Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Les rondalles en la cultura matriarcal, la natura i el camp valencià

General, , , ,

Tornant a l’antologia de Rafael Beltran, en la rondalla “Sant Pere i el Nostre Senyor”, hi ha signes matriarcals, com ara, el fet que molts passatges esdevinguen en els moments més foscs del dia. En primer lloc, relativament prompte, hi ha que, per als personatges principals, “el que, veritablement, comptava eren les bones contalles” (p. 290).

Posteriorment, se’n van a un mas on eren a punt de segar el blat. Aleshores, el cap de colla dels dos parla amb el masover que els acull i li diu que ho assolirien ràpidament i, com a prova, li afig “Doncs, mireu: els donarem una ovella burella” (p. 291), la qual és de pell obscura.

En un fragment immediat, Nostre Senyor (qui havia fet l’acord amb el masover) fa que es creme tota la foia i, en reaccionar els masovers i presentar-se-li, ell els diu que no patesquen i, en un tres i no res, “va fer que tot el blat acabara lligat i en bones garbes” (p. 291) i, com que ho havien aconseguit, els donaren l’ovella i mamprengrueren el camí.

“Ja feia una vespradeta que convidava a la mandra. (…) Acamparen sota l’amical arbre i Nostre Senyor va i diu a Sant Pere:

-Mira: mentre jo me’n vaig allí dalt, a eixos masets, a captar, tu mates l’ovella i aparelles el fetge i ens el farem per a esmorzar.

Quan va tornar el Nostre Senyor, l’ovella sí que hi era, tota pelada i aparellada, però el fetge no apareixia. Donada la sorpresa, va demanar a Sant Pere” (p. 291) si sabia res del fetge. I el deixeble li respon que no, que les ovelles burelles no en tenen ; i Jesús troba una solució: “Bé: ja esmorzarem un altre trosset” (p. 291).

A continuació, hi ha unes línies que lliguen amb unes paraules que, pel 2010, em digué un valencià de primeria dels anys cinquanta del segle XX (de què tractarem més avant): ja asseguts, Nostre Senyor «Comença a fer tres muntonets amb els diners. I Sant Pere li va fer aquesta qüestió:

-Senyor: si només som els dos. Per què fas tres munts? Un, per a tu; l’altre, per a mi; i l’altre, ¿a qui li pertoca?

(…) -Un, per a tu, és cert; l’altre, per a mi, més cert encara ; i un, per a qui s’ha menjat el fetge de l’ovella burella” (p. 292).

És per això que Jesús deixa una part per a un tercer. Doncs bé: en el camp valencià, potser encara en els anys seixanta del segle XX, hi havia un costum paregut. Així, tres quartes parts de la collita eren per a qui les havia treballades, per als vinculats al terreny. La quarta n’era, en paraules seues, “Per als pardalets, per als animalets”, i es correspon a lo que sobrava i que no havia estat arreplegat, però que els propietaris, fins i tot, reservaven per a qui passàs per allí i volgués endur-se’n, com ara, una miqueta de la collita. Sobre aquest tema diré que, algunes vegades, me l’ha tret ma mare (1943).

Quant al relat, el missatge, més aïna, va amb una altra intenció: una moralitat. “I Sant Pere li amolla decidit:

-Ai, Senyor: jo!

-Home: açò sí que és bo! ¿No em dius que no tenen fetge? ¿Veus com, a mi, no em pots enganyar? Ja saps el que et toca: d’ara en avant, vejam si no contes més mentides i te n’adones del que fas.

I el bon Perot (…) es posà a fer quatre passets de jota que havia aprés la setmana anterior” (p. 292).

Agraesc la col·laboració dels  qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Germanes que salven, germans agraïts i mestres que eduquen

General, , , ,

Prosseguint amb signes autòctons en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, hi ha la contarella “Peret i Pereta”, amb detalls que figuren en altres relats de la mateixa corda. Així, dos germans, Peret i Pereta, vivien en una casa. Un dia, sa mare diu a la xiqueta:

“-Vull que vages a la botiga a per un paperet de safrà; i tu, Peret, a per un litre d’oli. Qui vinga més prompte, la mare li donarà un confitet.

