Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

El contacte matriarcal amb la Natura, el nexe amb la mare i l’educació vernacla

General, , , , ,

Un poema molt representatiu de la literatura matriarcal reflectida en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, del poeta de Rupit, és “M’agrada”(p. 41), en què exposa molts detalls de la vall i, sobretot, la maternitat (la qual ell enllaça amb la Mare Terra i amb l’educació fruit del contacte amb la natura i d’una actitud receptiva, afectiva i com la del nen que escolta l’àvia). Cal dir que, aquesta manera de respondre, no abraça la prepotència, ni intenta, inicialment, traure’n suc per a profit d’una minoria privilegiada legalment i no vernacla. En primer lloc, exposarem els versos:

“M’agrada pujar a la muntanya més alta

i veure la terra mansoia sota els meus peus,

sentir l’oreig que em besa a cada galta

i esguardar eixa contrada sarguida de conreus.

 

M’agrada escoltar embadalit la lletania

d’una font ben generosa, un dia cap al tard,

sentir dels ocells i del vent la companyia

i dins d’aquest silenci,  quedar-m’hi endormiscat.

 

M’agrada restar assegut sobre una penya

i veure el llamp esquinçar la negra nit.

El llibre de la Natura, quant t’ensenya!

És la millor escola per aprendre-hi un nen petit.

 

M’agrada anar a dormir quan la jornada ha sigut forta,

m’agrada fer l’amor si aquest és correspost,

m’agrada no tenir mai tancada la porta:

Qui pot robar-me els sentiments del cor?”.

 

Com podem veure, en els primers versos, no uneix tenir la terra sota els peus del poeta…, com ara, amb explotar-la, ans a poder captar lo que eixe punt geogràfic li permet, com si ell fos una àguila enmig d’una vall. 

En la segona estrofa, apareix la font (de vida, la mare) i la fa generosa…, junt amb la vesprada (u dels moments femenins del dia), aus, el vent (les tendències) i el silenci (la contemplació). I, més encara: comenta que li complau escoltar (un detall propi dels Pobles matriarcalistes).

A continuació, copsem que la dona (la penya, tel·lúrica) li dóna força i que, a més, ell no intenta (ni es proposa) badar-la, ni fer-la miques. A banda, agraeix una miqueta de llum en l’obagor de la nit, això és, un xic (com a mínim) d’esper.

Igualment, Miquel Banús i Blanch considera que la relació amb la Natura és la millor manera d’aprendre per a la vida.

Afegirem que, de fet, els llauradors hi empiulen molt. Com a exemple, alguns dels trets que ens han comentat sobre ells són la seua naturalitat (les coses, com són) juntament amb la bonesa, que no van amb dobles intencions, ni amb la hipocresia, el seu realisme, que ensenyen mitjançant comparacions amb la natura, que confien que la llavor colgada done els seus fruits, que ens diuen que les coses tenen un procés i que cal tenir paciència, que fan les coses pas a pas. Àdhuc, ens han adduït que n’hi havia que deixaven una part de la collita, no sols per als pobres, sinó, igualment, per als animalets (com ens digué, pel 2010, un amic valencià molt coneixedor de la cultura colla), etc.

En eixe sentit, també es plasma el matriarcalisme, com un estil de vida en què se cerca la moderació: 1) una bona nit després d’una jornada forta, 2) una sexualitat en què el bon cor és present i no, com ara, acompanyat d’intents de sotmetre l’altra banda (propi de les actituds patriarcals), 3) estar oberts a tots i l’hospitalitat al necessitat (encara que ho siga només un moment) i, òbviament, 4) protegir el cor, els sentiments, el nen psicològic que encara conserven les persones que, fins i tot, amb més de noranta anys, estan creatives (però que no abracen l’elitisme).

No debades, en una composició posterior, “Records d’infantesa” (p. 44), escriu sobre sa mare i la costura, en lloc de parlar sobre persones molt famoses, junt amb els gatets, o siga, ens evoca exemples de la senzillesa en la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal: sembra, senzillesa, boscana, pacífica i oberta

General, , , , , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, però per mitjà de poemes que figuren en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, en copsem molts i de temes diferents en la segona part de l’obra, quan tracta sobre petites coses de la vida. Així, en la composició “Engrunes” (p. 37), podríem dir que plasma la sembra, els fonaments, el projecte que podrà quallar en l’esdevenidor. Per exemple, escriu que,

“De les runes de la vida

sortiran uns nous valors,

però no vulguis saber el dia;

ara sembren les llavors”.

