Arxiu mensual: abril de 2023

Dones que marquen la pauta, que trien, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Castell”, el qual té a veure amb les marededeus trobades. “Diu la llegenda que la imatge de la Mare de Déu del Castell era venerada per la gent de Sant Llorenç de Montgai després que un pastor hagués trobat la imatge mentre pasturava el seu ramat. La va recollir del paratge on la trobà i va dur-la a casa per ensenyar-la, però tres cops que la va dur, tres cops que li va desaparèixer (…), fins que van decidir anar-la a buscar processionalment i entronitzar-la a l’església, que, des d’aquell moment, passà a anomenar-se ‘de la Mare de Déu del Castell’” (p. 145).

En vincle amb aquestes línies, direm que, en abril del 2023, accedírem a un post, en el grup “Dialectes”, plasmat per Pasqual Brock el 8 de setembre del 2021, en què es podia llegir “Les ‘marededéus trobades’ són una conversió d’antics cultes agraris al cristianisme i que, per això, prenen noms de llocs màgics femenins: fonts, arbres, coves, valls, evocacions de la ‘Mare Terra’”.

Prosseguint amb la narració, un poc després de l’esdeveniment, un senyor feudal es casà amb una dona que era molt més jove que ell i la noia “s’enamorà d’un jove del lloc, que feia les funcions de patge del senyor” (p. 146), fet que provocà l’enveja i la venjança del noble.

Per això, un dia, el senyor se n’anà de cacera, matà el patge i, en un passatge posterior, convida la xicota a carn del criat (sense dir-li-ho). I, quan li ho comentà, la jove “va anar a demanar ajut i clemència a la Mare de Déu a la capella del castell” (p. 146). Llavors, Nostra Senyora (amb el seu paper de mare) fa possible que la noia torne a veure viu el jove: “la dama (…) dirigí els seus passos vers la seva cambra però, en aquell moment, va trobar-se (…) el seu patge estimat, més eixerit i gallard que mai” (p. 146). I, com que Nostra Senyora no podia admetre la maldat i la bonesa per igual, “Alhora que el patge ressuscitava, el cavaller moria” (p. 146).

Una altra narració en què hi ha molts trets matriarcals i que podem llegir en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda del castell de Josa”. El castell “era immens, grandíssim, ple de soterranis que mai ningú no havia vist ni explorat, ni se sabia on s’acabaven. Eren plens de riqueses que els moros havien anat emmagatzemant amb les seves conquestes i pillatges” (p. 148). Així, apareixen sota terra i són molt grans i plens de riquesa (detalls que plasmen que la dona està ben considerada).

A més, tot seguit, captem “que estaven sota la vigilància de les bruixes (…) i del mateix diable” (p. 148), dues figures relacionades amb la dona, i que el dimoni hi havia posat dracs i serps per a guardar aquell tresor, és a dir, dones, ja que són dos animals que tenen a veure amb lo femení.

Fou, en aquell moment, quan els Pinós, senyors de la baronia de Bagà, es proposaren assolir el castell, ja que, qui es fes amb el tresor que hi havia, “esdevindria senyor de set castells” (p. 148). Cal dir que el cavaller ho feu “confiant amb l’ajut del seu patró sant Esteve” (p. 148), que el nom d’aquest sant significa “corona” i que la corona, per la seua forma redona, és un símbol matriarcal.

Finalment, el noble traspassa la porta del castell, hi accedeix, les bruixes i el dimoni fugen en veure la imatge de Sant Sebastià i, més avant, “El senyor (…) entrà a les estances, baixa als soterranis i es féu senyor de totes les riqueses com també d’un cofre d’or, argent i pedreria i que, en obrir-lo, veié que guardava l’escriptura que el nomenava senyor dels set castells veïns” (p. 148). O siga, que el noble ha hagut de recórrer a lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista (els soterranis i l’argent) i, a banda, al tresor (detall de recepció, el qual ell obri), per a ser propietari dels set castells. Cal indicar que, si bé l’or es podria relacionar amb lo masculí i l’argent amb lo femení, les pedres ho farien amb la terra i, així, predomina lo femení.

Adduirem que el 4 de gener del 2023, quan llisquí per primera vegada aquestes línies, plasmí en el llibre “accedir a lo femení i matriarcal és com trobar un tresor”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius a l’home, que premien l’agraïment i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El marquès de Camarasa i la Mare de Déu del Tallat”. El marquès de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua dona i, com que no tenien descendència, els seus béns restarien sense hereus. 

