Els cavalls (les dones) actuen amb molta iniciativa i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla en què la dona allibera l’home és “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, que figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, editat per Tabarca Llibres, en el 2016. Així, veiem que, en un regne ric, deliciós i en què els habitants eren persones pacífiques i treballadores i on, a més, arreplegaven bons fruits de les collites (p. 15), un dia, el príncep, Jaume, que havia estat molt cuidat per sa mare, la reina, tria fer camí: “necessitava córrer món, eixir del seu palau. La seua joventut l’espentava a buscar emocions i aventures i potser alguna cosa més perquè, cal dir-ho, Jaume no s’havia enamorat mai” (p. 16).

I Jaume, immediatament, amb molta força i també amb paraules dolces, ho comenta amb sa mare perquè, a més, ell considerava que fer via, li permetria, fins i tot, ser un bon rei (p. 17).

Sa mare li ho aprova i, igualment, “Tan sols li demanà, ja que pensava fer un llarg viatge, que portara el millor cavall que hi haguera en les cavalleries i un pa que ella li donaria. El príncep acceptà i, després d’haver-se acomiadat de tots, féu aparellar un magnífic corser i emprengué el seu viatge” (p. 17). Veiem, per tant, que el príncep manté els vincles amb sa mare i que, a més, accepta la voluntat de la reina.

El jove, molt prompte, “per primera vegada, s’adonava de tota la bellesa del seu regne” (p. 17). I, a més, li apareix una jove “tan bella i desimbolta” (p. 19) com també en uns altres passatges fins que, finalment, quan Jaume fa lo que li diu la xica, ella li comenta: “jo sóc la princesa Marina (…). Però si em voleu per esposa, encara haureu de recórrer moltes terres (…) i tan sols us puc dir que us trobareu enmig de la mar” (p. 20). Trobar-se enmig de la mar és un tret matriarcal (com també ho és l’aigua, la font, etc.) i, igualment, el fet que, si vol que ella siga la seua esposa, haurà de fer lo que ella li indica en aquest passatge i en els posteriors: la dona (ací, la princesa) salva l’home.

I, en qualsevol moment, serà el príncep Jaume qui actuarà seguint lo que li mana la princesa Marina i, a més, acceptant-ho. igualment, Marina li addueix que “Finalment, trobareu un poble on haureu de fer una bona obra” (p. 20). Quant al príncep, en relació amb la xica, ell tria actuar perquè Jaume considera que “aquella dolça jove bé mereixia que ell la deslliurara d’aquell malefici, que després Marina seria la seua esposa” (p. 21). Això sí: en qualsevol moment, ell, encoratjat, fa marxa cap a on ella li ha indicat i, per exemple, podem llegir que “El jove aventurer prosseguí el seu viatge i decidí deixar els camins de la serra i prendre els que menaven cap a la costa: si havia de trobar la seua Marina enmig de la mar, allò era el més escaient” (p. 22).

A banda, ràpidament, el jove actua, no sols amb molta iniciativa, sinó amb molta espenta i, fins i tot, farà costat a persones que li ho demanen, com ara, quan s’acosta a un poble, va cap a l’església i es troba amb “un grup de gent endolada que plorava. Jaume els preguntà:

-Bona gent, què us passa?

-Ai, senyor –respongué una dona vella-. (…) Ajudeu-nos, cavaller” (p. 22). Veiem, per exemple, un tret matriarcal: una dona vella és qui representa el poble en aquest passatge amb el nouvingut. I un altre: un príncep que està molt obert als altres i a lo que passa pel món.

I, tot seguit, llegim que “El príncep no s’ho repensà, diligentment baixà del cavall i, amb l’ajut dels pocs hòmens que hi quedaven, soterrà els cossos d’aquelles persones que havien retut l’ànima de Déu. (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Les frases sobre el rei respecte als súbdits estan vinculades amb el matriarcalisme i plasmen un rei molt obert i col·laborador.

El príncep Jaume, a més, actua amb molta espenta, encoratjat i aplanant molt el camí dels altres. Així, ell veu que hi ha una àguila lligada a un cimal d’un arbre i, “Tot seguit parlà el cavall[1]:

-Jaume, enfila’t a l’arbre i deslliura aquesta àguila. Lleva-li el cordell i deixa-la volar.

El príncep ho va fer, que aquesta vegada havia tingut el mateix pensament que el xarrador del seu cavall, i al momentet l’àguila recobrà la seua llibertat” (p. 24).

Igualment, el príncep, agraït, “s’admirava de les terres que descobria, tant diferents de les seues però així mateix tant belles” (p. 24).

Un poc després, el cavall de Jaume veu que hi ha uns formigons morint-se de fam (p. 25) i “El jove ho va fer i, en menys d’un dir Jesús, la coca va desaparéixer. Les formigues feren processó i se n’anaren” (p. 25). De nou, emprén el camí, en aquest cas, cap a la mar i, ja en la platja, veu una balena que no podia tornar a la mar i, ell, seguint les directrius del cavall (que representa la dona, en relació amb el matriarcalisme), que torna a parlar i li diu “Escolta, Jaume, si no l’ajudes, aquesta balena morirà. Veges què hi pots fer” (p. 25), “començà a fer un clot al voltant del cos de la balena” (p. 26) i, un poc després, una ona molt gran d’aigua fa que el cetaci torne a les aigües (p. 26).

Aleshores, el príncep Jaume prossegueix el camí i aplega a un palau. Allí, des de molt prompte, s’entendrà molt amb el rei i, així, el rei accepta que es quede en el palau i, igualment, “L’endemà el rei sortí a cacera, com solia fer, acompanyat de dos criats de la seua confiança, però quan ja era damunt del cavall, digué a Jaume:

-Per què no véns amb mi?

-Amb molt de gust –acceptà el jove” (p. 27). Per tant, ens trobem amb un rei molt obert.

Ara bé, tot i que, fruit de l’enveja dels dos criats, i de la curiositat del rei, el monarca posarà unes proves al príncep Jaume en relació amb uns objectes que el jove havia agafat durant el camí, la col·laboració ràpida i amb molta iniciativa, del cavall (que, d’aleshores ençà fa el paper de la dona que salva l’home), li indicarà què ha de fer Jaume i, aleshores, el príncep farà lo que el cavall li comente en cada passatge. Cal dir que, els animals a què Jaume havia fet costat durant el camí, ara li aplanen molt el camí, des del moment en què, el cavall (en cada una de les intervencions que li fa, per a prosseguir), li indique que és lo millor que podria fer. I, com que, les relacions entre príncep Jaume i el cavall són molt bones, el jove actua amb molta iniciativa, de manera molt oberta i, en bona mida, perquè “el cavall sabia quins camins havien de prendre i per quines sendes calia trencar” (p. 28): “Has de seguir tot dret fins a arribar a un pati on veuràs el cavall encantat lligat a una argolla. Deslliga’l i tot d’una desapareixeran els lleons i el negre” (p. 28).

