“La llegenda de les Dreugels”, dones fortes, protectores i que fan costat

General, , , ,

Una altra llegenda, en aquest cas, del Pirineu català i a què accedírem el 22 de novembre del 2024, és la que figura en l’entrada “LLEGENDES 2: La llegenda de les Dreugels” (https://muntanyesencantades.blogspot.com/2012/06/llegendes-2-la-llegenda-de-les-dreugels.html), en el blog “Muntanyes encantades”, plasmada per Elisenda Ortega (qui afig comentaris molt sucosos). Té a veure amb Oliana, un poble de l’Alt Urgell. L’autora, pintora, escriptora i mestra de restauració demana “’A qui no li han explicat una història, un conte, una llegenda relacionada amb la màgia i els poders d’algun ésser sobrenatural o d’algun element fantàstic del paisatge?

‘Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d’una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d’explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor què vols, la necessitat de saber qui som, d’on venim, les nostres arrels…’.

 (…) Així va néixer la llegenda de les Dreugels, una llegenda basada en la mitologia de l’Alt Urgell, d’unes ‘grans Dames’ que viuen al Castell d’Oliana des de temps immemorial i donen energia a tot aquell espai màgic, així com a la gent que visita el jardí del Castell buscant un espai on gaudir de pau i tranquil·litat. 

 Són esperits de la naturalesa i cuiden tot allò que creix, però també són entitats elementals de l’aire, el foc, l’aigua i la terra. No fa pas gaire temps, la gent depenia de la naturalesa i creien que el món estava ple d’esperits i que se’ls havia de respectar perquè els rius tinguessin peixos, els arbres fruites i els camps fossin fèrtils.

 Les Dreugels que dormen ajagudes entre les runes de l’antiga Oliana viuen sota les arrels dels arbres i es deixen transportar per l’Espunyola; a l’hivern, es vesteixen amb una llarga bata gris i estenen la boira per les terres adormides, portant-nos imatges del passat i del futur”.

Com podem veure, les Dreugels (el nom de les quals prové de mestallar Andreu i Àngels) estan associades al poder, possiblement, al que exercien les dones de la noblesa en els comtats catalans de l’Alta Edat Mitjana (com ara, dels segles IX-XI, tractats per la historiadora Teresa Vinyoles en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”), en què n’hi havia amb alts càrrecs i molt interessades, fins i tot, per la gent del poble, no sols pels del seu ram, i un matriarcalisme molt reflectit en la vida quotidiana.

A més, l’escriptora afig que donaven vida i cercaven un ambient pacífic i cordial en l’ambient, trets que empiulen amb lo indígena i, per descomptat, amb l’estil de governar en una família i de viure-hi, com molt bé es plasma en rondalles, en llegendes, en cançons i, a banda (i molt), en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

Igualment, les Dreugels desenvolupen un paper maternal (de protecció) i hi havia un respecte (no en el sentit d’obediència, sinó pel fet de tenir-les com una autoritat moral, més que política) i en nexe amb la Mare Terra, detall que les enllaçaria amb altres Pobles aborígens del món.

Quant a la frase sobre la dependència de la natura, al meu coneixement, les persones en depenem: la natura pot prescindir dels éssers humans, però no els éssers humans (ni els altres éssers) de la Mare Terra. Adduirem que les paraules de la pintora van unides a una actitud d’estima per lo terrenal, per lo maternal.

A més, quan diu que romanen tombades, ho connecta amb trets femenins: sota (baix), les arrels (la terra), els arbres (no toquen el cel, però sí lo tel·lúric), l’hivern (una de les dues estacions associades amb la dona, amb lo passiu), la son (terres adormides), l’evocació (els avis, els ancestres) i el futur (el naixement, el pas del dia més curt de llum de l’any, desembre, el mes de colgar les llavors d’on eixiran els fruits de les collites).

Després, Elisenda Ortega exposa el relat i, entre d’altres coses, diu

“La llegenda de les Dreugels:

Sabeu qui són les vertaderes sentinelles de la porta del Pirineu?

 Al jardí del Castell, hi viuen els follets i les Dreugels, que, amb la seva màgia, atrauen els animalons del bosc: isards, conills, ocells… Tots s’hi troben bé i retornen al jardí per gaudir de la seva pau i de la seva energia.

 Els follets del Castell tenen cura de les diferents necessitats del jardí en cada estació; la seva feina gairebé mai no s’acaba i només gaudeixen de descans durant les llargues nits de boira i gel”, és a dir, durant la part passiva del dia.

A continuació, la narració diu que “Les fades de la boira s’amaguen al fons dels llacs i entre les runes dels pobles abandonats. Al Castell d’Oliana, n’hi dorm una que jeu embolcallada per les runes de l’antic poble. Ella ens porta imatges del passat, de quan els homes i dones vivien al Castell i els nens jugaven entre les roques i muralles que l’envoltaven. Si passegem entre la boira, just quan aquesta s’aplana i les petites espurnes de llum comencen a traspassar-la, la podrem veure engalanada amb una llarga bata gris i sentirem com ens inspira pensaments que ens ajudaran a resoldre dubtes i incerteses.

