Arxiu d'etiquetes: bonesa

L’arbre vernacle, femení, maternal, fort, acollidor i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra composició matriarcalista que figura en l’obra esmentada de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què se simbolitza la mare, és “Els arbres de nostra terra” (pp. 95-96). Així, posa que

“L’arbre és, en nostre món,

el gresol, on es genera

nostre ser, nostre contorn,

nostra fèrtil primavera”.

 

Aquesta primera estrofa, en què apareix l’arbre (el qual representa la mare) i unit als fruits (en nexe amb la primavera, etapa de l’any associada a la infantesa), ja exposa la maternitat (creadora i fecunda).

Tot seguit, indica que

“L’arbre és, acollidor,

deu de fonts, cristal·litzades,

és honrat, benefactor,

sempre atent, sense blasmades.

 

L’arbre és, joiell constant,

és ombra benefactora,

refugi, ferm i galant,

de dia, nit i a tothora”

 

i, per consegüent, presenta una dona receptiva, hospitalària (un tret femení junt amb la terra). A més, comenta que és forta, que fa presents… al llarg del dia i de la vida.

A banda, Ramon Tanyà i Lleonart uneix la fortalesa femenina amb la senzillesa i amb què ella és qui mena en el bosc (una zona de l’espai més en relació amb lo rural i, així, amb lo fosc). Igualment, engendra i dóna vida:

“L’arbre és bell, majestuós,

ferm, aguanta les tempestes,

és humil, fort, i flairós,

és el rei de les florestes[1].

 

L’arbre és font d’energia,

no vacil·la, no s’espanta,

és joliu, arrel de vida,

mira el Cel i s’ageganta”.

 

 

Després, l’escriptor addueix que es desenvolupa amb moderació en les formes i en la vida i amb bon cor:

“L’arbre és guardià fidel,

neix i creix, amb temprança[2],

és brillant, pur com l’estel,

gentil, honrós, fort i templança”.

 

 

Per tot això, el poeta de Gurb exposa

“Enfortim-lo, i estimem-lo,

guardem-lo, com vell tresor,

admirem-lo, conservem-lo,

ara i sempre, amb goig i amor”.

 

O siga, que convida a afermar la terra, lo maternal, a fer-li costat, a fer que perdure… i, en conseqüència, podríem empiular-ho amb lo que té a veure amb lo vernacle (començant per la llengua i per la cultura tradicional de línia matriarcalista) i, això sí, com una mareta faria amb un criançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes.[1] És a dir, dels boscs.

[2] En l’original, “temperança”, mot que, en acabant, rima amb “templança”, dos castellanismes per imitació de “templanza”.

 

Finalment, un enllaç d’un blog sobre música eròtica tradicional en llengua catalana: http://quetixpelforatdelcul.blogspot.com/2024/09/en-tenir-vint-i-un-anys-canco-erotica.html. Els autors de l’obra posen que, quant al llibre de què hem tret la cançó, “Molt possiblement som davant el primer recull de cançons conegut de les Balears, pel fet que els seus inicis es poden situar cap al final del segle XIX”, “de la petita població des Llombards”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que acullen vellets i humils, que fan de cap de colla i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El senyor i el jovenet”. Un dia, un vellet, assegut al costat d’un camí, veu un jovenet amb un tros de pa i que anava a portar llenya a sa mare. Llavors, diu l’home:

“-A on vas?

-Vaig a portar-me llenya, perquè ma mare ha de fer forn.

-Bo -diu el vellet.

-I què? -li respon el xic.

-No tindràs un bocinet de pa per a mi?

I el xavalet li diu: -Puix, mire: este bocinet és l’únic que porte. Li’n done la meitat” (p. 59). I així fa el xic i emprén el camí.

Quan va baixar el jove, el vellet encara hi romania assegut i el xicot li demana:

“-Què? Com va això?

-Doncs, res: ¿podria quedar-me esta nit en ta casa?

-Doncs, vinga: ho diré a ma mare” (p. 59).

Com podem veure, aquests passatges plasmen una bona relació entre el vell i el jove i, a més, la disposició del minyó a la generositat, àdhuc, cap a ancians, trets que enllacen amb la cultura matriarcalista. És més: el xic no el deixa caure i, per això, quan aplega a casa i sa mare veu el xavalet, li diu:

“-Sí que has tardat, fill.

-Mire: ha vingut este home vellet, a espaiet, i diu si pot quedar-se esta nit aquí” (p. 59).

I la mare l’accepta. Per tant, captem un personatge que intervé en les cultures matriarcalistes i que afavoreix l’altruisme: l’adult (ací, la mare) que tracta bé el nen (i els jóvens) com també els ancians.

A banda, la mareta afig al fill que la menja serà amb coca i, aleshores, al poc de temps, s’acosta l’home, s’asseu i diu a la dona:

“-Que encendrà el foc?

-Per a fer una coca per a sopar.

-No: no és menester. Vosté, on té el pa?

-Puix jo, ahí: en una gerreta que tinc en el pastador.

