Contarelles, anècdotes i escrits oberts relacionats amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, també hem trobat algunes curiositats i contarelles eròtiques, com ara, en l’entrada “Nano (el) del carrer d’En Llop”, la qual figura en la primera part, en què es plasma el matriarcalisme: “En eixe carrer de València, (…) un ninot de pedra, encastat en la portalada d’una caseta antiga i representat nuet i amb les anques al carrer; este és l’esmentat Nano (…). Este és l’origen i significat d’aquella estàtua, a la qual els xics, quan passen per allí, solen rascar-li i encendre mistos al cul” (p. 153). A més, en l’entrada “Pimentons (més) qu’el sermó de Sent’ Ana”, comenta “S’aplica este modisme a una cosa àrdua, costosa i difícil de complir i es referix al panegíric de la Santa, sense dubte, per les poques dades que es tenen de la vida d’ella i els pocs recursos oratoris de què pot tirar mà el predicador. En este sentit, corre prou eixa frase pels pobles del nostre regne, encara que empleant, en lloc de pimentons, una altra paraula més vulgar i manco decent, puix la gent del poble, quan està de gorja i de broma, no es sol parar en barres respecte a termes i paraules picants: quant més gorda i grollera, millor la diu. Deixem, puix, el modisme com està i apliquem-li (…) esta copla:

Molts pimentons deurà tindre

el sermó de nostra Santa,

quan corre molt entre el poble

i la seua fama és tanta.

 

Però, vaja vosté a saber el per què es nomena tant eixe sermó i no altres que tenen més peripècies i oferixen més camp a la imaginació” (pp. 179-180).

Tot seguit, passem a una contarella prou coneguda en el País Valencià, en l’entrada “Calses (això son atres)”, en la segona part de l’esmentada obra de Joaquín Martí Gadea: “Es referix este modisme a que, havent-se acusat certa dona que dormia amb calces, el confessor li digué: ‘Això no és pecat, que jo també dorc amb elles i no peque’. A lo qual replicà ella: ‘No, pare: és que jo dorc amb u que li diuen Calces’. ‘Això són altres calces’, respongué, aleshores, el capellà. I, d’ahí, la dita o modisme que s’escampà i encara dura en molts pobles del nostre regne” (p. 377). Com podem veure, la resposta del confessor és oberta, fins i tot, en lo eròtic.

Finalment, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (nascut en Felanitx, Illes Balears, en 1945) i publicat en el 2021, hi ha un article en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió oberta de la sexualitat: “L’eròtica de la llengua”. En aquest article, podem llegir que un amic seu, En Miquel, “Me contava, dijous passat, que havia ferit l’orgull teutònic d’un client que va voler saber com havia après la seva llengua. En Miquel li va contestar que, naturalment, dins el llit. ‘I no et pensis -va afegir-, jo som molt travat per a això dels idiomes, de manera que he necessitat milers d’alemanyes per arribar a parlar així: però tu no et preocupis, perquè tres o quatre mallorquines probablement te bastaran per aprendre el català“ (p. 52).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

                                                                                                

Les cultures matriarcalistes primen viure i actuar

General, , ,

En relació amb la cultura valenciana de primeries del segle XX, si més no, com la plasma Joaquín Martí Gadea en la seua obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), i amb el fet que, en línia amb el matriarcalisme, les persones no teoritzen, sinó que viuen i actuen, en la primera part de l’obra, veiem diferents entrades que ho reflecteixen. Així, en “Ballar sempre en la més lleja”, comenta “açò es deu entendre de teulades per avall, perquè, si és per amunt, es pot dir que no hi ha ningú, desgraciat, com tinga fe i confiança en Déu: este món són quatre dies i lo que convé és emplear-los en bé” (p. 19).

Igualment, en l’entrada “Cantal (el) del cornut”, exposa “Però, ¿qui serà més fort, el cantal o el que s’assentava o recolzava en ell? Esbrine-ho el curiós[1], que nosaltres no volem calfar-nos tant el cap en això” (p. 41) i, com ara, quan, molt avançat el llibret, escriu “perquè així ho demana el caràcter festiu i bromesc dels valencians. No ens calfem, puix, el cap en fer comentaris i reflexions sobre açò, perquè seria perdre el temps i mallar debades, i acabem, com en tots, per una cançó” (p. 174).

En aquesta línia, al capdavall de l’entrada “Pixavins (els) de Valencia”, comenta “tornaria en molt gust a ressuscitar les seues aficions i costums típics d’altres temps, que no són més que males criances, parlant en plata. Però nosaltres no tenim per què ficar-nos més a dins i concloem estes ratlles entonant-los una cançó” (pp. 180-181) i, a banda, quan, tractant sobre els habitants de Parcent (una població de la comarca valenciana de la Marina Alta), diu “Nosaltres no anem a esbrinar si tenen raó o no en tenen els que els han posat eixe malnom, perquè no és eixe el nostre propòsit, però sí que estan batejats així” (p. 191) i, per consegüent, Joaquín Martí Gadea plasma que el seu objectiu no és precisament teoritzar, com remata amb unes paraules en eixa entrada: “Però això no els deu entrar de les dents en a dins, perquè, segons es veu, és més per buscar el consonant que altra cosa, i ni tampoc els trenca ninguna costella” (p. 191).

