Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

La dona “feia lo que volia”, ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es copsa el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que, a banda, en alguns passatges, pot recordar la Nit de Nadal i Nostra Senyora i el Nen Jesús, és “Es drac encantat”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que tenia tres filles, un dia se’n va al bosc a collir devers una cova i li apareix un drac (el qual està vinculat amb la dona) i l’animalet li diu que, si alguna de les tres filles que té l’home entra en la seua boca, li donarà una bossa de doblers i que no se li acabaran mai. Ara bé: si no n’hi entra cap, el pare tindria mal de ventre sempre (p. 174). Així, veiem que, des d’un primer moment, la dona (ací, per mitjà del drac) és qui dicta què ha de fer l’home.

Aleshores, el pare fa via cap a casa i ho comenta a les filles. La filla gran i el pare i, en acabant, la segona i el parent, se’n van a la cova: “Sí, mon pare. Anem-hi i el veurem” (p. 175), li diuen totes dues. La tercera, quan li diu el pare què haurà de fer, li respon:

“-Anem-hi, mon pare; jo, per vós, faré qualsevol cosa.

Se’n van a sa cova des drac i sa filla, quan el va veure, va dir:

-Mon pare: ell és molt gros, emperò, perquè puguem estar bé, hi entraré” (p. 175). I així ho fa: “Hi va entrar i va sortir dins un palau, i allà no va veure ningú més que dues ombres que sempre la servien. (…) ella, a dins es palau, estava molt bé, feia lo que volia. Si volia fer feina, en feia i, si no volia, no en feia. Aquelles dues ombres li feien de criades” (p. 175), paraules que van en línia, per exemple, amb un comentari que em feu ma mare sobre la seua àvia paterna, Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), respecte al marit, Miguel: ell li ho donava tot fet. I, a més, la dona també tractava bé l’home, malgrat que l’àvia Consuelo tingués la darrera paraula.

Afegirem que, en maig del 2022, férem una pregunta en Internet i la majoria de les respostes anaven en la línia d’aquesta rondalla: per tant, en els relats i en la realitat, es reflecteix el matriarcalisme.

Però un dia, de nit, la jove encén un misto i, un poc després, una ombra li diu:

“-Filleta: ja s’ha acabat!” (p. 176) i l’endemà de matí, la xicota es va trobar en un camp ras, sense cap camí. No obstant això, la dona, amb molta espenta, “Es vespre, molt tard, va veure un llumet i se n’anà cap a ell i trobà un gran casat ple de centinel·les” (p. 176), el qual corresponia a la casa del rei. “Amb això, sortí un criat del rei” (p. 176) i l’home tria acollir-la “perquè va veure que li havien de dur un infant i va dir:

-Que entri (…).

La va fer entrar i li donà posada, i ella, en sa nit, va tenir un infant mascle i va demanar as criat si tendria qualque bocí de roba vella per abrigar-lo” (p. 176). I el criat, molt obert, li dona uns calçons vells “i ella abrigà s’infant” (p. 176).

Al moment, el criat sent una veu que, de darrere de la porta, li digué com acabaria l’encantament, en aquest cas, relacionat amb la dona (per mitjà del drac), com es capta posteriorment: “Es criat, quan va sentir això, tot d’una, se’n va anar a dir-ho al rei i li digué que li perdonàs s’haver donat posada per aquella santa nit a aquella dona” (p. 176). Aleshores, el monarca, quan va sentir la veu, el perdonà, feu lo que havia comentat la veu pròxima a la porta, acaba l’encantament del drac “i aquella dona va ser la reina” (p. 176). Adduirem que, al llarg de la rondalla, la dona actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones de bon cor, receptives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es lloro”, arreplegada la darrera dècada del segle XIX, relat que, a més, comença dient que, “A ca sa mestressa Maria Rua, que tenia una botiga de vendre” (p. 150), tenien un lloro. Un dia que la mestressa fregia en la cuina, “hi va anar un nin a demanar es cigrons, a quant anaven” (p. 150) i l’animalet li digué “A deu!

Es nin va pensar que era sa mestressa i se n’anà a sa mare i li digué que es ciurons anaven a deu.

Sa mare (…) digué:

-Sí que són barato! Ves a dur-me’n dos almuds.

