Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa

General, , , ,

En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:

“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.

Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.

Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).

Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:

“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.

-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.

És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:

-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).

Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).

Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.

Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:

“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.

-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.

-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).

És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia.  A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones amb molta espenta, iniciativa i esperit comunitari

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Aplec de rondalles” de Valeri Serra i Boldú (1875-1938).

En l’obra “Aplec de rondalles. Nova recopilació de rondalles populars catalanes”, del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2007, la qual fou publicada per primera vegada en 1922 (per Editorial Catalana), hi ha contarelles en què es plasma el matriarcalisme. Així, en la rondalla “La criada Malbusques”, apareix una dona que, en altres relats, es correspondria a la petita de les germanes.

Una vegada, un rei se n’anà a una guerra i deixà les dotze filles a la criada, Malbusques. Com que les filles “no podien guaitar sinó per dalt del terrat i passejar-se per dins del jardí, que era molt gran i estava posat dins del castell” (p. 11), però acabaren sense provisions, “La Malbusques cridà les princeses a capítol i els digué” (p. 11) que calia espavilar-se totes.

Llavors, com si la dona fos una dida, fa de mare d’elles, en demana sis voluntàries i totes set fan camí “fins que, en ésser en un paratge tot amagat, la Malbusques” (p. 12) diu que cercaran alguna cova d’eixes muntanyes.

“Mira per ací, mira per allà, veuen potades de cavall. Seguiren les petges i les conduïren a una gran cova” (p. 12).

Com podem veure, les set dones se’n van a la mare, simbolitzada per la cova. A més, com indica el narrador, es troben ben subministrades.

En un passatge posterior, les set tornen al castell i, aleshores, no sols aporten provisions, sinó que, més avant, “la Malbusques diu:

-Hi hem de tornar, i ara heu de venir amb mi les sis que l’altre dia romangueren aquí” (p. 13) i la segueixen i se’n van cap a la balma.

Passa que, en un tercer viatge a la cova, un lladre les descobreix i la criada, amb molta espenta, fa que el capità, un poc després, accepte les set dones i, a banda, que hi puguen anar les sis que restaven.

A continuació, la Malbusques comenta a totes les princeses sobre una beguda que elles no veuran, però a què ella convidarà els escurabosses (qui sí que la consumiran). Per això, diu als lladres: “ja que vosaltres ens heu tractat tan bé, apa, que jo mateixa vull servir-vos” (p. 15) i tots ells pararen la copa i ho begueren.

En acabant, després de l’efecte dormidor de la beguda, elles regressen al castell.

Per tant, en aquesta primera part de la contarella, la dona porta la iniciativa, és eixerida i fa pactes (amb les filles del rei i amb altres persones, ací, els hòmens). Igualment, aconsegueix que la seguesquen i que cada una afavoresca l’esperit comunitari en el grup i totes actuen d’acord amb les indicacions que els fa la Malbusques i amb bona avinença.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que apleguen a pactes, que menen i assemblees matriarcals

General, , , , , ,

Una altra rondalla recollida per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en l’esmentat llibre, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “La guineu i el llop, fent el mort”. Un dia, la guineu i el llop s’esqueien a la vora d’una carretera i ella sent l’olor d’una galera que passava i que duia formatges.

Llavors, la rabosa es gira al company i li diu: “No hi ha més: n’ha de dur; jo bé en sento l’olor.

De seguida, és clar, com que els formatges agraden prou a l’un i a l’altra, van tractar de la manera que en podrien haver” (p. 201) i la guilla fa una proposta al llop i ell l’accepta: ella farà la morta en el camí per on circularà el carreter.

Tot seguit, després que l’home agafe la guineu i se l’emporte al carro, ella “va començar a desfer un sac i, ¡hala!, ¡hala!, formatges a terra, i el llop els recollia. Però la guineu no les tenia totes i, per això, així que va conèixer que ja n’hi havia prou per a ella, de formatge, va saltar de la galera i se’n va anar cap al llop” (p. 201).

