Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

El matriarcalisme català, educació autòctona i transmissió matrilineal en el segle XV

General, , , , ,

És a dir, la transmissió adoba aquesta educació més completa per a les generacions més jóvens com també per al conjunt de la població. Això sí, tenint present que, catalanoparlants i no catalanoparlants som germans (“a qui estimem com a germans”, en paraules de Pere Riutort, en la pàgina 112 de l’explanació) i que els castellans “són membres d’aquella nació constitutiva de l’Estat nacionalista descrit per Pius XII, el qual ha usat la nacionalitat castellana amb la respectiva llengua i els seus interessos, de tota mena, com a element de destrucció de la nostra llengua i de tot allò que és propi de la nostra autèntica nacionalitat” (p. 112). En acabant, l’autor ens remet al radiomissatge de Pius XII en Nadal de 1954.

Aquest tret l’hem captat en obres com el llibre “La voz de los pueblos indígenas”[1], en l’edició d’Alexander Ewen (editat per José J. de Olañeta), i en “No són 300 milions”, de Josep Travesset junt amb Anna Rosselló i publicat per Editorial Pòrtic en 1983, que traurem en diferents moments de l’estudi i que amollen (i coincidesc amb ells) que, com més coneixem les altres cultures i els altres Pobles (i, així, de més oblidades per la instrucció escolar o en els mitjans de comunicació públics, a diferència dels qui sí que ho han fet i molt), més universals serem i, com llegim en la constitució “Gaudium et Spes”, més prendrem part d’”un model més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[2] (no. 54). Com a mostra, en compte de considerar “de llauros” o “de poble” lo que no vaja unit al castellà i a la cultura castellana, no sols romandrem oberts a la castellana (que, en el cas del País Valencià, ha penetrat mitjançant l’Església i tot, no solament, per exemple, en l’àmbit escolar, administratiu i polític), sinó també a la vernacla en terres catalanoparlants.

A més a més, ho fem perquè, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (Evangeli Gaudium, en llatí), del 2013, partint de la versió de l’Editorial Claret, en comentar que, “A vegades, es tracta d’escoltar la clamor de Pobles sencers, (…) perquè ‘la pau es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels Pobles’” [3](190, p. 144).

El resultat és que ens obrim al fruit de tants anys realitzat sobre la nació catalana, especialment, del segle XVIII ençà i, més encara, durant la dictadura militar del general Franco (1939-1975), que fa que, més d’una vegada i en molts temes, considerem que tal cosa és normal, que sempre ha estat així o no entrar més en el tema, detall que molts no adoptem perquè donem per fet que, junt amb la vida d’una llengua i d’una cultura, va l’interés per ella i, igualment, per l’empara a persones que l’usen.

En aquest seny, Pere Riutort comenta que “El món ‘botifler actual’ s’ha fonamentat d’una manera especial en la gran immigració castellana que hem tingut i, igualment, s’ha assentat en la ignorància popular, la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són” (p. 136 de l’explanació). ¡Quina espenta, la que hi ha al costat d’aquests mots, com també dels que escriu immediatament i que posem tot seguit!: “Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres, que han ajudat els contraris dels interessos i dels drets del nostre poble. D’ençà de la Guerra de Successió, els denominem ‘botiflers’, els quals solen unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si exigim en consciència allò que pertany al nostre Poble per la seua cultura: la sobirania. Cf. Sant Pau II en l’ONU, 1995.

            *a-8) La cultura històrica sentida, existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la seua independència, segons, repetidament, afirma Sant Joan Pau II, era el que exigia i el que donava dret a la sobirania” (p. 136).

Connectant amb aquestes paraules de Pere Riutort, direm que, per exemple, en l’article “La reina María a la Catalunya ginocèntrica del segle XV” (https://www.inh.cat/articles/La-reina-Maria-a-la-Catalunya-ginocentrica-del-segle-XV), de Pep Mayolas i publicat en la web “Institut Nova Història”, veiem que, com s’exposa en el resum de l’escrit, “la corona es transmetia per via femenina”. I, a més, l’autor comenta que “la Història Universal no es va reescriure en contra de Catalunya: es va reescriure —i s’escriu, encara— en contra de la dona. De les dones. En el pròleg que va confeccionar per a La sardana i la religió de les bruixes d’En Jordi Bilbeny (Librooks, 2015), la recordada Patrícia Gabancho ens avisa que en el procés ‘d’endreçar la casa’ i codificar el dogma, l’Església catòlica ‘esborra un món. Un món arcaic, consistent, organitzat, amb alguns elements predominants: un cert matriarcat —o, si voleu, una societat ginocèntrica— basat en la fascinació per la fecunditat; el contacte íntim amb la natura i, per tant, amb els llocs tel·lúrics; els rituals iniciàtics; la saviesa simbòlica que donava als iniciats una capacitat transcendent’. Més endavant, diu, encara: ‘S’elimina el món femení i els seus valors —que havien perdurat en la frustrada cultura dels trobadors!— i se’l reemplaça pel món masculí de poder, guerra i riquesa material’.

