Arxiu d'etiquetes: “El seculòrum i la seculera” (llibre)

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat autòctona catalana

General, , , , , ,

En el passatge posterior del relat “Les divines margarides”, publicat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, “El rector diu a sa dona:

-I ara, farem una cosa: lo que faç jo, ho faràs tu.

Ell es lleva sa sotana i ella es lleva sa vesta. El rector s’ho lleva tot i el trobes nuet. I sa jove apareix amb camiseta i diu:

-Així, no!

Aleshores, li respon el capellà:

-Res, res! Conforme el Nostre Senyor ens ha tirat al món! Si no, no puc absoldre res.

Sa xica es lleva sa camiseta i te la veus tota en conill i ell li diu:

-I ara et posaràs en aquella punta d’altar; i jo, a esta, i cantarem esta cançó:

Les divines margarides,

les divines margarides,

con su divino pincel.

Y, en la casa de Pilatos,

entrará Querusalén’.

 

Sa jove es va sufocar:

-Ai, senyor rector!

I ell li comenta:

-Ara veuràs! Ara veuràs que bo! I, cada volta  farem una passa, ens veurem junts i tot i ‘Querusalén’ entrarà dins ‘la casa de Pilatos’.

Com que avant! I ella deia:

-Aiii!” (pp. 145-146).

Així, hi ha trets interessants del punt de vista lingüístic i cultural: els versos relatius a les margarides (grogues i blanques de color) i que podríem lligar amb la innocència i amb la bonesa (blanc) i, a més, amb l’optimisme (groc), van unides a la llengua vernacla (amb la catalana) i, de pas, amb lo terrenal; en canvi, els versos masculins ho fan amb lo místic i amb el castellà.

A continuació, la dona que narrà la contalla passa al moment en què ell intenta introduir el penis en la vulva i, com que el rector ja no podia aguantar-se pel fet que no hi penetràs, es posa a cridar.

Arran dels crits, “un avi que romania adormit a ses piles beneïdes, diu:

-Jo, ¿a on sóc? Si hi ha cançons! Si jo he vingut al sermó! Oh!, I m’he adormit! Oh!, mira quin embalum!

I es vellet diu al rector:

Sesenta años que tengo,

sesenta años que tengo

y tres más que mamé,

nunca he visto un pardal más gordo

como el que tiene uste(d).

 

Llavors, ella va pegar a fugir! I el senyor recor no va poder entrar-hi ‘Querusalén’ a ‘la casa de Pilatos’. ¡S’avi ho va destorbar tot!

I s’ha acabat. És molt brut; però, mira, és bonic” (p. 146).

Del primer moment, i, més encara, partint del comentari que, al capdavall, fa la narradora, no descartí la possibilitat que aquesta rondalla, d’alguna manera, tingués un missatge en defensa de la dona: l’ancià, sense ser eixe el seu objectiu, fa que el mossén no puga eixir amb la seua i, així, se salva la xica, encara ella que escampe el poll sense ajornar-ho. Qui alliberaria la dona? Qui la contà al folklorista, això és, una dona.

La informadora tampoc presenta el desenllaç com una victòria masculina del major, ans amb uns mots que, més aïna, pareixen d’humor.

Lligant amb aquesta contarella, n’hi ha una del mateix ram: “El dòminum nostrum”. En una vila, un capellà tenia una ama que ell deia que era molt garrida, molt guapa, a qui el mossén diu:

“-Puix mira: jo cridaré el bisbe perquè faça un sermó i vejam si em deixen tranquil.

En aplegar-hi el bisbe, li van arranjar una cambra tota de roig, ¡tan ben arreglada! El rector diu a l’ama:

-Maria! Passa ací, a la cambra del bisbe i ensenya-li a on ha de dormir esta nit.

El bisbe, com aquell que res, arrima una miqueta la porta. Però el capellà, per fora, mirava lo que feia el bisbe. ¡I aquella dona era molt guapa!

El bisbe diu a l’ama:

“-Maria! Com es diu açò?

Ella li respon:

-Això? El cap!

Ell la rectifica:

-¡Nooo! Això és ‘el monte de piedad’.

El bisbe li afig:

-I açò?

Ella li diu:

-Això,… No m’ho fa dir, això! Els pits.

