Arxiu mensual: novembre de 2023

Dones que pacten, que trien, garrides i molt obertes

General, ,

Prosseguint amb el tema dels nuvis, de la demanada de parella i de les noces, el folklorista Francesc Martínez i Martínez comenta que “Quan apleguen les festes de Sant Jaume, Santa Anna i Sant Roc, solen anar junts a la grupa el nóvio i la nóvia” (p. 56), és a dir, a finals de juliol i a mitjan agost (Sant Roc). Afegirem que una grupa (o gropa), com figura en el DCVB, vol dir “Parella d’home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d’una cavalcada en certes festes populars del País Valencià”. Igualment, l’home li fa un present i que, com posa, un poc després, “En el porrat de Sant Miquel (la fira d’Altea), el regal és de més importància: se li dona el nom de mocador” (p. 56), tret que empiula amb un altre present semblant, però el dia de Sant Dionís (9 d’octubre, amb motiu de la festa del País Valencià, on es celebra el dia dels enamorats). En els dos casos que exposa, captem el matriarcalisme.

En acabant, addueix que, “amb anticipació, es senyala el dia de la demanada, acte que té lloc sempre de nit, després de sopar, i per al qual es preparen, en casa de la nóvia, fent rotllets i llepolies” (p. 57) i més detalls. Com podem veure, aquest tret enllaça amb lo matriarcalista (ací, amb la nit). A més, comenta que “La família del nóvio també convida a la parentela i, aquell, als amics. I tots junts i, amb vestit de festa, capitanejats pel pare, es presenten en casa la nóvia” (p. 57). Llavors, tots asseguts i fent rogle, diu el pare del nuvi: “’Ací no hem vingut a contar les bigues, ni a mesurar les parets, perquè, ni som preadors, ni hem de comprar la casa. Ací venim nosaltres per la xica, puix que el meu tal vol a l’altra’.

El pare de la nóvia, aleshores, respon: ‘Jo, res he de dir: això, ho ha de dir ella’” (p. 57). Per consegüent, com en moltes rondalles en què, per exemple, apareix un rei i una filla i ella és qui té la darrera paraula, ací ho fa una dona: la fadrina i filla (la núvia).

Al capdavall, Francesc Martínez i Martínez plasma que “respon la nóvia: ¡Eh! Vostés ja saben que sí, senyor’” (p. 58). I, així, es fa lo que vol la dona.

En l’apartat vinent, relatiu als vestits amb què es casaran els dos fadrins, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, publicat en 1912, també es reflecteixen trets matriarcals: així, les mares de tots dos tracten sobre la roba i, finalment, apleguen a un pacte.

Un poc abans d’escriure sobre l’acte de les noces, el folklorista posa que, “Com en totes les parts, el luxe s’ha ensenyorejat de tota classe de gents” (p. 60), en relació amb la roba. Resulta interessant que, en el segle XIX, els pantalons passassen a entrar com una indumentària (en substitució dels calçons) i que, en el primer quart del segle XXI, s’empràs la frase “portar els pantalons” (en Catalunya i en el País Valencià) i que, en les Illes Balears, encara s’usàs la forma “dur es calçons”… en nexe amb la dona, que era qui els portava.

Més avant, podem llegir que la mare del nuvi roman en sa casa preparant xocolate “per a la comitiva i nóvios que, al tornar de l’església, li besen els dos la mà, dient la nóvia: ‘Ací té vosté una filla més a qui manar’” (pp. 60-61) i, tot seguit, la jove es lleva la basquinya i la mantellina (robes que es solen utilitzar per a dies festius) “i es posa un faldellí de color” (p. 61).

Finalment, veiem que el dia més preferit per a casar-se és el dissabte (perquè, així, la festa dura dos dies, p. 61) i que “la nóvia llueix eixe dia la robeta, al anar a missa” (p. 61).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Nóvios, demanació i casament”, sexualitat matriarcal, dones que trien

General, , ,

Sexualitat matriarcal: “Nóvios, demanació i casament”, plasmats en “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tot seguit, passarem a escriure sobre el tema dels nuvis, de l’acte de demanar la mà a la núvia i de les noces, d’acord amb com ho exposa el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, en l’obra esmentada, publicada en 1912.

Primerament, direm que molts trets que comenta també figuren en diferents rondalles de tot l’àmbit lingüístic. Anem a pams.

“Són molt rars els nóvios que parlen per la finestra; el costum, allí, és que el fadrí que vol a una xica, a part d’enviar-li amb ses brusentes mirades l’expressió de son cor, sempre que amb ella es creua, i alguna paraula melosa i, més o manco, intencionada, quant té ocasió, vaja de visita a sa casa, de vetladeta, acompanyat d’algun amic íntim.

