Arxiu d'etiquetes: agraïment

Bartomeu Barceló i Tortella, la gratitud i el diàleg entre la dona i la Mare

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, del poeta mallorquí Bartomeu Barceló i Tortella i publicada en 1918, mare i fill fan camí cap a Nostra Senyora:

“¡Ales ella em donà d’humil poeta

I ales d’arcàngel li daria jo!

Vella d’aital faisó les creus l’han feta

Que m’evoca a l’antiga Capelleta,

                I, ¡ai! la ‘gaveta’.

Perquè li caven els retrucs del cor”.

 

 

És a dir: la mare ha emparat i ha encoratjat el fill quan ell s’ha dedicat a la poesia; i ara, com a agraïment a la mareta, l’escriptor no l’abandona, sinó que l’acompanya allà on va ella.

En els versos posteriors, l’autor mena el missatge a Nostra Senyora, a qui diu que, en els pitjors moments i tot, Ella és la Mare de la dona i que li fa de sopluig:

“¡Ah, Verge! Com vos mira… Sou, per a ella,

Vida i encís que informa el seu anhel,

Vibrant, com plena d’ales d’una estrella,

Sembla vos torra el foc de sa parpella,

                ¡Vos troba bella!

Com a nit bruna qui floreix l’estel”.

 

Així, copsem que la mare de l’escriptor enllaça amb la Mare de Déu, perquè això també fa que la seua vida tinga seny (li dóna ales, la troba garrida i, ben mirat, aquest nexe predomina en la foscor de la nit, associat a la bellesa).

Tot seguit, Bartomeu Barceló i Tortella reflecteix un diàleg entre la Regina i la dona i exposa detalls de la personalitat de sa mare (com ara, la senzillesa i la garridesa) junt amb 1) el paper maternal que han fet ambdues i 2) el fet que la vida (el fill ara prou dedicat al gai saber) ha sorgit de la terra (ací, de Nostra Senyora) i 3) ja és adult, mentres que ella s’acosta cap a l’ocàs (és a dir, simbòlicament, viu en la tardor):

“¿Se us ha oblidada ja de la fatiga?

Resa, talment creàs l’oració.

Té l’aire humil de la dorada espiga

I és sublim com el cim. Amb veu amiga,

                Perquè vos diga:

‘Vós, Vós me l’heu tornat el meu fillol!’.

 

‘El vostre, sempre, és el mateix, Senyora;

Però el meu s’és fet gran. ¡Si fos petit!

Recordau? Com a una hòstia encantadora,

L’enlairava i sentia’m voladora

             Cap a l’Aurora…!

I avui… el temps m’alloma[1]i cau la nit’”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Trencar (o cruixir) els lloms.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïments a monitores, a padrins de noces i a dones fortes i que fan valença

General, , , , , , , ,

Un altre poema en què capim el tema de la gratitud és “Gràcies Janina” (p. 92), plasmat per a una monitora, en posar

“Gràcies Janina, per les teves classes

gràcies Janina, pel temps dedicat,

gràcies per fer-nos sentir més joves

i l’any que ve t’esperem de bon grat”.

 

 

Un poc després, en el mateix llibre, el copsem en “Per tu, Paqui” (p. 94), fet per encàrrec d’un padrí de noces, quan un xicot diu

“Tu em vas apadrinar

en la pila baptismal,

jo avui faig el mateix

en l’enllaç matrimonial.

 

Rep doncs aquest present

amb tota cordialitat,

(…) us desitjo benaurança,

i felicitats per vostra unió!”.

 

 

Una altra composició de la mateixa corda, i en què es capta molt, és “A la nostra mare” (pp. 107-108), versos en què, a més, apareixen molts trets que empiulen amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Jo voldria una paraula

que servís d’agraïment,

a la mare que ens estima

amb un cor sempre content.

 

Amb empenta decidida

vas saber tirar endavant” (p. 107)

 

i afig que

“Caminant al costat nostre

amb constant dedicació (…).

Ens portares a l’escola

a La Vall, per estudiar,

planejat, junt amb el pare

per tenir un bon demà”.

 

És a dir: la dona acompanya els fills, ella ha tractat amb el marit on calia que estudiassen els fills i, al capdavall, la seua proposta ha anat avant.

A banda, la filla li diu 

“de la mestra que ha sorgit,

i amb la Núria i la Cristina

som tres noies de profit”.

 

 

En acabant, els versos plasmen detalls en nexe amb les arrels:
“Te’n recordes a Montcada,

amb el pare festejant?

