Dones que marquen el ritme, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora de l’escrit, Elisenda Ortega, comenta que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.

(…) Avui em[1] miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[2]i ampliat les seves filles i nets, s’ha transmés als besnéts i rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.

(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions,  crec en el ferm paper del pare”.

En relació amb aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat, és que el matriarcat no té res a veure amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla i/o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquests dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosa Garcia Clotet).

Quant al tema del paper de l’home i al de la mare, direm que coincideixen molt (sobretot, el de la dona, per lo que plasma Elisenda Ortega) amb lo que fan les rondalles en llengua catalana, i que no es casen, per exemple, amb l’escrit “O la búsqueda de la Cultura perdida”, redactat per Andrés Ortiz-Osés, estudiós del matriarcalisme basc, en 1978, en el periòdic aragonés “Andalán” (no. 192) i a què poguérem accedir en setembre del 2021: “Por un lado está el poder ejecutivo, el poder político, lo militar y lo industrial. Este poder ve mal a la cultura porque la ve como el ámbito de los desplazados. Es el poder de lo patriarcal, fálico (el pene, la espada…) para el que la Cultura no és más que un allanamiento (el feminismo, lo matriarcal)” (p. 14). A més, addueix que “De un lado existe una Cultura fálica, dura, virilista. Es la tecnocrática, la científica, la que da dinero… la oficial. De otro, está la Cultura blanda, oral, femenina, representada por la Filosofía, las Letras y las Artes. Dentro de la misma Filosofía se dan, a su vez, dos tendencias. Existe una filosofía dogmática, oficial, tética ( de tesis): es la que tiene su origen en el escolastismo y la que tan bien le ha venido al franquismo. Frente a ella se sitúa una filosofía antropológica, relativista, autocrítica, basada en la experiencia matriarcal, profunda” (p. 14).

Doncs bé, en moltes rondalles (bé de la darreria del segle XIX, bé de principis del segle XX o, com ara, recopilades per Joaquim G. Caturla i del darrer quart del segle XX), com també en moltes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila, veiem que hi ha un matriarcalisme viu i, fins i tot, reflectit en entrevistes a persones vinculades amb el camp, o en articles que figuren en Internet, sovint, com a reconeixement a la tasca realitzada per alguna àvia (o per alguna dona amb molta iniciativa). Així, en l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi” (https://penedeseconomic.com/el-quadern-de-l-emprenedor/1784-les-iaies-mes-que-un-vi), publicada en el diari “Penedès Econòmic”, veiem que dues jóvens amb molta iniciativa comenten “Nosaltres no som enòlogues[3], però la part d’enologia ens assessora el pare i en la part empresarial la mare (…). Li hem posat el nom de ‘L’oli de la iaia Maria’, perquè era la besàvia i es un tribut cap a ella. La mare ens explica que era molt matriarcal i sempre marcava els ritmes i feia família”. Una altra rondalla mallorquina en què es veu el paper actiu de la dona i amb molta iniciativa és “Sa jaia Bri”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] En l’original, “hem”.

[2] En l’original, “ererat”.

[3] Dones dedicades a l’estudi del vi i a lo que hi està vinculat.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

–(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

La princesa, cap de colla i molt oberta, salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home i, en què, a més, dirigeix moltes persones i de manera que hi ha molt bones relacions entre la dona i els criats i les criades, és “Es Mèl·loro Rosso”, la qual figura en el Tom VIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des de molt prompte, el rei d’un regne veu que la seua filla no hi ha qui la guaresca i, un dia se li presenta una fada i li diu “La senyora princesa no s’adobarà fins que no li passin es ‘Mèl·loro Rosso’ per davant la vista. (…) Una casta d’aucell que té tal virtut que, si el passen per davant sa vista de la senyora princesa, romandrà la senyora princesa sana i en l’acte” (p. 117). Ara bé, el tenia el rei Tortuga i calia anar a un regne i, així, el pare de la princesa, per orde de la fada, enviarà “es senyor més gros de la cort amb set criats vestits de gala a aquell castell; se presenten a N’Amet” (p. 118) i hauran de complir els dos acords que els posarà N’Amet, el majordom del regne on mana el rei Tortuga.  I així ho fan.

