Arxiu d'etiquetes: dones fortes

Dones amb autoritat, sexualitat matriarcal i bona empatia

General, , , , , , ,

Continuant amb exemples de rondalles matriarcals, en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, hi ha “La mà de l’albat”. Una dona tenia un fill de pocs anys i aviciat, però a qui, més d’una vegada, ella consentia perquè era massa petit, tot i que alguna vegada li pegava.

Ara bé: un dia es mor el xiquet i, com qui respon de manera rebel, el tanquen en un bagul, “però, tot plegat, s’adonen que treia la mà fora; el tornen a ficar dintre, però, per més que van fer, mai el van poder fer estar: sempre la treia fora.

Al cementiri que va ser, el colguen; però la mà sempre sortia, per més terra que li tiressin sobre, fins que van anar a cercar sa mare” (p. 175). Aquests fets també podríem dir que coincideixen amb un comentari que se sol fer sobre els nens, en relació amb els pares, amb la infantesa i amb l’ús de la força, ja que, a vegades, la violència dels parents i, si no, la d’altres adults, és emprada per a tractar d’anul·lar el desenvolupament creatiu del nin.

Tornant al relat, afig “i ella, comprenent lo que podia ser, s’arma de valor i li pega vergassada a la mà; i, llavors, la mà es va ficar a dintre i no va tornar a sortir més” (pp.  176). Sobre l’ús de l’agressió en l’educació en famílies de línia matriarcalista, predomina la tendència a explicar les coses als fills, a dialogar i a resoldre a bones els temes.

Al capdavall, es reflecteix que la dona té la darrera paraula i, més encara: la mare no aprova l’actitud del fill respecte a l’autoritat.

Una altra contalla arreplegada per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en aquesta obra i en què apareix el matriarcalisme, la sexualitat matriarcal, la bonesa i, fins i tot, l’humanisme, és “La mitja taronja”, encapçalament amb un significat molt distant de la versió estrangera de “la media naranja”, puix que ací té a veure amb “Pit, mamella”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en lloc d’empiular amb l’altra persona de la parella heterosexual:

“En una població, hi havia tres notaris; i un home volia fer testament i no sabia quin triar.

Ell, que agafa una taronja, la parteix pel mig i en tira una meitat al safareig, fent de manera que la part del tall anés a sota i que semblés tota una taronja.

Crida un notari:

-Què és, això?

-Una taronja.

En crida un altre:

-Què és, això?

-Una taronja.

Crida el tercer notari:

-Què és, això?

Però aquell notari no en va tenir prou de mirar per sobre, sinó que va treure la mitja taronja de l’aigua, se la va mirar per tots cantons, la va palpar pertot arreu, la va olorar bé, la va tastar i, al darrer, va dir:
-Mitja taronja.

Diu:

-Vós em fareu el testament” (p. 177).

Com podem veure, el tercer notari 1) la mira, 2) la trau del pou (de l’aigua), 3) gaudeix els petits detalls de la vida (la mirada cap a la fruita i, així, cap als clients), 4) la palpa (el contacte físic, l’empatia), 5) té present la part femenina de totes elles (l’aigua i l’olor), 6) la tasta (“tastar” vol dir “copular”, però també és en nexe amb no viure de les aparences, sinó que ell prova a veure com és per dins, com són les persones) i, al capdavall, 7) encerta quan diu al client què era allò (mitja taronja). I qui estava interessat a fer la deixa, el tria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Religiositat lligada a la terra, emprenedors i empelt mare-filla

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El devot de Sant Josep”. Un dia, amb motiu de la festa de Sant Josep, un predicador passa per una vila, encomana en pro del sant i, al capdavall, u dels fusters es torna un seguidor de Sant Josep (p. 146).

Un poc després de morir-se aquest fuster, ell toca les portes del cel i li obri Sant Pere, però, com que Sant Pere no l’admetia, li diu “Doncs, feu-me sortir Sant Josep” (p. 147), qui es posa de part de l’home.

Llavors, el patró del gremi se’n va a parlar amb Déu, a qui, amb molta espenta, comenta que, “o entra ell o jo me’n vaig” (p. 147). I el Pare ho accepta.

Però Sant Josep prossegueix amb Nostre Senyor i li demana la Dona (la Mare de Déu), el Fill (Jesús) i, més encara, li addueix:

“-És que també vull el dot de la Dona, que és reina dels àngels i dels arcàngels. (…) I (…) els patriarques, i profetes i apòstols i màrtirs i verges i tots els altres sants, que també n’és reina” (p. 148).