I allà se’n van tots dos, corrent. I Peret hi aplega més prompte” (p. 271).

Passa que, en tornar a casa, la mare “el fica dins del perolet d’aigua. I hi aplega Pereta i diu a la mare:

-Mare, mare: tingueu. (…) i Peret? Ja hi ha aplegat?

-No, no: no hi ha aplegat encara.

I la xiqueta li respon:

-Però si ell ha eixit davant de mi…” (p. 271).

Després, la filla, encuriosida, li demana:

“-Mare: què hi ha dins el perolet?

-Res, res…

I la Pereta destapa el perolet i hi veu un ditet; i ella, amb el ditet, diu:

-Peret: dóna’m una pereta.

-No, no, que la mare m’ha ficat dins el perolet…

Llavors, Pereta agafa el brou, el tira a la terra i n’ix una perera” (p. 271).

En altres mots, la xiqueta lliga amb el bon cor, amb l’interés pel germà i, de pas, amb la bona avinença que devia haver-hi entre tots dos.

Això explica per què ella va més lluny i esbrina què ha fet la mare i, quan allibera Peret (qui és en nexe amb el brou, o siga, amb el semen), el deixa caure en la terra i, per tant, en terreny feminal i com si es tractàs de la sembra en desembre, quan el llaurador colga les llavors. A banda, com que n’ix una perera (arbre que evoca la dolçor i, ben mirat, la sensualitat femenina, empeltada amb les mamelles de què xuclen els nens petits), hi ha una connexió entre les dues parts del xiquet.

Al capdavall, Peret, qui continua amb la seua bonesa, premia la germana i, per això, quan ella li diu “Peret: tira’m una pera…”, ell li respon “No, no: no li’n dones a la mare, que la mare m’ha matat…” (p. 271). És a dir, ell convida la germana i li diu que no compartesca la pera amb qui no se l’ha guanyada: la mare.

Una altra rondalla interessant, amb trets matriarcalistes i en l’esmentada antologia, és “El de la vela”. Nostre Senyor i Sant Pera van en una mateixa barca. El Senyor en portava el timó (al cap i a la fi, és per damunt del deixeble).

En un passatge posterior, Jesús li diu que l’apòstol tire per on ell li indica i, com que Sant Pere li respon “jo em ficaré davall de coberta i tu porta el timó” (p. 285) “i la barca anava en el vent i la mar (…). Però ve una bufada… i Sant Pere es clava a dormir. (…) Tomba la barca i el Senyor diu:

-Pere!

-Què, Senyor?

-La barca és per a qui vela, no és per a dormir” (p. 285), un missatge que plasma una educació en què es considera que l’aprenent (Sant Pere) ha d’estar obert (i a l’aguait) i ser el cap de la seua vida, fins i tot, quan és principiant i el mestre li ensenya (i, com en aquest cas, altrament, li fa d’educador).

En relació amb aquest detall, diré que, amb el temps, he capit que, en els Pobles matriarcalistes, el «mestre» no instrueix, puix que, 1) majoritàriament, educa (per a la vida) i 2) ensenya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia… I als qui ho feren abans.

Educació matriarcal amb el xiquet i el marit i la muller en la maternitat

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem detalls matriarcalistes (com ara, l’educació vernacla), i que figura en l’esmentada antologia, és “Cigronet”. Un fill era molt xicotet, però sa mare l’envia a fer comandes. Així, en una botiga, quan el botiguer nota que el xiquet és agafat al camal, li dóna el safrà i el noi se’n va a casa. En altres mots, malgrat que el nin és petit, sa mare li encomana uns servicis i, així, confia en ell.

Després, hi ha unes línies que podríem empiular amb la típica família que vivia del camp i, si de cas, d’alguns animalets en casa, en què, com en els meus besavis materns (els hòmens eren dels anys setanta del segle XIX), el marit deia a la dona que preparàs el dinar i feien un acord entre ell i la muller:

“-A  l’hora de migdia, m’envies el xiquet amb el dinar. (…).

