Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿acceptaven que els nens sentissen devoció pels pits en general? Figura en la tesi de Mariona Iribarren Nadal (p. 241).

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

En el meu mur, el 7 de març del 2025 plasmaren “Ma mare en va donar el pit més de dos anys, em va alimentar molt bé, perquè tingués una llet molt bona que em donés alimentació” (Ramona Ibarra).

Quant a missatges, el 7 de març del 2025 plasmaren “Això no ho sé pas, noi” (Àngels Sanas Corcoy), “Cap idea! Com si no existien els pits. No recordi absolutament res” (Lucila Grau), “No recordo que es parlés sobre això, ni que demostressin res quan el meu germà mamava: es veia com una cosa ben normal” (Rosó Garcia Clotet), a qui comentàrem “Gràcies, Rosó. Jo sí que he vist mamar algun nen i que ell en demanàs més i la mare li digués ‘Escolta!’. I, si no, ‘Què en vols manxar més?’ i acostar-li el pit”, “No ho sé” (Joan Prió Piñol), “No en tenc ni idea. Ni se m’havia acudit” (Xec Riudavets Cavaller), “Mai: tant l’àvia com la mare eren fetes, que els pits eren una atracció, més per als homes que per a nosaltres. Jo recordo que, a casa, ningú portava sostenidors, en un temps que, fins i tot, es portava ‘cotilla'” (Lydia Quera),  “A casa, mai es va parlar d’aquest tema” (Pilar Ortiz De Paz), “Ho ignoro per complet….. Aquí ja entràvem en temes delicats, sols aptes per a nadons i mares.

La moralitat sexual ha estat un ens invisible que ha ocupat la nostra generació i tantes altres en segles passats! En poques paraules, l’Església jeràrquica ha maltractat l’Evangeli de Jesús!” (Daniel Gros), “No em consta…

Pel cantó patern, eren gent rural, i els dos nois i les dues noies, de ben menuts, van mamar directament de la mamella d’una cabra, car la mare (la meva àvia) no tenia llet als pits…

Pel cantó matern, van ser tres germanes i no conec cap comentari sobre el tema.

Em sap greu no poder-te donar més notícies” (Joan Marrugat), “Jo sols sé que, amb quatre anys, li portava la cadireta a ma mare, per mamar-li un poc. Si és això al que et refereixes, jo sí que en tenia. Ma mare va nàixer en 1910” (Josep Fontestad Molina), “Amb el dels pits, a mi, ma mare em va criar. De la mitjana, no en recordo: crec que també. I, a la petita, li havíem de donar Pelargon: era molt golafre” (Montserrat Cortadella). Com a aclariment, direm que Pelargon és el nom d’una classe de llet en pols per a xiquets que aparegué en Espanya a mitjan dels anys quaranta.

Finalment, ma mare, el 7 de març del 2025 em digué per telèfon “Ma àvia, Consuelo ‘la paternera’ [, nascuda en 1878], que tingué cinc fills i se li’n moriren tres: donà mamar l’àvia de la mare de Juani, de Maria. I [l’àvia de Juani], sempre que em veia, deia ‘Ton pare [ Miguel, nascut en 1906] i els seus germans són germans meus de llet, perquè ta àvia em donà mamar a mi'”.

Per correu electrònic, el 7 de març del 2025 ens respongueren “Que jo hagi arribat a saber, cada infant tenia delit dels de la qui li donava mamar” (Miquel Vila Barceló). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Aquest tret l’hem captat en obres com el llibre “La voz de los pueblos indígenas”[1], edició d’Alexander Ewen (editat per José J. de Olañeta) i “No són 300 milions”, de Josep Travesset junt amb Anna Rosselló i publicat per Editorial Pòrtic, en 1983, que traurem en diferents moments de l’estudi i que plasmen (i coincidesc amb ells, com moltes persones), que, com més coneixem les altres cultures i els altres Pobles (com també, de pas, les que no han estat tan presents en la instrucció escolar o en els mitjans de comunicació públics, a diferència dels qui sí que ho han fet i molt), més universals serem i, com llegim en la constitució “Gaudium et Spes”, més prendrem part d’”un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[2] (no. 54). Així, en lloc de considerar “de llauros” o “de poble” lo que no vaja unit al castellà i a la cultura castellana, no sols estarem oberts a la castellana (que, en el cas del País Valencià, ha penetrat mitjançant l’Església i tot, no solament, per exemple, en l’àmbit escolar, administratiu i polític), sinó també a la valenciana.

A més a més, ho fem perquè, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (Evangeli Gaudium, en llatí), del 2013, partint de la versió de l’Editorial Claret, en comentar que, “A vegades, es tracta d’escoltar el clamor de pobles sencers, (…) perquè ‘la pau es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels pobles’” [3](190, p. 144).