Els follets del Castell se senten estimats per tots els éssers de l’entorn, però, sobretot, per les grans dames del Castell, les Dreugels, que, amb la seva serena presencia, fan de l’entorn un ambient acollidor i penetren arreu sense molestar ni ser molestades”.

Per consegüent, copsem un relat (i, com a perllongament, un Poble), en què, malgrat que la part activa té a veure amb personatges femenins (les Dreugels), i elles afavoreixen la bona avinença en el seu territori (ací, el castell i el poble antic), ajuden els altres a eixir de dubtes (els fan de conselleres, de mares, de mestres, d’educadores…) i, igualment, tenen bona reputació, àdhuc, entre els més petits (ací, els follets). Cal dir que, el 27 de novembre del 2024, mentres escrivíem aquestes línies, ens demanàvem fins a quin punt, partint de les línies d’Elisenda Ortega, els follets representarien els infants i els xiquets i, en canvi, les Dreugels ho farien amb les mares, ja que captàrem que podrien encaixar en lo simbòlic.

Finalment, la recopiladora posa que el nom “Dreugels” provindria de la unió dels noms Andreu i Àngels, abundants per la contrada i que “No se sap com van arribar a Oliana, si a través del riu Segre o potser arrossegades per una forta ventada, el cas és que des de fa molt de temps viuen al Castell, entre les pedres de l’antiga Oliana.

 Però és per la nit, i emparades per la foscor, quan les Dreugels escampen els seus poders  per regalar una mica d’immortalitat a aquests de vegades incomprensibles humans.

Des de sempre, hom creu que l’esperit de les Dreugels dorm en les pedres, somnia en les flors, bufa en el vent i protegeix tothom que puja un capvespre a contemplar la bellesa del paratge i gaudir del silenci misteriós d’aquest indret.

Diuen que una nit d’agost encalmada i bella

Dintre de l’estany va caure una estrella,

Va caure ruixant

Als Prats del voltant

De flors esblaimades…

D’ençà de llavors, que a dintre hi ha fades!”.

Com a nota relacionada amb aquesta llegenda, el 28 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens escrivia un correu electrònic amb aquestes paraules: “Bon dia, Lluís,

Com de costum, m’he de mostrar admirat per les teves notes, que són veritables descobriments per mi. Les Dreugels són una altra font d’informació, una llegenda que desconeixia absolutament. I m’encanten, també, les explicacions que vas donant a cada tema, que resulten una boníssima guia per anar-ho descobrint i entenent.

Moltes gràcies.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraïm el suport que hem rebut, del primer moment de conéixer-nos ençà, per la seua disposició a reportar-nos i a compartir sabers i vivències.

 

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i marededéus trobades que protegeixen

General, , , , ,

Un altre poema de línia matriarcal, en relació amb el tema de les marededéus aparegudes (o trobades) i que figura en el blog “Algemesí en la memoria”, de María Nieves Bueno Ortega, i que trobàrem el 26 de novembre del 2024, ho fa en l’entrada “’Trobament, retorn i nom (Mare de Déu de la Salut)’: Una poesia de D. Vicente Ferragud Guitart, S. J.” (https://algemesienlamemoria.blogspot.com/2012/09/trobament-retorn-i-nom-mare-de-deu-de.html). Així, no sols es capta el sentiment de pertinença a la terra, sinó una descripció.

Primerament, podem llegir que el poeta i jesuïta En Vicente Ferragut Guitart (Algemesí, 1903- Alacant, 1973), el publicà en un llibre editat en Alacant en 1969, “Raíces viejas con brotes nuevos”, en què recopilava part de la seua obra poètica. Amb lleugers retocs, exposa aquests versos:

“Trobament, retorn i nom

(Mare de Déu de la Salut)

En el terme de Berca.

 

Algemesí va nàixer,

-¡oh que venturós dia!-

a l’ombra d’un bell arbre

frondós…

Dins de sa soca

trobà una bella imatge,

-un ver i nou tresor

diví-, la nostra Mare,

un pobre llaurador

bon feiner, cristià afable…

La volen els d’Alzira.

Tres voltes se l’emporten

i tres voltes retorn.

Ella fa cap al poble…

 

Algemesí una Capella

l’edifica a l’imatge.

¿Com la nomenarem…?

Tres noms escrits posaren

tres capellans… i en sort

ixqué les tres vegades

el mateix Nom de Nostra

Mare de la Salut,

fent-nos un gran miracle!

Algemesí joiós

viu de vores volgut,

agraït, per sa Mare

de Déu de la Salut!