En tornar a la cort, la princesa, Elienoreta, reviscola, ja que l’ocell li dona ales.

Però, com que el rei Tortuga, d’acord amb u dels pactes, volia N’Elienoreta i, en canvi, la princesa, des de molt prompte, el Mèl·loro Rosso, eixe serà u dels seus objectius, tot i que, com li comenta el rei Tortuga, “Aquí seràs respectada de tothom com una reina” (p. 123).

En un passatge d’aquesta rondalla, el rei Tortuga veu que N’Elienoreta prefereix el Mèl·loro Rosso (“El trobava tan garrit, tan agradós”, p. 126), perquè  “qui m’ha tornada a mi sa salut i sa vida és estat (…) es ‘Mèl·loro Rosso’. Per lo mateix, o jo no em cas, o em cas amb so ‘Mèl·loro Rosso’” (p. 128). Però, ací, el rei ordena al majordom N’Amet que la porte a un bosc i que la mate, de manera que el monarca puga, àdhuc, beure la sang de la jove. Però el majordom, que veu una cabreta, mata l’animal, torna a la cort i fa creure (al rei Tortuga) que l’ha morta. Aquest passatge és clau, ja que, des d’un poc després, el rei Tortuga, tracta de desfer-se de Na Elienoreta. Però la fada, que és una dona vella de bon cor (un detall matriarcal molt vinculat amb moltes rondalles en llengua catalana), li diu que el Mèl·loro Rosso, a diferència del rei Tortuga, “és un fill de rei com no se’n troben baix de la capa de Déu de tan garrits, galanxons i de bona part; llavors, que, es dia que surta de s’encantament, serà es rei més poderós de la terra. I ha d’esser Vossa Altesa que l’ha de desencantar, consentint a casar-se amb ell…

-HI estic consentida! –diu N’Elienoreta.

-Ja ho sé –diu sa jaieta-; i, per això és que li comparesc en aqueix bosc” (p. 133).

D’aleshores ençà, la fada, per mitjà d’un llibret a què accedirà la princesa Elienoreta i de què farà ús, no sols aconseguirà que els criats li siguen fidels i que ella els considere bé, sinó que, a més, fracassen tots els intents del rei Tortuga, però que, per contra, ella accepte, en agraïment, N’Amet, el darrer representant del rei Tortuga, ja que, com li diu el llibret, “és ell es qui li pot ajudar més a veure satisfets es seus desigs!” (p. 158) i qui no l’havia morta. Per això, la princesa diu “Veniu tots darrere mi i darrere aqueixa bona persona que és venguda a veure’ns” (p. 161), en al·lusió a N’Amet.

I, mentres que, els criats del rei Tortuga junt amb el monarca ballen, la princesa Elienoreta agafa la gàbia daurada, l’obri, trau el Mèl·loro Rosso i “li dóna una aferrada pes coll ben estreta tot dient-li:

-(…) Sí que et vull! Sí que et vull per marit! A tu, et vull i no en vull d’altre!

