Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Pares que van a fer barretines i xiquets que naixen en un hort: maternitat matriarcal

General, , ,

El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què es comenta que la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una població catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364).  “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”.

Consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix i, a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, copsem de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).

A més, en el relat, captàrem que, com comentàrem el 1r de febrer del 2023 a unes quantes persones, com ara, a un home que coneixia molt la cultura colla, “El forat representa l’úter de la mare, de la mateixa manera que ho fa la cova”.

Aquest detall podríem dir que va en línia amb el matriarcalisme. Així, per exemple, com escriguí el 2 de febrer del 2023 a Víctor Ferrer Sanantonio, un home molt interessat per l’etnografia, aquesta narració “és molt simbòlica: no provenen d’una gran ciutat (París, associada al centralisme), sinó de la terra i cultivable, això és, de la mare.

I, si no, de la cova. Novament, de lo femení”. 

Víctor Ferrer, a qui facilití la llegenda, em plasmà “M’havia paregut que el forat de l’Encantada es referia al País Valencià. ¿Saps que hi ha un indret anomenat així? El Barranc de l’Encantada, a l’antiga Baronia de Planes (País Valencià)”.

Afegirem que el 3 de febrer del 2023, posàrem un post en Facebook, en què déiem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos deien que els nens eixien, o els portaven, d’una cova, com ara, del forat de l’Encantada? Gràcies”. El mateix dia, en el meu mur, posaren “A mi, em deien que els portava una cigonya de París. A mi i a molts de la meua edat” (Maria Josepa Mas Doladé), “A mi, també em deien que les portaven les cigonyes!!! A més, donava la casualitat que, al campanar de l’església, hi havia un niu. O sigui, que ens ho crèiem” (Pilar Ortiz De Paz), “La meua era del 1919 i ens deia que els portaven les cigonyes” (Rocio Cuki). Igualment, tinguérem un diàleg interessant amb Nuri Coromina Ferrer, el qual plasmàrem eixe dia en un altre post:

“-A nosaltres, ens deien que els pares havien anat a fer barretines a Olot (la Garrotxa).

A Olot, feien sants i barretines. I ens deien allò que t’he escrit. Ara, gairebé ningú ho sap ja.

Li he comentat:

-Gràcies, Nuri.

En un llibre de llegendes de la Plana de Vic, una comare (llevadora) trau un nen d’un pou: el naixement. El pou, a més de ser un símbol en línia amb lo matriarcal, podria representar la placenta.

I ens ha afegit:

-Lluís. Sí, i tant! Els petitons no ho lligàvem.

Li he adduït:

–‘Fer barretines’ podria ser fer l’acte sexual. ‘Barretina’, entre altres coses, vol dir ‘Barrina, desig sexual’[1].

I, com en algunes rondalles en què intervenen el llop i la rabosa (guineu), els sants serien els hòmens…, i les barretines, les dones.

El llop representa l’home; la guineu, la dona.

Aleshores, Nuri Coromina Ferrer ens escriu:

-Interessant”.

Adduiré que, àdhuc, podríem vincular els sants amb la part religiosa i mística, amb la que mira amunt, cap al cel. En canvi, la barretina (molt popular en Catalunya), ho faria amb la dona, amb lo terrenal.

Igualment, també ens plasmaren “Nooo pas. A ma mare, la van trobar sota una col, quan el meu avi va anar al tros” (Àngel Blanch Picanyol), és a dir, a la terra que s’empra per al conreu.

El fet que isquen detalls que tenen a veure amb coses simples, quotidianes i, a més, conegudes en la terra, com ara, la col, el tros, els sants (però sense deixar fora les barretines), etc., resulta similar al vocabulari que figura en moltes cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila i publicades en els anys setanta del segle XX. I, òbviament, ho podem associar amb lo matriarcal, amb lo relatiu a la terra, amb tocar els peus a terra i amb la fertilitat (la qual està vinculada amb la dona en la maternitat i tot).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Aquesta definició figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, sota l’entrada “Barretina”.

Dones que demanen consell, ben rebudes i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. “Un home s’era agradat tant de la seva filla, que deslliberà de casar-se amb ella, lo qual portava tan temorosa la casta honestedat de la noia (…). I fou de bon consell l’anar [la filla] a trobar-ne al pare confessor perquè la guarís de tanta pena, qui donà per àrbitre lo que fes de resposta al pare: que, amb ell, es casaria, quan li portés un vestit que fos de tots colors i menes” (p. 145). Com veiem, el capellà va en la línia que, tradicionalment, ha caracteritzat el clergat català i que, igualment, es pot copsar en altres relats: es posa de part de la dona (ací, de lo matriarcal), ja que no considera que ella haja de casar-se amb el pare, sinó que li fa una proposta. I, a banda, és ella qui marcarà què haurà de fer el parent.

