Arxiu de la categoria: General

Vos comentaren sobre dones fumadores

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre dones fumadores? Gràcies.

Hi ha un cas en una cançó compilada en el llibre «Aportació al Cançoner popular de Mallorca», d’Antoni Gili i Ferrer (Tom II, p. 77).

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 9 d’octubre del 2026 i posteriorment comentaren «L’àvia per part de pare no ho trobava gens malament: que cadascú era lliure de fer amb el seu cos lo que li semblés més adient. És més: jo, quan era joveneta, havia fumat i ella només em deia que no m’hi habitués, per a no estar enganxada» (Antonia Verdejo), «No ho va comentar mai, tot i que la seva consogra fumava molt. Era respectuosa» (Roser Canals Costa), «No. Abans no havia dones que fumessin» (Àngels Sanas Corcoy), «No ho recordo» (Rosó Garcia Clotet), «Eren, deien, dones de la vida . transgressores» (Maria Dolors Sala Torras), «Fumant espero a Pepe ‘el cacauero’. 

Tots porten gorra i ell porta ‘sombrero'» (Octavi Font Ten), «No. No va comentar mai res i va acceptar com a cosa normal que la meva companya fumara» (Josep Ferrer Ferrer), «No» (Lurdes Gaspar), «Ma mare té setanta-sis anys i conta que la dona que feia costureta (la que es feia càrrec dels xiquets mentre els pares treballaven) els donava un paperet perquè el rotllaren a modo d’un cigarret… I demanava: ‘Com s’assenten els homes en el casino?’.  I tots els xiquets posaven una cama damunt l’altra… I el paperet rotlladet a la boca…

I aquella dona aprofitava per a rotllar-se’n un de deveres i fumar… Els xiquets més espavilats deien: ‘Eixe trau fum’. I la costurera els deia que li ho havia manat el metge» (Jose V. Sanchis Pastor), a qui escriguí «Molt bona, l’anècdota»; «No. De fet, a casa, sempre van tenir alguna dona que fumés; de generació en generació…, fins i tot, jo» (Lydia Quera), «Sí. Més tard, te’n comentaré» (Àngels Benaiges Martí), «Abans era un tabú que les dones fumessin. Ja no haurien entrat en el perfil de les considerades ‘normals'» (Rosa Bernat), «A casa, no fumaven.
Però, potser influenciats per Hollywood, deien que donava mala imatge per a una dona» (Joan Prió Piñol), «D’això, de les fumadores, no n’he sentit mai res» (Júlia Aixut Torres), «A ma mare, nascuda el 1918, no li feien gràcia» (Eusebia Rayó Ferrer), «A casa, totes fumaven» (Montserrat Cortadella), «No conec cap aportació de les padrines» (Mercè Pagès Leal).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els lligams mare-filla i germana-germà i dones arriscades

General, , , , , ,

Prosseguint amb cançons arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, també hi ha signes matriarcalistes en “El testament”. Així, la filleta del rei parla amb sa mare, qui li demana com farà el testament. Llavors, la filla li diu que té set castells dins de França i, quant al repartiment, li comenta: 1) en dóna tres als pobres, 2) “quatre, a un germà meu”, 3) la roba blanca (associada a la innocència, al bon cor) serà per a la Mare de Déu (la mare) i 4) la cinta blava (de la color del cel), la destinarà a Déu (el pare).

Després, la marona li fa la qüestió

“-Ai, filla, la mia filla, mes ai!

En, a mi, què me deixeu? (bis).

-Ai, mare, la mia mare, mes ai:

us deixo l’espòs meu” (p. 276).

 

És a dir: una part important va a marginats; després, la majoria, al germà i, al capdavall, el marit de la filla passarà a viure amb la mare. Per tant, com escriu l’antropòloga Josefina Roma en el llibre “Rondallari de Pineda”, una compilació de rondalles que narraren a la folklorista Sara Llorens a primeria del segle XX en Pineda de Mar, hi ha un paper sucós dels germans (ací, el germà enllaça amb la mare, no amb la figura paterna, detall que, al meu coneixement, lliga amb el matriarcalisme).

