Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Maternitat, dones que salven i educació matriarcal

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella de la mà negra, quan la jove aplega a la casa de la mà, s’asseu a la porta i una senyora de bon cor li diu:

“-Entra.

Va entrar dins, li van preparar una bona cambra i la xica diu:

-Veus? És el que ell m’havia dit” (p. 208).

Així, la fadrina emboca en la casa nova, en lo que podríem dir la segona fase de la jovenesa, ben a prop de quan es case.

Nogensmenys, ella enllaça amb lo maternal: amb el xiquet de la senyora. Altrament, “el tenia allà, en la cambra, una cambra bonica. Però, de nit, quan dormien, ella es va adonar que un pardal entrava dins la cambra i que, amb les dues ales, agafava el xiquet i el passejava per tota la cambra” (p. 208).

Per això, la tercera nit, la xica avisa de l’ocell i va entrar-hi el criat, qui, en un passatge posterior, agafa l’au negra i, quan ell estava a punt de matar l’animalet, la xica diu a l’home:

“-No, no, no el mateu, que m’agraden molt els animals. Deixeu-me’l tindre. Almenys, un poquet de temps.

I comença a acariciar-lo així, per damunt, i li troba un bony” (p. 209).

En acabant, com en altres rondalles ho fa un príncep (però, ací, una xica), li lleva una agulla i, “enmig, comença a aparéixer un senyor, un príncep… (…) era un príncep que li havien tirat una maledicció i, fins que una xica no se’n compadira i no li llevara eixa agulla, perquè era encantat: era una mà negra i, després, un pardal” (p. 209). En altres mots: la dona allibera el príncep i, ben mirat, fa que desaparega la blasfèmia a què l’havien condemnat, detall que té relació amb el matriarcalisme.

Continuant amb l’obra “Rondalles populars valencianes”, el relat “Els tres pèls del dimoni” és ple de passatges amb signes tel·lúrics i, a més, presents en altres narracions: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita, i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç, i que es casaria amb la filla del rei.

Tot açò va tenir molta anomenada i, és clar, va arribar a oïdes del rei” (p.  210), qui, alatrencat, envia uns criats perquè maten el nounat. Ara bé: els patges, com que això els faria pena i, més encara, d’un nin formós, “Perquè no li fera mal ningú, van fer amb joncs una cistelleta, el van ficar dins i el van tirar al riu” (p. 210). Al capdavall, un moliner arreplega l’al·lot i el porta a un molí, on també és ben acollit per la seua muller, que no tenien fills, “si no eixia ningú que el reclamara” (p. 211).

Passaven els anys, el xiquet aprenia les faenes de la casa i, “quan tenia díhuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 211). Llavors, el monarca s’atansa per la casa, és ben rebut i capta que el xicot era el xiquet que ell havia cercat anys arrere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Ritu de pas femení a l’adolescència, a la joventut i a les noces

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Isabel, que et cau la candela” (amb el títol original en castellà). Isabel, filla única d’un rei, tots els dies rebia un ramell de flors que son pare li portava de l’hort.

Un dia, el pare li’n dugué u de roses roges ben boniques i “li va caure un pètal de rosa al foc. De sobte, li va apareíxer un xic tan guapo (…) que li va dir: ‘Bon dia, Isabel. Bon dia, Isabel: parla’m?’” (p. 199), però ella no ho feia, com tampoc en un passatge posterior, molt paregut i en què, com diu el segon personatge masculí i jove, “si tu em parlares, ens casaríem!” (p. 199).

Quan el pare presenta el tercer ramell a la filla, Isabel veu com en cauen els pètals, el llança al foc i li diu que “se n’anava pel món a cercar aquell xic que li apareixia i a veure si el podia trobar. El pare ho va acceptar” (p. 199). 

Així, la narració pren una forma diferent a la típica en què un minyó se’n va pel món per si troba una fadrina amb qui casar-se. Altrament, aquest detall serà present fins al desenllaç, en què els personatges femenins són els qui determinen l’esdevenidor.

