Arxiu de la categoria: General

Jo sé una cançó de fil i cotó

General, ,

Tot seguit, posem una versió que es publicà en el grup “Dialectes” el 5 de setembre del 2022 i que ens plasmà Maria Labrador, qui escrivia “Doncs, a la Vila Joiosa, el meu iaio en cantava:

‘Jo sé una cançó

de fil i cotó,

me’n vaig a la tenda

i em compre torró;

torró de Xixona,

torró d’alegria;

ja toquen les campanes

de Santa Maria.

Sant Pere i Sant Pau,

doneu-me les claus,

que els pobres angelets

estan morint-se de fam.

Deixeu-los morir

que, al cel aniran,

el dia de la Quaresma’.

 

Fins aquí el que jo recorde. Però diria que s’acabava ahí”.

Una versió, com li comentí, “Interessant”. 

Afegirem que, en la lletra de la cançó, ens havia posat “morint-se de fam” i, per la rima i pel context, hem considerat que corresponia adduir “estan”.

Capellans que suggereixen, en nexe amb el matriarcalisme i molt oberts

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “La Font Vella”. Així, “Una de les més belles encontrades de les Borges Blanques és la Font Vella” (p. 309), especialment, entre “la gent jove, desitjosa de fruir de la frescor del lloc i d’aquella aigua” (p. 309). Per tant, apareix un detall femení que empiula amb la terra, que dona vida i que, en més d’un cas, fins i tot, entre catalanoparlants de la generació dels meus pares (anys quaranta del segle XX) o de la dècada anterior, més d’una vegada, està relacionat amb el festeig de jóvens i amb la Pasqua, quan els jóvens eixien a veure si, finalment, trobaven pasqüera (o pasqüer)… amb qui festejar.

Igualment, podem llegir que “El camí que hi mena és deliciós (…), fa que hom pugui arribar-hi (…).

Se l’anomena Font Vella, car el seu record es perd en la vellúria del temps, essent antigament molt més abundosa encara” (p. 309), un passatge que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la presència del matriarcalisme en la cultura vinculada amb la llengua catalana: el camí representa el que porta a la mare, a lo femení, a la foscúria, a la dona, a lo matriarcal. 

A més, u d’aquells dies, una jove d’uns díhuit anys, formosa i bona, torna de la font i, al moment, se li apareix el dimoni.

Primerament, el diable li diu “et portaria l’aigua de la font, fent-la rajar on tu volguessis” (p. 310). Per això, és ella qui té la darrera paraula i, a més, li fa una promesa i, tot seguit, llegim “amb la condició que el dia següent la font havia de rajar al mig de la plaça” (p. 310): la dona marca les directrius a l’home.

Més avant, fan un segon pacte i, de nou, l’home accepta lo que la dona li proposa:

“-Està bé” (p. 310)

Un poc després, “en anar la gent a cercar aigua a la font, tothom pogué admirar (…) com, al peu del poble -car aquest era situat al cim d’un tossal-, hi rajava abundosa una font pura i cristal·lina” (p. 310): el poble resta en la part més alta i abraçaria lluentor i puresa, trets en línia amb lo patriarcal.

Això fa que la jove acudesca al rector, qui, “després d’advertir-li el seu mal procedir, (…) li digué (…) que tingués gran confiança en Déu i la Verge, que ells la salvarien de les urpes del banyut” (p. 310). Per consegüent, el capellà (amb un paper semblant al de psicòleg), no la censura, ni sembla que la reprimesca, sinó com qui desglossa el fet i, en acabant, fa un suggeriment de cara al demà, perquè considera que li resultarà molt millor actuar d’una altra manera.

De fet, les paraules següents van en eixa línia. A més, el mossén no s’acull només a Déu (personatge masculí), ja que també inclou Nostra Senyora (personatge femení que, en moltes narracions de tradició en llengua catalana, està en nexe amb la terra).

