Arxiu de la categoria: General

Les dones més velles de la família recordaven en les festes els veïns i amics

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven que les dones més velles de la família recordaven en les festes els veïns i amics que havien mort? 

Ens han escrit que, per exemple, ho feien per Sant Martí i ho he conegut en relació amb la festa de Sant Antoni. 

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

****

El dia 4 d’octubre del 2024, ens enviaren aquests missatges:

“Bon dia, Lluís,

Jo no recordo cap dia en concret. El que sí recordo que la iaia deia ‘Tal dia com avui…'”, (Montserrat Cortadella), a qui responguí “Recorde que les dones solien celebrar un rés (també hi participaven hòmens) en memòria de difunts i també, durant els dies de la festa de Sant Antoni, hi havia qui treia a la memòria persones que havien participat en la festa o que, fins i tot, l’havien promoguda o que vivien pel barri”. Llavors, ens adduí “Això no recordo res. El que sí és que la mama i la iaia solien passar el rosari i, aleshores, demanaven pels difunts.
Els homes de casa no eren religiosos, però sí creients”.

Igualment, en correus electrònics, posaren, “A mi, no m’ho van comentar mai, les dones velles. Les pròpies, perquè les àvies i els avis van morir molt aviat. I les amistats o veïnes, mai no me’n van parlar” (Ricard Jové Hortoneda), “Sí. A cada festa, es resava pels difunts, sobretot, si eren joves o de poc temps ençà” (Miquel Vila Barceló).

Més avant, Isabel Inés Aranda, argentina descendent de valencians, ens escrigué (ací, traduït) “No es van viure aquestes situacions a casa”.

Finalment, el mateix dia, ma mare, respecte a Aldaia (població de l’Horta de València), em digué que “Ací, quan es feia la Novena de Sant Antoni, també es feia per difunts del barri” i, a més, en nexe amb el record i amb la festivitat de Sant Martí, ens comentà sobre la matança del porc: “En ma casa, es matava el porc (ho feia un home o bé el carnisser). Unes coses se salaven i algunes coses (com ara, el pernil) es guardaven per a Pasqua. Botifarres, llonganisses, la cansalada… Altres les ficaven en gerres. I, amb això, tenien adob per a tot l’hivern”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades en aquesta entrada.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la història

General, , , ,

Poemes en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

En relació amb aquest tema, hem copsat poemes, com ara, “Som una Nació” (p. 129), plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993) i publicat en el llibre “Consells, glosses i records”, editat en Vic en 1993. Diu així:

“Si tenim ferm joiell, d’una parla,

embolcallats tots, en un fidel cor,

si molt sovint han volgut ofegar-la,

sobreviu sempre, refila i no mor”.

 

Com podem veure, lo primer de què escriu és sobre la llengua, fet que enllaça amb el matriarcalisme català.

Tot seguit, passa a la Història i a fets que, per exemple, ja comentava el músic, pedagog i compositor Pau Casals (1876-1973) en les primeres paraules que digué en anglés en l’ONU el 24 d’octubre de 1971: ell era un català. El poeta diu així:

“Si tenim una història sencera,

que ample ressona, amb ben finesava,

si tenim bell escut i bandera,

i el viu crit d’un himne, ens fa alçar dempeus.

 

Si hem tingut lleis, Corts, Parlament,

pròpia i lleial Constitució,

no s’entén com encara hi ha gent,

que diu que no som, viva Nació”.

  

Finalment, addueix que

“Això sí és la nostra, una terra,

lligada i sotmesa al temporal guanyador,

és Nació, que va perdre la guerra,

però, és Nació, immortal Nació!”.

 

En la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, l’escriptor reflecteix aquest sentiment de pertinença, per mitjà de la composició “Nostra Catalunya” (pp. 136-137):

“Catalunya és cisellada,

per tots els ciutadans,

és flor i grana madurada,

és gresol dels catalans”.

