Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

“Que venguen tots es que vulguen!”, reis oberts a la diversitat

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, llegim que la mala reina veu que En Joanet i Na Catalineta “ja tornaven a guaitar pes portal, per ses finestres, pes balcons, per ses galanies, pes terrats d’aquell grandiós palau que habitaven” (p. 125), detall que ens ve a dir que, encara que eren els caps de la seua vida (habitaven el palau), a banda, estaven oberts a tots i a tot així com, per exemple, mentres es vola una milotxa, no deixes fora cap notícia ni senyal que puga fer-te avançar i millorar creativament amb el desenvolupament del nostre nen creatiu, encara que no ho faces amb intenció de fer miques ningú, ni de tombar-lo com calga. Recordem que la creativitat sol estar molt viva durant la jovenesa i, igualment, en qualsevol persona que, indistintament de l’edat, es puga dir que conserva la ment d’un xiquet molt obert.

En eixe sentit, la jaieta i fada, com que veia les intencions de la criada de la reina (amb la “flor” i amb “l’aucellet”, que, en el text original, estan en cursiva per a indicar-nos l’esperit de la servidora de la reina), “els tenia preparats per fer-los servir per tot lo contrari de lo que la reina vella volia” (pp. 125-126), detall que podem vincular amb l’educació matriarcal. La criada, veient com evolucionaria tot i el ruixat que li carregaria la reina mala, fa via i deixa en pau els dos jóvens i la fada.

Un poc després, la reina vella, sempre tractant de fer mal a qui fa les coses de bon cor, es proposa convidar els dos jóvens, posar-los metzines en el dinar i, així, fer-los fora. La monarca ho comenta al rei (molt obert), qui accepta la idea (“Trob que heu pensat bé (…). Ara mateix, hi enviaré un criat a convidar-los”, p. 126). El criat se’n va al palau d’enfront (en què viuen els jóvens i la jaia adoptiva), “demana per sa senyora de la casa” (p. 126), un detall, igualment, matriarcalista (perquè, entremig, podia haver-hi passat a viure-hi un home), i la dona, amb simpatia i tot d’una, li diu:

“-Ja direu al senyor rei que li agraïm molt s’atenció que ens té; però que, per anar-hi es dos joves, hi tenc de venir jo i, a més, s’al·lotella ha de dur una ampolla i, s’al·lotell, una gabieta amb un aucellet dedins” (p. 126).

I així ho fa el criat i, quant al rei, molt obert, li respon “Que venguen tots es que vulguen i que duguen tot lo que els don gust i gana!” (p. 127). Es plasma la figura d’un rei i, per extensió, d’un cap de família, d’un cap de grup,… receptiu.

En un altre passatge, llegim que la fada torna a posar condicions al rei: que En Joanet i Na Catalineta puguen posar damunt de la taula l’ampolla i la gabieta. I el monarca ho accepta (p. 127) i, millor encara, reprén que els criats s’haguessen pres la justícia per la mà i, així, tanca el tema dient “Ara som jo que vull que les tenguen a sa taula” (p. 127) i, així, defensant la joventut, la renovació, la vida.

A banda, ja en la taula i, quan passen a menjar, la jaieta i fada indica que necessiten un plat blanc i comenta a Na Catalineta que escampe un rajolí de l’aigua de l’ampolleta: hi apareix la cara de la reina mala (p. 127) i el rei la considera una traïdora. Al moment, l’ocellet d’or pren la paraula i, com si fos un xiquet, conta tot lo que havia esdevingut des de l’instant en què, per primera vegada, la reina mala es plantejà eliminar els dos fills de la princesa (p. 128). El rei troba semblances entre En Joanet i sa mare així com la reina Francineta (la reina mala) ho fa respecte a l’al·lota i a son pare (p. 129).

Aleshores, l’ocellet d’or acaba el seu sementer i el rei i la reina jove diuen als dos fills seus:

“-Fills meus des meu cor! Fills meus des meu cor!

I ja es tiren damunt Na Catalineta i En Joanet” (p. 130).

I, com a premi, “El rei i la reina volgueren tenir amb ells sa jaieta (…) i amb ella i amb es seus fillons benvolguts. En Joanet i Na Catalineta visqueren anys i més anys i encara són vius” (p. 130)… com la jovenesa que tots dos simbolitzen en molts passatges de la rondalla. I, de pas, veiem que, com en moltíssimes cases, hi viuen tres generacions juntes: els adults (el rei i la reina), els nets (En Joanet i Na Catalineta) i la vellesa (la jaieta). I un missatge: els reis han sigut agraïts amb qui consideren que s’ho ha merescut, per la seua bonhomia i pel seu interés de bon cor pels altres. 

Agraesc els xicotets detalls de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Vos estim, padrineta meua, benvolguda”, educació matriarcal i bonesa

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que la mala fada i criada de la reina vella pica talons cap al palau que hi havia enfront, en què vivien els dos jóvens i la velleta, i amb detalls que plasmen el matriarcalisme (però, ací, emprats amb males intencions), la criada es dirigeix a Na Catalina: “Oh, pintura des meus ulls i mirall de sa meua vida! Oh, estimadeta des meu cor i de sa meua ànima!” (p. 111),”Oh, filleta meua, dolça i estimada des meu cor i de sa meua ànima. Venc cansada i morta de s’altre cap de món, de fer una feina que la senyora reina m’ha comanada (…).

