Dones que, com a mestres, eduquen pel Poble i també pel demà

General, , ,

 

En relació amb com veia l’àvia Damiana l’escola estatal, el 7 de desembre del 2021, posí bona part del text referent a com hi actuava ella i, el mateix dia, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentava “Com que l’escola era en castellà, la iaia em cantava, em feia jugar i m’explicava contes sempre en català” i, després, una dona (de qui no havíem escrit el nom i que, un poc després, retirà lo que havia plasmat) afegí “La meva mare (1918-2001). A la seva infància, va anar a l’escola. Una mestra per a totes les edats. La mare va tenir la gran sort de fer tota l’ensenyança en català. Tant, que gairebé no sabia parlar en castellà. Escrivia i parlava la seva llengua amb bastant perfecció. Va ser una privilegiada en el seu temps”. I, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, la tercera persona que en feu un comentari, adduí “Trobo molt bé l’actitud de l’àvia Damiana.Similitud amb el que pretenen fer-nos aquí”.

Continuant amb com ensenyava l’àvia Damiana i, en el nostre cas, com ho han fet i, en aquest punt, què han trasmés les mares i, sobretot, les àvies (no sols en altres cultures matriarcals sinó també en la dels nostres Pobles i, més encara, si partim, en bona mida, de com és l’educació en moltes rondalles), veiem que molt de lo que figura en l’article “Minangkabau: un matriarcat en la cruïlla” (https://diarieducacio.cat/minangkabau-matriarcat-cruilla), publicat en “El Diari de l’Educació” el 25 d’abril del 2017, té moltes semblances que cal que transmetem a les generacions actuals de cara al futur: “s’ha d’aprendre de la natura i del seu creixement. (…) Així, nosaltres hem d’aprendre a ser generosos i humils amb els altres, tot i posseir riqueses i descartar de la nostra vida l’orgull i l’arrogància”, declara Imel, una dona de vint-i-tres anys, fet que he pogut veure, no sols en l’explanació de Pere Riutort sinó en moltes rondalles i, en el cas de l’orgull, en una recopilada per Joaquim G. Caturla, en què una dona molt ambiciosa i, a més, desagraïda amb Déu (qui li havia sigut generós) torna a ser pobra: volia ser més que Déu.

També podem llegir que les decisions “les prenem entre els dos, primer amb el cor i després amb la raó” i, per tant, són més actuar (el cor) que de pensar contínuament, també plasmat en rondalles mallorquines. I, de fet, el 7 de desembre del 2021 escriguí un missatge a Joan Sala Vila (nascut en 1929): “¿Com te les enginyes per a estar molt creatiu amb noranta-dos anys?” i em respongué “És el meu ADN. Pensant i actuant”.

Igualment, veiem que “són una societat plena d’espiritualitat i d’amor forjat en l’acord mutu entre home i dona per al bé de la comunitat”, detall que, àdhuc, podríem vincular a una rondalla valenciana recopilada per Ximo Caturla en què uns xiquets fan una proposta a la velleta que els fa de mestra… i ella l’accepta. I, a canvi, reben una educació molt oberta i molt participativa. I, en línia amb aquesta rondalla (com també, amb moltes plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover), “Als nens i les nenes se’ls educa per igual: en l’amistat, en la col·laboració per la necessitat de procurar el bé del grup, des del constant diàleg, mai amb el càstig o la imposició” (comenta Roslaina, directora d’una escola i doctora en pedagogia).

¿Podríem aprofitar les rondalles per a fer un treball i, millor encara, per a forjar xiquets i xiquetes i les persones del demà i, de pas, aplanar-los el camí cap a una major germanor entre persones i entre Pobles? Sí. I molt. Una educació que no inclou la imposició…, perquè és matriarcal.

Aleshores, podríem, com ara, recórrer a l’explanació de Pere Riutort i recordar i comentar (encara que només fos com a introducció) que, del cardenal Belluga (que, abans de ser cardenal, havia sigut bisbe de Cartagena), partidari borbònic en la guerra de successió, i que tant afavorí la desaparició de la llengua catalana en l’Horta d’Oriola, es sap que “participó activamente en la Batalla de Almansa contra los valencianos. Hasta él mismo empuñó personalmente las armas. ¡Un obispo de la Iglesia Católica matando valencianos y animando a otros a que lo hiciesen!” (p. 82). Adduirem que la batalla d’Almansa tingué lloc el 25 d’abril de 1707.