A poques visites que es repetisquen, ja la família comprén les intencions del visitant, a part que el xaval procura, amb intencionades paraules, demostrar el propòsit” (p. 55).

Com podem veure, el xic, si vol festejar amb ella, primerament, ha de demanar-li la paraula i, per consegüent, és ella qui tria i qui li ho aprovarà o no, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, es copsa que la visita esdevé durant el vespre (la vetladeta a què fa referència), moment del dia vinculat amb lo femení… com en moltes narracions.

És més: el jove ho fa acompanyat d’un amic.

A continuació, Francesc Martínez i Martínez plasma que, “del mateix modo procuren els pares de la fadrina, demostrant si els plau o no com també esta” (pp. 55-56), o siga, la xicota. A més, “un senyal de voler al fadrí que la pretén és quan este rotlla cigarro, donar-li foc” (p. 56). Altra vegada, és ella qui li ho validarà o no. Per això, captem que “Ocorre, a voltes, que, a pesar de les intencionades, encara que vetlades, carabasses, el pretendent o no es dona compte, o se’l fa que una gota d’aigua forada una penya i repeteix les visites, resultant embafós. Aleshores, la pretesa sol anar-se’n al llit molt enjornet, deixant a la reunió, molt a gust, gaudir del reixiu del foc” (p. 56). Sobre aquest paràgraf, adduït a la recerca el 29 de novembre del 2023, diré que sí que havia oït l’expressió “Donar carabassa”, molt coneguda, la qual apareix en més d’una cançó eròtica: la possible núvia donava una carabassa a qui li sol·licitava festejar amb ella i, així, li manifestava que no l’acceptava.

Igualment, en aquesta entrada de l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, hi ha un passatge que també es reflecteix en moltes rondalles, amb un context semblant, àdhuc, amb detalls com la guitarra: “Una manifestació de portes en afora és també el passar amb la guitarra i, parat baix de la finestra, cantar-li alguna cançó al·ludint-la, així com el ballar, quan es troben en un sarau o en una festa, tots els més balls possibles amb la pretesa” (p. 56). En eixes narracions, per exemple, una criada comenta a la reina que hi ha un home que toca una guitarra i la regina accepta la proposta que li fa ell (normalment, per a recuperar una part que ella li havia robat o a què la dona havia accedit) i, finalment, siga home, siga dona, qui toca l’instrument…, ho assolirà. Afegirem que, durant l’estudi, ens feren comentaris que enllacen amb aquest acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Si hui teniu problemes per a compartir aquesta entrada, per exemple, per telèfon mòbil, podeu accedir al blog “Mèlpita”, (http://matriarcalisme.blogspot.com/2023/11/novios-demanacio-i-casament-sexualitat.html), on l’hem plasmada posteriorment.

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , , , ,

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, que toquen els peus en terra, que trien i molt obertes

General, , , ,

Rondalles publicades en Internet i en què es reflecteix el matriarcalisme.

El 27 de novembre del 2023 accedírem a un post que el valencià Jose V. Sanchis Pastor havia publicat, feia poc, en el seu mur. Deia així:

“A primeries del segle XIII, en plena dominació àrab de Requena, apareix la llegenda de la Dama Sol”. Cal dir que Requena és una població de tradició històrica i cultural castellana i que passà a formar part del País Valencià en 1851.

Tot seguit, Jose V. Sanchis Pastor afig que la dona, “Hereua d’una família mossàrab (cristians que residien en terres mores) que havia mantingut la tradició de l’elaboració del vi en coves soterrànies, malgrat la seua prohibició”, és a dir, que es mantenien les arrels i, com captem, el passatge esdevé sota terra, en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení. Afegirem que el narrador viu en una població valenciana, Benigànim (la Vall d’Albaida), que forma part d’una zona del País Valencià on hi hagué molta presència musulmana fins a l’expulsió (dictada en terres castellanes) entre 1609 i 1614.

És més: “Grans bancalades de vinya donaven a la família la categoria d’aristocràcia local (senyorets) i, essent la filla tan bonica, pel costat que es mirara, no hi havia bellesa més destacada en tota la comarca. A més, l’acurada compostura de la xicona donava a la família el renom i la noblesa que els caracteritzava per tot arreu de les terres valencianes.

Tot el que s’amaga, ix a la llum. I, com que el vi que produïen als seus amagatalls era d’una qualitat superior, prompte va arribar a orelles del Rei almohade de València, que, no sols produïen i comercialitzaven raïm de taula i panses…”. Per consegüent, la dona ocupava càrrecs importants i, igualment, era una persona noble, sincera i de renom. 

