Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Dones que compensen les bones accions i que donen vida

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha unes quantes rondalles molt curtes i vinculades amb la Mare de Déu i amb plantes, en què es plasma el matriarcalisme. Així, en “La menta i el romaní” (p. 56), llegim que, “Entre les mateixes plantes, (…) n’hi ha també de beneïdes, com el romaní, per haver-hi posat a assecar la Santíssima Verge els bolquers del seu estimadíssim infantó” (p. 56). A més, en “Les fulles de la gavarrera”[1], copsem que la dona és respectada i que ella ho compensa: “Durant la fugida a Egipte, la Mare de Déu va demanar acollida a la gavarrera, i aquesta n’hi va donar de tan bon grat que, aquella, agraïda, va fer que les seves fulles i les seves flors fossin bones per remei.

I, des d’aleshores, ho són” (p. 56).

Àdhuc, com que el matriarcalisme agraeix la bondat, en la rondalla “Per què la menta no fa llavor”, veiem que Nostra Senyora, com que la menta, durant la fugida a Egipte, descobrí on s’havien amagat la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús, li digué:

“Menta, mentidera,

floriràs i no granaràs” (p. 56).

 

I, en la pàgina 57, Emili Samper Prunera ens comenta que, en la rondalla “La menta i el gaig”, Cels Gomis publica la variant

“Tu ets menta i mentiràs,

floriràs i no granaràs”.

 

Prosseguint amb Nostra Senyora, en la rondalla “El romaní florit”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, llegim “Conten que la Verge Maria, essent al portal de Betlem, després d’haver donat a llum el seu infant Jesús i haver-li rentat els bolquers, cercava un indret on estendre’ls, quan va trobar una mata de romaní i els hi va posar al damunt. Els bolquers van eixugar-se ràpidament i la planta va quedar ben florida” (p. 57): el detall de la planta amb els bolquers (actuar de manera acollidora) fou compensat per la bonesa que li passà el Nen Jesús. I, així, captem un missatge molt en línia amb el matriarcalisme: l’actitud receptiva dona bons fruits i vida (“ben florida”, dues paraules que podríem vincular amb el renaixement primaverenc).

Veiem, per tant, que la cultura matriarcalista es posa de part de les bones accions.

Una altra rondalla curteta plasmada per Cels Gomis i relacionada amb la fugida a Egipte, “La vida eterna de la rosa de Jericó”[2], en què, durant el viatge cap a Egipte, la Mare de Déu s’ensopegà i s’agafà a la rosa de Jericó, però “sense que es desarrelés, cosa que l’alliberà de la caiguda i, per això, li concedí vida eterna, dotant-la de diversos privilegis” (p. 57), també reflecteix el matriarcalisme. En aquest relat, copsem la relació amb la terra i amb la realitat i que la dona també acull els petits detalls (la rosa de Jericó). I, de nou, la bonhomia es veu compensada per la vida i per favors.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que és una planta rosàcia.

[2] Jericó és una població palestina que apareix, per exemple, en aquest passatge bíblic relacionat amb el Nou Testament.

 

Tot seguit, afegim dues fotos de la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el tom 8 de les “Rondalles valencianes”, editades per Edicions del Bullent. En aquest passatge, es reflecteix la sexualitat matriarcal en una línia molt semblant a la de la cultura mosuo, igualment matriarcalista: la princesa és més grossa que el mig pollastre així com, en aquesta cultura asiàtica, per a lo gros o positiu, s’utilitza la paraula “mare”, mentres que lo petit es refereix com “pare”. La rondalla valenciana diu així: “I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne”. 

L’enllaç que posem a continuació també inclou lo que hem escrit respecte a aquesta cultura asiàtica de línia matriarcalista, en relació amb la sexualitat matriarcal i que figura en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”: https://www.mirales.es/los-mosuo-la-cultura-matriarcal-sonaba-creador-wonder-woman.

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, “salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Les dones, en el Pallars Sobirà, en lo eròtic, trien i tenen la darrera paraula

General, , , ,

 

En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

 

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

General, , , , , , , ,

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Són elles”, relacions exquisites, honrades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:

“Fortalesa de l’ànima i el cos

alena la dona forta en el treball,

s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,

atresora valors dels fruits de la terra,

pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…

Esposa, marit, fills i filles

fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).

 

Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):

“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura

car tothom és nat del mateix pare universal.

