Arxiu d'etiquetes: agraïment

Reis que recompensen, ancianes ben considerades i pares que tornen a la mare

General, , , , , , ,

Tornant a la contalla “Els quatre germans que se surten de tot”, recollida per Valeri Serra i Boldú en l’obra “Aplec de rondalles”, copsem que, tot just passat un any, els quatre germans es reuneixen en el punt per on havien fet camí, cada u explicà les seues aventures i se n’anaren “a veure llur pare, que els va rebre amb els braços oberts i (…) els va demanar quin ofici feien” (p. 105).

Altrament, els comenta que voldria saber si tots quatre se n’eixirien de tot i, primerament, diu al més gran: “vejam si saps dir-me de què és el niu que hi ha a sota del cirerer de l’hort i què hi ha dins.

Ell, que agafa la ullera, mira l’arbre i diu:

-És un niu de caderneres; hi ha quatre ous i la vella que dorm” (p. 105).

Aleshores, el pare diu al que feia de lladre:

“-Tu, vés a veure si ton germà diu la veritat i portes els ous aquí; però la vella no s’ha de moure” (p. 105).

I així ho fa el lladre.

Sobre aquests apartats, ens resulta significativa l’actitud del pare en pro de fills resolutius,… però unida al bon cor (que el germà primer no mentesca) i, a més, el tractament cap a l’anciana (ací, símbol de la terra i de la mare). Enllaçant amb el fet que la provecta no s’havia de moure, Pere Riutort escriu una cosa pareguda en la seua explanació (del 2018) i ho fa amb mots que empiulen amb la tradició matriarcalista i amb el paper molt important de la Mare Terra: “ En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos de llurs avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir” (p. 38).

A més, apareixen el niu (la casa materna), els ous (el nen), la velleta (Nostra Senyora, l’hivern) i dormir (la nit). Al cap i a la fi, en els Pobles matriarcalistes, es considera que la terra és la Mare que ens aporta vida i que ens alleta i, per tant, ha d’estar ben considerada i ben tractada.

En una altra prova, el pare trau que un dragó havia furtat la filla del rei i que el monarca “havia promès que, aquell qui la salvés, es casaria amb ella, per la qual cosa veia que ells quatre podien anar a veure si la salvaven” (p. 106) i, per consegüent, el parent confia en l’habilitat dels fills.

Ara bé: en aquesta contarella, no sols el protagonista alliberador és col·lectiu (els germans), sinó que “S’ho enraonaren tots quatre germans” (p. 106), fan un acord i, després, emprenen, encara que el fill gran faça de primus inter pares (de cap de colla en un grup molt democràtic i compacte, a l’estil, per exemple, de la manera de governar en Suïssa).

Agregarem que el paper de cada u dels membres resultarà bàsic en la mort del dragó. Llavors, tota la nació celebrava el retorn de la princesa i, com que els fills deien “Quin dels quatre es casarà amb la princesa?” (p. 108), i el monarca els reuneix i capta que tots hi volien casar-se i que exposaven arguments de pes, pren una decisió semblant a la narració que veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 55): lliurar a cada u un muntó de diners.

Ben mirat, el sobirà de la contalla catalana va més lluny: “jo estic molt agraït de tots vosaltres i desitjaria complir el que tinc promès, mes, (…) com que tots quatre hi teniu dret, veniu a viure aquí, amb el vostre pare, si voleu, i jo, com a premi, us donaré força riqueses perquè pugueu viure feliços tota la vostra vida” (p. 109). Per consegüent, els ofereix, els garanteix una vida pròspera i… amb la companyia paternal.

