Arxiu mensual: agost de 2021

Dones actives i emprenedores, hòmens a la taverna

General, , , , ,

 

En una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Ous de somera”, que figura en el Tom IV, veiem que la dona aplega a casa i es dirigeix a l’home: “Sa dona, al punt arriba.

Veu la casa oberta, i s’asseu dins sa pallissa.

-I s’estornell[1], per on se deu esser fus?  -digué ella- Ell ha fet prest avui! Li deuen haver comprat tot es barrisc[2] pel camí! Deu esser a sa taverna i pegar un glop. Ja en vendrà en voler” (p. 33).

A banda, la dona és molt activa, no sols com a emprenedora, i, a més, actua com a “senyora ama”. En veure el marit en el llit (per tant, passiu), li diu:

“-Ah, rebota ferrera! Vejam què serà això…? ¿Vejam si jo no seré senyora de veure lo que m’has enflocat dins es llit? ¿Que et penses poder-ne fer pica de porc[3]…? (…) Vaja! Fora pus revolteries!” (p. 33). I, immediatament, molt oberta i ràpida, “Se’n va a ses veïnades a contar-los-ho.

Totes se n’entren dins sa cambra, i, ja ho crec, el me troben covant, ben colgat, tapat fins as nas (…) mirant-les totes fit a fit” (p. 34).

I, al moment, sense embuts, entre altres coses, aquestes dones es posen de part de la dona i diuen a l’home que lo que ell fa no és propi d’hòmens (“I això és d’homes?”, p. 34).

Que l’home siga la part més passiva i la dona, per contra, l’activa i, fins i tot, amb molta iniciativa, fou una de les primeres coses que viu plasmades en aquesta rondalla. Immediatament, envií a un amic una foto del passatge en què la dona torna a casa i li escriguí:

“De la rondalla mallorquina ‘Ous de somera’. La dona, emprenedora; l’home, a la taverna.

En el llibre ‘El  banquero de los pobres’, de Muhammad Yunus (…), diu el banquer que un 90% de les persones que demanaven microcrèdits eren dones i que, en canvi, els hòmens se n’anaven al bar.

Hi ha persones que m’han comentat que la dona, en les famílies catalanoparlants, donava una part dels diners al marit, per exemple, per a casos com aquest”.

Al moment, m’escrigué “Així és. Si passes pels bars, voràs hòmens, ací, en la nostra cultura” valenciana, i, per extensió, en la catalana i, com ara, en la balear.

L’endemà, el 14 d’agost del 2021, durant una conversa amb ma mare, li contí els comentaris de Muhammad Yunus (de què li parlí a l’amic i, algunes vegades, a ma mare) i que, com es plasma en aquesta rondalla mallorquina, no és un mite, sinó un fet i que, a més, va molt en línia amb escrits que havien fet moltes persones en relació amb la gestió dels diners (i al seu ús) en les famílies catalanoparlants (com ja m’havien comentat en el 2018 i en el treball sobre el matriarcalisme).

Quan, ma mare, em digué que ella ho havia sentit (que la dona els gestionava i que, entre altres coses, donava una part a l’home, com ara, per a fer-ne ús lliure), li digui que sí, que és un fet, que no és mite i que, no sols es veu en eixos comentaris del segle XXI, sinó en aquesta rondalla, en què, àdhuc, la dona aprova que el marit se’n vaja a la taverna a pegar un glop (p. 33).

Igualment, les dones del veïnat que participen en la rondalla, van en la línia d’aquella frase que deia la mare de Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935) al seu marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”[4], això és, la seua muller. I, com a senyal de les bones relacions entre son pare i sa mare, Pere Riutort m’afegí que, son pare, deia “En efecte, [la meua dona] sap més que jo”.

I, en concordança amb el fet que es fa lo que vol la dona, al capdavall de la rondalla, l’home cedeix a ella (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que han fet algun comentari en relació amb aquest tema del treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Eixerit”, “viu”, en aquest cas, en referència al marit.

[2] En el DCVB, “Barrisc”, per exemple, en Mallorca, vol dir  “Conjunt de coses, principalment fruita i hortalisses, qu és adquirit ien gros i sense pesar ni mesurar”.

[3] En el DCVB, figura com “La que serveix de dipòsit per a posar-hi el menjar dels  porcs”.

[4] En una conversa del 19 de juny del 2021.

“Estic a ses mateixes”, la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es fa lo que la dona vol i en què, a més, la dona salva l’home i, a banda, està ben considerada, és “Sa mula de plata”, la qual figura en el Tom IV, en què una dona, N’Aineta, “més llesta que una centella” (p. 23), primerament, fa lo que li diu la mare de llet (la dida) i, quan un rei jove i fadrí la trobarà, li demanarà explicacions de com ha viscut en la cort d’ell sense que ell ho sabés i ella li ho diu. El rei li comenta que vol casar-se amb N’Aineta, però, el mateix dia, comuniquen al rei que, un altre monarca, li ha declarat la guerra. Aleshores, N’Aineta li diu “Deixa’m una penyora, una recordança” (p. 24). El rei li deixarà una agulleta d’or i un anell de diamants, a banda que demanarà a la mare d’ell que la tracten bé i que li facen tots els favors que ell li indica.

Però la mare del rei, envejosa, farà que els criats de la cort fassen fora de la cort N’Aineta, junt amb la mula, la qual, en restar enganxada en un riu, permetrà que la jove es salve. Tot seguit, N’Aineta passa a un convent i, quan el rei torne de la guerra i no la veja en la cort, es desanimarà i la reina (la mare del rei) “comanà a totes ses esglésies, monestirs i convents que fessen rogatives perquè Déu salvàs la vida del rei, si convenia” (p. 25).

