Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

El naixement i la maternitat, de manera molt oberta

General, , , ,

El naixement dels nadons i la maternitat, en dues llegendes de la Plana de Vic, de manera molt oberta. 

En el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, n’hi ha dues en què es tracta el tema del naixement o, si més no, en què figura. Així, en el relat “El prior de Casserres i el cabrit”, que podríem considerar-lo eròtic, a banda, es reflecteix el matriarcalisme. Per exemple, comenta que, “Abans, a Casserres, feien una festa i hi havia el costum que totes les cases que pertanyien de Casserres, (…) els regalaven, un any una casa, un any un altre, un cabrit. Diu que el superior ho tenia muntat d’una manera! Acostumaven a portar-l’hi les dones:

-Aguaiti, li portem el cabrit.

-Ah, molt bé, molt bé, molt bé. Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Ah, sí!

El tenien en un armariet.

-Guaiti, fiqui el cap aquí. Veu allò?

I quan hi tenien el cap ficat, crac! Baixaven una tapa i les enganxaven amb el cap. I les adobaven[1].

Va venir que, quan, al cap d’uns quants anys, va tornar a tocar a la mateixa dona, va pensar: -Ja veuràs, ja l’arreglaràs, tu, ja! Va fer ben bé l’innocent:

-Vol veure el Cos Sant? Vol veure el Cos Sant?

-Sí, sí, prou.

-Guaiti, fiqui el cap aquí.

-Com s’ha de fer? Vegeu com se[2] fa?

-Guaiti, veu? Ben fàcil, faci així.

I el superior fica el cap i, l’altra, crac! I li tanca. Collons!, li fa abaixar els pantalons[3], talla una cama del cabrit[4] i la hi fica al cul” (pp. 92-93).

Així, com veiem, és la dona qui, la segona vegada, mena el desenvolupament. A continuació, copsem “I el superior mai no pujava, mai no pujava. I, al final, hi baixen els altres, hi baixa un frare d’aquells, a veure el superior què feia. Cordons, el troba amb aquesta positura, amb el pobre cabrit sense la cama allà a terra i ell amb aquesta positura que li sortia el cabrit[5] del cul. Se gira, s’arrenca a córrer i diu:

-Correu, correu, que el superior ha cabridat! I farà bessonada, perquè n’hi ha un i surt el peu de l’altre!” (p. 93).

El resultat final ha sigut el naixement de dos nadons. Afegirem que, en una nota que Xavier Roviró i Alemany plasma al capdavall de la llegenda, comenta que aquesta narració fou contada en 1988 i que “la vàrem publicar a Sant Pere de Casserres. Història i llegenda. (Vic, Eumo Editorial, 1998)”. Per consegüent, no fou censurada, sinó, àdhuc, triada.

Igualment, en la mateixa obra de llegendes de la Plana de Vic, es plasma una explicació didàctica del procés de naixement d’un nen, plena de detalls vinculats amb el matriarcalisme i, a banda, amb lo femení. Així, en “El pou de Santa Magdalena”, captem que, “A Santa Magdalena, a sobre de Roda de Ter, hi ha un pou, a darrere l’ermita, d’on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou i, quan la canalla mirava cap avall, veien els ullets dels nens que, des de dins el pou, els miraven. Quan veien això, és que havia arribat el temps de sortir i, llavors, la llevadora treia les criatures del pou” (p. 104).

Com hem pogut veure, apareix el pou (com en moltes rondalles), el qual està connectat amb l’interior de la terra (la bossa on es prepara el futur nadó i en què roman fins al part), “els nens eren a dormir a dins el pou” (els mesos que s’hi desenvolupa el nen) i, a més, està obert.

A banda, els xiquets que ja havien nascut, presencien la vinguda del nounat, qui, amb els seus ullets, s’obri al món de la vida terrenal.

Finalment, la llevadora (és a dir, la comare) facilita que el nadó (com la resta de les criatures) isca del pou. Com a detall, adduiré que conec un amic que, com més persones, encara que nasqué en 1972 (quan ja hi havia molts xiquets que ho feien en els hospitals), encara vingué al món per mitjà d’una comare, com em comentà una vegada.

Al meu coneixement, aquest relat, com també el primer, són molt encertats per a explicar els dos temes que es tracten i, quant al segon, didàctic i molt interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] S’ajuntaven, de manera carnal, l’home i la dona.

[2] Literalment.

[3] La dona. Per tant, és ella qui marca les directrius.

[4] Una dona forta. Ací, la paraula cabrit rep el significat de client de la prostituta.

[5] Nadó de la cabra. En sentit figurat, el nadó que resulta de la relació sexual entre la dona i lo que el DCVB defineix, entre altres coses, com “El qui governa una congregació o comunitat religiosa”.

 

L’educació matriarcal i dones molt obertes i molt servicials

General, , , , , ,

 

L’educació matriarcal en àvies (o padrines) i mares molt servicials.

El 7 de maig del 2022 posí en Facebook un escrit que deia així: “El 23 d’abril del 2022, ma mare, sobre les seues àvies, (…) em comentà ‘Fortalesa i servici’. ¿Eren molt servicials les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Ramona Ibarra comentà “Sí, Lluís, sí. Ma marona va néixer el 1923 i, les àvies, pels finals dels 1800[1], i et puc assegurar que eren, com t’ho deia ta mare, les seves àvies. Tenien una gran fortalesa i eren molt servicials: a ca meva, tenien sempre la porta oberta, tothom hi podia entrar, no ens enfadàvem. Si algú de nosaltres, estàvem dinant, els convidàvem a dinar o a sopar. I la mare i les àvies sempre van estar a disposició de tothom” (Ramona Ibarra).

