Bibliografia, Cullera i els Sants de la Pedra

General, , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles com també d’himnes, documents, fotos o, per exemple, publicacions que bé figuren en Internet, a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions i fonts com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaven de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “Museu de l’arròs de Cullera” (http://www.arroceando.com/ca/museo/museu-de-larros-de-cullera/#,WQIOAe86zIU).

 

  1. “Museu de l’Arròs de Cullera” (https://www.geocaching.com/geocache/GC5YZD5_museu-de-larros-de-cullera?guid=9fd67d35-a09e-4505-b4c7-88d2dbbd1f6a).

 

  1. “Goigs en lloança de Sant Abdon i Sant Senén. Màrtirs, Patrons de l’Espluga de Francolí”, dins de l’entrada “Sant Abdón i Sant Senén, Patrons de l’Espluga de Francolí” (https://bieicieich.blogspot.com/2016/07/sant-abdon-i-sant-senen-patrons-de.html), en el blog “Els meus goigs de cada dia”, d’Antoni Sàbat Aguilera, per gentilesa de Núria Llinàs i Sallés, en Facebook (20 d’abril del 2018, amb motiu del meu natalici).

 

  1. “L’Espluga de Francolí, 1892” (https://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2017/12/31/lespluga-de-francoli-1892), entrada en “El blog de Xavier Güell”.

 

  1. “Fires i festes tradicionals i populars de l’Espluga de Francolí” (http://www.esplugadefrancoli.cat/fires_i_festes/index.php), entrada dins de la web de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí.

 

  1. “Ermita del Garbí” (http://www.estivella.es/va/page/ermita-del-garbi), entrada en la web de l’Ajuntament d’Estivella.

 

  1. “Nostres Festes” (http://www.lafontdencarros.es/va/content/nostres-festes), apartat dins de la web de l’Ajuntament de la Font d’en Carròs, en què hi ha la festa “SANTS ABDÓ I SENÉN: els santets de la pedra (Santos Abdón y Senén)”.

 

  1. “IV.- La Festivitat dels Sants de la Pedra”, dins de l’obra “Història de la Setmana Santa de Gandia i d’altres aspectes de religiositat popular” (https://www.academia.edu/19639035/Història_de_la_Setmana_Santa_de_Gandia_i_daltres_aspectes_de_religiositat_popular), de Vicent Pellicer i Rocher (editada en el 2009 per la Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia).

 

  1. “Colegiata de Gandia Col’legiata de Gandia” (http://www.jdiezarnal.com/colegiatadegandia.html), entrada dins del punt “Retablo de los Santos Abdón y Senén (Sants de la Pedra)”.

 

  1. “Altar de los santos Abdón y Senén” (http://www.colegiatagandia.org/pages/id44-altar-de-los-santos-abdon-y-senen-colegiata-gandia.html) entrada dins de la web “Insigne Colegiata de Gandia”. Va acompanyada d’una oració.

 

  1. “Pintura ceràmica devocional al Santuari d’Agres: els plafons de la fàbrica de Vicent Navarro. Anàlisi i reconstrucció virtual” (https://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi/article/view/293376/381904), article de Daniel Martínez Aparisi, publicat per “RACO”, en què es fa esment, per exemple, a una obra ceràmica de Gandia, en què apareixen els Sants de la Pedra.

 

  1. “Dansada dels Sants de la Pedra: En record de Nati Úbeda”  (http://www.portalcomarcal.es/dansada-dels-sants-de-la-pedra-en-record-de-nati-ubeda), entrada publicada en la web “Portal Comarcal”, referent a la dansada que té lloc en el Genovés (la Costera), amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Ermita Santos Abdón y Senén” (http://www.gestalgarturismo.es/?p=170), entrada sobre Gestalgar, en la web “gestalgar Turismo”.

 

  1. “Ermita de los santos Abdón y Senén” (https://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vseges.htm), entrada sobre Gestalgar, en la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”.

 

  1. “#Santoral 30/7/17: Sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non). Patrons dels #hortolans. Primers patrons catalans de la #pagesia” (https://twitter.com/bisbatgirona/status/891553986880442368), entrada del Bisbat de Girona, publicada en Twitter.

 

  1. “Sant Bartomeu, patró d’Inca (1230-1643)” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2004_Jor/nadesEst/udisLoca/lsInca_v/06_p129.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06_p129.pdf), article de Pere Fiol i Tornila i a què vaig accedir gràcies a l’Ajuntament d’Inca, el 14 de gener del 2019, en part, per la gentilesa d’un amic seu, Pere Fiol.

 

  1. “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, article de Guillem Alexandre Reus Planells (http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2011_Jor/nadesEst/udisLoca/lsInca_v/12_p135.dir/2011_JornadesEstudisLocalsInca_v12_p135.pdf).

 

  1. “Sant Abdón i Sant Senén”, escrit de l’editorial que figura en el número 566 de “Dijous” (https://core.ac.uk/download/pdf/33001171.pdf), un setmanari balear d’Inca, del 24 de juliol de 1985.

 

  1. “Gegants mallorquins (6)”, article de Pau Tomàs Ramis, publicat el 7 de juny del 2006, en el suplement “Diari de l’escola”, dins del “Diario de Mallorca” (https://www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2006-06-13_SUP_2006-06-07_00_47_11_escola.pdf).

 

  1. “Qui són Abdon i Senén?”, article de Mn. Pere Fiol i Tornilla a què vaig accedir el 1r d’agost del 2019, per Facebook, mitjançant “Revetlers Puig Inca”, que em passà una foto de l’escrit, publicat eixe dia en el setmanari “Dijous”.

 

  1. “Lladurs renova un any més la devoció als sants Abdó i Senén” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/11960/lladurs/renova/any/mes/devocio/sants/abdo/senen), article del diari digital “Naciódigital.cat” , publicat en el 2014.

 

  1. “Lladurs reparteix centenars de panets en honor a Sant Abdó i Sant Senen” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/19747/lladurs/reparteix/centenars/panets/honor/sant/abdo/sant/senen), article del diari digital “Nació Digital”, publicat en el 2016.

 

  1. “Com era la vida de pagès a Lloren de Rocafort” (https://www.pepcapdevila.com/com-era-la-vida-de-pages-a-llorens-de-rocafort-2), entrada de Pep Capdevila, en el seu blog “The Ladies of Vallbona”.

 

  1. “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra” (https://prensahistorica.mcu.es/consulta/registro.do?id=10003050880), article signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”.

 

  1. “Salvador Giner i Vidal” (http://elmicalet.cat/salvador-giner-i-vidal), article dins de la web “Societat Coral El Micalet”, en què llegim que l’obra “L’Entrà de la Murta”, del compositor Salvador Giner, té relació amb la festa dels Sants de la Pedra, la inspiració de la qual tingué lloc en Massarrojos, històrica població de l’Horta de València, des de 1899 annexionada a la Ciutat de València.

 

  1. “Massarrojos” (http://festesdevalencia.com/index.php/component/content/article/24-pedanies/242-massarrojos?highlight=WyJwZWRyYSlslnNhbnRzll0=), entrada dins de l’apartat “Festes de València”, de la web de l’Ajuntament de València.

 

  1. “Massarrojos festeja a los santos de la piedra” (https://valencianoticias.com/massarrojos-festeja-a-los-santos-de-la-piedra/#imageclose-21017), foto publicada en l’article que, amb aquest nom, figura en la web “valencianoticiasvalencianoticies”.