Aleshores, N’Aineta, parla amb la mare abadessa i li diu “me pens que si al rei jo li enviava un ramell que sé fer, aviat reviscolaria” (p. 25). L’abadessa li ho permet dues vegades, i N’Aineta, així, li envia dos ramells de flors: en el primer, posa l’anell de diamants i, en el segon, l’agulleta. El rei, en veure el primer ramell, “va fer una revifalla grossa” (p. 26) i, quan en veu el segon, “pega bot des llit, fa enrengar[1] tota la cort, i hala tothom, i ell davant, cap a aquell monestir” (p. 26). Per tant, el rei actua encoratjat i molt obert i, ací, de nou, es plasma que la dona (la jove) salva l’home.

El rei, ja en el monestir, dona les gràcies pels dos ramells i diu que necessita veure qui li’ls ha fets (p. 26). Al moment, el rei i tota la cort restaren “amb un peu alt com se veieren davant aquella al·lota tan garrida, tan gentil, tan encantadora” (p. 26). I, un poc després, llegim “El rei, aleshores, va dir:

-Aineta, estàs a ses mateixes[2] de que ens casem?

-Estic a ses mateixes –diu ella.

-Idò avui mateix –diu el rei.

-Idò en voler –diu ella.

Feren es preparatiu que pertocava; N’Aineta se lleva es vestit ordinari que duia, i se vestí de gala, i se casaren a gust de tota la cort i de tothom” (p. 27).

Com veiem, i com ocorre en moltes famílies catalanoparlants, més de cent anys després, ja que aquesta rondalla és de 1902, la dona dona l’aprovació a l’home, és a dir, és ella qui tria la seua voluntat i no l’home. A banda, està ben considerada per l’home i per moltes persones (en aquest cas, la mare de llet i els membres de la cort que acompanyaven el rei al convent).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El 13 d’agost del 2021, exposí, en el meu mur, dues fotos del llibre, en relació amb l’expressió “estar a ses mateixes”, la qual, pel context, em semblava equivalent a “estar d’acord”. Paula Burguera Garí, em comentà “A Ses Salines, Mallorca, vol dir ‘estar d’acord’, ‘pensar el mateix”.

Les rondalles, dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què és fa lo que vol la dona, és “En Ferrandí”, la qual figura en el Tom III. Així, en aquest relat, en què un germà de bon cor, encoratjat i amb reflexos salva els altres dones i, a més, posteriorment, els altres dos el posaran entre l’espasa i la paret davant un rei, ell superarà les proves i, quan ja ha aconseguit, àdhuc, que una princesa jove i garrida passe a la cort reial, podem llegir:

“Arriben  a cal rei, i En Ferrandí presenta la princesa.

Era s’al·lota més garrida i plantosa que s’hagués vista mai.

Tothom queda feritlà[1] davant ella, sobretot el rei, que digué:

-A veure quan ens casam!

-Jo no em cas –diu ella- que no em duguen quatre gerres d’aigua des pou des lleó per rentar-me” (p. 126).

Ací cal afegir un detall per a entendre millor el fet que, al capdavall de la rondalla, es considere la princesa com “aquella gran traïdora” (p. 130). La princesa copsa, des de molt prompte, el caràcter del rei i, com que veurà que En Ferrandí va més en línia amb ella, no es casarà amb el monarca (de fet, ella, en aquestes línies, no li diu “Jo no em cas amb tu”, ni, per exemple, “Jo no em cas amb Vós”…), motiu pel qual ho farà amb En Ferrandí. Com hem vist, es fa lo que vol la dona.

També en la rondalla “En Ferrandí”, està viu el matriarcalisme, com ara, quan llegim que “En Ferrandí arriba a cal rei, i entrega ses quatre gerres d’aigua.

-Ara necessit sa pinta d’or per pentinar-me[2].

-En tenc una que no ha fet res mai –diu el rei.

-No em serveix: ha d’esser sa meua.

-I a on és aquesta pinta?

-Dins mar. I no em pentinaré ni em casaré que no la tenga” (p. 128).
La princesa és qui marca com ha de ser la pinta i, com veiem, no aprova lo que li diu el rei i, a més, condiciona el casar-se amb ella amb el fet de portar-li eixa pinta, i no una altra.

En una part molt semblant del llibre (p. 129), quan En Ferrandí li ha acabat de portar la pinteta, la princesa diu que li falta un anell de diamants i que “Me caigué dins un pollar[3]. I no em casaré que no el tenga” (p. 129).

Un poc després, el rei veu l’anell i “el se’n du corrents a la princesa, tot dient:

-Aquesta vegada se fa s’esclafit!

Però es comptes foren errats, perquè la princesa, com tengué s’anell, sortí amb aquesta:

-Ara, per casar-me, m’han de fer una fornada de pa de xeixa, i la m’han de treure sense pala” (p. 130).

En aquest cas, com en molts moments de la rondalla “En Ferrandí”, intervé el cavall que, a tothora, ha aplanat molt el camí a En Ferrandí, però fins al punt que donarà la vida per En Ferrandí, per a que, amb la seua sang (i ben abrigat), el jove puga traure el pa sense pala i, així, sense cremar-se. En relació amb açò, podem llegir “L’home s’abriga es cuiro ben abrigat, s’afica dins es forn, i amb quatre grapades[4] va tenir es pa defora.

(…) Presenten sa fornada de pa a la princesa, i aquella gran traïdora diu al rei:

-Aquesta l’ha treta En Ferrandí: ara n’has de treure una tu, si vols que ens casem” (p. 130). Un altre cas en què la dona és qui posa les condicions a l’home (i no al revés), tret vinculat amb el matriarcalisme.

El rei tracta de convéncer-la, “però ella, sa més fresca del món, i com si li haguessen tirades palles de Menorca, no s’aturava de dir:

-(…) Podràs fer lo que vulgues; però lo que es diu casar-te amb mi, si no treus sa fornada de pa sense pala, mira quina hora t’ho dic, no t’hi casaràs.

