Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

Besàvies, àvies i pares que evoquen i que parlen sobre les arrels i sobre la vida

General, , , ,

Un escrit molt sucós, però de pare a filla (de quasi tres anys) i amb una besàvia nascuda en 1924 i encara viva en el moment de plasmar-lo (en l’any 2015), és “La besàvia (vint-i-quatrena carta a la meva néta)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/la-teva-besavia-vint-i-quatrena-carta-a-la-meva-neta), publicada per Joan Josep Isern en el seu blog “Totxanes, totxos i maons”, a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Diu així:

“Estimadíssima Mila,

Ets una noia afortunada perquè has pogut conèixer la teva besàvia Montserrat, la mare de la teva àvia Anna. De fet, comptant els que tens a la Bretanya, són quatre els besavis i besàvies que hauràs conegut i que, de retruc, hauran tingut l’alegria de conèixer-te. Per això, et dic que, als teus quasi tres anys, ets una noia molt afortunada.

Avui, però, et parlaré de la teva besàvia catalana perquè és amb qui, lògicament, tens més contacte i, per tant, és molt possible que sigui la que recordis amb més detall (amb l’inestimable ajut, és clar, de les nombroses fotografies en les quals, des que eres molt petita, hem volgut que apareguéssiu juntes).

Sobre la besàvia Montserrat, he escrit unes quantes coses al llarg d’aquests darrers anys. Mira-te-les perquè crec que t’agradarà llegir-les. La més antiga és aquesta, de fa nou anys. Més cap aquí –l’any 2009–, vaig escriure això i, fa tres anys, aquest apunt que, ara com ara, és el darrer que li he dedicat.

Em fa content que tinguis molt clar que la teva àvia Anna té, com tu dius, ‘la seva mama’ que viu molt a prop de casa vostra i a la qual anem a visitar sempre que ens és possible perquè (…) tu ets una de les poques referències clares que encara conserva. Creu-me: és summament curiós i estimulant contemplar les petites complicitats que es produeixen entre vosaltres quan us ajunteu la més jove i la més vella de la família”.

En relació amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha comentat que, quan ella vivia en la ciutat de València (on nasqué), els seus germans majors, ja majorets, anaven al poble i, en acabant, en tornaven i que, per això, ells havien tingut més contacte amb els avis. Nogensmenys, durant aquesta recerca, hem pogut constatar el gran lligam entre ma mare i els seus avis (llevat del padrí matern, qui morí amb setanta-tres anys), mentres que els paterns, aplegaren als noranta o bé els passaren com també una bestia.

Igualment, Joan Josep Isern afig que “La carta d’avui ve a tomb perquè el dissabte passat la bona gent de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) li va lliurar la insígnia de platí amb motiu de complir setanta-cinc anys com a sòcia (mira la fotografia que il·lustra l’apunt). Poca broma, tu, perquè això vol dir que, des dels setze anys, la teva besàvia Montserrat ha estat relacionada amb el món de la muntanya a través d’una única entitat i d’un únic barri: la UEC de Gràcia.

Va ser allí que va conèixer el Josep, el seu home (aquest setembre farà vint anys del seu traspàs), i va ser precisament en aquell entorn on varen tenir lloc molts dels moments feliços de la seva vida”, un tret que ens plasma el sentiment de pertinença a la terra, l’esperit comunitari i el de barri.

I és que quan, com ara, resideixes en un barri (com és el meu cas) els primers trenta-huit anys de la teua vida i hi has participat de xiquet fins que, amb bones maneres, adoptes la decisió de passar a residir en una altra població (ves per on, en la que nasqueren els teus avis materns, no en la dels paterns…, fet que encara no havíem copsat com una trama amb lo maternal), ens sentim en nexe amb aquella terra, encara que siga una vila. A més, allà on vas, com si fosses un emigrant, portes part de la teua vida i de tot lo que has aprés (i de lo viscut) en el primer indret. O siga, que encara tens presents les arrels.

