Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones que salven l’home, bonhomioses, eixerides i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que pacten, que salven l’home, comerciantes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme, és “El rei dragó”. Un dia, el rei i la reina, passejant-se, copsen un ocell cantant dins del jardí i el monarca comenta a la dona que això volia dir que el pare d’ella estava malalt. El rei li demana que espere una mica, ja que “es volien tant i el rei no podia eixir del seu regne” (p. 185) i, quan la reina li diu que el pardal ja no cantava i el rei li afig que això volia dir que el pare de la monarca havia mort, “la reina volgué, de totes maneres, anar a veure’l i el rei hi va convenir, mes, com era tant lo que s’estimaven que no volien separar-se i, per altra part, els vassalls no l’haurien deixat sortir del regne, el rei li va dir que no hi veia altre remei que convertir-se ell en dragó i que ella se l’endugués dintre d’una capseta” (p. 185). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: 1) l’acord entre el rei i la reina (les decisions es prenen per pactes, encara que siga ella qui assolesca l’objectiu), 2) una relació sexual matriarcalista, 3) la reina és la part més gran (ella es manté i ell passa a ser un petit dragó) i, per això, la muller pot alçar-lo en una capseta i portar-lo on ella va.

Tot seguit, amb el rei en la capseta, se’n van cap al reialme del pare de la reina (p. 185), però el rei se n’ix de la capsa com a dragó i, com que els criats comencen a córrer darrere d’ell, el monarca, més que de pressa, fa via fins al seu regne (pp. 185-186) i torna a ser home. Ara bé, com que havia perdut la memòria, prompte es casa amb una altra dona.

Quan la reina capta que el marit s’ha eixit de la capsa, el cerca cap al seu regne, “fins que una vella li digué que, per anar-hi i trobar el seu espòs, havia d’espatllar tres parells de sabates que ella li donava” (p. 186).

La reina caminava i, com que les sabates eren molt fortes (per tant, la vella li passa fortalesa) i la monarca es posa en una pallissa, “se li apareix una noia i li dóna una ametlla, una nou i una avellana i li diu que, amb elles, trobaria el seu espòs i mitjà de tornar a ésser reina” (p. 186), en lloc de qui feia poc s’havia casat amb el rei.

“Tota consolada va emprendre el camí i prompte va arribar al seu regne” (p. 186). No obstant això, com que ningú no la recordava, ni l’acceptava, ella passa a fer un paper que apareix en algunes rondalles: la de venedora. I, així, el relat reflecteix el vincle entre les cultures matriarcals i el comerç impulsat i promogut per les dones. En dos passatges posteriors, la reina recorre a l’ametlla, a l’anou, i “el seu preu era el dormir-ne una nit amb el rei” (p. 186). I la reina novençana, com que vol lo que ven la monarca, li ho accepta.

En aquests dos passatges en què la reina primera dorm amb el rei, la reina novençana dona al marit una gota de dormitori. Ara bé, quan l’antiga reina passa, per tercera vegada, a on era el marit, “li recordà tota la seva vida, tot lo que l’estimava i el rei, per fi, hi va caure, la va conèixer i tingué un gran sentiment de la seva feta. Així és que volgué (…) esmenar-la i ser sols marit de sa antiga esposa, i convingueren tots dos que, a l’endemà al matí, a punta d’alba, s’embarcarien i se n’anirien a viure a una altra part del regne” (p. 187).

I així ho fan: “se’n tornaren a son palau” (p. 187).

Com veiem, és la dona qui salva l’home, ella porta la iniciativa (àdhuc, en lo comercial, on és una bona venedora) i, de pas, tornen a viure  com a parella ( (i en què les decisions s’acordaven, encara que es fes lo que ella consideràs més adient) i, a més, es volien tant que no volien separar-se, un detall molt en línia amb la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, bonhomioses, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El cistellet”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, els nois s’acomiaden de la velleta i del seu fill, “es ficaren dins del cistell (…) fins que arriba a una casa de pagès, a on els nois demanen si els volien fer caritat (…).

