Arxiu de la categoria: General

Jocs infantils matriarcals, “El sereno” i el paper de la mare

General, , ,

Prosseguint amb jocs infantils en què copsem el matriarcalisme i que foren recollits per l’arqueòleg de Bèlgida en l’esmentada obra, també en parla sobre u que és molt conegut, com ara, en la comarca de l’Horta de València: “El sereno”. Primerament, direm que, a diferència del paper de la mare en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895) i que fou publicat en 1950, ací és molt important la funció femenina.

L’estudiós de la Vall d’Albaida comenta que quan, a mitjan agost, el llaurador porta a casa els primers melons d’Alger, els xiquets boten de fruïció només de pensar en el fanalet que faran per a les festes de la vila (en Massarrojos, en juliol, en bona mesura, coincidint amb la festivitat dels Sants de la Pedra). A més, agrega que “No és fàcil descriure l’entusiasme amb què es procedeix a la confecció del fanal; tots els de casa hi prenen part: la mare, transformant-lo en una carabassa buida i preparant la corfa del ‘caragol cristià’ (…). Els xiquets, amb una veu cridanera, indiquen al pare els motius de la decoració. I ell, amb un ganivet en mà, es disposa a interpretar fidelment els desigs dels seus fills.

És curiós observar que, en tots els fanals d’aquesta classe, predomina l’art més primitiu (…). I no són menys primitius, també, els motius de què es valen per a l’ornamentació, puix que figuren, en primer lloc, el sol, la mitja lluna, l’escala de mà, la barraca, el gall, alguna animàlia i, això sí, sense que hi manquen mai les figures geomètriques” (p. 155).

A continuació, Mariano Jornet Perales trau altra volta la dona i un detall que, en llegir-lo per primera vegada (en maig del 2025), ens evocà el fet que, en les Illes Balears, durant el repartiment de les herències, encara que se’n faça la divisió, el més petit dels fills és el primer que tria (com, anys arrere, ens havia dit Bartomeu Mestre). Així, en l’article “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), publicat el 1r d’octubre del 2011 en el seu blog “Etziba Balutxo…”, l’escriptor de Felanitx indica que, els castellans, “A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”. Doncs bé: en el llibre sobre Bèlgida, hi ha que “Ja és preparat el fanal; la mare l’encén i el lliura al més xicotet dels fills, qui, unflat de gaudi, ix al carrer seguit dels seus germanets i cantant a l’uníson (…).

En oir la cobla, els veïnets acudeixen com si fossen mosques. Algun grandot i envejós l’apaga amb un bufit i el nin plora i poteja fins que ensopega amb un transeünt compassiu qui li l’encén altra vegada i els permet continuar fent la volta cantant:

El sereno ha mort un gos,

se l’ha endut a l’hospital,

i les xiques de costura

se l’han fet amb oli i sal.

Las once y media. ¡Sereno!

 

I, si algú s’acosta al grup, demana ‘Qui l’ha fet?’. ‘Mon pare!’ respon amb orgull el més xiquet, mentres interromp la cobla:

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut;

una agüela l’ha trobat

amagat en un forat.

Las once y media. ¡Sereno!

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i agarraren una anguila

a la vora de la mar.

Las once y media. ¡Sereno!” (p. 155).

 

És a dir: en la primera estrofa, la dona (la velleta) salva l’home (el troba en la font); i, en la segona estrofa, l’home i la dona van junts a les tasques de la mar.

Quant als darrers cinc versos, el 14 de maig del 2025 els llisquí a ma mare (qui, com jo, també coneixia aquesta festa i la cançó) i em digué

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila

i se la feren p’a [= per a ] sopar.

Sereno, con el tururú,

ha vingut un guarda

i se l’ha endut”

 

Cal dir que jo l’evocava amb una lletra quasi igual: “ha vingut un frare / i se l’ha endut”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils de caire matriarcal i la mare i la foscor

General, , , ,

Jocs infantils en què es reflecteix el matriarcalisme. “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales.

Un altre apartat que figura en aquesta obra sobre Bèlgida i que, com en altres (però molt més de caire folklòric), reflecteix el matriarcalisme, és el dels jocs infantils. Així, en el joc “Peu, peu, regató”, diu que “També és el primer recurs de les mares per evitar que els nens córreguen, criden i facen nosa amb la seua gresca. Quasi sempre, elles són qui indiquen el joc” (p. 151).

A banda, en aquest joc, hi ha un detall relatiu a la foscúria i que, com veurem en una altra activitat de lleure (“Conillets a amagar”, p. 154), es repeteix i enllaça amb lo femení: amb l’ombra i amb la mare. Diu així:

“Peu, peu, regató,

de Maria Salimó;

quan aplegues al cantó, diràs:

‘-Qui vol farina o segó?’.

 ———

Tinc una gallineta blanca

que tot ho escampa

i una negra 

que tot ho arreplega” (p. 152).

