Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Hòmens que salven vells i dones i sexualitat matriarcal i bonesa

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem trets matriarcalistes, és “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en altres obres, encara que amb diferents noms. Un vell mariner que havia fet molts diners trescant per la mar i que tenia un bergantí molt garrit, cridà un fill seu i “Li va dir que li confiava el vaixell i tota la mercaderia i que fes i desfés al seu gust i bon coneixement, segons cregués que havia de fer” (p. 178) i li encarrega que no passe per la Terra de Gandòfia.

Tot seguit, el fill fa via vers una ciutat i, immediatament, altra vegada en mar s’ha dit i mana a la seua gent que orienten cap a la Terra de Gandòfia, on “va fer cap a una plaça, enmig de la qual hi havia una carxofa blanca tan gran com una muntanya, que gairebé tapava el sol. Al peu d’aquella carxofa, hi havia un home mort dins d’una caixa (…). Pel voltant, tota una gran gentada” (p. 179). Per tant, copsem símbols matriarcalistes, com ara, la carxofa (que representa la vulva i, de pas, la dona), que predominava la foscor (com en lo matriarcal) i que hi havia molta gent en el lloc “femení” i com si es tractàs d’un ball circular (com és el cas de la sardana o bé del ball dels cossiers) o d’un acte com la Moma (en la festa del Corpus en la ciutat de València). Igualment, el jove es llança a la mar i acull lo femení (la mar i la terra).

Llavors, un vell explica al jove el motiu, i el patró, que no volia un tracte rigorós cap al difunt, aprofita lo que havia guanyat de més i paga el soterrament d’aquell pobre home; i el batle de Gandòfia, de seguida, ordena que el soterren.

A continuació, podem llegir unes frases que empiulen amb l’educació matriarcal i amb la bonesa per a tota la vida: “El patró va pensar que ell era jove i que li restaven encara prou anys de vida per a poder-ne guanyar i que el goig d’haver fet una obra de bé el satisfeia més que els diners.

(…) El mariner més vell li va preguntar:

-I què, nostramo, ¿no us heu hagut de penedir d’haver vingut a la Terra de Gandòfia?

-No, per cert, perquè he trobat ocasió de fer una bona obra (…).

I va explicar a la seva gent el que havia vist i el que havia fet; el més vell li va dir:

-Feu bé i no mireu a qui; que, qui bé fa, bé troba. I, de fer bé, bé en pervé” (p. 181).

Per consegüent, el patró és un home que respon als seus, als mariners i, així, com es sol dir, tots es coneixen. Això fa que, fins i tot, el més ancià, es pose del seu costat i li faça un suggeriment per a tota la vida.

En el segon viatge, el pare del xicot encarrega al seu fill que no torne a passar per la Terra de Gandòfia. En canvi, el noi, “altra vegada, volgué anar a veure aquella gran carxofa i, altra vegada, va trobar tota una gran multitud per la seva vora” (p. 182). Però, ara, en relació amb una jove minyona que els pirates l’havien presa. Aleshores, el jove li paga la llibertat i, tot i que la minyona fou seua, “el patró li va dir:

-No temis, que sóc home de bé. Precisament, t’he comprat per treure’t de mans (…). Jo et duré a la meva terra, que són bona gent i, si tu ho vols, ens casarem” (p. 182). I, així, com en molts relats i com en molts comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, és la dona qui té la darrera paraula en la tria del casament i, per això, entre d’altres coses, la jove li respon:

“-Jo, senyor, no sóc pas de baixa mà, que sóc princesa i filla de rei, d’un dels més rics i poderosos de tot el món. (:..) Vostra sóc, si em voleu per casar.

I, abans de tornar al bastiment, van passar per una església i es van casar” (p. 183). Afegirem que, encara que ell l’ha salvada, aquest passatge representa que el patró accepta la part femenina de la vida, no que la princesa siga possessió de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Hòmens que fan costat les dones i dones que salven, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Joan Savi”. Així, un home i una dona que tenien més de vint fills i n’havien de tenir un altre, “van pensar de fer padrí l’alcalde del poble, que era molt ric i no tenia cap fill. L’alcalde s’hi va avenir i va dir que el faria estudiar per metge” (p. 171).

Tot seguit, naix una nena, però el batle i padrí els fa costat i digué que “volia que fos metge, i la van fer vestir de noi i, en comptes de dir-li Maria, com li van posar quan la van batejar, li dirien Joanet. La van enviar a estudi” (p. 171) i, en línia amb el matriarcalisme (de manera simbòlica), “va aprendre de fer de metge set vegades més que la resta de tots els altres nois” (p. 171), ja que eren les dones qui més entenien d’herbes, les comares i, igualment, qui, majoritàriament, guarien. 

Com podem veure, aquesta rondalla plasma un tema que era viu en el segle XIX: les xiques que tenien molta facilitat per a estudiar, que volien anar a la universitat i com ho feien (el tema de la roba).