I, de nou, el rei i Jaume, ixen a caçar, però ara el rei “acompanyat tan sols per Jaume” (p. 29) i, a més, un poc després, es comenta que “ja dinaven junts” (p. 29), un senyal de confiança entre tots dos.
Com que Jaume havia d’anar a alliberar Marina, i no sabia on era la illa on ella es trobava, li ho pregunta al cavall (a la dona) i, l’animal, li diu: “jo et diré on has d’anar i et donaré els millors consells perquè pugues reeixir en aquesta empresa i trobar la teua estimada” (p. 30). I, immediatament, li afig que ha d’anar a una illa on tots dos trobaren la balena, ja que “Ella t’hi portarà. I ara anem cap allà, que aquesta nit has de començar.

Sense perdre punt, abans que el sol no s’amagara, Jaume sortí del palau veloçment camí de la mar. (…) El príncep descavalcà i s’acostà a la vora. (…) Tot seguit, (…) sortí la baleana que l’esperava. Jaume no s’ho repensà, s’endinsà en la mar i muntà sobre el gran cetaci” (p. 31) i, quan aplega a l’illa, va a una ermita i hi troba la princesa Marina, qui li diu que sabia com hi havia arribat, ell.  

I, com que la princesa Marina sempre sabia com aconseguia Jaume superar les proves, el cavall, quan veu que comenta la resposta de Marina, li diu que l’àguila que hi havia lligada (i que Jaume havia alliberat) el portarà a l’illa. I, un poc després d’aplegar l’àguila, “El príncep s’agafà de les seues potes i aquella enorme au emprengué el vol  batent amb força les poderoses ales” (p. 32). I, de nou, Marina sap que Jaume havia recorregut a una col·laboració: la de l’àguila.

En comentar-ho Jaume al cavall (que simbolitza la dona que salva l’home), el cavall li diu que, entre la balena (que portarà les formigues a què el príncep Jaume havia donat de menjar), l’àguila (que el portarà amb rapidesa) i els formigons, que, “en tota la nit no faran altra cosa que destorbar-la  [a la princesa Marina] i picar-la, de manera que ella no podrà guaitar per la finestra” (pp. 32-33), Jaume podrà assolir el seu objectiu. I així actuaren els formigons.

I, com que, “Quan començà a clarejar la llum daurada del sol acaricià l’ermita de la princesa” (p. 33) i ella no sabia com hi havia vingut de nit, el príncep, “la princesa quedà desencantada. Jaume i Marina s’abraçaren i tornaren a terra. Però ara el jove havia de complir la seua paraula i portar la seua estimada davant del rei de Riu de Palmes, que tan bé l’havia acollit i tant d’interés tenia per conéixer aquella princesa” (p. 33).

Ara bé, per a casar-se amb la princesa, el rei posa unes condicions, com ara, passar per damunt d’unes brases. I, novament, el cavall (la dona que salva l’home) ho posa molt fàcil al príncep Jaume, ja que fa possible que el príncep tinga sang del cavall per a poder travessar les brases. I, Jaume, amb molta espenta, es presenta davant del rei i ho supera.

Un poc després, veiem que, com a premi, “Als pocs dies, la parella, acompanyada pel ri i per alguns cortesans, emprengueren el viatge cap al regne de Jaume, on es va celebrar la boda” (p. 35). Aquesta rondalla té molts punts en comú amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[2] (editat en 1980, p. 42),  en què, un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[3]”) al color roig (la gosadia, l’espenta, la força, la jovenesa): en el moment en què el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu “en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”. Així, si Jaume, en partir del regne on ell vivia, era un jove però molt cuidat per sa mare i voltat de criats, servents i preceptors, ara, en aplegar al segon regne, fins i tot, entra la sang (els peus del jove príncep, amb la sang del cavall) i són l’espenta amb que actua Jaume, la seua obertura als altres i a lo que passa pel món, detalls amb què coincideix amb el jove de la narració esmentada, al llarg de tota la rondalla.

Qui ha salvat Jaume, des de molt prompte, ha sigut el cavall, el qual, simbolitza la dona, un tret matriarcal.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cavall amb què viatjava el príncep Jaume.

[2] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[3] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

Les dones trien amb la seua paraula i amb molta espenta

General, , ,

 

Afegirem que, en el llibre “Les feines de la vella pagesia”, de Miquel Pont Farré (un català nascut en Cervera, en 1936, editat per Proa en el 2000, hi ha dos passatges interessants en què, clarament, es plasma que, no sols la dona és qui gestiona la casa sinó, a més, qui tria amb la seua darrera paraula, qui fa de cap, qui dicta. Així, en el l’apartat dedicat a l’hivern (el llibre està estructurat per estacions i, aquesta, n’és la darrera), hi ha un passatge que diu així:

“Quan arribem, abans de descarregar el carro i tirar l’oli a les tinalles, la iaia olora l’oli i, després, hi posa el dit i el tasta. Seguidament agafa un tros de pa i el suca ben sucat i se’l menja.

-Està bé –diu al cap d’un moment-. Ja el podeu descarregar.

-Veus el que et deia –comenta el pare mentre descarreguem-. Només tastant l’oli sap si és d’olives fresques.

(…) –No us han intentat enganyar mai.

-Enganyar ben bé, no” (pp. 171-172).

I, un poc després, hi ha un altre passatge interessant (en relació amb el tema de la gestió i del paper actiu de la dona) en què es diu que el pare està amoïnat perquè són al final de l’any i la faena no està gens avançada. El pare ho comenta amb el padrí (l’avi) i el padrí li respon:

“-Home –diu el padrí-, tu de feina en tens prou, però ningú t’ho farà per menys de 50 pessetes al dia; 70 pessetes si els fas el gasto: esmorzar, dinar i sopar, sense comptar-hi el vi.