Que me’n direu? Encara la princesa Elienoreta no havia acabat de dir aquelles paraules, com es Mèl·loro Rossa tornà un galant jove, es jove més galanxó i agradós que ulls de persona nades hagen vist mai (…). I no va esser just galania des seu cos, lo que tenia aquell jovenet: va esser s’hereu de sa corona des regnat més gran del món” (p. 162). Un poc després, van a cal jove, junt amb N’Amet, els criats i les criades de la princesa i, no sols el jove tornà a veure els seus pares, sinó que el rei i la reina com també, en acabant, el pare i la mare de Na Elienoreta, accepten la parella i els coronaren com a reis (pp. 162-163). Un exemple més en què la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Dones en ambients matriarcals, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Llucia Ramis: ‘La construcción de lenguaje no es sólo la de un código” (https://revistadeletras.net/llucia-ramis-la-construccion-del-lenguaje-no-es-solo-la-de-un-codigo), publicada en “Revista  de Letras”, l’escriptora Llúcia Ramis, en relació amb la família mixta, comenta “no sentí esa diferencia hasta que me puse a escribir sobre el ambiente en que crecí; entonces observé que mi familia mallorquina es un matriarcado en el que manda la abuela, una mujer fuerte que fuma y habla sin parar y es casi una mamma siciliana, mientras que en la familia belga las relaciones son más frías y se impone una actitud más estricta”. En concordança amb el matriarcalisme que es plasma en relació amb la cultura mallorquina,  en l’article “Ella és part del paisatge” (https://www.laconca51.cat/ella-part-paisatge), publicat en la web “La Conca 5.1”, veiem que l’Assumpció Fontelles, de 82 anys, en relació amb els vins Matriarcat, en el Pallars Jussà, “Ha obert camí perquè tantes dones mantinguin el seu vincle amb la vida rural, a vegades feréstega i, a més a més, que excel·leixin el seu ofici. Les seves netes n’estan orgulloses i ho comparteixen a les xarxes socials. I qui la coneix de fa pocs dies, com jo, també. ‘No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m’. Aquesta és l’actitud. De dona valenta, compromesa, sàvia. De la dona lliure, revolucionària, provocadora. (…) sense complaences, però vibrant. Perquè la naturalitat ha de ser el centre de la vida i les relacions”.

En aquest article vinculat amb el pre-Pirineu català, llegim unes paraules que podem trobar en uns altres (o, com ara, en llibres) on parlen persones que formen part de cultures matriarcals: la relació amb la Mare Terra, amb la mare. Així, podem veure que, en al·lusió a l’Assumpció Fontelles, “’Ella és part del paisatge’”.

O, com ara, en l’entrada “El Mingo de Vilaseca” (http://leopold-leoplodest.blogspot.com/2011/06/el-mingo-de-vilaseca.html?m=1), en què podem veure que “La senyora Maria (…) era de Cardona (…). Es va quedar jove amb tres fills (…).

Al néixer a les masies tan sols existia el bon saber de les dones (…).

La Maria de Cardona era masovera, les seves terres eren de la família Galtanegre, propietaris de gran part del Solsonès. Ells sembraven l’ordi o el blat (…). Ella va administrar-la fins amb els seus fills o els mossos, llavors gascons. Portava el bestià [=bestiar] i ordenava les feines de tots els homes de la masia”.  Afegirem que molt de lo escrit ací es plasma en rondalles.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que m’han aportat informació en línia amb aquesta entrada, en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en un ambient matriarcal, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , ,

 

En línia amb la manera d’actuar de moltes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot veure en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (població de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li pregunten “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí, ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i després la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Igualment, en l’entrevista “Un transsexual damunt del tractor. Sortir de l’armari en l’àmbit rural” (https://www.lgtebre.cat/wp-content/uploads/2020/04/12_COLORS_del_territori.pdf), publicat en la revista “Colors del territori”, Gorka López, d’Aitona (població de la comarca del Segrià), comenta “he vist treballar a la meva mare i a la meva padrina com ningú, al camp, a casa, cuidant de la família, la canalla, els avis… Com tantes altres mares i padrines, són incombustibles! En el fons penso que som una societat molt matriarcal” (p. 17). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

A més, en l’article “Escriure mares: tres mares diferents i ben reals” (https://www.nuvol.com/llibres/escriure-mares-tres-mares-diferents-i-ben-reals-34854), publicat en la web “Núvol”, podem llegir que, en una conversació sobre el paper de la mare en distintes novel·les, l’escriptora Imma Monsó comenta “En el meu cas, sabia que algun dia trauria el tema perquè la meva mare és un personatge molt fort. La meva família era matriarcal, per tant, he crescut en un ambient amb dones de molt de caràcter”. A més, en l’article “Entrevista a l’escriptora Imma Monsó” (http://anglocatalan.org/oldjocs/8/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/(110906)%20Imma%20Monso%20Entrevista.pdf), que figura en “Journal of Catalan Studies”, una publicació sobre estudis catalans, Imma Monsó comenta “Jo he viscut un món molt matriarcal (…). Un món dominat per la verbositat i la gràcia de les dones, per les seves mirades i actituds, un mon on les dones tenien molt de poder. A més, penso que això és especialment propi del nostre país, molt català vull dir, tot i que és una opinió purament personal i no contrastada per cap estadística” (pp. 18-19) i, unes pàgines després, afig a l’entrevistadora que “trobo que està molt bé que Júlia Ares sigui una dona catalana, per allò que atribueixo a la família catalana” (p. 24). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

