Arxiu mensual: juliol de 2022

Cançons escatològiques i respostes de moderació, matriarcalistes i molt obertes

 

Cal dir que també hem trobat informació relativa a la cançó de la caguerada de bou, en un escrit de Salvador Palomar titulat “Cagarada de Bou” (https://lateiera.wordpress.com/2012/06/26/cagarada-de-bou) i publicat en el blog “La Teiera”, en què indica que, “Més cap aquí he conegut altres variants, molt semblants en l’argument, procedents del País Valencià, amb una tonada més animada pel que fa a la cançó:

‘Caguerà de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada’”.

 

I, així, de nou, copsem el matriarcalisme, àdhuc, en què la caguerada de la dona és feta, en el seu punt, madura. A més, resulta interessant que Salvador Palomar incloga que, “Gràcies a les noves tecnologies, al Raül i a la Noemí, aquests dies n’he conegut encara una altra, la que canta Pilar Bonet Poblet, de 86 anys:

‘Cagueradeta de bou,

que, quan plou, se regala;

menos[1] la de vaca,

que cau a pilotades’”.

 

Per això, podem dir que la caguerada de vaca (i, per extensió, la dona en el dia rere dia, en les cultures matriarcalistes) és més sòlida, reflecteix una actitud més valenta i, novament, captem que, en cap de les cançons recopilades, es plasma una mena de competició a veure qui fa la caguerada més lluenta, ni més grossa, etc.. Simplement, veiem la música com un element més de la vida quotidiana, del lleure i, òbviament, de l’actitud matriarcalista en la vida.

Com a anècdota, si més no, vista des del País Valencià, el 20 de juliol del 2022, quan, per primera vegada, accedírem a aquest article, ens adonàrem de la bona acollida que té la part sexual, eròtica i escatològica entre autoritats polítiques de primera línia, com ara, un batle. Així, Salvador Palomar, en “Cagarada de Bou”, addueix que, “A Reus, la cagarada de bou s’associa amb els reconeixements, en positiu i en negatiu, que la colla del Bou de Reus[2] fa cada any a persones o institucions que han destacat per la seva activitat”.

De fet, “la cagarada, com la gorra del portador, s’atorguen, davant la porta de la Casa de la Vila, en el transcurs de la cercavila o correbars que porta el Bou de Reus i qui l’acompanya de taverna en taverna” i, a banda, afegirem que “L’alcalde, Carles Pellicer, va recollir la seva cagarada personalment” i que, en la fotografia en què apareix l’esmentat batle, ho fa somrient.

Quant a l’actitud del conseller en cap, és significativa: per mitjà de la seua participació en un acte de lo que, en un altre temps, s’hauria considerat el vulgus (la gran majoria de la població, les persones comunes, etc.), en lloc de fer-ho només per les que sobreïxen (siguen, lo que es diria instruïdes o, com ara, refinades), no acull el racionalisme que menysprea el poble, ni el misticisme que rebutja lo que no abraça la puresa, ni una mena de puritanisme, i, de pas, el batle accepta una part més del matriarcalisme: la moderació entesa com no triar els extremismes.

Adduirem que, en la rondalla valenciana “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, un rei, per no acceptar una filla (la més jove), qui li desitja un bon cagar, les passarà magres i tornarà a una situació favorable quan abraçarà la filla, això és, quan ell no estarà obert als qui prefereix, sinó a tots. Lo que entra (la nutrició, vinculada amb lo maternal), ha d’eixir,… per a que hi haja moderació corporal. I, en eixe sentit, la figura del caganer o actes com el del batle de Reus, van en línia amb lo matriarcalista.

Igualment, Joan Ruiz i Solanes, u dels qui comenta aquest article, plasma que, “A l’Empordà dels anys 50, ho cantàvem diferent:

‘Merdera de bou que,

quan plou, se regala;

la de cabra, no,

perquè és cascallonada’”.

 

I, així, com que “cascallonada” prové de “cascall”, mot que, com ens indicà Narcís Coderch el 21 de juliol del 2022 en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, “Podria ser que vingués de ‘cascall’, que la seva grana són bolets molt petits”, a qui, el mateix dia, comentí que, “En el DCVB, hi ha una entrada de ‘Cascall’ en què inclou la paraula ‘Ametlla’. L’ametla és un aliment sec i, a banda, dur. Podria anar en eixa línia”. Les cagades de la cabra, consistents, encara que petites.

En relació amb el terme “cascall”, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en el meu mur, el 21 de juliol del 2022, em plasmà que, “Al poble[3], dèiem ‘Si vols tenir olives negres tot l’any, compra’t una cabra’”. D’aquesta manera, es reflecteixen uns quants detalls matriarcalistes: el color negre (ací, vinculat amb les olives que es consideren idònies) i la cabra (animal de què, com la vaca, més d’una vegada, ha sigut d’on han begut la llet els infants i més persones).

