estaven vinculades amb el Regne de València abans del segon terç del segle XIX), en Catalunya i en les Illes Balears.

Per exemple, en la major tendència a traduir a la llengua catalana obres en altres llengües, abans que difondre’n les que, originàriament, s’havien escrit en català. O, com ara, la d’interessar-se (al meu coneixement, com una mena d’exotisme) per religions i per cultures forasteres o d’altres terres i, alhora, no promoure tant lo casolà. Això comporta un desarrelament entre les persones que no es senten, culturalment, de la terra on viuen i, igualment, una política castellanista i patriarcal per part de partits, d’associacions, de sindicats, d’entitats culturals, etc. que es qualifiquen d’esquerres, de progressistes, transversals,… La resta, una important majoria, encara tocava els peus en terra i preferia, com em deia Pere Riutort, per telèfon, el 20 d’agost del 2020, un empelt (“Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra; la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on un s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’“).

Per això, addueix que “Ningú feia cas de lo popular. Lo tradicional es mirava amb menyspreu. Transcorre mig segle XIX, el de les salvatjades, que alguns apel·len de les llums” (p. 25), fins que, durant el segon terç del segle XIX, sorgeix un moviment que, principalment, en la segona meitat d’eixa centúria, promourà el sentiment esmentat: la Renaixença.

Finalment, diré que, en el 2023, una dona de quasi huitanta anys em demanà a què atribuïa jo l’expansió del matxisme i de la situació de la dona en aquells anys de “progrés” del segle XXI. Sense embuts, li responguí que la cultura castellana i la seua penetració en les terres catalanoparlants hi tenia molt a veure. Molt. I que molts dels comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 donaven consistència a lo que li havia dit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura castellana i el castellà vists de terres valencianes estant

General, , ,

Un tercer apartat del pròleg de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en que copsem com entén Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) el sentiment de pertinença a la terra (i, de pas, com escriguí en Facebook el 17 de gener del 2024, com els qui “toquen els peus en terra i no es deixen portar per grups (ni per iniciatives) que, sovint, parlant col·loquialment, ajuden a tapar les vergonyes de la cultura castellana i, de pas, intenten trepitjar les altres, bé en nom de lo políticament correcte, bé en nom del cosmopolitisme i, si no, amb eixe argument emparat en lo que diu la universitat del segle XXI, més mansa que la del segle XX”), diu així: “Les manifestacions culturals genuïnament valencianes havien desaparegut.

El vent de ponent que, primer, durant els segles setze i dèsset, a poc a poc, havia infiltrat l’escriptura castellana en els escriptors d’aquesta terra, embravit en els començaments del díhuit, havia tractat de desarrelar fins la parla valenciana. Esglaiats, amb sobra de motiu, els patriotes valencians s’encolliren com els caragols, ficant-se dins de ses cases, els que no pogueren emigrar.

Les sobergament bàrbares disposicions de l’estranger que, encara, més salvatjades feia, l’exactitud en el seu compliment i la rigorositat a executar-les, no deixava palenc més que per als estrangeritzants. La llengua vernacla havia sigut tirada pels maltractats i romputs finestrals dels edificis públics. Tot l’afany dels manaires era el destruir l’ànima valenciana per a esborrar la nacionalitat i fer una província més a semblança de Castella, per més que, en un pla d’inferioritat, fent-la subordinada d’aquella” (pp. 13-14). Com a curiositat, en nexe amb el terme “ponent” (el qual fa al·lusió a Castella), hi ha una dita que diu “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. I, com a anècdota, la qual contí a Pere Riutort el 15 de juny del 2021, un dia, el meu oncle José Palop Besó (1935-2021), mentres que ell i més familiars arreplegaven garrofes, oí com una neboda li deia que en restaven unes quantes per recollir. Llavors, ell li respongué que no calia que les agafàs perquè “Més es perdé en Almansa”. Com em comentà l’històric mestre, “La consciència popular és molt important” i enllaça amb el sentiment esmentat. 

Com podem veure, el folklorista valencià escriu sense embuts, considera Castella com una nació estrangera (i, quant als castellans, com estrangers). Cal dir que la paraula “estranger”, etimològicament, vol dir “estrany” i que la cultura tradicional castellana i la valenciana no són precisament similars. 

En acabant, amb el mateix estil, Francesc Martínez i Martínez plasma que “Pel barbre dret de la conquesta, se li importà llengua, lleis i costums exòtiques. Sols, i en castellà, escrivien els partidaris del francés; els que no ho eren, ni alenar podien. La dolça llengua valenciana, la, per Cervantes, tan alabada, quedà sols per a l’ús dels pobles i del poble en la ciutat, puix les personalitats no la raonaven més que en l’adintre de ses cases. Als oficials importats d’allí, dellà els rius Cabriol i Segura, calia parlar-los en castellà, ja que no entenien la llengua de llurs administrats.