Ara jo l’arrel segueixo

i la família va augmentant.

 

Aquest any, ja t’he fet àvia

(…) i també he fet tietes

amb deliri pel nebot”.

 

 

Després, inclou la tercera generació (els néts):

“Avui, estem al volt de taula

celebrant el casament,

i el bateig del nostre IÑAKI

perquè creixi dolçament”.

 

No debades, com a agraïment, exposa mots que connecten amb dones del primer quart del segle XX:

“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

per tot el que ens has donat,

per la força i el coratge

que sempre has demostrat”.

 

 

Finalment, figura el tema de la maternitat, de la mare protectora, qui, com altres persones, fa valença:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

Per aquest recolzament,

tan de bo! Jo pugui fer-ho

cada dia somrient.

 

I també dono les gràcies

als amics i familiars,

tot donat suport i ajuda

sempre sou al seu costat”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Pedagogia matriarcal i dones agraïdes, amb humanisme i educadores

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de l’agraïment en poemes de literatura matriarcal, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, figura en la composició “Recollint seva llavor” (p. 50), quan, escrivint sobre Miquel Bosch i Jover (1900-1960), diu que

“És fill de la centúria

en Miquel Bosch i Jover,

ensenyant pedagogia

gran poeta arribà a ser. 

 

De petit ja l’admiraven

quan cantava un rodolí,

arrels que ja brotaven

del seu poble calderí.

 

Anhelava la poesia (…).

Artés galant li dedica

un institut per monument,

sa llavor que fructifica

i s’escampa com el vent.

 

Entre línies de dolcesa

recollint seva llavor”

 

 

i, així, plasma la influència que ha tingut en persones de la vila i de diferents generacions.

Un altre poema, en el mateix llibre i en relació amb el tema, és “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 80), escrit amb motiu del seu retir, en què copsem trets matriarcalistes:

“Tan sols la persona que neix bondadosa

és bona persona per la professió,

(…) amb un treball noble, de vocació.

 

Amb un munt d’històries sobre les espatlles

que estan enllaçades en un gran lligam,

(…) tu has estat bàlsam pel nostre reclam (…)

i cada dia sempre ple de gent,

amb el teu tracte gentil i amable

tothom en sortia més que content”.

 

 

Per tant, l’autora trau detalls que tenen bona acollida en els Pobles matriarcalistes: per exemple, la bonhomia, la noblesa i la benevolència.

 Més avant, la poetessa de Monistrol de Calders indica que

“has fet de psicòleg o qualsevol branca

(…) hem comptat sempre d’un magnífic puntal,

el teu suport ferm ha estat gran ajuda”.

 

 

Al capdavall, es reflecteix la gratitud, en adduir que

“Per la teva paciència, moltes gràcies!

moltes gràcies per la cordialitat!

moltes gràcies et diem amb abraçada!

moltes gràcies per la teva humanitat!”.

 

 

Uns altres versos en aquesta línia i en aquest ramell de poemes són els de la composició “Molts gràcies Paquita” (p. 88), ací, en relació amb l’educació, en què exposa

“Voldríem expressar belles paraules

complaents amb caliu i agraïment,

per lloar una feina dins les aules

de molts anys dedicats a ensenyament.

 

(…) ensenyant les matèries amb saviesa

I educant els alumnes de l’Esqueix.

 

Ara toca recollir-ne la sembrada

tot gaudint de bona jubilació,

tots plegats t’enviem una abraçada”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho posa la qüestió de l’ensenyança i la de l’educació, dos temes que tenen punts en comú.

Finalment, l’escriptora empra vocabulari del camp, de la terra, el qual empiula amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Poemes a ancians de residències, amb agraïments, realistes i que lliguen

General, , , , , , , , ,

Els vells en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb composicions en què el tema principal són els ancians (u dels pilars més importants del Pobles matriarcalistes), direm que, en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, en què inclou versos escrits entre el 2000 i el 2019 i a què accedírem per generositat de l’autora, el capim (i acollint també alguns trets que tenen a veure amb la infantesa) en el poema “Maduresa”, el qual plasma exposició i agraïment. En primer lloc, posarem que, com ens indicava l’escriptora en un correu electrònic que ens envià el 20 de març del 2025, “El vaig fer i recitar per als avis en una residència”. Diu així:
“Madura és l’edat en què hom acumula

maduren els anys del temps que se’n va,

madura el somriure de cada mirada

que emplena de goig l’avui i el demà.