Quant a la primera part d’aquesta entrevista, podem dir que, a partir de les respostes que moltes persones han plasmat en Facebook (moltes) o, per exemple, per correu electrònic (no tantes, però molt interessants i molt obertes) i, igualment, per mitjà de converses, com ara, amb ma mare, i per alguns missatges amb altres persones, sí que és cert que la cultura catalana, com la valenciana i com la balear són matriarcals. I, a més, també es plasma en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, per exemple, recopilades per Gabriel Janer Manila i en cançons en català arreplegades per Sara Llorens, a tot estirar, en 1930.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant i molt obertes

General, , , ,

 

El 4 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, comentí, en un post, que “Les dues àvies de ma mare (1943) ‘eren molt arriscades’ i, per exemple, la seua àvia paterna, de bon matí, es carregava un sac de fesols, se n’anava a València i, quan tornava, ‘els havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havia intermediaris!’ (sic).

L’àvia materna de ma mare, fins i tot, ‘tenia algun xavalet que baixava de dalt del tren’.

¿Eren arriscades, o bé emprenedores les vostres àvies?”.

En el meu mur, el 4 de setembre del 2021, Montserrat Cortadella respongué “Sí, sí. Fins i tot, la besàvia materna”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de setembre del 2021, les respostes foren “Así es la vida” (Maria Sarrà), a qui responguí “Foren dones amb molta espenta des de primera hora del matí”  i ella, immediatament, contestà “Sííí”. Maria Teresa Braut Garriga comentà ”La meva sogra, als anys 40, anava amb neu fins als genolls, a altres pobles del costat, per bescanviar menjar (oli i llaunes de l’economat de la Central en què treballava el marit) per aviram o verdures. Pirineu”.

En el grup “Dialectes”, el 4 de setembre del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Eren dones que vivien en la pobresa i s’encarregaven de la supervivència familiar (en general, no coneixia per res les seves àvies). No eren emprenedores, si l’acte es feia per necessitat, no per voluntat i quan necessites donar cobertura a les necessitats bàsiques. Tampoc és valentia, és supervivència. No era matriarcat sinó necessitat. No hi havia elecció, no podien triar o decidir lliurement, necessitaven sobreviure elles i les famílies” (Mònica Colomé Corominas), a qui comentí que “Elles no foren precisament pobres, ni tampoc riques. Ara bé, l’àvia paterna de ma mare estava casada amb un jutge”. Igualment, plasmaren que “La meua auela paterna va nàixer al segle XIX. Haguera dit que eixes dones feien el que tenien que fer per traure avant les seues famílies. Moltes vegades, encara que semble estrany, els hòmens no hi eren (guerres, treballar lluny de casa…)” (Inma Bel Beltrán), a qui escriguí que “Lo de treballar lluny de casa ocorria, per exemple, en poblacions marítimes. Sobre això, hi ha articles en Internet”. A més, comentaren “Emprenedores, i no ho sabien” (Maria Montserrat Morera Perramon[1]), “Valentes dones! La majoria de les nostres àvies ha lluitat molt més que qualsevol feminista d’avui en dia” (Cati Febrer Adrover), “Ben cert. La meva padrina s’engrescava amb lo que sortia de temporada. Sembrar patates, collir ametlles, garroves, etc. i tenia sis fills” (Lina Palou), “La meva àvia materna, en guerra, pujava en un poal de peix al cap, fins Finestrat, a 10 Km de la Vila Joiosa, a canviar el peix per fruita i verdura, que, després, donava als cinc xiquets que tenia.

I, sense saber llegir ni comptar, venia el peix al mercat, i mai l’enganyaven. Mai… Una gran dona i molt faenera i emprenedora!!

En aquests pobles, tot ho feien les dones, perquè els hòmens passaven tot l’any al ‘Clot de la mar’ i elles feien de pare i mare, i de traure diners fins que arribaven els hòmens per Nadal.