Més avant, el rei va tenir un mal de ventre i, enllaçant amb lo matriarcalista, al principi, no confiava tant en el xicot, Joan, per la jovenesa. Ara bé, en acabant, considera que caldria cercar-lo. Llavors, el monarca, amb una mirada i uns untets de la noia (ací, el minyó), es va guarir (pp. 171-172).

“El rei en restà tan content que el va nomenar el seu metge i va voler que anés a viure al seu palau i que, per res, no el deixés (…). Com que era una dona vestida d’home, és clar, semblava ésser un minyó molt gallard i molt bonic i totes les dones sentien admiració per ell. Fins la reina se’n va enamorar” (p. 172). Per tant, la dona (la jove) és qui salva l’home (el monarca) i la gent de la Cort s’interessava per la noia (ací, vestida d’home) i el rei és un home molt obert.

La reina, com que la minyona no li responia com hauria preferit, comenta al monarca que la jove havia dit que “es veia capaç de tornar la veu a una germana del rei, que tenia més de noranta anys i que era muda de tota la vida” (p. 172).

Llavors, el rei diu al Joan que, si no ho aconsegueix, ordenarà que tallen el coll del xicot; la minyona li respon que tornaria “la paraula a la seva germana muda. El rei va enviar a cercar la seva germana” (p. 173), més gran. I, quan ja era la germana, el monarca i tota la Cort, el jove Joan s’encara a la germana i li fa una qüestió. I, a la tercera, la muda li respon que si el minyó fos un home, així com és una dona, al rei, ja li hauria caigut a terra la corona (p. 173), “perquè la reina li hauria fet dur banyes” (p. 174).

I, després que la germana (que ací està vinculada amb la vellesa) ho explicàs al monarca, ell feu matar la reina “i es va casar amb la Maria, que ja mai més no va anar vestida de metge, ni ja mai més es va fer dir Joan” (p. 174). Per consegüent, ens trobem amb un rei que rep consells per part de dones ancianes (la germana) i que accepta la jove per la seua bonesa i perquè l’ha salvat.

Finalment, el rei i la reina Maria “Van enviar a cercar els seus pares, els vint germans i el padrí alcalde que els va ésser la sort i, sempre més, (…) la filla d’aquell matrimoni tan pobre va arribar a ésser rica i coronada” (p. 174), com a agraïment a la seua generositat i a la seua bondat, dos trets que empiulen amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Art matriarcal d’escultors catalans, amb humor irònic i molt oberts

General, , , , , ,

Gerard Mas Pujolras, un artista amb humor irònic i en nexe amb la terra.

El 2 de març del 2024, en què demaní en Facebook i per telèfon quins havien sigut els millors consells que els havien donat les àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, una de les persones que ens respongué, Fina Pujolras, en plasmà el seu i, tot seguit, li comentí “Quant als xics, cap al 2005, comentí als meus pares que, de xiquet, ja em fiava més de les dones (de les xiques), perquè els hòmens solien ser més animals”.

Llavors, Fina Pujolras ens escrigué:

“-Això és més comú del que sembla.

Jo he fet de mestra quaranta-cinc anys i ho he vist molt. Els nois més intel·lectuals i/o artistes, quan són petits, no se senten compresos pels altres nois, sovint esbojarrats. En canvi, les converses amb les nenes els resulten més interessants.

A continuació, li plasmí que “Ma mare diu que, de xiquet, ja era curiós (fet que ara relacione amb la creativitat i amb el gust per l’estudi i per aprendre amb moltes persones, sobretot, amb les velles, amb els xiquets i amb les de bon cor) i destaca que les xiques de l’escola de monges a què aní fins als sis anys, remarcaven el caràcter amable.

Quant a mon pare, que jo era un xiquet atrevit”. L’endemà, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, ma mare m’afegí que, quan en tenia més de sis, també: “I, en l’escola, també. Agustina [una xica uns anys més gran] et tocava a casa. Feies molta més lliga amb les xiques que amb els xics”. En línia amb aquestes paraules, li posàrem dues fotos de quan jo tenia quatre anys i quinze dies i, sense ajuda, creuava la barra de dalt d’una gronxadora que hi havia en l’esmentada escola.

Fina Pujolras derivà el tema cap a la creativitat en nexe amb l’art. I fou, aleshores, quan trobàrem (com també, un poc després, l’escultor Gerard Mas Pujolras):
“-El meu fill, de petit, era més amic de les nenes de la seva classe que no pas dels vailets, que n’hi havia uns quants, de tremendos. Li agradava molt escriure, tocar la guitarra i fer manualitats. Avui en dia és un escultor d’èxit (Gerard Mas) i té molts amics i amigues.

Si, de petit, ets un noi no ‘futbolero’, sembles un ‘bitxo raro’”.

Empiulant amb el tema de les relacions amb les xiques i, fins i tot, amb lo que es sol considerar femení i que, en més d’una rondalla, podem veure que apareix la figura de l’home, li vaig adduir que, “A mi, fins als deu anys, jugar amb una cuina. Ma mare em feia costat” i Fina Pujolras ens adduí “El meu fill, igual” i li comentí “Interessant”…, entre d’altres coses, perquè copsàrem que reflectia educació matriarcal.