Una altra composició que hem considerat interessant és en el punt “Complanta: De la vileta d’Arles”, en què una dama arriscada se’n va a parlar amb el comandant i, més avant, amb el monarca:

“Va anar trobar el comandant.

-Deixeu anar el meu marit.

 

-Sigueu tranquil, noble dama:

demà matí serà ací” (p. 280).

 

En els versos posteriors, la muller s’acosta, veu que el militar l’ha enganyada i opta per menar-se al sobirà:

“Quan el rei veu aquesta dama:

-Tingueu pietat de mi.

-De vós, tindré pietat

com n’heu pel marit” (p. 280).

 

Passa que ell li proposa com a alternativa u dels seus tres germans. Nogensmenys, ella,

“Oint això, noble dama,

li declara ‘Bona nit’,

en s’arrencant una pistola 

que li clava dintre el pit” (p. 280).

 

Unes pàgines després, hi ha la composició “Els tres dallaires (B)”, eròtica, de Llívia, la qual l’informador Jaume Rovelló (1864-1952) havia apresa en 1882:

“Si n’eren tres dallaires,

tots tres en un prat (…).

N’hi ha una pell roseta

que els hi porta el dinar.

De tan lluny com la’n veuen,

 se’n posen a millar.

 

N’hi ha un dels dallaires

que ell no pot dallar.

(…)’-Si hi ha una pell roseta

que em fa sospirar’” (p. 286).

 

En els versets immediats, l’home amolla que vindrà a raonar-ho amb el pare de la fadrina (a qui diuen Rosa). Tanmateix, la xica és més forta que el pare (malgrat que ambdós ploren) i que el germà que té la xicota.

Finalment, apareix la marona, de qui, de la mateixa manera que el parent, la jove en fa referència com si, quan ella es casarà, l’enyorarà, com si hi hagués un lligam entre la mare i na Rosa:

“La pobra de ma mare,

quan ella ho sabrà,

ne ten fora una filla

i encara se li’n va” (p. 286).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Balls, danses i cançons eròtiques i matriarcals catalanes

General, , , , , , ,

Enllaçant amb cançons vinculades amb balls i danses matriarcals, en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha unes quantes. Així, en l’entrada “La bella Marion”, la folklorista Simona Gay (1898-1969) indica que “Les cançons de molí‘, diu Joan Amades, ‘es canten amb aire de dansa i havien estat ballades precisament als molins; els balls eren generalment llicenciosos i excessivament alegres’” (p. 262). Quant a la lletra de la composició, n’hem triat aquests versos:

“La Mariona se’n va al molí

amb una filosa d’or fi,

a cavall sus d’un ase.

(…) A cavall sus d’un ase,

la bella Marion.

 

Quan lo moliner la veu venir,

de riure, no se’n pot tenir.

M’hauràs tu, la primera” (p. 262).

 

Per tant, així com, en el parlar popular, hi ha les expressions “Ser l’animal de càrrega” i, com ara, “Ser el ruc (o l’ase) de càrrega”,  en relació amb el fet que la dona és qui comanda (i no l’home), en aquests versets, són explícits.

A més, com que devia ser una dona amb molta espenta, la reacció del moliner concorda amb aquest detall i ho destaca. Ara bé: quan ell li parla, ¿vol dir que desitja tenir relacions amb ella, encara que siga amb motiu del ball de què escriuen la folklorista i Joan Amades? No ho descartem. En eixe seny, en els versos immediats, el narrador amolla que,

“Del temps que la roda fa el seu torn,

el moliner la va a abraçar;

darrere la farinera, la tom patatum,

darrere la farinera, la bella Marion” (p. 262).

 

Ben mirat, el personatge masculí, ¿té unió sexual amb la seua muller i, en acabant, amb la Marion? ¿O és que el moliner empelta la farinera amb la bellesa? Recordem que la lletra diu “darrere la farinera, la bella Marion”. Les dues possibilitats són vàlides: i més, tenint present que, en rondalles eròtiques arreplegades per l’Arxiduc (de la Mallorca del darrer decenni del segle XIX), hi ha narracions molt obertes en aquesta línia, més de lo que em podia imaginar abans d’endinsar-me en aquesta part de la cultura tradicional catalana en les Illes Balears.