La destrucció d’aquell món femení té lloc de forma simultània a tota Europa. L’any 1586 ‘el cèlebre jurista francès Jean Bodin no vacil·lava a confinar les dones als marges de la vida civil, bo i sostenint que ‘calia mantenir-les lluny de totes les magistratures, els llocs de comandament, els judicis, les assemblees públiques i els consells, perquè s’ocupin només de les seves feines femenines i domèstiques’. (…) A tota Europa, en consideració a la debilitat intel·lectual, moral i psíquica inherent a la seva naturalesa, s’excloïa les dones del poder; només els homes eren ciutadans de ple dret, només als homes els era permès de regnar’.

Si el jurista Bodin s’afanyava a confinar les dones als marges de la vida civil i li calia argumentar-ho, és que la situació existent al seu temps era justament la contrària: hi havia dones en llocs de preeminència, dones que prenien decisions i que formaven part de tot aquell món del qual es pugnava per excloure-les. Dones que eren ciutadanes de ple dret, i a les quals ningú discutia el dret de regnar. En la breu comunicació d’avui, intentarem aportar els primers indicis conforme, en una societat ginocèntrica com la catalana, eren les dones les qui transmetien la corona de mares a filles[4], i no pas de pares a fills, com sempre ens han explicat. I ho exposarem a través de la incerta personalitat de la reina Maria”.

Pep Mayolas, amb molta iniciativa, també diu que, “a l’apunt de l’1 d’agost de 1454 del Dietari de la Generalitat, perquè el millor de tot es consigna al final, i és que aquell mateix dia, ben just arribat a Lleida, el nou lloctinent Joan de Navarra va voler convocar Corts catalanes, tot i que això —segons el mateix Dietari— ‘fos contra constitucions de Cathalunya, com, en aquest Principat, no puscha haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del rey’. Carai amb les constitucions. Si això fos veritat, però, algú ens hauria d’explicar com és que en vida de Maria, ‘la senyora reyna’ convocava i aturava, prorrogava i reprenia Corts, i això no anava en contra de cap constitució catalana. I, a més a més, posats a creure’ns la història oficial, tot això ho feia en qualitat de lloctinent del rei Alfons. Però, si hem quedat que la llei deia que aquest principat no podia tenir lloctinent de rei, i només al rei pertanyia la facultat de convocar les Corts,… és que Maria actuava com a veritable sobirana del territori, res de lloctinència, i la sola persona de la reina era l’única facultada per ordenar la reunió del Parlament. I això ens deixa un escenari on la reina ocupa la màxima jerarquia de la Corona i l’absoluta centralitat política en una societat catalana ginocèntrica”.

En acabant, addueix que, del seu punt de vista, “la famosa llei sàlica que impedia les infantes reials catalanes d’arribar al tron és un invent tardà del món masculí. Enllà del Concili de Trento (1562-1563), s’hauria redreçat tota la documentació anterior al segle XVI, per fer-nos creure que les corones només es podien heretar de pares a fills, com exigia el gran teòric francès de la raó d’Estat. En les societats ginocèntriques com la catalana —‘matrilineals’, en afortunada expressió de l’amiga Lluïsa Surroca—, la corona es transmetia per via femenina i això voldria dir que les reines naixien, i els reis, com els papes i els emperadors, es feien per elecció o bé per matrimoni amb una princesa hereva o amb una reina”.

Finalment, Pep Mayolas posa que, al seu coneixement, “fa tot l’efecte d’haver estat una societat matrilineal comandada per sobiranes dones, o dones sobiranes, que es van transmetre la corona de mares a filles, d’àvies a nétes o de germana a germana, fins al temps de l’emperador Carles I”. No hem entrat en més detalls, però, simplement, ens hem servit d’aquest article com u més en què es parla del gran paper que fa la dona en la nació catalana, tot i que la dona atorga moltes facilitats a l’home i en què l’home no abusa de la dona i que la dona no ho fa del marit.

Ha estat la simpatia cap a la llengua catalana i cap a la cultura que hi va adherida, la que ha fet que, a més d’estar oberts a les altres, siga realitat i que romanga matriarcalista com també ha passat en molts Pobles que han aconseguit la seua sobirania i, a hores d’ara, ser Estats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El títol en aquesta edició en castellà va acompanyat del subtítol “Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas”.

[2] “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6).

[3] “La joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, encíclica publicada per Editorial Claret en el 2013, llibre.

[4] El remarcat en negreta és nostre.

La vida eròtica en la Catalunya matriarcal de mitjan segle XX

General, , , ,

Com a anècdota, el 8 d’agost del 2026, després que haguéssem enviat a distintes persones dues entrades en relació amb el tema que ací hem estudiat, Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933 i d’arrels catalanes i valencianes), ens escrivia un missatge de què oferim la major part:

“Poc et puc explicar d’aquest tema. L’edat millor crec que era a divuit anys, que va ser quan vaig partir de Lleida al destí del pare (a Barcelona, però vam anar a viure a Badalona). La meva germana tenia dos anys més que jo i tenia bones mans per a cosir i ens feia la roba.

