Una altra rondalla que hi ha en el llibre de Joan-Lluís Monjo Mascaró, i en què la dona té la darrera paraula, és “Quina lluna que fa!”. Un xic enamorat d’una xica diu a la fadrina de festejar de nit i “varen aprofitar quan els pares dormien. Ella agafa una clau i se n’ix sense dir res i se’n va amb eixe xic” (p. 106). Així, el jove li fa la proposta, però qui, simbòlicament, porta la casa (les claus), és la dona.

“Quan apleguen a un lloc fora, al camp, feia una lluna com si fóra sol. I ell li diu:

-¡Mira quina lluna que fa per anar la bajoca darrere el Ta! -darrere d’ell, que li deien Ta.

I ella diu al fadrí:

-Sí? Ara veuràs! Escolta: tornem a casa.

Aleshores, ell li respon:

-I això?

La joveneta li diu:

-És que m’he deixat alguna cosa. Dóna’m el paquet de la roba i hi ficaré… Falta alguna cosa.

Se’n van cap a casa, hi apleguen, obrin la porta i ella li diu:

-Ta! Vés-te’n, que la bajoca ja no hi va.

Ella tanca la porta i ell sojornà al carrer sol. I ja no hi va anar, per dir-li això” (p. 106).

Agregarem que, per una banda, ell trau l’amor romàntica; en canvi, ella reflecteix la sexualitat matriarcal, en què la dona és ben considerada.

Una altra contalla del mateix ram, en què la dona, a més, indica les passes que ha de fer l’home, és “Sa fadrina que el trobava massa gros”, en l’obra del folklorista tarbener.

Una xica, amb uns prismàtics, veu que el seu xic pixava. I, “és clar, amb es prismàtics, es veia allò grandot. I, quan torna el xicot, ella li diu:

-Jo, amb tu, no vull casar-me.

Ell li demana:

-I això, per què?

La jove li respon:

-Perquè el tens massa gros. (…) No, no, que em faràs mal.

Ell li afig:

-No et preocupes. Anirem a poquet a poquet.

Com que, quan se’n van, ja gitats, ella diu:

-En recorda’t, eh? A poquet a poquet.

Així que, hala!: un poquet. En acabant, ella diu:

-Altre poquet.

I ell, hala!, diu:

-Ja n’hi ha un altre poquet.

La xica li diu:

-Un altre poquet.

-Ja n’hi ha un altre -li respon el xicot.

La xica continua:

-Un altre poquet!

-Què? Un altre poquet? Ja hi és tot!

Llavors, ella li diu:

-No pot ser!

I ell li respon:

-Toca i veuràs.

Com que ella toca, li toca es ous i diu:

-Desfés aqueixos dos nucs” (pp. 107-108).

Com podem veure, el xicot segueix les indicacions eròtiques de la fadrina, ella comprova que li ha dit la veritat i, al capdavall, la seua paraula és la que val: el jove haurà de desfer els nucs (els dos testicles).

Com a semblança, direm que aquesta narració ho fa amb diverses cançons recopilades per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, en què la dona diu a l’home cada pas de la penetració del penis com també si ella creu que l’home ho fa bé (p. 47) i com ho ha de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Continuant amb l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la contalla “Mare, Ceba!”, capim un tret matriarcalista en relació amb la dona encinta. Així, el pare se’n al casino a veure si hi troba el jove amb qui ell vincula els prenys de la filla, “i no hi era mai.

I, en acabant, va dir:

-Puix me’n vaig a casa d’ells.

L’home se’n va a casa d’ell i diu:

-Senyor amo: vinc, que cerque faena per ací.

El pare de la xica respon:

-A tu, et cercava jo! Que vull matar-te! -diu. Que la meua filla està prenyada!

El xic li diu:

-Jo vinc a casar-me amb ella.

Llavors, li comenta el pare:

-Puix, caseu-vos.

I es varen casar” (p. 89).

Una altra rondalla amb punts en comú és “S’ou”, recopilada pel folklorista valencià. Un fuster i l’amic es veuen i el fuster diu a l’altre: “Hala!, puja dalt, que sa dona hi és. I lo que necessites, lo que siga menester, ella t’atendrà! Dis-li que ets amic meu. Ara jo tinc faena, però jo hi pujaré. Que prepara es dinar. Lo que tingues ganes! […] Lo que vullgues!

Ell munta a la dona:

-No cal, no cal!

I la dona li respon contentíssima:

-Sí, sí, sí” (p. 90).

Per tant, el fuster estarà junt amb la dona (la faena de què parla al convidat) i l’amic ho farà amb la filla, qui es mostra acollidora.

Després, “aquell se’n puja cap amunt i, en un bot, es veu sa dona que estava…, no ho vullgues saber, i ell diu:

-Mira: m’ha dit es teu home que lo que et demana… (…) Jo… fa temps que no estic amb cap de dona i vull…

-Però, home! -és clar, aquella…

Però, al final, la gira i ella diu:

-No, que no! Que no em deixara prenyada!” (p. 90).