 

Com capim, la claror (la gallineta blanca) és expansiva i, en canvi, la foscor (negror) és receptiva. Agregarem que, entre les rondalles que hem llegit i entre les que hem tractat, predomina la figura de la gallina, en lloc de la del pollastre (o gall).

Quant a “Conillets a amagar”, primerament, recorde un dia, potser pel 2005, que un oncle meu (nascut en 1948) i mon pare estaven en la planta baixa on, temps arrere, havien nascut i havien viscut. Llavors, l’oncle demanà: “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”.

Tornant a l’arqueòleg, hi escriu que “U dels xiquets, assegut en una cadira, fa de ‘mare’ i el xic que ‘paga’ s’ajupeix damunt de les cames del primer. La ‘mare’ li tapa els ulls amb les mans i diu en veu alta:

Conillets, a amagar,

que la rata va a passar

de nit i de dia,

al toc de l’Ave Maria.

 

Els altres xiquets, sense fer soroll, han procurat allunyar-se i amagar-se; i la ‘mare’, en veure que han desaparegut de la seua vista, demana: ‘Conillets: ¿sou ben amagats?’. En respondre-li ‘Sí’, qui ‘paga’, corre en cerca d’aquells, els quals, en veure’s descoberts o bé perseguits, sortegen l’acaçament fins que la ‘mare’ els reclama cridant: ‘Conillets, ¡a la mare!’”.

Per consegüent, la mare és qui fa de cap de la casa, ella demana pels fills i, al capdavall, davant un perill extern, ella és la primera persona de la família que els dóna acollida i que els protegeix. Entre d’altres coses, aquest és u dels papers de la maternitat i de l’educació.

En línia amb eixe tret, més avant, durant l’explicació del joc “La lluneta”, posa “I comença el joc: u ‘paga’ i es col·loca a la lluna; els altres, a l’ombra. Aquests envaeixen el terreny il·luminat per la lluna i criden ‘A la lluneta, estic, en ric, en ric’ i, qui ‘paga’, els acaça; si en toca algú, ‘paga’, però, si aquest assolí entrar en l’ombra abans de ser agafat, se salva”.

Finalment, hem trobat un detall que, per dues bandes, defén el matriarcalisme. A continuació, els jugadors poden veure que “qui ‘paga’, envaesca l’ombra i, aleshores, els altres criden ‘Pessics a l’ovella’ i, a pessics, l’expulsaran de l’ombra” (p. 156).

És a dir: entre aquells valencians del primer terç del segle XX, quan s’edità per primera vegada aquest llibre, predominava (i podem pensar que clarament) l’actitud favorable a l’obagor, en lloc d’eixa tendència que abraçaria la línia política dels partits que se solen posar l’etiqueta d’esquerres i que, com que promouen eixir de la foscúria (de lo que qualifiquen d’obscurantisme), s’allunyen de lo que, en els símbols, va unit a la dona i, és clar, al matriarcalisme.

Per eixe motiu, podem dir sense embuts que un exemple polític ben manifest n’és l’actitud del valencià Ximo Puig (President de la Generalitat Valenciana entre el 2015 i el 2023, suposadament, d’esquerres i, igualment, subjugat als interessos de Castella, culturalment patriarcal). És més: ja ho feien escriptors del primer quart del segle XX que es consideraven cultes i que no eren de poble.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

L’educació matriarcal en dones molt acollidores i molt obertes

General, ,

L’educació matriarcal plasmada en àvies (o padrines) i mares molt acollidores.

El 5 de maig del 2022 posàrem en Facebook que “Una germana de l’àvia materna de ma mare sempre la convidava a les festes patronals de la vila on vivia. ¿Eren molt acollidores, les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Com ho reflectien? Gràcies”. El mateix dia i posteriorment, en el grup “Cultura mallorquina”, ens plasmaren que, “A casa, acollíem a tothom. Tenguérem de tot i molt, i gràcies a les àvies” (Rosa Galmes), “Sempre portes obertes. Sa primera veu, en entrar, era ‘Ave Maria Puríssima…’. Claus a sa porta, vida idíl·lica. Mallorca arravatada per sempre, envaïda, destruïda, irrecuperable.

Per cobdícia” (Angels De Ramon Vicens), “Per la festa major, a casa els meus sogres, estava convidada tota la família a menjar i a dormir els dos dies que durava. Era molt divertit. El jovent dormíem amb matalassos al terra. Anoia” (Carme Andreu), “Records dels dies de festa amb la padrina, fent molt de menjar. Venien molts familiars. Ma mare també ho ha continuat fent. Per l’edat, s’ha hagut d’aturar, però sé cert que continuaria.

A més, durant la postguerra, la meva mare, amb pares i germans, vivien a una possessió i conten com tota la família, tant pròpia com cosins, fills de cosins i fins al més remot parentiu, es reunien sempre allà on tothom era benvingut a taula. Un temps d’una Mallorca oberta en què la gent donava el que tenia” (Xisca Gaya Riutort).

