Arxiu de la categoria: General

Hòmens que agranaven la casa

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que agranaven la casa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una“ entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de gener del 2026 i posteriorment ens comentaren “Mai havia vist escombrar a casa ni l’avi, ni el pare. 

Ara bé, el taller mecànic que teníem, allà ho feien ells” (Joan Prió Piñol), “No. Era impensable. Era una feina exclusivament femenina” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (M Pilar Fillat Bafalluy), “El meu pare agranava el magatzem” (Lurdes Gaspar), “Doncs no” (Lydia Quera), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “Mon pare tenia bar i, en aquella època, quan es feien un vermut o una picadeta al taulell, tiraven en terra les deixalles i ell havia d’eixir a agranar de tant en tant.

En casa, quan va treballar, no feia res, perquè ma mare s’encarregava de netejar la casa i procurava que ell descansara quan arribava a casa” (M Carmen Bañuls), “No. Quan jo era xicoteta, ningun home agranava la casa…, sols era cosa de dones…. De fet, els hòmens que no tenien dona, tenien la casa prou bruta; el carrer, també brut… Abans, cadascú agranava el seu carrer” (Carmen Mahiques Mahiques), “Mon pare agranava el seu taller d’ebenisteria” (Octavi Font Ten), “Els homes de casa meva eren molt senyors, no els vaig veure mai amb una escombra a les mans. L’avi matern i el pare” (Montserrat Bosch Anglès), “No recorde converses d’aquesta mena. Però et contaré el que em va passar amb ma mare.

En un dinar familiar (els meus germans, els meus cunyats, els meus fills, els nebots), almenys, catorze persones acabàrem el dinar i em vaig posar a escurar. Vaig acabar. Ma mare, l’endemà, em va pegar un marmoló de primera: que per què jo, home, havia d’escurar. Li vaig haver d’explicar el meu concepte de vida en parella… No ho va entendre… Amb el temps, sí” (Josep Ferrer Ferrer), “A Mallorca, es garnava la carrera, és a dir, la terra just davant la casa, i s’escombrava el forn de llenya. La primera, era feina de dona. La segona, d’home. El meu padrí matern feia les panades per Pasqua. Ell, no l’àvia” (Antònia Rotger Tous).

En el meu mur, el 17 de gener del 2026 plasmaren “Sí… I rols intercanviats” (Maria Galmés Mascaró).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 17 de gener del 2026 i després ens posaren “Mai va agranar: ni la porta del corral!!” (Montse Povill), “No he vist ni el meu avi, ni el meu pare, agafar mai una escombra, ni llevar un plat de taula.

Però jo tinc setanta anys; el meu marit, setanta-dos. I fa de tot sense problema” (Conxin Sicilia), “El meu pare, sí; també fer el sopar, si calia” (Trinidad Aixala Buj), “Jo no recordo ni els meus padrins, ni el pare, fer res de casa. Ara, eren pescadors i sempre tenien feines de xarxes i de la barca.

Ara, el meu home, de sempre, m’ha ajudat. Tenim una ferreteria i ell m’havia d’ajudar a casa i amb els fills: fèiem el mateix horari!!” (Maria Teresa Martí Samarra), “A casa nostra, tots els homes eren bons cuiners. El meu pare, quan calia, ajudava” (Dolors Fusté Burjales).

En Twitter, el 18 de gener del 2026 ens reportaren que, “A casa, sempre escombraven les dones” (Avimikel.Hiperventilat).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 17 de gener del 2026, en relació amb els mots de Joan Prió Piñol, em digué “¡Només faltava que anara la dona a netejar el taller!”. A més, ens afegí que son pare (1906) deia a la muller (1910): “Jo netejaré la botiga, però no ho ha de saber ni el sol. Tu fes per dins lo que vullgues”. A banda, “Mon pare agafava de la botiga lo que li pareixia i feia un perol”. 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: La qüestió provenia d’una cançó que Joanvi Sempere ens havia escrit el 16 de novembre del 2020 en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”:

“Diu un marit a sa dona,

tot indignat: ‘Açò és massa!

O em compres granera nova

o no agrane més la casa’”.

Sexualitat matriarcal, xiquets deixondits i hòmens que defenen la dona i oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El seculòrum i la seculera”. Un dia, un rector diu uns mots a un xiquet que anava a l’església de bon matí, quan el capellà ho feia. Aleshores, el xiquet li demana el motiu i l’home li respon que “havia de casar una xica. I, com que el mossén tenia ganes de gitar-se amb la xica, diu a la jove:

-Marieta: no puc casar-te: ets condemnada.

Ella li diu:

-Com? Doncs no em case.

-Si vols que el case, demà, (…) véns pel meu corral. Entres per allí i jo el confesse i no ets condemnada.

Més avant, el capellà, diu al xiquet que anava a l’església:

-Mira: demà donaré un duro a qui vinga més prompte” (p. 147).

