Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

La figuera i la palmera, símbols matriarcals de la dona que salva, acollidora i molt oberta

General, , , , ,

Una altra llegenda en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Per què la figuera té dues collites?”. Cal dir que aquesta narració ha sigut recopilada (encara que amb passatges semblants o lleugerament diferents) en el Pallars (per Pep Coll) i en altres llocs de Catalunya abans de 1930. Així, “quan la Mare de Déu encara no havia criat i Sant Josep i ella anaven a Betlem, van veure els militars que hi havia aleshores, que eren els jueus, i els dos s’acostaren a una figuera que havien vist.

Més avant, la figuera, per a salvar els dos i el Nen, va deixar caure les rames, formant com una volta, i els va ocultar. I no van morir. I, per això, el Senyor va dir a la figuera:

-Com a agraïment, per fer això, tu tindràs fruita dues voltes, dues classes de fruita (que són les figues i les bacores).

La figuera, ara mateix, mou ja, de seguida, per les bacores. I, després de les bacores, ixen les figues. En agost, venen les bacores; i, les altres, almenys, al setembre” (pp. 119-120). Com podem veure, ens trobem amb una llegenda que serveix per a explicar, no sols el naixement, sinó el paper acollidor i matern de la mare (ací, simbolitzat per la figuera, un arbre el fruit del qual representa els genitals externs de la dona). Igualment, l’arbre, per mitjà de l’ombra i de la foscor (dos trets que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona) fa el paper de mare.

Finalment, el Senyor agraeix la figuera.

En línia amb aquesta llegenda, n’hi ha una altra del Carxe, “Per què els dàtils tenen una O al pinyol?”, la qual, a més de traure trets que tenen a veure amb el matriarcalisme, presenta una visió oberta de la sexualitat: “Els dàtils tenen el pinyol i els pinyols tenen una O (però molt ben dibuixada) perquè la Mare de Déu, quan Ella anava junt amb Sant Josep i el Nin en el burro, van veure venir un tumult de gent, dels que anaven en contra d’ells i buscant-los per a matar-los.

Llavors, els tres es van clavar baix d’una palmera que era prou alta i que tirava les fulles cap amunt. No hi havia més arbres que la palmera. I diu Nostra Senyora:

-Oh, palmera: salva’m! Oh, palmera: salva’m!

I després es van fer totes les fulles doblades cap a avall i, en el buit, contra el tronc, van romandre.

El tumult va passar pel camí, que estava propet, però no van saber que els tres eren allí i, quan la gent se’n va anar, els tres van eixir-ne i van continuar el seu camí” (p. 120).

Per consegüent, la palmera (que ascendeix com el penis de l’home) es doblega a la dona i, mitjançant eixe buit (en nexe, com ara, amb la cova, com a lloc de recepció), la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen passen l’hivern (època en què naix el Nin i, igualment, d’acollida, com podem captar durant les festes de Nadal). Afegirem que la dona (Nostra Senyora) actua amb iniciativa.

Finalment, quan la gent fa via (tret que enllaça, si més no, amb la primavera, època que representa l’inici de l’obertura), ells prossegueixen el seu camí, alliberats per un personatge femení (ací, la palmera).

Adduirem que les llavors dels dàtils tenen una forma que recorda la vagina (també coneguda, popularment, com la poma, la figa, la cotorra i…, fins i tot, com el betlem) i que tots tenen una forma, poc o molt, redona o que, més bé, recorda lo circular, fet que té a veure amb el simbolisme a nivell mundial, en lloc de fer-ho amb el pal vertical o que acaba en punta i que mira cap al cel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta iniciativa, que transmeten rondalles, que aproven lo eròtic i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, és “El conte de la raboseta i el compare llop”. En començar, la narradora (perquè la conta una dona) diu “Puix, això és que jo portava els meus netets a la llum de la lluna. Eren xicotets: el xiquet i la xiqueta. Però ara ja són grandets. I ens n’anàvem:

-Hala: anem-nos en aplegar la foscoreta.

I, en un banquet que hi havia allà als afores, ens asséiem. I li deia:

-Veus? A la muntanyeta. Vos contaré el conte de la raboseta i el compare llop.

-Ai, sí, sí, àvia, sí. Conta-nos-el. A veure. I què?

I jo els feia:

-Mira, mira: tu veus com passa el llop per allí.

I els xiquets, tan innocents…:

-Sí, àvia, sí. Ara l’he vist passar” (p. 115).

