Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Sexualitat matriarcal, dones amb iniciativa i aplec eròtic

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, també copsem trets matriarcals en la contarella “Es sabater”. En primer lloc, la dona porta la iniciativa i és qui organitza: “Això era un sabater que sa dona li diu:

-En aquesta casa tan gran que tenim, tu, amb aquesta cambra, tens prou. Podríem llogar sa part de darrere.

Es marit li diu:

-Sí. Mira: fes un rètol i el posarem a sa porta.

Com que sa dona fa es rètol, el qual deia: ‘Es lloga sa part de darrere’. Li posa cel·lo i tot per a apegar-lo. Però, en això, la criden per anar-se’n i se’l deixa damunt d’una cadira.

Llavors, al poc de temps, torna a entrar-hi sa dona, s’asseu en sa cadira i se li apega es rètol en es cul” (p. 198).

Per tant, la dona (més activa) proposa i l’home ho aprova. En acabant, podem llegir que “I sa dona, quan se n’anava pes carrer, ho feia amb es rètol tot apegat a ses anques. I, allà, un home que la va veure, amb intenció de burlar-se’n, li diu:

-Xica! Llogues la part de darrere. I la de davant, què?

I ella li respon:

-En la de davant, hi treballa el meu marit” (p. 198).

Així, com que el marit a penes intervé, es plasma que ella és qui té la darrera paraula. 

Una altra contarella eròtica que figura en “El seculòrum i la seculera”, i amb simbolisme, és “Sa plica”. Començarem dient que una “plica”, com indica el DCVB, és un “Sobre o embolcall de documents”. “En Tàrbena, varen fer una oferta per a apanyar la teulada de l’església a plica tancada, a veure qui donava per a fer-ho més barat. Hi estaven els hòmens i els regidors:

-Apa! Vejam! ¡Acabem açò i diguem quan direm quant! I, més tard, com que s’havia fet a lletra tancada, el batle diu:

-Apa! S’alça la plica!

I el contractista que el va fer…, demana:

I, en què consisteix l’obra?

El batle li respon:

-A tapar es clavill de l’església i a fer-li sa verga as sant -que el sant tenia un gaiato (una vara) i deien ‘sa verga’ -diu” (p. 198).

En altres paraules, el relat és sobre una relació sexual entre un home i una dona (fer una lletra), potser amb una mena de subhasta en una sala en què s’acorda introduir el penis (el gaiato, la verga) dins del temple (la vulva que era oberta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, erotisme vernacle i dones amb molta espenta

General, , , ,

Tornant a la recerca de narracions eròtiques arreplegades per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la rondalla “El Nostre Senyor, quan va baixar”, hi ha detalls que podem lligar amb la figura del Senyor en el matriarcalisme i, àdhuc, en refranys com “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu” i, en el cas de les dones, “Els pecats de la xona, Nostra Senyora els perdona”. Primerament, direm que el relat és ambientat en un aplec entre Déu, el Papa i els bisbes (encarà que no faça esment dels pastors religiosos). A banda, com si Déu fos un home de la vida quotidiana, l’informant indica que “El Nostre Senyor diu que va baixar una volta a parlar amb el Papa i amb tots aqueixos principals. Es van reunir per a arreglar totes ses coses durant set dies. Però, quan el Nostre Senyor se n’anava, un dels bisbes va dir al Papa:

-Xe! No ho hem pensat! Li haguérem pogut dir de també casar-nos nosaltres. Perquè, això, ja veus tu: sempre cercant dones…

El varen cridar i li diuen:

-Xe! Torneu! Puix que hi ha una cosa oblidada.

Però el Nostre Senyor els respon:

-Té igual. Jo, ara, tinc pressa i me’n vaig. Ja hi tornaré i ho arreglaré -volien casar-se.

I li afigen:

-I mentres, ¿d’ací a que tornarà…?

-Vos enteneu amb sa dona des altres. Després, ho arreglaré. Ja hi tornaré: d’ací a allà, vos enteneu amb sa dona des altres” (p. 184), ja que la dona és qui té la darrera paraula i ella és qui comanda.