 

Per tant, lo primer que trau el poeta de Gurb és l’acció de la terra (ací, dels ciutadans amb el cisell), un Poble que ell considera madur i, a més, l’indret amb què enllacen els qui són catalans.

Igualment, exposa que, de part del passat ençà,

“A voltes, és menyspreada,

amargant, la veritat,

amb calúmnies foguejada,

però sempre, ha triomfat.

 

Catalunya té la història,

trossejada, humiliant,

amb molts fets curulls de glòria,

i que mai, no ens els prendran”.

 

 

A banda, afig el paper del patró de Catalunya (Sant Jordi) i el connecta amb detalls amb què se’l sol associar a partir de bona part del segle XX: les roses, els llibres i l’ordi. Per això, posa que

“Catalunya té Sant Jordi,

que ens vetlla i protegeix,

i entre roses, blat i ordi,

tot l’horitzó resplendeix”.

 

En l’estrofa següent, Ramon Tanyà i Lleonart addueix trets que empiulen amb el matriarcalisme català:

“Catalunya, és molt activa,

de bells jorns, eternament,

treballadora, joliua,

sense defallir un moment”.

 

 

Finalment, entre d’altres coses, relaciona Catalunya amb les accions nobles (un fet que es promou en les cultures matriarcalistes), amb el bon cor com també amb l’espenta i, de pas, amb el sentiment que reflecteix:

“Enfortim-la, estimem-la,

amb noblesa, endavant,

amb fermesa, embolcallem-la,

i per Catalunya, lluitant!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, esperit de barri i mares de llet (o dides)

General, , , , ,

Un altre poema del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què es plasma el tema de la maternitat, és “El meu anyell fidel”, recopilat de l’obra “La mort del camp”, de Maria Font i Castany (p. 112), quan diu

“Quan jo era, tot just una nena,

tenia un anyell, molt blanc i petit,

(…) I sembla que el vegi, recordant-lo encara,

xuclant amb del·lera, el blanc biberó,

bellugant la cua, com si de la mare,

estirés amb joia, l’adient mugró”.

 

Aquests versos empiulen amb el nen que alleta de la mare.

A més, comenta que,

“En poc temps, va ser-ne molt bella joguina,

un anyell, alegre, ferm i vigorós,

de llana esponjosa, ben rissada i fina,

pels prats i carenes, brincàvem els dos.

(…) i al caient de la tarda, cada jorn venia,

tot content, a esperar-me, darrera el collet”.

 

Per tant, enllaça la infantesa amb trets que solen associar-se als xiquets de pocs anys i, ben avançada la vesprada (detall que empiula amb lo femení), la mare acull el criançó i se’l posa al collet.

En acabant, passem a unes línies relatives a l’inici de la primavera, estació vinculada amb els nins com també amb el ressorgiment de la vida:

“Els arbres florien, Pasqua s’apropava,

les herbes dels marges, veia rebrotar,

(…) els camps sadollaven de flors i perfum” (pp. 111-112).

 

Una altra composició de l’obra de l’escriptor de Gurb, i en què copsem lo maternal (ací, mitjançant les mares de llet, també conegudes com dides, i les burres de què, àdhuc, mamaven), és “Les burres de la llet” (pp. 124-126), de 1923, la qual Ramon Tanyà i Lleonart havia compilat i que comença amb una qüestió:

“Recordeu la Barcelona vella

i el to somort i discret,

com molt dolça cantarella,

del balanceig, de l’esquella

de les burres de la llet?

 

Passaven arrenglerades,

entremig dels ciutadans,

amb posat de capficades,

(…) fent de dides ambulants”.

 

Igualment, addueix que

“Tingué tanta anomenada,

els carrers d’En Robadó,

perquè duien travessada

la manta esfilagarsada

amb la seva direcció”

 

i que,

“Com que curaven tots els mals,

cada una era una farmàcia;

les cabres, molt menys formals,

es ficaven pels portals

com a bona democràcia”.