 

Per tant, empiula amb l’inici de l’hivern (època que, simbòlicament, representa la sembra i la naixença dels néts, dels infants) i amb l’esperança en el demà: els vells colguen sota terra i els nadons contribueixen a conservar-la fèrtil.

En uns altres versos d’aquest poema, exposa

“Sóc com una flor boscana

que entre grenys hagi arrelat,

lletja si vols, però ufana.

Visc en plena llibertat”.

 

Al meu coneixement, el bosc, els grenys, la lletjor i la llibertat, per al poeta de Rupit, tenen a veure amb lo rural…, vist de lo urbà estant. Això ens podria evocar el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”. Com sabem, les grans ciutats no solen estar al costat de boscs.

A banda, Miquel Banús i Blanch, en aquest llibre, també comenta alguns trets de què ens han parlat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en unes línies que semblen una sentència d’un vell o, si més no, d’un savi de la vida i educador, com si fossen paraules d’ancians a xiquets (o a jóvens). Per descomptat, tenen molt a veure amb l’educació matriarcal:

“A voltes per estar bé

poca cosa es necessita:

tastar de tot una mica

i no abusar mai de res”.

 

En eixe sentit, no es desentén del paper decisiu de sa mare i de lo que ella li ensenyava:

“Recordo encara, – com si fos ara,

aquells bells contes – tan rebonics

que m’explicava – a la vesprada

la meva mare – portant-me al llit” (p. 37).

 

Per consegüent, captem una mareta amb bona psicologia i que sabia menar el fill, per a fer-li més grats la necessitat de dormir i, de rebot, un bon son, fets que enllacen amb la maternitat i, òbviament, amb el matriarcalisme que ella reflectia mentres que, al mateix temps, li transmetia rondalles (una part més de la cultura tradicional catalana, altra vegada, per mitjà de la dona).

En el poema “No sé i voldria saber” (p. 38), l’escriptor de Rupit es fa unes qüestions relacionades amb la vida i amb el dia rere dia. A més, totes elles enllacen amb lo matriarcal:

“No sé i voldria saber

si fa falta tanta guerra

que desfà tota la terra,

i tot, a canvi de què?

 

No sé i voldria saber

si la vida que és tan bonica,

glop a glop, de mica en mica,

per què l’home la vol desfer?” (p. 38).

 

Aquestes paraules solen estar molt associades a les dones, en el tema de la maternitat i de l’estima que tenen pels fills: elles els tractaren en l’època de l’embaràs, les mares són les principals educadores dels fills, no solen promoure la guerra, ni els enfrontaments, sinó els pactes, la pau, el pacifisme i forjar ponts amb el proïsme.

Més avant, en la composició “Quan era petit” (p. 40), escriu sobre la curiositat de l’infant, sobre els records d’infantesa i que l’escriptor prefereix continuar amb molts trets que solem vincular amb els xiquets. Així, diu

“Quan era petit pensava

(…) que els homes tots s’estimaven

i era tot felicitat.

 

Enfilat a la finestra,

amb curiositat d’infant,

hagués dona mitja vida

per conèixer el món dels grans.

 

Ara que ja el conec massa,

vos ho asseguro formal,

tanco de cop la finestra

i em sap greu de ser-ne gran.

Dolços records d’infantesa,

de quan tenia pocs anys” .

 

El dia que plasmí aquest darrer poema, el 15 de desembre del 2024, no solament evoquí persones nascudes en els anys vint (o abans) del segle XX i que tenien bona avinença amb els xiquets, tot i que els primers ja tenien més de huitanta-cinc anys, sinó que, igualment, preferien la senzillesa d’un nen a moltes característiques que captaven en persones de la seua edat i que ells, gràcies a la connexió que mantenien amb persones de totes les edats, encara romanien esperançats i somreien a la vida.