(…) dels estrangers en fa germans”.

 

De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:

“La natura és agricultora de la història,

saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.

Els humans necessiten els seus fruits,

i el millor dels fruits és la vida.

(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).

 

Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,

“Quan només és imatge, no paraula,

el desig que desperta és verí,

l’amor esdevé fantasma

la felicitat, víctima de mort” (p. 34),

 

motiu pel qual

“La bellesa parla de pau

si la bellesa és imatge,

si la bellesa és esperit” (p. 34).

 

Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:

“No són marit i muller,

són més” (p. 35).

 

Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.

Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen

“No hi ha història sense ambdós,

no hi ha pau sense ella i ell,

desunir-los és crim antinatura

i nega la justícia a tothom.

(…) La lliçó de la vida més gran de la història

la mare donant el pit al seu fill.

Elles són història també amb ells” (p. 53).

 

Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.

Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):

“la pancarta d’arribada

de les veritats del dia a dia”.

 

Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,

“Abans de ser rei d’un poble

cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),

 

paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.

Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:

“Per què es casen les persones?

El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?

L’amor cal buscar-lo fora.

És norma l’amor lliure?

Potser no hi ha llibertat d’estimar.

L’amor universal no és amor únic,

Avui, en diuen fer l’amor,

i Jacob ja pagava amb anys de feina.

(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?

Ser fàbrica de fer humans? Només…?

Ser estudi d’artistes d’amor creador?

Què fort…!” (p. 17).

 

Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.

Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat:  “Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Poesia eròtica matriarcal, amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 31 d’octubre del 2021, trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”  (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet i que inclou un poema matriarcal que plasmarem tot seguit. No obstant això, primerament, direm que, en aquest article, mbonet comenta que, entre uns papers que ell tenia, en consten “Aquestos que ara llegiu enllacen directament amb uns altres amb els quals guarden una intrínseca relació. Són, no cal dir-vos-ho, una continuació d’aquells llegats antics trobats a la parròquia d’Olocau del Rei[1].

(…) N’he continuat la transcripció, prenent-me certes llibertats -molt poques, de debò-lèxiques, morfològiques i sintàctiques, per tal que us arribés l’essència mateixa de la trova[2]”. Aquest poema, matriarcal, diu així:

 

“Dixit la verge

al seu amant

ben principiant:

Serà possible

que aqueixa cosa

entre a la meua

d’entre les cames?

I el seu amic,

acompanyant

amb moltes ganes

-tímida fava

ans ben tibant[3]–

la dirigia

com xirivia

cap el forat

tan amagat

I entrà, de grat.

Us ho ben jure.

 

Ai, mare mia,

quanta gaubança!

Fóra possible

d’haver-ne tanta?

 

Dixit la vídua

tota plorosa:

Mare amantísima

totpoderosa,

amb festa grossa

poc us demane.

Si em topete

amb un instrument

fora de mida,

descomunal,

com és volgut

sense recança

encenc tres ciris

(a)  vostra salut.

No hi ha Constança

ací ni a França

del seu quefer

Se sap, però,

de fonts estranyes,

que les migranyes

per mor delit

feren oblit.

 

Ai, quina joia!

Ai, mare mia!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Dixit la sor

al confessor:

Pare, m’acuse.

Sempre he pregat

que un frare osat

mentres l’eïna

dins lo forat.

Dixit mossèn

Només somniat

no paga pena.

I si fos feits

poca ni molta.
Pecats de xona

Verge perdona.

Dixit la monja

Ora pro nobis[4]

Contricta estic!

I ara què dic?

I afegia

tota cofoia:

Seria orat

que per la reixa

ara mateixa

entressiu eixa

la vostra peiça?

Ora pro nobis

Marededéu!

Que lo esperit

d’aqueix pardal

gaureix les penes[5],

lleva lo mal.

Dix lo rector:

En això rau

tota saviesa;

que entre la rata

dins lo cau’.

 

Ai, quin joiell[6],

Marededéu!

Molts en voldria

de nit i de dia.

 

Cames obertes,

dixit la fadrina

meuca ben fina:

Ai, quina verga

més gran i forta!

Així cuitava[7]

la bona mossa:

I d’on serà

tan bella estampa

si va tant solta

que el mal espanta?

Possiblement és

de la Vila-reial,

perquè s’hi tracta

de totes totes

d’un bon pardal.

O potser siga

d’allà Borriana

on cada figa

no hi passa gana?