Això fa que tinguem present el fruit de tants anys realitzat sobre tot l’àmbit lingüístic, especialment, del segle XVIII ençà i, més encara, durant la dictadura militar del general Franco (1939-1975), que fa que, més d’una vegada i en molts temes, considerem que tal cosa és normal, que sempre ha estat així o no entrar més en el tema, detall que molts no adoptem perquè donem per fet que, junt amb la vida d’una llengua i d’una cultura, va l’interés per ella i, igualment, per l’obertura a persones que la parlen o que en trien una altra.

En aquest seny, Pere Riutort comenta que “El món ‘botifler actual’ s’ha fonamentat d’una manera especial en la gran immigració castellana que hem tingut i, igualment, s’ha assentat en la ignorància popular, la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són” (p. 136 de l’explanació). ¡Quina espenta, la que hi ha al costat d’aquestes paraules, com també de les que escriu immediatament i que posem tot seguit! “Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres, que han ajudat els contraris dels interessos i drets del nostre poble. D’ençà de la Guerra de Successió, els denominem ‘botiflers’, els quals solen unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si exigim en consciència allò que pertany al nostre poble per la seua cultura: la sobirania. Cf. Sant Pau II en l’ONU, 1995.

            *a-8) La cultura històrica sentida, existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la seua independència, segons, repetidament, afirma Sant Joan Pau II, era el que exigia i donava dret a la sobirania” (p. 136).

En nexe amb aquestes paraules de Pere Riutort, direm que, per exemple, en l’article “La reina María a la Catalunya ginocèntrica del segle XV” (https://www.inh.cat/articles/La-reina-Maria-a-la-Catalunya-ginocentrica-del-segle-XV), de Pep Mayolas i publicat en la web “Institut Nova Història”, veiem que, com s’exposa en el resum de l’escrit, “la corona es transmetia per via femenina”. I, a més, l’autor comenta que “la Història Universal no es va reescriure en contra de Catalunya: es va reescriure —i s’escriu, encara— en contra de la dona. De les dones. En el pròleg que va confeccionar per a La sardana i la religió de les bruixes d’En Jordi Bilbeny (Librooks, 2015), la recordada Patrícia Gabancho ens avisa que en el procés ‘d’endreçar la casa’ i codificar el dogma, l’Església catòlica ‘esborra un món. Un món arcaic, consistent, organitzat, amb alguns elements predominants: un cert matriarcat —o, si voleu, una societat ginocèntrica— basat en la fascinació per la fecunditat; el contacte íntim amb la natura i, per tant, amb els llocs tel·lúrics; els rituals iniciàtics; la saviesa simbòlica que donava als iniciats una capacitat transcendent’. Més endavant, diu, encara: ‘S’elimina el món femení i els seus valors —que havien perdurat en la frustrada cultura dels trobadors!— i se’l reemplaça pel món masculí de poder, guerra i riquesa material’.

La destrucció d’aquell món femení té lloc de forma simultània a tota Europa. L’any 1586 ‘el cèlebre jurista francès Jean Bodin no vacil·lava a confinar les dones als marges de la vida civil, bo i sostenint que ‘calia mantenir-les lluny de totes les magistratures, els llocs de comandament, els judicis, les assemblees públiques i els consells, perquè s’ocupin només de les seves feines femenines i domèstiques’. (…) A tota Europa, en consideració a la debilitat intel·lectual, moral i psíquica inherent a la seva naturalesa, s’excloïa les dones del poder; només els homes eren ciutadans de ple dret, només als homes els era permès de regnar’.

Si el jurista Bodin s’afanyava a confinar les dones als marges de la vida civil i li calia argumentar-ho, és que la situació existent al seu temps era justament la contrària: hi havia dones en llocs de preeminència, dones que prenien decisions i que formaven part de tot aquell món del qual es pugnava per excloure-les. Dones que eren ciutadanes de ple dret, i a les quals ningú discutia el dret de regnar. En la breu comunicació d’avui, intentarem aportar els primers indicis conforme, en una societat ginocèntrica com la catalana, eren les dones les qui transmetien la corona de mares a filles[4], i no pas de pares a fills, com sempre ens han explicat. I ho exposarem a través de la incerta personalitat de la reina Maria”.

