Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra, la casa pairal i la maternitat

General, , , , ,

Una altra composició que Felicita exposa en el mateix blog, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ací, mitjançant el simbolisme de la casa pairal), és “La meva llar” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/la-meva-llar.html), en què escriu

“Oh, casa pairal,

sempre recordada!

davant solellosa, darrera ombrejada,

tan blanca i polida com ma jovenesa

tan clara i alegre com nostra infantesa.

 

El bassal de l’hort voltat de pollancres…

amb tots els amics en temps de vacances (….).

Dels daurats raïms, penjant de la parra

sento la dolçor, la boca ensucrada…

De l’arbre surer de frondoses branques

sento la frescor de l’ombra anhelada”.

 

Com podem veure, l’escriptora posa, primerament, la casa; en acabant, passa a les dues parts de la persona i les situa en el lloc adient (davant-sol, darrere-ombra). A més, trau la natura del camp (l’hort), arbres i els amics.

A banda, els penjolls de raïms encara són en la parra i ella en destaca la dolçor; i, quant a l’alzina sureda, direm que és un arbre baix del qual es feien pactes de paraula i en línia amb el matriarcalisme com també aplecs de veïns de la localitat o de la zona. I si, per una banda, la dolçor va vinculada amb un fruit que es cull en la tardor (el raïm), per una altra, l’arbre surer ho fa amb un ambient fresquívol i femení (ja que inclou l’ombra, un altre tret matriarcalista i en nexe, si més no, amb la tardor). Per això, resulta interessant que Felicita Sagrera i Riera indique que lo ombrívol (que, àdhuc, enllaça amb lo maternal) siga desitjat.

Després, evoca l’escola (i cal situar-nos en els anys vint i primeries dels trenta del segle XX) i amb l’educació matriarcal que hi rebrien els xiquets (sobretot, fora de lo que s’instruís):

“Sortint de l’escola l’estol de mainada

fèiem cap a l’era… a l’era enyorada

testimoni viu de jocs i rialles,

rotllanes i contes, amicals trobades”.

 

Per consegüent, ens parla de detalls tradicionals en la cultura catalana: rotllanes (balls), rondalles (serien en català) i trobades (l’aplec és molt característic dels Pobles matriarcals).

En l’estrofa vinent, passa a la foscúria del dia, un moment que acull la maternitat (així com l’hivern ho fa amb Nostra Senyora i el Nen):

“I arribant la nit, sota l’estelada

amb el xiu-xiueig d’alguna besada

blanques il·lusions, dolces confidències,

paraules d’amor, sospirs… i silencis”.

 

Afegirem que l’exposició evoluciona de més claror a foscor (de la infantesa a la vellesa). I, com en l’hivern, la vida és una realitat i la poetessa estima la terra (ací, la casa on nasqué, on es crià i on rebé molta de la seua educació, no sols la infantil, junt amb l’entorn):

“Tot en el record ha quedat enrera

la casa, els amics, el bassal i l’era…

Oh, casa pairal sempre recordada!

Siguis beneïda, tant com enyorada!

 

Agost 1994”.

Finalment, adduirem que, en aquest poema, l’enyorança té un significat positiu: record del passat, no girar-hi l’esquena, ans acollir-lo juntament amb les altres etapes de la vida. Empiulant amb això, resulta significatiu un comentari anònim que li escrigué una persona (possiblement, en plena jovenesa), quan l’autora dels versos ja tenia huitanta-huit anys: “Gràcies per demostrar que, pel romanticisme, no hi ha edat.

Quan sigui gran, vull ser com tu.

Espero que continuïs escrivint i dibuixant molt de temps”.

Sobre aquesta activitat, malgrat l’edat, agregaré que, en el 2021, quan Pere Riutort ja havia fet els huitanta-sis anys, em digué per telèfon que escrivia pensaments i temes que, com podíem captar, eren dels que més li interessaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, cançons per a nens i agraïment a la Mare Terra

General, , , , ,

Un altre poeta que també trau el tema de la maternitat, com ara, escrivint sobre les cançons de bressol, és Joan Sala Vila. Així, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, ho fa, per exemple, en la composició “Què vols?” (pp. 48-49). Com si l’escriptor (simbolitzat per un xiquet) parlàs amb sa mareta biològica, diu:

“Vull que em cantis una cançó

íntima, que se l’emporti el vent,

i adormir-me a l’ombra del cirerer (…).

Vull que em cantis una cançó,

cançó de mare adormint el seu fillet,

fillets sempre som, els anys no sumen,

el somriure del nen, felicitat mare”.

 

 

Després, el fillet, encara en nexe amb la mare, li demana que en cante sobre una tasca del camp:

“Vull que em cantis una cançó,

aquella que el pare cantava segant el blat,

mentre l’avi lligava les garbes

grans d’una espiga tastava la mare.

(…) a casa tothom cantava la cançó del segador”.