Regressant al relat, a mitjan camí, Isabel veu la Mare de Déu, qui “li va aconsellar que se n’anara per una vila que hi havia al costat. Però havia de demanar molt si algú havia de menester una criadeta. Isabel li va dir que era bona idea, però que encara seria millor si ella li canviava la roba, perquè així aparençaria ser més pobreta. Així ho van fer” (p. 199).

D’aquesta manera, la princesa es vist com si fos una anciana i, de rebot, acull bé el llegat que la dona té com a resultat del pas per la vida. I, altra vegada, hi ha un pacte entre l’esperança i l’experiència.

Ja en la vila, Isabel comença a viure en cal rei, qui tenia un fill jove que capta que Isabel no parla. Cal dir que el xic volia que la fadrina estigués ben tractada. Això sí: davant l’enveja que les criades tenien cap a Isabel, la reina ordena que la jove se’n vaja al castell d’Aniràs i no Tornaràs a per l’adreç del príncep.

Durant el trajecte, la joveneta capeix un llenyater que tallava amb una corbella, una velleta i una tia del príncep, o siga, un home (amb eixart amb un símbol femení, la falç) i dues dones.

Ja altra volta en el castell, les caseres “van tornar a dir a la reina que Isabel estaria disposada a pintar el castell on viuria després de casar-se el rei. Així, que la mare del jove” (p. 200) li ho mana.

Sobre aquest fragment, agregarem que hi ha símbols sexuals i que plasmen el pas a una joventut avançada: 1) l’acte de pintar representa la menstruació; i 2) el castell (com altres llocs com l’església o la casa) connecta amb la vulva. Ben mirat, “Isabel ho va fer així. Però, quan va arribar-hi i va veure com era de gran, va començar a plorar” (p. 200): som davant una xiqueta que, en primer lloc, entra en l’adolescència (el palau inicial i la pintura junt amb els pètals de quan viu amb son pare); després, passa a la casa nova i enorme (la vida que haurà de fer un poc abans de casar-se i en acabant).

Al capdavall, Isabel diu a la reina que ja ho havia finit i, unes línies més avant, el fill del sobirà demana a sa mare si ell es podia casar. Llavors, com que la dona ho deixa en mans de la jove Isabel (i, així, no tracta de condicionar-la), la xica (qui ja podríem dir que ha entrat en el grau de dona)“li va respondre afirmant a la qüestió” (p. 201).

La rematada és quan el príncep li demana si ja li cau la candela… i la xicota li parla introduint el mot “cor”: el jove decideix ser el seu marit i aprova que les noces vagen avant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, educació matriarcal i dones que guien jóvens

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Balada”. Així, una princesa (que vivia junt amb sa mare i una criada) i el fill d’un rei es casen per un acord dels pares. Després, “va vindre la boda i la xica i la criada se’n van anar, però (…) en un cavall, un cavall a cadascuna” (p. 194) i, per consegüent, elles porten les regnes de la seua vida.

Quan ja eren a mitjan camí, la criada li diu:

“-Ala: lleva’t eixa roba i posa’t la meua -i es canvien de roba” (p. 194).

A continuació, ja en companyia del príncep, ell demana a la criada (ací fa el paper de princesa) què havia de fer ell i, com que la dona li dóna una orde, el personatge femení decideix: que la joveneta es faça càrrec del cavall (de què tractava de desfer-se la casera) i que vaja junt amb un pastoret (qui nomia Coralet) que pastura el ramat.

Altrament, la xica passa per un pont i fa que allí pengen el cavall.

Cal dir que Coralet fa un paper molt pròxim al de fill i que, quan ell intenta agafar-li els cabells, la princesa fa que es gire un aire que “s’enduia el barret i el xiquet se n’anava corrent, i ella s’arreglava” (p. 195). I, així, hi ha un lligam dona-xiquet.