 

  1. “Oferiment de meló i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/07/oferiment-de-melo-i-els-sants-de-la-pedra), entrada sobre Massarrojos, que pengí en la web “Malandia”, i a què respongué José Miguel García Beltrán, amb comentaris seus a partir de vivències i del seu punt de vista actual.
  2. “Agenda 2013: Assumpció de la Mare de Déu i Festa dels Sants de la Pedra” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2013/08/agenda-2013-assumpcio-de-la-mare-de-deu.html), entrada publicada en la web “Campaners de Moixent”.
  3. “Agenda 2014: Assumpció, Sants de la Pedra i ofrena de flors a les santes relíquies” (http://campanersmoixent.blogspot.com/2014/08/agenda-2014-assumpcio-sants-de-la-pedra.html), entrada publicada en el blog “Campaners de Moixent”.
  4. “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)” (https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), estudi de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado, editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el “Centre d’Estudis Molletans” i publicat en el 2011, en què es parla de la sega de cereals en Gallecs, zona dels térmens de Mollet del Vallès i Parets del Vallès, ambdós de la comarca del Vallès Oriental. Forma part de la Col·lecció Vicenç Plantada, no. 12.

 

  1. “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017” (https://issuu.com/ajuntamentdelmorell/docs/programa_sant_abd___i_sant_sen n_f), sobre el Morell (el Tarragonès).

 

  1. “Festes d’arreu: Sant Nin i sant Non” (https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic/ca/abdo-senen-simiots), de la web del Museu Etnològic i de Cultures del Món, vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, sobre el Morell (el Tarragonès).

 

  1. “Novena a los Santos Abdón y Senén” (http://www.capuchinosolleria.com/wp-content/uploads/2014/04/novena_ab_se.pdf), del germà Miguel Ángel Atiénzar, de “Hermanos Menores Capuchinos” (l’Olleria, 3a edició), amb qui vaig contactar per a altres temes relacionats amb l’estudi.

 

  1. “El poder eclesiàstic i les advocacions celestials a la vila d’Ontinyent (segles XVI-XVII)” (http://cronistesdelregnedevalencia.com/investigacio/Ontinyent1.pdf), article d’Alfred Bernabeu Sanchis, cronista d’Ontinyent, amb el segell de “Cronistes del Regne de València”.

 

  1. Llibre de festes patronals d’Otos, del 2016 (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), publicat en el blog “Publicacions sobre les festes d’Otos”, que porta Daniel Alfonso Medrano, cronista d’Otos.

 

  1. “75 anys de les imatges patronals d’Otos”, article de Daniel Alfonso Medrano, cronista d’Otos, publicat en el llibre de festes patronals d’Otos, del 2016, a què es pot accedir mitjançant l’entrada “Publicacions sobre les festes d’Otos” (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), del seu blog “Publicacions sobre Otos”.

 

  1. “Església Parroquial de la Puríssima Concepció” (https://palmeraturisme.wordpress.com/esglesia-parroquial-de-la-purissima-concepcio), article de la web “Palmera Turisme”, referent a Palmera (la Safor), on hi ha escultures dels sants Abdó (amb fruites d’horta) i Senent (amb raïm), fetes per Ricardo Rico Tormo en el 2009.

 

  1. “Patrimoni” (http://www.palmera.es/page/patrimoni), apartat de la web de l’Ajuntament de Palmera (la Safor), en què hi ha un punt interessant amb una referència al Motor de Bartolí, encomanat als Sants de la Pedra.

 

  1. “Plafó ceràmic a l’església dels Sants Abdó i Senén. Pamis” (https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/79/Plafó_ceràmic_a_l%27església_dels_Sants_Abdó_i_Senén%2C_Pamis.JPG), sobre una plafó ceràmic que hi ha en Pamis, en el terme d’Ondara (la Marina Alta).

 

  1. “GOZOS A LOS SANTOS DE LA PIEDRA DE PICANYA” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2018/11/gozos-los-santos-de-la-piedra-de-picanya.html), entrada del blog “Gogistes Valencians”, en relació amb Picanya (l’Horta de València).

 

  1. Un escrit referent a la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), amb l’enllaç http://www.lapobladelduc.org/HTML/FESTES01.htm, acompanyat, entre altres coses, d’una foto del 2001 en què apareixen els Sants de la Pedra i unes línies sobre com es celebra la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Festes 2015 als Sants de la Pedra La Pobla del Duc” (http://www.lapobladelduc.es/sites/default/files/files/2015/sants-de-la-pedra_2015.pdf), fotos de les pàgines 4 i 5.

 

  1. “Romerías de San Roque y los santos de la Piedra en Pozondón” (https://nogueradealbarracin.wordpress.com/2011/08/01/romerias-de-san-roque-y-los-santos-de-la-piedra-en-pozondon), de Manuel Matas i publicat en la web “Noguera de Albarracín”. Pozondón és una població aragonesa de la comarca de la Sierra de Albarracín.

 

  1. “Ermita de San Abdón y San Senén de Pozondón” (https://ermitasdelasierradealbarracin.blogspot.com/2011/11/ermita-de-san-abdon-y-san-senen-de.html), entrada en el blog “Ermitas de la Sierra de Albarracín”.

 

  1. “Piedra (1556m)” (https://www.mendikat.net/com/mount/13535#), entrada de la web “Mendikat”, dedicada a rutes, sobre l’ermita de Pozondón.
  2. “Els retaules barrocs de Prades de la Molsosa” (https://issuu.com/llobregos/docs/llobregos_01_10_15.pdf/32), article de Joan Yeguas i Gassó. La informació sobre Prades de la Molsosa, una de les parts que integren el municipi de la Molsosa (el Solsonès) i que està en la Vall del Llobregós, l’he pogut reflectir gràcies a Fermí Manteca, qui me l’envià per correu electrònic (el 19 de maig del 2018), després d’haver contactat amb “Llobregós Informatiu”.
  3. El 16 de novembre del 2017, Ester Sabata, del “Patronat de Turisme del Solsonès”, ens envià informació a partir de dos enllaços de la web “Turisme Solsonès”: 1) “Sant Ponç de Prades” (http://turismesolsones.com/punt/sant-ponc-de-prades) i 2) “La Molsosa” (http://turismesolsones.com/punt/la-molsosa).
  4. “El retaule del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, document del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, facilitat per Ramon Sunyer, per correu electrònic, el 29 de maig del 2018.
  5. Foto de la web “PIKDO” (https://www.pikdo.me/media/Bl27C0uHOr2), signada per Miguel Pérez. Segons comentà el capellà Ramón Micó Colomer (amic de Facebook), en l’apartat de Facebook de l’Ajuntament de Quartell, són del segle XXI.
  6. “ELS SANTS DE LA PEDRA”, entrada de Facebook, en “BQ Quatretonda, del 30 de juliol del 2018, relacionada amb Quatretonda (la Vall d’Albaida).
  7. “Ermita del Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), entrada de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, corresponent a Rafelbunyol (l’Horta de València).
  8. “Mural de Cerámica ‘Abdón i Senén’” (https://www.ceramicasclaur.com/muraldeceramica-abdon-senen), de la web “Xavier Claur”. És del 2012 i està en la “Llar dels Jubilats” de Real (població de la Ribera Alta, tradicionalment coneguda com Real de Montroi).
  9. “LLIBRE FESTES EL REAL DE GANDIA 2017” (http://www.elrealdegandia.es/sites/default/files/files/cultura/llibre_festes_el_real_de_gandia_2017.pdf), en què hi ha una foto dels Sants de la Pedra (p. 9).
  10. “La Riba: El patronatge religiós” (https://blocs.tinet.cat/lt/blog/del-penya-segat-estant/category/750/la-riba/2013/04/06/la-riba-la-religiositat-popular), entrada del blog “Del penya-segat estant”.
  11. “Festes i Fires de Sarral i Pedanies” (http://www.sarral.altanet.org/festes.php), una entrada d’Internet amb informació sobre Sarral.
  12. “Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén” (http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/06/mare-de-deu-de-togores-i-sant-abdo-i.html), d’Antonio Mora Vergés, en el blog “Conèixer Catalunya”. L’autor em facilità l’enllaç. Togores forma part del terme de Sabadell.