-Doncs, mire a veure si, potser, sense adonar-se, li’n queda algun bocí.

I la dona hi va anar i es va veure la gerra plena de pa” (p. 60).

Per consegüent, la rondalla ens diu que la generositat és agraïda i, més encara, quan la fem cap a les persones més necessitades i que menys defenses tenen de cara al demà. En aquest sentit, cal dir que, anys arrere, com que no hi havia cap tipus de seguretat social, la gent alçava per a l’esdevenidor i, així, en aplegar la vellesa, es podia passar amb més facilitat. Igualment, ho compensava el fet que, en moltíssims casos, en una casa (o en un mas) vivien tres generacions i, entre totes, anaven cap al demà.

La rondalla que ve a continuació, en el mateix llibre sobre literatura popular en el Carxe, “Laura i les formiguetes”, també copsa el matriarcalisme. Així, una xiqueta, Laura, era molt amiga dels animalets i els tenia cura, com ara, de les formigues. ”Aleshores, ella anava a les formiguetes i els posava bocinets de pa i més. Un dia, elles van acordar:

-Ja que està sola, per ahí, esta Laura, ¿per què no li fem nosaltres una habitació, per a que se’n vinga a viure amb nosaltres?” (p. 60). Aquest passatge empiula amb el capdavall del relat sobre el xicot i el vellet que hem vist abans. Afegirem que les formigues, entre d’altres coses, són uns animalets vinculats amb la terra i, igualment, amb parts interiors… Però també ho fan amb lo que toca terra: un arbre, una paret, una planta, etc.

Ara bé: podem pensar que elles també volien tenir una persona que les fes de cap de colla, ja que, tot seguit, podem llegir que “Laura era com una reina” (p. 60) i s’insereixen i, a més, li diuen “hem fet una porta molt més gran. La tenim oculta per a que no veja ningú que te’n véns amb nosaltres i que et tenim ahí” (p. 60).

Passa que un dia, el rei cercava un promesa i, com que el monarca aplega on vivia Laura (la reina entre ella i les formigues), comenten al cap del regne: “nosaltres sabem on està, però direm a Sa Majestat que ell no li ha de fer mal” (p. 60). Llavors, una formigueta atrevida, se’n puja pel cavall del rei, s’acosta a l’home i li diu que ella sap on és la xica.

En eixe moment, l’home demana a la formiga:
“-Laura, aquí? Com pot ser aquí Laura?

Fins que van desfer allò i en va eixir Laura” (p. 61).

Finalment, podem dir que, així com, en altres narracions, unes aranyes fan que els romans no puguen fer-se amb Sant Josep, Nostra Senyora i el Nen, ací són formigues (un animal molt xicotet) qui fa costat la dona.

I, més encara: la rondalla plasma que és preferible que un monarca estiga obert a tots, no sols als més rics, ni als de la seua categoria social, i fer via per l’estat que regna.

Com a anècdota, diré que, en febrer del 2015, uns dies abans que ma mare em condonàs un  petit deute que  tenia amb ella (tot i que jo ja vivia en ma casa i no en la casa en què, abans, havia sigut llogater durant més de cinc anys), li diguí unes quantes vegades “Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa” i, un poc més d’una setmana després, el deute restava perdonat. I la tornaria a acollir, pel gran favor que m’ha fet en moltíssims moments de ma vida. Escric açò el 5 de maig del 2024 (quan m’ha vingut al pensament). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, exposem dos enllaços de hui en relació amb el dia comercial de la mare:

https://www.facebook.com/share/p/6zRLaabtKQKGoTQp/

https://www.facebook.com/share/p/ANp9EyLuVe2jXdac/

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens de bona pasta que accepten els pactes, que agermanen i dones vespertines

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Isidre Buades Ripoll en la mateixa obra, i en què copsem el matriarcalisme, és “El sermó de Benimagrell”. “Fa moltíssims anys, quan Benimagrell era molt més gran que Sant Joan i aquí vivien hortolans ricosets que tenien bones vinyes i millors ametlerars, era costum, per les festes patronals de sant Roc, (…) portar al poble un bon predicador per a fer el sermó del dia del sant. Puix bé, va haver-hi un any que es va buscar un frare famós per a esta ocasió; i l’home, responent a la seua fama, va fer tan extraordinari sermó com mai hi havien sentit els benimagrellers (…) i més d’una devota va plorar” (p. 17). El detall de contractar un predicador és relativament habitual en rondalles de capellans que visiten pobles. Afegirem, com a anècdota, que ma mare m’ha comentat, algunes vegades, que hi havia fets com que un predicador anàs a un poble i, en acabar la missa, alguna dona digués “¡Xe, quin sermó ha fet el capellà!” i que, tot seguit, quan algú demanava què havia dit, respondre-li “No ho sé. ¡Però l’ha fet molt bonic, molt bonic!”.

Més avant, addueix que, en fer-li els honoraris de predicador, “es va trobar que els hortolans li van donar una moneda de cinc cèntims.

