Arxiu de la categoria: General

El retorn a la terra de la mare, la natura i l’obagor en el matriarcalisme

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la secció II del llibre “Els dies clars”, d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), la jove passa a viure amb un vell, a qui, entre d’altres coses, li diu que li done espai (p. 22). Aleshores, com que ell no li ho permet i tracta de fer-la seua, la xica fa camí en oir el cant del gall (secció IV, p. 24):

“s’alça; de puntes, va a la cambra;

pren el fanal esmorteït,

cerca la porta, trau la barra,

 

d’un salt traspassa el llindarot,

rebat el llum i arrenca a córrer”

 

fins que troba un pobret, representat per Jesucrist:

“-Oh, el bon pobret de Jesucrist!

ni un mos de pa tinc per donar-vos;

mes així Déu vos doni sort

si bé em guieu camí de casa;

digueu-me on rau l’altiu Montseny

que d’arribar-hi tinc coratge”.

 

Cal dir que, a continuació, no hi ha cap passatge en què Jesús la salve i, per tant, només es tracta d’una conversa en què ella mostra la seua disposició a fer costat els necessitats.

Afegirem que, com en moltes rondalles, en entrar el vespre i de nit (en la secció V), serà quan la fadrina contactarà més amb la terra i amb molts detalls amb què ella senta acollida i, a banda, que compta amb el sopluig maternal (simbolitzat per la lluna) i… de la Mare Terra, la mareta a què tantes dones nascudes abans de 1920 (i hòmens d’aquell període) retien homenatge, tractaven bé i demanaven permís (com a fills):

“El sol se pon; en son camí

seguint-lo va la lluna blanca,

amb son estol d’estel·les d’or

sols per besar-li les petjades;

la tarda ho veu, gelosa fuig…

vers l’occident la nit avança.

 

Tot lo creat descansa o dorm;

com tendra mare, la natura

alça un cantar amorosit,

suau oreig de la boscúria;

és la non-non dels ocellets

que sota l’ala s’aixopluguen”.

 

 

Igualment, es reflecteix un lligam entre la poetessa (com a pastora de la seua vida) i el pagès (u dels símbols del matriarcalisme català) que, àdhuc, és en nexe amb el seu paper maternal i de protector dels fills més menuts:

“En les boïgues i secans

el llaurador ja deix la rella;

dins la masia els infantons

adormidets somrient l’esperen;

el grill comença la ric-ric

i al lluny se sent brandar d’esquelles”.

 

En les dues estrofes finals d’aquesta secció V, apareixen frases que empiulen amb lo matriarcal en moltíssims Pobles de la terra: la nit vista en seny positiu, el cor (els sentiments), l’obagor, lo tel·lúric, el llit i la matinada (això és, u dels moments de major obscuritat del dia) i, al capdavall, nombres d’animals (com ara, d’ocells) que tornen al niu, de la mateixa manera que aquesta fadrina ho fa a l’indret rural d’on havia eixit:

“Oh, dolç misteri de la nit,

suprem consol pel cor qui pena!

Hores tranquil·les no seguiu

vertiginosa la carrera,

abans calmoses atureu’s[1]

vetlleu l’ensomni de la terra.

 

Sia-li dat un bon repòs

fins que trillegin les campanes;

fins que la llebre torni al jaç,

fins que l’alosa refilaire

desperti grives i cucuts

per festejar la matinada”.

 

Clourem dient que, quan llegírem aquests dos darrers versos, evocàrem les llegendes en què, en plena nit, hi ha un aplec de bruixes; i, si no, actes en què es reuneixen persones, etc…, en lloc de realitzar-se de dia o, com ara, de vesprada, dos fets prou significatius, si més no, antropològicament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment, com a reducció d’”atureu-vos”.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

Dones interessades per la natura, per festes paganes i per balls i danses matriarcals

General, , , , , , , ,

En uns dels darrers versos de la secció I del poema “Na Marió”, la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934) escriu que

“Na Marió ja té quinze anys,

quinze anys bonics com quinze roses;

les pubilletes de l’entorn

porten enveja a la pastora.

 

Fins baix al pla se’n parla arreu

de sa bellesa i de sa gràcia;

els caçadors desfan camí

per a trobar-la amb sa ramada;

quan ella els veu somriu i fuig

tot ensenyant ses dents tan blanques…”.