En acabant, la dona ens posà unes paraules que podem captar en llibres i en articles sobre creativitat: “Jo penso que la gent creativa, amb un ric món interior, ja esteu bé amb vosaltres mateixos i, potser, no teniu necessitat d’estar a totes hores amb gent que es mou molt (a vegades, per fer ben poc)”.

Més avant, li diguérem que, cap a finals del 2020, havia conegut el pintor Miquel Torner de Semir i també el 2 de març del 2024 poguí llegir i consultar uns articles en Internet relacionats amb l’escultor Gerard Mas.

L’endemà, el 3 de març del 2024, li enviàrem un correu electrònic en què li déiem “trobe que sou una persona (i un artista) valent, que uniu lo tradicional i el sentit de l’humor (part essencial per a la creativitat, això sí, sense tractar de ferir)”. Així, enllaça lo que podria ser la formalitat, amb eixa miqueta d’humor irònic que permet somriure, àdhuc, a persones de més de huitanta anys, ja que, en el fons, l’artista reflecteix que encara conserva una part de la seua infantesa: lo creatiu i la bonesa.

Prosseguint amb l’art matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’escultura, poguérem llegir l’article “Gerard Mas, con nuevos ojos” (https://www.tendenciasdelarte.com/gerard-mas-diciembre-2019), publicat en la web “Tendencias del Mercado del Arte”, que diu que “l’obra de Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1976) es mou entre lo clàssic i lo modern, lo sagrat i lo profà, sovint irreverent i, enmig de lo bell i lde lo sinistre. Mirant el passat del present estant”.
A més, s’indica que, en el temps del gòtic (sobretot, en els segles XIV i XV), “hi havia un petit espai de llibertat en què l’escultor podia soltar-se i, després, desaparegué. I, en el gòtic tardà, àdhuc, en les esglésies, hi ha capitells amb imàtgens molt prosaiques… Això m’agrada molt. A banda, també soc fill del meu temps i, en l’art del segle XX, sempre m’he fixat en el dadaisme (…) Dadà m’atrau pel seu esperit burlesc, pel fet de generar qüestions i de no donar cap sentència estètica sobre res”.

Cal dir que Gerard Mas exposa unes paraules en nexe amb el matriarcalisme: “hi ha hagut una generació d’artistes que pensaven que (…) difonent la seua forma d’entendre l’art, canviaria el món. Aquesta ingenuïtat em fascina. Crec que els artistes caldria que fóssem conscients que som uns menestrals, que som una peça més del món i que oferim la nostra petita visió particular i la nostra manera d’entendre’l i, si a algú li serveix, que ho aprofite. Crec que, sense tractar grans temes de la humanitat, enfocant el món de més baix estant, (…) es pot aplegar a lo més pregó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat els fills, que els aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “En Joan de l’ós”, la qual podríem empiular amb els primers dies del mes de febrer, a què, tradicionalment, està associat l’os.

Així, “una vegada hi havia un pare que tenia dos fills: un noi i una noia, i els va enviar al bosc a cercar llenya. Mentre estaven fent el feix, els va sortir un ós gros (…). El noi va fugir (…), però la noia es va arraulir i (…) l’os la va agafar amb tot compte per no fer-li cap de mal, se la va carregar al damunt i se la va emportar cap a la seva cova i la va fer la seva dona” (p. 150). Com podem veure, en aquestes línies, apareix un os maternal (en una època vinculada amb lo femení i amb lo matriarcal, que és l’hivern).

Com que l’os tenia gelosia a la seva dona, no la deixava eixir de la cova. Ara bé, ella “va tenir un fill, que era mig persona com la seva mare i mig ós com el seu pare. Un dia, quan el noi va ésser grandet, va sentir-se estret dins de la cova i va desitjar veure el sol” (p. 150), fet que enllaçaria amb el pas del primer mes després de l’inici de l’hivern (el xic ja és grandet i, per tant, ja no parlem d’un nen, per exemple, el Nen Jesús, de desembre) i amb què ja es nota una miqueta els dies de llum.

Tot seguit, l’os volia menjar-se el fill, “però la dona es va posar a plorar i les seves llàgrimes el van entendrir i va deixar-lo estar. L’endemà, quan l’ós va ésser fora, el noi, que es deia Joan, (…) va fer moure la pedra i mare i fill se’n van anar corrents” (p. 151). Altra vegada, copsem la relació mare i fill de la mateixa manera que a principis de l’època hivernal, però, ara, de pressa, no en una cova (lloc en nexe amb l’úter), com també que, on va la corda, va el poal. És més: el xic i l’os es veuen i el jove se li tirà al damunt i el matà.

Afegirem que, com en altres rondalles similars, mare i fill fan via cap a un poble i, com que, en l’escola, no volien el xic i, a més, un homenàs alt volia apoderar-se de la muntanya i en Joan ho va saber, el minyó “el va aixafar com si hagués estat una mosca” (p. 151). Llavors, el batle, com a agraïment, li demana què vol de paga i el jove li respon que li donen una barra de ferro.