Ell li comenta:

-No. Això són ‘las campanas del alba’. I després? I açò?

-Ai, mire! No m’ho faça dir! No m’ho faça dir! Això, el melic!

El bisbe li indica:

-Nooo! Això és ‘el melitón’.

En acabant, el bisbe li diu:

-I, després, un poc més avall, (…) ‘el dominum nostrum’” (p. 149).

Per tant, per una banda, la dona plasma la realitat, la natura, lo autòcton; en canvi, el bisbe trau mots religiosos o corporals en nexe amb lo celestial i amb lo paternal: la muntanya (els pits), la pietat (la devoció a les coses santes), les campanes (connexió amb el cel), l’eixida del sol (una de les fases masculines del dia), el melicotó (els testicles) i, és clar, la figura del Senyor.

Finalment, com que el rector fa un sermó en què exposa lo que ha comentat el bisbe, el convidat es limita a dir que “l’ama era molt guapa, però que no tingueren…, que no feren… Xe, que no xarraren del rector, que el rector no li feia res, i… tot això” (p. 150).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat vernacla catalana

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Tàrbena, hi ha una contarella (pareguda a una altra posterior), “Les divines margarides”, en què es plasma una realitat històrica en terres valencianes, sobretot, de mitjan segle XVIII en avant: el Poble fa ús de la llengua vernacla i, en canvi, en moltes celebracions religioses, els càrrecs eclesials recorren al castellà (l’oficial en tot l’Estat), fet de què ja escrivia el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una de les seues obres sobre la cultura autòctona.

“En una vila xicoteta, en plena Quaresma, feien sermó i Dimecres Sant hi havia un rector jove i es va posar a la plaça i va passar-hi una xica molt polida i ell diu:

-Ai, quina xica més polida! Eixa no és d’ací!

I un home diu al capellà:

-Sí: és d’ací. I és molt beata. Prompte la tindrà a confessar-se.

I, quan varen tocar a confessar, sa joveneta hi va anar i ell li diu:

-Tens es pecats massa grossos; no te’ls puc absoldre.

La xica li respon:

-Oh! ¿Tan grossos els tinc, senyor rector?

El capellà li afig:

-Els tens tan grossos que no puc absoldre’ls. Si no véns a les dotze de la nit, no puc absoldre’ls” (pp. 142-143).

Fins ací, pot paréixer que domina el rector, però, a continuació, ella li diu que té dos germans molt obstinats i que no la deixen eixir. Ara bé, si, a l’hora esmentada, els germans són adormits, ella podria estar amb el capellà. I ell ho accepta, encara que, primerament, li diu que, en cas contrari, la fadrina se n’aniria recte a l’infern. Altrament, ell li agrega:

“-En acabant de sopar, vine.

Sa jove diu:

-Doncs, jo hi vindré” (p. 143).

Quan ja estan junts, el mossén li comenta “És que, en esta vila, no sabeu parlar.

Sa jove li respon:

-¿No sabem parlar?

I ell li diu:

-No. Com dieu això [, posar-se les mans sobre es pits]? Com dieu això?

Sa jove li diu:

-¡Ai, senyor rector, no!

Ell li afig:

-Però, vosaltres, ¿com hi dieu?

La xicota li respon:

-Es mamelles.

Llavors, ell, sense embuts i desaprovant, li comenta:

-Mamelles? Mamelles de vaca! Es diu ‘les divines margarides’” (p. 144).

A partir d’aquesta darrera intervenció del capellà, capim dos llenguatges: el del terreny i realista (el de la fadrina); i el de lo religiós, eufemístic i políticament correcte (el del rector). Així, hi ha mamelles / les divines margarides, melic / “su divino pincel” (en lloc de “pardal”, o siga, “penis”),  xona / “la casa de Pilatos”.

Sobre la xona, ell li diu “Caragol i xona! Això és quan plou. Això es diu ‘la casa de Pilatos’” (p. 144). Enllaçant amb aquesta resposta del capellà, direm que el “Diccionari eròtic i sexual”, indica que la “casa santa” representa la vagina i, per extensió, la vulva; a més, cal recordar que Pilat era el governador romà en Judea, el qual rebé Jesucrist i, al capdavall, el condemnà a la crucifixió. En moltes cançons eròtiques, la xona (vulva) i, en el camp religiós, l’església, és el lloc de recepció dels canyissos.