Serà, potser,

prop de Betxí?

Prompte ho sabré

si va ben justa

dins lo florí[8].

Amo de tan

bona rella[9]

ben segur que

és de Morella

Tal volta encerte…”.

 

En aquest relat, eròtic i de línia matriarcal, podem llegir “Pecats de xona / Verge perdona”, semblant a la dita valenciana referent a la Mare de Déu i al fet que Ella perdona els pecats de la xona. A més, com podem  veure, la dona apareix com una persona valenta i també agraïda a l’home (““Ai, quin joiell,  / Marededéu!, / Molts en voldria / de nit i de dia”, “Ai, quina verga, / més gran i forta!”).

Tot seguit, aquest relat, curiós i interessant, posa “A continuació hi ha uns renglons indesxifrables. I acaba aquest fragment amb una sentència pragmàtica, en forma de rodolí, i que ens dóna exemple del sentit irònic de la ‘lluita de sexes’ a l’època, i de la visió de la dona envers l’home, animal de companyia.

 

‘Que allò que ha de menjar-se els cucs

bé està que ho gaudeixen alguns rucs’.

 

El transcriptor, a més, arreplega un acudit d’aquelles terres, per la coincidència temàtica:

‘Voleu tasta bona figa?

Tres han d’ésser els senyals:

pansideta, rebecada,

i picada pel pardal’”.  

 

En aquest poema extens, hem pogut veure que la dona actua amb molta iniciativa, molt oberta i que està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’indicaren títols de llibres de poesia eròtica, que m’enviaren poemes de la mateixa línia, a les que en plasmen les seues opinions i els seus comentaris en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: 

[1] En paraules de mbonet, a principis de l’escrit, “l’única població de la comarca dels Ports (País Valencia`) de parla castellana”.

[2] Literalment, en lloc de “troba”, que, en el DCVB, figura com “Composició mètrica trobadoresca”.

[3] Estirada, en tensió. Per tant, ara, la fava està més tranquil·la.

[4] “Ora pro nobis”: frase llatina, que vol dir (dirigida, per exemple, a Déu o a la Mare de Déu), que vol dir “Pregueu per nosaltres”.

[5] Literalment. Sembla que la forma genuïna seria “guareix les penes”, perquè fa que desapareguen.

[6] Penis, de la mateix manera que ho vol dir “joia”.

[7] Feia anar de pressa.

[8] En el parlar valencià, l’anus.

[9] De tan bon penis.

Dones permissives, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València o, com ara, un comentari de Felip Comós Mestre. I més, persones que plasmen “No” (perquè no la coneixien) o bé “Molt bo, no ho havia sentit mai!” (Felip Comós Mestre), “No el coneixia… Però és molt bo…” (Ferran De San Martin) o Xic Tabaleter comentant “’El virgo de Visanteta’, de Bernat i Baldoví. Un sainet”  i que l’autor havia nascut en Sueca.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de desembre del 2017, Jesús Banyuls Garcia posà un post que ací hem escrit en dues parts:

“Del cos humà

 

Dels pecats del piu,

Déu se’n riu;

I els de la xona,

Déu els perdona”

 

“Del cos humà

 

Dels pecats del piu,

Déu se’n riu;

I els de la figa,

Déu no els castiga”.

 

I molts dels comentaris que es feren foren “Que bo” (Tina Jorda Sanchis), “A la Vall d’Uixó: ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu; i dels del sés, no vol saber res[1]’” (David Pascual  Garcia), “Jajaja, no ho coneixia, però és molt bo.

Jo he sentit dir ‘No patiu, que la figa és p’al piu’.

Però, així, no ho havia sentit dir mai” (Marisa Sjj), “’Dels pecats del piu, Déu se’n riu; i els de la xona, la Mare de Déu els perdona’, la versió que conec” (Ramon Alemany Cots), “Molt bo!!!!” (Jose Camarena Bataller), “Veritat” (Albert Ramis Lara).

Igualment, en el mur de Miquel Matas (Miq Mat), el 3 de febrer del 2019, ell plasmà un escrit de Carme Lledó (aparegut en el grup “Dialectes”) que deia així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

els de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

 

(La Safor)”.

 

En relació amb aquesta dita, Miquel Matas escrigué “Molt bona, aquesta dita valenciana” i un comentari acompanyat del nom de moltes persones, que ens ha semblat molt interessant: “La trob moolt bona, de saviesa popular!! Avui, quan l’he vista al grup, l’he compartida tot d’una!” i unes paraules d’Esteve Latorta: “És simplement genial”.

