Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Sexualitat matriarcal, plaer eròtic, maternitat i dones resolutives

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en el relat “Sa xica de Bolulla”, hi ha detalls que lliguen amb la maternitat i, a més, uns que ho fan amb la sexualitat autòctona: “La Maria Pepa es casa i, molt prompte, ja tenien una cotxada de xicons i sa mare li diu:

-Maria Pepa (…). Vejam. Tu, quan et gites amb Pep, ¿et poses dalt o baix? Perquè la mare, això, t’ho ha de contar.

La filla li respon:

-Ai, mare! ¿Tu no saps que els hòmens tenen un poal que igual trauen l’aigua cap per amunt que cap per avall?

Diu:

-No, dona. La mare t’ho diu: que Pep es pose davall i tu et poses damunt. I, quan tu veus que, a Pep, se li enteranyinen els ulls,… ¡tu fuges!

Llavors, li comenta la filla:

-Ai, mare! Quan, a Pep, se li enteranyinen els ulls, jo reste cegueta” (p. 118).

Així, comença amb el tema de la fertilitat (el qual sol anar unit a bona avinença entre els personatges i en l’ambient); després, passa al diàleg entre la mare i la filla, en temes sobre sexualitat, un fet que també hem trobat en cançons de l’obra “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila. Al capdavall, la xica li trau el plaer eròtic de la parella (el fadrí i ella).

En la rondalla “La llaçada negra”, arreplegada pel folklorista de Tàrbena, un home no feia cas a la muller i ella ho comenta a una dona, qui li diu:

“-Tu posa’t alguna cosa aquí perquè ell s’adone o alguna altra cosa, perquè és que…

La muller agafa una llaçada negra i se la posa a la poma. Per la nit, l’home va, es giten i ella, de seguida, s’obri les cames i ell diu:

-Ai! Això, què és? Què és eixe llaç, eixe llaç negre?

Ella li respon:

-Doncs que duc dol al teu pardal, que te s’ha mort.

Se li havia mort el pardal perquè, com que no li deia res mai: ‘Doncs li duc dol al teu pardal: te s’ha mort’ (una bona llaçada negra)” (p. 119).

Primerament, la resolució inicial del tema sexual es desenvolupa entre dues dones; en acabant, la muller es compra un llaç (símbol del lligam entre dues persones o més); en tercer lloc, figura el mot “poma”, molt present en cançons mallorquines, però no en altres indrets catalanoparlants; en quart lloc, com en alguns escrits que ens han exposat sobre relacions sexuals entre marit i muller (en què ell a penes participava de la brossa femenina, del niu…), la dona és la part activa i viva, mentres que el marit és la passiva (el penis és mort, fluix). Finalment, la muller és la banda abundant (“una bona llaçada”), com en algunes contarelles en què ho és lo feminal (per exemple, ella és més voluminosa que ell).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta iniciativa i la menstruació

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’esmentada obra, en què copsem signes matriarcals, és “L’as de bastos”, començant pel fet que la dona porta la iniciativa i que ella és qui determina què farà la parella. Així, dos novençans se’n van de viatge i, com que, “a s’hotel, els varen donar una cambra en què no hi havia un llitet de matrimoni, ell demana a la muller:

-Ara, què farem?

Ella li respon:

-Doncs mira: quan un tinga ganes, diu a s’altre ‘Jugue!’.

I s’altre diu:

-Bé.

Aleshores, es giten i sa dona (sa xica), de seguida, diu:

-Jugue!

S’altre se’n va anar cap allà a cercar-la. I, as poc de temps, sa dona torna:

-Jugue!

S’home se’n va a cercar-la. I, així, tres o quatre voltes. Al final, ella torna a dir:

-Jugue!

I ell ja estava cansat, ja no podia més i diu:

-Passe!

I sa dona diu as marit:

-Com que passes? ¿Tens l’as de bastos i passes?”(pp. 115-116).

Com podem veure, no solament ell apareix com el més feble i la dona és qui porta la batuta: ella, simbòlicament, ho manifesta en la partida (com es diu, popularment, porta el joc, ací, àdhuc, amb el seny eròtic). Més encara: la muller el convida a jugar, com si fos durant un joc de cartes, i ell la segueix.