 

Posteriorment, posa uns versos que tenen a veure amb el fet de ser pares altra vegada:

“Vull que em cantis una cançó,

Aquella, que pare i mare cantaven,

quan abraçats s’estimaven

i somrients es deien aviat serem pares”.

 

Al capdavall, plasma unes línies amb què Joan Sala Vila torna a la mareta i als pares:
“Vull que em cantis una cançó,

aquella que mare i pare em cantaven

quan al vespre em portaven al llit”.

 

Com podem veure, el tema de la maternitat (ací, reflectint l’educació matriarcal en casa, en el camp i quan els pares eren a prop del bressol i facilitaven el son del nen) apareix al llarg de la composició.

Empiulant amb aquest poema, en u posterior, “Un nou dia” (p. 57), en la mateixa obra, copsem la figura de la Mare Terra i que tots en som fills junt amb trets matriarcalistes (com ara, l’aprovació de les actituds pacifistes):

“Jo sóc u, però la humanitat en som molts,

i tots hem de ser el mateix jo en la pau.

(…) Amb l’imperi de l’amor viurem en pau,

si avui visc en pau, serà el meu tribut.

Cada nou dia és un clam d’amor per la pau”.

 

De fet, en un altre escrit, “Bon dia” (p. 74), hi ha trets que tenen a veure amb l’acció de gràcies i amb l’agraïment a la Mare Terra, la mare de tots. Per exemple, quan posa

“Bon dia, em diu la terra que trepitjo,

bon dia, el roc que m’entrebanca,

bon dia, la flor que vol la meva mà per fer el meu ram,

bon dia, la perdiu que aixeca el vol muntanya amunt,

bon dia, la llebre que fuig del perill dels homes,

bon dia, la serp que s’arrossega i cargola,

bon dia, el ventijol que m’acarona la cara,

bon dia, la veu del programa del meu jo.

Bon dia, em diu el cosmos si saps ser amor.

Bon dia, a cau d’orella em diu la fe,

al cim de la muntanya t’espera Déu”.

 

Finalment, direm que, el 15 de novembre del 2024, aquest poema em féu recordar que, durant els viatges que féiem els meus pares i els fills en la meua jovenesa (nasquí en 1971), ma mare era qui més captava els xicotets detalls (com ara, una floreta) i, mentrestant, jo em sentia més atret per lo que em semblaven presents de la natura a les persones i pel paisatge. Et demanaves com era possible que la Terra tingués tantes preciositats i veies que podíem fruir-les i que calia tractar-les bé: lo que Joan Sala Vila diu el cosmos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, per a la pau, en pro de la Mare Terra i oberta als altres

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, en què es reflecteix l’educació matriarcal, és “Déu és en mi” (pp. 76-77). En primer lloc, direm que, indistintament que aparega la figura de Déu, és cert que, quan les persones tenim res que transcendeix, que va més enllà de lo que podria ser, com ara, primar alguna cosa individual per damunt, estem en una actitud més creativa i, així, per exemple, disposats a escoltar, detall que té molt a veure amb el matriarcalisme. De pas, podem fer que siga bo per a nosaltres i per a moltes persones.

Quant als versos, n’hi ha alguns en què diu

“Déu, natura, humanitat.

L’argument que convenç,

l’amor.

Estimar la natura i la humanitat

porta a conèixer Déu i estimar-lo.

(…) Si no vius l’amor de Déu i la natura

no respectaràs els altres

i tu, creient-te déu sembraràs l’odi.

Consulta el teu cor,

escolta els seus missatges

i sentiràs el clam dels humans,

estimant-nos com a germans”.

 

En relació amb els quatre primers versos que hem posat, el 28 d’agost del 2024 enviàrem un correu electrònic a l’autor, Joan Sala Vila, i li déiem “sembla que vincules Déu amb la maternitat, amb la terra, una mena de Mare Terra, com també he captat en altres poemes”. Ens respongué “Déu és el pare i la mare de tota la humanitat i el creador de

tota la natura” (sic).

Per consegüent, ens trobem davant una cosmovisió molt en línia amb el matriarcalisme. De fet, en algunes composicions, apareix lo actiu i lo passiu i, això sí, predomina lo maternal, lo que empiula amb la terra, la realitat.

En acabant, li vaig afegir que, “En les cultures matriarcalistes, la divinitat prioritària és femenina: la deessa mare. Però hi ha un vincle estret (en lloc de lluita) entre ambdues. Així, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud (…), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama, a la Mare Terra” i ens plasmà “D’acord. Molt interessant”. Llavors, li escriguí que els versos esmentats ens recordaven una rondalla catalana de què parlarem després, recollida en el segle XIX.

En eixe sentit, en aquestes línies del poema, la vida està en nexe amb la natura, amb el desenvolupament de la persona, amb el respecte al proïsme, amb la pau i, igualment, amb el cor (els sentiments personals i els d’altri) i copsem el pròxim, la germanor, l’amor (l’estima), en el sentit cristià del poeta de Granollers.