Com podem veure, una dona (ací, una àvia) és la transmissora de la cultura i ho fa molt oberta i permetent la innocència dels xiquets, és a dir, sense criticar-los. Per tant, en aquest paràgraf, també captem u dels trets de l’educació matriarcal.

Tot seguit, la velleta afig que “la raboseta era molt bergant i se’n va anar a casa del compare llop i li va dir:

-Mira: jo me’n vaig a menjar albercocs a l’albercoquera del tio Juan ‘la Fonda’. Tu hi vols venir?

I, com el llop era un manta, li diu:

-Ai, xica. Jo, ara, no m’alce. Jo estic cansat.

La rabosa li respon: -Doncs, mira. Saps què et dic? Que jo sí que me’n vaig. Tu roman ahí i et menjaràs els pinyolets, perquè jo em menjaré tots els albercocs.

-Hala. Doncs, vés. Ara, en acabar, aniré jo” (p. 116).

Per consegüent, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcal: la dona és més activa que l’home i, de fet, no sols té més iniciativa, sinó que aprofita millor les ocasions (es menjaria els albercocs i no s’hauria de conformar amb els pinyolets). A banda, al capdavall, ell accepta anar-hi: això sí, després que la rabosa s’haja mogut.

Sobre aquest detall, diré que el 18 de maig del 2024 demanàrem sobre dones nascudes abans de 1920 i que tinguessen com a referents dones reals (o, per exemple, de contes) i envií un comentari a Casimir Romero Garcia sobre la filla del carboneret (una jove que apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover en el segle XIX, en què el rei capta la intel·ligència de la jove i accepta casar-se amb ella): “Les rondalles són un potosí amb molts trets matriarcalistes que, com diríem popularment, s’han salvat de la foguera” i ell ens plasmà “Esta trenca els tòpics”. I el conte que tractem ací n’és u de moltíssims que han passat de generació en generació.

Continuant amb el relat, la rabosa, amb iniciativa i amb espenta, convida el llop a anar de vesprada (moment del dia que enllaça amb el matriarcalisme) a la festa en Canyada del Blat. I ell li diu:

“-Sí: ben pensat.

Com que la raboseta va agafar un conill, el va matar, van fer l’arròs” (p. 116) i, en acabant, es posen a ballar.

Ben avançada la rondalla, premien els dos animalets: “Maria la Corredora (que era com deien a la carnissera) vos donarà uns presents: al llop, un collar de llonganisses; i, a tu, un collar de botifarres” (p. 116). Aquest passatge trau trets simbòlics: la llonganissa té un color clar (lo masculí, l’home); la botifarra, fosc (lo femení, la dona).

Finalment, els dos, contents d’haver ballat, comenten als del poble: “Ara, balleu vosaltres i nosaltres ens n’anem molt contents, perquè ens heu fet un present que no ens esperàvem” (p. 117).

Un altre relat (ací, una llegenda) en el llibre “El Carxe. Recull de la literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteix lo matriarcalista, àdhuc, mitjançant l’erotisme, és “Per què és maleïda la ploma de la perdiu?”. La Mare de Déu anava de part, Sant Josep veu una perdiu maleïda i, mentres que la parella anava per una drecera d’una muntanya, hi havia moltes perdius. I una d’elles caga en la mula…, “La mula pega un salt i tira la Mare de Déu. I diu Sant Josep:

-Maleïda siga…

I respon la Mare de Déu:

-La ploma; la carn, no” (p. 119). O siga, lo espiritual, no lo terrenal (ni lo sexual). Aquest passatge, al meu coneixement, a banda, es posa de part de la maternitat: que la carn (el futur xiquet) done bon resultat, que nasca. Com podem veure, el darrer personatge que parla és la dona (ací, Nostra Senyora) i, a més, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, molt obertes i la maternitat

General, , , , ,

Un altre relat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El conte del tio Bercoc”. “Això era un senyor que vivia en Casetes d’Ibanyes i que tenia un anyell. I, com era costum abans, en acostar-se Nadal, es mataria un anyell. Els amics hi anaven i deien:

-Xe, quin anyell més bonic que tens.

Xe, doncs sí. Mira, ara està per a Nadal.

I el corder, que ho sent” (p.  107). Una nit, l’anyell se n’ix del corral, corre per la carretera de Jumilla i, més avant, en distints passatges, veu un pollastre, una vaca pasturant, una tita i, al capdavall, un gat (p. 107) i tots cinc “veuen allà, en una serra, una àvia asseguda amb una llumeneta i comenten:

-Xe, vejam si ens refugiem ahí esta nit.