-Entrau, entrau! -va dir Na Catalineta, sense fer mal fel ningú; i li treu una cadira encoixinada i amb braços, i la hi fa asseure, a aquella mala pell” (p. 112).

I la criada, com veié tot el jardí, li diu “Teniu es palau i es jardí més garrits del món! (…) Però mira: una cosa hi falta encara, just una cosa, a aquest jardí, sa flor de gerical” (p. 112), “És sa cosa més preciosa que persones nades hagen vista mai baix de la capa de Déu! Oh que hi escauria i que hi escauria aqueixa flor dins aqueix jardí” (pp. 112-113).

Al moment, Na Catalineta li pregunta què cal fer per aconseguir-la, i li afig que ella, immediatament, se n’anirà cap a un penyalar on està la flor de gerical (p. 113): caldrà que la jove vaja a un jardí on està aquesta flor, que l’agafe i que faça via ràpidament i “Te’n vens (…) i sembres aquella flor en aquest jardí” (p. 114). Na Catalineta se’n va a l’esmentat jardí, la cull, se n’ix del penyalar, i troba que, encara que aquesta flor de gerical “Era s’única que no parlava, (…) ella tota valia més que totes ses altres des jardí” (pp. 114-115). Llavors, se’n torna a sa casa i la planta enmig del jardí (p. 116).

Però la velleta i fada, que, a més de bon cor, fa de protectora dels dos jóvens, diu a Na Catalineta: “Sa qui et posà dins es cap que te n’anasses a dur-la i la sembrasses dins es nostre jardí, és una mala ànima que et vol llevar des mig més que de pressa” (p. 117) perquè eixa flor… hauria engolit Na Catalineta.

En un passatge següent, ocorre un fet semblant, però, en aquest cas, amb En Joanet, el fill adoptat per la fada i velleta de bon cor. La criada i mala pècora guipa el jove jugant pel carrer[1] (p. 118) i, així com abans, la fada dolenta havia parlat amb la jove amb bones paraules però amb males intencions, ara ho fa amb En Joanet i, a més, impulsant-lo a un esperit competitiu i a l’ambició: “Ja és de raó que, a un bell jove com tu, li pertocaria tenir-ne moltes, de coses precioses, per entretenir-se i passar el temps, xalest i divertit” (p. 118) i el tempta i “el mena cap dret as jardí davant una gàbia que hi havia com unes cases de gran, tota plena d’aucells” (p. 119), per tant, amb la llibertat tancada, així com ho seria un catxirulo (molt sovint, associat amb un pardal no clos) dins d’una casa, en lloc de volant-lo. I, així, li diu “Idò, n’hi falta un, d’aucellet, dins aqueixa gàbia! -diu la mala fada-. Hi falta s’aucellet d’or! Si hi tenies s’aucellet d’or, ho tendries tot”  (p. 119). Justament, clouria l’ocellet més preuat: el d’or. Aquest passatge pot recordar les sectes i, per descomptat, les temptacions de felicitat… però sota els dictats i les il·lusions alienes i, per tant, no, com ara, en línia de les nostres preferències, de les nostres aficions, etc.

I, així, En Joanet se’n va amb diligència cap a un pinar, n’agafa u, el tanca en la gàbia (p. 121)… i, de nou, la intervenció de la fada (la velleta bona) farà que En Joanet no muira junt amb la seua creativitat i la seua jovenesa, com molt bé es reflecteix en unes paraules de la fada, les quals podem vincular amb l’educació matriarcal:

“-Joanet, què fas? Alerta si no vols ser difunt! Ja vénc! No faces res, si no vols acabar la vida!

I ja va esser partida corrents cap a En Joanet! Hi va esser amb quatre llongos, i ja li diu:

(…) Veiam, treu-lo primer, a aquest aucellet; i tu que tens bona vista, mira-li bé tot es plomatge, a veure si li afines cap ploma o plomissó negre! (…) arrambassa-li tot aqueix plomissó negre abans de més raons.

(…) tant que ho és, precís! -diu sa jaieta-. Però, per ara, no et puc dir es perquè.

En Joanet, ben creient com era, arrabassa aquell plomissó negre de cada ala” (p. 124). Un poc després que el jove seguesca les directrius de la fada, ella li respon que, ficant la gabieta xicoteta dins de la gran, però sense el plomissó negre, ha impedit que l’ocell s’hagués tornat un drac que s’hauria menjat tots els altres pardals.

I, per això, En Joanet li respon: “Oh, que vos estim i que vos estim, padrineta meua, benvolguda” (p. 125) i tots dos s’abracen (p. 125). I, així, es confirma aquell passatge bíblic que convida a fugir del mal i a abraçar el bé (carta als Romans): “Que l’amor no siga fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé” (Rm 12,9).

Adduirem que el verb “estimar”, en el context en què l’empra el jove, té a veure amb el fet que ell premia la tasca de la velleta i fada per ell.

A banda, en aquesta segona entrada referent a l’esmentada rondalla, veiem que no és prou amb estar jóvens físicament (o amb ser-ho, per motius biològics), ja que cal estar obert a les persones que tenen més món i, igualment, rebutjar les il·lusions que pretenen que siguem poderosos, famosos i, si pot ser, que, de pas, tractem d’eclipsar els altres.