Per a més gran dany del valencià, a poc, feu sa aparició l’enciclopedisme, lo que ocasionà el que fills d’aquesta terra miraren amb menyspreu lo que conceptuaven com una antigalla.

En aquesta situació, en la ciutat, aparegué un escrivent, primer; més tard, Notari Apostòlic, i, després, Escrivà Reial, fill i net de notaris: Carles Ros i Hebrera, gran aficionat als estudis filològics, entusiasta de la llengua valenciana i enamorat de les coses valencianes, com bé ho demostrà en la majoria de ses produccions, alguna de les quals precisa el que presentem” (pp. 14-15).

Les paraules sobre la llengua empiulen amb les de moltes publicacions que es poden trobar a l’abast; nogensmenys, les que posa al costat de l’enciclopedisme (la Il·lustració), malauradament, encara estaven vives en el primer quart del segle XXI, quasi cent anys després. Per exemple, la instrucció pública, dirigida (encara que no ho diguessen els interessats, molts polítics i, àdhuc, persones de bon cor) de Castella estant, des de lleis i normatives aprovades en Madrid i, sovint, de terres catalanoparlants estant (gràcies a la submissió a lo castellà i al govern espanyol per part dels polítics que s’hi qualifiquen d’esquerres, de progressistes, etc. i, igualment, a la de l’Església valenciana que es presentava en pro de la justícia social). Són persones que prefereixen, com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri (del curs 1992-1993), “arreplegar les miques”…. I jo hi afegiria… encara que siguen en castellà i, així, poder ser el gos de l’amo.

Per això, el folklorista valencià addueix “És aquest escriptor la més gran figura del renaixement literari genuïnament valencià. Havia quedat reduïda la nostra literatura a les relacions de fets, per lo general, criminosos o a algun fenomen ocorregut en punt, més o manco, llunyà, i a alguns purnejants col·loquis recitats per cegos en les places, a l’eixida de missa major i en els mercats i en fires, quan, de les premses, començaren a eixir romanços nous, col·loquis, relacions entretingudes, graciosos papers, sonets, dècimes i quartetes, més o manco perfectes: tots, per a alegrar. I, entre ells, els seriosos treballs gramàtics” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Folkloristes i persones interessades pel folklore, desimboltes i molt obertes

General, ,

Prosseguint amb el pròleg del llibre “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, de Francesc Martínez i Martínez, editat en 1927, comenta que era molt comú contar els relats “presentant-los amb la cruor de llenguatge acostumat en l’època, el que no refusava emprar el propi fra Vicent Ferrer, aleshores, el nostre gloriós sant, en quals eloqüents, fervorosos i bells sermons, desterrant els eufemismes, dona el nom apropiat a les coses, lo que no estranyava ni a dones, ni a clergues i, molt manco, espantava els seglars. No se n’estilaven tan meticulosos com hui, en què, potser, sorgeix un ximple que tot s’esgarrifa al llegir algun conte en què apareix un monjo o un rector, més o manco, satisfet i encara algun sant fent miracles amb certa desimboltura i, a vegades, amb picardia.

Aquesta classe d’individus, que es dediquen a determinats llibrets de devoció traduïts del francés i que es gogen amb llurs simpleses, tampoc amb els nostres admirables místics i els castellans, que són per a esperits ferms no malaltosos” (pp. 11-12).

Com podem veure, no relaciona lo políticament correcte (els eufemismes de què parla, ni la meticulositat) amb la gran majoria de la gent i, a més, en aquest grup, inclou, fins i tot, persones del món religiós, un fet que trobem en moltes rondalles eròtiques tradicionals en terres catalanoparlants (sobretot, quan el personatge no és d’una ciutat).

En acabant, escriu que “Entusiastes de tot lo popular, quan trobem una contaralla de qualsevol classe que siga, de les que el poble guarda, ens entropessem amb alguna institució, no de les uniformades i arrenglerades en casetes pels unitaristes governants, sense més sanció que la que els xillits, millor que crits, que la consciència del transgressor, allà en son adintre li dona, i el mal mirament de sos conveïns, rebem una interna alegria que bé la nostra cara ensenya.

I afanyosos arrepleguem, procurant que no es perda, per a lo que, curosament, ho portem a la impremta i, d’aqueix modo, quedant catalogada, puga servir el dia de demà per a fer conscienciós estudi, el que ens ha de portar al comparatiu del folklore d’altres poblacions, comarques, nacionalitats i nacions de tot el món, formosa tasca de la qual ha d’eixir la història de la civilització mundial” (p. 12).

Així, el folklorista Francesc Martínez i Martínez reflecteix els intents uniformistes dels governants d’Espanya i dels seus acòlits, fet que no impedeix que els estudiosos en cerquen més informació en línia amb la seua afició i a la tasca que s’han proposat.