I hi arriben, toquen i ella els diu:

-Passen, passen!” (p. 107). Per tant, tots cinc (en equip) fan camí, una dona molt oberta (i en nexe amb la nit, en què hi ha una miqueta de llum) els acull en una cova (tret que enllaça amb la dona i amb la mare).

Tot seguit, hi entren i hi havia tres llops i els cinc els demanen si podrien ser-hi junt amb ells. A més, u dels llops els diu que s’asseguen i que, un poc després, soparan. Aquest passatge empiula amb el pactisme.

Passa que, com que u dels llops comenta als altres dos que u dels nouvinguts havia dit que havia sobrat mig cap de llop, proposa que tots tres se’n vagen. I, per això, els de la colla dels cinc, no sols són en la cova, sinó que el pollastre (que fa de cap dels cinc) reparteix els papers i, com que tots ells responen a partir del seu punt fort, els llops se’n van a una altra banda.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La rabosa, les rabosetes i el llop”. Començarem dient que hi ha relats semblants en terres catalanoparlants. “La rabosa, que se n’anava a pasturar, diu a les rabosetes:

-No obriu la porta, que vindrà el llop. Si no és la mare, no obriu la porta:

-No, no.

I hi va el llop:

-Obriu, obriu, rabosetes,

que venim de pasturar,

porte les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 110).

Com podem captar, apareix el tema de la maternitat, per mitjà de la llet i de les mamelletes.

“I ja venia el llop i deia una raboseta:

-Ensenya la poteta.

I el llop va fer farina per a que, en ensenyar-la, es cregueren que era la mare, qui tenia les potetes blanques” (p. 111). I, així, es fa lo que vol la dona.

En acabant, una de les rabosetes li obri la porta, ell entra i la “més xicoteta, que va tenir més idea, es va escapar per la porta i es va amagar. Quan ve sa mare (…) i veu que el llop s’havia fotut dues rabosetes, diu a la xicoteta (…):

-Bo. I, on és el llop?

-Jo no ho sé.

-Doncs, ara veuràs!

I la mare va anar, va buscar el llop i el va trobar. I el va enganyar: ell va caure en un clot, on hi havia un pou” (p. 111). Per consegüent, la dona (simbolitzada per la filla més xicoteta i per la mare) apareix amb molta iniciativa i, en el cas de la mare, a més, eixerida i aconsegueix que ell faça lo que ella li diu i, de pas, es salven les dues dones (ella i la raboseta).

A continuació, el llop demana que el traga la rabosa, però la mareta, amb molta espenta, li respon “Així que em tornes les rabosetes (…). Fins que no em tragues les rabosetes, no te’n trac.

I el llop va començar” (p.  111) a tornar-li les filles de la guineu. “I, aleshores, el va traure del pou” (p. 111). O siga, que ell li fa cas i, igualment, és ella qui el salva, com en moltes narracions en llengua catalana anteriors a  1932.

Finalment, adduirem que, en una nota sobre aquesta rondalla, els autors diuen que, en una altra versió que els contaren, el paper de la mare i el de les filles els fan una cabra i set cabridets, això és, un animal femení vinculat amb lo matriarcal (per mitjà de la llet i de la maternitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven i persones generoses, que tenen criteri propi i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra, és “El pare, el fill i el ruc”. Un dia, un pare i un fill anaven caminant al costat d’un ruc i els diuen:

“-Seran bajoques? Mira: el burro solt i els dos, a peu i darrere! Llavors, per a què volen el ruc?

Tot seguit, diu el pare:

-Xe! Doncs ens haurem de pujar al burro, perquè, si no…

I hi pugen el pare i el fill i tiren avant. I en troben un altre que diu ‘els dos damunt del burro. Així, el faran xixines’.

En acabant, diu el pare:

-Me cague amb la mar! Doncs, res: baixarem del burro. Baixa tu, fill meu.

I li respon el fill:

-Baixe vosté.

I hala,…. Continuen cap a avant. Els veu una persona i comenta:

-¡Quina poca vergonya que té este jovenot: damunt del burro i, el pare, a peu!

Total que, al capdavall, diu el fill:

-Baixe jo i puge vosté.

Hala: puja aquell home del ruc i troben un altre home, qui els diu:

-¿Tindrà poca vergonya, este home?: el pobre xicot darrere!