 

Sou consol dels malalts,

sou llàntia, flama i llum

que als cegos claror

doneu, Mare, als seus ulls

com la gràcia a les ànimes

que teves han segut…!

 

¡Oh soca de Morera,

Palau, Font de Salut!

Algemesí vostre poble

viu, viurà i ha viscut

segur a l’ombra teva

entre olors i perfums

de flors de tarongers

de nova joventut

i d’arrossers marjals

de gra granat ben pur!

 

Algemesí canta i resa

pels grans i pels menuts…

Hui festós te fa l’ofrena

d’amor i gratitud

i et diu: ¡Vixca la Mare

de Déu de la Salut!”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora apareix unida a un arbre (i, més encara, a l’interior), fet que enllaça amb la maternitat). Igualment, ho fa un bon llaurador i senzill i, quan intenten emportar-se la imatge a una altra població de la mateixa comarca, Alzira (la Ribera Alta), la dona es posa de part de qui l’ha trobada i de la voluntat que ella té.

Més avant, veiem que el poble d’Algemesí està agraït a la Mare de Déu, un tret que podríem enllaçar amb el bon tractament cap a la Mare Terra (com, per exemple, comenta Rigoberta Menchú o l’autor del llibre sobre vivències amb l’àvia Damiana, del Poble colla, d’Amèrica del Sud).

A banda, la Mare és el conhort dels fills, dels d’Algemesí i, per això, la seua ombra (símbol de la protecció com també ho faríem en l’interior d’una cova, detall que empiula amb la vulva). 

És més: Nostra Senyora aporta llum, claror, olors i perfums i, així, eixa nova joventut que va plegada a l’esperança i a l’espenta (ací, en nexe amb els arrossers un poc abans de la collita).

Finalment, com a gratitud (a la Mare Terra, ací, simbolitzada per la Mare de Déu), el poble d’Algemesí li dedica festes amb música i amb ofrenes a la Mareta. Aquest fet té semblances amb moltes cultures matriarcalistes del món.

Cal dir que el 26 de novembre del 2024, en què escriguérem aquestes línies, Ricard Jové Hortoneda (les Borges del Camp, 1929) ens envià un correu electrònic que deia “Bona tarda, Lluís, 

He llegit els goigs a la Mare de Déu de la Salut, d’Algemesí, i m’ha encantat; la referència és molt interessant. Alhora, he pensat de seguida amb la Nostra Mare de Déu de la Riera, del poble, que la tinc en un quadret al meu costat.

La van trobar al marge de la riera que passa pel poble, vet aquí el seu nom. La imatge que es conserva, crec recordar que és del segle XIII, i fou restaurada (deu fer uns vint anys). Degut al fet que, fa uns quaranta anys o més, per les ermites del Baix Camp, es van robar algunes imatges, al poble, van decidir fer-ne una còpia exacta i van fer una mena de capelleta blindada per a l’original perquè no la robessin, situada al Sagrari de la Parròquia, i només treuen la còpia.

Una forta abraçada!!!!”. 

Com poguérem saber el mateix dia que rebérem aquest missatge, la imatge esmentada és del segle XIII. Agraïm la seua generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la maternitat en capellans i poetes

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973).

U dels poetes que hem triat per a aquest punt és Bartomeu Barceló i Torrella (Felanitx, 1888 – Terrassa, 1973), de qui poguérem llegir un escrit, “El calvari d’un poeta” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/el-calvari-dun-poeta), de Bartomeu Mestre i Sureda i plasmat en el blog “Etziba, Balutxo…” el 24 de novembre del 2024 i que ens envià el mateix dia.

Primerament, direm que aquest capellà i poeta mallorquí, en paraules de Bartomeu Mestre (les de l’escriptor figuren remarcades en l’original), “Un dia de 1902, Pere Julià de la congregació de la Missió va predicar a la Vila i, tant va impactar al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres i va ingressar amb 14 anys en el seminari menor dels pares Paüls. Allà descobriria la unitat de la llengua i la frontera de la nació catalana completa en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. (…) El setembre d’aquell any [= 1914] va partir de missioner a Puno (Perú), on estudià aimara i quítxua per integrar-se a la comunitat índia. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües de cada territori, dia 16 de juny de 1915 escrivia des d’Amèrica a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua!!! A finals del 1916, el reclamaren de Barcelona i el 1918 l’enviaren a la Missió a Palma. Aleshores ja escrivia poemes i havia assolit fama de bon predicador”.