Llavors, el xiquet, com que veu que, si se’n va a l’església i hi aplega tard, el rector no li donarà el present, decideix gitar-se en el temple.

A mitjan nit, el xiquet fa camí cap al corral, “on hi havia una figuera” (p. 147), un arbre que apareix en moltes contarelles i que empiula amb lo femení.

En el passatge següent, el xiquet veu que el rector i la xica ixen per la porta falsa i que el religiós diu a la fadrina:
“-Mira! El seculòrum i la seculera. Açò és ‘el seculòrum’; lo altre és ‘la seculera’. Mira: ja ets casada.

I el xiquet, de dalt de l’arbre estant,  ¡mare meua!, ho veia.

L’endemà, de matí, quan varen pegar tots a missa, tots a casar la xica, el rector diu als xiquets:

-Vinga! Vejam qui ha vingut més prompte” (pp. 147-148).

Després, dos xiquets li diuen que ho han estat ells i, quan passa al tercer (qui havia estat en la figuera), el capellà li comenta:

“-Mira: ¿no em véns mai i vindràs tu?

Llavors, el xiquet li diu:

-Mire, senyor rector: done’m el duro, que jo l’he guanyat.

-¡Mira si te’l donaré, a tu…!

Al capdavall, el xiquet li respon:

-Mire, senyor rector: quan el seculòrum entrava en la seculera, jo me feia la mà dalt la figuera” (p. 148).

Una altra contarella recopilada pel folklorista de Tàrbena, i que és coneguda, és “Senyora Maria, trico!”, una defensa de la dona. Dos germans fadrins vivien junt amb una germana que solia cosir en una cambra que donava al carrer i tenien una almàssera d’oli. El capellà passava tots els dies per allí i la saludava amb un “Senyora Maria, trico!” (p. 154).

Un dia, la jove ho comenta als germans i ells li proposen donar hora al rector. “Els germans estaven amagats dins de casa i, quan el rector hi entra, (…) agafen el capellà, l’enganxen a la safa de moldre olives” (pp. 154-155) i el mamprenen i li fan moldre’n.

L’endemà, de matí, la senyora se’n va anar a missa i, de fora estant, diu al capellà:

“-Senyor rector, trico!

I ell, sense ajornar-ho, li respon:

-Ni trico, ni traco!:

si el teu germà vol moldre olives,

que es compre un matxo” (p. 155).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Eren carn i ungla amb el marit

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren carn i ungla amb el marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 16 de gener del 2026 ens comentaren “L’àvia era viuda a trenta-sis anys” (Lurdes Gaspar), “A casa, no. Pactaven” (Maria Dolors Sala Torras), “I tant!!! Els pares s’estimaven molt i sempre ha estat una sort viure i estimar-nos molt!!” (Roser Canals Costa), ” Què és dir ‘carn i ungla’? Els meus avis eren dues persones lliures amb la feina. Un i l’altre feien el que de gust els donava i, amb molt respecte, un amb l’altre. I tota decisió era d’acord amb ells dos. De fet, jo continuo amb la mateixa manera de fer” (Lydia Quera), “Per a res. Sempre he pensat que la meva àvia s’havia casat amb el meu avi per no restar per a vestir sants. Ella va prometre no casar-se mentres hagués de cuidar la seva mare, i el meu avi, doncs, no tenia pressa de casar-se. Eren ja grandets per a l’època i, encara que no m’ho van explicar mai, segur que es van casar per a no restar fadrins. Tot i així, van tenir quatre fills” (Àngel Blanch Picanyol), “Als avis, se’ls veia molt compenetrats, mai els vaig sentir una paraula més alta que l’altra” (Rosó Garcia Clotet), “No. La meva mare era viuda i la iaia tractava molt malament el marit” (Angelina Santacana Casals), “Sí. Sempre es van respectar i es van voler molt. Quan va faltar el meu pare, ella ja no va fer res bo” (M Pilar Fillat Bafalluy), “L’àvia materna tenia les seues baralles, però podríem dir que sí, carn i ungla.

Als paterns, la iaia, amb tal de portar la contrària, era única” (Montserrat Cortadella), “Hi havia de tot. Normalment, la dona era submissa i feia el que manava el marit. Una de les dues, però, no es va sotmetre i es va separar: un escàndol majúscul per a l’època” (Xec Riudavets Cavaller), “En el meu cas, sí. La meua iaia sempre deia del meu iaio: ‘L’home més honrat del món’. El valorava molt” (Ximo Caturla), “Jo pense que no” (Josep Ferrer Ferrer), “Carn i ungla. Diguem que sí, amb costures.

No se’n penedien, a diferència de les parelles d’aquest temps. Hi havia hores per sumar.

A oïdes, m’explicaven coses molt bones. La iaia complia en netejar la roba, en fer sabó, en comprar a les pageses.

