“Les dues àvies eren molt discretes, no feien ostentació de res”, part de la sexualitat matriarcalista

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal i, igualment, relacionant-la amb les dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920, el 29 de juliol del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, (…) ¿eren discretes o feien ostentació? ¿Com ho manifestaven? Gràcies”. Al cap i a la fi, una visió matriarcalista de la sexualitat i, òbviament, de la vida, restaria molt lluny, com ara, de l’orgull de ser dona i s’acostaria molt més a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com “influència ‘estacionària’ i nucli social” (nota 9, p. 27) i recordaria eixe “Dionís (…) vitalista no-agressiu i envoltat de la seua Dona[1]” (p. 68), com en moltes rondalles en llengua catalana.

En el meu mur, el 29 de juliol del 2022, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué “L’àvia Maria (de Moià) era molt discreta i no feia ostentació de res. Casa seva eren pagesos benestants amb casa i terres pròpies i mossos que treballaven per ells. Un d’ells era molt jove, orfe i el van adoptar. La casa era ‘La Datzira’.

Fins i tot, tenien un professor que els feia classes a casa, perquè no haguessin d’anar a l’escola, al poble.

Realment, era tota una senyora, però sempre es relacionava amb tothom, sense problemes i sense presumir de res, al contrari.

A Moià, tenia moltes amistats i sempre la podies veure xerrar amb un o altre. Era molt estimada. Casa seva era de les poques cases que no tenien malnom”. Igualment, Àngel Blanch Picanyol ens posà una foto de la seua àvia Maria Rafart Queralt, del 1908, als díhuit anys i li responguí “Fa pinta de dona amb caràcter però no precipitada” i ens comentà “Molt caràcter i molt recta!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de juliol del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “Absolutament discretes, Lluís. Ara,… elles decidien, elles organitzaven les vides de les famílies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el mateix dia, Francesc Castellano plasmà “La meva àvia paterna era una dona molt discreta. Jo no la recordo amb més ‘joies’ que les arracades negres, d’atzabeja (clar, que tampoc tenien diners per a comprar-ne…). Fins i tot, la seva casa estava decorada de manera molt senzilla, sense quadres ni res, tan sols amb una magnífica làmpara al menjador, d’aquelles antigues amb penjolls de vidre”.

En uns missatges, el 29 de juliol del 2022 ens respongueren “L’única iaia que vaig conèixer era la mare del meu pare. Va morir quan jo tenia uns tres anys. Havia nascut a finals del segle XIX. Sí, per la meva mare, que fumava d’amagat. Crec que no feia ostentació de res” (Roser Puig Volart), a qui responguí “La meua àvia (1910), a qui coneguí fins al 2000, era una dona discreta i lo que solem dir senzilla”; “Les dues àvies eren molt discretes. Mai les vaig conèixer fent ostentació de res. Això, que una s’ho haguera pogut permetre, ja que, després de la guerra civil espanyola, mai li va faltar el menjar: ni a ella, ni als fills/es” (Pepa Benavent Margarit), “Discreció i humilitat” (Josep Moll Giner), “No recordo que ni la mare, ni les àvies fessin mai ostentació. No hi havia gaire per fer-ne.

(La família de l’àvia paterna eren rics en terres, vivien dels cultius i dels animals, però l’àvia mai va demanar res, ni quan va faltar la mare, que va quedar tot pel germà gran, que era qui treballava la terra, segons els costums)

Tanmateix, l’àvia materna també havia sigut de casa bona, que deien, però, per la guerra, també ho va perdre tot.

Ambdues se’n van sortir amb esforç i empenta” (Rosa Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 29 de juliol del 2022, per telèfon, em comentà que les seues àvies eren “Molt discretes. Quan volien, molt ‘pilles’. Sí, això [= discreció] fa falta en la vida”. Cal dir que ma mare, el 16 de juliol del 2022 m’havia dit que la seua àvia paterna, Consuelo, qui, en paraules de ma mare, “Era un poc presumideta” (sic), amb uns noranta anys, “Ella era gran, d’eixes persones que farien goig de jóvens, de bona planta. [Jo] La llavava tota llavada [i l’àvia Consuelo deia] ‘Consuelo m’ha deixat tota llavada, com si fóra una combregadora’“. En aquest cas, és una mena d’agraïment i de destacar una part positiva de la persona, que no de fer ostentació.

Com pot copsar el lector, no cal abraçar els patrons masculins, com ara, el culte a l’expansionisme polític i militar, a l’esperit competitiu, a l’èxit, a l’honor, a la fama, a ocupar càrrecs públics que puguen fer que eixes dones isquen molt en els mitjans de comunicació social o, com ara, a la violència, per a portar una vida en què la dona estiga ben tractada… sexualment i tot,… que és com es sol viure en les cultures matriarcalistes, molt ben reflectit en molts comentaris i en moltes rondalles en llengua catalana. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, el terme apareix en castellà però en majúscula inicial: “la Mujer”.

Tot seguit, la foto de l’àvia d’Àngel Blanch Picanyol, de l’any 1918.

La sexualitat matriarcal, amb els peus en terra

General, , , , ,

 

L’11 de març del 2021, en la seua pàgina de Facebook “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú català”, on havíem entrat per curiositat per veure què havia escrit David Algarra, qui la porta, una persona molt oberta, em trobí amb un post en què, a més, figurava un vídeo sobre un llibre medieval, del segle XV, publicat, originàriament, en català i que, igualment, exposava una visió matriarcal de la sexualitat. Aquest fet feia possible que accedíssem a una part de la història que quasi mai havia eixit, ni havia sigut publicada i, així, hi havia continuïtat entre l’Edat Mitjana, la literatura eròtica del segle XVII (de què havíem llegit una obra), la literatura del mateix tipus (però del segle XIX i rossellonesa), el teatre matriarcalista i eròtic vinculat amb l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” i, sobretot, amb la música popular eròtica en llengua catalana que, no sols encara és viva, sinó que, a banda, figura en obres del segle XXI i que recullen la visió matriarcalista de la sexualitat, tan present en relació amb el català i, més encara, en la manera que tenen molts catalanoparlants de concebre la vida.