La Festa Major de Lleida era per Sant Anastasi[1] (i lo mateix, a Badalona) (…). En aquell temps, vaig deixar a Lleida un nuviet (…). Quan els nois veien noies de fora, al ball de la Rosaleda (i també als envelats), no ens faltava parella per a ballar. Amb nuviet, (…) però tot era molt diferent d’ara: besets, abraçades i poca cosa més. Va venir alguna vegada a Badalona a veure’m i ens escrivíem sempre, però el contacte és molt important.

(…) Vaig aconseguir ser secretària de la casa Piher, de Badalona, (…) i, al cap de poc temps, vaig conèixer el meu home. Ell tenia nou anys més que jo i estava sol a Mataró i volia casar-se. I, un poc després, ens vam casar i ens vèiem poc.

(…) Sobre la meva vida sexual[2], en aquell temps, no en vaig tenir. Ens vèiem dos dies a la setmana i ell venia amb moto de Mataró estant i, quan se n’anava, jo l’acompanyava a baixar a la porta i, si tardàvem una estona, la mare ens deia ‘Va, nena, que demà has de llevar-te aviat’ i ell agafava la moto i feia camí després de besar-lo.

Hi ha una cosa que recordo moltes vegades: quan em deia ‘Júlia: no saps besar… Dóna’m la llengüeta’. I allò no em va semblar bé: semblava una porcada. Em vaig casar, no sabia res del matrimoni,… però també et diré que vaig ser una bona deixebla. Poc et puc explicar, Lluís.

Endavant les atxes”.

Com a responsió meua, l’endemà li plasmí “He llegit el teu comentari i l’afegiré a la recerca perquè té la seua part interessant, fins i tot, com a testimoni d’una època i com a educatiu.

Altra vegada, gràcies per la teua generositat”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Al voltant de l’11 de maig.

[2] Ací, Júlia Aixut Torres vincula la vida sexual amb el contacte amb el marit, amb conviure amb ell. La vida sexual comença en el moment de nàixer el nadó.

«Voler» i «estimar» i la sexualitat matriarcal catalana en el segle XV

General, , ,

Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.

A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:

“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.

-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.

-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.

-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.

No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.

Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).

Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en  l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.

Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (…). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.

A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (…) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (…) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (…) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.

Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.

Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (…). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.

Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?

I més: així com, més d’una vegada, llegim «niu», en al·lusió a la casa, a la mare…, ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al «voler»)… mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.

És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d’Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).

En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (…) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que

“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;

mas perquè, en gran delitós l’amant puge

dins en l’hostal que Venus lo alleuja,

totes virtuts e seny de la persona

són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)

 

i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.

En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:

“Mas vostre cors per ventura es delita

usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),

 

com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.

Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que

“Venus, del món, se trau la fina lesta;

tot home bo, en son hostal, se resta,

e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)

 

perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).

Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que

“L’imperfet hom a Diana serveix

e tots aquells on la vida es devia,

car Venus ha tan dolça parleria

que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).

 

Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Relativa a la voluntat.

[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”… en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.

[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).

La transmissió de la cultura catalana entre àvies i xiquetes

General, , , , ,

Una altra font en què s’exposa molt el paper de l’àvia (o padrina) com a transmissora de la cultura tradicional és el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la catalana Simona Gay (1898-1969), per exemple, en la rondalla “La Melis”, narració que s’atansa a un escrit de caire biogràfic. En qualsevol cas, potser representa part de la vida en els anys trenta del segle XX, quan, possiblement, fos escrita. Així, “La Melis, a deu anys, òrfena de pare i de mare, s’estava amb la padrina Guideta, tia del seu pare, en una vila petita al peu dels Aspres. La padrina havia restat viuda encara jove. Ara, vella, feia sempre goig de la veure, alta i prima, cara fina i ulls blaus sota la cofa blanca (…). S ‘estimava la Melis com si fos la seva néta i no la podia enviar per a anar a l’escola que era a dues llegües de camí. Si només la podia ensenyar per a tots els treballs de casa. La Melis aprengué molt de la padrina, qui era entesa en tot i tenia la memòria fresca dels qui no saben de lletra. Ara una pregària, ara una rondalla, ara una cançó” (p. 453).

Aquest enllaçament entre ambdues (la gran i la petita) es manifesta en els animalets de casa: “La Melis seguia la Guideta a la parraguera on guardava unes quantes gallines, el dematí els hi donava vol en el pati i, a la tarda, la Melis els hi gitava el gra i arreplegaven els ous. Abans de nit entrada, les tancaven en el joquiner. Tot semblava festa per a la nena” (p. 453).

Altrament, la noieta jugava en ca la padrina Guideta: “Amb els altres mainatges, es feien als amagats o jugava al palet, mes li agradava més d’anar a rentar al rec que s’eixamplava al davant de la casa” (p. 453).

A banda, “Per l’hivern, hi havia la font coberta, la Guideta hi anava sola.

La Guideta ensenyava tots els camins de la vila que, a cada temporada, duen coses noves. Aprenia a conèixer les flors del camí: el cucut perquè és de les primeres flors, l’herba caminadora per als ocells de la gàbia o la sabonera per a se rentar les mans a la font, l’aspit per a perfumar els llençols dintre l’armari, l’herba de Sant Pau (…).

