Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare i la generositat amb la terra

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “A la Verge de Montserrat”, Víctor Balaguer, en línia amb la terra i amb lo femení, comenta que

“Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors”. 

 

Per consegüent, per una banda, el poeta relaciona el poble amb la noblesa de sentiments i, per una altra, els pobles ho fan amb el cor i amb la religió. Quant a lo religiós, cal tenir present que el mot “religió” té a veure amb lligam i que això fa que, per exemple, en el catolicisme de tradició catalana, l’Església haja tingut un gran vincle amb la terra i amb la llengua vernacla i no, com ara, una actitud més en línia amb les pregàries i amb lo celestial, principalment, on la penetració del castellà ha sigut menor a nivell institucional, és a dir, en Catalunya, en la Franja de Ponent i en les Illes Balears. No debades, tot seguit, escriu

“Oh!, jo us conec, muntanyes regalades[1];
records de glòria i, per a mi, d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades,
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo, eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l’he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria…
jo só lo trobador de Montserrat”.

 

A més, aquest nexe entre els catalans (ací, simbolitzats, en bona mesura, per Víctor Balaguer) i la tradició religiosa i matriarcalista, es plasma en posar que,

“Quan naix, del sol, lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
amb son ropatge de diamants i d’or.

I, en los rocs, van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis[2] d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets”.

 

O siga, que la vida va unida a lo femení, en aquest cas, igualment, amb una marededéu negra (color associat amb l’hivern, amb la dona i amb el matriarcalisme):

“I, quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i, al cel, s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens”.

 

Aquests versos, a més, podríem enllaçar-los amb el retorn a la mare, de la mateixa manera que, al vespre, ho fa al llit i a la casa on resideix.

A continuació, passem a un fragment en què Víctor Balaguer comenta a la Mare de Déu de Montserrat que la confiança que ell deposita en Nostra Senyora (i, per a tota la vida) empiula amb aportar-li part de lo que li fa més agradable i més senzilla la vida: plasmar cantars, fins i tot, a la Mare. Per això, ell li escriu que

“Prostrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva…
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

(…) Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i, en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo, ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I, quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia”.

 

Finalment, podríem dir que, en aquest poema, es fa una invitació a donar cada u a la terra on viu lo millor que té, mitjançant la generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Delitoses.

[2] El DCVB ens remet a un tipus antic de poema, tant en la poesia occitana com en la catalana.

Altres paraules i les seues formes genuïnes en llengua catalana són “restregar” (refregar) i “ropatge” (vestidura).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la Mare de Déu i comtes

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en poemes de Víctor Balaguer (1824-1901).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Víctor Balaguer (1824-1901), un català, entre d’altres coses, escriptor i impulsor de la Renaixença catalana. Per exemple, en l’entrada “A la Verge de Montserrat” (http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=A%20LA%20VERGE%20DE%20MONTSERRAT&poeta=Balaguer%20i%20Cirera,%20V%EDctor), en la web “Poesia en català”, en què podem llegir

“A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits, guarda i consol,
més pura que la llum, quan naix lo dia,
més hermosa que el cel, quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu, la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si, fins avui, no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell, presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port”.

 

Com podem veure, el poeta vincula Nostra Senyora de Montserrat amb la persona que li fa de protectora, qui el conhorta i, fins i tot, qui trià Catalunya per a estar-hi, en lloc de fer-ho en terra ufanosa. A més, Víctor Balaguer li afig que,

“Com soldat que, fugint a tota brida
les armes, va per lo camí llançant,
aixís jo, pel camí d’aquesta vida,
a trossos, lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels, per fer una corona,
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu”.

 

Així, no sols canta els versos a la Mare de Déu de Montserrat, sinó que, com li diu, ho fa en la llengua amb què sa mare li ensenyava a pregar, quan ell era petit.

A més, empiulant amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació matriarcal i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra, l’escriptor comenta que

“Ton nom invoca, oh, santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva amb accent adolorit,
que ton nom és, oh, Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït”.

 

Per tant, hi ha un nexe entre la terra (Catalunya) i Nostra Senyora de Montserrat, una mare que acompanya els fills i que els fa costat allà on són com també ho ha fet en la història de molts catalans catalanoparlants:


“Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que, de la glòria, nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que, en Nàpols, aixecà Vilamarí…

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats, veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que, per l’honra i glòria,
unesca dos records amb llaç d’amor,
que unida està, a la teva, la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si, en sa espatlla,                                                                                                     no portaven les armes d’Aragó”.

 

En acabant, el poema enllaça la Mare de Déu amb festes i, així, amb el sentiment. Però, igualment, amb el paper de mare que ella fa per a molts catalans i que està en nexe amb lo matriarcal i amb els pobles (que no amb els Estats):

“I tu llavors, oh, Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també, en son dia,
fou lo baluard del poble català;
del sarraí, la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I, en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i, llavors, foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records, jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles:
l’una és l’esperit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pedagogia, la puericultura i la llengua catalana

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la pedagogia, en el magisteri i en la puericultura desenvolupats per Empar Navarro Giner (1900-1986).