Un altre fet important és quan, en plena dictadura del general Primo de Rivera (la qual rebé l’aprovació del rei Alfons XIII i de partits com el PSOE), és convidat a fer un sermó que resultarà independentista. Així, el 6 d’abril de 1925, en paraules del recopilador, “la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. Amb un discurs valent i abrandat va contrastar els dolors de la Mare de Déu amb els que patia Catalunya per concloure que volia que el nostre poble assolís la Justícia i la Llibertat que Crist va guanyar per a la Humanitat. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, (…) aquell mateix dia va anar a parar a la presó i s’inicià un expedient judicial que li trasbalsaria tota l’activitat en el punt més àlgid del seu reconeixement públic. L’única alternativa, abans de ser desterrat per força, era partir a l’exili i així ho va fer. Aquell sermó estroncaria la ruta del predicador i marcaria el futur del poeta.

Com era d’esperar, des dels mecanismes de poder, Barceló va ser criminalitzat. (…) Sempre es va refermar en tot quant va dir i va fer aquell dia. Així, en carta a les germanes, dia 31 de maig escrivia: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat! No només no es va retractar mai, sinó que va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, encara escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

Efectivament, no l’escalivaren. Mai no va retre la seva lluita en defensa de la catalanitat”.

També copsem que, a vegades, junt amb el seu nom, afegia, “Català de Mallorca”.

A banda, el 26 de gener de 1925 rep un encàrrec de les monges de la Caritat, perquè fes unes felicitacions en castellà. I ell, qui estimava la terra i la llengua vernacla, els respon “Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Més endavant, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, refermarà la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres”.

Al capdavall de l’escrit, Bartomeu Mestre indica característiques que anaven unides al poeta i capellà mallorquí i que, lingüísticament i culturalment, sentia la seua catalanitat, així com un extremeny ho podria fer a la seua condició de castellà, fet que empiula amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo indígena: “Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, només una hora de la seva existència, va convertir Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia i, en els seus braços, als vuitanta-cinc anys va acabar de rodar món el vell pelegrí”.

A més, direm que, en una de les fotos d’aquesta entrada del blog “Etziba, Balutxo…”, podem llegir unes paraules que el poeta mallorquí plasmava a la seua germana Catalina en 1918, en què copsem trets com que tocava els peus en terra (el capellà no s’identificava amb l’home somiatruites) i la figura de la mare, com ara, quan li diu “Benvolguda Catalinoi,

Bono, filleta, i què te diré de les figues de moro que m’enviares ahir? Idò la veritat: que moresques i tot m’han deixat el paladar més cristià..

Quan me les mirí tan daurades i ajegudetes dins de la palla, com el nin Jesuset a Betlem, m’entendriren el cor. Semblaven dormi l’una damunt l’altra amb la corona de reineta (…) Dormien, sí i fins potser somniaven… Truites? No ho sé… (…) Jesús, Jesús, si tenien gust a cor!

(…) Però no em fa mal perquè me fa pensar en tu i en nostra santa mare… Fins que vingueu no trobaré les pinces!

Tot els PP en menjaren i també se sentiren més cristians menjant les figues de moro.

Bono; res pus per avui, abraça ma mare, sor Miquela i a tu, ja ho saps (…).

                                                                       T’abraça       En Tomeu Barceló”. 

Finalment, en una segona foto, amb el poema “A mon  mestre”, el qual sembla que fou publicat en el Rosselló, dedicat al franciscà Rafel Masó i Valentí, arquitecte de Girona, Mn. Bartomeu Barceló posa uns versos que diuen 

“Hi han arbres qui amb les llurs disperses branques

Diríeu que se volen evadir

D’ells mateixos; tu no: Tu vols sentir

La del món dins ta saba (…)”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pedagogia matriarcal: dones que fan de sopluig, fortes i bondadoses

General, , , , , , ,

Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu “Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

“La meva família és un matriarcat” (Elisenda Ortega): pedagogia matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema de la pedagogia matriarcal, en l’entrada “Mare, mares” (https://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), de l’andorrana Elisenda Ortega (pintora i mestra de restauració) i publicada en el blog “Muntanyes encantades”, a què accedírem el 1r d’octubre del 2024, exposa “un homenatge a la meva mare i totes les mares de la meva família”. Direm que podríem haver-lo inclòs en el punt relacionat amb la maternitat, però que hem considerat adient posar-lo en el de l’educació. Molt prompte, escriu “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que, al seu entorn, tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo com tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa; i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats”.

Cal dir que aquests trets (o, si més no, bona part) enllacen amb personatges de moltes rondalles vernacles i, igualment, amb moltes dones nascudes entre 1870 i 1920 (de què ens han reportat) i, a més, en persones que han rebut una educació matriarcal i que, com ara, ho plasmen en la poesia.

A banda, posa “Jo he tingut tres mares. La meva mare, a qui sempre m’he sentit molt vinculada i unida; i les meves ‘tietes’, cadascuna d’elles ha estat, i és, per a mi, sempre, molt important, un exemple de vida. L’alegria que sempre les ha envoltat i que han després i que encara avui fa que siguin el centre de les reunions familiars”, és a dir, un tema de conversa.