El rei, a la fi, va veure que no hi havia altre remei” (pp. 130-131), perquè es feia lo que volia la dona (ací, la princesa), en línia amb les paraules del meu avi matern (1906-1992).

Els germans d’En Ferrandí, en veure que el rei s’ha cremat, fugen i, immediatament, la princesa, quan sap que el rei ha mort, diu a En Ferrandí:

“-Ara em vull casar. I és amb tu que em casaré, si tu vols; perquè ets tu que m’has guanyada: tu vares tenir enginy per robar-me; tu em dugueres s’aigua des pou des lleó; tu em trobares sa pinta d’or i s’anell de diamants; tu has treta sa fornada de pa de xeixa sense pala. Aquesta serà sa fornada de noces.

Ja ho crec que En Ferrandí no hi va fer dos mots!” (p. 131).

En aquesta rondalla, arreplegada en 1897, veiem que la dona és la part activa (En Ferrandí no li diu, per exemple, que ella s’ha de casar amb ell), que la jove premia el fet que ell haja superat les proves que li ha posat i que, per això, ella considera que En Ferrandí ha fet mèrits per a casar-se amb ella (si En Ferrandí ho accepta), que sí que ho fa. Una rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Perplex.

[2] Diu la princesa a En Ferrandí.

[3] Un pollar és una pollancreda, un lloc ple de pollancres.

[4] En un instant.

Les rondalles, una forma més d’aprendre sobre lo matriarcal

General, ,

 

En relació amb una pregunta que fiu en Facebook el 7 d’agost del 2021, sobre si els agradava contar rondalles, en el meu mur, Montserrat Cortadella em comentà “Sí, molt. A la neta. Em retrobo. Recordo, m’agrada” i li responguí “Jo m’ho passe bé, contant-ne, per exemple, a ma mare, molt oberta, en aquest camp”. També eixe dia, però en el grup “Dialectes”, Rosa Bixquert escrigué “M’encanta. És endinsar-se en un món ple de reptes i d’aventures. De menuda, el meu iaio, el tio Toni ‘Rata’, ‘el del forn’, estava a la porta de casa i tots els xiquets i les xiquetes del carrer, asseguts al seu voltant, escoltant-lo. Millor que la tele, que encara n’hi havien poques (al voltant de 1960)”. Immediatament, li comentí “Ara mateix, he vist una rondalla mallorquina amb un detall que figura en més d’una recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar: una espasa vella i rovellada serà la que farà que guanye un jove que fa lo que li diu una jove”. També el 7 d’agost del 2021, però en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Jose V. Sanchis Pastor, un amic que m’ha passat, com ara, contarelles i anècdotes de poble en què es plasma lo matriarcal (i, fins i tot, a partir de fets reals i de fa molts anys), m’escrigué “Les rondalles són el senyal d’identitat dels pobles”. La meua resposta, diligent, fou “He aplegat a la conclusió que, per exemple, en relació amb els catalanoparlants, on més es plasma el matriarcalisme és en les rondalles (sobretot, en les de fa més de cent anys i en les que han sigut arreplegades però no retocades en els darrers quaranta anys) i en les cançons. Principalment, en les rondalles”. I, tot seguit, li envií una foto de dos llibres de rondalles d’Andreu Ferrer Ginard (menorquines i, a tot estirar, de 1914), un llibre de les rondalles recopilades per Jacint Verdaguer (n’hi ha, fins i tot, d’eròtiques), el llibre de Maria Cardona amb unes d’Eivissa, dos llibres de Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla, amb unes setanta rondalles, àdhuc, de línia eròtica), el llibre de Cristòfor Martí i Adell (amb més de cinquanta de l’Horta de València), el “Rondallari de Pineda” (amb les arreplegades per Sara Llorens a primeries del segle XX, en Pineda de Mar, al nord de la ciutat de Barcelona) i una obra en què n’hi unes quantes que recopilà Mercè Ventosa i Roca, de Catalunya.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’agost del 2021, Carme Andreu m’escrigué “Sí, m’agrada molt que me les contin”. I, al moment, li passí moltes fotos de llibres i li fiu esment d’uns quants en què, a més, en trobaria d’eròtiques.

En línia amb aquestes respostes i amb el tema de les rondalles, el 10 d’agost del 2021, escriguí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, en què jo comentava que, “En moltes rondalles en llengua catalana de fa més de cent anys (o bé recopilades farà uns quaranta anys, com ara, per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell), està molt plasmat el matriarcalisme (àdhuc, amb molts trets comentats per Anna Boyé[1] respecte a societats matriarcals) com també en moltes cançons recopilades per Gabriel Janer Manila, entre els anys seixanta i setanta del segle XX, però no en moltes cançons dels darrers quaranta anys.

¿Considereu que ha pogut influir més l’ensenyament de la llengua castellana i, sobretot, la seua presència en els mitjans de comunicació social i una mena de cosmopolitisme per part de polítics d’esquerres? Gràcies. La meua opinió és que sí”.

Les respostes, en el meu mur, el 10 d’agost del 2021, foren “És possible” (Ximo Caturla), a qui, sense embuts, li contestí que “En moltíssimes rondalles, lo matriarcal és un fet. En canvi, per exemple, en ‘El cançoner de Pineda’, de Sara Llorens, i amb cançons de Pineda de Mar, recopilades, com a molt , en 1930, quan s’edità aquest llibre, la quantitat de cançons matriarcals és menor (però clarament majoritària). Ara bé, en les mallorquines del llibre de Gabriel Janer Manila, molt alt. Pineda de Mar està un poc al nord de Barcelona”.

Quant als comentaris relatius a aquest tema, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 10 d’agost del 2021 i després, foren “Amb la globalització, les llengües i les cultures s’han estandarditzat, homogeneïtzat i desnaturalitzat. Les llengües ja no arrelen al territori, sinó als media i al mercat” (Vadó Pomés), “Uff, bon tema!

