La llengua materna, “la manera de viure i entendre el món” de cada Poble

General, ,

 

Contiuant amb el tema de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven en llengua catalana, en la llengua materna, si havien nascut abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, també ens comentaren “Les meves padrines xerraven mallorquí. El castellà, just per a anar al metge. La meva mare, també mallorquí, però el castellà li anava millor (…), Sineu” (Xisca Gaya Riutort), “Senzillament, era la seva llengua, com la meva. La manera de viure i entendre el món.

El castellà, per parlar sols en comptades ocasions. Quan era estrictament obligat” (Magdalena Mayol Mas), a qui Catalina Portell Buades li respon “Exacte!!”; “No sabien, molta gent (padrines incloses), altra llengua que la pròpia. A prou feines, s’aprenia a llegir. Un mínim percentatge era alfabetitzada en castellà i, molt menys, llegir llibres. Es començava a treballar als vuit o als deu anys”[1] (Joan Garcia Codina), “Els pagesos no sabien castellà. Avui en dia, hi ha persones majors que els costa xerrar l’espanyol” (Gabriel Reynes Alomar), “Es meu padrí era pagès mallorquí i encara que li costàs, xerrava espanyol i no sabia llegir ni escriure” (Amparo Hibernón),”Pensau que es castellà és una llengua imposada”[2] (Pep Lluís Risueño Ramon), “Mi bisabuela paterna, Conxa Alemany Planelles, de Palma, hablaba mallorquín siempre, lo leía y lo escribía. Mi bisabuelo Rafael Matas Gueri, también. Se fueron a vivir a Alicante capital y sus hijos hablaron mallorquín y valenciano en casa; y castellano, en la calle.

Sus nietos, es decir, mi padre y mis tíos, hablaban valenciano a escondidas: época de dictadura y castellano.

Sus biznietos, algunos hablamos catalán/ castellano y, otros, valenciano/ castellano, libremente. Según donde vivamos. Somos  bilingües gracias a mi familia venida de Mallorca” (Agnès Matas), “Per sa meva padrina, nada el 1906, es mallorquí era es parlar de cada dia, es familiar, de sa intimitat, es veïnats, des poble. No sabia llegir ni escriure, perquè no va anar a escola. En castellà, no sabia xerrar: el coneixia, però d’enfora, com a llengua de ‘senyors’.

Crec que va ser en temps de la república[3], que hi va haver una campanya d’alfabetització (en castellà, és clar) i va anar a classe, però ja era gran i no hi va anar gaire.

Per cert, que, en es poble, varen tenir uns veïnats catalans i bé que s’entenien sense haver de canviar de llengua (és lo que passa quan xerram una mateixa llengua). Mumare es va recordar de sa paraula ‘petó’. ‘Teníem uns veïnats catalans’ -em deia- ‘i, a un beso, li deien petó, un petó’” (Antònia Villar), “Sa meva padrina materna era mallorquina nascuda a Gènova[4], de família 100% mallorquina i es va casar amb so meu padrí, que era de Llubí, així que tota sa vida va xerrar es mallorquí. Però, quan havia de xerrar castellà amb mon pare, que era madrileny (i amb sa seva família), no tenia cap problema per expressar-se ni per entendre.

Amb so temps, els nets i netes es varen anar emparellant amb al·lots i al·lotes de fora de Mallorca, així que va tenir més gent per practicar es castellà.

Supòs que feia qualque ‘forasterada’, però es defensava perfectament en una llengua que no era sa seva i, més, tenint en compte que xerram d’una dona que va néixer a principis de 1900 i que poca escola degué trepitjar, si és que hi va anar” (Maria Antonia Pedregal), “Es meu padrí era de Son Flor i, sa padrina, de Galilea. Xerraven mallorquí i sabien poc espanyol” (Juan Benito Juan Gonzalez), qui, a la meua pregunta “¿I com es sentia quan parlava mallorquí, Juan Benito?”, em respongué “Se sentien bé: era sa seva llengua”; “Mumare ara tendria 103 anys i, es meu pare, 111 anys, i mai van xerrar altra llengua més que sa mallorquina i es que jo vaig aprendre, i sempre he xerrat, és mallorquí (…). També  vaig aprendre es castellà a s’escola, però ningú (ni es mestre) ens va prohibir mai xerrar es mallorquí dins s’escola, ni tan sols a dins d’església es mateix capellà. Durant tot l’any, es mestre ens llegia rondalles mallorquines un pic per setmana i, es temps de sa lliçó, la deim en castellà: es llibres ho eren.

Teníem vocabularis i varios llibres en mallorquí. (…) Jo som de l’any 1954” (Guillermo Ribot Nadal) a qui Gori Clar Perpinya li comenta “Exacte! As carrer i en es pati des col·legi, mai se’ns va prohibir xerrar mallorquí i, si es mestres eren mallorquins, de vegades, fins i tot, dins sa classe, feien comentaris en sa nostra llengua. Una altra cosa eren ses assignatures, que sí es feien en castellà”. 

Vull afegir, en relació amb alguns comentaris que figuren ací, que, si bé és cert que Eivissa i Mallorca, durant la guerra (1936-1939), foren part del bàndol nacional (en línia amb el general Franco), també hi ha constància que l’Església, fins i tot, acabada la guerra, per mitjà de l’arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, es posà de part de la llengua catalana, com escriu Pere Riutort, quan les autoritats franquistes exigiren a l’esmentat bisbe que ordenàs que la predicació en les esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio” (p. 151): ell els digué “Que en las Iglesias mandaba él” (sic, p. 151). 

Ara bé, això no exclou que no hi hagués cap mena d’imposició del castellà i que tot fos tan pla per a la llengua materna, ja que, com em comentà Pere Riutort, la introducció del castellà en el catecisme, en les Illes Balears, tingué lloc relativament prompte, si bé no un poc després de finalitzar la guerra.

Agraesc la col·laboració de les persones que han respost a la pregunta, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Com sabem, per mitjà de Pere Riutort, en 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabia parlar, llegir i escriure en castellà. Comentaris com el que ens han escrit en relació amb la pregunta van en línia amb un prejudici que cal tombar a través de la presentació d’informació veraç.

[2] Es feren més comentaris relacionats amb aquest, d’una línia que no va amb l’esperit de la pregunta.

[3] El període republicà a què es refereix, si només inclou abans de començar la guerra, abraça d’abril de 1931 a juliol de 1936.

[4] Es tracta d’un barri de Palma, als afores de la ciutat.

Dones que es sentien com a casa i part de la terra

General,

 

Tornant al tema de la llengua com a notari de la identitat cultural i, àdhuc, en relació amb el tema de besar la terra i amb el de pertinença a la terra, el 17 de desembre del 2021[1], posí dos posts que plasmarem tot seguit. En u comentí “Recorde un fet que em contà ma mare i que, alguna vegada, mig plorant, ho deia el meu avi matern, nascut en 1906. Un home que ell conegué, durant la guerra (1936-1939), sabia molts himnes regionals que tenien música. I ell, quan oïa el valencià, s’emocionava (la seua família com també la meua, és valenciana).

Una cosa semblant li passà, a ma mare, quan, durant uns mesos que els meus pares i la filla major (l’únic fill, aleshores) visqueren en Madrid, ma mare sentia notícies sobre terres valencianes. Sentien el vincle amb la terra i amb la llengua materna”. Els comentaris que em plasmaren el 17 de desembre del 2021 i, en el meu mur, anaven en la línia dels sentiments de ma mare. El mateix dia, però en el mur i en distints grups de Facebook, posàrem un post en què se’ls demanava “¿Com es sentien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna? ¿Què representava la llengua catalana[2] per a elles? Gràcies”.

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren “La meva mare va viure totalment immersa en català: a l’escola, a casa. Fou educada en català i tenia una assignatura que era literatura castellana. Val a dir que ma mare fou educada durant la República[3]” (Glòria Reverter), “Per l’àvia Maria, de Moià, el català ho era tot. No sabia parlar en castellà. El sabia llegir i escriure, però no parlar-lo… Jo diria que li passava el mateix que a l’àvia de ‘Gente bien’, de Santiago Rusiñol[4]: la constitució de la seva boca no li permetia de parlar el castellà. És més, quan parlava dels castellans, a menys que li caigués molt bé, es referia als ‘cony de castellanots’” (Àngel Blanch Picanyol), “La mare de la mare, castellà: era de Còrdova. Amb nets, gendres…, català. La mare del pare era de Girona, Riudarenes[5]. Ella, en català, sempre. No sabia parlar gairebé gens en castellà” (Lidia Bisellach), “La meva llengua (la que també s’anomena ‘materna’) és el català. La segona, el francès (a l’escola); la tercera, el castellà (al carrer i a la ràdio d’aleshores); l’anglès, la quarta, i parauletes d’altres… per curiositat.