En qualsevol cas, la composició fou transmesa per Maria Olivé (1880-1969).

En la cançó que ve a continuació, “L’amo que ve de la llaurada”, en la mateixa obra de folklore català, Simona Gay ens comenta que “es cantava per al ball rodó de les dones, en ocasió de les feines del camp: ‘Totes les desgràcies vénen quan un hom n’és casat’, diu la tornada” (p. 264). En altres mots, altra volta, el personatge masculí ix perdent, perjudicat, no el femení.

La lletra ens evoca, en part, uns versos de la cançó valenciana “La manta al coll”, quan l’oncle Pep torna de l’horta i veu que, mentres ell pujava l’escaleta de sa casa, un home la baixava i li ensenyava el pardalet (penis). Però, ací, de llaurar, això és, de fer l’amor amb alguna dona:

“L’amo se’n ve de la llaurada,

tot trist i desconsolat (…).

Troba la seva muller en taula

amb dos frares al costat:

‘-Tu, l’amo: porta-nos beure,

ja que Déu te n’ha donat’” (p. 264).

 

Afegirem que la cançó inclou dues dones més:

“Les criades són en cambra

que plomen tres colomats.

(…) -Tres que ne tenim en taula

i tres que no ens sem menjat.

‘-Si ne daves una aleta d’aqueixos

colomats?’” (p. 264).

 

Sobre les línies anteriors, direm que, d’acord amb el DCVB, “Plomar” vol dir “Posar ploma; començar a treure plomes un ocell”. I, com que l’ocell representa el penis…, podria simbolitzar tres xics (els colomats) que han passat a la joventut.

Finalment, Miquela Valls Robinson, l’editora literària, exposa uns versos que escrits en el quadern de transcripcions de l’estudiosa. I n’hem triat els que diuen

“i, al cap de l’agullada, el cucut li ha cantat.

(…) Seré bo per besar nines i també per llepar plats” (p. 266).

 

Així, hi ha hagut una penetració del penis (l’agullada), el cornut (el cucut) ha dit les veritats (potser, respecte de l’engany de la seua muller) i, al capdavall, copsem que un home es considera capacitat per a besar xiques i, àdhuc, intuesc que per a llepar mamelles (per la forma redona dels plats, malgrat que “plats” i “llepar plats” no apareguen en alguns diccionaris de vocabulari eròtic i sexual que hem consultat, ni tampoc en diccionaris de simbologia o bé de fantasia popular catalana).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Rosselló, dones senzilles, afecte i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

Revenint al llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de l’esmentada investigadora, en la composició “Casada amb un cabrer”, hi ha uns detalls que evoquen la figura de la dona d’aigua, per les prioritats femenines i per les de l’home. Així, el personatge masculí demana a la seua muller:

“-Què me’n donareu per paga? (bis)

-Un petó i una abraçada,

rossinyol, d’un vol…

 

M’estimi més un formatge (bis)

que un petó i una abraçada” (p. 268),

 

potser perquè ella siga més preparada, puix que el formatge empelta amb la mare i… amb la llet.

Unes pàgines després, Simona Gay trau el seu sentiment a la terra, a què ella és agraïda: “No em sé desprendre d’aquest país asprós, on som a l’aguait d’un passat (…) i que, en mi, senti viure, potser per les arrels vives que m’estaquen a Corbera de dalt (…). Entorn meu, el vinyer (…) apunta en secret la dolça paga del feinejar de tot l’any. La terra pobra no és desagraïda” (p. 270).

En endinsar-se en la lletra de la cançó “La marinera” (molt coneguda com “A la vora de la mar” i altres variants), copsem curiositats a què encara no havíem accedit i que desconeixíem. Així, la compiladora indica que “Alguns han pensat que vingué del nord [ d’Europa], quan l’Anglaterra portà la seva ajuda, al temps de les guerres de religió. Un fill de rei, d’un reialme, més o menys, llegendari, s’enamora d’una joveneta humil, que brodava asseguda en la platja. Una cosa és certa: la mateixa cançó es canta amb la mateixa melodia a la costa d’Escòcia i a la Costa Brava” (p. 272).