Per tant, el narrador plasma una dona que capta més detalls que el personatge masculí (el llop), amb iniciativa i que decideix anar-se’n al company abans que l’amo de la galera sospite de res (amb reflexos).

En el passatge immediat, la guilla fa una segona proposta al llop i ell l’acull i, a banda, li demana:
“-Ja és dit, però, ¿com ho faré per a entrar a dintre de la galera?” (p. 201).

Així, altra vegada, el llop (home) és més passiu i depén de la iniciativa i de com actue la guineu (amb més espenta) i, és més: fa lo que ella li indica.

Finalment, direm que el carreter s’acosta on és l’animal i li pega moltes garrotades; i, com que el llop és tan ingenu, fins i tot, s’empassa el missatge de la dona: “Jo bé les he sofertes, tres garrotades; sempre les donen, tres, per a provar si un és mort. Si haguessis tingut paciència, jo t’asseguro que, al cap de tres, hagueres entrat a la galera i tindries formatges; ara no en podràs menjar, que jo ja m’he acabat la meva pila” (p. 202).

Un altre relat en què es plasma la candidesa i la conveniència de respondre de manera deixondida i, àdhuc, de pactar amb intenció de desfer-se de qui menteix, és “La guineu i la ruca”, arreplegada per Pau Bertran i Bros: “Abans, la guineu portava el prenyat tretze mesos; i la ruca, set setmanes; però ara és a l’inrevés, d’ençà que, un dia, la guineu va trobar la ruca i, amb bones paraules, la va enganyar:

-Ruca: ¿vols baratar de prenyat? Tu hi guanyaràs, perquè

set setmanasses

són molt llargasses,

i un any i un meset,

aviat, és passadet’

 

La ruca hi va venir bé de seguida (…), però després, trobant-se enganyada perquè el prenyat li durava molt més que abans, va reunir els seus i, tots plegats, van decidir tirar plet per a desfer el tracte” (p. 203) i encara no han aconseguit cap acord.

Al capdavall, aquesta narració també exposa l’assemblearisme en els Pobles matriarcalistes: una reunió entre hòmens i dones. En aquesta contarella, en pro de la bonesa, hi ha dos detalls que empiulen amb el matriarcalisme (l’aplec i el bon cor) i que, a més, poden evocar-nos el comunitarisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal en el segle XIX i dones eixerides i que dominen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Paula dels tres promesos”: “una noia tenia relacions amb tres germans i l’un no s’ho sabia de l’altre” (p. 111). Cal dir que el folklorista en cap moment desaprova aquesta visió de la sexualitat.

Després, la jove es proposa mofar-se dels tres i recorre a fingir-se malalta. Un dia que tenia assenyalat, “arriba el Peret i demana a la seva mare a on era la Paula” (p. 111) i la marona li respon que és en el llit.

Quant al primer xicot, en Peret, farà lo que ella li indicarà. De fet, el jove li comenta:

“-Bé: explica’t. Ja saps que jo, per tu, tot lo del món.

-Si tampoc no ho faries.

Llavors, ella li diu què li havia manat el confés: “m’havia d’estar ajaguda tres nits al cementiri, embolicada amb un llençol. ¡Ves qui ho fa, això!

-Jo ho faré; ja t’he dit que, per tu, tot.

I el Peret, aquella nit, ja va anar al cementiri a complir per ella” (p. 111).

Com podem veure, no sols la dona és la part forta (en el llit, ella mena i domina, en lloc de fer-ho ell, aprofitant que la minyona és malalta), sinó que en Peret fa lo que la dona (na Paula) li diu.

Igualment, apareixen dues formes diferents de ser i de respondre. Així, la xica és, més aïna, moderada; en canvi, la d’en Pere és més semblant a la romàntica.

Tot seguit, passa un segon germà, Josep, i la mare li diu on és la filla i ho fa amb uns mots que plasmen lo matriarcal: la dona és per damunt de l’home (“Sí: vés dalt, a tal cambra”, p. 112). En aquest cas, la tasca és vetlar tres nits “un mort que hi ha al cementiri, agenollada tota la nit” (p. 112).