 

  1. “Caminada de Polinyà a la Salut, Colobrers i Togores” (http://losfolloneros.blogspot.com/2010/02/7-de-febrer-de-2010-caminada-de-polinya.html), entrada publicada en el blog “Los folloneros”, on hi ha línies molt interessats, relacionades amb l’Ermita de Togores (en el terme de Sabadell, comarca del Vallès Occidental).

 

  1. “[2901] Sagunto, Torrent, Sueca y Alcasser celebran mañana como patronos a ‘los Santos de la Piedra’” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), notícia d’AVAN (“Arzobispado de Valencia. Agencia de Noticias”, és a dir, l’agència de notícies del bisbat de València), del 2002, publicada en la web “Archidiócesis de Valencia”.

 

  1. “La vila de Morvedre en el segle XVII (1651-1667)” (https://www.centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/376_85_La_vila_de_rvedre_en_el_segle_XVII_24.pdf), article de Josep Martínez Rondan, publicat en la revista “ARSE” (no. 24) en 1989.

 

  1. “El riu de Morvedre i la riuada de 1783” (http://www.centroarqueologicosanguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/433_93_El_riu_de_Morvedre_i_la_riuada_de_1783_26.pdf),document de Mn. Josep Martínez Rondan, rector de la Parròquia del Bon Succés (Sagunt), publicat en la revista “ARSE” (no. 26) en 1991.

 

  1. “La Virgen del Buen Suceso. Patrona de la Ciudad de Sagunto” (https://eleconomico.es/opinion-1/blogs/113463-la-virgen-del-buen-suceso-patrona-de-la-ciudad-de-sagunto), article publicat en la web “El Económico”. Dedica una part important als Sants de la Pedra en Sagunt.

 

  1. “Recordant les festes dels Sants de la Pedra: La Festivitat al Sagunt de 1907” (http://www.eleconomico.es/opinion-1/articulos-de-opinion/119686-recordant-les-festes-dels-sants-de-la-pedra-la-festivitat-al-sagunt-de-1907), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella, població de la comarca valenciana del Camp de Morvedre.

 

  1. “La festa dels Sants de la Pedra de Sagunt de 1914” (http://www.cronistasoficiales.com/?p=15731), article de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), i publicada en la web “Real Asociación Española de Cronistas Oficiales”.

 

  1. “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt” (https://carmerosariotorrejon.wordpress.com/2018/08/03/sant-abdo-i-sant-senen-i-altres-patrons-de-sagunt), article publicat en la web “Història, art i cultura”, de Carme Rosario Torrejón i també en “La Voz de tu comarca”.

 

  1. “Programa de les Festes Patronals organitzades per la Confraria dels Sants Abdó i Senén de la ciutat de Sagunt Juliol 2013” (https://santsdelapedra1644.blogspot.com/2013), entrada publicada en el blog “Sants Abdó i Senén, patrons de Sagunt”, on figura un himne, en castellà, de la germandat sacerdotal de Sagunt.

 

  1. “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vilà, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “Museu de Sant Boi de Llobregat”.

Dones fortes, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, podem llegir que, en els anys noranta del segle XX, es creà el Museu de les Trementinaires i que “La imatge que dóna de les trementinaires una de les frases dels llibres de signatures del Museu és força paradigmàtica: ‘Elles eren fortes i valentes i plenes de ‘sabiduria’. (…) nòmades” (…). Altres en destaquen aspectes similars: ‘Sàvies avantpassades’, ‘Dones poderoses’, ‘Eran mujeres libres’, ‘Dones sàvies’, ‘Trementinaire seria, doncs, sinònim de dona valenta, aventurera, independent, sàvia…’, ‘Homes i dones intrèpids’, ‘Dones valentes i amb força i que volien ajudar a la gent que patien algun mal’, ‘És admirable l’esforç i l’esperit de superació de les trementinaires. Tenien coratge!’, ‘Persones senzilles que amb la seva saviesa i bon fer varen ajudar a molta gent’, (…) ‘Dones fortes i valentes que van travessar muntanyes, valls i planes’” (pp. 205-206).

Eren, com moltes dones catalanoparlants d’ara, persones amb molta iniciativa, fortes i molt obertes, des de bon matí, com moltes persones que conec. I, com veiem, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre.

Dones molt creatives i molt obertes

General, , , ,

 

En un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, el 5 de maig del 2021, una dona molt oberta i amb molta espenta, i que podíem haver-la inclosa en l’apartat de la pedagogia matriarcal, veiem que l’àvia també ensenyava cançons mentres que tenien lloc coses tan elementals i tan diàries com fer de cos i de manera que, a més, la creativitat fa de mitjà per a afavorir les relacions humanes. Diu així: “Mira, una cançoneta que em deia la iaia, quan ens treien els bolquers:

‘Ai, nena, que,

si no saps on cagar,

al cul t’hauràs de portar.

I, aleshores,

tot rient, deia:

En Pere,

de la cullera,

va anar al professor,

es va cagar a les calces.

Ai, mare,

quina pudor!’”.

 

Agraesc la col·laboració de Montserrat Cortadella com també la de les persones que fan possible bona part del treball sobre el matriarcalisme.

“L’orinal”, dues versions més d’una cançó matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb la cançó “L’orinal”, el 7 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Marta Blanch Vilà escrigué un comentari acompanyat de la sisena versió, amb una lletra molt diferent respecte a moltes de les anteriors: “La meva àvia (1881) també la cantava:

‘Si els orinals tinguessin llengua[1]

i en sabessin, de parlar,

de les coses que en dirien,

ens faria esternudar.

Atxim!’”.

 

Un poc després, en el mateix grup, Albert Febrer Morral comentà: “Jo conec la versió que em va ensenyar la meva àvia, nascuda a Barcelona al 1907:

‘Quan un orinal es trenca

o se li fa algun forat,

el posem a la finestra,

a l’eixida o al terrat.

Quan està ple de merda,

li plantem un roseret[2].

I l’orinal

està provat,

perquè és un objecte

d’autoritat.

I el respectem

per lo que val.

Visca la merda

de l’orinal’”.

 

 

Moltes dones, no sols eren actives quan, fins i tot, eren àvies, com les mares de ma mare, sinó que, a més, eren persones molt obertes i amb molta iniciativa, fins i tot, amb els xiquets. I, ara, també n’hi ha així, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de Marta Blanch Vilà i d’Albert Febrer Morral.

 

 

Notes: [1] En l’original, “llenga”.

[2] En l’original, “rosaret”.

Les dones emprenen amb molta espenta

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, llegim que “la substituta a casa d’una dona que anava pel món era freqüentment la sogra, és a dir, la padrina de la casa. La presència d’una sogra encara valenta permetia resoldre més o menys satisfactòriament la qüestió de les tasques domèstiques i la criança dels fills durant l’absència temporal de la jove de la casa. Si la padrina era massa vella o no podia valdre, calia la participació d’altres parents com algun fill o alguna filla de la dona que havia marxat o el seu marit. Si no hi havia padrina, el marit havia de cuidar-se més dels fills” (p. 99). Com em comentà, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), el 12 de maig del 2021, a la pregunta de si, “En la cultura colla, ¿l’home sol ser en casa mentres que la dona, com en el cas de les trementinaires (remeieres) de Catalunya, ‘van pel món’?”, “Sí: ell és el burro de càrrega; i ella, la comerciant”. Agraesc la seua col·laboració.