Adduirem que el rector, que s’alia amb lo matriarcal, li diu:  “-Mira (…). Avui, així que comenci a fer-se fosc, te n’aniràs allà on raja la font nova i, quan vegis que el dimoni comença a treballar per a pujar l’aigua a la plaça, tu li diràs, de manera que ell et senti: ‘Sia per sempre beneït i lloat el Santíssim Sagrament de l’Altar, i la Puríssima Concepció de Maria, concebuda sense pecat original’. I ho aniràs repetint fins a punta de dia” (pp. 310-311). Cal dir que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, la paraula “altar”, com pensàrem el dia que escriguérem aquestes línies, el 9 de juny del 2023, té una connotació sexual: representa la vulva. Igualment, enllaça amb la concepció, amb el naixement, amb el futur. I, per descomptat, tot això esdevé de nit, en plena foscor, moment del dia que empiula amb la dona i amb lo femení,… i la jove restaria, com la Mare de Déu, amb el cor net.

“La noia ho féu així (…) i així se salvà (…) i la font quedà rajant allí” (p. 311). I, per consegüent, ni ella, ni el rector abracen l’elitisme (el dimoni que portaria l’aigua al cim, sovint, associat a les ànsies de poder i d’èxit) i la jove resta lliure de culpa.

Finalment, afegirem que el fet que la Font Vella reste amb aigua i profitosa podríem relacionar-ho, per semblança, amb l’espasa rovellada (amb vivències, que toca els peus en terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones amb fortalesa, que fan costat, moderades i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Fa”. Primerament, podem llegir que “Una primitiva (i quasi oblidada) llegenda conta que, en temps llunyans, veien des del poble i, al lloc on ara hi ha l’ermita, una llumeta que brillava a la nit” (p. 303), és a dir, un indret relacionat amb l’acollida (l’ermita) i amb la dona (la llumeta que llueix de nit, moment del dia en nexe amb lo femení).

 A més, captem que una nit que plovia molt, “aquella llum brillava més que cap altre dia i la gent, des de llurs finestres, la miraven, tot pregant” (p. 303) que el desenvolupament no fes mal a ningú, ni malmetés bestiar o collita. I així es feu.

Afegirem que, com que l’aigua, la nit i la foscor tenen a veure amb la dona i, a més, la pluja era forta, el text plasma la fortalesa de les dones, àdhuc, en les hores de menys llum.

Com que la tractaren bé (ací, pregant), l’endemà pogueren veure que enlloc hi havia fet cap estrall. “Tothom atribuí a aquella llum, a aquell ‘far’ (…), el fet miraculós d’haver-los salvat en la tempesta, talment succeeix amb els mariners quan estan en alta mar (…), que es guien pel far per arribar a bon port” (p. 303). Per consegüent, la foscor de la nit apaivagà la claror que podria haver espatlat i és la dona (la penombra) qui salva la població: perquè fa que es modere aquella lluminositat.

En la rondalla que ve a continuació, “La roca del diable”, també recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, de nou, és la dona qui fa costat a la població. El diable, després de tirar junta amb els seus correligionaris súbdits, s’instal·la en la vall del riu Set i aplega fins a l’Albagés, un poble que “vivia ple de pau i convivència. Allí, no hi tenia estada ni l’odi, ni l’enveja, el que feia que la gent, amb el seu treball, la seva honestedat i la seva bondat, anés omplint, cada dia més, els seus cors de pau” (p. 307), detall que empiula amb l’arquetip del rei i amb lo humanístic.

Un poc després, el dimoni en cridà tres més a consell i acordaren (com en les cultures matriarcalistes) aixecar un gran ventada…, però feu figa. A continuació, tria per provocar un tempesta (detall que té a veure amb l’aigua), però els de l’Albagés continuaren tenint aigua de beure (p. 308), tret femení.

En acabant, tracta de provocar una sequera, però els habitants “decidiren anar a cercar aigua a d’altres llocs” (p. 308).

Tot seguit, el dimoni opta per fer nevar (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, ja que la neu està formada per aigua). I els del poble prossegueixen amb bones provisions.

Igualment, el diable es decanta per una pesta, però “la rectitud d’aquella gent, la seva creença i la seva esperança” (p. 308) els fan d’aliats.

Al capdavall, el dimoni passa pel fons del torrent, del llit del riu (dos detalls que enllacen amb la dona), es posa a ploure i “una grossa pedra que rodolà avall, (…) anà a caure (…) on era el dimoni” (p. 308), és a dir, una dona forta (la pedra) i que toca els peus en terra salva els pobladors de l’Albagés.