Tocant al tercer germà, en Francisco, també haurà de pujar a la cambra i, en unes condicions molt paregudes a les del primer, haurà de estar al fossar, però “amb dues argolles penjades al coll, corrent tota la nit” (p. 112) amunt i avall. I en Francisco trau a la fadrina:

“-Jo ho faré perquè ets tu; i posa’t tranquil·la, Paula.

I ella ja es va posar bona de seguida, perquè ja havia assolit lo que volia” (p. 112), unes paraules molt significatives.

En un passatge posterior, els tres germans es veuen i acorden fer un pacte per a escarmentar la xicota, per la mala passada que els ha fet. U dels tres els presenta la proposta: es vestirà de pelegrí i, mentres que el rebran en ca na Paula, els altres dos romandran en el portal.

I, altra vegada, l’acció esdevé de nit.

Quan el cap de colla dels germans passa a la casa, aprofita que ell és eixerit i la candidesa dels pares: els diu que una paella s’ha omplit de botifarres (les ha ficades ell i és un detall eròtic vinculat amb l’home), el pelegrí porta una canya (símbol del penis) i ous trencats que, com ell els adduïa, venien del cel. Açò darrer ens podria evocar la pluja i, altrament, la sembra (l’acte de colgar les llavors, de forma, més aïna, redona).

Finalment, els pares ho aplanen al romeu:

“-Demaneu lo que vulgueu; per vós, tot” (p. 113).

I, com que els pares tenien aquell viatger com un sant i, a banda, na Paula, al capdavall, accepta gitar-se amb el pelegrí, la fadrina es despulla i… veu que són els tres germans.

Aleshores, entre els tres jóvens, es desfan d’ella, li tallen les cues i les pengen al cap del carrer.

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a ser persones de bon cor i realistes. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

General, , , , , , , , , ,

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bruixes, aplec de dones amb iniciativa, la terra i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Una altra narració que fou recopilada per Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill en la mateixa obra sobre les bruixes, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Vara per tres!” (pp. 193-194). Cal dir que, atenent al darrer passatge, seria interessant saber si hi hagué alguna versió anterior en què les dones acabassen bé i, com ara, entre les que va recollir el folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938), qui l’escrigué.

L’estudiós comenta que, “Quan era petit, havia sentit contar que Altafulla era terra de bruixes i fins que n’eren totes les dones d’Altafulla. No fa molts anys, trobant-me a Torredembarra i enraonant amb la dona d’un pescador, que resultà ser filla d’Altafulla, aquella antiga creença va venir-me a la memòria i vaig demanar-li sobre el que hi havia de cert en tan arrelada preocupació. Va arronsar-se d’espatlles i es posà a riure bo i dient: ‘-Coses dels vells!’. Però, com que vaig insistir per evocar-li records d’infància, heus ací el que, sense deixar de fer xarxa, va contar-me:

-A Altafulla, hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gussi i desapareixien.

Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gussi ben arraulit, ben quietó.

A mitja nit, arriben les tres bruixes, hi salten a dins i una d’elles crida al gussi: ‘-Vara per tres!’. Però el gussi no es mou” (p. 193).

Com podem veure en aquesta part de la contarella, la dona és qui passa la saviesa ancestral al folklorista i ell ho assoleix gràcies a la seua persistència i a la simpatia cap a la dona.

Llavors, la velleta, connectant amb la infantesa, li descriu el relat, amb trets matriarcalistes: 1) un aplec de dones, 2) el vincle amb la mar (el gussi, una embarcació petita) i 3) l’home va cap a on ho fan les dones (elles tenen més iniciativa que ell).

Igualment, el verb “varar” (ací, té a veure amb l’aigua), significa “Fer que una barca o una embarcació es pose a navegar”. I, així, elles es llancen a l’aventura.

Més avant, una de les bruixes diu “’-Vara per quatre!’. I, tot seguit, el gussi avara i se’n va mar endins brunzent com una bala (…).