Tocant aquesta dita valenciana i eròtica, el 31 d’octubre del 2021 trobàrem l’article “I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona” (https://relatsencatala.cat/relat/i-els-pecats-de-la-xona-la-mare-de-deu-els-perdona/356599), relat de mbonet, amb un poema eròtic i de línia matriarcal, molt interessant.

Igualment, direm que la dona no pren part de manera passiva, sinó amb molta iniciativa, com ara, afavorint un ambient permissiu i molt obert, fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual. 

Agraesc la col·laboració de les persones que aportaren informació i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Caldria dir “i dels del sés, no vol saber-ne res”, en llenguatge genuí.

Dones permissives, amb sentit de l’humor i molt obertes

General, ,

 

Resulta interessant llegir un article d’Alfons Llorenç “Focs, falles i sàtires” (http://www.laxarxa.cat/actualitat/cultura-i-xarxes/noticia/focs-falles-i-satires), publicat en la web “la xarxa.cat”, quan, en parlar sobre les falles i l’erotisme que hi va adjunt, comenta que “Un poble tan vitalista com el valencià ha acceptat sempre de mala gana les repressions i prevencions que la moral judeocristiana projecta sobre l’erotisme. Ha estat prou difícil negar al nostre País una dimensió espiritual, estètica i artística i presentar-lo com a pecaminós. Els moralistes ho tingueren ben costera amunt l’imposar a la gent la consciència de pecat contra el sexe. No deixa de ser simptomàtic que s’atribuesca a un cardenal valencià, ben devot, per altra banda, de la Marededéu, l’expressió tan popular ‘Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n riu’

L’erotisme sol donar-se junt a la sàtira” (pp. 5-6).

I, de fet, quan Alfons Llorenç parla sobre la sàtira, porta a unes paraules perfectament traslladables a la música eròtica i a la que tractem ací: “S’exerceix el sarcasme i la crítica individual o col·lectiva, es manifesten opinions sobre pràctiques ciutadanes, actuacions municipals i realitats socials. (…) Queda un a consciència vaga de predisposició a la mordacitat, a l’expressió procaç, a la paròdia. I, ha estat constant el trobar-se millor; ens ha agradat mirar les coses des d’un prisma sarcàstic, que, difícilment respectava res, ni el veí més desgraciat, ni l’amor sublim de la litúrgia més sagrada, com passava a les falles” (p. 6). 

En relació amb aquestes paraules d’Alfons Llorenç, especialment, en les de l’expressió popular sobre el piu, direm que, tant aquesta expressió, com, per exemple, comentaris de Sant Pere, o bé de Jesucrist a Sant Pere, en més d’una rondalla valenciana, plasmen molt bé que lo religiós és tractat d’una manera oberta i planera[1]. Així, en la rondalla “Les faves del cel (Arreplegada a Mutxamel)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, en què es comenta que, “Per un costat Joan era un bon home, però no tenia espenta, era incapaç de fer mal a ningú i excessivament ingenu” (p. 133), a diferència de la dona, Vicenta, qui “tenia un geni massa viu” (p. 133), Sant Pere s’acosta a la casa on viuen Joan i Vicenta, i el sant pregunta“-Joan, Què vols?” (p. 134) i, al moment, llegim “Vinga, home, vinga –digué sant Pere, que era un tros de pa-“ (pp. 134-135). A més, Sant Pere, més avant, amb bones paraules, comenta a Joan que, com diu la dona, Vicenta, “Ai, Joan, sí que ets ignorant. Quina raó té la teua dona! Però no patisques, que no et deixaré caure. Et donaré una cosa millor: pren aquest burro” (p. 137). I, finalment, Sant Pere, per a que un home que arramblava amb tot lo que Joan i Vicenta, una parella molt oberta i planera, però humil econòmicament, aconseguien, li regalarà una porra i, Joan (ara, sense ingenuïtat) dirà al malfactor “Compont-te, porra!” (p. 138), fins que el veí tornarà tot lo que havia robat “i Joan i la seua dona i els fills visqueren feliços a partir d’aleshores gràcies a sant Pere” (p. 139).