Cal dir que la cabra com també la vaca és un animal i, a més, femella, de què s’aprofita la llet i que, així, també podríem vincular amb el matriarcalisme (sobretot, atenent al bon tractament que rep en aquesta cançó).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

[3] Les Borges del Camp, on ell nasqué.

 

En aquesta foto, el batle de Reus, en un senyal més d’interés pel poble i per la població que ell representa.

Cançons i contarelles escatològiques i dones molt obertes

 

Continuant amb el tema de les cançons escatològiques i amb la cançó de la caguerada de bou, afegirem, amb lleugers retocs, que, en l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català” el 25 de febrer del 2005, EL CORC (nom de qui presenta el tema a tractar) comenta[1] “Hi ha qui pensa (jo mateix, sense anar més lluny) que l’humor valencià (jo sóc de la Plana Baixa) és, particularment, escatològic. Hi ha un concepte: LA BROFEGADA (…). Quan la meua àvia em contava històries de gent del poble (cançonetes, acudits…), pràcticament, tots anaven de sexe i escatologia (merda, pixum…).

Parlaríem, doncs, d’una forma d’entendre la vida basada en elements fonamentals: ‘MENJAR i BEURE, FOTRE i NO CREURE’. Aquesta és una dita molt usada al meu poble i sintetitza tota una filosofia de vida”. 

Quant a aquesta dita, des d’un primer moment, l’hem associada amb el matriarcalisme: una sexualitat oberta i moderada i una religiositat popular però en una cultura que no abraça el misticisme. A banda, copsem que la dona és qui transmet la cultura popular als nets i que ho fa de manera receptiva, sense deixar fora lo eròtic, ni lo sexual, ni lo escatològic.

Igualment, en línia amb les paraules d’EL CORC, el 26 de febrer del 2005, JM li respon: “No és només valencià. És, de fet, un tret característic del poble català en general.

Això, m’ho han dit amics bascos, espanyols i francesos, que són força més objectius pel sol fet de mirar-nos des de fora. I tenen raó: l’humor català, en general, és escatològic. I, de fet, la pròpia manera de parlar: el caganer, la pixada fora de test, el pixapins, les cagades (errors), l’expressió ‘cul i merda’… no són més que la punta de l’iceberg”. Respecte a la paraula “pixapins”, cal afegir que els habitants de la ciutat de València i els de Gandia (població valenciana de la comarca de la Safor) reben el malnom “pixavins”.

En relació amb el comentari que fa JM, sí que podem dir que una part considerable de les cançons populars en llengua catalana té a veure amb lo eròtic, amb lo sexual i, no tant, amb lo escatològic.

A banda, EL CORC, tocant lo escatològic, redactà “Una breu història que contava la meua àvia:

Una dona vella (en aquells temps, sense roba interior, amb la falda i prou), duia al forn una coca. Quan hi va arribar, va esvarar i li caigué a terra la coca, i ella digué ‘Damunt, després’.

El forner, en veure aquella coca (tal i com va quedar), li preguntà:

-Xiqueta, això què és?

I la vella respongué:

-Trenta-tres arrugues que tinc al ses!


(el ses = el cul)”.

Més avant, nurietta, el mateix dia, plasma “És cert. Ma ‘güela’ també solia parlar d’estos temes… Sempre contava acudits sobre el tema” i obrint_pas, respecte al tema, afig “Ara recorde una cançoneta que es canta pel meu poble: ‘Esta nit fa bona nit / i demà farà bon sol. / La filla del boticari / s’ha cagat en el llançol’”.

També resulta interessant comentar que, en l’entrada “conversa fisiològica” (https://provisionals.blogspot.com/2016/03/conversa-fisiologica.html), la qual figura en el blog “provisionals”, apareixen unes quantes paraules sobre la cançó de la caguerada de bou i que Júlia redacta “Jo sabia, des de petita, una variant de la cançó que menciones, inserida en un acudit protagonitzat per valencians que explicaven a casa des de temps ancestrals.

Uns nuvis, en casar-se, surten al balcó a saludar el seguici, i la gent demana que la núvia canti. La núvia va repetint ‘Xe, si no sé’ fins que, al final, canta això de la ‘Caguerà de bou, quan cau, s’espatarra; la de burro, no, que cau apilotada’. I, aleshores, deia a la gent, ‘Vaja, ja he cantat’”. Com veiem, en aquesta cançó, es reflecteix que és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Cançons escatològiques matriarcalistes i amb la dona assaonada i sociable

 

Cançons de línia escatològica en què es plasma el matriarcalisme.

Tot seguit, posarem cançons de línia escatològica (algunes, que podríem considerar que toquen el tema de la sexualitat) i que reflecteixen molt el matriarcalisme. Així, el 19 de juliol del 2022 accedírem a un post de Lluís J. Portales, en què oferia informació de Colla Brials” (publicada el 15 de maig del 2016) en què es podia llegir uns versos d’una cançó molt popular i que ací hem escrit amb adaptació (fins i tot, de la paraula “caguerada”, en el País Valencià, popularment, pronunciada “caguerà”):

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

la de vaca, no,

perquè està més dura”.