Pep Mayolas, amb molta iniciativa, també comenta que, “a l’apunt de l’1 d’agost de 1454 del Dietari de la Generalitat, perquè el millor de tot es consigna al final, i és que aquell mateix dia, ben just arribat a Lleida, el nou lloctinent Joan de Navarra va voler convocar Corts catalanes, tot i que això —segons el mateix Dietari— ‘fos contra constitucions de Cathalunya, com en aquest Principat no puscha haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del rey’. Carai amb les constitucions. Si això fos veritat, però, algú ens hauria d’explicar com és que en vida de Maria, ‘la senyora reyna’ convocava i aturava, prorrogava i reprenia Corts, i això no anava en contra de cap constitució catalana. I, a més a més, posats a creure’ns la història oficial, tot això ho feia en qualitat de lloctinent del rei Alfons. Però, si hem quedat que la llei deia que aquest principat no podia tenir lloctinent de rei, i només al rei pertanyia la facultat de convocar les Corts,… és que Maria actuava com a veritable sobirana del territori, res de lloctinència, i la sola persona de la reina era l’única facultada per ordenar la reunió del Parlament. I això ens deixa un escenari on la reina ocupa la màxima jerarquia de la Corona i l’absoluta centralitat política en una societat catalana ginocèntrica”.

En acabant, addueixex que, del seu punt de vista, “la famosa llei sàlica que impedia les infantes reials catalanes d’arribar al tron és un invent tardà del món masculí. Enllà del Concili de Trento (1562-1563), s’hauria redreçat tota la documentació anterior al segle XVI, per fer-nos creure que les corones només es podien heretar de pares a fills, com exigia el gran teòric francès de la raó d’Estat. En les societats ginocèntriques com la catalana —‘matrilineals’, en afortunada expressió de l’amiga Lluïsa Surroca—, la corona es transmetia per via femenina, i això voldria dir que les reines naixien, i els reis, com els papes i els emperadors, es feien per elecció, o bé per matrimoni amb una princesa hereva o una reina”.

Finalment, Pep Mayolas posa que, al seu coneixement, “fa tot l’efecte d’haver estat una societat matrilineal comandada per sobiranes dones, o dones sobiranes, que es van transmetre la corona de mares a filles, d’àvies a nétes o de germana a germana, fins al temps de l’emperador Carles I”. No hem entrat en més detalls, però, simplement, ens hem servit d’aquest article com u més en què es parla del gran paper que fa la dona en tot l’àmbit lingüístic, tot i que la dona atorga moltes facilitats a l’home i en què l’home no abusa de la dona com la dona no ho fa del marit.

Notes: [1] El títol en aquesta edició en castellà va acompanyat del subtítol “Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas”.

[2] “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6).

[3] “La joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, encíclica publicada per Editorial Claret, en el 2013, llibre.

[4] El remarcat en negreta és nostre.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿sabien llegir? Recordem que, en 1900, en Mallorca, el 60% de les dones sabia parlar, llegir i escriure en castellà, d’acord amb paraules de Pere Riutort Mestre.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

En el meu mur, el 1r de març del 2025 i més avant posaren “L’àvia paterna, de 1888, a rural, llegia i escrivia en català i no sabia res de castellà.
L’àvia materna, de 1904, a ciutat, llegia una mica i no gens d’escriure; fluixa de català i no gens de castellà” (Joan Marrugat) “Si, Lluís. Una àvia, cosa rara, sabia llegir lletra d’impremta, però no escriure.

L’àvia materna sabia escriure i redactar, feia unes lletres molt boniques.

La meva mare era nascuda el 1904 i sabia llegir i escriure” (M Teresa Hortoneda).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, el 1r de març del 2025 posaren “Tenia un germà, EPD, que ara tendria setanta-quatre anys. Pares i padrins llegien i escrivien perfectament” (Maria Dolores Ginesta Pich), “L’àvia llegia i escrivia perfectament, de 1904. Les besàvies també; una d’elles ajudava  la mestra de l’escola.

La mare, de noranta-nou anys és enginyer químic. De Calella. Les besàvies: l’una, de Calella; i l’altra, del Port de la Selva” (M Reyes Díaz Cairó).

En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 1r de març del 2025 plasmaren “Ni l’avi, ni l’àvia. Tot així, es defensava amb els conceptes de lletres i números, bàsics, per anar a comprar, i per controlar quantitats en la collita, ja que eren masovers” (Marc Juanhuix).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis“, el 1r de març del 2025, Maria Teresa Ortiga Mulet plasmà “Sí. Les meues iaies sabien llegir i escriure. Recordo que ma iaia tenia un llibre de receptes molt bo, que sovint el fullejava. Era molt antic. De fet, era molt bona cuinera”.

En el grup “Antropologia UAB”, el 1r de març del 2025, ens indicaren “La meva àvia paterna no sabia ni llegir, ni escriure” (Margarita Frau Mir), “A casa, tots els avis sabien llegir i escriure; i el català l’escrivien tal com sona” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 2 de març del 2025 i més avant, posaren “Sí: les meues àvies sabien llegir i escriure perfectament” (Enrique Julio Fort Jover), “Les meues, també. El meu avi, per part de mare, no: sols sabia signar. Tots quatre eren del segle XIX. A Benimassot (el Comtat, País Valencià)” (Sam Piera).

