Arxiu d'etiquetes: dones fortes

La infantesa, el pas a la jovenesa i dones fortes i ben considerades

Tot seguit, “es negre es va endur la xiqueta i la va posar dalt d’una torre.

Quan es va fer fadrina i una xica rossa, garrida (…), li deien la Datilera Càndida i es negre anava a veure-la tots es dies i li deia:

-¡Datilera Càndida:

tira es teus cabells

i jo pujaré amb ells!

 

I ella li tirava es cabellets i ell hi pujava” (p. 122).

Així, la narradora lliga la xiqueta amb la bellesa i, quan l’al·lota es fa fadrina (ja pot ser prenyada), passa a rebre un nom que representa una planta amb molts fruits (els dàtils) i, de pas, no sols ha entrat en una fase en què ja pot ser mare, sinó fecundar.

Tocant als mots que l’home li amolla (ací, traduïts dels originals, en castellà), són associats a un personatge considerat estranger (el negre) junt amb els castellans i, per això, ell li parla en castellà.

Ben mirat, la xiqueta és ben considerada i forta (ella roman dalt i enllaça amb l’home mitjançant cabells que fan el paper de cordes), mentres que ell és el feble.

De fet, a continuació, el relat diu “Allà, quan ella era xicoteta, tenia graneretes, ninetes i tot per a jugar. I un dia, es negre diu:

-Ja t’has fet fadrina i jo tinc un hort i vull que hi vingues i mostrar-te’l perquè, si em passa res, és per a tu -i se la va endur a l’hort.

Se’n varen anar a mostrar-li s’hort i hi havia molt de floretes: en tenia, de blanquetes, de rogetes, de verdetes, de blavetes i de groguetes” (p. 122).

Per tant, la infantesa és ben considerada i la noia rep tota mena de favors (en forma de joguets) i, en passar a l’adolescència, ella entra en la flor de la vida. No debades, ja fructifiquen dàtils (com hem dit abans) i floretes (signe que podria simbolitzar els petits detalls).

És més: cada flor serà el punt de partida d’altres formes de vegetació i de fauna. Anem a pams, atenent a les colors, en mots del negre:

“-Mira. Si tires una floreta grogueta, n’ix un riu de penyes. Si en tires una verdeta, n’ix un riu de pins. Si en tires una rogeta, n’ix un riu de foc. Si en tires una blaveta, n’ix un riu d’aigua. I, si en tires una blanqueta, n’ix un riu d’agulles” (p. 122). Ací, el groc s’uneix amb l’optimisme (de la mateixa manera que l’eixida del sol) i és en nexe amb l’aigua, això és, home i dona; el verd ho fa amb els pins (l’esperança, la naturalitat d’un nin, els quals creixen amunt); el blau lliga amb l’aigua del riu (la fluïdesa aquàtica i l’adaptació al terreny). Al capdavall, la color blanca connecta amb la innocència. O siga: entusiasme, empelt home/dona, esperança, espontaneïtat, fluïditat, tocar el peus en terra i bon cor.

En el fragment immediat, hi ha altres signes pareguts als d’algunes contarelles. Després de presentar-li l’hort, el negre li afig:

 “-I ací tinc tres cavalls molt preciosos. Es més gord és es que més corre; s’altre corre menys i és més flac” (p. 122).

Respecte d’aquestes línies, la gruixària, al meu coneixement, va unida amb la dona (el nombre dos, la mare i els fills); i el fet que l’altre siga més prim, amb el nombre u, sovint, relacionat amb lo masculí. A més, ella és més diligent…, un tret prou comú en el matriarcalisme, fins i tot, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, que salven el pare i fills honrats

No deixarem fora que, en aquesta contarella, hi ha una segona part pareguda a la d’altres narracions, centrada en els dos germans, tanmateix, de família benestant: “Perquè eren tan rics, tots dos ja no sabien què fer i se’n varen anar pel món, cadascú per un camí. El primer va anar a una vila i va veure que tooots duien dol: ¡tots vestits de negre!” (p. 119).