-Ai, quins noiets tan bonics! -i els donaren un pa, un parell d’ous i una carbasseta de vi” (p. 183). Cal dir que l’ou té a veure amb lo matriarcal: per la forma (redona) i, per exemple, perquè evoca l’òvul.

Tot seguit, es fiquen en el cistell, ràpid, “fins que quasi ja es feia nit, quan arribaren a una casa gran (…).

El noi, com a més atrevidet, va dir:

-Ai, ai, fiquem-nos-hi -i  tots dos se n’hi van entrar” (p. 183). Com veiem, apleguen a la casa quan era de nit (un tret relacionat amb la dona i amb lo matriarcalista) i, a més, era gran, “tota d’or i plata, (…) fins que arribaren a un jardí tot ple de flors, sortidors d’aigua i coses per a ells (…) boniques (…), quan, tot plegat, se’ls aparegué la mateixa velleta amb el noiet que, de matí, els havia demanat caritat, però tan formosa i tan ben vestida, (….) amb la mateixa veu dolça, (…) dant-los a cada un d’ells un do que els faria feliços per a tota la vida” (p. 183). En aquest passatge, copsem detalls matriarcals, com ara, l’or (clar i lluent, relacionat amb lo masculí) i la plata (color fosc i vinculat amb lo femení), que no figuren separats; un jardí, la dona acompanyada del noiet (això és, que encara conserva característiques positives dels nens, com ara, l’obertura) i la veu dolça. A continuació, els diu:

“-A tu, noia (…), ja que t’has tret el mocador, (…) que, (…) en avant, estiguis sempre ben vestida i amb tota mena de roba, que mai se te farà vella i que, per més que en donis, sempre en tinguis de nova. I a tu, noi, ja que, pel meu fillet, t’has descalçat les espardenyes, te’n donaré unes que mai se t’espatllaran i amb les quals podràs córrer tant de món com vulguis” (pp. 183-184). Copsem, per tant, una dona agraïda als dos nois i que els ho posa fàcil de cara al demà.

Més avant, els dos germans fan via cap a sa casa, la xica dona les seues faldilles a una dona que anava quasi despullada (p. 184) i li’n surten, de seguida, a ella, unes. Primerament, hi aplega el xic i parla amb son pare i, tot seguit, el pare i ell fan camí i es troben amb la noia (qui portava el cistell). Finalment, el pare guareix i capta que ella restarà garrida i que el fill podrà “córrer i anar pel món a guanyar-se la vida” (p. 184) i els suggereix que tota la vida siguen bondadosos i caritatius (p. 184) amb els altres. Per consegüent, ens trobem trets en línia amb lo matriarcal (com ara, que la dona salva l’home, ací, la velleta ho fa al marit, mitjançant els dos nois del pare) i amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones caritatives, amb esperit comunitari, que compensen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es perceben trets matriarcals és “El cistellet”. Un pare tenia un fill i una filla molt petitets i “que haurien cabut dins d’una esclofolla de nou. Heus aquí que un dia (…) l’home estava malalt i els seus fills (…) determinaren agafar un cistellet petit que tenien i anar-se’n a demanar caritat pel defora, a fi de procurar-li el menester” (p. 182). Però, tot i la bona voluntat dels nens, no pogueren dur-lo i se’n tornaven a casa.

Aleshores, “se’ls aparegué una velleta amb un noi petit al braç, que plorava, la qual els va demanar si li volien fer caritat, que Déu ja els pagaria” (p. 182). En aquesta rondalla, des del principi, es toca el tema de la caritat, de la col·laboració amb els qui pateixen (en el cas del pare, per malaltia; en el cas de la velleta, per pobresa) i la disposició a tractar de guarir, de conhortar, el fer costat, etc..

Com en els ambients matriarcals, “La noieta, que tenia molt bon cor, es va treure el mocador que duia al coll i, encara que era molt dolent, el va donar a la velleta. I el noiet es va descalçar el bocí d’espardenyes que duia i les va posar al noiet, que, en agraïment, parà de plorar i li va fer un petó a cada galta” (p. 182). De nou, captem l’esperit comunitari (en lloc de l’individualisme) i la generositat dels nens i el xiquet que portava la velleta. Aquesta actitud lliberal, com podem pensar, provenia, sobretot, de l’educació matriarcal que havien rebut en l’ambient familiar i en el social. En eixe sentit, cal dir que els contes no són aliens a les vivències, ni a la cosmovisió, ni del lloc, ni al context històric i, en aquest cas, en la Catalunya dels anys seixanta i setanta del segle XIX, una societat majoritàriament rural i matriarcalista.