Es nin se’n va anar a cercar es ciurons i, quan va esser a sa botiga, cridà sa mestressa i n’hi demanà dos almuds. Sa mestressa sortí i els hi donà” (p. 150).

Com veiem, no sols la dona (la venedora) porta la botiga (i ho podem copsar dues vegades), sinó que apareix una segona dona (la mare del nen) i només un home (el xiquet). I, de pas, a banda que hi ha dues dones i un home, són elles qui porten la iniciativa, qui tenen la darrera paraula. En aquest sentit, no és la primera vegada que, simbòlicament o no, la part femenina és major que la masculina i, igualment, té més pes en el relat.

Un poc després, passem a un passatge en què la botiguera i el nin actuen de bon cor i en què la venedora, com que li diu que no estan a deu, fa que el nen se’n vaja a casa plorant i sense els cigrons (p. 150).

Mentrestant, el gat de la dona es menja el peix que hi havia en la paella i, com també el lloro, s’amaga davall del llit. Ara bé, la madona sent que el lloro demana al gat:

“-Moix, ¿que també has dit a deu?

Sa mestressa ho sentí i anà a cercar aquell al·lot per dir-li que no en tenia sa culpa ella, que havia estat es lloro sa causa de tot” (p. 151). De nou, la dona és qui tria finalment, i, ací, perdona el xiquet.

En el relat següent, “En Joanet”, recopilat en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, el qual té moltes semblances amb rondalles en llengua catalana, comença ambientat en la mar (símbol vinculat amb la dona, amb l’aigua). Un pescador tenia un fill que pescava amb ell. “Un dia veieren un barco (…) dins el qual se sentia una música molt agradable. Es fill va dir:

-Mon pare: jo vull anar a veure què hi ha en aquell barco.

-Està bé, ves” (p. 151) “I ja va ser partit a aquell barco.

Tant com s’hi acostava, millor sentia aquella harmonia” (p. 151) i, més avant, oí com una veu celestial que li convidava a anar junt amb ella i, tot seguit, li addueix:

“-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

Amb això, veu unes mans que li posen una tauleta davant (…) i (…) tornà a sentir sa veu que li deia:

-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

A lo qual, ell va respondre que, si son pare ho volia, se n’hi aniria molt gustós. Se’n tornà a terra i va dir a son pare:

-Mon pare: jo me’n vull anar amb aquell barco.

-Sí? -digué son pare-. Idò, ves-te’n (…). Ves i fes bonda” (p. 151).

Per tant, no sols les dones (la veu) marca la pauta, sinó que es tracta d’una persona molt oberta i que convida. Igualment, el pare dona moltes facilitats al fill i li desitja que faça bondat. Afegirem que apareixen dos trets molt relacionats amb el matriarcalisme: l’aigua (la mar) i la terra.

I, com en altres rondalles (malgrat que ho solen fer a una dona), novament, paren taula al xiquet i és ben tractat “sentint sempre aquella dolça música” (p. 152) i “El sendemà, de matí, quan es despertà, es trobà a una platja devora tres joves formosíssimes[1] vestides d’or i seda i adornades amb perles i brillants, les quals el s’endugueren a un castell que, allà prop, hi havia i, després que l’hagueren aposentat a un quarto, desaparegueren per encant” (p. 152).

I aquelles mans “li daven tot quant havia menester i aquella música celestial el recreava” (p. 152). A més, eixe vespre, “sentí que qualcú entrava dins es quarto i es desvestia i s’ajeia i adormia de vora ell” (p. 152). Pel context i pels detalls immediats, copsem que era una dona. I, per consegüent, es tracta d’un passatge eròtic en una rondalla popular balear, en llengua catalana, plasmada en el segle XIX.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, figura el castellanisme “hermosíssimes”.

Dones que proposen, que marquen les directrius i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i molt semblant a altres (per exemple, a una valenciana en què apareix un llop i una bacona amb fills), és “Es ca que feia carn”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, veiem que un gos que feia camí i que tenia molta talent (molta fam), “Va trobar una truja amb sos porcellins” (p. 143). I, quan el gos li deixa triar entre menjar-se la bacona o els porquets, primerament, copsem el vincle entre la mare i el fill: “Si em menges, a mi, llavors, es porcellins romandran tots sols i no tendran qui els don menjar. I, si et menges es porcellins, jo em moriré quan em veuré sense fills” (p. 143). Un poc després, la dona (la truja) fa una proposta a l’home (el ca) i es fa lo que ella vol:

“-Idò, (…) ¿vols que ens n’anem a aquella bassa i ens bolcarem i, llavors, ja et menjaràs qui voldràs?