Finalment, podem llegir “l’enorme i negra pedra que es troba a l’esquerra del riu” (p. 309). Per consegüent, es plasmen característiques matriarcalistes, com ara, la fortalesa de la dona (la pedra), el color negre (el qual empiula amb lo femení i, així, amb la dona), l’esquerra i el riu (el qual té a veure amb l’aigua).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Folklore valencià. Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia”, de Francesc Martínez i Martínez

General

A continuació, exposem l’obra “Folklore valencià. Arreplega de llegendes, tradicions y costums del Reine de Valencia”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1927 per la Societat Valenciana de Publicacions, a què es pot accedir en Internet.

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Dones que empiulen amb la seua voluntat, artistes, humils, dolces i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en que captem molts trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “Mare de Déu dels Esclopets”. Un pastor troba una marededeu “que anava calçada amb esclops” (p. 301).

“La gent va creure que una imatge de la Mare de Déu no podia anar calçada d’aquella manera, ja que, més aviat, era signe de pobresa i que, a la reina del cel, li corresponia un calçat millor, per la qual cosa van treure-li els esclops i van posar-li el millor calçadet que van trobar” (pp. 301-302). Per consegüent, Nostra Senyora ha triat el calcer que ella ha preferit i copsem uns habitants que abracen l’elitisme, la fama i, per això, vinculen la dona amb el cel. A banda, està ben considerada (rep el tractament de reina).

“No obstant això, l’endemà (…), quan anaren a veure la seva imatge estimada (…) [,] van trobar que duia altra vegada els esclops” (p. 302). Com veiem, la dona (ací, la Mare de Déu), no cedeix. A més, “Van agafar aquell fet com obra d’algun irreverent que, durant la nit, havia fet el canvi, amb la qual cosa tornaren a treure-li els esclops i li posaren de nou les sabates.

Aquest fet es va repetir diverses vegades” (p. 302), fins que decidiren posar dos hòmens de guardians de la Mare de Déu.

Però, tot i això, en obrir la porta, veieren “que, de nou, s’havia produït el canvi i que la Mare de Déu calçava esclops. Això els obrí els ulls i entengueren la voluntat de la Verge: li deixaren, per sempre més, els esclops” (p. 302). Com podem veure, la dona no abraça lo que no vol i, al capdavall, respectaren la voluntat de Nostra Senyora: fan lo que ella tria, com en moltes poblacions catalanoparlants.

A més, cap al final del relat, llegim que “Van penjar aquelles sabates a la paret, on van restar-hi molts anys” (p. 302), fins al punt que moltes generacions les pogueren veure-hi… i Nostra Senyora no se les va posar… i, així, feu lo que ella tenia com a objectiu.

En la narració següent, “La Mare de Déu dels Àngels”, també es plasma el matriarcalisme, per exemple, mitjançant la dolçor i la dona, en un relat que enllaça amb un pintor del segle XVI: “El bon pintor començà la seva tasca (…). En arribar a trenc d’alba, l’ermità custodi, que dormia en una humil caseta ubicada al costat de l’ermitatge, veié el seu son trencat en escoltar uns dolços cants que provenien del setial de l’excelsa Mare de Déu” (p. 303). Així, copsem 1) un pintor (art) 2) la humilitat, 3) estar molt pròxim a un lloc d’acollida i, així, femení (com ara, l’ermita), 4) cants dolços (la música) i, per descomptat, 5) la Mare de Déu, ben considerada, és a dir, trets que empiulen amb el matriarcalisme. Igualment, captem la dolçor de l’inici del dia així com, en les estacions de l’any, aquest moment restaria vinculat amb la infantesa.

A continuació, el narrador posa més detalls de línia matriarcal: el pintor “Acudí presurós i restà meravellat davant allò que veien els seus ulls: la imatge de la Verge era acabada de pintar!, però, al mateix temps, havia estat feta amb tanta delicadesa i finor que (…) acudí presurós vers el poble anunciant la bona nova” (p. 303). O siga que Nostra Senyora ha fet costat a la tasca de l’home i, malgrat que el relat no reporte més, sí que podem dir que aquests trets estan en nexe amb lo femení i amb lo maternal (per exemple, en les relacions amb els nens de pocs anys).