 

Per tant, la dona (la vaca) està més forta que l’home (el bou). Cal dir que no es presenta com una mena de lluita a veure qui fa de cos amb més encert, ni, com ara, de manera més estètica. Simplement, es presenten els resultats finals: la caguerada de cada u dels dos animals. Ens trobem, així, davant d’un ambient en què s’afavoreix la comunió entre persones diferents. A més, adduirem que la vaca és un símbol clarament femení i, en aquest cas, a més, vinculat amb el matriarcalisme, així com ho faria la llet,… i està ben tractada.

Afegirem que, en l’article “Reunió de treball a Alzira per a començar amb la restauració del campanar de l’Església de Santa Caterina” (https://elseisdoble.com/vernoticia/50180/reunio_de_treball_a_alzira_per_a_comenar_amb_la_restauracio_del_campanar_de_lesglesia_de_santa_caterina), podem llegir aquesta versió en línia matriarcal:

“Caguerada de bou,

quan plou, s’arremulla;

caguerada de burra que,

quan fa sol, es fa dura”.

 

Així, copsem que la caguerada de la burra (la dona) és més consistent, més massissa i, a més, ho assoleix més sovint que el bou (els dies que fa sol, ella va per davant).

Amb un missatge semblant a l’anterior, n’hi ha una plasmada en l’entrada  “Burles i facècies (https://vilapedia.wikis.cc/wiki/Burles_i_fac%C3%A8cies), en la web “Vilapèdia”, el 18 de gener del 2015, que diu així:

“Caguerada de bou,

quan plou, se regalla;

la de vaca, no,

que està pilonada”.

 

O siga, que, la del bou, regalima, es fa aquosa; mentres que, la de la vaca, s’amuntega[1], es fa ferma, més compacta, així com apareix la dona en la cultura matriarcalista.

A banda, en l’article “Eclecticismo y diversidad en ‘Los mares del Sur’. Un texto abierto a varios niveles de lectura” (https://webs.ucm.es/info/especulo/numero37/maresur.html), de Jorge L. Catalá Carrasco, podem veure una altra versió en què també apareix el símbol matriarcalista de la vaca:

“Caguerada de bou,

que, quan plou,

s’escampa.

La de la vaca, sí;

la de burro, no”.

 

En conseqüència, la dona és més sociable, més oberta que l’home (“s’escampa”). I, continuant amb una altra lletra en què figura la vaca i, a banda, que, com em comentà mon pare, el 19 de juliol del 2022, per telèfon, “Està més feta” i, entre altres coses, té més vivències, més vida, etc., en la web “Contes 5 -sanchosanmartin.es” (http://sanchosanmartin.es/contes/contes5.html), en una entrada molt interessant i que s’inicia tractant sobre la vida social, podem llegir

“Caguerada de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada”.

Recomanem la lectura de l’entrada “existencialisme escatalògic valencià” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/11397/existencialisme-escatologic-valencia), publicada en la web “Racó català”.

Adduirem que, mentrestant, una minoria de catalanoparlants dedicada a la cacera de lo patriarcal, com que no acull l’humor irònic (ni el matriarcalisme), sinó el negre i actua prou en línia amb qui lleva la mà i l’orienta cap al cel de l’altiplà (misticisme de fons) o amb baixar el cap (o amb mirar al front) amb el braç recte junt amb el puny tancat, no gaudeix la vida i s’acull al culte a lo castellà. Ho diré sense embuts: a lo castellà i a la castellanització, encara que ho facen, com diem, popularment, més callats que una puta. Per descomptat, no m’identifique amb eixa manera d’actuar, ni de viure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta foto es pot trobar, per exemple, en Facebook. Quan diu “nación”, es refereix a lo que els castellans diuen “España” com a intent de creació d’una espècie de Gran Castilla” que no respecte els que no siguen castellans, ni castellanistes, ni catòlics, ni les llengües, ni les tradicions diferents a lo vinculat amb lo castellà, ni el culte a la bandera, ni a les institucions, etc.. Els fets, des del segle XV (amb el tema de la creació de la Inquisició i amb l’expulsió dels jueus), van en eixa línia.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Comentari de Francesc Castellano, del 19 de juliol del 2022, relatiu a l’expressió “estar pilotada”, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris” (“entre diferents accepcions, significa ‘amuntegat’. Per tant, ‘pilonada’ vol dir ‘amuntegada’). En el mateix grup, eixe dia, Jaume Ferriol Fiol ens comentà, A Mallorca, una cosa està pilonada ho deim a una cosa que fa munt, i també estreta: ‘La gent està pilonada, una vora l’altra, no cap més’).