-Sí -digué es ca” (p. 143).

I, immediatament, la truja tira el gos en la bassa i “surten es porcellins i arranquen de córrer” (p. 143) com també la bacona (la mare).

A continuació, el gos es troba amb una egua amb una pollina, qui, eixerida, li comenta:

“-Idò, ¿em vols treure una espina que tenc a una pota i, llavors, et menjaràs sa pollina?

-Sí -digué es ca” (p. 144).

Per tant, es reflecteix que la dona porta la iniciativa, que marca les directrius i que es fa lo que ella tria. Un fet semblant, amb el tercer animalet amb què es troba el ca: dos xots, o siga, dos anyells.

Trets semblants captem en la rondalla següent, “Sa gallineta”, en que una gallineta a qui li cau un aglà (gla) petit, fa via. Aleshores, troba un gallet i ella, com al llarg de la rondalla, proposa:

“-Què vens amb mi?

-Sí” (p. 144).

En acabant, amb una porcelleta, amb un xot, amb un gall,… I, com a exemple en què la dona té la darrera paraula, el gall diu “Que ho diga la comare gallineta” (p. 145), és a dir, qui ha portat la iniciativa i, a banda, una muller.

Igualment, copsem un passatge semblant a quan, per exemple, l’àvia paterna de ma mare (àvia nascuda en els anys setanta del segle XIX), de bon matí, se n’anava en tramvia al mercat de la ciutat de València amb més de mig sac ple de fesols. Després, tornava a casa i ja ho havia venut… sense mitjancers, com em digué ma mare en una entrevista feta en el 2020:

“Sa porcelleta va partir molt de matí i se’n dugué un sac, el va omplir de faves i tornà a partir cap a ca seva sense haver vist es ca. (…) va dar faves en es seus porcellins” (p. 146).

Adduirem que un passatge significatiu de matriarcalisme és quan el ca “Diu a sa porcelleta:

-Vols que demà venga i em pentinaràs?

-Sí: ja vendràs, ja vendràs.

-Quina hora tenc de venir?

-A les nou” (p. 147).

Com podem veure, no sols la dona va al capdavant, sinó que ell accepta fer lo que la porcelleta li dicta i, per consegüent, ella té la darrera paraula.

Finalment, la porcelleta es gira als porcellins i, com a cap de colla, els diu:

“-Mirau: demà, en venir aquest, heu de fer lo que jo vos diré” (p. 147). I tots segueixen la pauta que la bacona els indica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Dones que marquen la pauta, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme i en què apareix el llaurador i l’hort, és “La Mare de Déu del Bon Succés”. Així, un fill de Torelló (una població catalana de la Plana de Vic), en Miquel Palau, que vivia en una moreria, “un dia va veure que, en una regadora d’aquestes que reguen el terra, la boca era tapada per una figura que era una marededéu. Ell feia els treballs a l’hort” (p. 65).

Més avant, veiem que “en Miquel Palau li va fer una promesa: que si el podia portar un altre cop a Espanya, li faria tants honors com podria. (…) Quan es va despertar, va sentir (…) les campanes de Barcelona: (…) es va trobar al port de Barcelona. (…) Això va ser un miracle de la Mare de Déu.

Després va anar cap a Torelló, cap a casa seva (…) [,] la Verge se li va fer tan i tan pesat que no podia ni caminar. Va comprendre que la Mare de Déu li feia un senyal que es volia quedar a Vic” (p. 65). I, per tant, la dona està ben tractada i es fa lo que ella vol.

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Xavier Roviró i Alemany, en què copsem el matriarcalisme és quan parla d’un bandoler, en Serrallonga, i comenta que, “una vegada el van agafar i el van tancar a la presó de Barcelona. La seva germana el va anar a veure i li va passar un ferro per entre les reixes i s’escapà” (p. 69) i, així, la dona salva l’home.