Hi havia temps per a les amigues més importants del llinatge català” (Núria López Cambra), “La meva mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí, s’estimaven molt” (Joan Prió Piñol).

Adduirem que ma mare, el 16 de gener del 2026, per telèfon, en nexe amb el comentari d’Àngel Blanch Picanyol sobre sa àvia i vestir sants, em digué “Eixa era una altra. Anava amb el rol de les dones”. Ben mirat, ens afegí que “Abans, s’aguantava més, en general. Eren més constants en les relacions”. 

En el grup “País Valencià, comarca a comarca”, el 16 de gener del 2026 plasmaren “Doncs sí, encara que la meua mare sempre deia ‘Que no s’entere la mà dreta lo que fa l’esquerra’. Amb el temps, vaig comprendre que la seua gran família era un matriarcat” (Julia Gabarda).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat autòctona catalana

General, , , , , ,

En el passatge posterior del relat “Les divines margarides”, publicat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, “El rector diu a sa dona:

-I ara, farem una cosa: lo que faç jo, ho faràs tu.

Ell es lleva sa sotana i ella es lleva sa vesta. El rector s’ho lleva tot i el trobes nuet! I sa jove apareix amb camiseta i diu:

-Així, no!

Aleshores, li respon el capellà:

-Res, res! Conforme el Nostre Senyor ens ha tirat al món! Si no, no puc absoldre res.

Sa xica es lleva sa camiseta i te la veus tota en conill i ell li diu:

-I ara et posaràs en aquella punta d’altar; i jo, a esta, i cantarem esta cançó:

Les divines margarides,

les divines margarides,

con su divino pincel.

Y, en la casa de Pilatos,

entrará Querusalén’.

 

Sa jove es va sufocar:

-Ai, senyor rector!

I ell li comenta:

-Ara veuràs! Ara veuràs que bo! I, cada volta  farem una passa, ens veurem junts i tot i ‘Querusalén’ entrarà dins de ‘la casa de Pilatos’.

Com que avant! I ella deia:

-Aiii!” (pp. 145-146).

Així, hi ha trets interessants del punt de vista lingüístic i cultural: els versos relatius a les margarides (grogues i blanques de color) i que podríem lligar amb la innocència i amb la bonesa (blanc) i, a més, amb l’optimisme (groc), van units a la llengua vernacla (amb la catalana) i, de pas, a lo terrenal; en canvi, els versos masculins ho fan a lo místic i al castellà.

A continuació, la dona que narrà la contalla passa al moment en què ell intenta introduir el penis en la vulva i, com que el rector ja no podia aguantar-se pel fet que no hi penetràs, es posa a cridar.

Arran dels crits, “un avi que romania adormit a ses piles beneïdes diu:

-Jo, ¿a on sóc? Si hi ha cançons! Si jo he vingut al sermó! Oh!, i m’he adormit! Oh!, mira quin embalum!

I es vellet diu al rector:

Sesenta años que tengo,

sesenta años que tengo

y tres más que mamé,

nunca he visto un pardal más gordo

como el que tiene uste(d).

 

Llavors, ella va pegar a fugir! I el senyor rector no va poder entrar ‘Querusalén’ a ‘la casa de Pilatos’. ¡S’avi ho va destorbar tot!

I s’ha acabat. És molt brut; però, mira, és bonic” (p. 146).

Del primer moment, i, més encara, partint del comentari que, al capdavall, fa la narradora, no descartí la possibilitat que aquesta rondalla, d’alguna manera, tingués un missatge en defensa de la dona: l’ancià, sense ser eixe el seu objectiu, fa que el mossén no puga eixir amb la seua i, així, se salva la xica, i ella escampa el poll sense ajornar-ho. Qui alliberaria la dona? Qui la contà al folklorista, això és, una dona.

La informadora tampoc presenta el desenllaç com una victòria masculina del major, ans amb uns mots que, més aïna, pareixen d’humor.

Lligant amb aquesta contarella, n’hi ha una del mateix ram: “El dòminum nostrum”. En una vila, un capellà tenia una ama que ell deia que era molt garrida, molt guapa, a qui el mossén diu:

“-Puix mira: jo cridaré l’arquebisbe perquè faça un sermó i vejam si em deixen tranquil.

En aplegar-hi el bisbe, li van arranjar una cambra tota de roig, ¡tan ben arreglada! El rector diu a l’ama:

-Maria! Passa ací, a la cambra del senyor arquebisbe i ensenya-li a on ha de dormir esta nit.

L’arquebisbe, com aquell que res, arrima una miqueta la porta. Però el capellà, per fora, mirava lo que feia l’arquebisbe. ¡I aquella dona era molt guapa!

L’arquebisbe diu a l’ama:

“-Maria! Com es diu açò?

Ella li respon:

-Això? El cap!