Mamons, Canyamons i dones que trien, que decideixen i molt obertes

 

Tocant el matriarcalisme vinculat amb la música popular eròtica, comentarem que el 18 de juliol del 2022, Antonio Samper Cervera, en relació amb Aldaia (població valenciana de l’Horta de València), m’envià un missatge amb uns versos que figuren en el llibre “Aldaia: història, etnologia, toponímia i urbanisme”  (p. 701), de José Ramón Sanchis Alfonso, publicat en el 2018, i que diuen així:

En totes les ‘quintes’[1],

n’entren de mamons[2]

i, en Aldaia, n’ha entrat u

que li diuen Canyamons[3]“.

 

El mateix dia i, sobre aquesta cançó eròtica d’Aldaia, ma mare em comentà que hi havia uns versets sobre Canyamons, qui, com li digué mon pare (d’Aldaia, 1942) i ella m’adduí, “Era exportador de vi”. Igualment, com m’explicà mon pare (per telèfon, el 19 de juliol del 2022), Canyamons “va ser campaner d’Aldaia” i, a banda, m’adduí que els fets que es tracten en la cançó, “Ocorrerien al volant dels anys 1920-1930”, partint de quan nasqué el fill de Canyamons. La cançó diu així:

Lo que la bellesa[4] ha fet,

no ho ha fet ningú del món:

s’ha casat ‘en’ [= amb] el ‘suïsso’ [= suís]

i s’ha deixat a Canyamons.

Ai, Canyamons, 

la botifarra[5] cou”.

 

I ma mare m’afegí que continua la cançó com també que “Això, la gent d’Aldaia, la mare [1910], l’àvia[6] ho sabien i que “Eixe Canyamons, eixe tenia molts versos. Eixos versos seran molt antics”, fet que reflecteix que, si més no, eren coneguts per persones nascudes en els anys setanta del segle XIX, que és quan nasqueren les padrines de ma mare.

Com veiem, en aquesta cançó, la dona està ben tractada i és qui tria, àdhuc, en lo sexual: amb qui eixir i, en acabant, casar-s’hi: amb un suís. Cal dir que, partint de com m’ho comentà ma mare, venia a dir que el fet que una dona fes parella amb un home estranger podia ser motiu per a que, no sols la nova fos tractada en el poble, sinó per a que…, arran d’això, sorgissen versets en línia amb lo que ma mare, el 7 de març del 2022, qualificà com “crítica irònica”.

Al cap i a la fi, fer versets, a vegades, a partir de coses simples, era un costum molt estés i molt popular i afavoria la proximitat (tan comuna en el matriarcalisme) i, així, ben lluny de les actituds (i de la cultura) que promouen el misticisme, el racionalisme, el culte a la bandera, a les institucions i, com ara, a les normes. En conseqüència, eixe tipus de folklore representava una actitud en pro del matriarcalisme, del lligam a la terra i de la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Paraula castellana que traduïm per “lleves”. Els hòmens que cada any havien d’anar a fer el servici militar.

[2] Ser un mamó, a banda de tenir el significat de ser un xiquet que mama molt, també pot fer al·lusió al jove (o a l’home) que introdueix molt la llengua en la boca de la dona (pot fer-ho la dona en la de l’home) i mou la llengua, com podem veure en un escrit d’Alessia Di Bari plasmat en Twitter el 19 de febrer del 2013.

[3] Aquests dos versos podrien anar en línia amb dos d’una cançó eròtica mallorquina en què apareix una paraula relacionada amb el mot “canya” (a què també està vinculat el terme “Canyamons”), malgrat que, com veiem en el DCVB, “canyamó” té a veure amb “cànem”: “Hi ha fadrina que diu: / -Ara m’entren es canyissos”. Per descomptat, fa al·lusió al penis.

[4] La dona a qui consideraven més garrida. En la versió que em digué ma mare, el terme emprat i, en distintes ocasions, fou “bellesa”, no “bellea” i no com un mot procedent de la pronúncia popular de la paraula castellana “belleza”.

[5] El penis.

[6] L’àvia materna de ma mare, nascuda en els anys setanta del segle XIX, tenia una germana, la tia Patrocinio, natural d’Aldaia.

Dones molt receptives, que fan saó, moderades i molt obertes

 

Tot seguit, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, hi ha la cançó “La clavellina” (p. 87), que, amb lleugers retocs, diu així:

“Tinc una clavellina / molt regalada està,

al dematí me’n llevo, / la’n baixo a regar[1].

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera[2].

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert[3].

 

Mentres que la’n regava / i un jove va passar:

–Déu-la guard, l’hortolana / voleu llogar hortolà?

–El pagès que no sembra / mosso no pot llogar[4].

–M’hi voldríeu dar una rosa[5] / d’aquest roser que hi ha?

–Preneu-se’n tres o quatre, / tantes com n’hi haurà.

–Jo no en vull sinó una / de les millors que hi ha:

l’amor de l’hortolana[6], / si me la’n voleu dar!

–L’amor de l’hortolana, / promesa n’és temps ha

amb un de Barcelona; / no sé si tornarà.

Que, si cas que ell no torna, / per ben vostre serà.