Finalment direm que aquest mapa figura en un llibre escolar de principis dels anys cinquanta del segle XIX, publicat en Espanya.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Fets que esdevingueren, vinculats amb el present i que transmetem també al futur

General, , , ,

 

El 6 de desembre del 2021, un poc abans de llegir part del llibret en què figura unes línies sobre com veia l’àvia Damiana, de la cultura colla, l’educació (en aquest cas, la instrucció), en les escoles estatals, em passà pel cap, com ja havia pensat la vespra, que, possiblement, seria molt interessant, per als  catalanoparlants, siguen del Poble que siguen, llegir el Decret de Nova Planta del 1707, el primer i el més sever, que afectà el Regne de València i el Regne d’Aragó i que reproduesc, tot seguit, a partir del text que figura en l’explanació de Pere Riutort:  

“Considerando haber perdido los reinos de Aragon y Valencia y todos sus habitadores, por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, así por mí como por los reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás reinos de mi corona, y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y Valencia, pues en la circunstancia de ser comprendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta monarquía, se añade ahora el de justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente  mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía, es la imposición y derogación de las leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar; aún sin los grandes y sobrados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia: He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mísmas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada, pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos castellanos motivos para que acrediten de nuevo los afectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los aragoneses y valencianos recíprocas e igualmente pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no están, en medio de la gran libertad de los fueros de que gozaban antes y ahora quedan abolidos.

En cuya consecuencia he resuelto que la audiencia de ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos cancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas reglas, leyes, prácticas, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción ni diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla; que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiese habido hasta aquí en consecuencia de las concordias ajustadas con la santa Sede Apostólica, en que no se debe variar; de cuya resolución he querido participar al Consejo, para que lo tenga entendido.

Buen Retiro, a 29 de Junio de 1707” (p. 189).

En relació amb pervivències matriarcals i també amb decrets com aquest (que podríem ampliar amb molts més i que, la gran majoria de les escoles valencianes, catalanes, balears, etc., podem intuir, i molt bé, que no ensenyen a hores d’ara) direm que, el 3 de desembre del 2021 posí un post sobre si “els pares faciliten als fills el dret a decidir”. ¿Quantes respostes hi hagué i en línia amb lo que demanàvem? Ací ho tenim. En el grup “Dialectes”, eixe dia, Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “Sí” i, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també el 3 de desembre del 2021, ens plasmaren una, ara, per part de Cristina Albert: “La meva àvia paterna, nascuda bastant a finals del segle XIX, era una persona molt respectuosa que va deixar elegir el futur de cada fill. Això va ser tant abans com després de quedar vídua. Tristament, sobretot, una filla seduïda per la ideologia feixista hi va imposar el seu criteri dictatorial”.

Tocant el segon comentari, direm que, en moltes rondalles i en molts escrits, quan parlen sobre les relacions entre pares i fills, o bé entre les dones com a educadores, quasi sempre, són de diàleg, obertes. ¿De veres no té res a veure aquest decret, i normatives posteriors, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana, tal i com perviu ara? Si que hi té relació. I, per mitjà d’Internet, com també de les vivències i dels sabers que hom adquireix i comparteix, fem possible que, com l’àvia Damiana, sapiguem distingir lo que pertany a la cultura nostrada,i lo que té el seu vincle amb la castellana, o bé amb altres. I, més encara, que la nostra cultura té molts punts en comú, molts, amb la de molts Pobles matriarcals de la península ibèrica i… del món i tot.

Per tant, quan algú ens comente que “Això és casualitat”,  com ara, que, en una rondalla de fa més de cent anys, un príncep (o un rei) diga que la seua dona ha de ser ben tractada per la Cort, no és ni casualitat, ni natural i cal pensar que té un per què. I el motiu n’és manifest: pertanyem a una cultura matriarcalista. I el del comentari que ens fan, com deia Pere Riutort (1935-2021): “Són tres-cents anys…”. Per això, és tan important informar-nos més sobre el passat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de l’autor (i amic) del llibret sobre l’àvia Damiana i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota:

Confirmat:

Ahir, de vesprada, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i em dificultà la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil. Era el dia de la “Constitución española”.

Fins i tot, un poc abans de signar aquest apartat de l’entrada, que són les 11h40 del matí del 7 de desembre del 2021, en el rellotge que hi ha en la taula d’estudi des d’on escric, tampoc no puc fer-ho per mitjà del telèfon mòbil, però sí des de l’ordinador portàtil amb què plasme aquestes línies, amb molta facillitat.

Una vegada més, vivim en una democràcia formal, i molt formal.

Lluis Barberà i Guillem

L’educació matriarcal: pares que permeten que els fills trien el seu futur

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal, en aquest cas, en la manera tan oberta amb què la mare (una pastora que ha adoptat tres xiquets que el seu marit havia trobat dins d’una caixeta que circulava per un riu) es relaciona amb els al·lots, és “S’aucellet de ses set llengües”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIV. Així, podem llegir:

“Aquells [al·lots] acudiren a sa que creien sa mare i li diuen:

-Ens diuen bords es tres petits! Com és això?