-I, ¿com l’he d’enviar, jo, el xiquet?

-Fàcil. Tu el poses dins de l’orella del mul i el mul ja el durà al lloc, que ell ja se’l sap.

-Bé: així ho farem” (p. 264).

Cal destacar que la muller fica Cigronet en una orella (associada a la recepció, molt preada en els Pobles matriarcalistes) i, ben mirat, l’al·lot li respon:

“-I on he d’anar? Jo no puc anar a l’albarda del mul!

-La mare et ficarà dins l’orelleta.

El fica dins l’orelleta i li dóna una vara per a menar el mul, perquè anàs anant. I se’n va” (p. 264).

Agregarem que, així, la mare (simbòlicament) fa que Cigronet (com si tingués, si fa no fa, huit anys) se’n faça càrrec de determinades tasques, com ho reflecteix el fet que ell empunye les regnes del mul. Com a mostra, més avall, en oir ell que uns gitanos pretenien furtar-li l’animalet, Cigronet, “qui és dins l’orella, fa, amb la vara a la mà:

-Ala, aneu-vos-en! Ala, aneu-vos-en!, que el mul és meu!

I els gitanos peguen a fugir” (p. 264).

En aplegar a l’horta on era son pare, es posa a ploure i Cigronet, com qui torna a la mare que empara i que acull, “s’amaga davall una fulla d’una col que hi havia per allà” (p. 264), planta d’horta que significa la maternitat (recordem que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 deien que els nadons naixien sota una col).

Finalment, com que un bou s’engul el xiquet, qui era en la panxeta del toro, el noiet els diu on és ell i la mare salva el fill (i, de pas, un personatge masculí) i, altrament, fa un paper que lliga amb el de comare, tot i que en companyia del pare i, així, l’home també pren part en tasques lligades amb lo maternal (fet que podríem empeltar amb altres cultures matriarcalistes, com ara, amb la basca, en què, com indica Mª Carmen Basterretxea en el llibre «Europa indígena matrineal: los vascos», p. 86, «els hòmens ajudaven en la casa de la nova mare, quan havia de menester, disposats a qualsevol suport» ): “I sa mare va sentir les veuetes i diu:

-Ai: és dins la panxa d’eixe bou.

Agafen el bou, se’l van endur. Li van fer un bon llavat d’estómac i va eixir el Cigronet” (p. 265).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones que salven i educació matriarcal

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella de la mà negra, quan la jove aplega a la casa de la mà, s’asseu a la porta i una senyora de bon cor li diu:

“-Entra.

Va entrar dins, li van preparar una bona cambra i la xica diu:

-Veus? És el que ell m’havia dit” (p. 208).

Així, la fadrina emboca en la casa nova, en lo que podríem dir la segona fase de la jovenesa, ben a prop de quan es case.

Nogensmenys, ella enllaça amb lo maternal: amb el xiquet de la senyora. Altrament, “el tenia allà, en la cambra, una cambra bonica. Però, de nit, quan dormien, ella es va adonar que un pardal entrava dins la cambra i que, amb les dues ales, agafava el xiquet i el passejava per tota la cambra” (p. 208).

Per això, la tercera nit, la xica avisa de l’ocell i va entrar-hi el criat, qui, en un passatge posterior, agafa l’au negra i, quan ell estava a punt de matar l’animalet, la xica diu a l’home:

“-No, no, no el mateu, que m’agraden molt els animals. Deixeu-me’l tindre. Almenys, un poquet de temps.

I comença a acariciar-lo així, per damunt, i li troba un bony” (p. 209).

En acabant, com en altres rondalles ho fa un príncep (però, ací, una xica), li lleva una agulla i, “enmig, comença a aparéixer un senyor, un príncep… (…) era un príncep que li havien tirat una maledicció i, fins que una xica no se’n compadira i no li llevara eixa agulla, perquè era encantat: era una mà negra i, després, un pardal” (p. 209). En altres mots: la dona allibera el príncep i, ben mirat, fa que desaparega la blasfèmia a què l’havien condemnat, detall que té relació amb el matriarcalisme.