Resulta interessant l’apartat referent a la publicació i, òbviament, amb el fet que la recollida i l’edició, àdhuc, permeten un coneixement antropològic de cultures d’altres indrets del món i, així, afavorir la germanor.

Després, escriu que, “Per lo dit, es veu la importància dels estudis folklòrics, els que, com al comença déiem, amb tanta indiferència han mirat la majoria, no de les gents, sinó dels estudiosos, per fortuna, alamont, se n’adonen de llur importància i els dediquen l’atenció que mereixen” (pp. 12-13). Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, encara eren una realitat en el País Valencià, tant quan manava l’esquerra, com quan ho feia la dreta, bé si es presentaven com a defensores de la llengua, bé com si ho feien, explícitament, com a anticatalanistes.

Quant a les línies següents, són les que fan de pont entre el present i el passat i la tasca del folklorista. Igualment, l’autor de l’obra ens porta cap a la història, des dels segles XIII-XV: “Una idea ens tempta i és la d’acometre la història del folklore en la nostra pàtria valenciana, tasca no tan lleugera com, en principi, pareix, perquè, si bé els llibres d’aquesta rama del saber no són nombrosos, tramuntant els segles moderns, en les obres dels nostres clàssics es podria espellucar alamont. I res dic si estudiàrem costums, institucions, llegendes, contes i tota la gamma de les coses populars, estudi que la llarga vida d’un sol home, per més despert d’enteniment que fóra i per més fermesa corporal que posseïra, seria capaç de rematar. Per això, ens atendrem sols a senyalar al llegidor els llibres i fullets impresos que coneixem d’autors valencians” (p. 13).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

El sentiment de pertinença a la terra: en els catalanoparlants i en el folklore

General, , ,

EL SENTIMENT DE PERTINENÇA A LA TERRA. “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

En juny del 2023, accedirem, per mitjà d’Internet, a l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927.

I comencem per ací perquè hem considerat que, en la introducció que fa al tema de les contarelles, a banda d’exposar què creu ell que ha de fer un folklorista i com cal que responga, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra molt ben plasmat i que, a més, el relaciona amb com evolucionà des de la guerra de Successió (primer quart del segle XVIII) fins aleshores.

Primerament, escriu que “la tasca del folklorista, al que l’afició el porta al recull i a l’estudi de lo popular, tant els costums, en sa variadíssima gamma, com les llegendes de distints aspectes, així com els contes i, fins als succeïts, o siga, lo que no és lo últim i no aplega a llegenda, tot lo que, per a arreplegar-ho, cal pelegrinar pels pobles i pels camps, no deixant d’escarbar per ermites i barraques i, fins a preguntar-los, a velles enrunes de castells i seculars casals, a penyals agegantanats, blavosos gorgs i rialleres fonts.

En totes bandes, es pot trobar alguna tradició. Poques persones velles deixaran de saber alguna contaralla de la qual el modern pelegrí ha de prendre nota i deu preferir l’oir-les de llavis de l’ancianitat o de la xicalla, puix els vells, amb l’enyorança del temps passat, recorden amb gust lo que, en la llunyana joventut, aprengueren; i les tendres criatures, no malejades encara per vanitats i per presumpcions, amb innocència, conten lo que han aprés de ses àvies i passejadores i, d’aquest modo, pot adonar-se’n, del perfum del fet, de la frase, del modisme, de la contaralla, que és lo més essencial en tota relació. El que no veu, el que no palpa, el que no assaboreix, parlant per boca d’altra terça persona, no pot ser bon folklorista” (pp. 9-10).

Per tant, inicia el pròleg, exposant que es pot aprendre molt a partir de les persones que viuen en la terra, bé si són velles (i portadores de coneixements, de vivències i de saviesa popular), bé si són xiquets, bé si són àvies, bé si són dones que passegen nens: “lo més essencial en tota relació” amb lo que hi ha en la terra on es viu, amb els altres.

Cal destacar que, quasi cent anys després d’haver-se escrit aquestes línies, el 31 de desembre del 2023, abans de la Nit de Cap d’Any, l’antropòleg català Bienve Moya i Domènech (nascut en 1944), tornà a plasmar-ne unes, molt importants per a tocar els peus en terra, en nexe amb la presència del matriarcalisme i, per consegüent, d’aquest sentiment: “El neofolklorisme (que ha de veure o palpar el que pensa sense deixar lloc a la imaginació) ha pres aquest mite i s’ha posat a fer ninots (més o menys ben trobats) per fer-los sortir al carrer avui”, en al·lusió a la figura de l’Home dels Nassos.