Sobre això, el 16 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929), pacifista en la seua manera de viure, ens escrivia en un correu electrònic: “Aquests que has enviat hui, de versos de Miquel Banús, m’han commogut. Els somnis de la infantesa i la realitat de les guerres. Potser sí que no val la pena fer-nos grans, per aquestes realitats tan mesquines!!!!”, a què responguérem “Miquel Banús i Blanch (nascut en 1939) plasma esperança. Joan Sala Vila (1929) sí que visqué durant la guerra en plena infància. Els poemes, en relació amb la vellesa, són semblants: abunden la senzillesa i els xicotets detalls de la vida”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, fortes i molt obertes

General, , , , ,

En l’article “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el nombre 77 de “Lo Pedrís”, un butlletí de Vilaplana (població de la comarca catalana del Baix Camp), captem el paper de les dones. Així, la néta Diana Juanpere, amb motiu del centenari de la padrina (en el 2019), escriu que “La vida que van compartir l’àvia i l’avi i la família i el món que van crear va esdevenir (…) un paradís per nosaltres, els néts. Els estius a Vilaplana amb els avis eren, sobretot, quan érem petits i adolescents però encara avui, un espai de llibertat i de contacte amb la tradició que l’àvia i l’avi donaven forma amb converses, tendresa i jocs senzills que ens despertaven la curiositat i l’amor per aquesta terra”. Cal dir que els adjectius que associa amb els avis apareixen en moltes fonts sobre cultures matriarcalistes i, a més, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, exposa festes i celebracions que feien en família, com ara, el tió (per Nadal), bunyols (per Setmana Santa), en l’hort, etc.. “Però, sobretot, és el que hi hem vist i veiem el que avui prenem d’exemple per encarar la nostra vida d’adults: una vida tranquil·la, de feina diària, de contacte amb la terra, de distraccions modestes i una casa sempre alegre i amb gent que hi passa”.

Igualment, la néta afig que, “Amb l’àvia, compartim també moltes converses en què ens explica històries de la família i del poble, relats d’un passat proper que mantenen vius personatges, episodis, sensacions i experiències que configuren el nostre imaginari familiar” i posa que “Aquestes converses als matins al menjador, a les sobretaules llargues o als vespres a la fresca, aquí, a l’hort, ens fan apropar-nos també a la nena i la noia que l’àvia va ser, a les estones que passava amb la Padrina, als tombs pel poble que feia de joveneta amb les amigues” com també a altres èpoques i a més persones. Per tant, la dona (Mercè) és la principal transmissora de la cultura tradicional.

En acabant, indica que la padrina és “Una dona forta, que (…) va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família i educar els fills segons les seves conviccions. Dins d’aquest matriarcat (…),  la Mercè va esdevenir l’àvia (…) lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment”.

A banda, dirigint-se a l’àvia, Diana Juanpere addueix que la centenària està oberta a l’actualitat i, sobre el nexe que la Mercè té amb el poble i amb la terra (per exemple, en un poema que féu en 1933, i que fou publicat en el setmanari catequístic “Revista L’Eixerit”), “ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita i que va plasmar en aquest bonic poema: 

El MEU POBLE
El meu poble és molt petit,
però també molt alegre.
A l’hivern té moltes neus
i a l’estiu els camps verdegen.
 
Per vora passa un riuet
on tota la gent hi renta,
i a l’estiu tots hi anem
a tocar l’aigüeta fresca.
 
Al poble de Vilaplana
a l’hivern hi fa molt fred,
i tothom s’amaga a casa
vora el foc arrupidet.

 

Mercè Huguet (13 anys)

Capitana de les eixerides de Vilaplana”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Pedagogia matriarcal: dones que fan de sopluig, fortes i bondadoses

General, , , , , , ,

Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu “Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

“La meva família és un matriarcat” (Elisenda Ortega): pedagogia matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema de la pedagogia matriarcal, en l’entrada “Mare, mares” (https://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), de l’andorrana Elisenda Ortega (pintora i mestra de restauració) i publicada en el blog “Muntanyes encantades”, a què accedírem el 1r d’octubre del 2024, exposa “un homenatge a la meva mare i totes les mares de la meva família”. Direm que podríem haver-lo inclòs en el punt relacionat amb la maternitat, però que hem considerat adient posar-lo en el de l’educació. Molt prompte, escriu “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que, al seu entorn, tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo com tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa; i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats”.