Sa pastora[1] romp en plors i els diu:

-Fills meus. Molt de greu em sap haver-vos-ho de dir! No sou nostres! Sou fills de rei…! Vos trobàrem dins una caixeta que es riu duia, no sabem d’on!

-Si no som d’ací -diuen ells-, si som fills de rei, ses nostres feines són cap a cercar a on és ca nostra.

Sa pastora crida es pastor[2], que encara conservava aquell sarronet de dobles de vint que trobà dins sa caixeta amb sos tres bessonets, i els ho donen, tot dient:

-Jau, això és vostre. Si voleu estar ací, no vos n’aneu; si estau resolts a fer sa vostra via, que Déu vos guard de perill i que aviat pugueu trobar es qui vos posaren en el món!

Es tres bessonets, plorant, s’acomiadaren[3] d’aquella bona gent i, amb es sarronet ben amagat, ja foren partits des d’allà” (p. 37).

I, molt prompte, troben la ciutat del rei (p. 37) i, al capdavall de la rondalla, els seus pares.

Resulta molt fàcil relacionar aquest paràgraf, com ara, amb comentaris relatius a com moltes dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si havien nat a primeries del segle XX o, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX i que eren catalanoparlants, tractaven el seu marit, com els tractava ell, i, com ara, un comentari que plasmà Cristina Pons Claros, de Sueca (la Ribera Baixa), en el meu mur, el 5 de desembre del 2021, en què deia “Tinc 72 anys, la foto és dels meus pares. Jo no he conegut, en la meua família, una dona sotmesa a un home. Sempre s’han fet les coses estant d’acord els dos” o, com ara, unes paraules de Sebastià Bennàssar, en l’article “La identitat reeixida: tot un clam”, que figura en el mur de Bartomeu Mestre (29 de gener del 2012), quan diu “Idò bé, comencem per demanar que a partir d’ara ningú no continui[4]creant ignorants. Que tots, sense excepció, facem el necessari per recuperar la història i la cultura del nostre país. La nostra cultura. I per ventura arribarà un dia que ens estimarem.

I no estam parlant de nacionalismes. Estam parlant de normalitat. Tan important és conèixer les tres muntanyes més altres de l’estat espanyol (Teide, Aneto, Mulhacen), com les tres més altes de Mallorca (Puig Major, Massanella, Tomir)”, ja que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com acció de Poble com a tal” (p. 5).

I, en aquest sentit, el fet que els pares permeten que els fills decidesquen el seu futur (els dels jóvens) i, això sí, amb el mateix esperit que es plasma en el paràgraf, em recorden unes paraules que, de manera oberta i suau, em digué, ma mare, a primeries de juny del 2014, quan jo vivia, com a llogater, en una casa seua: “Podries comprar-te una casa”. Parlar així és més acollidor, crea més vincles i afavoreix que una persona actue amb sensibilitat pels altres i per lo que passa pel món. Unes hores després, li responguí obertament.

Així, parlem d’una educació, la matriarcal, que convé comentar i transmetre, no sols a les generacions del futur, sinó a les persones que, a hores d’ara, viuen com a forjadores d’empatia i tot.

Agraesc els comentaris en relació amb aquest punt, la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] La mare que els adoptà junt amb el seu marit.

[2] El marit de la pastora.

[3] En l’original, “Se despediren”.

[4] Literalment.

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, com en moltes cultures matriarcals

General, , ,

 

El 4 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí la frase “La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, que, en novembre del 2020, m’havia escrit un amic i, a més, “¿Com era la manera de governar de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies. En el cas dels meus avis materns, la dona actuava com indica l’amic”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de desembre del 2021, ens plasmaren “A la cultura catalana, també” (Montserrat Carulla Paüls), a qui comentí “Si. I en la balear”; “La meva mare sempre va manar en les decisions quotidianes i familiars. Al meu pare, ja li anava bé. Deia ‘Això és cosa de dones’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “A casa, sempre així. Manresa” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Tant a casa dels avis com a la dels pares, també era així” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Teresa Isabel Reig plasmà “Clarament”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “Les nostres mares, no totes, és clar, manaven a casa, però amb molta mà esquerra. Semblava que qui ho decidia tot era l’home, però, en veritat, era la dona, que feia la seva voluntat” (Joaquina Viñals).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de desembre del 2021, ens escrigueren “Lluís. Permet-me aquest comentari. El matriarcat ha servit per dur endavant la família des dels principis del temps. Basta que vegis com funcionen encara les primitives societats matriarcals, encara que la majoria ja han fet el pas cap a l’avunculat[1].