A continuació, podem llegim que, “En saber-ho, el mateix Rei va enviar unes tropes, per a erradicar la producció de vi, capitanejades pel Cavaller de la Mitja Lluna. Acampats als afores de Requena, va tenir notícia de la bellesa de la Dama Sol i va voler conéixer-la…

Quan els ulls del Cavaller de la Mitja Lluna es creuaren amb els ulls blaus de la Dama Sol, es va produir una química entre els dos, més forta que la fermentació dels caldos i, en oblidar-se el Cavaller de les ordres repressores del Rei, va voler fer la cort a la Dama Sol, com u de tants…”. La manera de respondre del cavaller, junt amb la de la dama, empiulen amb moltes rondalles en llengua catalana: és la dona qui toca els peus en terra i qui, com les dones d’aigua, sedueix i qui porta la iniciativa.

Adduirem que “Ella, sabedora de la missió que havia portat al Cavaller de la Mitja Lluna a rendir-se als seus peus, se li va partir el cor entre l’amor per la seua terra, la tradició secreta dels vins i la seua família… i l’amor per aquell cavaller tan graciós.

I, quan va aplegar el moment en què el Cavaller de la Mitja Lluna va demanar un bes a la seua Dama, ella li va dir:

-No provaràs els meus llavis, sense abans haver tastat els meus vins”. O siga, que ella estima la terra d’on provenen els seus ancestres, lo que hi té a veure (en aquest relat, ambientat en Requena, la tradició vinícola, ja que és una població on abunda el raïm).

Finalment, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, com ara, el capvespre, la posta del sol i que el cavaller fa lo que la dama vol i, a banda, que hi ha bona relació entre tots dos i que ella té la darrera paraula: “D’eixa manera, un capvespre en què la mitja lluna es posava al cel, mentre es ponia el sol, ell va tastar, per primera vegada, el vi; i, la senyoreta provà l’amor.

HISTÒRIA CONTADA”.

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor i que un dia, cap al 2022, en un comentari, em permetés fer modificacions lingüístiques per a la recerca. Cal dir que, en relació amb aquesta llegenda, l’autor, el 27 de novembre del 2023, després d’haver-la llegida com la plasmàrem, ens comentà en el seu mur: “M’encanta la teua explicativa sobre la llegenda. Fas un gran treball. Hi ha un detall que m’havia passat per alt: quan la lluna s’enlaira i el sol va a la posta, és quan ocorren els fets. En ple domini matriarcal”.

I, per descomptat, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Erudits al servici de la terra, que estimen la terra i en pro del matriarcalisme

General, , , ,

Continuant amb les paraules de Francesc Badenes Dalmau en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, podem llegir que es tracta d’una obra “en la qual es veu de tot un poc, arreplegat en Altea” (XIII) i portada a bon port per l’autor “d’este recull de coses populars, que és un enamorat de la terra valenciana, a la qual ja li ha prestat servicis valuosíssims” (XIII-XIV), “sempre parant esment a tot lo que parle d’art i d’història de la terreta, res li estranyarà que consagre ses activitats i sos talents a fer obra d’entomòleg, arreplegant en la vila i en la masia aquelles flors modestes de l’enteniment; els costums antics i els moderns, els quals donen caràcter a una regió o a una localitat; la tradició i la llegenda, vulgar o enlairada; (…) la camperola cançó, l’acudit[1], alegre o sentimental, i la descripció pintoresca” (XIV). Com a aclariment, un entomòleg és un estudiós d’insectes. 

Un poc després, inclou unes paraules que reflecteixen el matriarcalisme del moment i el de Francesc Martínez i Martínez: “en lloc d’elevar l’esment al cel claríssim, demanant el foc de la inspiració, fixa els ulls en les coses, en aparença, xicotetes, en realitat, de vital interés per a la Història, la Lingüística, l’Etnologia, etc., no deixant a l’estranger el descobriment i l’exploració de lo que pertany a nostre cabdal popular literari” (XIV-XV), és a dir, que no haja de ser un foraster qui vinga a la terra, com aquell qui diu, a fer classes sobre cultura popular i a realitzar-ne recerques, sinó que els mateixos valencians estiguen interessats per la terra i lo que hi va adjunt. A banda, com escriu més avant, “l’espigolada ha sigut abundant i de mèrit positiu per al folk-lorista (…) en el camp vastíssim de la literatura popular, puix tot en ell és formós i útil” (XV).