Adduirem que el 8 de maig del 2022, en el meu mur, Joan Sala Vila (nascut en 1929), ens plasmà un comentari: “L’estudi que estàs fent sobre el matriarcalisme i la presència, en particular, de les àvies, palesa com la humilitat de la dona menyspreada pels grans poders esdevé de veritat la defensora de la pau complidora del missatge rebut en el Jardí Terrenal abans de la falta.

La dona més propera a Déu es l’exemple que segueixen les més menyspreades pels poders humans i esdevenen estrella que guia i vivifica la història”.

El 7 de maig del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “Sí; i fortes, també”.

També el 7 de maig del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens escrigueren “La meva àvia era fantàstica. Arribava a tot!!! Ho feia tot!!! I era molt feliç.

Això sí: quan la volia ajudar, no et deixava. Deia: ‘Deixeu estar, ja et vagarà’” (Margarita Roset), “La meva àvia materna era Àngela: de nom i de fets” (Margarita Frau Mir), “La mare del pare ajudava a tota la gent del poble, quan estava malalta”(Dolors Canet).

En relació amb aquest tema, direm que, en l’apèndix de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea i publicada en 1908, hi ha l’entrada “Esclafa-tarròsos (els)”, en què, quant al terme “esclafa-terrossos”, podem llegir “Este mot el tragueren els valencians de la capital als de l’horta, al vore que, enmig de l’antagonisme que, uns als altres, es tenien, els de fora deien pixavins als de dins, sobrenom que s’escampà per tot el regne. Hui en dia, ja no es miren, els ciutadans i hortolans, amb tanta prevenció, perquè n’hi ha alguns, d’estos, que saben més que oli de tenda i discorren com si foren lletrats, instruïts, sense dubte, dins l’estudi, per les dones, que, generalment, són més llestes i espavilades que ells.

Però, encara es burlen i fan menyspreu dels pobres llauradors, sent així, que conserven més la dignitat i formalitat de caràcter que els senyorets i no estan tan desbrafats[2] com estos, com es veu en l’estadística criminal, en la qual apareixen molt pocs llauradors complicats en tota classe de crims i delictes.

Quedem, puix, que els nomenats esclafa-terrossos poden servir de model als naixcuts en la ciutat, en punt a moralitat i bons costums, i, amb tal sentit, hem tret nosaltres a rogle i els cantem la cançó (…):

Esclafa-terrossos diuen

els pixavins, als de l’horta,

perquè estan torrats del sol

i tenen aspra la corfa.

 

(…) dins d’eixos cossos, (…) hi ha ànimes nobles i cors formosos disposats sempre a fer tot el bé que poden” (pp. 45-46). I, així, copsem que, en els pobles, els habitants eren molt més acollidors i de bon cor que en les grans ciutats, detall que va en línia amb el matriarcalisme. Cal dir sense embuts que, en França, els casos de matxisme augmentaren després de la guerra de successió i, com ara, en acabar la contesa de 1936-1939 en Espanya…, fets que no tenen a veure amb el matriarcalisme i sí, per exemple, amb l’entrada de castellanoparlants en territori francés.

Adduirem que el 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una població de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li preguntí si el seu besoncle Manuel Alfonso (“’l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i que faltà en 1952, em comentà que l’avantpassat morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [‘la lliberal’]. Era un home molt cult, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a vegades, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Estava subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari des de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[Tocava ] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acollida també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia lliberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.  

A banda, direm que el 22 d’octubre del 2022 accedírem a l’entrevista “No et pregunten d’on ets ni per què has vingut” (https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/2207118-no-et-pregunten-d-on-ets-ni-per-que-has-vingut.html), publicada el mateix dia en el diari “El Punt Avui”, en què Guiovanna Lucy Tello Hortado, una migrant peruana resident en Catalunya i amb una filla, comenta que, “D’ençà que hem arribat, totes les persones són molt bones amb nosaltres, com si les haguessin educat per ser així d’amables”. En llegir, per primera vegada, aquestes paraules, trobàrem un vincle amb les de moltes rondalles i, per descomptat, amb molts comentaris que empiulen amb l’actitud receptiva i oberta de les cultures matriarcalistes com també de l’educació matriarcal.

En aquesta línia, en la mateixa entrevista, aquesta dona d’origen peruà diu “Aquí, (…) tu arribes i no et pregunten d’on ets, ni per què has vingut, no et pregunten res de res… simplement et diuen: ‘Hola, com estàs?’”.

Per això, quan algunes persones ens han preguntat per què hi ha aquestes diferències entre el primer quart del segle XX i el primer del segle XXI, els hem contestat, sense embuts, que té molt a veure amb l’aplicació de les lleis d’instrucció estatals que van en línia amb el capitalisme del segle XIX en avant. I, així, resulta fàcil entendre quan Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), escriu, com ara, que, en relació amb la imatge de Jesús, “El costum de portar gravada la seua imatge les Cartilles en el lloc i d’usar-se estes en les escoles i costures durà en els districtes d’Alcoi fins a quasi mitjan del segle XIX” i que “d’aquella època daten les reformes malsanes introduïdes en l’ensenyança” (p. 123), per mitjà de l’acollida de lo patriarcal, detall que també va unit a la “Ley de Instrucción Pública” de 1857, la qual estigué vigent en Espanya fins a 1970.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En al·lusió a les darreries del segle XIX.