Un tema interessant que reflecteix Elisenda Ortega és l’obertura junt amb la paciència que tenien les dones en educar-los o, simplement, en les relacions amb els més jóvens. Així, diu “Recorde quan m’esperava, asseguda en una cadireta, que la meva mare acabés la feina a la cuina, me la mirava i deia ‘Encara no?’ i anava esperant fins que em podia seure a la seva falda i ‘mimar-me’. I jo li feia prometre que mai no es moriria, almenys, fins que fos moolt gran, i ella m’ho prometia… Ha complert la seva promesa”.

Tot seguit, comenta que “Avui em miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que hem heretat i ampliat les seves filles i néts, s’ha transmés als besnéts i als rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida: sense ell seríem com les plantes sense llum, no podríem créixer”.

Al capdavall de l’entrada, la pintora i restauradora addueix que “Una mare té una sola arrel que la manté ben subjecta a terra, però amb molts braços que donen recer a tots els que estimen” i més: “Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions, crec en el ferm paper del pare, però aquesta serà una altra entrada…”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Afavorien que les persones se sentissen responsables dels seus actes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien que les persones se sentissen responsables dels seus actes?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 23 de novembre del 2024 ens plamaren “Pel que a mi fa, els meus padrins sempre deien que el que fes, ho fes bé. Em deixaren molts ensenyaments que aprenies per mimetisme, més que per alliçonament. Deixaven, això sí, refranys plens de filosofia. ‘Qui, de xic, roba un ou; de gran, robarà un bou'” (Sebastià Sardiné). Ma mare (nascuda en 1943), per telèfon, em digué “I ‘Lo que sembraràs, colliràs'”; “Bon dia,

Sí. Ens van ensenyar a ser responsables dels nostres actes. Quan fèiem alguna cosa malament, nosaltres ho havíem de solucionar.
Ens recordava, aquella dita que diu ‘Fent i desfent, aprèn l’aprenent'” (Rosa Rovira). En paraules de ma mare, del mateix dia, hi ha el refrany “Fent i desfent, s’ensenya a la gent”; “Bon dia, Lluís,

I tant! Anava amb l’ensenyança.

Recordo una vegada. Jo volia un estoig per als llapis i vàrem anar amb la mare. El vaig triar i la mama em digué ‘Aquest no t’anirà bé: agafa’n aquest altre’. I no vaig voler fer-li cas i no em va anar bé.

Em va fer la reflexió ‘S’ha de mirar bé (tots als ets i uts). Ara em tens aquí per a resoldre aquest petit problema, però no sempre serà així i has de ser responsable en prendre les decisions” (Montserrat Cortadella), “Se’ns havia educat a tenir consciència dels deures. No es parlava gaire de drets, sinó de deures, ja que se’ns considerava, diguem de l’edat de sis anys endavant, diria jo, com a responsables dels nostres actes.

Recordo que no devia tenir ni sis anys, quan els meus pares em van culpar de no haver pensat que la meva germana de tres anys i mig em seguiria en una caminada sobre barres de ferro de construcció apilades al pati de la casa i, per tant, d’haver-la posada en perill. No ens han parlat mai de drets nostres: ni les àvies, ni les mares, i ho trobo molt bé. Són els deures, els que importen” (Lucila Grau). En nexe amb aquestes paraules, ma mare ens afegí “Això és de veres” i que els deures anaven units al sentit de la responsabilitat i al de ser una persona.

Igualment, ens comentà que, “Quan collien creïlles (que, per ací , abundaven més que, per exemple, cebes) o una altra cosa i l’amo volia repassar lo que havien fet, posava algunes canyes. Però, si l’amo no en posava cap, podien entrar-hi per si volien” agafar alguna cosa de lo que no s’havia arreplegat del camp. 

Llavors, li adduírem que, en paraules d’un valencià de la Ribera Alta nascut a primeries dels anys cinquanta del segle XX, hi havia el costum de treballar tot el camp i de deixar-ne una part per als animalets. Uns altres comentaris foren “Ambdues àvies, sí. Sempre ens deien que havíem de ser responsables: tant del que fèiem com també del que dèiem (o hauríem de pagar-ne les conseqüències)” (Rosó Garcia Clotet) i “Bàsicament, sí. Era part de l’educació dels fills” (Lui Sarrià).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La pedagogia matriarcal: dones que fan costat, didàctiques i molt obertes

General, , , , ,

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, en l’entrada “A la meva mare…” (http://joanbrunetmauri.cat/a-la-mare), la qual figura en el blog “Joan Brunet i Mauri”, l’autor i jornalista, Joan Brunet i Mauri (nascut en Sabadell en 1948), exposa un escrit amb molts trets que empiulen amb la pedagogia matriarcal.