Com podem veure, Sant Josep enllaça Nostra Senyora amb el Fill; després, trau el tema del dot de la dona (present en el del casament), capim que ella és per damunt dels alts càrrecs de l’Església i, àdhuc, li diu que la Mare de Déu és la reina de tots ells, qui té la darrera paraula.

Finalment, Déu respon a Sant Josep:

“-¡Vaja: vés, regató, vés! ¡Que entri el teu devot, que entri, que, al capdavall, encara m’hi deixaries tot sol, al cel!” (p. 148). I, de pas, ens trobem davant una religiositat que empiula amb la terra.

Un altre relat amb uns quants trets matriarcals, i que és en aquesta obra del folklorista de Collbató, és “La dona de Sant Sever”, per exemple, quan comenta que la dona, en saber que el marit havia estat elegit bisbe (el bisbe Sever), es morí.

Ara bé: altra vegada apareix el lligam mare-filla: “Al cap de poc temps, es va morir una filla seva i, en ser que volien obrir la tomba de la mare, per soterrar-l’hi, al costat, de cap manera podien alçar la llosa” (p. 150).

Finalment, Sant Sever, davant la muller, forta, li diu “a ta filla, faràs lloc.

I la llosa es va alçar de seguida” (p. 150) i, així, fou possible que mare i filla estiguessen juntes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

“-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones del segle XIX, fortes, protectores i maternitat

General, , , , ,

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor escrivia en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’acostava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment), mentres que el marit ho feia a la dreta, ans unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els papers de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquests mots a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre resta lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Resta lliure força i intuïció”.

Tot seguit, manifestí a l’amic el meu acord i li passí una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook (ací traduïda) en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra, agafa el braç esquerre de l’home, mentres que, amb la dreta, agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir que, “En l’antigor egípcia, les dones eren vistes i honrades com més altes i com més sagrades que un home.

La dona és la mare de tots, donant vida i ensenyant.

Els antics creien que, quan un home assolís una gran quantitat de coneixença, d’espiritualitat i de poder, se li permetria usar una perruca de pèl llarg per simbolitzar que havia aconseguit un cert nivell igual al d’una dona.

Mentres els dos s’uneixen, ella sosté el seu home i li dóna força i protecció.

Hi ha una dita que sura en l’actualitat: ‘Darrere d’un home amb èxit, hi ha una dona forta que el sosté'”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i velles que transmeten i fortes

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Marcel·lina Moragues Ginart (1855-1923).   

Aquesta poetessa mallorquina nascuda a mitjan segle XIX, en la composició “El pi dels Montcades”, la qual figura en l’entrada “El pi dels Montcades (Marcel·lina Moragues Ginart)” (https://www.endrets.cat/textos/el-pi-dels-montcades/6102), recopilada en la web literària “Endrets”, exposa el sentiment de pertinença a la terra. Així, diu:

“Pi, si poguessis contar

lo passat des que nasqueres!

Tu, l’host del rei Jaume veres

amb els moros batallar.

 

A damunt aquesta altura,

no bramulen les ventades,

i el remor de les onades

ressona dins l’espessura”.

 

Per tant, per una banda, apareix el pi (com a símbol matriarcal i en nexe amb la figura de la mare i amb la fusta). A més, enllaça amb la velleta (la figura de l’àvia transmissora de la saviesa popular i, sovint, de lo referit al passat).

Altrament, en la segona estrofa, veiem detalls que tenen a veure amb l’hivern (estació a què és vinculada la vellesa i, de pas, com bufen els vents de què parla o el significat de l’espessor).

En acabant, l’escriptora, en relació amb el dendroide, li diu:

“Tu t’aixeques com gegant

fent-nos recordar les gestes

d’aquell gran rei, ses conquestes,

i dins son nom murmurant.

 

Pi vell! Ta soca corcada

és un llibre de la història;

record de passada glòria,

mai de Mallorca esborrada”.

 

Cal destacar el fet que el gegant vaja unit a una ancianitat forta i ben considerada (ací, entre d’altres coses, pel paper pedagògic a les noves generacions i a la gent de la terra) i que lo tel·lúric i lo vernacle continuen amb vida.