Finalment, “van viure feliços tota la vida al costat de llur pare que, ja que havia hagut de separar-se de casa seva per donar un gust als seus fills, els féu prometre que, quan es morís, l’enterrarien al cementiri del seu poblet, del qual no volia separar-se” (p. 109). És a dir, el pare, àdhuc, simbòlicament, torna a la mare (a la terra i a l’indret amb què més s’identificava) i, a banda, representa l’alt sentiment de pertinença a la terra i no cal dir que la tradició de fer acords i, de pas, d’eixir guanyant tots: el monarca, els quatre germans i ell, en un ambient molt en línia amb el comunalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens, reis i roders que agraeixen i que recompensen l’altruisme

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “Els quatre germans que se surten de tot”, recopilada per l’estudiós de Castellserà en l’esmentada obra, el germà segon, seguint el seu camí, “va arribar al peu d’un arbre on hi havia un senyor d’alguna edat” (p. 95), qui li diu que s’assega a dinar junt amb ell.

A més, com que el veia un bon noi, li comenta que ell és caçador i li indica que, si vol viure amb ell, “li ensenyaria totes les habilitats d’un bon caçador” (p. 95) i, en un passatge posterior, ja de cacera, diu al minyó:

“-Vejam si forades l’orella esquerra d’aquell conill que menja al corral…” (p. 96). Així, fins a aquest moment de la rondalla, apareixen símbols que enllacen amb la dona: l’arbre, l’orella (recepció), l’esquerra i el conill (sovint, representat per la llebre que va per davant del gos o del caçador i, en cançons eròtiques, per una jove a qui segueix un home).

Una vegada, caminant caminant, ouen el so d’un corn i un pastor els comenta que, en aquell regne, cada dia havien de donar una jove al drac perquè se la menjàs, i que eixe dia en seria la del rei. Aquest fet figura en més d’una contarella.

Aleshores, el xicot demana al caçador:

“-No us sembla que hi anem? (…).

-Anem, anem. Així m’agrada: veure’t tan coratjós.

Entraren a la vila amb el pastor i, els veïns, en veure els caçadors, en parlaren al rei” (p. 97). I, per tant, veiem que la relació entre tots tres facilita que apleguen al monarca.

Més avant, el jove mata el drac i, “A la vila, hi hagué grans festes. Tot li ho haurien donat, a l’alliberador del reialme; però ell, enmig de les gestes, recordant-se que s’acostava el temps de reunir-se amb els seus germans, va fer via” (p. 97).

En altres paraules, el noi és ben rebut, recompensat, però torna a la terra i, de pas, a la mare (ací, simbolitzada per la casa pairal).

Quant al tercer dels germans, s’endinsa en uns boscs i accedeix a una font (dona).

Llavors, “Sentint uns ais tots llastimosos, cercà d’on provenien i pogué veure un lleó (…) plorós (…) el lleó, com si conegués les intencions del noi, li diu:

-Ajuda’m: no em matis!

(…) -I què t’hi puc fer, jo?

De primer, treu-me l’espina. Després, dóna’m beure” (p. 98).

En acabant, el lleó, com que el xic l’arrimà a la font (la dona) i l’animal se’n sentí molt alleujat, el felí, feta la bona obra, li digué:

“-No vull deixar sense premi la teva bona acció” (pp. 98-99) i li permet que li arranque un pèl del cap, pèl que li servirà d’agulla per a cosir.

Com a exemple, el jovenet aplega a una botiga de fuster i refà un espill partit i va adquirir bona fama. Però, com que s’acostava el dia de la reunió dels germans, fa camí.

Passa que, quan el germà tercer era prop d’una masia, veu que la carrossa del rei i de la reina s’havia trencat i que no podien continuar. Ara bé: el monarca l’autoritza per a reparar-la i el noi, de seguida, ho cus.

“El rei li féu un gran present i prosseguí el seu viatge” (p. 100).

En relació amb el germà més petit de tots (el quart), es troba amb una roca, amb un riu i amb un arbre, tres detalls femenins: la força, l’aigua i la mare.

En aquella cova, vivien lladres, amb qui es troba posteriorment. I, com que ell vol aprendre i el cap de colla li proposa ajuntar-se amb ells i li diu a què es dediquen, el minyó li afig que accepta el pacte (p. 103). A banda, l’home contà a la resta “que era un nou company.