Ai, jo, per falla d’altres, / no m’hi vull pas casar!

I, a l’horta de mon pare, / un taronger n’hi ha,

carregat de taronges[7], / que altra fruita no hi ha[8].

Ja en dic a en el meu pare, / per quan les collirà[9];

ell me’n fa de contesta:  / –Quan la saó hi serà![10]

La saó és arribada, / jo me n’hi vaig anar,

pugí d’en branca en branca / i al cim no vaig pujar.

En cull les madures; / les verdes deixo estar.

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera.

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert (pp. 87-88). 

 

En aquesta cançó, es plasma la sexualitat matriarcal, per exemple, en un detall que apareix en els darrers versos: 1) la jove comenta a son pare que “la saó ja és arribada”, o siga, que ella considera que ja està en condicions de relacionar-se sexualment amb un home. Si tenim present que el camp està molt vinculat amb l’aigua (la que prové del cel com l’home que va a la dona), la que surt de la terra (la subterrània) i la que ve dels rius (la visible i contínua), la fadrina podria expressar la idea que ja ha tingut la primera regla. Adduirem que, en aquesta cançó, no apareix cap crítica del pare cap a la filla, arran de lo que tots dos consideren estar ja preparada, com la terra (símbol que té molt a veure amb el matriarcalisme). 

A més, hi ha que 2) la dona ha provat per molts hòmens (la branca simbolitza el penis, com podem veure en l’esmentat diccionari), això és, una sexualitat molt oberta (el pare no la desvaloritza, ni la desaprova), 3) no aplega al cim (el qual té a veure amb l’excitació sexual en el punt més alt) i, en conseqüència, també ve a dir que la jove està en lligam amb la terra, perquè ella comenta que “al cim no vaig pujar” (p. 88) i 4) la fadrina tria les taronges (podria entendre’s com les dones) que ja estan madures (perquè han deixat arrere la infantesa, plasmada en el color verd, ací, associat amb les taronges verdes que fa esment la jove; però no es precipiten a la vellesa, això és, a les molt madures) i, així, la moderació entesa en el sentit de no cercar els extremismes (ni d’optar-hi), es reflecteix en aquesta cançó eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que, des del l’inici de la cançó, hi ha vocabulari eròtic: la clavellina, vinculada amb el clavellet, el qual representa el mugró; “regar” vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[2] L’olivera (o oliver) és l’arbre d’on surten les olives, és a dir, en el llenguatge eròtic, els testicles. En l’original, figura com “aulivera”.

[3] Els pèls del pubis.

[4] Ací, es plasma el matriarcalisme: si l’home vol prosperar, caldrà que sembre, que prepare la vida per a demà, que no espere que sempre li ho donen bo i fet. I li ho trau a partir de la sembra, la qual, en lo eròtic, té a veure amb “plantar la llavor” (recordem que “semen”, originàriament, significa “llavor”) i, igualment, amb la relació sexual entre un home i una dona en què ell introduirà la llavor en la dona…, després que ella li haja aprovat poder aplegar a eixa possibilitat.

[5] De nou, un altre símbol sexual: el mugró i, per una altra banda, la vulva. Es tracta d’una pregunta que planteja l’home a la dona: si ella està oberta a relacionar-se, sexualment, amb ell.

[6] Si l’hortolana és qui està vinculada amb l’horta i ho fa com qui la tracta amb amor i com si fos la mare que li aporta menjar, l’horta, en lo sexual, és la vulva.

[7] Com a segona opció, la jove comenta al possible nuvi que, en un camp de son pare, hi ha un taronger, arbre que proporciona taronges, fruites vinculades amb la vulva i, així, amb la dona.

[8] El pare està en un ambient molt matriarcalista, ja que ho fa envoltat de dones (de taronges).

[9] Ací, podria interpretar-se com quan acollirà el pare, el fet que la filla (que és jove), enmig de tantes xicones (podríem pensar que, principalment, fadrines i en plena joventut de la vida), “collirà”, “prendrà”, “acceptarà” que la fadrina puga eixir amb un jovenet.

[10] Partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, veiem que “Saó” apareix com “Grau d’humitat de la terra”, “Lubricació, humitat del sexe de la dona quan està preparada per al coit, això és, per a la unió carnal de l’home junt amb la dona. Cal dir que els llauradors solen emprar l’expressió “fer saó” (“Amb aquesta pluja, [la terra] farà saó”), indicant així que l’aigua que ha plogut afavorirà una terra fèrtil.

 

 

 

 

“Les dones de Camprodon”, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

 

En relació amb la música popular eròtica, comentarem que Rosa Cortina Mercader en febrer del 2022 ens escrigué: “No recordo si ja l’he enviada… ‘Les noies de Palau’”, de què ací posem els versos que ella recordava[1]:

“Les noies de Palau,

quan van a sarau,

van enfarinades;

els llavis, pintats,

les mitges, ratllades.

Troben un pagès,

no li diuen res:

li giren la cara.

