Arxiu d'etiquetes: dones fortes

Dones emprenedores, fortes i lliberals del segle XX

General, , , ,

Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.

I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.

Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.

Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.

(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.

 (…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.

Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.

A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).

Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.

(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.

 (…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).

Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb la senyora ama, Mare de la Terra i forta

General, , , ,

Continuant amb la rondalla “La dona dimoni”, tractada per l’estudiosa Oreto Doménech i Masià en l’esmentat treball, una nit, quan el marit aplega del camp, la dona li conta que la senyora ama es menjava tot: una cassola d’arròs al forn, un anyell rostit amb creïlles, etc. Aquest passatge pot evocar-nos quan, en la contarella “La creació”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, Déu diu a la Mare Terra que ella tindrà molta força “perquè tot t’ho menjaràs” (p. 69).

L’endemà, la madona, amb la seua vigorositat, també manifesta a migdia en dinar, és ben servida de blat (un aliment que creix cap amunt i que, majoritàriament, és collit en estiu): ella es menjaria els jóvens (la fase estival de la vida).

I més: en l’obagor, es tragaria els hòmens (ací, representats per peixos): “Per a sopar, li va demanar un lluç i unes perdius al forn, que també s’ho va menjar tot” (p. 25) juntament amb els gafarrons (ocells), puix que, al cap i a la fi, amb la mort, tot torna a la terra. Almenys, en els Pobles matriarcals.

En unes línies posteriors, en la fosca, els pares i el fill sentien “com si alguna cosa s’arrossegara per terra i eixia una olor roïna pels corredors de baix (…), i això que la pobra dona fregava el terra tots els dies (…) i llevava la pols. Però, al sendemà, sempre eixia una pudor de podridura molt lletja” (pp. 25-26). Així, n’extraiem que sempre hi havia vida terrenal, perquè la terra no era mai desèrtica, sense res, ni pelada, ans al contrari: a tothora, hi havia pols.

Un altre signe matriarcalista és que “La senyoreta feia calça vora la ximenera, que sempre la tenia encesa, nit i dia” (p. 26), detall que només podia esdevenir en l’hivern, una de les dues estacions lligades amb lo femení i, així, hi havia vida (caliu), un eixart entre la llum i l’obscuritat que predomina en aquesta època de l’any.

Més avant, la narradora diu que la senyoreta “Té una cuota de serp enroscada i pudenta” (p. 26). Açò, atenent al llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 58-59), és en nexe amb la força interior, amb lo feminal en l’home (per exemple, en l’alquímia) i amb la regeneració. Altrament, ens reporta sobre una dona integradora de la part activa i de la receptiva.

Després, hi ha un fragment en què la mestressa se’n va escales avall cap a on eren els tres forasters i, encara que li tanquen la porta, l’ama (per mitjà de la cua) és capaç de tombar-la.

Llavors, “la mare va tindre una idea: va llançar la cadena i la medalla a la porta i la dimònia no la va poder passar. Va romandre dins de la casa (…), perquè no podia tocar res que estiguera beneït.

I, gràcies a això, tots tres (el pare, la mare i el fill) van poder escapar-se del mas maleït i salvar la seua vida d’una mort (…) més que segura. La Divina Aurora els havia salvat” (p. 26).

Tocant a aquests darrers passatges, exposarem alguns dels seus símbols: 1) el pas del paganisme al cristianisme místic (representat per l’aurora, ara, elevada a consideració de Divina, en lloc de ser lligada a la Mare Terra) i, així, 2) la primavera (estació associada al renaixement de la vida), ací tractada com si fos un victòria sobre la maldat (sobre una vellesa que cal fer miques i, més encara, de què cal fugir) i 3) una eixida del mas, fet que, en el fons, empiula amb deixar fora la casa maternal i la figura de la mare acollidora.

Per consegüent, en lloc de capir una religiositat matriarcal en què, àdhuc, en aquesta contalla, Déu s’entén com un déu que també arreplega amb simpatia la part feminal i terrestre; apareix un personatge que, tot i que és una dona, la seua significació connecta molt amb uns mots que hi ha en l’entrada “Aurora” del “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant: “L’aurora, amb totes les seues riqueses simbòliques, és el signe del poder del Déu celestial i l’anunci de la seua victòria sobre el món de les tenebres, que és el deu de la malignitat”. Mentrestant, ens hem trobat amb cançons mallorquines (i amb poemes) en què Déu i altres personatges bíblics, baixen a terres catalanoparlants i són benvinguts... amb hospitalitat i tot.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alleten, garrides i ben considerades

General, , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha un poema de l’esmentat escriptor en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, a través de símbols, en uns versos en què l’home i la dona estan junts:

“¿Saps els topants de l’espluga gatosa

Amb llet i mel latents de fonts furtives

On peixen els ocells nodrisses forasteres?

¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna

I passos riallers per les palanques,

Quan veus d’enlloc en canyars invisibles

Imiten les tonades tropicals?” (p. 110).

 

D’aquesta manera, la dona connecta amb la cova (els seus genitals), amb el gat (un animal que, en les rondalles, sol lligar amb lo femení), en un ambient tel·lúric (els topants), ella és font de vida i de suavitat en les relacions (la llet i la mel), fins i tot, amb els qui vénen de fora (els pardals, això és, els hòmens). Altrament, hi ha delectació de la sexualitat i en què l’home (els canyissos, les palanques, això és, el penis) li segueix les indicacions (ací representada per lo tropical, així com, en alguns anuncis de desodorants per a dones, el paisatge és de terres tropicals).

Ben mirat, hi ha una part del poema referida al contacte entre tots dos, potser, de nit i en què ell besa la terra (a ella):

        “(Quan dia i nit són uns, i el mar batega

Sota el mantell cremós de delirants meduses.)

Pintarem de vermell les fecundes barcasses (…).

Baixarem pels barrancs que porten a les cales,

-Negra com ets! (…)

He besat la teva ombra en oasis de fulla” (p. 111).

 

Com podem veure, ens trobem davant una dona jove, en el llit, en edat de tenir fills, possiblement, forta, ben guarnida i que, a més, se’n va cap a la mar i, de pas, uneix la terra i l’aigua (barrancs i cales).

Sobre la besada, direm que lliga amb els pèls del pubis.

Finalment, ella li fa com la mare quan alleta i, de rebot, li dóna vida. Com a mostra, el poeta empra molt de vocabulari en nexe amb les mamelles, les quals compara amb fonts:

       “(-Omplin els brolls gelius de les clares cisternes,

Ells dolls bicorns, els cossis corallers!-)” (p. 111).

 

Cal dir que un bicorn és un capell de dues puntes, en aquest seny, en al·lusió al penis i, per consegüent, al prepuci de l’home.

Un altre escriptor que hem triat per a la recerca és Joan Maragall (1860-1911). Així, en els primers versos de la composició “Haidé”, capim la bona consideració cap a la dona:

“Ella digué son nom: llavors la vella,

que li era a la vora, va dir: -Per quin sant és?-

I respongué l’amiga amb els ulls riallers:

-Això rai, tant se val, la santa és ella” (p. 121).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa

General, , , , , , , , ,

Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):

“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes

s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).

 

A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:

“Les dones fent bugada parlaven dels marits,

de l’estira i arronsa en el bol de la nit,

de festes excessives i olor d’amors complits,

de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).

 

En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):

“Tu portaràs un cistell de fruita

i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).

 

Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:

“Sota l’arcada de la nit

nosaltres dos.

I tu, estimada,

recolzada al meu pit” (p. 96).

 

O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.

Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:

“El tens tot, el cos que desitges,

tot teu dins teu on tot hi cap:

coll, braços, pit, cuixes i cames,

la boca, el front, els ulls i el nas,

els dos fantàstics hemisferis

i la tendresa, a l’engonal,

d’un rossinyol, arrupit ara

entre frondes, i que, més tard,

voldràs fer que s’enfili, erecte,

al cim del teu dolcíssim cant,

feliç de sentir-lo vessar-se

damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).

 

Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig

“El tens tot, i no cal que el preguis;

abraça-te-li: una meitat

de la glòria que demanes

és tota teva; i si de cas

creus que et fa falta l’altra, mira:

és clar que la realitat

del cos mai no és cap mentida

(…) però, abans que res, el que compta

és la segura veritat

del desig (…) més que no pas

la ficció que el satisfaci

un altre cos al teu davant” (p. 99).

