Dones que deixen empremta, valentes i molt obertes

General, ,

 

Continuant amb el post que el 2 d’octubre posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les àvies de ma mare, que eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena  com també valentes, el 5 d’octubre del 2021 fiu una cosa semblant però comentant que “Algunes persones, sobre mares o, per exemple, sobre àvies (també conegudes com padrines o bé com majores) nascudes abans de 1920,  ja han escrit que aprengueren molt de les seues àvies, o bé que en conserven un bon record i, en alguns casos, que les tenien com a model a seguir.

En el meu cas, entre altres coses, recorde la meua àvia materna (nascuda en 1910) com una dona amb xicotets detalls, molt oberta, de tracte fàcil i una miqueta rabosera, però de bon cor, a banda d’arriscada.

¿I vosaltres? ¿En conserveu un bon record? Gràcies per les vostres aportacions”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 5 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “De l’àvia materna, no m’estava més de l’altre fill, nora i nét. De la materna, em vaig criar amb ella, va ajudar que jo estigués bé i ens passàvem tres mesos fora. Això, de petita.

De més gran, tot es va tòrcer, entrant d’altres fent la guitza i no col·laborant en què la iaia es feia gran i tot queia sobre la mama. Ni oblit, ni perdó” (Montserrat Cortadella), a qui responguí “La meua àvia, que només en tinguí una, a última hora, recorde passejar-la, després de morir el seu marit amb huitanta-cinc anys. M’ha sigut molt fàcil relacionar-me amb persones grans: volia aprendre”. Més comentaris: “Tinc un gran record de la meva àvia paterna, una gran senyora, forta, lluitadora… Nascuda a Tamarit de Llitera al 1895” (Rossana Prenafeta Giner), “Sols vaig conèixer la paterna. Era molt divertida i li agradava molt anar al cine. No sabia llegir, ni escriure. Ens explicava moltes anècdotes de quan era jove, i ens fèiem un fart de riure!!!!

Era teixidora. Treballava a la Sedeta” (Elena Solé Biosca), “La paterna, no la vaig conèixer, però, la materna, una dona amb molta empenta i va treballar tota la seva vida fins els 75 anys, per poder tenir una xicoteta jubilació… I, segons hem anat descobrint no fa gaire, no va tenir una vida gens fàcil, de jove… Era empordanesa. Valenta i més cabuda[1] que una banya de marra. Sempre l’he admirat pel que era i, més tard, per tot el que he descobert” (Eduard Roura Roca), “Jo vaig conéixer les dues. Amb la materna, vaig viure. Era la meua defensora, la que em feia el menjar, l’esmorzar… Una dona que em servia com una reina.

De gran, he comprés tanta abnegació per mi i pel meu germà. Mai em va dir que m’estimava, no va caldre.

A la paterna, que era totalment diferent…, jo ja la veia diferent, però me la vaig estimar molt. Ens besava d’una manera especial.

Ara, jo em trobo que, els meus néts, m’estimen i em veuen diferent… Com em passava, a mi” (Roser Borras Estrada). Al moment de llegir les paraules de Roser Borras, li comentí “¡Quin regal t’ha donat la vida, Roser!” i, el mateix dia, Roser Borras em contestà “Sí, mira que he passat mals moments. Però sí, done gràcies per la vida que he tingut i que tinc”.

Direm que, en més d’una rondalla, com ara, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha relacions molt bones entre les àvies i els jóvens, i que, en més d’un cas, el jove que segueix els consells de la jaia, de la velleta o de la dona gran, no sols li ho agraeix, sinó que, a banda, ella li comenta que, com que l’ha tractada bé, li ho posarà més fàcil i li afig que, si fa lo que ella, tot seguit, li dirà, ell ho aconseguirà. I el jove, agraït i que seguirà les seues indicacions, ho assoleix.

Quant al fet de deixar empremta, el 6 d’octubre del 2021, Martirià Brugada i Clotas, m’envià un missatge sobre una conferència que es celebraria el 23 d’octubre del 2021, titulada “El Mont, un far que ens guia”. I li comentí que “Tenir un referent (o més) i un objectiu (o més), de bon cor i pel bé de la comunitat, és molt bo per a cada u de nosaltres, per a les persones que hi prenen part i, per descomptat, per a la societat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En l’original, “terca”.

Dones molt col·laboradores, generoses i molt obertes

General, , ,

 

Un altre correu electrònic relacionat amb les àvies de ma mare, com a feres treballadores i, per exemple, com a organitzadores, però escrit per Maria Elena Real Simó (i que hem triat per la informació que aporta, tot i que les dues àvies i la mare de què parla ja no havien nascut abans de 1920), i que m’envià el 3 d’octubre del 2021, diu així:

“En resposta al que has posat al Facebook, et diré. Mu mare, nascuda l’any 1964, és una persona amb caràcter. És d’aquella generació amb pocs estudis, però que sempre han sabut treure tot endavant, fent feina de lo que sigui. Som tres germans (jo soc la major).

Sa meva padrina (la mare de mu mare) va néixer l’any 1937, va ser una dona amb caràcter fort que va treure al davant quatre fills (mu mare és la major) i dur la seva casa. Una dona acostumada a fer-se, fins i tot, la seva roba. No va treballar (a fer feina, com deim ara). Però mai va estar aturada, era el centre de la família, el que ens ajuntava a tots.