En eixe seny, Marcel·lina Moragues Ginart trau la figura del glosador, u dels trets matriarcalistes més remarcats en fonts sobre la cultura mallorquina, per exemple, amb motiu de la festa de Sant Antoni (en gener) i de les cançons, àdhuc, eròtiques, que es fan en eixe moment de l’any:

“Veient-te el glosador, canta

d’aquells cabdills, lo valor;

tu n’ets fita de l’avior,

record d’una guerra santa”.

 

Altra vegada, capim la vigor femenina, la qual és present en moltes dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX junt amb el seu paper evocador.

Afegirem que, en els versos vinents, podríem veure un empelt amb altres indrets de parla catalana (en aquest cas, d’on provenia, en el segle XIII, la cultura cristiana, en la gran majoria, de Catalunya):

“Amb la sang de dos germans,

tes branques són consagrades!

Glòria al nom de los Montcades,

braus i nobles catalans!”.

 

 

Finalment, com a mostra del sentiment esmentat, l’autora es posa de part del pi (com a símbol de la força tel·lúrica i, ben mirat, de les arrels cristianes catalanes) i ve a dir que l’arbre comptarà amb el suport dels mallorquins:

 “Vulga Déu, arbre estimat,

que mai t’arranc la ventada,

ni a tu, ni a la creu alçada

per nosaltres al teu costat!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones dialogants, que pacten, fortes i que emparen els fills

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’entrada “Poemes de CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)”, i en què capim el matriarcalisme, és “Cançó de la bella confiança”, recopilada en la web “Contes en Català”:

“A l’amat he donades

totes les claus;

jo tinc totes les seves,

i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons

on entrar no podríem

ni breus segons”.

 

 

Per tant, l’escriptora Clementina Arderiu plasma trets que connecten amb la foscor, però que admeten una miqueta de claror, així com, en moltes rondalles, en plena nit, copsem detalls de llum i, de pas, la part activa i la passiva.

Igualment, trau mots que evoquen narracions més aïna centrades en l’obagor:
“Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiria
més que no un roc”.

 

Afegirem que, en aquests versos, la foscúria és viva i, ben mirat, forta (el roc), el qual empiula amb aquelles narracions en què el terreny (femení) és una roca ferma, això és, una dona amb fortalesa.

I, com que acullen bé l’obscuritat, la poetessa indica
“Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me’ls duc jo”.

 

 

Una altra web en què captem poemes matriarcalistes de Clementina Arderiu és en “Mag Poesia”, sota l’entrada “Clementina Arderiu” (http://magpoesia.mallorpclaweb.com/arderiu). Per exemple, en “Fill”:

“Com salvatgina engelosida

      pel cadell,

jo la vida passaria

      vora d’ell.

      Hola, cadell,

     dóna’m l’anell

     picapedrell!

Arremetria amb urc de guerra

     tota gent

i ma dent el guardaria

     d’altra dent.

     ‘Denteta dent’,

     dirà la gent;

     i tu, content”.

 

És a dir, l’escriptora catalana fa de sopluig del fill (ací, en forma de gosset): amb ella, podrà comptar el xiquet, quan es farà jove. I, així, hi ha un nexe entre ambdós (estaria al seu costat, de la mateixa manera que quan era un nen i la mareta li demanava l’anell o li ensenyava cançons, ací, simbolitzades pel vers que diu “Denteta dent”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la dona protectora dels fills i que dóna vida

General, , , , ,

Reprenent el llibre “Poesies” del mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922), en l’entrada “Lo pi de Formentor” (https://ca.wikisource.org/wiki/Lo_pi_de_Formentor), la qual figura en “Poesies (Miquel Costa)” de la web “Viquitexts”, captem el sentiment de pertinença a la terra. Així, apareix l’arbre, un tret que enllaça amb el matriarcalisme i, a més, amb la dona:

“MON cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

Més poderós que el roure, més verd que el taronger,

Conserva de ses fulles l’eterna primavera

I lluita amb les ventades que atupen la ribera

          Que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

No va la fontanella ses ombres a besar,

Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

I li donà per terra l’esquerpa serralada,

          Per font la immensa mar”.

 

Altrament, comenta que,

“Del llim d’aquesta terra, sa vida no sustenta,

Revincla per les roques sa poderosa rel.

Té pluges, i rosades, i vents i llum ardenta;

 I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

          De les amors del cel”.