 

Podríem dir que aquests versos, en què es mestallen la sexualitat de la jovenesa i la resposta que ella fa al fet que la cerquen, com aquell qui diu, per destacar la seua bellesa, ens evoquen aquells passatges del Nou Testament en què Jesucrist no es deixa seduir pel culte a la fama, ni pels qui promouen només lo extern, ja que la xica prefereix ser ella mateixa i, així, només mostrant una part de la boca: les dents, símbol de la fortalesa i de la manera de prendre decisions.

Mentres escric aquestes línies, 3 de juny del 2025, recorde una dona d’Aldaia (l’Horta de València) qui, amb més de huitanta anys, alguna vegada, quan estava junt amb ma mare, li ensenyava les dents: totes les tenia bones i naturals.

Tornant a la pastora, la jove connecta amb l’indret on viu i amb la tradició catalana de no fer culte a la fastuositat, ni a les aparences com tampoc al poder (encara els Pobles matriarcalistes sí que acullen de bon grat que u accedesca de bon cor a un càrrec).

Tot seguit, en la secció II, passem a unes festes que se celebren: l’Aplec de Santa Fe. En ells, l’autora plasma el sentiment de pertinença a la terra i ho fa amb uns passatges que empiulen amb la típica rondalla en què el rei (o el príncep) balla amb una jove, frueix de l’acte i apareixen personatges (i passatges) semblants als d’aquesta composició (però, ací, en nexe amb la poetessa Marió, de renom):

“De Santa Fe avui és l’Aplec;

son campanar senyala festa

i els caminois i els xaragalls

vessen de gent i de ginesta;

diu que la gaia Marió

ve pel collet de Santa Elena” (pp. 17-18).

 

En acabant, un home estima la jove i demana permís a la mare, qui li ho aprova i, de pas, l’escriptora no trau la figura del pare, ni la del paper del marit en la decisió: una qüestió entre l’aspirant i la mestressa (ací, la madrastra).

Altrament, la fadrina na Marió, quan fa camí cap a la ciutat, té més interés per la natura, per detalls més propis de lo rural i, ben mirat, de la Mare Terra:
“ço que ella escolta és la música

de la dolçaina que, allà lluny,

com un ocell molt gros refila.

I recordava al rossinyol

canta que canta en la boscúria,

mes cant i ocell tot era xic…”.

 

Però la festa tel·lúrica continua i, com capim, ho fa de dues maneres: la festiva i matriarcalista i la recta i més aïna semblant a la d’altres cultures. No debades, posa que

“Enfront l’ermita tot són balls,

dins de l’ermita tot pregàries;

na Marió llampega d’ulls

com foc-follet que brilla i passa;

mai res no havia vist tan bell,

gran és el món com no es pensava…”.

 

En llegir aquestes línies per primera vegada i d’haver-les tractades, em portaren a un acte matriarcal que, en maig de 1999, vaig presenciar en la Vall d’Aralar (en el terme d’Orkoien, Navarra). Per una banda, hi hagué un fet cultural en la part externa, detall que em recordava la figura sexual del boc; i, ja molt pròxims a l’edifici, u de signe eclesial, per mitjà d’una celebració religiosa que, anys a venir, jo enllaçaria amb la que té lloc en la vila valenciana Cullera (la Ribera Baixa) amb motiu de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra): una benedicció cap a la vall (en el cas navarrés, amb un cant en què es feia esment de l’indret). Aquesta cerimònia religiosa (potser, d’arrels paganes), com ens deia Pere Riutort, es podia fer en qualsevol moment, no necessàriament amb motiu del mes de maig.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en els Pobles matriarcalistes, l’esperit comunitari i nens creatius

General, , , , ,

Un poema escrit per Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), extens, dividit per seccions amb estrofes i en què copsem trets de literatura matriarcal, és “Na Marió” (pp.15-28), dedicat “A la distingida dama Dª Maria Garriga de Conde”, a partir d’un “Fet viscut dels nostres temps”. Així, en la secció I, diu

“Nasqué, pot dir-se, de la mort,

del gran Montseny en les altures;

trobà per bres un rústec jaç,

per cobricel la roca pura;

si no rebé un sol bes matern

ja la besava un raig de lluna.

 

Dels xais novells el dolç belar

fou la cançó que l’adormia;

per mainader tingué un mastí,

una cabreta fou sa dida,

el peuet nu son joguinell,

la soledat sa companyia” (pp. 15-16).

