Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, geografia catalana, fades i aus

General, , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, altra vegada, apareix literatura matriarcal (mitjançant trets geogràfics i simbolisme), la mare i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra i detalls que enllacen amb rondalles en què uns quants germans, en l’adolescència, acorden fer via per camins diferents i, un any després, trobar-se o, com ara, tornar a la casa pairal. Així, en el poema “Lo Ter i lo Freser”, sobre dos rius catalans, diu que

“Lo Ter i lo Freser una aspra serra

      tingueren per bressol,

bessons que vegé nàixer de la terra

      la llum del mateix sol”.

 

És a dir, els fills (els dos rius) naixen de la terra, la qual és més activa que el símbol masculí (ací, el sol), com en les cultures matriarcalistes. A banda, com, en el cas dels Sants de la Pedra, també en la tradició catalana, vinculats amb el Pirineu (quasi sempre, amb la comarca del Vallespir), són dos germans i, a més, bessons. Ara bé, els dos rius, a diferència d’Abdó i de Senent, no aniran junts… en un primer moment:

 

“-Si vinguesses amb mi, com jugaríem

-digué lo riu Freser a son germà-

amb les perles i flors que trobaríem

tot rossolant del Pirineu al pla”.

 

Com podem veure, l’escriptor Jacint Verdaguer enllaça els dos rius (ací, amb noms masculins) amb la jovenesa i amb la proposta de festejar (en nexe amb noms femenins, ací, les perles i les flors).

Més avant, Freser proposa a Ter que cadascú faça el seu camí i, posteriorment, coincidir. El riu Freser, que era lleuger,

 

“Per la balma passant de les Donzelles,

        no escolta el càntic dolç

amb què responen les aloges belles

        als tords i rossinyols.

 

Les fades eren d’eixa vall mestresses,

tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;

encara no hi cantaven abadesses

en lo vell monestir de Sant Joan”.

 

Per consegüent, copsem que les aloges (o siga, les fades, ací, igualment, les dones) eren les mestresses de la vall (tenien la darrera paraula), cantaven (com també alguns ocells) i encara no hi estaven abadesses. En altres paraules, podríem pensar que, en l’època en què s’escrigué el poema, Jacint Verdaguer captava que el paganisme perdurava en el Pirineu català, més enllà de lo que pogués semblar d’acord, per exemple, amb la legislació (la gran majoria, procedent de dictats de Castella, un fet que, poquíssimes vegades, es comenta en estudis sobre el matriarcalisme en la península Ibèrica dels segles XV en avant, com hem pogut constatar, ni en recerques sobre l’ensenyament en temps de la Segona República o abans).

Ben avançat l’escrit, el poeta català connecta el riu Freser (el primer que ha eixit) amb el tema de la maternitat i amb detalls femenins:

 

“s’atura a recollir lo fred suor,

les cristallines fonts i rius lletosos,

argent que el sol d’estiu barreja amb or”

 

La parella argent (dona) i or (home), fred (hivern) i sol (estiu) podria evocar-nos el títol de la rondalla mallorquina “La filla del sol i de la lluna”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en el Tom II, tot i que trau més detalls relatius a la dona que a lo viril: fred (hivern), fonts, rius i llet, a què, posteriorment, s’uniran l’ombra on el germà Freser s’acostarà a festejar amb les flors (sexualitat matriarcal i en zona obaga):

 

“(…) llarga estona enamorat se queda

           les flors a festejar”

 

i, igualment, amb les pastores de la vall de Ribes.

Ara bé, en Ripoll, Ter veu el riu Freser, però ell prossegueix i capta les boscúries (món rural), les flors, la mar i la pluja (“llàgrimes del cel”).

Com podem veure, no es tracta d’un poema patriòtic, ni celestial, ni místic que enllaça amb Catalunya, sinó, més d’una vegada, amb lo que solem dir petits detalls de la vida, eixos que, units (com ho faran els dos rius germans) generaran un conjunt més gran (en el text, la mar Mediterrània). Així, en aplegar a la mar, el riu Ter

 

“digué: -Si jo hagués vist eixes vorades

quan ahir davallava d’Ull-de-Ter,

s’hi haurien adormides mes onades,

i eix riu s’hauria anomenat Freser”.

 

I el Freser hauria sigut el més llarg dels dos i s’hauria trobat amb el pèlag.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, monuments i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Continuant amb la literatura matriarcal facilitada per Rosa Rovira, el 28 de juny del 2023 ens envià un correu electrònic titulat “Poema de Jacint Verdaguer”, amb aquestes paraules:

“Bon dia,

He pensat que t’agradaria aquest poema de Jacint Verdaguer. Fa anys, que el vaig llegir. El va escriure abans d’entrar al seminari de Vic, per fer-se capellà. És un comiat a les noies:

‘LES TRES VOLADES

 

Lo matí de ma infantesa,

quin matí fou tan hermós!,

lo cor vessava d’olors.
Jo em sentí unes ales nàixer

i volí de flor en flor,

a quiscuna que em somreia 

li dictava una cançó.

si cançons no li plavien,

li donava un bes o dos.

No veia de vostra tenda,

gran Déu, les estrelles d’or.

Les vegí per entre els arbres,

i adéu floretes del bosc;

per la bresca de mos càntics

ja no teniu prou dolçor.

Prou veia aprés les estrelles,

mes no us veia encara a Vós,

del cel bellesa increada,

robadora de l’amor.

Ara que us veig i us abraço,

adéu, estrelles i tot;

per aimar a qui tant aimo

ja no tinc prou gran lo cor.

 

Jacint Verdaguer, 1896”.

 

Enllaçant amb aquest poema de Jacint Verdaguer, adduirem versos que, a més de tocar el tema del sentiment de pertinença a la terra, tracten uns altres i, per això, hem preferit posar-los en l’apartat de la literatura matriarcal (i no en el d’aquest sentiment). Tots ells figuren en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera. Primerament, en el poema “Los dos campanars”, acaba dient que

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra

el Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran per ara el Pirineu” (p. 72).