En línia amb aquesta tasca de l’home, tant en el cas de les trementinaires com en el de la cultura colla (cultura en què, fins i tot, és la dona qui va al bar, però no l’home, com, un dia, em digué aquest amic), en el mateix llibre, veiem que “La Maria (1919) era molt petita quan la seva mare anava a la verema i, com que no hi havia padrina, el seu pare era qui els cuidava” (p. 99) i, a més, “El seu pare tenia molta feina” (p. 99). Un altre exemple, el veiem quan Joan Frigolé escriu que “En Lluís (1930), que era el petit, recordava que quan la seva mare anava pel món amb una filla i l’altra germana era fora de casa, el pare era qui el cuidava. Recordava que una vegada la seva mare va tornar, varen matar el porc i varen tornar a marxar” (p. 100).

Però, fins i tot, hi ha casos en què tant la dona com l’home es dedicaven a tasques relacionades amb el comerç, com ara, quan Joan Frigolé comenta que, “Quan els pares de la Cèlia (1916) sortien tres cops l’any a fer de marxants de roba, ella i els seus germans quedaven a càrrec de la padrina, que anomenaven la mare vella” (p. 99) i, per exemple, quan els pares de Carme (1941), anaven pel món. En el cas de Carme, “la padrina i la filla gran es feien càrrec dels més petits. Dormien tots al llit amb la padrina. La germana gran va criar el més petit” (p. 99).

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre, entre altres motius, per aquest detall, i la de l’amic que m’ha informat en relació amb el tema ací exposat.

El rei molt obert i la modista jove, bella i bondadosa

General, , , , , , , ,

 

Hem trobat una rondalla valenciana molt semblant, en molts punts, a “El Gegant”, del “Rondallari de Pineda”, en un llibre de Joaquim G. Caturla, qui n’ha recopilat de les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó i, a més, com Sara Llorens, sense trastocar-les. Parlem de la primera que llisquí de l’obra “Rondalles de l’Alacantí”, publicada per Tabarca Llibres, en el 2016: “La rosa de l’amor (arreplegada al Campello)”. Molt prompte em cridà l’atenció que, en aquesta obra, “era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que ja havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9), és a dir, que eren dues dones molt emprenedores, amb molta iniciativa i amb molta espenta, ja que la mort del pare no ha representat un obstacle per a caure, com ara, en el victimisme de què un dia em parlava ma mare, en al·lusió a una dona que perdé el marit molt prompte però que no li fou un impediment per a tirar avant la casa i els fills.

Les dues modistes apleguen a una casa on són molt ben rebudes per l’ama:

“-Si la seua filla sap cosir, jo tinc molta roba aquí. I mentre ella cus, vosté pot anar al poble, que és a quatre passes, arreplega la roba, treballen i es queden aquí el temps que vulguen.

La mare, agraïda, va respondre:

-Ai, senyora, li ho agraïm molt! (…) Sí que ens quedarem, senyora. Que Déu li ho pague” (p. 10).

Ara bé, el rei jove que apareix en aquesta rondalla valenciana, molt prompte sap que la modista jove, qui, a més, “era una fadrina molt fina i molt bella” (p. 10) seria en el poble. I, aleshores, sense parar-se en palles, agafa el cavall i “corrents cap a la finca, que es fa tard” (p. 10). Així, veiem un cap d’estat interessat per la bellesa, per la jovenesa i amb molta espenta. Però, per al monarca, la bellesa està ben considerada, però no vinculada a la prepotència. Que el rei vaja a visitar la jove, podem considerar-ho com un signe molt positiu: és un home molt obert a tots els ciutadans i, per exemple, no dona preferència a les persones pertanyents a la noblesa.

Quan el rei aplega a la casa, la casera (l’ama de la casa), li diu que no hi és, però, com que el rei estava ben informat, en comentar-li la casera que hi ha una cambra on alcen ferramentes, li diu:

“-Doncs, òbriga –féu el fadrí-, no siga cosa que hi haja alguna gotera que vosté no haja vist i se’ls rovellen les ferramentes.

Quan la dona va obrir la porta i aparegué enmig de la cambra aquella preciositat de Roser, el rei es girà de cara a la casera i li digué amb molt bon humor:

-Doncs no tenen vostés mala ferramenta aquí![1]” (p. 11).

I, com que la jove Roser era del gust del rei i ell volia fer-la reina, el monarca no deixava de visitar-la. Això sí, la reina mare (una mena de reina emèrita a qui el rei tenia fidelitat i amb qui tenia bones relacions) preferia que el fill anàs a visitar un oncle que vivia en Itàlia on, a més, aquest familiar era rei.

El rei ho acceptà, però, la jove modista, “quan va saber la notícia (…) va dir al rei que li volia fer un regal. Tot seguit, va anar al jardí, tallà una preciosa rosa de color vermell i li digué les paraules següents:

-Aquesta rosa que us done és la rosa de l’amor. Sempre que la vegeu fresca, com jo us l’he donada, podreu estar tranquil perquè a mi no em passa res. Si la veieu mig mústia, vol dir que em trobe malalta. Però si un dia desgraciat la trobeu seca, estimat i senyor meu, això significaria que he mort.

El rei agafà la rosa i sense més paraules es digueren adéu” (p. 12).

Passa que la reina, qui considerava que, per dir-ho així, el fet que el seu fill tingués amistat amb una modista era de poble, no de persones “de sang blava” ( com em digué ma mare, el 10 de maig del 2021, quan li llisquí i li comentí passatges de la rondalla), no li feia goig i, per tant, pretén que l’oncle que resideix en Itàlia s’encarregue de distraure el rei.  I, de fet, en aplegar el jove monarca a Itàlia, li diu l’oncle:

“-Gràcies a Déu, fill meu, a última hora no ha estat res i ha resultat una cosa lleugera. Però, ara que has vingut, ja veuràs quines coses farem: anirem al teatre, farem festes i balls, anirem de cacera… de tot, de tot” (p. 13). En altres paraules, aquest oncle pretenia que, com diu una cançó eròtica valenciana[2], molt coneguda, el jove rei s’ho balafiàs tot “en putes i demés”, en lloc de fer-ho en comandar obertament el país, d’estar obert a tots els ciutadans de la seua terra (com ho mostra el fet que visite una jove modista, això és, una persona no pertanyent a la noblesa). I, així, al jove rei, una vegada en Itàlia i, quan li ve el record de la seua terra, se li presenten dos camins, dues opcions de vida:  o bé actuar com un home laboriós i interessat per la seua terra i fer de cap d’estat amb molta creativitat, o bé respondre al dia a dia com ho faria un home idealista i dedicat a donar-se bona vida, aprofitant els seus privilegis reials i, com ara, a anar de cacera… “de tot, de tot”[3].

Però, un dia, el rei, qui, des de feia temps, no havia mirat la rosa de l’amor (p. 13), veu que la flor estava quasi seca i, immediatament, evoca les paraules que li havia dit Roser, la jove modista de qui ell estava enamorat i que valorava positivament com a dona i com a persona i, per això, “Sense més dilacions, digué al seu oncle que se n’anava, que se’n tornava, que de sobte li havia vingut una gran enyorança de la seua terra i, dit i fet, en un moment el vaixell reial es feia a la mar (…) i tot el temps el jove va tenir la rosa dins un gerronet d’or amb aigua” (p. 13). El detall de ficar aigua per a que la rosa continue viva, d’entrar en contacte amb la mar i de passatges marítims (que evoquen el Consolat de Mar, de l’Edat Mitjana en la Corona Catalanoaragonesa) i de la mar (relacionada, tradicionalment, amb lo femení, així com també l’aigua),  són trets matriarcalistes.