Cal dir que aquests trets (o, si més no, bona part) enllacen amb personatges de moltes rondalles vernacles i, igualment, amb moltes dones nascudes entre 1870 i 1920 (de què ens han reportat) i, a més, en persones que han rebut una educació matriarcal i que, com ara, ho plasmen en la poesia.

A banda, posa “Jo he tingut tres mares. La meva mare, a qui sempre m’he sentit molt vinculada i unida; i les meves ‘tietes’, cadascuna d’elles ha estat, i és, per a mi, sempre, molt important, un exemple de vida. L’alegria que sempre les ha envoltat i que han després i que encara avui fa que siguin el centre de les reunions familiars”, és a dir, un tema de conversa.

Un tema interessant que reflecteix Elisenda Ortega és l’obertura junt amb la paciència que tenien les dones en educar-los o, simplement, en les relacions amb els més jóvens. Així, diu “Recorde quan m’esperava, asseguda en una cadireta, que la meva mare acabés la feina a la cuina, me la mirava i deia ‘Encara no?’ i anava esperant fins que em podia seure a la seva falda i ‘mimar-me’. I jo li feia prometre que mai no es moriria, almenys, fins que fos moolt gran, i ella m’ho prometia… Ha complert la seva promesa”.

Tot seguit, comenta que “Avui em miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que hem heretat i ampliat les seves filles i néts, s’ha transmés als besnéts i als rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida: sense ell seríem com les plantes sense llum, no podríem créixer”.

Al capdavall de l’entrada, la pintora i restauradora addueix que “Una mare té una sola arrel que la manté ben subjecta a terra, però amb molts braços que donen recer a tots els que estimen” i més: “Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions, crec en el ferm paper del pare, però aquesta serà una altra entrada…”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La pedagogia matriarcal: dones que fan costat, didàctiques i molt obertes

General, , , , ,

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, en l’entrada “A la meva mare…” (http://joanbrunetmauri.cat/a-la-mare), la qual figura en el blog “Joan Brunet i Mauri”, l’autor i jornalista, Joan Brunet i Mauri (nascut en Sabadell en 1948), exposa un escrit amb molts trets que empiulen amb la pedagogia matriarcal.

Així, com, més d’una vegada, es pot llegir en publicacions relatives a persones que han deixat empremta, comenta que “Hi ha persones que segurament mai no passaran a formar part de la història col·lectiva. (…) Es tracta de persones anònimes que, al llarg de la seva vida, han actuat discretament i han donat testimoni de sensatesa, de tenacitat, de tolerància, de comprensió, de solidaritat. Uns valors que, atès els temps que corren, no són gens menyspreables. Són persones, en definitiva, que, malgrat [que] el seu nom no figurarà ni en els llibres d’història, ni en cap registre o plana a Internet, hauran deixat petjada profunda entre les persones que les han tractat”.

Tot seguit, addueix que “Són persones que hom diria que només van néixer i viure per ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i crea complicitats entre les persones més properes”. Aquestes paraules referents a educació i a ser el pal de paller, com veurem més avant, enllacen amb la figura de la mare i amb les dones. I, més encara, en els Pobles matriarcalistes.

A banda, indica que “Hi ha persones que mai no passaran a la història col·lectiva però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la història personal de cadascú. (…) Persones que troben el seu goig de viure i la seva alegria de ser en el goig de viure i en l’alegria de ser dels altres. Aquestes persones anònimes, treballadores incansables, sàvies, discretes, disposades a ajudar, tenaces, tolerants, són també les que voldríem sovintegessin més en una societat com la nostra, tan marcada pels egoismes, per les rancúnies, pels odis que a enlloc no acondueixen”.

En escriure sobre sa mare, afig que, “en fer record d’ella –de la meva mare–, en vull fer també de les persones –pares, mares, dones i homes– que, com ella, han estat o són treballadores i treballadors incansables per la consecució d’uns ideals sense esperar a canvi cap mena de recompensa ni cap mena de reconeixement. En tenen prou en rebre l’estima i la consideració dels que les envolten.