 

Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, erotisme, maternitat i dones que gestionen

General, , , , ,

Prosseguint amb relats eròtics i amb temes religiosos en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha molt de simbolisme matriarcalista en “Es sermó”, amb una versió pareguda a una que ens n’envià Rosa Rovira, de Monistrol de Calders estant: “Una volta era Dijous Sant i, com tots es anys, el costum: fan sermó i hi varen anar molt de personal. Per cert, una dona hi havia posat una lloca i, és clar, tenia un poll gelat i que no era fort. Llavors, què fa? Se’l posa dins des pits i se’n va a sentir el sermó” (p. 189). Així, copsem que els personatges femenins són més grossos i robusts, com també més vius, bé la dona, bé la lloca, a diferència del poll (que representa l’home).

“Quan ja era dins, amb l’església plena d’hòmens i de dones, el rector es posa a predicar i es poll no cal dir que es va calfar,  va retornar i es posa ‘Piu!’.

Però una volta no va dir res el rector. Ara bé, quan ja feia una estona, doncs,.. es poll ja s’espavilava més i ja va fer ‘Piu!, piu!’.

I el rector diu:

-Mireu: no vos agreugeu. Tots es qui tinguen pardalet, que facen la favor d’eixir; perquè això està mal.

Aleshores, uns junt amb els altres, a poc a poc, se n’eixien i, al remat, ja en restaven pocs: només hi havia ses dones” (p. 189).

Per tant, com en la narració “Es forats per entrar al cel”, també recollida pel mateix folklorista, l’home és el més perjudicat i, en canvi, la dona roman en companyia del capellà.

En eixe moment, “ix un avi de darrere un pilar, qui tenia des huitanta as noranta anys, ja vell i, en veure que tots es hòmens ja havien eixit, va dir al mossén:

-Senyor rector: jo també tinc pardalet! Però es meu ja no piula” (p. 190).

Finalment, direm que ni el capellà, ni les dones el fan fora i, de pas, el Poble també té present la vellesa, no sols l’autoritat religiosa, ni la femenina.

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Es deute”, la qual comença amb el paper de la dona com a gestora de la casa: “Un home li va amprar diners a una viuda i sa dona li diu:

-Per molt de temps?

S’home li respon:

-Per vint dies i això; jo t’ho tornaré.

I hala! Passen vint dies i quaranta i no li’ls torna. Llavors, ella li diu:

-Escolta! M’has de tornar es diners…!

I s’home li comenta:

-Doncs, ara, no en tinc cap, de perra.

Sa dona li diu:

-Home! Per què no ho tens?

-Mira: descansa. Enguany, si plou -tenia garrofers, figueres i ametlers…-:

 

Si plou i sa garrofa s’allarga

i sa figa vaja en bé,

es primer forat que jo tape

serà es de vosté” (p. 190).

 

Quant als versos que, al capdavall, trau el narrador, addueix una explicació dels versets: “¿Ho has comprés, lo que vull dir-te? Ell ho deia per s’altre costat. Sa garrofa, si plou, s’allarga. I ses figues (com que tenia figueres), doncs, si es vengueren, es diners serien per a ella. I ell deia: ‘No, si enguany plou i sa garrofa s’allarga i sa figa va en bé -diu-, es primer forat que jo tape serà es de vosté’” (pp. 190-191).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones fortes i arriscades

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i que hem triat, és “El capellà i el sagristà”. El capellà i el sagristà estaven a veure qui se n’havia carregat més i un dia diu el rector “Triqui!” i l’altre li respon “Traca!”.

Quan ho deia el capellà, eixia una dona; i, quan ho feia el company, una altra. “I, en això, ve la dona del sagristà junt amb la filla i el capellà diu:

-Triqui! Triqui! -feia a les dues.

Llavors, el sagristà, com que eren la dona i la filla, feia:
-Traca!

El capellà s’havia carregat la mare i la filla” (p. 170), és a dir, havia tingut relacions sexuals amb totes dues.

Així, altra vegada, el tema de la sexualitat apareix obert, fins i tot, en figures simbòliques com el rector i lliga amb una cultura, la catalana, en què hi ha un vincle històric entre els càrrecs eclesials i el Poble, com indica Jaume Vicens Vives en l’obra “Notícies de Catalunya” en 1960.

Una altra rondalla amb capellans i amb dones és “Sa confessió”, recopilada pel folklorista tarbener. El rector, quan se li atansaven a confessar-se, els demanava el motiu i un home li diu:

“Mire: ara per ara, sempre dic males paraules. Sempre ‘Me cague en Déu’ i això. O siga, tinc un vici.

