Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Àvies que recomanen i que salven i jóvens que forgen la seua vida

General, , , , , ,

Una altra narració recopilada pel folklorista de Collbató en el llibre esmentat, i en què copsem trets matriarcals, és “El ruc de l’infern”. Un jove que tornava de ser soldat, veu que, a sa casa, no hi havia ningú, que tots s’havien mort i que no hi havia cap diner. Llavors, mentres pensava què podria fer, se li apareix el dimoni (presentat com un gran senyor) i fan un pacte.

Quan se’ls obri la terra, a ambdós, i s’acosten als llims, l’home li diu:

“-Mira, noi: aquí tens aquest ruquet. Tragina llenya” (p. 93).

Tot seguit, com que el xicot, sense parar, el carregava de llenya, “el ruc que se li gira:

-Mira: noi. No em carreguis tant, que sóc ta padrina” (p. 93).

Com podem veure, l’entrada en la terra (en el món femení i, igualment, maternal), porta el xicot a sa àvia, qui, a més, en nexe amb el matriarcalisme, li demana que no l’esgote, que la tracte bé.

Aleshores, el jove li respon:

“-¿Vós sou la padrina?

-Sí -diu-. ¿Te’n recordes d’aquell temps que havia d’anar a robar llenya? Ja ho veus: no ho aconsellis a ningú (…). Ara, ten compte tu. Mira: mig any d’allà és un any d’aquí. No prenguis més diners dels que tens tatxats” (p. 94) i li addueix que la barrina és a punt de finir.

Per consegüent, l’anciana li recomana ser honest, no furtar a ningú, ni jugar brut. Quant al tema del temps, resulta significativa la importància que rep de la dona, puix que és un detall que empiula amb la Mare, amb lo fosc i amb lo tel·lúric. A banda, li recomana ser just amb els pactes.

“Quan va ser aquell dia, el noi diu al dimoni:

-Nostramo, me’n vull anar.

El dimoni:

-Mira: allà hi ha diners. Pren els que vulguis.

I ell, de cap manera; i, llavors, el dimoni els hi va donar” (p. 94).

Així, el diable li donaria la part que havien acordat un poc després de conéixer-se tots dos i el jovencell segueix les directrius que li havia dit la provecta. Això fa que el xicot no en demane més.

En acabant, el noi, amb un paper més aïna com qui porta la iniciativa, comenta al barrufet:

“-Ara, m’hauríeu de fer una favor: d’acompanyar-me a la meva terra.

Diu:

-Prou…

I [ el diable] l’agafa i, en un moment, el va portar allà mateix a on havien fet el tracte” (p. 94).

O siga: el xic torna a la seua terra junt amb el senyor (qui ací fa un paper relativament pròxim al de fada) i, al capdavall, es clou un cicle: el pas d’una adolescència sense espenta (com capim a l’inici de la rondalla) a una joventut en què el minyó és preparat per a forjar la seua vida (ell és ara qui ha supeditat el dimoni), en bona mida, mercé a les paraules de la velleta en qui ell confià i que podem dir que el salva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones majors transmissores de cultura tradicional matriarcal i de saviesa

General, , ,

Una font en què es plasma el paper de la dona com a transmissora de la cultura tradicional catalana és el llibre “La mel i la fel”, de Carme Miquel, el qual fou editat en el 2005 i se situa en la comarca de la Marina Alta a la darreria del segle XIX. Així, capim que “La tia Pepa el Francés, la veïna de tota la vida de Maria la Moteta, durant molt de temps, havia plorat la mort del fill únic” (p. 82) i que era vídua “quan encara era jove. La casa de Maria, amb freqüència, ha sigut recer per a aquesta dona. En aquesta llar, ha exercit, de vegades, de mare i, de vegades, d’àvia” (p. 82).

En aquesta funció de l’àvia, l’autora inclou uns mots sucosos, mitjançant un personatge que podríem qualificar com la Mare Natura i que, fins i tot, apareix en algunes rondalles en què una velleta és qui més contarelles comparteix en la vila, com és el cas d’una contalla recollida pel valencià Ximo Caturla: “Paraules assenyades, saviesa de dona. La veu de la tia Pepa el Francés és el fil que lliga les històries viscudes, la que fa saber coses que altres obliden, la que manté la memòria d’altres temps i la traspassa al present. I serà també l’aranya mare que ajudarà a teixir noves històries de vida” (p. 82): agraïment a la Mare (el passat) i recopilació cap al futur (les noves narracions i vivències més pròximes en el temps).

Ben mirat, aquesta Mare afig “Però, silenci! Que el secret ha de romandre per sempre. Que les històries encara no s’han produït. Que encara no és arribada l’hora de la tela d’aranya.

En aquests moments, la tia Pepa, simplement, engruna el passat per a les persones que l’han de saber” (p. 83).

Destacarem que, a continuació, l’escriptora traga un passatge prou significatiu en el camp de l’educació en els Pobles matriarcalistes:
“-El vostre pare és un home molt honrat i valent. Ja podeu estar ben desvanits.

La tia Pepa el Francés ha repetit aquestes paraules amb freqüència als fills de Maria des que eren menuts i, recolzats sobre els seus genolls, escoltaven la història familiar o les altres històries de poble que la dona contava. I els grans ulls obscurs de criatures àvides de saber s’obrien i posaven amb atenció la mirada en la d’aquella dona” (p. 83).