[2] Mancats d’espenta.

L’educació matriarcal vinculada amb dones que aplanen el camí als jóvens

General, , , ,

 

L’educació matriarcal i mares que aplanen el camí als seus fills, en les rondalles.

Una rondalla en què es reflecteix molt l’educació matriarcal, per mitjà de les relacions entre els pares i el fill i, sobretot, per l’actitud de la mare respecte al seu fill, quan ell podríem dir que aplega a la jovenesa, és “Geraní”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Cal dir que n’hi ha, de semblants, i que s’han arreplegat en distintes poblacions catalanoparlants.

Així, una dona, mentres pastava, li cau un bocí en terra i, d’aquest bocí, “hi ha nat una criatura” (p. 134) i, per tant, veiem com, de la terra (la mare), naixen la vida i el futur (el fill), a més que ho fa d’un tros de pasta, detall que recorda el fang.

Un poc després, la mare es baixa i veu el nen, “aquesta criatura petita petita” (p. 134), qui nomia Geraní, com li diu el fill. A banda, ell s’ofereix a portar el menjar al pare i “aquella dona fa així: després de cuit el cóc, l’embolica amb un tel i l’hi dóna” (p. 134).

En un passatge posterior, així com el xiquet Geraní arriba als afores del camp i capta son pare, un home molt obert (motiu pel qual tracta bé Geraní), li diu “sóc vengut a portar-li el cóc” (p. 135). El pare copsa que el fill té molta espenta i que li comenta “No em perd jo -respon Geraní-; vaig a casa i a veure’ns!’.

Se n’ix de la reixa i veu que està passant un ramat d’ovelles. Dóna un salt i se n’entra dins de l’orella d’un moltó” (p. 135) i, de pas, l’animal li aplana la tornada a casa.

Quan ja hi és, Geraní comenta a sa mare ‘-Miri, oh, mare, li he portat un moltó. (…) Doní’m la santa benedicció, que jo me’n vaig a girar el món.

La mare cerca de fer-lo estar en casa, però no ha pogut fer res contra la voluntat de Geraní, que, així, se n’és anat a girar el món” (p. 135).

Immediatament, Geraní aplega a una mata des d’on veu uns bandits, els escolta, se n’ix de la mata i els parla (p. 135). Però, malgrat que el tracten com un nen petit, ell els respon “-Jo sóc més bo que vosaltres a robar un bou: provau i veureu” (p. 136). I, com que Geraní, quan es fa de nit, els diu si prefereixen un bou blanc (infantesa, inici) o u i vermell (jovenesa i valentia) i l’amo es desperta, el propietari arriba al corral, per a donar una ullada.

Al moment, Gerani s’amaga dins de la menjadora on l’home donava palla a una vaca…, i la vaca s’engul el xic (p. 136). Ens trobem, per tant, davant d’un altre símbol femení i en línia amb la maternitat i amb la prosperitat: la vaca.

Aleshores, des de dins de l’animalet, el xiquet diu a l’amo, qui tracta de munyir-la: “-Hissa, hissa, que n’estic eixint” (p. 136). Tot seguit, l’home, molt col·laborador, “es posa a munyir i entén: ‘-Força, força encara de més, que n’estic eixint!’.

Alhora, l’amo estreny més fort i Gerani cau a dins de la canada de la llet (…), salta damunt d’un bou i se’n fuig. Després d’un bell poc, troba els bandits i, amb ells, porta lluny el bou robat” (p. 136).

Però, com que u dels bandits considera que el xiquet és massa petit com per a donar-li moneda, Geraní li fa un ull negre i, llavors, li han fet la part (p. 136).

Ràpidament, Geraní “pren, novament, el camí, per anar en casa de la mare” (p. 136), a qui, quan el veu, li comenta:

“-No m’agafa ningú, ni em mata (…), que jo em defenc de mi mateix’.

I la mare: ‘-I ara, cosa vols fer?’.

Geraní pensa un poc i, després, respon: ‘-Ara em dóna torna la santa benedicció i jo me’n vaig; però ara me’n vaig per compte meu, i en casa no hi tornaré més’.

I, així, se’n va per sempre, i camina camina és anat per les muntanyes i, a on era la mare, no hi és tornat” (p. 137).

Per tant, es reflecteix una educació molt oberta de pares a fills, una mare que, després de la valentia i de la tasca que ha fet el fill (Geraní), li dona la possibilitat de triar el seu futur (lo que ell voldria fer en l’esdevenidor) i, al capdavall, el beneeix, accepta la decisió que ha pres un fill que, pel context, veiem que ja és jove i que, com en la jovenesa, emprén amb força i sense deixar les coses per a un altre moment. I, així, la mare no ha tallat les ales a Geraní, al fill, ni al seu esperit aventurer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, cap de colla, porta els pantalons i molt oberta

General, , ,

 

L’educació matriarcal en relació amb les expressions “portar els pantalons” i “dur es calçons”.