En la segona part de l’esmentada obra, hi ha una entrada en què també ho reflecteix, en escriure sobre el refrany “Moda, la que acomoda” (p. 309): “Este (…) cos, que és de terra i a ella ha de vindre a parar. Açò, suposat, no anem a passar revista d’elles, perquè seria allargar massa aquestes ratlles”. Cal dir que, en aquestes paraules, es plasma un detall en línia, per exemple, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): que les persones som terra (entre els colla, diuen que la persona és terra caminant) i, a més, unit al tema de la prioritat per lo femení, per lo maternal i, així, per la terra.

Finalment, ho copsem quan també en la segona part, escriu “I vagen vostés a esbrinar[2] per què ve la cosa així i no d’altra manera, puix, per molt que cavil·len i es calfen el cap, no trauran més” (p. 392). I, per tant, veiem com, àdhuc, no sols a primeries del segle XX com també entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, igualment, entre persones que viuen en l’any 2022, quan escrivim aquestes línies, per exemple, quan es tracta sobre el matriarcalisme, els catalanoparlants tendeixen més a fer-ho a partir de fets, de publicacions, de refranys, de vivències, etc., en lloc, com ara, de fer xarrades, articles, etc. sobre què és el matriarcalisme. Açò concorda amb moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1930 o bé abans de 1990.

En eixe sentit, preferesc la que opta per tocar els peus en terra i l’estudia i el promou des de la vessant femenina, maternal i de sentiment de pertinença a la terra. I moltes persones que conec, també.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “apoyava en ell? Averígüeu el curiós”.

[2] En l’original, “averiguar”.

El sentiment de pertinença a la terra: comentaris i vivències

General,

 

El sentiment de pertinença a la terra, a partir de comentaris en Internet i de vivències

L’11 d’octubre del 2022 consideràrem que podria ser interessant consultar sobre el sentiment de pertinença a la terra… a partir d’escrits en Internet, i ens trobàrem que, per exemple, n’abundaven en Twitter, a diferència dels que hi havia en Facebook, dos canals que, més d’una vegada, reporten vivències que poden resultar molt profitoses. Tot seguit, n’exposem, de publicats en Twitter, acompanyats dels noms dels qui els plasmaren.

“És igual quina sigui ta procedència, és igual quina llengua parlis, és igual a quin barri visquis; és igual quina condició social tinguis… Només importa quin sigui el teu sentiment cap a la terra!! El sentiment de pertinença a un país és quelcom portat al cor, ben endins!!” (TJP-REPÚBLICA), “Però aquí està el punt. Com la llengua és el cor de les nacions, volen exterminar-la i, així, s’acabarà el nacionalisme català. Les generacions que pugen ja no parlen ni, molt menys, entenen el sentiment de pertinença a la terra catalana” (Una docent més), “Ja has canviat al castellà. Has tardat. Això de democràcia plena és la teva percepció. (…) Identitat catalana? Aquella persona que no es pensa que la terra li pertany (per dret de conquesta), sinó que té el sentiment de pertinença a la terra” (Enric Manyer).

N’hem trobat, àdhuc, en línia amb la terra com si fos una mare, a qui cal tornar-li els favors, així com, en moltes festes d’origen pagà (com ara, la dels Sants de la Pedra), sol fer-se un agraïment a lo que els ancestres (i també persones del nostre temps) dirien la Mare Terra: “Volem tornar-li, a la terra, lo que ella ens ha donat abans. El compostatge a partir de les restes orgàniques de les llars suposa el reconeixement de la nostra gratitud a la terra i ens cohesiona entorn d’un sentiment de pertinença imprescindible per a la sostenibilitat de la vida” (Salvaperez.eth). Comentaré que, durant un poc més de cinc anys (entre el 2000 i el 2006, si més no), formí part de la “CEVA” (“Coordinadora Ecologista Veïnal d’Aldaia Alaquàs”), una associació heterogènia i molt democràtica, vinculada amb dues poblacions de la comarca de l’Horta de València i que, arran de converses amb ma mare (quan, sobretot, em parlava dels seus avis) i de tractar el tema de la terra en la recerca sobre el matriarcalisme, copsí respostes com aquesta, la qual, al meu coneixement, reflecteix molt bé l’esmentat sentiment.