¡¡Tot un matriarcat!!” (Maria Devesa Beneyto), “Hi ha una dita que diu ‘Qui no s’arrisca, no pisca’” (Pepe Gp).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de setembre del 2021, Margarida Mompo Sospedra comentà que “La gana i la necessitat, et fa ser arriscat i espavilat, i molt eixerit tot plegat. Temps passat”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el tema sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li comentí que “De segur que ni parlaven sobre esperit emprenedor, ni sobre empoderament, ni més coses, però que actuaven amb molta iniciativa i com a emprenedores.

Es reflecteix molt bé en el llibre ‘Dones que anaven pel món’, de Joan Frigolé Reixach, sobre les trementinaires.

El recomane”.

Homenatge, Albalat dels Sorells i els Sants de la Pedra

General, , , ,

 

 

Tot seguit, un poema d’homenatge als Sants de la Pedra, publicat en 1930, en Albalat dels  Sorells (una població valenciana de la comarca de l’Horta de València) i que Salvador Clara plasmà en el grup  “Els Sants de la Pedra. Abdon i Senent”el 16 de novembre del 2020. Agraesc la col·laboració de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació sobre els Sants de la Pedra i que m’aplanaren el camí, com també la des les que em feren costat o me n’enviaren de  franc.

 

Fills amb molta espenta, amb coratge i que fan lo que diu la mare

General, , , , ,

 

Hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què es plasma que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill, a tothora segueix fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó, deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un sentit teòric, sinó per mitjà de l’acció), ja que, “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poc o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li afig:

“-Fill meu, ja que no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que vol la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, para a dormir i, de dia, des de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem veure com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. I, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare, qui eren molt actives i molt arriscades, En Pere Poca-por, amb molta espenta, diu “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells, que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em plasmà un amic, respecte a la cultura colla i a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

I, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, veiem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). De nou, un home amb molta espenta i d’actuar. Per això, “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). I, de nou, sense embuts, diu “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li aplanarà el camí i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense pensar-s’ho dues vegades, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen actuar (p. 131). Ara bé, li diuen que, des de fa “una mala fi d’anys que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que mai no aconseguien véncer-los, No obstant això, Pere Poca-por i els gegants, entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Pocapor d’anar a romandre en el castell, ell, sense embuts, els comenta “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). Per tant, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) ho feia quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes rondalles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home o, com ara, el jove. I, a més, aquesta velleta fa un paper semblant al de les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[1] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia, que li mostre com ella fa una prova, reviscolen uns quants moros que eren morts i, a més, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Explícit. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb el reviscolament dels moros, li l’agafa ràpidament, mata aquella velleta i, fins i tot, actua com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). De nou, veiem que, en les cultures matriarcals, la dona està ben considerada i es fa lo que dicta la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que, en algun moment, m’han informat sobre rondalles en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, a les que prenen part en la tasca i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En aquest cas, moros.

La dona porta els pantalons i molt oberta

General, , , ,

 

El 1r de setembre del 2021, posí en el meu mur una foto treta del número 35 de la revista catalana “El Portarró” (https://issuu.com/pnaiguestortes/docs/el_portarro_35) on, en la secció “L’entrevista”, es pot llegir que la comarca del Pallars, “Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal” (p. 52). I, al moment, diferents persones escrigueren comentaris relatius a aquest fet, i que plasmem tot seguit: “No només al Pallars. La meva família és de Moià[1], i tant a casa meva com d’altres, estava clar que no eren nuclis patriarcals. Tot girava al voltant de l’àvia o mare, que era la qui manava”. Al moment, li responguí “I, en el cas dels meus pares, ma mare té la darrera paraula, així com sa mare (la meua àvia materna) ho feia respecte a son pare (el meu avi matern)” i Àngel Blanch afig que “A casa meva, també: l’última paraula la tenia ma mare. A casa ma mare, a Moià, l’àvia Maria duia els pantalons. Admiro aquestes dones, però fortes i valentes”. Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), després de llegir els comentaris esmentats, em preguntà “Lluís Barberà. I a quina casa no????”  i li contestí “Tu, Àngel, jo i moltes persones sabem i assumim que això és cert. Molts comentaris vostres i, moltes vegades, informació treta d’Internet, van en eixa línia.