Sa meva padrina paterna, jo no la vaig conèixer. Va néixer l’any 1933 i va morir l’any 1980, quan mon pare tenia 17 anys. Sempre he sentit d’ella que era una molt bona persona, que sempre ajudava els altres. Era una persona de caràcter passiu. Des de ben petita, fins que va estar malalta, sempre va fer feina. Durant la guerra, va emigrar al Brasil (el meu padrí va morir allà quan mon pare era un bebè). Tornaren a Mallorca amb tres nins petits i feia feina tot es dia i, en sortir de la feina, rentava roba als fadrins, per guanyar més diners, i s’ocupava de sa casa i els nins”.

En relació amb un segon comentari que Maria Elena Real em feu en el mateix correu electrònic, molt més personal, i també del 3 d’octubre del 2021, em deia “M’agradaria, llavors, llegir el que poses i la teva impressió de tot el que t’he comentat”, li escriguí “Llegint sobre dones que nasqueren abans de 1920 (i, per tant, abans de la dictadura de Primo de Rivera[1]), pots traure molta informació i descobrir com eren aquelles dones i, més encara, que l’ambient era molt obert”.

Igualment, el 3 d’octubre del 2021, Vicent Pla, un amic valencià de Benigànim, en relació amb les seues àvies, m’escrigué “Comentar-te que, per sort o desgràcia, m’he criat amb les dues àvies, doncs, quan jo tenia 19 mesos, va faltar la meua mare (…). Mon pare marxa a casa dels seus pares, amb els meus germans. Jo em vaig quedar fins als 5 anys amb la meua àvia i amb l’avi matern. Després, ja vaig anar a casa dels altres avis.

La meua àvia paterna va tindre cinc fills (…) i, a més, va criar, fins que se’n va anar a la mili, a un xiquet de família pobra, com un fill més.

Al meu germanet, el va criar amb biberó. Jo crec que eren unes dones molt valentes”.

Immediatament, en resposta a una pregunta seua sobre si volia saber res més, li indiquí els temes que més m’interessaven i “com eren, com pensaven i com actuaven les àvies i les dones que pugues conéixer (valencianoparlants i, si pot ser, de segona generació o més) i que nasqueren abans de 1920”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Entre 1923 i 1930 i que comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII i, fins  i tot, amb el consentiment del PSOE. Fou dura, per exemple, per a la llengua catalana.

Dones que deixen empremta, amb espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el post del 2 d’octubre del 2021 en què escriguí uns comentaris de ma mare sobre les seues àvies, que “Eren unes feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent”, el mateix dia, Anna Vallespir[1] m’envià un correu electrònic, molt interessant i extens, titulat “L’àvia”, el qual diu així:

“L’àvia era una gran dona. Va néixer a Valls[2] el 1918. Quan ella tenia sis anys, el seu germà gran va morir d’una puntada de peu a la panxa, que li van donar a l’escola. El seu pare va emmalaltir de seguida, ella[3] deia que de tristesa i, un any més tard, va morir.

Van quedar soles la mare, la seva germana i ella. Va haver de deixar l’escola i començar a treballar de minyona en una casa bona de Valls. Tot i això, li agradava molt llegir i sempre va ser una dona molt cultivada.

Viure la guerra[4] tres dones, soles, en una ciutat petita no devia ser fàcil, però ella ho explicava com la més gran de les seves aventures[5]: s’amagaven a la masia d’una família amiga i, quan una de les dones de la masia sentia els avions, es desmaiava i, el seu marit, li pegava bufetades perquè tornés en si. ‘Pega-li fort, a la mama’, deia el fill petit, que estava aprenent a parlar. L’àvia reia quan ens ho explicava, com si fos el record d’un gran moment.

Quan els nacionals van agafar el fill de la masia, que tenia un parell d’anys més que ella[6], ella va córrer cap al camí per on sabien que passarien els camions que el prenien. Els va aturar i va demanar, molt seriosa, que deixessin el Josep Maria, que era el seu marit, que n’estava embarassada i que no tenia ningú més al món. No sé com ho va fer, però el Josep Maria va baixar del comboi. Ell sempre deia que, si no fos per l’àvia, hauria mort als pocs dies. Deia que era la dona més valenta que havia conegut.

El seu promès d’aleshores va morir a la guerra i va accedir a casar-se amb un home solter onze anys més gran que ella, hereu d’una casa i unes terres a un poble petit a uns 10km de Valls.

Es van veure un dia i van accedir a casar-se. Va tenir sort. L’avi era un bon home. Hauria pogut ser un desgraciat, però no. Van arribar a estimar-se molt. Ell era pagès i, ella, mestressa de casa i pagesa, és clar. Perquè les dones tenien també molta feina al tros, a més de la de rentar la roba al safareig, cosir, netejar, endreçar, ocupar-se dels dos fills que van tenir, el menjar… Tot això no era feina compartida.

De vegades, [l’àvia] ajudava a fer feines a altres cases o es feia càrrec d’algun altre nen, per guanyar alguns diners més.

Era valenta, treballadora i benhumorada. Xerrameca i riallera.

L’avi va caure de la mula, quan ma mare tenia 14 anys. Es va trencar l’esquena i va estar enguixat un any a l’hospital. Pensaven que no se’n sortiria, quan li estiressin l’esquena per posar les vèrtebres al lloc. Segurament, allò li segaria la medul·la i moriria o mai més podria caminar. Van ser temps difícils. L’avi se’n va sortir. Semblava un miracle. Però van seguir essent temps difícils.