Penso que, per un costat, l’atenció dels menuts se n’ha anat més cap a la tele (i, ara, a les tabletes i ordinadors) que no a les paraules dels altres. Les rondalles han estat substituïdes per les sèries televisives i, fins i tot, durant uns anys, la tradició oral s’ha equiparat a ‘cosa vella’, ‘cosa carca’, fins que s’ha pogut recuperar en les darreres dècades.

Un fet important, sense cap dubte, ha estat la castellanització de la societat, i es veia perfectament com els petits, a les escoles o al carrer, jugaven usant cançons castellanes.

També hi ha hagut, lògicament, l’efecte de l’educació en castellà dels pares, que va tallar certa transmissió. També pot haver jugat un paper el fet que, abans, a les cases, vivien tres generacions (avis, pares i fills), cosa que propiciava el contacte, i, ara, cadascú viu a casa seva.
Un altre element actual és que s’han unificat moltes coses. Un exemple és la festa de Sant Jordi, on, a totes les escoles, es parla de la seva llegenda i el drac, però a cap s’expliquen històries sobre els nostres dracs (i mira que n’hi ha…), s’esborren en favor d’un de ‘general’. Una cosa curiosa és que en Joan Amades explica que, anant a recollir cançons pels pobles, una dona volia cantar-li una de nova… i va resultar que era la sintonia d’un anunci de la ràdio”. Un comentari interessant, el de Francesc Castellano Vilamu, u dels que més informació ha aportat a l’estudi sobre el matriarcalisme. Més respostes: “Sí” (Joan Claparols Vilamanyà), “I tant! És el que hem tingut, primer, amb la Dictadura i,  també, amb la Democràcia. Es fa ben palès en tots els mitjans públics i privats” (Montserrat Bosch Angles).

El 10 d’agost del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pura Escriva Eleneta comentà “No sabria què dir-te, de debò”.

En relació amb aquest tema, direm que l’11 d’agost del 2021, mentres cercava informació sobre el matriarcalisme en diferents poblacions, viu un comentari en Twitter (https://twitter.com/xaiecologic/status/1007178895660023808), per part de Toti, del 14 de juny del 2018, que diu així: “Històricament a muntanya hi ha hagut una estructura més semblant al matriarcat que el patriarcat. I crec que, en contra dels tòpics, a pagès les dones tenen un protagonisme molt superior que en el conjunt de la societat”. Vist des d’una altra manera, la relació que posa entre muntanya i matriarcalisme, en el cas de les rondalles, podríem comparar-la (per semblança) a la de les Illes Balears, quant al fet que lo matriarcal abunde molt més en les cançons eròtiques mallorquines que, com ara, en Pineda de Mar. De totes maneres, com diem, lo matriarcal és clarament majoritari.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota:[1] Antropòloga i fotògrafa catalana que ha escrit prou sobre el matriarcalisme, a partir de vivències que ha tingut en distintes cultures matriarcals del món.

“Idò tu pastaràs”, la dona mana en les famílies catalanoparlants

General, , , , , , , , ,

 

 

En la rondalla mallorquina “Una qui no vol pastar”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, editat per Institució Francesc de Borja Moll, una parella està a veure qui pot més i quan, finalment, el batle, com que marit i muller estan molt quiets, ordena que els fiquen en una caixa i que els soterren (p. 56), serà ella qui guanyarà la mà. Així, els huit portadors trien enterrar-los junts, a l’home i a la dona:

“-Ben pensat: plegats en vida, plegats en mort.

-No res, idò, duis-los-me –diu es fosser.

Aquí ell[1], veient que anava de ver, no pogué aguantar pus, i diu tot rabent:

-A poc a poc! No vull jo estar davall!

-idò tu pastaràs –digué sa dona, tota remolesta i aixecant-se de dins sa caixa.

Fosser i portadors fugiren com cent mil diantres, i es dos carronyes se n’anaren a ca seva, i ell hagué de pastar” (p. 56).

En aquesta rondalla mallorquina, no sols l’home és la part passiva (molt en línia amb el matriarcalisme), sinó que és poregós i, a més, la dona és la part activa (salta de la caixa), li dona una directriu (que ell haurà de pastar) i, al capdavall, es remarca que es fa lo que vol ella: “i ell hagué de pastar” (p. 56). Cal afegir que, si bé, en una rondalla valenciana de l’Horta de València, és la dona qui, finalment, haurà de tancar la porta, el recopilador, el valencià Cristòfor Martí i Adell, nasqué en 1940, mentres que Mn. Antoni Ma. Alcover havia nascut en 1862. En cas d’haver-ne de triar una, optaria per la mallorquina, per la seua antigor i perquè plasma més el matriarcalisme.

De fet, en l’article “La de 1910, una generació de titans” (https://www.yumpu.com/es/document/read/43128353/butlleta-municipal-110-novembre-2005-ajuntamanet-de-sa-pobla), publicat en novembre del 2005, en “Butlleta”, el butlletí informatiu de sa Pobla (un població mallorquina de la comarca del Raiguer), Alexandre Ballester, cronista de la Vila, comenta que, “en determinades comunitats, i d’una manera instintiva, amorosament respectuosa, la dona, ha anat assolint, almanco des de l’àmbit casolà, una dignificació social del rol femení. Per costum més que per llei, el reconeixement del paper de la dona, en la formació, i cohesió, de la família, de la comunitat, ha estat fonamental, ferma i decisiva. A l’evolució moderna, [ a] primeries del segle XX, el pas espectacular del secà al regadiu, a sa Pobla, n’és un exemple fefaent, magnífic i paradigmàtic.

Tots, els de la meva edat, recordam que el padrí deia que comandava a casa, i comandava cara al veïnat, però tots recordam que, de veritat, qui comandava era la padrina. Més dolça, més callada, més tenaç” (p. 3).