Adduirem que, per a que una persona desenvolupe la seua vena artística o, per exemple, literària (ací, lo artístic està reflectit en el pintor i en la Mare de Déu), cal que toque els peus en terra (una altra característica associada a les cultures matriarcalistes). I tots dos ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nobles que donen, que acullen, que fan acció de gràcies a Nostra Senyora i molt oberts

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Mare de Déu de la Gorga”. Primerament, llegim que aquesta marededeu “fou trobada per un pastor a la vora d’un rierol o torrent” (p. 300) i que “ella vetllava pels seus devots, als quals no els mancava mai blat per fer el pa o una almosta de fesols o cigrons per posar a la paella.

De la Mare de Déu de la Gorga es contava un fet (…) que, durant generacions, s’anà contant (…), passant de pares a fills” (p. 300).

Així, veiem que el pastor la troba al costat d’un lloc per on passa aigua (detall matriarcal, relacionat amb la dona), que ella fa de mare dels qui la tenen per advocada i que era generosa. A més, podem llegir que el relat ha passat de generació en generació, un altre tret que empiula amb el matriarcalisme.

Tot seguit, passem a la narració, amb un missatge interessant: fer costat, en lloc de deixar caure els necessitats. “Diu que, en uns anys en què la misèria s’havia apoderat de tota la contrada, a causa de la llarga secada, (…) un llarg estol de pagesos afamats van dirigir-se al senyor de Preixens, tot demanant-li que els deixés blat del que ell tenia emmagatzemat a les seves sitges, que estaven a vessar” (p. 300). Preixens és una població catalana de la comarca de la Noguera.

Aleshores, “El senyor de Preixens donà l’ordre que es donés blat a tothom que estigués necessitat i que se’n donés fins que no hi hagués ni un gra” (p. 300). Aquest paràgraf, de manera simbòlica, copsa la generositat, el bon cor i, per descomptat, l’estima que el senyor de Preixens tenia pels habitants de la zona.

A continuació, podem llegir que Nostra Senyora li ho aplana i, així, “Diu que, de les sitges del castell, sortí blat i més blat, com unes deu vegades més del que hi havia i, miraculosament, les sitges sempre estaven plenes a vessar, puix, com més se’n treia, més n’hi havia” (p. 300). Aquest passatge exposa que les bones accions i fetes pel bé de la gent, són recompensades (en aquest relat, per un personatge femení, la Mare de Déu).

En acabant, passem a unes línies que enllacen amb lo matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’actitud del senyor de Preixens: “Davant aquell miracle de la Mare de Déu, el senyor de Preixens no volgué que ningú li tornés ni un gra de blat del que havia prestat” (p. 300). Partint de la narració, no sabem si el noble veié que, si en demanava, Nostra Senyora li podria retirar el suport. En qualsevol cas, el senyor trià per donar sense esperar dels qui havien passat de la misèria a poder viure.

Finalment, es comenta que, “al senyor de Preixens, el van acompanyar la sort i la felicitat en totes les accions de la seva vida, i també va potenciar extraordinàriament la devoció a la Mare de Déu de la Gorga, lloc on els fidels acudirien a donar-ne gràcies durant moltes generacions” (p. 300). Per consegüent, el noble, a banda de viure bé, feu un detall a Nostra Senyora com a agraïment a l’ajuda que ella li havia proporcionat (i, de pas, als habitants del redol). I, a més, els pobladors també feien acció de gràcies a la Mare de Déu. Aquests dos detalls plasmen que la dona està ben considerada.

Afegirem que, al llarg del relat, copsem el tema de l’arquetip del rei i un tret que figura en moltes rondalles on apareix un noble (sia un rei, sia una reina, siga un comte…): quan el senyor pensa, viu i actua en favor dels habitants del territori en què mana, les bones collites i la prosperitat fan acte de presència. Això, fins i tot, en la realitat, té lloc a nivell psicològic i a nivell polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El part, en les cultures matriarcals, i la bona acollida dels nounats i de la infantesa

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que considerem que té a veure amb la maternitat i amb el naixement de la primavera és “El Sant Crist del Clop”, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. “La sagrada imatge del Sant Crist de Ponts, que, aparentment, havia anat pujant a contracorrent el riu Segre, s’esfondrà en l’aigua en arribar al lloc del Clop (…). En un camp, prop del riu, hi havia un pagès que, mentre treballava, encomanà al seu fill, molt jovenet, que anés al riu a cercar aigua amb un càntir” (p. 299).