La meva mare, l’Anna Mauri i Gallifa, ha estat una d’aquestes persones. Esposa amatent, mare proverbial, àvia encisadora, amiga que mai no oblida i s’oblida. La seva néta més gran, es referia a l’àvia Anna com una persona ‘sempre riallera, sempre contenta, sempre alegre, sempre didàctica, sempre boníssima conversadora’”.

Al capdavall de l’article, el jornalista posa que, “de la mateixa manera que, en d’altres casos, el record de les bones persones impregna per sempre més la vida d’aquells que les han tractat i les han conegut”.

Finalment, direm que moltes de les característiques que trau Joan Brunet i Mauri sobre la manera d’actuar i de respondre, ens les han plasmades en escrits (o bé en comentaris) que tenien a veure amb l’educació que havien rebut i, igualment, amb records i amb vivències que havien viscut junt amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la casa pairal i la maternitat

General, , , , ,

Una altra composició que Felicita exposa en el mateix blog, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ací, mitjançant el simbolisme de la casa pairal), és “La meva llar” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/la-meva-llar.html), en què escriu

“Oh, casa pairal,

sempre recordada!

davant solellosa, darrera ombrejada,

tan blanca i polida com ma jovenesa

tan clara i alegre com nostra infantesa.

 

El bassal de l’hort voltat de pollancres…

amb tots els amics en temps de vacances (….).

Dels daurats raïms, penjant de la parra

sento la dolçor, la boca ensucrada…

De l’arbre surer de frondoses branques

sento la frescor de l’ombra anhelada”.

 

Com podem veure, l’escriptora posa, primerament, la casa; en acabant, passa a les dues parts de la persona i les situa en el lloc adient (davant-sol, darrere-ombra). A més, trau la natura del camp (l’hort), arbres i els amics.

A banda, els penjolls de raïms encara són en la parra i ella en destaca la dolçor; i, quant a l’alzina sureda, direm que és un arbre baix del qual es feien pactes de paraula i en línia amb el matriarcalisme com també aplecs de veïns de la localitat o de la zona. I si, per una banda, la dolçor va vinculada amb un fruit que es cull en la tardor (el raïm), per una altra, l’arbre surer ho fa amb un ambient fresquívol i femení (ja que inclou l’ombra, un altre tret matriarcalista i en nexe, si més no, amb la tardor). Per això, resulta interessant que Felicita Sagrera i Riera indique que lo ombrívol (que, àdhuc, enllaça amb lo maternal) siga desitjat.

Després, evoca l’escola (i cal situar-nos en els anys vint i primeries dels trenta del segle XX) i amb l’educació matriarcal que hi rebrien els xiquets (sobretot, fora de lo que s’instruís):

“Sortint de l’escola l’estol de mainada

fèiem cap a l’era… a l’era enyorada

testimoni viu de jocs i rialles,

rotllanes i contes, amicals trobades”.

 

Per consegüent, ens parla de detalls tradicionals en la cultura catalana: rotllanes (balls), rondalles (serien en català) i trobades (l’aplec és molt característic dels Pobles matriarcals).

En l’estrofa vinent, passa a la foscúria del dia, un moment que acull la maternitat (així com l’hivern ho fa amb Nostra Senyora i el Nen):

“I arribant la nit, sota l’estelada

amb el xiu-xiueig d’alguna besada

blanques il·lusions, dolces confidències,

paraules d’amor, sospirs… i silencis”.

 

Afegirem que l’exposició evoluciona de més claror a foscor (de la infantesa a la vellesa). I, com en l’hivern, la vida és una realitat i la poetessa estima la terra (ací, la casa on nasqué, on es crià i on rebé molta de la seua educació, no sols la infantil, junt amb l’entorn):

“Tot en el record ha quedat enrera

la casa, els amics, el bassal i l’era…

Oh, casa pairal sempre recordada!

Siguis beneïda, tant com enyorada!

 

Agost 1994”.