Un dia, “havent sentit noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge, que va creure oportú concedir-los un fill” (p. 144). Com veiem, recorren a la dona i és ella, qui, després d’escoltar-los, els fa un favor.

En agraïment, “feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 144). Així, copsem detalls matriarcalistes, com ara, el color argent (el qual té a veure amb lo fosc i amb lo femení) i l’ofrena (de la mateixa manera que, per exemple, en les cultures paganes, es lliurava part de la collita a qui els llauradors havien adoptat com a protector, detall que perviu, com ara, en la festa dels Sants de la Pedra).

A continuació, llegim “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent” (p. 144) i, quan feu l’any, compliren amb la promesa que havien fet a Nostra Senyora. Adduirem que, a més d’aquest esdeveniment, “a mitjan segle XVII, els marquesos de Camarasa continuaven fent donació” (p. 144) d’un quintar d’oli.

En la narració següent, “El bosc de Comiols”, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Diu la llegenda que el castell de Comiols s’havia aixecat enmig d’un dels boscos més grans i més espessos de Catalunya que es va tallar el darrer terç del segle XIX” (p. 145). A més, “La llegenda diu que el senyor de Comiols tenia una filla blanca com un lliri i la claror del sol l’emmorenia i l’enlletgia. Desitjós, el senyor, que la seva filla conservés la blancor de la cara, va acudir a una bruixa molt famosa d’Anya per tal de demanar-li consell i ajuda per solucionar semblant situació” (p. 145). Per consegüent, com en les cultures matriarcalistes, és la dona qui té la saviesa, qui la transmet i, en aquest cas, per a que un home puga assolir el seu objectiu. Adduirem que la dona és la part activa; ell, la dependent. Nogensmenys, ací, ell està ben tractat per la bruixa:

“La bruixa li féu pagar tres unces d’or i va donar-li quatre llavors que havia de sembrar al punt de mitjanit de Nadal, tot dient-li que, si ho feia així, sortiria al voltant del castell un bosc tan espès que hi hauria treballs per a poder-lo travessar i que, dintre del bosc, on quedaria el castell, no hi entraria ni un raig de sol a causa de l’espessor del brancatge” (p. 145). D’aquesta manera, captem la part contrària a l’ascetisme, a l’albor de la “religiositat” de lo políticament correcte, dels principis estatals o, per exemple, del misticisme.

Igualment, de nou, les bones relacions entre l’home (el noble) i la bruixa fan que prospere el propòsit del senyor. Això sí, després que ell seguesca les indicacions de la dona: “El senyor del castell ho féu així i, efectivament, va créixer un bosc (…) espès (…) i la filla del senyor va poder conservar-se blanca com un lliri” (p. 145). Una interpretació que admet aquesta narració és que la blancor de la filla estiga associada a la seua innocència, a ser una dona de cor net. I, així, enmig de lo que, primerament, podria semblar una foscor absoluta (tot el bosc ple d’arbres), resulta possible la bonesa de la jove.

Per tant, conviuen la claror i la foscor, si bé predomina lo femení i lo obscur, que no unit ni a l’obscurantisme que la Il·lustració (segles XVIII i XIX) vinculà amb els pobles no patriarcals, ni al que fou censurat pels dèspotes d’aquella època (i d’ara) sota l’excusa que la cultura (l’oficial i instructiva, la de les escoles i instituts, que no a partir de vivències, del llegat dels avantpassats i, àdhuc, de la cultura popular i ancestral) estava per a crear persones lliures… Això sí, lliures de lo que no fos acceptat pel poder polític i pels moviments industrials i, en el segle XXI, de lo que no vaja unit a lo científic, a lo tecnològic (com és el cas de la indústria armamentística) i, òbviament, a lo impulsat (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) en pro de lo patriarcal.

Tornant al relat, així fou com sorgí el bosc de Comiols.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Agraesc els comentaris que m’han fet hui Bartomeu Mestre i Sureda, Rosa Garcia i Clotet, Ricard Jové Hortoneda (1929), Jordi Salat, Montserrat Morera Perramon i un home molt coneixedor de la cultura colla, en relació amb el paper del germà de la mare en l’educació i en el dia rere dia dels fills, ja que hi ha cultures matriarcals (i no és el cas de la colla, ni de la catalana, però sí de la basca) en què aquest oncle fa el paper de pare, encara que no en siga el biològic.