 

Per tant, l’escriptor plasma què passava en el segle XIX: revoltes contínues, sovint, contra patrimoni religiós… acompanyat de documentació i de biblioteques seculars, com és el cas del Monestir de Poblet. Això explicaria per què ell, en lloc de posar-se de part de la campana (la qual empiula amb lo celestial), ho fa amb la casa que acull els fills de Déu: el monument toca els peus en terra (no està en l’aire).

Igualment, captem un Jacint Verdaguer pacifista i que encoratja a defendre lo que té a veure amb la tradició i amb la història de Catalunya i, fins i tot, la natura (el Canigó i el Pirineu).

En el poema vinent, “La corona”, podríem dir que es reflecteix matriarcalisme per molts costats i en diferents passatges. Així, en començar i en bona part dels versos, trau vocabulari de plantes i de fauna; després, apareix un personatge femení que, seguint la tradició matriarcalista, “salva” l’home (ací, simbolitzat per Jacint Verdaguer):

 

“La violeta humil me deia: ‘Puja;

jo et faré aqueixa afrau menys enyorívola’.

L’heura, enfilant-se als roures centenaris,

‘Amunt -tornava a dir-me-, amunt enfila’t’.

La morella roquera em deia: ‘Munta’;

la jonquilla de neu me deia: ‘Vine’;

i des d’uns penyalars on nia l’àliga

la corona de rei me deia: ‘Encingla’t’,

i em mostrava allí dalt, (…) la corona que ara rebo,

d’amor, de somnis i records teixida” (p. 74).

 

Afegirem que, com indica Angie Simonis en la seua tesi sobre la deessa grega Demèter, la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb la dona i, per consegüent, encara que se la posàs un home, implicaria que lo femení es troba per damunt de lo masculí (però no com a senyal de poder, sinó com a estil de viure i de cosmovisió).

Al capdavall d’aquest poema, és quan l’escriptor de Folgueroles plasma el sentiment de pertinença a la terra:

“Mes, ¡oh Conflent!, ¡oh Vallespir!, ¡oh serres

que teniu la meva ànima cativa!,

¡oh cel, per on encara mon cor vola!,

¡oh amics del cor!, ¡oh fades d’eixes ribes!,

¿per què, d’esta garlanda entre les roses,

per què hi posau la flor del no-m’oblides?” (p. 74).

 

O siga que aquest sentiment no cerca, com aquell qui diu, l’exaltació de les masses, ans un cant a la bellesa de la natura catalana, una evocació cap a lo terrenal, cap a lo senzill i, igualment, una flor (per exemple, la del no m’oblides, també coneguda com myosotis, que, ni és de color vermell, ni de blau fosc, sinó del color que, sovint, és relaciona amb l’aigua). D’aquesta manera, Jacint Verdaguer empiula la terra (a què s’adhereix la planta) i lo aquós (el color de les flors no m’oblides).

Adduirem que el poeta escriu el nom d’algunes comarques pirinenques junt amb el cor (els sentiments) i les fades (un personatge present en la mitologia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Posem una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, junt amb uns apunts que hem fet posteriorment, per a facilitar el tema que ací tractem i molts més. A banda, el recomanem.

Igualment, afig una foto que m’envià ahir Rosó Garcia Clotet, una dona que, de xiqueta, rebé una educació matriarcal que encara reflecteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’aigua, l’arbre i la mare

General, , , , ,

Continuem amb el capdavall de l’entrada d’ahir:

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb el Canigó, amb el Rosselló i amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55):

“Ho volta tot un cercle de muntanyes,

del cor de cada una eixint-ne un riu,

que va a dir a eixos pobles i campanyes

l’amor que els té lo Pirineu altiu” (p. 55).

 

És a dir, ens trobem davant una serralada de muntanyes (la muntanya, simbòlicament, enllaça amb lo masculí), però que s’inclina cap als pobles, o siga, cap a la gent que viu per la zona i cap a lo que hi ha, cap a la terra (un tret femení). Aquest detall podria evocar-nos quan, en la cultura colla (matriarcalista), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra).

Quant al poema “Enyorança”, dedicat a Na Maria de la Pau (princesa de Baviera[1]), Jacint Verdaguer opta per estar en nexe amb Catalunya (la terra on ell ha nascut), fins i tot, quan la princesa n’és fora:

“d’un cor amant a qui falta

quelcom que hi està arrelat

com en un arbre la branca.

(…) Quan tornareu a Munic

amb l’espòs que tant vos aima,

recordareu-vos també

de la terra catalana:

pensareu amb Monjuïc (…).

Pensareu amb Montserrat

i amb la Verge sobirana” (pp. 57-58).

 

i li addueix que Déu ha dat a l’esmentada princesa una arpa tota plena de cançons i de corrandes.

Uns altres versos de l’escriptor català, en la mateixa obra, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra junt amb el matriarcalisme, figuren en el poema “Lo gegant i la cativa”,  i diuen així:
“Catalans, los qui m’oïu,

la seva pàtria és la vostra;

puix de l’arbre sou rebrots,

feu-vos dignes de sa soca.

 

A la voreta de la mar,

de la mar de Tarragona,

com una estrella en son cel

neda una verge amorosa” (p. 63).

 

Cal dir que aquest gegant representa Jaume I, que Jacint Verdaguer vincula els catalans amb la terra (mitjançant l’arbre, un símbol que toca lo terrenal, que s’hi endinsa i d’on ixen rebrots que representen els nadons i els xiquets) com també amb l’aigua (amb la mar). O siga que el poeta trau dos elements típicament femenins i molt reflectits en la poesia tradicional en llengua catalana.