 

Sobre això, més d’una vegada, persones que hem conegut (principalment, de nascudes en els anys quaranta del segle XX o abans), ens han comentat que ells aplegaren a beure llet de cabra o d’altres animals que solien estar en més d’una casa.

Finalment, aquest poema afig que,

“Si estaven bons, llet de cabra,

de burra, pels delicats,

i tothom, al llit, arrenca amb la llet, que li tocava,

feliços i alimentats.

 

Barata i ben mesurada,

no venia pas d’aquí,

es veia, alguna vegada,

a la porta d’una entrada,

vessar-se un rajolí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre matriarcal, la mestressa i la mare receptiva i amb espenta

General, , , , , , ,

Un altre poema de l’escriptor de Gurb, plasmat en 1987 (en plena vellesa) i en què es reflecteix lo matriarcal (ací, mitjançant l’arbre, és a dir, la mare i els fills), és “Relíquia” (pp. 107-108), quan diu

“Arbre esmicolat, sortidor eixut,

beneïda l’hora, que m’ha dut aquí,

jardí desolat, la nostra joventut,

la font, que no vessa, em fa plorar a mi.

 

Sembla que era ahir, que dins el misteri,

tombats a la molsa, en l’aigua sentíem,

de la fresca ungida, suau intemperi,

la música dolça, i a ple sol gaudíem.

 

Dintre la piscina, guaitàvem els peixos,

de les atzeroles, muntàvem la branca,

collíem bestioles i fèiem esqueixos,

de tendra brotada, ben ramada i franca”.

 

 

En aquestes tres estrofes, no sols copsa la infantesa, sinó que hi ha un nexe amb la natura (l’aigua, la frescor, els sons, els animalets, els arbres) i, a més, trau paraules que representen la primavera de la vida (com ara, la brotada, el bon cor) i la jovenesa (la creació de les rames).

Tot seguit, posa que

“Ningú sap com era, que entre l’esponera,

de l’hort senyorívol, que reclòs pantava,

l’arbre centenari, l’antiga olivera,

de soca torçuda, viva arrel troncada.

 

Al forc[1] de la branca, senyora i majora,

amb sana alegria, gronxàvem i rèiem,

penjats en la corda, de la gronxadora,

fins a la vesprada, quan quasi no hi vèiem”.

 

 

Quant a aquests versos, ens evocaren uns de poesia popular escrits per Manuel Nácher (1917-2008), d’Aldaia (l’Horta de València), en la composició “Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940)”, publicada en el llibre de les festes patronals de 1973, quan comenta sobre què feien, de xiquets i de jóvens, per l’horta del poble.

Igualment, Ramon Tanyà i Lleonart diu que l’arbre és vell. Això sí: representat per una dona “senyora i majora”, tret que enllaça amb el paper de la dona en la cultura matriarcalista, i receptiva a les persones de la seua edat com també, àdhuc, als infants i als més jóvens.

En acabant, escriu que

“Somni semblaria, el temps que ha passat,

les meves ferides, no es tornen a obrir,

de la vida meva, el seny, m’ha salvat,

quan veig que sí raja la font, del jardí”

 

i, així, el poeta de Gurb diu que el fet de tocar terra li ha fet possible no tenir ferides del passat, ni nostàlgia i veure que la font de vida (lo femení) encara raja i que el jardí és viu. Per això,

“Trenta anys de la vida, senzilla humana,

ben sublim penyora, d’un món disbauxat,

amb la gronxadora, els tanys[2] i la rama,

joventut inquieta, caire desolat”.

 

 

Finalment, empiula el present amb característiques que ell vincula amb la dona de la terra i, amb espenta, ell opta per camins més oberts:

“No obstant, fora penes, que facin sofrir,

amb honrós coratge, fermesa i afanys,

amb joia, admiro la font del jardí,

ferm i humil hostatge, d’aquests viaranys[3]!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Podria representar, en sentit figurat, la trena.

[2] Brots.