Aplega al poble i, uns cavallers, trists, li comenten que havia mort la jove modista i que “–Aquella jove semblava una Mare de Déu” (p. 13). El fet que es compare la jove amb una Mare de Déu representa un tret matriarcal, a més, vinculat amb la bondat.

El jove rei, ja en el poble, ordena a l’enterramorts, que, “sota paraula de rei, traguera la xica que acabava de soterrar” (pp. 13-14), Roser. I, ràpidament, “el rei ficà la xica dins la carrossa i la va portar al palau. Allí (…), va posar al costat del capçal del llit, damunt la tauleta, el gerró d’or amb la rosa ja seca. En acabar, es quedà en silenci, tot sol, per fer-li companyia”  (p. 14).

Però, després que la reina visitàs el fill i parlàs amb ell, “per la finestra hi va entrar una papallona daurada. Volant i revolant, s’acostà al llit i va fer tres revolades sobre el cap de Roser. (…) a poc a poc la jove va començar a recobrar el sentit, va obrir els ulls i, quan es va adonar que el rei era al seu costat, l’abraçà i es va posar bé del tot. Amb la mirada buscaren la rosa, que era damunt la tauleta, i la trobaren tan fresca com si tot just l’hagueren acabada de collir” (p. 14).

Com veiem, l’home (el rei jove) és salvat per la dona i ho fa mitjançant la papallona i la flor (fet amb què, en aquesta rondalla, es fa una valoració positiva dels xicotets detalls), la bondat i la bellesa, com també es considera encertat que el rei estiga obert a tots els ciutadans. A més, com em vingué a la pensa l’endemà d’escriure, per primera vegada, sobre aquesta rondalla, això és, l’11 de maig del 2021, la papallona, ací, té un paral·lelisme amb la jove modista i amb la rosa, perquè, un poc després d’entrar l’animalet (i amb vida, així com la papallona que ix del capoll de lo que, en un altre temps, fou un cuc de seda), serà la jove qui reviscolarà i, per tant,… la rosa. En aquesta rondalla, ens hem trobat amb un rei que, àdhuc, està a favor de la sinceritat (com li ho manifesta a la casera[4]) i de la bonhomia en les relacions amb els altres i amb lo que passa pel món.

La rosa, en aquesta rondalla, és el símbol de lo que fa que la vida tinga sentit, tant la de la modista garrida, com la del rei, molt obert i franc, en línia amb un refrany que apareix en el DCVB i que diu molt de com calia que fos un rei: “Paraula de Rei no pot mentir” ja que, com veiem en un altre que figura en el mateix diccionari, “Del color del Rei se tinyen els vassalls”, com algunes vegades he dit a ma mare i ella comparteix amb mi.

Com a anècdota, diré que, el 10 de maig del 2021, en llegir la segona rondalla que figura en aquest llibre de Joaquim G. Caturla, “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, observí que comptava amb una frase que plasma el matriarcalisme de manera explícita: quan Peret diu a Margarideta “-Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat!”.

Agraesc els comentaris de Vicent Pla, de Joan Llàcer com també els de ma mare  (qui, com els dos amics) l’havia oïda (encara que “en casa dels majors”), en relació amb aquesta rondalla,  i a totes les persones que m’encoratgen en el treball sobre el matriarcalisme i en el dia rere dia. 

 

 

 

Notes:[1] Des del primer moment, he relacionat aquest humor irònic amb el típic vinculat amb la llengua catalana ,eixe humor que, com em comentà, un dia, un amic (molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal), en relació amb moltes cançons eròtiques valencianes, “És eixe humor que pareix innocent, com si no diguera res…”.

[2] La “Cançó de la llum”.

[3] En aquest sentit, cal recordar que, en la història de lo que ara és Espanya, com ara, en el segle XVII, hi hagué reis, per exemple, Felip III d’Aragó i IV de Castella, que foren famosos perquè prengueren part (i de manera activa) en la prostitució ( com es pot llegir en el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de Maria Helena Sánchez Ortega, a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat) o que delegaren en nobles, els quals, durant prou de temps, feren el paper de caps d’estat..

[4] “Paraula de rei no pot mentir”.

Rondalles i nobles catalanes de línia matriarcal

General, , , , ,

 

 

Començarem amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny, i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, addueix que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En aquesta línia, el 7 de maig del 2021, trobàrem el treball de final de grau “Poder i llibertat femenina en un món en transició (Catalunya entre finals del segle XV i la primera meitat del XVI)” (http://hdl.handle.net/2445/127592), de Núria Curran i Valls, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona, fet durant el curs 2017/2018. En aquest document, Núria Curran, una dona molt oberta, comenta que aquest treball “S’ha fet principalment a través de l’estudi de la correspondència de dues dones de la família Requesens. A través de la qual s’ha pogut comprovar com un sistema familiar matriarcal/matrilineal canvia i encaixa en una societat” (p. 2).

Quant a una de les dones, Hipòlita, diu que “això no vol dir que siga una persona freda ni distant, ja que té també la capacitat de mostrar-se sempre respectuosa, alhora que desprèn molt afecte tant cap a la seva filla i el seu nét, com cap al seu cosí Benet Honorat. De fet, la seva família és part de la seva raó de ser, ja que Hipòlita és una administradora total d’una família de l’alta noblesa, una matriarca que vetlla i es dedica en cos i ànima a mantenir allò que creu que ha aportat benestar i seguretat a la seva família” (p. 38).

A més, Núria Curran afig que Hipòlita “és una administradora eficaç, i (…) té dots per a la negociació, com també visió de futur. Aquesta visió de futur, la capacitat per a actuar-hi en conseqüència amb llibertat, es veu clarament reflectida en dos aspectes: per una banda en la seva faceta empresarial a la indústria tèxtil, però sobretot en l’educació i posterior col·locació de la seva única filla” (p. 38).

Finalment, considera que, com que la dona, en aquella època (finals del segle XV i la primera mitat del segle XVI) estava ben considerada (com també ho està, a hores d’ara, com podem veure en moltes cançons, rondalles i, com ara, en vivències comentades en Internet per persones catalanoparlants), no duien a terme actes subversius. Al capdavall, “No els hi calia, el seu sistema matriarcal/matrilineal funcionava bé” (p. 42). Com em digué, un dia, ma mare, si un sistema (com ara, el matriarcal, anava bé), no era menester adoptar-ne un altre, detall que jo compartia amb ella. A més, hi preferíem (i preferim) el sistema matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan possible bona part del treball sobre el matriarcalisme.

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de tipus matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de tipus patriarcal.

 

Poder i llibertat femenina (Núria Curran i Valls, matriarcalisme segles XV i XVI)

Bibliografia, Aldaia i els Sants de la Pedra

General, , , , ,

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles com també de llibres o, per exemple, de publicacions que figuren en Internet, a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions i fonts com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “Arquitectura i art cristià a Aldaia. Història i iconografia dels temples de culte” (http://www.aldaia.es/rs/40664/d112d6ad-54ec-438b-9358-4483f9e98868/7a0/fd/1/filename/2-arquitectura-i-art-cristia-web.pdf), estudi d’Helena Navarro Pérez.