Com que allò li era nou i ell demana, li diuen “Que ha entrat una serp que cada dia se’n menja un. I hui s’ha de menjar sa filla del rei. (…) Qui mata aqueixa serp? Això no es pot matar!” (p. 119).

Així, en poques línies, hi ha signes interessants que empiulen amb el matriarcalisme: 1) la serp (representació de la mare) s’engul tots, així com la mort fa que tots els éssers vius tornen a la terra, 2) el personatge humà de què parla és una dona, ben considerada (és princesa) i ben estimada (com ho plasma el detall que tots els habitants van de dol) i 3) la serp és molt respectada i, a més, vigorosa.

Nogensmenys, “aqueix xic va anar amb un sabre que duia i la va punxar, la va matar i li va llevar sa llengua. Se l’enrotlla amb un paperet i se’n va i va deixar la serp allà” (p. 120). En aquests mots, l’arma és semicircular (fet que la lliga amb lo femení, de la mateixa manera que la forma que uneix les dues banyes d’un bou).

Enllaçant amb l’altre dels germans, qui no és precisament de bon cor, diu “Oi! Sa serp, morta! Ara diré que l’he matada -i se la carrega al coll- i, així, em case  amb sa filla del rei.

Sa serp era molt grossa” (p. 120). Altra vegada, la fortalesa i la gruixària de les dones (ací, simbolitzades).

Finalment, com que el segon dels germans diu al monarca que ell l’ha trobada, però el primer li comenta que ha estat ell qui l’ha morta, el sobirà es declina a favor de l’honrat:

“-Doncs, no: es qui l’ha matada es casa amb sa meua filla” (p. 120).

En acabant, la narradora remata dient que, a qui no havia jugat net, “s’arbre era groc. (…) I es de s’altre xic sí que estava bé, perquè es va casar amb sa filla del rei” (p. 120).

Per consegüent, la sinceritat és forta, mentres que la mentira i les conveniències cauen pel seu propi pes (com, ací, la planta del segon fill).

Una altra contalla amb passatges semblants a altres relats és “La Datilera Càndida”, en què hi ha trets matriarcals. Com a mostra, molt prompte llegim que “Això era un home que era forner i que se’n va anar a fer punxes pes forn i, de s’arrel d’una punxa, li n’ix un negre, qui diu:

-Ara et mate!

L’home li respon:

-Ai! Per l’amor de Déu: no em mates!

Llavors, li diu el negre:

-D’acord. Doncs, em dones lo que tens darrere de sa porta quan arribes a casa.

Se’n va a casa. Lo primer que fa, mirar darrere sa porta: hi tenia una xiqueta, ¡molt garrida! I comença a plorar. Tot seguit, li demana la filla:

-Pare: per què ploreu?

-Perquè m’ha eixit un negre i em volia matar. I m’ha dit que li done lo que hi ha darrere sa porta, i hi ets tu.

Aleshores, li diu la xiqueta:

-Doncs jo me n’aniré amb es negre, que no vull que vos mate” (p. 122).

Com podem veure, la part més robusta és la dona, àdhuc, de menys edat que la masculina (el parent). Altrament, té més espenta que ell i és disposada a fer possible que el negre no el mate i, d’aquesta manera, que la filla puga salvar el pare, un home que, entre d’altres coses, manifesta els seus sentiments (detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’educació matriarcal).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa i amb propietats en terres matriarcals

Una altra contarella amb signes matriarcalistes, i que figura en l’estudi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Sa cabreta”. Una cabra grasseta i garrida veu com una rabosa (ací, fent el paper del típic llop, de l’home) que tenia fam, toca “a sa porta:

-Cabreta! Obri’m!

-¡No, no, que em menjaràs!

-No. ¿Vols venir a cercar raïm as bancal de la tia Quica?” (p. 84).

Sobre aquest fragment, direm que exposa un detall present en la història de la cultura catalana: la dona propietària, el qual es repeteix en la rondalla següent (“Sa cabreta”), encara que, en el segon relat, parle “de s’hort de la tia Mariana” (p. 85).

