El 24 d’abril del 2022 vingueren els meus pares a ma casa i, molt prompte, ma mare tragué el tema de la paraula “llauro”, sobretot, amb el seu ús (majoritàriament, pejoratiu) per a indicar lo vinculat amb el camp: des del parlar valencià “de poble”, fins a l’home de camp i d’idees desfasades,… i consultàrem el DCVB.
Tot seguit, comentí el meu punt de vista i, tant a ella com a mon pare, els diguí que considerava que aquesta paraula havia de formar part dels diccionaris: principalment, perquè els diccionaris plasmen el vocabulari que s’utilitza en una llengua, llevat de si, com és el cas del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, igualment, fan una recopilació del saber popular, de costums, de tradicions, de festes, de mitologia, de refranys i expressions populars, etc.. I els vaig afegir que ho defenia de la mateixa manera que, en el treball sobre el matriarcalisme, no deixe fora molts punts de vista amb què no em case però que, si els addueixes, fan que es reflectesca una visió més àmplia del treball.
A banda, sabem que el tema de la paraula “llauro” i del seu ús despectiu (en Catalunya, per exemple, com es pot veure en articles en la premsa catalana i que figuren en Internet, ocorre amb el mot “pagès”), ni és puntual, ni és una cosa d’ara, ni dels darrers anys. I, més encara: si consultem el llibre “El Comú Català. La història dels que no surten a la història”, escrit per David Algarra en el 2015, veiem que, per exemple, en Catalunya, els il·lustrats, és a dir, els impulsors d’aquell intent de “culturització” per part dels qui es consideraven una mena de portadors del saber que calia conéixer i de la raó (i, a més, molt a favor d’aquella frase paternalista que digué un emperador i dèspota del segle XVIII, “Tot per al poble, però sense el poble”), ja feien ús de mots semblants i abraçaven aquella visió de l’educació patriarcal: la instrucció.
Aquesta instrucció té molt a veure amb el pas del feudalisme i de l’emfiteusi al capitalisme i es pretenia que fos pública, adoctrinadora i relacionada amb les idees il·lustrades dels segles XVIII i XIX, les quals estan ben plasmades, com ara, en el llibre “El Comú Català. La història dels que no surten a la història”, de David Algarra, i encara perviuen (i amb força) quan es parla de la introducció de lo que, eufemísticament, es diu “educació escolar”, “ensenyament obligatori”, “sistema educatiu”, en lloc d'”instrucció per a infants i adolescents”, “instrucció obligatòria” i, com ara, “sistema d’adoctrinament educatiu”..., fins i tot, per part de partits polítics com Izquierda Unida. La primera foto és de la pàgina 205 de l’obra esmentada.
En aquesta pàgina, podem llegir que els camperols “eren tractats ‘de ruchs’ i de ‘parrachs’, és a dir, d’ignorants i pobres” (p. 205), llauradors, pagesos, hortolans, etc., que, com es publicà en un article del periòdic “La Corona de Aragón”, el 4 de juliol de 1855 (i que figura en la p. 207 del llibre de David Algarra), s’entenia que s’havien d’adaptar a un sistema que tractava de promocionar les idees del despotisme (això és, de l’absolutisme) “en nombre de la libertad, en nombre del orden, en nombre de las familias, en nombre de la pública tranquilidad” i, així, en línia amb lo patriarcal. Per tant, un article escrit dos anys abans de la “Ley de Instrucción Pública” (que estigué en vigor entre 1857 i 1970) i molt d’acord amb unes paraules que, en 1820, com reflecteix David Algarra, escrigué el batle de Lleida, Domingo Marañosa, al cap polític: “Esta ciudad se compone casi toda de gente de campo y de muy poca o de ninguna educación. Apenas hay comercio e industria que obligue a la gente a viajes que ilustre” (p. 173) i, per tant, calia que “el común de labradores y artesanos que son capaces de alguna instrucción y discurso puede afirmarse que se van aficionando al nuevo sistema, y entrando en esperanzas que harían sostenerlo” (p. 173).