 

L’art d’envellir es desperta a l’albada

quan neix un nou dia serè i tranquil,

gaudint de la força i salut generosa

amb brins d’esperança alegre i gentil.

 

No importa ser lent de mans tremoloses

que vibren i es mouen com fulles al vent,

ensenyen que un dia premien amb força

quan abraçaven un dolç sentiment.

 

No importen les cares de pell arrugada

l’empremta forjada d’esforç i suor,

mostren l’exemple de lluita guanyada

d’un treball digne d’admiració.

 

No importen els ulls sentint-los vidriosos

quan es marceixen amb aigua d’enyor,

les gotes salobres que besen la galta

les omplen de vida, de llum i d’amor.

 

Passen els anys i em sento estimada

comptant les estrelles que brillen al cel,

quan bufi el vent fort, se’m despleguin les ales

per anar a veure la llum d’un estel”.

 

Com podem captar, en més d’un passatge, la poetessa combina la vellesa amb trets que poden evocar-nos la flor de la vida: el somriure del nen, el goig, l’esperança joiosa, la dolçor afectiva…

Igualment, en els darrers versos, també es reflecteix la confiança en el demà (encara hi ha llum estel·lar) i, altrament, se senten acollides, com el nét o com el jove que, en diferents moments, s’acosta als majors i els abraça.

Un altre poema dedicat a ancians, extens i més bé centrat en el paper que ells fan en la vida, és “Als avis d’Artés” (p. 83), en la mateixa obra:
“Aquesta tarda farem germania

 a la Residència d’avis d’Artés,

i omplir-vos de goig recitant poesia

amb un gran somriure ara i després.

 

D’aquesta casa en sou la miroia

perquè serà avui un dia especial,

oïu amb delit els càntics de joia

pel vostre esperit serà un bon regal.

 

Valorem molt la vostra saviesa

que es va transmetent de pares a fills,

sou un mestratge de bona tendresa

amb uns caràcters planers i senzills”.

 

Sobre el tema de la tendror i del tarannà, partint de les meues vivències (molts dies a l’any entre el 2009 i molt avançat el 2011 i posteriorment), diré que, sobretot, abundava en persones (tant hòmens com dones, fossen catalanoparlants, fossen castellanoparlants) nascudes abans de 1930. I, més encara, entre els qui, en el moment d’escriure aquestes línies (26 de març del 2025), tenen més de noranta anys (en conec quatre amb qui em relacione per Internet, per Facebook…):

“L’empremta vivent de vostra experiència

d’arrugues marcades sobre la pell,

pel treball fet farcit de paciència

de mica en mica n’heu fet un ramell.

 

Les bosses dels ulls de vostra mirada

estan emplenades d’aigua d’enyor,

gotetes salobres que al nàixer l’albada

es converteixen en glòbuls d’amor.

 

Aquesta llar us acull generosa

sempre tot a punt, no us falta mai res,

us cuiden i us reguen com la mimosa

són bons jardiners de gran interès.

 

Us donem gràcies amb franca harmonia

unint aquests llaços d’acolliment,

volem desitjar-vos pau i alegria

amb una ovació d’aplaudiment”.

 

 

Finalment, adduirem que, si fa no fa, cap a l’any 1991, jo formava part d’un orfeó juvenil que hi havia en Aldaia (una vila de l’Horta de València) i que un dia anàrem a una residència de majors a cantar-los. Abans d’acomiadar-los, amb eixe somriure de qui és agraït amb qui li ha donat part de sa vida i ha fet possible una connexió amb la jovenesa, una dona d’uns seixanta anys demanà als retirats (la gran majoria, dones) si sabien alguna cançó. I… sí: n’hi havia una que les unia. Llavors, encara que no sigues del mateix ram musical (en preferències), en senyal de gratitud, calles i, anys a venir, evoques el somrís i el lligam: en aquest cas, entre jóvens, adults (si més no, dues dones) i ancians.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïment als majors, als néts i sexualitat i educació matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb poemes de literatura matriarcal escrits per Rosa Rovira Sancho en el seu llibre “Poemes 2000/2011”, es plasma en la composició “Festegem tots aquest dia” (p. 55), dedicada a l’avi Ramon. Cal dir que, al meu coneixement, és d’agrair versos en què es considera positiva la tasca i el paper que fan els majors, no sols a la família, sinó a més persones. Diu així:

“Festegem tots aquest dia,

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món.