En acabant, el noi fa camí cap al bosc, troba uns quants hòmens forts, amb qui fa un pacte i amb ell com a cap de colla, i s’acosten a una casa.

Més avant, en una casa, es troben amb el dimoni, a qui ningú de tots ven la seua ànima i a qui, al capdavall, en Joan tomba.

En un passatge posterior, en Joan tira el dimoni a un pou (lloc relacionat amb la maternitat i, igualment, amb la saviesa i, com en altres narracions, un indret on es solen aplegar dones jóvens) i ell hi entra. Per això, podem llegir que, “en comptes del dimoni, es va trobar amb tres noies boniques com un sol, que feien un ball rodó” (p. 158) i que, en veure el dimoni, el diable li diu que agafe l’espasa que vullga. El noi pren la rovellada (p. 158). Adduirem que, partint del fet que el diable és un personatge femení, arran de la lluita entre tots dos, comenta al jove: “Aquesta orella que m’has tallat, te la guardes i, sempre que et trobis en treballs i que passis algun trasbals, no et cal més que mossegar-la, jo sortiré i et faré tot el que em demanis” (p. 159). Això explica que l’orella tinga a veure amb la dona (i també amb les cultures matriarcalistes, junt amb el sentit del tacte). Ara bé: ací, el dimoni apareix com a personatge vençut i que aplanarà el camí al xicot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de  bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, l’educació matriarcal i la bondat

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme és “El noi de la forca”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades. Uns pares tenien fills i tots se’ls morien en nàixer. En acabant, se’n van a una bruixa, qui els diu que en tindrien u, però que faltaria als vint anys.

Aquest fill era ben garrit i, en créixer, copsa que, cada vegada més, els seus pares estaven trists. Llavors, ells li diuen el motiu i “El noi, per no donar-los pena, decidí anar-se’n de casa i anar a cercar ventura pel món” (p. 139). Aquests paraules empiulen amb el pas de la infantesa a la joventut, etapa que, després, el portarà als pares i a una situació més semblant a ells que en l’anterior. Tot i això, “El pare, abans d’anar-se’n, li va donar tres peres i li va dir:

-Guarda aquestes tres peres. Quan trobis algú que se’t faci amic, parteix una pera en dos trossos: un, de gros, i un, de petit; i dóna a triar a l’amic el tros que vulgui. Si pren el gros, deixa’l, que és un mal amic; i, si pren el petit, segueix-lo, que és un bon amic. Quan trobis un bon amic, parteix-te amb ell tot el que tinguis. Sobretot, no oblidis aquests consells i, si els segueixes, no te n’hauràs de penedir” (pp. 139-140). Com podem veure, el pare reflecteix l’obertura al fill, l’educació matriarcal, com saber si una persona mira pel seu interés o si és generosa i, finalment, que la generació anterior a la dels fills té més vivències i pot fer de mestre de la més jove (ací, el pare respecte al jove) i que convé que la segona (els fills) aculla les millors ensenyances de la primera (la dels pares).

“El fill es va posar en camí. Camina que caminaràs, va trobar un ric home a dalt de cavall, que li va donar conversa i el va convidar que pugés a cavall amb ell, perquè no hagués d’anar a peu. (…) El desconegut va escollir el tros gros” (p. 140). Aquest home ric simbolitzaria la persona políticament correcta, qui es dedica a xarrar i a traure suc dels altres. Un poc després, el xicot es baixa del cavall.

En acabant, el fill es troba un altre home ric (més que el primer), també dels qui es dediquen a lo que fa fi i amb un cavall més bonic. I, gràcies a la segona pera, capta la intenció de l’home i el deixa.

No obstant això, en un lloc més llunyà, “va trobar un vellet que anava a peu, com ell. Varen fer conversa i es varen fer amics. El noi va treure del sarró la tercera pera (…) i el vellet va escollir el petit. El noi va creure que havia trobat l’amic que li convenia. El vell li explicà que era un pobret (…) i que es dirigia vers una ciutat” (p. 140) i que demanaria almoina. Aleshores, el xic li respon que ell farà lo mateix i, igualment, li afig que, “al cap del vespre, li’n donaria la meitat” (p. 141), com el jove volia.

Ara bé, el minyó aplega a una casa i, al senyor ric que li obrí, diu que ell anava junt amb el vellet. Però com que, quan volia parlar amb l’ancià, veu que no hi era, “decidí llogar-se a casa d’aquell ric senyor” (p. 141). Per consegüent, el noi volia consultar-ho, primerament, amb el vell (tret matriarcalista que plasma que els ancians no estan menyspreats en les cultures matriarcalistes).