No debades, en el passatge següent, el rector li demana com es diu lo que ell es toca en eixe moment i ella, que es resisteix a palpar-li el penis, li respon:

“-‘Es xorret’.

El capellà li diu:

-Xorro? Es xorro d’aigua! Això es diu ‘Querusalem’” (p. 145).

Per consegüent, atenent al que hem tractat fins ací d’aquest relat, podríem dir que ell se centra en lo viril, mentres que ella prefereix no forçar el proïsme i, per això, el mot “beata”, en aquesta contalla, podríem empiular-lo amb el fet que la religiositat popular autòctona és molt més tel·lúrica i maternal i no de tractar d’imposar (com és la responsió del mossén a la joveneta): “Toca’l! Toca’l! Toca’l i veuràs! Toca’l!”, p. 145).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones valentes i arriscades

General, , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes és “Pareix que ara ho facen”, arreplegada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Això era un rector i una beata que s’entenien. Però resulta que no podien fer res perquè es marit, que era un d’eixos benaventurats, un mig bajoca, sempre era enmig, per casa. I el rector diu a sa dona:

-Doncs, mira: un dia te l’endús a berenar pel camp i jo ja me les arreglaré per fer això.

Com que sa dona i es marit se’n van a berenar cap al camp i s’asseuen sota una figuera i, a l’hora mateix, es capellà és dalt de sa lloma menejant es braços” (p. 140).

Aquest fragment del relat exposa un rector i una dona que fan bona lliga; un home (com més d’un personatge masculí del rondallari) no precisament espavilat, ni amb reflexos; un capellà que proposa i que, al capdavall, rep el vistiplau de la muller, una dona amb iniciativa i que convenç el marit.

Després, en aplegar el rector dalt de la lloma, els demana què fa la parella i i ells li responen “Nosaltres, res.

Llavors, ell els afig:

-Com que res?  Si, d’allà dalt estant, pareix que feu l’amor.

(…) – L’amor? Nosaltres berenem.

En acabant, el rector diu a s’home:

-Vés-te’n allà dalt i veuràs com pareix que fem l’amor.

Com que aquell bajoca se’n va cap allà dalt i, mentres, és clar, el rector i sa dona fan l’amor. I es marit, en arribar dalt de sa lloma, diu:

-Xe!: el rector tenia raó. D’ací dalt, pareix que ara facen l’amor” (p. 141).

Altra vegada, l’home fa un paper més mansuet que la dona, qui, com el religiós, sí que ha aconseguit fer-ho.

La rondalla vinent, “Buenos días, cura curilla”, no sols és una defensa de la dona, sinó, igualment, de la figura del marit. El títol té relació amb uns versos en castellà que un personatge diu al capdavall. Comença dient que “Hi havia un matrimoni que sa dona era molt amiga del rector i que s’entenia amb ell (i ell, amb ella). Es coneix que, cada volta que el rector veia es marit, el capellà li deia:

-Hola, cabra! -per no dir-li lo altre, li deia ‘cabra’- Hola, cabra.

I l’home diu a sa dona:

-Veges això! El rector, a mi, sempre,… Açò, ¿què vol dir, ‘cabra’? Cada volta que em veu, ‘Hola, cabra’.

La dona, enutjada, li demana:

-Com?

El marit li respon:

-Això em diu.

Llavors, sa dona li afig:

-Anem-nos-en! ¡Ausades que em sentirà, a mi! Que, això, ¿què vol dir?

En acabant, sa muller se l’endú cap allà, es posa sota des balcó i diu a s’home:

-Li ho diré en castellà, perquè ho entén millor.

Buenos días, cura curillla,

padre de mi Mariquitilla,

de mi Inés y de los otros tres,

comedor de mis jamones,

rompedor de mis colchones.

¿Con que, mi marido, ‘cabra’? ¡Borrego i gran!” (pp. 141-142).

 

Per tant, aquests passatges trauen molt de vocabulari eròtic i sexual: el capellanet (el penis), el marieta (ací, el marit, l’home de poca espenta), els cuixots (el cul), els coixins (el cul) i no cal dir que la cabra (la dona, però, ací, com a eufemisme de l’insult “cabró”, és a dir, de l’home que aprova l’adulteri de la muller).