A banda, aquesta Nostra Senyora és amorosa, maternal, amb amor pels seus fills.

Afegirem que aquesta figura del monarca empiula amb lo matriarcal i amb un fill (el Nen Jesús) que el portarà a la mare, a la senyora (pp. 64-65):

“mes ja la veu a ella el rei,

lo rei de ma pàtria dolça.

Aquell rei és un gegant (…).

Per la barba agafa al rei,

de cap a la mar lo tomba,

i a la cativa li diu:

-Tu seràs reina i senyora;

tu em donaràs ton amor,

jo et donaré ma corona.-

 

No és això rondalla, no,

que ho porta una antiga crònica

escrita per mans d’un rei

(…) [ el rei] és qui deslliurà a València,

és qui deslliurà a Oriola;

és l’eix d’on aqueixos regnes

ragen com raigs d’una roda 

Don Jaume n’és lo gegant,

i la cativa, Mallorca” .

 

Per consegüent, en la parella (i en el regnat), la dona tindrà la darrera paraula, com en moltes rondalles tradicionals recopilades abans de 1932.

Finalment, direm que, tot i que, en el llibre, posa “com raigs d’un roda”, possiblement, l’original diga “com raigs d’una roda”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Estat germànic que, aleshores, ja formava part de l’Imperi Alemany creat en 1871.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, dones, fe i vellesa

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Jacint Verdaguer (1845-1902). El recull poètic “Pàtria”.

En novembre del 2023, un poc després de trobar un poema de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), mentres cercàvem sobre la llengua materna, accedírem al llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, edició a cura de Narcís Garolera, publicat per Edicions de 1984 (1a. ed., febrer del 2002), en què es plasma molt aquest sentiment.

Narcís Garolera comenta que “parlar de pàtria és (…) recordar la història del propi país, relatar-ne les gestes i les llegendes, valorar la llengua que cohesiona els seus habitants (…).

Amb la publicació d’aquest recull de poesies, Verdaguer, que havia participat en la comissió que presentà al rei Alfons XII el primer ‘Memorial de Greuges’ de la Catalunya contemporània, fa pàtria, en expressió de Collell en el pròleg al volum” (p. 9), una introducció que havia sigut suprimida de les publicacions posteriors a la guerra (1936-1939). El primer memorial a què fa esment és el que presentaren al rei Carles III polítics dels regnes d’Aragó, de València, de Mallorca i de Catalunya en 1760, en què es posaven en pro del retorn al federalisme tradicional en la Corona Catalanoaragonesa i de la cultura matriarcalista.

En el preàmbul de què ací tractem, redactat en 1888, Jaume Collell, amic de Jacint Verdaguer i prevere, entre d’altres coses, exposa[1] aquestes paraules: “¿què és sinó fer pàtria recordar-nos (…) i voler conservar a tota costa les nostres tradicions i el nostre llenguatge, motllos vivents del caràcter i, per tant, restituir en lo possible la nostra pròpia fesomia (…). Doncs açò és lo que fa l’excursionista resseguint totes les encontrades de la terra catalana, l’antiquari inventariant ses joies arqueològiques, l’erudit escorcollant sos arxius, l’artista estudiant sos monuments per fantasiar-ne de nous, lo poeta cantant en lo matern llenguatge ses glòries i despertant los condormits sentiments, i el publicista de seny instruint al poble, no per sollevar-lo en il·legals alborots, sinó per donar-li consciència de lo que pot i deu esser en força del dret i en virtut de les lleis històriques i de raons etnogràfiques que, per més que facen, no podran mai esborrar ni els cosmopolites somiadors d’una fraternitat que fora de la religió va mal fundada, ni els uniformistes ideòlegs que s’han tontament figurat que als pobles podia emmotllar-se’ls de nou amb lleis noves.

Vet aquí lo que nosaltres entenem per fer pàtria, i veus aquí lo que, inspirat, està fent anys ha mossèn Verdaguer en totes ses obres, fins en los llibres i fulles soltes de devoció” (pp. 19-20).

Ja en els poemes de Jacint Verdaguer (nascut en 1845 i u dels majors impulsors de la cultura i del folklore tradicionals de Catalunya i, igualment, escriptor), captem aquest sentiment quan, en “A Barcelona”, posa

“-No -respondrà ma pàtria-, de mi i la mar és filla;

d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut:

per ço totes les aigües, digueren-li pubilla,

per ço totes les terres, pagaren-li tribut” (p. 30).

 

Per tant, l’escriptor no se’n va de Catalunya, terra matriarcalista on nasqué i, a més, ho empiula quan diu “Mireu-la: santa Eulària l’abriga amb sa bandera” (p. 30), és a dir, la patrona de la Ciutat Comtal en 1714, quan les tropes borbòniques entraren en Barcelona. Posteriorment, es començà a remarcar Nostra Senyora de la Mercè i, àdhuc, en el primer quart del segle XXI, més d’una vegada, era presentada en premsa de Catalunya (com ara, en diaris digitals), simplement, com la Mercè (sic).

Continuant amb el mateix poema, Jacint Verdaguer el reflecteix en uns versos referents a l’arbre, com a símbol de les arrels, amb els ancestres i amb els vells:

“Mes, ¡ai!, com entre els arbres del bosc la fulla d’heura,

lo cor s’aferra als temples i monuments més vells,

i, en hores de misteri, d’amants records s’hi abeura,

sentint-los com conversen i conversant amb ells” (p. 32).

 

Juntament amb el passat, podem veure una Barcelona (és a dir, una terra) generosa, amb fe i amb espenta com a Poble:

“l’indústria[2]i l’art, penyores d’un bell esdevenir,

ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,

ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir” (p. 33).