Aleshores, vaig saber que, en el segle XV, ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què David Algarra havia exposat un vídeo en la pàgina esmentada. Ell m’escrigué “Potser pel teu estudi t’aniria bé, per exemple, l’edició a càrrec d’Anna Alberni”, obra que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”, el qual, com podem llegir en  el llibre, “s’ha conservat en dos testimonis manuscrits copiats al segle XV” (p. 25).

A més, constituïa una obra molt oberta en el tema sexual i copsàrem que pagava la pena veure el vídeo “Speculum al foder, el olvidado Kamasutra catalán” (https://www.youtube.com/watch?V=eqRc448wkB4), publicat en “El blog de Ireneu: Memento Mori!”.

Cal dir que, moltes vegades, almenys, en el moment d’escriure aquestes línies, el 28 de juliol del 2022, ens trobem amb persones que tracten lo matriarcalista i la sexualitat des de la vessant del poder, del culte a la fama, a lo masculí, a la força, a la violència, a l’afirmació, etc., com es reflecteix en l’article “Sandra Barneda viatja a l’Empordà amb un llibre sobre el passat i la feminitat” (https://llegim.ara.cat/llegim/sandra-barneda-lemporda-passat-feminitat_1_1989951.html), publicat en el diari català “Ara” el 15 de novembre del 2014, quan l’escriptora i presentadora Sandra Barneda (nascuda en 1975) diu que “Les àvies formen un cercle màgic ancestral que les uneix emocionalment i que serveix l’autora per empènyer les dones lectores ‘a recuperar el seu poder i la seva essència femenina’”. Anem a pams: el poder agrada a lo patriarcal, fins i tot, en lo sexual.

Afegirem que, en l’article “Barneda retorna a l’Empordà en la seva segona novel·la, ‘La Terra de les Dones’” (https://www.diaridegirona.cat/cultura/2014/11/05/barneda-retorna-l-emporda-seva-49229708.html), publicat en el “Diari de Girona” en el 2014, veiem signes patriarcals: un personatge, Gala, “arriba des de Nova York a La Muga, un poble empordanès on havia nascut el seu pare, amb l’afany d’aconseguir ràpidament l’herència d’una tia àvia que desconeixia tenir i que l’ha deixat com a única hereva”. En una obra de línia matriarcalista, l’herència hauria sigut una part més de la visita a l’Empordà, no lo que la mou i, així, Gala no primaria el déu diners, tan vinculat amb el moviment il·lustrat. ¿El poder dels diners?, ¿el culte a la fama i a l’elitisme? Recordem que, més avant, llegim que, “En la novel·la fa així un gest de complicitat, va dir, a la dona ‘que recupera el seu poder, la seva essència des de la terra’, després que les dones hagin hagut d’adaptar-se als patrons masculins[1] per triomfar oblidant ‘una part salvatge molt femenina’”. Cal plasmar que, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’ [, això és, de lo femení], ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més manifest, sinó la impotència. En efecte, com indica la teoria crítica de la societat (escola de Frankfurt), l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23) i, per tant, també en cada dona.

Adduirem que el 27 de juliol del 2022 escriguí en el meu mur “Hui, des de bon matí, (…) he vist que si, per exemple, escrius en Google ‘les àvies de principis del segle XX’, el tema pren el nom com a excusa per a tractar sobre com es vivia, per exemple, en una ciutat, però no, com ara, com ho feien aquelles dones. I, a banda, no sols quant al treball i a la representació en la política i a lo que algunes persones dirien accés al poder.

¿Hi ha por a plasmar lo que, per a, més d’u, són coses de poble, de persones ignorants o poc il·lustrades? I, quan traus temes com les relacions entre els familiars i a nivell de parella, ¿hi ha poca participació perquè, a més d’u, li fa vergonya haver de reconéixer que abans hi havia més entesa entre ambdues bandes i que, com digué ma mare en l’entrevista, cada u agafava el seu paper i el desenvolupava molt bé, i s’afavoria un ambient molt obert i acollidor, però també molt semblant a moltes rondalles i en què això de la lluita pel poder no era el seu objectiu i sí, com ara, una convivència ‘amb els peus en terra’, en què la terra era ben tractada i en què, per exemple, més d’una vegada, els temes es tractaven en grup i els fills també tenien veu i vot (i ho veiem en més d’una rondalla)?”. 

El meu parer és que sí i que, com deia un home molt pròxim a mi, cap a l’any 2000, les dones havien passat a portar pantalons i a accedir a treballs a què abans no podien (per motius de llei) i…, igualment, havien adoptat uns patrons masculins. En línia amb això i en nom de la igualtat de gènere, ¿estarien disposades a anar a una guerra, de la mateixa manera que, moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920, anaven al camp i no sols era un treball associat a hòmens, però, ara, a una mena de camp de l’honor? ¿És que eixe honor només es limita a ocupar els càrrecs més alts (i, com més alt, millor), però no a fer de soldats i anar al front? ¿Promourien aquestes persones llibres com “Speculum al foder” per a classes de llengua catalana, bé en instituts, bé en universitats? Cal recordar que legalitat no vol dir costums i que la cultura relacionada amb la llengua catalana és matriarcalista.

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La persona, com moltes dones (i com molts personatges femenins) en moltes rondalles en llengua catalana, és qui té la darrera paraula.

El ball de bot (o ball de pagès), un ball matriarcalista

General, , ,

 

En línia amb el fet que les parelles es formassen partint del matriarcalisme vinculat amb la filla, convidada a ballar, el 26 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González m’envià un missatge amb una cançó que ho plasma molt bé: “Ball de ses Penades” (https://www.viasona.cat/grup/aires-mallorquins/jaume-company-i-els-seus-records/ball-de-ses-penades), del grup “Aires Mallorquins”. Així, la lletra diu:

“Venim a cantar panades

a casa de bona gent,

moltes ja n’hem replegades

i un barralet d’aigua ardent.

 

Si voleu venir a ballar,

mos heu de dar sa panada:

sa filla està convidada,

sa primera ballarà.

 

Madona: ja mos n’anam

sense endur-mos sa panada

sa Corema vos deixam,

quedau ben acompanyada”.