La iaia, fins ara no havia dit res, però, com sempre, ha d’acabar posant-hi cullerada:

-El més pràctic és llogar, fer el gasto i pagar menys. Amb el que tenim a casa bé se’ls pot donar menjar. (…) Si fas números, veuràs que et surt a catorze duros al dia, si et fan sis canes de llarg per dos pams d’ample i tres de fondo, que és a dos duros, una pesseta i gairebé 75 cèntims la cana. Si et fan set canes a tu et surt igual i ells s’hi guanyen setze duros, dues pessetes i un ral. I, si en fan vuit, els surt a divuit duros i quatre pessetes. Per tant, dóna’ls-ho a preu fet i no caldrà que estiguem allà vigilant si treballen o no. Si no ho fan, ells hi sortiran perdent.

-Segurament teniu raó –diu el pare-. Segur que és el més pràctic” (pp. 173-174).Com veiem, no sols ha sigut una dona (i, a més, la de més edat, la padrina) qui ha fet la darrera valoració sinó que, a més, un home (el pare del narrador, qui és el net) accepta i, per tant, ens trobem davant d’un acte típicament matriarcal: la dona té la darrera paraula i la resta de persones abracen lo que ella diu i, a més, com es plasma en el passatge, ho fan positivament.

En un altre apartat de l’obra “Les feines de la pagesia”, també en l’estació d’hivern, hi ha un passatge en què es reflecteix el matriarcalisme:

“L’esmorzar ja està a punt al costat del foc:

-On és el pare?

-A l’entrada, engreixant els guarniments amb el pixador del porc.

-Me n’hi vaig?

-No, millor que ajudis la iaia a cosir els sacs i les borrasses[1] .

Quan acabo d’esmorzar, agafo una agulla saquera i un sac per començar a cosir, però la iaia sempre ha de tenir l’última paraula.

-Està molt bé que m’ajudis, però primer vés al corral a buscar ascles per reafegir al foc i fer una bona xera[2]” (p. 176).

I és que, la dona és qui tria, amb la seua paraula i, com veiem, amb molta espenta i amb molta iniciativa i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “Borrassa” figura, per exemple, com “Tela grossa (…) del tamany d’un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la  fruita batolada”.

[2] “Fer bona xera”, en el DCVB, figura amb el significat “obtenir bon resultat”.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en la ciutat de València en 1891, hi ha cançons en què les dones actuen amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes, com ara, en aquestes:

“La tia Pepa Maria

ha fet un perol de gatxes,

molt bones i molt gustoses;

si vols menjar-ne, que vages” (p. 63).

 

“Les senyores del castell

han fet un rellotge[1] nou,

per a saber les gallines

a quina hora ponen l’ou” (p. 67).

 

La cançó de les senyores del castell va en línia amb la de “La manta al coll”, quan diu que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, és a dir, que la iniciativa ha partit de dones, un tret en què es plasma el matriarcalisme.

“Estes seguidilles,

¿qui les ha tretes?

La Bessona de Gorga

que té pessetes” (p. 151).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa “rellonche”.

La victòria, de les dones i acompanyada de bondat

General, , , , ,

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquin Martí Gadea i publicat en 1891 en la ciutat de València, hi ha cançons de línia matriarcal, com ara, aquestes. En algunes, com en u dels passatges finals de l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX, es diu que, en cas d’haver de triar entre home o dona, la justícia es posaria de part de la dona. Tot seguit, començarem per les que tracten aquest darrer punt:

“Si tu, per ser cabeçut,

la castigues amb malícia,

bé et pots donar per perdut,

si ella demana justícia” (p. 103).

 

“Quan la llum anuncia el dia,

s’enamora dels teus ulls[1];

i és que sap que la victòria

sempre te l’emportes, tu” (p. 26).

 

A més, hi ha motius per a acceptar aquesta línia, com molt bé ho reflecteix una altra cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”:

“¡Mireu-la! D’or té les trenes,

i allumenen los seus ulls;

¡quant angelical té l’ànima;

i lo cor que té, quant pur!” (p. 76).

 

I, més encara, perquè, com veiem en una cançó matriarcalista del llibre “Encisam de totes herbes”, la dona és qui fa possible que l’home tinga vida:

“Encara que lo sol ixca,

a fosques estic, jo, sempre,

si els ralls dels teus ulls, morena,

no em miren i m’allumenen” (p. 41).

 

“Estic morint-me, nineta,

i no encontre medecina,

pega’m una miradeta:

voràs com mon mal s’alívia[2] ”

 

“Si vols nóvio que et vullga,

no el vullgues, tu;

i voràs com s’apura[3]

per ser volgut:

hi ha moltes coses

que, quan no es desitgen,

és quan se logren[4]” (p. 163).

 

I, com u dels exemples que més plasmen el matriarcalisme i el paper de la dona com a alliberadora de l’home, fins i tot, per mitjà de la seua acció comercial, és aquesta cançó eròtica i, alhora, matriarcal:

“Vull casar-me, si puc,

en [=amb] una dona,

que em duga bon renuc

i siga bona;

eixe és el conte

que m’he tret p’a casar-me,

si em convé, prompte” (p. 165).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat i que m’aporten informació que no figurava en Internet i, molt sovint, ni en cap llibre, ni en cap revista i que, així, podem fer-la accessible a qualsevol persona; i, per descomptat, a les que ho fan diàriament.

Com veiem, els catalanoparlants, tradicionalment, ens posen de part de les dones i, fins i tot, elles hi reben un tracte molt positiu i favorable.

 

 

Notes:[1] Qui s’enamora, és l’home; en aquest cas, dels ulls de la dona.

[2] Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “alleujar”.

[3] En valencià, “amoïnar-se”, “preocupar-se”.

[4] El verb  “lograr”  és un castellanisme inadmissible, en lloc, per exemple, dels verbs “aconseguir” i “assollr”.

“Dur bon renuc” vol dir aportar molts diners.

Bibliografia, Calasparra i els Sants de la Pedra

General, , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de llibres com també de publicacions que figuren en Internet i a què accedírem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions i fonts com també la dels que, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

 

  1. “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, llibret elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors.

 

  1. “Festes, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras, dins de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras, publicat per Pagès Editors (en 1993, en Lleida), amb informació sobre Lladurs  en el primer dels dos volums dedicats a la comarca del Solsonès, llibre.

 

  1. “Leyendas y tradiciones saguntinas”, d’Emilio Llueca Úbeda (autor-editor, publicat en Sagunt en 1991) i de què em facilità informació Teo Crespo, el 2 de juliol del 2019, llibre.