Passa que, molt prompte, el senyor veu que el xicot és bonhomiós i treballador i decideix adoptar-lo com a fill “i se’l va arribar a estimar tant, que el va casar amb una filla seva. Del matrimoni, en van néixer dos fills bonics (…) i totes les riqueses i les hisendes (…), van passar al noi” (p. 142) que havia acompanyat l’ancià. En aquest passatge, es reflecteix que, quan les relacions són bones i les persones són benvolents, es viu una bona etapa. De fet, a continuació, el jove (que ja és un home), fa via, amb part de la riquesa, cap a cals pares (que eren pobres).

A mitjan camí, veu un pobret. I el minyó, en lloc de rebutjar-lo, el feu pujar al carro. I, com que l’home era el vellet amb qui havia partit la tercera pera, i el xicot li era generós, l’ancià li respon “Ben teu és i ben guanyat ho tens, amb el teu esforç i, més encara, amb la teva bonesa. (…) Tu te n’has redimit amb la teva bonesa i amb la teva honradesa” (p. 142), ja que això l’alliberava de la forca. Resulten molt sucoses les paraules de l’ancià, qui posa la bonhomia per davant de l’esforç i, per tant, de lo que podria generar l’esperit competitiu contra els altres.

Finalment, el fill torna a cals seus pares, vellets i que, sobretot, fruïren “de conèixer la nora i els nets” (p. 143).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, educació matriarcal i xiquets acollidors i molt oberts

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el mateix llibre de Joan Amades, és “La caseta de sucre”. Dos germanets, un xiquet i una xiqueta, decideixen anar pel món i “Van fer cap a un bosc tan espès que no es coneixia el dia de la nit. I camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta (…) tan dolça i tan bona” (p. 135), en què vivia una bruixa. Com podem veure, els dos xiquets, amables, s’endinsen en el bosc (és a dir, en l’aventura i en la foscor), es fan a la mar i som davant un relat matriarcalista en què apareix la figura de la velleta (en aquest cas, una bruixa). Tot i això, predomina la part de la bonhomia.

Tanmateix, la dona els acull i mana que la xiqueta li faça moltes tasques de casa i, quant al germà, l’anciana espera que menge per a sacrificar-lo per Nadal. Aquest passatge està en nexe amb lo matriarcalista: la dona decideix que matarà la part masculina (la passiva), però no la femenina (la germaneta, activa).

Passa que, ja en Nadal, la dona diu a la noia que faça un bon foc, i la nena, eixerida, li comenta que no se li volia encendre. En acabant, l’anciana s’acosta a la foguera i la xiqueta espenta la velleta. En acabant, la germana (empiulant amb el matriarcalisme) salva el germà: “Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny” (p. 137).

Set dies després (és a dir, en una altra etapa de la vida d’ambdós xiquets), troben una caseta enmig d’un bosc, “petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells (…), tot era petit i a la seva mida; i tot el parament de cuina, igual. (…) Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena” (p. 137). Per consegüent, la bonesa és compensada i els germanets es troben quasi en un món ben diferent al de ca l’anciana. A banda, com en les cultures matriarcalistes, captem uns quants missatges: la infantesa és ben tractada, cal que els xiquets tinguen les coses adaptades a la seua capacitat i al seu físic, posar-los-ho fàcil i que ni els xiquets, ni les xiquetes visquen en la pobresa (hi havia roba preparada per a cada sexe).

Igualment, “un dia va trucar a la porta un vellet molt vellet, que gairebé no podia caminar (…) i els va demanar si, per aquella nit, li voldrien donar posada; i els germanets el van acollir com acollien tothom” (pp. 137-138). Altra vegada copsem el tema de la generositat, però, ara, dels petits als vells. El missatge podria tenir a veure amb l’educació matriarcal, la qual convida a pensar en el demà, en els altres i que, algun dia, els xicotets també seran grans i sempre estaran agraïts a qui els siga hospitalari com quan ells eren més jóvens i, àdhuc, estaven més forts. Afegirem que, en aquest passatge, es junten les dues bandes més febles de la vida (l’esperança infantil i l’experiència dels ancians).

Finalment, “Mentre sopaven, tot era mirar-se’l i el vellet també se’ls mirava a ells, fins que van reconèixer que era el seu pare; i ell, els seus fills” (p. 138). Llavors, s’abraçaren tots tres i, en acabant, hi hagué bones relacions entre ells. Ací, l’ancià fa el paper de pare, el de la generació anterior a la dels fills, no la dels avis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida, que salven, amb espenta i molt obertes

General, , ,

Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’amor de les tres taronges”. Així, “una vegada hi havia un rei que tenia una gran bassa d’oli al seu jardí, perquè anessin a cercar-n’hi tots els pobrets que en necessitaven. Quan ja es pot dir que no en quedava gens, va anar-hi una (…) velleta, a la qual li’n feia molta falta una mica per fer un remei per a una seva néta” (p. 78) i n’ompli una ampolleta, a què el fill del rei, sense voler, li dona un colp i la trenca. Aquest passatge plasma un rei molt generós, que estima el poble i molt obert.