En la rondalla següent, “Les coves d’en Serrallonga”, també es reflecteix: “Tenia una cova molt grossa on entrava a cavall i tot. (…) Que se sàpiga, ningú no l’ha trepitjada. El qui la trobi, diuen que en sortirà ric” (p. 69). Captem, per tant, detalls vinculats amb lo matriarcalista i amb la dona: la cova i que ningú no ha trepitjat la dona.

Un poc després, veiem que, “A la cova, guardava els tresors i també hi tancava la gent que agafava. Els feia entrar en un lloc on, per arribar-hi abans, hi havia de posar com un pont, amb una fusta” (p. 70). Per consegüent, ens plasmen altres trets matriarcalistes: el pont (permet el vincle) i la fusta (relacionada amb la matèria i, a més, amb lo femení, amb la terra).

A més, addueix que, “Des de dins de la cuina de Serrallonga, s’accedia a una mina que anava fins a la cova” (p. 70).

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, en què també el copsem, és “La mesura rasa”, on, per exemple, posa “Tracte és tracte” (p. 71). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, bonhomioses, amb fe i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme, és “El pont de Torroella”, molt semblant a altres relats en llengua catalana. Així, un home, moltes vegades havia de passar un pont, “per anar a treballar als camps” (p. 41), però, en més d’una ocasió, no es podia travessar el riu. Llavors, un dia, “Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!” (p. 41).

Quan tornava a casa, veié un home vestit de negre, el diable, qui li prometé que, abans que cantàs el gall, ja estaria fet i que “El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell” (p. 41) com també veiem en altres narracions.

A més, “Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella” (p. 41) i, quan ja havia cantat el gall, “la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar[1] la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent” (pp. 41-42). I, immediatament, “va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits” (p. 42). Per tant, la dona, més arriscada i amb molta espenta, salva l’home. Com a anècdota, diré que la meua àvia materna (1910), així com les àvies de ma mare, ho era més que el marit.

Hi ha una altra rondalla, en la mateixa obra sobre la Plana de Vic, amb passatges semblants pel paper que fa la dona: “Les nou veritats”. Un matrimoni pobre tenien huit filles que es feien grandetes i, el marit, “un dia va sortir al bosc a veure què trobava” (p. 48) i veu nou porcs i un home vestit de negre (p. 48). Al moment, el marit aplega a un acord amb aquell home (que era el dimoni), qui li diu: “Jo li faré nou preguntes i m’ha de dir nou veritats.

-Doncs, ja està fet! Si, sí, ja està fet!” (p. 49) i apleguen a un acord.
Més avant, llegim que passaven els dies i la dona i les filles ho van veure i li demanaven què li passava (com en altres rondalles) i, després de contar-ho ell, “Al cap i a la fi, la seva dona li va dir:

-Digues què et passa i potser et podré ajudar!” (p. 49).

A continuació, l’home li ho comenta i, aquella nit, un pobre s’acosta a la casa i pregunta al marit si el podia acollir eixa nit i, un poc després, amolla què havia de respondre el marit. “El pobre home li va dir:

-Marededéu, això us ho puc solucionar jo! (…) Em doneu acollida i deixeu-ho a les meues mans. Ja sortiré jo a la finestra.

(…) Quan van ser les dotze de la nit, truquen a la finestra, l’obre i l’altre” (p. 50) comença a preguntar-li veritats:

“-Digues-me’n una!

-El sol és més resplendent que la lluna.

-Digues-me’n dues!

-Qui té ulls en una testa, pot mirar per una finestra” (p. 50) i, així, successivament, fins que, quan li demana per la que feia nou, li respon:

“-Ah Pere, Pere, ja m’ho pensava que eres tu aquí al darrere.

El dimoni va marxar. Era Sant Pere, es veu que la dona havia demanat la seva ajuda; hi tenia molta fe” (p. 51).

I, així, com en moltes rondalles i com en molts fets de la vida real, la dona salva l’home (en aquest cas, ella ho fa per mitjà de la fe en Sant Pere, la qual ha remogut muntanyes).