Aleshores, diu el pare al fill:

-Xe: anem a deixar que la gent diga lo que vullga” (p. 96). Aquesta rondalla, que ja havíem llegit altres vegades en diferents fonts i amb una lliçó moral, convida a tenir criteri propi cada u de nosaltres i, igualment, a estar obert als altres.

En el relat que ve tot seguit, en què apareix un personatge femení que aplana el camí a un home, “Farem bunyols”, recopilat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, captem alguns trets en línia amb el matriarcalisme:
“Un matrimoni no va tenir fills i diu la nora al marit:

-Mira: per ahí, ve ton pare. Vejam com te les enginyes i el tires al carrer.

I, després, la mare de la nora, que era filla i tenia tres filles, diu:

-Ai: ja venen mon pare i ma mare, els pobrets, a fer bunyols, xiquet. Que ja venen. Posem la paella i farem bunyols.

Per això, es diu ‘El que té filles, menjarà bunyols; i, el que no, no en menja’” (p. 97).

Per tant, la dona és qui decideix, lo que ella diu no té retop, elles porten la iniciativa i, a més, com indica el refrany (en què intervenen l’home i la dona), la dona salva l’home. Finalment, direm que, el 14 de maig del 2024 rebérem un missatge d’Isabel Inés Aranda (una argentina d’arrels valencianes) en què deia que “La història dels bunyols la contava el nostre pare !!!! Amb algunes variants molt xicotetes”.

En acabant, ens trobem amb una narració que empiula amb trets matriarcals, en  l’esmentada obra: “El ric i el pobre”. Un home ric tenia moltes perres i un criat i, “quan un pobre anava a demanar, deia el criat al senyor:

-Ahí hi ha un home que ve demanant.

-Digues-li que perdone, que no hi ha.

No donava ni un duro. Llavors, el pobret se n’anava. Però va venir el cas que, com que era un usurer, en el poble, no el volia ningú. I cau malalt i no tenia qui l’atenguera” (p. 97). A partir de les vivències que he tingut i de noves que he llegit, al meu coneixement, les persones no riques solen ser més generoses que les que sí que ho són (encara que n’hi ha, d’adinerades, que també afluixen i i, fins i tot, de multimilionàries que ho fan més perquè forma part del seu estil de vida que, per exemple, per dormir sense ressentiment i, per una altra banda, afavorir la contaminació de la Mare Terra).

Al capdavall, tampoc no se li acosta el criat.

Aleshores, “conforme va poder, s’alçà i féu marxa. Se’n va a demanar almoina, aplega a on era un dels pobrets que demanava assegut, allí, al costat del camí” (p. 97), el ric el saluda, li demana i el pobret li respon:

“-Qui ho agafara! Si jo no sóc com tu, que dius ‘Perdona, digues-li que perdone, però no’”.

Hala: agafa el bocinet de rosegó i diu:

-Tin: te’n done la meitat. Veus?

Llavors, el ric, en veure això, va reaccionar i va agafar:

-A ma casa!

Se’l va emportar com a criat i se li va obrir el cor per a dir que havia de donar. Això va ser per eixe acte” (p. 97).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa, amb molta espenta i reis molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcals, és “El de l’anell”. Un vellet, que demanava i que portava un sarró, toca a la porta d’una casa i diu a la senyora ama:

“Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que toquen a missa i vull anar-me’n a missa?

-Sí. Doncs, deixeu-lo ahí, darrere la porta” (p. 65), Per tant, una dona és qui obri a l’home i, a més, es fa lo que ella vol.

Tot seguit, quan l’home anava a missa, “Tres jovenetes que van anar a llavar a un llavador que hi havia, es van traure l’anell i el van deixar damunt d’una pedreta” (p. 65). Ací copsem un tret matriarcalista: l’anell vinculat amb una jove, potser, perquè ja festejassen.

Més avant, l’ancià veu l’anell d’una de les xiques i el fica dins del sarró “I anava a demanar i, quan aplegava a una casa” (p. 65), deia que, si no li donava res, li pegaria un calbot. I la xicota, atrevida i molt oberta, li comenta:

“Una volta eren tres fadrines,

per l’anell, m’han enviat;

i un vell, darrere, la mata

i , en el sarró, m’ha caçat” (pp. 65-66).

 

En el passatge següent, “El vell aplega a la mateixa porta i diu:

-Bona dona: ¿em puc deixar el sarronet aquí, que ara toquen a missa?