 

  1. “Sant Sebastià d’Algemesí” (https://blocs.mesvilaweb.cat/valldalbaidi/?p=271356), entrada publicada en el blog “Els Papers de Santa Maria de Nassiu”, en què se’ns parla, un poc, sobre el santuari que hi ha dedicat als sants Abdó i Senent.

 

  1. “Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vraalg1.htm#Pedra), entrada de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, relacionada amb Algemesí.

 

  1. “Els Sants de la Pedra, fiesta de la calle Valencia” (http://algemesienlamemoria.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra-fiesta-de-la.html), entrada del blog “Algemesí en la memoria”, de María Nieves Bueno Ortega. Va acompanyada de la foto de la representació dels sants en taulells del Carrer València.

 

  1. “Programa oficial: Fiestas en Algueña, en honor de los Santos Abdón y Senén-Julio 1989” (https://www.todocoleccion.net/carteles-feria/programa-oficial-fiestas-alguena-honor-santos-abdon-senen-julio-1989~x31662882), de la web “todocoleccion”.

 

  1. “Fiestas Patronales Algueña” (http://www.alguenya.es/fiestas-patronales-alguena), entrada de la web de l’Ajuntament de l’Alguenya.

 

  1. “Almedíjar, una aproximación a su historia y tradiciones”, d’Ángel Latorre Latorre, llibre. Hi ha unes planes sobre els Sants de la Pedra, a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de José A. Planillo.

 

  1. “Almedíjar 2010 En cor de festa” (https://www.youtube.com/watch?v=DpAXwsG7g2o), vídeo sobre aquesta població de la comarca de l’Alt Palància, on es fa festa als Sants de la Pedra des de fa molts segles.

 

  1. “L’ALT PALÀNCIA” (https://www.valencia.edu/~fjdlez/pais/altpalancia.html), informació sobre el topònim Almedíjar.

 

  1. “La Devoción a los Santos Abdón y Senén en ALMORADÍ” (http://almoradi1829.blogspot.com/2014/07/la-devocion-los-santos-abdon-y-senen-en.html). Aporta una notícia del diari “El Alicantino” (13 de juny de 1892) on es parla de religiositat popular i sobre l’oratge durant una forta pluja que no feu mal en Almoradí (Baix Segura), treta del llibre “Almoradí, un recorrido histórico”, de José Antonio Latorre Coves. També hi ha una imatge d’ambdós sants, portant forment i raïm.

 

  1. “Bajo la protección de San Abdón y San Senén” (https://www.diarioinformacion.com/vega-baja/2018/07/31/proteccion-san-abdon-san-senen/2048370.html), article sobre Almoradí, publicat en el diari “Información”, en què hi ha un vídeo on es veuen els Sants de la Pedra durant la festa en Almoradí.

 

  1. “Santo Abdón y Senén Moros y Cristianos 2017 Índice” (https://docplayer.es/51103660-Santos-abdon-y-senen-moros-y-cristianos-2017-indice.html), document consultat el 21 de juny del 2019, en què hi ha un poema dins de l’article “Los Santicos de la Piedra” (a càrrec de “Peña Huertana”) però escrit, en 1948, per D. Manuel Andréu.

 

  1. “Fiestas en Honor a San Abdón y San Senén” (http://www.almoradi.es/concejalias/fiestas-2/fiestas-en-honor-a-san-abdon-y-san-senen), entrada de la web de l’ajuntament d’Almoradí.

 

  1. “Turi Vega – El Portal de Turismo de la Vega Baja” (http://www.convega.com/portalturismo/almoradi/ver.html), apartat “San Abdón y San Senén”, en relació amb Almoradí.

 

  1. “’Los Santos de la Piedra’ unen a Alpuente y Corcolilla” (http://www.masturia.com/2015/04/los-santos-de-la-piedra-unen-alpuente-y.html), entrada de la web “+ TURIA Revista Digital”, amb una notícia relacionada amb Alpuente (en valencià, Alpont).

 

  1. “La Ruta dels Porrats de la Mancomunitat finalitza en l’Alqueria de la Comtessa” (http://www.elperiodic.com/pvalencia/noticias/450963_ruta-dels-porrats-mancomunitat-finalitza-lalqueria-comtessa.html), de la web “El Periòdic.com”. Té a veure amb la festa dels Sants de la Pedra, en l’Alqueria de la Comtessa (la Safor). El 10 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta entrada, almenys, mitjançant aquest enllaç.

 

  1. “Porrats de la Safor” (https://escbrara.jimdo.com/cultura/porrats), web amb informació sobre el 2015, en què hi ha un apartat referent al “Porrat dels Sants de la Pedra”, que es celebra en l’Alqueria de la Comtessa (la Safor).

 

  1. “L’Ermita dels Sants de la Pedra” (http://www.lalqueriadelacomtessa.es/va/content/l-ermita-dels-sants-de-la-pedra), entrada dins de la web municipal “L’Alqueria de la Comtessa”.

 

  1. “Llegan las fiestas dels Sants de la Pedra y Moros i Cristians a l’Alqueria” (http://www.ondanaranjacope.com/noticias/id44224-llegan-las-fiestas-dels-sants-de-la-pedra-y-moros-i-cristians-a-lalqueria.html), article publicat en la web de la “Cope Onda Naranja” on apareix una foto amb escultures dels Sants de la Pedra.

 

  1. Obra de ceràmica, reproducció d’una de 1799. Es troba en la “Capella de la Mare de Déu”, en el Jardí de la Murta (Alzira) i que figura en una entrada de “MUMA. Museu Municipal d’Alzira”, del 30 de juliol del 2016.

 

  1. “Comencem parlant d’aigua” (http://combinacions.blogspot.com/2010/10/comencem-parlant-daigua.html), entrada dins del blog “Combinacions”, de Xavi Duran Ramírez, en què es parla sobre el motiu de “l’aigua miraculosa” d’Arles, des del punt de vista científic.

 

  1. “El Terme de Banyoles”, dels autors Josep Grabuleda i Sitjà, Guerau Palmada i Auguet i editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, editat en el 2014, llibre.

 

  1. “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, article del capellà Martirià Brugada i Clotas, sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999).

 

  1. “Costumari banyolí. Costums i tradicions de la ciutat de Banyoles”, d’Àngel Vergés i Gifra, i editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, (edició de novembre del 2017), llibre. Vaig accedir-hi gràcies a la generositat de Josep Grabuleda Sitjà, qui, per correu electrònic, m’envià quasi tot el llibre.

 

  1. “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, de Miquel Rustullet Noguer, del 2012, en la “Revista de Banyoles”. L’autor m’envià aquest article per correu ordinari.

 

  1. “La Festa del Terme beneeix els patrons” (https://www.diaridegirona.cat/estiu/2008/07/28/tradicio-festa-del-terme-beneeix-patrons/279028.html), article sobre la Festa del Terme, publicat en el “Diari de Girona”.

 

  1. “Capella de la Mare de Déu de la Mercè” (https://basilicadelpi.cat/mare-de-deu-de-la-merce), article d’Albert Cortés, sobre la ciutat de Barcelona, dins del blog “Basílica de Santa Maria del Pi”, en què es parla prou sobre els patrons dels llauradors i dels hortolans.

 

  1. “JULIOL 2014. Els gremis que van defensar la ciutat de Barcelona el 1714: ELS HORTOLANS DEL PORTAL NOU” (http://locarranquer.blogspot.com/2014/07/juliol-2014-els-gremis-que-van-defensar.html), entrada del blog “Lo Carranquer” i publicada per Carles Sala Tamarit.

 

  1. “Aplec de Sant Abdó i Senén 2012” (https://www.batetdelaserra.cat/?p=613), entrada publicada en la web “Batet de la Serra”, sobre Batet de la Serra (la Garrotxa).