En un passatge immediat, amb el rei ja casat amb la serventa (qui vestia de noble), el pastoret se’n va al palau, raona amb el monarca i li diu que el cavall de la fadrina parla. Llavors, el sobirà li respon:

“-Ai, ací hi ha un misteri.

I un dia va enviar que feren vindre la pastoreta:

-Porteu la pastoreta, que vull parlar amb ella.

(…) En això, el rei li va dir” (pp. 195-196) que la princesa li ho contàs. Tot seguit, ella li comenta que no és una pastoreta, sinó la filla d’una reina, d’on és ella i el nom de sa mare.

Finalment, el rei es desfà de la criada i es casa amb la princesa: aprova la bonesa de la joveneta.

Una altra contalla interessant, i amb molts detalls matriarcalistes, és “Les tres llimes de l’amor”. Sobre el principi, direm que un monarca tenia un fill i que, una nit, el xic somia en una dona garrida i comenta a son pare que ell “se n’anava a cercar món a veure si trobava eixa xica guapa. Son pare li va dir que ell era ric i que no havia de menester anar-se’n a cap lloc” (p. 196).

Malgrat això, el pare, empiulant amb l’educació matriarcal, li ho accepta i el príncep fa via. Quan ja havia recorregut una estona, “es va trobar amb una velleta, que era la Mare de Déu” (p. 196), qui, al capdavall de la conversa entre tots dos, “li va dir:

-Doncs, pren aquestes tres llimes, parteix-les quan veges una font i veuràs com t’apareix. Ara: si et demana aigua, dóna-li beure de seguida.

El jove li va donar les gràcies” (p. 196) i emprengué.

En el paràgraf següent, ell arriba a un lloc on hi havia una ombra molt gran, un arbre sota el qual hi havia una font amb aigua molt fresqueta i “El xic, segons li havia dit aquella dona, ho va fer” (p. 196). En altres paraules, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, que salven, que eduquen i que adoben el terreny

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el treball de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), en la contarella “Per què l’aigua de la mar és salada?”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, no sols la dona és la part realista i amb bona empatia, sinó que la seua paraula, quan és ben rebuda, pot adobar el terreny del personatge masculí de bon cor.

Tot comença amb un home que només tenia quatre cèntims i que volia tirar-se per un barranc. Llavors, com si fos una fada, “se li va aparéixer una velleta que li va demanar almoina. L’home, sense pensar-s’ho dues vegades, li va donar els pocs cèntims (…) i va continuar camí amunt, amb cara de tristor” (p. 20). En primer lloc, aquest fragment és ple de simbolisme i amb un missatge de la narradora a favor de la dona: 1) la dona com a alliberadora, 2) el camí amunt representa cap al cel (lluny de la terra on viu la família i on ell resideix) i 3) la tristor, fruit del desarrelament que ell ha iniciat.

Un poc després, ell ho intenta per segona vegada i la provecta fa acte de presència “i li va dir:

-Però home: què vols fer? Pensa en la teua família! Això que pretens és una atzagarada!

I què voleu que faça?” (p. 20).

Aquest passatge empelta amb eixos moments en què la mare ho fa amb un fill en la infància o, per exemple, en l’adolescència. Ara bé, com que l’anciana té més món, és agraïda i confia en ell, parla per tercera vegada a l’home: “Mira: tu, fa una miqueta, m’has donat els pocs diners que encara tenies i jo, ara, et donaré una cosa que t’ajudarà sempre. Ací tens un morteret” (p. 20), atifell que li farà valença i que li atorgarà lo que ell li demanarà. En acabant, l’home li respon:

“-Moltes gràcies, moltes gràcies!” (p. 20), una fórmula amb què la informadora concedeix importància a l’agraïment.

Llavors, com que ella ja ha fet el seu paper, “La velleta va desaparéixer tan misteriosament com havia aparegut” (p. 20). Afegirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “morter” figura amb el significat de vagina i, per extensió, vulva. Això és: en endinsar-se l’home en terreny femení, es trobarà amb la mare (la velleta) i hi viurà emparat.