En el grup “De Reus al món”, el 5 de maig del 2022 ens comentaren “Els meus avis ho feren molt. La meva germana i jo passàvem tots els estius i la resta de festes amb ells. Va ser una de les millors èpoques de la meva vida. Els vull” (Isabel Vernet Clofent), “Els meus avis i els seus parents ho feien habitualment. Els de Garcia anaven a Ascó i a Favara, a Nonaspe, a Riba-roja d’Ebre, a Gandesa, a Flix…

Les festes majors les continuàvem: totes. La mona, cadascú amb els seus pares i avis. Salut. Ep!, es portava del que collien i aviram. Entre tots, tot” (Lourdes Munté), “Per les festes majors de la meva vila, a la meva mare, li agradava convidar: molta gent. Arribàvem a ser vint-i-cinc o trenta persones durant uns dies. Aquests dies, a la mare, se la veia molt feliç i esplèndida amb tothom” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 6 de maig del 2022 escrigueren “La meva àvia Rosa, nascuda l’any 1905, sempre tenia la casa plena de familiars. Era de Calella[1], de la costa, i convidava durant els estius i caps de setmana els seus cosins, néts i amics a passar-hi el temps que volguessin. Hi havia molt bon rotllo i et feia sentir molt bé” (Susanna Creus Constansó), “La meva mare, nascuda el 1901, sempre acollia i convidava familiars i amics, nebots que havien d’estudiar, cosins que anaven de pas, fillols que necessitaven canviar de clima per alguna malaltia.

Jo sempre ho vaig viure amb naturalitat.

Tots eren benvinguts, acollits i tractats com un més de casa” (Valldeflors Farre), “Els avis del meu marit tenien la fonda en una vila de la Conca de Tremp, a principi del segle XX. Acolliren a tots els familiars propers i llunyans: senyors, oncles, cosines per anar a cosir, amics per estiuejar…, altres que venien a mercats i fires. Eren més els parents que els clients. Tots eren ben rebuts amb naturalitat.

A casa dels meus avis, a la Ribagorça, tenien a taula uns plats pels captaires de la zona, que, sovint, es presentaven a l’hora dels àpats.

Aquests costums eren a la primera dècada del segle XX” (Maria Antonia Saura Sarri), “La meva àvia paterna, de Benicarló, va néixer l’any 1903[2]. Sempre ens tenia a tota la família al voltant, a casa seva. Era com una ‘matriarca’, sense cap mena de sentit dominant en la paraula.

La família de la meva mare, de Salt (el Gironès), ens esperava sempre amb la Festa Major de la vila i matava un conill, un pollastre,… i érem molt ben acollits.

Havien nascut en la dècada dels noranta del segle XIX” (Francesc Castellano), “L’àvia Palmira (nascuda el 1909) provenia d’una família de mercat. Es va casar amb l’avi Francisco, que era joier, i la seva condició econòmica va millorar. Ella mai va oblidar els seus orígens.

Jo, de petita, sempre la vaig veure assentada a taula, dies assenyalats (Sant Esteve, Festa Major…), a la senyora Consol i d’altres ‘cosines’. De més gran, em vaig assabentar que eren companyes de parades. Mai les va oblidar” (Mònica Serret Miralles).

Afegiré que ma mare, el 6 de maig del 2022, per telèfon, em digué que, “En ma casa, jo me’n recorde que hi havia gent que, a operar-se, passava una nit en casa fins que s’havia passat l’operació i ja podien anar-se’n a casa.

En casa, quan jo era xicoteta, [ recorde] de vindre gent de la família, que havien de fer alguna operació o alguna visita”.

Igualment, Francisca Farre, el 6 de maig del 2022, ens envià un missatge en què deia “Jo tenia una tieta (germana de ma mare) a Vic i, cada any, ens convidava per les festes de Balmes i li portàvem ametlles i avellanes (perquè allà no n’hi havia)”.

Finalment, també el 6 de maig del 2022, Rosa Garcia Clotet ens reportà amb un missatge en què indicava que, “Abans, es vivia amb les portes de les cases obertes, tothom hi era benvingut. Les dones s’ajudaven, feien pinya. Jo encara ho vaig conèixer (a ciutat)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] Població catalana de la comarca del Maresme.

[2] Aquesta dada (ací, com a part del comentari) fou afegida posteriorment, en resposta a una qüestió que férem a Francesc Castellano.

Dones pageses, organitzadores i amb la darrera paraula

General, , , ,

Afegirem que, en el llibre “Les feines de la vella pagesia”, de Miquel Pont Farré (un català nascut en Cervera en 1936 i, com veiem molt prompte, “Pagès tota la vida i escriptor d’ençà de la jubilació”), editat per Proa en el 2000, hi ha dos passatges interessants en què, clarament, es plasma que, no sols la dona és qui administra la casa sinó, altrament, és qui tria amb la seua darrera paraula, és qui fa de cap, és qui dicta. Així, en el l’apartat dedicat a l’hivern (el llibre és estructurat per estacions i aquesta n’és la darrera), hi ha un passatge que diu

“Quan arribem, abans de descarregar el carro i tirar l’oli a les tenalles, la iaia olora l’oli i, després, hi posa el dit i el tasta. Seguidament, agafa un tros de pa i el suca ben sucat i se’l menja.