Prosseguint amb la redacció i, ací, amb unes paraules que podrien evocar-nos la Mare Terra i el contacte entre ella i els seus fills, el narrador addueix “No tinc cap dubte que aquesta estimació per la muntanya ha estat essencial per anar construint aquest caràcter seu generós, net, senzill i obert que ha fet que tanta gent se l’estimi i estigui contenta amb aquest reconeixement. De fet, aquesta temporada és la primera que ja no participa en les sortides de cada últim diumenge de mes amb els veterans de la UEC. Setanta-cinc anys… T’ho imagines, Mila? Tota una vida.

Un dia d’aquesta setmana la besàvia Montserrat complirà noranta-un anys i, a diferència de l’any passat, la celebració que farem serà més discreta i casolana. Estic segur que tu, amb els pares, hi trauràs el nas i, fins i tot, és possible que apareguis en alguna fotografia mentre bufa unes quantes espelmes o talla el pastís. Procurarem viure aquell moment amb la màxima intensitat i que se n’adoni de la nostra companyia. (…).

Us estimeu, la teva besàvia i tu. Cada una a la seva manera, però de debò us estimeu. M’agrada constatar-ho i, per això, t’ho deixo escrit en aquesta carta que no sé si algun dia llegiràs i que ja fa el número vint-i-quatre de les que t’he escrit fins ara. Vejam si hi ha sort perquè el raig continuarà…”.

En llegir aquests mots i passar-los per escrit per a l’estudi sobre el matriarcalisme català, el 18 de gener del 2025, recorde quan, pel 2005, durant una reunió amb persones que anàvem a txi-kun en Alaquàs (l’Horta de València), et diuen que, com que escrius i hi tens bona traça, faries un gran profit per a l’esdevenidor…, si eixes paraules es redactassen. Doncs bé: n’inclourem unes que em digué ma mare el mateix dia del 2025, i que empiulen amb la seua àvia paterna, Consuelo, nata en 1878 i que visqué noranta anys: “En sa casa, com son pare era jutge, llegien el diari tots els dies. Ella llegia llibres religiosos. I, quan estaven en llatí, els llegia en llatí i, després, si estaven també en castellà, la versió en castellà. [Això,] quan era fadrina. Ella se’ls cascava. Li agradava també. O llegint o fent calça.

 I l’altra, [l’àvia Amparo,] no llegia tant, però sí que sabia” i tenia bona habilitat i encert per al càlcul, encara que ho fes amb tècniques pròpies i tot.

Ambdues àvies deixaren empremta en ma mare i, a més, ens han fent un bon pont per a exposar sobre temes que se solen presentar amb prejudicis resultants de la instrucció rebuda en les escoles públiques espanyoles: que les dones eren molt analfabetes, que la dona, a diferència de l’home, és passiva, que l’home salva la dona…

I és que la realitat matriarcalista es reflecteix tocant els peus en terra, com feien moltes dones nascudes abans de 1920, i com també fan moltes persones que han tingut molta connexió amb elles i…, sovint, educativa, realista i creativa, com quan agafes un catxirulo (el nen creatiu i bonhomiós) o hi estàs en contacte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana

General, , , , , ,

Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai”.

El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa

“Estimat besavi Baldo:

M‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que, amb ella, tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que, en principi, era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i, de vegades, comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.

Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. Així, l’àvia paterna de ma mare (nascuda en 1878)“Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.

En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.

Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves, si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.

Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126) és la de Júlia Navarro i Pagès:

“Estimada besàvia, Narcisa

Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…

Quan eres jove, vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.

En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, àdhuc, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc.. I, en aquest cas, amb molta iniciativa.

També afig “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia, us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitar la salut dels familiars, això sí, partint, principalment, de la saviesa popular:

“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per a la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.

Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmoda allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta”.

El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, plasma  una dona amb molta espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:

“Estimada besàvia Agnès,

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques, on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè, quan l’anàvem a visitar, ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

La besnéta que tant t’estima, Elsa”.

Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, ací, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.

Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, la maternitat i la creativitat del nen

General, , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor de Viladrau, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El mar, el desert i el riu eixut (pensament)” (p. 63), amb el tema de la bonesa i amb el de l’esperança, ja que, en paraules seues, l’ésser humà,

“damunt la Terra

és un riu erm

que sol florir

mogut potser

per l’esperança

d’un món més bo”.

 

Igualment, en la composició “Així sóc, així faré”(p. 67), el poeta trau detalls que tenen a veure amb lo matriarcal, com ara, la maternitat i el sentiment de pertinença a la terra:

“Calcaré més enllà

l’estimada mirada

gravada amablement

sobre la pell del roure

que senyala el sender”.

 

Aquests versos, entre d’altres coses, podrien tenir relació amb el nexe entre la mare i el fill: la mare seria l’arbre, ella educa el fill (el nadó) i, a més, ell copsa l’amabilitat de la dona. De fet, com podem llegir en l’entrada “Roure” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és símbol de força i, igualment, posa que “Hom encenia el foc fregant la fusta sagrada del roure; i el tió de Nadal, a molts indrets, havia de ser de roure. Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”. 

Tornant a l’educació de la mare, més avant, Ramon Pagès i Pla, afig que

“Captaré, del consell,

la dolça saviesa

que el seny va construir

(…) glopejant esperança

i diu que sóc de fang,

d’aigua i un poc de química”.

 

Cal dir que, en molts escrits de literatura matriarcal, predominen la terra i l’aigua, dos detalls associats a la dona.

En el poema “He parat un instant…” (p. 69), Ramon Pagès i Pla escriu uns versos que podríem enllaçar amb el paper pedagògic de la mare:
“i viatjo de nou

per la gran senderola

que la vida ha forjat

agradosa i amable”.

 

Agregarem que l’amabilitat, l’esper, la natura i lo maternal apareixen en moltes composicions seues, per exemple, en “Feliç dia” (p. 70): la rosada, el bosc…, junt amb

“la nova vida amable

nascuda en un matí

de misteri que prega;

que torna el Sol novell

i vetlla el vostre dia

i el vostre sentiment;

i troba a sota l’ombra,

reconfortant també

la vida que comença

a moure al vostre entorn

el cel…, ple de puresa”.

 

Per consegüent, com podem veure, el matí simbolitza la infantesa, el nen que ha nascut (el novell) i que trau la seua creativitat (la relació, ací, “vetlla”) i que recorre a la mareta perquè l’encoratge. I ho fa acompanyat del bon cor del xiquet (la puresa que, tradicionalment i en lo simbòlic, està associada al cel) i la relació té lloc en la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El contacte matriarcal amb la Natura, el nexe amb la mare i l’educació vernacla

General, , , , ,

Un poema molt representatiu de la literatura matriarcal reflectida en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, del poeta de Rupit, és “M’agrada”(p. 41), en què exposa molts detalls de la vall i, sobretot, la maternitat (la qual ell enllaça amb la Mare Terra i amb l’educació fruit del contacte amb la natura i d’una actitud receptiva, afectiva i com la del nen que escolta l’àvia). Cal dir que, aquesta manera de respondre, no abraça la prepotència, ni intenta, inicialment, traure’n suc per a profit d’una minoria privilegiada legalment i no vernacla. En primer lloc, exposarem els versos:

“M’agrada pujar a la muntanya més alta

i veure la terra mansoia sota els meus peus,

sentir l’oreig que em besa a cada galta

i esguardar eixa contrada sarguida de conreus.

 

M’agrada escoltar embadalit la lletania

d’una font ben generosa, un dia cap al tard,

sentir dels ocells i del vent la companyia

i dins d’aquest silenci,  quedar-m’hi endormiscat.

 

M’agrada restar assegut sobre una penya

i veure el llamp esquinçar la negra nit.

El llibre de la Natura, quant t’ensenya!

És la millor escola per aprendre-hi un nen petit.

 

M’agrada anar a dormir quan la jornada ha sigut forta,

m’agrada fer l’amor si aquest és correspost,

m’agrada no tenir mai tancada la porta:

Qui pot robar-me els sentiments del cor?”.