[3] Camins estrets.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalla narrada per ma mare (nascuda en 1943)

General, , , ,

Hui, 1r d’octubre del 2024, ma mare, després de comentar-li que, en la rondalla “La mà negra”, del llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltrán i editat en el 2007 per la Universitat de València, hi ha una dona que “salva” l’home, me n’ha contat una:

“Un home (ací, un monstre, però que podia ser una granota o animalets que, per la seua vista, no són agradables, sinó repugnants) té diners, una casa preciosa.

Passa un home i hi veu un jardí amb flors. L’home, qui el veu, li’n demana una rosa a canvi que li paguen un deute.

Llavors, el monstre li respon:

— Tu romandràs ací fins que hi quede alguna de les teues filles.

Més avant, la filla més xicoteta viu amb el monstre i, al final, per la bondat i per la paciència de la xiqueta, ella el salva i ve l’alegria”.

Igualment, ens ha afegit, “A mi, em sona d’haver-ho vist en algunes rondalles. Això no em sona estrany; prou sovint, d’alguna època”, encara que, en les escoles (en castellà), s’ensenyàs narracions en què un príncep “salva” un personatge femení.

Al capdavall, ens ha comentat que aquest relat tradicional de rondalla valenciana podria simbolitzar “l’agraïment per la bondat”.

Agraesc la generositat de ma mare, qui ens ha adduït que ha conegut moltes rondalles de la mateixa corda (les quals no eren en castellà), sinó en llengua catalana.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

L’arbre vernacle, femení, maternal, fort, acollidor i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra composició matriarcalista que figura en l’obra esmentada de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què se simbolitza la mare, és “Els arbres de nostra terra” (pp. 95-96). Així, posa que

“L’arbre és, en nostre món,

el gresol, on es genera

nostre ser, nostre contorn,

nostra fèrtil primavera”.

 

Aquesta primera estrofa, en què apareix l’arbre (el qual representa la mare) i unit als fruits (en nexe amb la primavera, etapa de l’any associada a la infantesa), ja exposa la maternitat (creadora i fecunda).

Tot seguit, indica que

“L’arbre és, acollidor,

deu de fonts, cristal·litzades,

és honrat, benefactor,

sempre atent, sense blasmades.

 

L’arbre és, joiell constant,

és ombra benefactora,

refugi, ferm i galant,

de dia, nit i a tothora”

 

i, per consegüent, presenta una dona receptiva, hospitalària (un tret femení junt amb la terra). A més, comenta que és forta, que fa presents… al llarg del dia i de la vida.

A banda, Ramon Tanyà i Lleonart uneix la fortalesa femenina amb la senzillesa i amb què ella és qui mena en el bosc (una zona de l’espai més en relació amb lo rural i, així, amb lo fosc). Igualment, engendra i dóna vida:

“L’arbre és bell, majestuós,

ferm, aguanta les tempestes,

és humil, fort, i flairós,

és el rei de les florestes[1].

 

L’arbre és font d’energia,

no vacil·la, no s’espanta,

és joliu, arrel de vida,

mira el Cel i s’ageganta”.

 

 

Després, l’escriptor addueix que es desenvolupa amb moderació en les formes i en la vida i amb bon cor:

“L’arbre és guardià fidel,

neix i creix, amb temprança[2],

és brillant, pur com l’estel,

gentil, honrós, fort i templança”.

 

 

Per tot això, el poeta de Gurb exposa

“Enfortim-lo, i estimem-lo,

guardem-lo, com vell tresor,

admirem-lo, conservem-lo,

ara i sempre, amb goig i amor”.

 

O siga, que convida a afermar la terra, lo maternal, a fer-li costat, a fer que perdure… i, en conseqüència, podríem empiular-ho amb lo que té a veure amb lo vernacle (començant per la llengua i per la cultura tradicional de línia matriarcalista) i, això sí, com una mareta faria amb un criançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes.[1] És a dir, dels boscs.

[2] En l’original, “temperança”, mot que, en acabant, rima amb “templança”, dos castellanismes per imitació de “templanza”.