Francesc Martínez i Martínez continua: “Deu aquest [= el folklorista], tindre estreta consciència i ample esperit. Lo primer, per a no eixir-se’n de la veritat; lo segon, per a no espantar-se de les variadíssimes relacions de tota mena que el poble ha inventat, en les quals es troben des de les més picants, fins a lo extraordinàriament innocent, com a formades pels segles, per a entreteniment de tota mena de persones: des dels infants, als ancians, des de les persones timorates, a les desenfadades, fent cas omís de lo descaradament immoral, però no reprovacions a aquelles en què, desenfadadament, isquen personatges sagrats en les contaralles, puix el poble no sol entendre d’hipocresies i, manco, és cerimoniós” (pp. 10-11).

De fet, podem dir que, bona part de la resistència a lo matriarcalista que copsem en cançons, en rondalles, en comentaris, etc., més d’una vegada, entre el 2020 i el 2023 i tot, procedien 1) de persones vinculades amb partits polítics o molt actives en la política, 2) de persones pertanyents a grups feministes de línia radical i patriarcal en la seua cosmovisió (la qual enllaça amb la figura simbòlica del pastor) i 3) de persones molt religioses (en el sentit de místiques, d’una mena de principis limitats a pregar i viure). En canvi, la gran majoria (a mesura que llegia més reports i més comentaris externs als de la població o als de la comarca on vivien), acceptava que les arrels (i, més encara, referent a persones nascudes abans de 1920) i el present, en moltes poblacions catalanoparlants, eren matriarcalistes.

Afegirem que, per exemple, com més arrelada tenien la llengua castellana i més ús feien de castellanismes o menys interés mostraven per l’ús genuí de la llengua catalana (indistintament del nom amb què identificassen aquesta llengua), major era la rudesa, el menyspreu cap a la terra, cap a lo femení, cap la maternitat i més àmplia la tendència al cosmopolitisme, a lo políticament correcte i, de rebot, a actituds que empiulen amb el totalitarisme, amb les democràcies formals i amb l’agressivitat cap a qui no és de la mateixa corda.

Per consegüent, podran agradar aquestes paraules o no, però preferesc tocar els peus en terra abans que dir (o escriure) lo que uns altres volen, a canvi de tenir-me en una gàbia de barrots daurats i com un esclau o com un llepó.

No debades, Francesc Martínez i Martínez, tot seguit, posa que “Els d’esperit astorat o, millor, els simples o els hipòcrites, que no s’acosten al folklore, perquè, en el recull de ses distintes manifestacions, es trobaran abundoses contarelles (unes, picants; un poc brutoses, altres, d’aquina irreverent) però que, ben examinades i, atenent que la majoria provenen de l’època medieval, en què la gent, tota, tenia un ampli criteri, era més franca i desconeixia el refinament de la moderna hipocresia, no tenint per què posar-los tafetans” (p. 11).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

 

https://books.googleusercontent.com/books/content?req=AKW5QafpPHW4kGDuvH_r18Qxr3xiBV0z1GtVOKoveupvtKZ1jghDeQ2XkXvmEMoZN_BtdMb23EkEyURdY7yu8at0kfRb31M1Zl8fCaYAXYueGFu7IOXWdHeyk5g5aMJuCFLQLDQwby0RUFyZiY3kgrJH3GE0PpY5YEFKWK8QJZT9AOMPdlNWxXRzV_7rpcbGK1a6w3yuRi3HMVVhn8HjjH_fgM4ECG9psA9gDnkJnCrAuE6TjNwmypA7rbRmnrdUevFrc_Wo3K20

Mares que encapçalen el poble, la ciutat i que garanteixen la terra

General, , ,

Prosseguint amb l’entrada “Poetes de la terra”, de Toni Pitarch, hem considerat adients uns versos escrits per Francisco Moreno Gil (1868-1934) en 1910:
“HIMNE A VILA-REAL
Visca el poble fundat pel rei En Jaume
i que es banya en les aigües del Millars.
Visca el poble, feliç bressol d’artistes,
sepulcre d’un gran Sant.

Cantem a cor himnes alegres
de l’horta al perfumat límpid verger.
Cantem-li al llaurador que planta i cuida
els nostres tarongers”.

En aquestes dues estrofes, el poeta recorda el fundador de la ciutat (el rei Jaume I) i, així, la història política. Igualment, la part artística i la pagesia (l’horta, el llaurador, els tarongers) i valora positivament la tasca dels camperols. Cal dir que, en Vila-real, els camps de tarongers formaven part d’u dels punts forts de l’economia.
A continuació, Francisco Moreno Gil passa a Nostra Senyora, tant com a mare, com simbòlicament:
“Seguim la llum d’aquella Verge
que al riu aparegué per nostre amor;
serà la blanca estrella que ens guie
del benestar al port”.