 

  1. “L’Horta en festes”, d’Antonio Ariño Villarroya, editat per Fundación para el desarrollo Caixa Torrent (publicat en 1992), llibre.

 

  1. “Meteorologia i agricultura populars. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i a l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915”, de Cels Gomis i Mestre (1841-1915), publicat per l’editorial Altafulla, en 1998, llibre.

 

  1. “Calendari de festes amb aigua” (http://www.festes.org/media.php?id_media=2205), de Manel Carrera i Escudé, publicat per Botarga Produccions, de què ofereix informació la web “Festes.org”, llibre.

 

  1. “Història de la Parròquia de Benissa”, de Joan Josep Cardona i Ivars (autor i editor), publicat en el 2002, llibre.

 

  1. “Estampas de Masarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 per mitjà d’Editorial Sembrar, amb llicència diocesana, sobre Massarrojos, una històrica població valenciana ara part del terme de la Ciutat de València, llibre.

 

  1. “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, i publicat per la Diputació de Castelló, en el 2015, llibre (volum primer).

 

  1. “Història de Cubelles”, del prevere Joan Avinyó Andreu (https://issuu.com/ajuntcubelles/docs/historia-de-cubelles) i editada per l’Ajuntament de Cubelles en 1973.

 

  1. “Crónicas de Toril y Masegoso durante el siglo XX”, de Pedro Saz Pérez i editat pel Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín (CECAL), llibre.

 

  1. “Sant Galderic. Patró de la pagesia catalana”, de Joan Vilardell i Bagué i editat pel Patronat de Sant Galderic (en Barcelona, en el 2012),

 

  1. “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicat per Editorial Barcanova, en 1998, llibre.

 

  1. “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes”, llibre editat per Emili Casanova, en el 2002[1].

 

  1. “Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones”, de Francisco Díez de Velasco, publicat per Editorial Trotta, 1995, llibre.

 

  1. “Mentiras fundamentales de la Iglesia católica”, de Pepe Rodríguez, publicat per Ediciones B, en 1997, llibre.

 

  1. “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per J. Lenzenweger junt amb P. Stockmeier, K. Amon i R. Zinnehobler i publicat per Herder Editorial, en el 2006, llibre.

 

  1. “Religiosidad popular en la Alta Edad Media”, de Oronzo Giordano i publicat per Editorial Gredos, en 1983, llibre.

 

  1. “El matriarcalismo vasco. Reinterpretación de la cultura vasca”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, editat per Publicaciones de la Universidad de Deusto en 1988, llibre.

 

  1. “Costumari català”, obra de Joan Amades i Gelats, publicada, per primera vegada, en 1952.

 

  1. “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán, publicat per Edicions del Bullent, Picanya, en el 2003, llibre.

 

  1. “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De juliol a desembre”, d’Aureli Capmany i Farrés i publicat per Edicions Sidillà, en el 2019, llibre.

 

  1. “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, editat per Botarga Produccions, en el 2016, llibre. En vaig rebre unes quantes fotos, mitjançant l’autor, Manel Carrera.

 

  1. “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, d’Antonio Ariño Villarroya junt amb Sergi Gómez i Soler, editat pel Museu Valencià d’Etnologia juntament amb la Diputació de València, en el 2012, llibre.

 

  1. “Els bastonets d’Algemesí”, de Toni Bellón Climent, publicat per Edicions del Bullent, Picanya, en el 2017, llibre.

 

  1. “Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia)”, llibre realitzat pel “Grup de Danses Populars de Quatretonda” i dirigit per Violeta Montolíu, editat pel Grup de Danses Populars de Quatretonda, en 1987.

 

  1. “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, editat per José J. de Olañeta, en 1997, llibre.

 

  1. “La llengua dels valencians”, de Manuel Sanchis Guarner, publicat per l’editorial 3 i 4, en el 2009, llibre.

 

  1. “Llengua i Església durant el Barroc valencià”, de Vicent Pitarch i Almela, editat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana junt amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en el 2001, llibre.

 

  1. “Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux. Notes per a un assaig d’antropologia regressiva” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327429/417964), de Jaume Ayats Abeyà, publicat per la revista “AUSA” (no. 178, 2016), en què trau el tema dels diòscurs i, en alguns passatges, cita els sants Abdó i Senent i tret en la web “RACO”.

 

  1. “La itinerància del retaule dels sants Abdó i Senén de Jaume Huguet” (https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/288875/394116), article de Laura Daví Carbonell, publicat en la revista d’història “Terme” i tret en la web “RACO”.

 

  1. “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén” (https://www.raco.cat/index.php/terme/article/view/40616/122012), article de Joaquín Yarza Luaces, publicat en la web “Terme”  i tret en la web “RACO”.

 

  1. “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó”, article de Sofia Mata de la Cruz, publicat en el “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona (https://www.esglesiadetarragona.cat/wp-content/uploads/2018/10/fd3581Catala.pdf).

 

  1. “Una mà de sants. Les històries fantàstiques d’Àgata, Antoni, Cristòfol, Jordi, Medir i Pere”, de Bienve Moya, publicat per Edicions de La Magrana, en el 2011, llibre.

 

  1. “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), article de Bartomeu Mestre i Sureda publicat en la web del “Diari de Balears”.

 

  1. “La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià, Sal·lus Herrero” (http://culturaipais.blogspot.com/2016/03/la-cultura-popular-connecta-la-franja-i.html), escrit de Sal·lus Herrero publicat en la web “ACPC”.

 

  1. “La Diosa y el Arquetipo Matriarcal-Femenino” (https://produccioncientificaluz.org/index.php/utopia/article/view/2479/2479), article d’Andrés Ortiz-Osés publicat en la revista “Utopía y Praxis Latinoamericana”.

 

  1. “Les Santes, la dualitat – #lessantes – VI” (http://ramonbassas.blogspot.com/2012/07/les-santes-la-dualitat-lessantes-vi.html), escrit de Ramon Bassas Segura publicat en “El bloc d’en Ramon Bassas”.

 

  1. “Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible” (http://joanantonibaron.blogspot.com/2006/07/diari-de-santes-amb-la-rauxa-necessria.html), escrit de Joan Antoni Baron Espinar, publicat en el seu blog “Joan Antoni Baron”.

 

  1. “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística, en 1998.

 

  1. “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), article de Josep Bonnín publicat en la web del setmanari “SÓLLER.cat”.