Ell la rectifica:

-¡Nooo! Això és ‘el monte de piedad’.

L’arquebisbe li afig:

-I açò?

Ella li diu:

-Això,… No m’ho fa dir, això! Els pits.

Ell li comenta:

-No. Això són ‘las campanas del alba’. I després? I açò?

-Ai, mire! No m’ho faça dir! No m’ho faça dir! Això, el melic!

L’arquebisbe li indica:

-Nooo! Això és ‘el melitón’.

En acabant, l’arquebisbe li diu:

-I, després, un poc més avall, (…) ‘el dominum nostrum’” (p. 149).

Per tant, per una banda, la dona plasma la realitat, la natura, lo autòcton; en canvi, l’arquebisbe trau mots religiosos o corporals en nexe amb lo celestial i amb lo paternal: la muntanya (els pits), la pietat (la devoció a les coses santes), les campanes (connexió amb el cel), l’eixida del sol (una de les fases masculines del dia), el melicotó (els testicles) i, és clar, la figura del Senyor.

Finalment, com que el rector fa un sermó en què exposa lo que ha comentat l’arquebisbe, el convidat es limita a dir que “l’ama era molt guapa, però que no tingueren…, que no feren… Xe, que no xarraren del rector, que el rector no li feia res i… tot això” (p. 150).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat vernacla catalana

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Tàrbena, hi ha una contarella (pareguda a una altra posterior), “Les divines margarides”, en què es plasma una realitat històrica en terres valencianes, sobretot, de mitjan segle XVIII en avant: el Poble fa ús de la llengua vernacla i, en canvi, en moltes celebracions religioses, els càrrecs eclesials recorren al castellà (l’oficial en tot l’Estat), fet de què ja escrivia el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una de les seues obres sobre la cultura autòctona.

“En una vila xicoteta, en plena Quaresma, feien sermó i Dimecres Sant hi havia un rector jove i es va posar a la plaça i va passar-hi una xica molt polida i ell diu:

-Ai, quina xica més polida! Eixa no és d’ací!

I un home diu al capellà:

-Sí: és d’ací. I és molt beata. Prompte la tindrà a confessar-se.

I, quan varen tocar a confessar, sa joveneta hi va anar i ell li diu:

-Tens es pecats massa grossos; no te’ls puc absoldre.

La xica li respon:

-Oh! ¿Tan grossos els tinc, senyor rector?

El capellà li afig:

-Els tens tan grossos que no puc absoldre’ls. Si no véns a les dotze de la nit, no puc absoldre’ls” (pp. 142-143).

Fins ací, pot paréixer que domina el rector, però, a continuació, ella li diu que té dos germans molt obstinats i que no la deixen eixir. Ara bé, si, a l’hora esmentada, els germans són adormits, ella podria estar amb el capellà. I ell ho accepta, encara que, primerament, li diu que, en cas contrari, la fadrina se n’aniria recte a l’infern. Altrament, ell li agrega:

“-En acabant de sopar, vine.

Sa jove diu:

-Doncs, jo hi vindré” (p. 143).

Quan ja estan junts, el mossén li comenta “És que, en esta vila, no sabeu parlar.

Sa jove li respon:

-¿No sabem parlar?

I ell li diu:

-No. Com dieu això [, posar-se les mans sobre es pits]? Com dieu això?

Sa jove li diu:

-¡Ai, senyor rector, no!

Ell li afig:

-Però, vosaltres, ¿com hi dieu?

La xicota li respon:

-Es mamelles.

Llavors, ell, sense embuts i desaprovant, li comenta:

-Mamelles? Mamelles de vaca! Es diu ‘les divines margarides’” (p. 144).

A partir d’aquesta darrera intervenció del capellà, capim dos llenguatges: el del terreny i realista (el de la fadrina); i el de lo religiós, eufemístic i políticament correcte (el del rector). Així, hi ha mamelles / les divines margarides, melic / “su divino pincel” (en lloc de “pardal”, o siga, “penis”),  xona / “la casa de Pilatos”.

Sobre la xona, ell li diu “Caragol i xona! Això és quan plou. Això es diu ‘la casa de Pilatos’” (p. 144). Enllaçant amb aquesta resposta del capellà, direm que el “Diccionari eròtic i sexual”, indica que la “casa santa” representa la vagina i, per extensió, la vulva; a més, cal recordar que Pilat era el governador romà en Judea, el qual rebé Jesucrist i, al capdavall, el condemnà a la crucifixió. En moltes cançons eròtiques, la xona (vulva) i, en el camp religiós, l’església, és el lloc de recepció dels canyissos.

No debades, en el passatge següent, el rector li demana com es diu lo que ell es toca en eixe moment i ella, que es resisteix a palpar-li el penis, li respon:

“-‘Es xorret’.