La dona és qui fa de cap de la població: la seua llum enmig de la foscor aporta benestar. Aquest passatge recorda rondalles en què un personatge femení fa un paper similar en el mateix moment del dia: en la nit. A més, la Mare de Déu està en nexe amb l’aigua (un tret femení i molt present en la poesia matriarcalista).
En acabant, l’escriptor descriu com ha sorgit l’aigua que, des del seu punt de vista, ha fet bé a la ciutat:
“Foradant les dures penyes,
fent eixir al sol les aigües,
convertim en horta hermosa
el secà dels nostres pares.

I veurem coronats els esforços
pel tresor de la pau i del bé,
si tenim constantment a la vista
eixe estel lluminós de la fe.

Cantem, cantem al llaurador
i a l’horta perfumada
pels tarongers en flor”.

Altra vegada, és la dona qui aporta fe als habitants i el poeta elogia el llaurador, l’horta, el flaire i les flors. Tots aquests detalls empiulen amb lo que podríem dir la part artística i femenina de la persona i, per descomptat, representen un agraïment a la terra pàtria i a la Mare Terra.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra es reflecteix molt bé: com ens digué un metge rural català de línia humanista el 24 de desembre del 2023 en un missatge, “On hi han bones arrels, t’acompanyen sempre”. I aquest és el paper que fa la mare (Nostra Senyora, la ciutat) i a què no renuncia l’escriptor.

Un altre poeta de Vila-real, i que figura en la mateixa entrada de Toni Pitarch, és el pare Bernadino Rubert Candau (1903-1979), de qui hem triat bona part d’uns versos d’un poema:
“¿FALÒRIES?

¿Mentida tot? Mentida! ¿I és possible
que el cor que mai enganya, que el meu cor
que dintre el pit pintava el que és visible,
com pinten els jardins la tendra flor,

pintara sols falòries sens mesura,
per a portar després el desconhort?”.

Com podem veure, l’escriptor no accepta que tot siga mentira i que ell fos enganyat pel seu cor, el qual decorava, per exemple, de la mateixa manera que els jardins fan amb les flors. Igualment, el pare Bernadino Rubert Candau toca els peus en terra i considera important la mesura, per a afavorir el conhort. És a dir, copsem trets matriarcals: el cor (vinculat amb lo femení), lo intern, l’obertura a lo que també és diferent (el fet que, dins del pit, hi haja llum, així com, en moltes narracions, les escenes principals esdevenen dins de la terra… com si fossen les arrels). Adduirem uns versos interessants:
“Car la cançó de gaia poesia,
que al pit, al cor i al pensament, omplia
de màgica il·lusió i sucrosa mel”.

Aquestes línies evoquen que la música resulta del so que mena cap a fora i que la poesia ho fa cap al lector i, si de cas, cap al públic a qui l’escriptor es dirigeix mitjançant la força (el pit), el sentiment (el cor) i el pensament (el cap). I tot, amb vida i com la mel (aliment, entre d’altres coses, associat a la facilitat per a fer ponts amb els altres i, al capdavall, amistats que perduren).

Finalment, plasmarem unes paraules de Toni Pitarch, molt encertades i que empiulen amb un vida matriarcalista: “Massa hem oblidat, els valencians, la important tasca cultural i de recuperació de la nostra llengua,  i de les nostres arrels com a poble, feta per capellans i religiosos a principis de segle. A més de la demagògia política (“El nacionalisme valencià serà d’esquerres o no serà’ o ‘Serà blaver o no serà’, tant se val), cert anticlericalisme decimonònic va arrelar entre personatges de les ‘culturetes locals’ i no només als anys trenta (…). No és menys cert que l’escàs moviment cultural valencianista de principis del segle XX fou protagonitzat per religiosos i capellans: s’ha de pensar que el clergat havia estat majoritàriament ‘maulet’ a les comarques de Castelló des de la Guerra de Successió (1700-1716), potser gràcies (o ‘per culpa’, com dirien alguns) a pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins als anys setanta del present segle… L’Església sempre ha estat plural”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal a tots.

Nota: Ací podeu llegir els poemes esmentats: http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html.

Dones estimades pel poble, que emparen els fills de la terra i les ciutats

General, , , , , ,

Enllaçant amb el poema “La masia”, vinculat amb la Renaixença i amb el sentiment de pertinença a la terra, el 10 de desembre del 2023 accedírem a l’entrada “Poetes de la terra” (http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html), publicada en el blog “Ciències Socials”, del valencià Toni Pitarch. Tot seguit, exposem alguns poemes de valencians. Per a començar, u de Juan Bautista Candau Martí (1872-1922), de Vila-real (població de la Plana Baixa) i que estigué molt en relació amb aquesta ciutat:

“LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
Per tindre qui ens empare
en tot perill i desgràcia,
ens donà Déu una Mare
i esta és la Verge de Gràcia.