Dones atrevides, eixerides, generoses i molt obertes

General, , , , , ,

Continuant amb la rondalla “La vall d’Omar”, plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, el pare de la jove musulmana envià “una esquadra de soldats moros a cercar-los, no van trigar a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 140) i, “en veure el noi, li dispararen una fletxa. Però també, en aquell instant, la noia s’adonà del fet i s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada” (p. 140) i la xicota cau a terra, des d’on, com a noble, deia als soldats de son pare:
“-Detureu-vos, no li féu res” (p. 140). I així ho fan (per tant, la dona té la darrera paraula) i, a banda, tampoc no la maten, detall que reflecteix que la dona està ben apreciada. De fet, el pare, en veure la jove, comprengué l’amor “que devia haver-hi entre els dos” (p. 140), ordena que la guaresquen i, tot seguit, perdona el noi.

Finalment, “Diu la tradició que la noia es guarí i que, a partir d’aquell moment, nasqué una forta amistat entre les dues famílies” (p. 141) i, així, bones relacions entre cristians i musulmans.

En la rondalla que ve a continuació, “La salvadora del castell”, també en el mateix llibre, es conta que, en un castell de Sant Oïsme que, segons la tradició, es salvà de l’enderrocament ordenat per Felip V en el segle XVIII, hi havia una jove senyora que era valenta.

Així, quan la tropa forana es presentà en el castell, “va sortir a rebre’ls la noble dama, ben abillada amb les millors robes. (…) La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes (…) i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 141). Com veiem, apareix la dona, associada a la noblesa, i, igualment, a la figura de la mestressa, com una autoritat eixerida que compta amb els altres, que els organitza i que els dirigeix de manera molt oberta.

La senyora convida els forasters a acompanyar-la “en el dinar que els havia preparat” (p. 141). A més, copsem la sexualitat matriarcal, la qual no va en línia amb la figura del capità dels que venien de fora: “el seu capità va pensar, conqueridor de joves com era, que havia estat ell, amb la seva figura, qui havia causat l’impacte a la jove vídua i va respondre afirmativament al convit, pensant que, després (…), podia acabar amb la dama a l’alcova” (p. 141), és a dir, en una cambra petita per a dormir.

Per això, al capdavall, el capitost “li oferí la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera (i, en aquest punt, mirà en direcció a l’alcova)” (p. 141).

Aleshores, “va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor i li contestà:

-Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. (…) Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra, ni en aquest castell (…), que voleu trencar les llibertats del nostre poble. Fora, fora!” (p. 142).

Al moment, “El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona catalana” (p. 142). Com podem veure, el fet que una dona siga qui porte el castell (com qui ho fa en una casa o, per exemple, en una associació) està ben considerat i no es desaprova. A més, captem que es considera positiu la noblesa.

Finalment, copsem que “fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell de la baronia de Sant Oïsme” (p. 142).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones sobiranes, ben considerades, amb ironia fina i molt obertes

General

Prosseguint amb el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent, a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el fet que la dona és sobirana. A continuació, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, canterella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’Horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

Doncs bé, el 7 de març del 2022, Fermin Carbonell Barbera, en relació amb la música popular (i va en línia, per exemple, amb la poesia popular), ens comentà: “La facilitat que tenien els avantpassats per al vers i la fina ironia”. I li responguí “És impressionant”. Aleshores, ell m’adduí “ I més en gent, la majoria, dels quasi analfabets.
Una quadrilla de segadors parlant de versos, diu u: ‘A mi, m’agradaria versar’.

I li contesta l’altre:

-Mira: ‘A mi, em diuen Tana i dorc amb la meua germana’.

-A tu, et mate jo.

-Tranquil…, que és per a que rime bé, però és mentira.

En açò, li diu un altre:

-A mi, em diuen Toni i em gite amb la teua dona.

I este li diu:

-Això no rima.

I li contesta, l’altre:

-Però és veritat”.

 

Afegirem que, el 7 de març del 2022, Rosa Galmes, en el grup “Cultura mallorquina”, plasmà un comentari sobre la cançó “Devers Son Sion”: “Com si parlassin d’una vaca, ha, ha, ha. Sempre ens varen considerar carn, no esperit. I tenir-lo, el tenim. Però, sent antiga la dita, fa gràcia”.  

Igualment, ma mare, sobre aquestes cançons que sorgien de la creativitat popular, el 7 de març del 2022 em comentà “Això és quasi obligat. Jo, a vegades, sentia a les àvies i a les besties (que totes tenien, més o menys, la mateixa edat), que tot el poble feia cançonetes per a la cosa.