No debades, a continuació, “L’home se’n va anar tot content cap a la vila més pròxima i, per a celebrar-ho, va demanar al morteret diners i, en un moment, va tindre la butxaca plena de dobletes d’or” (p. 20).

Nogensmenys, una mena de follia pels diners el porta a un bar i hi acaba bufat. En nexe amb aquest fet, diré 1) que, en un llibret que escrigué un capellà que havia viscut en contacte amb la cultura colla, comentava que ell (ben empeltat amb el Poble indígena, en què, tradicionalment, la dona és qui va al bar, no l’home) parlà amb dos hòmens perquè deixassen de viure de l’alcohol i 2) que, com ens han reportat (en refranys i en vivències) per a la recerca, la casa que és portada per una dona sol anar molt millor que la que és dirigida per un home i, fins i tot, 3) escrits sobre marits que preferien que fos administrada per la muller…, perquè, àdhuc, ells veien que ho feia millor… Quant a aquest darrer punt, n’agregarem un quart: ma mare, pel 2024, enllaçant amb els seus avis paterns (ell, nascut en 1874; ella, en 1878), algunes vegades m’ha dit que, com que l’avi Miquelet capia que l’àvia Consuelo ho feia bé,… li deixava fer.

Tornant a la contalla, un home que, per la informació final, es dedueix que era capità d’un vaixell, aprofitant la bufa del marit, li furta el morteret, “es va fer a la mar” (p. 21) i, en amollar-li el cuiner que ja no hi havia més sal, diu a l’atifell: “Mol, morteret, i no pares mai quiet!” (p. 21). I, com que es feia lo que havia dit a la dona (el morteret), “al fons de la mar que se’n va anar el morteret, que encara no ha parat de moldre sal! Per això, l’aigua de la mar és ara salada. I així continuarà fins que algú el traga de l’aigua i el pare alguna volta” (p. 21), paraules que ens conviden a no ser egoistes i sí a ser moderats i lligats a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i “va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre “Educació del príncep cristià”, de 1515: “el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus” (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals

General, , , , , , ,

Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):

“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!

Els dos majors van dir:

-Sí, mare: així ho farem.

Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:

-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).

“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.

Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.

Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!

-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!

Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.

La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:

-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).

Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.

Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…

Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:

“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!

I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.

(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).

Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a la joventut i educació matriarcal

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i l’educació matriarcal és “El dimoni xicotet”, l’encapçalament de la qual ens pot portar a la figura del xiquet que, com u que conec i que, quan tenia quatre anys, botà del sofà on ell s’asseia, s’acostà on jo m’havia assegut, em remogué els cabells tant com volgué i, al capdavall, a una bona distància d’on jo era, em demanà per què no li havia pegat. La meua resposta, sincera i atansant-me cap a ell, fou que l’estimava molt. Els seus pares, possiblement, l’haurien castigat o haurien recorregut a la violència.

Doncs bé: en aquest relat, no hi ha tampoc cap passatge de revenja per part de la dona que, resolutiva, empara i ho porta avant junt amb la filla, qui nomia Pepeta. Anem a pams.

Pepeta, potser, en l’inici de l’adolescència, passa per un pont i un dimoniet l’embruta de fang i li trenca els ous. En tornar a casa i comentar-ho amb la mare, la dona, qui ja tenia molt de món, recomana que Pepeta travesse pel pont, que exclame que ja és cansada i “’M’he passat tot la nit fent rotllets encarats i feridellos i ja no puc més!’. I, com que és tan llépol, segur que vindrà al mas per menjar-se’ls i, aleshores, ja veuràs com caurà a les nostres mans.

— I, com ho farem, mare? (…).

-Tu deixa’m, a mi, que ja m’encarregaré jo d’eixe bajoca.

Eixia nit, mare i filla van fer pastes fins a la matinada. (…) a prop de la taula, on hi havia dolços (…) mel” (pp. 12-13).