Per això, al capdavall, indica que

“Només l’amor trinitari,

Déu, natura, humanitat

és la pau.

Perquè Déu és en mi,

i jo en Ell”,

 

i, així, Joan Sala Vila trau un cristianisme i una educació que abracen la Mare Terra, els altres i que ens pot evocar el Ying i el Yang, lo interior i lo exterior, encara que, finalment, ell prioritza detalls que plasmen moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Quant al comentari que ens féu, ens podria evocar la rondalla “La Creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire”, dels anys setanta del segle XIX: malgrat que Déu (com també el déu Sol en la cultura colla) crea la humanitat, la vida, diu a la Mare Terra que ella mantindrà lo que en el món es cria i que, a més, tindrà molta força, perquè tot tornarà a la terra. Això enllaça amb el fet que, en més d’una cultura, som terra que camina i que, en acabant, tornem a la Mare (a la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que afavoreixen la creativitat i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, i en què captem trets en relació amb l’educació matriarcal, és “La meva força” (p. 69). Ben avançat l’escrit, posa que

“La pedagogia de la pau

la practica el jardiner que té cura de les plantes de convivència.

La meva força no és física,

és la mà estesa que rega amb l’aigua del cor

perquè els arbres del jardí donin bons fruits.

La pau i l’amor són pedagogs

i, a la vegada, són els fruits dels arbres de l’existència.

Ho són quan els jardiners són pau i amor”.

 

Per tant, apareix la figura del jardiner (qui podria representar els pares, els educadors, cada persona), les plantes (la resta de la societat, especialment, els xiquets i cada projecte, de la mateixa manera que una planta petita està vinculada amb l’esperança) i els arbres (els pares i els avis).

A més, el poeta s’obri a forjar ponts amb els altres (la mà estesa) i a fer possible que cada u (cada arbre) puga desenvolupar la seua creativitat.

A banda, el fet d’incloure la pau i l’amor (en el sentit cristià, que no en l’eròtic) com a pilars de la pedagogia, empiula amb el matriarcalisme i, igualment, amb la maternitat, per exemple, en línia amb unes paraules que sol dir més d’una dona (i que hem oït): “Lo que menys voldria una mare és que un fill se n’haja d’anar a la guerra. L’ha tingut nou mesos en el seu cos i l’estima”. També indica que la pau i l’amor resulten de l’educació, la qual, com posa en el darrer vers, depén dels jardiners (això és, dels pares i dels avis).

Una altra composició en l’esmentada obra, i amb temes de la mateixa corda, és “Espera’m, no te’n vagis” (p. 71). Així, l’escriptor plasma que

“Cap al tard, assegut sobre una pedra

contemplo el sol.

(…) Lentament, el sol s’amaga rere una muntanya”

 

i el poeta se’n va a casa. Quan ja hi és, diu

“Sento dintre meu una veu dolça,

quan sigui fosc

no tinguis por, vés-te’n al llit,

reposa,

el silenci de la nit, en somnis,

t’explicarà el missatge del sol.

I de bon matí, a l’albada, quan torni a sortir

entendràs que la llum és vida

i el silenci de la foscor la farga on carregar piles.

El silenci és la farga dels humans,

els ensenya a ser savis.

No tinguis por de la nit, estima-la”.

 

Aquestes paraules evoquen la mare que afavoreix que el nen dorma tranquil i bé; i afegirem que estan en nexe amb un fet demostrat en estudis sobre la creativitat: dedicar un temps a meditar, a contemplar o, com ara, a estar en contacte amb la natura (detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme), aplana el desenvolupament creatiu de les persones. I més: la dona salva l’home.

En nexe amb aquests dos poemes, el 12 de novembre del 2024, Antonia Verdejo ens envià un missatge:

“— Gràcies, Lluís. Totes dues [ poesies] m’agraden, però la del jardiner em recorda lo que l’àvia deia (i ho feia a les flors): ‘Tot lo que és camp, arbres,… li hem de parlar i de cuidar amb dolçor, com si d’un nen petit fos. Així, creixen amb tots els seus colors i varietats. Si veus un arbre, abraça: et donarà pau i tranquil·litat'”. 

I l’endemà, 13 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens respongué en un correu electrònic:

“Bon dia, Lluís,

Cada cop, m’agraden més aquestes notes i pensaments de Joan Sala. ¡Com m’admiro de la seva profunditat narrativa i de la seva obra!

Moltes gràcies.

Una forta abraçada.

Mentre tinguem aquests pensadors i els nostres lluitadors, tindrem País, Lluís!!!!”.

Agraesc els comentaris de tots dos.

Adduirem que aquests versos trauen trets que apareixen en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, sobre una matriarca del Poble colla, en el desert d’Atacama (nord de Xile) i, de pas, es poden veure semblances entre ambdós Pobles, matriarcalistes. Així, l’autor (qui hi visqué cinc anys) escriu (i ací traduïm) que “Moltes vegades trobaves l’àvia Damiana asseguda damunt d’una roca (…). Era el seu temps de reflexió per a sospesar el fet i per a analitzar i per a preparar el que encara restava a fer i no fer les coses sense trellat, sinó amb resposta adient amb la fe, amb la ciutadania, amb la idiosincràsia de poble i el necessari i imprescindible per a eixe moment (…) i per a aconseguir èxit en la consecució de projectes.