Una altra contalla del llibre “El seculòrum i la seculera”, en què, a més, són ben repartits simbòlicament els papers (sexualment i tot), és “Es forats per entrar al cel”, en què capim la preferència vernacla per lo tel·lúric: “Això era una que, quan es va morir, se’n va anar al cel. I hi esperava a sa coa, per entrar. I, en això, se sent uns crits que eixien del cel i demana a s’home des costat:

-Aqueixos crits, això, què és?

S’home li diu:

-És que li fan es foradets per posar-li sa coroneta.

As cap d’una estona, se senten uns crits encara més forts. I ella diu:

-I aquests? I aquests crits, què són?

S’home li ho explica:

-És que ara li fan es forats per posar-li ses ales.

Llavors, sa dona li comenta:

-¿Saps què? Me’n vaig a l’infern, perquè ja tinc es forat per posar-me sa coa” (p. 185).

Per consegüent, a part dels signes masculins (cel, home, forat a fer, sacrifici), n’hi ha els femenins (infern, dona, cos natural, terra; fruïció de la sexualitat, ací, per mitjà de la introducció del penis en la vulva).

Una altra contarella de la mateixa corda i amb una dona amb molta espenta i activa és “La rondalla de la Figa”. Així, s’inicia de manera prou explícita i matriarcalista: “Diu que hi havia una dona a sa vila que li deien la Figa. I bé: Figa amunt, Figa avall. I estava un poc,… no sé com dir-te[1]. La qüestió és que li deien Figa” (p. 188).

Un altre detall interessant és que la mestra de la vila no convida la Figa i, per això, “la Figa se’n va cap a l’església i hi entra per sa porta de darrere i es posa darrere del rector” (pp. 188-189), és a dir, que el capellà i ella practiquen el sexe anal.

En acabant, ella, qui continua amb el prevere, 1) fa senyals a la mestra, obrint i tancant la mà, a l’alçada del cap; i 2) el rector, “de lo més esperitat, els va donar…:

-Ora pro nobis…!  Hala! Hala! Escampeu el poll, escampeu el poll!” (p. 189).

En altres paraules: la cultura autòctona és activa i acull bé lo sexual i lo eròtic. En canvi, el capellà, a cavall entre ambdues dones, opta perquè tots tres canvien d’activitat. En qualsevol cas, la jove apareix com qui més gaudeix en la vida: ni el representant instructiu de l’Estat (la mestra), ni el de l’Església valentina (el mossén). Un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Amb to irònic.

Dones que porten la iniciativa i matriarcalisme

General, , ,

Igualment, en l’article “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal en el que la mujer ha tenido un papel fundamental” (https://aquimediosdecomunicacion.com/blog/2020/08/10/santa-pola-ha-sido-siempre-un-pueblo-matriarcal-en-el-que-la-mujer-ha-tenido-un-papel-fundamental), publicat en la web “Aquí. Medios de Comunicación”, en què es fa una entrevista a María Sempere (Santa Pola, 1946), cronista de la vila valenciana Santa Pola, capim que aquesta dona, qui, quan era ben jove, es dedicà als estudis (amb el suport de son pare, qui l’encoratjà), comenta que “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal. La mujer tenía por oficio encargarse de las tareas de la casa y, por las tardes, hacer red y aprender a bordar. Ahora, las redes las cosen hombres, pero antes era labor de las mujeres. Las tareas domésticas antes eran mucho más sacrificadas, no teníamos tantos avances en cuanto a electrodomésticos y utensilios, y se limpiaba todos los días.

Antes, por ejemplo, hacer una cama llevaba mucho tiempo. Era la madre la que debía sacar adelante la familia con el dinero que el marido les dejaba”.