-Està bé –diu al cap d’un moment-. Ja el podeu descarregar.

-Veus el que et deia –comenta el pare mentre descarreguem-. Només tastant l’oli sap si és d’olives fresques.

(…) –No us han intentat enganyar mai.

-Enganyar ben bé, no” (pp. 171-172).

I, un poc després, hi ha un altre passatge sucós (en nexe amb el tema de la gestió i amb el paper actiu de la dona) en què es diu que el pare és amoïnat perquè són al final de l’any i la faena no és gens avançada. El pare ho comenta amb el padrí (l’avi) i el padrí li respon:

“-Home –diu el padrí-, tu, de feina, en tens prou, però ningú t’ho farà per menys de 50 pessetes al dia; 70 pessetes si els fas el gasto: esmorzar, dinar i sopar, sense comptar-hi el vi.

La iaia, fins ara, no havia dit res, però, com sempre, ha d’acabar posant-hi cullerada:

-El més pràctic és llogar, fer el gasto i pagar menys. Amb el que tenim a casa, bé se’ls pot donar menjar. (…) Si fas números, veuràs que et surt a catorze duros al dia, si et fan sis canes de llarg per dos pams d’ample i tres de fondo, que és a dos duros, una pesseta i gairebé 75 cèntims la cana. Si et fan set canes, a tu, et surt igual i ells s’hi guanyen setze duros, dues pessetes i un ral. I, si en fan vuit, els surt a divuit duros i quatre pessetes. Per tant, dóna-los-ho a preu fet i no caldrà que estiguem allà vigilant si treballen o no. Si no ho fan, ells hi sortiran perdent.

-Segurament teniu raó –diu el pare-. Segur que és el més pràctic” (pp. 173-174). Així, no solament ha estat una dona (i, ben mirat, la de més edat, la padrina) qui ha fer la darrera valoració, sinó que, a més, un home (el pare del narrador, qui és el nét) accepta i, per consegüent, ens trobem davant d’un acte típicament matriarcal: la dona té la darrera paraula i la resta de persones abracen lo que ella diu i, a banda, com es reflecteix en el passatge, no ho fan, per exemple, amb resignació, sinó positivament.

En un altre apartat de l’obra “Les feines de la pagesia”, també en l’estació d’hivern, hi ha un text en què es capeix el matriarcalisme:

“L’esmorzar ja està a punt al costat del foc:

-On és el pare?

-A l’entrada, engreixant els guarniments amb el pixador del porc.

-Me n’hi vaig?

-No, millor que ajudis la iaia a cosir els sacs i les borrasses[1] .

Quan acabo d’esmorzar, agafo una agulla saquera i un sac per començar a cosir, però la iaia sempre ha de tenir l’última paraula.

-Està molt bé que m’ajudis, però primer vés al corral a buscar ascles per reafegir al foc i fer una bona xera[2]” (p. 176).

Francesc Castellano Vilamu, sobre la gestió de la casa en les famílies catalanoparlants, en un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, escriu “es podria haver ampliat molt més si hi hagués hagut aportacions de gent de les viles del Pirineu, un micromón, o de viles petites de la Catalunya central, on el pes de les dones portant, no tan sols la casa sinó, en molts moments, les terres, ha estat fonamental”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En el DCVB, “Borrassa” figura, per exemple, com “Tela grossa (…) del tamany d’un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la  fruita batolada”.

[2] “Fer bona xera”, en el DCVB, figura amb el significat “obtenir bon resultat”.

Sobre la foscor, sobre la nit

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la foscor, sobre la nit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

****

Quant a missatges, el 19 de juliol del 2025 posaren “No recorde res d’això és. La meua àvia deia que no hi havia de tenir por dels morts; dels vius, sí” (Lurdes Gaspar), “Ma mare era molt poruga. En canvi, ma tia (germana seua) no tenia por de res i ens contava historietes de por: li encisava” (Octavi Font Ten), a qui escriguí que “La foscor i la nit tenen molt a veure amb lo femení i, igualment, amb lo matriarcalista i amb la maternitat”, “Bon dia,

La fosca i la nit sempre han estat lligades a la por, al mal, al dimoni i a totes les forces negatives. Se’n parlava poc i amb feredat” (Xec Riudavets Cavaller, menorquí) a qui afegírem que “Abunden en rondalles tradicionals en llengua catalana, en poesia popular escrita per catalanoparlants amb un gran sentiment de pertinença a la terra i en llegendes”. Llavors, ens agregà “Totalment aliè a la nostra cultura” i ens demanàrem si és que, en Menorca, no hi hauria hagut gran nombre de narracions o de poemes populars en què es plasmassen. Ben mirat, li enviàrem fotos de quatre llibres de catalans que havíem tractat i que els seus autors havien nascut entre 1920 i 1952.