Altrament, hi ha uns mots amb dos significats: “as de bastos” (el penis i, ben mirat, la força; a diferència, com ara, de l’as d’espases, que representaria la valentia, l’esperit guerrer).  Afegirem que, com a nota, el recopilador de contarelles diu que “l’informant [, de Tàrbena,] aprengué el conte devers 1970 a Cotes (Ribera Alta) de Joaquín Martínez Such, natural de Castelló (Ribera Alta)”.

En la narració següent, “Sa piula” (pp. 116-117), hi ha alguns fets interessants: 1) la xica que decideix la seua sexualitat, 2) la dona que té la regla i 3) com havia estat la formació sexual del marit i la de la muller. Així, el transmissor indica que “això es contava molt en aquella època. I eren uns novençans que poc sabien sobre què havien de fer o deixar de fer. No eren aconsellats per res.

Es casen i, la primera nit, l’home, que és el que és més fogós, (…) i la xica, que portava una camisa de dormir fins allà baix als peus, llargota. I ell li tirava mà i ella no volia:

-Ai, per l’amor de Déu! Ai, no! Açò és pecat! Ai, pare Sant Antoni!

-Xe!” (p. 116).

En un passatge posterior, ell recorre al cresol (terme associat al penis), veu sang i se’n va al manescal, qui, ja davant la dona, diu a la novençana:

“-Hala! Obri les cames. Vejam.

No en gosava.

-Obri les cames, vejam què passa!

Obri les cames i s’acosta amb el cresol i resulta que li havia vingut el període, li havia vingut la regla i l’home es pensava que li havia rebentada. I deien l’expressió ‘Sa piula s’ha rebentat’” (pp. 116-117).

Sobre el mot “piula”, direm 1) que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, figura com a “Membre viril”, mentres que, 2) en el DCVB, l’explica com “Aplec rodonenc de cabells que les dones duien damunt les orelles” i 3) que els cabells també tenen un caire sexual: la xica adolescent que ja ha tingut la primera regla.

Seria interessant saber l’ambient en què es desenvolupà el narrador i, igualment, el dels dos novençans, puix que, a vegades, ens hem trobat amb persones que explicaven la sexualitat mitjançant el simbolisme (no a través de lo que podríem considerar procedent de la ciència), com també amb el gran encert amb què les boiximanes de l’Amazònia planifiquen i preparen els embarassos (com escriu l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea en el seu llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, pp. 42-43, publicat en el 2022), i que, per a mi, una cosa no exclou l’altra i, fins i tot, és preferible la cosmovisió matriarcalista, pel seu contacte amb la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, ancianes fortes i ben considerades i fills receptius

General, , , , , , ,

Una altra contarella recollida en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que plasma el matriarcalisme és “Es xiquet aparadet”. Primerament, direm que n’hem trobat, de paregudes, en altres fonts. Ací apareixen detalls que, per una banda, podríem relacionar amb la maternitat (el fill pegat a la mare) i, en segon lloc, l’espenta i la creativitat de la dona, qui és deixondida.

Així, com que el xiquet anava al costat dels seus pares (podem pensar que la rondalla empiula amb l’inici de l’adolescència), el pare decideix raonar amb ell i donar-li vint duros perquè el fill se’n vaja amb els amics i que hi fruesca: “I te’n vas a veure ses dones” (p. 93).

L’endemà, “es xiquet se’n va, de matí, i passa per ca sa àvia i diu:

-Àvia! (…) Mon pare diu que sóc aparat i vol que jo gaudesca i que tinga amics.

I sa àvia diu:

-Ai! I tant! Tu vés a lo que siga.

El xiquet respon:

-M’ha donat vint duros perquè vaja també a ca ses dones.

Llavors, li comenta la dona:

-A ca ses dones? Ton pare és un bandit! Ton pare sempre ha estat un perdut! Ell ha estat un malfactor! ¿Tu saps lo que és un malfactor? Vint duros? (…) Dus es vint duros!

Es xiquet treu i li dóna es diners” (p. 94).

Com podem veure, el xiquet recorre a una dona ja major (i, a més, acostada, en aquest cas, la padrina), qui ell considera que li podrà aconsellar millor, no a un home. Altrament, és ella qui, com la muller que rep els qüerns que ha guanyat el marit, fa el paper de receptor, puix que donen per fet que els gestionarà millor.

A continuació, la velleta diu al nét:

-Dus, dus! Hala! Vinguem dins de sa cambra! Encara en sobrarà dona. Vine cap ací! – dius sa àvia- Vine cap ací. Hala!- i li va pegar un nano.