El noi, que tenia bon caràcter, es féu estimar de tots aquells (…) sortia sempre amb ells i aprenia totes les coses que feien els altres i, en alguna ocasió, el cap de colla li havia dit que havia sortit mestre” (p. 104). Adduirem que la consideració cap al noi connecta amb els gremis, els quals encara existiren durant bona part del segle XIX, centúria en què nasqué Valeri Serra i Boldú.

A la fi del relat sobre el quart dels fills, un dia digué als escurabutxaques que se’n volia anar perquè tenia convingut un acord amb els altres germans i “el van creure i no s’oposaren que fes camí” (p. 104). I, així, altra vegada es plasma la germanor matriarcal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis i estudiosos que agraeixen i que recompensen l’altruisme

General, , ,

Una altra contarella arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), la qual figura en el llibre “Aplec de rondalles”, en què copsem trets matriarcals i que, igualment, és pareguda a una de la tradició basca (exposada en l’obra “El matriarcalismo vasco”, pp. 53-55), és “Els quatre germans que se surten de tot”. Com a semblances, el 8 d’octubre del 2025, després de llegir-ne l’èuscara, trobí 1) que l’heroi és col·lectiu i que rep una bona consideració, una recompensa, 2) els personatges (en el basc, astrònom, sastre, caçador i lladre; en el català, uns estudiosos d’ulleres, cosidor, caçador i lladre) i 3) que es premia el paper que cada u podria fer al conjunt.

En aquesta contalla, un home ja vell i que tenia quatre fills els reuneix i els diu: “aneu-vos-en allí on millor us sembli i treballeu de valent.

L’endemà, els quatre germans (…); en arribar a un punt on hi havia quatre camins, es van deturar i el germà més gran va dir:

-Mireu, germans meus: aquí hi ha quatre camins; que cada un de nosaltres emprengui per un camí diferent i, al cap d’un any, ens hem de tornar a reunir aquí mateix i anar a veure tots plegats el nostre pare” (p. 90).

El primer, durant el trajecte, es troba amb detalls vernacles i femenins (p. 91): herbes, arrels, una font (la dona), l’ombra d’un arbre, un saltant d’aigua, una riera, unes petxines (això és, vulves) i una soca d’arbre (la fortalesa i la maternitat).

Quan ja era en un banc desembutxacant petxines (acollidor també en lo sexual), “veu que se li acosta una colla de senyors, al davant dels quals n’hi anava un, de tot mudat” (p. 92), qui li diu que era benvingut a la terra del Rei Trist i que, “Si us digneu venir amb nosaltres, us acompanyarem al palau” (p. 92).

Cal dir que, com en la narració basca, els originaris no obliguen el nouvingut. En semblança amb els astrònoms èuscars, qui ha rebut el primer fill li comenta que “És vaticinat que s’acabarà la tristesa del nostre rei de seguida que arribi al seu reialme un estranger amb les perles meravelloses. I, segons els nostres estudis, aquestes que teniu a la vora són les que duran l’alegria al nostre rei i la felicitat al nostre poble” (pp. 92-93).

Llavors, el xicot ho pacta i “es disposà a deixar-se conduir a la presència del rei.

Tot el poble que, a poc a poc, havia acudit a la plaça, volgué acompanyar-lo al palau reial.

(…) Quan el noi estigué davant del monarca, aquest l’abraçà i el conduí a fer-lo seure al seu tron.

I li digué:

(…) -Et trobes en el país on es fabriquen les ulleres meravelloses i no t’hem sabut veure. (…) Les ulleres de llarga vista (…), per lluny que sigui una persona, se la veu a través de viles, de boscos i de muntanyes” (p. 93).

Com podem veure, els autòctons agraeixen els qui fan bé pel seu Poble, ací, mitjançant material que pot salvar el monarca i, de pas, el regne. Això lliga amb l’arquetip del rei, puix que, per exemple, simbòlicament, quan hi ha un regnat democràtic i amb bones relacions entre el sobirà i la resta, hi ha bones collites: ací, es manifesta en la tristor. I, per una altra banda, l’esperit comunitari (el vincle entre els estudiosos i els altres habitants i el rei) ajuda a adobar el terreny, el salvaguarda, en lloc d’optar per abandonar-lo.