Finalment, puc dir que, en molts moments, ma mare (nascuda en 1943) ha sigut qui ha fet un paper semblant al de la fada (fet que he recordat mentres escrivia aquesta rondalla): són paraules que no se les enduu el vent, com aquelles de finals del 2014 (quan jo ja havia començat a viure en la casa on ara estic), amb què ella em convidava a tractar de tenir bones relacions amb els altres veïns de la finca de cara al demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, veiem que el jove fa vida social, igualment, i d’esbarjo.

Dones que marquen les directrius, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i es cavall conseller”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Direm que té molts punts en comú amb la rondalla valenciana “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, arreplegada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”. Un pare té tres fills i, el tercer, En Joanet, aconsegueix salvar-se d’un gegant i, immediatament, es troba amb dos animals que li fan d’aliats: el cavall i la serp (qui fa reviscolar els dos germans d’En Joanet, morts pel gegant). I ell, que, com aquell qui diu, vol fer món (i, en aquest cas, com un iniciant, a diferència de com apareix en la rondalla valenciana), accepta la proposta del cavall i, a banda, anar-se’n a córrer el món (p. 65).

Aleshores, En Joanet, qui fa de cap de colla dels tres germans, els comana que diguessen als seus pares que ell tornaria a cals pares, a veure’ls (p. 65). Immediatament, “En Joanet treu es cavallet de dins aquella cambra, s’hi posa damunt i aquell animaló ja és partit trot-trot, des d’allà, com un estel” (p. 65). El cavall, que té moltes vivències, li recomana tirar cap a cal rei, perquè, “d’allà, sempre traurem estelles, perquè ja es sap. ‘A la mar gran, hi ha el gran peix’” (p. 65). I així ho fan. I el rei els rep (p. 65) i En Joanet aconsegueix treballar per al monarca. 

Però molt prompte, alguns criats polissardos tracten que el rei rebutge En Joanet i li comenten promeses que ha fet el jove: un cavall d’or (p. 69), un ocellet d’or (p. 70) i, en tercer lloc, “una fadrineta de devuit anys tota d’or!” (p. 73). I, en el camí cap a la fadrineta d’or i molt ajudat per la saviesa i per la diligència del cavall (que actua amb molta espenta), es troba un lleó (p. 74), una balena (p. 75), unes formigues com també amb la caporal (p. 75). Aquests tres animals, en agraïment a la seua cooperació, li donaran una bolleta per a que ell puga agilitzar les coses quan ho necessite. En Joanet se n’apuja al cavall, fan via i troben la fadrineta (p. 75).

En les relacions entre el cavall i el jove, es plasma molt bé l’educació matriarcal, per exemple, quan En Joanet li comenta “digues coses! Som tot orelles per escoltar-te de tot quant em diràs!” (p. 76). Al moment, la fadrineta demana a En Joanet què és lo que vol i és ella qui marca les directrius:
“-Mira, idò -diu sa fadrineta-: vendràs per espai de tres dies damunt les nou des matí baix d’aqueixa finestra i, si no t’endevin cap dia a on hauràs jagut sa nit abans, jo vendré amb tu a cal rei” (p. 76). I, a més, en paraules del cavall a En Joanet, “ja veus que aquesta al·lota és més viva que una centella” (p. 78). I així ho fa En Joanet, i la jove sempre li ho encerta, ja que ella recorre a son pare, que sabia tot quant feien peixos, ocells i animals de pell,… però no de formigues (p. 82).

Un poc després (i ja amb la fadrineta), En Joanet, amb el cavall, veloç, se’n va cap a cal rei i, com que, durant el trajecte, ella es converteix en una fadrineta d’or, aplega daurada a cal rei (p. 87). El monarca li pregunta si el jove l’havia vista de carn i os. En Joanet li diu que sí i, com que el rei li demanava que tirassen el jove a la caldera però li concedeix un permís, En Joanet ho aprofita, recorre al cavall i aquest li aplanarà molt el camí i untaran d’oli el jove (gràcies a la generositat del cavall). A més, el rei, tractà de superar la mateixa prova de la caldera, però hi mor.

Aleshores, la fadrineta comenta que ella tria casar-se amb En Joanet, perquè “Ets tu que has guanyada s’acció” (p. 93), això és, el jove, i, a banda, tota la gent aprova el casament de la fadrineta i En Joanet (p. 93).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La meva àvia en deia un munt, de dites” (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup “Frases i dites en català”, sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’” (Glòria Reverter), “’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX” (M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’” (Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove)” (Maria Pilar Cabanes Borja), “’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’” (Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), “La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’“ (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

–Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’” (Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.

“Cada casa és un món i, cada rajola, una pobla” (Beatriu Mestres), matriarcalisme i obertura

General, , ,

 

 

Continuant amb frases, refranys i detalls positius que poguessen haver comentat les àvies (les padrines), o bé les mares, direm que, en el meu mur, on s’exposaren els primers comentaris que inclourem ací, foren més vinculats amb anècdotes o bé amb fets, mentres que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, la gran majoria, foren refranys, sovint, relacionats amb la bonhomia. Així, en el meu mur, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia Doloretes va nàixer a la Vilavella amb el segle, l’any 1900. Jo no tinc massa records de les seves frases. Encara que ella no sabia ni llegir ni escriure, va traure endavant sis filles.