Així, com, més d’una vegada, es pot llegir en publicacions relatives a persones que han deixat empremta, comenta que “Hi ha persones que segurament mai no passaran a formar part de la història col·lectiva. (…) Es tracta de persones anònimes que, al llarg de la seva vida, han actuat discretament i han donat testimoni de sensatesa, de tenacitat, de tolerància, de comprensió, de solidaritat. Uns valors que, atès els temps que corren, no són gens menyspreables. Són persones, en definitiva, que, malgrat [que] el seu nom no figurarà ni en els llibres d’història, ni en cap registre o plana a Internet, hauran deixat petjada profunda entre les persones que les han tractat”.

Tot seguit, addueix que “Són persones que hom diria que només van néixer i viure per ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i crea complicitats entre les persones més properes”. Aquestes paraules referents a educació i a ser el pal de paller, com veurem més avant, enllacen amb la figura de la mare i amb les dones. I, més encara, en els Pobles matriarcalistes.

A banda, indica que “Hi ha persones que mai no passaran a la història col·lectiva però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la història personal de cadascú. (…) Persones que troben el seu goig de viure i la seva alegria de ser en el goig de viure i en l’alegria de ser dels altres. Aquestes persones anònimes, treballadores incansables, sàvies, discretes, disposades a ajudar, tenaces, tolerants, són també les que voldríem sovintegessin més en una societat com la nostra, tan marcada pels egoismes, per les rancúnies, pels odis que a enlloc no acondueixen”.

En escriure sobre sa mare, afig que, “en fer record d’ella –de la meva mare–, en vull fer també de les persones –pares, mares, dones i homes– que, com ella, han estat o són treballadores i treballadors incansables per la consecució d’uns ideals sense esperar a canvi cap mena de recompensa ni cap mena de reconeixement. En tenen prou en rebre l’estima i la consideració dels que les envolten.

La meva mare, l’Anna Mauri i Gallifa, ha estat una d’aquestes persones. Esposa amatent, mare proverbial, àvia encisadora, amiga que mai no oblida i s’oblida. La seva néta més gran, es referia a l’àvia Anna com una persona ‘sempre riallera, sempre contenta, sempre alegre, sempre didàctica, sempre boníssima conversadora’”.

Al capdavall de l’article, el jornalista posa que, “de la mateixa manera que, en d’altres casos, el record de les bones persones impregna per sempre més la vida d’aquells que les han tractat i les han conegut”.

Finalment, direm que moltes de les característiques que trau Joan Brunet i Mauri sobre la manera d’actuar i de respondre, ens les han plasmades en escrits (o bé en comentaris) que tenien a veure amb l’educació que havien rebut i, igualment, amb records i amb vivències que havien viscut junt amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Com responien davant una queixa, no sols d’un nen

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant una queixa, no sols d’un nen?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem 

****

El 22 de novembre del 2024, en el meu mur, comentaren “La meva àvia era molt prudent i tenia molta mà esquerra, mai la vaig veure enfadada ni agressiva. Era assertiva, escoltava i feia el que calia. No et posava en contra ningú. De l’altra avia no et sabria dir, la intuia severa” (Esther Jolin).

Quant a missatges, el 22 de novembre del 2024 ens comentaren “Bon dia, Tant la mama com també la iaia, jo les recordo reposades. De primer, demanar i investigar. I, després, actuaven. Sí que recordo molt clar que eren contundents” (Montserrat Cortadella), ” No recordi haver expressat jo cap queixa a les meves padrines. La paterna, catalana (del 1890); la materna, provençal (del 1900), però vivint a Perpinyà d’ençà del seu casament.

No tinc cap record de queixa, ni de demanda meva o de les meves germanes: tot el que venia d’elles, quan passàvem un moment amb elles, ens feia felices o ens anava bé.

La catalana era dominadora; no crec que ningú li fes queixa. L’altra àvia era servicial, dòcil, generosa” (Lucila Grau).

En línia amb el tema, en Internet, hi ha algunes entrades que aporten informació sucosa. Així, en l’entrada “La meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/la-meva-besavia/553190), publicat en la web “Relats en català”,  nitestrellada posa “Abans, l’únic que hagués pensat, que [ la meva besàvia] estava pastada a l’antiga; ara sé que toca de peus a terra”. En l’escrit “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), en la revista “Emporion”, podem llegir “La meva besàvia (…)Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava ajudar a les persones (…) amb el que podia” (Elsa Mundet i Tudela).

Adduirem que, en l’entrada “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), del blog “Elisenda Ortega”, veiem que Elisenda Ortega plasma “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo com tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva avia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya pagesa recordada per poetes

General, , ,

Altres poemes de literatura matriarcal.