Mare tan bona i pietosa
per als fills de Vila-real
que assoleix gràcia abundosa
per sa invocació en tot mal”.

En aquestes dues estrofes, captem la dona (ací, la Mare de Déu) com a protectora, com la mare que empara els seus fills, que no els deixa caure. A més, llegim que és una mare bondadosa i que rep agraïments (com a resultat de l’auxili que fa al poble).
A continuació, el poeta Juan Bautista Candau Martí afig que

“El seu nom, ple d’harmonia,
de patriotisme i pietat,
és font de tota alegria
dels veïns d’esta ciutat.

Nom que invocat prop la cuna
per les mares, guarda als fills
i assoleix gràcia i fortuna
invocat en els perills”.

El patriotisme de què ací parla l’escriptor té a veure amb el matriarcalista que figura en els primers versos de l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, actualment, patrona del País Valencià, quan diu “La Pàtria valenciana”, com bé indica Pere Riutort en la seua explanació del 2018, però no amb el dels Estats-nació (de línia patriarcal) creats, sobretot, del segle XVIII ençà. Per tant, apareix el tema de la terra (aquesta pàtria), la font (l’aigua) de què sorgeix la joia de la vida, el de la maternitat i el paper de la mare amb els fills de pocs anys (el bressol, detall que, simbòlicament, representa el naixement).
Igualment, l’escriptor addueix que
“Per desgràcia, nom tan rar
de patriotisme tan ric
cada dia el van deixant
les dones, per bast i antic.

Quan és el nom més gloriós,
que la Mare de Déu té,
puix quan té de gran i hermós
tot per la gràcia li ve.

Nom dolcíssim que ha adornat
totes les nostres victòries;
nom, que és record de les glòries
que han fet gran nostra ciutat”.

En aquest apartat del poema, l’autor considera que, àdhuc, les dones (les més fidels a la terra) arraconen el matriarcalisme (el patriotisme de què ell parla) i que cal estimar-la, entre d’altres coses, pel paper que Nostra Senyora ha fet per la ciutat, com a defensora i perquè ha possibilitat les victòries.
Finalment, Juan Bautista Candau Martí exposa que
“La Verge és el fil d’or que enllaça
nostres santes tradicions
dignificant nostra raça
en múltiples ocasions.

Vila-realenca graciosa,
Mare dolça sense igual:
mireu sempre carinyosa
als fills de Vila-real.

Primer cauran les canteres,
per les que el riu va encaixat,
que oblidem mai el que Tu eres…
la glòria d’esta ciutat”.

Per consegüent, la dona (ací, Nostra Senyora), no solament és l’advocada de la ciutat i dels seus habitants, sinó de la nació (“raça”, nom que, en el primer terç del segle XX, rebia el concepte de nació, entesa com a poble cultural), sinó que el poeta (i molts fills de Vila-real i de la terra), la tenen present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Mares que donen, estimades, que aporten força i la llengua materna

General, , , , ,

El 15 de desembre del 2023 trobàrem un poema matriarcalista i en què es reflecteix l’estima per la terra: “Un petit gran espai (poema a la meva terra)” (https://relatsencatala.cat/relat/un-petit-gran-espai-poema-a-la-meva-terra/40236), publicat per Rosa Saureu (ROSASP) en la web “Relats en Català” el 14 de desembre del 2004. Diu així:

“La meva terra és
un gran espai petit,
ple de matisos,
de vida i de llums,
com tots els petits
grans espais.

La meva terra és
per mi,
un glop d’essència,
la sang que batega
i encén les roselles
dels nostres camins”.

En aquestes dues primeres estrofes, copsem el matriarcalisme, per exemple, en el fet que acull els matisos i, així, el pluralisme. A més, fa una lloança de la terra: petita, però gran, això és, estimada. La vida de l’escriptora arrela en el lloc de naixement: la seua identitat (l’essència), la vitalitat (la sang), les flors (ací, les roselles, les quals empiulen amb la jovenesa) i les vies.

Tot seguit, la poetessa plasma que la seua pàtria (entenent “pàtria”, com escriu Pere Riutort, com un terme vinculat amb la forma “terra pàtria”, o siga, femení)

“És més que un vestit,
més que una bandera,
molt més que un indret
que ocupa un espai,
més que un nom concret
enmig de la història”.

Per consegüent, no redueix la seua vida a lo merament polític (la bandera), ni a lo tradicional (la indumentària), ni a llocs, ni, per descomptat, a detalls de la història (com podria ser-ne algun personatge destacat per la instrucció escolar). Ara bé, tampoc no hi renuncia. Per això, a continuació, comenta que la seua terra

“És xarxa invisible
que uneix moltes mans;
la veu que ressona,
la llengua que ens dóna
paraules i goles
per dir-les ben fort”.

