Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal, en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, apareix, com ara, en algunes composicions relatives a noces. Així, en “A la Maria Mercè” (p. 72), es plasma en els primers versos:

“Merceneta tota blanca,

flor de neu i lliri blanc,

encisada, dolça i franca,

les campanes fan ning-nang”.

Així, ixen temes com la blancor (la netedat de cor), la dolçor i la franquesa, els quals empiulen amb els Pobles matriarcalistes junt amb el lliri blanc, popularment, associat a la innocència (però, més aïna, amb el significat de creure-s’ho tot).

En el poema vinent, “A la Maria Mercè i En Rafa”, amb els mateixos quatre versos al principi, la poetessa torna a traure el seny del joc net:

“I en Rafa, amb vestit noble

que enalteix el seu encant,

i amb un cor gairebé doble

d’entusiasme flamejant”

i, per consegüent, enllaça el bon cor i la fruïció del xicot davant la celebració. Però, altra vegada, la sinceritat serà u dels temes preferits de l’escriptora:

“Per dos cors que molt s’estimen

amb amor pur i sincer,

dues vides que s’animen

començant un nou sender”.

Llavors, com si una mare parlàs els fills, addueix uns versos que connecten amb la tradició matriarcalista en lo sexual:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

compartiu penes i joies

en el nord que us heu traçat.

La gaubança d’aquest dia

sigui el goig pel vostre enllaç

perquè hi regni una harmonia

entendrida i eficaç”.

És a dir: Rosa Rovira Sancho prioritza el nord (el projecte vital), la bona avinença, la tendror i que els dos nuvis toquen els peus en terra (l’eficàcia) i, per això, podem dir que, en aquesta composició, no figura l’amor romàntica (gens bona per al cor, com ens digué un cardiòleg en febrer del 2018), sinó una amor moderada.

En acabant, en el poema “Per la Mónica i l’Octavi” (p. 74), en el mateix llibre de poemes, copsem detalls que ens porten a la natura i a la terra, en lloc d’abraçar l’amor idíl·lica, ans més bé la maternal:

“Parelleta encisadora 

avui, us voleu casar,

per fruir a cada aurora

del bonic que és estimar.

Com gotetes de rosada

fina, fresca i transparent,

de bellesa perlejada

per l’encís del casament”.

Aquests versos estan en nexe amb eixa mena de suavitat, de dolçor i de pluja fina que no s’acosta a la sexualitat impulsiva, dominant i amb desig de conquerir l’altre (majoritàriament, la dona, per part de l’home) i d’imposar la llei del més fort. És més: en captem una que empelta amb la natura (flors i vida vegetal), amb la mare, amb la casa (el niu), amb lo tel·lúric:

“A Castell heu fet niuada

i una llar heu preparat,

que floreixi la contrada

pel gran SÍ que us heu donat.

I amb aquesta prometença

(…) Festegeu les alegries,

supereu si hi ha tristor,

professeu-vos tots els dies

lleialtat i comprensió.

Compartim amb alegria

d’un preat present formós,

desitjant-vos harmonia

i un futur molt venturós”.

Sobre la manera de festeig, el 10 de març del 2025, mentres escrivíem aquests versos, ens evocà el llibre “Manual per al seu fill”, el qual ens havia recomanat Josep Ma. Alentà (d’Editorial Claret) pel 2020, redactat per una comtessa de Barcelona i de Girona i noble d’altres indrets carolingis, Duoda (ca. 800- 843), qui, entre d’altres coses, comentava al seu fill sobre la conveniència de tractar de viure en harmonia i amb trets que, clarament, coincideixen amb l’educació matriarcal. Cal recordar que la nostra cultura catalana té arrels carolíngies.

Per això, podem dir que, aquest darrer poema, sense ser una mena de consell, ens ha semblat com una lletra d’esperança i de realisme d’una mare a jóvens de la generació següent, un fet que s’allunya de la idea de justícia, de severitat i de culte a la força de la llei o a qui té més anys, simplement, pel fet de ser el més major.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.