Comentarem que, des d’un principi, captem que el Crist (la primera figura masculina) s’endinsa en l’aigua, és a dir, en la dona, com si el fill (Jesús) anàs a la mare i ella (Nostra Senyora) tingués més força que el noi.

Igualment, apareixen el camp (la dona, la terra), el llaurador que la treballa (en lo eròtic i en lo sexual, tenir un home relació sexual amb una dona, en aquest relat, un pare) i un jove que, com el Crist, també fa via cap a lo femení (ací, representat per la riera) i acompanyat de la part femenina (el cànter, com qualsevol detall de recepció, d’acollida).

No obstant això, com que el xicot no podia, “Acte seguit, cridà el seu pare i, prenent aquest el càntir, el submergí amb força dins de l’aigua fins topar amb un dels braços del crucifix, la qual cosa féu emergir l’altre braç; el pagès s’adonà, llavors, que allí hi havia una imatge del Crist” (p. 299). Per consegüent, i fruit d’un canvi de personatges (ací, si no cristianitzats, almenys, presentats amb figures masculines), veiem que el fill encara no està fort (ni físicament, ni, a més, sexualment), a diferència del pare. A banda, el parent (com faria un metge durant un part) trau el futur nadó (el Crist) de les aigües (de la bossa de la mare, ací plasmada com un riu).

Per eixe motiu, “Anà el pagès, ràpidament, a comunicar la troballa a les autoritats civil i eclesiàstica de la població, les quals reuniren tot el veïnat per a anar en processó fins al lloc del Clop, d’on extragueren la sagrada imatge i la dugueren, plens de goig i de religiós respecte, cap a l’església parroquial, on li fou construïda una capella i un altar” (p. 299) així com, en molts pobles pagesos o de pocs habitants, en nàixer un nen, la nova solia aplegar als veïns, a moltes persones i a les autoritats (tant a les eclesials com també a les polítiques). I, com que ha sorgit de la mare i ens trobem en una cultura matriarcal, el fill (de la mateixa manera que els pobladors ho farien respecte a un ancià) està ben considerat i ben tractat (ací reflectit en els dos detalls artístics).

Finalment, empiulant amb lo que ens suggereix el text des de la primera lectura (“El fill nascut de les aigües de la mare”) i des de la del mateix dia que la plasmàrem en la recerca (“Això és el part”, com diguí el 5 de juny del 2023), podem llegir que “Aquests fets tingueren lloc en un 25 de març, festivitat de l’Anunciació” (p. 299), això és, uns dies després de l’inici de la primavera i, per dir-ho així, reflectit en l’anunci de la nova: renaix la vida, la infantesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem posat aquest article, “5 motius per defensar les humanitats”, publicat en el diari català “Ara” el 20 d’abril del 2014, perquè, per exemple, estem a favor de la introducció de la cultura tradicional plasmada en el folklore, més enllà del gènere dels personatges i sí, com ara, com un mitjà més per a explicar el present que vivim i per a fer possible que els alumnes capten detalls més enllà de la cultura popular que promouen molts mitjans de comunicació social i de lleis d’instrucció obligatòria i altres relatives a les universitats.

 

 

 

La vida de les dones en acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme

General, , , , , , ,

La vida de les dones després de casar-se i d’acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme.

El 4 de juny del 2023 posàrem en Facebook aquest tema, tret a partir del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos, etnòloga, editat per Seix Barral en 1993 (2a. ed.) i a què havia tingut accés en el darrer curs de Magisteri, quan feia poc que havien concedit el Premi Nobel de la Pau a Rigoberta Menchú. Plasmàrem una qüestió que deia “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la vida en matrimoni i en relació, ja casats, amb els altres, és a dir, amb la comunitat? Gràcies”.

El primer comentari que ens escrigueren fou en el grup “Paraules del Matarranya (Grup)” el mateix dia: “Això era tabú. Sempre deien ‘A callar, que hi ha roba estesa’ i ja no te n’adonaves de res. Però bé, sí es parlava…” (Rosa Maria Micolau Foz). En el grup “Quaderns de Folklore Menorca”, Juana Anglada posà “No, en cap moment, la meua mare”.