Continuant amb aquest sentiment, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, trobem la valenciana Empar Navarro Giner, una dona vinculada amb el valencianisme, amb la pedagogia, amb la puericultura (sobretot, amb xiquets que, de bon principi, tenien més problemes per a participar en les escoles) i amb el feminisme del seu temps. Tot seguit, exposem unes paraules que digué en gener de 1922 (ací, amb lleugers retocs):

“Tot patriota sent en l’ànima el dolor de vore la llengua valenciana, tan elegant, tan pròcer, tant rica, passar per una etapa de decadència. I ‘Nostra Parla’[1] és una concreció d’eixa dolor.

Com s’evitarà? Fent que la llengua valenciana s’envole en ales de la cultura, que ressone en les entitats públiques, que honre els llavis de l’aristocràcia, que altifique el parlar del poble i, per damunt de tot, que siga ensenyada a les novelles generacions de València” (p. 89).

Aquestes paraules empiulen amb un detall que hem captat en molts escrits sobre la instrucció obligatòria en lo que ara, jurídicament, és Espanya, del segle XVIII ençà (eufemísticament, educació o formació escolar): es presenta com si l’estil militar de la cultura castellana (començant per la manera en què s’organitzen les aules i les classes) fos un alliberament per a la suposada incultura de la gran majoria de la població i, igualment, s’aprova (molt sovint, sense cap però) aquest sistema junt amb el fet que la llengua en què s’ensenyava (quasi sempre, i, més encara, en terres valencianes, pel paper castellanitzador de l’Església institucional) fos el castellà.

A més, Empar Navarro Giner afig que “Aquesta tasca és urgentíssima. La reclama l’interés pedagògic perquè la majoria de nostres fills perden molt de temps i malgasten molts esforços aprenent la Gramàtica castellana en castellà, quan convé que els l’ensenyen en valencià, lo qual facilitaria una comparació de caient científic.

I, a més, la reclama l’interés patriòtic.

‘Nostra Parla’, volent laborar per l’ensenyança valenciana, obri aquest III Concurs Infantil de Lectura, quines bases i recompenses s’indiquen a continuació.

Per dur-lo a bon terme, demanem l’ajuda dels senyors professors, tant oficials com particulars. La seua clara intel·ligència els mourà, segurament, a col·laborar amb nosaltres. Pensem que Europa està plena de països on els mestres ensenyen els alumnes llengües no oficials, lo qual és perfectament lícit.

També demanem l’ajuda de les persones i corporacions de bona voluntat. Com ‘Nostra Parla’ és molt pobre, està mancada de diners. I els que es gasten per a foment de la llengua valenciana, pot dir-se que són gloriosament gastats (…) els fruits ja es voran. Es parlarà correctament el valencià, es deixarà de martiritzar el castellà, s’obriran noves sendes de cultura, florirà un nou patriotisme…” (pp. 89-90).

Sobre aquesta martirització, la primera vegada que llisquí el text, em féu pensar si no seria una estratègia per a fer fi. No debades, si, alguna de les dues llengües havia sigut martiritzada (legalment i eclesiàstica), no era precisament la castellana. I, més encara, després del Decret de Nova Planta de 1707 i de la política del bisbe  Andrés Mayoral (arquebisbe de València nascut fora de la Corona Catalanoaragonesa) i de la del Cardenal Belluga (en el bisbat d’Oriola, qui empunyà les armes durant la Guerra de Successió), totes dues, en el segle XVIII.

Afegirem que, un poc després, apareixen unes línies que, cent anys després, continuaven essent una realitat en la política valenciana de partits que es posaven l’etiqueta d’esquerres o bé de progressistes. Així, en temps d’Empar Navarro Giner, un polític valencià del partit de Vicente Blasco Ibáñez (grup que no era, precisament, nacionalista), Faustí Valentín, “va mostrar el seu acord amb la conveniència d’ensenyar valencià a les escoles públiques i fins i tot va assumir el compromís d’implantar-lo en poc de temps.

El líder del seu partit, Félix Azzati, el va desautoritzar i finalment, Valentín va dimitir com a alcalde de València. Ser progressista, doncs, no implicava en cap cas ser valencianista en aquells temps” (p. 90)… ni, en el primer quart del segle XXI, no donar suport a un primer ministre espanyol de línia castellanista, patriarcal i mentirós compulsiu i sí acollir una bona síndrome d’Estocolm per a mantenir-lo en aquest càrrec, encara que, com ara, el polític esmentat no promogués la no discriminació social (la del dia rere dia) per fer ús de la llengua catalana en terres catalanoparlants, ni la restauració del dret civil valencià derogat amb el Decret de Nova Planta de 1707. I és que la cultura tradicional que promou la terra, lo vernacle, lo maternal i lo matriarcal, i que patrocina els drets de la dona, va més enllà de lo políticament correcte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com indica l’autora de l’obra, era “l’entitat fundada el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians amb l’objectiu principal d’impulsar la unitat de la llengua catalana”.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els vincles entre catalanoparlants i la història

General, , , , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Patria, Fides, Amor” de Wenceslao Querol Campos (1837-1889).