Com a compensació, l’anciana actua en línia amb unes paraules que un amic meu, Pep Capdevila (nascut en 1949, metge català vinculat amb el camp i amb el voluntariat) em sol afegir en els correus electrònics que m’envia i que figuren en el llibre del Deuteronomi (en la Bíblia): “Si prestes alguna cosa a un altre, no entres a sa casa a prendre-li una penyora; espera’t a fora, que aquell home te la porte ell mateix. Si és un pobre i et dona en penyora el seu mantell, no li retingues encara la penyora quan te’n vages a dormir, torna-li-la a l’hora de pondre’s el sol, perquè puga dormir abrigat amb el seu mantell” (Dt 24,10-13).            

En un comentari que em feu Pep Capdevila el 15 de gener del 2023, en resposta a un correu electrònic que li havia enviat, poguérem llegir unes paraules del prevere Teodor Suau i Puig (nascut en Palma en 1947), les quals m’eren noves i podem dir que s’ajusten a aquesta narració:  “Misericòrdia: donar el cor als més desafortunats, fràgils, miserables i necessitats. El cor representa, en la llengua del Nou Testament, la persona humana sencera capaç de comunicació amb si mateixa, amb la realitat i amb els altres. És la capacitat d’establir relacions. […] Donar el cor als més miserables vol dir posar al servici dels qui no tenen ni veu ni ser les pròpies capacitats, amb la finalitat de trobar l’acció eficaç que transforma i allibera de la misèria els qui s’hi veuen submergits”. I, com que els dos fills han sigut generosos, la velleta els torna el favor i els fa forts a partir de lo que ella pot donar i per a benefici dels dos germans:

“-Ara -digué la bona vella- demaneu la gràcia que vulgau, que us la concediré de seguida.

Heus aquí que la noia va dir:

-Jo voldria que el pare estigués ben bo i pogués treballar.

I el noi (…) digué:

-Sí: que es posi bo, però, mentrestant, feu-nos la gràcia de poder dur el cistell i que ens facin caritat per poder portar alguna cosa al nostre pobre pare.

-Concedit tot lo que demaneu -va dir-los la velleta-, sinó que, en comptes de dur vosaltres el cistell, el cistell vos portarà a vosaltres, sols que li dieu: ‘Camina, cistellet!’” (p. 183).            

En aquest passatge, la velleta fa tres papers:  1) de subministradora de solucions a les demandes dels nens (la sanitat del pare, en el cas de la xiqueta i del xiquet; i, a més, que ells també puguen donar de menjar al pare d’ambdós i que el projecte vaja avant), 2) evita que la tasca resulte físicament feixuga als dos xiquets i, per això, els aporta una mena de mare (el cistell) que és més forta i més àgil que ells (que encara estan en la infantesa) i 3) la mare els protegirà (recordem que la cistella va en línia amb la maternitat, amb la idea d’acollida com també ho podria fer, per exemple, un cove). Per tant, ni els dos germans han deixat fora l’anciana, ni ella ho ha fet amb els qui li han ajudat amb la caritat. Una manera d’actuar amb trets clarament matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones entenimentades, que remenen les cireres, garrides i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “Les tres tarongetes”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, el noi se’n va cap a on és el dragó, “s’hi atansa i, endins endins, arriba a l’arbre, arrenca les tres tarongetes” (p. 180) i arrenca a fugir d’on era el drac. Obri la primera tarongeta i, després, la segona, però, en ambdós casos, se li escapa un colom blanc. Ara bé, en obrir-ne la tercera, agafa el colom, “l’estripa pel mig i, amb la seva sang, es frega els polsos[1]” (p. 181). Com veiem, en aquest passatge, es plasma que qui vol aconseguir res, entre altres coses, ha de portar la batuta, que no se li vaja de les mans el colom (les emocions, amb la semblança que té amb el joc de volar un catxirulo). Quan ja el pren i s’escampa la sang per part de la cara, actua amb atreviment (vinculat amb el color vermell) i, així, està en una situació més igual amb el dragó.