Així, la mare fa valença a Pepeta, la xica s’adhereix a la dona i, ben mirat, els fets esdevenen en la nit, un signe matriarcal.

Com que ambdues escampen la mel per on ell circularia en la casa i, altrament, la mare posa farina per damunt, quan el dimoniet hi entra, es pega al terreny (o, en altres paraules, ho fa a la realitat) i li toca assumir què fa i com respon a la gent, ben lluny de l’actitud bonhomiosa de les dues dones.

Afegirem que “La mare de Pepeta va agafar el dimoni xicotet per les orelles i el va ficar dins d’una gàbia” (p. 13) i, com en molts xiquets, el diablet, “al quart dia, (…) es va avenir a parlar amb correcció” (p. 13) i s’haurà d’empassar lo que la dona li diu:

“-No és prou això (…). Si vols que t’amollem i que et deixem en llibertat, també ens has de prometre que no faràs mangarrufes a ningú, ni cap mal més.

Al dimoni xicotet, no li va fer cap gràcia haver de prometre allò, però no hi havia més remei. Així que, una vegada lliure, els va donar la bossa d’or i se’n va anar baix del pont” (p. 13).

Per consegüent, la parella ha assolit el seu objectiu i es fa lo que vol la dona, qui, a banda, aconsegueix que, si més no, amb elles, el dimoniet no faça mal.

Adduirem que el final del relat lliga amb la vida d’altres personatges (i, és clar, amb la de persones de la vida real amb actituds paregudes), per exemple, amb la del drac Puff en la cançó “Puff, el drac màgic”, un animalet que no volia passar de la infantesa a la joventut: “Però, ja se sap que els dimonis només són capaços de fer que dimonieries, així que no va ser capaç de complir la seua promesa durant molt de temps i, encara avui, espera que algú passa per damunt del seu pont per fer-li alguna malifeta” (pp. 13-14).

Finalment, com que Oreto Doménech i Masià no posa que la filla haja superat la prova, però sí que el dimoniet es decantà per uns altres xiquets, el missatge és que Pepeta ja havia entrat en la jovenesa i que el paper de sa mare hi havia estat important, fins i tot, com a educadora.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i ritus de pas en rondalles en un ambient maternal

General, , , , , , , ,

Adduirem el paper de la maternitat: “Escapolir-se de la violència o del control patriarcals també significa saber triar la parella i saber posar els límits adequats, així mateix significa saber criar” (p. 22). Això explicaria que, en els Pobles matriarcalistes (com es dedueix de moltes rondalles), “en el camí de la vida des del naixement que el jove no es lliura en cap d’elles a la violència i, de més a més, rep un triple do de tres dones que li fan de mare: la padrina, la molinera i la mare del dimoni. I acaba, amb la reina i amb la princesa, sobirà de la seua persona, sent feliços i menjant anissos” (p. 24), un dolç que empelta amb el fet que, “Per a criar, cal molt de dolç, molta mel, sucre, farina, ous, cos i paraules nutritives que òbriguen el paradís al paladar de les nostres criatures” (p. 25) com també per a guanyar-se la confiança de molts xiquets i de moltes persones i per a adobar el terreny de la creativitat.

Sobre aquesta dolcesa, direm que coneguí una dona nascuda a mitjan dels anys vint del segle XX, qui estigué a punt de fer els cent anys i que, a banda de ser una dona forta i agradable en el tracte, tenia una dolçor i una bona empatia que l’ajudaven a fer-se amb gent, fins i tot, molt més jove que ella. O, com ara, ma àvia materna (1910-2000), qui, quan visitàvem els pares de ma mare, sovint, oferia una rosquilleta als néts… i ho feia amb un somriure.