El frare no es va estorar massa perquè era un home de molta bona pasta (…). I els benimagrellers (…) li van explicar que eixe era el costum i tradició de tota la vida:
-Nosaltres, aquí, a Benimagrell, paguem pel sermó una moneda de cinc cèntims per cada una de les vegades que s’anomena el sant i, com vosté sols ha dit ‘Sant Roc’ una vegada, en començar el  sermó, puix ahí té la seua monedeta.

El frare, engolint saliva, va manifestar que ell era respectuós amb les tradicions” (pp. 17-18). Com podem veure, en tres ocasions, es plasma que es feia d’acord amb els costums o bé amb les tradicions: això empiula amb lo matriarcalista i, per descomptat, amb lo femení, amb la terra.

Igualment, com que diuen que cada terra fa sa guerra i, en aquell poble, els comptes no els feien en paper, sinó mitjançant una canya en què marcaven cada vegada que es deia “Sant Roc” o “San Roque”…, l’any vinent feren lo mateix.

A banda, com que els havia agradat tant el seu sermó, “es van acurar ben bé d’avisar el mateix frare que tan bon predicador i comprensiu va ser. I ja em tens l’esglesieta de sant Roc, el setze d’agost, a poqueta nit, tota adornada de flors amb moltíssim ciris encesos i plena de fidels tots mudats” (p. 18). Per consegüent, en aquest passatge, apareixen trets matriarcalistes: la comprensió, el guarniment amb flors i els ciris (representen el penis i, més encara, en l’estació de la jovenesa, o siga, en l’estiu). I, com que els pobles matriarcalistes són molt religiosos (però toquen els peus en terra i no són místics), el temple estava de gom a gom.

Llavors, el religiós, que recordava les vivències de l’any passat, “després de refregar-se les mans, així com si anara a cavar un bancal de rostoll, es va senyar i, només començar a parlar, va dir:

‘-Benvolguts germans: avui és el dia de sant Roc’. I el tallador, que estava atent, amb una canya a una mà i, a l’altra, la navalla, ras! Canut!

El frare li va pegar una mirada de reüll i va fer un breu silenci” (p. 18).

És a dir: 1) l’acte té lloc a poqueta nit, en un moment de l’estiu que les dites ja parlen de la pèrdua de llum respecte a juny i juliol, 2) hi ha una relació entre el predicador i el poble, 3) els parla de “Benvolguts” (els estima) i de “germans” (la germanor, el nexe entre ambdues bandes) i 4) el breu silenci (enllaça amb el vespre).

Ara bé, per dins, ell es deia “’Ara us arreglaré, amiguets’. I, amb veu clara i potent, es va posar a sermonejar” (p. 19) destacant molts punts forts de Sant Roc. Això sí: dient, cada volta, “Sant Roc”.

Finalment, “quan anava per una mitja hora (…) del panegíric de sant Roc, va acabar dient:

-I, fins les granotes del toll de l’Albufereta, canten gojoses quan s’amaga el sol: ‘Roc, Roc, Roc, Roc, Roc’…” (p. 19).

I, com que ho feia ràpid, el comptador li digué:

“-Xe, calla; para ja de ‘Roc, Roc’, que no em queden canyes i en duc ja tallats catorze costals” (p. 19).

A banda d’un final en què el predicador venç perquè se li recompensa en funció del pacte, apareixen uns quants símbols matriarcals: les granotes (un animal d’aigua), l’Albufereta (aigua) i la caiguda del sol (el vespre). Podríem dir que la dona, lo femení, guanya la mà a lo masculí (la canya i la raboseria de la gent que l’havia contractat). El motiu: el frare ha tocat els peus en terra, mentres que, els qui l’havien cercat per a un segon any, vivien de fer castells en l’aire.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Persones generoses, que pensen en els altres i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla plasmada en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, i en què, des de molt prompte, copsem el matriarcalisme, és “Les tres veritats del món”. Així, veiem que “Tota la comarca ho sabia, que el vell barquer que passava la barca de Tragó era un d’aquells avars que no tenen ni cor ni ventre: per un cèntim, s’hauria venut la família al diable. I també ho sabia el rector de Pallerols de Rialb, (…) que, en un estira-i-arronsa d’estona, intentava ficar-se’l a la butxaca perquè el passés a l’altra banda de Segre de franc” (p. 70). Per tant, ja apareix una actitud patriarcal que no encaixa amb la matriarcalista: la del barquer, qui pot evocar-nos l’or, el sol, els diners i, de rebot, una altra mena de misticisme.

Tot seguit, el mossén li trau que hi ha tres veritats i el barquer opta pel pragmatisme i, per això, el capellà “No el podia fer tòrcer (…). Però va ser llavors, quan ja començava a donar per fet que no se’n sortiria, que el sant se li va girar de cara. El barquer s’havia anat apartant de vora seu, buscant l’ombra (…), i se li va escapar de dir fluixet, com si parlés tot sol i no el sentís ningú:

-És clar que si, d’aquestes tres veritats, se’n pogués treure algun profit de bon tocar…

Era (…) un matís que el mossèn va copsar al vol” (p. 71). Aleshores, el rector va pensar “El tinc al pot!” (p. 71) i, al moment, el padrí “l’agafava amicalment pel braç i se l’enduia cap a l’embarcador” (p. 71).