Continuant amb el sentiment, en l’entrada “Poesía en català” (https://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=PATRIA,%20FIDES,%20AMOR&poeta=Querol%20Campos%20,%20Vicente%20Wenceslao), de la web “Poetes”, hi ha un poema d’aquest escriptor valencià, amb uns versos que, amb lleugers retocs, diuen així:
“D’un plec d’eixes muntanyes, d’un dels casals que els roures
volten en les garrigues dels Pirineus veïns,
sis segles fa, els meus avis, durs fills de l’aspra serra,
sortiren quan En Jaume alçà el penó de guerra,
esglai dels sarraïns.

I, al davallar dels cingles vers les flairoses planes,
per l’or del sol canviant-ne l’argent pur de les neus,
l’escalf sant de la pàtria duien al cor mos avis,
los lais d’amor dels poetes catalans en los llavis
i, en los escuts, les creus.

Jo, que una breu estona vinc a seure a esta antiga,
sagrada llar, on crema lo foc de l’avior,
com els soldats d’En Jaume, nét d’ells i germà vostre,
los tres mots per divisa encara amb orgull porte
de Pàtria, Fe i Amor”.

 

Com podem veure, en primer lloc, vincula la història (simbolitzada pels avantpassats que baixaren, sobretot, de Catalunya, i pels seus avis) amb la llengua que més estimen els poetes catalans i que, per això, duen en els llavis.

Tot seguit, exposa versos en nexe amb la població on ha nascut, una manera més de reflectir la seua prioritat per la terra i, àdhuc, inclou els musulmans (en el text, els àrabs):

“Fill sóc de la joiosa vila que, al sol, escampa
tot temps, de fresques roses brodat, son mantell verd,
la coronada amb pàmpols i fruits que la llum dora[1],
la que la seda fila, la que remembra i plora
l’alarb[2] en lo desert”.

 

Nogensmenys, va més lluny de la vila i addueix punts geogràfics del País Valencià junt amb personatges de la noblesa i de la història:

“Fill sóc de la que guaiten com dos gegants, captiva,
d’un cap Penyagolosa, de l’altre cap Montgó;
de la que, en l’aigua, juga, de la que fon per bella
dues voltes desposada amb lo Cid de Castella
i amb Jaume d’Aragó”.

 

A més, passa a la relació entre valencians i catalans (mitjançant detalls de la ciutat de València i de la de Barcelona):
“Bé prou que n’ensomien d’aquell llarg maridatge
de tres-cents anys les glòries avui sos fills darrers;
bé prou que, amb mut coratge, veem com les gralles negres
volen pels cims on feen sols en jorns més alegres
llurs nius los esparvers.

Llavors tu, oh, Barcelona, a un temps, soldat i nàuxer[3],
l’espasa als lloms cenyida i per ceptre el trident,
per tos vaixells, vetlaves del mar blau a la vora,
junt a Montjuïc, que s’alça com una immensa prora[4]
navegant vers l’Orient.

I llavors tu, oh, València, palaus i temples gòtics
basties, i els rius fees, esclaus, empresonar
per a regar les hortes que avui són ta bellea,
i els rims de tos poetes anaves, Galatea,
cantant prop de la mar”.

 

A continuació, relaciona el bressol, la terra on ell ha nascut, amb la pàtria, amb la valentia i amb Sant Vicent Ferrer (el patró del País Valencià):

“L’Amor, la Fe i la Pàtria foren tres bones fades
que els bressols dels meus pares varen trenar llavors;
la Fe, amb les verdes palmes del martiri i la glòria;
la Pàtria, amb los que serva llorers eterns la història,
i, amb la murta, els Amors.

La Pàtria!… En corts o en lluites, amb sang o amb veu valenta,
contra els estranys la terra, los furs contra el dret real,
bé els defensà València, amb clar seny i amb mans fortes;
per ço, el punyal d’En Pere gravà dalt de ses portes:
‘Dues voltes lleal’.

La Fe!… De l’humil frare mestre Vicent, encara,
ressò dels antics segles, retruny l’ardenta veu
que, en lo Concili, als Papes, als Reis davant sos nobles
i, per les amples places, cridà als estols dels pobles:
‘Honra i temor a Déu!’”.

 

Igualment, afig la literatura valenciana del Segle d’Or (el segle XV, ací, representada pel primer escriptor que passà a fer poemes en llengua catalana, en lloc de fer-ho en occità):

“L’Amor!… L’ombra de N’Àusias, a tan bell mot, aixeca
lo front del llit de marbre, fixant los trists esguards,
i plany de nou les trobes de sa immortal ferida
ell, per qui fou la dona, entre els dols de la vida,
com un ‘lliri entre cards’”.