A més, apareix el raïm, en nexe amb la matriu, amb l’úter: úter, dona, terra plana conreada, hort… Mots en línia amb lo femení.

En acabant, pacten veure’s a una hora, però la dona (la cabreta) sempre s’hi avança, li guanya la mà i es fa amb el fruit.

El tercer dia, el llop li proposa que l’endemà cerquen figues (lligades amb la fertilitat).

Quan ja hi són, “sa cabreta ja estava dalt de sa figuera. I es rabosot, de davall estant, diu:

-Hui, sí! -ja es llepava es morros.

Ara, sa cabreta, de dalt estant, comença:

-Ai! raboseta! Mira quina figa més bona!” (p. 84).

Per consegüent, som davant un passatge amb la dolçor, amb la sexualitat i… amb la dona (àdhuc, simbòlicament), per damunt de l’home i, fins i tot, ella li llançarà les figues.

És més: ell assaja menjar-se-la, però la cabreta, deixondida, li demana per on vol entrar la guineu a ca la cabreta. I, com que la raboseta ho amolla, el personatge que representa lo masculí no assoleix l’objectiu, puix que la cabreta és més ràpida i perquè la iniciativa femenina li permet desfer-se de la guilla. Com a mostra que, en aquest relat, la rabosa «és» un animal masculí, hi ha que, al capdavall, la informadora diu “I, quan entra es rabosot”  (p. 84).

De fet, en la contalla “Sa cabreta”, de què hem reportat un poc adés, els passatges es desenvolupen entre una cabreta i un llop. Adduirem que, en aquesta segona rondalla, hi ha la dona rabosera i espavilada. Això sí: ella també mena i marca el compàs a l’altre. Així, diu

“Bon matí s’alça es llop i se’n va. Només arriba, sa cabreta ja era dalt de sa figuera. Ell li diu:

-Aaaaaaai!, guilopeta! Com te’n tries ses més bones!

(…) Sa cabreta, per fi, li’n tira una i diu:

-¡Mira aquesta, que madureta!

Pum! Dins d’un ull!

(…) -Doncs bé. Tu no m’enganyes! Però jo t’he de menjar!

Sa cabreta li amolla:

-No podràs!” (p. 86).

Finalment, no sols ell cau en el parany que li prepara la cabreta, sinó que la dona es desfà de l’adversari: el llop s’escalda.

En ambdues contarelles, la dona és més madura que l’home (qui encara és verd) i això l’ajuda a respondre millor i a esquivar les temptacions alienes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bacones i porquets previsors, maternitat i consistència

Revenint a la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, també es plasmen trets matriarcalistes en el relat “Sa baconeta” (en l’original, “Sa cotxineta”), en línia amb la cultura vernacla i amb el paper actiu de la dona, a banda del tema de la maternitat:

“Això era una baconeta, un anyell i un pollastre i se n’anaven junts a pasturar; i sa baconeta, qui tenia porquets, els va dir:

-Jo vull fer-me una caseta.

I s’anyell diu:

-Aaaai! Jo, damunt d’un manoll de brossa: estic massa cansat, no puc fer-me una caseta.

I es pollastre amolla:

-Jo, damunt d’una rama: també estic massa cansat” (p. 67).

Tot seguit, copsem el paper maternal (perquè els fills i ella puguen anar avant):

“Mentrestant, la baconeta, quan menjaven, cercava per la terra: tots es ferrets i totes ses fustes. I, tot lo que hi trobava, s’ho enduia per fer-se una caseta” (p. 67).

Afegirem que la truja, a més, “Se n’anava a pasturar i tancava sa caseta i, quan tornava, cantava als porquets:

-Obriu, obriu, fillets,

que la mare ve de pasturar;

amb ses mamelletes plenes,

per a donar-vos mamar” (p. 67).

 

Així, el narrador empelta el fet de treballar (ací, en pro de la dona i dels fills) amb el detall de les mamelles plenes, com si fos senyal de prosperitat.