Tot seguit, llegim unes paraules que tenen el seu to simbòlic, amb què es reflecteix que el desenvolupament anava a favor del capellà: “La barca, dòcil al govern del rem, va solcar el riu en un no res. I així que foren a l’altra banda, el vell barquer no es va distreure:

-Tracte és tracte, oi, mossèn? I jo, el meu ja l’he complert!” (p. 71).

Un poc després, el mossén li diu la primera de les tres veritats i inicia tres punts en què veiem que les cultures matriarcalistes no abracen els extremismes i sí, com ara, estar oberts als altres (però no per a fer-los miques, ni amb la fel amarga), actuar amb bonesa i en pro de lo maternal i de la terra:

“-Escolteu la primera d’aquestes tres grans veritats, padrí: si, d’avui en endavant, no parés mai de ploure, mai no hauríeu vist al món tanta saó” (p. 71) i, per tant, la terra no li seria fèrtil i no en podria traure suc. Els llauradors prou entenen d’aquest tema: una bona pluja és la que permet fer saó.

El barquer pensa que “no tenia res de veritat secreta, ni d’efecte social que li pogués reportar cap benefici (…). Mentrestant, l’altre va prosseguir:

-I vet aquí la segona: si, d’avui en endavant, no caigués mai més cap gota, mai no hauríeu vist al món tanta secada” (p. 71).

Per consegüent, també calia que plogués (l’aigua està vinculada amb lo matriarcal), no sols que fes sol (relacionat amb lo patriarcal) …, per a que la terra no restàs erma. En aquest sentit, el rector va en línia amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei: podrà haver-hi una millor vida i, àdhuc, una prosperitat més estable, en lloc de males èpoques més perllongades (en aquest cas, a causa d’una sequera).

I, al capdavall, el capellà “va sentenciar:

-La tercera d’aquestes tres grans veritats, padrí, acaba d’arrodonir les altres dues: si, d’avui en endavant, tothom us ho fes com jo, ja us podríeu fotre la barca en aquell lloc íntim que tots dos sabem i no cal pas que especifiqui.

Quan el vell barquer va tenir esma per ajupir-se i prendre el primer còdol que li va caure a les mans, el rector (…) ja cuidava ser a mitja horta” (p. 72).

Per consegüent, igualment, el capellà plasma lo eròtic, que va molt adjunt amb el matriarcalisme, com també que qualsevol persona, si vol anar avant a llarg termini i tot, cal que ho faça de bon cor, amb empatia i no pensant només en u mateix, sinó receptiva. I, de pas, copsem que el mossén no abraça el formalisme, ni una actitud que promou la rectitud, sinó amb un toc de creativitat, això sí, que no impulsa l’elitisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles arreplegades per Joaquín Martí Gadea: bon cor i persones molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, tocant el tema de la bonesa com també per la manera amb què actua la figura bíblica de Jesús, i que podem llegir en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, és “La coca de Sant Pere”, la qual està en l’apèndix. Diu així: “Com este apòstol, encara que era tan senzill i tan pla, no deixava de tindre alguna astúcia, en certa ocasió, diuen que li donaren una coca i, aprofitant la circumstància de caminar darrere de Nostre Senyor, se l’anava cascant així, fent la desfeta, sense dir res, ni convidar a ningú.

Nostre Senyor ho sabia i ho veia amb un ull que diu que tenia en el tos i, a cada mos de coca que Sant Pere pegava, el cridava:

-¿Pere?

I, com este no volia que ho sabera, ni l’agafara amb el bocí en la boca, cada vegada, el tirava en terra i responia:

-¡Senyor!

Lo cert és que no li deixà menjar gens de coca i, coneixent el sant que, allò, ho havia fet el seu Mestre per a provar-li la paciència i ensenyar-li que no fera res sense comptar ans amb Déu, s’agenollà als seus peus i li demanà perdó, prometent-li que no ho tornaria a fer.

Nostre Senyor es somrigué, sense dubte, al vore la humilitat del seu apòstol; però, amb allò, li donà una lliçó que no devem oblidar tots nosaltres, que és, precisament, lo que ens hem proposat, al recordar ací esta anècdota, amb la cobla corresponent:

Sant Pere prengué la coca

per a menjar-se-la ell;

mes, com Jesús no volia,

no li tocà el gargamell[1]” (pp. 34-35).

 

Una altra rondalla, en el mateix apèndix, és “El ferrer de Benigembla”, en què es plasma molt el matriarcalisme, per mitjà de l’actitud d’alguns personatges. Diu així:

“Segurament, era molt revolicat, prou verd en coses de religió i un avalotador de primera, puix, per no res, armava un quedir, parlava sempre cridant, com si tots estigueren sords, i tot ho volia matar i degollar.