Afegirem que, en ambdós relats, hi ha implícit el refrany “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula”, com en un fet que jo havia oït en altres ocasions i que em comentà ma mare, per telèfon, el 17 d’octubre del 2022. Son pare (nascut en 1906) tenia “Una vinya, el millor tros de la zona. L’assumpte és que mon pare no la volia vendre” i posà una quantitat molt alta a un comprador que se li presentà. Aleshores, aquell li contestà: “Bé: demà faig l’escriptura”. I així es feu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tallar la punta, en aquest cas, de la cua del gat.

Dones treballadores, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

La dita matriarcalista “Primer és l’obligació que la devoció”, molt en línia amb dones nascudes abans de 1920.

Aquesta dita matriarcalista, molt estesa entre els catalanoparlants, està prou plasmada, àdhuc, implícitament, per exemple, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908)[2], del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), sobretot, en la primera part. Així, en l’entrada “Beata (la) de l’hòra” (p. 22), comenta que “Este tipus, hui desconegut, es referix a la província d’Alacant, i lo mateix pot aplicar-se a la falsa beata que, tot el temps emplea en resos i devocions, descuidant les seues obligacions de casa, que, a la, verdaderament, piadosa i aplicada als deures del seu estat (…).

A la beata de veres,

imitem-la, quan pugam,

però, si és mixorrera[3],

prop d’ella, mai estigam” (p. 22).

 

En l’entrada següent del mateix volum, “Beates (les) d’Alcácer”, copsem una preferència pel refrany “Primer és l’obligació que la devoció” que, sense embuts, reflecteix Joaquín Martí Gadea: “Com que, no cal fiar-se molt de les beates mixorreres, sobretot, de les que volen passar sense treballar; hi ha temps per a encomanar-se a Déu i per a fer faena, que és lo que no volen moltes d’elles i, per això, mouen ardits i traces per a no fer-ne un brot” (p. 23).

Igualment, ho captem en l’entrada “María Seguró d’Alcoleja” (volum primer), en comentar que “Vivia a principis del segle XX, en el mas o heretat del mateix nom, terme d’Alcoleja, província d’Alacant, (…) esta fadrina, senzillota” (p. 137), a qui, al capdavall, dedica una cançó a què addueix “Lo que és que dura poc aquella farsa de religió, lo mateix que duren poc totes les coses postisses. Avís a les mixorreres i arrapaaltars, tan amigues de resar com de fer poca faena” (p. 138).

Per això, quan aplega a l’entrada “Poblet (un) com un puny” (p. 183), plasma unes paraules que podem empiular amb les que escriu Manuel Sanchis Guarner (en l’obra “La llengua dels valencians” ), quan tracta sobre la Il·lustració en el segle XVIII en el Regne de València,  quan diu que, “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i fervorosament antifrancés” (p. 312) i, per tant, no abraçava la politica patriarcal francesa. Això va en línia amb el poble colla (d’Amèrica del Sud, matriarcalista i molt religiós), però no, per dir-ho així, beat, en el sentit popular del terme, com podem llegir en l’obra “‘La Abuela Damiana. Vivències que perduren”, quan l’autor exposa que és “oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religioso” (p. 3).

Així, en escriure sobre el poblet, Turballos, comenta que “els seus fills, encara que pobrets treballadors, puix les terres són de la matriu i sols les casetes són d’ells, tots són bons subjectes i molt cristians, lo mateix que les dones, tant jóvens com velles, a quina més faenera i més resadora. Estes condicions són molt d’apreciar hui en dia, que el món va tan bord, i, per això, (…) ham volgut nosaltres traure’l[4] ací” (p. 183).

Per eixe motiu, quan, en el mateix volum, tracta sobre el Sant Crist de Sumacàrcer, escriu que

“El Cristo de Sumacàrcer

fea un miracle en Antella:

caigué una auela en lo riu.

Si no la trauen, s’ofega” (p. 215).

 

I, així, es reflecteix, com en moltes rondalles i en molts comentaris fets en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, que donaven prioritat a l’obligació (en aquests versos, a auxiliar una àvia), abans que a dedicar-se a pregar i que, per consegüent, no acollien el misticisme i sí el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon 9 d’Octubre, dia del País Valencià i de la fundació del Regne de València.