 

Per tant, capim la connexió entre el cel i la terra, que predomina lo tel·lúric, que es manté forta i, ben mirat, que s’alimenta de lo que li dóna el sol i, així, entre d’altres coses, fa la seua funció receptiva.

Nogensmenys, en l’estrofa següent, Miquel Costa i Llobera indica

“¡Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

Lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

           Per glòria i per delit”.

 

És a dir, l’arbre (símbol femení) representa la terra on nasqué el poeta (com una mare ho faria d’una família), ella és qui domina i qui guaita (això és, la protectora, com a mareta dels fills de la terra).

I, malgrat la vida en les Illes Balears en temps de l’escriptor pollencí, la dona besa els qui hi viuen així com una mare ho fa als seus fills, començant pels més petits.

A banda, l’autor de la composició afig que

“ell riu i canta més fort que les onades

I, triomfador, espolsa damunt les nuvolades

          Sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

Com una prenda santa, duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

          ¡Oh, vida,… noble sort!”.


Per consegüent, copsem que el riu (l’aigua, un detall relacionat amb la dona i molt present en la literatura matriarcalista) guanya els núvols i, de pas, no s’evapora, ans continua tocant lo terrenal i permet la vida en les diferents edats (els cursos fluvials, corresponents a cada etapa biològica).

Finalment, Miquel Costa i Llobera exposa

“¡Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

I arrela dins l’altura, com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

I tes cançons valentes ‘niran per la ventada

          Com l’au dels temporals”.

 

O siga que, altra volta, la vida va cap a la terra, la dona és acollidora i arraïla, fins i tot, en indrets difícils, però en què acampa, possiblement, amb la pluja que li cau del cel i  amb què ella alimenta la xicoteta vegetació i, de rebot, en seny figurat, la música autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïments a monitores, a padrins de noces i a dones fortes i que fan valença

General, , , , , , , ,

Un altre poema en què capim el tema de la gratitud és “Gràcies Janina” (p. 92), plasmat per a una monitora, en posar

“Gràcies Janina, per les teves classes

gràcies Janina, pel temps dedicat,

gràcies per fer-nos sentir més joves

i l’any que ve t’esperem de bon grat”.

 

 

Un poc després, en el mateix llibre, el copsem en “Per tu, Paqui” (p. 94), fet per encàrrec d’un padrí de noces, quan un xicot diu

“Tu em vas apadrinar

en la pila baptismal,

jo avui faig el mateix

en l’enllaç matrimonial.

 

Rep doncs aquest present

amb tota cordialitat,

(…) us desitjo benaurança,

i felicitats per vostra unió!”.

 

 

Una altra composició de la mateixa corda, i en què es capta molt, és “A la nostra mare” (pp. 107-108), versos en què, a més, apareixen molts trets que empiulen amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Jo voldria una paraula

que servís d’agraïment,

a la mare que ens estima

amb un cor sempre content.

 

Amb empenta decidida

vas saber tirar endavant” (p. 107)

 

i afig que

“Caminant al costat nostre

amb constant dedicació (…).

Ens portares a l’escola

a La Vall, per estudiar,

planejat, junt amb el pare

per tenir un bon demà”.

 

És a dir: la dona acompanya els fills, ella ha tractat amb el marit on calia que estudiassen els fills i, al capdavall, la seua proposta ha anat avant.

A banda, la filla li diu 

“de la mestra que ha sorgit,

i amb la Núria i la Cristina

som tres noies de profit”.

 

 

En acabant, els versos plasmen detalls en nexe amb les arrels:
“Te’n recordes a Montcada,

amb el pare festejant?

Ara jo l’arrel segueixo

i la família va augmentant.

 

Aquest any, ja t’he fet àvia

(…) i també he fet tietes

amb deliri pel nebot”.

 

 

Després, inclou la tercera generació (els néts):

“Avui, estem al volt de taula

celebrant el casament,

i el bateig del nostre IÑAKI

perquè creixi dolçament”.

 

No debades, com a agraïment, exposa mots que connecten amb dones del primer quart del segle XX:

“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

per tot el que ens has donat,

per la força i el coratge

que sempre has demostrat”.

 

 

Finalment, figura el tema de la maternitat, de la mare protectora, qui, com altres persones, fa valença:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

Per aquest recolzament,

tan de bo! Jo pugui fer-ho

cada dia somrient.