En línia amb aquestes paraules d’Alexandre Ballester, afegirem que, el 9 d’agost del 2021, trobí l’entrada “La dona a les rondalles d’Antoni M Alcover, interessant conferència de Magdalena Gelabert” (http://agricolamanacor.blogspot.com/2019/03/la-dona-les-rondalles-dantoni-m-alcover.html), en el blog de l’”Associació Cultural S’Agrícola de Manacor”, en què es diu que, en les rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover, “la dona es veu afavorida i reflexa unes qualitats molt elevades, la dona és intel·ligent, té la bossa de la casa, és la que protegeix la família i la depositària dels trets importants de la dona mallorquina i la seva societat d’un caràcter eminentment matriarcal”.

També el 9 d’agost del 2021, comentí a ma mare que són moltes les rondalles en llengua catalana, en què, per exemple, encara que la dona tinga la darrera paraula (i eixa paraula siga la determinant, com en el cas de la que acabem de veure o, fins i tot, quan és la filla del rei, però ell accepta lo que tria la princesa), en què, com ara, es reflecteix en el fet que, si bé mana la dona, no hi ha ànsia pel poder i en què, en tot cas, s’hi accedeix per mèrits. I també que, moltíssimes vegades, qui hi aplega,… en lloc d’actuar de manera oportunista, premia els qui li han fet costat. Hi estic totalment d’acord amb eixos detalls que figuren en aquestes rondalles, en molts casos, de fa més de cent anys.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en cursiva, com en unes línies després, es pot llegir en el llibre. El marit, la part mansa de la parella, com en moltes rondalles de fa més de cent anys i transmeses durant moltes generacions, en llengua catalana.

“Tu seràs es venturós”, la dona tria

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “En Joanet de l’onso”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, la dona salva l’home, tot i que ambdós fan un paper prou semblant, però serà ella qui triarà amb qui es casarà i no, com ara, l’home.

Una dona que s’havia casat amb un home vell, desesperada, fa camí per a cercar una vaca, que li havia demanat el marit. I, al moment, veiem que li ix un onso (un os) i se l’emporta cap a una cova. L’onso tractarà bé la dona i, a més, serà en la cova on ella serà mare d’En Joanet de l’onso (p. 28), un home molt obert, amb molta força, diligent i amb molta voluntat. El fill, quan ja tenia set anys, li diu a la mare que no era qüestió d’estar tota la vida en la cova i que, si cal decantar la pedrota, que ell està disposat a fer-ho:

“-I si la decantàvem?

-Podríem fugir (…).

S’al·lotó s’aborda sa pedra, i amb una empenta, la féu botir[1] un tros enfora.

Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.

S’home d’ella va esser mort, i se posaren en una caseta.

S’al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l’onso” (p. 28).

En Joanet de l’onso, molt fort, ràpid i voluntariós, a banda d’un home de bon cor, va a un poble, on tracten d’abusar d’ell i, finalment, fan una barrina (un acord) que li permet conéixer tres hòmens menys forts que ell i, a més, oportunistes.

Ell farà costat a aquests tres hòmens, els quals, menys encoratjats que ell i que, quan es troben amb un vell, tornen baixos de moral i com si el futur fos negre (entre altres coses, perquè un iai que gens educat, els venç sempre) i En Joanet i els tres no poguessen treballar en equip. Però ell, fort i encoratjat, va cap al fons del pou. Allí troba una jove i garrida d’uns quinze anys i formosa com el sol. La fadrineta, que és una filla de rei encantada, primerament, li recomana no arriscar, perquè hi ha tres que resulta molt difícil de véncer: el  vell (el iai) com també una serp de foc i un bou de foc.

Ara bé, com que la princesa veu que En Joanet té molta espenta, li diu què ha de fer: no prendre l’espasa lluenta que li temptarà el iai, sinó “una de vella i rovellada que veuràs en un racó” (p. 46), detall matriarcal que figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a primeries del segle XX. Un exemple en què la dona salva l’home.

Serà la força i la voluntat lo que permetran que, fins i tot, En Joanet guanye a la serp, al bou i, finalment, al iai. Això fa possible que En Joanet puga oir “Ja estic lliberta! Joanet, tu m’has salvada! Anem a ca mon pare, i mos casarem! Tu m’has guanyada, m’has feta teua; i teua he d’esser, surta d’on surta!” (p. 49).

Però és, aleshores, que sembla que ell és el fort, quan llegim que En Joanet diu “Filleta, a veure per on prenem!” (p. 49). Per tant, ambdós són forts i, no solament, ella li ha aplanat el camí per a que ell no fos víctima del iai (a diferència dels seus company, els tres missatges), sinó que ara, és ella la forta. A banda, la jove diu a En Joanet “idò, mira (…), per lo que puga succeir, jas aquesta sabateta meua, tota d’or, i aquesta mitja pera, també tota d’or. Guarda-ho bé, per un si acàs” (p. 49). I ell segueix les directrius de la princesa.

Els tres missatges trauen del pou (detall vinculat amb rondalles de línia matriarcal) la jove, però, com que ella els diu que és princesa (“som filla del rei i pubilla”, p. 50), apareix, en ells tres, les ànsies de poder i d’aplegar a generals.

Un poc després, veiem que els missatges i la princesa apleguen a la cort, però ella amb la moral baixa, perquè sap que qui l’ha salvada no és ningú dels tres hòmens. I, aleshores, el rei, al principi, es decanta perquè u dels tres es casarà amb ella, però, com que la jove no cedeix, es posarà de part d’ella i, així, acceptarà una resolució: “No em casaré, en no esser amb un qui em present mitja pera d’or com una mitja que jo en tenc i una sabateta d’or com una que me’n falta” (p. 53). I el rei, ho accepta.

