Arxiu d'etiquetes: dones fortes

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

“-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones del segle XIX, fortes, protectores i maternitat

General, , , , ,

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor escrivia en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’acostava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment), mentres que el marit ho feia a la dreta, ans unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els papers de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquests mots a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre resta lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Resta lliure força i intuïció”.

Tot seguit, manifestí a l’amic el meu acord i li passí una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook (ací traduïda) en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra, agafa el braç esquerre de l’home, mentres que, amb la dreta, agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir que, “En l’antigor egípcia, les dones eren vistes i honrades com més altes i com més sagrades que un home.

La dona és la mare de tots, donant vida i ensenyant.

Els antics creien que, quan un home assolís una gran quantitat de coneixença, d’espiritualitat i de poder, se li permetria usar una perruca de pèl llarg per simbolitzar que havia aconseguit un cert nivell igual al d’una dona.

Mentres els dos s’uneixen, ella sosté el seu home i li dóna força i protecció.

Hi ha una dita que sura en l’actualitat: ‘Darrere d’un home amb èxit, hi ha una dona forta que el sosté'”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i velles que transmeten i fortes

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Marcel·lina Moragues Ginart (1855-1923).   

Aquesta poetessa mallorquina nascuda a mitjan segle XIX, en la composició “El pi dels Montcades”, la qual figura en l’entrada “El pi dels Montcades (Marcel·lina Moragues Ginart)” (https://www.endrets.cat/textos/el-pi-dels-montcades/6102), recopilada en la web literària “Endrets”, exposa el sentiment de pertinença a la terra. Així, diu:

“Pi, si poguessis contar

lo passat des que nasqueres!

Tu, l’host del rei Jaume veres

amb els moros batallar.

 

A damunt aquesta altura,

no bramulen les ventades,

i el remor de les onades

ressona dins l’espessura”.

 

Per tant, per una banda, apareix el pi (com a símbol matriarcal i en nexe amb la figura de la mare i amb la fusta). A més, enllaça amb la velleta (la figura de l’àvia transmissora de la saviesa popular i, sovint, de lo referit al passat).

Altrament, en la segona estrofa, veiem detalls que tenen a veure amb l’hivern (estació a què és vinculada la vellesa i, de pas, com bufen els vents de què parla o el significat de l’espessor).

En acabant, l’escriptora, en relació amb el dendroide, li diu:

“Tu t’aixeques com gegant

fent-nos recordar les gestes

d’aquell gran rei, ses conquestes,

i dins son nom murmurant.

 

Pi vell! Ta soca corcada

és un llibre de la història;

record de passada glòria,

mai de Mallorca esborrada”.

 

Cal destacar el fet que el gegant vaja unit a una ancianitat forta i ben considerada (ací, entre d’altres coses, pel paper pedagògic a les noves generacions i a la gent de la terra) i que lo tel·lúric i lo vernacle continuen amb vida.

En eixe seny, Marcel·lina Moragues Ginart trau la figura del glosador, u dels trets matriarcalistes més remarcats en fonts sobre la cultura mallorquina, per exemple, amb motiu de la festa de Sant Antoni (en gener) i de les cançons, àdhuc, eròtiques, que es fan en eixe moment de l’any:

“Veient-te el glosador, canta

d’aquells cabdills, lo valor;

tu n’ets fita de l’avior,

record d’una guerra santa”.

 

Altra vegada, capim la vigor femenina, la qual és present en moltes dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX junt amb el seu paper evocador.

Afegirem que, en els versos vinents, podríem veure un empelt amb altres indrets de parla catalana (en aquest cas, d’on provenia, en el segle XIII, la cultura cristiana, en la gran majoria, de Catalunya):

“Amb la sang de dos germans,

tes branques són consagrades!

Glòria al nom de los Montcades,

braus i nobles catalans!”.

 

 

Finalment, com a mostra del sentiment esmentat, l’autora es posa de part del pi (com a símbol de la força tel·lúrica i, ben mirat, de les arrels cristianes catalanes) i ve a dir que l’arbre comptarà amb el suport dels mallorquins:

 “Vulga Déu, arbre estimat,

que mai t’arranc la ventada,

ni a tu, ni a la creu alçada

per nosaltres al teu costat!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones dialogants, que pacten, fortes i que emparen els fills

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’entrada “Poemes de CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)”, i en què capim el matriarcalisme, és “Cançó de la bella confiança”, recopilada en la web “Contes en Català”:

“A l’amat he donades

totes les claus;

jo tinc totes les seves,

i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons

on entrar no podríem

ni breus segons”.