Vas conéixer una Rosa

que plantares al jardí.

D’eixa flor tan generosa

tres poncelles van florir.

 

Tres floretes eixerides

que perfumen el camí,

que amb empentes i embranzides

vas trescant cada matí.

Les noietes estimades

la família han augmentat,

i les noies poncellades

tres estels ja ens han donat.

 

Són tres néts meravellosos

(…) que enalteixen molt joiosos

aquest àpat tant gentil.

Un convit de gentilesa

per un avi jubilat,

i un bon sou per la vellesa

que amb suor se l’ha guanyat.

 

Per molts anys en aquest dia

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món”.

 

Com podem veure, per una banda, la poetessa destaca el paper obert i la facilitat del padrí per a afavorir l’harmonia en el grup. A més, potser pel tarannà pacient i constant de l’home (el qual estaria en nexe amb la figura del jardiner, qui, a banda, és realista com el llaurador), enllaça amb el resultat positiu de la convivència amb la seua dona: tres filles despertes, lleugeres i amb molta espenta, tres trets, més d’una vegada, associats a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, amb la maternitat de la segona generació, n’han vingut tres néts, els quals fan bona lliga en l’entorn familiar i amb l’avi Ramon.

Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme català, l’escriptora en trau un detall: la cultura del treball, que no la de viure de baldraga, ni la d’esperar colps de sort (com ara, tocant una creu o deixant que els polítics siguen els qui determinen el futur de la terra i de les persones, fet que no exclou que hi haja bona avinença entre ambdues parts).

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho exposa un agraïment al padrí, mitjançant el record d’un fet important en la vida: ser una persona que, allà on va, tendeix a aportar joia de viure.

Per consegüent, no es tracta d’un poema ple d’honors i de reconeixements formals, sinó, en què, a través de mots senzills i accessibles, empiula l’home amb els altres.

Una altra composició en què captem l’ancianitat, això sí, en nexe amb la celebració de les noces d’or, és “Cinquanta anys” (p. 71), escrita en la mateixa obra. En destaquem un tret que figura en molts poemes seus: el mot “responsable”, unit a les persones lliures, perquè no deleguen en ningú i participen en els afers. En posem la major part:

“Cinquanta anys han passat des d’aquell dia!

Un enllaç us unia en casament,

va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment.

 

El gran SÍ, fou el peu de la confiança

per seguir un camí amb il·lusió,

les filles han estat la benaurança

de l’alba que va obrir vostre horitzó.

 

Caminant heu omplert la fondalada

amb cinc néts, d’un amor gratificant,

esdevenint amb goig l’edat daurada

amb dos cors connectats i bategant”,

 

 

és a dir, amb dues persones que s’estimen entre elles i que fan bona pasta. És més: com si fossen tres llavors colgades en el camp (el qual simbolitzaria la vulva i, així, l’espai on ell les hauria inserides i d’on han nascut els néts).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ritus de pas, infantesa, agraïments i vellesa en poemes matriarcals

General, , , , , , , , ,

Una altra composició de l’obra “Poemes 2000/2011”, en què es plasma la maternitat i la infantesa, és “Nova llum” (p. 36), amb símbols que tenen a veure amb lo primaverenc (com ara, l’eixida del sol) i amb una dedicatòria:

“És l’albada d’un nou dia

car l’Aleix és batejat.

Tot creixent i anant fent via,

que eixa llum sigui la guia

que perduri al seu costat”.

 

 

Quant al vers sobre fer camí, ma mare m’ha dit en diferents ocasions un refrany sobre els xiquets, el qual deia un oncle seu: “La carn que creix, no para”.

En eixe seny, encara que, més aïna, ambientat en la festa de Nadal, en el poema “Ja voltegen les campanes” (p. 41), referit a la Nadala del 2003, la capim junt amb el desig de concòrdia, un tret que sol anar unit a la naixença:

“Es retorna a la infantesa

enyorant el temps passat,

recordant plens de tendresa

que l’Infant Jesús és nat.

 

Que la llum de l’establia

il·lumini el nostre entorn,

i ens uneixi amb harmonia

com aurora d’un nou jorn”.

 

Per tant, aquest nou dia podria evocar-nos el ressorgiment de la vida, en aquest cas, en els primers moments que el nen viu en contacte amb la mare i amb el món real.