El jove es trau l’espasa i, “a la tercera vegada, l’hi enfornà tota fins al mig del cor, i saltà, d’aqueix, una pedra d’allò més grossa que feu ressonar tot el castell, i aparegué una noia” (p. 181). Aquest apartat pot semblar en línia amb lo patriarcal, ja que un home venç un dragó (que representa la dona): estem amb una rondalla publicada en els anys setanta del segle XIX i la “Ley de Instrucción Pública” (d’instrucció escolar i en línia amb el capitalisme, amb lo patriarcal i amb la cultura castellana) s’havia aprovat en 1857 (i estigué vigent en tot l’Estat espanyol fins a una… de 1970).

Nogensmenys, tot seguit, llegim que la xicota era “formosa com cap altra, que regracià al príncep per lo que havia fet, puix que aquell dragó la tenia encantada. I era tan formosa i guapa, i era tal el seu modo de parlar i entendre, que el príncep va prendar-se d’ella i va sentir-se curat de seguida” (p. 181). Per consegüent, encara que ell allibera la jove, també és cert que eixe era el pas necessari que li havia marcat la velleta: per això, podem dir a) que l’anciana és qui dicta què ha de fer el príncep (home), b) que alliberar la noia permet que ell recupere la salut i c) que el príncep no imposa a la jove cap obligació i, a banda, es reflecteix lo que diu el refrany “Que la dreta no sàpia lo que fa l’esquerra”, o siga, una generositat no acompanyada de fer ostentació de l’acte de donar (ací, traure de l’encantament la jove). ¿Podria ser un missatge, segons el qual l’home també ha de tenir present la part femenina i la matriarcal, ací, simbolitzada per la noia? Al meu coneixement, sí.

Finalment, el príncep “Se n’anà amb la noia vers el palau del seu pare, que ja, amb ànsia, l’esperava i que en fou tot content, de veure’l ja bo de la malaltia, i més quan el veié amb una noia tan guapa i entenimentada com aquella, que féu feliç per sempre més al príncep” (p. 181). Així, copsem trets matriarcals importants: 1) el pare destaca que el fill s’ha guarit en haver anat el príncep on era la jove, 2) al rei, li agrada la bellesa de la jove…, però també que és una dona amb bon cap (detall que apareix en moltes rondalles de la cultura popular en llengua catalana i recopilades abans de 1932) i 3) la dona és qui fa feliç al príncep (no se’ns indica que ho realitzàs com cap mena d’esclava) i, pel context, podem dir que s’ajusta al fet que ella salva el marit i que ambdós viuen en una situació de molta igualtat però en què la noia és qui remena les cireres (així com la velleta ho ha fet en relació amb el príncep).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El pols, com podem llegir en el DCVB, és “La part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial”.

Dones que eduquen els fills pel camí matriarcal, compassives i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsa lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, és “Les tres tarongetes”, en aquest cas, amb un rei que tenia un fill a qui havia esdevingut una grossa malaltia. I, com moltes vegades ocorre en les cultures matriarcals, “el pare, un dia veié passar a una velleta i la va cridar per demanar-li si sabia remei per a son fill (…).

La velleta es va mirar el príncep i digué:

-Sí que tindrà remei, mes ha d’anar a cercar ell mateix les tres tarongetes, que li donaran sanitosa cura.

A l’endemà, encara que, amb prou greu dels seus pares, el noi, tot sol, emprèn camí i (…) li ve una tempestat (…) que no sabia a on acollir-se. Per fi, veié una casa i se n’hi va anar” (p. 178).

Com veiem, la dona aprofita la seua saviesa i les seues vivències (entre altres coses, la d’haver passat per la infantesa i per la joventut), per a orientar el jove i fer-li costat. A banda, el pare confia en la dona (ací, una anciana), de la mateixa manera que, en les cultures matriarcals, es fa (i molt) en les velles, com es reflecteix en moltes narracions de fa més de cent anys i que formen part de la cultura popular en llengua catalana.