Es tracta (i aplana) lo que Oreto Doménech i Masià qualifica de disposició a l’altre (p. 25): “I, si aconsegueix, malgrat tot els entrebancs i perills, esdevenir el rei i sobirà de la seua pròpia existència, és perquè s’ha criat amb mares que l’han ajudat perquè han permés la diferència -en aquest cas, la diferència de l’excés que és la bellesa i la bondat- al llarg del camí de la vida en relació” (p. 25), un signe que explicaria que, en  la rondalla “Els teuladins”, el tercer dels pollets, “no, per ser el més xicotet, era el més badoc” (p. 25), un tret que lliga amb eixes contarelles (abundants) en què el fill (o la filla) més petits són qui, com ara, alliberen el pare o l’anciana, gràcies, en bona mesura, a la bonesa del xiquet, de l’adolescent o de la jove. I, més d’una vegada, com ma mare em tragué en una conversa telefònica el 15 de març del 2026, “’Sense dir-ne una més alta que l’altra’. Això era molt típic ací, en València” i ens han plasmat en més d’un tema.

També hi ha un altre camp interessant i que, de bon principi, encertàrem la finalitat educativa: el de la sensibilitat com a part del ritu de pas, àdhuc, cap a lo que més d’u podria considerar insignificant o a rebutjar. Així, com escriguí a Anna Babra (una de les participants en la recerca) en un missatge del 13 de març del 2026, “Millor una informació, per xicoteta que siga, que res” i, més encara, quan t’han indicat (com és el cas d’aquesta informadora) que, “Amb un ‘NO’, ja ets content. A vegades, no diria res perquè un ‘NO’ no arriba a res. Però, per part meva, és cert”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, educació maternal, prostitució i dolcesa

General, , , , ,

En la composició “El gran foc dels garbons, 97”, del valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), copsem uns versos que empiulen amb comentaris que ens han fet sobre la típica dona que, encara que no s’immiscia en la vida privada de caire sexual i eròtic d’una parella de jovenets, sí que és cert que, fins i tot, no sols feia com si dormís: hi havia vegades que pegava (i això ens han reportat) quan el xic (o la xica) feia res que ella desaprovava. En canvi, ací, la mare deixa fer els dos fadrins:

“La teua mare entrava amb una safa

sense mirar-nos, sense dir-nos res,

comprenent tantes coses, massa coses.

 

M’abotonaves, agraïda, jo,

atarantat, dempeus, i en acabar

sempre em besaves el darrer botó” (p. 208).

 

Així, altra volta, la dona simbolitza la part realista i activa (el bes al botó, això és, al testicle) en un moment de la relació sexual (l’abotonament).

També hem considerat sucós, encara que ho puga fer en nexe amb un vincle entre un home i una prostituta (si més no, si tenim present la pintura “Venus”, del neerlandés Lambert Sustris, del segle XVI, en què una dona blanca com la neu és en un llit en què abunden les roses clares), el poema “El somni”, de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), recopilat en l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Blanca venies en la nit.

La seda era cinyell de la teva beutat.

Afeixugaves un braçat

de roses damunt de la seda.

 

(…) Blanc i rosat era el teu cos,

amada, dins la nit encesa.

Com sentia l’embriaguesa

de les cent roses tendres del teu cos!” (p. 211).

 

Així doncs, en l’obagor, ella és qui domina i no ho fa per la força, ni amb la violència, ans mitjançant el flaire que encisa l’home i que el porta a fruir la tendror femenina i el present.

En acabant, l’escriptor, de manera simbòlicament encertada, empelta l’eixida del sol amb la caiguda de lo feminal i amb la vitalitat masculina, arran d’eixe temps nocturn en què ha reviscolat l’home (ací, alliberat per la dona):

“Oh somni llunyà! T’esvaïes

boira desfeta, vel morat.

Amb la primera claredat

de l’alba, somni, t’esvaïes” (p. 211).

 

Adduirem que, així com la nit lliga amb els somnis i, en aquest cas, ha permés que l’home es desfés de la seua penitència (la color morat), en nàixer el dia, ell capeix la realitat:

“Aquella gràcia fugitiva

(…) ai, que no mor la sentor de les roses

i duc als llavis el record d’un bes,

talment la pols daurada d’una ala fugitiva!” (p. 211).