I, com que la dona, valenta i que salva l’home, sense embuts, ha dit les veritats al capellà (qui hauria anat de putes i hauria tingut diferents fills), el marit diu a la dona: “Anem-nos-en!, anem-nos-en!, que ja li n’has dit prou” (p. 142).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que salven rectors i xiquets deixondits

General, , ,

Una altra contarella en què captem trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra del folklorista de Tàrbena, és “El rector i el criat Peret”. En aquest relat, un amo diu a un home que porte el forcat i, quan el segon toca la porta de sa casa, “sentia que deia l’ama:

-Ai, senyor rector! A on s’amagarà? (…) Amague’s dins la caixa.

I el rector s’hi amaga” (p. 134). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, com també esdevindrà en altres passatges en què ella tractarà de salvar la vida del rector, qui anirà en una caixa.

En distints moments, apareix el xiquet (Peret) i la senyora ama, qui, altra vegada, ordena al capellà que s’amague:

“-Dalt hi ha una estora.

El rector es posa dins l’estora i l’enrotlla” (p. 135) i, àdhuc, en un tercer fragment, la dona també allibera el capellà i hi ha la part comercial femenina: “ella li la va comprar, però el xiquet diu:

-Mire: deu per a vosté i deu per a mi.

-Què has fet? -diu l’amo.

I el xiquet afig:

-Mire: les dues voltes és que he enxampat la seua dona amb el rector” (p. 136).

Una altra narració en què es plasma el paper de la dona és “Penitent, que te’n vas a Roma”. Una vegada, una dona volia que el seu marit es confessàs i, després de fer-ho, li diu l’home que el mossén li havia manat que anàs a complir la penitència a Roma. Llavors, ella li comenta:

“-Doncs, hi has d’anar! Ai! No tens més remei que anar-hi, perquè el rector t’ho ha dit.

L’home li respon:

-Ai, doncs, hi aniré” (p. 136).

De forma que el marit segueix les indicacions de la dona, qui aprova la decisió que el capellà ha considerat adient.

Molt avançat el relat, després que l’home s’haja trobat amb un porquer, aquest darrer personatge coincideix amb el rector:  “aquell element, qui era tocador de guitarra, diu que sa nit que, a voltes, anava, feien una passada.

S’home estava dins d’un corbo; i es porcs, dins de s’altre” (p. 137) i, més encara, “el porquer diu que els va traure sa guitarra as xiquets:

-Toca: porta sa guitarra de ton pare i farem tocadetes- que ell hi era aficionat- i vejam.

El rector agafa sa guitarra” (p. 138).

Finalment, el narrador remata dient que “Tots es pecats són des rectors! I avant” (p. 139).

O siga que, per una banda, hi ha vocabulari eròtic de línia musical (la guitarra representa el penis), alguns passatges de tocaments (el porquer i el capellà ho fan) i, possiblement, també de cara a xiquets. No debades, el final fa fora el rector, la dona (per les relacions extramatrimonials amb el religiós) i els xiquets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, refranys eròtics i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove, Maria, viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que Maria no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona. Quan ja havien passat uns dies, Maria agafa la mantellina i “se’n va cap a l’església.

La dona hi entra, se’n va cap davant de l’altar de Sant Antoni i el vellet s’amaga darrere de l’altar i diu en veu baixeta:

-La dona, veges tu, ara s’ha tornat beata. Amb lo jove que és, ara es torna beata,… ¡la meua dona!

(…) -¡Ai, pare Sant Antoni!” (p. 129) diu la muller i li demana que el seu segon marit (l’ancià), encara que no es muira, es torne cec. “I aquell vell, que ho sentia de darrere del confessionari estant, comença:

-Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits” (p. 130). Sobre aquesta frase, la qual figura en el DCVB com a refrany de la ciutat de València, la posa amb el significat que “les dones enganyen llurs marits donant-los bon menjar”. Ara bé, la cansalada és carn i, per exemple, la Bíblia l’associa a lo tel·lúric i, al meu coneixement, és en nexe amb la dona i amb la natura; en canvi, els ous ho fan amb els hòmens. Per consegüent, la dita es tractaria d’una crítica als marits que es deixen seduir (o portar) per les dones, tot i que aquest fragment del relat en fa una defensa, si més no, partint de lo feminal.