Després, la tia respon a cada qüestió que li fan i “va engrunant uns relats que els xiquets ja han escoltat moltes vegades i que sempre els fan sentir emoció i orgull” (p. 83):

“-Tia Pepa: ara, conte-mos allò de l’home de Caselles (…).

-Ui, d’allò, no s’ha tret trellat. Res no s’ha sabut, però algun dia es coneixerà, perquè, més prompte o més tard, tot s’acaba descobrint. Ara, que escolteu, escolteu el que diuen” (pp. 85-86).

En aquesta darrera plana, Carme Miquel, recorrent a la Mare Natura, indica que “Les històries viscudes corren de boca en boca. El que, per als grans, és història recent, per als menuts, esdevé llegenda. Com a tal, se la transmeten els uns als altres i, com a tal, perdurarà en el temps que mai no s’acaba. Perquè els jorns, de primavera o de tardor, tornen una i altra vegada i la lluna plena que s’acomiada, aviat retorna per fer una nova visita” (p. 86).

Un passatge interessant en aquest tema del pas de la cultura de generació en generació, és quan una dona, ja gran, diu a un jove metge:

“Ara: de ta mare i de t’agüela, que cap malparit haja de dir-te res, perquè les dos eren unes santes. Ta mare, amb poc més de vint-i-un anys, se’n va anar d’este món i només puc dir-te que, durant els tres anys que va estar amb nosatros, de la seua boqueta mai no va eixir una paraula més alta que l’altra. Ara que, a t’agüela, alguna cosa li contaria perquè feien molt bona lliga, que més d’una volta les vaig vore fent-se escoltetes” (p. 168).

Per consegüent, aquesta dona major és qui fa de pont entre persones de diferents edats i qui les reporta sobre un passat que, en aquestes cultures, va associat a saviesa ancestral.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal en dones molt acollidores i molt obertes

General, ,

L’educació matriarcal plasmada en àvies (o padrines) i mares molt acollidores.

El 5 de maig del 2022 posàrem en Facebook que “Una germana de l’àvia materna de ma mare sempre la convidava a les festes patronals de la vila on vivia. ¿Eren molt acollidores, les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia i posteriorment, en el grup “Cultura mallorquina”, ens plasmaren que, “A casa, acollíem a tothom. Tenguérem de tot i molt, i gràcies a les àvies” (Rosa Galmes), “Sempre portes obertes. Sa primera veu, en entrar, era ‘Ave Maria Puríssima…’. Claus a sa porta, vida idíl·lica. Mallorca arravatada per sempre, envaïda, destruïda, irrecuperable.

Per cobdícia” (Angels De Ramon Vicens), “Per la festa major, a casa els meus sogres, estava convidada tota la família a menjar i a dormir els dos dies que durava. Era molt divertit. El jovent dormíem amb matalassos al terra. Anoia” (Carme Andreu), “Records dels dies de festa amb la padrina, fent molt de menjar. Venien molts familiars. Ma mare també ho ha continuat fent. Per l’edat, s’ha hagut d’aturar, però sé cert que continuaria.

A més, durant la postguerra, la meva mare, amb pares i germans, vivien a una possessió i conten com tota la família, tant pròpia com cosins, fills de cosins i fins al més remot parentiu, es reunien sempre allà on tothom era benvingut a taula. Un temps d’una Mallorca oberta en què la gent donava el que tenia” (Xisca Gaya Riutort).

En el grup “De Reus al món”, el 5 de maig del 2022 ens comentaren “Els meus avis ho feren molt. La meva germana i jo passàvem tots els estius i la resta de festes amb ells. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Els vull” (Isabel Vernet Clofent), “Els meus avis i els seus parents ho feien habitualment. Els de Garcia anaven a Ascó i a Favara, a Nonaspe, a Riba-roja d’Ebre, a Gandesa, a Flix…

Les festes majors les continuàvem: totes. La mona, cadascú amb els seus pares i avis. Salut. Ep!, es portava del que collien i aviram. Entre tots, tot” (Lourdes Munté), “Per les festes majors de la meva vila, a la meva mare, li agradava convidar: molta gent. Arribàvem a ser vint-i-cinc o trenta persones durant uns dies. Aquests dies, a la mare, se la veia molt feliç i esplèndida amb tothom” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 6 de maig del 2022 escrigueren “La meva àvia Rosa, nascuda l’any 1905, sempre tenia la casa plena de familiars. Era de Calella[1], de la costa, i convidava durant els estius i caps de setmana els seus cosins, néts i amics a passar-hi el temps que volguessin. Hi havia molt bon rotllo i et feia sentir molt bé” (Susanna Creus Constansó), “La meva mare, nascuda el 1901, sempre acollia i convidava familiars i amics, nebots que havien d’estudiar, cosins que anaven de pas, fillols que necessitaven canviar de clima per alguna malaltia.

Jo sempre ho vaig viure amb naturalitat.