El capellà li diu:

-Xorro? Es xorro d’aigua! Això es diu ‘Querusalem’” (p. 145).

Per consegüent, atenent al que hem tractat fins ací d’aquest relat, podríem dir que ell se centra en lo viril, mentres que ella prefereix no forçar el proïsme i, per això, el mot “beata”, en aquesta contalla, podríem empiular-lo amb el fet que la religiositat popular autòctona és molt més tel·lúrica i maternal i no de tractar d’imposar (com és la responsió del mossén a la joveneta): “Toca’l! Toca’l! Toca’l i veuràs! Toca’l!”, p. 145).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones valentes i arriscades

General, , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes és “Pareix que ara ho facen”, arreplegada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Això era un rector i una beata que s’entenien. Però resulta que no podien fer res perquè es marit, que era un d’eixos benaventurats, un mig bajoca, sempre era enmig, per casa. I el rector diu a sa dona:

-Doncs, mira: un dia te l’endús a berenar pel camp i jo ja me les arreglaré per fer això.

Com que sa dona i es marit se’n van a berenar cap al camp i s’asseuen sota una figuera i, a l’hora mateix, es capellà és dalt de sa lloma menejant es braços” (p. 140).

Aquest fragment del relat exposa un rector i una dona que fan bona lliga; un home (com més d’un personatge masculí del rondallari) no precisament espavilat, ni amb reflexos; un capellà que proposa i que, al capdavall, rep el vistiplau de la muller, una dona amb iniciativa i que convenç el marit.

Després, en aplegar el rector dalt de la lloma, els demana què fa la parella i i ells li responen “Nosaltres, res.

Llavors, ell els afig:

-Com que res?  Si, d’allà dalt estant, pareix que feu l’amor.

(…) – L’amor? Nosaltres berenem.

En acabant, el rector diu a s’home:

-Vés-te’n allà dalt i veuràs com pareix que fem l’amor.

Com que aquell bajoca se’n va cap allà dalt i, mentres, és clar, el rector i sa dona fan l’amor. I es marit, en arribar dalt de sa lloma, diu:

-Xe!: el rector tenia raó. D’ací dalt, pareix que ara facen l’amor” (p. 141).

Altra vegada, l’home fa un paper més mansuet que la dona, qui, com el religiós, sí que ha aconseguit fer-ho.

La rondalla vinent, “Buenos días, cura curilla”, no sols és una defensa de la dona, sinó, igualment, de la figura del marit. El títol té relació amb uns versos en castellà que un personatge diu al capdavall. Comença dient que “Hi havia un matrimoni que sa dona era molt amiga del rector i que s’entenia amb ell (i ell, amb ella). Es coneix que, cada volta que el rector veia es marit, el capellà li deia:

-Hola, cabra! -per no dir-li lo altre, li deia ‘cabra’- Hola, cabra.

I l’home diu a sa dona:

-Veges això! El rector, a mi, sempre,… Açò, ¿què vol dir, ‘cabra’? Cada volta que em veu, ‘Hola, cabra’.

La dona, enutjada, li demana:

-Com?

El marit li respon:

-Això em diu.

Llavors, sa dona li afig:

-Anem-nos-en! ¡Ausades que em sentirà, a mi! Que, això, ¿què vol dir?

En acabant, sa muller se l’endú cap allà, es posa sota des balcó i diu a s’home:

-Li ho diré en castellà, perquè ho entén millor.

Buenos días, cura curillla,

padre de mi Mariquitilla,

de mi Inés y de los otros tres,

comedor de mis jamones,

rompedor de mis colchones.

¿Con que, mi marido, ‘cabra’? ¡Borrego i gran!” (pp. 141-142).

 

Per tant, aquests passatges trauen molt de vocabulari eròtic i sexual: el capellanet (el penis), el marieta (ací, el marit, l’home de poca espenta), els cuixots (el cul), els coixins (el cul) i no cal dir que la cabra (la dona, però, ací, com a eufemisme de l’insult “cabró”, és a dir, de l’home que aprova l’adulteri de la muller).

I, com que la dona, valenta i que salva l’home, sense embuts, ha dit les veritats al capellà (qui hauria anat de putes i hauria tingut diferents fills), el marit diu a la dona: “Anem-nos-en!, anem-nos-en!, que ja li n’has dit prou” (p. 142).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Balls i danses matriarcals, pabordesses i la terra