(…) Després d’una llarga estona, l’àvia Damiana s’incorporava i es disposava a emprendre la tasca que, possiblement, havia ordenat en la seua interiorització. No anava desesperada; observava i semblava que volia amerar-se de tot allò que contemplava, que escoltava i que li deien” (pp. 35-37).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que coordinen, realistes i molt oberts

General, , ,

Continuant amb la pedagogia matriarcal reflectida en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, cal destacar el poema “El meu dia de pluja” (p. 25), el qual, personalment, em recordà el meu joc preferit: volar un catxirulo, en què la mare toca els peus en terra i enllaça amb el fill (el cor) i fa que el nen tinga sentiment de pertinença a la terra. Així, posa que

“Tothom en pateix o gaudeix d’un dia de pluja,

la llum fa cara trista pel sol amagat,

però a la vida no li falta la llum,

la resplendor reeixirà quan l’aigua hagi amarat la terra”.

 

Per tant, trau el tema de l’esperança.

No obstant això, el poeta connecta amb la realitat:

“Els fruits dels arbres necessiten pluja i sol per madurar.

(…) Les meves tristors són pluges quan la raó no entén les emocions,

la vida les necessita,

les meves alegries són llum

quan la intel·ligència i passió coordinen.

Les passions reviuen l’existència dels humans

si la intel·ligència raona la seva presència.

La passió i la veritat,

són pluja i llum,

creen la imatge artística de cada identitat”.

 

Quant a aquests versos, direm que algunes de les persones més ponderades i més realistes que hem conegut, estaven molt en contacte amb la terra, eren llauradors o havien estat prou vinculades amb lo tel·lúric en algun moment de la vida que els havia deixat empremta. Com a exemples, Joan Sala Vila (de xiquet) i ma mare (fins i tot, en la jovenesa, malgrat que, fins als dotze anys, visqués en la ciutat de València i, puntualment, anàs al poble dels seus pares). Sovint, se les considera franques, sinceres, que no dissimulen, que presenten les coses com són.

En aquest fragment, simbòlic, podríem introduir la mare (la veritat, la intel·ligència proporcionada més per les vivències i pel pas dels anys que pels llibres i per la instrucció escolar) i el fill (la passió, la llum, l’esperança).

Per això, en estar ben coordinades per la mare, es crea la identitat de què parla i no un titella a mercé del primer que li tracte de vendre una ideologia, una moda o un missatge alliberador o patriòtic o, en el cas contrari, popular (amb el mot, utilitzat per moltes ideologies, de “poble”).

Aquesta connexió terra (realitat) i vent (il·lusió) permet que les persones se senten part de l’indret on viuen i, de pas, que hi acampe un projecte que puga influir en l’esdevenidor d’altri.

No debades, en el darrer vers, indica que 

“El meu dia de pluja també és poesia”.

 

Per consegüent, Joan Sala Vila procura aprofitar els dies de la vida i, més encara, en la seua vellesa (el publica amb noranta anys).

Una altra composició amb molts punts en comú, i en la mateixa obra, és “Sentir la veu de la gent” (p. 53):

“Escoltar com qui sent ploure,

mofant-se de la paraula de l’altre,

porta segell inhumà”.

 

¡Quantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 escoltaven, fins i tot, els nens (de manera semblant a aquell amic castellanoparlant i nat en 1918, qui obria els braços a un xiquet de pocs anyets que se li acostava acompanyat d’una dona d’uns seixanta anys o uns quants més), en lloc de deixar en evidència ningú, ni de menysprear!

En el moment d’escriure aquestes línies, 10 de novembre del 2024, tinc dos amics nascuts en 1929 que són catalans, catalanoparlants i amb bona avinença amb persones de totes les edats. A més, u dels dos (Ricard Jové Hortoneda), la vespra, en un correu electrònic relacionat amb l’abat Aureli Ma. Escarré (del Monestir de Montserrat), ens comentava “Enyoro aquells temps de lluita. Ho podia fer. Ara no puc fer res, però tu i uns quants més m’ajudeu a entretenir la vida i a viure noves experiències”. O quan Pere Riutort (nat en 1935), el 29 de juny del 2019, després de raonar amb ell (cada u exposant temes diferents, però escoltant el proïsme), et diu “Jo he après de tu; tu has après de mi”.

En eixe sentit, el poeta de Granollers promou “la imatge d’un cosmos global de braços oberts”, la qual podríem empiular amb la Mare Terra: receptiva als fills i a la vida i generosa. A banda, addueix que

“Allargar la mà i amb un bes saludar,

dóna a la paraula missatge artístic de pau,

germanor universal lloada per les estrelles.