Li pega un nano i es xiquet se’n va anar per allà i, un poquet després, cap a casa” (p. 94).

En altres paraules, ambdós personatges han tingut una relació sexual (el nano que li ha pegat ella, qui és la part activa del relat).

Ja de nit, en arribar el pare, qui és interessat a saber com ha anat el dia al xiquet, qui, amb poca joia, respon:

“-Ai, bé. He passat per ca l’àvia.

El pare diu al xiquet:

-Vinga! Conta’m coses! Vejam.

(…) –(…) I m’ha fet entrar dins de sa cambra i ha volgut que jo ho fera a ella i jo li he fotut una castanya.

Aleshores, diu el pare:

-Xe! Li ho has fet, a ma mare? Ah! Me cague en…! Tu ho has fet a ma mare?

El xiquet li diu:

-Ai, perquè volia.

-Li ho has fet, a ma mare! Ah, Mare de Déu!

Llavors, li afig el fill:

-Home: no cal que es faça maleït. Vosté ho fa tots es dies a ma mare i jo no en dic res. Total, per una volta…” (pp. 94-95).

O siga que el fill ho ha fet amb una dona que, tot i l’edat, encara és forta com a persona: 1) ella ha indicat al nét què havia de fer el xiquet (qui ha seguit les directrius femenines), i 2) l’anciana és una mena d’autoritat sexual i familiar, fins al punt que el pare no la qüestiona.

Igualment, tenint present que aquesta contalla fou narrada per un home, crida l’atenció que el parent parle de “Mare de Déu”, una expressió molt més usual entre dones, si més no, entre nascudes abans de 1920 i que coneguí (com també, entre les de la generació dels seus fills).

Finalment, es reflecteix que el xiquet 1) era molt receptiu, 2) que haver viscut molt entre els pares li havia facilitat accedir a detalls de la vida eròtica i sexual dels dos adults i 3) que ell acull bé que els ascendents la gaudesquen com creguen més adient.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educadors matriarcals, el sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre esmentat de Gerard Canals Puigvendrelló, en la narració “El forat del Condemnat”, capim trets que ens evoquen la maternitat i, sobretot, detalls associats a la dona i al sentiment de pertinença a la terra. Així, un dia de tardor, un oncle demana al seu nebot si sabia què era el forat de la Guineu. I, com que li respon que no, li diu:

“-Oh! Doncs és digne de veure! (…) és una mena de foranca, com una cova rodona, petita i molt fonda, de la qual, de tant en tant, raja un doll d’aigua sobtadament. Però no et pensis un rajolí, no! En surt aigua com en una avinguda i ho inunda tot al seu voltant, fins i tot, crea un  petit torrent mentre dura la surgència. Després, generalment, passats uns dies, el forat deixa de treure aigua i pot estar sec durant mesos sencers. Conten que és imprevisible saber quan brollarà el forat, perquè, a vegades, plou molt i no en surt ni un grill d’aigua o, pel contrari, comença a rajar amb força després de setmanes de no caure ni una gota” (pp. 89-90).

Per consegüent, es reflecteixen detalls matriarcals, com ara, la balma, que és fonda (entrar a l’interior de la mare), l’aigua (u dels símbols feminals), la dona (el part i el petit torrent que crea).

Els mesos de sequera, com en altres Pobles matriarcalistes, representarien el temps entre un part i el següent, entre el naixement de dos fills. Altrament, es plasma l’interés, en la geografia catalana, per l’aigua, en qualsevol moment de l’any.

A l’instant, l’home li comenta que tots dos passaran per un bosc comunal (gestionat d’acord amb el comunalisme, un tret en nexe amb el matriarcalisme) i li addueix que el forat és amagat en un terreny rocós (detall que podríem empiular amb la dona forta).

En un passatge posterior, l’oncle li parla sobre un altre forat, però en què sí que havien caigut persones. Cal indicar que aquest segon indret, conegut com el forat del Condemnat, “és com una mena de pou estret que hi ha a l’església de Solans, on es diu que, antigament, llençaven els condemnats” (p. 91). Sobre aquestes línies, diré que, més d’una vegada, he pogut veure cementeris al costat de l’església d’una vila xicoteta i, àdhuc, en un punt de l’interior d’una església en què reposava alguna persona d’aquella localitat. A més, captem el símbol femení del pou (lloc de l’embaràs, interior de la dona) i el lligam entre les dones i la comunitat (representada pel temple).