General, , , ,

Enllaçant amb la “Dansa de la Gala”, la qual figura en el llibre “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De juliol a desembre”, del folklorista Aureli Capmany i publicat per Edicions Sidillà, de la Bisbal d’Empordà, en el 2019, podem llegir que “Hi ha altres advocacions com són la de la Mare de Déu de la Roca Prebera, a Torelló; la de Granyena, en el seu santuari, situat a l’horta de Lleida, on se celebra un concorregut aplec. Igualment, a la parròquia de Sant Pere dels Arquells, es festeja la Mare de Déu de Montpeó i, el tercer diumenge d’aquest mes [, setembre], són commemorats els Dolors Gloriosos de la Mare de Déu a la població de Campdevànol, on es balla la cèlebre dansa coneguda amb el nom de la Gala, que té la particularitat de ser dansada per un sol ballador, el qual està obligat a ballar-la amb totes les dones i fadrines que es presenten a la plaça, abans que aquestes puguin entrar en dansa, formant parella amb altres balladors. (…) En aquesta dansa, es destaca el galer, això és, el dansador, perquè galeja totes les balladores ruixant-les amb l’aigua perfumada que s’escapa de l’almorratxa, ballant cobert i vestint les millors robes (…).

Aquesta dansa té una originalitat molt destacada, ja que no es té notícia que n’hi hagi una altra semblant (…).

L’esmentat personatge, o sigui, el galer, trenca dansa amb la batllessa, això és, la muller de la primera autoritat municipal de la població; després, dansa amb la campessa, o sigui, l’esposa del terratinent que facilita el camp on es dansava, quan el poble no disposava de plaça apropiada per celebrar aquesta festa; segueixen, a continuació, les pabordesses; les dues entrants i les sortints, ja que anyalment es renoven; i, finalment, totes les balladores presents” (pp. 124-125). Per consegüent, destaca la terra (el camp), un tret matriarcal, com a lloc on es desenvoluparà la dansa. Ben mirat, addueix que, “A mesura que el temps passa, (…) s’ha simplificat un xic la dansa i s’ha anat donant-hi més relleu les quatre pabordesses, que hi participen més. És per això que, tot sovint, s’aplica a la Gala el qualificatiu del Roser.

 En resum, és aquesta una dansa cerimoniosa que prolonga les ballades populars el dia de la festa major i que els veïns de Campdevànol conserven perquè la repeteixen anyalment en aquest tercer diumenge de setembre” (p. 126).

Com podem veure, la figura de la dona és de primera línia (la dona del terratinent) i no és un home qui la tria, sinó que ho fa amb l’esmentada esposa. Igualment, capim les pabordesses (clavariesses), qui, amb el temps, han pres un paper més important encara. Al capdavall, direm que la festa és vinculada amb una de les estacions associades a lo feminal: la primavera d’hivern.

En nexe amb aquesta dansa, el 7 de novembre del 2023 en parlí per telèfon amb ma mare i em digué que, en una celebració de danses a què havia assistit pocs dies arrere, “Hi havia huit o deu xiques i només tres xics” que hi ballassen. Altrament, ens agregà que “Eixos, tots els balls que feien (duren una horeta) i, al final [ del ball], peguen un botet”.

Com a afegitó, però sobre el fet de manar les dones, ma mare (1943), després que jo li hagués comentat sobre la mare de Pere Riutort i la política (com també que son pare consideràs que les dones manaven millor) i que, en Andorra, abans de poder votar les dones, elles deien als marits què havien de votar (i que ells ho solien fer), m’indicà[1] “Manar les dones, sense ser nosaltres, les dones, dominants.

La política també implica molt la butxaca. I les dones, a l’hora d’administrar el dia rere dia, poden interessar saber ‘Si mana este o aquell, estarem millor’” i, com a remitjó, ens deia que sa àvia paterna (Consuelo, nascuda en 1878), cada dia portava “un sac de fesols de 15kg o de 20kg al tramvia”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En aquest cas, relatiu al paper de la mare de Pere Riutort, segons lo que ell indica en l’explanació (en la versió del 2018).

Sexualitat matriarcal, dones que salven rectors i xiquets deixondits

General, , ,

Una altra contarella en què captem trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra del folklorista de Tàrbena, és “El rector i el criat Peret”. En aquest relat, un amo diu a un home que porte el forcat i, quan el segon toca la porta de sa casa, “sentia que deia l’ama:

-Ai, senyor rector! A on s’amagarà? (…) Amague’s dins la caixa.

I el rector s’hi amaga” (p. 134). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, com també esdevindrà en altres passatges en què ella tractarà de salvar la vida del rector, qui anirà en una caixa.

En distints moments, apareix el xiquet (Peret) i la senyora ama, qui, altra vegada, ordena al capellà que s’amague:

“-Dalt hi ha una estora.

El rector es posa dins l’estora i l’enrotlla” (p. 135) i, àdhuc, en un tercer fragment, la dona també allibera el capellà i hi ha la part comercial femenina: “ella li la va comprar, però el xiquet diu:

-Mire: deu per a vosté i deu per a mi.

-Què has fet? -diu l’amo.

I el xiquet afig:

-Mire: les dues voltes és que he enxampat la seua dona amb el rector” (p. 136).