Tots eren benvinguts, acollits i tractats com un més de casa” (Valldeflors Farre), “Els avis del meu marit tenien la fonda en una vila de la Conca de Tremp, a principi del segle XX. Acolliren a tots els familiars propers i llunyans: senyors, oncles, cosines per anar a cosir, amics per estiuejar…, altres que venien a mercats i fires. Eren més els parents que els clients. Tots eren ben rebuts amb naturalitat.

A casa dels meus avis, a la Ribagorça, tenien a taula uns plats pels captaires de la zona, que, sovint, es presentaven a l’hora dels àpats.

Aquests costums eren a la primera dècada del segle XX” (Maria Antonia Saura Sarri), “La meva àvia paterna, de Benicarló, va néixer l’any 1903[2]. Sempre ens tenia a tota la família al voltant, a casa seva. Era com una ‘matriarca’, sense cap mena de sentit dominant en la paraula.

La família de la meva mare, de Salt (el Gironès), ens esperava sempre amb la Festa Major de la vila i matava un conill, un pollastre,… i érem molt ben acollits.

Havien nascut en la dècada dels noranta del segle XIX” (Francesc Castellano), “L’àvia Palmira (nascuda el 1909) provenia d’una família de mercat. Es va casar amb l’avi Francisco, que era joier, i la seva condició econòmica va millorar. Ella mai va oblidar els seus orígens.

Jo, de petita, sempre la vaig veure assentada a taula, dies assenyalats (Sant Esteve, Festa Major…), a la senyora Consol i d’altres ‘cosines’. De més gran, em vaig assabentar que eren companyes de parades. Mai les va oblidar” (Mònica Serret Miralles).

Afegiré que ma mare, el 6 de maig del 2022, per telèfon, em digué que, “En ma casa, jo me’n recorde que hi havia gent que, a operar-se, passava una nit en casa fins que s’havia passat l’operació i ja podien anar-se’n a casa.

En casa, quan jo era xicoteta, [ recorde] de vindre gent de la família, que havien de fer alguna operació o alguna visita”.

Igualment, Francisca Farre, el 6 de maig del 2022, ens envià un missatge en què deia “Jo tenia una tieta (germana de ma mare) a Vic i, cada any, ens convidava per les festes de Balmes i li portàvem ametlles i avellanes (perquè allà no n’hi havia)”.

Finalment, també el 6 de maig del 2022, Rosa Garcia Clotet ens reportà amb un missatge en què indicava que, “Abans, es vivia amb les portes de les cases obertes, tothom hi era benvingut. Les dones s’ajudaven, feien pinya. Jo encara ho vaig conèixer (a ciutat)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] Població catalana de la comarca del Maresme.

[2] Aquesta dada (ací, com a part del comentari) fou afegida posteriorment, en resposta a una qüestió que férem a Francesc Castellano.

El matriarcalisme valencià del segle XVIII en l’educació vernacla i la dona

General, , ,

Anècdotes i altres relats del folklore vernacle recopilat en el llibre  “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

Una altra font en què hem trobat informació folklòrica interessant i que, altrament, reflecteix la línia il·lustrada (del segle XVIII en avant) en ple segle XX, és l’obra “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (arqueòleg valencià, 1869-1953), 2a impressió, publicada en la ciutat de València en 1973[1].

Així, dedica un apartat extens a la instrucció (pp. 56-64), passa al caràcter dels habitants d’aquesta vila valenciana (p. 119), exposa sense embuts sobre la consideració a la dona (“El respecte i la consideració a la dona són distintiu del belgidà; a la dona, se li confia la cura dels fills i els quefers de la casa i, a l’home, el subvenir, amb la seua faena, a les necessitats de la llar; només en èpoques de recol·lecció del raïm, de l’oliva i de la garrofa, la dona auxilia amb el seu jornal”, p. 125) i, en la plana 162, inicia un apartat d’acudits, d’anècdotes i d’històries populars en l’indret.

Com a investigador vinculat amb la localitat on havia nascut, Bèlgida (de la comarca de la Vall d’Albaida), comença el punt “Instrucció”, dient que en el segle XVIII “En Bèlgida, com en altres parts, hi hagué belgidans distingits que provaren la seua amor a la vila i a l’ensenyament, mitjançant el llegat de tots els seus béns per a aquella finalitat” (p. 56) i, ben avançada la pàgina, inclou com a exemples un prevere i un oncle seu (qui era capellà) en pro de la instrucció… en línia amb la cultura vencedora en la Guerra de Successió (encara que no es diga).

Nogensmenys, la cultura vernacla era forta i viva: “aquells llegats no donaren el resultat que es proposaren (…). Clama al cel la lectura de molts documents del segle XVIII i de part del segle XIX en què ni el batle, ni els regidors els autoritzen perquè no saben signar. I, si això ocorre amb els elements directors de la vila, ¿què no passarà amb la vila, pròpiament, dita?” (p. 57). No cal oblidar que, en la mateixa plana, hi ha una nota en català plasmada en 1791 pel “Racional de la Seu de València en el corrent any 1791”, o siga que, tot i els decrets eclesiàstics, com ara, de l’Arquebisbe Mayoral (en relació amb l’obligatorietat de batejar-se en castellà), la llengua vernacla era emprada en texts de l’Església valentina.

Això explica que, malgrat la riquesa cultural tradicional en nexe amb el folklore, l’arqueòleg valencià parle d’una “Pobresa cultural  tan gran (…) que (…) la instrucció de la joventut pateix un retrocés (…).