En un altre article amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, veiem que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat, viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí), però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, captem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca, como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

Quant a una altra vila valenciana en nexe amb la pesca, Peníscola, el 25 d’abril del 2021, per mitjà de l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrita per David Gómez de Mora en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat, vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar els seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar el notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o, fins i tot, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb uns mots que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones valentes i arriscades

General, , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes és “Pareix que ara ho facen”, arreplegada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Això era un rector i una beata que s’entenien. Però resulta que no podien fer res perquè es marit, que era un d’eixos benaventurats, un mig bajoca, sempre era enmig, per casa. I el rector diu a sa dona:

-Doncs, mira: un dia te l’endús a berenar pel camp i jo ja me les arreglaré per fer això.

Com que sa dona i es marit se’n van a berenar cap al camp i s’asseuen sota una figuera i, a l’hora mateix, es capellà és dalt de sa lloma menejant es braços” (p. 140).

Aquest fragment del relat exposa un rector i una dona que fan bona lliga; un home (com més d’un personatge masculí del rondallari) no precisament espavilat, ni amb reflexos; un capellà que proposa i que, al capdavall, rep el vistiplau de la muller, una dona amb iniciativa i que convenç el marit.

Després, en aplegar el rector dalt de la lloma, els demana què fa la parella i i ells li responen “Nosaltres, res.

Llavors, ell els afig:

-Com que res?  Si, d’allà dalt estant, pareix que feu l’amor.

(…) – L’amor? Nosaltres berenem.

En acabant, el rector diu a s’home:

-Vés-te’n allà dalt i veuràs com pareix que fem l’amor.

Com que aquell bajoca se’n va cap allà dalt i, mentres, és clar, el rector i sa dona fan l’amor. I es marit, en arribar dalt de sa lloma, diu:

-Xe!: el rector tenia raó. D’ací dalt, pareix que ara facen l’amor” (p. 141).

Altra vegada, l’home fa un paper més mansuet que la dona, qui, com el religiós, sí que ha aconseguit fer-ho.

La rondalla vinent, “Buenos días, cura curilla”, no sols és una defensa de la dona, sinó, igualment, de la figura del marit. El títol té relació amb uns versos en castellà que un personatge diu al capdavall. Comença dient que “Hi havia un matrimoni que sa dona era molt amiga del rector i que s’entenia amb ell (i ell, amb ella). Es coneix que, cada volta que el rector veia es marit, el capellà li deia:

-Hola, cabra! -per no dir-li lo altre, li deia ‘cabra’- Hola, cabra.

I l’home diu a sa dona:

-Veges això! El rector, a mi, sempre,… Açò, ¿què vol dir, ‘cabra’? Cada volta que em veu, ‘Hola, cabra’.

La dona, enutjada, li demana:

-Com?

El marit li respon:

-Això em diu.

Llavors, sa dona li afig:

-Anem-nos-en! ¡Ausades que em sentirà, a mi! Que, això, ¿què vol dir?

En acabant, sa muller se l’endú cap allà, es posa sota des balcó i diu a s’home:

-Li ho diré en castellà, perquè ho entén millor.

Buenos días, cura curillla,

padre de mi Mariquitilla,

de mi Inés y de los otros tres,

comedor de mis jamones,

rompedor de mis colchones.

¿Con que, mi marido, ‘cabra’? ¡Borrego i gran!” (pp. 141-142).

 

Per tant, aquests passatges trauen molt de vocabulari eròtic i sexual: el capellanet (el penis), el marieta (ací, el marit, l’home de poca espenta), els cuixots (el cul), els coixins (el cul) i no cal dir que la cabra (la dona, però, ací, com a eufemisme de l’insult “cabró”, és a dir, de l’home que aprova l’adulteri de la muller).

I, com que la dona, valenta i que salva l’home, sense embuts, ha dit les veritats al capellà (qui hauria anat de putes i hauria tingut diferents fills), el marit diu a la dona: “Anem-nos-en!, anem-nos-en!, que ja li n’has dit prou” (p. 142).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, refranys eròtics i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove, Maria, viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que Maria no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona. Quan ja havien passat uns dies, Maria agafa la mantellina i “se’n va cap a l’església.