El meu avi, que era una persona de món i viatjà, va faltar al 1947, deixant-la a soles, bregant amb els franquistes. Ma mare em va contar que, tant a ella com a ma tia Doloretes també, els feixistes les van rapar el monyo a zero perquè una dona de Nules les va acusar d’haver furtat unes peces de roba requisades als ‘rojos’. Després, van saber que eixa denúncia va ser falsa, perquè van trobar a la persona que ho havia fet” (Xavi Portalés), “Ma iaia, que provenia de Barcelona, deia ‘Vesteix un bastó i semblarà un senyor’” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Jo recorde algunes anècdotes que em contava la meua iaia materna Amparo ‘la Quinesa’(1910), de quan anava a l’estraperlo i altres… Quins records més bonics!!” (Reme Gadea Blasco), “La meva iaia Maria deia ‘Els nens es tapen quan les mares tenen fred’” (Ester Berenguer), amb què indica que els nens tendeixen molt a imitar les mares.

Afegirem que, el 12 de març del 2022, quan posí en la web “Malandia” part de les entrades en el meu mur, vaig rebre els missatges següents: “Mira: una de les frases que em deien, tant l’àvia Estrella (materna) com la mare, era ‘Tal faràs, tal trobaràs’. El que he après d’elles és tot. No sé desglossar-ho en poques paraules” (Rosa Garcia Clotet), a qui comentí que eixe refrany és u dels meus preferits i que “La meua àvia materna (només en tinguí una), quan anaven a sa casa, tenia per costum oferir una rosquilleta als nets: com he comentat a ma mare, era la seua manera de connectar amb els nets. Era una dona senzilla, arriscada i molt oberta”; “Molt cert, el que he llegit. El pare deia ‘No et fiïs ni de la camisa que portes’; i l’àvia deia ‘Vesteix un basto que semblarà un senyor’, ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Montserrat Cortadella), “Hi ha un munt d’expressions que s’estan perdent. El ‘Fins demà, si Déu vol’ m’ho deia la iaia per part de pare. Jo li contestava ‘I per què Déu no ha de voler?’. No entenia el significat. Ara, ja no ho diem.

Això de ‘Que Déu l’hagi perdonat’ o ‘En pau descansi’, tampoc ho diem ja” (Montserrat Rius Malet), a qui responguí “Ma mare (1943) encara diu ‘Fins demà, si Déu vol’. I jo li sol dir ‘Sí, mare, Déu és bo’”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “Qui dies passa, any empeny” (Joan Perelló Sansó), “Qui, de jove, no treballa, de vell, viu a la palla” (Montserrat Martí), “Les penes, amb pa, fan de més bon passar” (Conxita Aribau), “De rialles, en vindran ploralles” (Teresa Furcat), “Hi ha roba estesa”[1] (Montserrat Gessé Llosses),  “No riguis del meu dol, que, quan el meu serà vell, el teu serà nou” (Carme Martorell Torras), “Tant és que et piquin el cul, com les anques” (Josefina Costa Oliver), “Qui no plora, no mama” (Remei Puntí), “Xe, noi que la burra pixa vinagre” (Jösse Terricabras Mas), “Em fas quimera” (Jösse Terricabras Mas), “’No trobaries aigua al mar’, quan buscava alguna cosa i em costava de trobar. Quan estava a prop, em deia ‘Si és un gos, et mossega’” (Teresa Teixido), “Març marçot mata la vella i la jove si pot” (Cesca Guix Canals), “Tal faràs, tal trobaràs” (Rita Pairoli), “Cada casa és un món” (Beatriu Mestres), “Cada casa és un mon i, cada rajola, una pobla[2]” (Beatriu Mestres), “La meva iaia va néixer a l’any 1900 i deia ‘Qui et vol el bé, et farà plorar’” (Magda Rovira), “No es pot llençar res que no faci quinze dies que pudi ‘pudor, mala olor’. Això, m’ho deia sempre la meva àvia, que, a la guerra, ho va passar molt malament” (Rosa M. Asens Fortuny), “Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen!” (Montse Viñas Morera), “Ets un carallot’, ‘Posa fil a l’agulla i engega’” (Teresa Manzano Martín), “Va, espavila, que sembles la Mare de Déu de l’Empenta!” (Magda Bohigas).

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em facilitaren aquest punt de l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que hi ha nens o xiquets i es considera que cal no tractar determinats temes, sobretot, relacionats amb la sexualitat.

[2] Refrany que ens recorda que entre tots formem un conjunt i que cada u és diferent.

Dones (sobretot, mares i àvies) que han deixat empremta i molt obertes

General, , , ,

 

Frases, refranys i detalls preferits que, procedents de l’àvia, o bé de la mare, han deixat empremta.

 

El 5 de març del 2022 posí en Facebook un post que incloïa “De les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quina és la frase, o bé el refrany, o bé el detall preferit que en recordeu o bé que, fins i tot, vos haja pogut haver deixat empremta? Gràcies”.