L’àvia era molt creient i va prometre que, si el Pere se’n sortia, duria un any l’hàbit de monja carmelita. El va dur. No sé com es va fer càrrec de la vinya, dels olivers, de les quatre gallines i de la cabra…. i tota la feina de casa. Imagino que tindria ajuda de veïns i familiars. L’avi va quedar feble després de l’accident i tot es devia fer costera amunt. D’aquella època, no en parlava com de la guerra. Només deia que l’esquena encorbada que tenia quan era velleta li va sortir aleshores.

Imagino que, amb els fills ja grans, la vida devia ser més fàcil. Jo la recordo ja jubilada. L’avi, vellet. Ella es feia càrrec de tot. En aquella etapa, va ser una peça clau en la criança dels meus germans i jo. Quan l’avi va morir, va venir a Barcelona amb nosaltres. Els meus germans eren força més grans que jo. Així que, de mi, se’n va ocupar quasi en exclusiva.

La mare treballava molt i el pare havia marxat de casa quan el divorci encara era il·legal. Sort d’ella, en aquella casa. Ara penso que tampoc a casa meva devia ser fàcil, però jo era feliç, molt feliç. Gràcies a ella.

Cada any, per Sant Joan, ella i jo marxàvem al poble. ¡Que bé estàvem aquells quasi tres mesos de vacances en aquell poble de 200 habitants sense ni una sola botiga! Cotxe de línia amunt,  cotxe de línia avall. Cap a Valls, a carregar per tota la setmana. Com ho feia?? No teníem rentadora, ni aigua calenta, però ella i jo érem felices allà.

Ara que ja soc gran i mare, m’adono que, en tot aquell temps, no trobava gens a faltar la mare, ni els meus germans. Quasi no tinc records de si venien algun cap de setmana a veure’m. No em calia més que aquell ambient  de poble petit i la meva àvia.

Cap als 14 anys, em vaig posar malalta. Requeia constantment i, durant dos anys, vaig passar més temps al llit que a l’escola. Res de tele a l’habitació, aleshores. L’àvia seia hores i hores amb mi, explicant-me les seves grans aventures viscudes durant la guerra. També s’ocupava de tot, a casa: que la meva mare treballava molt i, allò del pare, va ser molt fort.

Quin greu em sap pensar quan, sent més adolescent, li deia, dient-li un lleig: ‘Àvia, aquesta història ja me la sé’. Tant debò les hagués apuntat totes!!

Però ella era sàvia i ja sabia d’aquestes etapes de la gent jove. Segur que també sabia com l’estimava. Es deia Maria. I, tot i que era de Valls, duia el renom de la casa que la va acollir quan es va casar. Perquè era clar que ella era l’ànima d’aquella casa.

Tant debò fos creient com era ella i estigués convençuda de que ens tornarem a trobar en una altra vida. Seria la primera persona que jo buscaria al paradís.

Si us plau, digues-me si et serveix aquesta història i si en fas alguna cosa. Crec que és un bon exemple de la importància silenciosa i discreta de les dones d’abans. Jo vaig tenir molta sort d’ella”.

Un poc després, acaba el relat, acompanyat d’un suggeriment i d’un agraïment (“Sort amb aquest recull!!”).

La meua resposta, del 3 d’octubre del 2021, entre altres coses, fou:

“Em sembla molt interessant i, com es sol dir, ompli un buit, com molts escrits que ja he rebut o com més d’un comentari en Internet.

Així, a poc a poc, fem possible que moltes persones puguen accedir a informació que no estava a l’abast o bé de què a penes haurien llegit però sí de què, en més d’un cas, podien haver parlat amb altres persones.

Una forta abraçada”.

Un testimoni i un escrit molt ple d’un ventall ampli de temes i des d’una visió oberta i no limitada només al tema de si manaven les dones o si ho feien els hòmens i, a banda, amb un estil de persones obertes.  Igualment, es pot veure que la dona està ben tractada per l’home i que és ella qui porta la iniciativa.

Agraesc la generositat i el detall que ha tingut Anna Vallespir d’enviar-me un escrit tan extens, en primera persona i amb un esperit obert i, a més, receptiu a la germanor  i no a una lluita contra els hòmens que podria portar a un femellisme, fruit d’una mena de dictadura del matriarcat, en semblança amb la dictadura del proletariat de què parla el marxisme. I, per descomptat, agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem emprat un pseudònim, en resposta a la seua demanda, del 2 d’octubre del 2021, que el seu nom no figuràs amb l’etiqueta en les xarxes socials.

[2] Valls és una població catalana de la comarca de l’Alt Camp.

[3] L’àvia.

[4] Durà entre 1936 i 1939.

[5] Veiem, per tant, una dona aventurera.

[6] L’àvia d’Anna Vallespir.

Dones amb empenta, valentes i molt obertes

General, ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Una àvia (la paterna), al quedar vídua molt jove, va tirar tres fills endavant, amb estudis i amb bones feines. La materna no la vaig conèixer, però m’han explicat que era com un ‘general’: eixuta i molt seriosa. Els duia, a tots, drets com vares” (Carme Picas Guasch), “L’àvia paterna es va quedar vídua molt jove, amb dos fills petits que va pujar fent feines a diversos llocs. La recordo com una dona amb empenta.