No debades, el folklorista indica que “Es va commemorar l’arribada d’aquell foraster que dugué l’alegria al rei i a tot el reialment, i tot foren obsequis per al jove” (p. 94).

Finalment, el rei, com a compensació, diu al xicot que demanàs lo que volgués, que li seria concedit. Aleshores, el noi opta per unes ulleres i, en línia amb la psicologia del sobirà, els millors marxants d’ulleres li donen la millor i el minyó, d’allí estant, respon al monarca:

“-Són una meravella: m’heu fet saber que tots els meus germans són vius” (p. 95) i “anà a reunir-se amb els altres germans” (p. 95).

En altres paraules, el rei (qui li ha fet costat) i el xic regracien el paper que ha fet l’altra part, un fet que connecta amb la tradició matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas a la jovenesa, esperit comunitari i agraïment

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El marit se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: el pare li donarà el fill el dia que el noi faça vint anys.

Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:

“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?

-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.

Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:

-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.

Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la muller i mare.

En la segona part del relat, el pare i el xiquet travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.

Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.

En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver realitzat el ritu de pas de xiquet a jove.

Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):

“-Mira, tu, lleó: esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, tots els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.

Trobaren tan encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.

A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la marona amb el nen de pocs anys.

En la quarta part, el minyó aplega a l’indret a què es dirigia i hi “troba la noia petita, que l’esperava i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).

Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.

En l’apartat cinqué, el minyó i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven i receptives, esperit comunitari i agraïment

General, , , , , ,

Prosseguint amb rondalles en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, també capim el matriarcalisme en la narració “El gat del gegant”. Un dia, una mare diu a dues filles que vagen a per llenya. Entremig, se’ls apareix un gegant i els diu que, si accepten viure amb ell, no hauran de treballar en la casa bonica i que “l’única feina que tindreu, el fer sopes al gat.

Però la petita no hi volgué anar, només la gran” (p. 35), com en molts relats en què la
filla més xicoteta és la més eixerida i no segueix la temptació.

Ja en la casa, el gegant diu al gat (el qual, al llarg del relat, podria simbolitzar una dona) que la jove li farà les sopes.

Passa que un dia no li la fa com cal. Llavors, el felí ho diu a l’home i ell unta el coll de la jove i resta encantada (pp. 35-36).

Ara bé: com que el tità no tenia qui li fes els menjars, se’n va a cercar la germana petita. Així, quan ja vivia un temps en la casa, la noia demana al gat per la seua germana “i el gat no li ho volia dir; però, a l’últim, li ho va donar entenent i li diu” (p. 36) que és en una cambra.

Aleshores, com que el felí accepta acompanyar la xica i dir-li com alliberar la germana gran, es fa lo que vol la dona: “entra a dintre i veu la seva germana encantada i la cambra tota plena d’encantats” (p. 37).

En acabant, l’al·lota salva la germana i la resta d’encantats: “La noia agafa l’ampolla i una ploma i unta el coll de la seva germana i, després, dels altres encantats, i tots van tornar a viure” (p. 37).

Tot seguit, el gat, com si fos una fada, diu a la jove (i als qui hi havia en la cambra) què han de fer per a alliberar-se del gegant.

En el passatge següent, quan feien camí, copsen una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per repartir-se un conill. Nogensmenys, com que tots (els humans i els animals) ouen el tità, decideixen fer lliga i matar el gegant. Per això, la formiga els diu “Digueu: ‘¡Déu formiga!’”; l’àguila, “¡Déu àliga!”; i el lleó, “¡Déu lleó!” (p. 38).

Finalment, encara que aplega el gegant, com que no els veu i cada una de les persones s’havia transformat, “tots plegats van esmicolar el gegant.

Mort que va ser, tots ells van tornar persones altra vegada” (p. 38) i, com a agraïment col·lectiu cap a la germana petita, “el palau del gegant va ser per a aquella noia que els havia desencantat; i ella se n’hi va anar amb sa mare i amb sa germana” (p. 38).