 

Finalment, un enllaç d’un blog sobre música eròtica tradicional en llengua catalana: http://quetixpelforatdelcul.blogspot.com/2024/09/en-tenir-vint-i-un-anys-canco-erotica.html. Els autors de l’obra posen que, quant al llibre de què hem tret la cançó, “Molt possiblement som davant el primer recull de cançons conegut de les Balears, pel fet que els seus inicis es poden situar cap al final del segle XIX”, “de la petita població des Llombards”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes relatius a festes comarcals i matriarcalistes de la comarca d’Osona

General, , , ,

Prosseguint amb literatura matriarcal sobre festes i plasmada en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha uns quants poemes relatius a la comarca d’Osona. En el primer, titulat “Mercat del Ram – Vic” (pp. 92-93), posa que

“El Mercat del Ram de Vic,

és d’arraigada [1] solera,

arrenca d’un temps antic,

amb joia suau, i placentera[2]”.

 

 

En acabant, indica com s’organitzava i com es desenvolupava:

“Amb flors, palmes i palmons,

es guarnien les finestres,

amb carteres il·lusions,

es concertaven ‘requestes’.

 

Pagesos i vianants,

esperaven amb del·lera[3],

l’arribada onejant

de la fira ramadera.

 

Cavalls, poltres i aviram,

omplien carrers i places,

amb fileres ramblejant,

de bones menes i reces[4]”.

 

 

Per tant, en aquesta festa, s’aplegaven llauradors, gent vinculada amb lo rural, persones que hi eren de pas i, igualment, ramaders. Això enllaça, per exemple, amb l’entrada “Mercat del Ram a Vic” (https://firescatalanes.cat/fires/mercat-del-ram), en la web “Fires catalanes”, quan diu que el seu origen es remunta al segle XIII i que, “Inicialment, (…) va començar com una trobada destinada a la venda de bestiar i altres productes agrícoles. Amb el pas del temps, s’ha transformat en un esdeveniment més diversificat (…), com aliments artesanals, roba, artesanies i molt més”. També captem que continua essent “un punt de trobada important per a locals i visitants durant la Setmana Santa”, tret que copsarem en la segona composició.

A banda, l’escriptor afig que

“Ja el dia abans del Mercat,

tot era ple, hostal i fondes,

s’agombolava el veïnat,

tothom, es feia les ondes”.

 

Molt avançat el text, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que aquest aplec 

“És un espill, comarcal,

amb garlandes florejades,

és bell i gentil finestral,

pel camp, poblats i prades” (p. 93).

 

En el següent, el qual és una recordança d’u que recopilà el poeta de Gurb (qui havia nascut en 1909), i que es titula “Mercat del Ram de Vic” (p. 94, ací, amb lleugers retocs), diu així:

“Recordança del 1935.

 

Festa anyal, autèntica rialla,

redós primaveral, que endolça el cor,

finestral de bat a bat de jovenalla,

enardint els sembrats, ben ruixats d’or.

 

Curulla d’esplendors i d’esperances,

espill de novells jorns, del temps antic,

estrella radiant, de recordances,

d’aquells mercats, transcendentals de Vic”. 

 

 

Aquestes paraules podríem empiular amb el fet que Setmana Santa se celebre, poc o molt, un poc després (si cau baixa) de l’inici de la primavera; i, si no, en el mes d’abril.

Per això, exposa

“Renovació d’un cel brillant d’estrelles,

dins el mar blavós del Mercadal,

flairós el camp, de flors i de roselles,

garbuig d’amor, balanceig d’hostal”

 

 

com també versos que evoquen els tres dies de Pasqua, en què els més jóvens cercaven amb qui començar a festejar, una altra forma de trobada:

 “És l’estampa, romàntica i senzilla,

de les fires, germanes, del temps vell,

de l’enllaç, de l’hereu i la pubilla,

del petó, l’arracada i l’anell”.