 

Notes: [1]  Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

[2] Folklorista, religiós i escriptor valencià nascut en Balones (el Comtat) en 1837 i que, des de 1879, visqué en Mislata (població de l’Horta de València).

[3] En el DCVB, podem veure que “mixorrer, -era” fa al·lusió a la persona beatota, excessivament adherida a l’església i escrupolosa.

[4] Es refereix al poblet, Turballos.

Dones solidàries, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra obra en què hem trobat narracions en què es reflecteix el matriarcalisme és “Set contalles del temps vell”[1], de Teodor Creus i Corominas (1827-1921), publicada en 1893 en Vilanova i la Geltrú (població catalana de la comarca del Garraf) i editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs, en versió facsímil, en 1986. En la introducció de l’autor, comenta que el seu objectiu era “Fer un aplec de les tradicions i llegendes més notables que m’ha estat donat recollir en aquesta nostra contrada, compresa entre els dos rius, FOIX i LLOBREGAT, vorera del MAR LLATÍ: publicar, per a deslliurar-les de l’oblit en què (…) restarien (…).

(…) són les dites tradicions i llegendes tal i com les venen transmetent els pares a llurs fills, des del temps de l’avior; (…) he adoptat les que m’ha sigut més fàcil compaginar els fets que d’aitals tradicions i llegendes són objecte, amb els fets verament històrics de les respectives èpoques en què ocorreguts aquells se suposen” (p. 7).

En la contalla “La fundació de Vilanova”, copsem, des de molt prompte, el matriarcalisme: una jove (que li deien Tolletes), qui era òrfena i que vivia en companyia d’una tia i “que té en conreu una borda[2] i cria cabres de llet” (p. 32). Per tant, ella tenia al seu càrrec una casa i, a banda, bestiar.

Més avant, llegim que l’aimador lluitava en Mallorca “per a fer-se amb un bon prou[3] que els seus desigs favoresca de poder oferir masia de son amor com a prenda, a aquella que, en el seu cor, com a sobirana, hi regna” (p. 33). I, així, es plasma que la dona és qui té la darrera paraula, ja que és la sobirana de l’home.

Ara bé, quan el cavaller (que li deien En Garcerà de Ribes, en l’original, “de Ribas”), avesat a la caça, la veu, li diu que la jove ha de ser d’ell (p. 37), però ella, sense embuts, li respon que no i, posteriorment, Tolletes, “a sa tia, dona compte i (…) la pobre dona, que, d’aquell jorn en avant, correria sa neboda. A contar-ho al curat[4] d’aquell lloc, anà molt prompte, que era l’únic que podia donar auxili a la noia contra aquell potentat” (p. 39).

El capellà, immediatament, comenta a la tia: “-Veniu aquí: veniu amb la vostra neboda que, puix la que tinc se’n va, servireu de majordona” (p. 39). I, a més, li addueix: “lo que més convé, és, ara, posar-la fora de l’alcanç del del castell, arreglant prompte les coses (…). Arreplegueu vostres robes, porteu-les aquí i cerqueu algú que guarde de prompte el bestiar. Mentrestant, podeu trobar qui vos el compre” (p. 40) i, així, el ramat i, per consegüent, la figura patriarcal del pastor, passa a un segon termini, en favor de l’actitud oberta i solidària i de la bona empatia del mossén i, de pas, es reflecteix que l’Església, en Catalunya, històricament, ha fet Poble i el Poble ha fet l’Església (dues actituds en línia amb el matriarcalisme), com ja escrigué Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem adaptat el text a la normativa actual amb la intenció de facilitar la lectura. Igualment, hem posat en narrativa els versos de l’obra.

[2] En el DCVB, veiem que n’hi ha una segona definició que diu “Casa de camp separada de la masia, que serveix per tenir-hi herba i eines de conreu i per habitar-hi els treballadors d’aquell camp”.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim de “profit”.

[4] Sacerdot.

L’educació matriarcal vinculada amb dones que aplanen el camí als jóvens

General, , , ,

 

L’educació matriarcal i mares que aplanen el camí als seus fills, en les rondalles.

Una rondalla en què es reflecteix molt l’educació matriarcal, per mitjà de les relacions entre els pares i el fill i, sobretot, per l’actitud de la mare respecte al seu fill, quan ell podríem dir que aplega a la jovenesa, és “Geraní”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Cal dir que n’hi ha, de semblants, i que s’han arreplegat en distintes poblacions catalanoparlants.