Igualment, n’hem arreplegat sense embuts: “N’hi ha que han nascut i/o porten tota la vida a Catalunya i no són pas catalans. És ben bé el que diu Eva a l’última frase i al per a tots els territoris del món: Amor a la terra, la seva llengua i cultura i els seus valors. Aquest és el sentiment de pertinença a qualsevol país” (CarmeCat),”“El que no té sentit és que algú emigri i, al cap de tres generacions, encara sigui totalment impermeable a la cultura de destí. Que el sentiment de pertinença el tinguis cap a la terra d’algun dels teus avantpassats, que de fet ja no existeix i ja han passat dècades” (Anna), “Jordi (…) No perdis mai el teu lligam a la terra i el teu sentiment de pertinença a la terra; i continua fent de far” (SilviaVilaNavarra), “La majoria de gent s’estima la seva terra sense que els altres li diguin que és especial. És la teva terra i prou” (Joan), “Català és, independentment del naixement, el que té sentiment de pertinença a la Terra i la seva cultura, no només per viure un temps” (Toni Rodríguez López).

Afegirem unes paraules que enllacen molt amb el matriarcalisme, per exemple, les que exposa DretsiLliures: “Els meus orígens, que m’han tocat i no he escollit, són catalaníssims. Ara bé, a casa, sempre se m’ha deixat clar: català és tot aquell qui estima i defensa la terra. La resta és accidental perquè, simplement, t’ha tocat i no ho has triat. El sentiment de pertinença es du dins lo cor”. I aquestes: “L’equidistància no és possible: hi ets o no hi ets…; ho sents o no ho sents… El sentiment de pertinença es té o no es té… L’amor a la terra es té on o es té” (Encarnació).

En llegir les paraules d’Encarnació recordí quan, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, en una població castellana pròxima a Madrid, una psicòloga, mon pare, ma mare i jo érem en un despatx. Quan comencí a parlar en llengua catalana els meus pares, la psicòloga em comentà que ho considerava una falta d’educació. Els meus pares, en cap moment, em criticaren. I, tot seguit, li responguí sense embuts:

-Mire: con mis padres, yo siempre hablo en valenciano. Cuando hable con usted, lo haré en castellano. Pero, con mis padres, en valenciano.

I continuà la sessió, malgrat que, immediatament, la dona plasmàs unes paraules. En el moment d’escriure aquestes línies, 12 d’octubre del 2022, ma mare encara recorda aquest fet i no em desaprova l’actitud. És més: en 1997, en Burgos, coneguí dos castellans que vivien en Madrid i molt oberts, u dels quals havia estat dos anys de monitor de temps lliure en el País Valencià i tenia coneixement de català.

Adduirem que el mateix dia diguí a ma mare que, des del meu punt de vista (i partint dels nombrosos viatges que tots tres o, àdhuc, junt amb els meus germans), hem fet per Espanya (des de Galícia fins a Burgos, passant per Astorga, per terres castellanes, andaluses, aragoneses, de Navarra, o bé per Catalunya i pel País Valencià), on millor ens acolliren (parle de terres que formaren part de l’històric Regne de Castella i només castellanoparlants) fou en Andalusia. I li vaig afegir que Andalusia no és com les terres de Castella i, a més, està oberta al mar i al comerç. Per exemple, durant els segles de gran colonització castellana en lo que ara diem Llatinoamèrica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, lo maternal i la seua promoció

General, , ,

 

El sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea (1837-1920). Una altra part del matriarcalisme.

En moltes entrades de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, es plasma el sentiment de pertinença a la terra i, així, el matriarcalisme. Per exemple, en la primera part, el copsem en l’entrada “Granerérs (els) de Torrent”, en remarcar la “serietat, patriotisme i amor a la terra que els va vore nàixer (…), encara que es troben a l’altra banda del món” (p. 106). I, això, com indica, implícitament, en un escrit referent als maçons i als judeus (p. 140), en un ambient en què les dones no són considerades com els mobles de la casa (p. 141), “per a apreciar el caràcter i els costums dels nostres avantpassats” (p. 172).

Una de les entrades en què més ho reflecteix és en “Pixavins (els) de Valencia”, o siga, els qui viuen en la ciutat de València, en escriure “tenen gran enginy i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se fins de la seua ombra, una finor que ratlla en exageració en el tracte social, però poc patriotisme i amor a les coses de la seua regió natal, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països” (p. 180), motiu pel qual, més avant, plasma que “nosaltres devem conservar el mot, perquè pertany a la història” (p. 186) i, per tant, promou l’ús social de la llengua materna de la gran majoria dels valencians de l’època.