Era aragonesa, catalanoparlant.

La materna era mestressa de casa, però també portava el pes de la llar, tot i que era una dona molt dolça” (Rosa Garcia Clotet), “La meva àvia materna era de la Vila-joiosa. Mai havia treballat i havia anat a ‘costura’. Va néixer al 1898 i sabia llegir i escriure, ella i les seves germanes. Ella era la tercera de les quatre. Es va casar amb un nostramo del Transmediterránea igual que el seu pare i es va quedar vídua amb tres filles l’any 1939. (…) la meva mare (…) a Barcelona, es va posar a fer feines i a servir i va pujar a les tres filles (…) però, les quatre, dones de geni fort. Va sortir endavant. (…) és el meu exemple de dona, mare i àvia. Recordo quan explicava la seva joventut, els vestits, el festeig amb el meu avi. En fi, tot. Fa anys que no la tinc, però és el meu suport” (Anna M. Sanchez), “La meva àvia materna va tirar del carro de la família treballant a la fàbrica per donar estudis a les filles, però la guerra[1] va estroncar tots els seus plans (…). La mare del pare era una geisha de l’avi, fent sempre el que li manaven, no tenia veu ni vot” (Joaquina Viñals). 

Més comentaris en el mateix grup: “Perdoneu, però jo no he vist una àvia aturada. Totes les que conec tenien més sang a les venes que més de quatre joves d’avui en dia. Eren veritables terratrèmols. Almenys, les de casa i les que jo he conegut” (Eduard Roura Roca), “La meva àvia materna, als 11 anys, ja va anar a servir. Tenia una botiga. Es cuidava de la família, que mai els faltés res. A part, cuinava com els àngels: amb 80 pts et feia un arròs millor que el del restaurant. La recordo amb melangia: ella m’havia cuidat i estimat molt” (Marta Bosch), “La meva àvia paterna sempre va treballar a la fàbrica de sabates. A casa seva, el fill (el meu pare) sempre ajudava a casa, igual que les seves germanes.

L’àvia materna cosia sabates a casa i, junt amb la meva mare, tiraven endavant la casa i la feina.

Això que les dones, abans, no treballaven,… no és pas veritat. Treballaven molt. Tota la feina de casa es feia amb mans, no hi havia màquines que ajudessin” (Venus Ona).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “A ca nostra, també havien fet molta feina, tenien una finca i molts d’infants des costat de sa meva mama, cinc. I, des costat des meu papa, sis. Se’n feia de feina d’homes, de cuidar-se des infants, deia” (Francoise Ramon), “Molt fortes, tant les àvies com les besàvies” (Marina Garcias Salvà), “’De armes tomar’ eren” (Maria Morales), “Jo he tengut padrina i abuela, i ses dues eren super dones, valentes i feineres” (Pilar Torres Calderon).

En el grup “Cultura pitiüsa”, el 3 d’octubre del 2021, Carmen Bonet Ribas em comentà “Dones que duien la casa”.  

Afegiré que, com podem veure, la dona està ben tractada. 

A més, entre ahir i hui, he rebut uns quants correus  amb vivències molt interessants en relació amb el tema que tractem. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] !936-1939.

Dones valentes, amb molta espenta, eixerides i molt obertes

General, , ,

 

El 2 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “Ma mare (nascuda en 1943), el 1r d’octubre del 2021, en una conversa, en relació amb el paper de la dona i amb el de l’home, em digué ‘Les meues àvies no eren passives. Eren dos feres treballant i organitzant la casa i la faena [de manera] solvent. ¡No et cregues  que no eren valentes!’. Les dues eren catalanoparlants.

¿Com eren les vostres àvies? Gràcies”.

En el meu mur, el 2 d’octubre, les respostes foren “Les meves, una, ja no la vaig poder conèixer i, l’altra, em va durar molt poc, potser fins els 8/9 anys i només guardo el record que era molt bona dona” (Ricard Jové Hortoneda), “La meua iaia Flora, de Benaguasil, era nóvia del meu iaio José María. Quan este va anar a Cuba a fer diners i va estar una bona temporada, com que no sabia res d’ell, va buscar-se un altre nóvio.

Quan el iaio va tornar, va dir-li com havia fet això de buscar-se’n un altre, i ella li va contestar que pensava i que, igual havia mort, com que estava en Cuba, per sempre, amb una altra. Deia que no li havia escrit en tot eixe temps.

El iaio li va dir que no sabia escriure i que acomiadara al seu nóvio. I així ho va fer.

El iaio treballava de fuster, i ella era qui duia la casa endavant, criant cinc fills/es i cobrant les faenes del iaio.

(…) Des de Benaguasil” (Josep Vicent Domínguez Balaguer), “Hola. T’ho vaig comentar. Les dues àvies, treballadores i governants. La besàvia era treballadora i un amor” (Montserrat Cortadella), “La meva mare, nada l’any 1932, pujava farcells de palla al paller. Alt i molt gran, per una escala ben dreta 6-8 m. d’alçada i 25-30 kg de pes. Al camp, a Mallorca, les dones feien moltes feines d’home” (Miquel Vilà Barceló), “La meva àvia materna era la que portava la veu cantant, molt bona cuinera i molt treballadora. De la paterna, no me’n recordo: va morir quan era molt petit” (Joan Arespa), “Les meves àvies eren dues dones molt valentes. La materna es va quedar vídua amb 25 anys i una fila de tres [anys] i va tirar endavant casa, criatura i negoci. La paterna es va separar del meu avi i també va guanyar-se la vida treballant per una empresa de gavardines i xubasqueros. Totes dues van ser auto-suficients i no van necessitar que ningú les mantingués. Estic molt orgullosa de totes dues.