I, aleshores, en sabien de cap, sabien cançonetes, traure’n: de si l’alcalde feia una mala jugada, o quan, potser, anava a casar-se alguna”. 

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones fortes, ben considerades, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es plasmen trets matriarcals és “Castell de Torrall”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, veiem que “el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall. S’hi van fer forts, els cristians” (p. 138) davant els musulmans. Per tant, apareix la dona (la cova) i, a més, ho fa al costat del castell (símbol nobiliari).

Un dia, als assetjats, “se’ls va acudir d’alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava (…), ben grassa i rodona” (p. 138). O siga, que recorren a la dona, confien en ella i, per això, la tracten bé. Afegirem que la vaca és grassa i redona, detalls que empiulen, fins i tot, amb la figura de la Deessa Mare.

Tot seguit, “la van estimbar (…) avall perquè anés a parar al campament sarraï. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa, (…) van decidir aixecar el setge. I, així, van salvar-se els refugiats” (p. 138). En aquest passatge, copsem una dona forta, fins i tot, que fa que els contraris se’n vagen de la zona.

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, és “La vall d’Omar”. Així, en terres de la Noguera, una de les faenes que el cabdill musulmà encomanava als seus guerrers era que, “quan la seva bella filla s’anava a banyar al riu, que en tinguessin cura, que res li passés i que el corrent no li suposés cap perill” (p. 139). Per consegüent, la dona està ben tractada, àdhuc, des de la màxima autoritat, en aquest cas, masculina. Això va en línia amb les rondalles en què un rei jove (o un príncep) se’n va a la guerra i ordena que, per exemple, ho facen amb la dona i, en alguns relats, amb els fills i tot.

“Va succeir, però, que, un bon dia, aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i (…) fill d’una persona molt coneguda” (p. 139). Un poc després, podem llegir que, “A poc a poc, els dos joves s’anaren veient i coneixent (…).

La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu. Ell l’esperava darrere unes mates” (p. 139). I, mentrestant, el capitost musulmà “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (pp. 139-140). Per consegüent, no sols les relacions sexuals tenien lloc lluny d’on residia cada u dels dos jóvens, sinó que és ella qui porta la iniciativa i més oberta: mentres que la noia se ’n va al riu (un símbol femení, relacionat amb l’aigua), ell és més reservat.

Més avant, un dia, el jove li diu que la volia per muller i, a més, li addueix:

“-Jo t’estimo, però no puc renunciar al que els meus pares i els meus avantpassats m’han ensenyat” (p.  140), és a dir, a l’educació matriarcal.

Ara bé, com ja feien moltes dones nascudes abans de 1920, “Un i altre parlaven i tornaven a parlar, tot intentant de trobar una solució” (p. 140). Aquest passatge m’evocà quan, cap a juny del 2011, arran de les eleccions municipals que s’havien celebrat en l’Estat espanyol, un home molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), em digué que, en poblacions on no hi havia majories absolutes, els polítics s’havien de dedicar a parlar: “Parlar. Ja ho diu la paraula ‘parlament’. De ‘parlar’”.  Evidentment, en línia amb la tradició pactista, no amb la castellana i patriarcal. 

A més, malgrat que el pare d’ella no li ho aprovava, la noia porta la iniciativa i, un dia que el capitost musulmà era fora, “es presentà el noi, (…) sota la finestra de la seva estimada, amb un cavall i emprengueren la fugida. El cavall es dirigí vers el lloc on, en aquells temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 140). Amb aquestes paraules, copsem que, com en una cançó eròtica valenciana, és un jove qui fa via cap a la xicota (per si ella li aprova ser-ne núvia). I la noia sí que li ho accepta.

Igualment, fan via cap a la cova, un símbol que té a veure amb els genitals de la dona, amb la vulva. I, per descomptat, ho fan en un lloc d’acollida i, de pas, d’obertura en lo eròtic i en lo sexual, com també té lloc en les cultures matriarcals, receptives a la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El casteller de Pinell”. El rei fa una crida per a la guerra i, en la noble família del castell de Pinell, “l’hereu, ben plantat, encara no té el temps per empunyar les armes. Això no obstant, vol contribuir al salvament de la seva casa i acudir al manament reial.

Confia en la divina Providència i espera tornar aviat. Són les joves il·lusions dictades pel seu caràcter forjat (…) en aquella llar dolça” (p. 133).

Passen cinc o sis anys, els pares moren “i queda en el castell el fill petit, germà de l’hereu, que lluita a la guerra.