La dona hi entra, se’n va cap davant de l’altar de Sant Antoni i el vellet s’amaga darrere de l’altar i diu en veu baixeta:

-La dona, veges tu, ara s’ha tornat beata. Amb lo jove que és, ara es torna beata,… ¡la meua dona!

(…) -¡Ai, pare Sant Antoni!” (p. 129) diu la muller i li demana que el seu segon marit (l’ancià), encara que no es muira, es torne cec. “I aquell vell, que ho sentia de darrere del confessionari estant, comença:

-Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits” (p. 130). Sobre aquesta frase, la qual figura en el DCVB com a refrany de la ciutat de València, la posa amb el significat que “les dones enganyen llurs marits donant-los bon menjar”. Ara bé, la cansalada és carn i, per exemple, la Bíblia l’associa a lo tel·lúric i, al meu coneixement, és en nexe amb la dona i amb la natura; en canvi, els ous ho fan amb els hòmens. Per consegüent, la dita es tractaria d’una crítica als marits que es deixen seduir (o portar) per les dones, tot i que aquest fragment del relat en fa una defensa, si més no, partint de lo feminal.

En acabant, Maria, després de considerar-ho un miracle, “mamprén i se’n va al mercat, compra una dotzena d’ous, unes tallades de cansalada i arriba el marit i li plantifica al seu home la cansalada i els ous fregits” (p. 130), menjar que repetirà més dies i, a banda, Maria veia que el sant complia: el marit, a poc a poc, passava a ser cec.

Així, la dona fa que el marit tinga aliments (i que se salve, en part, gràcies al paper de Sant Antoni). Nogensmenys, ella va al metge, amb intenció de protegir el marit i la narració s’introdueix en un passatge eròtic: “Maria entra amb l’home en casa i aquell, com que era cec, assegut en una cadira, en principi, no veia res. És clar que ell va veure que hi entrava el metge: cap amunt, cap amunt, cap amunt i que s’enfilava a l’escala i se n’anava cap amunt.

I, a cinc o deu minuts, el major comença a sentir per dalt un soroll i l’home agafa un garrot i diu:

-Ai, Maria! Què passa?, què passa? Què passa per allí?

-Res, res, res! No et preocupes, que faig el llit” (p. 131)… amb el metge, això és, una relació dels dos en el llit.

Tot seguit, el provecte li diu “ara t’ajude, jo, amb el garrot” (p. 131), mot que té dos significats: el bastó per a caminar i, igualment, el penis.

Finalment, l’ancià “descarrega una varada a la dona i, més encara, al metge, qui se’n va corrent corrent” (p. 131). Aleshores, la dona li fa la qüestió si ell no era cec i l’home li indica que, “quan tornes a l’església, dius, de la meua part, a Sant Antoni, que ni la cansalada, ni els ous fregits lleven la vista als marits” (p. 131). En altres paraules, el personatge masculí desaprova les relacions extramatrimonials, l’engany i, ben mirat, pensem que podria representar una part dels majors de l’època del narrador: la primera dècada del segle XXI, encara que sabem que és una contalla transmesa per sa àvia paterna.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta iniciativa i la menstruació

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’esmentada obra, en què copsem signes matriarcals, és “L’as de bastos”, començant pel fet que la dona porta la iniciativa i que ella és qui determina què farà la parella. Així, dos novençans se’n van de viatge i, com que, “a s’hotel, els varen donar una cambra en què no hi havia un llitet de matrimoni, ell demana a la muller:

-Ara, què farem?

Ella li respon:

-Doncs mira: quan un tinga ganes, diu a s’altre ‘Jugue!’.

I s’altre diu:

-Bé.

Aleshores, es giten i sa dona (sa xica), de seguida, diu:

-Jugue!

S’altre se’n va anar cap allà a cercar-la. I, as poc de temps, sa dona torna:

-Jugue!

S’home se’n va a cercar-la. I, així, tres o quatre voltes. Al final, ella torna a dir:

-Jugue!

I ell ja estava cansat, ja no podia més i diu:

-Passe!