En el meu mur, el 5 de març del 2022 i posteriorment, ens escrigueren “De ma mare: ‘El que sàpiga la teua mà dreta, que no s’entere l’esquerra’. Refrany castellanitzat, però que m’ha servit molt” (Pepa Benavent Margarit), “Pel poc de temps que vaig tenir una de les àvies, el que recordo més: devia ser l’estiu, veure-la asseguda, envoltada de les seves filles (entre elles, la meva mare) davant de la façana de casa seva, assegudes en sengles cadires baixes, cosint o sargint roba. Era molt dolça” (Ricard Jové Hortoneda[1]), “Molts i grats records puc esmentar, no de la padrina de casa, que va morir abans jo no hagués nascut, però sí de la tieta Maria[2], que, per raons de salut, no es va voler casar i vivia amb nosaltres.

Recordo frases fetes: ‘El que atura el fred, també atura la calor’. Quan venia el matí i, per a despertar-me, obria de bat a bat els finestrons i deia ‘Beneïda sigui la llum del dia / i el Senyor, que ens l’envia’[3]. I, als crits desesperats de ‘Vull dormir més’, responia ‘Ja dormirem, quan serem morts’. ‘Quan serem morts, nooooo’.

Un espectacle, a llavors. Ara mateix, un dolç i entranyable record. Com els he enyorat, als tres: pare, mare i tieta!!

Com els enyoro encara!!” (Rosa Bernat), “’Estàs fet una bossa caliuera’, quan tornaves a casa plorant per una baralla de xiquets.

‘Pollets en [= amb] braga nova i dormirem calentets’. Quan ens posàvem a les faldes de la mare, per escoltar el que parlaven” (Jose V. Sanchis Pastor), “Tot ho sàpigues fer i res tingues a menester” (José Javier Carmona Rodríguez), “La meva besàvia em deia, quan em veia plorar pel xicot, ‘El millor, per penjar’. ‘Tracta’l com un senyor, que et respondrà com un traïdor’. Em va quedar més que clavada i puc dir d’ella que va ser una dona entranyable i va estimar al marit i als fills al màxim” (Montserrat Cortadella), “Jo era molt calorosa i la meva mare em feia portar samarreta, i jo no volia. I, llavors, em deia ‘Qui no té fred, no té seny’. Aquest refrany m’ha quedat gravat” (Pilar Ortiz De Paz), “Quan rebíem la notícia de la mort d’un conegut, l’àvia, i també la mare, sempre contestaven ‘Que Déu l’hagi perdonat’” (Joan Prió Piñol), a qui Jose V. Sanchis Pastor comenta “Joan Prió Piñol. L’àvia meva deia, quan parlava del seu avi: ‘Déu el tinga on s’haja mereixcut’”, com volent dir que… u s’ho ha d’haver guanyat. Més comentaris foren “Idò, ja tornaràs’. Aquesta frase donava tota una lliçó de vida, advertint que si feies, deies o tocaves el que no es podia, tenies conseqüències. Avui en dia, els nins i adolescents estan sobreprotegits” (Xavi Canyelles), “Totes les dites que totes i tots t’han dit, et puc dir que la meva marona les deia. Totes” (Ramona Ibarra), “La padrina, quan preníem malament després d’haver fet alguna malifeta, ens deia ‘Pel pecat, la penitència’. Aleshores, la quitxalla no ho enteníem. Ara, sí” (Rosa Canela Vies), “El meu avi, quan jo anava a dormir, deia ‘Bona nit i bona hora fins demà, si Déu vol. Déu et faci boneta’”[4] (Angels Rosell Nadal), “Era catalanoparlant, però la meua iaia Berta sempre em deia aquesta frase: ‘A la mujer sumisa, cargadla que es una burra’. La pobra, sempre va estar sotmesa al marit, encara que tinguera ‘les claus de casa’” (Mireia Marques Gargallo), “Una àvia em deia ‘No et fiïs de cap home que dugui nas a la cara’” (Isabel Reig Meya), “Tinc records molt bons de la meva família. El pare, afectuosament, deia ‘De llevant a ponent, de la DONA (muller) sigues parent’” (Isabel Reig Meya) i, per tant, l’home acollia bé que fos la dona qui menàs; “La meva àvia, hortolana, nascuda a finals del segle XIX i força geniüda, quan xerràvem tot treballant amb les verdures, si ens aturàvem un moment, ens deia, autoritària:

‘Mans i llenga!, mans i llenga!’.

(‘Llenga’ és com diem a Osona ‘llengua’)” (Ramon Vila Alsina), “’I torna que torna, truja a les cols!!!’. La mare, quan jo insistia en demanar alguna cosa. No ho he sentit a ningú més” (Maria Rosa Vernet).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la participació, alta, amb comentaris que es feren en relació amb aquest tema (durant tres dies seguits), i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Nascut en 1929.

[2] Hem inclòs el comentari vinculat amb la tieta Maria perquè, com molt bé sabem, en més d’una casa, era costum que, fins i tot, visquessen persones que, com la tia Maria, eren de la mateixa generació dels avis i que, en més d’un sentit, feien de pares.

[3] Hi ha una rondalla valenciana arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla, “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23), en què podem llegir que, “Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, (…), traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23). Un detall molt en línia amb el matriarcalisme.