 

  1. “Cultura popular. Un instrument de supervivència (segles XV-XVII)” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/10000/VinyalsSanchezRuth_Treball.pdf?sequence=9&isAllowed=y), treball universitari realitzat de l’alumna Ruth Vinyals i Sánchez i publicat per la Universitat de Girona.

 

  1. “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres. Aproximaciones al ensayo y la narrativa sobre lo Divino Femenino y sus repercusiones en España” (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/29947/1/Tesis_Angie_Simonis.pdf), d’Angie Simonis Sampedro (Universitat d’Alacant, 2012), tesi amb informació que ha servit molt per a aquest estudi.

 

  1. “Mitologia cristiana”, de George Every, publicat per Edicions de la Magrana, en 1992, llibre.

 

  1. “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell i Rosell, publicat per Pagès Editors en el 2005, llibre.

 

  1. “La figura de la dona a l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’Antoni M. Alcover” (https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/148323/Gelabert%20Miro_Ma%20Magdalena_TESIS%20DEF.pdf?sequence=1&isAllowed=y), de M. Magdalena Gelabert i Miró, tesi que aporta informació interessant sobre la cultura catalana, matriarcalista, a partir de l’estudi de moltes rondalles mallorquines.

 

  1. “Societat, cultura i món medieval a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” (https://books.google.es/books?isbn=844753811), de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, llibre.

 

  1. “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, llibre.

 

  1. “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal i publicat per Eumo Editorial junt amb Pagès Editors, en el 2005, llibre.

 

  1. “El comú català. La història dels que no surten a la història” , de David Algarra Bascón i publicat per Potlach Ediciones, en el 2015, llibre. Ens ha sigut molt útil per a la recerca.

 

  1. “Cataluña mil años atrás (siglos X-XI)”, de Pierre Bonassie, publicat per Ediciones -Península, en 1988, llibre.

 

  1. “Pagesos sense senyors” (https://reconstruirelcomunal.net/pagesos-sense-senyors), entrada de la web “Reconstruir el Comunal”, un vídeo en què apareix Meritxell Bru, membre del grup de recerca “Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana” (ARAEM, UAB).

 

  1. “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana” (http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/172148/250392), article de M. Dolors Santandreu i publicat en la web “RACO”.

 

  1. “Arqueologia del paisatge sonor: campanes i campanars a l’àrea pirinenca als segles VIII-XIII” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/download/284112/421734), article de Laura de Castellet.

 

  1. “El llenguatge de les campanes a la Garrotxa”, article de Xavier Pallàs Mariani, publicat en la revista “Caramella” (no. 39, en el 2018).

 

  1. “Toques de campanas y otros rituales colectivos para alejar las tormentas” (http://campaners.com/pdf/pdf156.pdf), article de Francesc Llop, publicat en la web “campaners.com”.

 

  1. “L’església parroquial dels Sants Joans de Faura” (http://campaners.com/php/textos.php?text=102), article de Josep Martínez Rondán, rector de Faura, publicat en la web “campaners.com”, relacionat amb el tema de les campanes.

 

  1. “La humanización de la naturaleza en la Edad Media” (https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/197011.pdf), article de Carlos Barros publicat en la web “Dialnet”.

 

  1. “0 VÉRE DEUS” (https://www.catimenu.com/overe.htm), entrada sobre religiositat popular treta d’una pàgina d’informació turística de l’Ajuntament de Catí (població valenciana de l’Alt Maestrat). Es canta en Benlloc durant la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “(76) Canto Gregoriano- EXURGE DOMINE” (https://www.youtube.com/watch?v=Q0JugOOpOd8), vídeo en castellà, publicat en Internet, on el trobí el 4 de juliol del 2019. Es cantava en Benlloc amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), article de Ramón Tarín, publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

 

  1. “El lèxic del blat al Comtat” (tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jcaj0018/El%20lexic%20del%20blat%20al%20Comtat2.pdf), article de Josep-Vicent Cascant Jordà.

 

  1. “Edat Mitjana, edat fosca?” (http://www.antonijaner.com/miscel-lania/item/1101-edat-mitjana-edat-fosca), entrada d’Antoni Janer Torrens, i publicada en la seua web “Batecs clàssics”.

 

  1. “L’Edat Mitjana, una època fosca? Déu nos en guard” (https://www.nuvol.com/noticies/ledat-mitjana-una-epoca-fosca-deu-nos-en-guard),article de Francesc Ginabreda i publicat en la web “Núvol”.

 

  1. “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), article de Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8).

 

  1. “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llibre. Es pot consultar des de la pàgina d’inici de la web de la “Biblioteca Aigüestoses”.

 

  1. “Confraries i almoines. Asociacionismo y sociabilidad en Castellón de la Plana (s. XIV-XV)” (https://www.academia.edu/30161907), article de Juan Martínez Vinat, publicat en les ponències “Oficis, gremis i confraries a Castelló”[2] i a què podem accedir en la web “Academia”.

 

  1. “Pintors i escultors de retaules anoiencs (segles XVI i XVII)” (https://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/20.05.6.pdf), article signat per Xavier Jorba i Serra i publicat en “Revista d’Igualada”.

 

 

Notes: [1] Vaig accedir gràcies a un correu electrònic enviat per Vicent Sendra Ivars, el 6 d’abril del 2019.

[2] Aquest article està en Internet, en octubre del 2019, per exemple, a través de la web “Academia”. És tracta d’u dels articles publicats en unes ponències que foren editades per l’Ajuntament de Castelló, en el 2015.

Les dones empenyen amb força i amb molta iniciativa

General, , ,

 

En relació amb Gósol (població catalana de la comarca del Berguedà), en l’article “Coses de Gósol: l’aplec de Santa Margarida” (https://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/341725/450722), de Benigne Rafart, publicat en un “Dietari” i que apareix en “RACO”, veiem que Jessica Jaques Pi, mestra de la Universitat Autònoma de Barcelona, comentà que “A principis del segle XX, Gósol era un matriarcat [i continua sent-ho]. […] els segadors [eren fora del poble] des de principis de juny fins el dia de Santa Margarida, el 20 de juliol, la festivitat més pròpia del poble, tot i que no coincideixi amb la festa major [es fa per la Mare de Déu d’Agost]” (p. 74).