La teua dona, ¿és catalana de naixement? I, si és així, ¿podries escriure’m sobre lo que toquem ací? ¿I altres vivències en eixa línia i que tu coneixes (sempre, de parelles catalanoparlants)?”. La resposta de Ricard Jové, interessant, és “Sí és catalana de naixement, de pare i mare. El seu avi, de Vilanova i la Geltrú; la seva àvia, de Xàtiva. La seva mare, catalana, nascuda, diguem que per casualitat, a València capital i, a partir dels 4 anys, a Barcelona”.

A més, Àngel Blanch Picanyol, en un altre moment del dia, addueix que “Per part de mare, quasi tothom era de pagès. Quan anàvem a visitar algun parent, a pagès, o a una altra casa, encara que no fossin parent, qui sortia a rebre’t, era la dona, la mestressa, la qui manava”. I, immediatament, li comentí que, “Quan venen els meus pares a visitar-me, la gran majoria de les vegades, qui n’entra primer… és ma mare” i ell respon: “Ep! Això sempre!”. Aquest comentari d’Àngel Blanch em feu veure lo que jo ja associava amb aquest detall vinculat amb el matriarcalisme, com ho havia comentat a ma mare. I, a banda, Àngel Blanch, també escrigué “I, a pagès, si bé l’home se’n cuidava del bestiar gran i els camps grans, i els beneficis eren per la família, per la casa,… la dona se’n cuidava del bestiar petit (conills, gallines,…), i els beneficis eren pel que ella considerés, i no havia de passar comptes al marit”, comentari que considerí “Molt interessant” i a què ell afegí “És que ho havia vist infinitat de vegades a casa ma mare, i a casa d’altres parents, a Moià, a Collsuspina, a Prats de Lluçanès, a Navàs…”.

Uns altres comentaris en relació amb les línies sobre el Pallars, són “A casa dels meus pares, a Lleida, la meva mare sempre deia ‘Ell, potser és l’amo, però jo sóc la mestressa”, això és, “la senyora ama” (en el País Valencià) i, com ara, “la madona” (en les Illes Balears), “A ma casa, a Rafelcofer[2], i a la majoria de les cases del poble, la mare portava la casa, economia, educació, intendència… Mon pare sols portava el sou a casa.

Ma mare, moltes vegades, per no dir-nos un ‘no’ rotund, deia ‘Pregunta-li-ho, a ton pare’, però, mon pare sabia que havia de dir que ‘no’ perquè ma mare així ho decidia” (Pura Escriva Eleneta), “Jo sóc del Baix Llobregat i, a casa, sempre hem sigut dones i hem tirat endavant pràcticament tot. La meva mare sempre deia ‘Si falta un home, tot va endavant; si falta una dona, la casa va avall’” (Angels Salvador), “Em fa riure. Penso que, a la majoria de cases, és així” (Carme L. Grau).

En línia amb aquests comentaris en relació amb les paraules sobre el Pallars, però en un missatge que m’envià Jesús Banyuls Garcia el 2 de setembre del 2021, l’amic em preguntà “Què et sembla aquesta expressió: ‘CASA DE XICS, CASA DE RICS’. Clar, la sé dels anys cinquanta i anterior, quan els xics portaven el jornal a casa. La xica quedava reclosa a les labors casolanes. Ja diràs la teua opinió. Gràcies”. Immediatament, li comentí que “La casa de dones és la rica, perquè gestionen molt bé.

Es plasma en més d’una rondalla i en algunes arreplegades per Ximo Caturla”. I ell, tot seguit, em respongué “Sí. Està demostrat que, la casa, l’administra la dona. Ja ho sentia en comentaris de persones majors que comentàvem que la dona que sabia administrar casa era molt: es notava de la que no era tan eficient. Aquests comentaris els tinc molt gravats en la memòria.

Els meus pares tenien una botiga d’alimentació i es feien eixe tipus de comentaris. Gràcies”.