Però el mal tenia arraïls més pregones: romania en la idiosincràsia de la gent que veia en el mestre, no l’instructor i l’educador dels jóvens, sinó un no desitjat a qui, amb tots els mitjans, calia vexar, acaçar i fer nosa” (p. 58).

Aquests mots enllacen molt amb els que un amic coneixedor de la cultura colla plasmava en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, del 2017, quan tractava sobre el paper d’aquesta matriarca com a educadora i com a transmissora del llegat matriarcalista del Poble autòcton: “L’àvia Damiana procurava instruir els xiquets en la seua idiosincràsia, els introduïa en la seua història i en les seues tradicions, els preparava per a viure com a seminòmades i els descobria els secrets de la ramaderia (…) i dels seus derivats, a llegir l’oratge i a saber distingir herbes medicinals i minerals valuosos. També a conéixer l’organització del seu Poble, partint de la cultura matriarcal i del seu sistema de govern, tot açò, estrany i ignorat per l’escola oficial de l’Estat” (p. 20) i, com ara, afig que “No se la veia vacil·lar en aquesta tasca, digna d’admiració, ja que, tot i que vivia en franca minoria, ¡amb quin orgull i amb quina tenacitat vetlava pel seu Poble, perquè no fos absorbit, ni anihilat per la cultura oficial imperant! (…) amb eixa perseverança, continuava assolint la permanència i l’existència dels colles, de la seua cultura i dels seus costums, de la seua religiositat, de les seues cerimònies, dels seus oficis i del seu sistema social i familiar” (pp. 20-21).

Ja ben entrat el llibre “Bélgida y su término municipal”, l’autor ens endinsa en el costumari local matriarcalista, amb una visió il·lustrada en més d’un moment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Ací traduirem l’obra i si, en l’original, és en llengua catalana, l’adaptarem.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, sexualitat matriarcal en les jóvens, sinceritat, creativitat i natura

General, , , , , , , ,

Una altra llegenda de bruixes que apareix en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el de l’apartat “Diademes i cintes embruixades” (pp. 51-52). Convé dir que la diadema (per la seua forma quasi circular) enllaça amb lo femení i que, com indiquen els autors del “Diccionari eròtic i sexual”, Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, té a veure amb la vulva i, més específicament, amb el forat de la vagina i amb els pèls que l’envolten. O siga que ens trobem amb un tema clarament eròtic i, com podrem veure, matriarcalista, encara que ací recórrega a una narració amb simbolisme de pas.

Molt prompte, el narrador diu que les diademes eren emprades “per bruixar les noies joves, preferentment, les pobres, ja que, aquestes darreres, en no tenir diners per comprar-ne,  eren presa fàcil perquè els feia goig de poder presumir com les noies de les cases benestants”.

Per consegüent, qui descriu el relat pretén ficar en el mateix sac les noves generacions (els jóvens, ací, xiques) i les benestants. Igualment, connecta les primeres amb una pobresa que, al meu coneixement, intenta associar-se a la d’instrucció oficial i escolar. Aquest fet és u dels que ens ha portat a considerar-lo un escrit de transició (potser, nascut en el segle XVIII o amb l’entrada de les escoles com a element d’inculturació de lo castellà, això és, de lo presentat cap a fora com a modern, com a científic, com a alliberador de l’obscurantisme, com d’esquerres, com la veritat…).

En canvi, la jove, creativa, en altres narracions, podria haver agafat una poma (mot que simbolitza el pit, la mamella, la vida, la fecunditat…).

No debades, Jordi Torres i Sociats indica que “hi havia una noia de Sant Feliu Sasserra a qui feien molta gràcia les diademes. Un dia va arribar a casa seva amb una amb tot de floretes de roba. Era una diadema que feia molt de goig; la noia estava molt cofoia amb aquella joia i, amb una gran alegria, s’acostà a la seva mare per ensenyar-li l’objecte que li feia estar tan contenta” (p. 51).

Per consegüent, capim una joveneta receptiva a lo sexual i al lideratge de sa vida: ella es posarà la diadema, circular com la corona que, en antigues civilitzacions de l’orient de la Mar Mediterrània, encara que la portassen els hòmens dalt del cap, volia reflectir que lo femení era lo que predominava, lo que marcava el dia rere dia.

A banda, la fadrina és interessada per la jardineria (és pacient) i per la bellesa de la vida i de la natura (les flors).

Adduirem que la tradició matriarcalista porta la xicota a comentar-ho amb la mare, qui li demana d’on ho ha tret. La filla li respon:

“-Guaiteu, mare. He trobat la Mati i m’ha demanat: ‘Com és que una noia tan garrida com tu no porta diadema?’. Aleshores, jo li he dit que no teníem cèntims per poder-ne comprar. Llavors, ha tret aquesta diadema de dins del cabàs i m’ha dit que era per a mi.

La mare, tot esverada, va demanar:

-Te l’has posada al cap, aquesta diadema?

-No, mare. M’ha fet tanta gràcia que, abans de posar-me-la, volia que vós la veiéssiu.

-Sort n’has tingut. Mira què fa aquesta diadema” (p. 51).