 

També copsem el sentiment de pertinença quan, en el poema “L’Empordà”, en la mateixa obra “Pàtria. Jacint Verdaguer”, veiem que el poeta prossegueix en la terra, tot i el pas dels anys i l’antigor de Catalunya:

“I es movien airoses les vermelles

barretines al so del flabiol,

oh Catalunya, de tos camps roselles

que ja coneix ha tres mil anys lo sol” (p. 54).

 

I, a més, quan comenta sobre la relació del Pirineu amb els pobles que hi ha per on passen les seues muntanyes (pp. 54-55).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Textualment.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “la indústria”.

En la introducció de Jaume Collell, podríem substituir “alborots”, que és un castellanisme, per “desoris”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la maternitat

General, , , ,

Continuant amb la poesia de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911) en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir, hem trobat el poema “La meua llengua”, publicat en 1899. Amb alguns retocs, diu així:

“Perquè parle i escric la meua llengua,

has fet burla de mi

i, al raonar de mon llenguatge en mengua[1],

soltares lo verí.

 

Si fores estranger, lo teu ultratge

no seria tan greu,

llavors, alabaries mon llenguatge

tan sols, per no ser teu”.

 

Aquestes paraules pareix que van dirigides a un valencià i captem el tret principal del sentiment esmentat: en els catalanoparlants, és la llengua vernacla (o siga, la llengua catalana). I el copsem, no sols partint de lo que hem llegit en articles o en llibres, sinó de comentaris que ens plasmaren (o que ens digueren) relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, l’escriptor toca els peus en terra i convida a posar-se en la pell de l’altre:

 

“Cada flor té un color i té una aroma,

cada aucell té son cant,

així com cada poble té un idioma:

jo sóc, del meu, amant”.

 

Igualment, les paraules que Josep Ma. Puig Torralva escriu sobre la dona, les empiulen amb lo matriarcal (com ara, el vincle de la mare amb el fill i el bon tractament cap a la mareta):

 

“Jo l’adore fidel, com, a sa mare,

tot bon fill deu voler,

encar que la lletgea la malpare,

ja que li deu lo ser.

 

Jo, que la vullc, per pobra que ella fóra,

maltractada i ignorant,      

al vore les belleses que atresora,

¡com me pren, dolç encant!”.

 

Per tant, no solament perquè la mare (i, òbviament, la terra) ha donat vida al poeta, sinó perquè, a més, ella fou la primera persona que ensenyà la llengua, àdhuc, durant el procés de maternitat:

 

“Eixa llengua, per a tu, tant menyspreada,

com fill rebordonit,

en llavis de ta mare, fon honrada

agrunsant-te en son pit.

 

Eixa llengua, com arpa deliciosa,

te parlava d’amors,

per boca de ta bella i casta esposa

en jorns encisadors”.

 

Afegirem que l’empremta de la maternitat farà que

 

“Eixa llengua que oblida tos agravis,

a l’hora de la mort,

sense adonar-te’n, correrà a tos llavis

per a dar-te conhort.

 

Per a dir-te el camí que has de mamprendre

abans del jorn darrer,

per a fer-te pregar i fer-te entendre

lo que és Déu justicier”.

 

Quant al fet d’evocar la mare, per exemple, en els darrers anys de vida (ja avançada), ens hem trobat que persones ja ancianes, “tornaven a la mare”. Així, ma mare (1943), quan la meua àvia materna (1910) ja tenia més de huitanta-dos anys i vivia en casa dels fills, comentava que la velleta deia “Mare, mare” (es dirigia a la mare, encara que fos a nivell simbòlic), un fet que hem copsat en algun escrit per a la recerca.  Podríem dir que no és qüestió de gènere: també ho solen fer els hòmens.

Finalment, el nexe amb la terra torna a aparéixer quan, en els darrers versos, Josep Ma. Puig Torralva escriu

 

“Perquè parle i escric la meua llengua,

pots fer burla de mi;

ves i blasfema que m’ho tinc a mengua

de tornar-te el verí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Algunes formes genuïnes són “en menyscapte” i “en detriment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en argentins descendents de valencians i amb bona empatia

General, , , ,

El poema “La casa pairal”  (de 1897) i el sentiment de pertinença a la terra en escrits d’Inés Isabel Aranda (1950).

El 18 de juliol del 2024, després que la vespra haguéssem posat en Internet part del poema “La casa pairal”, del valencià Josep Ma. Puig Torralva, plasmat en 1897, rebérem uns missatges d’Isabel Inés Aranda, una dona nascuda en Argentina en 1950 i descendent de valencians catalanoparlants. Tot seguit, els traduírem i els escriguérem en Facebook:

“-No responguí anit perquè m’emocionà la referència a la terra, a la casa familiar…

I recordí mon pare, qui mai no volgué tornar a la seua terra, tot i que podia fer-ho.

Ell parlava de llocs, d’amics, de la mare…”.

Després de veure un símbol de plor, i de llegir “Ara pense en els perquè”, li comentàrem:

“-Gràcies, Isabel Inés, i bon dia,

Les persones no emigren per esbarjo, per fer esplai, per entreteniment. Quasi sempre, per necessitat i amb esperança”.

En acabant, ens afegí aquestes paraules:

“-Ara, amb el que remogueres, sé que endinsava sa mare, especialment: la coca bova que feia, les mantegades…

La nostàlgia em pot. Degué costar-li molt a mon pare”.

Enllaçant amb això, cal dir que l’interés d’Isabel Inés per aprendre la llengua materna, per mitjà de l’escolta a les converses entre els seus pares i pels seus avantpassats (perquè no l’ensenyaren a ella, ni als seus germans), fou u dels punts que féu possible que aquesta argentina d’arrels valencianes encara conservàs el sentiment de pertinença a la terra. De fet, el 6 de març del 2024, ens reportà amb molts missatges (sovint, amb bona empatia i amb trets matriarcalistes), de què exposarem (traduït) bona part del contingut:

“Bon dia,

Gràcies per respondre i per l’interés per afegir alguna cosa de ma àvia paterna, Joaquina Palmer Seguí.