Tot l’any, els camins oferien fruita menuda (…).

La tardor feia olor de fonoll, en portaven un braçat per a fer coure les castanyes, les corrioletes seguien una rega del camí, la magrana amargant penjolava en el branquilló.

Aquesta vida regalada durà pocs anys, mes, per la gràcia de la infantesa, eren anys d’eternitat. Ja més gran, la Melis seguia la tia quan en portava al malalt el tupinet de sopa o que anava a l’església a passar el roser” (pp. 453-454).

Al capdavall del relat, amb na Melis ja joveneta, un home de bosc, qui era fadrí i que feia taps de suro, decideix portar-la a casa d’un home que li comprava suro. “Tenia una dona entesa, ensenyava el treball a la Melis.

I es girà la pregura de la bona sort” (p. 454), de manera que la xica passa a una altra casa i, potser, aprén a fer treballs manuals.

Quant al mot “pregura”, el qual, en l’original, va junt amb un signe d’interrogació, al meu coneixement, podria ser sinònim de pregària: que la fadrina hagués resat Nostra Senyora i que la Mare li hauria adobat el terreny. Això sí: la formació és per mitjà de la padrina (en la major part del relat) i de la segona dona i, així, la transmissió de la cultura autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La folklorista Simona Gay i el seu acolliment de rondalles catalanes

General, , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (1898-1969).

Quant a aquestes contalles, direm que formen part de l’obra “Folklore íntim del Rosselló – Folklore intime du Roussillon” (edició en català i en francés), de Simona Gay (Illa, 1898-1969), publicada per Edicions Trabucaire (de Perpinyà) en el 2023 amb presentació i edició crítica de Miquela Valls Robinson. Hi accedírem per abril del 2024 i, d’ara en avant, només n’emprarem el títol en català.

En la introducció, Miquela Valls Robinson posa que “és el títol amb el qual se sol designar el recull de folklore que la Simona Gay, Pons de fadrina (Illa 1898-1969), va deixar en forma de mecanoscrit quasi llest (…) dels seus dietaris inèdits; de l’escorcoll de manuscrits, quaderns d’apunts, articles publicats en revistes i esmenats, primers raigs, esborranys i paperots (…), però escrits sempre amb la (…) gran lletra aguda i ferma de la dona decidida que era la Simona, material de primera mà, amablement posat a disposició nostra per la seua filla Jaumeta Giraud Gay (1923-2015)” (p. 4).

En la mateixa plana, passa als primers contactes de la folklorista amb la literatura oral i llegim sobre la llengua catalana: “Sobretot, a la prima infància, quan encara no s’han cavat massa les diferències educatives entre nin i nina. A casa del metge Simon Pons i de la seua dona Antoinette Trainier, filla de metge, la llengua que hom transmet a la mainada és el francès, no el català com en les famílies populars. Ara bé, un metge rural al Rosselló envers 1900, no pot ignorar la llengua vernacla per atendre la clientela, i una mestressa de casa l’ha de parlar amb criades, servei i veïnat. De manera que els infants són immergits de petits en un parlar que sabran usar quan calgui, si bé no a diari (bé li valdrà, a la Simona, per dur a terme les seues enquestes). I, com que se’ls confia a les minyones del poble que, servint a casa, els fan de mainaderes amb llur repertori de cançons de bressol i contes de la vora del foc, els mainatges s’inicien alhora en parlar català i a l’etnopoètica catalana” (pp. 4 i 6).

O siga que, per una banda, el francés era més present, com ara, en ambients amb algun membre de la família amb estudis universitaris (per exemple, el pare de Simona Gay i el de sa mare); en canvi, el Poble conservava el català i, altrament (en el seu cas), una dona (qui cuida la xiqueta) també li fa d’educadora i de transmissora de la cultura autòctona (la catalana).

Com a mostra, la compiladora Miquela Valls Robinson addueix “Poeta novell, Josep Pons revela a una Simona de deu anyets, la continuïtat de la literatura popular als seus versos catalans: ‘Meravellosament de l’infant que el germà gran ha pres a la falda per dir-li, a la manera d’un conte, un dels seus primers poemes (…)’ (…).

Són just uns pocs indicis d’una immersió etnopoètica precoç, però creiem a llur veracitat, a llur valor exemplar i, val a dir, a llur importància, en la gènesi d’una dedicació folklorista” (pp. 6 i 8). Així, entre la mainadera i el poeta passaran a la xiqueta l’amor per la llengua materna i per part del folklore català.

De fet, en la pàgina 58, s’indica que “Tant per ella com per son germà, amb qui en parla sovint, ‘El català ha estat, a la infància, el llenguatge del món meravellós, el dels vells contes’”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei, educació matriarcal, maternitat i senzillesa

General, , , , ,

Prosseguint amb signes matriarcalistes en el recull “Rondalles populars catalanes», n’hi ha en la contarella “La màniga de plata”, la qual és una defensa de la dona, en lloc d’una aliança amb l’arribisme i amb l’esperit conquistador i possessiu dels qui s’inclinen per la fama, per la superficialitat i pel triomfalisme per damunt de les persones. Així, un governador que un dia se n’havia anat a caçar, passa per una casa i ho fa com a més pobre i, de pas, aquest noble s’atansa més a la majoria de la població.