En canvi, quan els pares dominaren, la situació va canviar cap a la imposició, o sigui, cap a la manca de respecte” (Caterina Albert), a qui, immediatament, comentí “La cultura vinculada amb la llengua catalana, matriarcal, té molts punts en comú amb moltes cultures matriarcals del món. I això es plasma tant amb les semblances en moltes rondalles de fa més de cent anys com també en molts comentaris de persones que ara viuen”; “Es padrins tenien barca. Ell comandava damunt la mar, sa patrona (sa padrina), a més de vendre es peix, comandava a terra i a casa. Això sí, sense fer-ho coneixedor” (Eloína Sánchez Peña).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 4 de desembre del 2021, Charpes Matalas Sunyer, ens escrigué “Mira, a mi, m’ho va explicar la Curra”: “El seu marit, pare dels seus fills, estava a la cúspide de la seua trajectòria professional com a pilot d’una categoria de moto GP o per aquí anava la història.

El cas és que tot anava bé i, de sobte, va aparèixer la secre-guays-molona que, a poc a poc, anava guanyant terreny. La Curra va pensar (això em va explicar) que, si esta tonta joveneta es pensava que podia mamonejar a l’home que ella que pum, que ella que pam. Que s’envalentona la Curra, i va a buscar la xica 10 i li va dir:

‘-Mira, maca, aquí la cosa va de mamona a mamona. Així que t’explico que, aquí, la que mamoneja sóc jo’.

Ah, codony. La xica va anar a queixar-se a l’home en qüestió, i l’home li va dir:

‘Ufff, tu no saps lo mamona que és la meua dona. Sí t’ha dit la veritat. Aquí, la que mamoneja és ella’.

I, si us sóc franca, confesso que la Curra és de la Fatarella, però mereix menció d’honor entre les dones de la Cava.
(…) a les Terres de l’Ebre, les que ‘mamonegem’ som nosaltres”.

Ma mare, m’ha dit, en distintes ocasions, que la meua àvia materna era qui manava, sense que això suposàs cap menyspreu cap a l’home i que, en eixe sentit, no hi ha res a entendre com a fals, sinó que era així. Per això, el 17 de setembre del 2021, em comentà “Mon pare no tenia per què inventar-se res. Ho afirmava. Estava d’acord”. En aquest sentit, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), i, en això, coincidesc totalment amb ell, “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, (…) vaja sempre pel davant” (p. 4).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] L’oncle matern. El 5 de desembre del 2021, en VIquipèdia, en relació amb aquest mot, poguérem llegir “és una relació social mantinguda entre el germà d’una dona i el[s] fills o filles d’aquesta, on l’oncle ocupa un lloc de privilegi en el sistema de parentiu o de criança dels nebots, relació típica de les societats basades en el parentiu per línia materna”.

“Les àvies dirigien i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig) en Nadal

General, , , , ,

 

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

El dia de matines, sa tradició de sopar xocolata, diria que és es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”. Tot seguit, Miquel Mesquida, en relació amb el comentari de Magda Psicoeducatiu, plasma “Així ho fèiem, també nosaltres. El dia de Nadal dinàvem amb la família del meu pare (els seus pares i germans) i, la segona festa, l’endemà, amb la família de la meva mare (els seus pares i germans).

El mateix fèiem per Pasqua. Dinàvem amb la família paterna i, l’endemà, amb la família materna. A Mallorca”. Unes altres respostes foren “Bé, en certa manera, en Lluís té raó! Potser no com a tradició escrita, sinó com a costum!

Parlaré en nom dels germans, doncs ni tinc parella, ni estic casat. Els germans venen a casa per Nadal i, a Sant Esteve, van a casa dels sogres. La resta de dies festius és opcional!!

Cap d’Any i Reis. Cap d’Any, potser, amb coneguts /amics. I dia de Reis,… doncs a passar per totes les cases!!

Malgrat tot, potser, per tradició,… qui va primer a casa de qui? Parlant, és clar: de nois i noies! A casa, som tres noies i dos nois, i les parelles de les noies sempre han vingut a casa per Nadal! Dubto molt que es tracti d’un fet d’hereus! En el cas, prou clar, que els pares tinguessin un fill únic!! ” (Joan Espinosa Vendrell), “A casa, per Nadal, cada ovella, al seu corral! Al matí, a casa els avis paterns, ens trobàvem oncles i cosins, però, dinar, a casa.