Figura com a nascuda en Benissivà[1]. (…).

Entenc el que escrius. No parle valencià. (…)

El nostre pare, Francisco Vicente, nasqué el 18 de novembre de 1883. Som quatre germans nascuts en Argentina: en 1936, en 1939, en 1950 (jo) i en 1951.

La meua recerca d’identitat familiar apareix uns quaranta anys abans [, pel 1984], quan la mare em dóna còpies dels testaments dels avis. (…)

Anys de consulta de dades m’acostaren a la parròquia d’Orba, al capellà i a l’historiador del poble.

Fa, poc o molt, dos anys, tot començà a fluir. Família nombrosa, la dels Aranda en Orba, i segur, amb patrons de vida establits a tots. Vaig rebre report que l’àvia redactà dos testaments”.

Adduirem que Orba és un poble valencià de la Marina Alta i que el 14 de març del 2024 ens entrava un altre missatge d’Isabel Inés Aranda, sucós i, més encara, perquè és un exemple de com una persona amb perseverança i receptiva a lo fosc, pot continuar amb el sentiment esmentat i ser-ne una baula per a familiars i per a més persones:

“-Lluís. Ara revise, en els meus sentiments, el que he adquirit sobre patriarcat i matriarques.

Crec que tenim un matriarcat sota terra que costa que isca a la llum.

(…) Parle amb la meua germana, que, com a major, en té més records.

(…) [Mon pare] Emigrà, si fa no fa, amb vint anys a Argentina. També ho feren dues germanes i un germà”.

Durant la primavera del 2024, alguns dies, ens digué que la relació entre ella i la seua germana gran li havia afavorit evocar hui en dia part de la llengua vernacla.

Respecte al tema de la masculinitat, que Isabel Inés Aranda empiulava amb la Pàtria, com a patriarcal (perquè l’exalça), el 16 de juliol del 2024, li responguérem “Ara, he començat a llegir un llibre de poesia patriòtica valenciana. Quan se centra en la casa, en la família, en la població, en la comarca,… o bé, en la mare (com a educadora) i en la maternitat, sí que té a veure amb el matriarcalisme.

En canvi, quan ho fa amb la bandera, amb la guerra, amb la lluita, amb herois, etc., és de línia patriarcal”.

Agraesc la generositat d’Isabel Inés Aranda com també la bona empatia, la disposició a acceptar la part opaca i, per descomptat, paraules com “¡Quanta estima al lloc de naixement!” (del 6 de juliol del 2024) i, en nexe amb el tema del sentiment, unes frases que no encaixen amb lo matriarcalista: “És important notar el significat de ‘Pàtria’ i de ‘pertinença’. Una cosa que, per ací [, per Argentina], es nota poc”.  

Finalment, adduirem que alguns dels lectors en Facebook, de l’intercanvi entre Isabel Inés Aranda i jo, restaren emocionats, es posaren en la pell de l’altre i que, igualment, el 19 de juliol del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrivia aquestes paraules: “Molt interessant això que expliques. M’ha emocionat. 

Recordo un cosí de la meva esposa que, fa més de seixanta anys, se’n va anar a Veneçuela, amb la seva dona. Vam tenir molta correspondència; jo li enviava missals del que passava a casa nostra i ell em comentava coses d’allà. 

Més endavant, parlàvem per telèfon. 

Ja fa anys que són morts els dos; ara tenim relacions amb la vídua del seu fill i els néts”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En el 2024, era part del terme de la Vall de Gallinera.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i folklore vernacle

General, , , , ,

Prosseguint amb el poema “La casa pairal”, escrit per Josep Ma. Puig Torralva en 1897, copsem altres trets matriarcalistes i el sentiment de pertinença a la terra. Així, ben avançada l’obra, exposa sobre el folklore valencià:

“Açò contemple i s’obri mon pit a l’alegria:

de bell nou, les usances que l’esperit ansia

remembren de ma infància lo temps encisador

i encara, per lo terme, corren de nit i dia

amb la mateixa saba i esplet d’antigor”.

 

O siga, que el poeta ha tornat al poble on vivia i, altra vegada, capta que es conserven les tradicions de quan ell havia fet via. I, a continuació, les escriu.

Cal dir que, moltes d’eixes festes i d’eixos costums, ens els comentaren en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, podem dir que n’hi havia que pervivien en el primer quart del segle XXI, com ara, la festa de Sant Antoni, les disparades, les enramades, les traques, les cucanyes, els bous al carrer, els moros i cristians (aquesta, sovint, simplement, per a assegurar-se vots polítics on no hi havia hagut tradició, ni costum de fer un llibret cada comparsa o cada filada, però sí de pa i circ, com ara, en Alaquàs, un poble de l’Horta de València), etc.. I moltíssimes, les conegué ma mare (1943) en la seua joventut; i moltes, jo (nascut en 1971).

Abans de passar als versos, comentarem una anècdota sobre les comparses i les filades de moros i cristians. Encara ho recorde i ho vaig presenciar. En l’estiu del 2011, dos jóvens d’Alaquàs (un poble on, a diferència de pobles valencians més menuts, no hi ha hagut tradició en aquesta festa, ni, per descomptat, acompanyada de llibrets per cada comparsa), es trobaven pròxims a la Casa de la Vila. U comentà a l’altre:

“-Podríamos crear una ‘filâ’[= filada]“.

Com que el company el mirava un poc escèptic, el primer li afegí:

“- ¡Pues nada!: ¡se pide dinero al Ayuntamiento, y ya está!”.

 Els versos de què parlaven, diuen així:

 

“Encara, en nits serenes, se n’ix la fadrinalla

de volta per lo poble, tocant amb la rondalla,

que escolten afanyoses les xiques de quinze anys,

i encén lo coet borratxo, que, entre algatzara[1], estalla[2],

en les parets i portes, marcant signes estranys.