 

 

Per tant, l’escriptora Clementina Arderiu plasma trets que connecten amb la foscor, però que admeten una miqueta de claror, així com, en moltes rondalles, en plena nit, copsem detalls de llum i, de pas, la part activa i la passiva.

Igualment, trau mots que evoquen narracions més aïna centrades en l’obagor:
“Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiria
més que no un roc”.

 

Afegirem que, en aquests versos, la foscúria és viva i, ben mirat, forta (el roc), el qual empiula amb aquelles narracions en què el terreny (femení) és una roca ferma, això és, una dona amb fortalesa.

I, com que acullen bé l’obscuritat, la poetessa indica
“Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me’ls duc jo”.

 

 

Una altra web en què captem poemes matriarcalistes de Clementina Arderiu és en “Mag Poesia”, sota l’entrada “Clementina Arderiu” (http://magpoesia.mallorpclaweb.com/arderiu). Per exemple, en “Fill”:

“Com salvatgina engelosida

      pel cadell,

jo la vida passaria

      vora d’ell.

      Hola, cadell,

     dóna’m l’anell

     picapedrell!

Arremetria amb urc de guerra

     tota gent

i ma dent el guardaria

     d’altra dent.

     ‘Denteta dent’,

     dirà la gent;

     i tu, content”.

 

És a dir, l’escriptora catalana fa de sopluig del fill (ací, en forma de gosset): amb ella, podrà comptar el xiquet, quan es farà jove. I, així, hi ha un nexe entre ambdós (estaria al seu costat, de la mateixa manera que quan era un nen i la mareta li demanava l’anell o li ensenyava cançons, ací, simbolitzades pel vers que diu “Denteta dent”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la dona protectora dels fills i que dóna vida

General, , , , ,

Reprenent el llibre “Poesies” del mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922), en l’entrada “Lo pi de Formentor” (https://ca.wikisource.org/wiki/Lo_pi_de_Formentor), la qual figura en “Poesies (Miquel Costa)” de la web “Viquitexts”, captem el sentiment de pertinença a la terra. Així, apareix l’arbre, un tret que enllaça amb el matriarcalisme i, a més, amb la dona:

“MON cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

Més poderós que el roure, més verd que el taronger,

Conserva de ses fulles l’eterna primavera

I lluita amb les ventades que atupen la ribera

          Que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

No va la fontanella ses ombres a besar,

Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

I li donà per terra l’esquerpa serralada,

          Per font la immensa mar”.

 

Altrament, comenta que,

“Del llim d’aquesta terra, sa vida no sustenta,

Revincla per les roques sa poderosa rel.

Té pluges, i rosades, i vents i llum ardenta;

 I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

          De les amors del cel”.

 

Per tant, capim la connexió entre el cel i la terra, que predomina lo tel·lúric, que es manté forta i, ben mirat, que s’alimenta de lo que li dóna el sol i, així, entre d’altres coses, fa la seua funció receptiva.

Nogensmenys, en l’estrofa següent, Miquel Costa i Llobera indica

“¡Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

Lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

           Per glòria i per delit”.

 

És a dir, l’arbre (símbol femení) representa la terra on nasqué el poeta (com una mare ho faria d’una família), ella és qui domina i qui guaita (això és, la protectora, com a mareta dels fills de la terra).

I, malgrat la vida en les Illes Balears en temps de l’escriptor pollencí, la dona besa els qui hi viuen així com una mare ho fa als seus fills, començant pels més petits.

A banda, l’autor de la composició afig que

“ell riu i canta més fort que les onades

I, triomfador, espolsa damunt les nuvolades

          Sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

Com una prenda santa, duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

          ¡Oh, vida,… noble sort!”.


Per consegüent, copsem que el riu (l’aigua, un detall relacionat amb la dona i molt present en la literatura matriarcalista) guanya els núvols i, de pas, no s’evapora, ans continua tocant lo terrenal i permet la vida en les diferents edats (els cursos fluvials, corresponents a cada etapa biològica).

Finalment, Miquel Costa i Llobera exposa

“¡Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

I arrela dins l’altura, com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

I tes cançons valentes ‘niran per la ventada

          Com l’au dels temporals”.