En tocar el jove a la porta, per si volien acollir-lo, surt una vella que li diu que, en eixa casa, viu un gegant. Però, com que el jove insisteix i li explica el motiu per qual demana hostatge, “la vella se’n condolgué, que va obrir-lo” (p. 178).

Ara bé, en entrar-hi el marit, qui deia que sentia olor de carn cristiana, l’anciana comenta que ha acollit un noi i, aleshores, “el gegant, que també era compassiu, encara que, de primer, volia menjar-se’l, digué:

-Jo no sé pas a on són, mes ja el duré al castell de la lluna que per tot entra, que, potser aquella sabrà dir-l’hi” (p. 179). Ens trobem davant un passatge que plasma que, en els Pobles matriarcalistes, l’home també actua atenent a valors que, més d’una vegada, en ambients feministes amb una política patriarcal, procapitalista, de culte a la fama, de xafar qui no siga com ells i de desconsideració cap a lo que es sol etiquetar com a femení, es qualifica de persones febles.

Quant a la suposada feblesa, no ho diran amb paraules emprades tradicionalment, però com si ho fessen. I vespres d’eleccions legislatives o bé municipals, o bé autonòmiques, més. Això sí, quan, per exemple, un partit més a la dreta (històricament i ara), guanya unes eleccions legislatives amb una dona com a cap de candidatura política i que adopta un fals llenguatge a favor de la igualtat entre hòmens i dones (per exemple, en Itàlia, en el 2022), es fa una mena de silenci sepulcral en eixos ambients que es presenten com d’esquerres o bé com progressistes.

Igualment, captem que el castell (la protecció) està vinculat amb la lluna (la dona), un tret clarament matriarcalista i que empiula amb la tradició femenina de governar sense deixar fora (ni menysprear) la part masculina, ni els hòmens. ¿És la dama del castell una mena de reina o de dona noble? Podem considerar que sí: les fortaleses (físiques, arquitectòniques i emocionals) no han estat associades a persones pobres de forces, ni de riquesa, ni d’espenta i sí, com ara, de bona voluntat i molt obertes (àdhuc, quan també són fortes físicament). Si més no, en el folklore relacionat amb la llengua catalana.

“I es carrega el noi a coll i comença a caminar i (…) va arribar al castell de la lluna, a prop del qual hi va deixar el príncep” (p. 179). Com veiem, el gegant segueix les indicacions de la seua muller, amb qui té avinença, i… a més, no fa tota la faena al xicot, sinó que li deixa que remate la tasca de passar a la jovenesa i, com es sol dir, a ser un home dret i fet.

Ja en el castell, el jove demana les tres tarongetes, i una vella li diu que la lluna és una geganta (p. 179). ¿Com no podia ser-ho, si ens trobem en una rondalla que reflecteix molt lo matriarcalista i en què la dona té un pes molt important en la presa de decisions i la seua paraula és la definitiva? No obstant això, aquesta velleta també acull el noi.

I, com en el cas del gegant (però ara, una geganta), de seguida, percep olor de carn cristiana i addueix “pot ser que ho sàpiga el gegant del vent, que es fica en llocs a on jo no hi entro. Que hi vagi a trobar-lo, que jo ja li ensenyaré el camí que hi porta” (p. 179). Aquestes línies enllacen molt amb l’educació matriarcal: una dona amb bon cor no recomanaria un gegant que està vinculat amb un element molt associat a lo patriarcal (el vent) i, per això, li comenta “jo ja li ensenyaré el camí que hi porta”. Per consegüent, si el gegant fracassàs, la geganta no deixaria caure el jove i li tornaria a orientar.

El noi fa via i troba un castell immens i que feia feredat, on és ben acollit per una vella, “que era compassiva” (p. 180).

Més avant, el gegant aplega a casa, percep carn cristiana i diu a la dona:

“-Jo sé on són [les tarongetes], mes no sé pas si les podrà heure.