(…) La meva besàvia era de Menorca. Va tirar endavant nou fills, ella sola. Com pots veure, som una família molt matriarcal” (Maica Pérez Amador).

Afegirem que, la vespra, 1r d’octubre del 2021, a la frase “Ací, la matriarca, era l’àvia” dita en una de les dues entrevistes publicades per l’Ajuntament de Montcada, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, Grissela Sanvictor em comentà “La meua àvia Pepa era valencianoparlant. Va nàixer a finals de 1800 (…). La seua vida va estar marcada perquè, en la postguerra, varen tancar al meu avi, acusat de republicà, i ella va tirar avant amb cinc fills i filles. També, després d’eixir de la presó el meu iaio”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 2 d’octubre del 2021, les respostes foren “Fortes. Intrèpida, una; l’altra, caràcter fort. Totes  dues, quatre i cinc fills respectivament. I vivien en masos. Feina dura. Catalanes fins a la medul·la” (Germana Fargas), “La meva àvia materna era molt catalana, de Manresa, molt lluitadora. L’àvia paterna, no la vaig conèixer, però, pel que sé d’ella, va ser una dona valenta per aquell temps, que va pujar quatre fills sola. L’admiro molt” (Carme Andreu), “Una àvia feinera, activa i simpàtica amb tothom, amb molt de caràcter i manava molt però generosa. L’altra àvia, més classista, amb diners heretats, un edifici a l’Eixample[1] i senyora i reina de la casa. També mandona i feia sempre el que volia.

Les dues manaven als seus marits, que eren tranquils, bons, independents i deixaven fer[2]. Tots barcelonins i catalans fins a la medul·la” (Àgata Vilarós Soler), “Ei, la meva iaia materna era molt treballadora, tant a la casa com al camp. És la que va tirar endavant la casa.

L’àvia paterna va morir quan era jo molt petita. El record que tinc d’ella és sentada al balancí” (Iaia Bisbal), “La meva mare, nascuda el 1921, m’explicava que la seva mare, del 1887, era de casa treballadora, de poble, va ser modista i hostelera, sabia llegir i escriure correctament i va enviar les seves quatre filles a Girona, a aprendre ofici. Era valenta, manava i la mestressa de casa seva” (Anna Turne Bosch), “Matriarques. Elles organitzaven tot i portaven els comptes i l’organització de la casa i feina. I tot funcionava com un rellotge. Una d’elle era més severa i, l’altra, ens contemplava més i ens feia sentir més com criatures. Vull dir que, amb nosaltres, no era exigent” (Rosa Canela Vies).

Com diguí a ma mare, el 2 d’octubre del 2021, després de llegir-li alguns dels comentaris que considerí més significatius, les seues àvies no eren una excepció, sinó que n’hi havia moltes dones nascudes abans de 1920 i que anaven molt en línia amb elles. Hi estava totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació (alta), a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En la ciutat de Barcelona.

[2] Aquesta frase va molt en línia amb com actua l’home en moltes rondalles en llengua catalana i, com veiem, fins i tot, eren independents, encara que la dona tenia l’última paraula.

Dones organitzadores, que trien i molt obertes

General, ,

 

En l’entrevista “Amparín Gascó, ‘la Polida’. El treball de les dones a la Jutera i a la Seda” (https://www.moncada.es/pagina/amparin-gasco-polida-treball-dones-jutera-seda), a què accedírem el 27 de setembre del 2021 i publicada per l’Ajuntament de Montcada (població de la comarca de l’Horta de València), podem llegir[1]:

“-Una xica com vostè, ¿guanyava per a vostè o tenia que donar en casa els diners?

Jo li entregava el sobre a ma mare[2]. Ma mare, quan el veia i el comptava, feia ‘Pobres amos’. Mon pare, igual. I el meu germà, igual. Quan treballava el meu germà i tots, tot.

Vicent: -Ací, la matriarca era l’àvia [rialles].

I ma mare,… No és que ella ens ho exigia, eh? Mon pare… I mon pare, qual li entregava el sobre, li feia: ‘Ara, dona’m per a tabac’. ‘-Sempre et dic que t’ho quedes tu. Fes-te una part i, així, fas açò’. Doncs, mon pare, mai. Sempre feia… I ma mare, doncs li donava lo que li pareixia, més o menys. I feia: ‘De quant en quant, vés a dinar amb els hòmens’” (p. 1). Per tant, no sols era la dona qui portava la casa, com ara, en relació amb els fills, sinó que, a més, és qui tria en què s’invertiran els diners que el marit aporta a la casa i, així, és ella qui té la darrera paraula, àdhuc, en lo econòmic. A banda, la dona (això sí, de manera oberta i, així, sense actuar amb mà dura), diu a l’home on ha d’anar (en aquest cas, a dinar amb els hòmens).