 

Encara mire amb joia els balls en amples eres,

a on corren les fadrines, per a l’amor, lleugeres,

al toc de la donçaina[3], que, a tots, alegra el cor.

La nit de Sant Antoni, les colossals fogueres

encara omplin la volta del cel de xispes[4] d’or.

 

Tot se fa igual: la festa, la forta disparada,

la processó darrere del carro d’enramada,

la traca, les cucanyes i els bous en lo carrer;

encara, per a endur-se la joia disputada[5],

munta son àgil poltre lo llaurador lleuger.

 

Encara, enmig del poble, se fan los jocs d’Alcides;

encar[6] duu la salpassa ses maces amanides,

i, amb divertit col·loqui, se riuen xics i grans;

encara armen ses guerres potentes i renyides

les dues lleis contràries de moros i cristians.

 

¡Encar la pàtria!, encara, mon esperit alenta;

encara la ventada del segle violenta

detenen les muntanyes d’est poble honrat i fort;

son menyspreat llenguatge, sos usos, sa fe ardenta

i ses costums senzilles, encara no s’han mort”.

 

Quant a l’estrofa anterior, podem pensar que Josep Ma. Puig Torralva, com a testimoni de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX) i de fets com la primera llei d’instrucció pública per a tot l’Estat (de 1857, amb el castellà com única llengua de coneixement obligatori), troba que cal promoure i transmetre aquesta part de la cultura tradicional i, òbviament, de generació en generació. Al capdavall, enllaça això amb els versos del final del poema:

 

“¡Casa pairal, sostín-te! No som tots uns encara;

tu entranyes de la pàtria la idea forta i clara:

mentres la pàtria vixca, viu tu, casa pairal;

mes, si, en lo nostre poble, l’antiga fe mancara,

per vore ta deshonra, no et quede ni el brancal”.

 

I, altra volta, apareix el matriarcalisme: la dona, la terra i lo femení vinculats amb les entranyes de la terra (del terreny i de la “mare pàtria”), de la mateixa manera que ho fan les arrels d’un arbre (i la mare, de dins estant, abans del part d’on naixerà el fill). I, com aquestes arraïls, la casa pairal. Adduirem el poeta, qui es posa en pro d’aquesta casa, per tot lo que ella significa simbòlicament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, a partir del castellanisme “algazara”, que es podria traduir per “gresca”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma “esclata”.

[3] Dolçaina. Tot i que el DCVB només té “dolçaina” com a paraula de partida, acull refranys amb el mot “donçaina”.

[4] Castellanisme inadmissible, en lloc del mot “espurnes”.

[5] En nexe amb la paraula “joia”, en setembre del 2016, la germana de ma mare (nascuda en Alaquàs), em digué el refrany “Qui va davant, guanya la joia”.

[6] El DCVB indica que “encar”, en lloc d’”encara”, s’ha usat molt en literatura.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i bones collites

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La casa pairal”, de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911).

Un altre poema de la Renaixença en què copsem aquest sentiment i altres trets matriarcalistes  és “La casa pairal”, escrit pel valencià Josep Ma. Puig Torralva en 1897 i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir i editat en 1996 per L’Oronella. Amb lleugers retocs, diu així:

“LA CASA PAIRAL

 

Allà, entre les muntanyes de nostra hermosa terra,

hi ha un poble humil i alegre als peus d’altiva serra,

a on, entre pins, rumbeja com rosa en lo roser;

allí, la vella usança fuig esquivant la guerra

que el temporal del segle, a tot l’antic, sol fer.

 

Front a la santa església i, en l’espaiosa plaça,

se troba, de mos avis, la molt honrada casa,

niu de virtuts cristianes, de benaurança i pau;

al que la veu, li sembla, quan son brancal traspassa,

que, si és per palau pobra, per a casa és palau.

 

Des de que el poble és poble, alegre i riallera,

fon del treball escola, del poble l’almoinera;

l’honrat comerç, sa llonja trobà baix son trespol;

la fe, son reliquiari; l’amor, cambra encisera,

i fort baluard la pàtria, en jorns de negre dol.

 

Quan abandone el tràfec que la ciutat prodiga,

migrat de cos i, en l’ànima, punyint moral fatiga,

gojós vinc a esta casa, buscant son dolç caliu,

com busca l’oroneta vella teulada amiga,

per maig, creuant les hortes, per a refer son niu.

 

Llavors, a la memòria, m’apleguen d’altres dies

records amb què s’enllacen tristeses i alegries,

que omplin de melangia mon esperit cansat,

i oblide lo que resta del món i ses follies,

a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat.

 

Ací trobe la ditxa per a mon mal perduda;

ací encontre la pàtria, l’amor que mai se muda;

la fe pura i senzilla, ací, torna a mon pit;

ací veig, de mos avis, la casa benvolguda

a on, sens recels, ni dubtes, s’eixampla l’esperit”.

 

Començarem dient que aquest poema, molt prompte, trau un tret matriarcalista: la cultura de la pau entesa com el resultat de tractar de no cercar la violència com a camí per a viure, ni en les relacions humanes (“fuig esquivant la guerra”).

Afegirem que el 16 de juliol del 2024, durant una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943, això és, quatre anys després de finir la guerra en Espanya), li comentí que, en el darrer curs de Magisteri (en 1994), un mestre ens passà un article sobre la Guerra del Francès (sovint, presentada com la Guerra de la Independència) en nexe amb les primeres setmanes en el Regne de València. Doncs bé: els valencians que eren obligats a anar-hi, no eren, precisament, uns patriotes de les causes impulsades de Castella estant, en el sentit que no estaven per a participar-hi, sinó que, més aïna, rebutjaven les guerres com a mitjà de resolució i, per això, preferien continuar en la població on residien. Per tant, podem dir que aquells valencians de 1808 tenien arrelat el matriarcalisme.