En la segona part de l’esmentada obra, ho tracta, com ara, en l’entrada “Almonedes (les) en Valencia”, quan posa que, “comparat amb lo que usaven[1]a mitjan del segle passat[2], ara tot es publica en castellà, com si estiguérem enmig de Castella i, abans, tot en valencià, lo mateix que els catalans ho fan també en la seua llengua” (p. 249). Cal dir que, en el primer terç del segle XVIII, després de la guerra de successió i tot, en moltes parròquies s’escrivia en llengua catalana, però, posteriorment a la guerra, moltíssims periòdics es publicaven en castellà i que penetrà molt en l’àmbit eclesial.

En l’entrada “Llengua (la) valenciana”, la qual podem empiular amb l’anterior, escriu que “els catalans (…), en la mateixa Barcelona, veiem que, fins a les senyores i senyors més distingits i de bona posició (…), tots parlen en la seua llengua (…). A més, els catalans prediquen, resen, canten i ho diuen tot en català, fins en els cercles, patronats, confraries, casinos, fondes i tota classe d’associacions científiques, literàries i recreatives” (p. 299). ´

Per això, considera important “fer una propaganda més activa, (…) parlant sempre en valencià, publicant, almenys, un setmanari i un almanac tots els anys” (p. 299) i, de pas, “no afrontar-se de parlar-lo, encara que siga davant del sursum corda” (p. 299), és a dir, davant de personatges anònims de categoria social elevada. Per consegüent, captem uns paràgrafs molt en línia amb el matriarcalisme.

Igualment, també es reflecteix en fer esment del “refinament de costums” (p. 347) de primeries del segle XX, quan es publicà l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, en què, àdhuc, trau la part maternal, en escriure “les glòries de la mare atenyen als seus fills” (p. 365), és a dir, que hi apleguen. I, a banda, en acabant, comenta que els valencians, els catalans i els mallorquins, “tenen més desenrotllats l’amor i sentiment de la regió natal que els de les altres regions d’Espanya” (p. 380), paraules que, a més, podríem vincular amb la cultura basca, amb l’asturiana i amb la gallega, totes elles matriarcalistes, a diferència de la castellana i de l’aragonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “empleaven”.

[2] El segle XIX.

Hem traduït la forma castellana “patria chica”, la qual empra Joaquín Martí Gadea (en l’original, “patria gica”), per “regió natal”. Igualment, on l’original posa el castellanisme “encopetats”, hem escrit “de bona posició”.

“Qui vullga honra i fama, que se la guanye”, paraules en línia amb el matriarcalisme

General, , ,

 

Prosseguint amb la dita “Primer és l’obligació que la devoció”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, també podem llegir comentaris que van en eixa línia. Així, en l’entrada “Arrieros (els) de Salém” (en el volum primer), veiem “I, per tant, (…) el que vullga menjar i beure i no deure un clau a ningú, que treballe quan siga jove i tindrà un tros de pa per a la vellesa” (p. 14), unes paraules que encaixen amb escrits de Bartomeu Mestre i Sureda com també del filòleg català Jordi Badia, que han tractat sobre temes que toquen el matriarcalisme.

Per això, més avant, Joaquín Martí Gadea, en l’entrada “Cajuja (el tío) de Benilloba”, comenta que “no es sufocava de res, ni de ningú, tirant-li de codillo a la faena, com tots ells, no pensant més que en menjar i beure lo millor que podia i en passar la vida ben divertit, tirar doctoreries[1], (…) per a menjar de baldraga i passar-ho amb la cama en alt” (p. 35). I és que, en la cultura matriarcalista, encaixa molt l’aforisme “I, si vostés en volen més, al batre, si no a este, a l’altre” (p. 45), o siga, pencar, per exemple, si u vol portar avant un negoci: “Qui tinga cucs, que pele fulla” (p. 80).

Per això, resulta fàcil d’entendre que, en l’entrada “Gorres (els de les) de pèl de conill” (volum primer, p. 103),  reflectesca que, “segons contaven els nostres pares, al preguntar-los què s’estimaven més, terme o vergonya, respongueren que terme” (p. 103), paraules que podem enllaçar amb un refrany que, després d’haver-lo vist en aquest volum, diguí a ma mare el 10 d’octubre del 2022: “Qui vullga honra i fama, que se la guanye”. La seua resposta fou “Eixe el sentia a l’àvia Consuelo”, la seua àvia paterna, qui havia nascut en els anys setanta del segle XIX i que era molt treballadora, activa i molt arriscada. I, així, aquesta darrera dita i l’estil de viure i d’actuar de l’àvia Consuelo concordaven.

Igualment, el tema de l’obligació per davant de la devoció va més per aquest camí: “el peix, per a qui se’l mereix; i l’espina, per al gat” (p. 193), com indica Joaquín Martí Gadea que diu un refrany. I si, a més, la fama (ben vista en moltes rondalles, quan és fruit del treball i, com ara, de les accions de bon cor que ha desenvolupat una persona al llarg del relat), va acompanyada de filantropia (p. 198), i, a banda, per part de persones molt riques i tot (p. 198), és ben acollida, molt ben acceptada: “Qui vullga honra i fama, que se la guanye” (p. 198).