 

Primerament, l’autora de Sabadell comenta que nasqué de la mort (i, per tant, connecta amb lo femení) i, com si fos el déu Sol en la cultura colla, baixa a la terra, al pla… a partir d’u dels símbols més tradicionals de Catalunya: el Montseny.

Igualment, com en més d’una llegenda, la roca (ací, empiulant amb el jaç) li atorga força… feminal. I, encara que no la besa un personatge humà i maternal, ho fa u que lliga amb l’obagor i que aporta una miqueta de llum a la foscor: la lluna, qui, així, li fa de mareta, mitjançant l’empelt entre el cel i la terra.

En acabant, veiem que la petitona aprofitava la creativitat per a adormir-se, mercé als bels i a la dolcesa dels anyells junt amb el gos (el mastí) que li feia de pare. Això sí: un pare que també exerceix funcions que, en altres cultures, es considerarien de dones i que, en canvi, en els Pobles matriarcalistes, són fetes bé per hòmens, bé per dones (tot i que, majoritàriament, com ara, mentres els nens mamen, a través de la progenitora).

Adduirem que una cabreta fa el paper de mama (ací, amb unes funcions de mare de llet o dida). Per tant, per una banda, apareix el pare maternal i, per una altra, la mare que acull bé la criança.

O siga que comencem la composició amb unes línies que, encara que trauen la figura del pastor (la qual, en algunes cultures matriarcals, és menor i va associada al fet que són seminòmades), no ho fa amb la del pastor idíl·lic que es passa el roser o que es limita a contemplar els estels i a tocar el flabiol com si fos el rei que, en lloc de fer les seues funcions de governador, d’organització i de regulador, es dedica a la cacera o bé a passar part de la seua vida entre dones dedicades a la prostitució, com ha ocorregut en Pobles no matriarcalistes.

Agregarem que, tot i eixa primera soledat de no viure amb la mare biològica, la veu compensada (i molt bé), com ho plasmen les línies que hem escrit, pel paper que li fa cadascú i que la xiqueta acull, aprofita i, al capdavall, en traurà suc.

És més: en aplegar l’hivern, tota eixa mena d’equip que viu junt amb la nina (na Marió), com en eixos Pobles del món en què es considera que l’educació dels xiquets ha de realitzar-se per part dels qui viuen on ell ha nascut, això és, per la comunitat,

“Al fosc recer del negre escon

en sent l’hivern l’arraconaren

(…) quan era lassa de plorar

els rulls del fum l’aconsolaven”.

 

I, quan ja s’acostava la primavera de la vida i de l’any,

“Esdevingué, per fi, el bell temps

i alçant-se un jorn, la petitona,

ranet de mur i a tomballons,

per cop primer va eixir a fora:

¡quina rialla que esclafí

signant al sol, la molt xamosa!”.

 

 

Al meu coneixement, podria tractar-se del bot del bressol al del moment en què, simbòlicament, obri la porta d’entrada a la casa i veu el sol primaverenc, el de la infantesa, com si fos un ritus de pas.

En qualsevol cas, la cabreta (un símbol maternal i que, en altres animals, apareix com la vaca, la qual també representa la fecunditat), de què ella beuria llet, li fa de mare com qui, enmig d’un escampat, es relaciona amb lo tel·lúric, amb els altres i amb el nen creatiu, sensible i de bon cor:

“i la cabreta des del prat

fitava els ulls en la petita” (p. 17).

 

En nexe amb aquestes darreres línies, diré que, per l’any 1996, llisquí un proverbi de la zona de l’Himàlaia que diu “Si voleu que una vaca siga vostra, deixeu-li tot un prat ben gran i ho serà”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i poemes amb harmonia

General, , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934).

Aquesta poetessa que hem triat escrigué un llibre a què accedírem en maig del 2025 gràcies a la generositat de Josep Gambús Forrellad, de Sabadell (Catalunya), descendent de l’escriptora i que ens envià una còpia de part de l’obra, en què apareixien temes de què li havíem escrit. Es diu “Els dies clars. Petits poemes”, d’Agnès Armengol i Altayó, amb “Pòrtic” de Mn. Anton Navarro (1867-1936) i publicat en Sabadell en 1926.