 

Comentarem que el 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miquel Matas, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera Perramon (“La dona fa la casa”), Miquel Vila Barceló plasma que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot, a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador; és a dir, al ball, comandava ella”.

Immediatament, li responguí amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”, detall que, posteriorment, hem pogut veure en una rondalla valenciana recopilada per Enric Valor: “L’albarder de Cocentaina”.

Quant al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir [1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

Afegirem que, en l’entrevista “Dolors Rodríguez: ‘Una maestra debe enseñar los valores del baile y de toda la cultura que lo envuelve” (https://www.diariodemallorca.es/cultura/2020/11/20/maestra-debe-ensenar-valores-baile-23643418.html), publicada en el “Diario de Mallorca”, en el 2020, Dolors Rodríguez, una dona i balladora implicada en l’ensenyament del ball de bot i en la defensa de la cultura popular, com podem veure en el subtítol, diu que, “Més que disciplina, jo crec que cal unes normes clares que hem de seguir. Sobretot, la cultura que tenim. Cal seguir-la i aprendre-la, que és lo que jo he intentat amb tots els meus alumnes. El ball de bot és un ball matriarcal en què mana la dona. A molts, açò no els agrada, però aquest ball és així i cal que el conservem. Hi ha pocs estils de ball en què mane la dona i açò és un detall que hem de reivindicar”.

Comentaré que, respecte al tema de l’acceptació de què parla Dolors Rodríguez, no m’estranyà gens ni miqueta, tenint present que, alguna vegada, per exemple, m’havien enviat correus electrònics amb unes cinc cançons (o quasi deu) que es centraven en una festa nocturna, en què l’home marca les pautes i en què ell, a més, tracta la dona com si ella fos un drap. Una actitud tan en línia amb lo patriarcal com els cursets d’apoderament femení que rebutgen lo femení i, per tant, lo relatiu a la terra, i que recorden les mans en diagonal que miren el cel i que, així, abracen el misticisme castellà. 

Igualment, Dolors Rodríguez addueix que cal que la mestra “ensenye els valors del ball i de tota la cultura que envolten aquesta pràctica. Ets la transmissora d’un coneixement que passa dels grans als jóvens”.

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.

Les parelles es constituïen per invitació de la dona

General, , , , , ,

 

“Les parelles es constituïen per invitació de la balladora”

En relació amb aquestes paraules, el 21 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post que deia “En paraules de Maria Antonia Ibáñez Picó, del 20 d’octubre del 2021, ‘En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; l’home l’ha de seguir’. ¿Què opineu? ¿Sabeu més balls i danses on també es done això? ¿I en altres actes del dia rere dia, de persones nascudes abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 21 d’octubre del 2021, les respostes foren “Sí, tens raó, som balladora” (Maria Teresa Estarellas Roca), “El ball de l’espolsada. Corro de ball” (Carme Matas Martínez). En relació amb el ball de l’espolsada, Capità Melabufa comentà a Carme Matas Martínez “Res a veure amb la música de danses de Premià. Rep el nom d’Espolsada per aquest moviment de peus amb el qual s’aixeca la sorra de la plaça”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 21 d’octubre del 2021 i posteriorment em comentaren “A sa Bullanguera, és on comanda sa dona (ball de bot). També al ball dels cossiers, comanda ella” (Margalida Cardell Siquier) i, “A jotes, mateixes, boleros i fandangos, comanda sa dona (a Mallorca)” (Pere Mas).

En el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, el mateix dia, Pep Alemany em comentà, “A Eivissa, també: sa madona du es maneig”. I el 22 d’octubre del 2021 li preguntí “¿Saps balls d’Eivissa en què la madona porte el maneig?”. Ell m’escrigué l’enllaç https://youtu.be/watch?v=zPtUKBDBo, “La Llarga, Grupo Folklòric Sant Josep de sa Talaia”, en què veiem que, després d’agenollar-se l’home a la dona, ella comença a acostar-se més al ballador, el qual, al capdavall, es torna a agenollar davant d’ella i la dona li ho aprova. El mateix dia comentí a Pep Alemany: “Interessant, el vídeo: no per ballar més ell a la madona, ella, per exemple, li agafa la mà. I, finalment, ell s’agenolla davant la dona”.

Quant al ball de bot (també conegut com “ball de pagès”), el 26 de juliol del 2022 trobàrem un article que l’empiulava amb el festeig en Eivissa i que considerem igualment interessant per al tema de la sexualitat i per al de les relacions entre l’home i la dona i que, en tots els casos, reflecteix que la dona era qui realment manava. I, a banda, com plasmen els fets vinculats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, la dona ho feia sense necessitat de cursets, ni de xarrades, ni de sessions, etc. d’apoderament, ja que, com em comentà ma mare en l’entrevista de febrer del 2020, cada membre de la família prenia el seu paper i s’entenien molt bé, detall que té a veure amb el matriarcalisme i molt en línia amb l’article de què parlem: “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”.

L’autor de l’article comenta que el “festeig” és una “modalitat de festeig i d’emparellament tradicional en Eivissa i en Formentera”, llevat que també pogués ser popular en altres llocs (“i, que no existesca, que jo sàpia, en cap altre lloc”). Més avant, addueix que “resulta versemblant quan, en el medi agrari tradicional de les nostres illes, lluny d’acomplir-se el tòpic de la família patriarcal, comú en altres latituds, lo que, de veritat, tenia lloc era un matriarcat. (…) I també es simptomàtic el desenvolupament que té el ball pagès, en què, a poc que u es fixe, l’home ens recorda, amb la seua barretina com a cresta, un gall orgullós que crida la dona amb el seu colp sec i autoritari de les seues castanyoles (…); ella, en canvi, es mou educada, discreta i fugissera, cam el cap avall i esquivant els envits virils. Però lo real, és que la dansa acaba (…) amb un home rendit galantment als peus de la dona. En el fons i en la forma, la dona és la principal protagonista. L’home només intenta cridar l’atenció, però ella és el centre de la dansa, la qual, al remat, és també una forma de festejament”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El tema de l’apoderament, des del meu punt de vista, és u dels que menys necessitaven moltíssimes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, sobretot, si tractem en relació amb dones nates abans de l’any 1900. Els comentaris que ens han fet van en eixa línia, malgrat que no hagen tractat el tema esmentat.