Però aquell cavall es tornà rossí, com tots, a l’entrar en certa edat. Li agarrà un patatús i feu coll de figa. Mes, al sentir que la pelada venia per ell, manà a la família que li ficaren el martell i les estenalles dins el taüt i, armat d’eixes ferramentes de l’ofici, així que expirà, es presentà a les portes del cel, pegant dos colps ben forts al picaport.

El criat de Sant Pere diu:

-¿Qui és?

El ferrer de Benigembla respongué, ell:

-¿Que no em coneixes?

I Sant Pere, que ho va sentir, diu:

-Tu no pots entrar ací, que eres massa revolucionari. Ves-te’n a l’infern a tractar amb els del teu igual.

Se’n va i toca a la porta de l’infern i, veient que tardaven a obrir-li, comença a crits i a malediccions, dient:

-¿Que no obriu, maleïts? Obriu prompte, covards.

I ja anava a obrir-li un diable tort, quan, notant-ho un altre, diu:

-No li òbrigues, que eixe és pitjor que nosaltres i pot armar ací una revolució que acabe amb tots.

I un diablet nanet, que volgué obrir el finestronet, a penes es descuidà, li tallà mig nas amb una estenalla. Tal fon el dit ferrer que, de tan mal que era, no el volgueren rebre ni en el cel, ni en l’infern” (p. 54).

Afegirem que aquesta segona rondalla coincideix amb un fet molt important i que ens plasmaren en el 2022, quan demanàrem en Facebook, si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, eren més bé moderades (en el sentit de no radicals) i que la resposta… anava en línia amb aquest relat.

De fet, la bonesa, que rep l’aprovació en ambdues rondalles, va unida al fet que, tant en el cel com en l’infern, s’obrin al ferrer. Ara bé, lo que no hi acullen és l’extremisme com a model de vida. 

Igualment, comentaré que un besoncle de mon pare (oncle de la meua àvia paterna) nasqué cap a l’any 1870, era de línia lliberal (formava part de la banda de música lliberal d’Aldaia, abans que començàs la guerra de 1936-1939), tenia molts camps i li agradava llegir i formar-se. A més, era partidari que la gent rebés una bona formació, que es culturitzassen, que llegissen, etc. per a que no hi hagués actes, a nivell social, com els que reflecteix el ferrer i que, sense embuts, direm que no van en línia amb el matriarcalisme. Estic d’acord amb el pensament del meu avantpassat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La gola.

La dona tria, rep el suport del pare i actua molt oberta

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Un pobre mariner”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, veiem que, en la tercera part, els jóvens, que havien aplegat a cal rei (el seu padrí) i que havien lluitat amb les tropes del monarca, reben la seua benedicció i decideixen fer camí (p. 89).

Tot seguit, tots dos, “arribats en un camí que anava a dividir-se en altres dos carreteres i on hi havia un arbre de figa” (p. 89), un arbre vinculat amb la dona i, igualment, amb la sexualitat, “es besaren i digueren: ‘Quan aquest arbre treu, és senyal que serem sants; i, quan ell traurà sang, és senyal que serem malalts o en perill de vida i això serà senyal per qui l’u de nosaltres dos vingui en defensa l’u de l’altre’. (…).

Florindo prengué el camí de la part esquerra; i Pledemonte, el de la mà dreta” (p. 89).

Cal dir que, posteriorment, ja no es torna a dir res sobre Pledemonte i que, per tant, qui, si de cas, ho assolirà, serà Florindo, qui havia triat la via de l’esquerra…, i, així, copsem que ens trobem amb una rondalla que participa del matriarcalisme.

A continuació, el relat trau passatges molt semblants als d’altres rondalles, en què un jove (ací, Florindo) talla la punta de les llengües d’una serp de set caps, mentres que un príncep (p. 90) que observa com Florindo es desfà de la serpent, tractarà d’enganyar el rei (pp. 91-92).

Així, el jove Florindo aplega a un regne i capta que aquesta serp, de set caps, vol la vida de la darrera jove del regne: la filla del rei (p. 90) i “el Rei ha fet publicar en tot el regne que qui matarà el serpent i salvarà la filla, de la mort, la donarà en esposa” (p. 90).

Afegirem que el jove Florindo troba la princesa “llegint un llibre” (p. 90), i ella li destaca l’atreviment (p. 90). Immediatament, ell li respon: “-Altesa: (…) jo faré en aquí per salvar-la” (p. 90), i la princesa, en un passatge posterior, el felicita per haver mort la serpent.

Igualment, malgrat que la filla del rei el convida a acompanyar-la a la Cort del pare, ell ho accepta però no hi entra perquè “havia d’anar a fermar-se en un alberg del país, havent altres coses de fer” (p. 91).

A més, el príncep que havia copsat com Florindo matava la serp, es presenta a la Cort com també la princesa, a qui hi donaven per morta (p. 91). Llavors, el rei ordena que es facen festes en tot el regne “i que es fos presentat a la Cort aquell que havia salvada la filla, per dar-l’hi, així com havia promès, en esposa” (p. 91). De nou, implícitament, apareix el refrany “Paraula de rei no pot mentir”.