Així, passa a les relacions humanes, en què, òbviament, participa la llengua (com a mitjà de vincle i com a espill d’un punt de vista diferent al de les altres llengües, encara que hi puga tenir aspectes en comú): moltes mans (persones donant-se la mà), una veu que no calla lo que considera que cal dir… mitjançant la llengua (ací, en al·lusió a la materna, la catalana).

En acabant, reflecteix un altre tret que enllaça amb el matriarcalisme: la mare, la maternitat i les arrels (les quals estan en nexe amb la terra, de què ixen els fills, bé del territori geogràfic, bé, en sentit més ampli, de la Mare Terra):

“És la mare que vetlla
els somnis d’unió.
El niu que ens pertoca,
la profunda arrel
que manté la força
de l’arbre que som”.

Un altre detall matriarcal és que la dona (ací, la mare) està viva i cerca els lligams entre persones. A banda, és la mare qui arrela i permet que ho facen els fills, a qui dona força de la mateixa manera que les arraïls d’un arbre ho farien a la soca, al tronc, a les branques, a les fulles i als fruits.
Finalment, Rosa Saureu escriu sobre sa mare (encara que, igualment, vàlid, a nivell simbòlic):

“Et duc dibuixada
des de que vaig néixer
en els ulls i el cor.
T’escolto, et sento…
Força encoratjada
et torno un petó”.

Decididament, l’escriptora no ha deixat la mare, el seu fil (els vincles amb la mareta) perduren en el temps i, a més, ambdues toquen els peus en la terra. I Rosa Saureu, al capdavall, hi està oberta i la besa. Afegirem que, antigament, els grecs besaven la terra, perquè era un senyal d’afecte cap a ella.

Finalment, aquest poema, el 14 de desembre del 2004 rebé dos comentaris que hem considerat molt sucosos: “Aquesta terra es mereix ser estimada per tot el que ens done i perquè és nostra. Que carall!” (AINOA) i “Les teves paraules realment desprenen amor per la terra. Ella te n’ha donat i tu la vols.

Un gran sentiment representat per frases sàviament teixides i paraules molt ben escollides” (BARBABLAVA).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones encisadores, que abracen la sexualitat matriarcal, amb conhort i molt obertes

General, , , ,

Continuant amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, de Miquel Duran de València, copsem aquests versos:
“L’HORTOLANA DORM

Amb les galtes enceses de color
pel bes del sol germinador i ardent
reposa la Maria blanament
baix l’ombra suau d’un taronger en flor.

El seu somni és tot pau i serenor,
i les colomes de son pit turgent
palpiten dolça i reposadament
al ritme dels sospirs que ixen del cor.

Junt a l’arbre florit i rialler
contemplo a l’hortolana com somnia
potser -qui sap!- en son amor primer.

I veu caure ma ardenta fantasia
una pluja de flors de taronger
sobre el somni ideal de la Maria”.

Per tant, el poeta plasma el simbolisme de l’home (el sol) i el de la dona (Maria i l’ombra) i que, el bes que ell li ha donat, aporta un bon son a la dona.

Igualment, captem una relació sexual agradable entre tots dos al costat d’un arbre, el qual introdueix les arrels en la terra i s’enfila cap al cel, en un moment de joia que podríem vincular amb la primavera i amb les flors de maig.

Afegirem que la manera en què Miquel Duran de València es relaciona amb l’hortolana reflecteix la sexualitat matriarcal i va en línia amb comentaris que ens plasmaren sobre la vida de parella entre l’home i la dona catalanoparlants nascuts abans de 1920.

A més, la llauradora també prega, com podem veure tot seguit:
“L’HORTOLANA RESA

És diumenge d’abril. Triomfa el color.
Maria va a l’església ben mudada;
porta falda de seda, ramejada,
pinta i agulles i arracades d’or.

Pel camí, ple de llum, troba l’Amor
que li pregunta: -A on vas tan apanyada?
-Vaig a missa; a resar per ser amada
de qui amb paraules m’ha robat el cor.

Maria entra en el temple silenciosa;
queda davant l’altar agenollada
pregant a Déu, humil i fervorosa;

i alçant al cel sa virginal mirada,
és talment una imatge dolorosa
encara pel dolor no aturmentada”.

Per consegüent, ens trobem amb una dona que triomfa amb el color, ben mudada i amb roba de seda, amb arracades d’or, és a dir, trets que empiulen amb la figura femenina en les cultures matriarcalistes. Adduirem que hi ha festes valencianes, com ara, ofrenes i les fogueres d’Alacant (amb la figura de la “bellesa del foc”) que enllacen amb aquest passatge, quant a com va vestida la dona.

Igualment, ella confia en Déu i li resa esperançada amb què un jove l’accepte com a núvia.