Per consegüent, la filla xicoteta no castiga la major i, ben mirat, com en altres rondalles, dóna hospitalitat a sa mare (i ací, a més, a la germana gran).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Bartomeu Barceló i Tortella, la gratitud i el diàleg entre la dona i la Mare

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, del poeta mallorquí Bartomeu Barceló i Tortella i publicada en 1918, mare i fill fan camí cap a Nostra Senyora:

“¡Ales ella em donà d’humil poeta

I ales d’arcàngel li daria jo!

Vella d’aital faisó les creus l’han feta

Que m’evoca a l’antiga Capelleta,

                I, ¡ai! la ‘gaveta’.

Perquè li caven els retrucs del cor”.

 

 

És a dir: la mare ha emparat i ha encoratjat el fill quan ell s’ha dedicat a la poesia; i ara, com a agraïment a la mareta, l’escriptor no l’abandona, sinó que l’acompanya allà on va ella.

En els versos posteriors, l’autor mena el missatge a Nostra Senyora, a qui diu que, en els pitjors moments i tot, Ella és la Mare de la dona i que li fa de sopluig:

“¡Ah, Verge! Com vos mira… Sou, per a ella,

Vida i encís que informa el seu anhel,

Vibrant, com plena d’ales d’una estrella,

Sembla vos torra el foc de sa parpella,

                ¡Vos troba bella!

Com a nit bruna qui floreix l’estel”.

 

Així, copsem que la mare de l’escriptor enllaça amb la Mare de Déu, perquè això també fa que la seua vida tinga seny (li dóna ales, la troba garrida i, ben mirat, aquest nexe predomina en la foscor de la nit, associat a la bellesa).

Tot seguit, Bartomeu Barceló i Tortella reflecteix un diàleg entre la Regina i la dona i exposa detalls de la personalitat de sa mare (com ara, la senzillesa i la garridesa) junt amb 1) el paper maternal que han fet ambdues i 2) el fet que la vida (el fill ara prou dedicat al gai saber) ha sorgit de la terra (ací, de Nostra Senyora) i 3) ja és adult, mentres que ella s’acosta cap a l’ocàs (és a dir, simbòlicament, viu en la tardor):

“¿Se us ha oblidada ja de la fatiga?

Resa, talment creàs l’oració.

Té l’aire humil de la dorada espiga

I és sublim com el cim. Amb veu amiga,

                Perquè vos diga:

‘Vós, Vós me l’heu tornat el meu fillol!’.

 

‘El vostre, sempre, és el mateix, Senyora;

Però el meu s’és fet gran. ¡Si fos petit!

Recordau? Com a una hòstia encantadora,

L’enlairava i sentia’m voladora

             Cap a l’Aurora…!

I avui… el temps m’alloma[1]i cau la nit’”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Trencar (o cruixir) els lloms.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïments a monitores, a padrins de noces i a dones fortes i que fan valença

General, , , , , , , ,

Un altre poema en què capim el tema de la gratitud és “Gràcies Janina” (p. 92), plasmat per a una monitora, en posar

“Gràcies Janina, per les teves classes

gràcies Janina, pel temps dedicat,

gràcies per fer-nos sentir més joves

i l’any que ve t’esperem de bon grat”.

 

 

Un poc després, en el mateix llibre, el copsem en “Per tu, Paqui” (p. 94), fet per encàrrec d’un padrí de noces, quan un xicot diu

“Tu em vas apadrinar

en la pila baptismal,

jo avui faig el mateix

en l’enllaç matrimonial.

 

Rep doncs aquest present

amb tota cordialitat,

(…) us desitjo benaurança,

i felicitats per vostra unió!”.

 

 

Una altra composició de la mateixa corda, i en què es capta molt, és “A la nostra mare” (pp. 107-108), versos en què, a més, apareixen molts trets que empiulen amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Jo voldria una paraula

que servís d’agraïment,

a la mare que ens estima

amb un cor sempre content.

 

Amb empenta decidida

vas saber tirar endavant” (p. 107)

 

i afig que

“Caminant al costat nostre

amb constant dedicació (…).

Ens portares a l’escola

a La Vall, per estudiar,

planejat, junt amb el pare

per tenir un bon demà”.