Igualment, el llop s’atansa un dia a la casa de la bacona, però no hi pogué entrar: ella confiava en el ferro (“Tocar ferro”) i en la fusta (la qual va unida a la terra i a la marona).

Per això, ell es menja el pollastre i el porquet (que no s’havien preparat per al demà) i la truja diu als seus fillets:

“-Que vinga es qui vullga; no obriu a ningú” (p. 67).

Agregarem que, en un passatge posterior, els porquets no obrin el llop (el reconeixen per la veu grossa). I la porqueta tampoc l’obrirà. Al cap i a la fi, la mare diu al llop: “I tu, quan feia calor, què feies? Et solejaves? Doncs, ara, banya’t.

Sa baconeta va poder criar es porquets i es llop es va avorrir d’anar i no hi va tornar més” (p. 67).

I és que, com diu un refrany molt conegut, “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

En la contalla posterior, “Es porquets”, tot i que és curta i molt resumida, és pareguda a altres versions i té un passatge interessant i que no havíem copsat abans:

“Això eren tres porquets. I un va fer una caseta de palla; un altre, de terra; i, s’altre, de brics” (p. 68).

Un dia es presenta el llop i tempta el porquet:

“-Mira: que et duc confits i coses bones.

-No! No!

-Doncs, mira que pixaré i cagaré i sa caseta t’assolaré.

I es porquet li respon:

-Pixeu i cagueu, que sa meua caseta mai cau” (p. 68).

Finalment, destaquem aquests mots en nexe amb l’habitatge: representa el manteniment de l’esperança (no caure una casa) i la consistència junt amb la fortalesa (el porquet no es deixa arrossegar pel llop, com tampoc ho havia fet, anteriorment, amb les llaminadures). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones prenyades, ben considerades i fortes

Un altre relat que hi ha en l’esmentat llibre, recollit per la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), i en què es plasmen signes matriarcals, és “La merla blanca amb tres cues”, amb una versió semblant a la d’altres indrets. Així, un pare que no podia passar la mainada (els fills) fa un pacte amb el dimoni, qui li diu “et donaré diners i em donaràs la minyona més bella que tens” (p. 504).

Nogensmenys, com que la filla era forta, quan el pare li diu que s’alce, “Ella, abans de se llevar, se senya amb l’aigua beneita. Obrint la porta, diu:
-Hi ha pas ningú, pare”
(p. 505).

Ara bé, el diable no accepta que la fadrina se senye i demana a l’adult “Treu-li l’aigua beneita, que no me la podria endur” (p. 505), un passatge en línia amb una part més de la narració, quan ella se senya amb el cos i quan, una vegada ja l’ha agafada el diable, la xicota amolla “’Jesús, Maria i Josep!’. Ell, llavors, la deixa caure en un esbarjàs profund” (p. 505), això és, en terreny femení.

Uns mots significatius indiquen que “L’endemà matí, els cans del rei, anant a la caça, van sentir a la flaire que aquí hi havia una persona i li portaren a menjar de lo que els donaven.

-Aqueixos gossos vénen magres. Se’n van quan tenen el menjar.

El fill del rei se’n va a experimentar on anaven, la va trobar tan bella, encara que sense mà. Se la va emmenar a casa” (p. 505).

Com a resultat, per una banda, els cans fan de serfs de la dona, com si ella fos la seua superiora, la seua ama o la mestressa. Igualment, el príncep la porta al palau i, de pas, la part femenina de la vida: “S’hi volgué casar. Sa mare no volia.

Va arribar una guerra:

-Abans de me n’anar, m’hi vull casar.

I la va deixar grossa” (p. 505), fins al punt que la reina ho devia haver aprovat i això explica que ella reste prenyada.

A continuació, com que la mare era captivadora i bruixa i la jove ha estat mare d’un fill, la marona envia una lletra al rei, qui li respon que siga retirat el nadó.

Més avant, el rei reve a casa i la dona està en cinta, però ara, d’una xiqueta: “Ella va parir d’una nina” (p. 505).