 

Com podem veure, en els primers versos, no uneix tenir la terra sota els peus del poeta…, com ara, amb explotar-la, ans a poder captar lo que eixe punt geogràfic li permet, com si ell fos una àguila enmig d’una vall. 

En la segona estrofa, apareix la font (de vida, la mare) i la fa generosa…, junt amb la vesprada (u dels moments femenins del dia), aus, el vent (les tendències) i el silenci (la contemplació). I, més encara: comenta que li complau escoltar (un detall propi dels Pobles matriarcalistes).

A continuació, copsem que la dona (la penya, tel·lúrica) li dóna força i que, a més, ell no intenta (ni es proposa) badar-la, ni fer-la miques. A banda, agraeix una miqueta de llum en l’obagor de la nit, això és, un xic (com a mínim) d’esper.

Igualment, Miquel Banús i Blanch considera que la relació amb la Natura és la millor manera d’aprendre per a la vida.

Afegirem que, de fet, els llauradors hi empiulen molt. Com a exemple, alguns dels trets que ens han comentat sobre ells són la seua naturalitat (les coses, com són) juntament amb la bonesa, que no van amb dobles intencions, ni amb la hipocresia, el seu realisme, que ensenyen mitjançant comparacions amb la natura, que confien que la llavor colgada done els seus fruits, que ens diuen que les coses tenen un procés i que cal tenir paciència, que fan les coses pas a pas. Àdhuc, ens han adduït que n’hi havia que deixaven una part de la collita, no sols per als pobres, sinó, igualment, per als animalets (com ens digué, pel 2010, un amic valencià molt coneixedor de la cultura colla), etc.

En eixe sentit, també es plasma el matriarcalisme, com un estil de vida en què se cerca la moderació: 1) una bona nit després d’una jornada forta, 2) una sexualitat en què el bon cor és present i no, com ara, acompanyat d’intents de sotmetre l’altra banda (propi de les actituds patriarcals), 3) estar oberts a tots i l’hospitalitat al necessitat (encara que ho siga només un moment) i, òbviament, 4) protegir el cor, els sentiments, el nen psicològic que encara conserven les persones que, fins i tot, amb més de noranta anys, estan creatives (però que no abracen l’elitisme).

No debades, en una composició posterior, “Records d’infantesa” (p. 44), escriu sobre sa mare i la costura, en lloc de parlar sobre persones molt famoses, junt amb els gatets, o siga, ens evoca exemples de la senzillesa en la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal: sembra, senzillesa, boscana, pacífica i oberta

General, , , , , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, però per mitjà de poemes que figuren en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, en copsem molts i de temes diferents en la segona part de l’obra, quan tracta sobre petites coses de la vida. Així, en la composició “Engrunes” (p. 37), podríem dir que plasma la sembra, els fonaments, el projecte que podrà quallar en l’esdevenidor. Per exemple, escriu que,

“De les runes de la vida

sortiran uns nous valors,

però no vulguis saber el dia;

ara sembren les llavors”.

 

Per tant, empiula amb l’inici de l’hivern (època que, simbòlicament, representa la sembra i la naixença dels néts, dels infants) i amb l’esperança en el demà: els vells colguen sota terra i els nadons contribueixen a conservar-la fèrtil.

En uns altres versos d’aquest poema, exposa

“Sóc com una flor boscana

que entre grenys hagi arrelat,

lletja si vols, però ufana.

Visc en plena llibertat”.

 

Al meu coneixement, el bosc, els grenys, la lletjor i la llibertat, per al poeta de Rupit, tenen a veure amb lo rural…, vist de lo urbà estant. Això ens podria evocar el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”. Com sabem, les grans ciutats no solen estar al costat de boscs.

A banda, Miquel Banús i Blanch, en aquest llibre, també comenta alguns trets de què ens han parlat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en unes línies que semblen una sentència d’un vell o, si més no, d’un savi de la vida i educador, com si fossen paraules d’ancians a xiquets (o a jóvens). Per descomptat, tenen molt a veure amb l’educació matriarcal:

“A voltes per estar bé

poca cosa es necessita:

tastar de tot una mica

i no abusar mai de res”.