Troben un senyoret

que porta barret

i sabata plana”.

 

En línia amb aquesta cançó, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, hi ha la cançó “Les noies de Camprodon” (pp. 70-71), en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Diu així:

“Les dones de Camprodon

gasten pretensions,

pensen ser molt guapes.

 

Quan veuen un pagès,

no li’n diuen res;

li fan mala cara.

 

Quan veuen un senyoret

que en porti un barret

i sabata baixa

i mitjons de fer patir,

ai, sí!

I corbates de crespó,

ai, no!

 

Ai, quin neguit,

quin neguit

no trobar marit!

Ai, quin consol,

desconsol

no trobar qui em vol.

 

Ni fent l’ullet,

ni portant barret,

he pogut trobar qui, decidit,

un anell al dit

em volgués posar!”.

 

Afegirem que el 13 de juliol del 2022 la posí en el meu mur i que, eixe dia i posteriorment, ens comentaren “Ho dèiem de les de Rubí[2](Montserrat More Mayoral), “També es diu de les de Riudoms[3](Maria Coca Juncosa), “Una altra versió de la de ‘Les noies de Riudoms’(Ricard Jové Hortoneda), “La meva mare la cantava. Deia ‘Les noies de Sabadell’” (Maria Aguilar Oliver). 

Igualment, és la dona qui, partint de com li agradaria que fos el nuvi amb qui eixirà, passa a fer la tria: primerament, prova amb un pagès, però considera que no li convenç. Després, copsa un senyoret que sí que reuneix les condicions que ella posa: barret i sabata baixa, però no corbata (possiblement, perquè faria un paper molt formal) i, per tant, ni triaria u que fos llaurador, ni u de ciutat recte, però sí un home més receptiu. Així, reflecteix un exemple més de moderació, àdhuc, en línia amb moltes rondalles. I, per descomptat, que la dona té la darrera paraula. 

A banda, els hòmens que apareixen no semblen de molta espenta, com ho veiem en el fet que ningú no s’haja decidit a posar-li l’anell al dit, malgrat que sí que hi havia hòmens que s’ajustaven al model que ella pren com a fonament de com ha ser (afegint la garridesa) el futur marit amb qui ella es case. 

Adduirem que el fet que la jove prove amb persones diferents (des de pagesos, fins a hòmens amb estils de vestimenta més semblant als de ciutat i, fins i tot, als qui ella pren com a molt formals), ens plasma una dona amb molta espenta, molt receptiva i que fa camí.

Finalment, copsem que és ella qui indica què hauran de fer els aspirants a marit, així com, en moltes rondalles, és la princesa (o la jove) qui posa les condicions que caldrà que tinguen els qui vullguen casar-se amb ella: passar per l’adreçador, en aquesta cançó, posar-li l’anell. Per tant, podem afegir que la cançó plasma molt el matriarcalisme, ja que, des d’una actitud moderada (la dona actua molt oberta), es fa lo que vol ella i és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ja ens l’havia escrita, però amb uns quants versos més, el 18 de gener del 2022.

[2] Població catalana de la comarca del Vallès Occidental.

[3] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

Dones amb frescor, moderades i molt obertes

 

En la primavera del 2022, accedírem a “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, en què, per exemple, es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, mitjançant la cançó “Aquelles muntanyes” (p. 59), la qual, amb lleugers retocs, diu així:
“Aquelles muntanyes,

tan altes i fresques

que les carbasses

s’hi van donar[1].

 

Una diada

tan assenyalada

com l’hereu Batlle

l’en va demanar.

 

I quan ne foren

d’allí on t’anaren,

de la minyona

varen preguntar.

 

Si els hi digueren

que no els coneixeren[2]

que la minyona

n’és a passejar[3]:

 

-Minyons, girem

la cavalcada

a can Magret de Vilallonga

‘niren [= anirem] a dinar”.

 

En aquesta cançó, el matriarcalisme no sols apareix plasmat pel fet que la dona és qui tria si accepta l’hereu Batlle com a futur marit (en la corranda, es comenta que l’hereu aplega a ca la jove i s’afig que la minyona se n’ha anat a passejar), sinó perquè el jove Batlle fa camí amb molta espenta, se’n va cap a can Magret de Vilallonga i, així, accepta que ella haja pres eixa determinació. Com veiem, una visió molt oberta i moderada de la sexualitat. Adduirem que és prou significatiu el fet que les carabasses s’hi adonassen (i, des de molt prompte) en versos que podríem vincular amb l’expressió “donar carabassa” (que era una tradició, àdhuc, física), per a expressar que la núvia no acollia qui aspirava a ser el seu nuvi (o al mateix nuvi).