I sa dona diu as marit:

-Com que passes? ¿Tens l’as de bastos i passes?”(pp. 115-116).

Com podem veure, no solament ell apareix com el més feble i la dona és qui porta la batuta: ella, simbòlicament, ho manifesta en la partida (com es diu, popularment, porta el joc, ací, àdhuc, amb el seny eròtic). Més encara: la muller el convida a jugar, com si fos durant un joc de cartes, i ell la segueix.

Altrament, hi ha uns mots amb dos significats: “as de bastos” (el penis i, ben mirat, la força; a diferència, com ara, de l’as d’espases, que representaria la valentia, l’esperit guerrer).  Afegirem que, com a nota, el recopilador de contarelles diu que “l’informant [, de Tàrbena,] aprengué el conte devers 1970 a Cotes (Ribera Alta) de Joaquín Martínez Such, natural de Castelló (Ribera Alta)”.

En la narració següent, “Sa piula” (pp. 116-117), hi ha alguns fets interessants: 1) la xica que decideix la seua sexualitat, 2) la dona que té la regla i 3) com havia estat la formació sexual del marit i la de la muller. Així, el transmissor indica que “això es contava molt en aquella època. I eren uns novençans que poc sabien sobre què havien de fer o deixar de fer. No eren aconsellats per res.

Es casen i, la primera nit, l’home, que és el que és més fogós, (…) i la xica, que portava una camisa de dormir fins allà baix als peus, llargota. I ell li tirava mà i ella no volia:

-Ai, per l’amor de Déu! Ai, no! Açò és pecat! Ai, pare Sant Antoni!

-Xe!” (p. 116).

En un passatge posterior, ell recorre al cresol (terme associat al penis), veu sang i se’n va al manescal, qui, ja davant la dona, diu a la novençana:

“-Hala! Obri les cames. Vejam.

No en gosava.

-Obri les cames, vejam què passa!

Obri les cames i s’acosta amb el cresol i resulta que li havia vingut el període, li havia vingut la regla i l’home es pensava que li havia rebentada. I deien l’expressió ‘Sa piula s’ha rebentat’” (pp. 116-117).

Sobre el mot “piula”, direm 1) que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, figura com a “Membre viril”, mentres que, 2) en el DCVB, l’explica com “Aplec rodonenc de cabells que les dones duien damunt les orelles” i 3) que els cabells també tenen un caire sexual: la xica adolescent que ja ha tingut la primera regla.

Seria interessant saber l’ambient en què es desenvolupà el narrador i, igualment, el dels dos novençans, puix que, a vegades, ens hem trobat amb persones que explicaven la sexualitat mitjançant el simbolisme (no a través de lo que podríem considerar procedent de la ciència), com també amb el gran encert amb què les boiximanes de l’Amazònia planifiquen i preparen els embarassos (com escriu l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea en el seu llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, pp. 42-43, publicat en el 2022), i que, per a mi, una cosa no exclou l’altra i, fins i tot, és preferible la cosmovisió matriarcalista, pel seu contacte amb la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que duen els calçons i amb espenta

General, , , , , ,

Una altra contarella recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Es qui no duia mai calçotets”, la qual podria lligar amb l’expressió mallorquina “dur es calçons”, sobretot, tenint present que fou enregistrada en Tàrbena (una vila valenciana amb repobladors mallorquins arran de l’expulsió dels moriscs del Regne de València entre 1609 i 1614): “Això era un xic d’ací, Tàrbena, que festejava a Bolulla. I, quan ja es va posar a festejar de manera formal, sa mare li va dir:

-No portar calçotets fa lleig, home! Ara, et casaràs, sa núvia… I veges tu! Has de dur calçotets com tot el món! -i ell, de cap de manera!” (p. 104). Cal dir que aquesta resposta del fill es fa amb èmfasi i, així, se’ns exposa que no volia que ella fos el director d’orquestra en sa vida.

Després, la mare, qui feia i desfeia en casa, “”Va, compra tela i li fa es calçotets. I, lo que li va sobrar, ho va alçar dins sa caixa.

