Dones ben considerades, generoses i amb enginy

General, , , , ,

Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:

“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…

-Prou: acosteu-vos” (p. 173).

Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).

En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.

Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).

Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.

No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:

“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.

-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.

-Sí!

-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?

La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).

El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).

Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.

Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.

Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp.  175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).

Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.

I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos educaven sobre la terra on vivíeu

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven sobre la terra on vivíeu? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d’octubre del 2025 ens escrigueren “Res de bo” (Lurdes Gaspar), “Sempre. Lo bonic de Catalunya, les festes populars… I, després, de tots els altres llocs“ (Àngels Sanas Corcoy), “Bon dia, Lluís!,

Les meves iaies, més que educar-nos, tenien molt arrelat el fet de ser catalanes i de pertànyer a la terra catalana. A més, la iaia materna Maria, en ser pagesa, ho tenia a la sang. Ja formava part de la identitat, que diríem ara” (Nuri Coromina Ferrer), “Sempre. Segons ells, era la millor terra. Estimada i, amb les seves rondalles, ho feien sentir amb tot. Molt, de fet, la terra era estimada, tantíssim, a la teva llar, com estudiant amb professors valents, savis i honorables. Ara en manquen molt”  (Lydia Quera), “No exactament. Només de la guerra civil. La meva mare parlava molt de la guerra, que, a ella, la va agafar amb dinou anys. I la meva àvia també, però d’una manera molt catastròfica. Va morir a noranta-set anys i sempre tenia por que hi tornés a haver una altra guerra…” (Angelina Santacana Casals), “Sííííí. I tant!” (Maria Dolors Sala Torras).

Finalment, ma mare, el 17 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “Crida l’atenció la quantitat de dones (moltes d’elles, gent jove) que ara s’incorporen al camp”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Mestresses i xiques ben tractades i agraïdes i hòmens pacífics

General, , , ,

Prosseguint amb aquesta rondalla, el folklorista de Castellserà indica que, com que “La noia sabia prou bé la lleialtat i l’honradesa d’aquells criats (…), anà on ells la conduïren” (p. 165). Així, ja en un bosc, li diuen “ té n’has d’anar ben lluny, ben lluny, on no et pugui trobar mai la madrastra (…).

Així ho féu. Tota soleta, comença a caminar bosc endins fins que la nit li vingué a sobre” (p. 166) i es posà al peu d’un arbre.

En altres paraules, els dos hòmens afavoreixen que ella romanga amb vida i, després, la princesa s’acosta, simbòlicament, a la mare: en plena obagor, de nit i l’arbre. I, més encara: durant la matinada (un moment de foscúria del dia), “descobrí l’entrada d’una cova” (un altre tret femení).

Agregarem que, com en altres contalles, la jove farà de cap de colla dels qui hi vivien, uns homenets petits que veieren “una noia tan extraordinàriament formosa que dormia tota tranquil·la en un dels llits (…), se li posaren al voltant del llit, com si vetllessin el seu somni; cap d’ells no gosava respirar fort (…).

En veure aquells homes (…) i en actitud tan pacífica, els demanà:

-On sóc?

-Aquí: en el bosc. Qui ets, tu, noia?

-Sóc la filla del rei (…), però els homes que m’havien de matar no han volgut fer-ho i m’han deixat fer camí.

-I ara: què penses fer? (…) Si et vols estar aquí amb nosaltres, seràs la mestressa. (…) nosaltres et portarem tot el que demanis. Com et diuen?

-Marianneta!” (pp. 167-168).

En aquest passatge, es plasmen 1) detalls que hem trobat, per exemple, en el ball dels cossiers (de Mallorca, amb hòmens que dansen al voltant de la dona), 2) una actitud masculina i receptiva a la noia, 3) el fet que na Marianneta torna a ser ben tractada per hòmens, 4) la sinceritat amb què la princesa els parla i, al capdavall, 5) el seny de l’hospitalitat i el fet que la dona és ben considerada.

En eixe ambient, “La Marianneta es trobava a la cova com el peix a l’aigua. Aquells homenets se l’estimaven com a la nineta de llurs ulls. Li varen portar vestits i li portaven cada dia un obsequi o altre, i ella passava molt bé el temps fent-los el menjar i endreçant la cova” (p. 169).