La paraula de la gent de pau

agermana sol, lluna, estrelles, persones,

corona reina de l’univers la humanitat.

(…) Vull escoltar la veu de tots els humans”.

 

Com podem veure, l’escriptor català trau lo actiu (el sol), lo femení i passiu (la lluna), l’esperança (els estels, els quals podrien evocar-nos el de Nadal, com a guia) i, per descomptat, el terreny, les persones.

Finalment, en línia amb el matriarcalisme, no posa de màxima autoritat una figura masculina, sinó una femenina (la reina, com en algunes rondalles anteriors a 1932, i, això sí, de la Humanitat), com en els Pobles matriarcalistes. En altres paraules, la Mare Terra. I, com el director d’orquestra, el poeta està obert als altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, els suggeriments dels ancians i realisme

General, , ,

Una altra composició en què es reflecteix l’educació matriarcal, i que figura en l’obra “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, és “El camí de la saviesa” (p. 16), el qual podríem enllaçar, almenys, a nivell simbòlic, amb la dona d’edat ben avançada:

“Ser savi és més que tenir coneixement,

és entendre i assolir-ne bons fruits.

La saviesa i la bondat són fruita de l’arbre de l’amor.

(…) És un arbre que desitja cada dia terrenys millors,

raonaments adequats

i compartir, amb altres arbres, el bosc o el jardí.

Trobar la terra adequada és el consell dels arbres”.

 

En moltes rondalles, qui fa de guia dels jóvens, dels xiquets o de les xiques és una velleta. I, quan ho fa un home (no tantes vegades), és el pare i amb els seus fills, quan, com ara, decideixen anar pel món. La paraula dels grans, no és, per dir-ho així, sagrada, però sí que es presenta com la que no convé menysprear, ans tenir present.

Sobre els dos primers versos, recorde que, en novembre del 2018, un cardiòleg molt obert i molt encertat, durant una visita, em digué que saviesa no consistia a saber molt. A més, quan diguérem que havíem tingut molta relació amb persones que, quan començà la guerra, tenien deu anys o més, ens respongué que valia la pena acostar-nos-hi com també ens ho comentaria, uns anys després, Pere Riutort (nascut en 1935).

A banda, veiem que aquesta educació no és competitiva, sinó de compartir, de millorar, de conviure (amb altres del mateix ram) i en el terreny (el bosc i el jardí). El bosc podria representar l’aventura però, òbviament, les plantes, els arbres i la natura tenen molt a veure amb els Pobles matriarcals i, en terres catalanoparlants, amb la figura del jardiner (abundant en el rondallari).

Empiulant amb la terra escaient, de què parla, recordes que, el 18 d’abril del 2021 llegires per telèfon a Pere Riutort els punts que tractaries sobre el matriarcalisme i que, quan li demanes quins treballaria més ell, et respon “A tu, ¿quins te’n van millor?”. Tot seguit, li’ls dius i l’històric mestre (aleshores, amb huitanta-sis anys) t’addueix “Tu estudia per enriquir-te en allò que t’enriqueix més i que et puga enriquir: a tu i als altres”. Puc dir que no m’he penedit ni de la qüestió que em féu, ni de la resposta.

En eixe sentit, més avant, el poeta de Granollers posa

“Cal seguir el consell dels arbres,

procurar créixer en terra ferma i fèrtil.

(…) He d’escoltar i aprendre les lliçons dels mestres.

Només els humils són aprenents de qualitat” (p. 16).

 

Unes pàgines després, en la composició “La llum del meu camí” (p. 18), figuren uns versos en què captem aquesta educació (que no instrucció):

“No creure en la llum del silenci porta a la mort.

(…) La llum del sol i la llum de l’ànima

projecten la veritat de la persona.

Ensenyen a conèixer el jo”.

 

És a dir, la claror que, enmig de la nit, transmet lo femení (el silenci de què parla), és essencial per a viure. I, lligant amb les altres línies, copsem la relació llum i sol (actiu)  i llum i la part femenina (l’ànima). O siga, la dona fa de guia, però no deixa fora la part expansiva de la persona. Per això, escriu que acollint ambdues i obrint-nos-hi (la projecció), la persona és més completa, més íntegra.

Prosseguint amb aquesta concepció matriarcalista, en el poema “El meu pensament és llibertat” (p. 20), en el mateix llibre de març del 2020, Joan Sala Vila indica que

“Un país sense gent que pensi,

país de bancarrota,

un país amb gent que amicalment discrepa,

és un país de futur.

Només la llibertat de pensament és democràcia”.

 

Tocant aquestes línies, cal tenir present que bona part de la seua infantesa (fins als set anys) transcorregué en un moment històric (la Segona República espanyola, 1931-1936) que, per a moltes persones, anà unit a una major llibertat, a un major respecte cap a les llengües vernacles i a un major interés per l’ensenyament global i pel desenvolupament creatiu i, això sí, també anticlericalisme.