Aquestes entrades i frases, plasmats en 1908 per un catalanoparlant, reflecteixen una cultura que, àdhuc, entre persones que algú, en el segle XXI, ha aplegat a qualificar d’integristes, no giren l’esquena al matriarcalisme que hi havia en l’ambient, el qual no era receptiu al misticisme, ni al racionalisme, ni a accions que abracen allò de “De prometre, ningú es fa pobre” (segona part, p. 337) i que sí que acollia lo matriarcalista, en lloc, fins i tot, d’actuar com “algun desocupat, que volia menjar i beure sense treballar, a la salut dels bajoques[2]” (p. 291).

Per consegüent, podem copsar com aquests comentaris empiulen amb molts que ens feren en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i també amb les preferències de moltes de les dones que ens els transmeteren, ja que, en les cultures matriarcalistes, no teoritzen, sinó que viuen i actuen. Estic d’acord amb elles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Xafarderies.

[2] En l’original, “dels tontos”.

Dones treballadores, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

La dita matriarcalista “Primer és l’obligació que la devoció”, molt en línia amb dones nascudes abans de 1920.

Aquesta dita matriarcalista, molt estesa entre els catalanoparlants, està prou plasmada, àdhuc, implícitament, per exemple, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908)[2], del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), sobretot, en la primera part. Així, en l’entrada “Beata (la) de l’hòra” (p. 22), comenta que “Este tipus, hui desconegut, es referix a la província d’Alacant, i lo mateix pot aplicar-se a la falsa beata que, tot el temps emplea en resos i devocions, descuidant les seues obligacions de casa, que, a la, verdaderament, piadosa i aplicada als deures del seu estat (…).

A la beata de veres,

imitem-la, quan pugam,

però, si és mixorrera[3],

prop d’ella, mai estigam” (p. 22).

 

En l’entrada següent del mateix volum, “Beates (les) d’Alcácer”, copsem una preferència pel refrany “Primer és l’obligació que la devoció” que, sense embuts, reflecteix Joaquín Martí Gadea: “Com que, no cal fiar-se molt de les beates mixorreres, sobretot, de les que volen passar sense treballar; hi ha temps per a encomanar-se a Déu i per a fer faena, que és lo que no volen moltes d’elles i, per això, mouen ardits i traces per a no fer-ne un brot” (p. 23).

Igualment, ho captem en l’entrada “María Seguró d’Alcoleja” (volum primer), en comentar que “Vivia a principis del segle XX, en el mas o heretat del mateix nom, terme d’Alcoleja, província d’Alacant, (…) esta fadrina, senzillota” (p. 137), a qui, al capdavall, dedica una cançó a què addueix “Lo que és que dura poc aquella farsa de religió, lo mateix que duren poc totes les coses postisses. Avís a les mixorreres i arrapaaltars, tan amigues de resar com de fer poca faena” (p. 138).

Per això, quan aplega a l’entrada “Poblet (un) com un puny” (p. 183), plasma unes paraules que podem empiular amb les que escriu Manuel Sanchis Guarner (en l’obra “La llengua dels valencians” ), quan tracta sobre la Il·lustració en el segle XVIII en el Regne de València,  quan diu que, “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i fervorosament antifrancés” (p. 312) i, per tant, no abraçava la politica patriarcal francesa. Això va en línia amb el poble colla (d’Amèrica del Sud, matriarcalista i molt religiós), però no, per dir-ho així, beat, en el sentit popular del terme, com podem llegir en l’obra “‘La Abuela Damiana. Vivències que perduren”, quan l’autor exposa que és “oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religioso” (p. 3).

Així, en escriure sobre el poblet, Turballos, comenta que “els seus fills, encara que pobrets treballadors, puix les terres són de la matriu i sols les casetes són d’ells, tots són bons subjectes i molt cristians, lo mateix que les dones, tant jóvens com velles, a quina més faenera i més resadora. Estes condicions són molt d’apreciar hui en dia, que el món va tan bord, i, per això, (…) ham volgut nosaltres traure’l[4] ací” (p. 183).

Per eixe motiu, quan, en el mateix volum, tracta sobre el Sant Crist de Sumacàrcer, escriu que

“El Cristo de Sumacàrcer

fea un miracle en Antella:

caigué una auela en lo riu.

Si no la trauen, s’ofega” (p. 215).

 

I, així, es reflecteix, com en moltes rondalles i en molts comentaris fets en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, que donaven prioritat a l’obligació (en aquests versos, a auxiliar una àvia), abans que a dedicar-se a pregar i que, per consegüent, no acollien el misticisme i sí el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon 9 d’Octubre, dia del País Valencià i de la fundació del Regne de València.