En escriure aquestes línies el 16 d’octubre del 2025, em vingué al pensament el tema de l’arquetip del rei: els xicotets (que podrien ser tractats com a súbdits i amb menyspreu, com ara, pel fet de no ser de la noblesa) enllacen molt bé amb la fadrina i hi ha com un empelt (malgrat que la dona és filla del sobirà). Això ho expressen mitjançant els presents que, com a agraïment, li atorguen cada dia (confiança contínua i esperança). Altrament, encara que la princesa gestiona els aliments (els quals, com a símbols, podrien equivaldre als tributs a qui regenta), na Marianneta els transforma en menjar per a tots… en una mena de regne en territori femení (la balma de la reproducció maternal representada per la vulva) en què hi ha bona avinença (l’endreçament, com si fos el llaurador que elimina la mala herba del camp).

Mentrestant, la reina, interessada per la seua bellesa, “Se’n va anar a trobar una bruixa i li va dir que desitjava fer perdre la fillastra” (pp. 170-171). En passar la bruixa, vestida de marxanta, per la cova, aconsegueix temptar amb una pinta bonica la fillastra i fer que la  princesa s’adorma. Per consegüent, la reina recorre a una dona sàvia (la bruixa) i que empiula amb la tradició comercial i emprenedora en els Pobles matriarcalistes.

En regressar del treball els hòmens, veieren na Marianneta estesa. Llavors, la posen en un llit, li trauen la pinta que hi havia clavada en el cap de la xica i li addueixen que eixa bruixa era “una mala dona enviada per la teva madrastra per fer-te perdre” (p. 172). Podríem dir que ells fan un poc el paper de mestres de la vida, per a la filla del rei, i que ella rep de bon gust lo que li comenten.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que guien, ben tractades i hòmens que les emparen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem trets matriarcalistes és “El frare”. En primer lloc, direm que és molt coneguda i que l’home fa lo que li indica la dona. Així, en un hostal, llogaren una minyona que, en la seua vila, deien “ruc” al fòtil que s’empra per a calfar el llit, mentres que, en la de l’hostal, en deien “frare”.

“Es va escaure que, el mateix dia de llogar-la, va arribar a l’hostal un pobre frare medicant, el qual (…) va demanar si li donarien acolliment per aquella nit” (p. 155).

Hi accedeixen els hostalers i, tot seguit, la mestressa, “quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, (…) diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare (…) va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 155).

En acabant, la senyora ama diu a la jove: “porta’l al de les noies” (p. 155). I així fa la xica amb el monjo.

Després, l’home va darrere de la dona… al llit esmentat (p. 156) i, al moment, ell comenta a la fadrina que, si ho hagués sabut, hauria preferit que li haguessen dit que no volien donar-li acollida.

Al capdavall, la minyona parla amb la mestressa, li explica el paper que fa el frare que s’hi allotja eixa nit i, llavors, l’hostalera li aclareix què vol dir el mot “frare”.

Com podem veure, la dona (tant l’hostalera com també la xica) són els personatges que van per davant.

En la contarella “La madrastra vanitosa”, també en la mateixa obra de l’estudiós Valeri Serra i Boldú, capim el matriarcalisme. Una vegada hi havia un rei molt poderós que va enviudar i només li restava una filla de pocs anys, Marianneta, molt garrida i que “era la criatura més contemplada del món” (p. 158) i amb qui son pare tenia un gran lligam.

Ara bé, arran d’una guerra, el monarca hi hagué d’anar i el seu ministre li aconsellà que es casàs amb una altra reina, perquè la nina no el trobàs a faltar. I així ho féu: elegeix una princesa veïna i li va recomanar “els afers de govern i que es mirés com a filla pròpia aquella Marianneta” (p. 159).

Passa que, com que, a la regina, li agradava molt la bellesa i tenia acritud de caràcter, “Aquells servents que la sabien portar eren recompensats amb esplendidesa” (p. 159), sobretot, quan demanava si la consideraven formosa.