Com que el fill se’n va cap a Bolulla sense calçotets. (…) Caga, no se’ls posa i mamprén cap a Bolulla tot desvanit amb es calçotets nous que li havia fet sa mare!

Com que, xarrant allà amb sa xicota, diu:

-¡Mira ma mare que m’ha fet! -i va i li ho mostra. 

I aquella esglaià:

-Sa bèstia roín!

El jovenet li respon:

-Xica, no t’espantes! Dins de sa caixa, encara en tinc tres pams més, alçats” (p. 104).

En altres paraules, no solament la xica continua portant els pantalons (ací representats pels calçotets), sinó que ell trau (vist d’un punt de vista masculí) el penis i els dos testicles (el conjunt de la caixa), però ella no li ho compensa, com li ho manifesta la dona.

Una altra narració amb trets semblants és “Es cul vos veig”, també eròtica: “Eren set germanes i una es va fer xicot, però ses altres no en tenien i totes el volien. Sa mare diu a ses altres sis filles:

-Doncs, mireu: aneu i poseu es cap dins d’un muntó de blat i que vos veja es cul. Així, puix sa que ell agafarà, d’ell.

Com que se’n varen anar i ho varen fer així.

Es xicot hi va anar i diu a sa mare:

-Ai, i Maria?

Sa mare li respongué:

-Ai, són dalt.

El jovenet li digué:

-Ai: doncs, deixe’m pujar-hi” (p. 105).

Altra volta, la dona és qui proposa i qui representa la creativitat com també qui porta les claus de la casa.

En acabant, el xicot “se’n va i se les veu totes amb es cul cap a fora, sense roba. Ah! I totes, amb es cap dins! Hi havia un muntó de blat. havien batut! I elles hi havien enfuronyat es cap i es veien d’aquí cap a fora. I, com que, d’aquí cap a fora, tot és igual, dons es xic no la va conéixer.

Llavors, els diu el fadrí:

-Ai! -i es posa a pegar-los voltes, a pegar-los voltes i diu: -Mira. Es cul vos veig, però no vos conec. Me’n vaig!

I se’n va anar” (p. 105).

Per consegüent, les filles havien posat bona part del cos entre el forment, havien tingut relació sexual (la batuda) i, com que el jovenet reacciona així, les altres sis xiques continuen amb la mare, sense festejar amb el xic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, amb iniciativa i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Tornant al llibre “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, de l’investigador Dani Rangil, passem al punt sobre dones d’aigua i, en l’apartat “El gorg de Dones d’Aigua.  Riera de ca l’Oller, Sant Iscle”, Lola Nualart li diu que, “A Dones d’Aigua, a Sant Iscle, deien que hi havia aquelles dones que, si, a una, li varen dir que duia segó (…). I diu ‘Aquests trossets de segó, se’t tornaran or’” (p. 201). La dona, com a forjadora de la prosperitat a partir de la terra, no del cel a lo tel·lúric.

La segona informadora, Mª Rosa Omella, li comenta que, “A les nits, se sentien les dones d’aigua” (p. 201), i que aquest tema el narraven en les escoles.

En acabant, l’autor posa que, “Sigui com sigui, són les nostres dones d’aigua més famoses, compartint el podi amb les del gorg Negre de Gualba o amb les de Sant Miquel del Fai i val la pena saber-ne la versió més popular” (p. 201), de manera que ell fa una defensa del llegat tradicional, més enllà del més conegut.

Abans de començar, direm que, en el relat que adjunta el folklorista, apareix la casa (la masia), un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme català, i el gorg (això és, la família i l’aigua):

“A la riera de Sant Iscle, hi ha un gorg a prop de la masia de ca l’Oller, anomenat el Gorg de les Dones d’Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d’una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt garrida que li va demanar que l’acompanyés perquè una amiga seva anava de part. La va portar fins una cova enmig del bosc, a prop de la riera on, tal com deia, hi havia una altra noia a punt de donar llum” (pp. 201-202).