Aquests comentaris del prologuista expliquen molt bé per què el recopilador, Francesc Martínez i Martínez, escriu “No puc sofrir el rebaixament de la llengua en què ma mare, engronxant-me damunt de sos genolls, em cantava per a adormir-me quan era xicon; en la que, ja fadrinet, em donava consells per a que, en la capital, no em pervertira i aprofitara el temps i, en la que, a penes xavalet, de mi, es va acomiadar, a l’emportar-se-la Déu d’este món, després de fer-me recomanacions que prou sent sempre no haver tingut presents…; llengua en què tinc expressats més de la meitat de mos afectes; llengua que venere i en què em recree, puix, per a mi, no té igual, quan es tracta d’expressar tendres sentiments, no té parell, quan es volen descriure coses fortes, bravenques. És com la mar de mon país, que, tranquil·la, sembla immens espill a on es miren les serres i es retracten les barques; amplíssim estany a on, de dia, juga la llum del sol i, de nit, la lluna, convertint-la en altre mar de plata” (pp. 19-20). Com captem, es plasmen molts trets en nexe amb el matriarcalisme: la figura de la mare, la llengua materna, la terra, l’educació matriarcal, l’expressió de la mare, l’aigua, la maternitat, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “xascarrillo”.

Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en “Folklore valencià”

General, , ,

Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en l’obra “Coses de la meua terra. Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

En el 2023, accedírem a l’obra “Coses de la meua terra”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, publicada en el 2012 (en edició facsímil) per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Consta de tres tandes: la de 1912, la de 1920 i una, pòstuma, de 1947. En les referències que figuren en el DCVB, apareix amb una forma semblant a la que hem emprat en el títol d’aquesta entrada.

Francesc Martínez i Martínez (Altea, la Marina Baixa, 1866-1946), fa una recopilació que, en paraules plasmades per Josep M. Baldaquí en aquesta edició del 2012, permet trobar “la màgia del seu passat recent i les seues tradicions, l’emoció de recordar jocs que van jugar de menuts, les cançons que es cantaven i encara es canten, el lligam amb la terra, els costums, el paisatge, la llengua… que és imprescindible per a poder-nos sentir ancorats a la nostra terra i, alhora, ciutadans d’un món amb el qual compartim una gran part d’aquest bagatge cultural”. Això sí, com escriguí en la mateixa plana on figuren aquestes paraules (la qual no porta número, ni lletra), “ja que abunden les cultures matriarcalistes”. Com a exemple, només en la península ibèrica, n’hi ha la galaico-portuguesa, l’asturiana, la basca, la catalana i l’occitana (en la Vall d’Aran).

Quant al folklorista, ell mateix, en la introducció, dedicada “A mon fill Pere Joan Martínez i Pardo”, comenta[1] que “he pensat recollir en este llibret un manoll de coses pertanyents a persones, fets i dites (…). Invenció, no n’hi ha. De modo que açò no són rondalles, ni invencions; no he fet més que transcriure lo que, personalment, he conegut i observat, i repetir lo que ma bona àvia[2], en les hores de la sesta de l’estiu, quan jo era xic, em contava per a que, entretenint-me, no eixira a prendre el sol. Més tard, ja fadrí, li les vaig fer repetir; i ara, en el portal de la vellesa, jo les empremte per a que no es perden”.

Tot seguit, en el pròleg, escrit pel seu amic Francesc Badenes Dalmau el 4 d’octubre de 1911, podem llegir “quan u es llança al mar sense vores del folklorisme, (…) fent pesquera de tota invenció anònima, encara que, alguna manifeste ser filla d’una esment privilegiada, és, en extrem, feixuc i perillós el propòsit.

Són hui ja molts els barons claríssims que s’han dedicat al folk-lore i cal dir que, ja fent una replega de lo que el poble manté en son llibre sense fulles; ja, altres, sistematitzant les encontralles, l’obra és, aleshores, abundosa i fructidora” (VII-VIII), “lo que es manté en el poble com expressió de la seua saviesa” (IX) i que “la invenció del savi haja servit de suport a l’ànima del poble” (IX). Igualment, aquesta “modesta producció popular” (IX), ha ajudat “al savi, per a que, sobre ella, alçara tot un edifici artístic” (IX). Ara bé, aquesta bastida, com Francesc Badenes Dalmau plasma en la pàgina XI, es fa “Tot molt conforme amb el caràcter de nostre poble, irònic i burlesc, que sol fer, de lo més seriós, una paròdia satírica” (XI).

Com a exemple, al costat d’aquestes paraules, el 25 de novembre del 2023 posàrem una dita que aprenguérem els primers anys de la recerca sobre el matriarcalisme (potser cap al 2022), gràcies a l’exposició en Facebook de cançons eròtiques en llengua catalana: “Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”.