A banda, el poeta Josep Ma. Puig Torralva empiula la casa amb els avis (els ancestres i el passat), amb l’honradesa, amb un cristianisme centrat en la benaurança i en el pacifisme i amb un estil de vida en què es prefereix sentir-se bé.

Igualment, captem que el treball agrícola i, en bona mesura, el camp, tenen a veure a on es considera que s’aprén en la vida (o, si més no, bona part) junt amb el poble.

Per eixe motiu, quan l’escriptor deixa la ciutat i torna a l’indret on es crià en la seua infantesa, hi cerca “son dolç caliu / (…) per a refer son niu”.

Adduirem que, un poc després, el poeta plasma unes paraules que defineixen molt bé lo matriarcal i una de les seues diferències amb lo patriarcal: en la ciutat, “a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat”.

Nogensmenys, com que el poeta sí que té pàtria (“mare pàtria”, que no “pare Estat”) i sentiment de pertinença a la terra, comenta que ell s’acosta al poble: la casa dels seus avantpassats, l’amor sincer, la religiositat pura i senzilla (que no la de lo formal, ni la de les devocions, ni la de l’espectacle cap a fora), on es troba la casa on vivien els seus padrins (amb qui ell passaria bona part de la seua infància) i en què la bonesa i la disposició d’obertura fan que la gent s’eixample als altres amb bon cor.

A continuació, exposa trets naturals i que tenen a veure amb el matriarcalisme:

“Veig l’anouer que ombreja la font de la masia

a on espirí l’essència preada d’ambrosia

amb la il·lusió divina de mon amor primer;

lo llit en què mon avi, cristianament, moria;
lo bres que, un jorn, va rebre, al nàixer, lo meu ser.

 

Goge tornant a vore les feines de la casa,

l’almàssera que l’oli dins lo celler rebassa[1],

l’anyada de la seda donant capolls com d’or,

lo trull, a la bodega, vessant-li vi sens tassa,

la trilla, allà, en les eres, al temps de la calor,

 

la cambra, tota plena de l’abundant collita,

estesa en los canyissos la saborosa fruita,

la palla amuntonada junt l’herba en lo paller,

lo buc de les abelles donant mel exquisida,

lo blat tocant les bigues de l’espaiós graner.

 

Dins lo corral, les cabres, els bous i les ovelles,

pertot arreu, aixades, lligones i corbelles;

corrent entre la llenya, lo poregós conill;

lo carro, en la porxada, ple de forcats i relles

i l’haca amb què l’estable llança fogós renill”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “sobrepassa”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la natura i la maternitat

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Bonaventura Carles Aribau (1798-1862).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment, el matriarcalisme i que, a més, també fou escrit en llengua catalana, però en terres no catalanoparlants (com ocorregué amb el d’Antoni Ma. Peyrolon, de 1830; i amb el de Vicent Salvà, de 1831, tots dos, plasmats per valencians), és “La pàtria” (https://www.escriptors.cat/autors/aribaubc/la-patria), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, tradicionalment, més conegut com “Oda a la pàtria”. Aquests versos, que empiulen amb la Renaixença, foren escrits pel català Bonaventura C. Aribau (1798-1862) en 1833 en Madrid, i, amb lleugers retocs, diuen així:

“LA PÀTRIA

Trobes

Adéu-siau, turons, per sempre, adéu-siau,
oh, serres desiguals que, allí, en la pàtria mia,
dels núvols i del cel, de lluny, vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira i neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i, al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo, ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec, ni sent com en millors vegades
així, d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits i son perfum les flors”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta escriu sobre “la pàtria mia”, és a dir, sobre la terra amb què se sent vinculat, mitjançant detalls geogràfics (com ara, el Montseny i la mar) junt amb torrents…
Ara bé, lluny de la terra d’origen, només en conserva la memòria històrica, però Bonaventura C. Aribau no es nega a perdre els fruits, ni el flaire, ni lo que li evoca la Catalunya dels seus ancestres i de què ell procedeix.

Per això, tot i que l’escriptor es troba en l’altiplà castellà, ell enllaça molt més amb el seu dolç país (Catalunya), d’on, sobretot, recorda la llengua vernacla (com a plaer i com a conhort):

“¿Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va, a mon dolç país, en ales, jo em transport,
i veig, del Llobregat, la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort”.

 

Afegirem que, amb la llengua catalana (a què, aleshores, se solia escriure “llemosina”, la materna), va a trets positius del passat:

“Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis[1].
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis,
per estranya regió, l’accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull, del mur sagrat, la lira dels seus avis!”.

Aquestes paraules em recorden unes que escrivia un amic quan, en octubre del 2016, comentava que, més d’una vegada, el fet d’haver viscut lluny de la terra d’on u prové, el fa desenvolupar més el sentit “nacionalista”, com ell havia captat en terres d’Amèrica del Sud.

Igualment, em ve al pensament, la reacció que tenia el meu avi matern (1906-1992), quan ens parlava sobre un llibre d’Edmondo de Amicis (1846-1908, nascut en el Regne de Sardenya i, posteriorment, italià), en relació amb el tema de l’indret on u nasqué: esclatava a plorar. I, durant l’estudi sobre el matriarcalisme, trobàrem un vincle entre la resposta del meu avantpassat i lo matriarcal. No debades, Bonaventura C. Aribau plasma que,

“En llemosí, sonà lo meu primer vagit,
quan, del mugró matern, la dolça llet bevia;
en llemosí, al Senyor, pregava cada dia,
i càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí, li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca, llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit”.

 

En aquests versos, també copsem el paper de la mare i de lo femení en les cultures matriarcalistes, juntament amb el tema de la maternitat: el mugró matern, la dolça llet. A més, el poeta addueix que ell pregava en català (aleshores, es creia que el nom genuí de la llengua era “llemosí”).