 

És a dir: la dona acompanya els fills, ella ha tractat amb el marit on calia que estudiassen els fills i, al capdavall, la seua proposta ha anat avant.

A banda, la filla li diu 

“de la mestra que ha sorgit,

i amb la Núria i la Cristina

som tres noies de profit”.

 

 

En acabant, els versos plasmen detalls en nexe amb les arrels:
“Te’n recordes a Montcada,

amb el pare festejant?

Ara jo l’arrel segueixo

i la família va augmentant.

 

Aquest any, ja t’he fet àvia

(…) i també he fet tietes

amb deliri pel nebot”.

 

 

Després, inclou la tercera generació (els néts):

“Avui, estem al volt de taula

celebrant el casament,

i el bateig del nostre IÑAKI

perquè creixi dolçament”.

 

No debades, com a agraïment, exposa mots que connecten amb dones del primer quart del segle XX:

“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

per tot el que ens has donat,

per la força i el coratge

que sempre has demostrat”.

 

 

Finalment, figura el tema de la maternitat, de la mare protectora, qui, com altres persones, fa valença:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

Per aquest recolzament,

tan de bo! Jo pugui fer-ho

cada dia somrient.

 

I també dono les gràcies

als amics i familiars,

tot donat suport i ajuda

sempre sou al seu costat”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Pedagogia matriarcal i dones agraïdes, amb humanisme i educadores

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de l’agraïment en poemes de literatura matriarcal, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, figura en la composició “Recollint seva llavor” (p. 50), quan, escrivint sobre Miquel Bosch i Jover (1900-1960), diu que

“És fill de la centúria

en Miquel Bosch i Jover,

ensenyant pedagogia

gran poeta arribà a ser. 

 

De petit ja l’admiraven

quan cantava un rodolí,

arrels que ja brotaven

del seu poble calderí.

 

Anhelava la poesia (…).

Artés galant li dedica

un institut per monument,

sa llavor que fructifica

i s’escampa com el vent.

 

Entre línies de dolcesa

recollint seva llavor”

 

 

i, així, plasma la influència que ha tingut en persones de la vila i de diferents generacions.

Un altre poema, en el mateix llibre i en relació amb el tema, és “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 80), escrit amb motiu del seu retir, en què copsem trets matriarcalistes:

“Tan sols la persona que neix bondadosa

és bona persona per la professió,

(…) amb un treball noble, de vocació.

 

Amb un munt d’històries sobre les espatlles

que estan enllaçades en un gran lligam,

(…) tu has estat bàlsam pel nostre reclam (…)

i cada dia sempre ple de gent,

amb el teu tracte gentil i amable

tothom en sortia més que content”.

 

 

Per tant, l’autora trau detalls que tenen bona acollida en els Pobles matriarcalistes: per exemple, la bonhomia, la noblesa i la benevolència.

 Més avant, la poetessa de Monistrol de Calders indica que

“has fet de psicòleg o qualsevol branca

(…) hem comptat sempre d’un magnífic puntal,

el teu suport ferm ha estat gran ajuda”.

 

 

Al capdavall, es reflecteix la gratitud, en adduir que

“Per la teva paciència, moltes gràcies!

moltes gràcies per la cordialitat!

moltes gràcies et diem amb abraçada!

moltes gràcies per la teva humanitat!”.

 

 

Uns altres versos en aquesta línia i en aquest ramell de poemes són els de la composició “Molts gràcies Paquita” (p. 88), ací, en relació amb l’educació, en què exposa

“Voldríem expressar belles paraules

complaents amb caliu i agraïment,

per lloar una feina dins les aules

de molts anys dedicats a ensenyament.

 

(…) ensenyant les matèries amb saviesa

I educant els alumnes de l’Esqueix.

 

Ara toca recollir-ne la sembrada

tot gaudint de bona jubilació,

tots plegats t’enviem una abraçada”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho posa la qüestió de l’ensenyança i la de l’educació, dos temes que tenen punts en comú.