A més, Jessica Jaques Pi, en un altre article, “En Pau de Gósol. Picasso a l’estiu de 1906”, publicat per “RACO”, en Internet, addueix que, “Els hòmens en l’edat de treballar eren en la seva majoria esquiladors, cardadors de llana, traginers o segadors, oficis itinerants. Els primers estaven fora des de Sant Miquel fins a Pasqua, els traginers sempre que hi havia ocasió” (p. 11). I, un poc després, afig que “Picasso es va trobar com peix en l’aigua en un lloc tan ple de dones, ja que tant la seva infantesa com la seva adolescència s’havien desenvolupat en mons gairebé estrictament femenins. Però les dones gosolanes eren molt diferents a les de la seva infantesa malaguenya o la seva adolescència barcelonina” (pp. 11-12), “Unes dones de cos i de planta fortes, capaces de realitzar les feines més dures del camp, mentre anaven tirant en una estricta economia de subsistència (…). A més de cuidar-se dels nens i dels vells, durant els mesos d’absència dels homes, les dones gosolanes s’ocupaven de cases, animals, horts i prats, i a les tardes d’hivern teixien mantes de llana molt conegudes a tota la comarca” (p. 12).

És més, en Gósol, “Picasso hi descobreix la feminitat forta, resistent, treballadora del camp i regent de la casa i de la hisenda, bregant de sol a sol amb bous, mules i homes, pel que no és estrany que la seva comprensió de la feminitat comenci a canviar i la seva iconografia femenina afegeixi als rols maternal o eròtic el tema de la dona forta” (p. 15). Veiem, de nou, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa, fortes, com moltes de les que hi ha, a hores d’ara, en tot l’àmbit lingüístic.

Sobre el matriarcalisme en Gósol, en l’entrevista a Jessica Jaques, qui havia escrit una tesi en relació amb la influència de Gósol en l’art de Picasso, amb el títol “La dona de Gósol proporciona a Picasso un nou imaginari femení” (https://www.regio7.cat/cultures/2013/11/04/dona-gosol-propociona-picasso-nou-50524407.html), publicada en el diari “Regió 7”, veiem que, en Gósol, Picasso descobrí “Una dona forta físicament i psíquicament que porta el pes de la llar”  i que, en paraules de l’autora de la tesi, “Es troba amb una dona de muntanya, forta de cos i d’esperit (…). És una mena de matriarcat, perquè a Gósol l’home treballa en oficis d’itinerància la major part de l’any”, com també ocorre en distintes poblacions que hem tractat en el treball i que, eixe tipus de dona “passa a proposar-li un imaginari i una iconografia, que és la de la dona forta que acaba desembocant en el quadre de Les senyoretes d’Avinyó”. I, així, “A partir d’aquí els ulls es pinten d’una altra manera. Ho fa de forma romànica, que és unint els ulls amb els llavis i sense expressió. La vulva també es converteix en triangle. Els braços alçats com una representació de l’erotisme… entre altres aspectes”.

I, en relació amb el matriarcalisme, actualment, en Gósol, Jessica Jaques comenta que la dona, “físicament és bastant igual. És un matriarcat. És una dona que és ramadera de muntanya, perquè camina ràpid i xerra poc”.

Igualment, en el número 906 del setmanari “Celsona” (https://issuu.com/celsona/docs/celsona906_web/50), de la comarca catalana del Solsonès, veiem que, en l’article “Parlem amb l’escriptora Pilar Duocastella sobre els seus llibres” (p. 50), es comenta sobre “una casa amb un matriarcat profund, molt més consolidat i determinant on, per descomptat és el sexe femení, la Joana, que sap que allò que no empeny no es mourà, qui (…) tira la casa endavant”.

Finalment, direm que, en una entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2020, quan li comentí que Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), per mitjà de sa mare, va descobrir que una dona podia governar una casa, immediatament, em digué que “Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones” i que, el pare de ma mare (Miguel Guillem Guillem), nascut l’any 1906, sempre era de dir “Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona” (sic) i que, quan una dona anava a l’home (com ara, la meua àvia materna al seu marit) i li preguntava què li semblava res, Miguel Guillem deia “Ah, puix bé, lo que tu vullgues”.  I, de fet, encara ocorre en tot l’àmbit lingüístic, com m’han comentat moltes persones que han participat en el treball sobre el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

Les dones, amb molta iniciativa i ben considerades

General, , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla i en què, no sols és la dona qui salva l’home sinó que, a més, ella acaba sent ben considerada per l’home, és “Un lluç enmig del bancal (Arreplegada a Benimagrell)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”. En ella, “un matrimoni que vivia en un poble xicotet, mig hortolà i mig mariner, (…) formaven una parella molt ben avinguda i duien una vida bastant bona” (p. 105).

A més, veiem que l’home, Pep, “era molt bon home, tranquil, pacífic, tot cor, però als ulls de Vicenta, que era més desperta i a qui agradava bastant manar i dispondre, tenia un defecte: considerava les dones una miqueta bajoques” (p. 105).

La dona, Vicenta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, i que volia que la cosa canviàs i que Pep consideràs bé les dones, passa a l’acció: “L’endemà la dona s’alçà de bon matí, i, com que vivien en un poble mariner, va anar on venien el peix i va comprar un lluç enorme” (p. 106), va a casa i, immediatament, com que l’home encara no s’havia llevat del llit, planta el lluç en un camp que tenien (p. 107).

Un poc després, l’home s’alça del llit, va al camp i, al moment, s’acosta a la dona i li diu que ha trobat un lluç en el camp. Vicenta, amb creativitat, fa que, fins i tot, una veïna, a qui agradava manifassejar un poc, vaja a casa de Pep i Vicenta i pregunte a ell com podria ser que hi hagués un lluç en un camp.

I, finalment, Pep després de veure que la seua dona ha fet que, àdhuc, moltes persones del poble hagen preguntat per ell i que ell haja decidit parlar amb Vicenta, veu com la seua dona, “va obrir la fresquera que hi havia a l’entrada del jardí i, mentre sostenia el lluç per la cua, va dir amb un somriure de triomf:

-És aquest?

-Ah, mala gandula! I com m’has fet fer a mi el ridícul davant de tots?

-Perquè (…) les dones tenim més cervell i molt més trellat que no els hòmens. Mira quina faena t’han fet les dones avui!

I des d’aquell dia, Pep no va tornar a menysprear les dones” (p. 110).