Una altra narració en què es plasma el paper de la dona és “Penitent, que te’n vas a Roma”. Una vegada, una dona volia que el seu marit es confessàs i, després de fer-ho, li diu l’home que el mossén li havia manat que anàs a complir la penitència a Roma. Llavors, ella li comenta:

“-Doncs, hi has d’anar! Ai! No tens més remei que anar-hi, perquè el rector t’ho ha dit.

L’home li respon:

-Ai, doncs, hi aniré” (p. 136).

De forma que el marit segueix les indicacions de la dona, qui aprova la decisió que el capellà ha considerat adient.

Molt avançat el relat, després que l’home s’haja trobat amb un porquer, aquest darrer personatge coincideix amb el rector:  “aquell element, qui era tocador de guitarra, diu que sa nit que, a voltes, anava, feien una passada.

S’home estava dins d’un corbo; i es porcs, dins de s’altre” (p. 137) i, més encara, “el porquer diu que els va traure sa guitarra as xiquets:

-Toca: porta sa guitarra de ton pare i farem tocadetes- que ell hi era aficionat- i vejam.

El rector agafa sa guitarra” (p. 138).

Finalment, el narrador remata dient que “Tots es pecats són des rectors! I avant” (p. 139).

O siga que, per una banda, hi ha vocabulari eròtic de línia musical (la guitarra representa el penis), alguns passatges de tocaments (el porquer i el capellà ho fan) i, possiblement, també de cara a xiquets. No debades, el final fa fora el rector, la dona (per les relacions extramatrimonials amb el religiós) i els xiquets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, defensa de la dona i la prostitució

General, , , , ,

Prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat autòctona, en la rondalla “Sa criada”, recollida en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és manifest en el paper de la muller. “Això era una casa en què tenien una criada guapa, garrida i s’home li va tirar ull i sempre li feia taboles, sempre la toquejava.

Un dia, mentres la criada escurava, ell passa per allà i, amb l’aixeta, es banya sa mà i esquitxava la casera. I això ho va veure sa muller i va despatxar sa criada.

L’endemà, quan ve es marit, ell diu a sa dona:

-I sa criada?

Sa dona li respon:

-L’he despatxada.

Ell li afig:

-I això, per què?

Sa dona li remata:

-Per què? Perquè mira: jo vaig veure que tu l’esquitxaves i, abans que la planxes, l’acomiadem” (p. 132).

I, així, no sols la dona evita que el marit tinga relacions extramatrimonials amb la criada, ans que la defensa i, perquè ell no tracte d’abusar-ne altra vegada, l’exclou de la casa. Sobre aquest tema, adduirem que, en les cultures matriarcalistes, la dona no apareix com un drap a mercé de l’home (com tampoc ho és l’home respecte de la dona), com molt bé reflecteixen cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, comentaris que ens han fet i, com ara, la lletra de moltes composicions del llibre “Aportació al cançoner popular de Mallorca. Tom I”, del folklorista Antoni Gili i Ferrer, publicat per El Tall Edicions en el 2009 (2a. ed.), a què accedírem a mitjan del 2025.

Igualment, en la rondalla que ve a continuació, copsem un tret que hi ha en altres moments de la recerca: la prostitució i el treball. Així, en “El capellà libidinós”, un rector tenia una criada amb qui xarrava. Ell, de nit, es gitava amb la senyora ama i, en distints passatges, ell ou un pollastre diferent i ordena a la criada que mate cada u dels animals (en aquest cas, tres). I ella els mor.

En aplegar-ne al quart, com que el tercer havia dit que, “Els meus germans, per dir la veritat, el coll els han tallat!” (p. 133), el rector agrega: “No sents este? Vés i mata’l també.

I se’n va i el mata.

I, a la quarta nit, canta l’altre:

-¡El que, en este mundo, quiera vivir,

ha de mirar, callar y sufrir!

Llavors, el rector li comenta:

-¿No sents lo que canta este? Alça’t i dóna-li un grapat d’arròs.

No va dir res” (pp. 133-134).

En relació amb aquests fragments, la part en castellà (associada a l’arròs i, per consegüent, a la prostitució) ens evoca uns mots que l’historiador Jaume Vicens Vives posà en el llibre “Notícia de Catalunya”, tocant al treball en la cultura catalana i en la castellana: “Les topades entre ambdues concepcions del treball -per al castellà, un ‘castigo divinal’; per al català, un ‘signe d’elecció’-, encara que, per menudes, no s’hagin esmunyit en el camp de la història, comporten un valor extraordinari, que no sabríem pas reduir” (p. 46), fets que, ben mirat, lliguem: en el primer cas, amb la cultura de les imposicions (els “impuestos” de què parlen els castellans); en el segon, amb la de l’aportació solidària per als altres, sobretot, per als més febles (la “contribució” de la tradició catalanoparlant). Com a mostra, en paraules de ma mare (1943), u dels meus cosins més majors, quan era xiquet, deia a mon avi matern (1906) “¿Ens n’anem a pagar la contribució?”.