Finalment, l’escriptora empra vocabulari del camp, de la terra, el qual empiula amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Poemes a ancians de residències, amb agraïments, realistes i que lliguen

General, , , , , , , , ,

Els vells en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb composicions en què el tema principal són els ancians (u dels pilars més importants del Pobles matriarcalistes), direm que, en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, en què inclou versos escrits entre el 2000 i el 2019 i a què accedírem per generositat de l’autora, el capim (i acollint també alguns trets que tenen a veure amb la infantesa) en el poema “Maduresa”, el qual plasma exposició i agraïment. En primer lloc, posarem que, com ens indicava l’escriptora en un correu electrònic que ens envià el 20 de març del 2025, “El vaig fer i recitar per als avis en una residència”. Diu així:
“Madura és l’edat en què hom acumula

maduren els anys del temps que se’n va,

madura el somriure de cada mirada

que emplena de goig l’avui i el demà.

 

L’art d’envellir es desperta a l’albada

quan neix un nou dia serè i tranquil,

gaudint de la força i salut generosa

amb brins d’esperança alegre i gentil.

 

No importa ser lent de mans tremoloses

que vibren i es mouen com fulles al vent,

ensenyen que un dia premien amb força

quan abraçaven un dolç sentiment.

 

No importen les cares de pell arrugada

l’empremta forjada d’esforç i suor,

mostren l’exemple de lluita guanyada

d’un treball digne d’admiració.

 

No importen els ulls sentint-los vidriosos

quan es marceixen amb aigua d’enyor,

les gotes salobres que besen la galta

les omplen de vida, de llum i d’amor.

 

Passen els anys i em sento estimada

comptant les estrelles que brillen al cel,

quan bufi el vent fort, se’m despleguin les ales

per anar a veure la llum d’un estel”.

 

Com podem captar, en més d’un passatge, la poetessa combina la vellesa amb trets que poden evocar-nos la flor de la vida: el somriure del nen, el goig, l’esperança joiosa, la dolçor afectiva…

Igualment, en els darrers versos, també es reflecteix la confiança en el demà (encara hi ha llum estel·lar) i, altrament, se senten acollides, com el nét o com el jove que, en diferents moments, s’acosta als majors i els abraça.

Un altre poema dedicat a ancians, extens i més bé centrat en el paper que ells fan en la vida, és “Als avis d’Artés” (p. 83), en la mateixa obra:
“Aquesta tarda farem germania

 a la Residència d’avis d’Artés,

i omplir-vos de goig recitant poesia

amb un gran somriure ara i després.

 

D’aquesta casa en sou la miroia

perquè serà avui un dia especial,

oïu amb delit els càntics de joia

pel vostre esperit serà un bon regal.

 

Valorem molt la vostra saviesa

que es va transmetent de pares a fills,

sou un mestratge de bona tendresa

amb uns caràcters planers i senzills”.

 

Sobre el tema de la tendror i del tarannà, partint de les meues vivències (molts dies a l’any entre el 2009 i molt avançat el 2011 i posteriorment), diré que, sobretot, abundava en persones (tant hòmens com dones, fossen catalanoparlants, fossen castellanoparlants) nascudes abans de 1930. I, més encara, entre els qui, en el moment d’escriure aquestes línies (26 de març del 2025), tenen més de noranta anys (en conec quatre amb qui em relacione per Internet, per Facebook…):

“L’empremta vivent de vostra experiència

d’arrugues marcades sobre la pell,

pel treball fet farcit de paciència

de mica en mica n’heu fet un ramell.

 

Les bosses dels ulls de vostra mirada

estan emplenades d’aigua d’enyor,

gotetes salobres que al nàixer l’albada

es converteixen en glòbuls d’amor.

 

Aquesta llar us acull generosa

sempre tot a punt, no us falta mai res,

us cuiden i us reguen com la mimosa

són bons jardiners de gran interès.

 

Us donem gràcies amb franca harmonia

unint aquests llaços d’acolliment,

volem desitjar-vos pau i alegria

amb una ovació d’aplaudiment”.