Sant Esteve, a casa, les cinc ties solteres per part de mare. No he conegut els avis materns” (Marta Valls Tomàs), “A Almussafes, abans, tampoc celebràvem la Nit de Nadal… El dia de Nadal i el segon dia (sant Esteve), sí…. i molt. Una dia, amb els pares i, altre, amb els sogres. Però, ara, ja no tant. Ara més Nit de Nadal i dia de Nadal” (Espe Carbonell), “Nosaltres alternàvem un any a casa els pares d’un, i Sant Esteve, a casa dels altres. Ara que ja són grans i falten els avis, venen les àvies a casa” (Rita Carbó Serra), “A Eivissa, el dia 26 de desembre s’anomena ‘sa mitjana festa de Nadal’” (M Rosa Ribas), “A Catalunya, és festiu. Crec que cadascú segons la família i les possibilitats que té. Normalment, el Nadal es fa en la casa familiar d’uns i, Sant Esteve, a l’altra. La Nit de Nadal, normalment, a casa. I arreu, es té un tió que s’ha d’alimentar i es fa cagar” (Àngels MV), “A ca ma auela, a Benassal, Alt Maestrat, província de Castelló, sempre feien festa per Nadal i també per Nadalet, que és com allí es diu el dia Sant Esteve.

Ho feien tot allí perquè ma mare era òrfena de mare i m’auelo matern vivia amb nosaltres” (Jose Luis Fuentes Tena), “Nosaltres, sempre ho vam alternar: un any, Nadal a casa els sogres i Sant Esteve a casa els meus pares; l’any següent, a l’inrevés i, així, any rere any” (Nüria Prades Sancho), a qui Mercè Martin Flagueras li respon “Nosaltres, també”. També ens plasmaren “Sí, però també ve, de que Sant Esteve és el patró de molts oficis i, entre una cosa i altra, doncs ho van posar festiu.

A Catalunya, no es celebra la Nit de Nadal; només un sopar, i els creients anaven a la missa del gall. Amb l’arribada de la immigració dels anys 50, 60 i 70, de persones vingudes d’arreu d’Espanya, ells ho celebren i, en conseqüència, les families ‘mixtes’també. Però els catalans no acostumen a celebrar-lo” (Angels Moran Navarro), “A casa meua, Nadal com també la Pasqua, eren tres dies: primer, segon i tercer dia de Nadal i, aquests dies acostumaven a visitar els familiars i recollir les estrenes” (Manel Martí).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 de desembre del 2021, les respostes foren “A Catalunya, totes les Pasqües eren dos dies de festa… i varen traure el dilluns de Pasqua de Pentecosta. Ara queda Nadal i la Pasqua de Resurrecció i, a Flix, sempre s’ha dit ‘segon dia de Nadal’, no Sant Esteve” (Joan P. Margalef Segura), “Nosaltres, el primer dia de Nadal, en casa dels pares de ma mare; el segon, en els del pare.

Recorde que era l’única vegada a l’any que podia vore a ma tia els meus cosins (vivien a un altre poble) i com no!!!, les ‘estrenes’. Ara, això de besar la mà,… no m’agradava gens” (Paqui Mas), a qui demaní a qui es besava la mà, “per si solia ser home, o bé dona”. Paqui Mas em respongué “El padrí i la padrina de bateig”. Quan comentí a ma mare, el 2 de desembre del 2021, el tema de besar la mà amb motiu de les festes de Nadal, em digué “Sí. Amb nosaltres, sí que ho han fet; però nosaltres, no amb els fills”. Igualment, vaig adduir a ma mare que, una vegada, cap al 2013, una dona d’uns seixanta anys em besà la mà dreta,, que em vaig sentir incòmode, i que, quan, un poc després, ho comentí amb un home que és psicòleg, em digué “Això és una manera de reconéixer [ella] la teua autoritat moral”. Uns altres comentaris, a banda dels que parlaven, com ara, sobre el dia de Nadal i el Nadalet (que n’hem trobat, per exemple, en relació amb les comarques valencianes del Maestrat), foren “Jo, el que recorde era el dina amb tota la família materna: tios, ties, cosines, cosins, pare, mare, germans. El dia 25 anàvem a dina amb la família paterna, però estava bé, però érem menys gent” (Juan Galan), “Nadal, segon i tercer dia. Ja no és festa el segon, però celebrem igual.

Les àvies, sempre les he conegut a ma casa: dirigien sentades, i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig), “El primer dia anàvem a cals uelos paterns i, el segon, als materns” (Belinda Justblasco), “Tinc 53 anys i recorde que la Nit de Nadal no es solia fer gran cosa. El dia 25 anàvem a ca ma auela i passàvem el dia allí, i dinàvem putxero, i la família, junta, fins a després de sopar. I, a l’endemà, es feia el que déiem el segon dia de Nadal. Un costum que s’ha perdut” (Bernat Sanfelix Cazorla), “A Castell de Castells, abans, la Nit de Nadal era per sopar amb els amiguets i, el dia de Nadal, amb la família. També hi havia segon dia, si tenies més família a prop” (Juan Manuel Reig Valero).