Agraesc la col·laboració de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

Dones, xiquets i jóvens molt oberts

General, , , , ,

 

 

En relació amb el detall de l’àvia com a principal transmissora de la cultura tradicional, i que figura al principi de la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, per Joaquim G. Caturla, el 13 de maig del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Rosa Garcia i Clotet, una dona molt oberta i molt col·laboradora, em comentà que, “Aquest fragment de conte, em recorda quan era petita i els demanava a les àvies i a la mare, que em contessin rondalles i crec que, més d’una, se la inventaven”.

Igualment, en l’article “El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/846898-el-prego-dranna-ballbona-obre-el-sant-jordi-a-granollers.html), publicat el 23 d’abril del 2015 en el diari “ElPuntAvui” i a què vaig accedir el 19 de maig del 2021, la periodista i escriptora Anna Ballbona, en el pregó (el qual figura en l’article), diu que, en sa casa, “no hi havia una gran biblioteca (…). Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Molts històries guardades i algú me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius[2] i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible”.

A més, Anna Ballbona addueix que “L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la post-guerra… Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. (…) Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar[3] i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i m’ho permet encara.

(…) Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de les cases que tenia gravats al cap. ‘Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?’ li preguntava jo. ‘Oh, m’ho havia explicat la mare’, em responia”. Es tracta, per tant, de dones molt obertes (no sols als xiquets, sinó també a persones que ja són jóvens, com és el cas d’Anna Ballbona) i, a més, molt expansives i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de Rosa Garcia i Clotet, com també la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i les que ho fan en el dia rere dia, fins i tot, encoratjant-me.

 

Dones organitzadores i molt obertes

General, , , , , , , , ,

 

En relació amb l’escrit sobre les quatre generacions, en l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”[1] (http://www.elter.net/opinio/250/primera-alcaldessa-historia-vic), publicat en la web “Elter, el portal d’Osona”, relatiu a l’organització de la societat en Vic (i traslladable a moltes poblacions catalanoparlants), podem llegir que, “sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven pel poder de les mares (o de les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria”.

De fet, en el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891, en la ciutat de València, hi ha dues endevinalles que ho plasmen:

“Me faig llarga i pesada,

efecte de l’edat,

i soc molt respectada

per tindre blanc el cap.

                        La vellesa

 

Soc femella llarga i prima,

però de totes respectada,

que porte creu en lo front

i corona d’or o plata.

                        La vara de la justícia” (p. 230).

Doncs bé: per exemple, en la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), la matriarca (com a cap del poble colla), fins i tot, ho és des del punt de vista jurídic, com bé ho comenta un amic meu, en el llibre “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”: “Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas” (p. 4). Però, a més, com en aquestes endevinalles, la dona està ben considerada (“soc molt respectada”, que diu una endevinalla). I, a més, hi ha articles d’Internet sobre la vellesa (però en llengua catalana),… en què hi ha dones grans amb cabells blancs.

També en relació amb les dues endevinalles que hem vist, el 25 de maig del 2021, parlí amb una dona de més de setanta anys i començà a llegir-me un text en castellà, en què es tracta sobre com una filla tracta la mare a mida que  la filla passa de ser una xiqueta d’uns cinc anys a ja haver-ne fet setanta.

I, quan la dona que relatava el text, ja s’acostava cap als seixanta, s’emocionà progressivament, fins al punt de caure-li unes quantes llàgrimes. Direm que és una dona molt oberta, generosa i comprensiva. I, quan ella acabà de contar-me’l, li comentí: “Fixa’t que el text està en castellà i que, per exemple, la cultura valenciana és matriarcal. T’ho dic perquè, com ara, en unes endevinalles en valencià, publicades en un llibre, en 1891, la dona està ben considerada”. I, tot seguit, passí a llegir-li les endevinalles abans esmentades i a dir-li la solució de cadascuna. Coincidírem en què la dona vella, que fa el paper de cap  (no solament de la casa sinó, àdhuc, en lo jurídic), està ben considerada i que, per tant, en un text dedicat a la mare (però redactat en valencià i en línia amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana), hauria sigut un homenatge a la mare. I, a més, li agradà veure que el matriarcalisme també va unit a un bon tracte cap als ancians.

Continuant amb l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”, “Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores[2]. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració dels aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres[3], el llenguatge popular el titllava de ‘pubill màrtir’, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar”.

Com veiem, les paraules “La cultura valenciana és matriarcal” (en referència a la vinculada amb la llengua catalana), que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), no són, com es sol dir, paraules buides, ni, per exemple, foren dites per a matar l’avorriment, sinó que tenen força, consistència. En aquest sentit, en aquest article vinculat amb Vic, també es plasma que, “A Catalunya, els[4] patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany ‘Pubill entres, màrtir seràs’. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera l festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes”. Novament, veiem que, en les cultures matriarcals, l’home és la càrrega de burro i, en canvi, la dona, qui comanda, qui organitza i qui porta la iniciativa.

Finalment, hem triat una part que hem considerat interessant dins d’aquest article referent a Vic: quan, qui l’escriu, considera “més intel·ligents [, les dones,] que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes)”.

Àdhuc, podríem afegir que, com es pot llegir, textualment, en l’article “Foc i Fum”, de Mateu Marió i publicat en el 2008 en el número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), “Als Països Catalans hi ha hagut des de sempre el matriarcat, la separació de bens als matrimonis” (p. 2). I és que, com podem llegir en l’article “El mallorquinismo ya tiene profeta” (https://revistabearn.com/2021/02/25/el-mallorquinismo-ya-tiene-profeta), de Sebastià Bennàssar i publicat en la revista “Bearn”, en què l’autor parla del llibre “Rectángulo de amor bizarro”, de Joan Sans, “Sans ha escrito un libro valiente y sobretodo un libro honesto. (…) Un libro que (…) demuestra que Mallorca es un gran matriarcado aunque a veces se quiera esconder o disimular “. 

Agraesc la col·laboració de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, de la dona amb qui parlí i de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan diàriament.

 

 

Notes: [1] Es refereix a Anna Erra i Solà, qui hi accedí en el 2015, per CiU (Convergència i Unió).

[2] Aquesta expressió (o molt semblants) me les han dites ma mare, com també ho ha fet, per exemple, Joan  Colera.

[3] Per tant, ho feia a una casa vinculada amb la dona amb qui s’acabava de casar, com apareix en alguna rondalla recopilada en Pineda de Mar per Sara Llorens, un tret matriarcal.

[4] Literalment.