I, per a reforçar-ho, el mateix prologuista escriu que no havien arreplegat “les mil i una endevinalles que el poble diu a tothora en ses reunions familiars, d’un modo molt humorístic i expressiu, per no dir malicciosament, revestides de formes crues i atrevides, per a, després, donar una solució honesta” (XII). De fet, hi ha rondalles que van acompanyades d’endevinalles i, si no, de cançons eròtiques o, simplement, que reflecteixen aquest erotisme, el qual, sovint, enllaça amb vocabulari hortolà (un tret matriarcalista).

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Al llarg de les cites relacionades amb aquesta obra (en les tres tandes), farem adaptacions lingüístiques i altres retocs; en ambdós casos, per a facilitar-ne la lectura i per a emprar un llenguatge genui.

[2] En l’original, “ma bona agüela”. Cal recordar que els mots “abuelo” i “abuela”, en el País Valencià, quan s’adoptaren del castellà, s’empraven com a mitjà de menyspreu cap als avis i cap als vells. En aquest sentit, ma mare em contà una anècdota en nexe amb son pare (el meu avi matern), quan ell encara no havia tingut cap net.

Dones que estimen la terra, que la fan fèrtil, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “La serp del Benicadell”, “a partir del text de Joan Borja en Llegendes del sud” (p. 194). En una casa, mor un pare i el fill gran “sabia que ara li tocava, a ell, ajudar sa mare, per traure avant els germanets” (p. 194). Per consegüent, al principi, ja es plasma que la dona és qui porta els pantalons i que l’home (ací, el germà gran) li fa costat.

Més avant, copsem que, per a ajudar, el fill recorre a “una història que una nit d’estiu començà a contar son pare i que sa mare acabà de contar una nit d’hivern que nevà al Benicadell i s’havia aplegat la família sencera al voltant de la llar” (p. 194). O siga, que el xicot recorre a la cultura popular (ací, transmesa de generació en generació) com a pont per a anar cap al demà. Direm que el Benicadell és una muntanya que toca les comarques valencianes de la Vall d’Albaida i del Comtat.

Afegirem que aquest passatge de la llegenda és ben significatiu i està ple de símbols. Així, 1) el pare (l’home) està vinculat amb l’estiu (la jovenesa) i la dona ho fa amb l’hivern (l’estació més freda i més fosca, la qual representa la vellesa i l’esperança en el demà, plasmada en el nounat). A més, 2) el pare inicia el relat, però l’acaba la dona (ací, la mare) i ella ho fa en l’hivern, de la mateixa manera que, en moltíssims casos, la dona viu més anys que l’home. En eixe sentit, ens hem trobat amb comentaris de dones nascudes abans de 1920, qui o bé eren molt fortes (i més que els marits) o bé visqueren més de noranta anys i, àdhuc, ho eren.

Prosseguint amb la narració, el pare comenta a un fill que, al Benicadell, viu un lleó (animal relacionat amb la dona, per la corona, de forma redona) i també una serp enorme que només ix una volta a l’any, el tres de juliol: “Eixa nit apareixen, al més amunt del Benicadell, set peces d’or de molt de valor. Però és també la nit que una serp que viu vora el riu puja a custodiar el tresor i converteix en vidre tots els qui mira als ulls” (p. 195). Com podem veure, la serp empiula amb la dona, ella es mou per zones pròximes al riu (un altre detall matriarcal) i és qui defén el tresor (el qual podria representar les arrels, la cultura tradicional).

Llavors, el jove Joan “va anar a despertar els germans, per baixar al riu a banyar-los” (p. 194), això és, els porta a territori de la serp, a un altre regne. Quan ja hi eren, “cregué veure alguna ombra que es movia al fons del riu” (p. 195), la qual es corresponia a la serp (dona) vinculada amb la foscúria.

Al capdavall, “deixà l’amagatall d’entre les roques i es dirigí a empomar-ne una” (p. 195), de les peces d’or. Ara bé, la serp el veu i “es menjà les sis peces d’or que Joan no havia tocat i començà a descendir cap al riu, on nadaria entre les aigües més fosques que baixen al pantà” (p. 195).

Quan la mare, que tocava els peus en terra, veu una peça d’or en sa casa, entengué que “aquell or li havia costat la vida a Joan” (p. 195).

Finalment, es comenta que la serp “és a la cova de l’Or on descansa” (p. 195) i d’on ix. Per consegüent, apareix un altre tret matriarcalista: la cova (l’úter de la dona).