Sobre les dues prenyades, direm que, a diferència d’altres narracions en què el fill aplega abans de partir ell cap a la guerra, ací el nadó és dins la mare fruit de la relació entre ambdós. No debades, la casa és un terme que empelta amb la vulva (per exemple, amb la forma “casa santa”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta), malgrat que, la major part de les referències a “casa” (o a mots amb aquesta paraula), empiulen amb “prostíbul”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Fills, velles i mares que donen vida a pares vells

Una altra narració que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “L’herba remenial”, en línia amb el relat “La flor de romanial”. En començar, un rei diu als seus tres fills que “Ara sóc com un rellotge vell que se li ha acabat la corda. He sentit a dir que l’herba remenial feia tornar jove. El mal és que no sap ningú on n’hi ha. ¿N’hi ha un, de vosaltres, que la voldria acaçar?” (p. 483).

Cal dir que, a diferència de la majoria de les rondalles d’aquesta mena, el monarca no és malalt, ni té un problema de salut física, sinó que vol conservar la part jove.

Afegirem que, en distints passatges, apareix “una font d’aigua gelada” (p. 483), amb simbolisme: 1) connecta amb la infància (com la font de vida inicial, com el naixement del riu), amb la dona, i 2) lliga amb la vellesa (la gelor de l’hivern) i 3) el sobirà tria per un camí a cavall entre els altres perquè cert confort també forme part de la seua vida.

En eixe seny, tant el fill gran com el mitjà es llancen a l’aventura i, com que no tracten bé una anciana amb qui coincideixen pel camí, no reeixiran i tots dos han de tornar al palau. En canvi, el petit, quan se li encara una vella ja revetlla (qui li diu si li voldria donar quelcom), ell li ho aprova:

“-Sí, bona dona. Vos donaré tot, mengeu a la vostra gana!

-Què cerques, minyonet?

-L’herba remenial per fer tornar jove el pare.

-A tu, que ets brau, te l’ensenyaré. Vés-te’n muntanya rosa enllà, et cal anar fins al cim. Hi ha un gros rocam que guarda una serp que porta un brillant al cap. Li ensenyaràs aquesta satalia que ara et doni i sabrà que véns de part meva (…) irà a cercar l’herba remenial i te la donarà” (p. 484).

Així, podem dir que, amb uns mots que evoquen altres rondalles, el xiquet és considerat una mena de fill de rei (com en les contalles en què un matrimoni acull uns nadons que porten un estel en el front), com si fos el preferit o bé el successor de son pare. Altrament, hi ha un empelt entre la provecta (dona) i la serp (dona i mare, una mare forta i protectora de la casa, del niu familiar). Adduirem que, en tractar aquesta narració, el 23 d’agost del 2026, no remembràvem haver-ne llegit cap amb aquest eixart anciana-mare amb una mare en nexe amb la serpent i que, per consegüent, som davant un relat singular.

Més avant, la serpent, fent el paper de mare i de consellera, “tornà amb uns brins fins i brillants a dintre la boca i els deixà als peus del jovenet. Meravellat, en Galdric regracia la serp i amaga l’herba rara a la sola de la sabata” (p. 484) i emprén cap al palau. Sobre aquesta secció, el xic alça l’herba en un punt inferior, perquè la discreció faça possible que no li la furten els seus germans.

Nogensmenys, com que els germans li tenen enveja, maten el petit i el colguen en un riu d’arena.

Posteriorment, el pare sent la veu del fill quan un traginer toca una canya (planta que podria representar el penis i, de pas, la creativitat, la vida creativa) i mana que l’acompanyen el fill gran i el mitjà.

Al capdavall, el monarca, quan trauen viu Galdric (el més menut dels tres fills), “Tot plorant, respongué el pare:

-I jo l’he trobada, la meva virtut! Tu ets el meu fill, la meva jovenesa.

El traginer colgà dintre el clot els dos germans morts (…). El rei li donà un carruatge nou i dues mules enflocades. I el sonet, sempre més callà” (p. 485).