Les dones trien i molt obertes

General, , , ,

 

Adduirem que, el 19 de maig del 2021, trobí el document “Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències” (https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ambits_tematics/families/23usostemps/usostemps.pdf), publicat en el 2010 pel Departament d’Acció Social i Ciutadania, de la Generalitat de Catalunya, amb un article titulat “Quatre generacions de filles úniques”, de Marga Solé en què hi ha un encapçalament que diu  “Som un matriarcat de quatre generacions”. Comença dient que “A la comarca de l’Alt Penedès, a Ca l’Obaguer, hi viu una família en règim matriarcal  de quatre generacions de filles úniques. La conformen: el besavi i la besàvia, l’avi i l’àvia, i el pare i la mare amb la seva filla. El cordó umbilical és el de les dones i els consorts s’hi han anat afegint” (p. 89).

Quan, en aquest article sobre quatre generacions, passem a la part referent a les faenes de la casa, veiem que “’Som un matriarcat de quatre generacions i per això funcionem tan bé: la besàvia és la reina mare; jo sóc la reina; la meva filla, la princesa, i la meva néta és la infanta’. Així de clar ho té la Laia quan explica qui és qui d’aquesta família nombrosa, que viu la major part de l’any en una masia a l’Alt Penedès. La Laia acaba arrodonint que els seus homes són els consorts, per la qual cosa el besavi, Josep Maria, afegeix irònicament,(…) ‘I jo sóc l’esclau!’. La família viu a Ca l’Obaguer, una masia envoltada de vinyes i arbres fruiters” (pp. 89-90).

Com veiem, fins i tot, un home (en aquest cas, el besavi), admet la seua condició d’esclau, fet que va en línia amb les paraules que, el 12 de maig del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), em comentà quant al paper de l’home i de la dona en aquesta cultura sud-americana: “Sí: ell és el burro de càrrega”. Com a exemple, en la rondalla valenciana “Pere Joanot (Arreplegada a Sant Joan)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que, a Pere Joanot, que estava casat amb Pepa, “no se li escapava que en sa casa manava la sogra, però, com que era tan pacífic i tan tranquil, no protestava mai” (pp. 111-112), i, a banda, “cada dia es veia més deixat de banda” (p. 112).

Finalment, en la rondalla en què intervé Pere Joanot, serà la necessitat d’espenta i el fet que, o s’espavila Pere Joanot, o les passarà magres, lo que farà que, a través de la seua iniciativa, la dona (Pepa) i la sogra (ací, relacionades amb la maldat), el tracten amb bonhomia i que, així, si bé es diu que passà a fer-se lo que ell deia, és clar, que, en el sentit que, en aquella casa, passarà a haver un ambient matriarcal: “I a partir d’aquell dia, la tia Teresina i Pepa conrearen molt bé Pere Joanot, l’estimaren més, li feren molt de cas i ja sempre el van obeir, perquè havia demostrat ser millor persona i tenir més trellat que no elles” (p. 115).

Mentres escric aquestes línies sobre la rondalla “Pere Joanot”, el 23 de maig del 2021, em ve al pensament que, si bé els Sants de la Pedra estan representats per dos hòmens jóvens, també estan vinculats amb el matriarcalisme (com també ho feia la deessa grega Demèter, amb qui tenen a veure), així com, en aquesta rondalla, ho fa un home bonhomiós i obert i que, per tant, lo prioritari, en les rondalles, és el missatge que es vol transmetre al lector (i, si són narrades oralment, a l’oïdor). Ens hem trobat amb alguna rondalla en què el pare actua de manera matriarcal amb els fills i aquests ho fan amb el pare i amb la mare: “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost”): “Les paraules del pare foren dites amb tanta sinceritat, que tots els fills comprengueren que calia fer allò que aquell home (…) desitjava” (pp. 19-20).

Al moment, Marga Solé addueix que “Malgrat ser set a la família, ho tenen molt ben muntat ‘perquè som les dones les que organitzem la feina domèstica’, diu la Laia mentre el José Ramon afegeix: ‘Tenim una distribució de funcions i, mentre uns  o unes fan unes coses, la resta en fa unes altres’ (…)” (p. 90) com també que “Segons la Míriam, el tema és que estan molt acostumats a viure junts i fer-ho tot entre tots: ‘Cadascú té molt clares les seves funcions i no hi ha cap problema’” (p. 90).

A més, veiem que, com comenta la besàvia, hi ha bones relacions, entre altres motius, perquè “’ens truquem moltíssim cada dia, estem tots assabentats de tot i no podem fer una cosa sense que la resta de la família ho sàpiga’. L’Alfredo ho corrobora: ‘La companyia del telèfon té molts guanys amb nosaltres perquè les dones es truquen per a qualsevol cosa, totes tres, és una norma” (p. 90).

Resulta interessant el sentit de la solidaritat i de la col·laboració,  en línia amb unes paraules que, el 24 de desembre del 2019, em comentà Pere Riutort Mestre, per telèfon, en relació a activitats que feien les dones en les Illes Balears: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”. Doncs bé, en l’article “Quatre generacions de filles úniques”, Marga Solé plasma que, “’Si algú es posa malalt, ens posem malalts tots, de veritat’, manifesta la Míriam, que afegeix que, si el malalt o malalta ha d’anar al metge, l’acompanya qui té més facilitats a la feina, però ‘després hi acudim tots quan podem’” (p. 91).

Cal dir que, àdhuc, ”Es defineixen com una família anxoveta perquè tot i que hi ha espai, sempre estan units, juntets, com les anxoves: ‘Ara d’aquí a uns dies, anirem a Jaca, que és la ciutat del meu marit’” (p. 92). Això és, que junts i molt oberts.

I, amb unes paraules interessants, d’Alfredo: “el nostre concepte de família per a nosaltres és l’ideal” (p. 94), això és, el matriarcal. Hi estic totalment d’acord.

Finalment, d’aquest article sobre les quatre generacions en una família de línia matriarcal, afegirem que, “La Míriam diu que sempre vols el millor: ‘Nosaltres som quatre generacions i cada cop hem estat millor i hem tingut més qualitat de vida. Cada generació s’ha esforçat per millorar i deixar un futur millor per als descendents’” (p. 95), una característica més de les cultures matriarcals: actuar, no sols de cara al present més immediat, sinó, per descomptat, pel demà i pensant en els altres i actuant amb bondat. Aquesta actitud es plasma, fins i tot, en rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, en què es prima la col·laboració, l’obertura, el pensar en els altres, la bondat, lo matriarcal, etc.

Agraesc la col·laboració de l’amic que coneix molt la cultura colla, la de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.