 

Notes: [1]  Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

[2] Folklorista, religiós i escriptor valencià nascut en Balones (el Comtat) en 1837 i que, des de 1879, visqué en Mislata (població de l’Horta de València).

[3] En el DCVB, podem veure que “mixorrer, -era” fa al·lusió a la persona beatota, excessivament adherida a l’església i escrupolosa.

[4] Es refereix al poblet, Turballos.

La dona marca el compàs, fa costat i actua molt oberta

General, , , ,

 

Una narració en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que, a més, és semblant a unes altres que hem trobat, és “La Malvasia de Sitges”, recopilada per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”. Així, comença dient que el jove Jofre, “Fugint de la llar paterna, on els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, gens ni mica s’avenien (…) i ganes de seguir terres, de les Costes de Garraf, el viarany, emprenent-ne en el lloc que es diu el Pas de les Escales, que estava del Mas molt poc apartat, feia via envers llevant un jovencell que tindria uns divuit o dinou anys amb menys diners que una rata i amb més esperit que un brau” (p. 105). Per tant, com en moltes rondalles, copsem un jove amb molta espenta i que volia fer món.

El minyó, immediatament, se’n va cap al port amb intenció de participar en guerres que tenien lloc per Itàlia (p. 106) i, molt avançat el relat, tria embarcar-se cap a Sicília i, en acabant, cap a la Malvasia (pp. 116-117).

Aleshores, apareixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme: la terra, l’horta, el llaurador, la simpatia per la terra, la mare, la cova… i podem llegir que, “Llavors, se’n recordà (puix poc ho feu fins llavors), dels pares que va deixar entremig d’aquelles roques i de les feines del camp, que tan i tan enutjoses li semblaven quan volgué deixar-los per córrer el món.

I, revivant-se en son pit afectes que mai s’esborren, de reveure pàtria i llar (…), i els pins, enmig dels coscons, romanins i farigoles.

I Déu el degué escoltar, puix que, a poc a poc, recuperà les forces (…) [,] sortí del monestir un monjo, donant-li, alhora, amb la paraula, conhort, i, amb el braç, ajuda i força” (pp. 117-118).

En un passatge posterior, veiem que el jove Jofre s’embarca cap a Barcelona (p. 119) i, immediatament, l’home, “Cercant-ne la llar paterna i els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, (…) [li fan veure ] (…) el camí real de les Costes, de les Costes de Garraf, deixant allí, en les Escales, prop d’on s’aixeca el Mas on nasquera, va fent via” (p. 119) com també que, “Un xic abans d’arribar-ne al punt on s’aixeca el Mas, (…) el caminant s’agenolla” (p. 120) i, “Aprés[1], alçant-se, camina envers l’entrada del Mas i, veient que, de la porta arrambada al llindar, hi ha una jaieta que fila, (…) li crida:

-¡Mare!- i els braços alçats, corre, al punt que tan sols pot sostenir-la, puix en ells cau” (p. 121).

Llavors, la mare, qui donava per mort el fill, “no havent sabut mai res d’ell i a qui venia plorant, com a bona mare que era, malgrat de l’abandó en què un jorn, a ella i son pare, sent fill únic, els deixà” (p. 121), l’accepta. Com veiem, la primera persona amb qui es troba el fill i la primera a qui abraça, és sa mare, qui, com es pot llegir, era una bona mare.

Igualment, com a senyal de l’actitud solidària i del detall que la dona està ben tractada, a continuació, es plasma que Jofre copsa que son pare ja havia mort i que, a sa mare, “la misèria l’hauria treta del Mas, si u dels germans que tenia no s’hagués apiadat, conreant ses poques terres amb la cura més gran” (p. 121).

Finalment, Jofre comenta a sa mare les vivències de què havia aprés i, “desitjós sols d’emplear-se en el conreu d’aquells camps, en el restant de sa vida, de sa mareta al costat, per poder, amb son afecte” (p. 121) i, això sí, recordant, tots dos, el pare (p. 121). I, per tant, la dona, fins i tot, quan és gran i el fill torna a la casa maternal, és qui fa la tasca per a la muller i, de pas, li dona vida, de la mateixa manera que als camps, és a dir, que al futur. Cal afegir que, en el llenguatge eròtic i sexual, l’acte de llaurar vol dir relacionar-se un home amb una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Prop.

Dones que transmeten la cultura, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les coves de Sitges”, el qual figura en el llibre “Set contalles del temps vell”, de Teodor Creus i Coromines. Així, molt prompte apareix el detall matriarcalista de les coves, vinculat amb la dona com també amb la mare (p. 61) i, a banda, se’ns comenta que, “Sobre lo que hi ha allí dins, se n’han contat moltes coses; mes com, avui per avui, (…) no es pot esbrinar (…), em limitaré tan sols a contar lo que una bona velleta em contà un jorn, com indubitada[1] cosa” (p. 62) i, així, de nou, és la dona qui transmet la cultura popular.