Altrament, cal remarcar que els folkloristes Manuel Milà i Fontanals i Joan Amades (nascuts en el segle XIX) inclouen el mariner en el títol, mentres que l’estudiosa diu “la meva cantaire ha posat l’accent en la humil brodadora que esdevé més present al final, en què es veu vestida com la dona d’un pescador (…). Convé de se referir al preciós Cançoner del nostre folklorista rossellonès, en Pere Vidal, qui ha recollit la cançó a Cerdanya en 1883” (p. 272). En acabant, posa el final, transmés per Maria Carrera (1879), Rosina Payré  (1881) i per Teresa Oms (1883-1965), el qual no el repeteix cap dels tres folkloristes que ha citat la catalana: “la joveneta seguda en la platja, massa distreta del brodar i que té menester per l’acabar de seda vermella. La demana al mariner que ve d’acostar. Ell és corprès: ‘moriré si l’amor no em dau, gentil donzella’. Aquest plany que es repeteix (…) em permet de donar la variant on la donzella és princesa” (p. 274).

En altres paraules, Simona Gay presenta els versos en què el personatge masculí, eròticament, depén del femení, encara que ell ho faça amb una actitud romàntica, àdhuc, quan, al capdavall de la lletra que podem llegir més avant, el mariner comenta a la joveneta que, sense ella, ell cauria, es moriria.

Per consegüent, en aquesta composició, l’home és la part feble en el camp sexual i, en canvi, la fadrina (qui té una germana casada amb el rei i una que és princesa) és la més garrida i té la darrera paraula. Ara bé: com que la princesa no li ho aprova (no li diu que pretenga casar-se amb ell), la noble sí que assoleix dedicar-se a brodar i, així, a coses més senzilles i que li fan. I ell, si de cas, haurà de cercar una altra dona com a futura esposa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, arriscades i que salven

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb cançons en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), n’hi ha en què un personatge femení allibera la casa i els qui hi viuen. Així, en l’entrada “El retorn de l’espòs”, la lletra indica que

“-No hi cotxaràs pas, no;

tu, sus de l’enrajolada,

dormiràs en un galant llit

tot entornejat de roses,

dormiràs en un galant llit

que, al mig, hi ha un roser florit…” (p. 258).

 

En aquestes línies, la dona diu que un home dormirà còmodament (ací, en un llit de qualitat), envoltat de roses (senyal lligat amb la sexualitat) i, més encara: que, al mig, hi haurà una planta amb moltes flors (això és, el roser florit, o siga, la dona).

Tot seguit, la investigadora escriu en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897): “Recordaré els dos finals que dóna l’Aguiló:

(…) Com se daren un abraç, floriren arreu els arbres:

floria el romaní; l’ametller, tot blanc estava.

 

(…) Se daren tan fort abraç que, d’alegria, ploraven;

se giren d’ací d’allà, fins els rosers poncellaven” (p. 258),

 

com a signe de la bona avinença entre tots dos (ací, simbolitzat per la florida), la qual podríem enllaçar amb el naixement d’algun fill, puix que són units a la primavera (la infància, el moment en què sorgeixen plantes i arbres que havien restat com paralitzats durant l’hivern): el romaní (la primavera i la tardor), l’ametler (la primavera) i la primera part dels rosers (en forma de capolls que, en estiu, deixaran de romandre vérgens).

La cançó immediata és “L’Hostal de la Peira”, de bandolers, en què una altra dona (la minyona) salva els qui hi resideixen, gràcies a la seua intuïció i a la seua creativitat, les quals la portaran a avisar els propietaris:

“La criada és tan fina (…),

la criada és anada, els espia

i veu que porten calces,

pistolets al costat.

(…) -Ni per cent, ni cent cinquanta

(…) la porta no s’obrirà” (pp. 258 i 260).