U dels poemes que triàrem per a aquest apartat és “La casa vella”, de l’escriptor Ramon Garriga i Boixader (1876-1968), de Vic (ciutat de la comarca catalana d’Osona), en què reflecteix molts trets vinculats amb la terra, encara que ho faça en 1921 i plasmant la influència de la industrialització. Primerament, direm que, d’acord amb l’article “Mossen Ramon Garriga i Boixader i els seus” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38860/38728), de Miquel S. Salarich Torrents, a què accedírem el 21 de novembre del 2024, copsem que portà una vida senzilla i que, encara que prompte passà a viure en Barcelona, arran d’una epidèmia, “no oblidà mai la seva pàtria natal, col·laborant en moltes de les seves activitats culturals, adherint-se a aquelles en les quals no podia estar-hi present i mantenint íntima i cordial amistat amb moltes persones vigatanes, manifestant-se amb les seves expansions poètiques que els hi dedicava allunyat, i en retreia els mèrits en la veu de la premsa local” (pp. 36-37).

Més avant, afig que els vigatans amants de la poesia anaven prou a sa casa i que, quan féu els noranta anys, li feren un homenatge. En eixe sentit, el poeta Ramon Garriga i Boixader “també freqüentava les reunions dels vigatans, especialment aquelles típiques castanyades” (p. 37).

Igualment, la seua vida en nexe amb la poesia anava unida amb la seua activitat sacerdotal i, com a escriptor, l’autor de l’article indica que “Escrigué pels infants, pels humils, pels vells. Aquestes qualitats que arribà a conquerir en (…) la seva naturalesa. Fou humil, com les violetes que a centenars ornaven el seu jardí, arribà a vell, fins passada la norantena i al compliment de la seva ancianitat anava assolint la tendresa i la innocència dels infants” (p. 38).

Al capdavall, veiem que “la seva llar era una mostra de la seva refinada espiritualitat. En aquella llar, incrustada en la plena floració de la naturalesa autènticament rural, la vida de Mn. Garriga anà desenrotllant-se” (p. 38).

Quant als trets esmentats, en el poema “La casa vella” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp.pdf), de la web “Patrimoni literari”, exposa

“¡Com eres bonica enllà en ma infantesa,

la vella masia, la casa pagesa,

quan jo t’hi sabia defora poblat

enllà de la plana, lluny de la Ciutat!

Sembla encara et vegi al peu del fondal

rústega i morena, el xiprer al portal

i la fumerola de la xemeneia

que la tramuntana sempre l’escabella,

cabellera blanca de l’àvia padrina”.

 

En un altre passatge d’aquesta composició, després d’haver tret molts detalls relatius a la natura, el poeta de Vic escriu

              “¡Oh casa pagesa

que em duus l’enyorança de la jovenesa,

qui et veu i t’ha vista,

tan alegre que eres en ta soledat

i ara muda i trista,

talment presonera d’un modern veïnat

que t’ha pres les terres per fer-ne ciutat!”.

 

Cal dir que aquests versos s’escrigueren en el primer quart del segle XX i, com a símbol de la pèrdua de força del món rural, davant les ciutats i el nou estil de vida, finalment, podem llegir

“L’avi està malalt, malalt que se’n va…

              Quan ell morirà,

             ¡adéu casa vella!

             Ferida de mort

            no quedarà d’ella

           ni ombra de record”.

 

En qualsevol cas, aquest poema enllaça amb el matriarcalisme: 1 ) perquè recorda la casa i el món rural (on es reflectia més), 2) perquè no fa una lloança de la ciutat, sinó que tracta sobre part de com es vivia en els pobles de la Catalunya d’aleshores i 3) perquè Ramon Garriga i Boixader evoca la terra on havia viscut abans d’emigrar, per consegüent, encara té viu el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

peo,+ISSN0210-5853A1968V000006N058-059-04

 

4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp assemblea-pagesa-6f (1)

La pedagogia matriarcal: tradició i vida en nexe amb la llengua i amb la terra vernacles

General, , , ,

Comentaris sobre la pedagogia matriarcal a un amic català nascut en 1929. Intents de militarització en terres catalanoparlants.

En relació amb el poema “Terra meva” (de Pere Capellà i Roca) i al “Terra meva” (de la poetessa Ma. Dolors Godoy Rotllens, nascuda en 1929), els quals plasmàrem en la web “Malandia” el 19 de novembre del 2024, podríem dir que, no sols van en la línia del matriarcalisme, sinó que, igualment, exposen fets que no tenen a veure, com ara, amb la figura del conquistador castellà que torna a la terra i que aspira a posar-se guardons, a la reputació i a passar a la posteritat, com és costum en les actituds que segueixen el model autoritari.

Així, en els Pobles matriarcalistes, el record per part de les generacions del demà no ve perquè s’hi haja forçat, com ara, mitjançant una instrucció (que no ensenyament) amb estil militar, de culte a la persona, a lo celestial, al misticisme, a la bandera, als himnes patriòtics, a l’abstracció i, a més, acompanyat d’un tancament a lo extern i als qui, com ara, no siguen especialistes en una matèria o del ram de l’equip de govern, ni membres del consell d’il·lustrats (tret que enllaça amb el paternalisme de la Il·lustració).