Continuant amb la infantesa, però ben avançada, la poetessa enllaça amb el xiquet que pren la Primera Comunió, això és, que té uns nou anys: en “Avui és un jorn d’alegria” (p. 45). Afegirem que, en la segona estrofa i en la següent, fa com una mena d’homenatge i d’invitació perquè els altres també hi participen (al meu coneixement, per fer valença als qui van dedicades aquestes línies): 1) a una xiqueta (la innocència i la creativitat) i 2) a un ancià (l’experiència, la saviesa i lo ancestral), com se sol fer en les cultures matriarcalistes, puix que no sols s’interessen per la flor de l’edat i per la plenitud de la vida (tradicionalment, el jove i l’adult, respectivament), ni per una mena de jovenesa eterna:

“La Gemma un xic cofoia

avui fa la Comunió,

fem que no li falti joia

ni regals, ni la il·lusió.

 

Però avui hi ha una altra festa

per gaudir i per celebrar

el Joanito a cal Geroni

fa molts anys que hi va arribar.

 

Fa vuitanta primaveres

i no està gaire fumut,

el bastó se’l deixa a casa

i diu que viu la joventut”,

 

 

ja que l’home encara es conserva bé, fort (gens fotut, ací, “fumut”) i, igualment, l’autora li desitja llarga vida i li agraeix l’empremta (llavor) que ha deixat amb els anys, la qual, altrament, podria simbolitzar els fills i els néts:

“Qui dia passa any empeny

diu una dita riallera,

confiant de poder veure

la propera primavera.

 

Aquí tens al volt de taula

la llavor que has escampat,

i et desitgem tots plens de joia

PER MOLTS ANYS I FELICITAT” . 

 

Finalment, direm que l’endemà de plasmar aquests versos i què consideràvem que significaven, el 28 de febrer del 2025, l’autora en envià un correu electrònic en què deia “Desxifres i interpretes molt bé tot allò que he escrit. Molt agraïda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Jacint Verdaguer i Pobles agraïts

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Fruit i grana” (p. 37), sobre la comarca d’Osona i sobre el poeta i folklorista català Jacint Verdaguer (1845-1902), u dels impulsors del reviscolament de la llengua catalana:

“Que bella i formosa és la terra d’Osona,

bressol del poeta en Jacint Verdaguer,

nasqué a Folgueroles, morí a Barcelona,

d’orient a ponent incansable viatger”.

 

Així, primerament, passa per l’esmentada contrada, la considera garrida i, a banda, n’extrau el nom d’una persona que hi està vinculada i que féu molt per la terra catalana.

Després, afig que,

“En el Puigseslloses va cantar meravelles,

oferint el seu viure a l’amor diví,

cisellant poesia i cantant cançons belles,

el català i la Renaixença florí.

 

Davallant per les valls i remuntant carenes,

cercant el verger que inspirava el seu cor,

la mar i muntanya li ofegaren les penes,

d’argent omplí l’ànima i l’esperit d’or”.

 

És a dir, en l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, féu la seua primera missa (les meravelles) i, malgrat la seua relació amb la religió, també en té amb la terra i, així, s’acosta a lo tel·lúric, en lloc d’enfilar-se cap a l’ascetisme, ni cap a la religiositat mística. En eixe seny, això el porta a recórrer Catalunya i, de pas, a plasmar-la en poemes i en recopilacions sobre costums, tradicions, cultura ancestral aborígens…

Igualment, l’autora empiula de manera encertada l’argent (obagor, ànima, dona, terrenal) amb l’esperit (claror, ànim, home, celestial) i, per consegüent, captem un poeta realista i que viatja per on ell volia reportar-se per passar-ho a escrits.

Afegirem que Rosa Sancho Rovira, com si fos en senyal d’agraïment per part del Poble cap als qui s’han interessat per ells i ho han compost en paper o bé ho han fet públic (en eixos indrets o bé en uns altres) perquè la recollida no caiga en sac foradat, plasma uns versos en què enllaça la gent, el saber popular, la literatura i els bons resultats de la tasca de Jacint Verdaguer.

Finalment, podríem dir que són un exemple d’eixa mena de vasos comunicants entre l’Església catalana i el Poble català de què parla l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en la seua obra “Notícia de Catalunya”, en aquest cas, mitjançant la grana (ací, com a símbol de la llavor que cau en bona terra i fructifica):

“Les ales del cor voletegen per la història,

cultura i poemes per a joves i grans,

i els pobles l’honoren recordant-lo amb glòria,

que és fruit i és grana per a tots els catalans”.  