 

O siga que, altra volta, la vida va cap a la terra, la dona és acollidora i arraïla, fins i tot, en indrets difícils, però en què acampa, possiblement, amb la pluja que li cau del cel i  amb què ella alimenta la xicoteta vegetació i, de rebot, en seny figurat, la música autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïments a monitores, a padrins de noces i a dones fortes i que fan valença

General, , , , , , , ,

Un altre poema en què capim el tema de la gratitud és “Gràcies Janina” (p. 92), plasmat per a una monitora, en posar

“Gràcies Janina, per les teves classes

gràcies Janina, pel temps dedicat,

gràcies per fer-nos sentir més joves

i l’any que ve t’esperem de bon grat”.

 

 

Un poc després, en el mateix llibre, el copsem en “Per tu, Paqui” (p. 94), fet per encàrrec d’un padrí de noces, quan un xicot diu

“Tu em vas apadrinar

en la pila baptismal,

jo avui faig el mateix

en l’enllaç matrimonial.

 

Rep doncs aquest present

amb tota cordialitat,

(…) us desitjo benaurança,

i felicitats per vostra unió!”.

 

 

Una altra composició de la mateixa corda, i en què es capta molt, és “A la nostra mare” (pp. 107-108), versos en què, a més, apareixen molts trets que empiulen amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Jo voldria una paraula

que servís d’agraïment,

a la mare que ens estima

amb un cor sempre content.

 

Amb empenta decidida

vas saber tirar endavant” (p. 107)

 

i afig que

“Caminant al costat nostre

amb constant dedicació (…).

Ens portares a l’escola

a La Vall, per estudiar,

planejat, junt amb el pare

per tenir un bon demà”.

 

És a dir: la dona acompanya els fills, ella ha tractat amb el marit on calia que estudiassen els fills i, al capdavall, la seua proposta ha anat avant.

A banda, la filla li diu 

“de la mestra que ha sorgit,

i amb la Núria i la Cristina

som tres noies de profit”.

 

 

En acabant, els versos plasmen detalls en nexe amb les arrels:
“Te’n recordes a Montcada,

amb el pare festejant?

Ara jo l’arrel segueixo

i la família va augmentant.

 

Aquest any, ja t’he fet àvia

(…) i també he fet tietes

amb deliri pel nebot”.

 

 

Després, inclou la tercera generació (els néts):

“Avui, estem al volt de taula

celebrant el casament,

i el bateig del nostre IÑAKI

perquè creixi dolçament”.

 

No debades, com a agraïment, exposa mots que connecten amb dones del primer quart del segle XX:

“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

per tot el que ens has donat,

per la força i el coratge

que sempre has demostrat”.

 

 

Finalment, figura el tema de la maternitat, de la mare protectora, qui, com altres persones, fa valença:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

Per aquest recolzament,

tan de bo! Jo pugui fer-ho

cada dia somrient.

 

I també dono les gràcies

als amics i familiars,

tot donat suport i ajuda

sempre sou al seu costat”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, les nissagues, fortalesa i Catalunya

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el podem veure en el poema “Haikús” (pp. 35), quan exposa 

“Gotes rosades

davallant per la cara

mare valenta”,

 

detall que podríem relacionar amb Catalunya (la mare), arriscada, de què, més avant, mostra que és

“La pàtria nostra

joliua Catalunya

sobirania.

____

 

Una senyera

llibertat desitjada

dolça esperança”.

 

Aquests versos foren plasmats en uns anys de molt de moviment social independentista en Catalunya.

Molt avançada l’obra, escriu dues composicions en nexe amb cada una de les rames de la seua família i amb aquest sentiment: primerament, per la maternal i, en acabant, per la lligada al pare. En “Poema dels Rovira” (p. 75), com si fes una explicació de les seues arrels, diu
“En el cim d’una carena

en un lloc bell i sereny,

divisant des de la casa

el panorama del Montseny.

 

Hi tenim la procedència

Les Serres de Sant Andreu,

la llavor va ser escampada

voleiant a tot arreu.

 

L’avi Esteve i la Ramona

quatre fills varen tenir,

i heus aquí quina nissaga

ens trobem avui aquí!

 

Compartim cognom Rovira

amb un roure per blasó,

honorant els nostres avis

amb plaer i satisfacció.

 

Festegem-ho i celebrem-ho

amb alegria i bons afanys

que tinguem salut i força

que perduri per molts anys”.