Continuant amb l’obra “Rondalles populars valencianes”, el relat “Els tres pèls del dimoni” és ple de passatges amb signes tel·lúrics i, a més, presents en altres narracions: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita, i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç, i que es casaria amb la filla del rei.

Tot açò va tenir molta anomenada i, és clar, va arribar a oïdes del rei” (p.  210), qui, alatrencat, envia uns criats perquè maten el nounat. Ara bé: els patges, com que això els faria pena i, més encara, d’un nin formós, “Perquè no li fera mal ningú, van fer amb joncs una cistelleta, el van ficar dins i el van tirar al riu” (p. 210). Al capdavall, un moliner arreplega l’al·lot i el porta a un molí, on també és ben acollit per la seua muller, que no tenien fills, “si no eixia ningú que el reclamara” (p. 211).

Passaven els anys, el xiquet aprenia les faenes de la casa i, “quan tenia díhuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 211). Llavors, el monarca s’atansa per la casa, és ben rebut i capta que el xicot era el xiquet que ell havia cercat anys arrere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Ritu de pas femení a l’adolescència, a la joventut i a les noces

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Isabel, que et cau la candela” (amb el títol original en castellà). Isabel, filla única d’un rei, tots els dies rebia un ramell de flors que son pare li portava de l’hort.

Un dia, el pare li’n dugué u de roses roges ben boniques i “li va caure un pètal de rosa al foc. De sobte, li va apareíxer un xic tan guapo (…) que li va dir: ‘Bon dia, Isabel. Bon dia, Isabel: parla’m?’” (p. 199), però ella no ho feia, com tampoc en un passatge posterior, molt paregut i en què, com diu el segon personatge masculí i jove, “si tu em parlares, ens casaríem!” (p. 199).

Quan el pare presenta el tercer ramell a la filla, Isabel veu com en cauen els pètals, el llança al foc i li diu que “se n’anava pel món a cercar aquell xic que li apareixia i a veure si el podia trobar. El pare ho va acceptar” (p. 199). 

Així, la narració pren una forma diferent a la típica en què un minyó se’n va pel món per si troba una fadrina amb qui casar-se. Altrament, aquest detall serà present fins al desenllaç, en què els personatges femenins són els qui determinen l’esdevenidor.

Regressant al relat, a mitjan camí, Isabel veu la Mare de Déu, qui «li va aconsellar que se n’anara per una vila que hi havia al costat. Però havia de demanar molt si algú havia de menester una criadeta. Isabel li va dir que era bona idea, però que encara seria millor si ella li canviava la roba, perquè així aparençaria ser més pobreta. Així ho van fer” (p. 199).

D’aquesta manera, la princesa es vist com si fos una anciana i, de rebot, acull bé el llegat que la dona té com a resultat del pas per la vida. I, altra vegada, hi ha un pacte entre l’esperança i l’experiència.

Ja en la vila, Isabel comença a viure en cal rei, qui tenia un fill jove que capta que Isabel no parla. Cal dir que el xic volia que la fadrina estigués ben tractada. Això sí: davant l’enveja que les criades tenien cap a Isabel, la reina ordena que la jove se’n vaja al castell d’Aniràs i no Tornaràs a per l’adreç del príncep.

Durant el trajecte, la joveneta capeix un llenyater que tallava amb una corbella, una velleta i una tia del príncep, o siga, un home (amb eixart amb un símbol femení, la falç) i dues dones.

Ja altra volta en el castell, les caseres “van tornar a dir a la reina que Isabel estaria disposada a pintar el castell on viuria després de casar-se el rei. Així, que la mare del jove” (p. 200) li ho mana.

Sobre aquest fragment, agregarem que hi ha símbols sexuals i que plasmen el pas a una joventut avançada: 1) l’acte de pintar representa la menstruació; i 2) el castell (com altres llocs com l’església o la casa) connecta amb la vulva. Ben mirat, “Isabel ho va fer així. Però, quan va arribar-hi i va veure com era de gran, va començar a plorar” (p. 200): som davant una xiqueta que, en primer lloc, entra en l’adolescència (el palau inicial i la pintura junt amb els pètals de quan viu amb son pare); després, passa a la casa nova i enorme (la vida que haurà de fer un poc abans de casar-se i en acabant).