Entretant, el pobre home s’estava ben arraulit en el seu amagatall, que ni gosava respirar.

En un obrir i tancar d’ulls, el gussi, volant per sobre l’aigua (…), va ésser a l’altra banda de la mar, qui sap si a les Amèriques o a les costes d’Àfrica, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n, convertides en ocells negres” (p. 194).

Sobre aquestes línies, podríem connectar-les amb el pas de l’adolescència a la jovenesa ben avançada (travessen el riu i, com aquell home que em contà que, durant la guerra de 1936-1939, aprengué a nadar quan, per necessitat de salvar la pell, li calgué dirigir-se a l’altra banda del riu Ebre).

Ben mirat, elles fan bona pasta amb unes aus fosques (com ho farien amb l’obagor) i, així, empiulen amb l’espiritualitat femenina (el nexe entre l’ocell i la lluna, la qual ací figuraria de manera implícita) i amb la llibertat.

Nogensmenys, Valeri Serra i Boldú agrega que desaparegueren i que, “Abans no claregés, van tornar a saltar un altre cop al gussi i (…), abans de fer-se dia, ja tornaven a ésser a Altafulla” (p. 194), tret que lliga amb l’època més femenina i més associada a les bruixes: les ombres. A més, apareix el sentiment de pertinença a la terra.

Finalment, accedim a un passatge que, al meu coneixement, com en altres casos de rondalles de mitjan segle XX (o bé anteriors), podria haver estat retocat o, si no, haver estat fruit d’una versió diferent com a resultat de la política dels segles XVIII i, sobretot, del segle XIX: “Les tres bruixes, com qui no ha fet res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però, quan el bon pescador va arribar-hi, va agafar la seva dona i va apallissar-la de tal manera que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses” (p. 194).

Com a detall a tenir present (per a mi, un altre exemple de “buenrollismo”), els autors d’aquesta obra sobre les bruixes… no posen ni un mot respecte a l’actitud del marit: ¿per què ho fa a una bruixa? No hi escriuen res.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes de Nadal, dones organitzadores i persones de bon cor

General, , , , , ,

Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:

“NADAL A PAGÈS

 

Ara ve Nadal, farem torradetes,

ja tindrem el porc amb sal,

i menjarem farinetes,

tot celebrant, la Festa Anyal.

 

Farem el Caga-tió,

amb xirois cops de bastó,

la gallina i el capó,

i bones neules, i llardons”.

 

En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.

Tot seguit, el poeta posa

“El nostre pa, que Déu ens dó,

el tindrem, a la pastera,

i figues, i panses, amb mató[1],

pel pastor, i la mainadera.

 

Per aquestes festes formoses,

dones, prepareu els plats,

llaminadures flairoses,

amb menjars condimentats.

 

Ja baixen, els bous i vaques,

els capons, amb sabatons,

les gallines, amb sabates,

i amb la samarra, els minyons.

 

La tia Pepa, ha fet torrons,

el Vicari, els ha tastat,

diu, que els ha trobat ben bons,

i sobretot, molt acertats[2].

 

Són d’avellana i pinyó,

de fruites, sense artimanyes[3],

serviran pel ressopó,

amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).

 

I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.

Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).

Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:

“Déu ens doni, unes Bones Festes,

per nosaltres, i els demés,

que no hi hagi mai, palestres,

i que jamai, manquin diners.

 

Per poder gaudir, els afanys,

amb salut, pau, goig, memòria,

i que d’aquí, forces anys,

ens trobem tots, a la Glòria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu “panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.