 

 

Per tant, per una banda, fa un reconeixement de la nissaga (els avis) i, per una altra, viu el present i ho fa acompanyada de festa i d’encoratjament cap als qui hi estan. Cal dir que aquests versos foren escrits en el 2012. En canvi, els del segon escrit (p. 76), dedicats a la branca paternal, foren plasmats en el 2018 i copsem el moviment polític i social proindependentista (encara que es dedueix d’alguns versos del final):

“Un visca pels Sancho

2018

 

Avui fem una gran festa

amb joia i satisfacció,

recordant nostra ascendència

que ens uneix amb germanor.

 

Hem unit llarga família

provinents de tot arreu,

connectant en la trobada

nostre cor i nostra veu.

 

Aquest any fem la menjada

a mitjans del mes d’abril,

perquè el goig de primavera

ens ompli d’amor gentil”.

 

 

O siga que l’escriptora no deixa fora els padrins, sinó que els acull i, a més, ho fa mitjançant la germania que hi ha entre les tres generacions.

Igualment, figura el vincle entre totes tres i un matriarcalisme que acull la part activa (la veu) i la passiva (el cor, el qual enllaça).

Afegirem que la trobada se celebra en primavera, l’estació associada a la infantesa, a l’esperança i, per exemple, als jovenets que cercaven núvia o que, com ara, cantaven a fadrines (sobretot, pel mes de maig, també conegut com el mes de les flors).

Tot seguit, la poetessa de Monistrol de Calders trau el tema de l’espenta dels membres i de la confiança en els altres:

“I ens empari amb fortalesa

per vèncer qualsevol dany,

que la força i valentia

ens allunyi del parany.

 

I ens enllaci a tots nosaltres

per gaudir d’aquests moments,

festejant i celebrant-ho

els qui estem aquí presents”.

 

Finalment, uns versos que empiulen amb la terra, amb els qui hi viuen i amb la confraternitat:

“Fem un visca Catalunya,

un visca pels Catalans,

i un visca per tots els Sancho

per conviure com germans”.             

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana

General, , , , , ,

Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai”.

El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa

“Estimat besavi Baldo:

M‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que, amb ella, tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que, en principi, era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i, de vegades, comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.

Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. Així, l’àvia paterna de ma mare (nascuda en 1878)“Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.

En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.

Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves, si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.

Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126) és la de Júlia Navarro i Pagès:

“Estimada besàvia, Narcisa

Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…

Quan eres jove, vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.

En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, àdhuc, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc.. I, en aquest cas, amb molta iniciativa.

També afig “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia, us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitar la salut dels familiars, això sí, partint, principalment, de la saviesa popular:

“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per a la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.

Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmoda allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta”.

El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, plasma  una dona amb molta espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:

“Estimada besàvia Agnès,

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques, on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè, quan l’anàvem a visitar, ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

La besnéta que tant t’estima, Elsa”.

Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, ací, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.

Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Padrines amb molta espenta, fortes, que deixen empremta i senzilles

General, , , , , ,

Una altra entrada en què captem trets sobre la dona en la família tradicional catalanoparlant és “Homenatge a la Padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicada en el blog “Des de l’Exili” el 22 d’octubre del 2009. Així, comenta que la padrina, una dona amb noranta-nou anys, a pocs mesos de fer-ne els cent, tenia molt a veure amb la cuina i amb la casa del poble en Montroig del Camp, en què, quan eren petits, sempre aprofitaven per a fruir amb animalets, amb altres xiquets i, com el narrador indica, per a connectar “Les olors dels temps antics amb els de la modernitat que arribava”.

Entrant en com era l’àvia, escriu que “La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi, de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i, de retruc, el del meu pare (…). El meu besavi de ca la Torra era una persona molt respectada i estimada i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra, no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se”. Resulta interessant que, en una família, hi hagués lo que es deia “un home de bé” i que li deixàs empremta, ja que es tractava d’un tipus de mitjancer de què ens han parlat i que, com ara, trau el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez  (1866-1946).

De fet, més avant, afig que, “Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que, si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això, conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla” i feren possible que se salvàs.

Quan passa a la postguerra, reflecteix part del caràcter i de la manera de ser de l’àvia: “La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ella tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, néts i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
‘Estàs fet un xic fadrí!!’”. Per consegüent, altra vegada ens trobem amb dones que la dedicació a la família i als altres anava més bé encaminada a fer que anassen avant, que es mantinguessen forts. Igualment, encara que no destacassen per la seua amabilitat, això no els impedia reforçar els néts, encoratjar-los, en aquest cas, empiulant l’edat amb la superació (el nét fadrí, jove, vigorós).