Ja dins de la casa, respon a l’home que l’acull: “Si  vós voleu que passe la nit ací, ho faré.

I l‘home, vellet, qui no era tampoc un mal home, va dir:

-Bé. Sí: hi podeu entrar” (pp. 310-311).

Tot seguit, l’ancià li comenta “Tinc una xica, una filla que sa mare es va morir i la vaig donar a criar a una dona del camp. Com que la xiqueta era tan guapa, vaig fer el propòsit que no la veiera ningú perquè no li passara res de mal i, quan ve una visita, fins que no sé qui és, no li dic el que tinc.

-Ai: jo tindria interés de veure-la.

I el senyor li diu qui era perquè l’home tinguera més confiança a ensenyar-li la xica (…). Quan obri i es veu la xica, tan preciosa, diu al pare:

-Conteu-me un poc de la vida de la jove.

-Mireu: la mare es va morir i vaig donar la filla a una dona del camp, que me la criara i, en vindre la xica, li vaig ensenyar tot el que jo sé. Li ho he ensenyat, però, a ella, no l’ha vista ningú.

-Si vós em feu promesa que no la veja ningú, jo em case amb ella” (p. 311).

Per tant, el noble, seguint la tradició de l’arquetip del rei, és obert a conéixer els seus inferiors (ací, la joveneta), els respecta i, a més, promet que complirà la paraula amb el pare.

Altrament, el narrador trau un paper paternal que acull bé la funció maternal de protecció i d’educació: si, primerament, l’home delegà l’educació inicial a una dona (la mare adoptiva), això no ha exclòs l’hostaler del seu paper de mestre de la vida (i, per eixe motiu, exposa que ell li ha ensenyat tot lo que sap i que ho ha fet al llarg de bona part de la vida de la xiqueta). Adduirem que el llenguatge i l’estil hospitalari reflecteixen una persona senzilla, de confiança i, com se sol dir, un “Home de paraula”.

En acabant, quan el noble aplega al poblat i digué que tenia núvia, tots tenien ganes de veure-la i la jove “Ve el dia de casar-se i es casa amb la cara tapada, molt trempada, molt mudada. I la cara, tapada” (p. 311).

Llavors, entrem en un passatge que rememora els de les rondalles en què un rei (o bé un príncep) ha d’anar a una guerra i demana que els de la cort tracten bé la seua dona i, fins i tot, la mare i el fillet. Així, ell “va dir a la dona:

-Una cosa et demane: que no et veja ningú fins que jo vinga.

-Estigues tranquil, que no em veurà ningú” (p. 311).

Ara bé: abans de partir-hi, un amic del governador desafia el noble, però el patrici li comenta: “tinc molta confiança en ella que, fins jo no vindré, no la veurà ningú. (…) Voldria que no intentares veure la meua dona perquè, de totes maneres, no l’has de veure” (p. 311).

En un fragment posterior, l’amic fa que entre un personatge femení que, a diferència de la mare de llet i educadora en la infantesa, com indica l’amic, “seria bona per fer el paper de mare que l’ha criada. Vejam si eixa dona poguera entrar perquè, per ella, jo sabria com és” (p. 312) la fadrina.

Així, ens trobem amb dos protagonistes masculins i senzills (el pare i el prefecte), amb dues dones de la mateixa corda (la segona mare i la xica) i amb dos protagonistes que representen la raboseria i el joc brut (l’amic i la dona que el reportarà). O siga, predomina la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La vellesa en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920 i comentaris que feien sobre la vellesa (o ancianitat).

Com a pont amb el tema de la infantesa, però, ara, sobre un col·lectiu que té un paper molt important en les cultures matriarcalistes, les velles (recordem que, junt amb les mares, són les que més eduquen els xiquets i, en bona mesura, els jóvens), el 23 de març del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la vellesa? Gràcies”.

Comentarem que el mateix dia rebérem missatges molt sucosos: “Sí. Sobretot, predicaven amb l’exemple, perquè vivíem amb els meus avis paterns. 

Sempre ens havien ensenyat el respecte envers els ancians i ens explicaven fets de gent que no els respectaven i que ells, quan serien vells, tampoc serien respectats. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ens solien dir» (Fina Pujolras), a qui responguí que, “Més d’una vegada, pense en la importància d’actuar com ens agrada que ho facen amb nosaltres, ja que, en el futur, ens podrien respondre igual. Lo que es diu ‘cuidar les relacions’, ‘cuidar l’amistat’. Sobretot, amb els qui més ens fan costat”. “Sempre: explicava el respecte i la cura que s’havia de tenir cap a la gent gran (avis). I així s’ha fet sempre a casa meva: l’àvia Maria va cuidar la seva mare; ma mare, l’àvia. I jo, ma mare.