En acabant, Maria, després de considerar-ho un miracle, “mamprén i se’n va al mercat, compra una dotzena d’ous, unes tallades de cansalada i arriba el marit i li plantifica al seu home la cansalada i els ous fregits” (p. 130), menjar que repetirà més dies i, a banda, Maria veia que el sant complia: el marit, a poc a poc, passava a ser cec.

Així, la dona fa que el marit tinga aliments (i que se salve, en part, gràcies al paper de Sant Antoni). Nogensmenys, ella va al metge, amb intenció de protegir el marit i la narració s’introdueix en un passatge eròtic: “Maria entra amb l’home en casa i aquell, com que era cec, assegut en una cadira, en principi, no veia res. És clar que ell va veure que hi entrava el metge: cap amunt, cap amunt, cap amunt i que s’enfilava a l’escala i se n’anava cap amunt.

I, a cinc o deu minuts, el major comença a sentir per dalt un soroll i l’home agafa un garrot i diu:

-Ai, Maria! Què passa?, què passa? Què passa per allí?

-Res, res, res! No et preocupes, que faig el llit” (p. 131)… amb el metge, això és, una relació dels dos en el llit.

Tot seguit, el provecte li diu “ara t’ajude, jo, amb el garrot” (p. 131), mot que té dos significats: el bastó per a caminar i, igualment, el penis.

Finalment, l’ancià “descarrega una varada a la dona i, més encara, al metge, qui se’n va corrent corrent” (p. 131). Aleshores, la dona li fa la qüestió si ell no era cec i l’home li indica que, “quan tornes a l’església, dius, de la meua part, a Sant Antoni, que ni la cansalada, ni els ous fregits lleven la vista als marits” (p. 131). En altres paraules, el personatge masculí desaprova les relacions extramatrimonials, l’engany i, ben mirat, pensem que podria representar una part dels majors de l’època del narrador: la primera dècada del segle XXI, encara que sabem que és una contalla transmesa per sa àvia paterna.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, simbolisme i dones amb molta espenta

General, , , , , ,

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, totes les veïnes actuaven decidides a dir-ho a l’home. Ella comenta al seu marit:

“-Mira. Lo primer de tot: m’he barallat amb totes les veïnes.

Ell li demana:

-I això, per què?

-Perquè t’han fet un barret i totes diuen que és xiquet i jo dic que és bo. (…) Així que, demà, de matí, en eixir a la porta, vas amb el barret, te’l traus, que vegen que et ve bo” (pp. 125-126). Sobre aquest passatge, consta de molt de vocabulari eròtic: el barret (la pell que cobreix la banda més llarga del penis, el prepuci), que ell ha estat pare (un xiquet), que ella aprova les relacions extramatrimonials amb les dones que estaven allí (és bo) i que ell mostrarà el penis (el barret) amb el consentiment de la muller.

Agregarem que ell segueix lo que li indica la dona i, per això, “L’endemà, de matí, totes les veïnes hi estaven per a dir a l’home lo que havien de dir. I ell ix allí amb el barret i els diu:

-Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà! Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà!

I elles diuen:

-Sí? Doncs, amb les banyes que tens, vejam lo que faràs amb elles” (p. 126).

I, com que, altra vegada, ell els comenta que entrarà i que eixirà sempre que vullga, elles ja no li afegiren més i ell féu un bon paper en línia amb lo que li havia dit la dona.

Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en diferents fonts, és “El que va anar a la Ribera”, coneguda.

Hi havia un matrimoni amb un home que se n’anà a la Ribera a la sega de l’arròs, deixà la dona en la vila i, sis mesos després, a més que ell no havia escrit a la muller, ni li havia enviat diners, ni res del món, li estén una lletra:

“-Estimada esposa,

sabràs que estic en Algemesí

cascant-me bones paellades d’arròs

i fotent-me bones botelles de vi.

 

I li respon la dona:

–Amic Vicento Baralla,

este animal no menja palla

i, si vós no veniu,

un altre ficarà brossa en el niu” (p. 127).