Afegirem que l’anciana fa de mare de la neta. A més, digué al príncep “Així no tinguis sort, ni ventura fins que hagis trobat l’amor de les tres taronges” (p. 78). Més avant, el xic, entre d’altres coses, demana, a son pare, “permís per anar pel món en cerca de l’amor de les tres taronges. I el bon rei li va donar el que li demanava i el va beneir perquè fos venturós en la seva empresa” (pp. 78-79).

Temps a venir, el jove troba un vellet, qui li diu “Segueix sempre aquest camí. Al capdavall, trobaràs un jardí” (p. 79). Aquestes paraules podríem vincular-les amb l’educació matriarcal i, quant al camí, amb seguir les recomanacions de les persones grans, ja que es considera que tenen més vivències i que podem fer de mestres de la vida als més jóvens. I, com que el príncep s’hi avenia bé, “va besar les mans del vellet i es va posar en camí” (p. 79).

Ja en el camí, veu tres taronges i que, de cadascuna, n’ix una dona. Tocant-ne la tercera, “li va sortir una donzella més gentil encara que les altres dues plegades” (p. 80) i, quan el xic li demana aigua, “La donzella va bufar a terra i, al moment, va brollar una font d’aigua fresca i regalada que va apagar la gran set del príncep” (p. 80). És a dir: primerament, el jove passa per una mena de desert i és la dona, associada a l’aigua i a la terra, qui li donarà vida per mitjà de la font, quan brolla, el naixement i, així, ell reviscola.

A més, com que l’aigua era d’enamorament, un poc després, el príncep “li va demanar la seva mà. La donzella es va avenir a ésser la seva esposa” (p. 80). Per consegüent, ella té la darrera paraula i accepta casar-se amb el minyó.

I, en tornar tots dos a la terra d’on havia partit ell, “Cada vegada que tenien set, la donzella bufava a terra i brollava una font d’aigua” (p. 81).

A mitjan rondalla, ell aplega al palau i la princesa l’esperava. Ara bé, quan la donzella restava sola, se li apareix una velleta (la qual simbolitza l’hivern) i la transforma en un colomet blanc.

En acabant, l’anciana aconsegueix que el príncep es case amb ella. Nogensmenys, “Durant totes les noces, el colomet blanc no va deixar de voltar per la vora dels nuvis i mai no es movia dels voltants del palau un cop casats” (p. 82).

Adduirem que copsem un jardiner (un personatge en nexe amb lo matriarcalista) i que ella no podia entrar al palau. Ens trobem, per tant, en un passatge relatiu a l’hivern i en què domina la vella.

Tanmateix, “va venir l’estiu que les portes dels balcons i de les finestres (…) del palau estaven obertes. Un dia, (…) el colomet va entrar i es va passejar graciós per damunt de la taula. El príncep, així que el va veure” (p. 82), l’amanyagà, li llevà l’agulla que havia clavat la velleta, “i el colomet, al moment, va tornar-se la (…) donzella sortida de dins de la taronja. (…) La donzella es va explicar” (pp. 82-83). Com podem veure, en l’estiu, estació que simbolitza la joventut, s’ajunta amb el príncep, qui castiga l’anciana i va fer unes altres bodes (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles en què es reflecteix l’educació matriarcal, la bonesa i la realitat

General, , ,

En relació amb la rondalla “El cor de la mare”, la qual comentí (i en llisquí una part) a ma mare el 17 de febrer del 2024, ella (nascuda en 1943) em digué que era molt coneguda i que, igualment, “Eixa història del cor, eixa, jo l’he sentit. Mon pare o ma mare la contarien”. I, a banda, té punts en comú amb la que Joan Amades plasma a continuació, “La bossa on sempre hi havia cent unces”, recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”.

Aquesta narració catalana té un principi molt sucós i que, clarament, empiula amb l’educació matriarcal com a mitjà per a comentar a l’oïdor (sia un nen, sia un jove, sia un adult, sia un ancià) sobre u dels punts que havia de rebutjar en la vida i, de pas, li ofereix una opció matriarcalista: “Vet aquí que, una vegada, hi havia un rei que va voler fer unes grans guerres i va necessitar molts cavalls. Va enviar pertot arreu criats i més criats a comprar tants cavalls com van trobar però, com que no sabia a quant els hi faria pagar i no tenia prou confiança en tots els criats, no els va donar cap diner i va enviar el majordom amb una bossa d’unces d’or molt grossa per a pagar els cavalls que havia comprat.

El rei va encarregar al majordom que, sobretot, no es deturés pel camí, que no escoltés ningú i que tornés tan aviat com pogués, puix que el necessitava per a altres negocis de la guerra que volia armar” (p. 49). Com captem, aquestes paraules tenen a veure amb les cultures (i amb les actituds) patriarcals: aquelles que, més que pensar, viure, fer i actuar per un projecte que beneficie a qui el promou i a moltes persones, ho fan en ells mateixos i en les del seu ram i, si poden escanyar-los amb raboseria i amb mentires, millor encara. 