I seguir els seus consells, perquè tenien l’experiència dels anys (en aquest sentit, sí que jo no hi estava massa d’acord).

 A casa el meu pare, hi vivien avis, fills, néts i tietes. Devia ser bonic.

En el cas de ma mare, en restar viuda, ella era molt independent i autosuficient. Però, quan la salut, física i mental, va començar a anar de baixa, me la vaig endur a viure amb mi» (Àngel Blanch  Picanyol). Empiulant amb aquest comentari, li escriguérem “Ma mare, igual. En cals seus pares, durant alguns anys, vivien tres generacions: jóvens a punt de casar-se, pares, un avi, dues àvies i una bestia.

Alguns avis i la bestia aplegaren a noranta anys (o bé els superaren)”, “Doncs sí: amb mooolt d’afecte i, sobretot, amb  un gran respecte. A casa, hi havia la iaia i la seva germana i la mare. 

Era devoció el que jo tenia per la meva besàvia, una dona culta, treballadora, amb una gran saviesa; una gran dona. [Va viure] fins a noranta.

La iaia, quan em queixava, deia ‘Montserrat: quan la Ramona et cridava, ¿tenia raó?’. Jo, amb el cap, assentia. ‘Doncs, ja ho saps prou, del tema: és una gran persona i se li deu un respecte'» (Montserrat Cortadella), qui, a més, ens adduí, en un correu electrònic del 24 de març del 2024, que «Sí que és cert que, amb exemple, n’hi havia prou».

Igualment, en el meu mur, el 23 de març del 2024, Miquel Vila Barceló posà que «Els vells, a Mallorca, se’ls tenia un gran respecte.

Els diumenges, en venir de missa, els dies de festa i els dies de festes de la família fèiem besamans. 

 Quan havíem anat a confessar-nos, els dèiem allò de: ‘Vos deman perdó, si vos he agraviat [ = agreujat]‘.

 Se’ls guardava el millor lloc per estar, tant a l’hivern com a l’estiu. 

Entre moltes altres coses», «A casa, sempre ens deien que s’havia de respectar totes les persones, tinguessin l’edat que tinguessin i, sobretot, ajudar les persones grans (velletes), si ho necessitaven.

 Així mateix, ser comprensiva i pacient amb aquelles persones més grans que, de vegades, ja no eren com havien estat (per haver perdut facultats)» (Rosa Garcia Clotet).

Adduirem que, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, el 23 de març del 2024, Mely Lorenzo ens plasmà que “La meva àvia em parlava de com la vellesa li estava canviant el cos, de com la pell se li ressecava, que els dits se li havien deformat. La història i la dolor que li va provocar veure com la seva parella de molts anys, a poc a poc, s’allunyava i cercava dones més joves…

Per ella, va ser una època molt dura, molt.

Em va marcar viure, a través d’ella, una gran amor i, després, la seva gran desesperació i sofriment”.

Afegirem que, en el grup “Sí al dret a decidir i a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions”, eixe dia, Rosa Rovira escrigué que, “A casa, com que no havíem tingut cap avi, doncs no se’n parlava, fins que va arribar l’hora que ells ja no podien gaire i, llavors, demanaven ajuda. 

Els pares van ser unes persones molt valentes, que no necessitaven ni metges. 

La mare no havia estat mai ingressada a l’hospital. Amb vuitanta anys, la vaig portar jo d’urgències i no hi van trobar cap historial». En acabant, li posí un refrany que em digué un home, potser en els anys huitanta del segle XX, quan ell tenia uns huitanta anys: «Quan u és vell, les rates juguen amb ell».

També el 23 de març del 2024, en el grup “Records del nostre passat”, copsàrem aquestes paraules: “Fer el bon camí dels nostres avantpassats” (Rosa M. Panadès Castellà).

Finalment, en nexe amb un post que havíem exposat el mateix dia, relatiu al tema, M Teresa Hortoneda (nascuda en 1931), agregava “Servidora podria dir que, a casa, no en van fer mai esment del que s’havia de fer amb les persones grans, però sí [podria dir] que sempre van practicar amb l’exemple”.

U dels trets que captàrem el 23 de març del 2024, com indicàrem en un post, fou “moltes semblances en els vincles entre les persones i els nens (o bé els xiquets o al·lots) i… amb les velletes.

En eixe seny, recorde que, una vegada, ma mare em llegí per telèfon un escrit prou conegut, en què una velleta exposa els seus sentiments i vivències al seu fill i, així, el fill pot veure que, quan ell era petit, la mare es relacionava amb ell com ara comenta la mareta.

(…) En canvi, tu escoltes amb interés i penses que (…) hi ha molts punts en comú entre com eduquem els xiquets i com responem als vells”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les rondalles en la cultura matriarcal, la natura i el camp valencià

General, , , ,

Tornant a l’antologia de Rafael Beltran, en la rondalla “Sant Pere i el Nostre Senyor”, hi ha signes matriarcals, com ara, el fet que molts passatges esdevinguen en els moments més foscs del dia. En primer lloc, relativament prompte, hi ha que, per als personatges principals, “el que, veritablement, comptava eren les bones contalles” (p. 290).