A més, na “Marianneta creixia en bondat i en bellesa. Tenia el cor guanyat de petits i de grans. Era compassiva, amable i humil, i tot el servei del castell hauria fet qualsevol cosa per complaure la Marianneta” (pp. 160 i 162), més encara, perquè la madrastra a penes s’ocupava de la xiqueta.

Afegirem que, encara que la reina tractàs de reduir els servicis cap a la noia, la fillastra tenia bona traça i l’atenien serventes i cambreres.

Igualment, en passar la xiqueta a l’adolescència, “anava un dia a estendre un paneret de roba, quan va trobar-se amb un antic conegut del seu pare, que anava a complimentar la reina” (p. 162). Cal dir que el passatge d’estendre la roba, en moltes llegendes, ho fa en nexe amb un tema sexual, com ho és ací.

Ben mirat, la sobirana envia la xica a la cambra i, molt prompte, “a guardar un ramat de cabres” (p. 163), animal que empiula amb la figura de la mare i amb la maternitat. Llavors, “se li acostà un cavaller que s’havia perdut de camí. Li demanà la drecera per a anar al palau del rei i va fer camí” (p. 163). Per consegüent, altra vegada, la dona fa de guia de l’home, el salva i es fa lo que vol ella.

A continuació, la reina ordena que envien na Marianneta a un bosc i que la maten. Passa que, com que “Aquells criats eren dels més addictes que tenia al palau la Marianneta i, així que hagueren sortit (…), amb una mirada, es donaren a entendre que, per res del món, causarien el més petit dany a la noia” (p. 165).

Per tant, el narrador reflecteix una dona (la noia) ben tractada per dos hòmens que servien sa majestat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que fan costat i hòmens que emparen dones

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “La Ventafocs”, recollida per Valeri Serra i Boldú (1875-1938), com més jove es feia la xica, era més garrida i més dolça.

Un dia, “el rei d’aquella ciutat anuncià que volia casar-se i féu unes crides convidant a uns balls (…) perquè hi anessin totes les noies de la població, per tal que el rei pogués triar la noia que fos més del seu gust” (p. 144).

En primer lloc, les filles de la madrastra portaven bons vestits i sabates de gran preu i van a l’acte “acompanyades de llur padrastre i de llur mare” (p. 144).

Aleshores, com en dos passatges posteriors, mentres que la Ventafocs era en la cambra, se li apareix la Mare de Déu i li diu si li agradaria anar al ball del monarca. I, com que la xica li respon que sí, Nostra Senyora li comenta “Trenca aquesta ametlla, et vestiràs i fes via. A baix, a la porta, trobaràs un cotxe i vés-te’n al sarau” (p. 145). En aquestes línies, el vestit és blau cel; i les guarnicions, de color argent (la qual enllaça amb lo femení i amb la nit).

Igualment, el cotxer anava mudat de manera elegant com també els cavalls.

En aplegar al ball, el rei “no va fer sinó dansar amb ella i passejar amb ella i galantejar-la” (p. 146). Per tant, lo masculí i lo femení són en nexe i l’home és receptiu amb la dona.

En la segona nit, la Ventafocs ou que Nostra Senyora li parla i que la convida a anar al ball i ella li ho accepta i, al moment, la Mare de Déu li fa costat: “Aquí tens una avellana i, a dins, trobaràs el que et fa falta.

Trencà l’avellana i sortí un vestit que era més bonic que el de la vespra. Era tot de color de rosa, a l’igual que les xinel·les. Els guarniments eren d’or” (p. 148).

En arribar al palau i ballar amb el rei, el sobirà destaca la formosor, les colors i, sobretot, “la mirada dels seus ulls, el posat de princesa que tenia” (p. 148).

O siga que, per una banda, Nostra Senyora reforça la jove i, per una altra, el monarca considera que ella podria ser una bona princesa.

Ben mirat, el rei, quan la noia li diu que se n’havia d’anar, li adoba el terreny i, com que el cotxe de la Ventafocs era veloç, els criats no la pogueren seguir. Al capdavall, ella torna a casa i dóna les gràcies a la Dona.

En la tercera nit, la minyona vist de color verda i “tot consonava amb el vestit” (p. 151).