I, com que, mentrestant, En Joanet l’onso recorda que la princesa li havia donat una orella, se la trau i, amb molta facilitat, anirà cap a la cort, superarà els obstacles i, al capdavall, es casarà amb ella. Però, com veiem, de nou, és la dona (la jove) qui tria, i no l’home (En Joanet), pel fet d’haver-la salvada, motiu pel qual diu el rei a En Joanet: “Tu seràs es venturós” (p. 54) i, immediatament, llegim:

“El presenta a la princesa a l’acte.

-Aquest és! –diu ella, botant d’alegria tot d’una que el veu-. Aquest és qui m’ha desencantada! D’ell som i de ningú pus.

Ni el rei ni ningú hi posà cap dubte.

(…) Sa filla del rei i En Joanet de l’onso es casaren” (p. 54) i, als altres tres, els perdona en la vida, “per tal que no s’acostassen pus devers la cort” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de moltes persones, les felicitacions que he rebut aquests dies, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Expulsar.

Art, Otos i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, exposarem bona part de les obres d’art, principalment, escultures, pintures i fotos vinculades amb els Sants de la Pedra, a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació, a les que m’aplanaren molt el camí, i als qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.

 

A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)

La dona, molt oberta i voluntariosa, tria

General, , , ,

 

El 7 d’agost del 2021, trobàrem una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom II, en què està molt plasmat el matriarcalisme i, fins i tot, en el fet que es fa lo que vol la dona: “Sa comtessa sense braços”. Una xiqueta que tenia molta espenta i molta força veurà com li tallen els braços amb la intenció de fer que caiga moralment, però ella, àdhuc, tornarà a tenir-ne dos. Primerament, com en algunes rondalles valencianes, es comenta que l’home (un comte), en una parella que els hauria agradat tenir un fill, no era, precisament, una persona que sabia manejar els diners (p. 118).

Tindran un fill, però… “Sa comtessa, des cap d’un temps, tengué una nineta, sa cosa més hermosa. Valia ulls per mirar” (p. 118), és a dir, que es dona preferència a la xiqueta, un fet vinculat amb lo matriarcal.

Aquesta xiqueta, quan tenia els set anys, passa per una ermita, demana a son pare que davalle i va a “ses tres Avemaries i sa Salve a la Puríssima” (p. 118). Serà el pregar, lo que li farà d’aliat en bona part de la seua vida. Com a exemple, la Puríssima, molt oberta i amb bon tracte, li diu “Acosta’t, filleta meua estimada.

Sa nina s’hi acosta tremolant

-No hages por de res –diu la Puríssima-, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sigues una bona al·loteta, em tendràs as teu costat.

-Vos promet que ho seré –diu s’al·lotona-

La Puríssima es treu un rosari ben preciós,  l’hi dóna, dient:

-No et canses mai de passar-lo: amb ell arronsaràs tots es teus enemics” (p. 119).

Però, quan la xiqueta restarà sense braços, perquè el senyorot que es presentava com qui salvaria son pare, no aprova que pregue, ella continuarà actuant amb molta espenta, fins al punt que “Es senyorot, veient que no hi tenia res que fer amb aquella al·lotona, que tot quan hi posaria perdria” (p. 120), fuig del bosc on es trobava la nineta.

Ara bé, un dia, un comte jove passa pel bosc, la troba mig despullada i, com que la tracta bé, la carrega en el cavall que ell porta i “L’entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses millors robes que hi havia a la casa” (p. 120). En haver-la vestida, tots la troben formosa, amb uns setze anys, ja que, de fet, “Ningú no havia vist cap mai de més gentil” (p. 121).

I, com que el comte es vol casar amb la jove, però la darrera paraula la té la mare d’ell, “diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi féu dos mots” (p. 121).

Ara bé, molt prompte sorgeix una guerra, i el comte, que es deia Guillem, hi participa i, al mateix temps, la jove comtessa té un fillet, Guillem, de qui la jove li escriu que tenen un nen preciós.

A partir d’eixe moment, hi haurà un intercanvi de cartes que, com que el dimoni tracta de fer malbé les relacions entre el comte, la comtessa i la mare del comte, tractarà de fer-los creure lo contrari de lo que ells pensen. Però, com que el comte no ho aprova (com tampoc no ho fa la comtessa), es resoldrà a bones. De fet, la mare del comte escriu al fill sobre “Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! No hi ha dona per fer-ho!” (p. 122). Un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: la força va unida amb la dona, fins i tot, la relacionada amb la maternitat.

A més, aquesta rondalla tracta el tema de la infantesa: “sobretot, amb aquell ninet seu, tan hermós, just un serafinet, i que la gent hi acudia a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldament només fos una micoia (…) angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvinguda” (p. 124).

La jove comtessa, que s’entén molt bé amb la mare del comte, tenia moltes ganes d’aigua, va cap a un pou i… el nen cau dins, però la confiança en la Mare de Déu i en la Puríssima (“mare i gran senyora” són els tractaments que rep la Mare de Déu, en la pàgina 125), permet que l’aigua del pou comence “a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava somrient.

Aviat s’aigua fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.

-Oh, si ara tenia es braços sencers!” (p. 124). No sols la dona (la Mare de Déu) salva la mare (la comtessa) sinó també el nen (la infantesa, el futur). La comtessa, fins i tot, ofereix el fill al Bon Jesús i a la Puríssima, però no el sacrificaran. I, a més, ara, amb molta espenta, la comtessa (acompanyada del xiquet) veu una dona gran que filava (i que li farà costat). Igualment, la comtessa fa bona pasta amb la dona gran, àdhuc, fins que, set anys després, acabe la guerra i el comte passe per allí:

“Des cap de set anys, es comte torna de la guerra.

Arriba a ca seva, i no hi troba sa dona ni s’infant.