Tornant a les frases d’Alfons Llorenç sobre l’erotisme en les festes vinculades amb el País Valencià i amb l’humor, direm que, el 28 d’octubre del 2021, pregunti en Facebook si tenien humor les àvies (o bé, les mares) dels lectors, en cas que haguessen nascut abans de 1920. Comentí que la meua àvia materna (nascuda en 1910), sí que en tenia. I, aleshores, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em plasmà, respecte a les cançons eròtiques, “A mi, m’agraden, Lluís!!!!” i, per exemple, Maria Sarrà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, responia “Interessant!!”. I, quant als pecats del piu (de què fa esment Alfons Llorenç), afegirem que hi ha una dita valenciana, més llarga i, a més, molt interessant, en què inclou la Mare de Déu i la xona (la vulva) i qui, àdhuc, la fa un poc més extensa. La que publiquí en el meu mur i en distints grups de Facebook el 30 d’octubre del 2021 diu així:

“Dels pecats del piu,

Nostre Senyor se’n riu;

i els pecats de la xona,

la Mare de Déu els perdona”.

 

Tot seguit, vaig adduir “Aquesta dita és molt coneguda. ¿Què opineu? ¿Quines altres, de la mateixa línia, en coneixeu? Gràcies”.

Direm que és una dita prou estesa, àdhuc, per part de catalans, encara que, majoritàriament, entre valencians i que hi ha catalanoparlants de les Illes Balears que s’hi senten atrets.

En el meu mur, el 30 d’octubre del 2021, els comentaris foren “La primera vegada que vaig sentir aquesta dita, va ser al País Valencià, fa molts anys. A Catalunya, mai l’havia sentit” (Pere Baladron), “Que booona!!!!” (Marisa Vilalta Altes).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’octubre del 2021, ens comentaren “En conec una que diu ‘Figa calenta, cigala contenta’” (Narcís Oliveres).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, plasmaren “’I dels pecats del sés[5], ningú no vol saber més’[6]” (Maria Victoria Peris Escrig), “’Xiquetes: no patiu, que la figa és per al piu, tant en hivern com en estiu’” (Maria Victoria Peris Escrig). Recordarem que, el 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, Maria Victoria Peris havia escrit:

“Dels pecats del piu,

Déu se’n riu.

Els pecats de la xona,

la Mare de Déu

els perdona.

Dels pecats del sés [= cul],

ningú no vol saber res”.

En resposta a aquest escrit de setembre del 2021, Joaquim Sanz li havia contestat “Dels pecats de la figa, Déu se’n riga”.

En relació amb la Mare de Déu i amb els perdons de la xona, el 31 de desembre del 2017, potser per a rematar l’any de manera festiva, Llorenç Garcia escrigué “’Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona’. (Proverbi valencià)” i les respostes, moltes, foren “És la continuació de ‘Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu’. (Tinc uns renglonets amb cada un dels refranys […])” (Ramon Navarro Bonet), “No els havia sentit mai. Vull saber-ne més” (Noemi NE), “Quina finura!” (Anna Maria Fabregat Gorriz), a qui Llorenç Garcia li contesta que “És part indissoluble del caràcter valencià”; “Socarroneria valenciana” (Manel Martí), “Doncs, va gros[7] -com diuen a Maó-“ (Enric Albert Calvera Belló), “Amén” (Montse RS), “Això fa goig” (Stephen Shull). Stephen Shull comenta a l’autor del post que ha vist les dues parts i que, “entre les dues categories de pecat[8], és aquesta la que més m’interessa més directament!!”, “’Dels pecats del piu, Déu se’n riu’. A Tavernes de la Valldigna” (Camarena Colomar Antoni), “I també ‘Dels pecats del piu, Déu se’n riu’” (Octavi Font Ten), “A Xàtiva, diem ‘Que diu el papero, que la figa és p’a fer-ho’” (Reme Canet). Anna Maria Fabregat Gorriz pregunta “Però, què és això? D’on traieu aquestes frases tan fortes?” i Reme Canet li contesta “De tota la vida, s’ha dit. Te’n puc dir més. Jijiji” i Anna Maria Fabregat, interessada, li escriu “Estic al·lucinada!!! Dis-me-les, per favor!”.