Passa que, com que, en regressar a casa, li cau una xinel·la (sabata) i la recull una persona de la cort, el monarca fa unes dictes en què indica que els missatgers reials “anirien de casa en casa perquè totes les noies s’emprovessin una xinel·la que restà a l’escala i que, aquella a la qual vingués bé la xinel·la, es casaria amb el rei” (p. 152).

Finalment, el rei s’afig a la comitiva i, ja en la casa de la minyona, diu que, si hi havia una altra noia a més de les dues de la madrastra, que anàs on ell era. S’hi presentà la Ventafocs, “es descalçà i el peu entrà en la xinel·la” (p. 153).

Més encara: la madrastra i les seues filles tenien previst anar al casament en el palau, però, com que la Ventafocs diu al sobirà com l’havien tractada, ell no els permeté que posassen els peus en el castell i s’hi celebraren les noces entre el rei i la jove (ara, reina). En altres paraules: l’home (ací, el monarca) empara la dona i l’accepta com a muller amb qui casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i pares que emparen els xiquets i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).

En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).

Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.

-Ja li ho diré -féu la noia.

I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:

-T’estimen molt!

-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?

-Què ho voldries, filla meva?

-Si, sí: casa-t’hi!

I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).

O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.

A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:

“-Vaja!  Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).

En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei avorrida dels amos.

El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:

-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).

És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la muller li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).

Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El peix gros maternal i femení i la tradició matriarcal catalana

General, , , , ,

Una altra narració recollida pel folklorista de Castellserà en l’esmentada obra és “Els pescadors ambiciosos”. Així, una vegada, un home i una dona molt pobres només tenien com a béns les canyes de pescar. Passa que, un dia, el pescador, mentres feia la seua tasca, “sent tal estirada a la corda que, tan tost se li enduu la canya i comença a remoure’s l’aigua de manera que es veia cuejar un peix enorme” (p. 135). Per consegüent, per una banda, apareix la dona forta que atrau l’home cap al seu punt i, igualment, el peix és molt gros, un detall que podem connectar amb la figura de la dona i, fins i tot, d’una mena de Mare-peix, així com hi ha la Mare-balena.

En eixa línia, comentarem que, el 10 d’octubre del 2025, una catalana de més de setanta-cinc anys, Montserrat Cortadella, i d’arrels catalanes i basques, ens escrigué que recordava que, “en les rondalles [ que em narraven] , quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare’”. Empiulant amb aquest fet, en el “Diccionari de símbols” de Mircea Eliade junt amb Ioan Petru Couliano, hi ha l’apartat “Peixos”, en què posa que, “En el Pròxim Orient antic i el món mediterrani, associaven els peixos a les grans deesses, les imatges arquetípiques de feminitat, amor i fertilitat” (p. 685), una fecunditat, més d’una vegada, en nexe amb la prosperitat (tema constant entre els personatges).

I, en la contalla, és un peix que admet moltes demandes del pescador, si ell compleix lo que li indica:

“Així com va poder, estirà la corda i tragué el cap un gran peix que va dir-li:

-Mira: si em deixes anar, et donaré la sort. Tot allò que tu voldràs, vine a demanar-m’ho i et serà concedit” (p. 135).

Ja en casa i, després de la resposta inicial de la dona, contrària a deixar fluir el peix, “el pescador va dir-li que, a canvi d’haver deslliurat el peix gros, podien demanar allò que els fes falta:

-Doncs, mira: ja hi pots tornar ara mateix i digues que vols una casa ben gran i ben bonica, amb un corral que on hi hagi tota mena de bèsties.

L’home se’n va, crida el peix i li dóna l’encàrrec de la seva dona:

-Torna-te’n a casa, que ja ho tens concedit -li digué el peix” (p. 136).

Així, el matriarcalisme es plasma per tres costats: 1) la muller comanda en casa, ella la gestiona i ordena el marit, 2) l’home la creu i fa el paper que la dona li ha triat (ací, una mena de peó de la mestressa) i 3) les decisions finals són d’origen femení (les de la muller i les del peix gros).

En acabant, la dona li sol·licita un palau ben adornat i que ella puga ser princesa (el càrrec següent al de reina). I l’animal marí ho accepta “després d’escoltar-lo” (p. 136). Cal agregar que, en moltes narracions, el rondallaire diu el mot “escoltar” (o de la mateixa família), fet que podríem empiular amb els Pobles matriarcals i amb la gran importància que atorguen a escoltar (per damunt de parlar).