El 30 de setembre del 2022 posàrem en Facebook un escrit en relació amb l’educació matriarcal: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a portar els pantalons (a dur es calçons), és a dir, a dirigir, de manera democràtica i oberta? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.

En uns missatges del 30 de setembre del 2022 i posteriorment, ens comentaren “La mare va néixer el 1903. Era la petita de deu germans. Ho va fer molt bé i era molt carinyosa amb nosaltres i amb el pare. Per mi, un 10” (Roser Canals Costa), a qui envií un missatge “Ma mare, un dia, a través d’un comentari sobre un cas invers, em vingué a dir que estava ben vist que una dona portàs els pantalons, que fos el pal de paller” i em respongué “Molt bé, pels que sortien guanyant en tot”; “No, Lluís. Els resultats eren de lo que havíem viscut” (Montserrat Cortadella) i, quant a les paraules de ma mare, escrigué “Doncs sí, Lluís. Té raó la mare”; “Com sempre, fantàstiques” (Maria Capellas Carreras), “Jo no dic que ens eduquessin per a portar els pantalons. Més aviat, em van servir de model.

Òbviament, van aconsellar, van comentar, però, de vegades, les paraules se les emporta el vent i, si més no, a mi, em va servir més el viure dia a dia la seva manera de ser i fer” (Rosa Garcia Clotet).

Tot seguit, el mateix dia parlí amb ma mare, per telèfon, per si sabia frases o refranys relacionats amb l’expressió “portar els pantalons”. Em comentà “Quan les dones anaven, totes, normalment, en falda: ‘Ja saps qui porta els pantalons’, ‘¡Mira: esta porta els pantalons!’, ‘En ta casa, ¿què du, en ta casa, la dona, els pantalons?’”. Aquesta tercera frase es solia dir, no necessàriament, en relació amb un home moll.

Quan el 1r d’octubre del 2022 parlí amb ma mare, per telèfon, en relació amb aquest post, em comentà “La meua àvia Consuelo, siga perquè tenia la iniciativa, ella era la que duia la veu cantant, més que l’avi [, el seu marit]. Ella, d’alguna manera, era la cap de colla, sense cap imposició de res. Simplement, perquè era molt activa, molt treballadora”. Igualment, m’adduí que “Hi havia respecte mutu” i que, “Moltes vegades, amb poques paraules, s’entenien”.

En el meu mur, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “La mare, directament, no ens ensenyava a portar els pantalons, més aviat, ens feia reflexionar i buscar la millor manera de fer les coses: això ens portava a veure diferents punts de vista” (Rosa Rovira), “A veure: qui duia els pantalons no era l’àvia Maria, ni ma mare, però es tenia molt de respecte, no por, pel què opinava l’àvia i, a casa, la majoria d’accions a prendre eren consensuades.

Jo, aquests nuclis masclistes i irrespectuosos, no els entenc. Per sort, no era el cas de casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

En el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “Jo, a casa, érem una democràcia i, de ben petites, ja ens ho explicaven tot” (Esther Farres Casas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de setembre del 2022, en relació amb el comentari de Rosa Rovira, escrigueren “Les dones, de sempre, hem gaudit d’una intuïció superior al sexe masculí, i és cert. Amb un poc de mà esquerra, que deim a Mallorca, dominaven els seus homes, no l’establisment oficial, a on no tenien mai ni vot, ni veu” (Rosa Galmes), “A Mallorca, sempre l’amo ha dit, per prendre una decisió: ‘Anem què diu sa madona’” (Marina Garcias Salvà), a qui responguí “Ara que ho dius, mon pare, més d’una vegada, deia ‘Vaig a veure què diu la mare’ (l’Horta de València)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal per part de dones molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, mitjançant el tema de l’educació matriarcal i el de la maternitat, és “Pegueta”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1355, en la costa occidental de l’illa de Sardenya (on està l’Alguer), hi havia una família catalana que s’hi havia establit sota el regnat de Pere el Cerimoniós (p. 100). “El pare era pescador i de la pesca vivia aquesta pobra família.

Pegueta (…) era l’única filla d’aquesta família. Un germà, Benet, era més petit d’ella dos anys, i, de bon temps, s’era dedicat, ell també, a la pesca i ajudava el pare en tots els treballs de barca” (p. 100). Com podem veure, molt prompte copsem un detall: la filla és més gran que el germà,… així com, en la vida dels catalanoparlants, es dona prioritat a lo vinculat amb la dona, amb lo femení.

Tot seguit, llegim que “La mare -una bella i santa dona, encara jove- era l’àngel de la casa, la font a on es desanava el cor del seu (…) marit, Jaume, aquest fort mariner” (p. 100) i, així, és l’home (ací, el marit) qui recorre a la dona, la qual, a més, està ben tractada, no solament perquè era garrida, i, a banda, és ella qui porta els pantalons. I, igualment, la muller tira la casa avant.

A més, “Anna Teresa, la mare de Pegueta, acudia a l’educació dels dos fillets i, sota la seua direcció, emparaven els primers elements de llegir i escriure; en les hores en què el seu home i Benet tornaven a casa, tots es dedicaven a la lectura i Pegueta començava ja a llegir correntment” (p. 100). I, per tant, sense ser una família rica, els pares sabien llegir i estaven interessats perquè els seus fills dominassen la lectura. Cal dir que, en la rondalla, la muller, com a educadora, té, a banda, el paper de mestra, mentres que el seu marit també es dedica a la lectura.