 

  1. “Festes Patronals del 17 al 20 de setembre Bellús 2010” (http://www.bellus.es/sites/bellus.portalesmunicipales.es/files/Programa%20d’actes.pdf), programa de festes patronals de Bellús (la Vall d’Albaida), on hi ha un poema en què apareixen els Sants de la Pedra.

 

  1. “Beniferri” (http://festesdevalencia.org/index.php/main-inicio-va/24-pedanies/178-beniferri-2), entrada dins de l’apartat “Festes de València”, de la web de l’Ajuntament de València.

 

  1. “Benimaclet y sus fiestas patronales: una tradición de cuatro siglos” (https://disfrutabenimaclet.wordpress.com/2017/09/11/benimaclet-y-sus-fiestas-patronales-una-tradicion-de-cuatro-siglos), entrada del 2017, dins del blog “Disfruta benimaclet”.

 

  1. “Romeria dels Sants de la Pedra en Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2016/09/romeria-dels-sants-de-la-pedra-en.html), entrada treta del blog “Poble de Benimaclet”.

 

  1. “Sants de la Pedra, Patrons de Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2017/07/sants-de-la-pedra-patrons-de-benimaclet.html), entrada del blog “Poble de Benimaclet”. Apareixen, entre altres coses, una representació escultòrica d’ambdós sants.

 

  1. “Fiestas en la Iglesia de la Asunción de Nuestra Señora” (https://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070916/valencia/fiestas-iglesia-asuncion-nuestra_20070916.html), article sobre aquesta església de Benimaclet i sobre els Sants de la Pedra publicat en el diari valencià “Las Provincias”.

 

  1. “Curs Conéixer La Ribera Benimodo” (https://xvassembleahistoriaribera.files.wordpress.com/2012/08/benimodo.pdf), document d’una web dedicada a la “XV Assemblea d’Història de la Ribera. Benimodo, 9, 10 i 11 de novembre de 2012”, signat per Anna Alfonso junt amb Pau Armengol i Rafael López i editat per l’Ajuntament de Benimodo en febrer del 2008.

 

  1. “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, article de Francesc Giner, i publicat en el llibre de festes de Benissa, de 1973, facilitat per Vicent Gomis Lozano, el 28 de juny del 2018, per correu electrònic. És l’única font, de les consultades, en què apareix el nom Kúrdula, relacionat amb la ciutat on Abdó i Senent, partint de Joan Baptista Anyés, exercien la seua senyoria.

 

  1. “Sempre junts, com Abdó i Senent”[1] (https://malandia.cat/2019/07/sempre-junts-com-abdo-i-senent), entrada en la web Malandia, del 14 de juliol del 2019. Unes setmanes després, mentres feia la revisió de la recerca, comproví que era la primera font d’Internet on apareixia el nom de la ciutat Kúrdula vinculat als Sants de la Pedra. Parteix de l’article de Francesc Giner, de 1973.

 

  1. “Els ‘Jardinets’ de Benissa. Nous exemples de ‘Jardins d’Adonis’ fossilitzats en la cultura popular contemporània” (https://issuu.com/centredoumentacio.etnologia/docs/revista_valenciana_d_etnologia__n__/186), article de Teodor Crespo Mas, publicat en “Revista Valenciana d’Etnologia” (no. 8, 2016, editada pel Museu Valencià d’Etnologia).

 

  1. “Benissa – Ermitas – Ermita Stos de la Piedra Abdón y Senén – Pda de Lleus – Vicent Ibañez.mpg” (https://www.youtube.com/watch?v=P7Vnx3gA6K0), vídeo en què es veu una ermita dedicada als Sants de la Pedra, en la partida de Lleus. En aquest vídeo també es poden veure les escultures dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Troben pintures murals del segle XVIII i XIX a l’ermita de Lleus” (http://www.infobenissa.cat/noticies/general/troben-pintures-murals-del-segle-xviii-i-xix-a-lermita-de-lleus), article publicat el 27 de juliol del 2007 en la web “Infobenissa”.

 

  1. “1487 – SAN ABDÓN Y SAN SENÉN” (http://rafaelcondill.blogspot.com/2014/08/1486-san-abdon-y-san-senen.html), entrada de Rafael Fabregat, la qual figura en el blog “El último Condill”.

 

  1. “Bétera, un poble per a tots” (https://beteranet.com/betera/librov/vii_02.htm), d’Amparo Doménech Palau, editat per l’Ajuntament de Bétera i per Cooperativa Agrícola de Bétera, COOP. V., en 1998, llibre.

 

  1. “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), estudi d’Imma Dasí Estellés, en què es parla sobre diferents festivitats estiuenques, entre elles, la dels Sants de la Pedra. Es tracta d’un treball d’investigació d’un màster d’estudis de diferència sexual.

 

  1. “Com és Biar?” (https://sites.google.com/site/onviscbiar/com-es), article en la web “On visc? Biar?”.

 

  1. “Ermita de los Santos de Piedra, Abdón y Senén” (http://www.rutasjaumei.com/es/que-ver-en-biar/772/biar-ermita-de-los-santos-de-piedra-abdon-y-senen.php), entrada de la web “Viajar con Jaume I”, sobre l’ermita de Biar dedicada als Sants de la Pedra.

 

  1. “Els Sant de la Pedra, advocació popular a les nostres terres” , article de Consol Conca i Coloma i publicat, en “Revista de Moros i Cristians”, de Biar, en 1993.

 

  1. “La ermita de ‘Els Sants de la Pedra’. San Abdón y Senén”, document facilitat per Joan Lluís Escoda (per correu electrònic del 4 de juny del 2018) i signat per R.B.D. en juliol de 1997, relacionat amb Biar.

 

  1. “Parajes naturales” (http://www.turismocalasparra.es/index.php/saborea/10-conocenos), entrada en la web “Calasparra Turismo”, en què es parla sobre la Iglesia de los Santos Mártires Abdón y Senén, de Calasparra (Múrcia).

 

  1. “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), entrada en la web de l’Ajuntament de Camporrells (la Llitera).

 

  1. “De Camporrells a Baldellou por la ermita de los Santos Mártires” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/de-camporrells-a-baldellou-por-la-ermita-de-los-santos-martires), article tret de la web “Comarca de La Litera”.

 

  1. “Ermita de los Mártires y Sall de la Tosca en Camporrells” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/ermita-de-los-santos-martires-y-sall-de-la-tosca-en-camporrells-1), article publicat en la web “Comarca de la Litera”.

 

  1. “Fiestas Patronales de los Santos Mártires San Abdón y San Senén” (https://www.regmurcia.com/serlet/s.Sl?sit=a,72,c,369,m,1218&r=ReP-4307-DETALLE_REPORTAJES), en la web “región de murcia digital”.

 

  1. “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, article de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez, a què es pot accedir mitjançant l’enllaç https://www.cronistasdemurcia.es/congresos-cronistas-1, on el trobarem amb facilitat.2

 

  1. “Programa oficial d’actes 2009” (http://www.almirra.com/acc_contenido/pdf/ProgramaActos09.pdf), dins de l’apartat “Fiestas” de la web de l’Ajuntament del Camp de Mirra, a què recorreguérem per al punt artístic.

 

  1. “Cant popular dedicat als Sants de la Pedra Sant Abdó i Sant Senén Advocats contra les pedregades i protectors de les collites Co-patrons del Camp de Mirra”. Es tracta dels versos religiosos que es canten als Sants de la Pedra en el Camp de Mirra. Agraesc la generositat de Romà Francés i Berbegal, president de l’”Associació Cultural del Tractat d’Almisrà”, qui me l’envià per correu ordinari després d’haver raonat amb ell uns dies abans.