-¿Vols que te’ls lleve? (…) Doncs, la primera persona que veges quan isques, li dones cinc duros; i ja veuràs com, així, se te’n va el vici.

Com que ell ix i, en veure una joveneta que anava per allà i que tenia bon d’això, agafa i diu:

-Xe! Jas, cinc duros.

I ella li demana: -Cinc duros? Per què?

-Perquè el rector m’ho ha dit.

-El rector?

L’home diu a la xicota:

-Sí.

I la joveneta li afig:

-Cinc duros costa al rector; i, si tu vols, en són deu. I ara també li’n costarà deu, per escalivar-ho. Cinc li’n costa, a ell; tu, si vols, en són deu. I ara haurà d’amollar-ne deu, per escalivar-ho” (pp. 170-171).

Per tant, encara que el capellà és una autoritat moral i té qui li fa cas, en acabant, la dona té la darrera paraula i ella és qui determina en el camp eròtic, no ningú dels dos hòmens.

En línia amb aquest paper de la dona, en la contalla “Es pardalot”, en l’obra “El seculòrum i la seculera”, podem llegir que “una dona que era de Bolulla i amiga del rector, se’n pujava cap amunt i, en una era, es veia amb el capellà.

El rector deia que va anar-hi i que ell volia fer. I els corbs anaven coooc!, coooc!, coooc!, per dalt de s’era. I diu que un corb va anar-hi i ella va dir al rector, qui estava per darrere:

-Pica, pica, pardalot negre, que, per molt que piques, d’aqueix ull, no em deixaràs torta” (p. 171). Per consegüent, ens trobem davant una narració amb un intent de penetració per darrere (coit anal), però per a fer miques la dona (bé com a persona, bé per la manera de desenvolupar l’acte), cosa que no prosperarà a causa de la fortalesa femenina. Igualment, l’animal masculí és de color fosc i, com que és negre (el corb), simbolitzaria la color de la sotana i, així, el rector.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, gaubança femenina i hòmens servicials

General, , , , , , ,

Donant pas a alguns dels darrers fragments en què hem capit trets matriarcalistes plasmats per Francesc de la Via (dels segles XIV-XV), direm que “El frare Bernat féu son poder pogués fugir, va eixir per una finestra, anà a saltar en l’aigua, on la monja fa estar el cavaller” (p. 86). Per consegüent, el religiós ix de la casa i es fica en un altre territori femení: l’aigua.

Ja molt avançada l’obra, podem llegir “I jo estiguí en el llit besant la monja. A cap de poc, veus el canonge, qui estava al terrat; les monges l’hagueren trobat i el volgueren oir, li començaren a percudir amb grans bastons, sí que no li valien raons, ni son bon dret. En poc de temps, li feren passar el fred, de tant que l’havien cascat” (p. 87). Sobre aquestes línies, podrien tenir dos missatges: 1) que les dones el cascassen físicament amb bastons (fusta) i 2) que moltes dones tinguessen relacions sexuals amb ell. Així, si consultem el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “bastó” és associat amb el penis (i amb un pal o vara llargs) i, per exemple, “pegar el piu” (en què el piu és el membre viril) vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per tant, ací rep el significat d’adhesió dels dos cossos i no de violència femenina cap al frare (amb què, de pas, elles reflectirien força i habilitat per a treballar en grup). No debades, l’autor parla d’escalfament masculí.

En un altre passatge, el religiós es dirigeix a l’escriptor medieval:

“-Bon amic, Francesc de la Via: vine a aidar-me! I jo no em voldria llevar, si el món deixàs d’existir, car jo estava en paradís, nuus, amb la monja” (p. 88).

D’aquesta manera, copsem uns térmens que tenen relació amb el plaer de l’home durant el seu empelt tel·lúric (amb la terra que representa la monja) i la gaubança eròtica entre ambdues persones, acompanyada d’una nuesa amb què expressen la seua naturalitat.

Al capdavall del llibre, hi ha unes línies que hem triat, en què intervé un funcionari de justícia (el saig) i que culminen amb el lligam corporal entre el frare i la religiosa, puix que, així, tots dos delecten aquesta part de la vida: “De continent, un saig el prengué i li va lligar les mans i el va estacar fortament al costell” (p. 89), és a dir, al bastiment de fusta on eren subjectats els reus.