 

En eixe sentit, no es desentén del paper decisiu de sa mare i de lo que ella li ensenyava:

“Recordo encara, – com si fos ara,

aquells bells contes – tan rebonics

que m’explicava – a la vesprada

la meva mare – portant-me al llit” (p. 37).

 

Per consegüent, captem una mareta amb bona psicologia i que sabia menar el fill, per a fer-li més grats la necessitat de dormir i, de rebot, un bon son, fets que enllacen amb la maternitat i, òbviament, amb el matriarcalisme que ella reflectia mentres que, al mateix temps, li transmetia rondalles (una part més de la cultura tradicional catalana, altra vegada, per mitjà de la dona).

En el poema “No sé i voldria saber” (p. 38), l’escriptor de Rupit es fa unes qüestions relacionades amb la vida i amb el dia rere dia. A més, totes elles enllacen amb lo matriarcal:

“No sé i voldria saber

si fa falta tanta guerra

que desfà tota la terra,

i tot, a canvi de què?

 

No sé i voldria saber

si la vida que és tan bonica,

glop a glop, de mica en mica,

per què l’home la vol desfer?” (p. 38).

 

Aquestes paraules solen estar molt associades a les dones, en el tema de la maternitat i de l’estima que tenen pels fills: elles els tractaren en l’època de l’embaràs, les mares són les principals educadores dels fills, no solen promoure la guerra, ni els enfrontaments, sinó els pactes, la pau, el pacifisme i forjar ponts amb el proïsme.

Més avant, en la composició “Quan era petit” (p. 40), escriu sobre la curiositat de l’infant, sobre els records d’infantesa i que l’escriptor prefereix continuar amb molts trets que solem vincular amb els xiquets. Així, diu

“Quan era petit pensava

(…) que els homes tots s’estimaven

i era tot felicitat.

 

Enfilat a la finestra,

amb curiositat d’infant,

hagués dona mitja vida

per conèixer el món dels grans.

 

Ara que ja el conec massa,

vos ho asseguro formal,

tanco de cop la finestra

i em sap greu de ser-ne gran.

Dolços records d’infantesa,

de quan tenia pocs anys” .

 

El dia que plasmí aquest darrer poema, el 15 de desembre del 2024, no solament evoquí persones nascudes en els anys vint (o abans) del segle XX i que tenien bona avinença amb els xiquets, tot i que els primers ja tenien més de huitanta-cinc anys, sinó que, igualment, preferien la senzillesa d’un nen a moltes característiques que captaven en persones de la seua edat i que ells, gràcies a la connexió que mantenien amb persones de totes les edats, encara romanien esperançats i somreien a la vida.

Sobre això, el 16 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929), pacifista en la seua manera de viure, ens escrivia en un correu electrònic: “Aquests que has enviat hui, de versos de Miquel Banús, m’han commogut. Els somnis de la infantesa i la realitat de les guerres. Potser sí que no val la pena fer-nos grans, per aquestes realitats tan mesquines!!!!”, a què responguérem “Miquel Banús i Blanch (nascut en 1939) plasma esperança. Joan Sala Vila (1929) sí que visqué durant la guerra en plena infància. Els poemes, en relació amb la vellesa, són semblants: abunden la senzillesa i els xicotets detalls de la vida”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, fortes i molt obertes