En una altra entrevista, també publicada per l’Ajuntament de Montcada, “El forn dels Quatre Cantons. Tradició i evolució” (https://www.moncada.es/pagina/forn-dels-quatre-cantons-tradicio-evolucio), podem veure que, a més, hi hagué dones que, fins i tot, eren les emprenedores (fet que no es limita només, com ara, a una quantitat interessant de rondalles). Així, podem llegir:

“-Jo[3] sóc filla de Luis Palomares i de Rosario Doménech, que són els que varen obrir el forn. Bé, primer el llogà la meua àvia. La meua àvia perquè, clar, era la matriarca…

-La tercera generació.

Sí… No, bé, ella el llogà, però per a que ja es posaren mon pare i ma mare, quan es casaren (…). Però, clar, la que ho llogà i organitzà tot va ser la meua àvia, que era la que va firmar (…) el contracte, també ella”. I, a més, Mariló comenta que, fins i tot, quan ja havia transcorregut un temps, “Eixe forn encara estava a nom de la meua àvia, imagina’t aleshores”.

En relació amb aquesta segona entrevista, direm que, el 1r d’octubre del 2021, llisquí aquestes línies a ma mare (nascuda en 1943) i em vingué a dir que, per exemple, la seua àvia paterna era qui portava la casa i qui marcava el compàs com també que el seu home (l’avi patern de ma mare) estava prou determinat pel ritme de la dona (qui “era molt treballadora”). 

Agraesc la col·laboració de les persones que hui m’han fet comentaris sobre el tema, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem fet retocs lingüístics al text original.

[2] Sobre açò, hi ha moltes persones catalanoparlants que fan comentaris molt semblants.

[3] De nom, Mariló.

Dones laborioses, amb molta iniciativa i disposades a tots

General, , ,

 

 

En el document “Llibret de Falla Taüt 2017 by Falla Taüt Cullera – issuu” (https://issuu.com/fallatautcullera/docs/llibret_taut_2017_issuu), que es tracta d’un llibret de falla (això és, d’un informatiu que es reparteix amb motiu de la celebració de la festa de les falles i en què, entra altres coses, es fa una explicació en versos, sobre la falla gran i la falla infantil), de la “Falla Taüt”, de Cullera (la Ribera Baixa),  publicat en el 2017, hi ha un poema de línia matriarcal (el qual també podíem haver inclòs en l’apartat sobre sexualitat o bé en el de literatura matriarcal) titulat “De Juan Soler a Rosa Romero”, en què la dona està ben tractada i, a banda, en què se’ns parla sobre una dona amb molts trets com els que podem veure en molts escrits sobre dones catalanoparlants i que hem triat. Diu així:

“Com a oli en un cresol,

quan tu agafes el timó,

amb treball i il·lusió,

no hi ha cap detall

que es quede sol.

 

Un cabet ben moblat,

una ment com no hi ha.

Casolana i de bon plat,

del cuinar has fet un clam!

 

Gran matriarca i familiar,

sempre estàs disposada a tots.

Servicial i detallista

i sempre, sempre,

rodejada de nebots!

 

Filla i germana disposada,

una dona treballadora,

una mare d’experiències,

i una tia… consentidora!” (p. 48).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i als que em fan costat dia rere dia.

Dones amb caràcter, arriscades i molt obertes

General, , ,

 

Un altre document en què se’ns parla de matriarcat, és l’article “La figura femenina a Els Joglars: conversa amb Glòria Rognoni”, d’Anna Corral Fullà, dins del llibre “Dona i teatre al segle XXI. IV Jornades de debat sobre el repertori teatral català” (https://pdfslide.net/documents/dona-i-teatre-al-segle-xxi.pdf), a cura de Jordi Lladó i de Jordi Vilaró, publicat en el 2013. En aquest article, es pot llegir que, en Els Joglars, “francament, no hi havia gaires diferències: ens barallàvem com tots els grups, però sense aquest masclisme habitual. Tots i totes teníem la mateixa edat i hi havia tres dones (…). Quasi acovardíem en Boadella, que ens deia que formàvem un matriarcat. Ell anava al gra i nosaltres érem les que matisàvem, les que posàvem la sensibilitat; ens sentíem diferents perquè, com a dones, aportàvem una mirada pròpia, semblava que manàvem i ens sentíem satisfetes; per tant, la diferència i la desigualtat són fets obvis”. A més, addueix que l’obra que feren, “sense pretendre ser feminista oferíem una visió nova en què parlàvem amb molt d’afecte, però desacomplexadament de coses de dones: parlàvem de la regla, per exemple” (p. 110).

En el mateix article, hi ha una entrevista que Anna Corral fa a Glòria Rognoni, una de les membres del grup Els Joglars, qui respon “Jo gosaria dir que totes les dones que hem estat a Els Joglars hem estat dones fortes, amb caràcter; calia ser forts i entusiastes i valents –tots: homes i dones- per afrontar les responsabilitats d’una companyia. En la primera època, l’Albert sempre deia ‘això és un matriarcat’. Però no ho era, tots érem igual, i cadascú buscava i omplia el lloc que cobejava, i aportàvem el que volíem, en el bon sentit de la paraula. (…) i entre tots ho fèiem tot. Sabíem que ens havíem d’implicar i col·laborar en totes les tasques (…). De les dones, en puc dir que érem fortes, amb caràcter, i potser amb més caràcter que alguns dels nois del grup” (p. 120).

A continuació, Anna Corral pregunta a Glòria Rognoni “No éreu ‘bledes’, doncs?” i la primera part de la resposta és prou significativa: “No, no, això sí que no” (p. 120).