Prengué una volada feresta.

Sa mare, per tota resposta, li presenta ses dues cartes que havia rebudes d’ell” (p. 126) i, a banda, li comenta que “tothom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora” (p. 126), un detall matriarcal i que va en línia amb el tractament de “senyora ama” i, per exemple, amb el fet que la dona és qui tria.

Com que la mare diu al comte (fill seu) que la jove i comtessa se n’havia anat cap al bosc, ell, diligent, amb molta espenta i voluntariós, passa camps, viles, ciutats, etc. fins que s’acosta a “un grandiós convent, amb una caseta davant, i dues dones, una més jove que l’altra, que filaven en es portal.

(…) La més jove li clava la vista, i el coneix” (p. 127), motiu pel qual, immediatament, demana empar de la Puríssima (p. 127). Elles permetran que el comte ferme el cavall, de manera que puga anar a una missa, de què eixirà content (p. 128). I, com qui té el camp molt aplanat, el comte comenta a les dues dones que, en la missa, havia vist un escolanet que li ha impactat: “”No n’havia vist cap mai, ni és possible que n’hi haja un de consemblant! Allò no és un al·lot! Allò és un àngel en carn humana!

-Ja és es teu –diu sa vella a sa jove” (p. 128).

Tot seguit, apareix el xiquet, la mare li diu que bese les mans a son pare (p. 128). I, com que el comte li respon “Això no pot esser! (…). Sa meua dona no tenia braços!” (p. 128), la dona fa un pas que comportarà que es tornen a unir ella, el comte (el pare) i el fill (l’escolanet): “Aquí ella los s’arromangà fins ben amunt, i los hi mostra: tenien una costura as colzes, per tot lo redó. Se coneixia que eren estats tallats, i los havien confegits.

Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fill.

S’abraçaren tots tres i cuidaren de fer ull, d’alegria i de gaubança” (p. 128).

I, finalment, com que el fill volia ser frare en aquell convent, els pares li ho posen molt fàcil i li ho permeten.

Com hem vist, no sols la dona és activa, forta i amb molta espenta (la jove sempre guanya al senyorot), sinó també el comte (l’home), com que tots dos (la comtessa i el comte) aplanen molt el camí al xiquet i, per descomptat, es reflecteix el matriarcalisme en la família i en el dia rere dia: el comte demana a sa mare permís per a casar-se, i és ella qui li dona l’aprovació final.  A més, el matriarcalisme també es reflecteix en què cap persona faria fora una xiqueta de bon cor, quan llegim “No hi ha dona per fer-ho! (p. 122), ja que totes estarien de part de l’al·lota i, de pas, veiem que el coratge està vinculat amb la dona (són elles les fortes, les que tenen espenta, les que trien, etc., com es plasma en moltes rondalles).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han donat la seua opinió en relació amb les rondalles, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Contar rondalles, una forma més d’estar oberts

General, ,

 

El 4 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, plasmí un escrit que deia així:

“¿Introduiríeu rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Andreu Ferrer Ginard, per Sara Llorens, per Ximo Caturla o, per exemple, per Cristòfor Marti i Adell, en l’ensenyament de la llengua catalana, bé en els centres escolars, bé en casa, bé en la família, com un mitjà per a transmetre la cosmovisió (visió de la vida), des dels infants? ¿Per què? Gràcies. Jo, sí: per a que tinguen accés a lo que moltes generacions no han pogut en l’escola, ni en els instituts”.

Les respostes, del 4 d’agost del 2021 i posteriors, en el meu mur, foren immediates: “I tant que sí. Jo ho he viscut com a receptor per part dels meus iaios, com a pare i avi (l’altre dia contava a les meues nétes la rondalla de ‘Les tres germanes’ i la de ‘Raboseta, obri’). Com a visió de la realitat i perquè crea un llaç afectiu enorme” (Ximo Caturla). A més, Ximo Caturla, en un correu electrònic que m’envià el mateix dia, m’escrigué “Sobre el tema d’introduir les rondalles a l’escola, la vida familiar,… la resposta és sí. Un sí rotund.

Dins la família, crea un llaç afectiu molt gran entre el xiquet  i la persona que conta la rondalla. A més a més, reforça l’idioma, crea simpatia per l’idioma, augmenta el vocabulari, estimula la fantasia i…. es passa bé. Tot això jo ho he viscut sent xiquet, sent pare i, ara, sent iaio. Ho tinc claríssim”. Jo li comentí que “Jo, ara, ho passe bé amb ma mare i trobe que, com tu dius, crea un vincle més (…) i molt gran”. Uns altres comentaris foren “Sí, però seria més interessant que els xiquets preguntessin als pares i altres parents, rondalles i les portessin a classe. I, com rondalles, cançons o refranys i dites. Si tan sols es llegeixen en els llibres, sembla una cosa massa ‘oficial’, però escoltades, a la família, es tornen coses vives” (Francesc Castellano). A Francesc Castellano, li responguí “Hi estic d’acord, Francesc” i Rosa Garcia Clotet, li contestà “Francesc Castellano. Jo també estic d’acord”. Un poc després, Montserrat Cortadella comentà “El comentari d’en Francesc, el trobo molt encertat”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 4 d’agost del 2021 i posteriors foren “Ho he fet en EGB, fa la ‘tira’ d’anys” (Ramon Navarro Bonet), “Ha faltat nombrar al gran Enric Valor, recopilador de rondalles on hi haja. I la tasca que ha fet la TV d’A Punt per apropar-les als menuts amb el programa de dibuixos ‘Catacric-catacrac’, on es narren de manera senzilla i atractiva” (Marian Mi), a qui responguí “No l’he esmentat perquè, entre altres coses, trastocà dues rondalles eròtiques valencianes. En relació amb això, hi ha un document interessant sobre etnopoètica i tabús, del 2013, a què es pot accedir en Internet.