Com podem veure en aquesta primera part de la narració, la fadrina es posa en contacte amb la comare i el part esdevé en un indret simbòlic i vinculat amb la maternitat: la cova. Com que ací aquesta espluga empiula amb lo aquós, podria empeltar amb la “cova marina”, entrada que el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta associa a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Altrament, la llevadora fa de mare i de repartidora de riquesa maternal: “La llevadora la va ajudar i, com a paga, l’altra noia li va omplir el davantal d’una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va emprendre, però, a mig camí, ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d’ordi i, com que s’imaginava un present de molta més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa, se’n va adonar que un gra d’ordi li havia restat enganxat a la roba i s’havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res” (p. 202). És a dir, es premia ser dona de paraula i complir amb els pactes, dos detalls ben considerats en les cultures matriarcals.

En un segon relat, “Dones d’aigua a la riera de can Vives. Sant Iscle”, hi ha un missatge semblant i que convida a aprofitar l’ocasió i els vincles amb aquests personatges femenins. L’estudiós de Calella indica que, per la seua valor testimonial, “transcric també allò que Apel·les Mestres va recollir, vuitanta anys abans de la meva recerca, de la gent de Sant Iscle” (p. 202).

Apel·les Mestres (1854-1936) escrivia que li ho havia contat “una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques.

‘(…) Una nit de lluna passava el pare per la vora de la riera de can Vives i va restar embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. (…) degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova” (p. 202).

Sobre aquest passatge, cal dir que ens ha estat nou que se l’emportassen a la cova, com si ho fessen a un llit enmig d’un espai reservat per a moltes dones, ja que, majoritàriament, apareix un detall eròtic: la dona estenent (haver-hi roba estesa). En qualsevol cas, elles porten la iniciativa, són decidides i, en grup, se l’enduen al seu terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen, amb molta espenta i amb iniciativa

General, , , ,

En la segona part de la rondalla “La criada Malbusques”, el capità, vestit de comerciant, se’n va cap al castell i, ben mirat, ho fa en un moment favorable a les dones, a qui demana que l’acullen: “la nit s’atansa, m’hauríeu de fer la favor de donar-me acolliment” (p. 16). Però la Malbusques, deixondida, li diu:

“-No, no: no podem pas. I vós i el carro? (…) Espereu, que anem a cercar cordes” (pp. 17-18).
O siga que la dona és qui marca què farà ell i quan el rebrà, com… i ell és condicionat a això.

Afegirem que la criada, a poc a poc, es desfà dels lladres que acompanyen el cap de colla i, com que el caporal descobreix què ha fet la dona, ho intenta una tercera vegada.

Així, en la part tercera del relat, el rei torna de la guerra, el castell es pobla de gent com també la resta del país. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme: quan no hi ha conteses, ni conflictes amb l’autoritat, ni abús de poder, ni deixadesa dels sobirans, apareix un monarca desenvolupant amb encert l’arquetip del rei i, de pas, augmenten les bones collites (ací, simbolitzades per la natalitat).

Empiulant amb això, un dia, un comerciant (el cap dels lladres) es presenta al palau i comenta que voldria casar-se amb la filla del monarca:

“-Sóc coneixedor de les bones condicions que reuneix la criada Malbusques, que està al vostre servei. Jo sóc un ric comerciant d’un poble molt llunyà i, si em doneu el vostre permís i ella em vol, m’hi voldria casar.

-Tot es pot enraonar, però hi ha de venir bé ella” (p. 19). I, així, com en moltes contarelles, el rei permet que la dona (sovint, una filla seua que és princesa) tinga la darrera paraula.

És més: tot i que ella capeix que el venedor és l’escurabosses, “digué al rei:

-M’agrada i, si la vostra majestat vol, m’hi casaré” (p. 19).