Això no exclou que no considerem important o convenient que sabessen parlar, llegir i escriure la llengua materna, la catalana, o, per descomptat, estar obertes (que sí que ho estaven) a ampliar el seu bagatge cultural i a la realitat.

Dones que estimen i que tracten bé la terra i molt obertes

General, ,

 

En relació amb el paper de les mares i de les àvies en el tema de l’estima per la terra, comentarem que el 23 de juliol del 2022 trobàrem unes paraules interessants en l’entrada “L’Elvira” (https://ousemporda.com/equip/lelvira), en la web “Ous Ecològics Empordà”, quan diu que l’Elvira “és la matriarca, el model a seguir, sempre té coses per ensenyar. Estima i cuida la terra on viu. L’ofici de pagesa li ensenyaren els seus pares i abans els seus avis, ara també hi té el fill i qui sap si en Martí i la Rita també seguiran les seves passes. L’Elvira és una persona molt humana, respectuosa i amb valors ferms”. Afegirem que, sobre els padrins i la terra, a mitjan juliol del 2022, copsàrem l’article “Visca els padrins, visca la terra lleidatana” (https://www.lrp.cat/opinio/article/1821986-visca-els-padrins-visca-la-terra-lleidatana.html?s=09), escrit per Magda Gregori i publicat en “La Republica – El Punt Avui”, en què podem llegir “La terra és la seva font d’energia i subsistència.

(…) Any rere any, collita darrere collita. Perquè no hi ha cap altra sortida. Vivim del que sembrem i del que arrepleguem dels nostres camps”, unes paraules que plasmen el matriarcalisme: la mare (la terra) com a subministradora de vida, com qui garanteix el futur i, igualment, com la terra que cal tractar amb simpatia.

A banda, comenta un detall que empiula amb lo matriarcal: la proximitat. Així, ens diu que, “Ara, es parla de productes quilòmetre zero, de consum de proximitat. I tant! Però el padrí sempre ho ha fet així. Sempre. Generació rere generació”. A més, Magda Gregori reflecteix que el matriarcalisme és una constant en les terres catalanoparlants (en aquest cas, tracta sobre Catalunya) i… en les rondalles (en què sovint apareix la figura del jardiner i, en moltes de les valencianes, el llaurador i l’hort):

“Catalunya és un país de pagesos, treballadors incansables, lluitadors infatigables. Persones que han fet de la seva vida un ofici imprescindible per existir, construir, aprendre, sentir i viure”.

Comentarem que Magda Gregori ho plasma com a “neta de pagès, filla de pagès i germana de pagès. Perquè el padrí ha ensenyat els valors de la constància i perseverança al pare, perquè el pare ho transmet al germà”.

Respecte al vincle que caldria tenir present i, fins i tot, remarcar, l’autora de l’article addueix que l’agricultura “ha estat sempre el millor rebost, una conserva que necessitem per seguir. Perquè sense cultius ni pagesos, tot s’atura. Tot comença i acaba a la terra. (…) La terra (…) sempre reneix i alimenta”. Per tant, de nou, figura la terra com la mare que fa possible la vida, la regeneració i el futur de tots els seus fills i de tota la fauna que hi viu, si més no, mitjançant el menjar, els aliments.

Un altre article, “Estimar la terra” (https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2169101-estimar-la-terra.html), d’Assumpció Cantalozella i publicat en el diari digital català “El Punt Avui” el 20 de juliol del 2022, reflecteix, molt prompte, el matriarcalisme: “Som terra. N’hem sortit, de la terra, fins i tot si creiem que l’Ésser Superior ens va fer amb fang.

(…) Dic terra, i vull dir el marc físic on hem nascut, on estem ficats, inserits, on vivim tots els moments de la nostra vida, on comencem a caminar, a dir els primers mots. El lloc on ens hem enamorat per primer cop. Terra vol dir tota la gent que he conegut, que són terra (…). Estimar la terra. És estimar els arbres, estimar les pedres, la sorra que es desgrana dels esclats de granit (…).

Estimar la terra és abraçar els arbres, sentir que els rius són la meravella. Estimar la terra vol dir conéixer aquells racons que els pares ens van assenyalar, aquí, ho veus, hi ha una cova”. Cal dir que, en traure la paraula “cova”, passem a un símbol que figura en moltes rondalles i que té a veure amb la mare, amb lo receptiu, amb el matriarcalisme.

Un altre passatge d’aquest article, molt interessant, és quan trau l’agricultura: “Estimar la terra és haver cultivat aquell trosset que els humans van descobrir a fora la selva i que van fangar, cavar, per a enterrar-hi llavors del bosc fins a fer-les créixer allà”. Les llavors, per descomptat, en què el llaurador confia que donaran els seus fruits en l’esdevenidor i que, per això mateix, les tracta amablement, amb paciència, com ho faria amb la mare que li donà la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les unia l’amor per la terra”, dones que deixen empremta i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre comentari en relació amb l’estima per la terra i, a banda, molt significatiu (perquè, entre altres coses, ens permet vincular el matriarcalisme amb el naturalisme i per l’empremta d’una àvia en una neta seua, ambdues amb una actitud matriarcalista davant la vida), n’és u que plasmà Francesca Sangra Solsona en el grup “Gent per la cultura” el 24 de juliol del 2022: “Estimaven la terra més que res i coneixien la utilitat dels seus fruits (herbes, llavors, fulles, arrels…) i sabien aplicar-les on calia. He vist coses prodigioses. I, quan va morir ma padrina, nascuda a 1880, em va doldre molt portar-la al cementiri: l’hagués enterrat, amb justícia, sota una gran alzinera”.