 L’hereu lluita amb bravura” (p.  133), amb gran ànima i “ha reeixit amb fermesa. Ell atribueix aquest fet a la protecció de la Mare de Déu de Semmer, a la qual s’havia encomanat moltes vegades i sempre amb la promesa de festejar-la, per sempre més, si podia retornar” (p. 133).

Tot seguit, llegim que “A la fi, arribà el dia. La guerra s’acabà i retornà al castell de Pinell i ho feia amb la intenció de fer, per sempre més, festa en honor de la seva Verge protectora” (p.  133). I així ho fa.

Com veiem, no solament es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”, sinó un tret matriarcalista: que la protecció es sol·licite a la Mare de Déu, la qual fa el paper de mare. A més, ella li ha fet costat.

En la narració posterior, “El tresor del senyor de Pinós”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, “sota la muntanya del Pedraforca, (…) hi havia el gran castell de Josa, en el qual existien uns pous molt profunds i uns immensos soterranis plens de tresors fabulosos (…). Es deia, d’uns a altres, que, aquell que els assoliria, no tan sols obtindria una riquesa inacabable, sinó que, a més, arribaria a ser senyor de set castells” (p. 134). Com podem veure, apareixen símbols matriarcalistes, per exemple, el pou, els soterranis i, a banda, la dona està ben considerada. Igualment, podríem captar el simbolisme de la frase “Ser un pou de saviesa”, ací, vinculada amb l’educació matriarcal i amb la dona.

Els guardians d’aquests llocs (en el relat, presentats com els diables i els bruixots) es corresponen a dones i, com que es comenta que “tenen fama de ser els més temibles” (p. 134), veiem que les dones són fortes, fins al punt que, àdhuc, en les guerres “contra els moros, el cavaller de Pinós va armar un gran exèrcit per combatre els sarraïns i (…) pensà en els tresors de Josa” (p. 134). 

Més avant, per a aconseguir-ho, demana ajut a Sant Esteve, un sant que també té a veure amb la tradició matriarcal de la festa del segon dia de Nadal i, el sant (en un acte semblant a quan el déu Sol, en la cultura colla, envia els raigs a la Pachamama, o siga, a la Mare Terra), “va baixar del cel, en persona, i va anar a Josa. Tots els dimonis (…) van abandonar la guarda del tresor, que, amb tota facilitat, va poder ser agafat pel senyor de Pinós, el qual, posteriorment, (…) va arribar a ser senyor de set castells” (p. 134).

Una altra rondalla plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què captem trets matriarcals, és “Galceran el del Miracle”, quan, un poc després que Galceran de Pinós es mogués contra els moros, veiem que “la valentia dels catalans, els quals defensaven (…) la seva terra, anaven decantant, a poc a poc, la balança de la lluita a favor dels de casa” (p. 136) i, més avant, llegim que “els moros es batien en retirada vers el seu campament del Berguedà” (p. 137) i, finalment, com a agraïment, “Galceran va fer aixecar un petit temple (…) sota l’advocació de Santa Maria” (p. 137), a la qual havia implorat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es capta el matriarcalisme, és “El senyor de Lladurs i l’amor de la seva esposa”. En temps de guerres contra els sarraïns, “el senyor del castell de Lladurs, que feia poc que s’havia maridat amb una bella i jove donzella, va haver d’acudir a la crida del rei” (p. 130) i, a la jove esposa, “va prometre amor i retorn” (p. 130).

Tot seguit, el germà del senyor manifesta el seu amor cap a la jove “i li proposà compartir llurs vides.

La jove senyora sempre refusà aquestes propostes” (p. 130) i, com a opció, el germà opta per fer aplegar al palau un joglar que cantava cançons i noves de guerra, per a que ho fes respecte a la mort (falsa) del senyor.

A continuació, podem llegir que, “Així s’esdevingué, un dia, cap al tard, l’arribada d’un trobador que començà a cantar la mort del casteller de Lladurs” (p. 130). Tot i això, com que, en el cor de la dona, glatia l’esperança i que el seu marit no havia mort, “va prendre una resolució: volia comprovar-ho personalment (…).

L’endemà, a trenc d’alba, i vestida com anava el joglar la nit abans (…), sortia per la porta del castell (…) vers el llunyà camp on es guerrejava” (p. 131). Per tant, copsem una dona arriscada.

A més, en línia amb el matriarcalisme, “Quan al cap dels dies, arribà al campament de l’exèrcit cristià, començà a preguntar, primer, als soldats i, després, als caps, a veure si sabien on era el casteller senyor de Lladurs” (p. 131). És a dir, que, en primer lloc, comença pels més baixos de l’exèrcit i, al capdavall, pels alts càrrecs.