[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art  i manya.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i agraïment a persones que la promouen i molt obertes

General, , , ,

Un altre article relatiu al sentiment esmentat i, a banda, amb el tema d’algunes festes tradicionals, és “L’Horta de Lleida: un sentiment de pertinença” (https://www.segre.com/ca/opinio/col-laboracio/230128/l-horta-lleida-sentiment-pertinenca_210895.html), escrit per David Melé (regidor de la ciutat de Lleida) i publicat en el diari “Segre” en gener del 2023. Primerament, direm que l’Horta de Lleida és el nom que rep la zona agrícola que envolta la ciutat, la qual, en bona mesura, tindria una semblança amb la de València (si més no, abans de la transformació urbanística del segle XX). Així, l’autor comenta que “El cap de setmana passat i durant tota aquella setmana vam celebrar la Festivitat de Sant Antoni. Enguany, la 82a edició del patró dels animals i protector dels pagesos i pageses, amb una gran varietat d’actes i xerrades, vam tornar a gaudir d’una de les setmanes més celebrades a l’Horta. Un especial agraïment a l’Associació Cultural i Recreativa Els Pagesos, al Marc, al Sergi i a tota la junta directiva per la incansable promoció dels valors d’aquesta festivitat a totes les generacions”.

Per tant, copsem una celebració d’actes en nexe amb u dels sants més vinculats amb el camp (per la participació que hi feien els animals domèstics, com ara, els cavalls i els gossos): Sant Antoni, en gener. No debades addueix que, “Amb la celebració de l’esmorzar popular, la missa en honor a Sant Antoni, la benedicció de les carrosses, carros i cavalleries, els tradicionals 3 tombs a la creu i la resta d’actes relacionats amb la celebració de Sant Antoni Abat, vam tornar a demostrar la vitalitat i la implicació de grans, joves i infants en la promoció de l’Horta de Lleida”.

Això sí, com en qualsevol tema relatiu a lo matriarcalista i a la terra on es viu, “És especialment rellevant la implicació del jovent de l’Horta. Perquè la millor forma de preservar les tradicions és transmetre-les de generació en generació, traslladant el sentiment de pertinença a una terra i un grup de persones”.

En eixe sentit, trau un fet que també el podem copsar en centres d’estudis comarcals: les recerques sobra la zona, les quals afavoreixen no sols tenir una idea més àmplia de lo llunyà, sinó també de la realitat més pròxima, aquella en què toquem els peus en terra. Per això, el regidor afig que “El mateix dissabte passat vam celebrar la gala dels Premis Horta 2023. El fet que coincideixin la gala i la celebració de Sant Antoni no és casualitat.

Doncs Sant Antoni representa molts dels valors que la marca Horta i els seus premis representen. L’objectiu d’aquests guardons és reconèixer aquelles persones, entitats o iniciatives que treballen o han treballat pel desenvolupament i la promoció de l’Horta de Lleida, tant des del punt de vista agrari, com cultural, o qualsevol altre aspecte remarcable. (…) Aquest any, des del jurat dels Premis Horta, hem reconegut (…) el Sr. Francesc Rosselló. Una persona implicada des de fa dècades amb l’Horta, el moviment veïnal i, sobretot, en la promoció de l’Horta de Lleida. Per altra banda, (…) el Sr. Josep Valls, de l’empresa Hortivalls, destacant la seva tradició pagesa i la seva ferma transició cap al cultiu d’hortalisses provinents d’altres indrets del món. (…) El Josep Valls és una persona molt activa com a pagès de l’Horta en tota mena de festivitats i esdeveniments relacionats amb l’Horta i la ciutat de Lleida en general, la qual cosa ens enorgulleix”.

Aquests detalls representen un agraïment a la gent que promou el territori local, comarcal o de la terra vernacla on es viu i, en aquest cas, ens parlen de gent activa, amb molta espenta, molt oberta i que empiula amb l’indret.

Prosseguint també amb el sentiment, David Melé plasma un exemple de dones amb molta espenta i que connecta amb lo matriarcalista (àdhuc, en l’educació) i amb lo tel·lúric: “Finalment, en la Menció a projectes liderats per dones, vam distingir la Sra. Neus Betriu. Una dona emprenedora en la seva empresa familiar dedicada a la venda al detall, al mercat, i per la seva capacitat d’adaptació a les eines de comercialització en línia, destacant per la seva producció fruitera.