 

Adduirem que, el 26 de febrer del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Un dels nostres més grans poetes, si no el més gran, qui, en vida, no se’l va tractar gaire bé, però sí que crec que la història li ha fet justícia. Moltes gràcies i una forta abraçada, Lluís!!!!”. Sobre aquest comentari, Montserrat Cortadella ens envià un missatge l’endemà: “En Ricard te bastant raó, encara que discrepo un xic: ni en vida, ni mort, se li ha fet toot el que es mereix”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Cobles a Ontinyent”, el sentiment de pertinença a la terra i agraïment

General, , , , ,

En línia amb el sentiment de pertinença a la terra i amb música matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950 amb llicència eclesiàstica, l’autor, després de romandre un temps en Ontinyent (població valenciana de la comarca la Vall d’Albaida, en l’original, “Ontinient”), com a agraïment i, per si Salvador Giner (compositor valentí de la mateixa vila) es decidís a donar-hi música com ja havia fet en “Lo riu Túria” i en “La Festa del Poble”, li plasma uns versos (ací, adaptats).

Al llarg de la composició, exposa sobre aquesta ciutat, es reflecteix el sentiment esmentat i captem versos que tenen a veure amb les festes locals, amb obres socials, amb la gastronomia, amb els camps, amb viles de la mateixa comarca i, òbviament, la gratitud a Ontinyent.

De fet, com escriu en la introducció anterior al poema, “Totes i cada una d’aquestes pàgines [de l’obra sobre Massarrojos] foren concebudes i escrites en Ontinyent, (…) on les meues energies perdudes trobaren ambient propici on recuperar-se per a glòria de Déu i per a execució del somni dels meus dies: les ESTAMPES DE MASSARROJOS” (p. 445).

Diu així:

“Cobles a Ontinyent (Popular)

 

No n’hi ha terra com València,

ni poble com Ontinyent,

del Clariano amb sa ribera

entre Albaida i Bocairent.

 

En el poble d’Ontinyent,

n’hi ha una llum que mai s’apaga;

és l’angúnia del Cristo

en la lloma de Santa Anna.

 

Entre moros i cristians,

al Cristo, fins a l’Agost,

fan les festes tan brillants

com puguen ser en Alcoi.

 

Són festes de tro i soroll;

ací s’arma tal retumbo

que, el que no està sord del tot,

d’orelles, se’n va tarumbo.

 

Blanca com volva de neu

és la Verge Immaculada,

la que volten angelets

en riques andes de plata.

 

En blanques andes de plata,

en trono de pur argent,

descansa la Immaculada,

la patrona d’Ontinyent.

 

Del Pou Clar, amb aigua pura,

beu el poble d’Ontinyent;

i, de la Verge, l’albura,

del mal, apaga la set.

 

Tresor de vasta cultura

dels Franciscans al Col·lege,

l’esguarda la mirâ pura

de la Immaculada Verge.

 

De les xiques, el Col·lege,

que ens nomena la Puresa

té la flairor de les roses,

del gesmil i l’assussena.

 

Les monges de l’Hospital,

amb amples toques planxades,

són d’Ontinyent, caritat

que eixuga totes les llàgrimes.

 

En el per amunt del poble,

el Convent de Carmelites

és joier d’ànimes castes

per Jesucrist recollides.

 

Fronda de flors sempre vives,

lloc d’oració i penitències.

¡Convent de més Carmelites!

¡Verger deliciós de vérgens!

 

Són el Centre i la Niñez

i el Saló del Patronat,

obres cumbres d’Ontinyent,

dels nens i jóvens empar.

 

No hi ha terra com València,

ni poble com Ontinyent;

a la vora del Clariano,

se retracta en sa corrent.

 

Ontinyent, amb son contorn,

és terra de fantasia;

els millors melons del món

són els de la Baronia.

 

La Partida de Morera,

el poble de Fontanars,

els Alforins i l’Abella

són, d’Ontinyent, fills preclars.

 

Aires purs de serrania,

de pinar i de romer,

de timó i herba d’olives,

se respira en Ontinyent.

 

Manantial de la Salut

és l’aigua del Balneari;

els dolents, per sa virtut,

deixen de ser calendaris.

 

Com ramell de belles flors,

com les blanques palometes,

fruit del treballa i suors,

són d’Ontinyent les casetes.

 

En mobles, mantes, cadires,

veta i gèneros de punt,

mestres d’aixa i llepolies…,

a Ontinyent, no el pot ningú.