He de precisar que, amb la padrina, només mallorquí” (Enric Benages I Jener), “Els meus pares se sentien bé. Van tenir la sort de néixer abans de la Guerra Civil. I, a casa, sempre es va parlar català”. Un poc després, m’afegí que “Els meus pares van néixer als anys 30. I els meus avis (…) se sentien molt bé. Van néixer i van viure en el mateix poble. Aleshores, no hi havia gent castellana. Sense ofendre a ninguna persona” (Isabel Vernet Clofent).

En el grup “Cultura mallorquina”, en què es plasmaren moltíssims comentaris, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment escrigueren “Ses meves padrines (…) sempre parlaven en mallorquí. No coneixien res més” (Miquel Ramis Pol), “De les meves padrines, una només xerrava foraster, com abans es deia. I l’altra, només mallorquí. Així i tot, s’entenien, cadascuna en la seva llengua” (Catalina Lladó Martínez), “As meus padrins de fonts, mai se’ls va passar pel cap que xerrassin una altra llengua que no fos es mallorquí” (Quin Xou), “Era l’única que coneixen. No en sabien més. Quan va començar a arribar gent de fora i la televisió, intentaren entendre el castellà així com podien” (Maria Mariona), a qui Caterina Albert li escriu “No els feia falta. Van ser els arribats per fer feina del turisme, també picapedrers i altres, quan molts d’ells van començar a criticar que no sabien castellà, però la majoria d’aquests tampoc sabien bé la seva pròpia llengua, i no parl de la dicció de paraules… Alguns van ser respectuosos i es van integrar”; “La meva mare (…) mai va saber xerrar una punyetera paraula de castellà. Mai!!” (Catalina Portell Buades). “La meva padrina materna just xerrava mallorquí. La paterna podia xerrar també el castellà perquè va viatjar a l’Argentina, on hi tenia un germà. Hi va viure tres mesos. (…) També escrivia molt bé, per les cartes que enviava al germà” (Coloma Mayol).

Com comentí el 18 de desembre del 2021, a unes quantes persones (entre elles, ma mare), per mitjà d’aquesta pregunta veiem que hi ha una relació molt estreta entre la llengua catalana i el matriarcalisme. En aquest cas, en àvies nascudes abans de 1920, la simpatia per lo matriarcal era més viva en les elles que en les mares (les filles). Quant a la meua família, diré que el veig molt plasmat en ma mare (nascuda en 1943).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] L’endemà fiu lleugers retocs després de parlar amb ma mare. Sí que em comentà que s’imaginava que son pare s’emocionaria en sentir l’himne valencià.

[2] El 18 de desembre del 2021, després de veure algunes respostes en un grup valencià i en u de les Illes Balears, consideràrem adient posar, en eixos grups, aquesta frase però amb el missatge “¿Què representava la llengua materna per a elles?”, i la resposta fou de millor acollida.

[3] D’aquest comentari, cal remarcar que sa mare visqué totalment immersa en català i que, per tant, eixa fou l’educació que rebé dels seus pares, que sí que haurien nascut molt abans de la República (la qual s’inicià en 1931).

[4] Fou un català (1861-1931) que es dedicà a la pintura, a l’escriptura, a la col·lecció, al periodisme… i u dels impulsors del modernisme en Catalunya.

[5] Població catalana de la comarca de la Selva.

La Mare Terra i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema de “besar la terra” i, en aquest cas, aprofitant les paraules d’Assumpta Capdevila, quan comenta “La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (plasmades el 25 de desembre del 2019, en el meu mur) i enllaçant-les amb l’escrit de Bartomeu Mestre sobre la identitat cultural, direm que, en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV, i també en línia amb el tema de l’educació matriarcal, veiem que la velleta diu a En Bernadet: “Te’n duràs un talequet[1] de blat ben bo; i, en esser davant sa ‘font’, que la toparàs anant-te’n des d’allà cap a sol ixent, en esser, idò, davant sa ‘font’, tu t’atures i escampes aquell blatet damunt una pedra i et poses a dir amb tot es teu cor, mirant a l’aire: ‘Oh, colomets del cel, com no veniu a menjar-vos aqueix blatet tan bo que vos espera? Veniu, que vos espera! És per vosaltres, que l’he escampadet damunt aqueixa pedra! Veniu, per un gust, a tastar-lo! Veniu, veniu, colomets del cel![2]

Si tu ho dius ben de cor ben de cor, se’n vendrà un colomet, es posarà dalt aquella pedra i, tic-tic-tic, espipellada ve i espipellada va a aquell blat, fins que no en romandrà ni un granet. Tu, llavors, t’hi arrambes amb un botilet i un floc de seda vermella que te n’has de dur, i li diràs: ‘Oh, colomet! Ja que l’has trobadet tan bo, a aqueix blatet, per amor de Déu i de la Mare de Déu, ja em podries fer la mercè de deixar-me fermar aqueix botilet amb aqueix floquet pes teu collet.

(…) i llavors tornaries i el me deixaries prendre perquè jo pogués fer un favor d’aqueixa aigua a una persona que me l’ha demanada, i jo no la puc fer fellona’. Aquell colomet, si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això i, així, tu tendràs aquell botilet ple d’aigua de ‘sa font de ses nou roques’ sense que tu n’hages haguda de tocar cap ni t’hagen pogut engrunar aquelles grans traïdores de roques. Tu, llavors, te’n vas amb el botilet ple d’aquella aigua, a ton pare i l’hi entregues en ses seues mans perquè en faça lo que trobarà. Ho faràs, oh, Bernadet!, just així com t’he dit?

-Vos ho promet, vos ho jur, que l’hi faré! -s’exclama En Bernadet.

Donà mil gràcies a sa jaieta, i ja li estreny a cercar” (p. 15).

Afegirem, en línia amb aquest vincle tan estret amb la terra i, a banda, amb l’agraïment a la Mare Terra, que, en la rondalla valenciana “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23) , de Joaquim G. Caturla, podem llegir “El pescador, dins la negror de la nit, guardava un silenci ple d’esperança. Tan sols sentien la remor del mar i l’esclat de les ones sobre les roques d’un penya-segat proper. Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, precedit d’una viva llum ataronjada, traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23).

En aquest sentit, açò em recorda unes paraules que em digué ma mare el 14 de gener del 2021, durant una conversa: “Es vivia de la terra”.  A banda, en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, en un moment en què em parlava sobre un avi de son pare (el meu avi matern havia nascut en 1906), em comentà que “en eixa època, la gent, normalment, era molt resadora.

-Sí.

-Perquè tot, com vivien també del camp, puix tot ho esperaven de Déu i dels patrons. Tota la seua ajuda, el seu patrocini, l’esperaven de les seues creences, que els ajudaren, a les collites, que no fera malbé una pedregada o una sequera o una plaga d’algun tipus de  malaltia. I, clar, això repercutia, doncs, que era gent molt resadora”.

Però, no sols hi havia una relació, per dir-ho així, íntima, amb la terra, en el sentit religiós (com adés hem vist) sinó que, com plasma la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, era de tipus matriarcal, fins al punt que es considera que resulta molt bo per a la persona (i per al seu futur, especialment, si és un xiquet o un jove), el relacionar-se amb els altres, amb els animals, amb la natura, amb la vida, etc. “ben de cor ben de cor” , amb un toc maternal (“Oh, colomet!”) i per mitjà de la proposta (però no de la imposició, com es plasma en frases com “ja me’n podries fer la mercè”, “que jo pogués fer un favor”, “Si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això”). ¡Ausades que ensenyen les rondalles i que transmeten missatges i ensenyances vàlides per a tota la vida!

Que, per exemple, ma mare, a la darreria del 2014, als pocs dies de començar jo a viure en la casa que feia poc jo havia comprat i que era la meua residència més habitual, em digués “Tu tracta d’entendre’t amb tots [els veïns], així, si algun dia et fan falta, ahí els tindràs”, a banda que, aleshores, ja entrava en la meua manera de relacionar-me amb els altres (a nivell de veïns i més), ara trobe que podria tenir un vincle molt gran amb un detall: ma mare s’havia criat amb uns pares que, des de que ella era una xiqueta, portaven una drogueria i que, per a ella, el parlar bé amb les persones (però amb bon cor) i detalls com aquest, són molt bons per al dia rere dia i per al demà.

Doncs bé, com veiem, àdhuc, figura en moltes rondalles en llengua catalana i concorda amb el matriarcalisme: qui tracta bé la terra, tracta bé les persones, així com qui fa excursionisme i ho fa amb la natura i amb els altres.