En aquest post, també podem veure “Has vist a Rosa?? Quina Rosa?? La que tenia la figa en Saragossa. A l’estiu, més bossa que piu. Rafel, de què?? En la bossa, tens pèl” (Reme Canet), qui, al moment, en part d’un comentari, afig “Açò és finor valenciana”. I més: “La bacora, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / clavillada, rebecada / i picada pel pardal” (Ramon Navarro Bonet), “Pecat amagat, mig perdonat” (Pere Vidal), “A Benicarló, solem dir ‘Normal: la figa, p’al pardal’” (Antonio Barrios Lopez), “Sou savis…” (Antoni Sans), “I no podria ser que el Nostre Senyor perdonara els de la xona, i la Mare de Déu, els del piu? Uff, això seria massa per a la carabassa!” (Josep Bas) a qui Llorenç Garcia li comenta “M’encanta el gir teològic que ha pegat la conversa”; “És la primera volta que ho senc. Com totes les dites, ja serà vell” (Paqui Tere Bertomeu Buigues), “Molt graciós. Per aquí, jo no l’havia escoltat mai” (Tere Gisbert), a qui Rosa Maria Vila Tapia li respon “Tot és molt valencià”.

 També es plasmaren els comentaris següents: “Per les debilitats ‘sexuals’, sempre hi ha tolerància més…” (Joan Perelló Sansó), a qui Josep Bas li escriu “Debilitats? Jo diria que fortaleses.

Pense que la tolerància ha sigut la manera de torejar el celibat religiós i no tant la promiscuïtat laica”, “Jijiji. Que graciosos sou tots!!” (Adelina Serres), “Jajajajajajaaa. Quin fart de riure” (Montse Blay Pallach), “Valencians al poder” (Rosa Maria Vila Tapia).

També veiem un post semblant i amb participació interessant, en el grup “Dialectes”, on, el 16 d’agost del 2020, Batiste Bofí escrigué “Dels pecats del piu, el Senyor se’n riu; i els de la xona, la Verge els perdona”, com ara, “Tota la vida!” (Nadia Azorín Perez), “Tota la vida s’ha dit” (Toni Royo Pérez), un en què Joan Colera respon que es diu a l’Horta de València.

Com veiem, una manera més oberta de veure la vida i de viure-la. I, per descomptat, un tema que interessa a moltes persones catalanoparlants i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme, àdhuc, en l’obra teatral valenciana “El virgo de Visanteta”, d’humor, creada en 1845 i en què la dona està ben tractada i, a més, on podem llegir els versos relatius als pecats del piu. En aquesta obra, al capdavall, el batle… es posa de part de la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones vinculades amb el treball sobre el matriarcalisme i  a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Açò també es plasma, com ara, en la rondalla eivissenca “Sa bona tria”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què uns capellans tracten  “A vore com se repartien es sous des platet: aquells que anaven per ses ànimes i aquells que es deixaven per alivi de vius” (pp. 13-14). Cada u exposa lo que fa i, finalment, el darrer capellà els diu: “jo, a Vila (…) lo que feim és que quan s’ha acabat sa missa me’n vaig a sa sagristia amb so platet, amb tots es sous, agaf es platet i el tir per amunt i dic a Déu.

-Au, tot lo que necessitis per ses ànimes agafa-ho i queda-t’ho, que ara és es moment i lo que caiga en terra serà per alivi de vius” (p. 15).

I tots els capellans celebraren molt aquesta manera d’actuar.

[2] Textualment.

[3] En l’original, “tanquil”.

[4]  Col·loquialment, el cul.

[5] Aquest seria el final de la dita.

[6] En el DCVB, “anar gros” figura com “esser ric, donar mostres d’abundància”.

[7] La del piu i la de la xona.

Dones ben tractades, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

El 18 de setembre del 2021, Mercè Romeu (el nom és fictici, per acord amb la dona que escrigué les paraules que esmentarem tot seguit), en un missatge, em plasmà “Hola,

Sobre el tema de les dones dels països catalans, potser sembla poc políticament correcte, però em fixo molt en els assassinats de dones que surten als diaris i la majoria són forasteres o els seus homes ho són.

No es pot dir gaire”.