 

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que ella no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i que salven

General, , , , ,

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguanta la corda i rep el marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller. Altrament, en diferents passatges, el sagristà també fa lo que ella ordena fins que, al capdavall, la corda cau amb Quico (amb calçotets i agenollat), qui diu al marit “mira, perdona’m. Vols que rese?

I aquell li respon: (…)

-Corre, corre, ix cap al carrer! Ix cap al carrer! -i se’n va anar cap al carrer.

En acabant, el marit ix al carrer i diu al sagristà:

-La meua dona és més bona que el pa! Aneu vosté a tocar-vos totes, lo que vullgueu, però jo no vos he de fer cas! Per a què xarreu d’ella?

Llavors, el marit encara va donar la raó a la dona.

Veges per a què en xarren que el sagristà va a veure-la totes les nits! I el sagristà ha vingut i s’ha agenollat a fer resos!’” (p. 124).

Per consegüent, el marit es posa de part de la muller, la defensa, se l’estima i, com a mostra, el sagristà depén de la dona.

Una altra contarella, “L’os”, de temes pareguts i recopilada en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, apareix amb detalls en què capim el matriarcalisme: “Puix estò era una dona que tenia un amant, a qui va fer una contrasenya que, quan vinguera i el marit estava en casa, ella li deixava un os en la finestra perquè no tocara i perquè no podia entrar-hi” (p. 124). Així, la dona és qui marca el compàs, qui dicta què haurà de fer ell.

Passa que un dia se li oblidà posar-hi l’os i l’amant diu:

“-Doncs, bé: hi entre -i va tocar.

Llavors, el marit diu  a la dona:

-Allí fora toquen.

Ella li respon:

-Oi. Això segur que és una ànima en pena!

Aleshores, l’home diu a la muller:

-No em digues!

La dona diu al marit:

-Ara veuràs que prompte ho arregle! -i es va posar a la porta i diu a l’amant:

‘Ànima que estàs en pena,

vés a casa i pren repòs,

que està el meu marit en casa

i me s’ha oblidat de posar l’os!’.

 

I l’amant se n’anà”.

És per això que l’amant representa la tristor de la vida (mentres que la muller està amb el marit), que la dona fa el paper de jutgessa i, finalment, ell respecta les indicacions femenines.

Una altra rondalla que hem trobat en diferents fonts, i que recull el llibre del folklorista tarbener, és “El barret”. Així, un home se’n va a segar a l’Aragó i la dona “es va fer un estimat. Llavors, les veïnes deien:

-El xicon… Pobret: l’home, per allí, fet un negre segant (…); i ella, aquí, fent la gossa. En venir, li ho hem de dir tot! En venir ell, li ho diem tot!” (p. 125).

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, les veïnes, totes decidides a dir-ho a l’home (pp. 125-126).

Ben mirat, la muller, lo primer que fa és comentar-ho a l’home, qui, finalment, fa lo que li diu la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta, deixondides i maternitat

General, , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa dona que ho donava tot”.

Un home se n’havia anat a França i un altre li diu un dia:

“-Ah!, recollons! Xe, tu, per ací, i sa teua dona ho dóna tot per allà!” (p.121).

Llavors, el marit li demana i el segon li afig que “és una poca vergonya lo que [ ella] fa.

El marit se’n ve, agafa i demana permís i se’n ve a sa dona i li diu:

-Vinc a veure.

I, quan torna cap a França, comenta:

-Ah!, recollons! Déieu que ho donava tot i resulta que en tenia més que quan me la vaig deixar” (p. 121). Lo que tenia més eren més relacions amb altres hòmens.

Un poc després, el recopilador plasma una narració en què apareix el tema de la maternitat i el de la sexualitat: “Es qui estava a França”. Així, hi havia un home que, de dos anys arrere ençà, estava en França “i sa dona estava ací i el va enviar a cridar perquè estava a punt de tindre un xiquet i que ell vinguera, almenys, as bateig i a apuntar-se com a pare des xiquet.

Aleshores, el marit va anar a veure s’amo i li diu ‘La meua dona resulta que tindrà una criatura (un xiquet) i he d’anar’” (p. 122). Altra vegada, la dona reporta l’home i, a més, ell fa lo que li indica la muller.