Veiem com, aquest article, com ara, va en una línia molt semblant a la de l’escrit “El misteri de la padrina”, redactat amb el pseudònim Llucieta i que figura en Internet, en què es plasma que “L’àvia Quima, la meva padrina, era una persona d’aquell temps, pastada a l’antiga, de costums tradicionals i molt fervorosa. En la seva joventut i fins molt entrada la vellesa va ser una dona valenta i voluntariosa, i una bona masovera d’aquell mas tan entranyable ubicat a Sant Climent. Llavors, en aquell temps, la padrina feinejava tot el dia a la masia, en les feines casolanes i en els treballs típics de la pagesia; a més, tenia cura dels seus fills, uns marrecs molt entremaliats que sovint la feien sortir de polleguera.

El seu espòs, en Pep, el meu padrí, era un home de pau i de caràcter reposat. (…) La padrina, era tot el contrari, era enèrgica i res li feia mandra. En fi, el que intento dir-vos és que aquella dona era una treballadora incansable i una gran matriarca” (p. 1).

Com veiem, bé en relació amb la companyia Els Joglars, bé sobre com era i com actuava aquesta padrina, en ambdós casos, reflecteixen molt la manera d’actuar matriarcal i, quant a l’escrit sobre la padrina (i, com, més d’una vegada, he comentat a ma mare), que la dona estiga més vinculada amb lo actiu i, en canvi, l’home ho faça més amb lo passiu o a una manera de respondre, si més no, més suau, ho he viscut, no sols en la meua família (començant pels meus pares), sinó, a banda, en moltes rondalles i en més d’un comentari en Facebook. Igualment, podem veure que la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les rondalles és cosa de tots” (Ximo Caturla)

General, ,

 

En relació amb les paraules d’Albert Llueca, el 28 de setembre del 2021, després que la vespra hagués parlat amb ma mare i que ella em parlàs sobre el seu paper en els escrits que mon pare feia com a catequista, considerí interessant fer una pregunta, en el meu mur i en distints grups de Facebook, sobre les rondalles: “¿Considereu que contar rondalles a xiquets, a jóvens, a pares i a vells és una cosa de poble? ¿Preferiu contar-ne, per exemple, de les que vos narraven les vostres àvies (també conegudes com padrines o majores), com a mitjà de transmissió de la saviesa del poble? ¿Què opineu?

Personalment, considere que és molt important per a la formació de les persones i per al desenvolupament creatiu i del sentiment de comunitat”.

Les respostes, en el meu mur, el 28 de setembre del 2021, foren “Com si els nens i nenes de ciutat no els agradessin els contes. A Catalunya, hi ha colles de contacontes que van reunint canalleta i els van contant contes, i són a ciutat i als pobles” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Ximo Caturla comentà “Contar rondalles als xiquets és una de les coses que més agraeixen ells. Jo tenia una iaia rondallaire i sempre ens en contava a les nits d’estiu.

Però ara sóc jo el iaio rondallaire. I les meues nétes n’estan encantades.

Això és cosa de tots i vos assegure que aprenen millor l’idioma”.

En el grup “Dialectes”, el 28 de setembre del 2021, comentaren “A mi, m’agrada explicar-ne i que me n’expliquin. De fet, quan expliquem arguments de sèries a un amic o quan expliquem ‘aventuretes’ nostres, no és una mica com si expliquessin contes també?”, a qui contestí “Des de xiquet, m’han agradat molt els contes. I, ara que he llegit moltes rondalles en llengua catalana, veig que, en poquíssims casos, hi ha una moralitat al capdavall de la narració, però que els missatges sobre com s’entén que hauria d’actuar una persona, sí que apareixen al llarg de moltes narracions: agraïment, iniciativa, obertura, bon tracte cap als altres, bon cor, etc. La lluita pel poder no és dels més esmentats, però sí, en molts casos, l’accés al poder fent lo que podríem dir joc net.

Per això, en part de les ‘aventuretes’ de què parles, sí que pot haver-hi una semblança amb les rondalles”. Maripepa Brustenga escrigué “És bonic fer-ho i crec que important perquè no es perdin. Però els nens d’avui no estan per aquestes històries. No s’hi senten reflectits.

En canvi, més grandets, volen que els expliquis coses de quan érem petits o joves o, fins i tot, dels besavis…Els serveix per comparar i per adonar-se de com es vivia no fa tants anys. Tinc nou nets”. Immediatament, li responguí “Jo, ara, més d’un dia, li’n conte, a ma mare (o bé, li’n comente) i ella s’ho passa bé.

Fins i tot, ha vist que, en moltes, la dona no és un figa molla”.  I Maripepa Brustenga afegí “És bonic això…

La dona, encara que, sovint, a l’ombra, mai no ha estat una figa molla”. Tot seguit, li fiu una xicoteta explicació de l’expressió “ser un figa molla”i li comentí que eixa era la forma correcta i no la que, “Més d’una vegada, es diu en femení”.