Quant a aquest passatge, el fill (lligat a la mare i a la terra) ha salvat el pare, és la part que li genera vida. I, tocant a l’agraïment reial, normalment, no apareix i sí un castic als fills envejosos. És més: el sobirà fa un present al traginer i, finalment, decideix tirar terra en l’afer (ací, de fet i tot, un altre detall que encara no havíem capit en la recerca).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Viles agraïdes, dones fortes i comerciants i hòmens que tornen a la terra

Una altra contarella compilada en l’esmentat recull, i en què hi ha trets matriarcalistes, és “Un món de bovos”. Un home es casa amb una dona pàmfila i “El primer menjar que va fer al seu home va ser arròs. Quan el marit es va acabar el plat, la dona li’l va tornar a omplir, al mateix temps que li deia:

-Menja, que encara en resta més! (…) Va, que encara n’hi ha més!

-Xe, xicona: (…) ¿quant d’arròs has fet?

-Eh… Tota la barcella que vas comprar” (p. 388).

Així, la dona fa el paper de subministradora, com si fos la marona que alleta el nen.

Un poc després, l’home decideix anar-se’n pel món i, més avant, “va aplegar a una vila i va veure-hi bona cosa de gent a l’entrada de l’església, tots esperant-se i mig plorant” (p. 388). Llavors, ell els fa valença i li responen “Perquè la núvia és molt alta i no podem entrar-la dins de l’església” (p. 388).

En rebre la recompensa (“Van arreplegar entre tots els presents els diners i li’ls van donar”, p. 388), diu a la fadrina que incline un poc el cap i, així, ella hi entra i es pogué celebrar l’acte. Cal dir que el pagament ha resultat de la contribució de cada u, un detall que lliga amb el matriarcalisme.

Ja fora d’aquest indret, emprén cap a una altra vila, en què ell els diu que, quan oiran un pollastre, serà senyal que ix el sol.

“En acabant, se’n va anar a un altre lloc a cercar gent un poc més ‘desperta’” (p. 389) i, en arribar a una altra vila (la darrera que ell decideix visitar), li comenten que els habitants, “per posar-nos els pantalons, ens hem de tirar de dalt de l’armari, mentre les nostres dones ens els aguanten en l’aire. Com que no sempre caiem bé, per això, estem tots mig alatrencats” (p. 390). En altres mots, aquest fragment trau signes simbòlics interessants: l’home és associat a lo celestial (és dalt), mentres que la muller toca els peus en terra i, ben mirat, és forta i ajuda el marit. Agregarem que les solucions són en el sòl, en lo tel·lúric i, per a assolir-les, els hòmens hi davallen i les dones els reben.

Posteriorment, ell els explica com han de posar-se els calçons i tria per tornar-se’n a casa i, quan hi aplega, capim un altre detall en línia amb la tradició catalana vernacla: “la dona li va demanar:

-Per què has tornat?

I ell, amb cara de certa resignació, li va respondre:

-Perquè encara hi ha pel món gent més ignorant (…). Pren, diners, i compra una altra barcella d’arròs!” (p. 390).

Per consegüent, com en el cas de la gran majoria de les dones catalanoparlants d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, el marit porta els cabals a casa, la muller els administra i, fins i tot, ell menjarà l’arròs que l’esposa considerarà més adient i, així, ella farà el paper de comerciant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jóvens comerciants, creatius i dones que dirigeixen

Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.

El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.

El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.

I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).

En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.

Això feren (…).

A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.

Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).

Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en molts relats: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).

Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens (1881-1954) a primeria del segle XX i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores, fortes i lliberals del segle XX

Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.

I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.

Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.

Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.

(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.

 (…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.

Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.

A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).

Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.

(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.

 (…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).

Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb la senyora ama, Mare de la Terra i forta

Continuant amb la rondalla “La dona dimoni”, tractada per l’estudiosa Oreto Doménech i Masià en l’esmentat treball, una nit, quan el marit aplega del camp, la dona li conta que la senyora ama es menjava tot: una cassola d’arròs al forn, un anyell rostit amb creïlles, etc. Aquest passatge pot evocar-nos quan, en la contarella “La creació”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, Déu diu a la Mare Terra que ella tindrà molta força “perquè tot t’ho menjaràs” (p. 69).

L’endemà, la madona, amb la seua vigorositat, també manifesta a migdia en dinar, és ben servida de blat (un aliment que creix cap amunt i que, majoritàriament, és collit en estiu): ella es menjaria els jóvens (la fase estival de la vida).

I més: en l’obagor, es tragaria els hòmens (ací, representats per peixos): “Per a sopar, li va demanar un lluç i unes perdius al forn, que també s’ho va menjar tot” (p. 25) juntament amb els gafarrons (ocells), puix que, al cap i a la fi, amb la mort, tot torna a la terra. Almenys, en els Pobles matriarcals.

En unes línies posteriors, en la fosca, els pares i el fill sentien «com si alguna cosa s’arrossegara per terra i eixia una olor roïna pels corredors de baix (…), i això que la pobra dona fregava el terra tots els dies (…) i llevava la pols. Però, al sendemà, sempre eixia una pudor de podridura molt lletja” (pp. 25-26). Així, n’extraiem que sempre hi havia vida terrenal, perquè la terra no era mai desèrtica, sense res, ni pelada, ans al contrari: a tothora, hi havia pols.

Un altre signe matriarcalista és que “La senyoreta feia calça vora la ximenera, que sempre la tenia encesa, nit i dia” (p. 26), detall que només podia esdevenir en l’hivern, una de les dues estacions lligades amb lo femení i, així, hi havia vida (caliu), un eixart entre la llum i l’obscuritat que predomina en aquesta època de l’any.

Més avant, la narradora diu que la senyoreta “Té una cuota de serp enroscada i pudenta” (p. 26). Açò, atenent al llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 58-59), és en nexe amb la força interior, amb lo feminal en l’home (per exemple, en l’alquímia) i amb la regeneració. Altrament, ens reporta sobre una dona integradora de la part activa i de la receptiva.

Després, hi ha un fragment en què la mestressa se’n va escales avall cap a on eren els tres forasters i, encara que li tanquen la porta, l’ama (per mitjà de la cua) és capaç de tombar-la.

Llavors, “la mare va tindre una idea: va llançar la cadena i la medalla a la porta i la dimònia no la va poder passar. Va romandre dins de la casa (…), perquè no podia tocar res que estiguera beneït.

I, gràcies a això, tots tres (el pare, la mare i el fill) van poder escapar-se del mas maleït i salvar la seua vida d’una mort (…) més que segura. La Divina Aurora els havia salvat” (p. 26).

Tocant a aquests darrers passatges, exposarem alguns dels seus símbols: 1) el pas del paganisme al cristianisme místic (representat per l’aurora, ara, elevada a consideració de Divina, en lloc de ser lligada a la Mare Terra) i, així, 2) la primavera (estació associada al renaixement de la vida), ací tractada com si fos un victòria sobre la maldat (sobre una vellesa que cal fer miques i, més encara, de què cal fugir) i 3) una eixida del mas, fet que, en el fons, empiula amb deixar fora la casa maternal i la figura de la mare acollidora.

Per consegüent, en lloc de capir una religiositat matriarcal en què, àdhuc, en aquesta contalla, Déu s’entén com un déu que també arreplega amb simpatia la part feminal i terrestre; apareix un personatge que, tot i que és una dona, la seua significació connecta molt amb uns mots que hi ha en l’entrada “Aurora” del “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant: “L’aurora, amb totes les seues riqueses simbòliques, és el signe del poder del Déu celestial i l’anunci de la seua victòria sobre el món de les tenebres, que és el deu de la malignitat”. Mentrestant, ens hem trobat amb cançons mallorquines (i amb poemes) en què Déu i altres personatges bíblics, baixen a terres catalanoparlants i són benvinguts... amb hospitalitat i tot.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.