 

Aquesta actuació decidida i valenta de la casera fa que reconeguen la importància que ella ha tingut en la resolució final i que proposen que l’amo la recompense:

“la criada que tenes la podes conservar.

De tres minyons que tenes,

(…) l’hereu li podes dar,

que t’ha salvat la vida, oi la, la, etc.,

que t’ha salvat la vida

i l’hostal, de cremar” (p. 260).

 

Per consegüent, som davant un altre exemple en què la dona salva l’home (l’amo). Ara bé, en la composició vinent, també en el mateix llibre, tres dames van a l’Hostal de la Peira (amb nom de dona) i, altra vegada,

“La criada, que era molt curiosa,

pel forat de la clavadura,

els va espiar se despullar.

(…) La criada baixa i diu a la mestressa:

‘-Ai, mestressa: en lloc de llotjar

dames, sem llotjat soldats.

(…) Aneu tots a vos acotxar:

jo vetllaré tota sola’” (p. 260).

 

Llavors, la madona i l’amo confien en ella; després, segueixen les seues indicacions (amb fusells i tot) i barren les portes als malfactors, fins al punt que els darrers versos diuen que,

“De fora, van cridar: ‘-Teniu una criada

 tan fina,

que ja la podeu conservar:

vos ha salvat la vida i, a l’hostal,

de cremar” (p. 262).

 

Aquestes dues cançons empiulen molt bé amb la tradició matriarcal catalana en el camp sexual, en l’eròtic, en relats (i, ben mirat, en la vida): en una quantitat més alta que a l’inrevés, un personatge femení fa que u que n’és masculí continue amb vida, que reviscole o, fins i tot, que torne a viure. I, com capim ací, sense que hi intervinga el romanticisme, sinó el reconeixement cap a la dona (la criada, la minyona…). Àdhuc, menada pel més baix de categoria o d’escaló en la piràmide… Un detall a tenir present: que tots són part del grup i que no s’ha de menysprear ningú pel fet de ser de menor rang.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Empelt mare-fill, cants a la mort dels fills i retorn a la terra

General, , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem uns versets que ens porten a actes que lliguem amb l’inici de la primavera, amb la Pasqua, almenys, simbòlicament, amb la figura de l’aimador i amb la de la xicota, tenint present que la festivitat de la Mare de Déu del Roser és el 8 de maig i que la Pasqua pot caure alta, això és, prou avançat el mes d’abril: “’Quan els rosers entren en roses / i les flors en galania. / Que la Verge del Roser / hi faci entrar la pubilla’. D’aqueix temps, recorden encara les cantaires de Bulaternera:

Mes l’amor primera

s’emporta la flor,

la flor i la palma

de tot lo Rosselló.

 

(…) I la cobla s’adiu amb els horts de la nostra plana, que són tota una flor” (p. 246), o siga que la investigadora empelta la dona (els camps, la terra on nasqueren i lo maternal) amb un erotisme tel·lúric i associat a la tradició (la pubilla, qui és en nexe amb la Marona).

En fer pas al punt “A Vallcrosa” (p. 250), també hi ha un passatge connectat amb la flora i, a més, amb el seu gaudi: “els noms de les terres són immutables, sobretot, dins l’Aspre, terra de fidelitat. A Vallcrosa, he retrobat la Maria Olivé [, 1880-1969], que tan bé em cantà cançons en 1960. Arriba de la garriga on puntegen espàrrecs (…): ‘Els culli per plaer, ni tan sols els tasti’ diu ella, oferint-me el manat d’espàrrecs lligats de fresc. La Maria Olivé és una vella petita i eixerida (…) i respon amable a les meves qüestions. Ara, ha oblidat les cançons, mes es recorda dels costums de l’avior (…). Ja hi anava, quan era joveneta, amb la padrina (…). De tot, l’assabentava l’avia, Magdalena Doutres [, nascuda abans de 1880] (…). És ella qui li ensenyà les cançons” (p. 250).

Així, altra vegada, una dona major és qui transmet la cultura tradicional a una néta i qui ha estat continuadora de part del folklore de la zona.