 

Finalment, encoratja, tant a Catalunya com als nous escriptors, a prosseguir en l’interés per la llengua catalana i, amb la llei de l’amor, com a pont de connexió entre valencians i catalans:

“Jovent de Catalunya, nous trobadors, del nostre
sagrat avior sigau-ne, jo us prec, custodis feels.
Si l’arbre boscà aixeca fins al cel blau les branques
on los aucells s’aturen i esclaten les flors blanques,
és que enfonsa els arrels.

Mai com avui, que Espanya obira envergonyida,
trencats corona i ceptre, brut son mantell de fang,
sos fills, en lluita infame, i es veu menyspreada i sola,
mai com avui n’és digne qui el gonfanó[5] tremola
amb les barres de sang.

Mai com avui, que el dubte glaça los cors i brollen
pertot fonts d’impuresa on beu lo poble a doll,
mai com avui n’és digne qui diu l’oració tendra
i, en les desertes ares, cobert lo front de cendra,
dobla el cap i el genoll.

Mai com avui, que l’Odi esmola els ferests glavis
i ven a l’encant l’ànima sos sentiments per l’or,
mai com avui n’és digne qui l’olivera planta
i, coronat de roses, al món, trobador, canta
la dolça llei d’amor.

1872”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, en lloc de la forma “daura”.

[2] “l’àrab”.

[3] En el DCVB, figura “Nauxer” junt amb “Notxer” amb el significat de “Mariner d’alta graduació que dirigia la maniobra d’un vaixell”.

[4] En el DCVB, figura com a forma antiga de dir “Proa”.

[5] El DCVB remet a “Gamfaró” i posa que és un estendard que, en l’Edat Mitjana, s’usava com a insígnia de guerra.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i poetesses aliades dels llauradors i comprensives

General, , ,

Un altre poema de Ma. Josefa Massanés, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als bons pagesos y proletaris del Empordà” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_bons_pagesos_y_proletaris_del_Empord%C3%A0), en la web “Viquitexts” (ací, amb lleugeres adaptacions). Diu així:

“ALS BONS PAGESOS I PROLETARIS DE L’EMPORDÀ

amb motiu del Primer Concurs Agrícola de Figueres

 

Jo no sé quin encís

tenen aqueixes festes

on, lo bon català,

son noble instint desplega.

¿Què tenen los cantars

de ma nativa llengua

que, lo cor, al sentir-los,

bat més fort i de pressa

 

i somriuen els llavis

i los ulls s’humitegen?”.

 

Per tant, primerament, passa a la llengua materna i vernacla.

En acabant, vincula el català amb la terra, amb la mare que ensenya la llengua, amb les muntanyes de l’indret, amb les flors que agermanen els catalans i amb un tarannà noble que ja ve de fa segles:

“(…) ¿per què, quan els càntics

nostres paisans aixequen

amb accents d’alegria,

d’amor o de tristesa,

totes les melodies,

olvidem de la terra,

com tota veu s’olvida

sentint la veu materna?

Oh!, que dolç és provar-ne

eixa santa tendresa

que, als turons de la pàtria,

amb flors, ens encadena!

I, quan la pàtria és noble

i, com la nostra, immensa

és la glòria dels títols

de sa antiga noblesa,

no hi ha orgull més legítim

que el que sentim per ella.

Lo ser català és honra!”.

 

Tot seguit, associa el fer ús de la llengua amb la facilitat expressiva, emprenedora i, àdhuc, batalladora, dels qui viuen en Catalunya i se senten catalans:

“A Déu, gràcies rendesca

qui la sang catalana

 

sent bullir en ses venes

i, en son front honrat, porta

barretina vermella.

Res impossible troba

del català, l’empresa;

son geni, en la pau, brilla;

son valor, en la guerra;

en els combats científics,

victoriós per tot queda;

i, en les mans de la indústria,

que enlaira sa bandera,

de sos treballs agrícoles,

òpims productes deixa”.

 

Després, passa als llauradors, la gran majoria de la població catalana del seu temps, fins a bona part del segle XX. Els considera fills de la terra, comenta que solen cantar mentres treballen (una realitat fins a ben avançat el segle XX i motiu pel qual moltes cançons sorgiren en el camp i, més d’una vegada, tractaven sobre activitats agrícoles o amb vocabulari camperol):

“Beneïts els pagesos

que, amb la rústica esteva[1]

de les nacions més fortes,

sou vida i fortalesa!

Sens vosaltres, ¿què foren

eixes ciutats superbes?

Ruscos plens de teranyines

i vagabundes vespes,

dissimulades coves

de feres famolenques.

Alceu els fronts, alceu-los,

honrats fills de la terra,

puix també l’alegria,

per vosaltres, és feta.