Al capdavall, Isabel diu a la reina que ja ho havia finit i, unes línies més avant, el fill del sobirà demana a sa mare si ell es podia casar. Llavors, com que la dona ho deixa en mans de la jove Isabel (i, així, no tracta de condicionar-la), la xica (qui ja podríem dir que ha entrat en el grau de dona)“li va respondre afirmant a la qüestió” (p. 201).

La rematada és quan el príncep li demana si ja li cau la candela… i la xicota li parla introduint el mot “cor”: el jove decideix ser el seu marit i aprova que les noces vagen avant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, educació matriarcal i dones que guien jóvens

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Balada”. Així, una princesa (que vivia junt amb sa mare i una criada) i el fill d’un rei es casen per un acord dels pares. Després, “va vindre la boda i la xica i la criada se’n van anar, però (…) en un cavall, un cavall a cadascuna” (p. 194) i, per consegüent, elles porten les regnes de la seua vida.

Quan ja eren a mitjan camí, la criada li diu:

“-Ala: lleva’t eixa roba i posa’t la meua -i es canvien de roba” (p. 194).

A continuació, ja en companyia del príncep, ell demana a la criada (ací fa el paper de princesa) què havia de fer ell i, com que la dona li dóna una orde, el personatge femení decideix: que la joveneta es faça càrrec del cavall (de què tractava de desfer-se la casera) i que vaja junt amb un pastoret (qui nomia Coralet) que pastura el ramat.

Altrament, la xica passa per un pont i fa que allí pengen el cavall.

Cal dir que Coralet fa un paper molt pròxim al de fill i que, quan ell intenta agafar-li els cabells, la princesa fa que es gire un aire que “s’enduia el barret i el xiquet se n’anava corrent, i ella s’arreglava” (p. 195). I, així, hi ha un lligam dona-xiquet.

En un passatge immediat, amb el rei ja casat amb la serventa (qui vestia de noble), el pastoret se’n va al palau, raona amb el monarca i li diu que el cavall de la fadrina parla. Llavors, el sobirà li respon:

“-Ai, ací hi ha un misteri.

I un dia va enviar que feren vindre la pastoreta:

-Porteu la pastoreta, que vull parlar amb ella.

(…) En això, el rei li va dir” (pp. 195-196) que la princesa li ho contàs. Tot seguit, ella li comenta que no és una pastoreta, sinó la filla d’una reina, d’on és ella i el nom de sa mare.

Finalment, el rei es desfà de la criada i es casa amb la princesa: aprova la bonesa de la joveneta.

Una altra contalla interessant, i amb molts detalls matriarcalistes, és “Les tres llimes de l’amor”. Sobre el principi, direm que un monarca tenia un fill i que, una nit, el xic somia en una dona garrida i comenta a son pare que ell “se n’anava a cercar món a veure si trobava eixa xica guapa. Son pare li va dir que ell era ric i que no havia de menester anar-se’n a cap lloc” (p. 196).

Malgrat això, el pare, empiulant amb l’educació matriarcal, li ho accepta i el príncep fa via. Quan ja havia recorregut una estona, “es va trobar amb una velleta, que era la Mare de Déu” (p. 196), qui, al capdavall de la conversa entre tots dos, “li va dir:

-Doncs, pren aquestes tres llimes, parteix-les quan veges una font i veuràs com t’apareix. Ara: si et demana aigua, dóna-li beure de seguida.

El jove li va donar les gràcies” (p. 196) i emprengué.

En el paràgraf següent, ell arriba a un lloc on hi havia una ombra molt gran, un arbre sota el qual hi havia una font amb aigua molt fresqueta i “El xic, segons li havia dit aquella dona, ho va fer” (p. 196). En altres paraules, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, que salven, que eduquen i que adoben el terreny

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el treball de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), en la contarella “Per què l’aigua de la mar és salada?”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, no sols la dona és la part realista i amb bona empatia, sinó que la seua paraula, quan és ben rebuda, pot adobar el terreny del personatge masculí de bon cor.