Finalment, adduirem que, en aquest poema, l’enyorança té un significat positiu: record del passat, no girar-hi l’esquena, ans acollir-lo juntament amb les altres etapes de la vida. Empiulant amb això, resulta significatiu un comentari anònim que li escrigué una persona (possiblement, en plena jovenesa), quan l’autora dels versos ja tenia huitanta-huit anys: “Gràcies per demostrar que, pel romanticisme, no hi ha edat.

Quan sigui gran, vull ser com tu.

Espero que continuïs escrivint i dibuixant molt de temps”.

Sobre aquesta activitat, malgrat l’edat, agregaré que, en el 2021, quan Pere Riutort ja havia fet els huitanta-sis anys, em digué per telèfon que escrivia pensaments i temes que, com podíem captar, eren dels que més li interessaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, cançons per a nens i agraïment a la Mare Terra

General, , , , ,

Un altre poeta que també trau el tema de la maternitat, com ara, escrivint sobre les cançons de bressol, és Joan Sala Vila. Així, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, ho fa, per exemple, en la composició “Què vols?” (pp. 48-49). Com si l’escriptor (simbolitzat per un xiquet) parlàs amb sa mareta biològica, diu:

“Vull que em cantis una cançó

íntima, que se l’emporti el vent,

i adormir-me a l’ombra del cirerer (…).

Vull que em cantis una cançó,

cançó de mare adormint el seu fillet,

fillets sempre som, els anys no sumen,

el somriure del nen, felicitat mare”.

 

 

Després, el fillet, encara en nexe amb la mare, li demana que en cante sobre una tasca del camp:

“Vull que em cantis una cançó,

aquella que el pare cantava segant el blat,

mentre l’avi lligava les garbes

grans d’una espiga tastava la mare.

(…) a casa tothom cantava la cançó del segador”.

 

Posteriorment, posa uns versos que tenen a veure amb el fet de ser pares altra vegada:

“Vull que em cantis una cançó,

Aquella, que pare i mare cantaven,

quan abraçats s’estimaven

i somrients es deien aviat serem pares”.

 

Al capdavall, plasma unes línies amb què Joan Sala Vila torna a la mareta i als pares:
“Vull que em cantis una cançó,

aquella que mare i pare em cantaven

quan al vespre em portaven al llit”.

 

Com podem veure, el tema de la maternitat (ací, reflectint l’educació matriarcal en casa, en el camp i quan els pares eren a prop del bressol i facilitaven el son del nen) apareix al llarg de la composició.

Empiulant amb aquest poema, en u posterior, “Un nou dia” (p. 57), en la mateixa obra, copsem la figura de la Mare Terra i que tots en som fills junt amb trets matriarcalistes (com ara, l’aprovació de les actituds pacifistes):

“Jo sóc u, però la humanitat en som molts,

i tots hem de ser el mateix jo en la pau.

(…) Amb l’imperi de l’amor viurem en pau,

si avui visc en pau, serà el meu tribut.

Cada nou dia és un clam d’amor per la pau”.

 

De fet, en un altre escrit, “Bon dia” (p. 74), hi ha trets que tenen a veure amb l’acció de gràcies i amb l’agraïment a la Mare Terra, la mare de tots. Per exemple, quan posa

“Bon dia, em diu la terra que trepitjo,

bon dia, el roc que m’entrebanca,

bon dia, la flor que vol la meva mà per fer el meu ram,

bon dia, la perdiu que aixeca el vol muntanya amunt,

bon dia, la llebre que fuig del perill dels homes,

bon dia, la serp que s’arrossega i cargola,

bon dia, el ventijol que m’acarona la cara,

bon dia, la veu del programa del meu jo.

Bon dia, em diu el cosmos si saps ser amor.

Bon dia, a cau d’orella em diu la fe,

al cim de la muntanya t’espera Déu”.