Més avant, copsem que, quan Pegueta (la filla) “ja tocava els 15 anys, la sua estatura agraciada i sortuosa[1] feia rellevar les formes d’un cos ple de força i vigoria” (p. 100), en línia molt semblant a la del germà, Benet, qui, “quan tenia 13 anys, deixava ja entreveure que d’ell fóra adquirit tot: força, vigoria, fermesa d’ànim i de propòsits” (p. 101) i, per consegüent, la jove va en línia amb moltes dones de què ens han comentat en l’estudi sobre el matriarcalisme: fortes.

I, enmig d’aquest ambient acollidor i que, en la rondalla, fins i tot, apareix com una mena de santuari[2], per les bones relacions i pel dia rere dia de la família, “hi havia una altra casa, habitada d’una família aragonesa (…).

Entre les dues famílies, (…) s’anava, a poc a poc, formant un lligam d’amistat i de benevolència que era quasi necessària (…). Així, ells es sentien més units i també, essent de diversa raça[3], sabien que el mateix rei era el que els governava” (pp. 101-102) i, per tant, es reflecteix el matriarcalisme: l’obertura, acollir els altres, la bonesa, etc. entre dos col·lectius.

Al capdavall, veiem que figura el tema de la maternitat i que la dona està ben tractada, ja que el marit, Jaume, quan tornava de la pesca, “abraçava la sua filla i la cobria de besos” (p. 102) i la muller, Anna Maria, captava que li augmentava la maternitat: “I era la filla!” (p. 102).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Afortunada.

[2] “A prop d’aquest santuari” (p. 101).

[3] Tenint present que qui recopilà aquesta rondalla, Carme Dore i Galesio (l’Alguer, 1869-1954), viu una època en què el terme “raça” es vinculava amb el de parlants d’una llengua, això és, amb el de “nació”, considerem que aquest és el significat que rep aquesta paraula en la rondalla.

L’educació matriarcal i la dona, qui té la darrera paraula i molt oberta

General, , ,

 

Una rondalla algueresa en què es reflecteix molt el matriarcalisme, des del primer moment, és “Maria Entaulada”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Primerament, el títol, com llegim en una nota referent al cognom de Maria, “Entaulada”, va unit a un llinatge que “és qualificatiu i resta explicat en la rondalla; equival a ‘revestida d’una armadura de fusta’” (nota 1, p. 58), detall que comença vinculant la dona amb lo matriarcalista, ací, mitjançant la fusta. Igualment, un rei i una reina tenien una filla jove que es deia Maria, i molt garrida (p. 58), però que vivia en la seua cambra, de manera que, ni sa mare, ni els de la cort, la coneixien. Ara bé, un dia cau malalta la mare i, un poc abans de morir, “envia a avisar el marit i li diu: ‘-Mira, espòs meu: ja em veus que sóc partint (…), però no m’importa tant com Maria. Per això, et recoman que la tenguis en compte, a no disgustar-la en res, a deixar-li fer una vida retirada com aqueixa que és fent i, principalment, a no deixar-la xafardejar[1]amb els de la cort’.

‘-En això ets pensant?’, li ha respost el marit. ‘Pensa a salvar-te l’ànima tua i deixa Maria’” (p. 58). Cal dir que l’educació que hauria fet la mare a la filla Maria és present en les paraules de la reina com també el fet que la dona està ben tractada.

Un any després de la mort de la reina, el rei va a la cambra on era Maria, la princesa, i, passats un parell d’anys, el monarca té la idea de casar-se i de fer-ho com li havia indicat la seua muller, qui “li havia dat un anell, dient-li que es cassés amb aquella que li estava bé” (p. 58). Cal dir que l’anell va unit a la renovació i…, igualment, a lo matriarcalista, de la mateixa manera que la corona (per la forma circular, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi i que exposarem més avant).

Un dia, el rei, com que no trobava ningú a qui encaixàs l’anell, veu un senyor i el monarca li comenta: “-I cosa vols que tengui?’, li ha respost el rei. Són ja dos anys que és morta ma muller i no puc trobar una jove que li vagi bé aqueix anell, perquè ma muller m’ha dit ‘-Esposa aquella qui estava bé aqueix anell’” (pp. 58-59). Per tant, àdhuc, després de morta la reina, el seu home continua fidel a la paraula i, de pas, es fa lo que vol la dona. I aquell home (que era el dimoni) li contesta “-Tens en casa la dona que cerques (…); mesura, mesura aqueix anell a ta filla i veuràs com li està bé’.

La filla se’l mesura i estava com a pintada” (p. 59). Com captem, i també llegim en la nota 22, “L’anell, doncs, apareix com a femení” (p. 59), detall que empiula amb les paraules d’Angie Simonis,… plasmades en el 2012 en la tesi “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres” (publicada per la Universitat d’Alacant), això és, més de vint-i-cinc anys després d’haver-se editat el llibre de les rondalles alguereses en la versió que ací utilitzem (de 1985): “los símbolos del eterno femenino: los elementales, como (…) las redes, los escudos” (p. 87) i “Los símbolos de la gran madre nos rodean desde tiempos arcaicos (…), como el cuerno, el laberinto, la espiral, el espejo, la corona (…) y se manifiestan en los períodos cazadores y recolectores del ser humano” (pp. 89-90). Per això, hi tenen a veure amb el revestiment amb armadura de fusta (la fusta i una capa que li fa d’escut) i amb l’anell que apareixen en aquesta rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “confàlfara”, amb el significat “xafarderia, conxorxa” (nota 10, p. 58).