A banda, l’adult li explica el motiu pel qual s’hauria bastit aquell pou i, de pas, l’endinsa en el passat històric de la comarca i de Catalunya: “diuen que hi havien tirat molta gent: alguns, que havien comès veritables atrocitats; d’altres que, simplement, molestaven i era la manera de fer-los callar per sempre. La troba diu que: ‘Al poble vell de Solans, a l’església, hi ha un forat. Ja sabia el dissident, que era el forat del Condemnat…’ -va fer l’home, amb posat greu” (p. 91).

Finalment, l’oncle, pensant com podria assimilar el xiquet aquest relat, respon amb encert com un educador: “Però pensa que, d’això que et parlo, fa molts i molts anys. Segles! Avui, el forat és enreixat i no hi pot pas caure ningú (…).

-El que ara ens interessa és que continuï plovent i que es facin bolets, a veure si, aquesta mateixa setmana, en podem arreplegar una bona cistella per a començar la temporada” (p. 92).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares que narren rondalles i anècdotes quotidianes a fills

General, , , , ,

Una altra rondalla (en aquest cas, en què una mare conta dues anècdotes al seu fill petit) és “Les bèsties eixerides”, recopilada en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló. Abans de passar al text, diré que em recordà quan Pere Riutort (1935, Petra, Mallorca), en u dels darrers anys de sa vida, em digué que, més d’una vegada, sa mare li narrava rondalles mentres cuinava.

En aquest capítol, la dona diu al fill que vaja a arreplegar les tites (això és, les gallines), ja que “Ja saps que són molt múrries, les guineus” (p. 56), però la mare, com que el xiquet ho faria de mala gana, passa a la primera anècdota: “S’havia recordat d’una feta que segur que agradaria al menut” (p. 57) i en què intervé l’avi del nen… un vespre: “durant la nit, la guineu va aprofitar el foradet per a entrar al galliner” (p. 57) i, com que es menjà les gallines, en acabant, no podia eixir-se’n.

Tot seguit, el padrí trau la rabosa per la cua, la llança afora i “la guineu, en veure’s alliberada, va fugir ràpidament, escapolint-se d’allà tipa i havent fet una bona dormida” (p. 57).

En finir el relat, diu la mare:

“-Ara que hi som posats, ¿vols que te n’expliqui una altra, d’història? –va demanar-li ella, en veure que, al menut, li havia agradat tant la primera” (p. 58). 

En aquesta segona, una dona capta que el marit, qui se n’havia anat al tros, no havia agafat el dinar, ni la beguda. Llavors, “Per estalviar-se temps, va agafar la filla gran, va carregar el cistell a l’alforja del ruc i li va dir que anés on era el pare” (p. 58).

Aquest darrer passatge és semblant al de contarelles en què un fill molt xicotet (a vegades, Cigronet) és enviat a portar el menjar al camp que treballava son pare i, ben mirat, connecta amb fets que ens han comentat en què la dona feia el dinar i, després, algun fill el duia on els altres familiars (i, més d’una volta, un mosso i tot) realitzaven la tasca.

Posteriorment, en fer-se tard, la nena torna a casa i “ella va decidir enfilar-se a cavall del ruc per estalviar-se de caminar i per a arribar, així, descansada a la vila. I, ¿saps què li va passar llavors?” (p. 58).

A continuació, capim el personatge que, malgrat el pas dels anys, encara té espenta, com eixes dones de més setanta anys nascudes abans de 1920, sobretot, les nates en el segle XIX: “tan bon punt va haver fet el bot sobre la muntura del ruc, aquest va posar-se a córrer (…). Mira que era vell aquell pobre animal, però resulta que també tenia pressa per arribar i, tot i l’edat, encara tenia prou forces com per trotar amb una nena petita al damunt” (p. 59).

Enllaçant amb la típica dona que conta rondalles i llegendes mentres que, per exemple, fa el sopar, el folklorista agrega que “la mare triava les fulles d’una col grossa que volia preparar per al sopar” (p. 59).

Al capdavall de la contalla, com que la xiqueta aplega a casa plorant i mig esglaiada, la mare li fa costat i li dóna forces. En canvi, la mareta, qui evocava què havia manat al fill, “ja havia començat a posar fil a l’agulla al sopar i no va tardar gaire a recordar al nen la feina que li tocava fer.