L’endemà s’hi presenta el príncep, amb les llengües, i li diu que ell l’ha salvada i que espera que “’Vostra Altesa voldrà mantenir la paraula. Heus ací la prova’, i va mostrar les llengües” (p. 91).

El rei, qui considera que aquell home era un príncep, fa que avisen la filla per a que vinga. La filla ho fa i, en entrar, li diu que eixe no era el seu espòs, qui l’havia alliberada: “Ella va mirar-se’l i respon que no era ell i que mai fóra estada[1] la sua esposa. Pregà el pare que cerquessin el ver cavaller que l’havia salvada i que l’havia acompanyada de la muntanya a la Cort, no essent-se volgut presentar” (p. 92).

Aleshores, el monarca, sense pensar-s’ho dues vegades i confiant en la veracitat de la paraula de la princesa, desenvolupa l’arquetip del rei i “va dar ordre d’expulsar-ne el príncep de la Cort” (p. 92) i, per consegüent, la dona està ben tractada i, a més, es fa lo que vol ella.

I, com que aquest fet es fa públic per tota la ciutat, Florindo aplega a reportar-se’n, pren la caixeta on havia alçat les puntes de les llengües de la serp i es presenta en la Cort reial (p. 92).

El rei, tornant a desenvolupar l’esmentat arquetip, demana a la filla “si coneixia que aquest fos el cavaller que l’havia salvada. Al que la filla digué que sí.

El Rei i la Cort varen cridar ‘Visca!’ al valor de Florindo. El rei digué a Florindo, honorat com a salvador del regne: ‘-Noble cavaller: les teves virtuts són grans i mereixen el reconeixement que jo havia promès. Tu esposaràs la meva filla, que és viva pel teu valor. Tu seràs el successor al tron del meu regne’. I va unir la mà de Florindo amb la mà de la princesa” (p. 92). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Que mai no seria.

La dona, de bon cor, salva els destrets de l’home bonhomiós

General, , , , ,

 

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i, des de molt prompte, el fet que la dona (àdhuc, ja vella) està ben tractada, és “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor en l’obra “Rondalles valencianes”. Hi havia un rei jove, de grata presència i de bon cor a més d’afectat a la cacera (p. 39), un tret vinculat amb lo patriarcal.

Un dia, a mitjan vesprada, ix acompanyat de jóvens i de criats de la cort, veuen un teixó i ell, amb la ballesta, apunta, malgrat que una veu li deia que no ho fes (p. 40), i n’ix una vella (p. 40), qui, com a castic, li diu que el rei s’enamorarà d’una bellíssima fadrina, però que no la veurà.

Des d’aleshores, una jove, en els somnis, li apareix al rei i, àdhuc, “el somni es va repetir durant molt de temps” (p. 42). Un dia, el rei va a Baltasar, el seu braç dret i conseller, qui li comenta que demane el nom a la jove (p. 42), però la xicona no li ho aplana i, a la quarta vegada, respon la joveneta:

“- Em diuen Margarida Blanca” (p. 43).

Per tant, per molt que ell desitge que la dona (en aquest cas, la jove) ho faça, ella dona el pas quan vol (“es fa lo que vol la dona”).

Més avant, el conseller Baltasar diu que fóra interessant visitar l’astròleg Jeremies i, “l’endemà, rei i conseller arribaren fins a ell en unes quantes hores” (p. 45). Com veiem, van unides la part de la darrera paraula (el rei) i la dels suggeriments atenent a les vivències, al saber i a l’experiència (Baltasar), això és, la part activa i la passiva.

Quan el rei Astoret i el seu conseller ja són en companyia de l’astròleg Jeremies, captem un detall matriarcalista lluny de lo que podria ser el barroquisme en parlar: “el rei li’l va contar amb breus però exactes paraules” (p. 45). Són mots que van en línia amb l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, de 1557, quan, durant una conversa entre Lívio, Fàbio i Don Pedro, el primer de tots ells, Lívio, diu que “ara veyem [1] manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia[2] que tenen” (p. 280):

“Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons… que, a la veritat, estes averies avantatge porten a les nostres” (p. 280).

Tornant a la rondalla “El rei Astoret”, l’astrònom Jeremies els porta cap al matriarcalisme, en lloc de fer-ho cap a la cacera (un detall patriarcal): “Ara haureu de mirar fit a fit l’obertura de la cova”, això és, de l’entrada cap a lo femení. Llavors, al rei, al conseller i a Jeremies, se’ls apareix una finestra que emmarcava la cara i el bust d’una jove (p. 46).

A poc a poc, el rei Astoret passa a actuar amb bon cor, fet que copsa el seu conseller i, al moment, veiem que l’astròleg cerca una fada i amiga seua, Salina, a qui tracta bé:

“’Fada Salina,

que vora la llacuna vius soliua[3]:

per a un destret

en què ara es veu Astoret,

el jove rei

que bé mereix un bon remei,

demane el teu favor,

que sempre m’és d’un gran valor’.