Així, altra vegada, la dona és receptiva i, igualment, no aprova que ell la deixe per a infantar sense que ella li ho haja aprovat.

Una altra contalla, més sucosa i, ben mirat, en línia amb un comentari que ens feren sobre un home que s’havia casat amb una rica i que, molt prompte, no volia fer faena, és “Sa viuda”, exposada per l’estudiós tarberner. Un home tenia una finca a mig quilòmetre de la vila, però, com que el mataren durant la guerra, només restaven la dona i la filla (garrida i ja amb edat).

Un germà de la dona diu que li fan llàstima i, en aplegar on són elles, els diu:

“-Escolten. ¿No em donarien faena per ací? Potser…

La dona diu:

-Sí, sí. Mire: si vol, ens pot aidar.

L’home respon:

-Ai, doncs bé. I, ¿a com està es jornal?

-Es jornal? Doncs, mire: tant cada dia, i toca!; i, essent així, governat i vestit -i, com que la dona tenia molta roba de s’home, diu-. Governat i vestit d’un costat i governat i vestit d’un altre. Doncs, mire: un plat no li faltarà, ni una tasseta…” (p. 91).

Tot seguit, pacten i, de matí, les dones li demanen si no es lleva i ell els diu “¿No m’han dit ‘governat i vestit’? Jo estic nuet de tot; m’han de vestir!

-Sí, home! Per l’amor de Déu! Vosté és que té sa roba allí” (p. 92).

En acabant, la mare se’n va a un pou, en trau aigua fresca i, mentrestant, la filla, eixerida, endinya una castanya a l’home i se li baixa el penis.

Finalment, quan torna la mare, diu a la filla que ella també podia haver fet lo mateix i la xica li comenta que, “d’ací en avant, no és que el vestiré, el despullaré de nit i tot” (p. 93).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles i altres relats eròtics plasmats en el llibre “El seculòrum i la seculera” de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (1968).

En l’obra “El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral”, del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró i publicada per Edicions del Bullent en el 2024, l’autor (valencià nascut en Tàrbena en 1968) exposa en la presentació un comentari interessant: “El treball de Rafael Solaz Figues i naps. Imatge, erotisme i pornografia en la literatura popular valenciana (2014) reivindica la importància del tema eròtic en la literatura popular de transmissió escrita al llarg del temps a través d’una àmplia mostra de materials escrits i gràfics i fa aportacions en el camp de la tradició oral, sobretot, quant al cançoner, l’enigmatística i la fraseologia” (p. 15).

Ja en les contarelles (les quals retocarem lingüísticament amb l’objectiu de facilitar el seguiment), l’estudiós trau “Es conte de s’agulla”, en què unes dones són les que indiquen què haurà de fer l’home… i ell ho fa:

“Una volta era una senyoreta molt rica i un xic senyoret també molt ric i que volia aquella senyoreta. Però ella no estava així per donar-se” (p. 77).

Llavors, el xic decideix vestir-se de pobre i anar a ca la dona a demanar-li almoina. Quan hi aplega, “va eixir sa criada:

-Ai -diu-; què vol?

L’home diu:

-Ai, ¿no faria la favor de deixar-me posar darrere la porta?

Respon la criada:

-Ai. Jo ho diré a sa senyoreta, que jo sóc sa criada” (p. 77).

A continuació, la criada se’n va a la senyora ama i li ho comenta. La responsió és

“-Ai, no, no, no! Ai, no, no! Nosaltres som ses dues a soles. Ací no hi ha hòmens.

Sa criada va anar a dir a s’home:

-Ai, mire: sa senyoreta no vol” (p. 77).

Per tant, es fa lo que vol la dona. Més avant, la minyona aconsegueix que la madona accepte que entre el pobre:

“-Vinga, toca! Dis-li que vinga, però darrere sa porta!” (p. 78). O siga, que l’home se situe mirant la vulva.

En un passatge posterior, ell vol posar-se en el replanell (això és, en els pits, en les mamelles) i la jove ho diu a la mestressa, qui li indica “Vinga, toca! Vés: que es pose aquí!” (p. 78).

Una altra mostra de matriarcalisme és quan l’home fa la qüestió “per què no diu a sa senyoreta si vol que estiga davall del llit?

I sa criada se’n va a sa senyora:

-Mire…

(…) -Ai; vinga, toca, vés! Dis-li que vinga!

Com que es posa davall des llit i sa mateixa.

(…) Finalment, sa  senyoreta:

-Doncs, mira: ¿saps lo que hem de fer si vols que el deixem? Tu agafa una agulla; i jo, una altra. Quan s’arrimarà cap a tu, el punxes; i, quan s’arrimarà cap a mi, també” (p. 79). O siga que ambdues s’acoblaran al cavaller.

És més: l’home s’haurà d’acostar a la serventa, perquè ella li punxe (p. 79), ja que les dones tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.