-Au, va: ara surt a l’era i fes entrar totes les tites al corral, que, encara se’ns hi farà fosc tot explicant contalles! -va dir finalment la dona. I ell va sortir al defora a perseguir les gallines, ja de molt més bon humor” (pp. 59-60).

Com es pot deduir del text, la dona recorre a unes vivències de què li han parlat i ho fa per  veure si el fill acollirà que ha d’anar a fer lo que ella li havia encarregat. I, com moltes vegades, en l’educació, la paciència (reflectida en l’acte de transmetre contarelles, en què n’és u dels elements bàsics perquè s’interioritzen i, a banda, per a empiular bona avinença entre qui la narra i els qui la segueixen amb interés) resulta decisiva i es posa de part de la dona i, de rebot, del fill.

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló indica “Relat inspirat en dues anècdotes explicades per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevingudes quan era petit. La primera va passar al seu pare (…); i, la segona, a la seua germana Antònia” (p. 60).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fina Miralles, art, dona arbre i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , , ,

La dona arbre i Fina Miralles.

El 19 d’octubre del 2025, interessats pel tema de la dona arbre i de la maternitat, accedírem a l’entrevista “Fina Miralles, la dona arbre” (https://www.proper.cat/fina-miralles), publicada per la web “Proper.cat” el 6 d’abril del 2017. A continuació, n’exposarem alguns apartats en què capim el sentiment de pertinença a la terra i el matriarcalisme.

En primer lloc, l’artista Fina Miralles (nascuda en Sabadell en 1950) trau un detall que hem recopilat d’algunes fonts relatives a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Així, en el punt “La llavor”, diu “Jo vinc de la terra. La meva mare era de Balaguer, però l’àvia i la besàvia eren d’Agramunt. Vaig heretar un tros de terra que es diu Serrallonga, venia de mares a filles i sempre havia sigut de les dones”. 

Aquest nexe amb la terra i amb lo ancestral es reflecteix, per exemple, quan llegim que “Tot el que he fet ve del cultiu de la terra. Ve d’una Catalunya rural, ve d’entendre la terra amb la noblesa de formar-ne part” i que, “en comptes de deixar-la erma, la cultiva per donar fruit (…). Sóc, sobretot, una dona de la terra”. A més, indica que ella viu i que es dedica a l’art “Sense patir, sense voler ser. M’he sentit transmissora d’un coneixement ancestral que és el de ser humà lligat a la terra, dona de la terra”.

Més avant, en passar a la maternitat (unida a la llavor, la qual és colgada en hivern), addueix que “La llavor és la vida; d’aquí, anem al procés de la dona que concep. (…) tot aquest cicle de la llavor és un cicle femení. El de la fecunditat de la terra. Per això, nosaltres, les dones, estem unides a la terra”.

Quant a l’arbre, Fina Miralles afig que “és un ésser viu  (…). Tot el seu aliment li ve de la llavor i de les arrels. Aquestes arrels tan importants per a nosaltres. (…) La natura la necessitem per a viure”.

En parlar sobre sa mare, ens comenta que “La meva mare em parlava com una persona amb coneixement. (…) el lligam amb la mare continua”, sobretot, si, com agrega en un punt sobre els fruits, “Aquesta persona ha florit, és aquest arbre, i la flor ha donat els fruits. (…) Jo no sembro per a mi, sembro per als altres”.

Un altre tret matriarcalista que hem copsat és quan parla sobre l’empelt entre l’art i les vivències: “Art i vida són inseparables, és un art vivencial”.

En el tema de l’educació que rebé Fina Miralles, en l’entrevista “Fina Miralles: ‘He nascut d’una mare que m’ha deixat ser qui era’” (https://surtdecasa.cat/barcelona/arts/entrevista-fina-miralles), publicada en la web “Surtdecasa.cat” el 2 de desembre del 2020, hi ha detalls molt sucosos. Així, indica que “El món del camp i de la terra és la noblesa. Perquè la terra et fa ser honorable. La terra et fa dir la veritat. Aquesta és la veritat de la terra”, que ella tenia “aquest lligam més profund amb la meva mare, la terra i la naturalesa” i que la seua vida és el resultat de “les relacions que has tingut amb els teus germans, amb la gent, amb la natura, amb la cultura, amb el teu país” i que “Jo he tingut un pare poc masclista i que no li interessava el poder. (…) Jo crec que depèn molt de les mares, de com eduquen les seves filles i els seus fills”.