[4] Les paraules que li deia l’avi podríem associar-les a l’educació matriarcal i, així, veiem que l’home, per exemple, també parla a la neta amb un missatge relatiu a la bonesa.

“Són elles”, relacions exquisites, honrades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:

“Fortalesa de l’ànima i el cos

alena la dona forta en el treball,

s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,

atresora valors dels fruits de la terra,

pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…

Esposa, marit, fills i filles

fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).

 

Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):

“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura

car tothom és nat del mateix pare universal.

(…) dels estrangers en fa germans”.

 

De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:

“La natura és agricultora de la història,

saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.

Els humans necessiten els seus fruits,

i el millor dels fruits és la vida.

(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).

 

Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,

“Quan només és imatge, no paraula,

el desig que desperta és verí,

l’amor esdevé fantasma

la felicitat, víctima de mort” (p. 34),

 

motiu pel qual

“La bellesa parla de pau

si la bellesa és imatge,

si la bellesa és esperit” (p. 34).

 

Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:

“No són marit i muller,

són més” (p. 35).

 

Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.

Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen

“No hi ha història sense ambdós,

no hi ha pau sense ella i ell,

desunir-los és crim antinatura

i nega la justícia a tothom.

(…) La lliçó de la vida més gran de la història

la mare donant el pit al seu fill.

Elles són història també amb ells” (p. 53).

 

Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.

Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):

“la pancarta d’arribada

de les veritats del dia a dia”.

 

Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,

“Abans de ser rei d’un poble

cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),

 

paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.

Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:

“Per què es casen les persones?

El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?

L’amor cal buscar-lo fora.

És norma l’amor lliure?

Potser no hi ha llibertat d’estimar.

L’amor universal no és amor únic,

Avui, en diuen fer l’amor,

i Jacob ja pagava amb anys de feina.

(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?

Ser fàbrica de fer humans? Només…?

Ser estudi d’artistes d’amor creador?

Què fort…!” (p. 17).

 

Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.

Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat:  “Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Són elles”, directores de la coral, bonhomioses i molt obertes

General, , , , ,

 

Tot seguit, plasmarem el matriarcalisme reflectit en un llibre de poesia de Joan Sala Vila (nascut en 1929 en un mas d’Hostalets de Balenyà, població de la comarca catalana d’Osona) titulat “Són elles”, a partir de l’edició de març del 2017, editada per Kit-book Servicios Editoriales. Així, en el poema “Elles”, el primer de l’obra, podem llegir

“Són elles,

(…) mares de la humanitat.

Són elles,

Bressol del miracle de vida,

Jardineres (…).

Són elles,

deesses de la terra,

directores de la coral de l’amor universal,

amb batuta a les mans

marcant les notes del cant etern” (p. 11).

 

Es tracta d’un poema que, clarament, va molt en línia amb moltes rondalles mallorquines, amb la deessa grega Demèter (vinculada amb l’agricultura i, a banda, d’on, parcialment, provenen els Sants de la Pedra, Abdó i Senent) i amb la dona com a “mestressa” (terme equivalent, en el País Valencià, a “senyora ama” i, en les Illes Balears, a “madona”).

A més, en el poema “Rebeca”, el poeta comenta que

“Els homes més valents i més forts

no sempre configuren la història.

Són dones senzilles i humils,

que estimant,

creen cabdills de futur.

El fill, que en el cor hi porta la mare,

escriurà el llibre de la seva vida

il·luminat pel sol infinit de l’amor matern” (p. 15).

 

Un amor matern que acompanyarà el fill junt amb l’espenta que haurà copsat de la mare, mitjançant l’educació matriarcal, el qual torna a reflectir en la pàgina 19, amb el poema “La filla del faraó”:

“Amors de mare

són més forts que amors de lleis,

i sovint encarrilen el rumb de la història.

Tres dones (…),

han donat al poble el seu cabdill”.

 

Cinc versos en línia amb uns quants del poema “Dèbora” (p. 21), quan expose sobre una dona valenta i, sobretot, forta i eixerida:

“Profeta i jutgessa

accepta el repte del general,

no seràs tu, qui vencerà l’enemic,

serà una dona

que el deixarà mort sobre el llit”.

 

I, en el mateix poema, veiem la mare com a pedagoga, com a guia del camí dels fills i de més persones:

“l’amor de mare, orgull dels pobles,

escoltar la seva veu i seguir els seus consells,

garantia de pau, com Dèbora” (p. 21).

 

Un camí que ens plasma que Joan Sala Vila (com molt sovint exposa en els seus escrits en Internet) està per la pau, que no per la passivitat, i que ho reflecteix en un vers que vincule molt amb persones de la generació de ma mare (nascuda en 1943) i de generacions anteriors, en què moltes dones van en la mateixa línia. Ara bé, no pel simple fet de ser, biològicament, dones, sinó perquè, com solen comentar-nos, “Les mares hem tingut nou mesos els fills i estimem molt la vida d’ells”:

“Dones que porten la pau del món” (p. 23).

 

I és que eixe “Amor de mare…” (poema en la pàgina 25) es real, paraules acompanyades d’honradesa i que he viscut molt, com ara, amb ma mare:

“Amor de mare,

la distància per llunya que vagi

sempre acaronarà el seu fill”.