Ben mirat, en l’entrada “Tornant de la batalla”, podem llegir que “és la del guerrer que torna a casa de sa mare per a morir. L’afer de la cançó és emmanllevat al folklore nòrdic” (p. 252) i, per consegüent, el fill revé a la marona que el va parir, com el jove que, passada l’època de la plenitud, mena cap a on un dia nasqué. Alguns versos que hi adjunta Simona Gay, per exemple, amollen la maternitat. Foren cantats per Maria Olivé (nada en 1880):

“Quan jo n’era petitet,

ma mare bé m’estimava (bis).

Me donava algun ouet

i alguna ametlla ensucrada (bis)” (p. 252),

 

això és, uns ous que insereixen amb lo matern, amb la fecunditat (com ara, la de les gallines) i una fruita seca endolcida per la progenitora, potser, en plena primavera d’hivern, estació que, en algunes rondalles, va associades a anous, a castanyes, a ametles…

Ara bé, en aquesta mateixa composició, accedim a unes línies que plasmen l’autumne:

“A mi, oferiu-me pa i vi;

a mon cavall, ordi i civada (bis).

A ne mi, cobert de flors;

mon cavall, cobert de rama (bis).

 

(…) La  cançó s’ha feta ben catalana; recorda l’oferta als morts, costum que encara existia al Rosselló hi ha cinquanta anys” (p. 254), és a dir, en el primer quart del segle XX. Com a mostra, en una nota a peu de pàgina, copsem “J. S. PONS, ‘L’oferta als morts de 1914’ (…). (‘Com en els pobles morts se’ls hi porta l’oferta, / l’oferta de pa blanc i de vi del racó…’” (p. 254).

Com a resultat, el pa (el treball de cada dia, la recompensa, lo solar) i el vi (el creixement dels fruits cap a la terra, la dona, la vulva) i el mantell de “premis” (recordem que és u dels significats de la paraula “flor”) cobreixen l’home i l’animal noble (el cavall) així com les fulles ho fan amb l’indret que, en estiu, era descobert.

Finalment, connectant el tema de l’oferta als difunts (de 1914), les ametles i, ací, la recol·lecta del camp i la figura maternal, hi ha una composició semblant a un eixart entre la mare i el fill: quan ell s’atansa a la marona i és acollit per la terra d’on un dia va sorgir.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones catalanoparlants que tiraven junta

General, , ,

Dones que tiraven junta i que dictaven què calia fer.

El 19 de febrer del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles mallorquines compilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, ‘tiren junta’, és a dir, unes persones, moltes vegades, nobles o bé consellers de la cort, es reuneixen per a trobar una solució a un problema i, finalment, el cap és qui tria, qui té la darrera paraula (per exemple, una reina).

¿Ho feien les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

El 19 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens deia que, “En afers greus, es reunien, però la darrera paraula la tenia l’avi i no la iaia”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el mateix dia plasmaren “La meva àvia tenia una parada al mercat de Tortosa. Devia haver nascut al voltant de 1880.

Moderna, a l’època. Anava a Barcelona a aprendre de les parades del mercat de Boqueria i, de pas, als teatres del ‘Paral·lelo’. Cinc fills.

Vivien a prop del Roser” (Jordi Alemany).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 19 de febrer del 2022, Ricard Jové Hortoneda ens escrigué “Actualment, ho solen fer amb les reunions de veïns de cases d’estatges”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen, que menen, acollidores i maternitat

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Simona Gay, en la composició “Casada amb un pastor”, es plasma el matriarcalisme, puix que la dona s’estima més la plana del Rosselló que no la muntanya. Així, en la versió de Gracieta Baux (nada en 1889), podem llegir “Ell resta a la muntanya a rossegar el bastó, / jo m’estic a la plana, plana del Rosselló” (p. 242).

Ben mirat, en els versos musicals següents, Germena Baudet trau uns mots semblants a uns que ens han posat en més d’una responsió sobre música eròtica:

“No hi ha lliri sense flor,

ni rosa sense poncella,

ni nina sense galant,

ni barca sense bandera” (p. 242).