 

Eixos sons melancòlics

que, tot guiant la rella,

lo llaurador pacífic,

suaument taral·leja;

les alegres cantúries

que entonen prop les eres

i, al compàs de les dalles

segadores caterves;

les cançons que, en les vinyes,

mentres dura la verema,

amb veu joiosa, canten

les colles jornaleres,

els xisclets de les gralles,

de les gaites, les queixes,

i els cops dels tamborinos

de camperola orquestra,

si del treball mitiguen

les fatigoses penes,

als cors honrats, complauen,

(…) qui dóna a la pàtria

 

tanta glòria i grandesa”.

 

Finalment, Maria Josefa Massanés qualifica com a positiva la tasca dels llauradors i, a més, es mostra comprensiva amb ells i els encoratja a prosseguir:

“Jo us comprenc, jo us estimo,

llauradors, i, amb fraterna

viva amistat, encaixo

vostres mans amb la meva,

i, entusiasmada, admiro,

ple mon pit d’alegresa,

de vostres sacrificis

i sant treball les prendes.

Constància, doncs, constància,

qui, avui, la recompensa

de son treball no obtingué,

demà l’obtindrà plena;

i, si no,… Déu ne guarda,

de grans i sempiternes,

per les ànimes justes

a qui lo món les nega.

Déu, germans, beneesca

vostre treball i penes!

 

Déu vos done abundància!

Déu vos done riquesa!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Peça corba i posterior de l’arada, per on l’agafa qui llaura.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna, cançons i rondalles

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en poemes d’Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936).

Una altra entrada en què copsem poemes en què apareix el sentiment esmentat, i que foren escrits pel català Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936), és “apel·les mestres- Magisteri Teatre-Mag Poesia – Mallorca” (https://magpoesia.mallorcaweb.com/poemes-solts/mestresapel.html). El primer que n’hem triat diu així:

“LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo

de cor, la meva llengua;

no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:

‘L’estimo perquè sí, perquè és la meva’.

 

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla

és la parla mateixa que,

al son d’una non-non, la més hermosa,

bressà amorosament ma son primera.

 

L’estimo de tot cor, per catalana,

l’estimo perquè, en ella,

la rondalla primera em contà l’àvia

un capvespre d’estiu, mentre el sol queia”.

 

Com podem veure, en el poema, no sols enllaça el sentiment amb la llengua, sinó que, a més, ho fa amb dues dones que solen ser les persones que més transmeten la cultura tradicional en les cultures matriarcalistes: la mare (sovint, mentres bressola el nen) i l’àvia (ací, simbolitzada com a narradora d’una rondalla sobre una dona d’aigua). Adduirem que l’escriptor plasmà uns versos dedicats a les dones d’aigua (un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic).

Tot seguit, Apel·les Mestres vincula la terra (la llengua) amb la jovenesa, amb les primeres relacions sexuals i amb els amics que, fins i tot, encoratgen:

“L’estimo de tot cor, perquè, en descloure’s

l’exquisida ponzella

de mos vint anys, aquell sublim ‘t’estimo’,

va dictar-me l’amor en eixa llengua.

 

L’estimo de tot cor, perquè la parlen

els meus amics de sempre,

els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,

els que em criden avant! i avant m’empenyen”.

 

Al capdavall, posa en nexe el sentiment amb flora, fauna, la mar, el cel i l’aire. I, àdhuc, amb el fet de viure en la terra on es parla:

 “L’estimo de tot cor, perquè cigales,

i espigues i roselles,

i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire

sos grans secrets en català em revelen.

 

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo

de més franca i més bella…

I em preguntes per què? I això em preguntes?

L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

 

Afegim una altra entrada relativa a un poema d’Apel·les Mestres, “La dona d’aigua” (https://poeteca.cat/ca/poema/2314), en que també es plasma, i que figura en la web “Poeteca”. Diu així

    “A la vora de l’estany
de la muntanya,
va filant son fus d’argent
la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
i el fil no manca,
que, per fil, enfusa el raig
de lluna clara.

     La lluna clara, entretant,
se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
cançons galanes,
les granotes a compàs
fan la tornada,

     i l’aloja va filant
son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
la dona d’aigua,
la lluna, d’estel a estel,
més raigs demana”.

 

Com podem veure, en aquests versos, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcalista, com ara, la dona d’aigua, el color argent, la lluna, la vesprada i la nit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, mares i ancians molt oberts

General, , ,

Un poema que figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als emigrants que la cobdicia du a l’Amèrica del sur” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_emigrants_que_la_cobdicia_du_a_l%27Am%C3%A8rica_del_sur), en la mateixa web, escrit per Ma. Josefa Massanés en 1876, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, diu així:
“ALS EMIGRANTS QUE LA COBDÍCIA DUU A L’AMÈRICA DEL SUD

 

¿Veieu eixa fumera que, per la mar crespada,

alça com blanc plumero[1] lo vaixell que se’n va?

Doncs, en ella, s’allunya resoluta mesnada[2],

fills garrits i animosos del poble català.

 

(…) Diuen les tristes mares, plorant (…),

que, en eix barco, s’allunya jovent de molt valer (…).