Prosseguint amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, podem llegir els versos en nexe amb el plor, que tenen a veure amb l’hivern:
“L’HORTOLANA PLORA

A l’arribar l’hivern, l’horta ha quedat
nua de fruits i flora; i la masia
desemparada està de l’alegria
que la feia admirable en temps passat.

El portal a tothora està tancat
i ja no s’obre al despuntar el dia;
ni es sent tampoc cantar a la Maria,
qui ara plora amorosa malvestat…
–
Oh, Maria, Maria! -dolçament
li he dit-. Maria, verge del dolor,
destria les boires del teu pensament

i obre ton fràgil cor a un nou amor…
M’ha mirat amb esguard d’agraïment,
i li he besat els ulls mullats de plor”.

En aquest apartat del poema, trobem que Maria, molt oberta, mira amb agraïment l’escriptor i, a més, es deixa besar els ulls. Aquestes paraules poden recordar les dones que, ja velles, encara són ben rebudes per persones més jóvens o que passen per millors moments. El nou amor comença en passar el dia més curt de l’hivern, així com, per juny, es cull el forment que, en desembre, era llavor acabada de colgar en la terra. Al meu coneixement, el fet que ella s’òbriga a l’home (qui estaria vinculat amb la llum) representa el pas esmentat i, així, l’inici d’una altra sembra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per mitjà d’aquest enllaç, podreu accedir als poemes esmentats: https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana.

Dones que despunten, molt acollides, encisadores i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra entrada en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de l’escriptor valencià Miquel Duran de València (1883-1947), és “El poema de Maria, la bella hortolana” (https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana), publicada en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Tot seguit, l’exposem:
“L’HORTOLANA CANTA

Quan l’horta riu al despuntar el dia,
i l’herba és tota fresca de rosada,
i canten els aucells dolça tonada
d’una estranya, amorosa melodia;

i llauradors i carros fan sa via
per treballar la terra assaonada;
i el sol envia sa primera besada
a les blanques parets de la masia;

dins de la casa, tota perfumada
d’olor de prada verda i establia,
alegre, matinera i enfeinada,

com alosa que a l’horta el cel envia,
una cançó de dona enamorada
canta que canta la gentil Maria”.

Per tant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’horta, la rosada (vinculada amb l’aigua), l’amor, la melodia (la música), els llauradors, la terra, el fet que el sol bese la terra (en semblança amb la cultura colla, en què el sol envia els seus raigs a la Pacha Mama, és a dir, a la Mare Terra) i la masia (en nexe amb la dona i amb la terra).

A continuació, Miquel Duran de València escriu aquests versos:
“L’HORTOLANA RIU

Baix la parra de l’ombra protectora,
vora el pou d’aigua fresca i cristal·lina,
sobre el brancal, graciosament inclina
son cos diví la bella llauradora.

Ella és alta i és plena i temptadora
com una fruita saborosa i fina;
i té els ulls blaus, i en la brillant retina,
un no sé què que encanta i enamora.

Jo la miro, indiscret, des de la porta
del meu casal i, adelerant el pas,
li dic que és la més bella flor de l’horta.

I ella fuig, pressurosa, cap al mas,
florint-li als llavis una rialla forta
i amb el cànter ple d’aigua baix del braç”.

Com podem veure, apareix la figura de la mare protectora (la parra, mitjançant l’ombra, un tret que empiula amb lo matriarcal), el pou (que connecta amb la terra i d’on s’extrau aigua i amb la mare), el cànter (atifell d’acollida), la dona atractiva i encisadora (qui rep floretes, ací, per part del poeta) i, altra vegada, el mas.

En tercer lloc, passa a l’apartat del ball:
“L’HORTOLANA BALLA

Per dol o joia el poble s’agermana
i avui la plaça és una meravella;
i és cada dona una fulgent estrella
en el cel de la festa valenciana.

La bella Marieta, l’hortolana,
dansa graciosa, amb sa gentil parella,
el rítmic ball de la ‘Xàquera vella’,
que té caient de minué i pavana.

Les parelles, lleugeres i amoroses,
van combinant alegrement la dansa.
-Hermosa tu eres entre les hermoses diuen

les veus en himne d’alabança.
I ella en les galtes sent florir les roses
i en els ulls li espurneja l’esperança”.

En aquests versos, apareix el tema de l’agermanament entre la gent del poble, el comunitarisme (la plaça com a lloc de reunió), la figura de l’hortolana (en línia amb la del pagès), la dona en la cultura valenciana, matriarcalista. Aquesta dona del camp troba parella per a ballar una xàquera vella, això és, per a una dansa popular valenciana que es realitza acompanyada de tabalet i de dolçaina, dos instruments musicals molt típics en el País Valencià. A més, les felicitacions i els himnes que rep la dona reflecteixen el matriarcalisme que hi havia en l’època de l’autor. Finalment, la dona afavoreix que floresquen les roses. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.