 

Per caçar, en Ontinyent,

n’hi ha centenars d’escopetes,

p’al turcàs i les perdius,

p’als tords, conills i les llebres.

 

Com final d’aquestes cobles,

¡VIXCA! vullc dir reverend.

A tot pulmó, fins exclame:

¡VIXCA EL POBLE D’ONTINYENT!” (p. 447).

 

“Albura”, en el llenguatge poètic, vol dir “blancor”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia festiva i esperit comunitari i matriarcal en Massarrojos

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la promulgació de les festes de Massarrojos, el rector que féu el poema es dirigeix als fills de la vila:

“Tots els fills d’este poble

que viuen fora

procuren que la festa

siga ben grossa,

perquè se tracta

de Déu i de la seua

volguda pàtria” (p. 95).

 

Sobre la paraula “pàtria”, direm que, com en l’Himne de la Coronació de Nostra Senyora dels Desemparats, el qual comença amb els mots “La Pàtria valenciana”, plasma el sentiment de pertinença a la terra i, explícitament, no s’identifica amb Espanya (això és, amb el nom modern de l’històric Regne de Castella i del resultat de la creació jurídica de l’Estat espanyol en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, en relació amb l’eixida del sol, posa

“Diana:

 

El dia clareja,

alceu-se, veïns,

i, al Rei de la glòria,

cantem-li victòria

casats i fadrins.

 

Quintet:

 

Tot el poble dominat

per un mateix sentiment,

crida i diu entusiasmat:

‘Siga, per sempre, alabat

el Santíssim Sagrament’” (p. 95).

 

Per tant, els versos poden evocar-nos cançons tradicionals valencianes, com aquella que diu “Xiquets i xiquetes, casats i fadrins”.

Nogensmenys, l’invitatori que addueix després, a Crist, com a Rei dominador del món, està en castellà i, a banda, connecta amb la cosmovisió castellana (l’afany de conquerir).

Ara bé, immediatament, en tornar al terreny (ací, a les festes de la vila), es plasma el matriarcalisme:

“Avís:

 

Una setmana de festes

va Massarrojos a fer:

Dilluns serà la més grossa,

al Santíssim Sagrament.

Dimarts, als Sants de la Pedra,

Sant Abdon i Sant Senén.

Dimecres, a Santa Bàrbara

i, en los tres dies següents,

la Puríssima, l’Assumpta

i, les ànimes, després” (p. 95).

 

Per consegüent, no sols les festes tenien lloc en estiu (l’estació que simbolitza la joventut), la meitat té a veure amb sants associats al camp i, en el cas dels Sants de la Pedra, a una part més del matriarcalisme català i mediterrani. Això, en un moment en què la gran majoria dels valencians es dedicava al camp i atorgava importància a lo festiu de línia comunitària i al vincle, igualment, amb persones d’altres poblacions:

“Quartetes:

 

Diu el campanar d’Alfara,

a la Torreta de Cuesta:

‘-En Massarrojos, fan ara,

segons jo veig, molta festa’.

I contesta el Miramar:

‘-Està el poble molt content

celebrant el Centenar

del Santíssim Sagrament’” (p. 96).

 

I és que, com afig en acabant,

“Quarteta:

 

Fa cent anys, bé se portà

i, ara, al present, molt rebé;

per això, sempre diré

‘¡Visca el poble de Montcada!’.

 

Data cèlebre:

 

El dia deu de setembre

de l’any mil huit-cents i sis

sigué, per a Massarrojos,

un dia gran i feliç,

puix vingué, des de Montcada,

amb lo poble, a residir

el Santíssim Sagrament

per a bé d’estos veïns” (p. 96).

 

Així, es reflecteix el tema de l’agraïment a qui ve de fora i, a més, fa un favor als de la vila de Massarrojos. Quant als mots “Montcada” i “Data”, en l’original, posa “Moncá” (per reproducció de la pronúncia popular) i “Fecha” (castellanisme).