Després, fra Bernat “Veié venir un gran tropell d’abelles que el fiblaven a meravelles de totes parts” (p. 89), o siga, un muntó de dones (si tenim present que l’abeller simbolitza els pèls del pubis).

Altrament, per a bé del religiós, l’autor medieval exposa que “Així fineix son procés de fra Bernat. Jo estiguí amagat al monestir de la monja, qui em féu servir igual d’un rei, i jo no crec que cap home del món fos tan pagat que els altres havien caçat ço que jo havia pres i cascú havia despès de son argent i, a mi, no em costà res, només bona cura, que jo vaig aconseguir la ventura que no esperava, ja que cadascú dels tres es pensava dormir amb ella” (pp. 89-90).

Com a afegitó, Francesc de la Via ens diu que ell partí cavalcant cap a Girona i que, encara que la dona li digué que tornàs sovint al convent, ell se n’anà tot tranquil i, com aquell qui diu, continuant la seua vida (p. 90): ja havia fet la seua tasca eroticosexual mestallada amb aventura.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.

Serps, dones fortes, maternals i xicots

General, , ,

Continuant amb l’obra del folklorista de Calella, hem accedit a relats en què hi ha una serp grossa, negra, amb pèls a l’esquena. Altrament, en “La serp de cal Futroc”, apareixen detalls en aquesta línia i amb dones que figuren en rondalles: “Els avis de can Preses m’havien explicat que, a cal Futroc, hi havia una serp (…). Allà, una vegada hi havia un home (…). Li va sortir una serp molt grossa, [ ell] li va fotre un cop de dall i la va partir. (…) Però, darrere, n’hi va sortir una altra molt més grossa [que] (…) es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer; i la serp, a darrere” (pp. 55-56).

Una narració més semblant a algunes en què la serpent porta un diamant és “La serp de can Coris”: “Nosaltres vivíem davant de can Coris. La meva mare era la Pepita Amargant, nascuda el 1913, i aquesta història ja li explicava la seva àvia.

(…) hi havia un safareig amb una font d’aigua de la mina que tot l’any baixava.

Hi havia una serp que anava a beure a la font. Era molt vella, tenia uns pèls blancs a l’esquena i una pedreta sobre el cap. A la mama, li havien explicat que era una pedra bonica i que, per a beure, se la treia amb la cua, bevia, es recreava a la font i, després, se la tornava a posar” (p. 56). Com podem veure, hi ha símbols feminals: la font, l’aigua, la mina (en altres contarelles, una espluga) i el fet que tot l’any baixàs aigua.

Tot seguit, la dona que ho relata indica que, tant els senyors de can Coris com també les minyones, volien fer-se amb la pedreta i, al capdavall, com que ho assoleixen, de la porta de la casa estant, “La dona va prometre que faria una finestra interessant (…) i, si observes, a la finestra de can Coris, hi és una serp. Hi ha una cara d’una dona i una serp amb un cap” (p. 57). Per consegüent, dos trets matriarcalistes: la dona i l’animal esmentat.

En la rondalla posterior, “El diamant del serpent”, se’n reflecteixen molts. Així, “Els serpents són com serps molt grosses, els creix una llarga cabellera al clatell i, a més de córrer, també volen per damunt dels arbres.

S’explicava molt temps enrere que hi havia un serpent amb un gran diamant al cap .(…) el serpent era molt ràpid i s’hauria cruspit de seguida el lladre.

Aquest serpent tenia el costum de banyar-se en un estany. Ho feia sovint i era l’únic moment que es treia el diamant del cap i el deixava a la riba. La gent ho sabia (…).

Un xicot va pensar la manera d’aconseguir el diamant sense deixar-hi la pell” (p. 57). Cal dir que els cabells simbolitzen la força, que la dona és àgil i que, com en altres relats, marcava el seu territori i era molt respectada. A més, s’atansava a l’aigua i a un estany (senyals d’acollida).

No obstant això, el vailet, ja a prop de la serp, “va saltar per damunt dels matolls i va arreplegar el diamant” (pp. 57 i 59) i encara que la serpent li anava darrere, “el xicot, amb quatre gambades i un salt, es va ficar dins la bóta i la va tapar” (p. 59), ella es mor i el jove aconseguí el seu objectiu, fet que ens porta al refrany “La joventut tot ho venç”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.