 

 

Finalment, en nexe amb la Quaresma, addueix que aquest acte comarcal

“És l’estendard de la Santa Quarantena,

que embolcalla, amb gest galant, el Vic creient,

el ram de llor, que servirà d’ofrena,

com el brandó, de cera verge al Monument!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “arraïlada”.

[2] Literalment, en lloc, com ara, de les formes “plaent” o bé “plasent”, com posa el DCVB.

[3] Literalment, en lloc de “deliri”.

[4] En l’original, en lloc de la forma genuïna “reses”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri, obertes

General, , , ,

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri.

Un altre tema que també apareix en la literatura matriarcal, per exemple, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), és l’esperit de barri, començant pel carrer. Així, en la composició “Festes del carrer de Gurb” (p. 81), una població catalana de la comarca d’Osona, a més de captar l’esperit de pertinença a la terra (partint del poble, Gurb), posa que

“Les Festes del carrer de Gurb,

són d’il·lusió, de família,

adjudicades sempre, amb gust,

a Sant Albert de Sicília.

 

Fa moltes dotzenes d’anys,

que s’enalteixen les Festes,

curulles d’amor i afanys,

sense rancors[1], ni palestres.

 

Cada any surten, i es renoven,

cuidadors, destres, valents,

que conviuen i s’acollen,

als dels carrers, adjacents”.

 

Per tant, és un sant (ací, Sant Albert de Sicília) i, sobretot, la preparació (i el desenvolupament) de la festa que se li dedica, lo que fa que lo comunitari estiga per damunt de lo individual i, així, s’afavoreix aquest sentiment i l’actitud que se’n deriva:

“Endomassant el patrimoni,

trasplantant amb recordança,

del bulliciós, Carquinyoli,

oriünd de l’Esperança”.

 

Igualment, com indica el poeta, els esdeveniments fan que la gent del barri hi prenga part i que vaja a per l’objectiu, com, de fet, reflecteix en el poema següent, “Pregària” (p. 82), en aquesta obra:

“Enmig d’aquesta gran família,

endiumenjada de flors,

a Sant Albert de Sicília,

oferim-li, nostres cors”.

 

Més avant, comenta que,

“Enllaçant, amb simpatia,

sense egoismes mundans,

tots per tots, de dia a dia,

joves, vells, petits i grans”.

 

 

I, així, es reflecteix que, en aquestes celebracions, participen persones de totes les edats i, a banda, moltes. Per això, considera que és bàsic

 “Coratge, no defallir,

hem de fer honrosa pinya,

seguir sempre, el bon camí,

ferm valor, i sense engrinya.

 

I per a tothom, l’enhorabona,

per l’esforç, afany, perfídia[2],

i viu record, per la patrona,

sempre fidel, -La Baldíria-“. 

 

Per consegüent, encara que el festejament siga de barri, els veïns estan oberts als que hi vinguen, no sols als dels carrers del voltant, sinó, àdhuc, a forasters. Això sí: també en nexe amb la patrona, no solament al sant esmentat en els dos poemes, qui, d’alguna manera, faria de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, amb el castellanisme “rencors”.

[2] Literalment. Castellanisme en lloc de “porfídia”, ací, amb el significat de “tenacitat”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Presents que feien al nounat amb motiu del naixement

General

Bon dia,

Vos adjunte ací la qüestió del dia, hui, 28 de setembre del 2024:

“Les vostres àvies (o padrines) o mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quins presents feien al nounat amb motiu del naixement? Gràcies”. 

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com

Una forta abraçada.

****

El 28 de juliol del 2024, Rosa Rovira, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, ens comentà que “Normalment, a pagès, oferien, a les cases on hi havia el nadó, menjar, ous o collita de la terra per alimentar a la mare”.

En la web “enciclopèdia.cat”, trobàrem l’entrada “Cent anys de vida quotidiana” (https://www.enciclopedia.cat/tradicionari/cent-anys-de-vida-quotidiana) poguérem llegir que “J. Roma a Dolça Catalunya (1982) diu que, al llarg dels darrers segles, la criança en la societat tradicional catalana no ha estat mai un afer exclusiu de la mare, sinó que veïnes i parents hi han intervingut de manera activa”.