 

Un amor de mare que encaixa amb el poema “Fe de mare”, també de Joan Sala Vila, quan comenta que

“La paraula del profeta i una mica d’oli

obriren les portes de l’esperança.

Veïns solidaris i l’oli del treball que omplia les gerres

feren el miracle.

Creure en les persones,

tenir fe en tu mateix,

dóna força a l’amor de mare

(…) La fe i l’amor de mare (…)

són la solució” (p. 28).

 

Un camí que considera que va per davant de fer miques el proïsme, com veiem en el poema “Atalia, reina”:

“Amor de mare i poder de dona

difícils de conjugar” (p. 29).

 

I és que cal aguantar els altres, tenir corretja, que aquest amor de mare i matriarcalista estiga per damunt de l’amor pel poder i que la valença no exclou la cavallerositat, fet que, puc comentar que sí que estan presents en la vida i en els escrits de l’amic Joan Sala Vila.

Agraesc la gran generositat i l’esperit obert que, des del primer dia que conec Joan Sala Vila, he pogut copsar i, adhuc, assaborir en ell i en moltíssims dels seus poemes, sobretot, en els vinculats amb les dones, amb la sexualitat i amb la seua infantesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

“Una fadrineta més viva que una centella”, governants nobles, bonhomiosos i molt oberts

General, , , , ,

 

Rematarem la rondalla mallorquina “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, afegint que, després que els garrotets donassen llenya a En Toni, el germà envejós d’En Joan, En Toni se’n va a parlar amb el batle, per a tractar de llevar l’anell d’En Joan eixa nit. Però, com que En Joan sabia que el seu germà era molt venjatiu (p. 92), cada vespre pregunta a les endevinalles i, aquell vespre, li diuen “Anit, vendrà es batle amb tota sa força i En Toni a esbucar-te sa casa damunt per fer-ne una coca, de tu, de sa dona i des infants” (p. 92).

Aleshores, En Joan agafa el fabiolet i “hi compareixen tots ets soldats del rei, movent un gros avalot” (p. 92) i posant-se tots al seu costat i disposats a actuar en lo que ell els ordenàs. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els diu que esbuquen la casa del batle i, com que el conseller en cap considera que això no són formes de tractar l’autoritat política i se’n va a parlar amb En Joan, el nostre amic En Joan, sense embuts, li comenta:

“-¿I trobeu, vós, senyor batle (…), que és passada de fer voler venir vós amb el germà Toni i tota sa força a esbucar-me sa meua[1] i encloure’ns-hi davall a mi, sa dona i ets al·lots?” (p 93), però el batle veu que En Joan li diu les veritats i l’alcalde li promet dues vegades “que ningú nat del món es posarà amb tu pus mai” (p. 93). Llavors, En Joan diu que els soldats del rei cessen (p. 93) i ningú no gosà posar-se amb ell.

Ara bé, passen els anys i els fills i les filles d’En Joan creixen i quatre reis fan una dicta (cadascú, una i per al seu regne) i, quan només hi mancava una setmana per a acabar el termini que tots quatre havien ordenat, En Joan parla amb els quatre fills i, a cadascú, li dona lo que considera més adient, un detall més de l’educació matriarcal: ponderar, en lloc de fer un repartiment per igual, sinó per lo que s’ajusta més a cada membre (en aquest cas, els quatre fills). Al gran, En Pere, l’anellet (la generositat); al segon, En Pau, els tres garrotets (la força); al tercer, En Bernat, les endevinalles (la intuïció) i, al més jove, En Miquel, el fabiolet (els soldats).

Com veiem, novament, el més jove de tots quatre és qui va unit amb l’arquetip del rei, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la filla més jove és la més eixerida i, en més d’un cas, qui aplegarà a ser reina. Ací, si bé En Miquel serà un monarca, no per això deixarà fora la bonhomia, sinó que, més encara, la portarà com una part més de la seua manera de governar.

Cada u dels reis, en veure que el fill d’En Joan que se’ls presenta, s’ajusta a lo que ell demanava com a condició per a casar-se amb la seua filla, coincidirà (junt amb els grans senyors nobles) en reconéixer-lo com a futur rei i n’aprova les noces. Com veiem, torna a reflectir-se el matriarcalisme: els representants de lo que diríem la cort també importen al rei, així com, en paraules del meu avi matern, Miguel Guillem Guillem (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. Així, per exemple, en la pàgina 105, el rei fa que vinga En Miquel i “li diu que ell ha guanyada s’acció, el se’n mena i el presenta a sa seua filla, que era una fadrineta d’uns devuit anys, més viva que una centella i que no tenia res de lletja; i agradà ferm a En Miquel i En Miquel a ella”.  

Es casen els quatre fills i, com que també hi havia acudit una partida de fills de rei que, fins i tot, veieren les filles d’En Joan,… n’hi hagué tres prínceps que, “a l’acte, les demanen per casar i, dins quatre dies, ja foren casades i vénga unes bones noces, i balls i sarau tant com volgueren” (p. 105). I, així, de nou, és la dona qui té la darrera paraula i qui diu que accepta unes noces amb el jove fill de rei, un detall molt vinculat amb el matriarcalisme i molt plasmat en moltes rondalles en llengua catalana.