Així, en aquesta primera introducció, el capellà (qui fou un escriptor prolífic i tenia bona ploma) comenta que, “Com el rodamón que, cansat de seguir terres i veure països i costums variats i gustar fruites exòtiques, retorna als llocs on floriren els dies de sa infantesa i reviu l’encís de ses primeres visions i somnis, així m’he trobat jo quan, al recer de la llar de la il·lustre poetessa Agnès Armengol, he retrobada, per unes hores, aquella pau restauradora dels dies ja llunyans escoltant de sos llavis, com el fluir d’una clara font, les dolces estrofes d’aquest llibre, plenes de llum i de gràcia.

Perquè aquests ‘Dies clars’ de la poetessa, tenen la diàfana claror de nostres albades serenes, l’excelsitud de nostres muntanyes, l’harmonia de tons i colors de nostres paisatges, el ressò de les veus de la terra nostrada, oratjols, aigües, ocells, esquellincs i tonades, que l’altíssima poetessa expressa en verb de meravella, meitat pastora, meitat regina”.

Així, d’acord amb el poeta, Agnès Armengol trau molts detalls relatius a la natura en Catalunya i una reina que, encara que enllaça amb la figura de la pastora, roman en la terra.

Més avant, Mn. Anton Navarro exposa sobre uns temes que veiérem la primera vegada que llegírem una composició de l’autora, quant a l’estil que té ella:
“I, sobretot, aquell altre del jardí, on apareix el Mestre immortal i va saludant i nomenant i amanyagant les flors, una a una, amb aquella dolça suavitat i tendresa que sols saben expressar els escollits que en llur entranya hi tenen un verger de poesia”.

Ben mirat, inclou un tema que no ix en composicions, ni en la gran majoria de les rondalles vernacles, en dir “I, per fi, aquella ‘Capta de la guineu’ de ses ‘Amoroses’, on el captaire, tornat galant festejador, en virtut d’un tendre enamorament, desgrana, davant de la pubilla de la masia, tot un rosari de mots amorosos, vibrants d’ingenuïtat i sentiment, com una mosta de perles que cauen damunt d’una safata d’argent”.

Finalment, cal destacar quan Mn. Anton Navarro plasma uns mots que empiulen molt amb la tradició matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, encara perviu en els escriptors amb un fort sentiment de pertinença a la terra i, per consegüent, en què la part femenina, l’acollidora i la de l’harmonia de la persona són ben presents i predominen: “Els versos d’aquest llibre tenen un regust de vella aristocràcia, sentor i perfum de vi generós, aroma de preat reliquiari, ingènua exquisitat de broderia de sedes i colors, que qualque delitant, qualque snob de nostres dies trobaria, potser, passats de moda. Però, aquestes qualitats són les que més l’avaloren, perquè sa il·lustre autora, fidel a si mateixa, no en sap fer de poesia cerebral, ni ha volgut entrar en el joc de les complicacions psicològiques ultramodernes, ni en l’artifici de les noves formes; ella, que és Ella, ha servat sa pròpia fesomia artística i son lèxic pur, copsat directa i fidelíssimament de la font clara de la vida, i aquesta puresa i aquesta integritat són el segell de sa personalitat artística. I la vera, la santa, l’eterna poesia és així.

Benvinguts sien aquests ‘Dies clars’ de la noble i alta poetessa Agnès Armengol. (…) retrobarem l’encant de nostres paisatges catalans i la veu dolça i sonora de nostra gent, evocats per la musa vella que torna a cantar entre el brogit de nostres dies turbulents.

                                                                                                                                     Mss. ANTON NAVARRO

Novbre. de 1925”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, aplec de poetes i l’arbre

General, , , , , ,

Literatura matriarcal en relació amb l’arbre.

Un exemple de literatura en què es plasma molt l’arbre i temes que hi tenen a veure i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat, és en l’entrada “Records” (https://raimdepoesia.weebly.com/records.html), en la web “Raïm de Poesia d’Artés”, en nexe amb la comarca catalana el Bages. Així, en el primer poema, podem llegir

“​Remuntes segles,
oh gegantina arbreda
floró del Bages,
tot brodant una història
ungida de silencis!
                  Francesc Blancher”.