En qualsevol cas, considerem que es tracta d’una cançó en què es copsa la sexualitat matriarcal i trets en línia amb el matriarcalisme, com ara, la muntanya com a acollidora i relacionada, òbviament, amb la mare i amb lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”, ens trobem davant d’una dona que té un paper molt important (en la cançó, s’indica que és alta), forta i molt oberta (fresca), qui apareix reflectida, primerament, en la muntanya. Així, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc, dins de la simbologia matriarcal amb significat femení, podríem incloure “tot lo que, per extensió, és ‘seu’, refugi o abric: la muntanya que acull, la pedra que serveix de suport-repòs, l’arbre que acull (amb la seua fusta-matèria-mater)” (p. 71).

[2] En lloc de “conegueren”. En l’original, en cursiva.

[3] Podria tractar-se d’una manera de dir, amb mà esquerra, que la jove prefereix un altre nuvi o, simplement, que no el vol per a festejar amb ell. En tercer cas, també podria ser que la minyona se n’hagués anat a passejar, fet que ens reflectiria una dona molt receptiva.

Ancianes, mares i filles molt acollidores, ben tractades i molt obertes

 

Un altre relat valencià prou semblant a algunes rondalles, per exemple, mallorquines, en què, a un xiquet que acaba de nàixer, el fan anar riu avall i que l’acull un matrimoni, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “El xiquet que va nàixer de peus”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 7 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, un matrimoni vivien en un maset i, un dia, el masover troba una gitana, qui diu a l’home que tindran un xiquet que “naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei!” (p. 40).

Un poc després, copsem que el futur fet aplega a la cort i que el rei ordena que agafen el xiquet (p. 41), però que, en canvi, un guerrer i un capità ficaran el nen dins una caixa i l’amollen riu avall (p. 42).

Al moment, un moliner, que li deien Bernat, troba la caixa, la porta a la dona (p. 43) i tots dos el crien i l’eduquen de manera molt oberta. A més, quan el fill, Bernadet, ja és jove, fa via cap a “l’entrada a una cova” (p. 47), la qual “era immensa i mal enllumenada per una foguera que hi havia en un costat.

Allà hi havia una vella (…). Bernadet s’hi va acostar i la saludà” (p. 47). Ens trobem davant d’uns dels símbols vinculats amb el matriarcalisme: la cova i el predomini de lo fosc.

A banda, el jove Bernadet l’accepta i fa lo que li indica la velleta, qui el tracta com si fos un fill seu. Així, l’anciana, qui també era la mare dels Vents, li diu: “A tu et convé gitar-te en un racó que jo et buscaré, i dormir tota la nit. Jo et despertaré a la matinada” (p. 48), quan els vents bufaran a favor del jove. Com veiem, la dona és la part activa i, igualment, és ella qui dicta què ha de fer l’home (ací, un jove) i, a banda, és ella qui tria on dormirà ell.

En un passatge posterior, el marit de la velleta vol veure Bernadet, i la dona, sense embuts, li posa unes condicions:

“-Promet-me que no t’enfadaràs…

-Promés.

-És un jove que porta una raó al palau del rei (…) i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.

-Jo vull veure aqueix jove.

-Sí, però no el despertes.

Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant” (p. 50). Per això, no sols l’anciana és qui marca el compàs respecte al jove, sinó també en les relacions amb el marit.

Un altre passatge en què apareix la cova és quan, a més, captem l’esperit comunitari: “tots dos vents i sa mare es retiraren al seu racó de la cova” (p. 51).

Més avant, hi ha que, en relació amb Bernadet i amb el palau on vivia el rei, “Amb gran respecte, el van dur a la presència de la reina i la princesa Carmesina.

-Alteses, aquest és el gran Bernadet (…). Du una carta del rei nostre senyor ordenant que es case immediatament amb missenyora princesa Carmesina” (p. 54). Aleshores, totes dues se n’alegraren.

En aquesta part de la rondalla, es plasma el paper actiu i important de la reina i de la princesa, això és, de les dones, i, de pas, el vincle entre mare (el present) i filla (el futur).

Posteriorment, el paper de la velleta ho posarà molt fàcil a Bernadet i, al capdavall, la reina, que és una dona amb molta espenta i sense embuts, diu al jove davant del rei i de la princesa:

“-Bé; Bernadet ha complit (…). Ara digues què han de fer” (p. 65) el rei i la princesa Carmesina. I el jove, sense pèls en la llengua, li ho comenta (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La llanesa catalana” i dones amb lligam amb la terra i molt obertes

 

 

Poemes en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra.

El 23 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González, una dona que el 15 d’abril del 2022 ens havia comentat, en un missatge, “sóc nascuda a Catalunya, però, entre una cosa i altra, fa uns cent anys que som a Catalunya. (…) Estimar la teva terra on vagis, portar-la al teu cor, però mai oblidar les teues arrels, perquè no pots estimar una terra si t’avergonyeixes d’on vens” i que ens afegí que “Mai es van sentir ni rebutjats, ni res de res: parlaven el català fora de casa” com també “Jo em considero catalana de cap a peus”, ens envià una foto corresponent a un poema de Francesc Vicenç Garcia (més conegut com “el Rector de Vallfogona”), poeta barroc que havia estudiat en l’Estudi General de Lleida i que fou ordenat sacerdot en Vic l’any 1605.