A continuació, l’amo li respon: “Xe!, però seràs ruc! Dos anys que estàs ací i ara la dona és prenyada ¿i tu te’n vols fer càrrec?

I el marit li afig:

-Que no és la dona meua? Si és la dona meua, el xiquet és meu” (p. 122). Així, hi ha un empelt entre el marit i la muller i ell torna a fer lo que ella li ha escrit.

Una altra rondalla eròtica que hi ha en l’obra esmentada és “El sagristà”. Hi havia un sagristà, qui nomia Quico, que “anava a veure una dona totes les nits i aquella dona, Maria, li feia un pollastre rossadet i el marit se n’anava a pescar. Una nit van dir al marit:

-La nit que tu te’n vas a pescar, Quico va a veure Maria i Maria li fa un pollastre torradet!” (p. 122).

Com podem veure, el passatge esdevé de nit, un moment del dia vinculat amb lo femení, i ella empunya les regnes.

En acabant, copsem que el marit “Se’n torna de la mar i toca la porta. I la dona feia al sagristà:

-Aaaai! Això és el meu home, que ha tornat! I ara, ¿a on t’amague? (…) Mira!

Com tenia una agrunsadora, posava un cabàs de palma i el xiquet (que en tenien un que era xicotet), posava el xiquet dins el cabàs i l’agrunsava. A més, diu al sagristà:

-Doncs mira: tu estaràs allí, en el cabàs, i jo pessigaré el xiquet perquè plore i faré ‘Diguiling-dang!’ perquè el nen no plore” (p. 123).

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguantava la corda i rep al marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, plaer eròtic, maternitat i dones resolutives

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en el relat “Sa xica de Bolulla”, hi ha detalls que lliguen amb la maternitat i, a més, uns que ho fan amb la sexualitat autòctona: “La Maria Pepa es casa i, molt prompte, ja tenien una cotxada de xicons i sa mare li diu:

-Maria Pepa (…). Vejam. Tu, quan et gites amb Pep, ¿et poses dalt o baix? Perquè la mare, això, t’ho ha de contar.

La filla li respon:

-Ai, mare! ¿Tu no saps que els hòmens tenen un poal que igual trauen l’aigua cap per amunt que cap per avall?

Diu:

-No, dona. La mare t’ho diu: que Pep es pose davall i tu et poses damunt. I, quan tu veus que, a Pep, se li enteranyinen els ulls,… ¡tu fuges!

Llavors, li comenta la filla:

-Ai, mare! Quan, a Pep, se li enteranyinen els ulls, jo reste cegueta” (p. 118).

Així, comença amb el tema de la fertilitat (el qual sol anar unit a bona avinença entre els personatges i en l’ambient); després, passa al diàleg entre la mare i la filla, en temes sobre sexualitat, un fet que també hem trobat en cançons de l’obra “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila. Al capdavall, la xica li trau el plaer eròtic de la parella (el fadrí i ella).

En la rondalla “La llaçada negra”, arreplegada pel folklorista de Tàrbena, un home no feia cas a la muller i ella ho comenta a una dona, qui li diu:

“-Tu posa’t alguna cosa aquí perquè ell s’adone o alguna altra cosa, perquè és que…

La muller agafa una llaçada negra i se la posa a la poma. Per la nit, l’home va, es giten i ella, de seguida, s’obri les cames i ell diu:

-Ai! Això, què és? Què és eixe llaç, eixe llaç negre?

Ella li respon:

-Doncs que duc dol al teu pardal, que te s’ha mort.

Se li havia mort el pardal perquè, com que no li deia res mai: ‘Doncs li duc dol al teu pardal: te s’ha mort’ (una bona llaçada negra)” (p. 119).

