Continuant amb el llibre de Jaume Ramon i Vidales, en l’apartat “Narracions”, predomina una mena de diàleg en l’any 1873 entre ell (un notari jove) i un històric frare del Monestir de Poblet, qui, com si fos un vell, començarà a contar-li fets i vivències lligades a l’orde, “venint [ jo], com venia, de la populosa Barcelona, on havia viscut per espai de més de deu anys” (p. 10).
Cal agregar que, en aquesta secció (extensa), es plasmen, si més no, inicialment, dos parers diferents: 1) la ciutat prepotent de cara a les viles i als llogarets i 2) part de la Catalunya rural i matriarcalista. Així, “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja i tenint als peus el cisterell on anava ballant el cabdell de fil, descabdellant-se al compàs del moviment de les agulles.
-Quina terra és aquesta en la qual els homes viuen tan efeminats? -vaig dir-me mentalment.
Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com es veurà més endavant, res tan errat com aquest judici.
-Déu lo guard, senyor Manel -va dir-li, en passar, el mosso de peu que m’acompanyava.
Jo vaig saludar-lo també, per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava recolzades arran del nas, va respondre a la nostra salutació.
-Qui és aquest senyor? -vaig demanar al mosso.
-Bé: prou que el coneixerà aviat, (…), li diem el frare, perquè ho havia estat de Poblet.
-Frare de Poblet? -vaig replicar, estranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir: -No fa pas la cara de capellà.
-No ho és pas. ¡Com podria ser-ho, si és casat!
-Ara encara ho entenc menys.
-Ja ho comprendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva història” (pp. 11-12).
En nexe amb el pensament del notari i amb la resposta final del jove, el dia que plasmí aquests mots, el 3 de febrer del 2026, evoquí un viatge que fiu en 1996 a Tàrbena (una vila valenciana, muntanyenca i en la Marina Baixa), on Pere Riutort tenia una casa en què m’allotjaria uns quants dies.
Quan tots dos, amb estudis universitaris, entràrem en una casa de gent senzilla i de la vila i comencí a escoltar la conversa que hi hagué, vaig presenciar un fet que es repetiria l’endemà en una visita de tots dos a aquells tarbeners i que m’influiria en el meu mestratge i en les futures relacions amb altres persones: el mestre baixava a un nivell que facilitava la connexió entre els casolans (de zona rural) i els qui vivíem en l’Horta de València (clarament urbana). Per això, un poc després, però ja en la ciutat de València, on residia el pedagog, li comentí: “He aprés més en tres dies en Tàrbena que en tots els anys com a estudiant”. Almenys, en un seny: l’aprenentatge va estar que, si volies que un altre entengués el teu missatge, era menester posar-te a un pla molt pròxim al del receptor i crear un ambient acollidor per a ambdues bandes.
De manera paral·lela als relats de Jaume Ramon Vidales i a alguns comentaris sobre la vida del frare Manel, l’historiador diu que, “vuit dies després, el senyor Manel em contava entre el nombre dels seus amics i era el seu company de manilla cada tarda (…) en el casino.
Per ell, vaig saber que, realment, havia estat monjo de Poblet; (…) que, en arribar el daltabaix de l’any 1835 [, arran de la desamortització] tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació per a la carrera eclesiàstica i, menys encara, per a la vida contemplativa (…) i que, lluny de cantar missa, li dispensà posteriorment el Sant Pare, (…) els vots que havia fet en entrar en religió, contraient després matrimoni” (pp. 12-13).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.