 

Una altra cançó interessant simbòlicament és “A la porta…”, la qual coincideix amb trets sobre quan uns xics s’atansaven a cantar (com ara, amb una guitarra, com en alguns comentaris que ens han fet) a una joveneta encara fadrina:

“Si voleu que jo no hi passi,

minyona, al vostre carrer,

si voleu que jo no hi passi,

muralles hi haureu de fer.

Si feu muralles de roses,

en passant, les colliré,

colliré la més hermosa:

les altres, les deixaré.

Calenteta esteu, minyona,

jo, al carrer, tot mort de fred;

feu-me part de la flassada,

guardeu-vos el llençolet” (pp. 242 i 244).

 

Com es pot veure, la xicota és en millors condicions que el noi i ell li demana si la fadrina l’admetria en el llit o si bé el cobriria amb la flassada. Per consegüent, ella fa de protectora, com si fos una mare als nens.

En una línia pareguda, hi ha “Si me’n vaig”, una cançó en què la dona convida el jove:

“Ella me diu si vull venir,

me convida a sopar amb ella (…).

A sopar, ja hi soparé,

més dormir, ja t’ho estimi” (p. 244).

 

Una altra composició sucosa és “L’enamorada”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), en què un enamorat s’acosta a veure una minyona, qui es pentina en el balcó. Com a mostra que la dona té la darrera paraula, l’home diu

“Jo li’n presenti un ram,

un ram de roses blanques.

El ram ja me l’ha pres,

l’amor no li ha agradada” (p. 246).

 

Més avant, el fadrí li comenta:

“-Galant jove en sou prenyada.

-Sí som prenys, pariré,

ne comenci pas d’ara.

(…) Que ja ne som fet tres,

quatre aquesta vegada;

l’honor prou bé lo tinc,

també com ma germana” (p. 246).

 

En altres paraules, la maternitat és ben considerada, en aquest cas, en uns versos compilats de Germena Baudet (1879-1969), un tret matriarcalista que connecta amb moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants: ací és ben acollida per la jove i per la seua germana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Obres de teatre amb hòmens vestits de dona

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre obres de teatre amb hòmens vestits de dona? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 2 d’octubre del 2026 i posteriorment comentaren «Obres còmiques, sí» (Rosó Garcia Clotet), «No» (Lurdes Gaspar), «No» (Octavi Font Ten), «Sí. I, a les escoles, les noies vestides de nois» (Margarita Pou Marfany), «No ho recordo, a la vila. Després, sí que crec recordar-ho en alguna referència teatral!!!!» (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), «No ho recordo. Jo diria que no» (Àngels Sanas Corcoy), «Lo que recordo és que el pare deia que, en aquell temps, els homes els agradava vestir-se de dona i que era una diada en què hi havia crims per enveges entre la gent del camp» (Júlia Aixut Torres, nada en 1933), «Al teatre, no ho recordo, però, al carnestoltes, sí que es vestien homes de dones.

Jo recordo també (anys seixanta) homes en carnestoltes vestits de dones» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Francisca Farre), «Doncs no es va escaure» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No record haver-ho sentit mai» (Xec Riudavets Cavaller), «No, mai» (Josep Ferrer Ferrer), «En aquella època, sí que es feia molt» (Maria Dolors Sala Torras), «No tinc cap idea!! Però crec que, a la meva mare, poc li preocupava aquest fet» (Roser Canals Costa), «No. La meva mare vivia en ambient molt rural i amb gens de vida social fins que va venir la guerra i ompliren la casa de gent refugiada a qui van ajudar i alimentar tant com van poder» (Rosa Bernat), «De fet, fèiem teatre i un veí sempre es vestia de dona… i cap problema. Jo sabia d’amics de l’escola qui ho eren i érem igualment amics» (Lydia Quera), «No. No ho havia sentit mai» (Joan Prió Piñol), «No. Mai» (Teresa Maria Marquez Bartolomé), «No he sentit mai parlar d’això» (Reme Canet).