També ens digueren “No sortíem gaire de nit i, si sortíem, ella ens acompanyava” (Àngels Sanas Corcoy), “La mare, en un jardinet petit que teníem, feia rotlle, per estar contents i feliços!!” (Roser Canals Costa), “L’àvia sempre deia que, a la nit, s’havia de dir ‘Bona nit’ a la lluna i ens feia triar un estel, que sempre era nostre fins ara” (Lydia Quera), “Sobretot, en medievalismes, ànimes, purgatoris, homes del sac. Tot, psicologia religiosa. Les llegendes matriarcals feia molt de temps que les havíem tornat patriarcals, judeocristianes. Les nostres àvies, ties, etc., no tenien més collons que transmetre-ho així, per por. Mira el catarisme” (Fermín Carbonell), a qui exposàrem sobre la foscúria: “Per exemple, els passatges decisius o en què la dona salva l’home o, com ara, en què es reflecteixen molts trets matriarcals, sovint , esdevenen durant la vesprada i durant la nit.

Igual que la importància de l’aigua i de la terra en els poemes”. En acabant, li enviàrem un enllaç sobre la llegenda “La dama encantada del castell de Millena” (https://malandia.cat/2023/11/dones-arrelades-generoses-que-alleten-el-poble-i-molt-obertes).

Altres missatges: “No. Més aviat, la nit era un tema que l’àvia no tocava. La casa era gran i jo no volia anar d’una banda a l’altra sense ella” (Anna Babra), “Res: que havíem de dormir. Un beset i bona nit.

No teníem por: hi estàvem la meva germana i jo” (Lui Sarrià).

En Twitter, el 19 de juliol del 2025 ens indicaren que, “Quan era fosc, tothom a la vora del foc; o bé, ja al llit, amb (una rajola calenta que donava escalfor” (Avalotador).

En el meu mur, el 19 de juliol del 2025 i més avant plasmaren “Sí… Dins ses rondalles: ‘Ses bruixes d’Artà'” (Maria Galmes Mascaro), “A la nit, tots els gats son negres’: no us fieu de ningú…” (Maria Capellas Carreras).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El matriarcalisme en refranys i dites vernacles

General, ,

En aquest punt també plasmarem dels que figuren en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953), en la segona reimpressió, de 1973. Així, en el punt “Refranys” (pp. 188-203), en posa dels que hem considerat que reflecteixen el matriarcalisme. Tots ells, com indica l’autor, foren recopilats en la vila valenciana de Bèlgida (la Vall d’Albaida):

“A mi, em diuen ‘fes’ i,  a tu, ‘porta’” (la dona és la part activa i el marit li porta diners perquè ella els administre).

“A on va la corda, va el poal”. On va la dona, va un home; molt present en el folklore vernacle. D’acord amb l’arqueòleg, es refereix al llaç indissoluble del matrimoni.

Relatius al sentiment de pertinença a la terra o, com ara, a la preferència pel camp: “Bona és València, però, ¡ai, Pinet de la meua vida!”, “Gent de poblet, gent de roglet”.

“Cada olleta té la seua tapadoreta” (l’olleta simbolitza la dona, lo receptiu; i la tapadoreta lliga amb l’home, en aquesta dita). Ben mirat, es pot veure com a eròtica. “El marit i la muller, a la vellesa, són menester”.

En pro de la mesura: “Carabassa: ni poca, ni massa”, “El poc mal espanta; i el molt, amansa”, “Entre poc i massa, vol mesura”.

A favor de la maternitat (o que hi tenen a veure), en fa esment, d’alguns: “El que cria, té alegria” i afig que “Criar és produir; i, qui produeix, s’enriqueix”, “Els testos, a les olles” (els fills, a les mares, en què la dona figura com a acollidora).

Tocant a la cultura de la faena, hi ha “El que el peixet vol menjar, el culet s’ha de banyar”, “El que juga, no torra castanyes”, “En este món, uns pasten; i altres van al forn” (aquest detall evoca lo matriarcalista, ja que ningú resta fora), “Amb paciència, tot s’alcança”, “Faena feta no porta estorb”, “Si en vols més, para el cabàs”, “Tot ho sàpies fer i res tingues que menester”.

Quant a l’empatia i a la vida social, captem algunes dites: “Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”, “No et burles del meu dol que, quan el meu serà vell, el teu serà nou”.

Finalment , n’hi ha que exposen altres trets dels Pobles matriarcalistes: “Més val home que hisenda i dona que diners”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Donaven les gràcies als arbres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿donaven les gràcies als arbres? Gràcies.