Després, la seva dona apareix convertida en una gran senyora i “també, a ell, se li despertà l’ambició i es féu senyor i, tots plegats, començaren a donar-se to i a portar una vida de gran fastuositat. Fou ella la qui, ambicionant més, digué al seu home” (p. 137) que ella volia ser emperadriu: “que em faci emperadriu i, a tu, emperador, i que ens doni terres i viles per a governar.

L’home anà a demanar al peix, son protector, tot allò que la seva dona li ordenava” (p. 137).

En aquests darrers mots, explícits, Valeri Serra i Boldú posa que la muller és qui empunya les regnes de la casa i del dia rere dia i, ben mirat, el folklorista reflecteix una cultura matriarcal que no es decanta per l’ostentació, ni per lo babilònic, sinó per la senzillesa, com poguérem capir en una qüestió sobre el tema.

Tot seguit, la muller li demana que ella siga dea. Però el peix li diu:

“-Això no pot ser i no serà. Volent-vos igualar a Déu, la vostra supèrbia i ambició us ha fet tornar al que éreu. Torna-te’n a casa i, d’ençà d’aquest moment, resteu reduïts a la misèria” (p. 137).

Al capdavall de la rondalla, hi ha una moralitat (“qui tot ho vol, tot ho perd”, p. 138, una dita ben coneguda), la qual és manifesta en contarelles semblants a aquesta, bé mallorquines i de temps d’Antoni Ma. Alcover (1862-1932), bé, com ara, valencianes, arreplegades per Ximo Caturla (Alacant, 1951) i publicades en els anys huitanta del segle XX.

Finalment, després d’una lectura mentres escrivia aquestes paraules, no descarte que, en aquesta contalla, la figura de Déu hagués substituït una mena de Mare-balena o bé d’un històric déu masculí (però pagà i vernacle), com ha passat en més d’una rondalla tradicional autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Velletes que pacten, filles ben considerades i fills amb espenta

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en el llibre “Aplec de rondalles”, i en què capim trets matriarcalistes, és “Els set germans abandonats”, la qual també ha estat recopilada en altres indrets catalanoparlants. Així, un pare i una mare tenien set fills petitets i, com que la família era pobra, els pares comenten “Demà, els farem alçar abans que s’hi vegi, els portarem a un bosc, molt lluny i, quan hi serem, els direm que s’esperin allí, que hem d’anar a una masia d’allà a prop, i ens n’anirem cap a casa i ells ja s’arreglaran” (p. 118 i 120).

Passa que el germà gran, amb reflexos i amb espenta, quan l’endemà els cridarà son pare, “es va vestir més aviat que els altres i va anar al carrer i s’omplí les butxaques de pedretes per tirar-les pel camí que fessin” (p. 120). I, com en versions semblants, el fill major farà de cap de colla dels germans i, fins i tot, de guia:

“-No ploreu, que jo us portaré a casa. Seguiu-me.

Els sis germans van seguir llur germà més gran i (…) van arribar a casa” (p. 120).

En aplegar a casa, aquest germà diu als pares com han aconseguit tornar.

Llavors, el pare ho intenta una segona vegada i, ara sí, els xiquets perden la pista, perquè el gran deixava caure trossets de pa,… però, com que els ocells es menjaven el pa, el germà major cerca una opció per a tots set. Així, se n’apuja a un arbre, veu una llumeta llunyana i trien fer via cap a aquell lloc.

Sobre aquests dos passatges, hi ha fonts que consideren que es tracta del pas de xiquet a jove (en l’adolescència).

En acabant, arriben a una casa i els rep una velleta (qui en fa de mestressa), qui era casada amb un gegant i que fa un pacte amb el germà gran:

“-Com vulgueu -va respondre la velleta-. Jo ja faré tot el que pugui perquè no us digui res” (p. 122). Per tant, es fa lo que vol la dona i recorrent a acords, un tret molt propi dels Pobles matriarcalistes com també ho fan en un passatge posterior.