Agraesc la col·laboració, tan important, de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Un talec és un sac relativament petit, per a dur diners, menjar o bé altres coses de poc de pes i de poca grandària.

[2] El paràgraf que escriurem tot segut, en l’original, està junt amb aquest. Hem considerat que calia separar-lo, entre altres coses, per a fer més intel·ligible la lectura.

 

Fa més de trenta anys, en terres castellanes, una psicòloga, davant dels meus pares i de mi, em digué que parlàs en castellà amb els meus pares. I jo li diguí: “Mire: con mis padres, yo hablo valenciano“. I, en el report, en feu una valoració negativa.

En canvi, durant uns anys que visquí en una finca on també ho feia una mare romanesa i els seus dos fills (també romanesos), jo no els crítiquí mai que parlassen romanés entre ells. Simplement, si de cas, els preguntava (en la meua llengua materna) què havien dit. I, immediatament (quasi sempre, la mare), ho traduïa al castellà.

Àvies mà de ferro en guant de vellut; educació matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de “besar la terra”, adduirem que el 13 de desembre del 2021, una amiga mexicana, Graciela López Torres, en resposta a unes fotos que li havia enviat en què es veia part de lo tractat ací, em comentà (i ho exposarem tot seguit, junt amb el diàleg):

–Leí la información y me parece muy propia para quienes aman la tierra que los vio nacer e intentan propagar las buenas costumbres a las siguientes generaciones.

Trataré de aplicarlo para mi tierra, mi amado México, donde hay que tratar de ir implementando el amor sincero a la ‘Patria que nos vio nacer’ a través de actos de empatía con quienes están a lado”.

Immediatament, li escriguí:

-Aquí, en España el día nacional es el 12 de octubre y, por ahora, ningún jefe de estado español ni ningún presidente del gobierno ha pedido disculpas, en nombre de sus antepasados castellanos, por el genocidio cultural que se hizo en las históricas colonias castellanas. Ni uno.

-Es porque aún tienen la conciencia adormecida y no se han dado cuenta del daño que se ha hecho.

-Manifiestan muy bien la política del conquistador (patriarcal), a diferencia de la del labrador (matriarcal). Por eso, en tantas canciones en catalán, hay muchos detalles relacionados con la tierra y no, simplemente, con el acto de penetración del pene, y en los que se invita a la mujer a permitir que el hombre haga lo que él le diga (eso, en muchas canciones de 1970 para acá)”, a què ella contesta:

-No se reconoce el error.

-No.

-Así es.

-Sí”.

En resposta al tema de besar la terra, el 14 de desembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “La meva [àvia], havia llegit la Bíblia. Una dona amb molta empenta. Treballadora al màxim i encantadora” i Rosa Garcia Clotet m’escrigué[1] “Les àvies. He conegut dues besàvies i dues àvies. L’àvia paterna era forta i decidida. Va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits. Va tirar endavant fent diverses feines (rentant roba d’altres persones, sargint roba, portava nadons a les mares que treballaven perquè els alletessin…) fins que va trobar feina fixa en una escola, com a netejadora.

Era nascuda a la província d’Osca, però va venir a Barcelona, als 18 anys, a servir.

L’àvia paterna, de tant en tant, per ajudar a casa, treballava, esporàdicament, fent barnussos. De caràcter fort però ferm.

Les dues ens contaven rondalles i coses de quan eren petites. La materna, a més a més, ens cantava cançons”.  Quant a la seua àvia paterna, sobre si era catalanoparlant de la Franja de Ponent, em comentà “No era catalanoparlant. Parlaven una mena de ‘xapurriau’. El poble es diu Fonz[2], un poble petit, actualment, 890 habitants. Molt antic i amb història”. Li vaig afegir que, segons informació de Viquipèdia, del 15 de desembre del 2021, en Fonts, es parlava català en l’Edat Mitjana, i, a banda, que “La cultura aragonesa és patriarcal, a diferència de la nostra, que és matriarcal”. Aleshores, Rosa Garcia Clotet em contestà “Em deixes parada amb això que havien parlat català. No ho hagués dit mai. Gràcies, Lluís. Una informació interessant; per a mi, molt interessant. Mercès!!! Fantàstic! Em fa il·lusió poder tenir més dades.

Sí, sens dubte, és patriarcal, tot i que, a casa, al poble, qui duia les regnes era l’àvia (la besàvia, per a mi), fins que va morir als 103 anys, amb tot el cap i el caràcter ben ferm i activa”.

Com que volíem saber més sobre si en Fonts podria encara haver reeixit el matriarcalisme o, almenys, si l’àvia paterna de Rosa Garcia Clotet el plasmaria en el seu dia rere dia, li demanàrem “La teua àvia paterna, ¿també era dolça, com la materna? ¿Podríem dir que s’ajustava a l’expressió ‘ser mà de ferro en guant de vellut’, o siga, ser ferma però suau en les formes, sociable?”  i m’adduí “Diria que la paterna s’ajusta a la frase. No era tan carinyosa com la materna, però feia que et sentissis bé amb ella. Sí, era sociable (però, mai li vaig sentir dir res de ningú que no fos al davant i, així, m’ho ensenyava)”.

Aquestes paraules, com veiem, van molt d’acord amb part de l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan, parlant sobre la cultura vinculada amb la llengua catalana i sobre la cultura castellana, comenta “Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia”. I aquesta mà esquerra no és aliena a unes paraules del papa Francesc, en l’encíclica “Fratelli tutti” (“Germans tots”), publicada per Editorial Claret en el 2020, quan, en el punt 160, escriu “la categoria de ‘poble’ és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant el diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició de ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit pels altres, i d’aquesta manera pot evolucionar” (p. 110). I això va molt en línia amb l’educació matriarcal com també el fet que, en una foto d’una parella valenciana catalanoparlant, anterior a 1930, en paraules d’un amic molt coneixedor de la cultura colla,“La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”. La dona té la seua mà dreta damunt de l’home i, com que parlem d’una cultura matriarcal, predomina (i es prioritza) la intuïció (el diàleg) per damunt de la força (la rectitud).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 14 de desembre del 2021, l’endemà i el 16 de desembre del 2021.

[2] És el nom en aragonés; en català, Fonts.

“Oh, colomets del cel, veniu a gust a tastar-lo”, educació matriarcal

General, , , ,

 

Una de les petjades en el camí de l’educació matriarcal, passa, com ara, per presentar a les generacions del present i a les del futur, com ens han contat la història i, per exemple, mitjançant texts de la primera meitat del segle XX i de la segona, que vegen informació relativa a la cultura castellana, patriarcal, imperialista, unificadora i opressora, en lloc d’acollidora, amb la intenció que els permeta tombar mites, com ara, la frase tan romàntica (i, així, gens recomanable per al cor, ni per a lo referent a la sexualitat) i tan castellana i uniformadora “¡Con lo bonito que es estar juntos!”.

¿Qui no preferiria forjar el seu futur, decidir-lo, lluitar per la seua emancipació (junt amb molts parlants de la seua llengua materna o bé pertanyents al seu Poble) així com els dos nuvis que, sense necessitat de cap votació “familiar” per part dels seus pares i dels germans i seua, del futur matrimoni, en què s’acabàs fent lo que triàs la majoria? Si una llei és legal (figura com a registrada en la llei, per escrit) però no es legítima (no va en línia amb els drets humans), cal rebutjar-la, modificar-la i, fins i tot, crear-ne d’acord amb el dret natural (això és, amb els drets que van units a cada persona simplement pel fet de ser persona). ¿Qui acceptaria, passivament, una convivència formal en una casa on visquessen, com ara, huit persones i que, per exemple, Mantil maltractàs Noplit, àdhuc, encara que ambdós fossen del mateix sexe (o no) o si fossen molt diferents en punts claus? ¿Continuaria sent tan bonica una vida tots plegats? ¡Ja ho crec que no!

L’educació matriarcal plasma molt bé la idea de germanor i la de convivència, però no mitjançant mites, ni del parloteig, fins i tot, en rondalles en què apareix la Mare Terra amb un respecte (i amb una simpatia) importants per part de personatges jóvens[1].

I, en eixe sentit, plasmem un text a què Pere Riutort fa esment en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, però, ací, ampliat. En primer lloc, escriu unes paraules de Ramiro Ledesma, fundador de “las JONS”[2], que hem trobat sota el títol “Discurso de Ramiro Ledesma Ramos en el mitin de Falange Española de las JONS celebrado en Valladolid” (https://www.ramiroledesma.es/textos-politicos/jons/41-jons-numero-9/138-discurso-de-ramiro-ledesma-ramos-en-el-mitin-de-falange-espanola-de-las-jons-celebrado-en-valladolid), publicat en la web “Ramiro Ledesma”, a què accedírem el 14 de desembre del 2021:”estamos aquí, ante Castilla, un poco como aprendices, porque ya en estas tierras se realizó una vez la gran tarea de unificar a España, de ligarla a un destino gigantesco, con ataduras tan resistentes que han durado y permanecido cuatro siglos.

