Dones que pacten, que trien, garrides i molt obertes

Prosseguint amb el tema dels nuvis, de la demanada de parella i de les noces, el folklorista Francesc Martínez i Martínez comenta que “Quan apleguen les festes de Sant Jaume, Santa Anna i Sant Roc, solen anar junts a la grupa el nóvio i la nóvia” (p. 56), és a dir, a finals de juliol i a mitjan agost (Sant Roc). Afegirem que una grupa (o gropa), com figura en el DCVB, vol dir “Parella d’home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d’una cavalcada en certes festes populars del País Valencià”. Igualment, l’home li fa un present i que, com posa, un poc després, “En el porrat de Sant Miquel (la fira d’Altea), el regal és de més importància: se li dona el nom de mocador(p. 56), tret que empiula amb un altre present semblant, però el dia de Sant Dionís (9 d’octubre, amb motiu de la festa del País Valencià, on es celebra el dia dels enamorats). En els dos casos que exposa, captem el matriarcalisme.

En acabant, addueix que, “amb anticipació, es senyala el dia de la demanada, acte que té lloc sempre de nit, després de sopar, i per al qual es preparen, en casa de la nóvia, fent rotllets i llepolies” (p. 57) i més detalls. Com podem veure, aquest tret enllaça amb lo matriarcalista (ací, amb la nit). A més, comenta que “La família del nóvio també convida a la parentela i, aquell, als amics. I tots junts i, amb vestit de festa, capitanejats pel pare, es presenten en casa la nóvia” (p. 57). Llavors, tots asseguts i fent rogle, diu el pare del nuvi: “’Ací no hem vingut a contar les bigues, ni a mesurar les parets, perquè, ni som preadors, ni hem de comprar la casa. Ací venim nosaltres per la xica, puix que el meu tal vol a l’altra’.

El pare de la nóvia, aleshores, respon: ‘Jo, res he de dir: això, ho ha de dir ella’” (p. 57). Per consegüent, com en moltes rondalles en què, per exemple, apareix un rei i una filla i ella és qui té la darrera paraula, ací ho fa una dona: la fadrina i filla (la núvia).

Al capdavall, Francesc Martínez i Martínez plasma que “respon la nóvia: ¡Eh! Vostés ja saben que sí, senyor’” (p. 58). I, així, es fa lo que vol la dona.

En l’apartat vinent, relatiu als vestits amb què es casaran els dos fadrins, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, publicat en 1912, també es reflecteixen trets matriarcals: així, les mares de tots dos tracten sobre la roba i, finalment, apleguen a un pacte.

Un poc abans d’escriure sobre l’acte de les noces, el folklorista posa que, “Com en totes les parts, el luxe s’ha ensenyorejat de tota classe de gents” (p. 60), en relació amb la roba. Resulta interessant que, en el segle XIX, els pantalons passassen a entrar com una indumentària (en substitució dels calçons) i que, en el primer quart del segle XXI, s’empràs la frase “portar els pantalons” (en Catalunya i en el País Valencià) i que, en les Illes Balears, encara s’usàs la forma “dur es calçons”… en nexe amb la dona, que era qui els portava.

Més avant, podem llegir que la mare del nuvi roman en sa casa preparant xocolate “per a la comitiva i nóvios que, al tornar de l’església, li besen els dos la mà, dient la nóvia: ‘Ací té vosté una filla més a qui manar’” (pp. 60-61) i, tot seguit, la jove es lleva la basquinya i la mantellina (robes que es solen utilitzar per a dies festius) “i es posa un faldellí de color” (p. 61).

Finalment, veiem que el dia més preferit per a casar-se és el dissabte (perquè, així, la festa dura dos dies, p. 61) i que “la nóvia llueix eixe dia la robeta, al anar a missa” (p. 61).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.