I el vell se’n va i la dona trau del sarronet la xica” (p. 66). Com podem veure, és la dona qui salva la jove, ja que la trau del sarró.

Finalment, l’ancià torna a la casa i comenta a la mestressa: “Vinc pel sarronet, i moltes gràcies.

-Hala! Adéu.

Aleshores, el vell es carrega el sarró i se’n va altra volta a demanar (…). Però, com que les dones li havien omplit el sarró de bitxos de tota classe que hi havia per allí, i ja no hi era la xica (i no cantava), ell va començar a tamborinades. I del sarró, van eixir tots els bitxos i es van tirar al vell i se’l van menjar” (p. 66).

Els missatges d’aquesta rondalla, entre d’altres coses, són 1 ) que, no per tenir més anys, s’ha d’abusar de la gent, 2) que cal que les dones siguen ben tractades i 3) que les accions de bon cor són ben rebudes (en aquest cas, en les cultures matriarcalistes).

Un altre relat en què es plasmen trets que empiulen amb lo matriarcal, i que podem llegir en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana en Múrcia”, és “Bertoldo”. Una mare tenia un fill, Bertoldo, entremaliat i de bon cor. Un dia, el rei veu Bertoldo i li demana què fa per aquells indrets i el xic li diu que viu en una casa pròxima junt amb sa mare. Llavors, el monarca hi va i comenta a la mareta:
“-Doncs, mira: vas a venir-te’n, de cuinera, a palau (…). Vos en veniu els dos i vos porteu la cabreta i tot.

I, l’altre dia, el rei va enviar un cotxe de cavalls” (p. 67) i tots tres, junt amb els vassalls del rei, fan via cap al palau. Per tant, altra vegada, copsem l’arquetip del rei i un monarca molt obert als ciutadans, indistintament de la categoria social dels habitants del regne.

Ja en la cort, el fill veu que el jardiner del rei té un ruc amb unes orelles molt llargues i opta per tallar-les.

En acabant, el jardiner comenta el fet al monarca i la mare, amb molta espenta, es presenta al rei i li diu:

“-Mire vosté: me n’he d’anar altra volta a la meua caseta (…) [, perquè] el meu xiquet ha tallat les orelles al burro” (p. 67). El rei, molt obert, li diu que el fill haurà de presentar-se en la cort. I, quan ja hi és i el cap d’estat l’ha escoltat, fa que vinga l’hortolà i li diu:

“-Tin: compra’t un altre burro i aquí no tornes” (p. 67).

Finalment, podem dir que, en aquesta rondalla, es reflecteix que convé que un rei (i, per extensió, una mare, un educador, una persona que tinga a càrrec altres persones o un territori i tot) estiga obert a tots, que els escolte, que actue amb paciència i que propose, en lloc d’imposar amb mà de ferro. Aquests trets enllacen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb iniciativa, que convencen, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda” i que té versions molt semblants, és “Quant més adins, més grosses”. “Puix, senyor, açò diu que era un llop i una raboseta que vivien, per més que separats, en el mateix paratge” (p. 139). Un dia, el llop “va saludar la seua veïna, posant-se a la voreta d’ella” (p.  140) i li diu que tenia previst menjar-se-la.

Llavors, ella (que representa la dona) li respon: “Compare llop: si tu volgueres, et podria satisfer jo la fam sense que em menjares i, encara, la meua aplacaries, amb lo que tots eixiríem guanyant, puix jo em quedaria amb vida; i tu, amb la fam ben satisfeta” (p. 140). Aquestes paraules empiulen amb molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: elles, encara que portassen la iniciativa i que tinguessen la darrera paraula, tractaven de cercar que les dues bandes eixissen guanyant. 

A continuació, la rabosa li comenta “Mira: jo sé un toll en què hi ha més madrilles que joncs i més llisses que fulles de bova i de créixens. Jo te l’ensenyaré, tu pescaràs i els dos ens els menjarem” (p. 140). Altra vegada, és la dona qui proposa.