L’arbre simbolitza la Deessa Mare i la fecunditat.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  ( https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

 

****

Quant a missatges, el 18 de juliol del 2024 i després ens escrigueren “No. No em consta” (Joan Marrugat), “Bon dia,

Totalment fora de la cultura menorquina. Els arbres eren vists d’una perspectiva utilitarista: per la fruita, la llenya, l’ ombra que poguessin donar” (Xec Riudavets Cavaller), a qui indicàrem que “Una catalana molt vinculada amb la terra i amb la natura, en un poema, diu que donava les gràcies a l’arbre. Nasqué en 1952 en zona rural”; “No” (Lurdes Gaspar),“Nooo recordo jo” (Àngels Sanas Corcoy), “En el meu cas, no” (Angelina Santacana Casals), “La mare era molt de naturalesa!! Gaudint ella, ens ensenyava a gaudir-la també nosaltres. I el bosc, dels arbres,… Eren vida!!!!” (Roser Canals Costa), “No plantaven abres a tot terreny que podien, per fer el lloc més bònic. A casa, sempre en teníem i en tenim. Els arbres sempre porten vida: ocells i natura, bonica” (Lydia Quera), “No ho recordo i crec que no” (Margarita Frau Mir), “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “No, Lluís: no t’ho sé dir” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No ho sé. Jo sí que sóc una amant dels arbres. I honoro la conversa que segur devien tenir entre ells. L’àvia i el padrí em van portar al estimar la natura; a ells, els ho dec” (Anna Babra).

En el meu mur, el 18 de juliol del 2025 plasmaren “Bon dia,

I tant! La comunió i la gratitud a la natura era absoluta” (Quima Estrada Duran).

En Twitter, el 18 de juliol del 2025 i posteriorment ens respongueren “No, mai” (Carme Segura), “Les àvies, no les vaig conèixer. La mare va néixer el 1929. D’això de donar les gràcies als arbres, no en recordo cap comentari. No m’ha arribat” (Montserrat11091), “De l’àvia, de Barcelona i nascuda cap al 1905, no ho recordo” (Eulàlia RP).

En correus electrònic, Rosa Rovira ens n’envià u el 19 de juliol del 2025 amb aquests mots: “Bon dia,

Sí. A casa, la mare donava les gràcies als arbres pels seus fruits.

Els arbres i les plantes són éssers vius que tenen vida i agraeixen el tracte amb què els cuides. Observeu les plantes de casa: si les cuides bé, les dones menjar i beure, parles i poses música, sempre estan exuberants.

Personalment, quan vaig al bosc i agafo floretes, dic a la planta: ‘No pateixis, que les cuidaré bé. Les porto a veure la Moreneta’.

La vida dóna vida”. El mateix dia li indicàrem “gràcies per les teues paraules, que no les esperava. Reflecteixen una estima per la natura i, sobretot, un agraïment.

Em recorden les de Rigoberta Menchú, quan diu que demanen permís a la Mare i que es proposen tractar-la bé ara i per a les generacions futures”.

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 18 de juliol del 2025, per telèfon, en relació amb alguns comentaris sobre la utilitat i sobre la fruïció dels arbres i, igualment, amb el simbolisme, em digué “Qui li agrada el camp, en gaudeix. Normalment, sol viure-ho de diferent manera. Com que m’he criat en una família llauradora, no puc veure un camp amb brosses.

En casa, en hivern, a penes es menjava fruita: cacau torrat, carabasses… Quan venia la primavera, hi havia peres, pomes d’agredolç, pomes d’hivern, albercocs… I, cap a setembre,  raïm d’una vinya.

Els arbres eren molt importants: per a tindre ombra, per a tindre fruits… Es volien i es respectaven eixos arbres, perquè eren una part en la seua vida, en el seu dia rere dia”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Dones realistes, pacients i tradicions vernacles del segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla recollida en l’esmentada obra de l’arqueòleg de Bèlgida, i en què copsem molts trets de línia matriarcal, és “Demane la paraula”, la qual té a veure amb fets de la darreria del segle XIX.

Així, un home qui, quan era jove, ja estava interessat per la política, després de sopar, solia parlar amb la seua afectuosa dona com si ell fos un senyor. A més, ella li escoltava els parlaments, els quals sempre remataven amb “ell havia de girar la vila de dalt a baix” (p. 184).

Llavors, la muller, realista, li diu que “Et faràs de malvoler i no aconseguiràs res”. Tot i això, ell li indica que es conforma que, en l’indret, després de fer de polític, “se’n recorden, de mi.

-I, ¿què et proposes fer, que hi deixe nom?

-Primerament, vull acabar amb molts costums que desdiuen de la cultura d’una vila” (p. 184).

Ella, més avant, li respon “Tin paciència, que, els mals costums, el temps els esborrarà” (p. 184) i que “La jovenalla és insolent.

-Per això, convé atacar el mal en son origen: al mestre dels xiquets, pense fer-li un escoltet perquè els alliçone de maneres i de bona criança. Passava jo per l’escola quan, (…) un grandàs es parà davant de mi i em diu: ‘Tio tal: porta els botons despassats’. I, mentres que m’ajupesc per a comprovar-ho, ell afig rient: ‘Ja he enganyat un ruc cego a cavall d’un borrego’. ¿Es pot tenir més barra que en fets així? Ni miren que sóc regidor electe. Si no respecten l’autoritat, manco respectaran els altres.