Tot comença amb un home que només tenia quatre cèntims i que volia tirar-se per un barranc. Llavors, com si fos una fada, “se li va aparéixer una velleta que li va demanar almoina. L’home, sense pensar-s’ho dues vegades, li va donar els pocs cèntims (…) i va continuar camí amunt, amb cara de tristor” (p. 20). En primer lloc, aquest fragment és ple de simbolisme i amb un missatge de la narradora a favor de la dona: 1) la dona com a alliberadora, 2) el camí amunt representa cap al cel (lluny de la terra on viu la família i on ell resideix) i 3) la tristor, fruit del desarrelament que ell ha iniciat.

Un poc després, ell ho intenta per segona vegada i la provecta fa acte de presència “i li va dir:

-Però home: què vols fer? Pensa en la teua família! Això que pretens és una atzagarada!

I què voleu que faça?” (p. 20).

Aquest passatge empelta amb eixos moments en què la mare ho fa amb un fill en la infància o, per exemple, en l’adolescència. Ara bé, com que l’anciana té més món, és agraïda i confia en ell, parla per tercera vegada a l’home: “Mira: tu, fa una miqueta, m’has donat els pocs diners que encara tenies i jo, ara, et donaré una cosa que t’ajudarà sempre. Ací tens un morteret” (p. 20), atifell que li farà valença i que li atorgarà lo que ell li demanarà. En acabant, l’home li respon:

“-Moltes gràcies, moltes gràcies!” (p. 20), una fórmula amb què la informadora concedeix importància a l’agraïment.

Llavors, com que ella ja ha fet el seu paper, “La velleta va desaparéixer tan misteriosament com havia aparegut” (p. 20). Afegirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “morter” figura amb el significat de vagina i, per extensió, vulva. Això és: en endinsar-se l’home en terreny femení, es trobarà amb la mare (la velleta) i hi viurà emparat.

No debades, a continuació, “L’home se’n va anar tot content cap a la vila més pròxima i, per a celebrar-ho, va demanar al morteret diners i, en un moment, va tindre la butxaca plena de dobletes d’or” (p. 20).

Nogensmenys, una mena de follia pels diners el porta a un bar i hi acaba bufat. En nexe amb aquest fet, diré 1) que, en un llibret que escrigué un capellà que havia viscut en contacte amb la cultura colla, comentava que ell (ben empeltat amb el Poble indígena, en què, tradicionalment, la dona és qui va al bar, no l’home) parlà amb dos hòmens perquè deixassen de viure de l’alcohol i 2) que, com ens han reportat (en refranys i en vivències) per a la recerca, la casa que és portada per una dona sol anar molt millor que la que és dirigida per un home i, fins i tot, 3) escrits sobre marits que preferien que fos administrada per la muller…, perquè, àdhuc, ells veien que ho feia millor… Quant a aquest darrer punt, n’agregarem un quart: ma mare, pel 2024, enllaçant amb els seus avis paterns (ell, nascut en 1874; ella, en 1878), algunes vegades m’ha dit que, com que l’avi Miquelet capia que l’àvia Consuelo ho feia bé,… li deixava fer.

Tornant a la contalla, un home que, per la informació final, es dedueix que era capità d’un vaixell, aprofitant la bufa del marit, li furta el morteret, “es va fer a la mar” (p. 21) i, en amollar-li el cuiner que ja no hi havia més sal, diu a l’atifell: “Mol, morteret, i no pares mai quiet!” (p. 21). I, com que es feia lo que havia dit a la dona (el morteret), “al fons de la mar que se’n va anar el morteret, que encara no ha parat de moldre sal! Per això, l’aigua de la mar és ara salada. I així continuarà fins que algú el traga de l’aigua i el pare alguna volta” (p. 21), paraules que ens conviden a no ser egoistes i sí a ser moderats i lligats a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i «va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre «Educació del príncep cristià», de 1515: «el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus» (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals

General, , , , , , ,

Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):

“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!