En eixe seny, direm que, potser, hi haurà polítics i altres persones que no ho accepten com a cert, però, com podem veure, el folklore tradicional i tel·lúric (ací, mitjançant algunes narracions) fa d’escrivà de la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre l’ensenyament dels pagesos

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre l’ensenyament dels pagesos? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 10 de gener del 2026 ens comentaren “Sí. A casa, ho eren i sempre es parlava de la terra” (Àngels Salvador), “No. No eren de camp. La besàvia, que era d’Alcoi, potser en sabia alguna cosa, però mai li vaig sentir dir-ne res.

Els pagesos, a Lleida (província), n’aprenien copiant dels pares i de familiars des que eren ben petits. No sé res més. 

Les dones, a ciutat, anaven a mercat a vendre” (Anna Babra), “En aquella època, l’analfabetisme era molt elevat i, entre els pagesos, gairebé total” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (Lurdes Gaspar), “A casa, no. Els avis venien del camp, instal·lats a la ciutat” (Maria Dolors Sala Torras), “No recordo res” (Àngels Santacana Corcoy), “Ma marona, Lluís, va néixer el dia dels Reis d’Orient de l’any 1923; i son pare i també sa mare (tot i més, son pare, qui era de Tavertet, vila de les Guilleries, pantà de Sau). Ell li va ensenyar molt de pagès. Ma mare en sabia.

A més, per necessitat, li va tocar fer de minyoneta des que era petita i ja en sabia anar a cercar el que li demanaven de l’hort. Ma mare, fins i tot, sabia cuidar les gallines, els conills i, a dotze anys (guerra civil), va servir a cal veterinari de Vic. En cal manescal, hi tenien cavalls i ella els cuidava cada dia. L’estimaven molt.

I t’explico una cosa docent que allí es va viure. El manescal i sa esposa van tenir una nena; ella ja hi servia, però, de tothom (germanes i germà). La nena només volia anar i estar-se al costat de la Conxita (ma mare) i ma marona em va explicar que tenien un lloc on estaven els cavalls i, fora, al camp, tenien un cavall negre que passejava, i que elles estaven juntes: la nena, asseguda; i ma mare, al costat seu.

Aleshores, no sé si ella sabia com, li va donar per anar-se’n al costat de la porta i, al moment, el cavall va picar la cara de la nena. Ma mare va fer un crit d’espant i van trobar desmaiada la noieta a terra. El pare va intentar salvar la xiqueta quirúrgicament, però no va poder fer que sobrevisqués. Ma mare donava pastanagues als cavalls del Parc de la Ciutadella, els que porten els guàrdies” (Ramona Ibarra), “El meu pare era llaurador i netejava els budells de la plaça de bous.

Després, ja es va fer constructor. Però el cervell de la construcció era la meva mare” (Josefina Moya Martínez), “No” (Angelina Santacana Casals), “Conec molt la vida dels pagesos de la capital de la Selva, Santa Coloma de Farners. La vila era a un clot, on és encara. Ficada endins de la Vall de Vallors. (…) Vaig conèixer la pagesia dels voltants dels seixanta. Purs masovers maltractats. Encara hi havia els senyors dels masos i els petits pagesos que en depenien, endins d’unes masies de pessebre. Els homes anaven ‘a bosc’. A talar arbres, branques, a fer carbó, etc.. Dormien on podien. Vaig trobar-los en una caseta que encara veig. Dormien a la pallissa.

Bé. Tot ha fugit. Les masoveries, quasi totes, enderrocades. Els amos de les masies solen tenir cases al poble. O no. Encara molts viuen als fantàstics masos…” (Assumpta Cantalozella), “No és que ho comentessin. Com a antics pagesos que eren, ho veia cada dia. La meva àvia sabia el temps que faria, si s’havia d’avançar la sega (pel que fos), les herbes remeieres (totes i més), les oracions per a guarir els mals físics i els d’esperit,… ¡Quina pena que va morir quan jo tenia només deu anys! M’hagués agradat que m’hagués explicat moltes coses” (Àngel Blanch Picanyol), “No: els meus avis havien tingut mestres particulars i eren pagats i tractats com els metges, amb molt respecte i, amb els anys, romania com una amistat” (Lydia Quera), “No t’ho sé dir” (Joan Prió Piñol).

Finalment, ma mare, el 10 de gener del 2026, per telèfon, em digué “Hi havia qui podia no saber llegir, ni escriure, ni les quatre regles, però hi havia qui portava els comptes amb els dits i venia. I ensenyaven sobre el camp.

Quant als masos, això, quan els amos es fan grans, han de viure per a això, per a continuar, que passe als fills o que, fins i tot, hi haja treballadors que donen vida a la terra”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.