Així, una dona, mentres pastava, li cau un bocí en terra i, d’aquest bocí, “hi ha nat una criatura” (p. 134) i, per tant, veiem com, de la terra (la mare), naixen la vida i el futur (el fill), a més que ho fa d’un tros de pasta, detall que recorda el fang.

Un poc després, la mare es baixa i veu el nen, “aquesta criatura petita petita” (p. 134), qui nomia Geraní, com li diu el fill. A banda, ell s’ofereix a portar el menjar al pare i “aquella dona fa així: després de cuit el cóc, l’embolica amb un tel i l’hi dóna” (p. 134).

En un passatge posterior, així com el xiquet Geraní arriba als afores del camp i capta son pare, un home molt obert (motiu pel qual tracta bé Geraní), li diu “sóc vengut a portar-li el cóc” (p. 135). El pare copsa que el fill té molta espenta i que li comenta “No em perd jo -respon Geraní-; vaig a casa i a veure’ns!’.

Se n’ix de la reixa i veu que està passant un ramat d’ovelles. Dóna un salt i se n’entra dins de l’orella d’un moltó” (p. 135) i, de pas, l’animal li aplana la tornada a casa.

Quan ja hi és, Geraní comenta a sa mare ‘-Miri, oh, mare, li he portat un moltó. (…) Doní’m la santa benedicció, que jo me’n vaig a girar el món.

La mare cerca de fer-lo estar en casa, però no ha pogut fer res contra la voluntat de Geraní, que, així, se n’és anat a girar el món” (p. 135).

Immediatament, Geraní aplega a una mata des d’on veu uns bandits, els escolta, se n’ix de la mata i els parla (p. 135). Però, malgrat que el tracten com un nen petit, ell els respon “-Jo sóc més bo que vosaltres a robar un bou: provau i veureu” (p. 136). I, com que Geraní, quan es fa de nit, els diu si prefereixen un bou blanc (infantesa, inici) o u i vermell (jovenesa i valentia) i l’amo es desperta, el propietari arriba al corral, per a donar una ullada.

Al moment, Gerani s’amaga dins de la menjadora on l’home donava palla a una vaca…, i la vaca s’engul el xic (p. 136). Ens trobem, per tant, davant d’un altre símbol femení i en línia amb la maternitat i amb la prosperitat: la vaca.

Aleshores, des de dins de l’animalet, el xiquet diu a l’amo, qui tracta de munyir-la: “-Hissa, hissa, que n’estic eixint” (p. 136). Tot seguit, l’home, molt col·laborador, “es posa a munyir i entén: ‘-Força, força encara de més, que n’estic eixint!’.

Alhora, l’amo estreny més fort i Gerani cau a dins de la canada de la llet (…), salta damunt d’un bou i se’n fuig. Després d’un bell poc, troba els bandits i, amb ells, porta lluny el bou robat” (p. 136).

Però, com que u dels bandits considera que el xiquet és massa petit com per a donar-li moneda, Geraní li fa un ull negre i, llavors, li han fet la part (p. 136).

Ràpidament, Geraní “pren, novament, el camí, per anar en casa de la mare” (p. 136), a qui, quan el veu, li comenta:

“-No m’agafa ningú, ni em mata (…), que jo em defenc de mi mateix’.

I la mare: ‘-I ara, cosa vols fer?’.

Geraní pensa un poc i, després, respon: ‘-Ara em dóna torna la santa benedicció i jo me’n vaig; però ara me’n vaig per compte meu, i en casa no hi tornaré més’.

I, així, se’n va per sempre, i camina camina és anat per les muntanyes i, a on era la mare, no hi és tornat” (p. 137).