A banda, plasma que

“La convivència és relació solidària entre diferents,

(…) qui serveix per governar,

(…) qui serveix per ensenyar,

però tothom ha de servir per estimar.

L’amor és la llei de l’art de conviure,

l’amor en totes les seves veritats.

És la llei de les lleis”.

 

Per consegüent, l’escriptor no parla d’una convivència formal, constitucional, legal, sinó d’una en què ningú no tracta de trepitjar l’altre i que, igualment, prepara per a que cada u contribuesca als altres, sobretot, en els punts més forts i obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

L’educació matriarcal i l’encaixada de mans en persones de més de noranta anys

General, ,

Continuant amb l’educació matriarcal, també la copsem en la literatura, com ara, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila (1929) i publicat en març del 2020. Així, en el poema “Veu invisible” (p. 9), indica que

“(…) la ment,

si para atenció pot aprendre la lliçó,

la lliçó de cada dia.

(…) els sentits li demanen a la ment

traducció del llenguatge invisible del cosmos”.

 

Per tant, per una banda, apareix la part oberta i, per una altra, el cosmos (la Mare Terra), detall que reforça quan, tot seguit, escriu que

“El cor, sense comunió esperit i matèria,

pateix buidors que frenen els seus batecs”

 

i, de pas, trau la importància de la connexió entre lo actiu (l’esperit, que va cap al cel) i la matèria (que toca els peus en terra, la part que, per exemple, escolta). Aquests versos, al meu coneixement, van en línia amb els d’altres poetes d’arrels catalanes nascuts abans de 1920.

Afegirem que, en la composició vinent, altra vegada, captem el tema de lo auditiu i de la disposició a l’obertura i a forjar ponts, dos trets molt en línia amb la pedagogia matriarcal. Es diu “Jo t’escolto” (p. 10) i, així, exposa

“La paraula, pedagoga de la diferència (…).

La paraula defineix les persones.

(…) escolto a tothom (…).

Tenim tots un punt comú, pensem.

(…) L’amor ens fa comprendre l’altre i allargar-li la mà.

(…) A casa meva, l’avi em va ensenyar,

una encaixada de mans és necessari per entendre’ns.

Una encaixada comença escoltant,

escoltar és la sortida de la cursa per la pau.

La pau és convivència dels diferents.

La diferència, l’arc de Sant Martí de la humanitat”.

 

El primer vers podria evocar-nos la frase bíblica “Pels seus fruits, els coneixereu” (Mt 7,16), la qual empiularíem amb el fet que el llenguatge que emprem va molt unit a la manera amb què responem als altres, a la vida i d’actuar. Malgrat això, l’educació que rebé no tractava que fos agressiu, sinó que enllaçàs cor i ment, el jo i els altres, lo passiu i lo actiu, lo realista i lo creatiu. Nogensmenys, el poeta de Granollers prefereix una societat en pro de la convivència, però no política i reglada per normatives legals, sinó amb aliances entre persones i amb la Mare Terra.

És més, en el poema “Caminant vers l’escola de la vida” (p. 15), es plasma que l’educació matriarcal no se centra en saber molt, ni en la memorització de cara a exàmens, ni a proves competitives, ans de cara al demà, a la vida quotidiana i a la formació de la persona (la qual inclou respecte i estima per la terra, per lo maternal, per la Mare Terra que ens aporta vida i a qui hem de tractar bé):

“Els noranta anys arribats,

el camí de l’escola de la vida em dóna noves esperances.

Són molts els entrebancs, les il·lusions són més,

cada instant de vida acarona la intensitat de ser (…).

La llibertat no l’omplen els diners,

l’omplen els desitjos de bona voluntat.

(…) La mà estesa fa noranta anys que busca el seu jo,

temps d’infantesa, jovenesa i d’anys de maduresa

(…) i la imatge acabada, la signarà la germana mort.

Una il·lusió m’esperona”.

 

En el moment d’escriure aquestes línies, 8 de novembre del 2024, puc dir que, quan tens ocasió de parlar i d’escoltar amb persones de més de noranta anys (o, àdhuc, d’escriure’ls, com ara, per Internet) i veus que, amb eixa edat (o més) encara viuen amb esperança, que obrin els braços a generacions més jóvens (fins i tot, a xiquets, possiblement, noranta anys més petits que ells), t’adones de la importància que, per a ells, té la bonesa, el gaudi de la vida, de la natura (la solen concebre com una mare a qui cal estar agraïts i respondre-hi com a una mareta), de ser pacients. I, més encara, agraeixen que, malgrat la seua longevitat, encara hi haja persones molt més jóvens (més de quaranta o de seixanta anys), que estiguen al seu costat i més interessats per lo que cada u de nosaltres pot aportar al proïsme que per afavorir la violència. Molts conegueren l’inici de la guerra (amb sis anys o més).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, infantesa i les figures de l’àvia i de la mare

General, , ,

Un altre poeta que hem triat per a aquest punt, i que ens va enviar de franc llibres seus, és Joan Sala Vila (1929), nascut en Hostalets de Balenyà (una població catalana de la comarca d’Osona) i resident en Granollers (el Vallès Oriental). Així, en “Estones amb el meu silenci” (del 2015),  publicat per Témenos Edicions, no sols trau molts versos en relació amb la nit, amb la foscor, amb el jardí (simbòlicament), sinó que, a més, n’escriu que empiulen amb la infantesa. Així, en “Enyoro una flor…” (p. 17), posa que

“Els sentiments recorden tardes d’hivern

(…) vora la llar de foc a la casa dels avis,

de petit enyorava la mare”,

 

qui morí quan ell tenia cinc anys.