Continuant amb l’estima per la terra, en relació amb el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas, veiem que “En Miquel i na Catalina creien (i, tal vegada, no estaven equivocats) que la terra, fins i tot, àrida i roja, és un dels pocs amors que, a la llarga, no traeix” (p. 20) i, així, “els set anys de n’Aurora ja l’havien convertida en portenya en el parlar, encara que, en família, conversaven en mallorquí, és clar” (p. 20). Cal recordar que, com escriu Cati Covas quan tracta sobre Campos (una població mallorquina) sense embuts, “el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts de mallorquins i també en la meva família (…) la seva mare, tota una precursora de dones fortes, els escriuria la seva estimació del seu puny i lletra” (p. 22).

Però, ¿com se les enginyaven, els catalanoparlants residents en l’estranger, per exemple, per a tenir l’estima per la terra on havien nascut i, si no, on ho havien fet avantpassats seus (des dels pares, fins als avis, besavis…)? Cati Covas hi comenta que “El gran avantatge del meu oncle era la ‘balearitat’ de la seva família, ja que vivien a poques quadres de La Protectora i de la Casa Balear i, a cada quadra, hi havia no menys de dos o tres paisans” (p. 23), una Casa que encara perviu (p. 27) i “Tots instal·lats com a satèl·lits a les seus socials que els unien a les Illes” (p. 27) i transmetent una cultura i una manera d’actuar i de veure i de viure la vida que “es transmeterien encara, en alguns casos, com és el meu, a una segona generació” (p. 27) i, així, “després de quaranta anys o més de viure a Bons Aires, na Isabel continuava repetint, per a gaudi meu i de ma mare, les pastorelles eclesials de Ses Salines” (p. 27). En eixe sentit, per exemple, “Els fills d’en Tomàs i d’en Miquel no heretàrem la terra campanera. No obstant això, fórem batiats amb els noms familiars, com a bons mallorquins, com si els nostres pares haguessin comprès els seus, malgrat tot, i volguessin continuar la vella tradició en aquesta riba” (p. 25).

També fa esment a “les seves cançons picants” (p. 26), és a dir, a aquelles en què intervé lo eròtic i lo sexual, i afig que “la realitat s’imposava en una festa amb absoluta majoria de paisans, en general, en gran ascens econòmic aconseguit amb la tenacitat característica dels mallorquins” (p. 30) en unes noces en què, àdhuc, “hi va haver algun ball de bot”, un ball matriarcalista molt típic de Mallorca.

Tot lo exposat fins ara explica que Cati Covas adduesca “Únicament acotaré que en Marçal i na Isabel[1] envelliren entre els seus coetanis, sense perdre un polsim de mallorquinitat” (p. 30) i que deixaren molta empremta en la vida de l’autora: “foren el segell indeclinable de la meva infantesa i continuaren en la meva vida per sempre. I hi continuen encara, àdhuc, després de morts ‘aquí’ o ‘allà’ la majoria dels protagonistes d’aquestes cròniques” (p. 31).

Igualment, Cati Covas plasma pervivències, com ara, les llonganisses i els botifarrons, costums ancestrals de tipus alimentari, les matances del porc… (p. 31). I, a banda, resulta interessant quan ens comenta sobre lo que percebé i lo que sentí quan fou en Mallorca, amb els peus en la terra dels seus ancestres: “Vaig resar en acció de gràcies. Perquè vaig entendre que la Vida m’obeïa especialment. Perquè, a la fi, havia arribat el retorn. No importava si na Isabel, en Marçal o en Tomàs descansaven a l’altra banda de l’Atlàntic. Eren al meu costat. (…) aquelles muntanyes, les mateixes que degueren veure la padrina partir cap a Amèrica, em donaven una nova benvinguda sense paraules” (p. 34). En aquestes paraules, es reflecteix el matriarcalisme, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, llegim com qui entra en una cova (símbol de la mare, de lo maternal, vinculat amb la terra), i és sucós quan addueix que “La meva padrina Isabel, com tantes altres, morí a Plata portant al seu cor el record permanent de la seva terra natal (…), ballava amb l’ànima i amb els ulls. (…) Dirigia la ronda amb alegria infantil (…), la dansa era de vida” (pp. 34-35), fins al punt que, al capdavall de l’obra, ens plasma que, a quatre velles de què parla Cati Covas, “Les unia la seva història, l’amor per la seva terra llunyana” (p. 35). Unes línies, des del meu punt de vista, molt significatives i precioses, encoratjadores.

Finalment, afegirem unes paraules que digué el president del govern espanyol Leopoldo Calvo Sotelo, a principis dels anys huitanta del segle XX, i que, sense esperit neoblaverista, ni col·laboracionista amb el patriarcalisme de l’altiplà castellà, exposem ací: “Hay que fomentar la emigración de gentes de zona de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español”. La cosa, com ja fan en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), està en no fer-se castellans, culturalment, encara que estiguem oberts a qualsevol punt de vista, un fet que, com podem veure, enllaça amb l’actitud dels familiars de Cati Covas, malgrat que ells ho fessen en Argentina, estat on el castellà és la llengua oficial de fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que ens fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els seus avis materns.

Dones que estimen la terra, que la recorden, que la promouen i molt obertes

General, , , ,

 

Cal dir que podríem demanar-nos com es vivia l’estima per la terra, fins i tot, per part de persones que, malgrat ser d’arrels catalanoparlants, vivien en altres terres i continuaven recordant on havien nascut i lo que hi anava unit. Així, en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), l’autora, nascuda en Argentina en 1949, comenta que l’àvia materna “conservà sempre la dignitat i l’alegria de l’ametler florit i mantingué fins a la mort, emparada en una fe que anava més enllà de tota lògica i de qualsevol dolor o dificultat en aquest món” (p. 5). Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt religioses, però des d’una visió molt oberta i que no acull el misticisme.

A més, Cati Covas addueix que, “A poc a poc, els dos amics es transmeteren sabers i habilitats (…) però procurant, això sí, conservar a ultrança, amb una tenacitat a tota prova, els usos i costums ancestrals” (p. 7) matriarcalistes, procedents de les Illes Balears.

En vincle amb aquestes paraules, hi ha el fet que “Na Isabel passava els comptes del rosari de fusta obscura i, a cada estació de la pregària, demanava per la seva vida i pel seu futur. (…).