Un poc després, tots li comenten que el senyor és un home valent (motiu pel qual no l’han matat, sinó que l’han empresonat) i que demanen un fort rescat per ell. A banda, immediatament, es reflecteix un tret molt vinculat amb el matriarcalisme, català i tot, en què, sovint, la poesia i la música estan ben considerades: “El joglar passa el camp de batalla i comença a cantar pel pobles sarraïns i les seves facultats artístiques i melodioses van arribar a oïdes del mateix rei moro” (p. 131), el qual la rep i li ofereix presentalles que ella refusa i, al capdavall, el joglar (la dona) li comenta:

“-L’únic do i l’única presentalla que voldria, si vós voleu fer-me aquesta mercè i sou magnànim, és la llibertat del casteller de Lladurs” (p.  131) i, tot seguit, el rei, en recompensa a “la prova heroica d’un amic que ve de tan llunyanes terres per salvar un altre amic, mana que alliberin el presoner i el donin al joglar. Això sí, amb una sola condició: que el rei català torni a Lladurs, ja que no vol que torni a lluitar contra ell, quan li doni la llibertat” (p. 131). Per consegüent, la dona proposa i ell li ho accepta i, així, es fa lo que ella ha exposat a l’home i, igualment, la dona salva el noble: “El rei català accedeix a aquesta petició (…) i el senyor de Lladurs i el joglar marxen d’allí per anar a la terra solsonina” (p. 131).

Un poc després, els dos (primerament, el senyor) apleguen a Lladurs i el joglar (la dona) demana al noble “un record personal en agraïment de la seva llibertat” (p. 132). I ell hi accedeix i, així, es fa lo que vol la dona.

Quan ell torna al castell, el seu germà li diu que l’esposa ja fa mesos que és fora i, quan ella hi aplega, el senyor de Lladurs, a punt de fer-la fora, veu com la dona, davant seu, li ensenya “el bocí de camisa i el mocador que ell li havia donat, quan anava vestida de trobador (…).

El senyor mana que expulsin el seu germà, en lloc de la seva jove i bella esposa, amb qui s’abraça i recorda els moments de la seva llibertat” (p. 132).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, en pro de la renovació, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Aigua passada, verge enganyada”, el comte i l’escuder veuen que un cervatell, és a dir, un cérvol petit, s’endinsa “en les gelades aigües de l’estany, per creuar a l’altre costat” (p. 122) i, com que el comte s’hi dirigeix amb intenció de fer-ne un trofeu, el glaç cruix i, si bé es salva el cervatell, el noble demana protecció:

“-Verge Maria de Gerri, si em salvo, us faré un ric present, una generosa donació per al vostre monestir. Promesa de comte!

La Verge escoltà aquell prec (…) i va fer que el glaç no cedís més” (p. 122). Per tant, la dona salva l’home i és qui té la darrera paraula.

Afegirem que, com poguérem veure en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on consultàrem l’entrada “Cérvol, cérvola”, el cervatell està relacionat amb “la vida que es renova, a causa dels brots de les seves banyes, semblants a un arbre de la vida; en relació amb la claror, mitjancer entre el Cel i la Terra” i, per això, Nostra Senyora fa costat al cérvol xicotet.

Tot seguit, el comte i l’escuder tornen al castell, l’escuder demana al noble quina donació pensava fer a la Mare de Déu i el comte li respon que cap ni una, malgrat que el cavaller sabia que, com posa el relat, “ja ho deia el mateix proverbi: ‘A la Verge i als sants, el que els promets, els daràs’” (p. 123).

Un poc després, el comte perd la vista i ningú no podia guarir-li-la. Així que, “al final, va decidir d’enviar a buscar un d’aquells sants barons que feien vida de monjo” (p. 123) i, més avant, s’adreçà al seu escuder i li comentà:

“-Confio en tu, en Déu o en la Verge Maria de Gerri, perquè espero que sàpiga que jo, aquesta vegada, compliré la meva promesa.

L’escuder va preparar els cavalls i van emprendre el camí del monestir” (p. 123).

En aplegar-hi, el comte es posa sol als peus de la imatge de la Mare de Déu i, llavors, “la imatge prenia vida, allargava la mà i acariciava el cap del comte (…), que, en sentir com l’acaronaven, aixecà el cap de terra” (p. 124) i copsa que els seus ulls tornen a veure.