 

   

Per tant, lo pretèrit connecta amb el passat i amb lo que hi ha fins ara. A més, en una altra composició, Raïm de Poesia posa

“¿Oh alzina ets centenària? No se sap la teva edat,
sols la terra que t’amara, el sol i la soledat.
Soca i branques magistrals, milers d’ulls que es diuen brots
i les fulles són mormols que transformen nostres mots”.
“L’aire que t’envernissa  esculpeix el Mas Pujol
i transmet tots els efectes  de repòs emblema i sol”.
                               
                                                                                                        

Així, l’autor d’aquest segon poema trau la figura de l’alzina, com si fos l’àvia que ha viscut el pas dels anys i que evoca la saviesa popular, dos trets que empiulen amb la tradició matriarcalista del comunalisme, amb la renovació i, ben mirat, amb la terra (simbolitzada pel mas i per les arrels).

A banda, en la composició “Alzina estimada”, capim trets tel·lúrics, per exemple, la germandat, lo català i l’interés per la poesia (un detall, sovint, associat a lo femení com també ho fa l’art), en uns versos de Pere Feliu i Soler:

“Arbre frondós i estimat

que ens aculls a cada anyada

en motiu de la Diada

amb esperit de germandat”.

 

En acabant, el poeta agrega a la carrasca: 
“Ets geganta de verdor
que abraces als qui t’estimen,
nostres poetes et mimen
tots farcits d’admiració”.

 

Per consegüent, aquests escriptors ho són en llengua catalana.

En uns altres versos en la mateixa entrada, Pere Feliu i Soler agrega uns mots que, mitjançant l’aglaner i el mas, connecten amb l’acte d’oir l’aire: 
“Tens deliciós tot el vol,
oint, amb la teva estampa,
la remor que l’aire escampa,
bella Alzina del Pujol”.

 

Finalment, veiem unes paraules que ens evoquen la festa del dia de Pasqua (“Aquest berenar poètic inoblidable, que, durant tants anys, hem compartit entre tots”), encara que, en temps de Pasqua, la música tinga un paper més important.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

De quina manera vos parlaven sobre les tradicions

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿de quina manera vos parlaven sobre les tradicions? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 31 de maig del 2025 i posteriorment ens posaren “Les tradicions, segons elles, eren un bé pel país i una riquesa pel cor. Sempre en català. I les festes, totes, de la terra. L’àvia sempre deia que, les de l’estranger, ja eren donades diàriament” (Lydia Quera), “De les tradicions com Nadal, la Palma, Setmana Santa, es pot dir que em van anar explicant aquestes celebracions i en van fer el possible perquè les visqués. Com que, aleshores, hi havia persones que encara les respectaven, vaig aprendre (que ara no ho faig per l’edat que tinc) que Divendres Sant s’havia d’anar a pregar a set esglésies. Així, a Barcelona, ho devien fer les persones grans. Les meves companyes mai ho van fer” (Ramona Ibarra), “A mi, em va l’altra dicció” (Lurdes Gaspar), “Procuraven quasi fer-les totes allà on vivíem: sardanes i festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “L’àvia materna m’ensenyava cançons tradicionals catalanes i les tradicions eren les de Gràcia: Sant Medir, festa major i les de Barcelona (Sant Ponç, l’ou com balla, visitar monuments, soterrar la sardina). Poca cosa més hi havia. També poesia.

Sant Medir és una festa molt tradicional del barri, abans vila, de Gràcia (Barcelona). En promesa a Sant Medir, un pastisser a qui se li va posar malalta la filla, va prometre fer cada any, el tres de març, una romeria fins a l’ermita que és a Sant Cugat del Vallès, repartint caramels a les criatures, se li van afegir poc a poc, diferents ‘colles’ del barri i així ho fa de fa dos-cents anys ençà. Ho pots cercar en Google” (Maria Rosa Cabrol), “Bon dia,

Amb respecte, però, en certa manera, d’una manera malenconiosa, perquè veien que era un món en extinció” (Xec Riudavets Cavaller), “Amb tot detall. I incitaven a seguir-les” (Maria Galmes Mascaro), “Molt vivament!! I sempre intentava seguir-les!!!!!” (Roser Canals Costa), “Bon vespre, Lluís,

Les tradicions me les varen fer viure molt, cadascuna d’elles. Sortíem de Sant Joan i ja parlàvem de com faríem el Nadal. Estàvem a Reis i ja començava què farem per Setmana Santa. Moltes vegades, ‘jo’ pujava de to perquè no agafaven cap proposta meva.