General, , , , ,

En l’article “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el nombre 77 de “Lo Pedrís”, un butlletí de Vilaplana (població de la comarca catalana del Baix Camp), captem el paper de les dones. Així, la néta Diana Juanpere, amb motiu del centenari de la padrina (en el 2019), escriu que “La vida que van compartir l’àvia i l’avi i la família i el món que van crear va esdevenir (…) un paradís per nosaltres, els néts. Els estius a Vilaplana amb els avis eren, sobretot, quan érem petits i adolescents però encara avui, un espai de llibertat i de contacte amb la tradició que l’àvia i l’avi donaven forma amb converses, tendresa i jocs senzills que ens despertaven la curiositat i l’amor per aquesta terra”. Cal dir que els adjectius que associa amb els avis apareixen en moltes fonts sobre cultures matriarcalistes i, a més, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, exposa festes i celebracions que feien en família, com ara, el tió (per Nadal), bunyols (per Setmana Santa), en l’hort, etc.. “Però, sobretot, és el que hi hem vist i veiem el que avui prenem d’exemple per encarar la nostra vida d’adults: una vida tranquil·la, de feina diària, de contacte amb la terra, de distraccions modestes i una casa sempre alegre i amb gent que hi passa”.

Igualment, la néta afig que, “Amb l’àvia, compartim també moltes converses en què ens explica històries de la família i del poble, relats d’un passat proper que mantenen vius personatges, episodis, sensacions i experiències que configuren el nostre imaginari familiar” i posa que “Aquestes converses als matins al menjador, a les sobretaules llargues o als vespres a la fresca, aquí, a l’hort, ens fan apropar-nos també a la nena i la noia que l’àvia va ser, a les estones que passava amb la Padrina, als tombs pel poble que feia de joveneta amb les amigues” com també a altres èpoques i a més persones. Per tant, la dona (Mercè) és la principal transmissora de la cultura tradicional.

En acabant, indica que la padrina és “Una dona forta, que (…) va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família i educar els fills segons les seves conviccions. Dins d’aquest matriarcat (…),  la Mercè va esdevenir l’àvia (…) lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment”.

A banda, dirigint-se a l’àvia, Diana Juanpere addueix que la centenària està oberta a l’actualitat i, sobre el nexe que la Mercè té amb el poble i amb la terra (per exemple, en un poema que féu en 1933, i que fou publicat en el setmanari catequístic “Revista L’Eixerit”), “ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita i que va plasmar en aquest bonic poema: 

El MEU POBLE
El meu poble és molt petit,
però també molt alegre.
A l’hivern té moltes neus
i a l’estiu els camps verdegen.
 
Per vora passa un riuet
on tota la gent hi renta,
i a l’estiu tots hi anem
a tocar l’aigüeta fresca.
 
Al poble de Vilaplana
a l’hivern hi fa molt fred,
i tothom s’amaga a casa
vora el foc arrupidet.

 

Mercè Huguet (13 anys)

Capitana de les eixerides de Vilaplana”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Pedagogia matriarcal: dones que fan de sopluig, fortes i bondadoses

General, , , , , , ,

Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu “Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

“La meva família és un matriarcat” (Elisenda Ortega): pedagogia matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema de la pedagogia matriarcal, en l’entrada “Mare, mares” (https://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), de l’andorrana Elisenda Ortega (pintora i mestra de restauració) i publicada en el blog “Muntanyes encantades”, a què accedírem el 1r d’octubre del 2024, exposa “un homenatge a la meva mare i totes les mares de la meva família”. Direm que podríem haver-lo inclòs en el punt relacionat amb la maternitat, però que hem considerat adient posar-lo en el de l’educació. Molt prompte, escriu “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que, al seu entorn, tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo com tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa; i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats”.

Cal dir que aquests trets (o, si més no, bona part) enllacen amb personatges de moltes rondalles vernacles i, igualment, amb moltes dones nascudes entre 1870 i 1920 (de què ens han reportat) i, a més, en persones que han rebut una educació matriarcal i que, com ara, ho plasmen en la poesia.

A banda, posa “Jo he tingut tres mares. La meva mare, a qui sempre m’he sentit molt vinculada i unida; i les meves ‘tietes’, cadascuna d’elles ha estat, i és, per a mi, sempre, molt important, un exemple de vida. L’alegria que sempre les ha envoltat i que han després i que encara avui fa que siguin el centre de les reunions familiars”, és a dir, un tema de conversa.