Com captem, la dona (ací, Nostra Senyora) salva l’home. Igualment, el relat va en línia amb el tret que, en les cultures matriarcalistes, s’aproven les accions de bon cor.

Finalment, el comte fa donació de la gran muntanya de Pentina i de terres.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les pedres precioses de Ceuró”. Adduirem que l’inici pot recordar-nos relats eròtics, quan es comenta que “Hi havia un lloc que, popularment, era conegut com ‘el safareig del rector’, situat en un racó del camí vers el Puitot. Era un lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per a regar l’hort del rector” (p. 124). De fet, “esbandir”  vol dir “estendre” (detall que pot evocar la frase “haver-hi roba estesa”) i el fet d’entrar en l’hort significa tenir un home relació sexual amb una dona. A més, l’hort representa la vulva i apareix l’aigua, un tret vinculat amb lo femení.

Tot seguit, en línia amb lo matriarcal, llegim que “Deien els vells que aquell lloc mai no s’havia vist eixut d’aigua. Sempre era clara, transparent, nítida” (p. 124) i, així, com en moltes narracions, captem la dona com a font de vida i, a banda, associada amb accions fetes amb bon cor.

A continuació, s’indica que, “Precisament és, en aquest lloc, on la tradició ens diu que, si us hi acosteu en una nit clara d’hivern, hi podreu contemplar unes pedres precioses als seus fons” (p. 124). Per consegüent, així com el Nen Jesús naix enmig de la foscor i va unit a la llum, la dona també aporta esperança, fins i tot, en l’època de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, ben tractades, consistents i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell d’Escaló”. Així, el castell d’Escaló “tenia una mina que arribava fins a la Noguera Pallaresa, per on els assetjats sortien a pescar i a avituallar-se” (p. 119) i, per consegüent, veiem que la dona (la mina) és qui facilita la relació i que ho fa sota terra, un tret vinculat amb lo matriarcal. A més, hi ha un vincle entre la terra i l’aigua, dos símbols femenins.

A continuació, llegim que “Una filla del cap de les forces assetjadores s’enamorà del fill del cabdill de la fortalesa i li féu saber la decisió del seu pare (…). El jove féu al pare de la noia un present de truites acabades de pescar” (p. 119). O siga, que la dona porta la iniciativa en lo eròtic i com a transmissora de noves. A banda, el xicot arrisca i el pare, “Per efecte del present, alçà el setge i permeté el matrimoni de la seva filla amb el fill del cabdill d’Escaló” (p. 119). En altres paraules, la iniciativa de la dona ha permés que es salve el noi i, igualment, l’actitud del pare (quant a lo sexual) és oberta.

En eixe sentit, cal recordar que la truita, a més de ser un peix amb nom femení, en la cultura popular, per exemple, està vinculada amb les dones, com ho plasma que el terme “truita” signifique “Coit entre lesbianes” o, com ara, que “fer truites” vullga dir “Practicar el coit lesbià” com també “Ser lesbiana”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

Una rondalla de l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Aigua passada, verge enganyada”. Afegirem que, en aquest relat, el narrador es posa de part de la dona i, per tant, de Nostra Senyora. Un dia, quan trencava l’alba per l’horitzó, el comte de Pallars i el seu escuder anaven de cacera cap a l’estany, “quan els primers raigs de sol deixaven anar el seu bes més suau damunt les glaçades aigües” (p. 121). Per tant, de manera semblant al déu Sol en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), en què el sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra), ací ho fa i, a més, amb dolçor, dos detalls que reflecteixen el matriarcalisme: la dona està ben tractada i és l’home (el sol, per mitjà dels raigs) qui baixa a la terra (lo femení). A banda, com resta reflectit, la dona està forta com el glaç, un tret matriarcalista.

En línia amb això, tot seguit, llegim que “El comte Borrell va començar a contar a l’escuder que aquell era el lloc que més s’estimava de totes les seves possessions, ja que la bellesa de tot l’entorn el convertia en un lloc únic. A més, d’aquell lloc, es contaven mil i una llegendes, de les quals en guardava un grat record en haver-les sentit contar de boca dels llenyataires, pastors i camperols que habitaven per l’entorn” (p. 121). Adduirem que, en molts casos, s’han narrat relats que tenen a veure amb indrets que, tradicionalment, se’ls ha considerat bells, un regal de la Mare Terra. 