En la meua família, la Nit de Nadal ens aplegàvem en cals meus avis materns, després, solíem fer una festa en Nadal en què, entre altres coses, ens repartien les estrenes i ens felicitàvem i, en un altre dia de les festes de Nadal, es feia la reunió per la banda de mon pare.

Agraesc a les persones que han col·laborat en relació amb aquest punt (que n’han sigut moltes), a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Ella era la que organitzava”, el matriarcalisme en Nadal

General, , , , ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “En el meu cas, quan era petit, tota la família s’aplegava a casa els avis paterns (els materns havien mort abans de la guerra) i allà celebràvem Nadal i Sant Esteve.

Com que no érem família religiosa, no anàvem ni a la missa de gall, ni res semblant, però es mantenia la tradició del pessebre, fer cagar el tió. I la meva cosina i jo (els únics nascuts en aquells anys, ja que, després, va venir la cosina petita i la meva germana) recitàvem una ‘dècima’[1], esperant la propina que no era més de cinc pessetes i que, de manera misteriosa, anaven a parar a la guardiola…

Cantàvem nadales i, per la tarda, venien altres parents o veïns de l’escala.

Els avis eren l’element aglutinador i, quan va morir l’àvia -jo tenia cinc anys-, la festa va anar passant cada any a una casa diferent: la dels meus pares, els tiets i altres tiets ja més llunyans, sempre tots junts” (Francesc Castellano), “Jo et puc dir que, quan era petit, el Nadal el passàvem amb els pares i els avis paterns, però Sant Esteve anàvem a casa els avis materns[2] a menjar canelons que feia l’àvia materna, que t’hi podies xuplar els dits.

Jo crec que es passava una setmana cuinant per fer menjar per tota la família…!![3]

Allò sí que eren canelons dels bons…!!” (Enric Llubes Rius), “Es feia en dos dies perquè la família que anava a casa els pares o l’hereu reposés i, un cop l’àpat de Sant Esteve, tornar a casa. Déu me’n guard, perdre la missa del gall i Sant Esteve!!!” Llavors, jo plego” (Joan Claparols Vilamanyà), “En el meu cas, a casa dels pares. La meva àvia paterna vivia amb ells” (Anna Roca), “A Catalunya, s’ha conservat el dia de Sant Esteve perquè lo que sobra del rostit de Nadal és per fer canelons” (Concepcion Coscojuelo), “De petita, a casa, érem molt catòlics, no fèiem cagar el tió. Ma mare deia que no li agradava, però teníem regals sota el pessebre, les postals de Nadal fetes per la meva germana i jo, fèiem arbre de Nadal, fèiem Reis, missa de gall. Però va ser, de més gran, que hi anava jo, pastorets, fira de Santa Llúcia… Anàvem a veure els tiets de Breda[4], a l’avi, a l’oncle de la meva mare, també. La meva tieta venia de París, a vegades…

Ens reuníem família i amics…  Cantàvem nadales i recitàvem poemes perquè ens donessin un dur. Sempre escudella, per Nadal, i canelons, per Sant Esteve. I, el dia de Reis, el tortell. Per Cap d’Any, estrenàvem mitjons i preníem el raïm (de molt petita, jo, no) i anàvem a la cavalcada, per Reis.

Uns Nadals a tope. Heheheh. Em barallava per fer córrer els Reis al pessebre amb la meva germana” (Roser Puig Volart), “Nosaltres teníem un negoci d’hostaleria i el dia de Nadal venia tota la família. Fèiem cagar el tió, amb les cosinetes: cagava per tothom, no faltava un detallet per tots els familiars i els treballadors.

Anàvem a la missa de gall mudats.

La nit de Cap d’Any ho celebràvem amb molta gent: clients i amics que venien després de sopar a casa seva, i menjàvem els raïms i neules, torrons, coca i cava.

L’1 de gener només la família i, pel Reis, un altre dinar multitudinari.

Eren unes festes molt actives.

Tot el local guarnit. Amb el meu avi, fèiem el pessebre, un arbre de Nadal gran I, tots els matins, nadales a la ràdio” (Ana Maria Soteras Manchon), a qui demaní “¿Quin paper hi tenia l’àvia (o padrina)? Gràcies” , a què Ana Maria Soteras em respongué un comentari interessant: “Jo només tenia àvia paterna, que vivia a Barcelona i venia per les festes senyalades.

El seu marit, el meu avi, que vivia a Blanes amb nosaltres, era el que cuinava i la meva mare també ajudava. Ella era la que organitzava tota la intendència.

Eren dies de molta feina i tots ajudàvem. Però el cuiner era l’avi Pepito”.