Com que tens “mamades ” aquestes idees i informacions històriques (i molt silenciades per la instrucció actual i per la d’altres temps, perquè qui paga els mestres públics és… l’Estat), quan ma mare deia que els llauradors sabien l’hora (per mitjà del sol), que recorrien a les herbes com a remeis, que sabien molt d’altres temes i que això els proporcionava una altra saviesa, els comentí que els il·lustrats (i els qui aprovaven el seu punt de vista) tractaven de tombar tota eixa cosmovisió (i eixa manera de viure), la qual, en el cas dels llauradors valencians, catalans, balears, etc. catalanoparlants,… a banda, era (i és) de línia matriarcal.
A més a més, els vaig adduir que eixe sistema d’instrucció era adoctrinament i que, de fet, anava més lluny que el que havia fet l’Església. Així, en “El Comú Català”, llegim que el pedagog lliberal Antonio Gil de Zárate plasmà “Porque, digámoslo de una vez, la cuestión de la enseñanza es cuestión de poder; el que enseña, domina, puesto que enseñar es formar hombres, y hombres amoldados a las miras del que los adoctrina. Entregar la enseñanza al clero, es querer que se formen hombres para el clero y no para el Estado; […] es trasladar el poder de donde debe estar a quien por su misión misma tiene que ser ajeno a todo poder, a todo dominio; es en suma, hacer soberano al que no debe serlo” (nota 8, p. 199).
Per això, en primer lloc, estic a favor que qualsevol diccionari general (o més ampli) en llengua catalana, incloga la paraula “llauro”, per a que l’aprenent puga accedir a més vocabulari. En segon lloc, aprove que es pose com a entrada inicial la definició en què es tracte sobre el seu ús pejoratiu. I, en tercer lloc, visc i actue en pro de tot lo que té relació amb el matriarcalisme i, en eixe sentit, la figura (i ben tractada) del llaurador (com també la del jardiner) n’és una part més i molt important, i no perquè ara siga una moda, ni perquè això faça més de nou, més modern, més “in”, més cosmopolita, més d’alta categoria, etc., sinó perquè és u dels trets vinculats amb les cultures matriarcalistes i, a banda, estan molt plasmades en moltes rondalles de fa més de cent anys i tot en llengua catalana.
I, òbviament, no signaria cap proposta de ningú, ni de cap sindicat de llauradors, de pagesos, etc. que estigués a favor d’una mena d’orgull camperol, tot i que, per una altra banda, es queixassen de temes com el de la paraula “llauro”. Conec persones vinculades amb el camp i, com un oncle meu (1935-2011) que ho feu des dels dotze anys fins al 2011 i molt col·laborador i un tros de pa, els he vists com persones planes, molt obertes, receptives, molt relacionats amb la terra i, igualment, acollidores de lo que pogués millorar la vida de la societat, no solament la seua.
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: Recordem que, com podem llegir en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”, de Josep Esplugues (capellà valencià del segle XVIII), “El segle XVIII assisteix a l’eliminació del valencià dels llibres sacramentals de les diòcesis valencianes com a conseqüència lògica del desinterès per la llengua i de la repressió lingüística soferta. En efecte, el català estigmatitzat com a signe d’incultura, de decadència i de rialla, associat a les capes populars i analfabetes, és bandejat de totes les preocupacions i usos seriosos dels estrats socials alts, incloent-hi l’eclesiàstic, els quals no solament el consideren peça arqueològica i instrument d’erudició llibresca, necessari per a conéixer l’antigor i explicar-se el món contemporani.
En canvi, i depenent de la voluntat personal de cada rector, es manté en llibres extrasacramentals: llibres de fàbrica, memòries, confraries, racionals,… durant part del segle XVIII i primeries del XIX, pel fet de tractar-se de llibres privats, espècie de recordatoris-registres per a ús intern dels rectors i parròquies, i no fiscalitzables pels visitadors pastorals.
El text que ara editem ací pertany a aquest tipus d’obres. L’edite (…) Perquè és (…) un bon exemple del que haguera pogut ser la inexistent prosa narrativa valenciana al segle XVIII” (pp. 9-10).
Tot seguit, algunes fotos del llibre.
Les dues que continuen corresponen al punt de vista d’un batle de Lleida, del primer quart del segle XIX.
I, ara, les del pedagog lliberal del segle XIX.