 

La fada li féu una lleugera reverència i respongué:

 

‘Bon Jeremies,

tu, que tant en mi confies:

del teu senyor,

a qui tens tan gran amor,

conta’m el fort destret

i hi posarem remei complet’[4]” (pp. 48-49).

 

Com a curiositat, direm que, malgrat que la paraula “destret” té a veure amb “districte”, amb “constrényer”, etc., també és cert que ho fa amb detalls que solen relacionar-se amb la mà dreta, amb lo patriarcal, per exemple, l’obligació per força major, la rigorositat i la severitat, com podem veure si consultem el mot “destret” en el DCVB. I, així, un altre detall en línia amb el matriarcalisme: la banda “forta” és la femenina, l’esquerra, no la dreta i, per consegüent, la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] “veiem”.

[2] Castellanisme “labia”, en lloc de formes genuïnes com “retòrica”, “verbositat”… I és que, una cosa és el parlamentarisme (molt relacionat amb la història de la cultura catalana) i, ben diferent, el parlar per parlar, a vegades, amb barroquisme i tot.

[3] Cova, llacuna, aigua… són detalls matriarcalistes i, en aquesta rondalla, en relació amb una dona que dicta què farà l’home.

[4] Els darrers dos versos que diu la fada a l’astròleg Jeremies plasmen el matriarcalisme: la dona està disposada a fer costat Jeremies…, per a que es puga salvar el rei. I, així, la dona salva l’home.

Dones que proposen, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat valencià prou semblant a una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en línia amb el matriarcalisme, per mitjà del missatge que acull la bonesa i pensar en els altres i, per descomptat, per l’encert de la dona en proposar al marit, és “Els set plets de Pasqua Granada[1]”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 6 de les “Rondalles valencianes”. Així, en Alcoi, hi havia un batle que li deien don Ferran, qui tenia uns cinquanta anys i, igualment, en la mateixa població, vivia “un ric burgés que li deien Joan el de la Capa Gran. Joan era d’estatura mitjana, fi i de bones maneres; i (…) tenia un germà que era (…) baixotet, bast” (p. 81). Per tant, des de molt prompte, apareixen trets matriarcalistes en línia amb el de l’espasa rovellada: el germà baixet (com en la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, en què l’espasa rovellada era la més curta i, nogensmenys, amb què un germà salvarà l’altre) i bast (en lloc de pur).

Mentres que Joan vivia sense problemes, Blai i la família se les enginyaven com podien: “ells no sabien un altre ofici més que anar a treballar la terra” (p. 82), és a dir, fer-la fèrtil, un tret vinculat amb lo matriarcal.

Tot seguit, la dona de Blai diu al marit:

“-Mira, Blai (…), jo no crec que hi puguem fer res més que anar a cal teu germà a demanar-li diners amprats.

-Al meu germà? (…).

-Sí, sí, al teu germà. A qui havia de ser?” (p. 82).

I així ho fa l’home, d’acord amb la proposta de la seua muller: se’n va a cal seu germà (qui, a més, estava casat i no tenia fills) i apleguen a un acord: “Et deixe una vaca… Us la mengeu aquest hivern, i després me’n cries una i me la tornes.

Blai li donà les gràcies” (p. 83) i el germà ric, Joan, li addueix “Me l’has de tornar per sant Josep.

-La vespra” (p. 83).

Ens trobem davant d’un altre símbol en relació amb el matriarcalisme i amb la fecunditat, en aquest cas, humana i més: la vaca, la qual té a veure amb la llet i, per tant, amb la mare i amb la dona.

Però, com que Blai, el germà pobre, tot i que tracta bé la vaca i ho intenten, no pot, Joan (el germà benestant) envia la justícia a ca Blai. I, des d’aleshores, comencen sis passatges semblants en què Blai col·labora amb persones que li demanen ajuda i que, al capdavall, el porten a juí, i passem a un passatge en què es plasma molt el matriarcalisme i, àdhuc, trets relacionats amb la històrica Corona Catalanoaragonesa.

Així, ja en el judici, copsem que hi havia “un cavaller esvelt, fi i aristocràtic: aquell devia ser el famós Batle reial don Ferran.

Davall l’estrada hi havia els acusats. A la dreta d’aquests, s’asseien quinze o vint persones de tota condició social entre les quals Blai va poder descobrir el (…) seu germà” (p. 93) i la resta dels qui l’havien acusat. I, com que el batle fa que Joan, el germà adinerat, es pose en la pell de Blai, Joan li perdona el deute (p. 95). I, així, la resta de personatges que havien acusat Blai.

Al final de la rondalla, podem llegir:

“-Què fem de Blai? -preguntà el secretari.

-Mira -digué tot campal el Batle-, li dones cent dobletes del meu tresor, per tal que puga criar ben criats els fills. Però, Blaiet… quedes condemnat a no eixir del terme de Castalla en tot el que et queda de vida… perquè quan vas pel món no fas més que ficar-te en embolics” (p. 97).