Prosseguint amb l’entrada “Homenatge a la Padrina”, algunes persones exposen uns comentaris que aporten informació interessant que enllaça amb el matriarcalisme; i ho fan, en bona mesura, amb intenció de conservar el lligam entre els membres de la família. Com a exemple, Montse, d’alguna manera, escriu sobre la influència de l’àvia: “us haig d’explicar dels records que en tinc, d’aquella època d’infantesa; sí: els tinc aquí palpant-los cada dia. Per mi, no són solament de la infantesa, ja que m’he quedat sempre, aquí, al poble. Abans, creia que m’havia perdut moltes coses al quedar-me aquí. La vida, així, ho ha portat. (…)

Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí (…). El que sí m’agradaria comentar és [ que, ] amb la senzillesa que vivien, portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí, de seguida, vaig impregnar-me d’aquesta sensació: no hi havia quasi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a manta, bosses de plàstic…), tenien lo just i necessari per viure… i això que no els faltava res. Avui dia, ho tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa: ‘Si tingués allò’ o ‘Si pogués anar a tal lloc’…; no ens conformem en res. En fi, va bé pensar, de tant en tant, que no necessitem tant per viure i que també es pot ser feliç; potser ho dic perquè realment no ens falta res”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La llegenda de les Dreugels”, dones fortes, protectores i que fan costat

General, , , ,

Una altra llegenda, en aquest cas, del Pirineu català i a què accedírem el 22 de novembre del 2024, és la que figura en l’entrada “LLEGENDES 2: La llegenda de les Dreugels” (https://muntanyesencantades.blogspot.com/2012/06/llegendes-2-la-llegenda-de-les-dreugels.html), en el blog “Muntanyes encantades”, plasmada per Elisenda Ortega (qui afig comentaris molt sucosos). Té a veure amb Oliana, un poble de l’Alt Urgell. L’autora, pintora, escriptora i mestra de restauració demana “’A qui no li han explicat una història, un conte, una llegenda relacionada amb la màgia i els poders d’algun ésser sobrenatural o d’algun element fantàstic del paisatge?

‘Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d’una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d’explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor què vols, la necessitat de saber qui som, d’on venim, les nostres arrels…’.

 (…) Així va néixer la llegenda de les Dreugels, una llegenda basada en la mitologia de l’Alt Urgell, d’unes ‘grans Dames’ que viuen al Castell d’Oliana des de temps immemorial i donen energia a tot aquell espai màgic, així com a la gent que visita el jardí del Castell buscant un espai on gaudir de pau i tranquil·litat. 

 Són esperits de la naturalesa i cuiden tot allò que creix, però també són entitats elementals de l’aire, el foc, l’aigua i la terra. No fa pas gaire temps, la gent depenia de la naturalesa i creien que el món estava ple d’esperits i que se’ls havia de respectar perquè els rius tinguessin peixos, els arbres fruites i els camps fossin fèrtils.

 Les Dreugels que dormen ajagudes entre les runes de l’antiga Oliana viuen sota les arrels dels arbres i es deixen transportar per l’Espunyola; a l’hivern, es vesteixen amb una llarga bata gris i estenen la boira per les terres adormides, portant-nos imatges del passat i del futur”.

Com podem veure, les Dreugels (el nom de les quals prové de mestallar Andreu i Àngels) estan associades al poder, possiblement, al que exercien les dones de la noblesa en els comtats catalans de l’Alta Edat Mitjana (com ara, dels segles IX-XI, tractats per la historiadora Teresa Vinyoles en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”), en què n’hi havia amb alts càrrecs i molt interessades, fins i tot, per la gent del poble, no sols pels del seu ram, i un matriarcalisme molt reflectit en la vida quotidiana.

A més, l’escriptora afig que donaven vida i cercaven un ambient pacífic i cordial en l’ambient, trets que empiulen amb lo indígena i, per descomptat, amb l’estil de governar en una família i de viure-hi, com molt bé es plasma en rondalles, en llegendes, en cançons i, a banda (i molt), en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

Igualment, les Dreugels desenvolupen un paper maternal (de protecció) i hi havia un respecte (no en el sentit d’obediència, sinó pel fet de tenir-les com una autoritat moral, més que política) i en nexe amb la Mare Terra, detall que les enllaçaria amb altres Pobles aborígens del món.

Quant a la frase sobre la dependència de la natura, al meu coneixement, les persones en depenem: la natura pot prescindir dels éssers humans, però no els éssers humans (ni els altres éssers) de la Mare Terra. Adduirem que les paraules de la pintora van unides a una actitud d’estima per lo terrenal, per lo maternal.