(…) Creed, camaradas, que hay objetivos formidables que esperan nuestra acción. Así la primera conquista revolucionaria que hoy se nos ofrece es sostener, afirmar y recobrar la unidad de España.

(…) nosotros sabemos que España es la primera Nación moderna que se constituyó en la Historia y que sus cuatro siglos de unidad, durante los cuales realizó los hechos más decisivos que presenta la historia del mundo, son la más formidable e imperiosa ejecutoría de unidad que se puede presentar como bandera contra los separatismos criminales.

Pero si se nos dice que esas justificaciones históricas no son suficientemente válidas, que contra esos argumentos hay otros más firmes, entonces, camaradas, nosotros sabemos en efecto abandonar ese campo de la Historia y proclamar que en último y primer término España es indivisible y única, porque nosotros lo queremos, porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima voluntad de mantenerla única e indivisible”.

I, per si els intents de genocidi cultural no reeixien, persones com Leopoldo Calvo Sotelo, president del govern espanyol a primeries dels anys huitanta del segle XX, digué que “Hay que fomentar la emigración de las gentes de zonas de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”[3].

Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que feu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer i publicat per Editorial Claret en el 2014:

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat, i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).

I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:

“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb tots els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès polític i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p. 70).

 ¡I tant que és important!

Agraesc la col·laboració a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

En aquesta entrada, també hi ha hagut persones vinculades a la telefonia. Continuarem tractant el tema del matriarcalisme i sense embuts. Les generacions del present i les del futur es mereixen la possibilitat d’accedir, àdhuc, a reports que vagen en linia amb el matriarcalisme i a qualsevol part del saber en què la voluntat estiga al servici de la intel·ligència i que tinga com a objectiu que la veritat vaja pel davant.

Escric aquestes línies, un poc després d’haver introduït l’entrada, hui, 15 de desembre del 2021.

I, òbviament, també s’ho mereixen les generacions del passat integrades per persones que encara viuen.

El mapa escolar que mostrem és dels anys cinquantes del segle XIX.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Ho hem trobat molt ben reflectit en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV.

[2] Partit polític “Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” existent entre 1931 i 1934, de caràcter totalitari.

[3] “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre, nota 37 (p. 61).

Escrit a Pepephone: més que telefonia

General

 

Ací teniu un escrit de fa cinc dies, segons lo que, ara mateix, a les 10h50 del 15 de desembre del 2021, es pot llegir en una de les darreres entrades en la pàgina, en Facebook, de l’empresa que esmentem en el titular.

 

<<Buenos días,

Estos días, después de escribir en la web Malandia (https://malandia.cat), en relación con la historia de España, la de Castilla y la de la Corona catalanoaragonesa, he tenido problemas (tras pasar la información desde el ordenador portátil a la web Malandia) para escribir y corregir desde el teléfono móvil (incluso más de doce horas después). Ha sucedido con las entradas del 6 y del 8 de diciembre.

Os agradecería una explicación sincera.

Atentamente,

Mi correo electrónico es flotant.43@gmail.com>>.

 

Són un poc més de les 11h10 del 15 de desembre del 2021, he parlat amb Pepephone i m’han comentat que ells no es fiquen en aquesta classe de temes que, àdhuc, poguessen resultar políticament incorrectes per a un governant o bé pel contingut plasmat. Atenció molt bona i sinceritat.

 

 

“La meua àvia besava la terra” (Francesc J. Miró)

General, , ,

 

En relació amb el tema de la transmissió cultural, el 24 de desembre del 2019 preguntí a Pere Riutort, pel tema de “besar la terra”, de què ell parla en unes línies de l’explanació extensa que m’havia enviat a finals del 2019. I, eixe dia i l’endemà, demaní en Facebook, tant en el meu mur com en alguns grups, si havien besat alguna vegada la seua casa o bé la terra on vivien (o on nasqueren). Les respostes en línia amb la pregunta foren: “Doncs, la veritat és que no. Jo recordo que, la mare li feia un petó, al pa. Però al terra, no ho havia escoltat mai” (Angels Morán Navarro[1]), “No ho havia escoltat mai. És curiós, i està molt bé saber-ho” (Àngels Plana Tejero[2]), “Som mallorquina i no ho he vist mai” (Cati Sabater[3]),“Un escrit molt interessant.

La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (Assumpta Capdevila[4]), “Suposo que si tornes al cap de molts anys, sí. Però si hi estàs vivint des de fa generacions, no crec” (Maria Montserrat Morera Perramon[5]), “No, no ho havia pensat mai, però ara que ho dius, m’agradaria fer-ho, tinc d’aconseguir…” (Maria Capellas Carreras). El 25 desembre del 2019, a Maria Capellas responguí “Jo li diguí [,a Pere Riutort,] que creia que, cap als deu o onze anys, ho havia fet alguna vegada.

Això sí, puc dir-te que, ahir, en tornar a casa, sí que besí el pis de l’entrada, en senyal d’agraïment a la vida i a la terra on he pogut, finalment, establir una residència, encara que, algunes vegades, des de que hi visc, ho haja fet[6]en cals meus pares i que, molts caps de setmana, vaja a visitar-los”[7]. I afegiré que el 25 de gener del 2020, me n’aní a cals meus pares (que viuen en Aldaia, a visitar-los), però que, un poc abans, passí per la planta baixa dels meus pares[8] i, en ser-hi, besí el pis unes quantes vegades i em proposí, com a objectiu de la meua vida, mantenir-me fidel a la terra i a lo matriarcal, a lo que anàs vinculat a la llengua materna que m’havien ensenyat els meus pares, la que, en el País Valencià, rep el nom popular de “valencià” però sense descartar mitjans, com ara, els ordinadors o Internet, perquè no m’era prou haver-ho fet en la casa que ara era de la meua propietat, sinó que calia anar a l’arrel i tenir-la present mentres visqués i actuar a favor de tot lo relacionat amb la llengua catalana (la meua llengua materna, la dels meus pares, la dels meus avis) i en línia amb com ho feien persones amb esperit matriarcalista, com ara, Pere Riutort Mestre (un històric mestre de Magisteri i amic, nascut en Petra, una població balear, en 1935) o l’àvia Damiana, una dona del Poble colla (de la part xilena del desert d’Atacama), dues persones que, com un amic que ha escrit sobre la cultura colla, m’han servit de referents. I, com a anècdota, diré que, en el moment de besar el pis, notí erecció en el penis, un fet que no m’esperava.

Però n’hi hagué més respostes al tema de “besar la terra”: “Crec que una vegada” (Jaume Fàbrega[9]), el 25 de desembre del 2019, en el grup de Facebook “Dialectes”. El mateix dia, Rafel Perello Bosch (de les Illes Balears) escrivia, en el seu Facebook (on li havia escrit des del meu mur), que “No és costum. Només ho fan actualment tribus de Sud-amèrica. A Mallorca era costum tenir un os d’un avantpassat com a protecció”[10] i Bartomeu Mestre (a qui també li havia compartit la informació del meu mur, en el seu), plasmava “Cap notícia ni una sobre aquest ‘besar la terra’”.

Fins i tot, el 20 d’agost del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort, a qui li preguntí “¿És costum besar la terra?”, començà dient-me que era un costum quasi perdut i que, “Si no, a Mallorca mateix, quan cau el pa a terra, s’agafa i es besa[11]. Antigament, sí”. I, en llegir-li algunes de les respostes (i destacarem que ell sí que sabia que és costum en Amèrica del Sud, fet que li confirmí), com ara, la d’Assumpta Capdevila sobre la gran estima que tenia sa mare per la terra[12], Pere Riutort respongué: “Aquest amor a la terra va unit. Com diu Joan Pau II, la Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’”. Ell parla de “la terra materna”[13]. Direm que, en acabar aquesta conversa amb Pere Riutort, posí la notícia i els seus comentaris en el meu mur de Facebook i en el de molts grups, sobretot, relacionats amb la llengua catalana, amb la música o amb qualsevol lloc de tot l’àmbit lingüístic, i unes quantes preguntes: “Una pregunta, per a l’estudi antropològic sobre el matriarcalisme:

¿Heu besat alguna vegada la terra? ¿Sabeu si encara és costum entre persones que coneixeu o ho era abans? ¿I el pa, per exemple, en caure a terra? Gràcies”.