 

 

La crítica irònica en poemes i en l’educació matriarcal

General, , , , , ,

 

També vinculat amb el tema de la crítica irònica a què feu esment ma mare dia 7 de març del 2022, respecte a vivències que tenien a veure amb dones de la generació de sa mare o bé de les seues àvies, el 10 de setembre del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿recorrien a la crítica irònica? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.  El mateix dia, en el meu mur, Rosa Rovira comentà “No. A casa, sempre ens deien les coses tal com són.

Alguna vegada, quan ens fèiem mal i ploràvem, ens deien ‘Això no és res, no n’hi ha per a tant…’”.

El 10 de setembre del 2022, en el grup “Records del passat”, Rosa Garcia Clotet respongué “Diria que no, tenint en compte que, a casa, no agradava que es critiqués. Deien que cadascú porta la seva pròpia motxilla, com per a ficar-se en els altres”.

Igualment, per mitjà de missatges del 10 de setembre del 2022 i posteriors, aplegàrem “Eren molt sàvies. Se les sabien totes!!! (Pobretes, a la força)” (Maria Capellas Carreras), “Clar. La crítica irònica és una de les senyes que ens identifiquen com a poble” (Josép Antoni Torres Torres), “La meva mare, nascuda el 1914, era una dona molt religiosa i estricta (com la seva mare), gens irònica” (Montserrat Bosch Angles), “A casa, noooo” (Montserrat Cortadella).

Tot seguit, com a exemples de crítica irònica, exposarem uns versos trets del poema “Eixa sabata, és ma mare”, el qual figura en el llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve[1], i en què, a banda, hi ha humor eròtic:

“Per un tranquil avorrir-se

sens sentir aquell ‘Aguarde’s

i, de dalt, baixarem figues’,

totes les dones estaven

esperant la benvinguda

contant contes de comare,

històries de veïnat.

Tots havien d’enterar-se:

si el sabater del racó

li fea[2]l’ullet a Carmen

tenint una cama tiesa

i, ella, un desig de sa mare,

que mostrava mitja nyespla.

Si Pasquala, la comare,

tenia certa berruga[3]

que senyalava l’oratge…

Si la criada de don Rufo

li rossegà un gos les calces

i, allí, el veïnat tenia

esteses totes les bragues” (pp. 75-76).

 

De fet, en la mateixa obra de Maties Ruiç Esteve, però en el poema “Un soterrar humorístic”, el de la sardina, comenta

“Li torcarem els dos[4] colzes

o el bigot, si el du enfangat,

mes eixa dolça ironia

que portem dins, en la sang” (p. 99).

 

En vincle amb això, cal dir que, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” [5] (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), l’investigador, en l’entrada “Culipardaltes (les) de Lliria” (p. 64), escriu sobre el caràcter expansiu, bromista i festiu dels valencians i que, “així com, en altres pobles, les dones, per no res, ja estan, potser[6], dient-se mil picardies” i, més avant, exposa “esta frase irònica” (p. 121), com també plasma el tema, en una línia semblant, com ara, quan tracta sobre els pixavins (els habitants de la ciutat de València, en la pàgina 180).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs lingüístics i d’estil.

[2] “li feia”.

[3] En l’original, “barruga”.

[4] En l’original, “do”.

[5]  Amb el text adaptat.

[6] En l’original, “a lo millor”.

 

Refranys en relació amb bagasses, putes i dones velles

General, , , , , , ,

 

Refranys en relació amb les bagasses, amb les putes, amb les prostitutes, etc.

El 6 d’abril del 2022, Rosa Garcia Clotet m’envià un missatge en què deia “Avui he llegit una dita que, potser, ja la saps, però que m’ha semblat que aniria bé per al tema:

‘Qui no té dona, ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

En línia amb aquest refrany, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (Felanitx,  1945) i publicat per Lleonard Muntaner Editor en el 2021, hi ha articles que l’autor escrigué en la premsa i, entre ells, u titulat “Bagasses, polítics i modernitat”, en què, al capdavall, comenta que els “nostres polítics dissoluts (…) es mereixen un consell per a quan siguin lluny de remeis: que recorrin a la cultura, que cerquin dins la tradició. No vull dir amb això que vagin a museus o a escoltar òpera (això sí que seria massa modern), sinó que facin memòria dels nostres refranys populars, ben segur que en trobaran algun de tan útil com aquest: ‘Qui no té dona ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

A més, en relació amb la paraula “bagassa”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha el refrany “Bagassa primerenca, beata tardana” (p. 24), en l’entrada “Beneta (tindre manco honra que la)” (p. 24).