Finalment, direm que, el mateix dia que plasmàvem aquesta part del llibre “Estampas de Masarrochos”, el 22 de gener del 2025, ma mare em parlà sobre el reportatge “Déu també parla valencià”, publicat en el 2024 pel canal televisiu valencià “à punt” (https://www.apuntmedia.es/documentals/video-deu-tambe-parla-valencia_134_1735200.htm), detall que m’evocava quan, en el 2004, Pere Riutort em donà una bossa de llibres (alguns, amb estudis sobre el parlar popular en el País Valencià) i copsàrem com podria incorporar-se part del vocabulari mitjançant aquestes fonts i, per això, prompte passàrem a cercar poesia i escrits en llengua catalana… que figurassen en els llibres de les festes patronals de la vila on jo vivia, Aldaia (l’Horta de València)…, és a dir, vinculats amb un punt més del folklore valencià vernacle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i hòmens amb esperit emprenedor, eixerits i molt oberts

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Pare Janàs”, recollida en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, la Marieta (la més jove de les germanes), altra vegada ha de fer una prova ordenada pel rei i, en línia amb lo matriarcal, ella “Va cridar el fuster i va fer una caixa de morts ben llarga (…); quan la va tenir, la va carregar dalt d’un ruquet i se’n va anar cap a casa del Pare Janàs” (p. 276). Com podem veure, ens trobem amb una dona amb molta espenta, forta i que, fins i tot, fa encàrrecs comercials, detall que reflecteix la realitat, per exemple, de dones nascudes abans de 1920: sovint, moltes activitats d’aquest tipus, les menaven dones.

Igualment, el relat exposa una dona eixerida i similar a personatges femenins en altres rondalles: és la part eixerida, un roder (com també la bacona respecte a un llop poca-solta, ja que la truja aconsegueix que ell no es menge els porquets i sí que acabe en un pou). Així, la Marieta li fa creure que era viuda, arran de la mort del seu marit, un home molt semblant al Pare Janàs:

“-Prou que podia ésser un parent vostre: per aquesta caixa, podeu veure que era molt més alt i cepat que vós.

(…) Baixeu i ho provareu”  (p. 277).

Més avant, la dona s’emporta el Pare Janás cap a cal rei i li’l presenta. “I aquell mateix dia es van casar i el rei va voler que el Pare Janàs fos el padrí de bodes” (p. 278).

Per consegüent, finalment, el monarca (que era de bon cor i recte) es decanta per la dona i no per un personatge masculí i, a més, en lloc de sacrificar-lo, li atorga un paper important, però no el principal.

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que apareix en l’esmentada obra de Joan Amades, és “La terra dels babaus”. Un pare tenia tres fills i reflecteix l’educació matriarcal i el tema del casament:

“-Fills meus: ja veieu que no tinc per mantenir-vos, ni res per donar-vos per dot. Us n’haureu d’anar pel mon a buscar ventura. A tots tres, us daré una cosa o altra, perquè tingueu un record de mi i, si us en sabeu valer i si sou prou eixerits, amb aquestes coses, podreu arribar a ésser rics. Us donaré el gall, el gat i els clemàstecs” (p. 280). O siga que el pare confia en la capacitat per a emprendre dels fills.

El germà gran aplega a una terra on “tothom anava vestit de negre” (p. 281) i, cada nit (moment del dia que empiula amb la figura de la dona), amb detalls de penitència i demanava que l’endemà eixís el sol. Llavors, el fill els canvia el gall i en fa fortuna i torna a casa.

Quant al germà mitjà, en una altra terra, “va preguntar què passava i un home molt vell, que era el més savi del poble, li ho va explicar” (p. 283) i el minyó va donar un gat per a que es menjàs el ratolí. Cal dir que, en aquest passatge, copsem la figura del gat (podríem relacionar-la amb la saviesa, per allò de “ser un gat vell”, en aquest cas, unida, a banda, amb l’ancià) i la del ratolí (“estar fet un ratolí”, això és, ser un eixerit).

Finalment, el germà petit, en un tercer indret, fa un pacte en què captem símbols femenins i matriarcalistes:  “l’hostaler n’hi va prometre una gerra de diners que tenia enterrada al celler” (p. 284). La gerra (atifell de recollida), la terra que aporta prosperitat (ací, sota terra, és a dir, en un lloc femení) i el celler (un punt interior) poden evocar-nos les sitges, amb una funció molt similar i, igualment, en nexe amb lo matriarcalista.

Al capdavall, els tres germans es troben en la casa i consideren que el pare havia pres una decisió encertada, “puix que, amb aquells tres dots de tan poc valor, havien trobat una gran ventura” (p. 285). Una invitació a acollir consells de persones més grans i, per descomptat, a espavilar-se i a l’esperit emprenedor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El títol de l’entrada, amb el femení en primer lloc, l’hem posat perquè el primer personatge de què tractem és una dona, no per cap acte en pro del feminisme institucional.

 

assemblea-pagesa-6f (1)