 

 

Finalment, adduirem que, si fa no fa, cap a l’any 1991, jo formava part d’un orfeó juvenil que hi havia en Aldaia (una vila de l’Horta de València) i que un dia anàrem a una residència de majors a cantar-los. Abans d’acomiadar-los, amb eixe somriure de qui és agraït amb qui li ha donat part de sa vida i ha fet possible una connexió amb la jovenesa, una dona d’uns seixanta anys demanà als retirats (la gran majoria, dones) si sabien alguna cançó. I… sí: n’hi havia una que les unia. Llavors, encara que no sigues del mateix ram musical (en preferències), en senyal de gratitud, calles i, anys a venir, evoques el somrís i el lligam: en aquest cas, entre jóvens, adults (si més no, dues dones) i ancians.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïment als majors, als néts i sexualitat i educació matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb poemes de literatura matriarcal escrits per Rosa Rovira Sancho en el seu llibre “Poemes 2000/2011”, es plasma en la composició “Festegem tots aquest dia” (p. 55), dedicada a l’avi Ramon. Cal dir que, al meu coneixement, és d’agrair versos en què es considera positiva la tasca i el paper que fan els majors, no sols a la família, sinó a més persones. Diu així:

“Festegem tots aquest dia,

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món.

Vas conéixer una Rosa

que plantares al jardí.

D’eixa flor tan generosa

tres poncelles van florir.

 

Tres floretes eixerides

que perfumen el camí,

que amb empentes i embranzides

vas trescant cada matí.

Les noietes estimades

la família han augmentat,

i les noies poncellades

tres estels ja ens han donat.

 

Són tres néts meravellosos

(…) que enalteixen molt joiosos

aquest àpat tant gentil.

Un convit de gentilesa

per un avi jubilat,

i un bon sou per la vellesa

que amb suor se l’ha guanyat.

 

Per molts anys en aquest dia

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món”.

 

Com podem veure, per una banda, la poetessa destaca el paper obert i la facilitat del padrí per a afavorir l’harmonia en el grup. A més, potser pel tarannà pacient i constant de l’home (el qual estaria en nexe amb la figura del jardiner, qui, a banda, és realista com el llaurador), enllaça amb el resultat positiu de la convivència amb la seua dona: tres filles despertes, lleugeres i amb molta espenta, tres trets, més d’una vegada, associats a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, amb la maternitat de la segona generació, n’han vingut tres néts, els quals fan bona lliga en l’entorn familiar i amb l’avi Ramon.

Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme català, l’escriptora en trau un detall: la cultura del treball, que no la de viure de baldraga, ni la d’esperar colps de sort (com ara, tocant una creu o deixant que els polítics siguen els qui determinen el futur de la terra i de les persones, fet que no exclou que hi haja bona avinença entre ambdues parts).

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho exposa un agraïment al padrí, mitjançant el record d’un fet important en la vida: ser una persona que, allà on va, tendeix a aportar joia de viure.

Per consegüent, no es tracta d’un poema ple d’honors i de reconeixements formals, sinó, en què, a través de mots senzills i accessibles, empiula l’home amb els altres.

Una altra composició en què captem l’ancianitat, això sí, en nexe amb la celebració de les noces d’or, és “Cinquanta anys” (p. 71), escrita en la mateixa obra. En destaquem un tret que figura en molts poemes seus: el mot “responsable”, unit a les persones lliures, perquè no deleguen en ningú i participen en els afers. En posem la major part:

“Cinquanta anys han passat des d’aquell dia!

Un enllaç us unia en casament,

va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment.

 

El gran SÍ, fou el peu de la confiança

per seguir un camí amb il·lusió,

les filles han estat la benaurança

de l’alba que va obrir vostre horitzó.

 

Caminant heu omplert la fondalada

amb cinc néts, d’un amor gratificant,

esdevenint amb goig l’edat daurada

amb dos cors connectats i bategant”,

 

 

és a dir, amb dues persones que s’estimen entre elles i que fan bona pasta. És més: com si fossen tres llavors colgades en el camp (el qual simbolitzaria la vulva i, així, l’espai on ell les hauria inserides i d’on han nascut els néts).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)