Un tema interessant que reflecteix Elisenda Ortega és l’obertura junt amb la paciència que tenien les dones en educar-los o, simplement, en les relacions amb els més jóvens. Així, diu “Recorde quan m’esperava, asseguda en una cadireta, que la meva mare acabés la feina a la cuina, me la mirava i deia ‘Encara no?’ i anava esperant fins que em podia seure a la seva falda i ‘mimar-me’. I jo li feia prometre que mai no es moriria, almenys, fins que fos moolt gran, i ella m’ho prometia… Ha complert la seva promesa”.

Tot seguit, comenta que “Avui em miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que hem heretat i ampliat les seves filles i néts, s’ha transmés als besnéts i als rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida: sense ell seríem com les plantes sense llum, no podríem créixer”.

Al capdavall de l’entrada, la pintora i restauradora addueix que “Una mare té una sola arrel que la manté ben subjecta a terra, però amb molts braços que donen recer a tots els que estimen” i més: “Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions, crec en el ferm paper del pare, però aquesta serà una altra entrada…”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La pedagogia matriarcal: dones que fan costat, didàctiques i molt obertes

General, , , , ,

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, en l’entrada “A la meva mare…” (http://joanbrunetmauri.cat/a-la-mare), la qual figura en el blog “Joan Brunet i Mauri”, l’autor i jornalista, Joan Brunet i Mauri (nascut en Sabadell en 1948), exposa un escrit amb molts trets que empiulen amb la pedagogia matriarcal.

Així, com, més d’una vegada, es pot llegir en publicacions relatives a persones que han deixat empremta, comenta que “Hi ha persones que segurament mai no passaran a formar part de la història col·lectiva. (…) Es tracta de persones anònimes que, al llarg de la seva vida, han actuat discretament i han donat testimoni de sensatesa, de tenacitat, de tolerància, de comprensió, de solidaritat. Uns valors que, atès els temps que corren, no són gens menyspreables. Són persones, en definitiva, que, malgrat [que] el seu nom no figurarà ni en els llibres d’història, ni en cap registre o plana a Internet, hauran deixat petjada profunda entre les persones que les han tractat”.

Tot seguit, addueix que “Són persones que hom diria que només van néixer i viure per ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i crea complicitats entre les persones més properes”. Aquestes paraules referents a educació i a ser el pal de paller, com veurem més avant, enllacen amb la figura de la mare i amb les dones. I, més encara, en els Pobles matriarcalistes.

A banda, indica que “Hi ha persones que mai no passaran a la història col·lectiva però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la història personal de cadascú. (…) Persones que troben el seu goig de viure i la seva alegria de ser en el goig de viure i en l’alegria de ser dels altres. Aquestes persones anònimes, treballadores incansables, sàvies, discretes, disposades a ajudar, tenaces, tolerants, són també les que voldríem sovintegessin més en una societat com la nostra, tan marcada pels egoismes, per les rancúnies, pels odis que a enlloc no acondueixen”.

En escriure sobre sa mare, afig que, “en fer record d’ella –de la meva mare–, en vull fer també de les persones –pares, mares, dones i homes– que, com ella, han estat o són treballadores i treballadors incansables per la consecució d’uns ideals sense esperar a canvi cap mena de recompensa ni cap mena de reconeixement. En tenen prou en rebre l’estima i la consideració dels que les envolten.

La meva mare, l’Anna Mauri i Gallifa, ha estat una d’aquestes persones. Esposa amatent, mare proverbial, àvia encisadora, amiga que mai no oblida i s’oblida. La seva néta més gran, es referia a l’àvia Anna com una persona ‘sempre riallera, sempre contenta, sempre alegre, sempre didàctica, sempre boníssima conversadora’”.

Al capdavall de l’article, el jornalista posa que, “de la mateixa manera que, en d’altres casos, el record de les bones persones impregna per sempre més la vida d’aquells que les han tractat i les han conegut”.

