Una altra rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què és fa lo que vol la dona, és “En Ferrandí”, la qual figura en el Tom III. Així, en aquest relat, en què un germà de bon cor, encoratjat i amb reflexos salva els altres dones i, a més, posteriorment, els altres dos el posaran entre l’espasa i la paret davant un rei, ell superarà les proves i, quan ja ha aconseguit, àdhuc, que una princesa jove i garrida passe a la cort reial, podem llegir:

“Arriben  a cal rei, i En Ferrandí presenta la princesa.

Era s’al·lota més garrida i plantosa que s’hagués vista mai.

Tothom queda feritlà[1] davant ella, sobretot el rei, que digué:

-A veure quan ens casam!

-Jo no em cas –diu ella- que no em duguen quatre gerres d’aigua des pou des lleó per rentar-me” (p. 126).

Ací cal afegir un detall per a entendre millor el fet que, al capdavall de la rondalla, es considere la princesa com “aquella gran traïdora” (p. 130). La princesa copsa, des de molt prompte, el caràcter del rei i, com que veurà que En Ferrandí va més en línia amb ella, no es casarà amb el monarca (de fet, ella, en aquestes línies, no li diu “Jo no em cas amb tu”, ni, per exemple, “Jo no em cas amb Vós”…), motiu pel qual ho farà amb En Ferrandí. Com hem vist, es fa lo que vol la dona.

També en la rondalla “En Ferrandí”, està viu el matriarcalisme, com ara, quan llegim que “En Ferrandí arriba a cal rei, i entrega ses quatre gerres d’aigua.

-Ara necessit sa pinta d’or per pentinar-me[2].

-En tenc una que no ha fet res mai –diu el rei.

-No em serveix: ha d’esser sa meua.

-I a on és aquesta pinta?

-Dins mar. I no em pentinaré ni em casaré que no la tenga” (p. 128).
La princesa és qui marca com ha de ser la pinta i, com veiem, no aprova lo que li diu el rei i, a més, condiciona el casar-se amb ella amb el fet de portar-li eixa pinta, i no una altra.

En una part molt semblant del llibre (p. 129), quan En Ferrandí li ha acabat de portar la pinteta, la princesa diu que li falta un anell de diamants i que “Me caigué dins un pollar[3]. I no em casaré que no el tenga” (p. 129).

Un poc després, el rei veu l’anell i “el se’n du corrents a la princesa, tot dient:

-Aquesta vegada se fa s’esclafit!

Però es comptes foren errats, perquè la princesa, com tengué s’anell, sortí amb aquesta:

-Ara, per casar-me, m’han de fer una fornada de pa de xeixa, i la m’han de treure sense pala” (p. 130).

En aquest cas, com en molts moments de la rondalla “En Ferrandí”, intervé el cavall que, a tothora, ha aplanat molt el camí a En Ferrandí, però fins al punt que donarà la vida per En Ferrandí, per a que, amb la seua sang (i ben abrigat), el jove puga traure el pa sense pala i, així, sense cremar-se. En relació amb açò, podem llegir “L’home s’abriga es cuiro ben abrigat, s’afica dins es forn, i amb quatre grapades[4] va tenir es pa defora.

(…) Presenten sa fornada de pa a la princesa, i aquella gran traïdora diu al rei:

-Aquesta l’ha treta En Ferrandí: ara n’has de treure una tu, si vols que ens casem” (p. 130). Un altre cas en què la dona és qui posa les condicions a l’home (i no al revés), tret vinculat amb el matriarcalisme.

El rei tracta de convéncer-la, “però ella, sa més fresca del món, i com si li haguessen tirades palles de Menorca, no s’aturava de dir:

-(…) Podràs fer lo que vulgues; però lo que es diu casar-te amb mi, si no treus sa fornada de pa sense pala, mira quina hora t’ho dic, no t’hi casaràs.

El rei, a la fi, va veure que no hi havia altre remei” (pp. 130-131), perquè es feia lo que volia la dona (ací, la princesa), en línia amb les paraules del meu avi matern (1906-1992).

Els germans d’En Ferrandí, en veure que el rei s’ha cremat, fugen i, immediatament, la princesa, quan sap que el rei ha mort, diu a En Ferrandí:

“-Ara em vull casar. I és amb tu que em casaré, si tu vols; perquè ets tu que m’has guanyada: tu vares tenir enginy per robar-me; tu em dugueres s’aigua des pou des lleó; tu em trobares sa pinta d’or i s’anell de diamants; tu has treta sa fornada de pa de xeixa sense pala. Aquesta serà sa fornada de noces.

Ja ho crec que En Ferrandí no hi va fer dos mots!” (p. 131).

En aquesta rondalla, arreplegada en 1897, veiem que la dona és la part activa (En Ferrandí no li diu, per exemple, que ella s’ha de casar amb ell), que la jove premia el fet que ell haja superat les proves que li ha posat i que, per això, ella considera que En Ferrandí ha fet mèrits per a casar-se amb ella (si En Ferrandí ho accepta), que sí que ho fa. Una rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Perplex.

[2] Diu la princesa a En Ferrandí.

[3] Un pollar és una pollancreda, un lloc ple de pollancres.

[4] En un instant.