Per consegüent, 1) el fet que la xicota (a qui na Mati ha donat el present) diga que era pobra, no ha estat motiu de menyspreu per part de na Mati i, en acabant, perquè la segona no li fos generosa: ¿és na Mati una dona que vol convidar la filla a ser ella qui faça la seua sexualitat, a viure-la de manera lliure i natural, sincera, en connexió amb lo terrenal? Podríem dir que sí.

De fet, quan la mare diu a la filla que la joveneta ha tingut sort, llança la diadema (els projectes eròtics) al foc (ací, amb significat destructiu, no amb el de vida) i, per eixe motiu, la llegenda agrega un color celestial. Recordem que el blau, sovint, emprat, per exemple, per la dreta en la política (puix que sol aspirar a l’honor, a l’honestedat…, però no amb honor, franquesa i bonesa juntes), no és una color abundant en poemes matriarcalistes…, si no és en nexe amb l’aigua (origen de la vida i que lliga amb les aigües de la maternitat):

“I, agafant-la, la va tirar al foc. La diadema es va encendre igual com si fos pólvora i feia una flama de color blau cel tot provocant uns forts espetecs” (p. 51). Aquest detall dels espetecs ens evocà el fet que, en la Setmana Santa tradicional en terres catalanoparlants, els actes semblants a una “saeta” són pràcticament absents i, com a exemple, només els hem trobats en un relat contat en el Carxe (entremig de terres castellanes de l’històric Regne de Castella, a on, en el segle XIX, s’establiren valencians catalanoparlants).

La mare li addueix que l’endemà na Mati estarà molt malalta. I així va passar.

En la pàgina 52, hi ha una llegenda acurtada, però en què intervé una cinta i amb un argument semblant. I, com que la cinta té a veure amb la maternitat, lo sexual, l’erotisme, la creativitat i lo maternal són vists per la línia progressista capitalista com un mal a extirpar i, com copsem en la llegenda de la diadema, a deixar que s’evadesca… de la ment del Poble.

Finalment, el fet que existesquen aquests relats, ve a plasmar la gran presència que devia tenir lo que, de la ciutat estant (principalment, els més puixants), podrien considerar vicis rurals o de gent de la vila i inculta… El matriarcalisme hi era ben viu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, erotisme en la Catalunya del segle XVIII i festes matriarcals

General, , , , ,

Prosseguint amb l’esmentat llibre de Jordi Torres i Sociats, en l’apartat “La noia que mai estava tipa, convertida en guineu” (p. 46), un dia, la mare diu a la filla:

“-Així et tornessis set anys rabosa i t’atipessis per sempre!

La noia, així que va sentir aquestes paraules, va arrencar a córrer cap al bosc. En arribar enmig d’un camp, es va despullar tot, rebolcant-se per terra i va restar convertida en guilla. Passat els set anys, es rebolcà en el mateix lloc i es tornà noia de bell nou. Se’n va anar a casa seva tot corrent, ja que anava nua”.

Cal dir que, en aquesta narració, hi ha símbols relacionats amb la sexualitat i amb el creixement de la persona. Així, figura el camp (representa la vulva) i, per tant, la filla podríem dir que passa a l’adolescència i li toca espavilar-se (la rabosa de moltes rondalles). Set anys després (biològicament, correspondria cap a dènou anys), la filla reviu lo sexual i, a més, torna a ca la mare i amb la sinceritat (la nuesa) de no haver d’amagar a la mareta el seu pas de xiqueta a xica en plena joventut.

Un poc després, capim un subapartat que també té a veure amb la sexualitat i, a banda, amb presència de bruixes: “Préssecs i orgies per la nit de Sant Joan a Olost” (pp. 47-50). Una de les coses que en destaquem és que, al capdavall, el folklorista català inclou un edicte de 1775 (uns seixanta anys després del Decret de Nova Planta en Catalunya) en què hi ha detalls en nexe amb lo sexual i amb lo eròtic.

Primerament, posa que, entre el dia de Pasqua (normalment, en abril) i el de la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost), “se celebraven unes grans disbauxes i saraus al Lluçanès.
(…) El jovent d’Olost (…) organitzava unes grans orgies” (p. 47) i les bruixes, la nit de Sant Joan feien de les seues, desplegaven tota la seua força i, com ara, convidaven a beuratges i a fruites per fer pecar els jóvens de la vila (pp. 47-48).

De fet, “apareixien unes noies molt simpàtiques i eixerides que sempre portaven uns cistells de préssecs de Sant Joan molt bons que, segons s’explica, els collien a l’hort de casa seva” (p. 48), una collita que també pot representar tenir relacions sexuals un home amb una dona, tret que concorda amb els actes d’aquesta nit.

Igualment, s’iniciaven “jocs amorosos amb les noies. Això, any rere any” (p. 48).

Ara bé: entre la fadrinalla, hi havia un xicot que no hi participava i que, quan és temptat per una joveneta, desitjava estar a prop de la fadrina que el convidava a la fruita.

Nogensmenys, ell, a punt de clavar queixalada al préssec, evocà unes paraules que, de petit, li deia sa mare: que portàs el menjar o la beguda a casa i que, en acabant, ja veurien què ocorre. És a dir, com ens han comentat sobre dones nascudes abans de 1920, les decisions, encara que la darrera paraula fos la de la dona, les tractaven entre tots dos (ací, entre el fill i els altres membres de la casa).