Però sí: ens ensenyaven a estimar cada festa” (Montserrat Cortadella), “De nina i de joveneta, sí” (Maria Galmes Mascaro), “Bon dia, Lluís. La meva iaia, sí. Sempre cantava cançons populars de la seva època” (Mercè Verdaguer Tarrés).

En un correu electrònic del 31 de maig del 2025, ens plasmaren “El meu avi patern va nàixer en 1885, era molt recte, però molt xiquero i sempre teníem en casa xiquets del barri i ens contava històries d’estudiants.

L’àvia era del 1890, no era tan divertida, era més seriosa i va treballar molt per a criar-nos” (Vicent Pla).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 31 de maig del 2025 em digué, “En Alaquàs, [ vila de l’Horta de València on nasqueren els meus pares,] quan acabava Dijous Sant, lo que era costum era fer cinc visites al monument al Santíssim [ , patró de la vila,] O veure en el Convent o en la parròquia mare. Crec que, baix de la nostra edat [, de la del pare i de la meua, dels huitanta anys], més per curiositat, per veure com era muntat el monument.

Abans, a les embarassades, les ‘amidaven’ i deien ‘Han anat a medir-les [ = a amidar-les]’. Hi havia un costum de dir ‘A medir [ = amidar] les embarassades'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

El sentiment de pertinença a la terra, natura, la Mare Terra i santuaris

General, , , , ,

Tot seguit, Anna Ma. Fontanals Veà indica que

“Les tiges s’aferraven com tentacles,
per murs i branques de rosers i pins,
desafiant tempestes.
Cada jorn ella amb molta força
i vigor creixia…”.

 

O siga que la poetessa trau el nexe que ella té amb la terra (ací, simbolitzat per les tiges i per la fortalesa).

En acabant, copsem que
“Un matí l’eina esmolada li tallà
el tronc de soca-rel”,

 

fet que implica que perviuen les arraïls catalanes.

A continuació, tracta sobre un incendi que afectà el cim de Montserrat i que Catalunya plorava.

Nogensmenys, agrega que
“tornà a brostar un nou paisatge.
Les rels de Catalunya mai no moren,
tenen molt bona saba”,

 

de la mateixa manera que ho féu l’heura que ella decidí plantar un dia en el jardí de sa casa.

Un altre poema matriarcalista d’Anna Ma. Fontanals Veà és “El massís del Montseny” (https://relatsencatala.cat/relat/el-massis-del-montseny/482425), publicat en la web “Relats en català” i en què exposa mots relatius a la cultura tradicional catalana, com ara, “follets” i “fades” junt amb uns versos en què apareix la Mare Terra:

“L’aigua neix de fonts, cristall de l’entranya
de la terra mare, lliurant-li saó”

 

i, així, un empelt entre la terra i l’aigua.

A banda, escriu noms d’animals de la zona i , fins i tot, un santuari de molt segles arrere:
“És el roquisser de granit, l’ermita

d’origen romànic talment una nau”,

 

és a dir, de trets tel·lúrics.

Finalment, posa que

“de llum i verdor de maragda, groc
d’aram, niu d’amor del suprem paisatge”

 

i, per tant, una escriptora que acull la maternitat (el niu ben considerat i, de pas, la dona) i lo terrenal, i això fa que la seua vida tinga seny i que prosseguesca amb fortalesa, de la mateixa manera que aquest santuari.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

Rebien bé els xiquets en casa

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿rebien bé els xiquets en casa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 30 de maig del 2025 ens comentaren “Sí, però vigilats en les festes de ballaruga o de celebrar onomàstiques” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

La meva mare va néixer al 1908. Una gran dona amb un gran caràcter i rebia a tothom (grans i petits) amb molt afecte. Era estimada per tots. Casa nostra sempre plena de mainada i tots contents” (Carme Escorcia Carreras), a qui escriguérem “Ma àvia materna (1910) era molt oberta i, als néts, ens solia oferir (somrient) una rosquilleta”, “Sí. I tant! I, tot i ser molt xicotet, recorde l’estima. Ens rebien com si fos un dia de festa major” (Enrique Julio Fort Jover), “Bon dia,