Tot seguit, podem llegir “molts anys,… molts anys…, deia aquella pobra dona, hi vivia una pubilla gemmada com una rosa de Maig i tan encisera que el fadrinet que, una vegada, a parlar amb ella, arribava, (…) en llurs festes i mercats feien entorn de la noia els més gentils jovencells, amb conversa brunzidora” (p. 63). Per tant, la dona està ben tractada.

A més, veiem que “Amable es mostrava ella, amb tots, que un xic capritxosa” (p. 63). I, com que era estimada per molts jóvens, “A la fi, se’ls ocorregué consultar a certa dona, que era tinguda per bruixa i habitava una cova” (p. 64). Per consegüent, si, primerament, per mitjà de la dona, passa el saber d’un Poble, a través d’una altra, qui salva l’home, ho fa la proposta que aplanarà el camí al jove (en aquests cas, a dos).

Aquesta velleta els diu que la nit de Sant Joan “estiguessen en la platja i entressen dins de les Coves, proveïts d’atxes de vent per a desvanir[2] les ombres (…) fins a una cambra rodona” (p. 65). Coves, ombres, cambra, redó…: interior i, per tant, femení, així com, per exemple, el nen, abans de nàixer, es gesta dins de la mare.

I, com que voldran guanyar-se la simpatia de la jove, li portaran “aquelles tres flors, al mig d’un pom de clavells i roses” (p. 66). I més directrius els marca l’anciana: “Mes que tinguessen entés que, si, amb les flors, no eren fora de les Coves” (p. 66), perdrien les forces per a sortir-ne i per a tornar a veure la noia (p. 66).

Un poc després, veiem que els jovenets, seguint les indicacions de la velleta, en la cova, “començaren aquell gran lloc a recórrer, cercant aquell estanyol on creixia la flor formosa que llur sort decidiria, segons digué aquella dona” (p. 67) i, per tant, es reflecteix que es fa lo que vol la dona (p. 67).

Més avant, els minyons, “Atansaren-s’hi amb afany i colliren bonicolles les tres poncelles” (p. 69) i consideren que “no era cosa de deixar que es perdés una ocasió tan bona de, a més a més de les flors, comptar amb algunes joies que oferir a la pubilla el qui portàs les flors closes aconseguís, que, cada u d’ells, prou esperava que fóra” (p. 69).

Finalment, podem afegir que el tracte a favor de la dona podríem vincular-lo amb actes semblants com el de la figura de la “bellea” del foc, amb motiu de les festes de les fogueres d’Alacant, justament, en relació amb la festivitat de Sant Joan Baptista.

Com captem, la dona és qui ha marcat el camí i qui porta els pantalons, malgrat els anys i tot, ja que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] No dubtada.

[2] Fer desaparéixer. L’acció està orientada per a la nit més curta de l’any i això té a veure amb aquest detall de les ombres.

La cultura matriarcalista i les dones, bona empatia i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb el relat “La fundació de Vilanova”, plasmat per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”, En Pere aplega al poblet on havia viscut la jove Tolletes i, “a on Tolletes deixà, per a tals veïnes, va saber que vivia amb el curat” (p. 42) i, quan En Pere arriba on és el capellà, es trau un pergamí i el mostra sense desplegar-lo (p. 43) i li comenta que, finalment, la jove farà vida junt amb ell (p. 44).

En un passatge posterior, En Pere torna a anar al curat i li diu:

“-Pare: sento que siau vós qui em faça semblant demanda, puix deu ser nostra pagesa, de qual tractament es tracta, la que ha de fer-la, venint en senyal de vassallatge, al castell del seu Senyor” (p. 46) i, a més, al capdavall, “comprenent el curat ser sa missió terminada, de la cambra i del castell, sortí i, un moment, (…) digué:

-Em sembla, castell, que abaixaràs ta arrogància” (p. 47). De nou, el capellà actua en línia amb el matriarcalisme i tocant els peus en terra.

Igualment, quan l’amo i la mestressa van cap a l’església (p. 48), “aquell matí, vestida tota de festa, de la casa del curat, veieren sortir a Tolletes i, de sa tia, en companyia, entrar ambdues en l’església, hora de missa major, en què, de gent jove, era plena” (p. 48) i, mentres que Garcerà de Ribes volia mostrar les aparences, el mossén, durant la missa, recorre a un Evangeli amb què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, en lo social: “Començà el curat la missa i, a l’Evangeli, en essent-ne, endreçant-se als seus fidels, (…) comprengués lo del lleó blau, escollí aquell jorn, per tema, allò del llibre d’Isaïes que, per al cas, molt s’esqueia: ‘Ai, de qui fa lleis injustes als pobres, per fer violència, i fa presa de les viudes i als orfenats atropella!” (pp. 48-49).