I los vellets exclamen amb l’ànima afligida:

-¿A on, fillets, vos porta vostre ambiciós arranc[3]

sens pensar que, a la Pàtria, lleveu força de vida,

puix, amb cada un de valtres[4], perd un doll de sa sang?

 

¡Argonautes il·lusos! Potència vigorosa

del cor de nostra pàtria, del país català,

¿per què deixeu la terra del món, la més hermosa,

sent ingrats a l’Altíssim que tal mare us donà?”.

 

Com podem veure, la poetessa, mitjançant les mares i els ancians, fa una defensa de la jovenesa (perquè representa el futur).

Un poc després, posa

“¡Vergonya per vosaltres! ¿No té la pàtria aimada

cap llaçada prou forta que us puga deturar?

¿No teniu, aquí, pares, ni fillets, ni estimada?

¿No vàreu aquí nàixer? Doncs aquí heu de finar”.

 

Nogensmenys, Ma. Josepa Massanés i Dalmau té esperança i la reflecteix en un ocell (animalet que, sovint, representa la infantesa i la joventut) i, en aquest fragment, l’enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra:

“La fidel oreneta que, en nostre alberg, fa cria,

si, en la tardor, s’allunya a contrada distant,

tan bon punt llurs raigs tebis la primavera envia,

torna a la dolça pàtria, son niu antic, cercant”.

 

En acabant, llegim uns versos en nexe amb el pas de la vida rural a la vida urbana i amb l’emigració en el segle XIX:
“Allí, castiga el clima al gosat que l’assalta,

aquí us brinda la terra amb envejats tresors;

i, si explotar volguésseu tot lo que explotar falta,

fóra la mare pàtria un ramellet de flors”.

 

És a dir: en la terra on nasqueren, comptaran amb la generositat de la mare (ací, simbolitzada per la mare pàtria i per flors). Per això, més avant, l’escriptora diu, als jóvens, aquestes paraules:

“Ni més amorosetes nines encisadores,

ni atmosfera més pura, ventijols més templats[5],

ni més, amb la cobdícia, riqueses temptadores,

ni matrones més castes, ni barons més honrats.

 

Torneu, fillets, torneu-ne, tingueu per certa cosa

que, amb fermes esperances de Déu, en lo poder

i treballant joiosos, Ell dóna, amb mà abundosa,

molt més que el pa diari a qui l’ha menester”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “plomall”.

[2] Mainada

[3] Castellanisme, en lloc de la forma “arrancada”.

[4] Literalment, en lloc de “vosaltres”.

[5] En lloc de la forma genuïna “temperats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la defensa del món rural matriarcal i de les dones

General, , ,

Prosseguint amb el poema “Les dones catalanes”, passem a uns versos que, per a entendre’ls, convé fer unes puntuacions de tipus històric i de com ens han presentat la història (tant del segle XVIII en avant, com en els partits polítics i en moltes associacions feministes de línia patriarcal).

En eixes fonts, captem que lo que els importa (i això es pot veure en l’orde dels punts que prioritzen en les campanyes i, per exemple, en les seues webs) és tallar de soca-rel la societat actual, l’idealisme unit al poder i s’indica que, quan les dones aplegaran a les poltrones, aleshores (i, per fi, aleshores, i, ara, sí), tot serà flors i violes i un camí aplanat en què elles, ara de veres, seran les que manaran i no estaran subjectes als hòmens i, en un tres i no res, s’acabaran els problemes socials: 1) la dona vinculada amb la burgesia restà més relegada a casa i perdé unes competències que començaren a minvar a partir del segle XVI, 2) les dones del camp eren més ben tractades, encara que, formalment (legalment), els hòmens manaven (les lleis ho reflectien), i afegirem que era ben coneguda aquella conversa que, més d’una vegada, he pogut copsar entre un home (ací, Miquel) i una dona (amb un toc d’humor). Poc o molt, diu així:
“- En casa, mana el meu marit, ¿veritat que sí, Miquel?”

I l’home, després d’un somriure franc i acollidor, li comenta:

“-De sempre ençà: ¿a què tu, finalment, ets qui mana?

-Sí. ¡Ai, el meu Miquel! Vinga: un beset”.

Adduirem que molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants, ho plasmen. Per això, Ma. Josepa Massanés escriu que
“La dona catalana és perla bella

que, mig oculta, en la petxina, està

de son innat pudor i es clou dins d’ella

tan solament, la mira el vici insà;

mes, als purs sentiments, s’obre amorosa

com s’obre al bes del mar l’ostreta closa”.

 

Cal dir que, en aquests versos, hi ha vocabulari tradicionalment en nexe amb lo eròtic, per exemple, la petxina i l’ostra, el qual té a veure amb la mar (això és, amb l’aigua, un tret matriarcalista). La poetessa també posa 

“Si, indigna filla de la pàtria amada,

alguna, als falsos plers, obre son pit,

no és per instint del vici encaminada,

influx estrany corromp son esperit…

És fruit danyat, al qui lo corc rossega

i cau mort d’un gran ram sens que es conega.