Nogensmenys, el rei i les princeses volien saber com acabaria el resultat de les noces i “es van fer unes festes com ja feia temps que no se n’havien vistes. Hi hagué un gran convit i sarau al vespre” (p. 20). Així, el gros de la celebració esdevé en un moment de foscor (el vespre), en què predomina lo matriarcalista i que, ben mirat, coincideix amb lo vespertí i, més avant, amb la nit. Llavors, la criada fa que les jóvens posen una figura (feta amb diferents aliments, per exemple, sucre, licor i xarop) en el llit, de manera que semble una dona “i la princesa anà a dir al nuvi que ja podia anar a dormir quan volgués” (p. 20).

Per consegüent, la dona fa el paper de mare (com si fos al mateix nivell que el sobirà), compta amb la col·laboració de les filles i, gràcies a l’enginy que té, de davall del llit estant, mou la figura de forma que puga enganyar el lladre i salvar-se ella.

Quan l’home es llepa el suc dolç que li aplegava de la figura, diu:

“-Ai, Malbusques! Si m’hagués pensat que eres tan dolça, no t’hauria mort.

-No ho sóc pas, de morta -digué ella, sortint de davall del llit.

-No res -digué ell-. Visquem en pau i gràcia de Déu” (p. 21).

És a dir: la dona ha aconseguit que ell abrace la bonesa i que es faça lo que ella volia.  A més, com podem veure, Malbusques és la persona amb espenta i, quant al malfactor, va darrere del ritme que marca la dona, que és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones amb molta espenta, iniciativa i esperit comunitari

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Aplec de rondalles” de Valeri Serra i Boldú (1875-1938).

En l’obra “Aplec de rondalles. Nova recopilació de rondalles populars catalanes”, del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2007, la qual fou publicada per primera vegada en 1922 (per Editorial Catalana), hi ha contarelles en què es plasma el matriarcalisme. Així, en la rondalla “La criada Malbusques”, apareix una dona que, en altres relats, es correspondria a la petita de les germanes.

Una vegada, un rei se n’anà a una guerra i deixà les dotze filles a la criada, Malbusques. Com que les filles “no podien guaitar sinó per dalt del terrat i passejar-se per dins del jardí, que era molt gran i estava posat dins del castell” (p. 11), però acabaren sense provisions, “La Malbusques cridà les princeses a capítol i els digué” (p. 11) que calia espavilar-se totes.

Llavors, com si la dona fos una dida, fa de mare d’elles, en demana sis voluntàries i totes set fan camí “fins que, en ésser en un paratge tot amagat, la Malbusques” (p. 12) diu que cercaran alguna cova d’eixes muntanyes.

“Mira per ací, mira per allà, veuen potades de cavall. Seguiren les petges i les conduïren a una gran cova” (p. 12).

Com podem veure, les set dones se’n van a la mare, simbolitzada per la cova. A més, com indica el narrador, es troben ben subministrades.

En un passatge posterior, les set tornen al castell i, aleshores, no sols aporten provisions, sinó que, més avant, “la Malbusques diu:

-Hi hem de tornar, i ara heu de venir amb mi les sis que l’altre dia romangueren aquí” (p. 13) i la segueixen i se’n van cap a la balma.

Passa que, en un tercer viatge a la cova, un lladre les descobreix i la criada, amb molta espenta, fa que el capità, un poc després, accepte les set dones i, a banda, que hi puguen anar les sis que restaven.

A continuació, la Malbusques comenta a totes les princeses sobre una beguda que elles no veuran, però a què ella convidarà els escurabosses (qui sí que la consumiran). Per això, diu als lladres: “ja que vosaltres ens heu tractat tan bé, apa, que jo mateixa vull servir-vos” (p. 15) i tots ells pararen la copa i ho begueren.

En acabant, després de l’efecte dormidor de la beguda, elles regressen al castell.

Per tant, en aquesta primera part de la contarella, la dona porta la iniciativa, és eixerida i fa pactes (amb les filles del rei i amb altres persones, ací, els hòmens). Igualment, aconsegueix que la seguesquen i que cada una afavoresca l’esperit comunitari en el grup i totes actuen d’acord amb les indicacions que els fa la Malbusques i amb bona avinença.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.