A més, quan diu que romanen tombades, ho connecta amb trets femenins: sota (baix), les arrels (la terra), els arbres (no toquen el cel, però sí lo tel·lúric), l’hivern (una de les dues estacions associades amb la dona, amb lo passiu), la son (terres adormides), l’evocació (els avis, els ancestres) i el futur (el naixement, el pas del dia més curt de llum de l’any, desembre, el mes de colgar les llavors d’on eixiran els fruits de les collites).

Després, Elisenda Ortega exposa el relat i, entre d’altres coses, diu

“La llegenda de les Dreugels:

Sabeu qui són les vertaderes sentinelles de la porta del Pirineu?

 Al jardí del Castell, hi viuen els follets i les Dreugels, que, amb la seva màgia, atrauen els animalons del bosc: isards, conills, ocells… Tots s’hi troben bé i retornen al jardí per gaudir de la seva pau i de la seva energia.

 Els follets del Castell tenen cura de les diferents necessitats del jardí en cada estació; la seva feina gairebé mai no s’acaba i només gaudeixen de descans durant les llargues nits de boira i gel”, és a dir, durant la part passiva del dia.

A continuació, la narració diu que “Les fades de la boira s’amaguen al fons dels llacs i entre les runes dels pobles abandonats. Al Castell d’Oliana, n’hi dorm una que jeu embolcallada per les runes de l’antic poble. Ella ens porta imatges del passat, de quan els homes i dones vivien al Castell i els nens jugaven entre les roques i muralles que l’envoltaven. Si passegem entre la boira, just quan aquesta s’aplana i les petites espurnes de llum comencen a traspassar-la, la podrem veure engalanada amb una llarga bata gris i sentirem com ens inspira pensaments que ens ajudaran a resoldre dubtes i incerteses.

Els follets del Castell se senten estimats per tots els éssers de l’entorn, però, sobretot, per les grans dames del Castell, les Dreugels, que, amb la seva serena presencia, fan de l’entorn un ambient acollidor i penetren arreu sense molestar ni ser molestades”.

Per consegüent, copsem un relat (i, com a perllongament, un Poble), en què, malgrat que la part activa té a veure amb personatges femenins (les Dreugels), i elles afavoreixen la bona avinença en el seu territori (ací, el castell i el poble antic), ajuden els altres a eixir de dubtes (els fan de conselleres, de mares, de mestres, d’educadores…) i, igualment, tenen bona reputació, àdhuc, entre els més petits (ací, els follets). Cal dir que, el 27 de novembre del 2024, mentres escrivíem aquestes línies, ens demanàvem fins a quin punt, partint de les línies d’Elisenda Ortega, els follets representarien els infants i els xiquets i, en canvi, les Dreugels ho farien amb les mares, ja que captàrem que podrien encaixar en lo simbòlic.

Finalment, la recopiladora posa que el nom “Dreugels” provindria de la unió dels noms Andreu i Àngels, abundants per la contrada i que “No se sap com van arribar a Oliana, si a través del riu Segre o potser arrossegades per una forta ventada, el cas és que des de fa molt de temps viuen al Castell, entre les pedres de l’antiga Oliana.

 Però és per la nit, i emparades per la foscor, quan les Dreugels escampen els seus poders  per regalar una mica d’immortalitat a aquests de vegades incomprensibles humans.

Des de sempre, hom creu que l’esperit de les Dreugels dorm en les pedres, somnia en les flors, bufa en el vent i protegeix tothom que puja un capvespre a contemplar la bellesa del paratge i gaudir del silenci misteriós d’aquest indret.

Diuen que una nit d’agost encalmada i bella

Dintre de l’estany va caure una estrella,

Va caure ruixant

Als Prats del voltant

De flors esblaimades…

D’ençà de llavors, que a dintre hi ha fades!”.

Com a nota relacionada amb aquesta llegenda, el 28 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens escrivia un correu electrònic amb aquestes paraules: “Bon dia, Lluís,

Com de costum, m’he de mostrar admirat per les teves notes, que són veritables descobriments per mi. Les Dreugels són una altra font d’informació, una llegenda que desconeixia absolutament. I m’encanten, també, les explicacions que vas donant a cada tema, que resulten una boníssima guia per anar-ho descobrint i entenent.

Moltes gràcies.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraïm el suport que hem rebut, del primer moment de conéixer-nos ençà, per la seua disposició a reportar-nos i a compartir sabers i vivències.

 

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)