I agafa el noi i, d’una ventada, el dugué” (p. 180) i li comenta:

“-Les trobaràs allí baix, a aquell jardí. Vés-hi, mes ten-te compte d’un dragó que les guarda, que, si et veia, et mataria. Quan tinguis les taronges, les obres pel mig. Et sortirà un colom de cada una d’elles (…) i cerca el dragó, per si pots matar-lo, que, llavors, curaràs de ta malaltia” (p. 180). I el noi se n’hi va.

Convé dir que, d’acord amb la primera idea que tinguí abans d’escriure aquesta rondalla i la seua interpretació, efectivament, el gegant del vent va associat a lo patriarcal: el vent i el fet que el jove haja de matar un drac (així com ho fa el típic cavaller blanc), un animal que està relacionat amb la dona i amb lo matriarcal. En aquest sentit, al meu coneixement, cal recordar que l’heroi cavalleresc (o bé el sant alliberador, per exemple, Sant Jordi, Sant Sebastià o Sant Miquel) va associat a lo individual, al cel i al vent, al sol i al color blanc, mentres que els Sants de la Pedra (com també Demèter i Persèfone, de la cultura grega, d’arrels matriarcals) ho fan amb lo matriarcal, amb l’aigua, amb la terra, en són dos i tocant els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb facilitat per al comerç, per a governar, de cor net i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals és “El vestit de perles”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Un marit i una muller gaudien molt, no els mancava res i la felicitat era en sa casa. Un dia, ell demana a la dona què volia que li dugués de la fira a què assistiria, i l’esposa li respon un vestit.

En tornar a casa, uns envejosos li fan creure que la muller fa broma amb tots els hòmens i que, de tots, s’enamora (p. 176).

“L’home no digué res. Se’n va anar cap a casa seva, féu posar el vestit, que era tot de brillants i perles, a la seva dona, i li diu que volia anar a passeig. Com de fet surten i, quan foren vora de la mar, ell que li dóna una empenta, la tira a dins de l’aigua i se’n torna a casa seva” (p. 176).

Aquest passatge reflecteix un fet que té lloc en la vida: quan hi ha felicitat, no sols hi ha més prosperitat i millors relacions en una parella i en una casa, sinó que, igualment, les parelles progressen i, com en molts relats, tenen fills. Copsem, per tant, un detall molt real. 

Tot seguit, entrem en una part interessant de la rondalla: “La dona se’n va anar a fons, mes un peixet que hi havia, la torna a pujar a dalt i la treu a la platja. I ella, tota bonica com anava, es fica cap a dintre d’un bosc i, cap endins cap endins, troba un pastor a qui diu si vol canviar amb ella la roba que portava” (p. 176). Per tant, la dona passa a un element vinculat amb lo femení i amb la vida: l’aigua (ací, de la mar). I, ja dins, s’estableix una mena de naixement… des de les aigües, així com, per exemple, amb motiu del baptisme, es considera que els nens passen a estar nets de culpa. Igualment, apareix la figura patriarcal del pastor:

“El pastor se’n va riure i, de cap manera, volia fer-ho, mes ella li mostrà el tresor que duia en el vestit i el pastor fou avinent en canviar-li” (p. 176). Per consegüent, no sols el pastor rebutjaria la dona sinó que, quan ella li ofereix tresor, ell ho accepta com qui es ven a l’altre. Lo patriarcal prima molt els diners i lo material no vinculat amb la terra. A banda, ella aconsegueix el seu objectiu i es fa lo que ha intentat.

A continuació, i ja vestida de pastor, “En essent a la carretera, troba un metge i li diu si volia canviar-li el vestit amb lo que ella duia” (p. 176). El metge també se’n riu,… però, quan ella “li digué que, si ho feia, li donaria els diners que duia en la butxaca, com el metge en necessitava, prompte va canviar-l’hi” (pp. 176-177). Ací copsem dos fets interessants: la dona, molt oberta i amb bones mans per a lo comercial, ofereix i, àdhuc, per diners, com, en moltes cultures, la Mare Terra és qui garanteix la vida (el present) i el futur dels qui habiten i la tracten bé i amb avinença.

Ja vestida de metge, “se n’anà vers la cort del rei, a on hi havia molt temps feia la reina malalta (…). Se n’hi va i, (…) amb el coneixement que tenia de les herbes, digué que prou fàcil era de curar-la.