En eixe sentit, durant una pandèmia que s’inicià a les darreries del 2019, copsàrem governs, com ara, l’espanyol, que, per exemple, a primeries, decidiren que determinats militars ocuparen càrrecs de primera línia, en lloc de cercar com a braç dret investigadors de pandèmies i d’epidèmies i que, àdhuc, algun militar tractàs els habitants de l’Estat com si fossen soldats i en un ambient com si fos el servici militar. En altres paraules, l’educació patriarcal estava ben reflectida… però, a més, en llengua castellana, o siga, en “la lengua del Imperio” i amb l’aprovació de moltíssims polítics de l’estat esmentat.

Afegirem que aquesta part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces” no sabem si, per exemple, pogué tenir relació amb fets com els que trobàrem en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés (publicat en el 2021), quan escriu sobre Can Nualart: “El 1717,  poc després de la derrota del 1714, l’Estat decidia fer un cens de la població, perquè les despeses d’aquella guerra l’havien de pagar els vençuts i calia saber què tenia cadascú i qui vivia a cada casa. (…). Les batalles a mar obert exigien fusta per fabricar les naus i els interessos de la Corona sempre van passar per davant dels de la gent. (…) L’Estat volia fusta bona i boscos a disposar” (pp. 151 i 152). Òbviament, una escola pública de línia castellanista silencia aquests fets i, fins i tot, renuncia a difondre’ls.

En canvi, tornant a la rondalla, el majordom, “quan feia unes quantes hores que caminava, va trobar un homenet menut, menut, amb una barba blanca molt llarga que gairebé li arribava a terra, que el va deturar, li va donar conversa i va acabar per convidar-lo a jugar. Van fer uns tractes” (p. 49). Adduirem que, el 17 de febrer del 2024, mentres escrivia sobre aquesta narració, captí una relació entre el majordom (semblant a la d’un fill o bé a la d’un jove) i el vell (en nexe amb l’hivern, és a dir, amb l’estació associada amb la foscor, amb la dona, amb la saviesa).I és ací, on la vida del majordom (similar a la d’un aprenent), connecta amb el matriarcalisme: 1) pactes (molt plasmat en dones nascudes abans de 1920), 2) obertura a conversar (els diàlegs entre moltes parelles catalanoparlants del mateix temps o bé entre pares i fills) i 3) el joc (creativitat), mares que permetien que els fills desenvolupassen els seus talents, que tocassen els peus en terra i que fruesquen de la benvolença del món real, de la recepció a l’entorn i a la vida.

I, com que el vell li guanya la mà i el deixa sense un clau, el majordom s’hagué d’espavilar i, d’aleshores enllà (com qui passa el dia més curt de l’any), entra en uns passatges que el portaran cap a una realitat matriarcalista i en què la gent li donarà suport. Això sí: començant per una dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Mares que deixen empremta i bon flaire en l’ambient i en l’esdevenidor

General, , , , ,

Una altra rondalla plasmada per Joan Amades, en la mateixa obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme en nexe amb el tema de la bonesa i amb la maternitat, és “El cor de la mare”. En primer lloc, direm que és un relat amb un missatge que empiula amb l’educació matriarcal: el bon cor afavoreix deixar empremta en el futur. Així, una mare tenia un fill que era molt dolent i, al mateix poble, hi havia una noia molt similar i un poc més: “Tots dos van rumiar i enginyar dolenteries, però sempre ella el guanyava de molt, però de molt.

Però, com que, dels enraonaments, en vénen els enamoraments, (…) es van enamorar. El minyó va parlar així a la noia:

-Mira: (…) m’he enamorat de tu i, si vols, ens casarem. Si et vols casar amb mi, jo et juro que treballaré (…), et faré tota una senyora i, si la vols, et donaré la lluna, si la puc abastar.

La noia, que era molt rancorosa, es recordava que, una vegada, quan era molt petiteta, la mare del minyó, per reprendre-li una dolenteria, l’havia renyada (…). I va contestar al minyó:

-Jo em casaré amb tu, si ets capaç de fer allò que jo et demani, per gros que sigui (…), primer, m’has de portar el cor de la teva mare” (p. 47).

A més, el xicot “li va prometre que, al cap d’una estona, li portaria allò que li havia demanat” (p. 47). Com podem veure, no sols la dona domina i supera l’home, sinó que, igualment, ella li diu què haurà de fer el jove…, i ell li ho accepta. A banda, copsem una mena de missatge relatiu a la sexualitat i al dia rere dia: no cal fer promeses mentres que no es conega prou l’altra part, sobretot, en línia amb eixe “per gros que sigui” que li diu la xica.

Mentres que el xic feia camí, el cor li bategava més que de costum i, més encara, quan, amb el cor de la mare, estava a quatre passes de la noia, qui es sentia victoriosa. Nogensmenys, el jove cau a terra “I el cor, molt amorosament, li va dir:

-Fillet meu, t’has fet mal?

En sentir-se les paraules del cor que parlava, els dolents van caure a terra morts. Els seus cossos van tornar-se dos gossos rojos i peluts, tan peluts que, més que gossos, semblaven dues runes de peluts” (p. 48). En aquest passatge, captem que tenien els cors peluts, això és, que no tenien sentiments. En canvi, la mare el conserva i bé, fins al punt que no té revenja de lo esdevingut.