 

Finalment, direm que, el 15 de novembre del 2024, aquest poema em féu recordar que, durant els viatges que féiem els meus pares i els fills en la meua jovenesa (nasquí en 1971), ma mare era qui més captava els xicotets detalls (com ara, una floreta) i, mentrestant, jo em sentia més atret per lo que em semblaven presents de la natura a les persones i pel paisatge. Et demanaves com era possible que la Terra tingués tantes preciositats i veies que podíem fruir-les i que calia tractar-les bé: lo que Joan Sala Vila diu el cosmos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, per a la pau, en pro de la Mare Terra i oberta als altres

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, en què es reflecteix l’educació matriarcal, és “Déu és en mi” (pp. 76-77). En primer lloc, direm que, indistintament que aparega la figura de Déu, és cert que, quan les persones tenim res que transcendeix, que va més enllà de lo que podria ser, com ara, primar alguna cosa individual per damunt, estem en una actitud més creativa i, així, per exemple, disposats a escoltar, detall que té molt a veure amb el matriarcalisme. De pas, podem fer que siga bo per a nosaltres i per a moltes persones.

Quant als versos, n’hi ha alguns en què diu

“Déu, natura, humanitat.

L’argument que convenç,

l’amor.

Estimar la natura i la humanitat

porta a conèixer Déu i estimar-lo.

(…) Si no vius l’amor de Déu i la natura

no respectaràs els altres

i tu, creient-te déu sembraràs l’odi.

Consulta el teu cor,

escolta els seus missatges

i sentiràs el clam dels humans,

estimant-nos com a germans”.

 

En relació amb els quatre primers versos que hem posat, el 28 d’agost del 2024 enviàrem un correu electrònic a l’autor, Joan Sala Vila, i li déiem “sembla que vincules Déu amb la maternitat, amb la terra, una mena de Mare Terra, com també he captat en altres poemes”. Ens respongué “Déu és el pare i la mare de tota la humanitat i el creador de

tota la natura” (sic).

Per consegüent, ens trobem davant una cosmovisió molt en línia amb el matriarcalisme. De fet, en algunes composicions, apareix lo actiu i lo passiu i, això sí, predomina lo maternal, lo que empiula amb la terra, la realitat.

En acabant, li vaig afegir que, “En les cultures matriarcalistes, la divinitat prioritària és femenina: la deessa mare. Però hi ha un vincle estret (en lloc de lluita) entre ambdues. Així, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud (…), el déu Sol envia els raigs a la Pachamama, a la Mare Terra” i ens plasmà “D’acord. Molt interessant”. Llavors, li escriguí que els versos esmentats ens recordaven una rondalla catalana de què parlarem després, recollida en el segle XIX.

En eixe sentit, en aquestes línies del poema, la vida està en nexe amb la natura, amb el desenvolupament de la persona, amb el respecte al proïsme, amb la pau i, igualment, amb el cor (els sentiments personals i els d’altri) i copsem el pròxim, la germanor, l’amor (l’estima), en el sentit cristià del poeta de Granollers.

Per això, al capdavall, indica que

“Només l’amor trinitari,

Déu, natura, humanitat

és la pau.

Perquè Déu és en mi,

i jo en Ell”,

 

i, així, Joan Sala Vila trau un cristianisme i una educació que abracen la Mare Terra, els altres i que ens pot evocar el Ying i el Yang, lo interior i lo exterior, encara que, finalment, ell prioritza detalls que plasmen moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Quant al comentari que ens féu, ens podria evocar la rondalla “La Creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire”, dels anys setanta del segle XIX: malgrat que Déu (com també el déu Sol en la cultura colla) crea la humanitat, la vida, diu a la Mare Terra que ella mantindrà lo que en el món es cria i que, a més, tindrà molta força, perquè tot tornarà a la terra. Això enllaça amb el fet que, en més d’una cultura, som terra que camina i que, en acabant, tornem a la Mare (a la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que afavoreixen la creativitat i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, i en què captem trets en relació amb l’educació matriarcal, és “La meva força” (p. 69). Ben avançat l’escrit, posa que

“La pedagogia de la pau

la practica el jardiner que té cura de les plantes de convivència.

La meva força no és física,

és la mà estesa que rega amb l’aigua del cor

perquè els arbres del jardí donin bons fruits.

La pau i l’amor són pedagogs

i, a la vegada, són els fruits dels arbres de l’existència.

Ho són quan els jardiners són pau i amor”.