En resposta als comentaris de Maripepa Brustenga, Daniel Lucas Fuentes li escrigué “Sí que ho estan. Jo, als meus, els hi dormia amb contes i, cada dia, un. Al final, els havia d’inventar”. A continuació, comentí a Daniel Lucas Fuentes, que, al meu coneixement, “Això també és bo. Per exemple, pots dir al xiquet ‘I ara, tu, ¿com continuaries el conte?’. I, aleshores, dir-te ell, ‘¿Val que…?’. I tu, ‘Doncs, com havíem dit… i, a més,…’”.  Un altre comentari relatiu a les rondalles fou “A casa, als estius a la masia, ni hi havia tele, ni electricitat i, a la llum d’un cetilè, escoltàvem tota mena d’històries”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que comenten lo que caldria fer, que trien i molt obertes

General, ,

 

En l’article “Ciutadanes que han fet i fan història” (https://www.levante-emv.com/morvedre/2021/07/06/ciutadanes-han-fet-i-fan-54708238.html), escrit per Albert Llueca i publicat en el diari valencià “Levante-EMV”, a què accedírem el 20 de setembre del 2021, es comenta “jo com molts altres homes hem estat educats en un matriarcat”. A més, l’autor plasma un fet que, al meu coneixement, està desfasat, perquè moltes rondalles, i molts comentaris de persones (que han pres part en Facebook, que ens han enviat informació per correu electrònic o amb qui hem parlat), van en una línia en què sí que hi ha referents, per a les persones encara vives i per a les generacions futures, amb la intenció d’aconseguir lo que Albert Llueca escriu “societat igualitària”. De fet, es podrien aprofitar moltes rondalles en eixe sentit com també molts comentaris, com ja fan moltes persones que conec i a què la lectura de moltes entrades en la web Malandia els dona molta espenta i els fa estar molt obertes. Des d’ací, el meu agraïment a totes elles.

En relació amb aquestes paraules d’Albert Llueca, que el 25 de setembre del 2021 posí en el meu mur i, posteriorment, en distints grups de Facebook, junt amb les preguntes “¿Què opineu? ¿Quines han sigut les vostres vivències?”, direm que, en el meu mur, les respostes foren “Matriarcat!!” (Montserrat Cortadella), “Jo no m’havia fixat mai, fins ara que t’he anat seguint a tu, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda[1]). A Ricard Jové, comentí que “Jo, lo que sí que havia observat, fa més de quinze anys (i que comentí als meus pares), era que, des de xiquet, m’havia sigut més fàcil relacionar-me amb dones que amb hòmens, ja que, amb moltes dones, com es sol dir, es podia parlar: eren més obertes.

És cert que, en l’escola a què aní entre els sis i els catorze anys, hi havia moltíssims castellanoparlants.

Amb els catalanoparlants, m’era molt més fàcil relacionar-me”. I ell m’afegí “D’acord, Lluís, però no hi havia donat importància!!!!” i li comentí el meu punt de vista: “Perquè a penes s’ha parlat del tema, Ricard”.

L’endemà, Carme Picas Guasch, en el mateix mur, escrigué “Un exemple: quan el meu pare havia de fer una carta en català, un cop fet l’esborrall, passava per mans de la mare, per corregir-lo. Ella tenia l’última paraula abans d’enviar la carta.

De la mateixa manera, era la mare la que triava la roba que ens havíem de posar els dies de festa. També decidia quan s’havia de pintar la casa”. El mateix 26 de setembre del 2021 trobí en Internet un escrit (que no l’alcí) en què es parlava d’una família en què la dona, en un moment en què les dones no tenien dret de votar en Espanya, deia a l’home… què havia de votar. Vinculat amb aquestes paraules de Carme Picas i a les cartes que escrivia son pare, el 27 de setembre del 2021, ho comentí a ma mare (a qui li llisquí eixa part del comentari) i em parlà d’un fet semblant (i no, precisament, puntual) en relació amb ella i amb mon pare i per mitjà d’un suggeriment, no d’una orde de dona de mà dura: “Els temes que havia escrit el pare, de catequesi[2], [ell], me’ls passava per a veure què em pareixien, a mi, si em pareixia massa fort, per a censurar-lo, canviar-lo… [I jo li deia:]

-Açò, podries retocar-ho.

I ho feia”.

De nou, veiem que es fa lo que vol la dona.

En relació amb les paraules d’Albert Llueca, el 26 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Antonio Rodríguez escrigué “Una mica fart de s’adoctrinament liberal pro gay, sa veritat”.

El mateix dia, però en el grup “Dialectes”, Silvia Jané, en resposta a un post que jo havia plasmat, em comentà “Aquest treball sobre el matriarcalisme està destinat a fer història!!!

Sense cap ànim d’ofendre, eh!!! Perquè em fa gràcia que hi hagi tantes preguntes i tants temes”. I, unes hores després, quan posí eixes paraules en el meu mur, vaig afegir que “Les preguntes obertes fan possible que les persones puguen fer comentaris (fins i tot, escrits) extensos”, detall de què ja ens parlà Pere Riutort Mestre, quan el tinguí de mestre en Magisteri. 

Això permet que, sobretot, per mitjà d’Internet, per exemple, en línia amb la frase d’Albert Llueca, puguem accedir a informació que, amb preguntes tancades o si, com ara, ens limitàssem a fer enquestes, no podríem. I que, així, es plasme més i millor la realitat i el parer de moltes persones, no solament, com ara, de les que es dediquen a fer mítings o a escriure per als seus amics, o per als que pertanyen a una mateixa associació. 

 Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Català nascut en les Borges del Camp, en 1929.

[2] Mon pare estigué molts anys de catequista, sobretot, per a confirmació, en distintes parròquies, començant per la parròquia mare d’Aldaia (l’Horta de València).