Li féu remeis i, per fi, la reina es posà bona, restant tan agraït el rei, que li digué que demanés lo que volgués, que era prompte a donar-l’hi” (p. 177). El fet que la dona estiga relacionada amb la sanitat cal dir que ja ho feia abans del segle XVI en molt bona part d’Europa i que, entre els catalanoparlants, per exemple, en la primera meitat del segle XX, hi havia les remeieres conegudes com trementinaires i que el seu paper era (i encara ho és) molt agraït a nivell popular. A banda, captem un monarca molt obert a tots els súbdits, en lloc d’oportunista.

“Ella digué que no volia res més sinó que el fes governador d’una província, cabalment, d’aquella a on hi havia a casa seva, i el rei, de seguida, va concedir-l’hi” (p.  177), fet que enllaça amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, perquè cal tenir present que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”. Per això, el rei compleix amb la paraula.

La dona se’n va anar “a manar la província i, així que hi fou, ordenà comparèixer tots els homes a la sua presència i, un per un, els hi anà preguntant quin era el seu ofici i la seva família, fins que arribà al seu propi marit, qui, vulguis no vulguis, hagué d’explicar-li com no tenia dona i per què l’havia morta” (p. 177). Copsem, així, una dona eixerida i com qui sap què vol i com li agrada governar la seua vida.

Quan aplegà el seu marit, ella li demanà:

“-I, si fos innocent, ¿la voldríeu tornar a veure?

I ell li digué que sí” (p. 177) i que havia demanat a Déu que no fos cert lo que li havien dit i que s’era tan penedit d’haver-la morta.

“I diu ella:

-Puix no és morta, sinó ben viva. I tan innocent com una altra n’hi haja. (…) La teva muller sóc jo i, ara mateix, farem venir a la dona que va enganyar-te i li farem confessar la sua culpa.

Heus aquí que feren comparèixer la dona i (…) la condemnaren a mort per dolenta i, ells dos, essent ell el governador, foren sempre més feliços, que res va mancar-los i la sort i l’alegria fou sempre més a la sua casa” (p. 177). Com podem veure, malgrat que ell farà de governador, ho exercirà però… com a marit de qui serà el màxim representant polític del territori i, així, tot i que ambdós estan en una situació molt igual, serà ella qui tindrà la paraula definitiva i, al capdavall, vàlida, en totes les tasques polítiques, no ell.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que ens ha enviat Margarita Frau Mir, col·laboradora de les Illes Balears, el 18 de febrer del 2023, sobre una exposició que tindrà lloc fins al 16 d’abril del 2023, titulada “Dones fent paisatge. Territori, turisme, ruralitat i gènere”, relativa a les dones pageses de Mallorca. Des d’ací, el meu agraïment a l’amiga i que vaja bé. L’article enviat, “Payesía con perpectiva de género”.

 

La reina, el llenyataire i Jesús, tres figures matriarcals i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “El raïm”. Un llenyataire, en ple hivern, es troba en el bosc, s’hi perd com també un pastor. Fins ací, podem copsar dos elements: la fusta (vinculada amb lo matriarcal, en aquest cas, amb el llenyataire) i el nomadisme (plasmat en el pastor).

Un poc després, llegim que el pastor “li demanàs si, per caritat, voldria acollir-lo a la seva barraca. El llenyataire, encara que ja quasi les provisions acabava, el convidà amb tot gust a que entrés i li donà tot lo que tenia, cosa la qual li agraí tant el caçador, sobretot, pel bon afecte amb què ho feia, que li digué que, en agraïment, li donaria una notícia que el faria feliç per sempre” (p. 172). Com veiem, la figura del llenyataire s’acosta molt a la dels Pobles matriarcals, els qual són acollidors i, a més, captem que el pastor (una figura nòmada en relació amb lo patriarcal) li parla de felicitat per sempre, un fet que podem interpretar com una mena de culte a la fama.