Finalment, Bonaventura C. Aribau exposa uns versos en pro de la llengua catalana i, per consegüent, de la terra i, àdhuc, per a promoure-la i per a perpetuar-la junt amb el fet de sentir-se part d’on l’escriptor havia nascut:

“Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh, llengua, a mos sentits, més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta[1] edat.
Ix i crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar, de mon patró, la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La forma genuïna és “greuges”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la música, la garridesa femenina i la tradició

General, , , ,

En una segona part del poema “Lo somni”, l’home s’acosta a la dona, li gemega, ja que ella, representada pel pit i per una alga i per la bova (dues plantes marines), enllaça amb la maternitat (com la mare a qui va el nen o, ací, l’home) i amb l’aigua (u dels símbols femenins i matriarcalistes):

“Anava a seguir la nimfa,

a donar curs a son cant;

però, sobre el pit, lo Túria,

de colp, deixant caure el cap,

gemec fondo despedí[1]

que, en los contorns, retronà.

En silenci, totes queden,

al veure tal novetat,

hasta que, prenint aliento[2]

i, de sa cara, apartant

l’alga i bova que el cobria,

així el riu, per fi, parlà:

 

‘Calla i, de llibertat, lo nom ditxós

lo llavi no pronuncie ara que Edeta[3],

olvidant lo que, en segles antics, fos[4],

està el dogal sofrint que el coll li apreta[5],

i es contenta amb lladrar com fa lo gos.

Gran greu! A no saber jo, d’un profeta,

que prop està lo dia en què l’Espanya,

de recobrar sos drets, farà l’hassanya.

¿A què exalçar[6] tan poc als valencians

que el fanatisme, en los altars, adora,

ni als que, d’humana sang, brutes les mans,

Llepant ompliren i, d’Alger, la vora,

de cadàvers de turcs i de cristians?

Ni les lletres lloeu en maleïda hora,

si, a les arts i als oficis, no serveixen,

ni vera utilitat als homes deixen”.

 

És a dir: Vicent Salvà, per mitjà de la gossa i del gos (¿els castellans?, ¿els hòmens valencians?), trau el tema de la pèrdua dels Furs i, a més, afig que, amb els nous aires (ell era lliberal), ni el fanatisme, ni les lletres, ni les arts, resoldran la situació per la qual passa el regne valencià, territori que encara és un gos de l’amo castellà.

Ara bé, a continuació, addueix que

 

“Altres virtuts, distint saber el nostre

segle demana: temps és que, als mortals,

que els convé l’experiència, els amostre

i que, per fer-se els uns als altres mals,

de la mar, los perills, ningú arrostre[7],

ni per robar l’or, perles o coralls;

sí sols per millorar la condició

de quants viuen, del món, en la regió”.

 

Per consegüent, l’escriptor no recomana llançar-se a la mar, sinó romandre en la terra (posar la regió per davant d’una gesta conjunta amb Castella) i, més encara, el sentiment de pertinença i, immediatament, plasma el paper de la dona en la cultura valenciana (de tradició matriarcal) i en la mallorquina (la qual també ho era i on ell tenia part de les seues arrels):

 

“Més que tots aqueixos sants,

més que el lletrat i el guerrer,

mereix la palma i llorer

i el tribut d’alegres cants,

la valenciana garrida

que divise prop lo Sena,

càndida com l’assutzena,

de totes virtuts, guarnida.

 

Per aplicada i discreta,

si deixa un rato[8] l’agulla,

no el perd en la broma[9] i bulla[10]

mes pren pinzell i paleta,

a Scott, novel·ler anglés,

o algun llibre en italià,

per a parlar-los demà

com ara parla el francés”.

 

Per això, captem que Vicent Salvà prioritza la música, la garridesa de la valenciana i que ella prefereix l’aprenentatge de llengües estrangeres en lloc de la bulla i del parlotejar. I, més encara, aquesta dona és una

 

“Filla d’una excel·lent mare,

de sos germans, adorada,

qui la veu una vegada,

sap que és l’ull dret de son pare.

Segueix, donzella polida,

ta carrera de virtut,

que un espòs digne de tu

et farà grata la vida’.

 

A penes lo vell   hagué concluït[11]

Per veure tal jove,   vaig saltar del llit.

Desperte, llavors[12],   que és somni, conec;

mes ver evangeli,    a l’oracle[13], crec”

 

Ho féu en París,

lo 1r jorn de maig de l’any 1831

Vicent Salvà

[signat]”.

 

I, així, veiem altres trets matriarcalistes: la dona està associada a la mare, està ben tractada pels seus germans, és el fill preferit de son pare i la bellesa.

Finalment, el poeta diu que tot era un somni… d’un vell i, tot i això, ell toca els peus en terra com també ho fa el missatge de l’oracle (com si fos el d’un evangeli)… de París estant. Un home que reflectia el sentiment de pertinença a la terra on havia nascut i a la tradició matriarcalista i vernacla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. I, per descomptat, la gentilesa de Germán Ramírez Alegón.

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme podríem substituir-lo per “soltà”.

[2] En la forma genuïna, “fins que, prenent alé”.

[3] Nom que rebia la ciutat valenciana Llíria.

[4] Ací, enllaça amb la forma “fou”.

[5] Castellanisme, en lloc de “prem”, “escanya”…

[6] En l’original, apareix “ensalçar”, castellanisme procedent del mot “ensalzar”.

[7] Afrontar.

[8] Castellanisme inadmissible, en lloc de la paraula “estona”.

[9] Boira, núvol.

[10] Esbarjo, activitat d’esplai.

[11] Per imitació del castellà, ja que la forma genuïna és “conclòs”.

[12] En l’original, “llavontses”.

[13] Resposta que ve de la divinitat, a qui es consultava.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

assemblea-pagesa-6f (1)