En canvi, Ximo Caturla i Andreu Ferrer Ginard n’inclouen en les seues recopilacions. Qui trastoca, des del meu punt de vista, en el camp que ho fa, no és de fiar”. L’endemà, el 5 d’agost del 2021, Marian Mi em contestà que “No havia investigat tant sobre Enric Valor, ja que no sóc especialista en filologia i tampoc és un tema del qual estiga estrictament interessada. Tan sols havia donat la meua aportació perquè crec que havia fet una gran tasca de recopilació oral que potser ara ja estaria perduda.

He llegit l’article i, com bé diu, és un literat-folklorista, per tant, no és gens estrany que mescle les creences pròpies, les de la contemporaneïtat en què escriu i les rondalles. Al final, tots som subjectius per naturalesa i impregnem els nostres textos de la influència cultural que rebem, alguns menys i altres en excés”.  A Marian Mi, finalment, li vaig adduir que “Si vols llegir-ne, d’eròtiques i sense retocs, pots fer-ho també de Maria Cardona (de rondalles eivissenques)”. Uns altres comentaris foren “Sí, és clar. Adaptades a cada edat” (Rosa Bixquert), “Jo he contat sempre als meus alumnes les ‘Rondaies’ de n’Alcover. Sempre he triat la versió nostra, en lloc de la dels compiladors europeus” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Jo, sí” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, de petita, me les ensenyaven a l’escola i, de més gran, vam estudiar els autors” (Montserrat Rius Malet).

En el grup “Cultura mallorquina”, les respostes del 4 d’agost del 2021 i posteriors foren “Sí. Jo les vaig conèixer a l’escola i encara les record amb tendresa. Potser que algunes tinguin missatges una mica políticament incorrectes avui en dia, però això també pot servir per tractar certs temes a l’aula i fer reflexionar els infants. Sí, rotundament sí” (Cati Febrer Adrover), “Gràcies an ses rondalles, me vaig aficionar a la lectura i també ho feren es meus fills. I, a més a més, record sa meva padrina, que no sabia llegir ni escriure, contar-me els capvespres d’estiu, en es seu pati, ‘L’amor de les tres taronges’, entre altres. Estimada[1] cultura popular, ara seria, com he llegit, en algun comentari, políticament incorrectes, però no lleva d’esser sa nostra història” (Lida Rigo Miralles).

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquest tema del treball, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment.

“Tu ets es fill”, reis oberts i amb bon cor

General, , ,

 

En línia amb acompanyar els pares quan ja són ancians i, igualment, amb el tema de l’hereu, i, sobretot, amb actuar oberts i amb bon cor, en la rondalla “Tres germans deixondits”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896 i publicada per Institució Francesc de Borja Moll en el 2021, en el Tom II, es trau el tema de l’herència però, principalment, el de la família i el de les persones de bon cor. Així, comença parlant d’un pare que tenia tres fills, En Pere, En Pau i En Bernat, tots ells deixondits, això és, desperts, vius, amb reflexos (p. 112). Tot seguit, llegim que “Se morí i només deixà mig hort de terra amb un morer.

Posà en es testament: faç mon fill hereu” (p. 112). O siga, que el pare feia hereu el seu fill. Però, com que n’eren tres, molt prompte opten perquè “Lo millor serà que anem al rei, i ell que faça sa sentència” (p. 112).

El rei accepta la proposta dels tres germans i, com que tots tres eren molt vius, el monarca tria per una opció curiosa i que, com veurem, té relació amb la família. Així llegim: “crida un pintor i es tres revetlers, i diu a aquests:
-Per fer sa sentència que em demanau, he mester un retrat de vòstron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomia a aquest pintor i el ens retractarà.

Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.

El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i els entrega una ballesta i tres fletxes perhom[1], i els diu:
-Hala!, desparau[2] aquestes fletxes a aquesta figura. Es qui n’hi acorarà una més endins, as mig des cor, aquell serà s’hereu.

Es major pren sa ballesta, desparà ses tres fletxes, i totes les clavà ben endins, al mig des cor de sa figura.

Pren sa ballesta es segon, despara i tengué tan bon dret com es major.

Entrega sa ballesta as darrer.

Es darrer, en lloc de desparar-la, la torna al rei i li diu:
-Senyor rei, pes mig hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a semblança seua. Si per esser hereu, li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.

-Tu ets es vertader fill! –diu tot d’una el rei-. Tu ets s’hereu! Ja no importa que despares! Ja està feta sa sentència!

En Bernadet se n’anà a ca seua, i posseí des d’aquell dia, es mig hort i es morer” (p. 117).

Com hem pogut veure, el rei premia el fill que sí que té cor. I el fet que el rei, com en moltes rondalles en llengua catalana, també en tinga, és motiu per a considerar que aquesta rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896, plasma una cultura en què es prima molt més les bones relacions en la família (no disparar el pare) abans que la competició a veure qui pot més, encara que siga a costa de tombar la part emocional (el cor) de la persona i dels altres.

Afegiré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha impactat i que, per això mateix, la passí, immediatament, a Facebook i la comentí a una persona que, un dels primers dies de la primavera del 2017, després d’un cas de què isquí com a innocent i en què jo podia haver posat costera amunt el futur d’un possible batle d’una població valenciana (qui ho seria, uns mesos després) i, sobretot, dels meus pares, ell, em digué: “No, per favor: encara que siga pels teus pares. No ho faces”. I la meua resposta, com la que diguí a una dona molt vinculada amb la família de ma mare, fou “Ho podria fer. Però no ho faré, pels meus pares; perquè si ho fera, me’ls carregaria. I me’ls estime”.  I trií no fer-ho, perquè considerí que els meus pares sí que havien actuat de bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquesta rondalla, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per cada u, a cada u.

[2] Sinònim de “disparar”, considerat com a genuí en el DCVB.