Resant arribà la padrina Isabel a Bons Aires i resant visqué fins que morí. Segura d’un Déu que l’acompanyava, que l’estimava i perdonava més enllà de qualsevol fet o circumstància, tan sols per ser filla seva. Es tractava d’un Déu que sabia fer la torta[1] si feia falta, moderníssim per la seva època, sens dubte. Que, fins i tot, en això, na Isabel era precursora” (p. 8). Des del meu punt de vista, l’actitud de na Isabel podria ser una plasmació matriarcalista, malgrat que la figura religiosa (en aquest cas, Déu) siga masculina, així com, per exemple, els Sants de la Pedra (Abdó i Senent) procedeixen, si més no, en bona mida, de Demèter, la deessa grega de l’agricultura. Cal recordar que, en moltes rondalles en llengua catalana, Déu (i, en moltes més, Jesús) és un home molt obert a tots.

De fet, el matriarcalisme és molt receptiu en el tema religiós. Com a exemple, el 23 de juliol del 2022 férem una pregunta en Facebook, en relació amb la religió, amb la religiositat popular i amb lo que, popularment, es diria “beateria”, en àvies i mares nascudes abans de 1920, i, el mateix dia, Josep Moll Giner, en el grup “Dialectes”, ens plasmà un comentari que podríem empiular amb l’avia na Isabel:

“La meva àvia, 1900-1983, anava sovint a les funcions de l’església com actes socials. A casa, també feia rituals pseudoreligiosos: beneir taula, resar, passar el rosari.

Deia que la ritualitat era per al benefici immediat, socialitzar i harmonitzar passions”.

En eixe sentit, cal afegir que, com ja veiérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra (i comentàrem el 23 de juliol del 2022 en Facebook), “a mitjan segle XVI, els valencians eren més de celebracions de línia matriarcal i amb la terra, i no de la religiositat que impulsava lo místic, com plasma en 1542 el valencià Joan Baptista Anyés” en la seua obra sobre els sants Abdó i Senent.

A més, adduirem un altre detall: en determinades ocasions, em comentà Pere Riutort (qui havia tingut una educació matriarcal per part dels seus pares) que, quan pregava de manera més íntima a Déu, li deia “Paret” (“Pare”, amb un sentit afectiu). A banda, per les converses que tinguérem amb Pere Riutort i per lo reflectit en la seua explanació, captem una persona molt acollidora en el camp de la religió i receptiva a qualsevol cosa que puga fer avançar la humanitat pel bé de la gran majoria i, per descomptat, dels drets humans.

Igualment, Cati Covas escriu “Els meus avis paterns estrenyeren les dents i vinclaren el llom dia a dia amb la secreta esperança de tornar a Mallorca, de no romandre un dia més del que fos necessari en aquest ‘fer les Amèriques’” (p. 9) ja que convé remarcar que “es reunien els paisans a la Casa Balear, poc importava si els criolls eren anomenats així o d’una altra manera. Ells eren mallorquins i ho serien sempre, després de tot. En aquest riba i, a l’altra, tan llunyana” (p. 10). I, encara que visquessen en Argentina, molts mallorquins, com llegim en un passatge, acceptaven allò d’”Això sí: et serà difícil trobar-ne una[2] que no vulgui passar per l’església, sobretot, si ve de sa nostra terra” (p. 11).

Agregarem que alguns familiars dels que trau Cati Covas tenien un veí valencià i que la llengua catalana afavoria la unió i la col·laboració entre ambdues parts: “He de dir-vos que, per poder recollir el sembrat, ens ajuntam amb altres famílies valencianes que són veïnats nostres” (p. 17), els Soler.

I, en un altre passatge prou significatiu, copsem que Catalina Serra escriu a sa mare: “Això, sí. Tot i guanyar diners i menjar bé, la nostra illa és la nostra illa, ma mare. I cada una de les coses que allà tenim per costum, també la fan especial. El fogueró per Santa Catalina, els balls, les celebracions religioses. Nosaltres feim panades per Pasqua i també criam un porc per fer matances, però no és igual. Tot fa una altra olor i té un gust diferent” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Clucar un ull.

[2] Una dona amb qui festejar.

Dones que estimen la terra, que la palpen, que la refreguen i molt obertes

General, , , , ,

 

L’estima per la terra,  palpar-la, refregar-la i obrir-se.

Continuant amb el tema de l’estima per la terra, direm que el 22 de juliol del 2022 posí en Facebook una pregunta: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿estimaven la terra on vivien? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. Cal dir que la pregunta sorgí arran d’un escrit que fiu a una catalana d’uns setanta anys, qui feia més d’un any, m’havia plasmat la seua vivència (extensa) sobre el matriarcalisme. Quan li comentí que esperava que el foc no hagués aplegat on ella vivia, em respongué amb un “Molt trist”. Doncs bé: les seues paraules em feren copsar fins a quin punt estimava la terra (en aquest cas, Catalunya) i, àdhuc, més enllà de la població on ella vivia i com si la terra fos la mare a qui calia tractar bé.

En el meu mur, el 22 de juliol del 2022, Isabel Vernet Coflent ens plasmà “Els meus besavis, quan es casaren, no es mogueren del poble; els meus avis, tampoc. La meva tia, tampoc, i, a la mateixa casa. Volien el poble amb bogeria. I els fills de la meva tia, també” i, més avant, Teresa Isabel Reig ens afegí “Indescriptible el seu amor a la terra”.

El mateix dia, en el grup “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, Montserrat Cortadella comentà “Per part de l’avi, conreaven la terra i, quan hi anaven, la tia els ajudava.

Barberà de la Conca.

Crec que tots els catalans… estimem d’aquesta manera la terra”.

Igualment, rebérem uns quants missatges que exposarem a continuació. El 22 de juliol del 2022, per exemple, ens comentaren “Varen néixer i varen morir al seu poble. Sempre amb amor i dedicació per la família i a la terra” (Francisca Farre). A més, Casimir Romero Garcia, un estudiós de part del folklore valencià, feu un comentari molt interessant i amb molts punts en comú amb part de lo descrit per ma mare en l’entrevista de febrer del 2020 (i en què, a banda, com en moltes rondalles en llengua catalana, l’àvia fa el paper de cap de colla i en un ambient matriarcalista): “Sí: en el cas concret de ma iaia, sí. No ho deien, però sí que estimaven la terra. La meua iaia tenien bancals, vivien de la terra (cereals, vi…). I elles també anaven molt al camp: les faenes de desmuntar, d’aclarir els pàmpols de la vinya, la sega i moltes coses.