 

Ni perdran mai les dones catalanes,

per tan xica fracció, lo just renom

de les virtuts i perfeccions cristianes

que exalça, en elles, admirat tothom.

¿Qui és lo que vol una perfecta esposa

i, en nostres nines, los seus ulls no posa?”.

 

Al meu coneixement, eixa idea de “pàtria amada” enllaça amb el matriarcalisme i, en aquest fragment, Ma. Josepa Massanés es referiria a la dona adinerada i burgesa, que no a la vinculada amb el camp i amb les tradicions matriarcalistes. No debades, tot seguit, copsem que és aquesta dona qui realment va avant, encara que, com en algunes rondalles, hi haja passatges en què parega que ell és qui domina la partida i qui, al capdavall, s’imposarà:

“Molt prudent i dolça companyera,

de l’existència, per lo mar irat,

ell sap dirigir la nau velera

que, del mal i del bé, sofreix l’embat

i, amb constància, vencent l’ona irascible,

la barca porta a la platja bonancible [1].

 

Mes, no per això, glòries ansia,

ni, en primer terme, presentar-se vol;

reconeix, del baró, la primacia

i és clara lluna que reflecteix eix sol,

amb un raig tan tranquil, amb una llum tan pura,

que inspira amor i celestial ventura.

 

Com lo custodi amant de la família,

en sa vida d’eterna abnegació,

la veureu sempre en incessant vigília

al costat del bressol de l’infantó

o prop del llit de lo decrèpit pare

o el pas guiant de la caduca mare”.  

 

Per consegüent, ella salva l’home (el vell) i l’anciana.

En el primer quart del segle XXI, hi havia dones activistes que volien accedir al poder i, en canvi, quan els deien de fer-ho, com ara, en faenes com obrer de vila, llançaven balons fora, com aquell futbolista que, una vegada, ho féu en el camp del València CF a mitjan dels anys huitanta, en un partit que vaig presenciar. 

Adduirem més trets que tenen a veure amb lo matriarcal i que copsem en aquests versos, mes aïna en nexe amb la dona de família benestant i de ciutat:

“Sempre pacienta, dolça i carinyosa,

treballant, treballant sense descans,

honesta, sòbria, activa i silenciosa,

i capaç, lo seu cor, de fets molt grans;

resignada amb la sort, sens mot de queixa,

lo valor desconeix de si mateixa…”.

 

Per això, Maria Josefa Massanés mira cap al món rural: un ambient que plasma la tradició matriarcal (la qual sí que és de la seua corda) i no en eixe àmbit urbà en què es promou lo que, sovint, els valencians diem la coentor (el voler adoptar com a model de vida el castellà, no sols en la llengua, sinó en el voler i no poder i en portar una vida políticament correcta i en línia amb lo que fa fi):

“Molt vals, ¡oh, dona de la pàtria mia!

I ma vista t’observa tot arreu

des d’on lo gebre brilla al raig del dia,

a fins los llocs on mai lo glaç se veu

i, de les ribes, que l’onada banya,

fins al cim ventejat de la muntanya”.

 

En llegir aquestes paraules, recorde aquells polítics que prefereixen fer una baixada de pantalons (i no, per exemple, per a pixar, per a fer de cos o per a canviar-se’ls), abans que escriure reports sobre la vida en la terra on viuen i no sobre idealismes, sobre teories o sobre lo que els han comentat en el partit (o bé en els parlaments, o bé en les batlies). Mentrestant, captem que part dels qui ens informen, mitjançant poemes i cançons tradicionals, ens reflecteixen una cultura matriarcalista ben viva en terres catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: https://x.com/xepcmanresa/status/1804576418577457231?t=9xc0Gm96ZtgW97unY6JBJw&s=09.

 

[1] Castellanisme en lloc de la forma genuïna “bonancenc”. També n’hi ha, d’altres, com ara, “companyera” (companya) o mots no genuïns com és el cas de “pacienta” (pacient).

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, poesia en català, bon cor, la mare i els ancestres

General, , ,

Un altre poema de Maria Josefa Massanés i Dalmau en què copsem el matriarcalisme, i que figura en la mateixa web, sota l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les dones catalanes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_d%C3%B2nes_catalanes), escrit en 1868, diu així:

“LES DONES CATALANES.

“Parlar-vos, dones, vull, com a germana,

puix mon cor, al cor vostre, està enllaçat

 i fou ma dolça mare catalana,

i català mon pare, molt amat,

i català mon bé,… l’ànima mia,

per tot lo català, té simpatia.

 

I, per vosaltres, més, dones amades,

filles del meu país, nobles com ell,

que, de modèstia i de virtut, dotades

i falagueres com manyac anyell,

sou lo trasllat de la prudent matrona

a qui, en los Sants Escrits, llaor se dóna.