Un altre moment en què captem lo matriarcal és quan el narrador diu que “Els van posar en un llit tots set i, a l’altre costat, hi havia un altre llit, en el qual dormien set filles del gegant, cada una amb una corona al cap” (p. 123). En altres paraules, lo femení roman per damunt de lo masculí (les xiques, reines de la seua vida); en canvi, els set germans, com si fossen convidats.

 Ara bé, a mitjan nit, “el germà més gran s’alça i pren les corones de les set filles (…) i les posa al cap dels seus germans i al seu” (p. 123) i enganya el gegant, fent-li creure que les filles eren qui portaven les corones. Per això, en tocar-los-les el tità talla el cap de les filles.

Quan el gegant ja fou fora, el germà més major crida els altres sis perquè facen camí i, al capdavall, s’endinsen en una cova (p.  124). O siga, que passen a una altra mare que els acull.

A continuació, el tità, en saber què havien fet els xics, es posa unes botes per a anar més ràpid i s’acosta a la cova.

Finalment, el germà major se’n torna a la casa on vivia la velleta i, després d’aprofitar-se de la bonesa de l’anciana, tots se n’anaren cap a casa, carregats de cabals i els pares els abraçaren d’u a u i, a partir de llavors, pares i fills visqueren sempre junts. A banda, els fills ja ho fan com a jóvens, perquè han superat el ritu de pas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Solien dir refranys quan veien gent

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿solien dir refranys quan veien gent? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En correus electrònics, l’11 d’octubre del 2025 ens posaren “Més que refranys, en les converses sortien: dites o frases fetes, relacionades amb el temps, amb la casa o amb els animals” (Rosa Rovira).

En el meu mur, l’11 d’octubre del 2025 plasmaren “Ses padrines parlaven amb dites perquè ets infants no entenguéssim ses xerrarderies que deien o temes tabús.

‘Xerrar en termes’, li dèiem… Quan era ben nina, vaig aprendre… ‘Alerta, que ets infants escolten i processen’…” (Maria Galmes Mascaro). En relació amb l’expressió “Xerrar en termes”, escrita per Maria Galmes Mascaro,- l’11 d’octubre del 2025, ma mare, per telèfon, em digué “I parlar-te en clau, si feia falta”. “Les meues àvies, sempre; i jo també ho faig perquè en vaig aprendre, d’elles” (Montserrat Junqué Plaja).

Quant a missatges, l’11 d’octubre del 2025 i més avant ens plasmaren “L’àvia paterna, que no sabia parlar castellà, quan veia un munt de gent, solia dir: ‘Molta gent i poques persones…'”, “Sí: els refranys eren molt comuns en la seva parla quotidiana” (Joan Prió Piñol), “No ho recorde” (Lurdes Gaspar), “No sols quan veia gent; parlant d’aquest o de l’altre, també.

Quan van fer ‘La memòria dels Cargol’, l’àvia de la família, a vegades, em recordava casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “De refranys, a casa meva, la iaia en deia moltíssims. És curiós perquè ella no sabia llegir, ni escriure (no em va deixar que jo li ensenyés, per orgull!), però parlava molt bé i sabia els refranys i frases fetes. Era de Ripoll i havia nascut el 1899” (Angelina Santacana Casals), “Deien refranys, sí. Però no quan veien gent, que jo recordi” (Rosó Garcia Clotet), “Sííí. ‘Si els pecats fossin a la cara, que n’hi haurien, de màscares’. ‘Tal faràs, tal trobaràs'” (Àngels Sanas Corcoy), “El pare sempre acompanyava la mare a missa i deia ‘Mira la cua que hi ha. I reparteixen hòsties. I si fossin canapès?’. L’avi deia la dita ‘Sembla el mercat del ram'” (Montserrat Cortadella), “‘Molta gent i poques persones!’.