 

  1. “Consideracions i relació descriptiva de la Vall de Biar a les darreries del segle XVIII”, article de Romà Francés i Berbegal, publicat en la revista-programa de les Festes Majors del Camp de Mirra, de 1995, i que m’envià en desembre del 2018.

 

  1. “Coneguem els nostres noms de lloc”, de Llum Pérez i de Sandra Fayos, editat per l’Ajuntament de Canals, en el 2005, llibre.

 

  1. “Los Santos de la Piedra, segundos Patronos de Canals”, article de Ramón Arnau Palop publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1975”. Conté informació sobre l’Alcúdia de Crespins.

 

  1. “Canals y los Santos de la Piedra. Una devoción semiolvidada”, article d’Alfons Vila Moreno publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1987”. Conté informació sobre l’Alcúdia de Crespins.

 

  1. Goigs de Capafonts, enviats Diego López (el 24 de novembre del 2017) i per Núria Llinàs i Sallés, per mitjà d’un correu electrònic del 31 de març del 2018.

 

  1. “Nova Guia de Capafonts”, de Diego López Bonillo junt amb Salvador Rovira i Gómez, editada per la Diputació de Tarragona. Vaig rebre part del llibre, per mitjà de Diego López Bonillo, però no figurava l’any de l’edició.

 

  1. “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa”, article de José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Reverendo Vicente Gil Martí Impulsor de la devoción”, article de José Jaime Brosel Gavilá, capellà de Carpesa, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Historia, arte e iconografía de los Santos Abdón y Senén”, article de Daniel Benito Goerlich, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

  1. “Església dels Sants Abdon i Senen. Carpesa. València” (http://elscolorsdelaterra.blogspot.com/2016/04/esglesia-dels-sants-abdon-i-senen.html), entrada del blog “Els colors de la terra”. Hi ha les escultures dels Sants de la Pedra, les quals apareixen dalt de la porta d’entrada al temple.

 

  1. “Lo Paironet” (http://historiaytradicionesdelacodonyera.blogspot.com/20113/04/lo-paironet.html), entrada signada per José Ramon Molins i Miquel Sanz, en el blog “La Historia y las tradiciones de La Codoñera”, sobre el peironet que hi ha en la Codonyera (població aragonesa històricament vinculada al Matarranya).

 

  1. “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, document elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’” i a què vaig accedir, per correu electrònic del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles.

 

  1. “Es recuperen les tradicions de la Romeria dels Sants de la Pedra” (http://www.lexpressio.com/?arg_id=3750&url=2&corp=lexpressio&arg_familia=2&arg_poblacion=5), escrit de Celia Soriano Gomis, en el diari “L’Expressió”, sobre Cullera (la Ribera Baixa).

 

  1. “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria” (https://val.levante-emv.com/ribera/2017/08/01/cullera-mantiene-viva-tradicion-benissants/1599992.html) article del diari valencià “Levante-EMV”.

 

  1. “Gojos als benissants Abdó i Senent, venerats a la seua ermita de la marjal de Cullera” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2012/11/gojos-als-benissants-abdo-i-senent.html), entrada del blog “Gogistes Valencians”.

 

  1. “Ermita Santos de la Piedra” (http://www.cullera.es/es/content/ermita-santos-de-la-piedra), de la web de l’Ajuntament de Cullera.

 

  1. “Museu de l’Arròs. L’Ermita: el recinte”, un document del Museu Municipal d’Història i Arqueologia (de Cullera), facilitat per Kike Gandia, en què es parla sobre l’ermita de Cullera.

 

 

 

Nota: [1] Adduesc aquestes línies després d’haver fet una consulta, en Internet, el 7 d’agost del 2019, durant una revisió de la recerca.

 

 

Àvies, mares i netes amb molta espenta i amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

En línia amb l’escrit “Matriarcat a Manresa”, el 7 de maig del 2021, Carme Picas Guasch, de la ciutat de Barcelona i nascuda en 1956, m’envià un correu electrònic molt semblant, titulat “Matriarcat”, i que diu així:

“Hola, Lluís,

A la meva família, vaig tenir el cas de l’àvia paterna. Va quedar vídua als 36 anys, va col·locar la filla gran a Telefónica; al meu pare, amb 13 anys, el va col·locar a una empresa de plàstics (on es va jubilar). Amb la filla petita, (7 anys), es va presentar al Liceu com a sastressa i cosia els vestits dels actors.

Va ser una dona amb geni i figura tota la vida.

Tot passava per les seves mans. Era la que manava i es feia el que ella deia, inclús casats i amb fills.

Un gran caràcter!!!”.

Quan acabí de llegir aquestes línies de Carme Picas, sense embuts, li comentí: “Molt interessant. L’afegiré en el treball”. El 8 de maig del 2021 li comentí que les àvies de ma mare eren molt arriscades i que actuaven amb molta espenta des de primera hora del matí. Un poc després, li escriguí que jo estava interessat per l’any en què ella havia nascut “perquè les dones nascudes abans del 1930 i, sobretot, les que ho feren en el segle XIX, tenen molta espenta i, a més, molta iniciativa”. Carme Picas, immediatament, em respongué “És veritat. La mara era del 1918. Era valenta, forta i una persona molt carismàtica, amb les idees molt clares”.

Afegirem que, el 8 de maig del 2021, fiu una pregunta en Facebook per a plasmar en el treball sobre el matriarcalisme: “¿Quines vivències teniu (o vos han contat, o bé heu llegit) de dones catalanoparlants, que ara tindrien més de huitanta anys (nascudes abans de 1942) i amb molta iniciativa i, per exemple, amb molta espenta?”.

La primera resposta, molt prompte, fou de Maria Pladesala Terricabras, els pares de la qual “eren de Manlleu”, en el grup “Dialectes”: “La meva mare, del 29 (…) ensenyava a planxar a altres noies i planxava per qui ho demanés. El meu pare era pastisser i treballava com a oficial de pastisseria. Va ser la meva mare que va buscar una botiga amb obrador i va empènyer al meu pare per establir-hi un negoci propi. Als 70, quan el negoci els hi anava bé, era ella la que decidia fer les inversions (comprar un pis, apartament, etc.). El meu pare no era tan negociant i acceptava que fos ella la dels negocis”.

En el mateix grup, el mateix dia, Rosa Bixquert, una dona molt col·laboradora, escrigué “La meua mare, del 27.

(…). El pare era fill de forner. Quan es casaren, posaren una botigueta. (…) El pare va faltar molt prompte, i ella es feu càrrec del negociet i el portà avant, apuntant les coses a la seua manera (…). Si no, l’altra opció era posar-se en amo o anar a França.

Ens va criar, al meu germà i a mi, ens donà carrera i ens educà amb molt de seny.

Després, ens ajudà criant als néts. Lluitadora sempre. Jo sóc el que sóc gràcies a ella i el seu exemple”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

Matriarcat en distintes poblacions catalanoparlants

General, , , , , ,

 

En un altre article relacionat amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, podem llegir que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca, en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí) però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, veiem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

El 6 de maig del 2021, accedírem a l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrit per David Gómez de Mora, en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir, textualment, que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però amb el tema dels diners segurament era molt estricat, doncs l’havien educat de manera que sapiguera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades, un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o inclòs més gran que la del seu home a l’hora de pendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb unes paraules que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Veiem, per tant, que, no sols les dones portaven la casa, sinó que trien i que actuen amb molta espenta.

Agraesc a totes les persones que em fan costat en aquest treball i a les que m’encoratgen.