-Tantes coses vols arreglar, que, al capdavall, no fent res” (p. 185).

Per consegüent, la dona connecta amb la cultura matriarcalista i ell representa el parer vinculat amb el capitalisme i amb el lliberalisme: en l’ensenyament, en l’educació, en la relació entre les autoritats i la gent…

Igualment, el grandàs té a veure amb la cosmovisió vernacla: el desenvolupament de la creativitat, una vida menys orientada cap a la formalitat.

Quant a ella, torna a tocar els peus en terra.

Després, el marit li comenta u dels propòsits polítics i podem llegir

“-Però, home: si és una vídua pobra i vella que passa amb almoina” (p. 185), o siga, una dona que considera que cada u ha de donar segons les seues possibilitats (un detall autòcton), no per imposició política.

Dins del diàleg, ella li addueix que “Bèlgida és una vila llauradora que ha de menester desenvolupar les indústries inherents a l’agricultura” (p. 185) i, ben mirat, la muller torna a lo tel·lúric.

No debades, en un apartat posterior, ella comenta el tema del folklore i, altra vegada, no fa castells en l’aire:

“-Deixa-ho estar. És costum antic i eixe costum i altres més formen el folklore de la vila.

-Desenganya’t. El folklore d’una vila és suma i compendi d’usos i de bons costums, i els mals costums convé oblidar-los. Més encara: cremar-los perquè no rebroten.

Aplegà el dia de la constitució de l’Ajuntament. Es va elegir el batle, tinents de batle i síndic i el nostre protagonista restà fora de la combinació” (p. 186).

A continuació, el marit promet a la dona que ell intervindrà en la resta de sessions.

No obstant això, la muller li parla sobre que ell puga comptar amb la paraula:
“-Tin calma: ja t’aplegarà.

I així fou. Un dia, el batle, fart de tanta interrupció, tan prompte com el regidor pegà una punyetada en la taula i digué ‘¡Demane la paraula!’, li respongué secament: ‘¡La té vosté!’. L’edil, (…) sense saber què dir, ni què fer, es girà cap al pobre agutzil, qui dormia com un sant, a qui demanà:

-Xe, Quico: ¿què volia dir jo?’

I no digué més en aquesta memorable sessió, ni en les vinents” (p. 187).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones transmissores de la cultura tradicional, educadores i la maternitat

General, , , , , ,

Una rondalla que escriu Mariano Jornet Perales en la seua obra “Bélgida y su término municipal” és “Rondalla del Cigronet”, amb una versió semblant a les d’altres indrets. Primerament, comenta sobre el paper de les contalles i el de les mares: “Les mares belgidanes (…), quan, per algun motiu, (…) plora el xiquet i es desespera, li anuncien la rondalla del Cigronet i, en oir-ho una única vegada el xicotet, deixa de plorar en sec i, amb un lleu somriure, indica a la mare que ella ja pot començar el relat” (p. 181).

Un poc després, indica que una velleta només tenia un cigronet. S’acosta a una veïna i, amb molta humilitat, li diu:

“-Senyora ama: mentres vaig a missa, ací, en sa casa, em deixe este cigronet.

La vella se n’anà a l’església i, en tornar, demanà a la veïna el cigronet.

-Allí, en el canteret, el té.

-En el canteret, no hi és  -replica la vella.

-Doncs, la gallineta se l’haurà menjat.

-La gallineta o el cigronet, el cigronet o la gallineta -deia la vella, sense parar.

-Tinga, tia enfadosa: la gallineta.

Amb la gallina al braç, la vella se n’anà a una altra vila” (p. 181).

Cal dir que la dona dóna la gallina (animal que, en algunes narracions, representa lo femení).

I, així, a diferents viles, on li donaran un porquet i un bouet (el qual, més aïna, fa el paper de la vaca i, per tant, de la maternitat, com ho podem copsar en el context).

Ben avançada la rondalla, capim que, “Tan prompte com la vella se n’anà, una xiqueta de la casa esclatà a plorar i deia:

-Jo vull fetget de bou, que no cou… Jo vull fetget de bou, que no cou…

Davant la insistència de la xiqueta, la mare obrí el ventre al bouet, li’n tragué el fetge, el donà a la filla i, després, va cosir el ventre del bouet” (p. 182).

Aquest darrer passatge evoca relats en què la vaca fa de subministradora.

Després, la velleta se’n va a una altra vila (però amb la xiqueta, qui havia estat el pagament que li havia fet una senyora ama).

Nogensmenys, en aplegar a un forn, l’anciana hi deixa el sarró en què era la criatura, perquè volia pegar un passeget.

Ara bé: quan més clients hi havia, “entre les moltes xiquetes que hi havia, se’n va oir una que deia:

-Mare: jo vull una coca.

-Tia: per a mi, altra -afegí la del sarró.