I, tocant el tema de lo que Mercè Romeu escriu sobre aquests “assassinats”, en l’article “Ecspaña cañi. Arriba Ecspaña!”, publicat en el 2008 en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), podem llegir[1] el subtítol “Assassinar les dones és cosa de forasters”[2] i, immediatament, que “Els forasters són una cultura patriarcal, els mallorquins, en canvi, com tots els catalans, som un cultura matriarcal. En llengua catalana no existeix la dita bàrbara i salvatge com si existeix en espanyol: ‘la maté porque era mía’. Els forasters diuen ‘te quiero’[3], que és un verb de possessió, en català, en canvi, deim ‘t’estim’, que és un verb de indica valoració. Això d’assassinar les dones, doncs, és cosa pròpia de forasters com ho és fer de la tortura de toros un esport ‘nazional’. En fi, aquí tenim un altre motiu per ésser independentistes. Que quedi clar, doncs, l’assassí de Mari Summi, que la va cosir a ganivetades, és un foraster anomenat Juan Manuel Gutiérrez Ortega. Que consti en acta encara que els diaris forasters ocultin els llinatges de l’assassí” (p. 14).

Qualsevol persona que haja llegit moltes rondalles de fa més de cent anys o, com ara, arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell i per Joaquim G. Caturla, podrà veure que, en moltes ocasions, la dona està ben considerada i ben tractada.

El 19 de setembre del 2021 vaig decidir fer un post en què treia el missatge que Mercè Romeu m’havia enviat la vespra, i plasmar-lo en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el meu mur, el 19 de setembre del 2021, les respostes foren “Crec que aquí hi ha massa assassinats pel tema masclista i no precisament són estrangers” (Montserrat Cortadella), a qui, immediatament, li contestí  “Quan ella diu ‘forasters’, es refereix, més bé, a no catalanoparlants” i Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em comentà “Estic d’acord amb en Lluís. Jo, del meu record, i ja sóc molt gran, no recordo que n’hi hagués tants ni tan sovint. I fa molta pena, de debò!!!!”. Montserrat Cortadella li respon “Ricard, abans no passava o, potser no ens n’assabentàvem” i, a mi, “Sí, sí, ja ho entés així. Però ara, aquí, a Catalunya, hi ha massa i no precisament forasters” a qui li escriguí “Jo, Montserrat, als nouvinguts de l’estranger, els dic que la cultura valenciana és matriarcal i els parle un poc del tema”.

Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[4]  (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix m’escrigué “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i cultura catalana, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys 80 i 90 clarament, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o fins i tot el canibalisme de ‘m’agradava tant que me la vaig menjar’.

Puc apuntar en una direcció que se m’ha acudit ara?

Crec que moltes diferències que esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures. M’explico.

En els països del centre i el nord d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint de que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic, l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle XV/ XVI.

A la cultura islàmica, que no domino tant, des de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen sovint una possessió més dels seus pares i marits.

En canvi, contràriament al que pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen dos factors que protegeixen més a les dones que a altres regions: el primer, és la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la vida política de segles anteriors.

En segon lloc, la figura de la dona per l’Església catòlica. Sí, no podríem dir que és precisament progressista, però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills, i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).

Alhora, se li suposen valors com la caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui dia recau en l’Estat i sanitat!).

També cal recordar que, fins als segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la maltracta o és adúlter…

Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes de que la nostra cultura és matriarcal???”.

La meua resposta, ràpidament, fou que “Hi estic totalment d’acord. En primer lloc, les cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila són molt més obertes i favorables a la dona que les que tu, precisament, indiques”.

Tot seguit, li escric que el matriarcalisme també està plasmat en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys o de fa uns quaranta i, fins i tot, en unes altres de primeries dels noranta del segle XX i que coincideixen en moltes vivències que ens conten persones que encara viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Reproduïm el text, literalment.

[2] No estic totalment d’acord amb aquest subtítol, tot i que, sí que podem dir que, partint dels comentaris relacionats, com ara, amb la gestió de la casa, o bé vinculats amb la pedagogia matriarcal, que hem observat (tant en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, com en el relatiu al matriarcalisme relacionat amb la llengua catalana) que hi ha una quantitat molt alta d’hòmens que consideren de manera molt positiva la dona, com també de dones que no tractarien de sotmetre el seu marit a una mena de dictadura femenina, sinó que,  tant hòmens com dones, són molt oberts i molt comprensius amb les persones de l’altre sexe.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles de fa més de cent anys, bé, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, bé per Andreu Ferrer Ginard, la dona està ben considerada i està ben tractada.

[3] Quant a la forma “et vull”, en el País Valencià, sinònima de “t’estime”, els valencians no la utilitzem en un sentit possessiu, com he pogut comprovar en parelles de valencians catalanoparlants que tenien més de setanta anys.

[4] En al·lusió a Mercè Romeu.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

–(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.