Tot seguit, el minyó pensa en “una altra de les coses que, sovint, deien els més grans” (p. 49), ací, empiulant vellesa i saviesa, puix que el narrador trau l’embruixament i, per això, podríem enllaçar-lo amb les narracions tradicionals que transmetien els majors (normalment, les dones).

Llavors, com que el xicot respon d’acord amb la paraula de la mare i amb la dels ancians, s’allibera de lo que li hauria provocat el préssec i, ben mirat, Jordi Torres i Sociats plasma uns trets que lliguen lo femení amb la jovenesa: “boniques donzelles, les quals, amb la seva radiant joventut i bellesa, feien que els nois beguessin del beuratge que elles preparaven” (p. 49).

En el paràgraf següent, l’autor agrega que “El que s’explica en forma de llegenda, coincideix amb el fet que les autoritats del poble d’Olost” (p. 49) publicaren en un edicte. En la pàgina 50, en què és exposat, Joan Coll del Ram, batle del lloc i del terme d’Olost en 1775, escriu de jugar en tavernes i en hostals, que continuava la disbauxa del jovent junt amb els saraus com també les reunions de “persones de diferents sexes i de diferents classes i condicions, en (…) juntes i diversions”.

Finalment, com que la data que apareix al capdavall del document és d’abril de 1801, podem pensar que qui el signa ho fa emparant-se en l’edicte del segle anterior.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els hòmens i les dones en la maternitat i la criança dels néts

General, , , , ,

Una altra composició en què copsem el tema maternal i que trobàrem el 5 de febrer del 2025, és “Cançó per a una filla” (https://poeteca.cat/ca/poema/712), de Josep Ma. Llompart (Palma, 1925-1993), la qual figura en la web “Poeteca” i que evoca l’acte d’adormir la nena:

“Non, non,

vine, vine son.

 

Ai la meva filla

sola en l’alta nit,

dimonis jugaven

a ditperadit”.

 

 

Com podem veure, l’escriptor trau el tema de la son i la lliga amb la nit, amb el dimoni (u dels trets femenins) i, igualment, amb el típic joc amb què l’adult (ací, un home) facilita el bon dormir de la nina.

Altrament, ell li aporta esperança i s’acosta a la xiqueta. Així, el pare també exerceix un paper que, en la cultura matriarcalista, és ben considerat: fer de mare. No debades, exposa

“Ai la meva filla,

òrfena de son,

ton pare et cerca

per un raig de sol”

 

 

Tot seguit, i, encara que el tema de la sang podria empiular amb el de la primera menstruació, com que es tracta d’una xiqueta de pocs anyets, el vinculem amb el fet que la nena pogués haver-se fet una ferida:

“Ton pare et cercava

pel crit de la sang,

es dreçaven totes

les ones del mar”.

 

 

Aleshores, el poeta amansirà els plors de la filla (les ones marines) i, de pas, enllaça la xiqueta amb una bona dormició (i, ben mirat, ella ho fa com qui somia amb els angelets, ací, simbolitzats per les colomes):

“Ai la meva filla,

soledat del bres.

Colomes volaven

camí del no-res.

 

Non, non,

vine, vine, son”.

 

Un altre poema que hem triat per al tema de la maternitat en nexe amb el matriarcalisme és “A la meva filla Joana” (https://www.ameliallull.com/poemes/a-la-meva-filla-joana), escrit per Amèlia Llull en la web “Amèlia Llull”, a què accedírem el 5 de febrer del 2025. Diu així:

“Sa mare li deia sempre
a na Joana de petita:

‘Te duré a ses vermelletes
perquè no ets bona nina
on com dimonió tendràs
dret a llit, taula i cadira’”.

 

Per tant, podem veure el fer bondat, present en l’educació als xiquets i, a més, en què el diable connecta amb punts claus de la vida diària: 1) el llit on es dorm, 2) la taula on es fa vida social i familiar i 3) la cadira (lloc de trobada i, fins i tot, de raonar amb altres persones. Cal dir que el dimoni és un personatge femení i, per això, com ara, hi ha la dita “On hi ha pèl, hi ha alegria”…, àdhuc, referit a ell.

En canvi, en la segona composició, la mare envia un missatge més positiu a la filla, com si la dona fes un paper més aïna semblant al d’una àvia: de transmissora de la cultura tradicional. Això explica que li diga que

“Tota vida té present
alguns records que no oblida…
Cap al tard el vermell cel
et dirà el que no sabies…
El punt on les paraules són
coverbos… de mare a filla”.

 

Per consegüent, així com, en el primer poema d’aquesta entrada, la dona fa de mare, en el segon, ella té el paper de dona madura (en la tardor de la vida, una època femenina), un moment personal en què, potser la filla tinga el primer nét de la padrina i ella encara li faça de mareta.