Un poc després, ell li demana com es farien amb els peixos. Aleshores, la guineu li diu: “Molt senzillament: (…) jo et lligaré un cove al rabo, tu abaixaràs al toll i et passejaràs per l’aigua. El peix es ficarà dins i, quan estiga ben ple, te n’ixes. L’aigua s’escorrerà i aquell es quedarà, com dins d’un cop, sense poder fugir. Ja veuràs quina torrada fem” (p. 141). Un cop, com posa el DCVB, és una bossa de xarxa per a alçar els peixos agafats. “Estes raons convenceren el llop i, passant pel cau de la malicciosa raboseta, per a arreplegar l’artefacte, s’encaminaren al toll” (p. 141). Per tant, es fa lo que vol la dona i, a més, on va la corda, va el poal. Ella li dona unes órdens i ell les compleix i, per això, “Aplegà a l’aigua el (…) llop i, de seguida, l’altra deixa caure una pedra en el cove, que comença a pesar i, per lo mateix, a afonar-se” (p. 141).

Finalment, ell li diu que, si la rabosa li ajuda a eixir, “tota la vida t’estaré agraït” (p. 141). Però la guineu li llança cudols grossos, fa via i, així, s’allibera del llop.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , , , ,

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen el camí, amb iniciativa i fills eixerits, trempats i molt oberts

General, ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La cabeça d’alls”. En aquest relat, la mare “torna a sentir la mateixa veu:

-Mare, mare. (…) Sóc jo, mare, que us vinc a ajudar. (…) A darrere de la porta!” (p. 523). Quant a la frase “que us vinc a ajudar”, el 12 de novembre del 2023, abans de plasmar aquestes línies, consideràrem que era molt típica de xiquets que, com la cabeça d’alls, són petits.

“La dona se n’hi va i hi troba una cabeça d’alls. Ella, tota contenta, acaba de fer el dinar i, en essent a migdia, el posa a dins d’un cistell i el dóna a la cabeça d’alls:

-Té: vés a la vinya a portar el dinar al teu pare” (p. 523). És a dir: primerament, la dona demana pel fill; en acabant, capta que ell té molta espenta i que li pot fer un gran favor i, finalment, confia en la destresa del noi per a fer lo que ella li encomane. Afegirem que la mare li posa el menjar a migdia (moment, simbòlicament, associat a la joventut, quan les mares solen donar als fills algunes funcions que abans no tenien). Igualment, cal dir que, en l’entrada “All” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, podem llegir “Planta protectora i guaridora; se’n posava una cabeça a la panera o al bressol dels nadons” i que, en el relat, la cabeça d’alls està en vincle amb la cistella (atifell semblant a una panera, en la seua funció de rebre).

Aquest tret, referent a la fiabilitat que ella deposita en el fill, encaixa amb el paràgraf immediat:

“La cabeça d’alls, que era molt eixerida, se’n va anar corrents i, a l’ésser al tros” (p. 523), el pare “es va quedar tot parat en veure arribar el cistell sol (…). Però, quan se’n va adonar i va saber que era el seu fill, va estar molt content i el va trobar ben trempat perquè li seguia la conversa d’allò millor” (p. 523).

Tocant aquestes línies, direm que ens hem trobat algunes narracions en què el fill fa com un ritus de pas i, com ací, passa d’un lloc a un altre i que, en el segon, és ben acollit (ací, el pare accepta el fill, malgrat que el xicot ja és un poc més fadrí) i, en tornar a casa, el noi passarà a estar a un nivell molt semblant al dels pares: ha evolucionat d’adolescent a fill amb edat de tenir descendència i de decidir en la seua vida, com ara fan els seus pares.

Prosseguint amb la bona traça i amb l’espenta de la cabeça d’alls, “Al cap d’una estona, mentre l’home acabava de dinar, el noi es va posar a córrer una mica per allà i, tot jugant, es va acostar a un safareig. Allà hi havia tres lladres que s’estaven partint diners” (p. 523). Per consegüent, el parent està en la plenitud de la vida, mentres que el fill continua en l’aventura.

En acabant, la cabeça d’alls decideix prendre partit en el safareig i els lladres “varen fugir corrents, deixant a terra tots els diners” (p. 523).

Posteriorment, els pillards tractaran de recuperar-los. Ara bé, l’enginy, el fet que el fill convença el pare sobre la veracitat de lo vinculat amb els lladres i que tant la mare com també el marit depositen confiança en la cabeça d’alls, permet que tots tres s’alliberen d’aquells escurabosses.

És més, finalment, “la cabeça d’alls els va soterrar i ell i els seus pares sempre més varen ésser rics” (p. 524). Això és, el relat “soterra” el vici de furtar i recompensa les persones eixerides, les trempades, la sinceritat i la facilitat per a fer bona pasta amb els pares i amb les persones molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.