A continuació, el comte comenta a l’escuder que “Em contaven que, un dia (…) havien sentit explicar els meus avis que, al fons d’aquest estany, hi ha una població colgada a tanta profunditat que no hi ha corda suficientment llarga per poder arribar al fons de les aigües” (p. 122) i, més avant, li afig que “També diuen i, amb tota certesa, que hi habiten unes serps tan llargues que (…) encara sobra pell, que, per cert, és d’una consistència única” (p. 122). En aquest passatge, captem trets matriarcalistes, com ara, l’aigua, la serp, una pell forta (com moltes dones) i per a moltes utilitats (la dona com a proveïdora, amb un paper semblant al de la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones garrides, ben considerades com la Mare Terra, fortes, transmissores i molt obertes

General, , , , , , ,

Una narració en què es plasma molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La geganta que dorm”. Primerament, direm que Bresca és un petit poble del terme del Baix Pallars (en la comarca del Pallars Sobirà). Així, “Des de Bresca, es divisa una bella panoràmica de la muntanya i el nostre amic ens ensenya un punt en què el perfil de la muntanya sembla que dibuixa el cos d’una dona gegantina. Aquell perfil és conegut per la gent de la terra com ‘la geganta que dorm’” (p. 118). En aquesta introducció, ja copsem trets matriarcals: una dona geganta (ben considerada), bella (com la panoràmica) i que dorm (i, per tant, en relació amb la nit i amb la foscor). A més, aquesta dona voluminosa ho és al costat de l’amic que presenta la perspectiva i de l’acompanyant. ¿Una mena de Gran Mare, des de la vessant artística, al costat de cada u dels fills de la zona o que, aleshores, hi són? Sí: dues persones junt amb una dona geganta.

Tot seguit, empiulem amb relats en què apareixen referències a la Mare Terra. En primer lloc, “Algú atribueix aquella figura (…) com la mare que va criar tota aquella bella terra i, després del part, s’adormí plàcidament al costat del seu fruit” (p. 118). Caldria comentar que és una de les poques narracions recopilades en obres de tipus general (quant a estils de relat de rondalles), en què es reflecteix el tema de l’origen de la vida en la Mare Terra. Igualment, el son d’aquesta mare podríem enllaçar-lo amb l’hivern. Recordem que, en aquesta estació, van unides la mort i el renaixement espiritual. ¿Com? La mort del dia més curt de llum en l’hemisferi nord i el naixement de l’esperança (reflectida, per exemple, en el cristianisme, pel Nen Jesús). El fruit equivaldria, en lo cristià, al Nen nascut a l’inici de l’hivern. A banda, malgrat aquest son, la Mare Terra està en relació amb els seus fills, amb els fruits que han sorgit de la terra, així com la part terrenal dels camps ho fa amb les llavors que hi colga el llaurador.

A continuació, figura una segona versió sobre l’esmentada muntanya: “Altres diuen que és la guardiana i la deessa de les muntanyes” (p. 118). I, d’aquesta manera, si, en primer lloc, copsem la interpretació de la son; ara, la d’estar amb els ulls oberts, ja que ella és qui fa de cap del territori, com si en fos la reina. Per consegüent, captem que, en aquesta narració matriarcal, es reflecteixen dos detalls que tenen a veure, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: dones acollidores (les de la introducció del relat) i eixerides (les de la segona versió).

A banda, “Hi ha qui afegeix que aquella figura és la que va fer fugir els sarraïns quan van arribar aquí, ja que van pensar que aquesta terra era habitada per gegants contra qui no podrien lluitar i, per aquest motiu, recularen” (p. 118). Com veiem, a poc a poc, l’escrit exposa símbols que, sovint, figuren en moltes dones: la dona forta i valenta però no agressiva.

En acabant, la narració passa a la figura del cavaller gegantí Otger, qui, en la lluita contra els sarraïns, vencé en les Valls d’Àneu, i addueix que “aquesta geganta (…) dorm, simbolitzant aquella gran victòria, igual com el mall simbolitza Roland, i estaria aquí, a l’entrada del Pallars, per recordar a les tropes àrabs que la gent d’aquí eren de raça gegantina i que mai assolirien quedar-se en aquesta terra d’homes i dones de cor noble i generós. La geganta que dorm ens ho recorda encara avui” (p. 118).

En altres paraules, així com, en una casa, la dona n’és la senyora ama (o, sota altres noms, la mestressa o la madona), en l’entorn contat, també ho és una, qui, igualment, per mitjà del pas de les rondalles, de les llegendes, de les històries, d’altres narracions, etc., ho recorda als qui hi viuen així com ho faria una velleta en exercir el seu paper de transmissora de la cultura popular, per a que perdure de generació en generació. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.