A més, veiem que, en un altre passatge, “fent als patges senyal que prenguesssen a Tolletes, perquè tingués compliment l’ordre que així l’orfaneta posava sota son poder abans de que, allà a on era ella, poguessen ells arribar, va endavantar-se[1] En Pere i, digint-se al de Ribes” (pp. 50-51), li diu “llegiu, vos prec, amb esment, llegiu la provisió aquesta, que de la mà del gran Rei està firmada… Mireu-la” (p. 51).

Llavors, “allargant-li un pergamí, el de Ribes pogué veure que lo que, en ell era escrit, d’aquesta manera deia:

‘Nos, Jaume, Rei d’Aragó, (…) Sota nostra guarda el posem, perquè ningú s’atrevesca a fer-li tort en lo seu’” (p. 53).

Finalment, copsem que Garcerà de Ribes “Retornà el pergamí (…) i digué:

-El Rei parla aquí; deguda li és l’obediència: em restarà a mi, la borda, si te’n dus, tu, la pagesa” (p. 53) i, per tant, la resposta del rei facilita que Tolletes estiga ben tractada: Garcerà de Ribes (qui plasmava lo patriarcal), podria fer-se’n càrrec de la casa de camp (la borda), però no de la jove. I, anys a venir, nasqué la vila de Vilanova, com si es tractàs d’una filla (p. 54).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, apareix com “Anar endavant”.

Dones solidàries, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra obra en què hem trobat narracions en què es reflecteix el matriarcalisme és “Set contalles del temps vell”[1], de Teodor Creus i Corominas (1827-1921), publicada en 1893 en Vilanova i la Geltrú (població catalana de la comarca del Garraf) i editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs, en versió facsímil, en 1986. En la introducció de l’autor, comenta que el seu objectiu era “Fer un aplec de les tradicions i llegendes més notables que m’ha estat donat recollir en aquesta nostra contrada, compresa entre els dos rius, FOIX i LLOBREGAT, vorera del MAR LLATÍ: publicar, per a deslliurar-les de l’oblit en què (…) restarien (…).

(…) són les dites tradicions i llegendes tal i com les venen transmetent els pares a llurs fills, des del temps de l’avior; (…) he adoptat les que m’ha sigut més fàcil compaginar els fets que d’aitals tradicions i llegendes són objecte, amb els fets verament històrics de les respectives èpoques en què ocorreguts aquells se suposen” (p. 7).

En la contalla “La fundació de Vilanova”, copsem, des de molt prompte, el matriarcalisme: una jove (que li deien Tolletes), qui era òrfena i que vivia en companyia d’una tia i “que té en conreu una borda[2] i cria cabres de llet” (p. 32). Per tant, ella tenia al seu càrrec una casa i, a banda, bestiar.

Més avant, llegim que l’aimador lluitava en Mallorca “per a fer-se amb un bon prou[3] que els seus desigs favoresca de poder oferir masia de son amor com a prenda, a aquella que, en el seu cor, com a sobirana, hi regna” (p. 33). I, així, es plasma que la dona és qui té la darrera paraula, ja que és la sobirana de l’home.

Ara bé, quan el cavaller (que li deien En Garcerà de Ribes, en l’original, “de Ribas”), avesat a la caça, la veu, li diu que la jove ha de ser d’ell (p. 37), però ella, sense embuts, li respon que no i, posteriorment, Tolletes, “a sa tia, dona compte i (…) la pobre dona, que, d’aquell jorn en avant, correria sa neboda. A contar-ho al curat[4] d’aquell lloc, anà molt prompte, que era l’únic que podia donar auxili a la noia contra aquell potentat” (p. 39).

El capellà, immediatament, comenta a la tia: “-Veniu aquí: veniu amb la vostra neboda que, puix la que tinc se’n va, servireu de majordona” (p. 39). I, a més, li addueix: “lo que més convé, és, ara, posar-la fora de l’alcanç del del castell, arreglant prompte les coses (…). Arreplegueu vostres robes, porteu-les aquí i cerqueu algú que guarde de prompte el bestiar. Mentrestant, podeu trobar qui vos el compre” (p. 40) i, així, el ramat i, per consegüent, la figura patriarcal del pastor, passa a un segon termini, en favor de l’actitud oberta i solidària i de la bona empatia del mossén i, de pas, es reflecteix que l’Església, en Catalunya, històricament, ha fet Poble i el Poble ha fet l’Església (dues actituds en línia amb el matriarcalisme), com ja escrigué Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem adaptat el text a la normativa actual amb la intenció de facilitar la lectura. Igualment, hem posat en narrativa els versos de l’obra.

[2] En el DCVB, veiem que n’hi ha una segona definició que diu “Casa de camp separada de la masia, que serveix per tenir-hi herba i eines de conreu i per habitar-hi els treballadors d’aquell camp”.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim de “profit”.

[4] Sacerdot.