Afegirem que, el 20 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrigué

“Bon dia, Lluís,

M’ha agradat molt el del Pere Capellà: és interesantíssim. Els altres comentaris (he llegit el del militar vicepresident [valencià]); però em reservo l’opinió: encara que [ ell] sigui català, és militar.

Hi ha uns altres escrits, sobre el comportament d’alguns (!?) governs, que l’he repassat molt per sobre”. Aquests darrers texts de què parla tenien a veure amb polítiques que s’havien pres en distints Estats en què, davant la pandèmia iniciada en el 2019, es recorregué a una actitud en pro de la militarització de la societat i, així, del pensament i de l’estil de vida.

La meua resposta (ací, amb lleugers retocs) fou:

“Bon dia, Ricard,

Gràcies pel teu comentari. La veritat és que, en relació amb la decisió del president valencià i a les primeres declaracions del militar com també a la resposta d’alguns jornalistes valencians i de partits polítics valencians que, històricament, havien fet una defensa de la llengua catalana (Compromís), és deplorable i clarament patriarcal (el cel, això és, la pàtria constitucional, les normatives i la fama, que no la terra, ni la llengua vernacla, ni la saviesa popular, ni la Mare Terra, per damunt de tot). 

És com dir que prioritzen les actituds que afavoreixen les dictadures, les imposicions i el ‘porcojonismo’ (un tret alié a la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb la dels Pobles matriarcalistes), la submissió als dictats del partit i a qui mane en cada moment.

Per això, podem dir que es pot ser suau i fort: per exemple, 1) pacient com un mestre amb un aprenent, com una mareta amb el nounat o com una àvia amb els néts; i, igualment, 2) tenir una mena de principis morals que fan que toquem els peus en terra i que no aprovem tot (no sols actituds, sinó també accions, decisions, activitats, idees, pensaments, etc.).

Afegirem que ara recorde què feia l’àvia Damiana, una colla que conegué un amic meu: era forta, entre d’altres coses, perquè no permetia que es tractàs de manipular mentalment, ni ètnicament, ni per mitjà de la instrucció escolar, els colles. Així, els ensenyava com eren els qui intentaven fer miques la seua cultura, la idiosincràsia colla.

Però, al mateix temps, ensenyava amb molt d’interés tot lo referent a la cultura tradicional vinculada amb el seu Poble.

En eixe sentit, capte que hi ha qui se sent incòmode, motiu pel qual recorre a censurar en Facebook, a blocar comptes, a eliminar grups de cultura tradicional i folklore d’arrels catalanoparlants i, per descomptat, a promoure la cultura de la imatge i a deixar fora la d’escoltar (però no per a retrucar després). Com a exemple, Desmond Tutu deia ‘No alceu la veu: milloreu el vostre argument’.

Finalment, dir-te que, amb persones com tu, he aprés un poc més en nexe amb l’empatia i amb el tractar d’aplegar a acords de màxims lliures de xantatges, d’intents d’imposició o d’anihilació. ¿Saps per què? Perquè has conegut una guerra i les meues vivències em diuen que les conteses deixen molta empremta i, quasi sempre, n’ixen persones més tolerants i lliures de ressentiments”.

Adduirem que la cultura tradicional que empiula amb la llengua catalana i amb les terres catalanoparlants és matriarcalista. I moltes celebracions tenen a veure amb la terra,… però no amb la religiositat més bé centrada en l’enaltiment de la figura del capellà (vàlid per a bisbes, per a directors espirituals o bé per al Papa). Podríem dir que és més de tocar els peus en terra i que, per això, en aquests Pobles, se senten més connectats amb la terra, amb la família, amb la cultura tradicional (començant per la llengua vernacla), amb el folklore i, per descomptat, amb una sexualitat en què copsem la simpatia cap a la Mare Terra.

Igualment, el 19 de novembre del 2024 enviàrem un missatge a una persona que coneix molt sobre la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, i ens comentà que “El viure arrelats és tradició i vida en els pobles que hui consideren primitius, però que estan en la veritat, perquè tots som criatures arrelades, tant vegetals com animals.

D’ahí, les expressions del contacte en tot el que és viu.

Bon dia”.

Doncs bé: eixe viure arrelats (tradició, maternitat) i, al mateix temps, fomentar la vida (l’obertura) està molt reflectit en els Pobles matriarcals. En canvi, les cultures patriarcals recorren, com ara, a ser ciutadans del món, a eixir de l’obscurantisme (per part de partits i d’agrupacions d’esquerres) o bé impulsen la cultura d’assolir la llum de la veritat i el racionalisme (per part de les línies que afavoreixen, per exemple, la reverència als alts càrrecs, a la rectitud i a la visera junt amb els qui es fonamenten en les lluites contra el poder i, molt sovint, en el menyspreu a lo maternal).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)