Posteriorment, se’n van a un mas on eren a punt de segar el blat. Aleshores, el cap de colla dels dos parla amb el masover que els acull i li diu que ho assolirien ràpidament i, com a prova, li afig “Doncs, mireu: els donarem una ovella burella” (p. 291), la qual és de pell obscura.

En un fragment immediat, Nostre Senyor (qui havia fet l’acord amb el masover) fa que es creme tota la foia i, en reaccionar els masovers i presentar-se-li, ell els diu que no patesquen i, en un tres i no res, “va fer que tot el blat acabara lligat i en bones garbes” (p. 291) i, com que ho havien aconseguit, els donaren l’ovella i mamprengueren el camí.

“Ja feia una vespradeta que convidava a la mandra. (…) Acamparen sota l’amical arbre i Nostre Senyor va i diu a Sant Pere:

-Mira: mentre jo me’n vaig allí dalt, a eixos masets, a captar, tu mates l’ovella i aparelles el fetge i ens el farem per a esmorzar.

Quan va tornar el Nostre Senyor, l’ovella sí que hi era, tota pelada i aparellada, però el fetge no apareixia. Donada la sorpresa, va demanar a Sant Pere” (p. 291) si sabia res del fetge. I el deixeble li respon que no, que les ovelles burelles no en tenen ; i Jesús troba una solució: “Bé: ja esmorzarem un altre trosset” (p. 291).

A continuació, hi ha unes línies que lliguen amb unes paraules que, pel 2010, em digué un valencià de primeria dels anys cinquanta del segle XX (de què tractarem més avant): ja asseguts, Nostre Senyor «Comença a fer tres muntonets amb els diners. I Sant Pere li va fer aquesta qüestió:

-Senyor: si només som els dos. Per què fas tres munts? Un, per a tu; l’altre, per a mi; i l’altre, ¿a qui li pertoca?

(…) -Un, per a tu, és cert; l’altre, per a mi, més cert encara ; i un, per a qui s’ha menjat el fetge de l’ovella burella” (p. 292).

És per això que Jesús deixa una part per a un tercer. Doncs bé: en el camp valencià, potser encara en els anys seixanta del segle XX, hi havia un costum paregut. Així, tres quartes parts de la collita eren per a qui les havia treballades, per als vinculats al terreny. La quarta n’era, en paraules seues, “Per als pardalets, per als animalets” i es correspon a lo que sobrava i que no havia estat arreplegat, però que els propietaris, fins i tot, reservaven per a qui passàs per allí i volgués endur-se’n, com ara, una miqueta de la collita. Sobre aquest tema diré que, algunes vegades, me l’ha tret ma mare (1943).

Quant al relat, el missatge, més aïna, va amb una altra intenció: una moralitat. “I Sant Pere li amolla decidit:

-Ai, Senyor: jo!

-Home: açò sí que és bo! ¿No em dius que no tenen fetge? ¿Veus com, a mi, no em pots enganyar? Ja saps el que et toca: d’ara en avant, vejam si no contes més mentides i te n’adones del que fas.

I el bon Perot (…) es posà a fer quatre passets de jota que havia aprés la setmana anterior” (p. 292).

Agraesc la col·laboració dels  qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Germanes que salven, germans agraïts i mestres que eduquen

General, , , ,

Prosseguint amb signes autòctons en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, hi ha la contarella “Peret i Pereta”, amb detalls que figuren en altres relats de la mateixa corda. Així, dos germans, Peret i Pereta, vivien en una casa. Un dia, sa mare diu a la xiqueta:

“-Vull que vages a la botiga a per un paperet de safrà; i tu, Peret, a per un litre d’oli. Qui vinga més prompte, la mare li donarà un confitet.

I allà se’n van tots dos, corrent. I Peret hi aplega més prompte” (p. 271).

Passa que, en tornar a casa, la mare “el fica dins del perolet d’aigua. I hi aplega Pereta i diu a la mare:

-Mare, mare: tingueu. (…) i Peret? Ja hi ha aplegat?

-No, no: no hi ha aplegat encara.

I la xiqueta li respon:

-Però si ell ha eixit davant de mi…” (p. 271).

Després, la filla, encuriosida, li demana:

“-Mare: què hi ha dins el perolet?

-Res, res…

I la Pereta destapa el perolet i hi veu un ditet; i ella, amb el ditet, diu:

-Peret: dóna’m una pereta.

-No, no, que la mare m’ha ficat dins el perolet…

Llavors, Pereta agafa el brou, el tira a la terra i n’ix una perera” (p. 271).

En altres mots, la xiqueta lliga amb el bon cor, amb l’interés pel germà i, de pas, amb la bona avinença que devia haver-hi entre tots dos.