En la narració següent, “Els galls negres de Gorga”, també es reflecteix el matriarcalisme. En Gorga, un poble de la comarca del Comtat, vivia Hamed Al-Hem un cristià nou (un musulmà que s’havia convertit al cristianisme), qui “era dels pocs que havia fet fortuna en el treball de la terra i s’havia pogut llevar d’amo. (…) Alguns deien que (…) li venia d’haver trobat una gerra de monedes d’or soterrades a la seua alqueria pels mudèixars, mentre que uns altres diuen que li venia de treballar la terra de sol a sol amb la força de cinc homes” (p. 196). Com podem veure, un personatge musulmà (sovint, associat, simbòlicament, a trets femenins i matriarcalistes) està en nexe amb una gerra (atifell de recollida), a la terra (or soterrat, això és, la terra està ben estimada) i amb la força (com moltes dones nascudes abans de 1920).

Adduirem que Hamed Al-Hem tenia una propietat que “era un verger d’aigua d’aljub, de sèquies enginyoses i bancals d’oliveres. (…) sabia llaurar la terra i dominar l’aigua millor que els cristians velles, que el veien treure fruits dels camps secs” (p. 196).

Finalment, a mitjan relat, copsem que un home que també vivia en Gorga i que descendia de cristians que havien repoblat el Regne de València en temps del rei Jaume I (segle XIII), considerava que el fet que Hamed Al-Hem tingués “una terra tan fèrtil i una aigua tan abundant sols s’explicaven amb un pacte demoníac” (p. 196). Sobre això, cal recordar que, en moltes rondalles i en algunes cançons eròtiques, el dimoni va associat a la dona. Altra vegada, per tant, captem que la dona és qui trau els millors fruits, bé en la terra, bé en l’aigua, dos elements relacionats amb lo femení i amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, la maternitat, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La llegenda de la donzella Mariola i la pantera”. Mariola, una jove garrida, joiosa i filla del patrici Màrius, “era promesa amb Aulo Emili, un jove nascut a la mateixa terra que ella i que ara residia a Roma, on feia carrera política. Des que eren adolescents, els dos solien anar a passejar per la serra” (pp. 190-191), acompanyats d’una pantera que portava Mariola. Aquesta pantera, com podrem veure al llarg del relat, simbolitza la filla.

En un altre passatge, llegim que “Son pare li l’havia duta (…) quan encara era un cadell de pantera. Ara ja era una pantera jove i gran que caminava al seu costat amb la fidelitat d’un gos i l’elegància d’un gat. Tothom la temia, però mai no havia atacat ningú perquè les mans de Mariola la calmaven en acariciar-la” (p. 191). Per tant, captem que la filla, des de xiqueta, ha conegut el món de la maternitat i el de preparar-li el camí per a un futur en què ella empunyarà les regnes, com a resultat d’una educació matriarcal que, a poc a poc, permet que la pantera es prepare per a quan serà jove i per a l’esdevenidor. 

En canvi, en Roma, hi havia un home (Caius Lúcul) que volia fer-se amb Mariola i que ho intentava amb el suport de l’emperador romà, Tiberi (p. 191).

A mitjan relat, la jove Mariola, davant de Tiberi, i amb la valentia de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, li diu que ell ha mort son pare, un home just i bo (p. 192), trets que enllacen amb el matriarcalisme. 

Posteriorment, quan eixien els animals que havien de matar-la en un circ, “veié que, per un lateral, s’obria una reixa. Sentí llavors una veu que coneixia.

-Corre!” (p. 193). Igualment, la pantera (la filla) eixia en defensa de la mare davant els altres animals.

Tot seguit, l’estimat (Aulo Emili) fugí amb Mariola als braços i la pantera. “Res no els impedí arribar al port (…) i tornar a Contestània, però, durant el viatge, Mariola estrenyé la mà d’Aulo Emili i (…) expressà (…):

-Soterreu-me a la Cova de la Sarsa…” (p. 193). Com a aclariment, Contestània era una part de la península ibèrica i, en bona mida, corresponia a molt del territori que hi ha entre el riu Xúquer fins a la banda d’Oriola o, àdhuc, un poc més avall, és a dir, en un espai que també inclou Cocentaina i la comarca del Comtat.

Així, copsem que la dona torna a la mare (la cova, un tret vinculat amb l’úter) i, simbòlicament, a la terra d’on havia sorgit. Una manera de reflectir el relleu: la filla substitueix Mariola com una princesa ho faria respecte a son pare o a la reina.