Igualment, el 9 de setembre del 2022, en Facebook, posàrem un escrit acompanyat de la dita “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” (la qual sentí ma mare a la seua àvia Consuelo) i afegírem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quines dites deien a favor de les bagasses (prostitutes)? ¿I comentaris en eixa línia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment em comentaren “La iaia en deia ‘dones de la vida’, ‘fer la puta i la Ramoneta’. Ella m’explicava que, quan va acabar la guerra, varen trobar monges embarassades mortes i caixes amb nadons. Jo, esverada… I ella em deia ‘Són homes i la carn crida la carn’” (Montserrat Cortadella), “A casa, no ens havien parlat mai de les prostitutes” (Rosa Rovira), a qui, tot seguit, escriguí “Hi ha un refrany que diu ‘Bagassa primerenca, beata tardana’[1]: xiques jóvens que, en passar la jovenesa física i el negoci com a prostitutes, se’n penedien i passaven a viure, per exemple, en convents, com a monges.

De fet, on visc (Alaquàs, en l’Horta de València), fins a fa pocs anys, hi havia el convent de les Oblates. I, com, alguna vegada, m’ha dit ma mare, hi acollien jovenetes i dones que havien sigut bagasses, entre altres coses, amb intenció de donar-los una altra faena. I sempre n’hi havia qui acabava monja (lo que la dita diu ‘beata tardana’)”. A més a més, ens plasmaren “No recordo cap dita sobre aquest tema.

Però sí em van ensenyar que eren dones que s’havien trobat amb una vida molt difícil i, per continuar endavant, havien hagut de prostituir-se. Mereixen respecte com tothom.

No fer comentaris, en general, que facin mal a les persones. O sigui, no criticar, perquè tothom portem a l’esquena la pròpia motxilla” (Rosa Garcia Clotet). Aquestes paraules considerem que van molt en línia amb l’educació matriarcal. El mateix dia responguí a Rosa Garcia Clotet: “Tenint present que, en paraules de ma mare, les seues àvies eren ‘Fortalesa i servici’ (sic) i que eren molt treballadores, des de molt prompte d’haver sentit la dita a ma mare, la interpretí de dues maneres: 1) que les bagasses, en el fons, eren treballadores i 2), sobretot, de pietat per elles”.

Cal dir que, quan el 10 de setembre del 2022 llisquí a ma mare les paraules de Rosa Garcia Clotet i la meua resposta, ma mare m’adduí una tercera interpretació que era la que ella havia fet des de que copsà el proverbi quan encara vivia la seua padrina, i prou en línia amb la primera que jo havia intuït: “Gent decent, de confiança, que sempre es podia confiar més en elles que en altres”… A més, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “De xiquet, recorde eixir al carrer a jugar, i sempre emportar-me el meu baló… Tots tenien baló, però el meu (mes que estiga lleig el dir-ho) era el millor del mercat en aquell moment.

La meua àvia, quan em veia eixir de casa amb el baló, s’estripava dient ‘Que els altres no en tenen? Sempre has de traure tu el baló? Ignorant! Si fores puta, t’ho farien debades!’”.

Tocant a missatges, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Quines històries més interessants[2]. La veritat és que no sabia que una ‘bagassa’ es referia a una puta” (Vicent Pla) i li comenti que sí que ho era. “No ho sé, Lluís” (Casimir Romero Garcia). Igualment, plasmí a Joan Prió Piñol que la dona (la puta), d’alguna manera, fa servici a la societat i que, en canvi, la lladrona roba a la comunitat. I ell em contestà que, quant al refrany, “Ho trobo molt encertat. [ L’àvia de ta mare] Sabia el que es deia”.

Finalment, quant a la bagassa d’Antella, direm que, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, l’investigador encapçala l’entrada sota el títol “Bagasa (la) d’Antella” i, com posí en el meu mur el 10 de setembre del 2022, “En cap moment s’indica que la bagassa d’Antella siga una dona descarada, com podem llegir en altres fonts (en paper i en Internet)” i considerem que això explica que, en els versets que Joaquín Martí Gadea escriu al final (on ell fa un resum de l’entrada), pose

“Mateix que[3], a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que el 9 de setembre del 2022, Vicenta Ferrer Sanchis (hem posat un pseudònim, partint de la frase final del correu electrònic que ens envià eixe dia, titulat “Dita popular”) exposava “’Monja primerenca, puta tardana’.

La meua mare solia dir-ho perquè tenia una cunyada que va ser, primer, monja i, després, al casar-se, no era dona d’un sol home. Jo era una xiqueta i no entenia molt bé el que volia dir. Però, avui, aquestes paraules estan guardades a la meua memòria”.

[2] Tot seguit, envií a Vicent Pla la resposta a Rosa Rovira i ell em contestà amb la segona part d’aquest comentari.

[3] Equival a “Així com”.

Les mares, la conservació de lo matriarcal i la bonhomia

General, , , ,

 

Un altre escrit (en aquest cas, extens) que aporta informació molt sucosa sobre la dona en la família catalanoparlant i matriarcal és “Recordar els pares, 2” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/recordar-els-pares-2), de Jordi Badia Pujol, en el seu blog “El clot de les Ànimes”, entrada en què, com ara, exposa “Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX (…), Amalia Torres i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat ‘La mare. Escrits i dietaris’”.