Això explica per què ella va més lluny i esbrina què ha fet la mare i, quan allibera Peret (qui és en nexe amb el brou, o siga, amb el semen), el deixa caure en la terra i, per tant, en terreny feminal i com si es tractàs de la sembra en desembre, quan el llaurador colga les llavors. A banda, com que n’ix una perera (arbre que evoca la dolçor i, ben mirat, la sensualitat femenina, empeltada amb les mamelles de què xuclen els nens petits), hi ha una connexió entre les dues parts del xiquet.

Al capdavall, Peret, qui continua amb la seua bonesa, premia la germana i, per això, quan ella li diu “Peret: tira’m una pera…”, ell li respon “No, no: no li’n dones a la mare, que la mare m’ha matat…” (p. 271). És a dir, ell convida la germana i li diu que no compartesca la pera amb qui no se l’ha guanyada: la mare.

Una altra rondalla interessant, amb trets matriarcalistes i en l’esmentada antologia, és “El de la vela”. Nostre Senyor i Sant Pera van en una mateixa barca. El Senyor en portava el timó (al cap i a la fi, és per damunt del deixeble).

En un passatge posterior, Jesús li diu que l’apòstol tire per on ell li indica i, com que Sant Pere li respon “jo em ficaré davall de coberta i tu porta el timó” (p. 285) “i la barca anava en el vent i la mar (…). Però ve una bufada… i Sant Pere es clava a dormir. (…) Tomba la barca i el Senyor diu:

-Pere!

-Què, Senyor?

-La barca és per a qui vela, no és per a dormir” (p. 285), un missatge que plasma una educació en què es considera que l’aprenent (Sant Pere) ha d’estar obert (i a l’aguait) i ser el cap de la seua vida, fins i tot, quan és principiant i el mestre li ensenya (i, com en aquest cas, altrament, li fa d’educador).

En relació amb aquest detall, diré que, amb el temps, he capit que, en els Pobles matriarcalistes, el «mestre» no instrueix, puix que, 1) majoritàriament, educa (per a la vida) i 2) ensenya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia… I als qui ho feren abans.

Educació matriarcal amb el xiquet i el marit i la muller en la maternitat

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem detalls matriarcalistes (com ara, l’educació vernacla), i que figura en l’esmentada antologia, és “Cigronet”. Un fill era molt xicotet, però sa mare l’envia a fer comandes. Així, en una botiga, quan el botiguer nota que el xiquet és agafat al camal, li dóna el safrà i el noi se’n va a casa. En altres mots, malgrat que el nin és petit, sa mare li encomana uns servicis i, així, confia en ell.

Després, hi ha unes línies que podríem empiular amb la típica família que vivia del camp i, si de cas, d’alguns animalets en casa, en què, com en els meus besavis materns (els hòmens eren dels anys setanta del segle XIX), el marit deia a la dona que preparàs el dinar i feien un acord entre ell i la muller:

“-A  l’hora de migdia, m’envies el xiquet amb el dinar. (…).

-I, ¿com l’he d’enviar, jo, el xiquet?

-Fàcil. Tu el poses dins de l’orella del mul i el mul ja el durà al lloc, que ell ja se’l sap.

-Bé: així ho farem” (p. 264).

Cal destacar que la muller fica Cigronet en una orella (associada a la recepció, molt preada en els Pobles matriarcalistes) i, ben mirat, l’al·lot li respon:

“-I on he d’anar? Jo no puc anar a l’albarda del mul!

-La mare et ficarà dins l’orelleta.

El fica dins l’orelleta i li dóna una vara per a menar el mul, perquè anàs anant. I se’n va” (p. 264).

Agregarem que, així, la mare (simbòlicament) fa que Cigronet (com si tingués, si fa no fa, huit anys) se’n faça càrrec de determinades tasques, com ho reflecteix el fet que ell empunye les regnes del mul. Com a mostra, més avall, en oir ell que uns gitanos pretenien furtar-li l’animalet, Cigronet, “qui és dins l’orella, fa, amb la vara a la mà:

-Ala, aneu-vos-en! Ala, aneu-vos-en!, que el mul és meu!

I els gitanos peguen a fugir” (p. 264).

En aplegar a l’horta on era son pare, es posa a ploure i Cigronet, com qui torna a la mare que empara i que acull, “s’amaga davall una fulla d’una col que hi havia per allà” (p. 264), planta d’horta que significa la maternitat (recordem que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 deien que els nadons naixien sota una col).

Finalment, com que un bou s’engul el xiquet, qui era en la panxeta del toro, el noiet els diu on és ell i la mare salva el fill (i, de pas, un personatge masculí) i, altrament, fa un paper que lliga amb el de comare, tot i que en companyia del pare i, així, l’home també pren part en tasques lligades amb lo maternal (fet que podríem empeltar amb altres cultures matriarcalistes, com ara, amb la basca, en què, com indica Mª Carmen Basterretxea en el llibre «Europa indígena matrineal: los vascos», p. 86, «els hòmens ajudaven en la casa de la nova mare, quan havia de menester, disposats a qualsevol suport» ): “I sa mare va sentir les veuetes i diu:

-Ai: és dins la panxa d’eixe bou.

Agafen el bou, se’l van endur. Li van fer un bon llavat d’estómac i va eixir el Cigronet” (p. 265).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.