¿És, en els darrers dos versos, on la dona més gran fa de mestra a la filla davant una possible qüestió de la dona que ara ja és mare, sobre què li podria dir al nounat o al xiquet de pocs mesos o un poc més grandet? No ho descartem, ja que, com he conegut, això torna a tenir lloc quan sorgeix un tema nou per a la mareta jove: l’educació amb el petit, la qual inclou aquests coverbos (coses gracioses), fins i tot, durant la criança.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació i sexualitat matriarcals, dones que transmeten la Història i mares de llet

General, , , , , ,

Prosseguint amb la composició “Clemència Isaura”, de l’escriptora catalana Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), la jove Clemència se’n va al jardí i, com que tracta bé les plantes, elles li donaran bons fruits:

“que, d’agraïdes se n’alcen,

puix lo que se’ls dóna en vida,

elles tornen en fragància”.

 

A continuació, passem a una escena vespertina, quan un jove (Raül) amb una arpa, se li acosta per si ella accepta festejar amb el minyó. Raül, per exemple, li comenta

“No em porten aquí, senyora,

ni, d’aquest lloc, la frescura,

ni, de les flors, l’hermosura

que mou la brisa al passar.

A contemplar vinc, Clemència,

lo tresor de ta bellesa”.

 

Uns versos després, la fadrina,

“amb sa dida, platicava

sentada en un terraplè,

banyat per la lluna clara.

‘-¿Coneixes algun castell

dels que té aquesta comarca?’,

indiferent preguntà

a la dida que escoltava.

‘-Tots estan deshabitats’,

li respongué sens tardança,

‘a no ser los mals esperits

que sempre hi tenen entrada’.

‘-¿I, en aquest castell, també

poden entrar-hi, Joranda?’

‘- No, filla, que beneïdes

estan ja totes les cambres

i, com, per això, no poden

ells penetrar en les sales,

es queden en lo jardí,

a l’altra part de la tanca’”.

 

Per consegüent, copsem que la dida (la mare de llet) fa el paper de mare i, altrament, podríem dir que de la velleta sàvia i que transmet la història de la comarca, de la terra.  Unes línies després, la jove li diu que li agradaria saber si els esperits

“que, entre tenebres, divaguen

i voltegen lo castell

a penes lo jorn acaba,

tenen la forma d’humans,

altiva, hermosa i galana,

lo mirar que arriba al cor

i dolcíssimes paraules?…’.

‘-¡Ai, filla de mon amor!

Tenen la forma que espanta!

los hi espurnen foc los ulls

i llur boca sempre brama,

los llurs cabells són com serps

que, per lo llur front, s’enllacen

i tenen les ungles corves

com la fauç que l’herba talla.

¡Ai, filla de mon amor!

Quan arribe la vesprada,

no baixes mai al jardí

a cuidar les tendres plantes,

ni t’acostes a la font

a buscar de l’aigua mansa,

perquè, en lo seu pur cristall,

si t’emmiralles la cara;

pot sortir-te una visió

fent-te visatges que espanten

que et facen tancar los ulls

fent-te caure desmaiada’”.

 

Així, com es reflecteix en relats, sobretot, eròtics i de bruixes, la nit connecta amb lo femení i, ben mirat, es vincula amb lo negatiu. Adduirem que, en aquestes línies, la fadrina, oberta a la realitat, connecta amb lo matriarcalista: l’obagor, el final del dia, el cor (la franquesa que li podria transmetre la dona). Però encara ho farà més i, de pas, amb la serp (la dona que toca els peus en terra i com el cicle de la vida, en què enllacen el cap i la cua), el front (on alguns xiquets de determinades rondalles porten un estel com a fills de reis), la corba (detall feminal) com també ho és la falç (símbol que té a veure amb la fecunditat i amb la renovació de les collites).

És més, la dona lliga la vesprada amb un moment d’activitat de la jove (de fet, la trau junt amb el jardí i amb l’aigua).

Nogensmenys, la minyona pensava

“és un àngel, com aquells

que, en lo cel, tenen la planta”

 

i evoca el trobador Raül, polsant l’arpa, i ella sospira

“de la boca perfumada”.

 

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal del segle XIX, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, hem recorregut a poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), en què capim temes, com ara, la maternitat, la relació mare-fill o, encara que siga en menor grau (però en la lletra), el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, en l’obra “Poesies catalanes”, publicada en Barcelona en 1888 amb el pseudònim Dolors Monserdà de Macià.

En aquest llibre, ho reflecteix en la composició “A Déu” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Deu), a què accedírem en “Viquitexts” (com també ho faran les entrades següents en nexe amb l’esmentada autora), en què hi ha versos que evoquen la cultura colla (d’Amèrica del Sud), quan el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra):

“De la pols del no-res, Vós me formàreu

i, en la matèria de mon cos, posàreu

un cor, un esperit”.

 

Un poc després, la poetessa connecta amb lo tel·lúric:

“Tot lo que sento en mi, quant me rodeja,

tot quant ma vida alenta i hermoseja,

ho dec a vostre amor;

deixeu-me, doncs, que la primera segada

que he fet al cor, la posi enamorada

a vostres peus, Senyor”.

 

Aquests versos es poden llegir com que la part activa i la passiva van unides, així com ho fan l’home i la dona o bé la mare i el fill.