Finalment, direm que moltes de les característiques que trau Joan Brunet i Mauri sobre la manera d’actuar i de respondre, ens les han plasmades en escrits (o bé en comentaris) que tenien a veure amb l’educació que havien rebut i, igualment, amb records i amb vivències que havien viscut junt amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la casa pairal i la maternitat

General, , , , ,

Una altra composició que Felicita exposa en el mateix blog, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ací, mitjançant el simbolisme de la casa pairal), és “La meva llar” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/la-meva-llar.html), en què escriu

“Oh, casa pairal,

sempre recordada!

davant solellosa, darrera ombrejada,

tan blanca i polida com ma jovenesa

tan clara i alegre com nostra infantesa.

 

El bassal de l’hort voltat de pollancres…

amb tots els amics en temps de vacances (….).

Dels daurats raïms, penjant de la parra

sento la dolçor, la boca ensucrada…

De l’arbre surer de frondoses branques

sento la frescor de l’ombra anhelada”.

 

Com podem veure, l’escriptora posa, primerament, la casa; en acabant, passa a les dues parts de la persona i les situa en el lloc adient (davant-sol, darrere-ombra). A més, trau la natura del camp (l’hort), arbres i els amics.

A banda, els penjolls de raïms encara són en la parra i ella en destaca la dolçor; i, quant a l’alzina sureda, direm que és un arbre baix del qual es feien pactes de paraula i en línia amb el matriarcalisme com també aplecs de veïns de la localitat o de la zona. I si, per una banda, la dolçor va vinculada amb un fruit que es cull en la tardor (el raïm), per una altra, l’arbre surer ho fa amb un ambient fresquívol i femení (ja que inclou l’ombra, un altre tret matriarcalista i en nexe, si més no, amb la tardor). Per això, resulta interessant que Felicita Sagrera i Riera indique que lo ombrívol (que, àdhuc, enllaça amb lo maternal) siga desitjat.

Després, evoca l’escola (i cal situar-nos en els anys vint i primeries dels trenta del segle XX) i amb l’educació matriarcal que hi rebrien els xiquets (sobretot, fora de lo que s’instruís):

“Sortint de l’escola l’estol de mainada

fèiem cap a l’era… a l’era enyorada

testimoni viu de jocs i rialles,

rotllanes i contes, amicals trobades”.

 

Per consegüent, ens parla de detalls tradicionals en la cultura catalana: rotllanes (balls), rondalles (serien en català) i trobades (l’aplec és molt característic dels Pobles matriarcals).

En l’estrofa vinent, passa a la foscúria del dia, un moment que acull la maternitat (així com l’hivern ho fa amb Nostra Senyora i el Nen):

“I arribant la nit, sota l’estelada

amb el xiu-xiueig d’alguna besada

blanques il·lusions, dolces confidències,

paraules d’amor, sospirs… i silencis”.

 

Afegirem que l’exposició evoluciona de més claror a foscor (de la infantesa a la vellesa). I, com en l’hivern, la vida és una realitat i la poetessa estima la terra (ací, la casa on nasqué, on es crià i on rebé molta de la seua educació, no sols la infantil, junt amb l’entorn):

“Tot en el record ha quedat enrera

la casa, els amics, el bassal i l’era…

Oh, casa pairal sempre recordada!

Siguis beneïda, tant com enyorada!

 

Agost 1994”.

Finalment, adduirem que, en aquest poema, l’enyorança té un significat positiu: record del passat, no girar-hi l’esquena, ans acollir-lo juntament amb les altres etapes de la vida. Empiulant amb això, resulta significatiu un comentari anònim que li escrigué una persona (possiblement, en plena jovenesa), quan l’autora dels versos ja tenia huitanta-huit anys: “Gràcies per demostrar que, pel romanticisme, no hi ha edat.

Quan sigui gran, vull ser com tu.

Espero que continuïs escrivint i dibuixant molt de temps”.

Sobre aquesta activitat, malgrat l’edat, agregaré que, en el 2021, quan Pere Riutort ja havia fet els huitanta-sis anys, em digué per telèfon que escrivia pensaments i temes que, com podíem captar, eren dels que més li interessaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)