Foren moltíssimes les respostes a l’acte de besar el pa en caure a terra[14]. No obstant això, ací només en traurem les que, d’alguna manera, o bé tracten el tema de “besar la terra” (perquè qui escriu el comentari ho ha fet o alguna persona que coneix, a banda de Joan Pau II, qui algunes persones relacionaven amb aquest detall o amb altres papes): “El pare, quan vaig treure el carnet de conduir i va venir a donar una volta, quan va baixar, sí que va besar la terra. Tots ens vam fer un fart de riure” (Joana Silvestre[15]), “Jo ho he vist fer amb el pa. Jo no. El terra, el sol, besar,… el Sant Pare, quan baixa de l’avió, per anar en algun País i abans de saludar a les autoritats.

Jo no he vist que ningú més ho faci” (Pilar Coll Serrano[16]), “Jo, quan em desperte pels matins” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[17]), “Jo, una vegada que em vaig vore ben apurat per un mal temps en la mar, quan vaig arribar a port” (Francisco Llorca Picó[18]), “Jo, quan em desperte, pels matins. És una cosa personal, el disposar d’un dia nou és una meravella.

En Marxuquera[19] em pariren i ací estic” (Jose Ignacio Monllor Ferrer[20]).

Igualment, llegim que “El pa, se’l considera element sagrat. Recordem que, la benvinguda a persones llunyanes, a pobles hostils amb els quals se volia pactar la pau, era l’oferiment del pa i la sal.

Besar la terra, quan un ha estat lluny d’on va néixer, quan arriba, besa la terra,… costum que encara es conserva, poc però” (Miquel Vila Barceló[21]). Una informació interessant, en relació amb el tema del pa i amb el de besar la terra.

En el grup “Dialectes”, on escrigueren moltes persones el 20 d’agost del 2020, en relació amb la pregunta sobre “besar la terra” i sobre el tema de besar el pa, hi ha respostes interessants. En farem esment d’algunes. “Jo no ho he fet mai, però ho he pensat moltes vegades. Tinc un poema que comença: ‘He besat la terra dels meus avis’-.

Jo ho faria en senyal de respecte o en senyal de comiat per sempre”  (Carles Moya). Li responguí, el mateix dia: “Jo sí que ho fiu, unes quantes vegades, en gener, del pis de la casa on nasqué mon pare.

Jo, en senyal de fidelitat a la terra i a lo matriarcal unit a la llengua catalana”. Una altra contestació fou “Lo de besar a terra, no ho conec. Lo de besar el pa, quan cau a terra, sí que ho he vist. Ja no ho recordava” (Isabel Escriva Sellens). Igualment, escrigueren “Sí, sa terra, després de molt de temps de no ser a un lloc” (Tomeu Mallman[22]), “Jo, metafòricament, sí que ho faria, descobrint la terra dels meus avantpassats. Sense metàfores, he volgut conèixer els llocs que van veure néixer i créixer els meus avis” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega[23]), “Sí, Lluís, he besat la terra i, quan em cau un tros de pa, encara ho faig” (Rosa Maria Gómez Tosas[24]), “Sí, jo també he besat la terra, i m’ha agradat ‘empeltat’. Tot i que no sempre surt bé” (Contxi Enjuanes Carrera[25]).

El 12 de desembre del 2021 fiu una pregunta, també relacionada amb “besar la terra”, en el meu mur i en distints grups de Facebook, però vinculat amb àvies i amb mares nascudes abans de 1920, i, una de les respostes, en el meu mur, molt interessant, fou “És cert. Recorde com la meua àvia besava la terra al tornar de un viatge que la haguera duta fora de la seua vall, la Foia” (Francesc J. Miró), a qui comentí que jo sí que ho havia fet “Més com un acte de fidelitat a la terra”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L’endemà del 6 de desembre, dia de la “Constitución española” escriguí un comentari a l’entitat de la foto, molt semblant al que podem veure, i, posteriorment, el retiraren. Hui, 14 de desembre del 2021, n’hem escrit aquest. La Mare Terra, com el matriarcalisme, està vinculada amb l’acollida.

Hui, 14 de desembre del 2021, assistim a un fet continu: persones vinculades amb la telefonia no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta.

 

 

Notes: [1] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook. El 20 d’agost del 2020 vaig fer una pregunta sobre “besar la terra” i “besar el pa” i moltes persones, moltes, tant en el meu mur de Facebook, com en el d’altres grups, respongueren sobre el tema de besar el pa, en una línia molt semblant a la que hem llegit ací. Així, Francesc Castellano, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 20 d’agost del 2020 escrivia, entre altres coses: “Besar el pa, quan cau a terra ho havia vist en gent molt gran, com fer-li una creu amb el ganivet abans de tallar-lo”.

[2] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[3] El 24 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[4] El 25 de desembre del 2019, en el meu Facebook.

[5] El 25 desembre del 2019, en el grup “Dialectes”.

[6] Residir.

[7] La resposta de Maria Capellas Carreras i la meua foren en el grup de Facebook “Reflexions”.

[8] Era part de la planta baixa que, en morir el meu avi patern (1909-1983), pertanyia al meu avi i, això sí, n’era la banda on dormia el meu avantpassat i, a més, on ell solia seure’s i on estava la cuina, la nevera, el menjador, etc., quan jo era un xiquet.

[9] El 25 de desembre, en el grup de Facebook “Dialectes”.

[10] Direm que, el fet de tenir un os d’un avantpassat, Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, mentres jo li llegia aquestes paraules de Rafel Perelló Bosch (després d’haver-li llegit els comentaris que m’havien fet en desembre del 2019), em vingué a dir que ho veia com un perllongament de besar la terra, ja que, d’alguna manera, era tenir part de lo que restava de l’avantpassat que ara reposava sota terra. A més, em comentà que era la primera vegada que oïa eixe costum mallorquí.

[11] En línia amb aquest comentari de Pere Riutort, el 20 d’agost del 2020, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), escrivia en el meu mur: “Sí que recordo, de fa molts anys, quan érem jovenets, que, si et queia un tros de pa a terra, en collir-lo, el besàvem. També recordo, de la meva mare, i hi sé d’altres famílies, que, abans d’encetar el pa, amb el ganivet, hi feia la creu”. I, tot seguit en el mateix mur i eixe dia, Rosa Garcia Clotet, escrivia que “Besar el terra, no; però el pa, quan queia a terra, sí, i també abans d’encetar el pa, se li feia una creu amb el ganivet, tal com diu el Sr. Ricard Jové Hortoneda”. Cal dir que el besar la terra està associat a la mare, a la Mare Terra, a la Mare Pàtria, mentres que el pa no està vinculat amb la mare.

Algunes persones, com ara, Maria Rosa Ferré López-Atalaya, el 20 d’agost del 2020, en el grup “De Reus al món”, en relació amb aquestes preguntes, escrivia: “El pa és de Déu. Això, abans es deia. Joan Pau II sempre ho feia, cada país que visitava”.

[12] El 13 de desembre del 2021, coincidint amb el fet que, eixe mateix dia, jo havia reportat a unes quantes persones sobre el tema de besar la terra, Assumpta Capdevila em comentà “Gràcies per tenir present a la meva mare, una dona del camp, que va anar a raure a la ciutat, on va lluitar per tirar endavant la família.

Estimava la seva terra en particular i tota la natura en general”.  Estimava, per tant, la Mare Pàtria (la seua terra) i la Mare Terra (la natura en general). Dos senyals clars de matriarcalisme.

[13] Quant al terme “La Terra Mare” (sic), Pere Riutort digué que tenia relació amb la deessa grega Demèter, la de l’agricultura, el nom de la qual, si bé, etimològicament, és “De-meter”, procedeix de “Ge-meter”.

[14] En el meu mur i en molts grups de Facebook. Si voleu trobar les respostes, podeu escriure la pregunta en Facebook, com qui cerca el nom d’una persona o el d’una associació.

[15] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”.

[16] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur.

[17] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. Aquest és u dels pocs que diu que ho fa o que ho ha fet alguna vegada i, a més, com veiem, diàriament.

[18] El 20 d’agost del 2020, en el meu mur. És una de les persones que diu que sí que ha besat la terra.

[19] Marxuquera és una caseria i una partida extra municipal repartida entre els municipis de Gandia, de Palma de Gandia, d’Ador i d’Alfauir.

[20] Aquests comentaris, en el meu mur, són del 20 i del 21 d’agost del 2020. Quant a la consideració del dia nou com una meravella, el 21 d’agost del 2020, li contestí: “Sí que és una meravella, sí”.

[21] El 22 d’agost del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”.