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Manresa, dinem , per Nadal (no fem sopar), a casa dels pares de l’home o de la dona i, el dinar de Sant Esteve, a casa dels altres” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Mai he sentit que Sant Esteve tingui que veure en celebrar amb la família materna el Nadal. Nosaltres, per Nadal, sempre ens hem ajuntat i tant ens dona que sigui a casa de l’àvia materna o paterna.

Per Nadal, sempre ens hem ajuntat tots, tant família materna com paterna.

La mare del meu pare sempre venia per Sant Esteve a dinar a casa, perquè, per Nadal, anava amb la resta de fills a dinar a un restaurant.

I, un cop tens parella, un any vas a una cas d’un i, l’altre, a casa de l’altre, i mai hem celebrat la Nit Bona[5]” (Montse Masferrer Perez), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Com a casa”, “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

Es dia de matines, sa tradició de sopar de xocolata, diria que es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”.  

Finalment, un article interessant  que trobí anit en Internet, “La isla de las mujeres”, en què podem veure moltes semblances amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: https://www.africaye.org/la-isla-de-las-mujeres.

Agraesc els comentaris de les persones esmentades, la participació (alta) en aquest punt relacionat amb la dona en la família catalanoparlant, a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:

[1] Estrofa de deu versos de deu síl·labes.

[2] Hi haurà distintes persones que escriuran que, el dia de Nadal, es reunien en la casa dels avis paterns i que, l’endemà, festivitat de Sant Esteve, també coneguda com segon dia de Nadal o, com ara, com “Nadalet”, com ens indicaren algunes persones, ho feien en cals avis materns. De totes maneres, en veurem en què, el primer aplec d’aquests dos dies té lloc en la casa dels padrins per part de mare, en línia amb el comentari que em feu ma mare (i a eixe fet que jo recordava molt bé).

[3] En aquest comentari, es plasma el paper de la dona com a organitzadora.

[4] Població catalana de la comarca de la Selva.

[5] Forma acastellanada de “Noche Buena” i aliena a la tradició catalanoparlant de dir “Nit de Nadal”.

“Primera, que estava ma mare” (ma mare), el matriarcalisme en Nadal

General, , , , ,

 

El 10 de novembre del 2018, durant una visita dels meus pares a ma casa, els demaní sobre el paper de la dona en la parella, en les famílies valencianoparlants. Mon pare, en relació amb una dona de Benirredrà (la Safor), em digué “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. En línia amb aquestes paraules de mon pare, el  1r de desembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook un post en què deia “S’acosta Nadal i, com molts sabeu, en Catalunya, encara és costum fer festa el dia de Nadal (25 de desembre) i l’endemà, dia de Sant Esteve. En distintes fonts, hem vist que s’associava amb una pervivència matriarcal: de celebrar, com en Pasqua, primerament, la festa, en casa de la dona i, després, en la de l’home[1].

En el País Valencià, la segona festa (Sant Esteve) fou eliminada com a dia festiu en els anys noranta del segle XX i, en les Illes Balears, fa pocs anys.

¿Com celebraven aquestes festes, bé les vostres àvies, bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Elles, ¿afavorien l’esperit comunitari? ¿Quins són els millors records que en teniu? Gràcies.

Personalment, recorde que, quan vivien els meus dos avis (només tingui una àvia, la materna), primerament, la festa es feia en cals avis materns i, en acabant, en cal meu avi patern, tot i que el primer vivia en un poble veí, on ara residesc, Alaquàs (l’Horta de València)”.

Començarem dient que el 1r de desembre del 2021 ho comentí a ma mare i que ella em digué una frase que em semblà molt significativa: “Primera, que estava ma mare” (sic). Açò fou lo primer que em comentà relatiu a si la primera festa familiar de Nadal, en forma d’aplec, tenia lloc en cals avis materns o en cals avis paterns. Al moment, m’afegí que, encara ho afavoria més el fet que “el matrimoni estava complet”, ja que els dos pares de ma mare vivien. En relació amb l’esperit comunitari, em comentà que son pare, mentres es preparava el sopar de Nadal, hi prenia part i, així, deia a la seua dona (a la meua àvia materna): “Ai, doncs, jo t’ajudaré”.

En el meu mur, el 1r de desembre del 2021, em comentaren “Només tinc records de les celebracions nadalenques a casa de la meva mare, on vivíem. Els avis paterns no els recordo, van morir quan encara no havia complert un any.

Això sí, les vivències que tinc d’aquelles festes són molt intenses. A casa meva, ens ajuntàvem molta gent i hi havia molta gatzara i festa. Fèiem cagar el tió i, després, ja esperaven els Reis, que, si ens portàvem bé, eren molt esplèndids.