 

Per tant, apareix la figura del jardiner (qui podria representar els pares, els educadors, cada persona), les plantes (la resta de la societat, especialment, els xiquets i cada projecte, de la mateixa manera que una planta petita està vinculada amb l’esperança) i els arbres (els pares i els avis).

A més, el poeta s’obri a forjar ponts amb els altres (la mà estesa) i a fer possible que cada u (cada arbre) puga desenvolupar la seua creativitat.

A banda, el fet d’incloure la pau i l’amor (en el sentit cristià, que no en l’eròtic) com a pilars de la pedagogia, empiula amb el matriarcalisme i, igualment, amb la maternitat, per exemple, en línia amb unes paraules que sol dir més d’una dona (i que hem oït): “Lo que menys voldria una mare és que un fill se n’haja d’anar a la guerra. L’ha tingut nou mesos en el seu cos i l’estima”. També indica que la pau i l’amor resulten de l’educació, la qual, com posa en el darrer vers, depén dels jardiners (això és, dels pares i dels avis).

Una altra composició en l’esmentada obra, i amb temes de la mateixa corda, és “Espera’m, no te’n vagis” (p. 71). Així, l’escriptor plasma que

“Cap al tard, assegut sobre una pedra

contemplo el sol.

(…) Lentament, el sol s’amaga rere una muntanya”

 

i el poeta se’n va a casa. Quan ja hi és, diu

“Sento dintre meu una veu dolça,

quan sigui fosc

no tinguis por, vés-te’n al llit,

reposa,

el silenci de la nit, en somnis,

t’explicarà el missatge del sol.

I de bon matí, a l’albada, quan torni a sortir

entendràs que la llum és vida

i el silenci de la foscor la farga on carregar piles.

El silenci és la farga dels humans,

els ensenya a ser savis.

No tinguis por de la nit, estima-la”.

 

Aquestes paraules evoquen la mare que afavoreix que el nen dorma tranquil i bé; i afegirem que estan en nexe amb un fet demostrat en estudis sobre la creativitat: dedicar un temps a meditar, a contemplar o, com ara, a estar en contacte amb la natura (detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme), aplana el desenvolupament creatiu de les persones. I més: la dona salva l’home.

En nexe amb aquests dos poemes, el 12 de novembre del 2024, Antonia Verdejo ens envià un missatge:

“— Gràcies, Lluís. Totes dues [ poesies] m’agraden, però la del jardiner em recorda lo que l’àvia deia (i ho feia a les flors): ‘Tot lo que és camp, arbres,… li hem de parlar i de cuidar amb dolçor, com si d’un nen petit fos. Així, creixen amb tots els seus colors i varietats. Si veus un arbre, abraça: et donarà pau i tranquil·litat'”. 

I l’endemà, 13 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens respongué en un correu electrònic:

“Bon dia, Lluís,

Cada cop, m’agraden més aquestes notes i pensaments de Joan Sala. ¡Com m’admiro de la seva profunditat narrativa i de la seva obra!

Moltes gràcies.

Una forta abraçada.

Mentre tinguem aquests pensadors i els nostres lluitadors, tindrem País, Lluís!!!!”.

Agraesc els comentaris de tots dos.

Adduirem que aquests versos trauen trets que apareixen en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, sobre una matriarca del Poble colla, en el desert d’Atacama (nord de Xile) i, de pas, es poden veure semblances entre ambdós Pobles, matriarcalistes. Així, l’autor (qui hi visqué cinc anys) escriu (i ací traduïm) que “Moltes vegades trobaves l’àvia Damiana asseguda damunt d’una roca (…). Era el seu temps de reflexió per a sospesar el fet i per a analitzar i per a preparar el que encara restava a fer i no fer les coses sense trellat, sinó amb resposta adient amb la fe, amb la ciutadania, amb la idiosincràsia de poble i el necessari i imprescindible per a eixe moment (…) i per a aconseguir èxit en la consecució de projectes.

(…) Després d’una llarga estona, l’àvia Damiana s’incorporava i es disposava a emprendre la tasca que, possiblement, havia ordenat en la seua interiorització. No anava desesperada; observava i semblava que volia amerar-se de tot allò que contemplava, que escoltava i que li deien” (pp. 35-37).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)