Quant a missatges, el 1r de març del 2025 i posteriorment ens posaren “Potser és que la meva família era benestant. El meu avi era advocat, l’àvia era prou culta, ma mare parlava francés correctament (alumna de les Ursulines), molt llegidora i culta, no lo següent. Va nàixer al 1911, però jo et dic: potser la família ho portava la mare del pare: tenien una impremta (jo no la vaig conéixer), però sí que sabia llegir. Les germanes del meu pare: una, infermera; i l’altra estava a la impremta, papereria… Clar que sabia!” (Josep Ferrer Ferrer), “Ma mare, perfectament. No sols llegir: també recitava poesies. Les àvies, pel que m’explicaven els meus pares, sabien escriure i llegir, les dues (Pilar Ortiz De Paz), “Sííí. En sabia” (Ângels Sanas Corcoy), “Sí. En sabien” (Joan Prió Piñol), “Totes dues eren analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “Si. La meva àvia tenia un professor a casa, particular, perquè, segons el metge, li restaven pocs anys de vida. Una caseta a l platja, per vestir-se i despullar-se, un mestre de música. I la veritat és que, gràcies a Déu, mai cap malaltia. Morí als noranta anys, com si agafés el darrer somni.

La seva vida era treballar molt i molt, i els llibres que tenia eren dels mandataris de tot el món, vida de músics, de dones amb fama de saviesa o de curanderes de malalties- A casa, mai cap metge: ella ens feia el remei, a tots els néts” (Lydia Quera), “La meva mare, nascuda el 1921, sí sabia llegir i escriure; però la seva mare (àvia meva), nascuda abans del 1900, era analfabeta” (Montserrat Carulla Paüls), “La mare és la nena i el germà. El padrí era carabiner i la padrina crec que també escrivia, no ho recordo molt bé. La mare va néixer l’any 1902 a Esterri d’Àneu. La vaig veure poc escriure; el pare va ser militar, i bona lletra i, al cap del temps, va aconseguir ser Mosso d’Esquadra, que d’ençà el primer día, volia entrar al Cos” (Júlia Aixut Torres), “Les meves dues àvies sabien llegir i llegien cada dia el diari” (Lucila Grau), “Doncs, sí.  I també escriure” (M Pilar Bafalluy), “Sí. Les meves àvies sabien llegir i escriure com també la besàvia materna” (Rosó Garcia Clotet), “El domini de la cultura era molt justet…. No era necessari en un ambient de cerca de treball i cura dels fills” (Daniel Gros), a qui comentàrem “Suponc que et refereixes a la cultura entesa com la derivada de les escoles i la lectura i l’escriptura” i ens afegí “Sí, clar: la cultura bàsica de conèixer les quatre coses bàsiques, com ara, el llegir, escriure, sumar i restar…”, “Sí; ma mare, nascuda el 1910, sí que sabia llegir. No era cap enciclopèdia, però es defenia” (Josep Fontestad Molina), “La meva padrina va néixer el dia 20 d’abril de 1892. Ella no sabia llegir, ni escriure. Damunt paper, només sabia pintar un ganxo” (Rafel Gelabert).

Afegirem que, en correus electrònics, el 1r de març del 2025 escrigueren “Sí. La meva àvia Maria sabia llegir i escriure. Pertanyia a una família de pagesos benestants i, com que vivien apartats de Moià, en comptes d’anar al poble cada dia, era un professor el qui anava a ‘La Datzira’ (la masia on vivien), a fer classes a tots els germans” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva mare no sabia escriure, però sabia llegir una miqueta. Lletrejava igual que els infants quan comencen a llegir: a poc a poquet, marcant les síl·labes” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 1r de març del 2025, ens digué per telèfon: “Les monges [mallorquines], potser perquè les dones estaven en pitjor condició, d’alguna manera, si elles eren més espavilades, només atenien dones i les ensenyaven.

Ma àvia Consuelo (1878), llegia els llibres religiosos. Ho llegia. La missa: en llatí i, després, en castellà. Son pare era jutge en Paterna.

I, quan li pareixia, treia els llibres de la bossa en què duia coses, robes,… en qualsevol moment del dia, i es posava a llegir. Si no estava fent alguna cosa, com ara, calça.

L’àvia Amparo [, la materna], en els comptes, s’entenia. Però deia que no sabia llegir. Sabia llegir un poc. Això és lo que contava ma mare [, nascuda en 1910]”. Per part de mon pare, a ma àvia paterna, Paquita (1909), agradava la lectura.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: El 18 d’abril del 2020, Pere Riutort em digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar-hi tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació], en 1900, eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després, feien el catecisme en mallorquí.

En 1950, es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.