Igualment, afig que

“Una veu em convida a un passeig pel jardí

el jardí de la llar dels avis (…).

Alço els ulls i unes mans amigues

creuaven amb les meves una flor.

Les mans i els ulls de dos avis”

 

i, per tant, plasma trets que, no solament apareixen en les seues obres, sinó, per exemple, en Facebook o quan parla amb tu: un home de principis, dialogant (però no “buenrollista”), acollidor, obert a persones de totes les edats i a la vida.

Una altra composició en què exposa sobre els seus avis i, de pas, part de la seua infantesa, és “Enyoro la llar de foc” (p. 51), amb què comenta la seua voluntat de continuar amb la creativitat del nen i, això sí, tot i que l’escriptor tinga més de huitanta anys:

“Qui me’n pot ensenyar

a ser nen, no vull ser avi.

Seure a l’escó de la cuina,

escoltar la veu de l’àvia

i fer una torrada.

(…) l’àvia (…) em treia la torradora de les mans.

Era bo el pa torrat amb tomàquet i pernil”.

 

Sobre aquestes paraules, direm que, en el 2021 (un poc després de conéixer-lo), en haver llegit el seu llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès” (publicat en el 2020), em digué que sa àvia havia fet el paper de mare,… com ací trau. El bon vincle entre padrina i nét es reflecteix en escriure que

“M’agradava esmorzar com l’avi,

però mai em deixà tastar la barreja de vi bo amb anís.

L’àvia, em deia,

un got d’aigua no et farà mal, i m’abraçava”,

 

o siga, en línia amb l’educació matriarcalista.

Al capdavall del poema, diu que ell, ara, fa torrades amb pa amb tomàquet i que “només són record d’un nen que avui és avi” (en el sentit biològic).

De fet, el dia que tractàrem aquesta composició, el 25 d’octubre del 2024, podem dir que moltíssims dies a l’any, el poeta Joan Sala Vila, no sols escriu en Facebook (per poc que siga) uns versos (seus o d’altri) o bé una petita reflexió, o bé unes paraules en nexe amb la seua visió del cristianisme: és un home encara creatiu, malgrat que té noranta-cinc anys, fins al punt que està obert a persones de totes les edats (això sí, amb eixe estil dialogant, pacífic i amb disposició a forjar ponts, com tantes persones que he conegut i que, quan començà la guerra de 1936-1939, ja tenien sis anys o més). I això, també, en alguns blogs que porta.

Enllaçant amb sa mare, hi ha el poema “On ets, mareta meva?” (p. 62):

“Mareta meva, quan em retrobi amb tu

vull ser nen altra vegada,

no sé com són els teus petons, vull saber-ho.

Perquè, allà on ets, entre les estrelles

les persones, oi que es fan petons?”

 

Quant als darrers dos versos, ens evocaren els moments en què el nen, al costat de la mareta o, més encara, de la padrina, diu que ell l’estima i que ella no morirà mai. La resposta de l’avia, sovint, és un somriure o una explicació didàctica. I, si no, alguna opció per a permetre que el xiquet s’esplaie i se senta en un ambient favorable.

No debades, a continuació, l’escriptor de Granollers addueix

“Mare, per a tu, encara sóc nen,

tens la casa plena de petons per mi, oi?

Mareta, t’estimo, t’envio un petó”.

 

Per consegüent, el fill està en nexe amb la mare i, així, amb la terra.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els ancestres, la natura i senzillesa

General, , , ,

Altres poemes de literatura matriarcal.

Altres escrits d’aquesta línia, i que figuren en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona, són, com ara, “Vell Pla” (p. 16). En aquest, es plasma molt el sentiment de pertinença a la terra i algunes tradicions. Així, a mitjan composició, posa

“Que bonic és el Vell Pla

quan va decaient la tarda

i encara hi ha claror

del sol que ja se’ns amaga.

Per tornar de bon matí

i fer-nos gran arribada,

i donar el seu resplendor

a la creu, a la creu alta,

on ja els avantpassats

amb molta fe la miraven

com era la creu de terme

que amb la seva ombra ens empara.

Guissonesos i veïns de la comarca

gaudim d’aquest tresor

que la creu és benaurança,

i és un viure tan formós

fruint de l’ombra santa”.

