Una altra rondalla sobre encantàries (o dones d’aigua) que figura en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem trets matriarcals, és “Les ‘encantàries’”. “Les ‘encantàries’ vivien en un antic forat, i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res, ja que, més aviat, els tenien por.

La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa que atribuïen a les esmentades dones” (p. 349). Així, si, primerament, veiem que les dones d’aigua romanien prou en l’interior (en la cova, ací presentat com a forat i que, en lo sexual, simbolitza la vulva), més avant, podem llegir que hi havia roba estesa, una frase, sovint, dita per a indicar que hi havia xiquets i que es recomanava que no es parlàs sobre temes eròtics o relatius a la sexualitat. Nogensmenys, en el relat, aquesta expressió té a veure amb un missatge molt diferent: aquestes dones estaven nues. Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt obertes en lo eròtic i en lo sexual.

Tot seguit, posa que “un dia, una noia que passava per allí, va veure unes tovalloles molt boniques i, com que no va veure ningú que les vigilés, va agafar-li l’acudit d’emportar-se’n una. Ah, renoi, que va fer!: les ‘encantàries’ que la veieren van sortir al seu darrere, però jove que era ella, no van poder-la encalçar, però, de lluny, van llençar-li aquesta maledicció:

-Mai més seràs ni més rica, ni més pobra” (p. 349). Comentarem que, des de la primera lectura d’aquest passatge, l’hem vinculat amb la sexualitat i que, quan el plasmàrem per escrit el 28 de juny del 2023, l’interpretàrem, àdhuc, com que la sexualitat de la dona és tan sagrada (indistintament, de qui siga) com la de qui se’ls hi acosta o qui entra en el seu camp (en aquest cas, una noia que els furta part de la roba). ¿Eren elles (organitzades i que actuaven en grup) més grans que la jove i, com ara, de trenta o quaranta anys i no estaven disposades a que la generació posterior els robàs res que tingués a veure amb el cos (ací, simbolitzat per les tovalloles, atractives)? ¿Eren també molt garrides aquelles dones d’aigua, malgrat que no estaven ja tan jóvens com la xicota? La narració sí que plasma que les encantàries tenien la darrera paraula, que es feia lo que elles volien i prenen la decisió final com a denúncia per un robatori.

Finalment, també sabem (i ací veiem) que, en les cultures matriarcals, més d’una vegada, es considerava que una resolució femenina podia tenir repercussió a llarg termini i que, sense necessitat d’anar amb peus de plom amb les dones, sí que era aconsellable tractar-les bé: “Veient que passaven els anys i no se’n sortien, i, recordant la maledicció, van decidir cremar aquella tovallola que havien agafat, en la joventut de la noia, a les ‘encantàries’. Diuen que, en cremar-la, es va trencar la maledicció i que, a partir d’aquell moment, com que, en aquella casa, eren molt treballadors, van fer-se rics amb el seu treball” (p. 349).

Quant al detall de la crema, direm que les dones d’aigua també tenen a veure amb la revetlla de Sant Joan (nit del 23 de juny) i que, en les fogueres de Sant Joan, és molt típic cremar roba vella. I, a més, es fa amb esperança en un demà millor. En eixe sentit, la narració sí que ens diu que, en la casa, passà a haver-hi prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.