Comentarem que, quant a la padrina, “en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere -que és com anomenaven la casa de la mare (i com diuen encara)- tenien i encara conserven un bon tros d’horta (…) sota la mateixa casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors”. El tema dels catalanoparlants i de l’horta (o bé del camp) i de la jardineria, no és anecdòtic: rondalles, refranys (Joan Badia Pujol ho plasma en un altre article), escrits de premsa (com ara, “La llengua és el notari de la identitat”, de Bartomeu Mestre i Sureda), comentaris… van en la mateixa línia. En eixe sentit, en l’article, s’addueix que “recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí (…). Però ella era feliç… i jove’”.

En aquestes redaccions, també es plasma l’educació matriarcal: “Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau”.  El tret de la conservació podríem relacionar-lo amb unes paraules que em digué Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en una conversa telefònica, quan feu referència a catalanoparlants que se n’havien anat a Bòsnia i Herzegovina: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”.

Afegirem que l’àvia Amàlia també reflecteix detalls matriarcalistes: “Viure una vida serena (…) és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu (…), portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida”.

Un poc després, Jordi Badia addueix “Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot, de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre”.

A banda, en u d’eixos escrits, l’àvia Amàlia deia que, tant els seus fills com els seus nets, “Tots són bona canalla. (…) Diu la iaia, de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de la Família. No en falta cap (…)”.

I, més avant, llegim “I tots cabem en aquest món”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones valentes, arriscades, creatives i molt col·laboradores

General, , , , , , ,

 

Un altre escrit molt interessant i relatiu a la padrina (o àvia) en la família catalanoparlant és l’entrada “Centenari” (https://palk.cat/2017/01/04/centenari), la qual figura en “El Bloc de Kenneth Marsol”, en què tracta sobre el centenari d’una àvia a les darreries del 2016. Entre altres coses, diu que, “Alguns d’aquells que tenen la sort de viure una vida llarga i plena, que no vol dir lliure de dificultats, arriben a un estat de consciència que els permet mirar les coses des d’un altre punt de vista, de manera més tranquil·la i relaxada, veient passar el temps a poc a poc i gaudint com un regal el moment d’obrir els ulls cada matí.

És el cas de la meva padrina, que, fa uns dies, va celebrar el seu 100 aniversari. Reconec que aquests són casos excepcionals i que no val a dir que aquella gent d’abans de la guerra sí que són forts[1], perquè també ens van deixant. La meva padrina viu amb un dels seus néts, és plenament autònoma i no dóna feina més enllà de les visites esporàdiques al metge; podríem dir, sense equivocar-nos, que té més bona salut que les seves filles. Fa el dinar, posa rentadores i planxa la roba… amb moderació, doncs té l’ajuda d’una senyora que fa la feina més feixuga. Té cura dels seus pocs estalvis i defensa els seus drets amb la vehemència[2] que li permet la seva edat.

El 28 de desembre va voler celebrar el seu centenari, acompanyada de la família més directa i dels seus nebots (…).

(…) Dies enrere, quan li vam preguntar si no seria un daltabaix massa important, ens va dir que no estava disposada, de cap manera, a renunciar a la celebració del seu centenari, que els cent només es fan una vegada i que ja s’ho tornaria a pensar quan arribés als dos-cents”.

El detall de la celebració del natalici, si de cas, quan fes els dos-cents anys, no sols reflecteix bon sentit de l’humor sinó, igualment, creativitat.

Adduirem que, en una segona entrada vinculada amb la mateixa àvia, “Primera Pasqua sense la Padrina” (https://palk.cat/2018/04/02/primera-pasqua-sense-la-padrina), apareixen molt trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, molt prompte, parla del “llegat d’una persona bona que ha ajudat molta gent. Si la bondat es pogués mesurar en quantitat de gent que, sincerament, acudeix a mostrar el seu respecte, l’Antònia estaria molt amunt d’aquesta hipotètica escala de bondat. Estic convençut que s’ha guanyat un bocinet del cel en el qual ella creia.

Va ser una dona de la seva època, que va anar evolucionant lentament amb els temps. Catalanista, independentista, republicana, creient i incloent. Sempre veia persones, bones o dolentes, però sempre persones, i mai va fer distincions per color de pell, raça o religió. Si algú necessitava ajuda, ella feia mans i mànigues per intentar donar una solució en la mesura de les seves possibilitats, sigui habitatge o feina, ella es movia[3]”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Lo que sí que podem dir és que, en general, les dones nascudes abans de 1920 eren més fortes (físicament i de caràcter) que les filles i més que les dones del primer quart del segle XXI, com ho hem pogut veure durant la recerca. Igualment, quan els meus pares i jo comentàrem aquest escrit, el 28 d’agost del 2022, i diguí a ma mare (nascuda en 1943) la paraula “ferro” i més detalls en relació amb l’article de Ferran Sanz sobre la seua iaia Rosa, ma mare em confirmà que sí, que eren de ferro, fortes. Recordem que les meues besàvies maternes eren, sobretot, fortalesa i servici.

[2] Cal dir que, sense necessitat d’haver estat vinculades amb associacions o, com ara, a moviments socials o bé pels drets de la dona, moltes dones nates abans de 1920 són prou (o molt) arriscades, amb una bona sensibilitat, decidides a col·laborar amb els altres i molt obertes, molt.

[3] La disposició a col·laborar i, sobretot, el fer-ho, és molt comú entre persones nascudes abans de 1920 i, a més, la bonesa està molt ben vista en les rondalles en llengua catalana… i entre els catalanoparlants, a diferència de la raboseria.