Igualment, ma mare, en nexe amb aquesta criança, m’ha dit “Perquè eren com si fóra una família. Ací, [per València,] era roba: un jersenet i uns peüquets, jersenet i pantalonet, o uns vestidets (si era una xiqueta)… O un brusonet i un pantalonet que feren conjunt… Més que menjar.

O robeta, per a la higiene de la criatura. Un faldonet…

Una altra cosa: hi havia ‘maternals’ (vestits per a embarassades), que els dúiem, almenys, dues cunyades i alguna germana.

Alguna veïna, amb més confiança:

‘— ¡Mira, que t’he fet un flamet, una coqueta! ¡Que t’espaviles!'”.

A banda, Rosa Garcia Clotet ens afegí que “Abans dels meus fills, no ho sé; però, fa cinquanta anys, les persones grans em van donar: colònies, jerseiets, pantalonets (per la primera muda), diners, samarretes (per nadó)…”.

Agraesc la generositat a les persones que ens han respost al tema del dia.

Una frase: “Fer conjunt” (la roba).

Una forta abraçada.

Maternitat, sentiment de pertinença a la terra i Nostra Senyora de Montserrat

General, , ,

U dels poemes que enllaça amb la maternitat com també amb el sentiment de pertinença a la terra, i que figura en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), publicat en Vic en 1993, és “Mare i Verge de Montserrat” (p. 70). Per exemple, quan posa

“Mare i Verge de Montserrat,

(…) És el cor, de nostra terra,

és sempre tendresa als llavis,

és l’aurora, (…)

lluïssor amorosa, dels besavis”.

 

Com podem veure, l’escriptor enllaça la Mare de Déu (la qual, ací, és de color fosc) amb els ancians (simbolitzats pels avantpassats).

En una altra composició, titulada “Muntanya de Montserrat” (p. 72) i en la mateixa línia, el poeta de Gurb plasma

“Són fetes amb gran primor, les costes del Montserrat,

per la gala de Maria, i del seu fill estimat;

n’hi havia un pastoret, que anava allà tot sol,

per guardar els anyellets; pujava de Monistrol,

cabridets i bonics xaiets formaven preciós ramat,

és formosa i moreneta, la Verge de Montserrat”.

 

Altra vegada i, com en les marededéus trobades, copsem un pastor i Nostra Senyora. En aquest sentit, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Tots els anys el 8 de setembre, sembla una processó,

de Catalunya, França, i també de l’Aragó,

es innumerable la gent que acut allà a visitar,

és virtual i esplendorosa la Verge de Montserrat”.

 

Quant a la gent que s’acosta a Montserrat, en parlar de França, podria tractar-se de la Catalunya Nord; i, respecte a l’Aragó, de la Franja de Ponent. D’ací, resultaria un sentiment de pertinença.

Finalment, l’escriptor comenta que

“Hi ha 74 llànties que cremen davant l’altar,

totes són de plata fina, menys una que n’hi ha,

és la llàntia de Lepanto, que jamai s’ha vist cremar.

És aurora lluminosa, la Verge de Montserrat.

 

Una nit la varen encendre, i un àngel del Cel baixà,

apagueu aquesta llàntia del Rei Moro, si no, el món s’ensorrarà,

és la llàntia del Rei Moro, i que ell la profanà.

És Morena i miraclera, la Verge de Montserrat”.

 

Tocant el tema de Lepant (relacionat amb fets del segle XVI, en una batalla en què venceren les tropes de diferents estats cristians europeus i no les de l’Imperi Turc), direm que hem captat narracions en què la part musulmana simbolitza lo que va contra el matriarcalisme català (llengua catalana, cultura vernacla…) i, que, en algunes, representa la dona (per colors, més bé bruns, amb què està associada la part femenina). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)