Cal dir que les paraules sobre la noblesa ens evoquen el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” i que enllacen amb el matriarcalisme que ens han plasmat en escrits i en converses (àdhuc, en l’entrevista a ma mare) per a la recerca, tocant el tema de la sinceritat, el del bon cor i el de les aparences. Aquesta dita vol dir que l’hortolà no ho dóna de conveniència, sinó de bona voluntat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Filles que salven, pares maternals i prínceps de bon cor

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la contarella “El comte d’Oliver”, recopilada en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, el fill s’acosta a la mare i ella li exposa una altra prova: “aquesta nit, quan retirareu, trobarà que li hem parat el llit al costat del teu. Si és dama, no voldrà entrar-hi” (p. 218). Així, quan la regina ho comenta a la princesa, ella li ho accepta i ambdós jóvens “Entraren a la cambra i, quan el fill del rei es volia despullar, D. Lluís agafa un guitarronet i s’asseu sobre el llit” (p. 218) i, com que els criats de la jove sí que ho senten, la fadrina addueix al xicot: “com que dormo vestit quan és temps de guerra, no m’ajec fins que em fa venir son la música” (p. 218). Més avant, ell s’adorm i “D. Lluís va sortir de puntetes” (p. 218).

En la prova següent, la mare diu al príncep que ell convide la fadrina a nadar. Tanmateix, com que un serf fa un senyal a la princesa i ella llig una lletra, la xica diu al fill:

“-Guaita: el meu pare és malalt. Me’n vaig de seguida” (p. 219).

Per consegüent, com en altres contalles, la dona és la part forta i el pare és el malalt a qui un fill (ací, una dona) farà reviscolar.

En un passatge posterior, tots dos (el jove i la princesa) se’n van al palau del monarca i, quan ell els rep, el sobirà demana a la minyona uns mots que ou el príncep:

“-I, doncs, ¿per què véns tan aviat, filla meva?

-Ja us ho diré, pare.

-Que estàs ferida, potser?

-No, gràcies a Déu!

-¿És que, potser, has tingut mal comportament?

-(…) m,És el fill del rei” (p. 220).

En aquestes línies, es reflecteix el tema de la maternitat, com una part més de l’educació matriarcal que la jove ha rebut de son pare i que es pot veure en què li diu el sobirà.

En acabant, podem llegir que “El comte volia besar-li la mà, però el príncep l’abraçà explicant-li que la seva presència allí era deguda a l’afecte que sempre havia sentit per don Lluís, sense manifestar-li de paraula (…) i ell continuà dient:

-Comte d’Oliver: al palau del rei, mon pare, tots han cregut sempre que el vostre enviat era un cavaller, perquè, com a tal, s’ha portat; però jo sempre he cregut el contrari i he dit sempre a la meva mare que

                 el comte d’Oliver,

                 a mi, em sembla que és dama

                 i no cavaller” (p. 220).

Un poc després, el xicot agrega al monarca: “jo, convençut que era dama, l’he acompanyada fins aquí per sortir de dubtes” (p. 221).

És a dir: ell ha anat al seu costat, ho ha fet darrere de la fadrina, però, en cap moment, l’acusa de mentir-lo. És més: li diu “I ara que veig que és veritat el que el cor em deia, us demano que me la vulgueu donar per esposa, que serà ben respectada com es mereix.

Es va acabar la guerra i es va celebrar el casament amb unes festes” (p. 221).

En altres paraules: en aquest final (paregut al de diverses narracions de la mateixa corda), el xicot ha estat fidel a la jove, és un home de bon cor i, altrament, encara que el sobirà és qui aprovarà les noces, també és cert que la princesa serà respectada pel príncep, un tret en nexe amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals

General, , , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.

Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.

Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).

El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.

En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).

A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).

Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).

Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.

A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):

“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!

-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!

Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).

En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).

Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).

Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).

Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.

I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i ben considerades

General, , , , , ,

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.

En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.

A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).

Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).

“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).

A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).

En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).

Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.

És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).

En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).

Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).

Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.

Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.

Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).

És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.

O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, senzilles i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).

El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.

Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).

Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).

Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.

En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:

“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).

Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).

Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).

Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).

En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.