En adonar-se les dones que hi havia una xiqueta en el sarró, la tragueren del tancament i, en el seu lloc, hi ficaren una botija plena d’aigua. En això, aplega la vella, carrega el sarró a l’esquena i se n’ix de la vila” (p. 182).

Com podem veure, els personatges que salven la xiqueta són dones i, a més, fiquen un objecte de recollida (la botija), el qual, ben mirat, connecta amb un símbol femení i molt present en obres matriarcalistes (sia una contalla, sia un poema, sia una cançó): l’aigua.

Finalment, com en altres versions d’aquesta rondalla, l’anciana fa via i, “pel camí, començà a gotejar la botija.

-¡Ah, brivalla! ¿Com que et pixes a la meua esquena? La pagaràs.

I, en aplegar al riu, tirà la botija a l’aigua, creient que hi tirava la xiqueta” (p. 182).

La dona considera que la xiqueta es burla d’ella i que, igualment, ho fa per darrere, és a dir, en una situació de desigualtat. No obstant això, com que la rondalla pretén salvar la nena, la maternitat i l’esdevenidor, en lloc de les males accions (ací, representades pel caràcter de la velleta i de la seua manera de respondre a la gent), les dones (com a mares) s’han posat de part de la infantesa i, així, de l’esdevenidor i de la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcalisme valencià en el segle XIX, dones organitzadores i sexualitat

General, , , , , ,

Prosseguint amb històries i amb anècdotes plasmades per l’estudiós Mariano Jornet Perales en l’obra sobre Bèlgida, copsem trets matriarcalistes en diferents escrits. Així, en “El tio Paco”, un home es fa unes qüestions: “¿Augmentaria el preu? Ni de bon tros! ¡Estaven a tall a tall, les dones, per a consentir-li eixe abús!” (p. 168). Per consegüent, elles tenen la darrera paraula.

Unes planes després, però sobre un altre oncle (en “La untada del tio Polònia”, p. 171), el recopilador ens diu que, “A l’oncle Polònia, sempre el coneguérem dedicat al comerç, especialment, de farina i, amb eixe motiu, sovint, s’absentava de la vila per comprar els distints articles que, en sa casa, havia de despatxar la seua afectuosa dona.

Un dia, després d’almorzar, digué a la seua muller: ‘Xica: trau diners, perquè és fàcil que no vinga en quinze dies’”.

És a dir: ell es dedica a una faena que, després, és complementada per la dona (ella ven els productes que ha adquirit el marit). A més, la muller és qui, en acabant, determina en què es faran els esmerços, a què es dedicaran els diners.

Un altre punt que ens ha paregut interessant i en què apareixen trets de la mateixa corda i que l’arqueòleg els exposa de la vessant il·lustrada del segle XVIII en avant, és una anècdota que, potser, com la primera edició del llibre, es publicàs en 1932: “A l’avançada edat de noranta-sis anys, va morir, fa poc, Asensio Juliá Jornet, el veí del Carrer d’Abaix.

Eixa vida tan llarga li donà temps de sobra per a conéixer l’apatia de les viles i la fredor i la indiferència amb què reben qualsevol projecte de millora, encara que siga beneficiós.

Per això, el dia de la inauguració de les aigües, la seua sorpresa fou major en veure rajar les fonts i, amb fina ironia, va exclamar:

‘-Vaig a demanar a les autoritats em firmen un paper fent constar que, en Bèlgida, han posat fonts, perquè, si no ho porte escrit i ben firmat, quan vaja a l’altre món i ho conte als avantpassats, ningú s’ho creurà’” (pp. 176-177).

Així, aquest ancià podríem dir que representa el testimoni del pas d’una cultura més aïna oral i feudal (hauria nascut, a tot estirar, en els anys quaranta del segle XIX) a una en què la documentació formal i la burocràcia entraven en la vida política i en l’administrativa, almenys, amb major força que abans.

Agregarem que l’arqueòleg belgidà també manifesta la seua associació entre el món rural i, segons ell, la poca espenta (l’apatia), el distanciament respecte a les novetats… Al cap i a la fi, la línia que entrava pretenia substituir les tradicions més arraïlades en aquells indrets i la cultura matriarcalista i, ben mirat, sota la justificació de la idea de progrés, de millora, etc. d’acord amb els partits reformistes i amb el lliberalisme.

Finalment, l’autor, en la nota 47 (p. 176), inclou un escrit interessant acompanyat d’un ban que ell reprodueix en català: “Literalment, el ban fou així: ‘D’orde del senyor alcalde,… es fa saber… que el que s’haja trobat a un tal Marselino[1]…, que el manifeste en la Plaça de Dalt…., perquè, si ell no va,… no es pot fer la cordà… i la gent creu… que s’ha amagat en un cau de conills’”, això és, que l’encarregat de la cordada se n’havia anat a una cambra per tenir relacions sexuals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Hem respectat la forma “Marselino” (la qual reflecteix la pronúncia del nom en castellà, que és com encara el deien molts valencians catalanoparlants nascuts un poc després de 1940).