Aquestes festes sempre les vam compartir amb els cosins de part de la mare, que, realment, manava molt i tothom havia de fer el que ella ordenava” (Monsterrat Bosch Angles). Al llarg del 1r de desembre del 2021, veiérem alguns comentaris en què es plasmava que, fins i tot, en la festa de Nadal i en la del segon dia de Nadal (festivitat de Sant Esteve), el paper de la dona és molt important i que el matriarcalisme perviu. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, agraesc a ma mare, el detall que ha tingut de dir-me que estava oberta a parlar-me de tot lo que jo li preguntàs en relació amb el treball, àdhuc, encara que, en acabant, jo garbellàs el contingut inicial.

Finalment, dir-vos que la informació que em passeu i que va en línia amb els objectius, considere que no pot caure en sac foradat i que, a banda, cal fer-la accessible.

 

Nota: [1] Si més no, la de celebrar-lo com una festa en què home i dona reben un tracte molt igualitari. La primera font fou un article de Bartomeu Mestre (que llisquí a primeries del 2018) i accessible en Internet.

Vivències que també perduren, esperit comunitari i persones molt obertes

General, , ,

 

En relació amb les paraules de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, on només posí la frase de ma mare, em comentaren “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[1] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).

En uns quants grups, on, a més, els demaní “¿Què opineu? Gràcies”, ens feren comentaris en línia amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes”, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon, ens escrigué “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, ens escrigueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens plasmaren “D’acord, i afegiria ‘La vida, sobretot, son vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li escriguí “També”, en la mateixa línia que, ma mare, l’endemà, quan li llisquí els comentaris que ací esmentem. Carme Burg també afegí  (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”. Uns altres comentaris: “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).

També vinculat amb aquest tema de les vivències, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb  els cantons ja en forma de corva (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, escriguí: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:

1) Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[2].

2) Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.

3) Educació no formal: museus, xarrades, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.

4) Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”. 

Al meu coneixement, en les cultures matriarcals, si bé les vivències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organitzacíó molt més oberta que en l’educació formal, educació a què preferesc qualificar d’“instrucció”), sí que podem dir que s’educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen l’esperit comunitari.

L’educació plasmada en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (la relació entre els pares i els fills; fins i tot, educació a l’aire lliure, això és, en vincle amb la natura) no és pura casualitat…, perquè, com ara, també té lloc en altres cultures matriarcals del món sobre les quals hem pogut llegir en altres fonts, per exemple, relatives a lo que es sol considerar pobles indígenes. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que també participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Ací “rai!” podria equivaler a “millor encara!”.

[2] Com comentí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts sentits, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura, com ara, mitjançant unes classes en què les taules estan organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, col·laboració, obertura, esperit d’equip) o bé de barca, igualment, oberta.

El dibuix que veieu, el fiu el 30 de novembre del 2021 amb intenció de plasmar-lo en Internet.

 

 

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, algunes respostes foren “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, (…) nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu tio” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, també ens plasmaren “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer però l’he estimada sempre” (Carme Andreu).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Morí als 85 anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar res, ja que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó  al meu germà, que tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins als quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi tots els comentaris que veiem ací, llisquí a ma mare, la gran majoria dels que m’havien plasmat des de la vesprada del 28 de novembre en avant i li comentí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la pregunta, molt oberta, obria la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics, d’associacions de dones, en sindicats, en la televisió, etc., la gran majoria dels que m’havien plasmat estaven, més bé (i de bon tros), vinculats a lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, em comentà. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret a votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics, o bé en els sindicats, etc..

I, a més, li diguí un fet que pot comprovar el lector i a què, igualment, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres de les rondalles mallorquines es pot parlar que contenen lo que ella diu violència de gènere (vegeu l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles'” , https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html). Només en tres. I és que, com també vaig afegir a ma mare, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona està ben tractada: i, així, concorden les rondalles (i, no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les arreplegades per Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell), lo que ens escriuen per Internet respecte a persones nascudes abans de 1920, i comentaris orals.

I, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria respecte al total de narracions sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura vinculada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcal i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja politics que trien viure en línia amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro”, són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt obert, que promoga la participació, la creativitat, el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que afavoresca l’esperit comunitari.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que duen els calçons, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt peruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres… dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren “La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps (…). Vídua i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les que ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, ens plasmaren “Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, inclús ja jubilades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,… i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.

Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.

Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, quedà en cadira de rodes.

Ajudà a sa filla a tenir tres fills.

Mai la vaig sentir dir que estigués cansada. Mai la vaig sentir queixar-se.

Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.

De viuda, sempre viatjava i creuava mitja Palma a peu i tota sola, per anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.

Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez). 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també la de ma mare (qui, en una conversa del 27 de novembre del 2021, quan li llisquí els comentaris que m’havien plasmat fins aleshores, en relació amb el terme “pencaire”, em digué “Com la majoria d’eixa època”), a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.