I, sobretot, una dona implicada amb l’Horta, la família i que transmet els valors i cultura de l’Horta. (…) Perquè l’Horta de Lleida és un dels elements distintius de la nostra ciutat que hem de preservar i promocionar”.

I tot això, “Perquè la millor forma de preservar les tradicions i el sentiment de pertinença cap a tot el que representa l’Horta és transmetre els valors de les nostres arrels a les pròximes generacions. Perquè ells i elles són els que hauran de continuar fent l’Horta gran”. Com podem captar, les arrels tenen relació, sobretot, simbòlicament, amb lo rural, entre d’altres coses, perquè, no sols s’hi viu més de la terra, sinó perquè se la té com una mare fa amb el nadó: sempre que li ho demane el nen, ella li proveirà, li farà costat, com ara, alletant-li.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones que porten la iniciativa, amb sensibilitat i emparades

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en “Himne a Catalunya”, d’Àngel Guimerà (1845-1924).

Un altre escrit en què copsem aquest sentiment i molts trets matriarcalistes és el poema “Himne a Catalunya”, del català Àngel Guimerà, el qual figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica. Amb lleugers retocs, diu així:

“Oh, Catalunya, mare nostra,

mare del cor que venerem,

respira fort i aixeca el rostre:

mentre el món sia món, et voltarem.

 

Avant, avant, que ets nostra mare!

Sàpigue’t tu, que Déu ja et sap,

i el teu terrer és teu encara

amb l’ànima al damunt, de cap a cap”.

 

Com podem veure, el poeta associa la terra (ací, Catalunya) a la mare, al cor i afig que ella comptarà amb el suport dels catalans.

Igualment, la dona encara regna la terra i, a més, Àngel Guimerà prioritza l’ànima i, per tant, la sensibilitat.

Tot seguit, l’escriptor vincula Catalunya (i, de pas, lo maternal i lo matriarcalista) amb la fertilitat i li proposa que tinga els peus en la mar i, quant als braços, que els situe en dos punts que empiulen amb la tradició catalana: l’ascona (la faena) i la força de la terra (els Pirineus):

“Regada amb sang, la terra és bona.

Tingues al mar clavats els peus,

un braç enlaire per l’ascona,

i, amb l’altre, arrapa’t fort als Pirineus”.

 

Afegirem que,

“Amb nostra llengua franca i noble,

crida’ns a tots, que et respondrem;

som una raça i som un poble,

i, tant drets com caiguts, poble serem.

 

Caiguts avui i enmig de runes;

demà, el peu ferm i enlaire els cors:

sense captar d’enlloc engrunes,

sense lligams de ferro ni de flors”.

 

Per consegüent, el lligam que ací existeix és el dels catalans amb lo terrenal (això és, el sentiment de pertinença) i, altra vegada, captem que la dona és la part forta i amb espenta a qui, tant els vius, com els morts, com els que naixeran, la tenen per mare i la segueixen. Aquest tret està en nexe amb el de la dona i la casa o, com ara, amb els molts comerços que portaven dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Cal dir que, com podem llegir en el DCVB, el terme “raça”, en molts escrits anteriors a 1940 (encara que no indique l’any), fa al·lusió al “Poble o nació com a grup ètnic, considerat com a procedent d’una mateixa soca” i no, per consegüent, per exemple, amb lo que, a les darreries dels anys setanta del segle XX, s’associava amb el color de la pell:

“Va doncs, oh, Pàtria, que t’ho imploren

damunt la terra els que s’hi estan,

davall la terra aquells que foren,

i, més lluny que els estels, els que vindran”.

 

Finalment, Àngel Guimerà posa unes paraules que, al meu coneixement, enllacen amb els segles IX-XI en els comtats catalans (amb un desenvolupament molt en línia amb el matriarcalisme) i vincula els castells amb Castella, no amb aquestes construccions en territori català, les quals començarien a tenir més força a partir del segle XI.

“Que no ets pas morta, que ets dormida.

Amb ta bandera, els vents remou,

siga-hi tothom a l’embranzida

i cauran els castells, quan diguis: Prou!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)