[22] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”. A una de les persones que respongué en aquest grup, Toni Manonelles, a la pregunta “què us fa relacionar besar sa terra amb besar es pa, i tot això amb es matriarcalisme” (sic), li responguí: “No dic que hi haja una relació entre besar la terra, besar el pa i el matriarcalisme.

Ara bé, sí que intuesc que hi ha una relació directa entre besar la terra i matriarcalisme. Les cultures matriarcals donen molta importància a la Terra Mare i, per  tant, a lo que fa que, a traves dels aliments i del bon manteniment per part de les persones, resulte més fàcil la vida del futur de les persones”.

A més, per exemple, en la cutura colla (et parle dels colles de Xile, que coneix molt un amic meu i de  què he llegit un llibret), que són matriarcals, tenen el costum de besar la terra”.

[23] El 21 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.

[24] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Eixe mateix dia, li resgponguÏ: “Ho escriuré. Quant a lo de besar la terra, ets de les poques persones que ha dit que sí.

Jo sí que l’he besada”.

[25] El 20 d’agost del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”. Després de contestar-li, el mateix dia, “Jo també he besat la terra”, el 21 d’agost del 2020, em responia “Veig que no sóc l’única que fa aquestes coses”.

 

 

“Ella m’ho va transmetre i em va ensenyar a llegir” (Montserrat Morera Perramon)

General, , , , ,

 

¡Ja ho crec que seria determinant, en lo cultural, el fet que l’Església valenciana adoptàs una línia molt favorable al castellà (i, de rebot, a lo patriarcal), des del segle XVI, i, més encara, a partir del segle XVIII, com ara, mitjançant el Cardenal Belluga (en l’Horta d’Oriola), el bisbe Andrés Mayoral (en la diòcesi de València) o, per exemple, del bisbe Marcelino Olaechea (en el segle XX i, a més, després del Concili Vaticà II), així com també hi influirien totes les prohibicions i les órdens que venien de Castella i que tractaven de fer miques lo que no fos castellà o en línia amb el model de vida i d’organització del Regne de Castella (i, en formar-se, jurídicament, l’Estat-nació Espanya, en el segon terç del segle XIX), amb lo castellà i, sobretot, de signe castellanista (lo que, d’aleshores ençà, es diu espanyolista), com ara, amb l’entrada dels Borbons, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i amb la del general Franco (1939-1975) o amb la política de tots els governs postfranquistes, indistintament de l’equip de govern de cada u d’ells! ¿No ha influït això en la transmissió cultural i en el paper de la dona i de l’àvia (o padrina)? ¡I tant! En lo polític, com en lo social, res es natural i cal anar a l’arrel i actuar amb sentit comú i amb molta iniciativa, per a anar més lluny de lo que sabem fins ara i de lo que veiem i que no va amb lo matriarcal (fet que no exclou fer ús de les noves tecnologies, al servici de les persones i per a que el Poble reviscole i vaja, amb dignitat, cap al demà)!

I, a més, cal dir que, un detall com el de la política lingüística, de l’entrada dels Borbons ençà, àdhuc, es plasma en una rondalla arreplegada per Joaquim G. Caturla, “Conte del mallorquí (Arreplegada a Santa Pola)”[1], quan diu que, “a Mallorca tota la gent anava molt descontenta perquè necessitaven moltes coses i no els en donaven cap ni una. Per això acordaren d’enviar a Madrid un missatger que exposara davant el rei i les autoritats totes les peticions dels mallorquins. (…) tragueren sorts i caigué sobre un home de tants, una persona senzilla i que, cosa ben lògica, no sabia parlar castellà” (pp. 127-128). I, a més, veiem que, “els viatges en aquells temps eren tan llargs, que quan el mallorquí arribà a Madrid totes les figues s’havien pansit. Llavors comparegué davant el rei i, en l’única llengua que ell coneixia, començà a parlar, i vinga de parlar per tal d’exposar-li les peticions dels seus paisans, i tan bon punt va acabar, li presentà la cistella de figues pansides” (p. 128). I, un poc després, llegim que el rei “no havia entès ni mitja paraula” (p. 128). La primera vegada que llisquí aquesta rondalla pensí que era una manera popular i senzilla d’explicar molt el tema lingüístic (i el polític) als valencians.

I podem pensar en el gran paper que feren les dones en el fet que es conservàs la llengua en el País Valencià, sobretot, tenint present que, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, el tema de la instrucció en castellà i del castellà en les escoles de les poblacions catalanoparlants (i de les que no eren castellanoparlants i que formaven part d’Espanya) passaven per lo que es plasma en la nota 26 (en relació amb el “Gobierno Superior Político de Baleares”) quan, en un edicte de l’any 1837, aquest  govern decidí que, “Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (:..). Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción para pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición” (p. 40).

En concordança amb el tema de l’actuació de l’Església valenciana des del segle XVIII fins al segle XX i tot, no deixarem a un costat, per descomptat, unes paraules de l’explanació, en relació amb l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea, de què Pere Riutort escriu que “Es de gran importancia histórica, la actitud negativa del Arzobispo Don Marcelino Olaechea, después del Vaticano II, que, juntamente con todos los  Arciprestes valencianos, no aceptó la lengua vernácula o popular propugnada por el Concilio Vaticano II y determinaron por votación que se usase ‘la lengua vernácula oficial’, el castellano. Esta proposición viene a suponer una contradictio in terminis. El Arzobispo Mayoral no llegó a tanta osadía, porque calificó al valenciano y sólo al valenciano, de ‘vernacula Valentinorum’” (p. 83). En aquest sentit, recorde que, quan, amb motiu de la Nit de Nadal (potser fins a 1990), ens juntàvem la família (per part de mare) en cals meus avis materns, el meu avi començava resant el Parenostre… en castellà. No podem oblidar que això és el resultat (i, lo mateix, han fet les àvies i les padrines, en moltíssimes famílies valencianes) de prohibir que els valencians poguéssem accedir a la llengua catalana… en el camp religiós i, com hem vist, per exemple, en pregar. I això és vàlid també per a les misses.

I, continuant amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea, Pere Riutort afig que “Anteriormente, en la edición del Ritual Tridentino, que hizo (…) después de la guerra civil[2], hizo que se usase por primera vez en la Historia valenciana, en la parte catequética y en las preguntas que se hacían a los que recibían algún Sacramento, solamente el castellano. Corresponde a la normativa impuesta por el franquismo después de la guerra civil de 1936-39” (p. 83). Recordem que les mares i, així, les àvies, transmetien també, en bona mida, la part religiosa…

Com podem veure, bisbes així i moltes persones que encara estan vinculats a lo religiós o que es consideren cristians i viuen en el País Valencià, no besen la terra, no sols físicament, sinó en les seus actituds. Continuen, com llegim en l’explanació, una pauta que mostra que “Seguramente les molestará la misma existencia de la lengua: ‘Como es algo que discuten, mejor no meterse’, es la frase que se oye continuamente y ésta es la excusa, para evadirse de su obligación en conciencia, de la implantación de la lengua vernácula en las iglesias. (…) Inmediatamente, uno tiene que pensar, que lo que quieren es que desaparezca la lengua que habló San Vicente Ferrer en todas partes, la amada lengua de nuestros antepasados, la lengua de la tierra de los padres, la lengua patria, tan importante por la cultura de la que ha sido vehículo” (p. 129).

Per això mateix, opte per no silenciar aquesta realitat, per plasmar-la per escrit, per difondre allò que he rebut de Pere Riutort, u dels meus patrons de mostra (com li diguí el 23 de març del 2020, en una conversa telefònica), ja que, com diu un amic meu molt coneixedor del Poble colla (que és matriarcal), és un Poble molt religiós[3] com també ho són el valencià, el català, el balear i molts més. I no podem arraconar que moltíssimes àvies valencianes, que tant d’interés tenien per la llengua catalana i per la transmissió del llegat cultural que havien rebut dels seus pares “maulets”, no han tingut la possibilitat, durant molts anys (ni a hores d’ara), d’escoltar misses en valencià ni de tenir a l’abast moltes publicacions religioses i catòliques redactades en el País Valencià i en valencià, en la llengua materna. Pere Riutort ho manifesta sense embuts: “Los que están contentísimos de ello, son los enemigos de la recuperación de la común y amadísima lengua de nuestros antepasados, valencianos, catalanes y mallorquines… ¡Cómo se lo podemos permitir, que al fin, destruyan el tesoro más grande de nuestra cultura, la lengua de nuestra vida, de nuestros sentimientos, de nuestra reflexión, de tanto arte literario, la lengua que nos identifica. ¡Lengua tan importante en la historia cultural de Europa…!” (p. 146).