A la meua àvia, no li agradaven les meues cosines. Als altres néts, tampoc els volia massa. No venien quan era a ma casa” (Lurdes Gaspar), “La meua avia, sí” (Francesc Pedrós Ferrando), “Síííí. Sempre” (Àngels Sanas Corcoy), “Lluís. Bon dia,

I tant! Les àvies (o padrines) sempre van rebre molt bé els xiquets a casa. Ma mare va néixer el dia dels Reis del 1923. Mes àvies (o padrines) van néixer ben bé trenta anys abans i elles tenien molt bé els xiquets a casa” (Ramona Ibarra), “Sí. La meua, nascuda el 1897, sempre ens feia una rosca de pa torrat amb all a la llar els diumenges, quan eixíem del cinema, que era glòria pura” (Josep F. Nogués), “No. La mare no volia cap nen perquè era una persona maniàtica de la netedat i no volia que s’embrutés res” (Àngels Salvador), “Bon dia,

Eren, més aviat, eixutes i circumspectes, però arribaven a somriure” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant! Jo sempre era a casa de la iaia. Em va ensenyar a fer vestidets per a les nines amb la màquina de cosir, a fer mitja, entre altres coses! I també, durant uns certs dies, jo restava a dinar” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “En la meua família, hi havia de tot. Igual arribaves i tot eren crits d’alegria, igual et miraven com una molèstia, igual et feien un posat afectuós. Això anava segons el caràcter (o l’experiència) amb xiquets (o amb el xiquet en qüestió, que també). Com més creixies, pitjor, és clar, perquè ja començaves a tenir fama de mogut o d’allò que la tinguesses” (Joan Colera), “Algunes, sí; i d’altres, no sempre els vénia bé. Els meus comentaris gairebé sempre són ‘SÍ’ i ‘NO’ perquè les àvies eren diferents. La mare del pare, extraordinària en tots senys; l’altra…” (Anna Babra), “Bona nit, Lluís,

Sííí. Rebien mooolt bé tota la mainada; si érem molt petits, la mama i la iaia m’ajudaven a saber jugar i a compartir-ho toot si ens donaven berenar, les joguines…

De més gran, quan entraven els amics per la porta, les dues ‘Eiii! Vigileu amb el xivarri i no feu cap destrossa’. Teníem un tocadiscs i, amb la finestra oberta del celobert, escoltàvem i escoltaven als que no els havien deixat venir. La mama ens entrava una botella de ‘Zarzaparrilla 10001’.

Mentre t’ho escric, sóc dins d’aquella cambra” (Montserrat Cortadella), “No es va posar mai el cas, mai” (Lucila Grau), “Sí” (Eusebia Rayó Ferrer).

En el meu mur, el 30 de maig del 2025 posaren “Bon dia,

No. Havien de venir amb la família i, com aquell que diu, amb referències” (Contxi Enjuanes Carrera).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra, el pagès i el jardiner

General, , , ,

La literatura matriarcal en poemes d’Anna Maria Fontanals Veà (1934).

Un altre poema en què es plasma el matriarcalisme i que figura en la web “Tèrbol atzur”, és “El xiscle de les aigües”, en l’entrada “Anna Maria Fontanals Veà” (https://trbolatzur.blogspot.com/2011/10/anna-maria-fontanals-vea.html). L’esmentada poetessa exposa:

“No sents el so de les onades?

No veus l’escuma blanca i els estels

brostant de l’arbre de l’infinit?

No notes com s’esberlen, entre esculls,

mil veus de llunyania?

No sents el xiscle de les aigües

i el gust de sal en els teus llavis?

no sents la pell tibant sobre la galta?”.

 

 

Com podem veure, l’escriptora associa l’aigua a la vida: l’arbre que naix amb branquetes, la música que s’obri entre roques, el so que aplega de lluny i el de les aigües i la pell que toca la cara.

A més, agrega versos en què enllaça trets femenins (per exemple, lo fluid i la terra). Així,

“Mentre el vaixell llaura camins

amb solcs de nit cercant la llum,

a l’horitzó blanc d’aquest mar

navega el verd de l’esperança!”.

 

Per tant, l’obertura va cap a la mar (ací, en nexe amb l’aventura i amb el pagès), l’obagor que empiula amb una miqueta de llum i la dona que, acompanyada de l’esper, es llança cap al pèlag.