 

U dels detalls que em féu pensar en un eixart amb una prostituta fou el fet que el plaer siga fugitiu i que ell associe eixos instants amb una pols que, en algunes obres d’art, és com una pluja daurada que cau del cel (encara que ho fa en forma de monedes). En qualsevol cas, en un entorn en què ell ha fruït de llibertat (l’ala que ha pogut volar) i lligat a la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jaume Ramon i Vidales, de la ciutat a la vila matriarcalista i acollidora

General, , , , , ,

Continuant amb el llibre de Jaume Ramon i Vidales, en l’apartat “Narracions”, predomina una mena de diàleg en l’any 1873 entre ell (un notari jove) i un històric frare del Monestir de Poblet, qui, com si fos un vell, començarà a contar-li fets i vivències lligades a l’orde, “venint  [ jo], com venia, de la populosa Barcelona, on havia viscut per espai de més de deu anys” (p. 10).

Cal agregar que, en aquesta secció (extensa), es plasmen, si més no, inicialment, dos parers diferents: 1) la ciutat prepotent de cara a les viles i als llogarets i 2) part de la Catalunya rural i matriarcalista. Així, “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja i tenint als peus el cisterell on anava ballant el cabdell de fil, descabdellant-se al compàs del moviment de les agulles.

-Quina terra és aquesta en la qual els homes viuen tan efeminats? -vaig dir-me mentalment.

Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com es veurà més endavant, res tan errat com aquest judici.

-Déu lo guard, senyor Manel -va dir-li, en passar, el mosso de peu que m’acompanyava.

Jo vaig saludar-lo també, per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava recolzades arran del nas, va respondre a la nostra salutació.

-Qui és aquest senyor? -vaig demanar al mosso.

-Bé: prou que el coneixerà aviat, (…), li diem el frare, perquè ho havia estat de Poblet.

-Frare de Poblet? -vaig replicar, estranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir: -No fa pas la cara de capellà.

-No ho és pas. ¡Com podria ser-ho, si és casat!

-Ara encara ho entenc menys.

-Ja ho comprendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva història” (pp. 11-12).

En nexe amb el pensament del notari i amb la resposta final del jove, el dia que plasmí aquests mots, el 3 de febrer del 2026, evoquí un viatge que fiu en 1996 a Tàrbena (una vila valenciana, muntanyenca i en la Marina Baixa), on Pere Riutort tenia una casa en què m’allotjaria uns quants dies.

Quan tots dos, amb estudis universitaris, entràrem en una casa de gent senzilla i de la vila i comencí a escoltar la conversa que hi hagué, vaig presenciar un fet que es repetiria l’endemà en una visita de tots dos a aquells tarbeners i que m’influiria en el meu mestratge i en les futures relacions amb altres persones: el mestre baixava a un nivell que facilitava la connexió entre els casolans (de zona rural) i els qui vivíem en l’Horta de València (clarament urbana). Per això, un poc després, però ja en la ciutat de València, on residia el pedagog, li comentí: “He aprés més en tres dies en Tàrbena que en tots els anys com a estudiant”. Almenys, en un seny: l’aprenentatge va estar que, si volies que un altre entengués el teu missatge, era menester posar-te a un pla molt pròxim al del receptor i crear un ambient acollidor per a ambdues bandes.

De manera paral·lela als relats de Jaume Ramon Vidales i a alguns comentaris sobre la vida del frare Manel, l’historiador diu que, “vuit dies després, el senyor Manel em contava  entre el nombre dels seus amics i era el seu company de manilla cada tarda (…) en el casino.

Per ell, vaig saber que, realment, havia estat monjo de Poblet; (…) que, en arribar el daltabaix de l’any 1835 [, arran de la desamortització] tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació per a la carrera eclesiàstica i, menys encara, per a la vida contemplativa (…) i que, lluny de cantar missa, li dispensà posteriorment el Sant Pare, (…) els vots que havia fet en entrar en religió, contraient després matrimoni” (pp. 12-13).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.