Primerament, la resolució inicial del tema sexual es desenvolupa entre dues dones; en acabant, la muller es compra un llaç (símbol del lligam entre dues persones o més); en tercer lloc, figura el mot “poma”, molt present en cançons mallorquines, però no en altres indrets catalanoparlants; en quart lloc, com en alguns escrits que ens han exposat sobre relacions sexuals entre marit i muller (en què ell a penes participava de la brossa femenina, del niu…), la dona és la part activa i viva, mentres que el marit és la passiva (el penis és mort, fluix). Finalment, la muller és la banda abundant (“una bona llaçada”), com en algunes contarelles en què ho és lo feminal (per exemple, ella és més voluminosa que ell).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta iniciativa i la menstruació

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’esmentada obra, en què copsem signes matriarcals, és “L’as de bastos”, començant pel fet que la dona porta la iniciativa i que ella és qui determina què farà la parella. Així, dos novençans se’n van de viatge i, com que, “a s’hotel, els varen donar una cambra en què no hi havia un llitet de matrimoni, ell demana a la muller:

-Ara, què farem?

Ella li respon:

-Doncs mira: quan un tinga ganes, diu a s’altre ‘Jugue!’.

I s’altre diu:

-Bé.

Aleshores, es giten i sa dona (sa xica), de seguida, diu:

-Jugue!

S’altre se’n va anar cap allà a cercar-la. I, as poc de temps, sa dona torna:

-Jugue!

S’home se’n va a cercar-la. I, així, tres o quatre voltes. Al final, ella torna a dir:

-Jugue!

I ell ja estava cansat, ja no podia més i diu:

-Passe!

I sa dona diu as marit:

-Com que passes? ¿Tens l’as de bastos i passes?”(pp. 115-116).

Com podem veure, no solament ell apareix com el més feble i la dona és qui porta la batuta: ella, simbòlicament, ho manifesta en la partida (com es diu, popularment, porta el joc, ací, àdhuc, amb el seny eròtic). Més encara: la muller el convida a jugar, com si fos durant un joc de cartes, i ell la segueix.

Altrament, hi ha uns mots amb dos significats: “as de bastos” (el penis i, ben mirat, la força; a diferència, com ara, de l’as d’espases, que representaria la valentia, l’esperit guerrer).  Afegirem que, com a nota, el recopilador de contarelles diu que “l’informant [, de Tàrbena,] aprengué el conte devers 1970 a Cotes (Ribera Alta) de Joaquín Martínez Such, natural de Castelló (Ribera Alta)”.

En la narració següent, “Sa piula” (pp. 116-117), hi ha alguns fets interessants: 1) la xica que decideix la seua sexualitat, 2) la dona que té la regla i 3) com havia estat la formació sexual del marit i la de la muller. Així, el transmissor indica que “això es contava molt en aquella època. I eren uns novençans que poc sabien sobre què havien de fer o deixar de fer. No eren aconsellats per res.

Es casen i, la primera nit, l’home, que és el que és més fogós, (…) i la xica, que portava una camisa de dormir fins allà baix als peus, llargota. I ell li tirava mà i ella no volia:

-Ai, per l’amor de Déu! Ai, no! Açò és pecat! Ai, pare Sant Antoni!

-Xe!” (p. 116).

En un passatge posterior, ell recorre al cresol (terme associat al penis), veu sang i se’n va al manescal, qui, ja davant la dona, diu a la novençana:

“-Hala! Obri les cames. Vejam.

No en gosava.

-Obri les cames, vejam què passa!

Obri les cames i s’acosta amb el cresol i resulta que li havia vingut el període, li havia vingut la regla i l’home es pensava que li havia rebentada. I deien l’expressió ‘Sa piula s’ha rebentat’” (pp. 116-117).

Sobre el mot “piula”, direm 1) que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, figura com a “Membre viril”, mentres que, 2) en el DCVB, l’explica com “Aplec rodonenc de cabells que les dones duien damunt les orelles” i 3) que els cabells també tenen un caire sexual: la xica adolescent que ja ha tingut la primera regla.

Seria interessant saber l’ambient en què es desenvolupà el narrador i, igualment, el dels dos novençans, puix que, a vegades, ens hem trobat amb persones que explicaven la sexualitat mitjançant el simbolisme (no a través de lo que podríem considerar procedent de la ciència), com també amb el gran encert amb què les boiximanes de l’Amazònia planifiquen i preparen els embarassos (com escriu l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea en el seu llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, pp. 42-43, publicat en el 2022), i que, per a mi, una cosa no exclou l’altra i, fins i tot, és preferible la cosmovisió matriarcalista, pel seu contacte amb la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.