Una altra composició en què es reflecteix lo matriarcal (junt amb el sentiment de pertinença a la terra), i que fou escrita per Anna Ma. Fontanals Veà, apareix en l’entrada “L’heura de Montserrat” (https://relatsencatala.cat/relat/lheura-de-montserrat/540309), en la web “Relats en català”. Diu així:

“Heura, tu eres tendra i verda

i t’arrencaren els meus dits

d’entremig de les roques: esberlaves

la terra vers la llum,

esquitxada de rou emmirallant

el teu fullam,

i la saba et donava vida igual

que les artèries nodreixen de sang 

el cos humà”.

 

Per consegüent, com en el poema anterior, la verdor, la infantesa, la relació de la terra d’on naix la vida (ací, en el conjunt de fulles i en les branques), tenen a veure amb la primavera.

Després, l’autora trau mots que li digueren i que enllacen amb aquest jardí en sa casa:

“Aquella mà (…)
se t’endugué al jardí de casa.
No et viurà -deia aquella veu
muda- i em repetia -no et viurà –
l’has robada del cim del Montserrat!”.

 

Però hi acampa:

“I va arrelar. I els raigs de sol,
la lluna i l’aigua li donaven vida”.

 

Altra vegada, capim el lligam entre la dona i lo actiu, encara que predomina la foscúria i lo femení.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i velles que transmeten i fortes

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Marcel·lina Moragues Ginart (1855-1923).   

Aquesta poetessa mallorquina nascuda a mitjan segle XIX, en la composició “El pi dels Montcades”, la qual figura en l’entrada “El pi dels Montcades (Marcel·lina Moragues Ginart)” (https://www.endrets.cat/textos/el-pi-dels-montcades/6102), recopilada en la web literària “Endrets”, exposa el sentiment de pertinença a la terra. Així, diu:

“Pi, si poguessis contar

lo passat des que nasqueres!

Tu, l’host del rei Jaume veres

amb els moros batallar.

 

A damunt aquesta altura,

no bramulen les ventades,

i el remor de les onades

ressona dins l’espessura”.

 

Per tant, per una banda, apareix el pi (com a símbol matriarcal i en nexe amb la figura de la mare i amb la fusta). A més, enllaça amb la velleta (la figura de l’àvia transmissora de la saviesa popular i, sovint, de lo referit al passat).

Altrament, en la segona estrofa, veiem detalls que tenen a veure amb l’hivern (estació a què és vinculada la vellesa i, de pas, com bufen els vents de què parla o el significat de l’espessor).

En acabant, l’escriptora, en relació amb el dendroide, li diu:

“Tu t’aixeques com gegant

fent-nos recordar les gestes

d’aquell gran rei, ses conquestes,

i dins son nom murmurant.

 

Pi vell! Ta soca corcada

és un llibre de la història;

record de passada glòria,

mai de Mallorca esborrada”.

 

Cal destacar el fet que el gegant vaja unit a una ancianitat forta i ben considerada (ací, entre d’altres coses, pel paper pedagògic a les noves generacions i a la gent de la terra) i que lo tel·lúric i lo vernacle continuen amb vida.

En eixe seny, Marcel·lina Moragues Ginart trau la figura del glosador, u dels trets matriarcalistes més remarcats en fonts sobre la cultura mallorquina, per exemple, amb motiu de la festa de Sant Antoni (en gener) i de les cançons, àdhuc, eròtiques, que es fan en eixe moment de l’any:

“Veient-te el glosador, canta

d’aquells cabdills, lo valor;

tu n’ets fita de l’avior,

record d’una guerra santa”.

 

Altra vegada, capim la vigor femenina, la qual és present en moltes dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX junt amb el seu paper evocador.

Afegirem que, en els versos vinents, podríem veure un empelt amb altres indrets de parla catalana (en aquest cas, d’on provenia, en el segle XIII, la cultura cristiana, en la gran majoria, de Catalunya):

“Amb la sang de dos germans,

tes branques són consagrades!

Glòria al nom de los Montcades,

braus i nobles catalans!”.

 

 

Finalment, com a mostra del sentiment esmentat, l’autora es posa de part del pi (com a símbol de la força tel·lúrica i, ben mirat, de les arrels cristianes catalanes) i ve a dir que l’arbre comptarà amb el suport dels mallorquins:

 “Vulga Déu, arbre estimat,

que mai t’arranc la ventada,

ni a tu, ni a la creu alçada

per nosaltres al teu costat!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)