L’horteta, la portava la meua iaia. Home… Tristament, ma iaia Consuelo i ma iaia Elena no m’han dit ‘A mi, m’agrada la terra’, però anaven i no les senties queixar-se (‘Quina calor fa!’…). I jo crec que l’estimaven també: els era necessària. Parle dels anys vint: (…) és quan van nàixer, en els anys 1915-1920.

En els anys cinquanta, en la postguerra, una horteta, les hortetes que hi havien d’economia de subsistència eren necessàries i les portaven elles.

Home,… el meu iaio portava el fem, quan calia carregar els melons,… Normalment, el dia a dia,… això, ho feia la iaia. Clar,… jo crec que sí: jo crec que les meues iaies sí que estimaven la terra. Ma iaia Consuelo, per exemple, tenien moltes oliveres: es passaven un mes i mig plegant olives. Ma iaia anava també: ma iaia no es quedava en casa.

Ma iaia, quan tenia cinquanta [ anys] , fins a seixanta anys i remitjó,… anava també. També anava amb un bon cabàs de menjar. I els menudets anàvem a transportar les olives a casa, i la iaia … La iaia no l’he vista mai dalt d’un arbre, però la iaia estava plegant i esmunyint olives.

Després, hi havia una relació molt forta entre les nostres iaies i el camp, sobretot, l’hort: feien salmorra, agarraven i secaven raïm, i secaven figues… Vull dir que jo calcule que un 25%-30% de les coses que es menjaven a casa venien de l’horta. I les portava la iaia. No sempre, però moltes vegades, la iaia.

Clar,… jo parle d’un poble de serra i pla, d’un poble de dos-cents, tres-cents habitants. I és lo que hi havia.

‘Estimaven la terra?’ és la pregunta. Sí. ‘Com ho reflectien?’ Tocant-la, refregant-la, cavant-la, sembrant-la, plantant-la”.

Respecte a aquestes paraules que hem remarcat, cal afegir que el matriarcalisme promou, sobretot, l’escolta i el tacte. A més, comentarem que el 22 de juliol del 2022 llisquí a ma mare tot lo que ens havien dit fins aleshores i, quant al detall de la terra (“Tocant-la”, com si la terra fos la mare que dona la vida), ella em digué:

“-Perquè se sentiria més identificat”.

Un poc després, envií un missatge a Casimir Romero Garcia, ell afegí el tema del preu de la taronja (a mida que passava el temps, estava més econòmica) i de la terra (cada vegada costava menys comprar-la) i, immediatament, captí que hi havia semblança entre una cosa que sembla tan simple (i tan popular), com són les taronges,… i la llengua, la cultura popular i el folklore (principalment, per l’evolució de la situació i per l’actitud davant tots tres).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cançons escatològiques i respostes de moderació, matriarcalistes i molt obertes

General, , ,

 

Cal dir que també hem trobat informació relativa a la cançó de la caguerada de bou, en un escrit de Salvador Palomar titulat “Cagarada de Bou” (https://lateiera.wordpress.com/2012/06/26/cagarada-de-bou) i publicat en el blog “La Teiera”, en què indica que, “Més cap aquí he conegut altres variants, molt semblants en l’argument, procedents del País Valencià, amb una tonada més animada pel que fa a la cançó:

‘Caguerà de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada’”.

 

I, així, de nou, copsem el matriarcalisme, àdhuc, en què la caguerada de la dona és feta, en el seu punt, madura. A més, resulta interessant que Salvador Palomar incloga que, “Gràcies a les noves tecnologies, al Raül i a la Noemí, aquests dies n’he conegut encara una altra, la que canta Pilar Bonet Poblet, de 86 anys:

‘Cagueradeta de bou,

que, quan plou, se regala;

menos[1] la de vaca,

que cau a pilotades’”.

 

Per això, podem dir que la caguerada de vaca (i, per extensió, la dona en el dia rere dia, en les cultures matriarcalistes) és més sòlida, reflecteix una actitud més valenta i, novament, captem que, en cap de les cançons recopilades, es plasma una mena de competició a veure qui fa la caguerada més lluenta, ni més grossa, etc.. Simplement, veiem la música com un element més de la vida quotidiana, del lleure i, òbviament, de l’actitud matriarcalista en la vida.

Com a anècdota, si més no, vista des del País Valencià, el 20 de juliol del 2022, quan, per primera vegada, accedírem a aquest article, ens adonàrem de la bona acollida que té la part sexual, eròtica i escatològica entre autoritats polítiques de primera línia, com ara, un batle. Així, Salvador Palomar, en “Cagarada de Bou”, addueix que, “A Reus, la cagarada de bou s’associa amb els reconeixements, en positiu i en negatiu, que la colla del Bou de Reus[2] fa cada any a persones o institucions que han destacat per la seva activitat”.

De fet, “la cagarada, com la gorra del portador, s’atorguen, davant la porta de la Casa de la Vila, en el transcurs de la cercavila o correbars que porta el Bou de Reus i qui l’acompanya de taverna en taverna” i, a banda, afegirem que “L’alcalde, Carles Pellicer, va recollir la seva cagarada personalment” i que, en la fotografia en què apareix l’esmentat batle, ho fa somrient.

Quant a l’actitud del conseller en cap, és significativa: per mitjà de la seua participació en un acte de lo que, en un altre temps, s’hauria considerat el vulgus (la gran majoria de la població, les persones comunes, etc.), en lloc de fer-ho només per les que sobreïxen (siguen, lo que es diria instruïdes o, com ara, refinades), no acull el racionalisme que menysprea el poble, ni el misticisme que rebutja lo que no abraça la puresa, ni una mena de puritanisme, i, de pas, el batle accepta una part més del matriarcalisme: la moderació entesa com no triar els extremismes.