 

Molt valen, molt, les altres espanyoles,

dignes també d’universal amor,

mes, per vosaltres, per vosaltres soles,

que conservau com un preciós tresor

les austeres costums de nostres avis,

son ric llenguatge i llurs proverbis savis,

 

per vosaltres, mon cor, ple de ternura

guarda encara una flor del sentiment

i, ans que la mort mustigue sa frescura,

vull eixa flor donar-vos en present;

no menyspreeu eix do de ma pobresa,

al mirar-lo sense brill i sens bellesa”.

 

Com podem veure, l’escriptora tracta les catalanes com a germanes i com a filles del seu país (Catalunya), de la mateixa terra on ella havia nascut, i el seu vincle és mitjançant els sentiments (“mon cor al cor vostre”), començant per la llengua (“ma dolça mare catalana / i català mon pare” com també “per tot lo català”).

I, encara que relaciona Catalunya amb la noblesa, amb el bon cor, amb la humilitat i amb qui toca els peus en terra (la prudència), afig que també valen les que viuen en altres llocs d’Espanya, però que ella mena el poema a les catalanes.

A banda, comenta que la dona és qui conserva i qui transmet la cultura tradicional (“les austeres costums de nostres avis”) junt amb la llengua catalana i els proverbis que passen els ancestres i que serveixen per a molts anys.

Igualment, empiulant amb eixa senzillesa, compara eixe tresor amb una flor que encara manté eixa frescor que Ma. Josefa Massanés vol compartir en present.

Tot seguit, escriu uns versos en què rebutja la vanitat:

“Rebeu, doncs, mon present, dolces germanes

i deixau que algun cor ple de verí

diga que us omplo d’alabances vanes

perquè l’elogi refluesca en mi…

Jo desprecio eixa sàtira indiscreta,

puix que dona no só, sinó poeta”.

 

Així, amb eixes paraules, Ma. Josefa Massanés, no solament els parla amb un to maternal, sinó que diu que, abans que dona (terme sexual), ella s’identifica com a poeta (ací, com a catalana) i, per tant, ve a dir que la terra és el punt en comú entre l’escriptora, les dones a qui plasma el poema i els qui també tenen el sentiment de pertinença a la terra catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu trobar “Som a la tardor”, un poema escrit per Teresa Bertran Tolosa, una catalana nascuda en 1920 en Guissona (comarca de la Segarra) i que, com una rondalla sobre l’origen de la vida (recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX), ens ha fet possible accedir a un altre tret ancestral i, a més, pagà.

Es tracta d’una mena de Pachamama en la cultura catalana, en línia amb la Mare Terra, però com a Mare de Déu del camp i, a més, com a protectora dels llauradors i de la pagesia: https://malandia.cat/2024/06/som-a-la-tardor-poema-a-la-mare-de-deu-del-camp.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

“Som a la tardor”, poema a la Mare de Déu del camp

General, , , , , ,

Bon dia, 

Anit, 28 de juny del 2024, accedírem a aquest poema de Teresa Bertran Tolosa, nascuda en Guissona (la Segarra) en 1920, i plasmat en el seu llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors.  Apareix una Mare de Déu del camp, la qual, al meu coneixement, podria simbolitzar una pervivència ancestral en nexe amb el paganisme. 

Diu així:

“Som a la tardor

Tardor ploranera

d’una pluja suau,

que regues les flors

com també el plantat

d’una vinya espessa. 

La meva finestra 

d’un vidre gelat,

també l’esquitxava

i es tornava clar.

Un llac de la plana

tot endormiscat,

l’aigua no es movia

estava encisat.

Prop d’una bardissa

que hi ha  al coster,

fa acte de presència

l’ermita del camp,

que de lluny s’obre

amb sa majestat.

Pujava amb deliri

per poder admirar

un verd d’herba tendra

i les flors del camp.

La Verge em somreia

i al cim vaig pujar

collint mareselves,

que al bosc també n’hi ha.

Els pins i alzineres

mouen son brancam

enjoien l’ermita

la Verge del camp.

 

30-XI-1993″ (p. 71)

 

Com podem veure, Nostra Senyora fa de protectora de la terra, dels llauradors i de la pagesia i hi està vinculada: “la Verge del camp”.

És la primera vegada que llig un exemple així.

Em recorda la Pachamama, és a dir, la Mare Terra.

Per això, que, en el darrer quart del segle XX, encara hi haja escrits que reflecteixen un matriarcalisme tradicional i arrelat, sobretot, en el camp, és com trobar una llegenda catalana, plasmada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX, en què s’explica com es creà el món i que, prompte, un personatge femení féu de mare de tots i, igualment, de Mare Terra. 

A banda, Teresa Bertran també exposa (com si fos una pluja suau i que fa saó) uns versos amb una espècie d’agraïment al bosc: els del món rural, ¿no vivien, més d’una vegada, del bosc (i encara hui)? Per descomptat, l’estimen. I, com em digué ma mare en relació amb la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), en gener del 2021, “Es vivia de la terra” (sic).

Finalment, agraesc la generositat de Rosa Rovira, qui m’envià aquest llibre junt amb uns altres en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i el matriarcalisme en el món rural.