Un altre poema de la mateixa corda, però relatiu a la maternitat i a l’empelt entre la mare (fins i tot, com a educadora) i els xiquets, és “La Nit de Reis” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_nit_de_Reys), en aquesta web. Així, una dona pobra, que fa més hores que un rellotge i forta, es prepara per a la Nit de Reis:

“La Nit de Reis n’és vinguda

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare

tot mirant-se el seu infant:

‘-Mareta’, li diu la nina,

‘fiqueu-me al llit, que és prou tard

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat’.

‘-¡Qui sap si vindran, filleta!

Lo nostre pis, ¡és tan alt!’.

‘-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

I, a fe, mare, que els espero

amb gran desig aquest any.

¡Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha baix!’.

‘-Les nines son per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu, fill meu, que estàs descalça,

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves’.

‘-¡Ai, mare: no em feu plorar!

Ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em duguen la nina,

que jo sempre he demanat!’”.

 

 

Per tant, la filla, com molts xiquets, té un propòsit i, encara que la mare va per un altre camí i empiula amb la nina, al capdavall, cedirà a l’objectiu de la nena i aniran per la mateixa via, entre d’altres coses, perquè la dona permet que li expresse el seu sentiment i el seu punt de vista:

“Des de l’any que van portar-la,

a la nena, que està baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo, de nit, l’he somiat.

‘-¡Ai, mare, i que n’és, d’hermosa!

¡i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

(…) ¡Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

Puix, si demà, quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que, de nit, la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que, al dormir-me,

mai més torne a despertar!

 

(…) ‘-Ves-te’n al llit, amor meva’,

li digué amb febrós afany,

‘- Ves, mes, a Déu, no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges, tindràs’”.

 

Això explica que, després, Dolors Monserdà indique que,

“Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca (…).

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat”.

 

I, més encara: la nineta s’ajusta a com volia la xiqueta: boqueta, dentetes, vestidet, mitges, barret, guants…

Finalment, l’escriptora reflecteix que la mare ha fet costat la nina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra, bona avinença i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema exposat per l’autora de Monistrol de Calders en aquest ramell, i en què copsem la sexualitat matriarcal junt amb el sentiment de pertinença a la terra i, a més, la maternitat (mitjançant simbolisme relacionat amb la mare), és “A l’Anna i en Sergi” (pp. 135-136), amb motiu d’un enllaç. Així, comença parlant d’una prometença i d’una amor exuberant que, a banda, es vincula amb lo tel·lúric:
“Heu triat un lloc d’història

les coves de Serinyà,

un indret ple d’encanteri

per unir el vostre demà” 

 

i que és en la comarca catalana del Pla de l’Estany.

Per consegüent, connecten amb la mare, amb el passat i ho fan junts.

A continuació, indica que,

“A Mas Palau tindreu la casa

que heu comprat amb il·lusió (…).

Però voldria fer memòria

recordant el temps passat”.

 

Ben avançada la lletra, torna a evocar, si bé passatges favorables de la vida:

“I també faig recordança

compartint els bons moments,

quan estàvem d’acampada

en gaudíem molt contents”.

 

Finalment, després de les tasques diferents que fa cada u durant part de la seua jovenesa (ella, estudis universitaris), continuen plegats:

“Avui dia ets bona mestra

de l’educació infantil,

que aquest do per la quitxalla

us porti alegries mil”.

 

Això explica que, en uns dels darrers versos, llegim

“Ara sí, vull desitjar-vos

pel camí que us heu traçat”.

 

En una composició que figura més avant, “Aliança en primavera” (p. 144), recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, Rosa Rovira Sancho trau uns versos en què apareixen dues persones (potser jóvens) receptives, àdhuc, a altres de més edat que ells:

“l’atracció va anar augmentant,

i l’afany de voler aprendre

amb consells de goig i encant”,

 

això és, sobretot, per a la vida diària i per a l’esdevenidor.

Igualment, afig que la fadrina és

“Una núvia llesta i culta

pianista amb vocació,

molt tranquil·la i reposada

i un gran do de reflexió”.

 

Per a rematar l’escrit, la poetessa, com qui ha passat per diferents etapes de la vida, indica que,

“En aquesta nova etapa

teniu somnis per complir,

d’ajudar-vos l’un a l’altre

d’avinença i compartir”,

 

paraules en nexe amb la cultura matriarcalista, bé en lo sexual, bé en lo quotidià, bé en lo educatiu.

Un altre poema de la mateixa corda, amb trets semblants i que té a veure amb la sexualitat matriarcal, és “A la Isabel i en Joan” (p. 145), en què una parella celebra els vint-i-dos anys de casats:

“Isa, tu ets bona germana

sempre a punt per escoltar,

ets seriosa i compassiva

per donar un cop de mà.

 

Tu Joan, ets un manetes

(…) entre amics i en la família

sempre hi regna bon ambient”.

 

Així, ens trobem amb un matrimoni amb bona compenetració entre tots dos. I, com a resultat, l’escriptora li agrega

“Pels dos fills que tant t’estimes

ets bon pare i bon amic,

i també per a les nores

tens un tracte molt bonic”.

 

O siga que captem la figura del pare que també acull bé i desenvolupa la part maternal de la persona. No debades, entre els darrers versos, podem llegir que,

“Amb aquesta avinença

continueu sempre endavant

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”,

 

 

mots que tenen a veure amb el model de vida matriarcalista: unió de bona avinença, fruïció i tocar els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)