Tot seguit, afegirem unes paraules que diu Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos: “a la dona, [se li comenta] que el pare ja acabà la seua responsabilitat de cuidar-la i de donar-li vida. Ara, a ella, li toca viure una altra vida, però sempre ha d’estar en comunitat com els indígenes” (p. 99), a què ma mare, el mateix dia, em diria “les tradicions”.

A continuació, Casimir Romero Garcia, el 4 de juny del 2023 ens envià un missatge que deia així:

“Casats, però separats.

Missa, bar.

Vida sexual oculta.

No sé res. Pudor.

Poques carícies davant néts i fills”.

Més avant, un amic meu, valencià i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), ens envià un missatge en relació amb les paraules de Rigoberta Menchú i a la qüestió que li féiem sobre com es reflectia en aquesta cultura ameríndia: “En els colles, l’educació i tota responsabilitat està en les dones”.

També eixe dia, en el meu mur, ens reflectiren aquestes paraules: “Una gran reflexió de Rigoberta. Crec que, més o menys, era lo que passava a les cases.

Respecte a la pregunta, a mi, concretament, m’inculcaren la tolerància basada en el respecte” (Montserrat Cortadella), “Hola, Lluís.

Poca cosa: la dona quedava lligada a l’home tant si anava bé com si no, segons el matrimoni catòlic.

La iaia paterna, Carme, sempre va viure amb l’avi, tot i que era de caràcter difícil i, més aviat, garrepa. No devia ser-li fàcil.

La iaia materna, Maria, va quedar vídua molt jove, amb tres fills, i el fill gran va passar a ocupar el paper del pare en una casa de pagès”. En llegir aquest comentari, li vaig adduir les paraules de la Nobel de la Pau junt amb una foto del text original i una de l’obra. Aleshores, ens afegí: “Lluís,

Rigoberta Menchú entenc que té una visió més lligada a la Natura i a la seva comunitat indígena. Segurament, en el món de la pagesia catalana, també en els temps d’abans de la indústria: les cases de pagès estaven força aïllades de les poblacions i depenien del treball amb la naturalesa, els camps i els animals. Eren petites comunitats que algunes novel·les del segle XIX ho reflecteixen.

Amb l’arribada de les fàbriques, hi ha haver un èxode del camp cap a les ciutats i va canviar el mode de viure de pagès i també la seva mentalitat de comunitat, i s’ha anat tornant més materialista i individualista”. Li escriguí “Sí, com moltes persones de la pagesia.

Ella diferencia 1) indígenes, 2) ‘ladinos’ (lo que diríem ‘catalanoparlants d’arrels catalanoparlants però castellanitzats culturalment, proespanyolistes’) i 3) colonitzadors”. Més avant, Nuri Coromina ens adduí “Amb tot, per mi, el fet de viure en un poble d’uns 15.000 habitants, amb dos rius, el Ges, que desemboca al Ter, i sent prePirineu, tenim força afecció a la Natura i, a la comarca d’Osona, estan naixent grups ecologistes força guerrillers que són petites comunitats també de cara a la Natura. A la Vall del Ges, hem creat ‘La Vall Verda’, que inclou Torelló, Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Orís.

Els espanyols van fer molt de mal a les cultures indígenes de la dita Llatinoamèrica, com a la península Ibèrica. Tenen una mentalitat d’invasor que no tolera el que és diferent.

Una novel·la del segle XIX, sobre el món rural, és ‘La punyalada’, de Marià Vayreda, que va ser portada al cinema català.

En temps de la pagesia, sobretot, la dona, devia tenir molt de paper com a dona casada, mare i ajudant de les feines de pagès, fent criar bestiar petit, a part de cuidar de la casa i altres, i ensenyar tot el que podia. La meva mare Isabel, tot i que vivia en una casa de carrer, va tenir molts anys conills i gallines que els matava ella mateixa i em feia ajudar-la i mai em va agradar, fins que li vaig dir que no. Com van canviant els temps!”. Sincerament, no esperàvem una resposta tan extensa i tan interessant.