‘Tants que en va matar el rei Herodes i en som molts!'” (Maria Dolors Sala Torras), “Ma mare deia un refrany que aconsellava prudència amb els desconeguts: ‘GOS QUE NO CONEGUES, NO LI FACES FESTES'” (Ximo Caturla), “Solien fer rondalles de tota persona de fora Catalunya i solien encertar” (Lydia Quera), “Sí. I, quasi sempre, DE BROMA” (Maria Capellas Carreras).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Reis que recompensen, ancianes ben considerades i pares que tornen a la mare

General, , , , , , ,

Tornant a la contalla “Els quatre germans que se surten de tot”, recollida per Valeri Serra i Boldú en l’obra “Aplec de rondalles”, copsem que, tot just passat un any, els quatre germans es reuneixen en el punt per on havien fet camí, cada u explicà les seues aventures i se n’anaren “a veure llur pare, que els va rebre amb els braços oberts i (…) els va demanar quin ofici feien” (p. 105).

Altrament, els comenta que voldria saber si tots quatre se n’eixirien de tot i, primerament, diu al més gran: “vejam si saps dir-me de què és el niu que hi ha a sota del cirerer de l’hort i què hi ha dins.

Ell, que agafa la ullera, mira l’arbre i diu:

-És un niu de caderneres; hi ha quatre ous i la vella que dorm” (p. 105).

Aleshores, el pare diu al que feia de lladre:

“-Tu, vés a veure si ton germà diu la veritat i portes els ous aquí; però la vella no s’ha de moure” (p. 105).

I així ho fa el lladre.

Sobre aquests apartats, ens resulta significativa l’actitud del pare en pro de fills resolutius,… però unida al bon cor (que el germà primer no mentesca) i, a més, el tractament cap a l’anciana (ací, símbol de la terra i de la mare). Enllaçant amb el fet que la provecta no s’havia de moure, Pere Riutort escriu una cosa pareguda en la seua explanació (del 2018) i ho fa amb mots que empiulen amb la tradició matriarcalista i amb el paper molt important de la Mare Terra: “ En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos de llurs avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir” (p. 38).

A més, apareixen el niu (la casa materna), els ous (el nen), la velleta (Nostra Senyora, l’hivern) i dormir (la nit). Al cap i a la fi, en els Pobles matriarcalistes, es considera que la terra és la Mare que ens aporta vida i que ens alleta i, per tant, ha d’estar ben considerada i ben tractada.

En una altra prova, el pare trau que un dragó havia furtat la filla del rei i que el monarca “havia promès que, aquell qui la salvés, es casaria amb ella, per la qual cosa veia que ells quatre podien anar a veure si la salvaven” (p. 106) i, per consegüent, el parent confia en l’habilitat dels fills.

Ara bé: en aquesta contarella, no sols el protagonista alliberador és col·lectiu (els germans), sinó que “S’ho enraonaren tots quatre germans” (p. 106), fan un acord i, després, emprenen, encara que el fill gran faça de primus inter pares (de cap de colla en un grup molt democràtic i compacte, a l’estil, per exemple, de la manera de governar en Suïssa).

Agregarem que el paper de cada u dels membres resultarà bàsic en la mort del dragó. Llavors, tota la nació celebrava el retorn de la princesa i, com que els fills deien “Quin dels quatre es casarà amb la princesa?” (p. 108), i el monarca els reuneix i capta que tots hi volien casar-se i que exposaven arguments de pes, pren una decisió semblant a la narració que veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 55): lliurar a cada u un muntó de diners.

Ben mirat, el sobirà de la contalla catalana va més lluny: “jo estic molt agraït de tots vosaltres i desitjaria complir el que tinc promès, mes, (…) com que tots quatre hi teniu dret, veniu a viure aquí, amb el vostre pare, si voleu, i jo, com a premi, us donaré força riqueses perquè pugueu viure feliços tota la vostra vida” (p. 109). Per consegüent, els ofereix, els garanteix una vida pròspera i… amb la companyia paternal.

Finalment, “van viure feliços tota la vida al costat de llur pare que, ja que havia hagut de separar-se de casa seva per donar un gust als seus fills, els féu prometre que, quan es morís, l’enterrarien al cementiri del seu poblet, del qual no volia separar-se” (p. 109). És a dir, el pare, àdhuc, simbòlicament, torna a la mare (a la terra i a l’indret amb què més s’identificava) i, a banda, representa l’alt sentiment de pertinença a la terra i no cal dir que la tradició de fer acords i, de pas, d’eixir guanyant tots: el monarca, els quatre germans i ell, en un ambient molt en línia amb el comunalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.