En el meu mur, el 2 d’octubre del 2026 plasmaren «La meua mare explicava que, als carnavals de Benigànim, es disfressaven els germans, d’una amiga molt guapa, de dones i que anaven pel carrer provocant els homes, pel carrer» (M Josep Barberà).

En Twitter, el 2 d’octubre del 2026 escrigueren «Al teatre comercial, no. Ara bé, a les parròquies on es feien ‘Els pastorets’ per Nadal (per cert, bressol de molts actors), fins i tot, la Mare de Déu eren nois. Triaven el més bonic, això sí. Jo vaig tenir un mestre a l’esbart, qui havia fet de pastoreta» (Montserratp).

Finalment, ma mare, el 2 d’octubre del 2026, per telèfon, em digué «Això passava en les escoles que eren de xics o simulaven que el protagonista femení passava a ser un xic. D’això, me n’ha parlat el pare (1942), de quan estudiava en els salesians.

I, en les de dones, també n’hi havia alguna».

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones que transmeten tradicions, el camp i jóvens que festegen

General

Revenint al llibre “Folklore íntim del Rosselló”, en passar a l’apartat “A Bulaternera”, Simona Gay reporta sobre Germena Baudet (1879-1969) i ens posa la lletra de cançons que li transmeté aquesta provecta de la vila Bulaternera (també coneguda com Bula d’Avall). Primerament, diu que “Bula ha servat les tradicions i es recorda encara del teatre religiós del temps de les muralles tancades, ara que és obert a la mar (…).

En 1939, vaig recollir a Bula pregàries i cançons. (…) La Germena ha guardat la devoció d’abans i l’amor del país: ‘Qui sap si el bon Déu, a l’altre món, nos donarà una plaça més bona que la d’ací?’. És tan bell el nostre Rosselló! A vuitanta anys, la Germena ha guardat tota la vivacitat de la jovenesa, i la frescor de l’ànima li colora les galtes. (…) ‘De vegades, em dic Ets pas com l’altra gent que res els interessa’. Ella, de tot, és encuriosida i no perd la ironia: ‘Quin llibre es faria amb tot lo que sé pas!’. És fidel al passat i (…) parla dels seus: ‘Ma mare era tan bona i valenta com una espasa’” (p. 228).

A continuació, la investigadora inclou una anècdota de la relació entre Germena Baudet i sa mare, quan la marona era a punt de morir-se. La filla, com que un veí donava permís perquè agafassen del seu hort amb intenció d’acontentar un malalt, en prengué unes cireres madures. Ara bé, sa mare és trista perquè les ha hagut de furtar. Llavors, Germena li diu “No, mare, no, que ho som pres amb la intenció d’ho dir després” (p. 230), però el manat romangué en la tauleta.

No debades, en el paràgraf següent, Simona Gay amolla que aquella mareta simbolitzava un testimoni “d’una vida honesta i recta” (p. 230). Quant al pare de la informadora, la velleta comenta que era llaurador i, com ara, que, en el camp, “Tot collint, cantaven (…). Mon pare (…), tantes en sabia, de cançons!’.

I vet aquí una de les cançons que feien més alegre la collita” (p. 230).

Aquest darrer detall (el vincle entre la música durant les tasques agrícoles) me l’ha tret ma mare en algunes conversacions i, en el seu cas, també lligat amb un home: mon avi matern (nascut en 1906).

Ja en la composició a què fa referència la folklorista, “Les Margaridetes”, connecta amb l’arbre (símbol matriarcal i maternal) com a punt de trobada:

“Sota de l’oliu, s’hi està l’oliva;

dessús de l’oliu, s’hi està el galant.

Totes les Margaridetes

se volien casar enguany,

exceptat d’una de més trista

que vol esperar un altre any” (p. 232).

 

Igualment, en la cançó “Per un dissabte al vespre”, també transmesa per Germena Baudet (1879-1969), copsem un signe de què ens han reportat en la recerca: la relació de la parella que festeja… i la mare (o una altra dona de la família) a poca distància:

“Per un dissabte al vespre (ter),

gran conversació.

Sa mare se’ls escoltava (ter)

detràs d’un cantó” (p. 240).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.