Tot seguit, el pastor li addueix la nova: “la reina havia dit que, qui li portés un raïm, fresc i bonic, com eixint de la vinya, es casaria amb ella, fos qui fos (…). El llenyataire tenia per cosa impossible el trobar-ne, mes el caçador el dugué a una balma tota tapada de fullam i brossa i li ensenyà uns raïms gemmats i frescos com mai n’hagués vistos i els hi va donar perquè els dugués a la reina” (p. 172). Per tant, captem que el llenyataire toca els peus en terra, que el caçador el porta a una cova (la balma) i que hi troba raïm molt bo. Cal dir que el raïm té a veure amb l’úter i, com la cova, amb la dona.        

Llavors, el llenyataire, com que estima la terra (i, de pas, la dona), “se n’anà al palau i donà a la reina el raïm tan fresc i tan bo com si fos al setembre, de lo qual fou eixa tan contenta que no pogué sinó complir la sua paraula, i es casà amb el llenyataire” (p. 172). Així, entre altres coses, es plasma la importància que té, en la cultura matriarcal, ser fidel a la paraula (ací, reflectit en la reina, com a cap d’estat). Igualment, veiem que la reina aprova casar-se amb u de la mateixa corda: ella, aprova la sexualitat (que li atorguen un raïm, ja que el rep) i que el llenyataire es puga maridar amb la monarca, encara que no ell no pertanya a la noblesa.

Això explica que, tot seguit, es pose que “Els dos visqueren molt feliços i tingueren dos fills” (p. 173).

Un dia “es presentà al palau un pobre tot mal vestit i ple de mal, demanant amb molta insistència al rei. Els criats no volien deixar-lo entrar en cap manera, mes el rei ho va sentir i manà que el deixessen entrar i, així que el va veure, conegué que era el caçador (…) a qui devia la fortuna” (p. 173). En aquest passatge captem que, així com la reina s’ha obert a persones que no són de la noblesa, el rei ho fa a qualsevol habitant del regne, indistintament del físic o de la situació econòmica. Per això, “El rei, de seguida, manà que li aparellessin una bona cambra” (p. 173). Passa que el pobre tenia la lepra i, primerament, fou necessari que el rei sacrificàs un fill i, en acabant, l’altre, per a extraure’n la sang, al meu coneixement, per a que donassen vida al pobre.

Finalment, després d’haver-ne sacrificat el segon i d’haver donat sanitosa cura al pobre, quan els reis tornaven al palau, “veieren venir cap a ells un cotxe petit tot ple de diamants i roses i, a dins, els seus dos fillets, contents i alegres, que no pararen mai de fer-los festes” (p. 173).

Quan tothom va anar al llit del pobre, s’hi trobaren el cos sant de Crist (p. 173).

Per tant, una vegada més, ens trobem amb una rondalla en què la figura de Jesús està al costat del poble i no és una mena de persona a qui cal retre culte, sinó un home familiar, acollidor, molt obert i que compensa les bones accions de les persones (en aquest cas, les del llenyataire que havia passat a ser rei).

Adduiré que aquest fet em cridà l’atenció des del primer moment que comencí a llegir rondalles en llengua catalana en el 2020, i, àdhuc, va en línia amb els comentaris que fa Angie Simonis en la seua tesi (publicada en el 2013), quan toca el tema de com apareix Jesús (en els texts bíblics) en la seua posició respecte a les dones. Doncs bé: podríem dir que el personatge literari va pel camí de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Martí: la tropa és aquí”

General

Bon dia,

Tot seguit, vos escrivim una cançó que Le Croupier posà el 16 de febrer del 2023 en Twitter. La lletra, cantada per Marina (una dona nascuda en 1923 i de noranta-nou anys, segons ens comentà posteriorment Le Croupier) a un besnet seu que tenia cinc setmanes (i nascut en el 2023), diu així:

“Martí: la tropa és aquí,

m’arrenco a fugir.

De tant que vaig córrer,

vaig caure de cul

i em vaig fer un pelat

al pla de la mà.

Les pobres ninetes

em varen plorar”.

 

Amb aquest enllaç, podem accedir a la lectura del tweet i, àdhuc, escoltar-la: https://twitter.com/lecroupiercat/status/1626291980123742215?s=20 .

Afegirem que hem transcrit la lletra que li canta la besàvia.

Una forta abraçada.