Finalment, un comentari de Montserrat Morera Perramon, una dona amb aportacions molt interessants en relació amb l’estudi (en aquest cas, acompanyada d’una foto que m’envià el 12 de desembre del 2021): “Et presento la meva iaia. Ella m’ho va transmetre tot: contes, cançons, refranys, històries de vida, etc.” , i que responguí “Ella, amb una mirada oberta i joiosa; tu, amb uns ulls desperts, vius”. I, tot seguit, m’afegí: “Ah, i em va ensenyar a llegir abans d’anar a escola!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Des de fa uns dies, assistim a un fet continu: determinades persones, per deducció, vinculades a la telefonia, no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta. La nostra resposta és que posem la voluntat al servici de la intel·ligència i que estudiem sobre el matriarcalisme amb el desig que la veritat vaja sempre pel davant.

 

 

Notes: [1] Figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

[2] La guerra tingué lloc entre 1936 i 1939.

[3] En el llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès”,de Joan Sala Vila (1929), podem llegir, en el poema “Missa el dilluns” (p. 18), que “La guerra anava per llarg, / els masovers de Can Torras / eren molt religiosos, / no faltaven mai a missa”.

“Besar la terra”, un acte de germanor amb la Mare Terra

General, , , ,

 

Començarem dient que Pere Riutort entra de valent en el tema de “besar la terra”, en què insistirà en altres punts de l’explanació: “ c-4) La Tierra Patria se besa, porque es la tierra de los padres, de los antepasados, donde reposan sus cenizas; la tierra de la comunidad humana auténtica de cada uno, no la frecuentemente impuesta por una situación de dominio, de sustitución, de colonización.[1] Las colonizaciones han sido esto, sustitución de lo propio por lo correspondiente a otro pueblo, que ha dominado a un Pueblo originario con los esquemas de dominio y coacción, sustituyéndoles los elementos de cultura e imponiendo los del Estado colonizador, con sus intereses económicos, militares, de expansión territorial…

En un viaje que hice a California en 1987, nos dijo el militar que nos llevó a ver una base de lanzamiento de cohetes, que siempre que tenían que hacer una construcción militar, consultaban a los indios nativos, aún existentes, por si en aquel lugar había algún cementerio desconocido, porque si removían la tierra con los huesos de sus antepasados se volvían furiosos: Era la ofensa más grande que se les podía inferir.

Este sentimiento y razón de Patria, que está en la humanidad, es la primera característica cultural de un pueblo histórico, que descansa sobre la cultura de los antepasados y que se quiere ‘operante’ en los tiempos actuales por la acción responsable de los que constituyen una determinada Comunidad. Esta actuación responsable es la razón y justificación de una auténtica democracia política: No son aceptables las dictaduras, ni tampoco las dictaduras de las monarquías, como se han sucedido casi siempre a través de los siglos” (p. 38).

I, en línia amb aquesta primera característica cultural d’un Poble i al fet que el Poble viu damunt de la terra dels seus avantpassats (els quals romanen terra endins), Pere Riutort, en el punt c-5, passa al País Valencià, amb les paraules següents: “El himno de la Coronación de la Virgen de los Desamparados empieza así: ‘La Pàtria valenciana, s’empara…’. Es el concepto auténtico de Patria el que se expresa en el inicio de este himno, porque responde a las raíces auténticas familiares, las raíces del Pueblo Valenciano, actualmente sin Estado propio como lo tuvo, a lo menos, teóricamente, hasta 1707, cuando se instauró el decreto de Nueva Planta de Felipe V: Nuestros[2] antepasados formaron un pueblo, una estirpe, una sociedad cohesionada, una nación confederal, que nosotros hemos recibido como herencia y a la que moralmente no podemos renunciar” (pp. 38-39).

I, per a aclarir el concepte de “Pàtria”, Pere Riutort comenta que “c-8) Patria: Es una palabra y un concepto que hemos heredado de las lenguas y culturas grecolatinas (…). Besaban la tierra patria, propia, como se besa a una madre. Para los griegos era ‘He gue méter: La Madre Tierra’. El concepto de estirpe, (…) viene de las raíces del vegetal, imprescindibles para la vida de la planta”[3] (p. 39). En relació amb aquestes paraules direm que el 12 de desembre del 2021  accedírem a dos articles en Internet publicats en valencià i vinculats amb la Falla Na Jordana (una de les falles que més vegades sol aconseguir el títol de guanyadora en la ciutat de València) i que, en la versió en castellà, poguérem llegir uns versos[4] clarament patriarcals:

“Tierra mía, tierra mía,

tu suelo no he de besar.

Para hacerte una expresión de amor,

yo ya no me pienso agachar.

Beso de cromatismo onírico,

beso de tambor y dulzaina.

Beso de firme muixeranga”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En canvi, el mateix 12 de desembre del 2021, trobàrem un escrit interessant i en línea amb el matriarcalisme, “La terreta (14). Amor a la terra i raïm de moscatell a la taula”, publicat també en el 2016, i amb què m’identifique molt com també amb molt de lo vinculat amb els Sants de la Pedra, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non (i que formen part del matriarcalisme meditarrani), i que, com ara, en moltes representacions d’art, no apareixen pregant (com tan sovint ho fa el castellà Sant Isidre), sinó amb unes cistelles amb collita del camp (i que ells dos sostenen amb uns braços juvenils) i, així, amb el llaurador i “amb els qui llauren” les seues vides i la del seu Poble de manera que la terra no estiga fèrtil i sinó ben tractada, com en els Pobles matriarcalistes.

Convé dir que Pere Riutort, en moltíssimes ocasions, en parlar amb els térmens “nació”, “pàtria” o, per exemple, “poble”, plasma els significats que dona a aquestes paraules la visió matriarcal que hi ha en molts escrits vinculats  amb el Vaticà, sobretot, en documents de papes del segle XX (com ara, Pius XII i Joan XXIII) junt amb Joan Pau II (que estigué de papa entre 1978 i el 2005), quan, tots ells, toquen el tema de la llengua i de la cultura.

Tornant al tema de “besar la terra” dels pares i dels nostres avantpassats, Pere Riutort, si bé de passada, en la pàgina 112 de l’explanació, addueix que “La lengua patria claramente es el valenciano[5], la lengua de los antepasados, de los ‘padres’. El castellano es la lengua de unos de fuera, de quienes queremos como hermanos, pero, son miembros de aquella nación constitutiva del Estado nacionalista, descrito por Pío XII, que ha usado la nacionalidad castellana con la respectiva lengua y sus intereses de toda clase, como elemento de sustitución y destrucción de nuestra lengua y de todo aquello que es propio de nuestra auténtica nacionalidad Cf. Pio XII Radiomensaje Navidad 1954”. I, per tant, no considera prou (ni jo, ni moltes persones que conec) que una persona entenga el valencià (ampliable, per exemple, a viure junt amb persones d’arrels valencianes i que s’interessen per la dignificació del valencià i de la cultura valenciana d’arrels catalanes, és a dir, la no castellana): “¡Cuántas poblaciones, hablan en casa en valenciano, hasta incluso reciben la enseñanza en el Colegio en valenciano y la catequesis en la Iglesia en castellano!.

Un día saludé a un joven sacerdote de la Archidiócesis de Valencia, un párroco en un pueblo profundamente valenciano, Parcent, que me dijo ‘que podía hablarle en valenciano, porque lo entendía’ [.] Quien es titular de una Parroquia, en cualquier lugar del mundo, no le basta con entender la lengua de sus feligreses, tiene que hablarla con fluidez y correctamente. Tiene que sentirla, amarla y usarla, si es que quiere llegar al corazón de sus fieles. Entre nosotros es imprescindible defenderla. Nelson Mandela explicó magistralmente la diferencia entre la lengua conocida y la lengua propia, que entra en el interior y llega a la emoción del sentimiento humano” (p. 118). I, així, s’aconsegueix, no solament saber una llengua, emprar-la i donar-hi dignitat, sinó, com que (en el cas del valencià) té trets matriarcals, aplanar el camí a un model de vida matriarcal i en línia amb les arrels del Poble valencià, i no, així, del castellà (com tampoc dels qui abracen el castellà, ni dels qui menyspreen el valencià, ni, per descomptat, dels botiflers), motiu pel qual enllacem el parer de Pere Riutort sobre aquest capellà de Parcent, amb paraules que plasma en relació amb l’Horta d’Oriola, comarca històricament valencianoparlant fins a mitjan segle XVIII, quan, una política dura, repressiva i molt castellanista, feu que desaparegués en moltíssimes poblacions i que el seu ús fos quasi testimonial, fins a l’extrem que, fa quatre dies, era quasi totalment castellanoparlant: “*c-4) Se tiene que contribuir, como deber de conciencia de parte  de la Iglesia, a que los hijos de la ciudad de Oriola vuelvan a considerar como lengua propia, la lengua de sus antepasados.