En vincle amb els tres tipus de persones que, culturalment, diferencia Rigoberta Menchú i que comentí a Nuri Coromina Ferrer i que expliquí a ma mare, ma mare, també el 4 de juny del 2023, em parlà sobre el padrí de mon pare (oncle que era cosí de la meua àvia paterna) i la seua muller, la qual era aragonesa i castellanoparlant: “El tio Ramon, a la tia Quinti, sempre li parlava valencià”.

Igualment, ens plasmaren “Ma mare sempre deia que, al matrimoni, s’hi havia d’anar amb esperit de sacrifici” (Eusebia Rayó Ferrer), “Poca cosa em van dir. Jo diria que l’exemple és suficient. Ells em van ensenyar que la relació amb les amistats i veïns ha de continuar. I així va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Bé. Jo penso que depèn. La meva mare estava a casa, però jo vaig continuar treballant i això em donava més llibertat” (M Teresa Valls Farre).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Abadesses que convencen, acollidores, fortes, que fan via en comitiva i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteixen  molts trets matriarcals és “De Gafarmagala a Balaguer”. A mitjan relat, una imatge religiosa del Sant Crist passa de l’orient de la mar Mediterrània a Balaguer. Cap a l’any 1300, s’apareix “una nit al riu, pujant contra corrent, amb uns resplendents llums” (p. 298) i “s’aturà en una roca dintre del mateix riu” (p. 298). O siga, que l’home, valent (actua contra corrent), s’acosta a la dona (el riu, l’aigua) i a una pedra (detall que té a veure amb la terra i amb la fortalesa). Llavors, els habitants de Balaguer i la clerecia fan camí cap al riu, però el Sant Crist se’n va cap avall.

L’endemà, de nit (és a dir, en un moment vinculat amb lo femení), els habitants s’hi menen de nou i el troben junt amb la roca i, a més, la imatge fa via “riu avall, sense que ningú pogués agafar-la” (p. 298).

Per això, els pobladors posaren “el fet en coneixement de la comunitat de monges d’Almatà, tot demanant-los que, si aquella nit succeïa el mateix, sortissin les monges en processó, a veure si podien atansar-se a la creu.

I també, en arribar la nit i, per tercera consecutiva, aparegué en aigües del Segre la creu amb el Crist” (p. 298). I, de nou, la creu retornà riu avall (p. 298). Comentarem que Almatà forma part del terme de Balaguer.

Tot seguit, captem que “Fou aleshores que, del convent, sortí l’abadessa amb tota la congregació, amb els peus descalços i, amb gran compostura i senzillesa, baixaren fins a la vora del riu, a frec d’aigua i, llavors, una onada acostà la creu fins als braços de l’abadessa” (p. 299).

Comentarem que, des d’un primer moment, copsàrem en aquest passatge el fet que el fill s’atansa a la mare: el Sant Crist, a l’abadessa. Igualment, són les dones qui assoleixen l’objectiu.

A més, hi ha altres detalls matriarcals: “En vistes d’aquell prodigi, tota la població (…) van decidir que tant preuat tresor fos conduït i col·locat a l’església del convent. El posaren a la capella primera del costat esquerre de l’altar major” (p. 299). Per tant, no sols el fill està ben considerat, sinó que és acollit com a part de la comunitat (recordem que el terme “església”, procedent del grec, originàriament, significa “assemblea”), el posaran en la banda vinculada amb la dona i, al capdavall, en l’altar major. 

Finalment, es plasma un altre tret matriarcal, el qual hem trobat en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, especialment, entre les que vivien, majoritàriament, del camp: la força. Així, el narrador diu “es veié aquí, de nou, un gran esdeveniment quan l’abadessa va poder dur la creu pesada com si d’una palla es tractés” (p. 299). En altres paraules, la seua fortalesa li permetia viure junt amb el fill i relacionar-se amb molta facilitat, àgilment i com a cap del convent. Adduirem que el 4 de juny del 2023 comentí als meus pares aquesta narració i, sobre l’abadessa i la creu, ma mare, a banda, considerava que hi havia un nexe entre la creu i “les preocupacions” (sic), detall que no havíem pensat, ni inclòs, anteriorment: per consegüent, la cap del convent estava més esperançada i fresca i, de rebot, la comunitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.