Quant a aquestes frases del Batle, comentarem que, en més d’una rondalla, el marit fa un recorregut, i, no obstant això, la dona en va més lluny i, a banda, és ella qui va pel món i tira la casa avant (i millor que l’home).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La Pasqua Granada, també coneguda com Pentecosta, Pasqua de Pentecosta o, per exemple, com Cinquagesma (cinquanta dies, com m’indicà, una vegada, Pere Riutort), és una celebració cristiana que s’escau cinquanta dies després del dia de Pasqua (també conegut com dia de Resurrecció o Pasqua Florida, antigament, igualment, dita Pasqua de flors).

Dones bondadoses, fortes, que salven l’home, que perdonen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Enric Valor i en què, des del primer moment, es plasma molt el matriarcalisme i, a banda, amb passatges molt semblants a unes altres, per exemple, de Mallorca, és “Abella”, la qual figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. En aquest relat, un matrimoni (Jaumet i Roseta) tenien tres filles i, la tercera, Abella, a més de garrida, era eixerida i, quan el pare diu que se’n va a la ciutat de València a comprar unes teles i que comprarà a cada filla lo que li demanen, la més petita li respon que li porte una rosa (p. 10).

A més, quan Jaumet tornava a Banyeres, un home que cavava una horteta (p. 12) li diu que, en un palau, en trobarà moltes, de roses (p. 12). I, quan Jaumet ja hi és, copsa que n’hi ha una que és preciosa… i la tria (p. 12).

Aleshores, un negre i voluminós li acceptarà la flor a canvi que Jaumet li porte Abella. I, al moment, es plasma un detall vinculat amb el matriarcalisme: “Jaumet tenia un deliri per Abella, però era covard i fluixot” (p. 14). Igualment, en un passatge posterior, Abella, molt oberta i eixerida, comenta a la mare:

“-No, mare, no hem de permetre que el pare es morga de quimera per faltar al jurament. Jo aniré a València, parlaré amb el negre (…).

Després la xica preguntava a son pare:

-Com és el negre? Té blanques les dents?

-Si.

-Té la pell neta i brillant?

-Sí, però molt negra.

-Té la veu dolça?

-Sí, Abella estimada, tot i que també és forta.

La xicona conclogué:

-M’agrada aqueix negre.

(…) El pare s’anà recuperant i al cap d’uns quants dies es posaren en camí” (p. 16).

Com veiem, la jove estima la garridesa, la netedat, la lluentor (que no siga una persona apagada), la dolçor (l’amabilitat) i, a més, la fortalesa.

Abella passarà per qualsevol banda del palau i serà ben tractada, ben servida i, àdhuc, serà ella qui dictarà, com ara, a unes mans negres (p. 16), què vol i, per això, “L’entrada del palau era una meravella, com les altres cambres on anà entrant precedida sempre per les mans negres, que li ho obrien i li ho facilitaven tot” (p. 16).

Fins i tot, Abella actua com qui està molt obert a qui coneix des de fa poc (p. 19) i, com que la jove feia lo que ell li ordenava (i, sempre, amb bones relacions entre tots dos), el negre deixa que ella puga anar a visitar els seus pares (p. 19).

Nogensmenys, com que les germanes d’Abella li roben l’anell que ella portava, la jove es llança a trobar-lo i, així, en el camí, coincideix amb una gallina que li diu on és l’anell: en un galliner. Aleshores, Abella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via cap al corral, hi copsa l’anell i, l’endemà, de bon matí, es troba en el palau, on és ben rebuda.

Igualment, se’n va cap als roserars (un detall en relació amb el matriarcalisme, el jardí), i, caminant, veu que el negre era en terra, davall un magraner mig sec (p. 22). Abella, plena d’empatia, “va reaccionar de seguida. Va córrer cap al palau i al poc en tornava portant una safa plena d’aigua de roses i una tovallola.

-Negre bo! (…) Jo et pagaré la teua bondat i la companyia que em feies a la mitjanit” (p. 22).

Un poc després, Abella li aboca aigua i el negre passa a ser un home esvelt, molt agradable, qui li prengué la maneta:

“-Abella de la meua vida! La teua bondat, el teu valor, la tendresa immensa del teu cor, m’ha desencantat. Jo era el príncep del Regne de València que havia estat víctima de l’odi d’una maligna fada” (p. 22).

Immediatament, apleguen música, dames, cortesans, etc., i tots, en comitiva, se’n van cap al palau (p. 22), Abella accepta que el príncep siga el seu marit (p. 24), però que volia dir-ho als seus pares, qui estaven en Banyeres (i, així, es plasma el paper obert que tenen els pares en les cultures matriarcalistes). Els pares donen permís a Abella per a casar-se, aproven la parella i, com que les germanes de la jove ara eren estàtues, hi havia dues opcions: que ho fossen tota la vida o bé perdonar-les. I, primerament, Abella les perdona, ho suggereix al príncep (perquè havien trobat la felicitat) i ell li respon que també les perdona (p. 24).

I l’endemà es celebraren les noces d’Abella i del príncep (p. 24).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.