Per tant, es reflecteix una educació molt oberta de pares a fills, una mare que, després de la valentia i de la tasca que ha fet el fill (Geraní), li dona la possibilitat de triar el seu futur (lo que ell voldria fer en l’esdevenidor) i, al capdavall, el beneeix, accepta la decisió que ha pres un fill que, pel context, veiem que ja és jove i que, com en la jovenesa, emprén amb força i sense deixar les coses per a un altre moment. I, així, la mare no ha tallat les ales a Geraní, al fill, ni al seu esperit aventurer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona com a transmissora de la cultura popular i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme (per exemple, la dona porta la iniciativa, és qui té la darrera paraula i com a transmissora de la cultura popular) és “El tresor de Montristit”, recollida per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Al principi, se’ns diu que el Montristit és un puig que hi ha al sud de Mont Dolla[1] i, tot seguit, podem llegir “La llegenda diu que el Duc ravanès[2], salvat de l’estrall de l’Àliga -ara, l’Alguer- i fugit per un conducte subterrani a Montdolla, hagué amagat els seus immensos tresors en Montristit, posant-hi a custòdia la més jove i la més bella de les tres filles (…), amb el vincle de no cedir-los sinó a aquell que la portés en l’església, la bategés i la fes sua muller.

Aquesta jove és anomenada la Fada Reina de Montristit” (p. 93). Com veiem, el duc (per tant, un home) fa via cap a l’interior de la terra, on, a banda de desar-hi els tresors, els confia a la dona (en aquest cas, a una jove, la de menys edat entre les tres filles). Cal dir que, en moltes rondalles, la dona més eixerida, la més garrida, la que ho porta avant, etc., és la més jove de totes les germanes.

I li’ls dona amb una condició: que aquell que els vullga, haurà de portar-la a l’església i d’acceptar-la com a muller. En altres paraules: que la dona siga ben acollida, ben tractada… i que es faça lo que vullga ella.

Aquesta jove (la Fada Reina) apareix cada set anys, cap a mitjan nit i només un temps curt, quan l’entrada als tresors roman oberta. A més, només qui els hi trobe, podrà fàcilment ensenyorar-se’n.

Igualment, copsem que, “En l’Alguer, no hi ha vell o dona del burg que no sàpiga dir quantes vegades aqueixa fada sigui apareguda” (p. 93) a molts hòmens. A banda, “Hi ha velles curioses que saben dir, d’aqueixos, també el nom, la descendència i fins els últims nebots” (p. 93). I, així, aquesta rondalla plasma que, encara que la cultura popular era més coneguda pels vells (hòmens i dones), en línia amb el matriarcalisme, les dones són les que més saben sobre el passat i els qui més transmeten el saber.

Un poc després, veiem que, una vegada, “un pastoret pasturava el seu bestiar als peus d’aquell puig i, amb un flautí[3] de canya, feia ressonar (…), de tant en tant, (…) suaus i melodioses notes. Es diu que la fada, afalagada d’aquella harmonia, li aparegué bella com el sol, amb vestit de reina, amb una diadema al cap rica d’or i de gemmes i, així, cantant, el convidés a seguir-la” (p. 93). I, tot seguit, la fada li marca les directrius:

 “Vine, pastor eixerit,

  que et vist de brocat;

  de Comte, seràs servit

  i, de Rei, coronat.

 

Del teu pifre melodiós,

l’harmonia m’ha despertat.

Vine al meu cor, oh, donós[4]

que, per a tu, ha palpitat.

 

En qui tenc jo tancat

un tresor d’or i d’argent;

després[5] que m’hauràs batejat,

es farà el casament.

 

Vine, pastor eixerit,

que et vist de brocat;

de Comte, seràs servit

i, de Rei, coronat” (pp. 93-94).

 

Però, com que el pastor no pogué moure’s, la fada, “després d’haver repetit per tres voltes aquell cant, desaparegué” (p. 94). Com veiem, la dona actua amb iniciativa, amb espenta i molt oberta, fins i tot, a un altre home que tinga interés per casar-se amb ella i per aspirar als tresors, com ara, desenvolupar l’arquetip del rei. El missatge és que cal aprofitar les ocasions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En distintes fonts consultades en Internet, com ara, una notícia del “Centre Excursionista de l’Alguer”, en l’apartat “Blocs de VilaWeb”, apareix escrit “Mont Dolla”.

[2] Però no de Ravenna, com s’indica en la nota 1 (p. 93).

[3] En l’original, “pifre”.

[4] En la nota 6 (p. 93), podem llegir “Graciós, gentil, xamós”.

[5] En l’original, “lego”.