Els dos majors van dir:

-Sí, mare: així ho farem.

Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:

-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).

“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.

Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.

Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!

-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!

Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.

La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:

-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).

Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.

Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…

Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:

“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!

I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.

(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).

Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a la joventut i educació matriarcal

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i l’educació matriarcal és “El dimoni xicotet”, l’encapçalament de la qual ens pot portar a la figura del xiquet que, com u que conec i que, quan tenia quatre anys, botà del sofà on ell s’asseia, s’acostà on jo m’havia assegut, em remogué els cabells tant com volgué i, al capdavall, a una bona distància d’on jo era, em demanà per què no li havia pegat. La meua resposta, sincera i atansant-me cap a ell, fou que l’estimava molt. Els seus pares, possiblement, l’haurien castigat o haurien recorregut a la violència.

Doncs bé: en aquest relat, no hi ha tampoc cap passatge de revenja per part de la dona que, resolutiva, empara i ho porta avant junt amb la filla, qui nomia Pepeta. Anem a pams.

Pepeta, potser, en l’inici de l’adolescència, passa per un pont i un dimoniet l’embruta de fang i li trenca els ous. En tornar a casa i comentar-ho amb la mare, la dona, qui ja tenia molt de món, recomana que Pepeta travesse pel pont, que exclame que ja és cansada i “’M’he passat tot la nit fent rotllets encarats i feridellos i ja no puc més!’. I, com que és tan llépol, segur que vindrà al mas per menjar-se’ls i, aleshores, ja veuràs com caurà a les nostres mans.

— I, com ho farem, mare? (…).

-Tu deixa’m, a mi, que ja m’encarregaré jo d’eixe bajoca.

Eixia nit, mare i filla van fer pastes fins a la matinada. (…) a prop de la taula, on hi havia dolços (…) mel” (pp. 12-13).

Així, la mare fa valença a Pepeta, la xica s’adhereix a la dona i, ben mirat, els fets esdevenen en la nit, un signe matriarcal.

Com que ambdues escampen la mel per on ell circularia en la casa i, altrament, la mare posa farina per damunt, quan el dimoniet hi entra, es pega al terreny (o, en altres paraules, ho fa a la realitat) i li toca assumir què fa i com respon a la gent, ben lluny de l’actitud bonhomiosa de les dues dones.

Afegirem que “La mare de Pepeta va agafar el dimoni xicotet per les orelles i el va ficar dins d’una gàbia” (p. 13) i, com en molts xiquets, el diablet, “al quart dia, (…) es va avenir a parlar amb correcció” (p. 13) i s’haurà d’empassar lo que la dona li diu:

“-No és prou això (…). Si vols que t’amollem i que et deixem en llibertat, també ens has de prometre que no faràs mangarrufes a ningú, ni cap mal més.

Al dimoni xicotet, no li va fer cap gràcia haver de prometre allò, però no hi havia més remei. Així que, una vegada lliure, els va donar la bossa d’or i se’n va anar baix del pont” (p. 13).

Per consegüent, la parella ha assolit el seu objectiu i es fa lo que vol la dona, qui, a banda, aconsegueix que, si més no, amb elles, el dimoniet no faça mal.

Adduirem que el final del relat lliga amb la vida d’altres personatges (i, és clar, amb la de persones de la vida real amb actituds paregudes), per exemple, amb la del drac Puff en la cançó “Puff, el drac màgic”, un animalet que no volia passar de la infantesa a la joventut: “Però, ja se sap que els dimonis només són capaços de fer que dimonieries, així que no va ser capaç de complir la seua promesa durant molt de temps i, encara avui, espera que algú passa per damunt del seu pont per fer-li alguna malifeta” (pp. 13-14).

Finalment, com que Oreto Doménech i Masià no posa que la filla haja superat la prova, però sí que el dimoniet es decantà per uns altres xiquets, el missatge és que Pepeta ja havia entrat en la jovenesa i que el paper de sa mare hi havia estat important, fins i tot, com a educadora.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.