Ara bé, com que la pantera (amb el seu paper de filla) i Mariola s’estimaven, “allà descansà la donzella i allà diuen que anà a morir també la pantera, després que, durant molts anys, caminara sola per la serra que, a partir de llavors, dugué el nom de la seua ama” (p. 193). Aquesta narració pot evocar els relats o les llegendes en què un germà més gran i un altre més jove (per exemple, els Sants de la Pedra) o bé una mare i una filla (com ara, Demèter i Persèfone, de la cultura grega) s’estimen en línia amb el matriarcalisme. Es tracta d’un amor no de possessió, sinó maternal, en què tots dos, igualment, apareixen com a fills de la terra (ací, Contestània). És més: aquest tret el podríem empiular amb el sentiment de pertinença a la terra, d’amor per la terra: tots dos hi viuen.

Afegirem que una actitud favorable a la maternitat no exclou que una dona siga valenta, com hem vist en la mare i en la filla.

Finalment, en relació amb aquesta llegenda, el 13 de novembre del 2023, després d’haver-la tractada en la web “Malandia” el mateix dia, Antonia Verdejo González ens envià un missatge que incloïa aquestes paraules:  “Bona nit, Lluís,

Un relat molt tendre. La fidelitat dels animals i l’amor pels seus amos, en aquest cas, com mare i filla, és superior al dels propis humans. Ells mai et deixaran de banda. Ho sé per experiència amb els meus gatets: quan tinc temporades de mal, com aquests dies, i sempre, una es posa a sobre meu amb molta cura i no marxa. I, quan vaig estar molt malament, em passava la poteta per la cara i em llepava la meva. I, encara que no t’ho creguis, se li escapava unes llàgrimes”. Agraesc la seua generositat i aquest comentari, molt sucós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que atrauen, que estimen amb sinceritat, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra d’Ivan Carbonell Iglesias, i en què copsem el matriarcalisme, és “El barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia”. “Conten els més vells de Planes de la Baronia que, a poqueta nit, un moliner tornava amb l’ase carregat d’ordi” (p. 188). Ell havia sentit les històries sobre els misteris del barranc, “però no n’havia cregut mai cap fins que aquella nit va sentir una música (…) d’una flauta que venia des del més profund del barranc” (p. 188). Per tant, la dona apareix vinculada amb la terra i amb l’aigua i atrau els altres mitjançant la música. Igualment, es troba en la banda més pregona.

Llavors, el moliner “decidí d’aventurar-se per entre els tolls i els turons del barranc, per saber qui havia anat a tocar d’una manera tan dolça (…) en un lloc tan recòndit” (p. 188) i que, a més, també el menava amb la proximitat i amb la seducció. La dona és qui atrau l’home i, així, qui més influeix en l’altre.

A continuació, l’home “va veure l’aigua fosca del barranc, una pedra que sobresortia de les aigües i, al seu damunt, una dona que tocava una flauta argentada” (p. 188), això és, coberta de plata. Com podem veure, hi ha molts trets matriarcals: l’aigua, l’obagor, un territori que empiula amb la terra i amb l’aigua (el barranc), una pedra que fa de fonament a la dona, una flauta amb què l’Encantada atrau els altres (ací, un home), l’argent (un metall i un color en nexe amb lo femení). És a dir: l’home entra en el regne de la dona perquè ella l’encisa i el porta on vol. Ara bé, ella, com es plama després, és una persona amb escrúpols.

Més avant, l’Encantada li comenta que ella és la dama del barranc, que fa segles que la fadaren i que ella guardava la mina d’or (tasca que no era del seu gust i que, per això, volia eixir-ne). “La dona encantada assenyalà una cova redona” (p. 189). Altra vegada copsem detalls en relació amb lo matriarcalista: la cova (que té a veure amb la fecunditat i amb l’úter matern) i la forma redona.

Tot seguit, ella li diu que, feia cent anys, un home anà al barranc a cercar-la, “però no contestà el que jo necessitava… (…). Ara el seu cos viu al fons de les aigües i nada entre els peixos…” (p. 189). Com podem veure, l’home fa lo que la dona li ordena, entre d’altres coses, perquè és com si ho fes en el regne de l’Encantada, en què ella és la sobirana. De fet, aquestes paraules enllacen molt bé amb l’entrada “Pez” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, quan posa que el peix està vinculat amb l’element aigua i que “és també símbol de vida i de fecunditat, a causa de la seua prodigiosa facultat de reproducció i del nombre indefinit dels seus ous” (p. 189). O siga, que l’home es troba entre moltes dones, les quals són jóvens o bé estan en edat de reproduir.

Més avant, veiem que l’Encantada li ofereix 1) una pinta d’or per als cabells, 2) el seu collar d’argent i diamants i robins o bé 3) si ell la preferiria “sense joies, que el podia estimar entre els humans i ensenyar-li els camins de la mina d’or àrab que fa segles m’ordenaren custodiar…” (p. 190). Afegirem que, quan llisquí aquesta narració per primera vegada, el 3 de juny del 2023, jo diguí “Jo, la dona”.