En paraules d’Antonia Verdejo, sobre el llibre “La poesia a l’escola”, de Celdoni Fonoll, de poemes, “el primer que vaig comprar als meus fills grans, per Sant Jordi, el 1985. Ells són del 1984 i encara no tenien ni un anyet.

Té alguns poemes en català antic”[1]. El que hem triat per al tema del sentiment de pertinença a la terra, que ens l’envià el 23 d’abril del 2022, diu així:

A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA[2]

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòbar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

 

Si de abril parla, pinte l’alegria

Ab què desplega ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram a ram, la llengua que tenia;

 

A qui es diu Isabel, diga-li Isabella,

Sol i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella[3],

 

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou tinc de la llanesa catalana[4].

 

Francesc Vicenç Garcia

(El rector de  Vallfogona)”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] El 30 d’abril del 2022 accedírem a la foto del llibre i ens indicà “El vaig agafar pensant en la mainada”. A banda, ens envià un poema del valencià Teodoro Llorente, vinculat amb la Renaixença (segle XIX), “La cançó del teuladí”, i un poema de Ramon Llull, titulat “D’esperança”.

[2] El transcrivim textualment.

[3] Com veiem, vincula lo castellà amb el sol, amb els estels (que, tots dos, aporten llum), els quals tenen a veure amb el dia, amb la claror, amb lo elevat i, per descomptat, amb lo patriarcal.

[4] En aquest cas, la cosa senzilla, lo pla (ser una persona plana”). Adduirem que, així com, per exemple, en Nepal, els elefants femelles es lliguen a un pal… en horitzontal en la banda superior (i que evoca lo circular i, per tant, lo matriarcal, etc.), Francesc Vicenç Garcia relaciona la llengua amb la terra on nasqué, a més que hi escriu en sentit general.

Tot seguit, el poema, en la foto que ens envià Antonia Verdejo.

 

“Les noies de Molló”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

Tot seguit, comentarem que, el 27 de maig del 2021, en el meu mur, Francesc Castellano escrigué una cançó que diu així:

“’Ai, noies de Campdevànol,

no aneu a pixar al riu,

que les de Ripoll es queixen

que l’aigua es torna lleixiu’.

 

(Els dos pobles estan al costat del riu Freser, Campdevànol aigua amunt)”.

En relació amb aquesta cançó, n’hi ha una en què es reflecteix molt el matriarcalisme, titulada “Les noies de Molló”, la qual figura en “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller” (p. 58), un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, cançó que, amb lleugers retocs, diu així:

“Les noies de Molló[1]

són poques i mostatxudes[2],

quan passen pel carrer,

fan petar les ferradures[3].

 

Ai, noies de Rocabruna,

no pixeu pas tant al riu,

que les de Beget[4] se queixen

que l’aigua els hi embrutiu.

 

Noies de Beget,

són poques i ballen bé:

tenen la panxa arrugada

com la manxa[5] del ferrer.

 

Mare de Déu del Coral,

vós que sou tan coralera[6],

ajudeu-les a casar

les noies de la Menera[7]”. 

 

Quant al fet que la panxa de les jóvens estiga arrugada i, a més, com la manxa del ferrer, ens portà a la semblança amb el tema de l’espasa rovellada (foscor, dona, rovellat, negre…) i amb què el ferrer també va en línia amb el matriarcalisme, ja que, si no, per exemple, primaria la manxa acabada de fer (o d’adquirir). Cal dir que aquest detall també figura en altres versions que hem trobat d’aquesta cançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Ripollès.

[2] Per tant, ja són jóvens. Ací, es refereix als pèls del pubis.

[3] Són dones fortes.

[4] Com podem llegir en el llibret que hi ha en aquest treball relacionat amb Beget, Kristin Müller escrigué que, en 1965, com a estudiant, “vaig anar a parar en un poblet de muntanya molt agradable: Beget, a l’Alta Garrotxa (…) era un indret on també s’havien conservat tradicions i costums; antics oficis; festes; celebracions; eines per treballar el camp; els interiors de les cases, especialment la cuina; vocabulari… (…).

La meva tasca, doncs, va ser descriure i analitzar aquells objectes d’ús i els costums tradicionals (…). Alhora, però, i perquè sempre he estat una persona molt curiosa i especialment interessada en la música, no podia deixar de descobrir (…) el record de les antigues cançons que s’amagaven en la memòria col·lectiva i especialment en la de certes persones d’aquell Beget” (p. 7).

[5] La manxa és un instrument per a fer vent o per a donar aire que utilitzen els obradors del metall, en aquest cas, com podem llegir en el DCVB, “de molta grossària”.

[6] La referència a “Coral” i a “coralera” ens porta a vincular aquests mots amb l’aigua i, de pas, amb la pesca i amb el matriarcalisme.

[7] Població de la comarca del Vallespir, en la Catalunya del Nord.