 

Com podem veure, en primer lloc, trau el Vell Pla (ací, en al·lusió a la Plaça del Vell Pla, de què escriu al principi del poema); després, apareix la vesprada (u dels dos moments femenins del dia i prou habitual en escrits matriarcalistes); en acabant, passa a l’esperança de l’eixida del sol.

I, al capdavall, captem altres trets de la mateixa línia: la creu de terme (és a dir, la vinculada amb lo terrenal, amb els ancestres i amb el poble). I, com que aquesta creu és tel·lúrica, empiula amb la dona (ella proporciona ombra i sopluig, com la mare fa als seus fills, ací, en sentit simbòlic).

Finalment, la poetessa reflecteix un poble obert i receptiu als altres, a la comarca i que, com si es tractàs de festes patronals o tradicionals en l’indret, convida a fruir d’aquesta obagor.

En un altre poema, “El nostre hort” (p. 18), copsem aquesta literatura, però més bé en nexe amb la natura (heura, flors, un jardí…) i un ocell que, cada primavera, hi tornava:

“A l’hort del convent

com abans es deia,

amb quatre parets

voltadetes d’heura

(…) sempre i a tota hora

tinc el gran record

d’estimar-te sempre

mentre visca jo”.

 

Per tant, hi ha una relació entre la terra, l’escriptora de Guissona i lo maternal. En eixe sentit, en la composició següent, “Camí de l’escola” (p. 19), també apareix:

“(…) ma dolça mare

em portava allí (…).

El patí frondós

i uns arbres molt alts,

feien la rodona” (p. 19).

 

Ben avançat el poema, Teresa Bertran Tolosa afig unes paraules sobre la pedagogia que va rebre en la seua infantesa en el convent de les dominiques i sobre la bona avinença que hi havia:

“Jo molt agraïda recordo amb amor

un convent senzill” (p. 20),

 

detall que té molt a veure amb una de les característiques que captem en aquest llibre, en què predomina lo femení. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriacalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La maternitat, la infantesa, la mare i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una quarta composició, de la mateixa corda i també en l’obra “Consells, glosses i records”, és “Onomàstica a la simpàtica i encoratjadora Felicitat, en la diada del seu sant” (p. 176), en què captem trets relacionats amb l’educació matriarcal (ací, com si els escrigués per a una xiqueta simbolitzada per l’aurora), diu així:

“Ets gentil, amb bell esguard,

montjòia de vives flors,

joliu nom és -Felicitat-

ets l’aurora, amb resplendors.

 

Segueix amb seny, la drecera,

d’aquest viarany, acompassat,

defugint, la polseguera,

d’aquest món tergiversat.

 

Coratge, pau, esperança,

aconhorta vius afanys,

amb lluita ferma, temperança,

avui, demà i molts anys.

 

I amb alegroia, harmonia,

et felicitem de cor,

i per quan, fineixi el dia,

se’n generin d’altres, de millors”.

 

 

Com podem veure, el vocabulari del text enllaça amb una xiqueta amb molta espenta i, si de cas, dedicat a una adolescent.

Un poc després, el poeta de Gurb n’escriu u en què trau la maternitat i el paper protector de la mare: “Felicitació a la mare en la diada del seu sant” (p. 179). Així, li posa

“És avui, fidel jornada,

símbol de flors i d’amor,

ferm espill, de matinada,

sublim record, d’esplendor,

no s’esvaeix, ens empara,

és l’anhel, que surt del cor!”.

 

Afegirem que les flors estan en nexe amb la infantesa i, respecte a la matinada, ho fa amb una de les dues etapes femenines del dia (la més fosca). Igualment, la dona fa de sopluig del fill.

En eixe sentit, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha un altre poema, “Formal Diada” (p. 180), en què es reflecteix lo maternal i els primers anys de vida d’una nina. L’autor escriu

“En eixa cambreta, tan ben endreçada,

que has trobat amb joia, i formal candor,

endomassant sempre, la flairosa estada,

amb pau, alegria, i sincer amor.

 

Aquestes poncelles, joliues i florides,

rebroten formoses, d’un immens jardí,

com espill de l’ombra, suaument ungides,

fermament lligades, d’amorós destí”.

 

 

Per tant, la formalitat va unida al bon cor (la candidesa) en un ambient receptiu i que facilita una bona avinença entre les diferents generacions (el flaire de què parla el poeta).

Això aplana un jardí immens, amb garridesa i, a més, que vincula amb l’obagor (un tret matriarcalista i en nexe amb la dona) i amb un ramell que donen al nen.

Finalment, l’avi i escriptor, li addueix, fins i tot, realisme, tocar els peus en terra i aprova deixar fer a la néta:

 “Aquesta Diada, és fidel companya,

ben acompassada, amb seny apropiat,

sigui compensada, sense forma estranya,

per fruir-la amb gràcia, goig i llibertat.

 

A la molt xiroia néta, Ester,

en la gentil Diada del seu Sant.

 

El teu avi, Ramon Tanyà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)