 

I també dono les gràcies

als amics i familiars,

tot donat suport i ajuda

sempre sou al seu costat”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, les nissagues, fortalesa i Catalunya

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, el podem veure en el poema “Haikús” (pp. 35), quan exposa 

“Gotes rosades

davallant per la cara

mare valenta”,

 

detall que podríem relacionar amb Catalunya (la mare), arriscada, de què, més avant, mostra que és

“La pàtria nostra

joliua Catalunya

sobirania.

____

 

Una senyera

llibertat desitjada

dolça esperança”.

 

Aquests versos foren plasmats en uns anys de molt de moviment social independentista en Catalunya.

Molt avançada l’obra, escriu dues composicions en nexe amb cada una de les rames de la seua família i amb aquest sentiment: primerament, per la maternal i, en acabant, per la lligada al pare. En “Poema dels Rovira” (p. 75), com si fes una explicació de les seues arrels, diu
“En el cim d’una carena

en un lloc bell i sereny,

divisant des de la casa

el panorama del Montseny.

 

Hi tenim la procedència

Les Serres de Sant Andreu,

la llavor va ser escampada

voleiant a tot arreu.

 

L’avi Esteve i la Ramona

quatre fills varen tenir,

i heus aquí quina nissaga

ens trobem avui aquí!

 

Compartim cognom Rovira

amb un roure per blasó,

honorant els nostres avis

amb plaer i satisfacció.

 

Festegem-ho i celebrem-ho

amb alegria i bons afanys

que tinguem salut i força

que perduri per molts anys”.

 

 

Per tant, per una banda, fa un reconeixement de la nissaga (els avis) i, per una altra, viu el present i ho fa acompanyada de festa i d’encoratjament cap als qui hi estan. Cal dir que aquests versos foren escrits en el 2012. En canvi, els del segon escrit (p. 76), dedicats a la branca paternal, foren plasmats en el 2018 i copsem el moviment polític i social proindependentista (encara que es dedueix d’alguns versos del final):

“Un visca pels Sancho

2018

 

Avui fem una gran festa

amb joia i satisfacció,

recordant nostra ascendència

que ens uneix amb germanor.

 

Hem unit llarga família

provinents de tot arreu,

connectant en la trobada

nostre cor i nostra veu.

 

Aquest any fem la menjada

a mitjans del mes d’abril,

perquè el goig de primavera

ens ompli d’amor gentil”.

 

 

O siga que l’escriptora no deixa fora els padrins, sinó que els acull i, a més, ho fa mitjançant la germania que hi ha entre les tres generacions.

Igualment, figura el vincle entre totes tres i un matriarcalisme que acull la part activa (la veu) i la passiva (el cor, el qual enllaça).

Afegirem que la trobada se celebra en primavera, l’estació associada a la infantesa, a l’esperança i, per exemple, als jovenets que cercaven núvia o que, com ara, cantaven a fadrines (sobretot, pel mes de maig, també conegut com el mes de les flors).

Tot seguit, la poetessa de Monistrol de Calders trau el tema de l’espenta dels membres i de la confiança en els altres:

“I ens empari amb fortalesa

per vèncer qualsevol dany,

que la força i valentia

ens allunyi del parany.

 

I ens enllaci a tots nosaltres

per gaudir d’aquests moments,

festejant i celebrant-ho

els qui estem aquí presents”.

 

Finalment, uns versos que empiulen amb la terra, amb els qui hi viuen i amb la confraternitat:

“Fem un visca Catalunya,

un visca pels Catalans,

i un visca per tots els Sancho

per conviure com germans”.             

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana

General, , , , , ,

Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai”.

El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa

“Estimat besavi Baldo:

M‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que, amb ella, tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que, en principi, era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i, de vegades, comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.

Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. Així, l’àvia paterna de ma mare (nascuda en 1878)“Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.

En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.

Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves, si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.

Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126) és la de Júlia Navarro i Pagès:

“Estimada besàvia, Narcisa

Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…

Quan eres jove, vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.

En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, àdhuc, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc.. I, en aquest cas, amb molta iniciativa.

També afig “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia, us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitar la salut dels familiars, això sí, partint, principalment, de la saviesa popular:

“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per a la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.

Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmoda allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta”.

El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, plasma  una dona amb molta espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:

“Estimada besàvia Agnès,

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques, on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè, quan l’anàvem a visitar, ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

La besnéta que tant t’estima, Elsa”.

Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, ací, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.

Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)