(…) Fue muy importante la existencia de esta lengua entre sus habitantes, en la decisión de constitución de la diócesis oriolana, al separarla de Cartagena el 14 de julio de 1564, por bula de Pio IV” (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, a ma mare (per alguns comentaris que m’ha fet en relació amb el tema de la terra) com tambe a l’amiga Graciela López Torres (de Mèxic, molt oberta i que ara, entre altres coses, aprén la llengua catalana i està molt interessada pel tema del matriarcalisme) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 12 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

 

Notes: [1] Aquest subratllat sí que segueix el de l’original. No obstant això, no subratllarem sempre, per a facilitar la lectura.

[2] Textualment.

[3] En relació amb aquestes paraules, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què se’ns ofereix molta informació sobre el poble colla, matriarcal, en el nord de Xile, en el desert d’Atacama, l’autor comenta que la matriarca, l’àvia Damiana, “a lo largo de su vida, se preocupó de enseñar a su pueblo colla a vivir en sintonía y en comunión con la tierra, venerando a la ‘Pacha Mama, diosa protectora de su pueblo, cuyo origen acontece al fecundar el dios Sol, con sus rayos llenos de energía, las aguas del Titicaca, engendrando así a la diosa, madre de todo el pueblo” (p. 29). El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

[4] “Fallas de Valencia 2016 – Falla Na Jordana” (http://www.fotosfallas.com/fotos_fallas2016/fallas/naj.htm), amb la traducció al castellà dels escrits de la falla. La versió en valencià que presentem ací figura en un post de Toni Martínez Bernat publicat en el grup “País Valencià: memòria, present i esperança” el 17 de març del 2016, la font a què accedírem primerament i que el 12 de desembre del 2021 créiem haver perdut.

[5] Nom que, popularment, rep, en el País Valencià, la llengua catalana.

“Eren les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien”, educació matriarcal

General, ,

 

El 10 de desembre del 2021 posí en Facebook les línies relatives a com la gran voluntat i la constància i la força amb què l’àvia Damiana educava feia possible que es mantinguessen moltíssims elements de la cultura colla, per a saber com actuaven àvies i mares nascudes abans de 1920. En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon m’escrigué unes paraules que l’11 de desembre del 2021 posàrem en un post nou i també adreçat al meu mur i a distints grups de Facebook: “Mantenien les tradicions i jo faig el mateix: castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Joan…”. Em cridà l’atenció que, en aquesta llista de festes, no figuràs la de Sant Jordi, la qual, a banda, seria de línia patriarcal.

En relació amb el post de l’11 de desembre del 2021, en el meu mur, plasmaren “Seguien i feien participar els nens, en totes les tradicions, Reis, Carnestoltes (dins les cases), la crema de sant Josep, la palma, la mona, la revetlla de sant Joan, les festes majors, sant Medir (Gràcia, Barcelona). Eren les àvies i mares qui ens hi duien.

Les festes i tradicions eren, sobretot, basades en el menjar, o sempre era un ingredient important. Per tant, eren, les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien.

Sant Medir és una festa local de dos barris de Barcelona. Hi ha una llegenda darrere, i també eren les àvies qui ens hi portaven (i porten). És molt bonica[1].

Aleshores, els néts van a casa els avis, a menjar-ne” (Maria Rosa Cabrol), “A casa, celebraven també els Sants i ens fèiem regals. Crec que això de celebrar els Sants de la gent s’està perdent. Intento mantenir totes les tradicions i, en el meu cas, les catalanes i catòliques (per part meva), les senegaleses i musulmanes (per part del meu marit) i les d’on vivim (França).

Crec que les tradicions són part de la nostra identitat” (Montserrat Rius Malet), amb qui jo estava d’acord i a qui M Lluïsa Tudela Riera li comentà “Jo soc de celebrar-ho tot”; “A casa, totes les tradicions: no es poden perdre…” (Montserrat Cortadella), “A casa, sempre s’han seguit les tradicions” (Rosa Garcia Clotet), “Feien sempre tots els costums” (Ramona Ibarra), “A casa, com tota la vida” (Maria Coca Juncosa), “L’àvia Maria i ma mare seguien totes les tradicions i més (res de carn Divendres Sant). I ja no preguntaven què podríem fer per menjar: tenien clar que era els rostits o cassoles del xup-xup (començaven a cuinar vint-i-quatre hores abans)” (Àngel Blanch Picanyol), “Seguien les tradicions, i jo, també. És una cadena i, si es trenca, que no siga per mi. Llesquetes amb ou, per Carnestoltes; Dijous Llarder, paella amb pilotes, a Nadal; portar els xiquets a la fira de Tots Sants i Magdalena, cantar nadales… Tantes coses” (Isabel Ribes), “L’àvia, de Sant Hilari, feia un bon àpat. Festa major del poble seu, Santa Marta Marina, festes de Nadal. Era molt generosa, sense massa recursos, però era molt generosa. Comprant menjar i una supercuinera.

Posàvem  pessebre, treia unes peces de fang molt antigues. A alguna li faltava un braç, una cama, he, he, però era meravellós, tot, a casa seva.

Algun dia, en aquella època, nevava molt. Tenia una porta de fusta i vidres i, la nit de Reis, obrien els regals amb uns flocs de neu enormes. Jo, que bonic!” (Lidia Bisellach), a qui escriguí “Ella degué ser una dona molt creativa” i que em contestà “Una gran dona. Molt gran!

Això sííí. Li donava per molt”.

En el grup “Dialectes”, l’11 de desembre del 2021, ens comentaren “No s’han de perdre” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui contestí “Per descomptat”; “A casa, com ha estat tradició, des de les besàvies, que vaig tenir la sort de conèixer, per part d’àvia materna, celebrem totes les que has anomenat, afegint Sant Esteve[2] i les festes majors del municipi” (Elisabet Marcos), “A casa meva, les que dius, que eren les que celebrava la mare, nascuda el 1918, tot i que no a aquestes contrades. Per la castanyada, la casa tenia un record especial pels difunts i difuntes de la família. Jo ho conservo.

Tot i no ser creients practicants, el respecte i reconeixement a les tradicions hi era sagrat” (Àngels MV).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de desembre del 2021, ens escrigueren “Als meus avis, no els vaig conèixer gairebé. Van morir quan jo era petit, però la campiona de la meva mare, amb 88 anys, encara tira i continuo les receptes que em va ensenyar: mandonguilles amb sípia, pastís de patata i carn d’hivern, pastís de patata, tonyina i olives per a l’estiu, i la seva insuperable vedella amb bolets. Jo hi he fet alguna modificació, però, el plat bàsic és familiar: ha passat de mares a filles (a fill, en aquest cas)” (Fermi Banus Teule).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el mateix dia, ens comentaren “Doncs, eren molt més llestes i resolutives que ara, sens dubte” (Alex Carreras), “Jo també faig el mateix. M’agrada molt seguir les nostres tradicions” (Margarita Pomé Simón), “Nadal, Sant Esteve, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, etc.. Ara, també haig de dir-vos que mai vàrem fer cagar el tió i, això que, tant la meva família materna com paterna, no es varen moure de Catalunya. I us diré també que, per Pasqua, la meva àvia amagava ous pintats, al jardí, perquè els néts els busquessin.

La meva àvia era de la Garrotxa i també foradava una carabassa amb una espelma a dins” (Glòria Reverter).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Com que havia escrit sobre Sant Medir i sabíem que té punts en comú amb els Sants de la Pedra, com ara, que, tradicionalment i per línia catalana, està vinculat amb la cultura catalana, li comentí que “no és un manta (un esquenadret)”, ja que veiem moltes representacions de Sant Isidre pregant, mentres que, com ara, Sant Nin i Sant Non, en moltes obres d’art, porten els fruits de la collita i, àdhuc, n’hi ha en què fan una activitat social en ple carrer. A més, li vaig afegir que “és u dels patrons dels llauradors”.

[2] De tradició matriarcal, per exemple, com a segona festa.

Finalment, un aclariment lingüístic: mentres que el verb “seguir”  vol dir “anar darrere de” o per exemple, “ser fidel als dictats (o a les directrius) d’una persona, d’un col·lectiu o d’una entitat”, quan tractarem temes com aquest (fer que unes tradicions passen de generació en generació, que romanguen vives, que no caiguen en sac foradat), emprarem el verb “continuar”, de la mateixa manera que si, com ara, fem referència al fet de prosseguir la lectura d’un llibre.