Una rondalla que ve a dir que, guanyant coneixements, agilitat, destresa, rapidesa, reflexos i sent molt obert als altres i a lo que esdevé en el món i, per descomptat, persones bonhomioses, podem desenvolupar molt bé l’arquetip del rei, bé com a pares, bé com a mares, bé com a mestres i, òbviament, com a persones.

En aquesta rondalla, m’he sentit molt reflectit i, com a exemple, quan venen els meus pares a ma casa i quan els visite.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la casa d’En Joan.

“A l’acte, comparegué tot aquell bon concert”, persones que fan rogle, bonhomioses i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb el relat de “S’anellet”, del Tom XVIII de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “En Joan l’ensopegà[1] a l’aire (…) i, amb s’anellet, es tres garrotets, ses endevinalles i es fabiolet, ja li ha copat cap a ca seua més trempat que uns orgues, més xalest que unes castanyetes, amb més coratge que un regiment de soldats.

Arriba a ca seua i sa dona i ets infants, tots aferrats per ell! I bones besades!” (p. 85), això és, la dona, quatre xiquets i tres xiquetes, a qui, immediatament, quan li pregunten si aquesta vegada no patiran, En Joan els respon “Ara mateix, vos ho faré tocar amb ses mans! (…) Vaja, a seure tothom a taula! I ja podeu esser partits a dir què és lo que vos agradaria més tenir damunt aquesta taula.

-Qualsevol cosa, mentres sia bona de menjar! -diuen tots” (p. 85), frase que em portà a escriure una anotació en el llibre: “Bonhomia”. Un detall també en línia amb el matriarcalisme és que, un poc després, llegim “I ja ho crec que, a l’acte, comparegué tot aquell bon concert damunt sa taula” (p. 85). Malgrat que la forma “bon concert” puga estar emprada en sentit figurat (amb la idea de conjunt), també direm que, quan hi ha un concert, àdhuc, genial, resulta d’haver-hi un acord entre tots els membres. A banda, hem trobat comentaris de persones que donaven importància a aquesta harmonia en la família (i ens referim a persones del segle XXI) i, per extensió, en la societat. Per a reforçar-ho, en la pàgina 86, podem veure unes frases interessants:

“-Beneïda s’hora que ets arribat! -li deia sa dona.

-Beneïda s’hora que sou vengut! -li deien ets infants.

-I durarà molt de temps aquesta baldor[2]? -deien uns i altres.

-No temeu! -deia En Joan. (…) no s’hi acabarà, per ara, es bon concert dins aqueixa casa.

-Amén! -deia tothom” (p. 86).

A banda, com que En Joan no es mira el melic, tria per convidar tots els veïns del poble i, en un passatge interessant, veiem reflectida l’educació matriarcal, la qual, entre altres coses, passa de pares a fills i, així, successivament. Així, són moltíssims els convidats del poble, i En Joan els diu:

“- Idò, (…) si ho trabau i no vos sap greu, podríem observar sa costum d’aqueixa casa, que mon pare i es meu avi i es meu rebesavi, que Déu tenga, ja observaren, és de dir, per dinar, es Parenostre per ses animetes des Purgatori i ses tres Ave Maries a Maria Santíssima.

-Vaja, idò, digau!” (p. 87), li respongueren.

Aleshores, En Joan es trau l’anellet i, immediatament, tots tenien menjar. Ara bé, com que En Toni, el germà d’En Joan (qui ho havia tocat amb les mans), també hi havia assistit i el veia ric, li tenia molta enveja i, més encara, la cunyada d’En Joan (p. 89). Així, la dona es planteja fer miques En Joan i diu al marit: “Vés-te’n a En Joan i, d’un vent o altre, li has de treure com és que ell fa aqueixes coses! Perquè és massa clar que ha de tenir una virtut a altra (…) per fer lo que fa!” (p. 90) i, d’aquesta manera, En Toni fa lo que li indica la dona.

En Toni, el germà que era ric, un dia se’n va a can Joan, troba l’anellet, li’l roba i, com que En Joan veu que li l’han furtat, ho comenta en casa i, al moment, no es para en palles i, aprofitant els recursos que té (ara, també les endevinalles), pregunta a les endevinalles “A veure qui és que ens ha pres s’anellet.

-Es teu germà Toni” (p. 90). I tot seguit, l’indiquen on el té En Toni i, un poc després, comenta En Joan “Ja tenim es lladre! Ara mateix, me n’hi vaig a prendre-l’hi.

Agafa es tres garrotets i ja li ha estret cap a can Toni” (p. 91) i, com que En Toni tracta de fer-li creure que no sap de què li parla, En Joan diu:

“-Oh, tres garrotets! Donau llenya a En Toni fins que m’haja torna s’anellet” (p. 91).

Com veiem, En Joan, cada vegada, respon amb més agilitat, amb més destresa i, igualment, el fet de comptar amb l’anell, fa que estiga més obert, amb bon cor i amb gosadia, trets molt presents, com ara, en rondalles en què intervenen el rei, la reina, la princesa i, sobretot, l’arquetip del rei, ací, un “monarca” (En Joan) que parteix de la idea d’abundància.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’anellet, que li’l torna el gegant que fa tres, el vinculat amb el fabiolet.

[2] En el DCVB, “Superabundància”.