Adduirem que, en la rondalla valenciana “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, un rei, per no acceptar una filla (la més jove), qui li desitja un bon cagar, les passarà magres i tornarà a una situació favorable quan abraçarà la filla, això és, quan ell no estarà obert als qui prefereix, sinó a tots. Lo que entra (la nutrició, vinculada amb lo maternal), ha d’eixir,… per a que hi haja moderació corporal. I, en eixe sentit, la figura del caganer o actes com el del batle de Reus, van en línia amb lo matriarcalista.

Igualment, Joan Ruiz i Solanes, u dels qui comenta aquest article, plasma que, “A l’Empordà dels anys 50, ho cantàvem diferent:

‘Merdera de bou que,

quan plou, se regala;

la de cabra, no,

perquè és cascallonada’”.

 

I, així, com que “cascallonada” prové de “cascall”, mot que, com ens indicà Narcís Coderch el 21 de juliol del 2022 en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, “Podria ser que vingués de ‘cascall’, que la seva grana són bolets molt petits”, a qui, el mateix dia, comentí que, “En el DCVB, hi ha una entrada de ‘Cascall’ en què inclou la paraula ‘Ametlla’. L’ametla és un aliment sec i, a banda, dur. Podria anar en eixa línia”. Les cagades de la cabra, consistents, encara que petites.

En relació amb el terme “cascall”, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en el meu mur, el 21 de juliol del 2022, em plasmà que, “Al poble[3], dèiem ‘Si vols tenir olives negres tot l’any, compra’t una cabra’”. D’aquesta manera, es reflecteixen uns quants detalls matriarcalistes: el color negre (ací, vinculat amb les olives que es consideren idònies) i la cabra (animal de què, com la vaca, més d’una vegada, ha sigut d’on han begut la llet els infants i més persones).

Cal dir que la cabra com també la vaca és un animal i, a més, femella, de què s’aprofita la llet i que, així, també podríem vincular amb el matriarcalisme (sobretot, atenent al bon tractament que rep en aquesta cançó).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

[3] Les Borges del Camp, on ell nasqué.

 

En aquesta foto, el batle de Reus, en un senyal més d’interés pel poble i per la població que ell representa.

Cançons i contarelles escatològiques i dones molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de les cançons escatològiques i amb la cançó de la caguerada de bou, afegirem, amb lleugers retocs, que, en l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català” el 25 de febrer del 2005, EL CORC (nom de qui presenta el tema a tractar) comenta[1] “Hi ha qui pensa (jo mateix, sense anar més lluny) que l’humor valencià (jo sóc de la Plana Baixa) és, particularment, escatològic. Hi ha un concepte: LA BROFEGADA (…). Quan la meua àvia em contava històries de gent del poble (cançonetes, acudits…), pràcticament, tots anaven de sexe i escatologia (merda, pixum…).

Parlaríem, doncs, d’una forma d’entendre la vida basada en elements fonamentals: ‘MENJAR i BEURE, FOTRE i NO CREURE’. Aquesta és una dita molt usada al meu poble i sintetitza tota una filosofia de vida”. 

Quant a aquesta dita, des d’un primer moment, l’hem associada amb el matriarcalisme: una sexualitat oberta i moderada i una religiositat popular però en una cultura que no abraça el misticisme. A banda, copsem que la dona és qui transmet la cultura popular als nets i que ho fa de manera receptiva, sense deixar fora lo eròtic, ni lo sexual, ni lo escatològic.

Igualment, en línia amb les paraules d’EL CORC, el 26 de febrer del 2005, JM li respon: “No és només valencià. És, de fet, un tret característic del poble català en general.

Això, m’ho han dit amics bascos, espanyols i francesos, que són força més objectius pel sol fet de mirar-nos des de fora. I tenen raó: l’humor català, en general, és escatològic. I, de fet, la pròpia manera de parlar: el caganer, la pixada fora de test, el pixapins, les cagades (errors), l’expressió ‘cul i merda’… no són més que la punta de l’iceberg”. Respecte a la paraula “pixapins”, cal afegir que els habitants de la ciutat de València i els de Gandia (població valenciana de la comarca de la Safor) reben el malnom “pixavins”.

En relació amb el comentari que fa JM, sí que podem dir que una part considerable de les cançons populars en llengua catalana té a veure amb lo eròtic, amb lo sexual i, no tant, amb lo escatològic.

A banda, EL CORC, tocant lo escatològic, redactà “Una breu història que contava la meua àvia:

Una dona vella (en aquells temps, sense roba interior, amb la falda i prou), duia al forn una coca. Quan hi va arribar, va esvarar i li caigué a terra la coca, i ella digué ‘Damunt, després’.

El forner, en veure aquella coca (tal i com va quedar), li preguntà:

-Xiqueta, això què és?

I la vella respongué:

-Trenta-tres arrugues que tinc al ses!


(el ses = el cul)”.

Més avant, nurietta, el mateix dia, plasma “És cert. Ma ‘güela’ també solia parlar d’estos temes… Sempre contava acudits sobre el tema” i obrint_pas, respecte al tema, afig “Ara recorde una cançoneta que es canta pel meu poble: ‘Esta nit fa bona nit / i demà farà bon sol. / La filla del boticari / s’ha cagat en el llançol’”.

També resulta interessant comentar que, en l’entrada “conversa fisiològica” (https://provisionals.blogspot.com/2016/03/conversa-fisiologica.html), la qual figura en el blog “provisionals”, apareixen unes quantes paraules sobre la cançó de la caguerada de bou i que Júlia redacta “Jo sabia, des de petita, una variant de la cançó que menciones, inserida en un acudit protagonitzat per valencians que explicaven a casa des de temps ancestrals.

Uns nuvis, en casar-se, surten al balcó a saludar el seguici, i la gent demana que la núvia canti. La núvia va repetint ‘Xe, si no sé’ fins que, al final, canta això de la ‘Caguerà de bou, quan cau, s’espatarra; la de burro, no, que cau apilotada’. I, aleshores, deia a la gent, ‘Vaja, ja he cantat’”. Com veiem, en aquesta cançó, es reflecteix que és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.