Passa que el moliner, no sols preferia el collar (i li ho diu), sinó que s’havia proposat fer tants negocis i traure’n tant de partit mitjançant les joies, que, finalment, l’avarícia romp el sac i, com que l’Encantada té la darrera paraula, li respon:

“-D’acord: vine nadant fins a la meua roca.

I el moliner s’endinsà en les aigües fredes del barranc i començà a nadar cap a la pedra, que tenia a tocar de dits, però, a cada braçada, li semblava que era més lluny i que l’aigua era més fosca i més freda. La dama tornà a tocar la flauta de bell nou i ell continuà nadant i nadant” (p. 190).

Per consegüent, la dona reflecteix el lideratge (semblant al de moltes dones en les cultures matriarcalistes), és qui condueix el futur de l’home (ací, el moliner) i, en el seu regne, ella fa i desfà, al mateix temps que promou lo musical, l’humanisme, l’estima sincera, el seu paper de mare i de consellera dels fills i dels qui viuen junt amb ella. Una cosa no desfà l’altra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal i hòmens que recorren a la dona, principal educadora i transmissora

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteixen trets de línia matriarcal, en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “El misteriós comte Guillem Roís de Corella i Borja”. El cavaller Guillem Roís de Corella, en 1520, quan tenia quaranta-tres anys, “Una nit, sol a les cavalleries del palau comtal de Cocentaina, va decidir que ja era hora” (p. 181). “Deixà caure la caputxa (…), agafà fort el bastó de pelegrí i s’endinsà per una galeria que quasi ningú més sabia, al palau del comte, que existia” (p. 181). Per consegüent, pren la decisió en un moment del dia vinculat amb la dona. A més, entra en una galeria quasi secreta, això és, en l’interior (un detall en relació amb lo femení, com en altres rondalles que en tenen o bé amb castells o amb muntanyes).

Afegirem que, tot seguit, ho copsem: “Aquelles galeries excavades a l’interior de la serra eren un camí directe, fosc, segur i impenetrable, que menava a la falda mateixa del castell de Cocentaina. Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). És a dir, que la drecera li garanteix el futur, gràcies al paper de la dona (qui li obri vies i que una d’aquestes, curiosament, com podem llegir textualment, “menava a la falda (…) del castell”). En aquest sentit, àdhuc, la falda (símbol associat a la dona, per exemple, quan ensenya cançons o relata rondalles a un fill o a un net) li protegeix com una mareta faria amb un fill o bé amb un net. Adduirem que el 20 de novembre del 2023, en un tweet que Judit Pujadó (de l’editorial Edicions Sidilla) havia plasmat en nexe amb dos llibres sobre famílies arrelades a la terra (catalanes i andorranes i, en u d’ells, valencianes), ens comentà que “La transmissió de la memòria és, sobretot, cosa de les dones”. (https://twitter.com/juditpujado/status/1726559539422806148?t=6xGP-_XNXB8xVc1A5zvUAA&s=19).

Un altre tret és que l’educació que el comte fa al seu fill (i els consells que li dona) té lloc en un moment de foscor: “Dues nits abans li havia ensenyat, al seu fill, on era” (p. 181). A més, malgrat que els dos personatges són masculins, en el paràgraf següent, captem punts en comú amb rondalles en què la dona és qui marca les directrius, qui assessora o bé, per exemple, qui educa:

“-No reveles a ningú més que al teu hereu a quina part del palau comença el túnel. Si el secret el saberen molts, la fortalesa ja no seria segura” (p. 182) i que algú, entre d’altres coses, podria “entrar a furtar el quadre de la Mare de Déu o el tresor del palau” (p. 182). Per tant, la figura de la Mare de Déu és molt valorada (o siga, la dona) com també lo que hi ha en el tresor (en un passatge que pot evocar-nos els que hi ha sota terra i que custodia un personatge femení).

Empiulant amb el matriarcalisme, el comte, “Dues nits després (…), va eixir per una de les coves de la serra encarada al Montcabrer, pels voltants del castell” (p. 182).

Finalment, en el paràgraf següent, llegim que “Molts anys després (…), un grup de vells agricultors havia matinat per anar a feinejar prop del Viver. Un grup de dones, més enllà, també es dirigia, carregades de roba, a rentar a l’ullal (…) del llavador” (p. 182) i, en línia amb l’educació matriarcal, el comte els diu “Vosaltres, que sou gent gran, em sabreu reconèixer” (p. 182), perquè es considera que els ancians són els qui més saben i els principals transmissors de la cultura, sobretot, les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.