Un poc després, li passí el post vinculat amb la dona en el Pallars i acompanyat de lo que havien plasmat les persones que opinaren sobre el tema. Com a detall, el 3 de setembre, cerquí en Internet la dita “Casa de xics, casa de rics”  i, en la web “El Refranyer”, trobí un refrany tocant el tema, però de línia matriarcal: “A la casa que Déu els vol rics, dóna primer les xiques que els xics” , acompanyat de l’explicació “Les dones solen preferir xiqueta, per afinitat de caràcters i perquè el dia de demà li resultarà més útil que un xiquet”. Per tant, fins i tot, a nivell popular, Déu tria abans una xiqueta que un xiquet… Són moltes les persones que, no sols han comentat que consideren millor que siga la dona qui porte la gestió i qui comane la casa, la família, etc. (i no, en el cas dels hòmens, per ser un manta, un malfaener), sinó perquè, com comentava Pere Riutort (1935) sobre son pare, el 19 de juny del 2021, i sobre la seua dona (la mare de Pere Riutort), sabia més que ell, el marit (detall que apareix en moltes rondalles): “En efecte, [la meua dona] sap mes que jo”. Cal dir que els dos feien molt bona pasta.

En eixe sentit, si bé hi ha qui pot considerar que la dona continua discriminada en el treball,… com escriguí a Jesús Banyuls, en el meu mur, el 3 de setembre del 2021, “Llegint comentaris en Facebook, en blogs, en web, per correu electrònic, etc., aplegues a la conclusió que el franquisme retallà moltes llibertats a les dones, qui, trenta anys arrere o menys, eren les que movien la casa, l’economia, les que triaven, etc.”.

De fet, en la rondalla mallorquina “Es port de sa cibolla blanca”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, un pare decideix que siga el fill, En Robert, qui continue la seua empresa (“navega tu, que ets jove. Una cosa et comana: que no tocs mai en es port de sa cibolla blanca, perquè s’hi campen malament”, p. 101). La mare li diu “Ten aquesta de mi: sempre i onsevulla sies, fes el bé i no miris a qui; que qui bé fa, bé trobarà”, p. 101). I el fill, entre no complicar-se la vida o triar per lo social, es decanta per lo que li ha dit sa mare. I això li permet fer via, anar cap al demà i, de pas, alliberar, per compassió, una dona que era esclava i a qui tracta i considera bé des del primer moment:
“Es casen, s’embarquen i es mariners feren ullots ferms, com veieren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.

-És sa meua dona –els diu En Robert, Respecteu-la per tal.

-Vol dir que vos sou casat? –diuen es mariners, badant uns ulls com uns salers.

-Si fa –diu En Robert-.Que no trobau que he tengut bon gust?” (p. 111). I, un poc després, llegim:

“Filleta –diu En Robert a sa dona-, ara tu ens has de dir es regnat de ton pare a on devers ens cau” (p. 111).

Robert, a tothora estarà de part d’ella i, com que hi havia uns nobles que no podien acceptar que un home que no pertanyia a la noblesa, com era En Robert, es casàs amb la princesa, posen en perill En Robert i, de rebot, la seua dona. Però, com en moltes rondalles, un home tornarà un favor a En Robert i això permetrà que En Robert puga anar a la cort, amb la intenció de reviscolar la filla del rei i, a més, cantar les veritats[3] (fins i tot, amb una guitarra)  i “Sa seua filla[4] i En Robert contaren tot lo que els havia passat.

(…) A aquells nobles que havien comès es crim, perquè el confessaren i el ploraven (…), els perdonaren la vida, però no els deixaren anar pus pel mig.

(…) El rei donà sa corona a sa seua filla i a En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys” (p. 120). Observem que, en aquesta rondalla, es cita, en primer lloc, la dona (el rei la fa reina, hereua) i En Robert la complementa, però és ella qui diu lo que cal fer i es fa lo que vol la dona.

Per tant, en un règim polític amb aquesta línia, la dona no hauria estat discriminada del treball ni en moltíssims camps en què ho ha estat. Les rondalles així ho plasmen. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Moianès.

[2] Població valenciana de la comarca de la Safor.

[3] En Robert diu les veritats mentres toca la guitarra.

[4] La filla del rei.