Igualment, la moralitat va més lluny i empiula amb l’educació matriarcal: “Va desencadenar-se una tempesta que va fer córrer molts torrents que van remoure les terres i van cobrir els cossos d’aquells dos desgraciats, fins enterrar-los” (p. 48). Calia soterrar la maldat i, entre l’aigua i la terra (dos símbols en nexe amb lo matriarcalista i amb la dona), és a dir, lo femení, ho fan possible.

De fet, a continuació, posa que, “Al seu damunt, només hi van créixer herbotes i plantes de metzines que emmetzinaven qui les tocava. Si alguna floreta tractava de créixer-hi, es moria al moment” (p. 48).

Per això, podríem dir que el narrador recomana no fer amistat amb persones que no acullen la bonesa com una part més de la seua vida.

Finalment, la bonhomia sí que deixa empremta i fa costat la gent i l’esdevenidor: “Damunt del cor, en canvi, hi van créixer uns rosers que feien les roses més boniques i més oloroses que mai s’hagin pogut veure” (p. 48). Per consegüent, com que diu que són les roses més boniques i la rosa simbolitza la bellesa, la joventut (que tot ho venç) i la feminitat, ens trobem davant una, al meu coneixement, de color rosa i “fresca com una rosa”. I, més encara: el flaire que feien generava atracció (no necessàriament eròtica) de moltes persones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La llengua materna, la maternitat i l’educació matriarcal

General, , , , , ,

En línia amb els comentaris que fa Joan Alcover en el discurs “La llengua materna”, de 1903, també es reflecteix en el pròleg de l’obra “Romancer popular de la terra catalana” (https://archive.org/details/romancerpopulard00aguiuoft), de Marià Aguiló i Fuster, publicada en Barcelona en 1893, en escriure a Sa Majestat la Reina Regent d’Espanya, Dona Maria Cristina, comtessa de Barcelona, entrada a què accedírem a principis del 2024 ( en la web “Internet Archive”, ací, amb lleugers retocs): “Les cançons populars catalanes venen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues al bressolar i adormir a llurs infants al so de ses religioses tonades.

Ennoblides estan per la virtut del treball que, amoroses, endolceixen. Fins susara, els jornalers d’esta terra feinera les duien estampades en les entreteles del cor. El cant n’era el Cireneu que els aidava de sol a sol a manejar les eines o, com la Verònica, els eixugava piadosa la suor en les hores més feixugoses de la tasca.

La caritat les escolta i les beneeix” (pp. V-VI). Com podem veure, el recopilador vincula les cançons populars, sobretot, amb la dona, amb la maternitat i, igualment, amb tasques del camp.

Més avant, li afig que “Aitals virtuts i, més que tot, vostres bondats, em donen coratge per gosar oferir a la Comtessa de Barcelona l’aplec d’eixes cançons recollides en ma jovenesa, de la tradició oral, que avui, cuitadament, van oblidant-se” (p. VI). Per tant, captem un folklorista interessat, ja en la jovenesa, per la cultura popular.

Tot seguit, Marià Aguiló defineix les dones de què escriu: “Elles foren, i les que ens romanen, són encara, fulles expressives de la història domèstica del poble, qui, tot cantant ses amors i ses usances, ve dictant-la (…). Durant segles, elles han estat (tret de l’ensenyança parroquial), l’única escola de la gent pagesa, qui no sap altra llengua que la materna” (p. VII). És a dir, que l’educació, bàsicament, era matriarcal, que elles eren qui transmetien molt de lo que es sabia, que havia passat de generació en generació i, més encara: la llengua catalana era la que emprava la gran majoria de la gent en Catalunya.

A continuació, el folklorista addueix que, “a elles, acudia, a tothora, per conhort i esplai de les tristeses (…) com cercava les herbes remeieres de maig, per a fer-se’n bàlsams casolans (…).

Elles, per fi, (…) empenyeren fortament la meravellosa renaixença de la literatura catalana” (p. VII). És a dir, el paper de la dona en el reviscolament de la literatura en català, en el segle XIX, fou clau.

Igualment, Marià Aguiló li plasma que les cançons “Són collides en les eroles de la poesia tradicional i de les illes que es veuen del cim de la muntanya santa, cor i homenatge del territori catalanesc; a fi de que totes ses afraus contribuesquen a agrair-vos l’alta mercè que dispensareu al desvalgut idioma matern, que, al caliu de la PÀTRIA, de la FE i de l’AMOR, ha recobrat (…) sa poderosa saba, per reverdir de bell nou amb més ufana.

(…) Sa antigor mou a collir-les (…) a fi de mostrar íntegres uns brots que les generacions, d’una a l’altra, es transmeten” (pp. VIII-IX), amb un altre objectiu: “per conèixer tal com és el poble, qui el canta i s’hi reflecta” (pp. IX-X).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)