Afegirem que “El pare caça que caça tot el dia, i tot el dia al bosc” (p. 145), on, al capdavall, “en caçà, de tots ocells i, amb ses plomes, féu un vestit que tots els colors mostrava. I, ple de joia, el portà a la filla” (p. 145). Com copsem, el pare, a més de tractar de forçar la filla, es dedica a una tasca associada a lo patriarcal (la cacera), la qual podríem empiular amb la cultura mercantil (activitat emprenedora) i ramadera (la figura del pastor) com també amb la de l’aventura (mitjançant l’intent de conquerir l’altre, ací, la filla i, fins i tot, de poder utilitzar-la al seu gust, així com molts Estats assimilacionistes han intentat fer, amb l’afany conquistador, en les terres que han incorporat a l’Estat que formaven inicialment, en aquest cas, aplicable a lo sexual). En aquest sentit, el capellà va pel camí de la cosmovisió matriarcal, àdhuc, en la sexualitat.

Però, de nou, tot i que el pare li lliura lo que havien acordat, la filla recorre al rector, “qui li’n donà, de remei, el dir-ne, al seu pare, que, amb ell, es casaria, quan li fes present d’un vestit de peix” (p. 145). Per consegüent, una vegada més, el pare recorre a l’acció i a un altre tipus de cacera: la pesca.

Adduirem que, tradicionalment, s’ha parlat de caçar i de pescar (com ara, en la instrucció pública i en reports), però no com una activitat marinera i en línia maternal (associada amb l’aigua com a font de vida), sinó, com en aquesta rondalla, d’esprémer la natura. I el parent li lliura un vestit tal com ella li havia demanat. 

Aleshores, la jove “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare. Personalment, em pose de part de l’actitud del capellà (matriarcal) en aquest relat.

Finalment, direm que, en la rondalla, el mossèn fa el paper de conseller, de psicòleg. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten jovenesa, font de vida i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres taronges de l’amor”. Un rei tenia un fill que volia anar a cercar les tres taronges de l’amor, el pare “li donà llicència i el noi emprengué camí” (p. 120) fins a ser en una casa. Per tant, comencem amb un pare que afavoreix el desenvolupament sexual del fill, reflectit en les taronges.

En eixe sentit, com podem llegir en l’entrada “Taronger, tarongina, taronja” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “La seva fruita daurada és solar per excel·lència: dóna la vida, l’amor”.

En aquesta casa, un home el rep i li diu “que anés continuant i que trobaria una casa, que era del seu germà, que l’hi dirien.

I el noi, content de la resposta, camina que caminaràs, arriba a la casa, en la qual l’amo li diu que entrés a la seva horta, a on hi veuria un gegant que era qui guardava les taronges de l’amor” (p. 120). Afegirem que l’espenta amb què actua el jove fa que vaja avant, com també que passem a un tret igualment matriarcal i eròtic: l’horta. Així, en la mateixa enciclopèdia, veiem que “Les seves taronges tenen virtuts màgiques: encomanen l’amor, donen la immortalitat, l’eterna joventut, la salut, la vida”.

A més, l’home reporta al jove sobre un gegant que, quan té els ulls tancats, és quan dorm. Aquest detall, en relació amb una rondalla en què ix el tema de la jovenesa, podem vincular-lo amb l’obra “L’art de la guerra”, de Sun Tzu, quan recomana no donar pistes a l’adversari i, per això, parlar amb els ulls i mirar amb la boca.

El noi agafa les tres taronges i, quan “fou lluny del gegant, pel camí de casa seva, ell que pensa: ‘En podries obrir una’. I, tan bon punt ho féu, n’hi surt una dama formosa i bella que li demanà un got d’aigua per refer-se” (p. 120), però el príncep no en tenia i ella es mor. Captem, per consegüent, el vincle entre l’aigua i les cultures matriarcals: juntament amb la terra en són els principals elements i els aporten vida.

Ell fa camí i, “al cap d’una estona, pensa: ‘Obre’n una altra’. I, així que ho fa, li surt de dins una dama” (p. 120), més garrida que la primera. La dama “li diu que es casarà amb ell, mes que li doni un xic d’aigua per refer-se” (p. 121). Per tant, es farà lo que ella dirà. Però, com que el jove no pot, mor la dama.

“I ell, que continua son camí (…) i pensa: ‘Obre la darrera’. Mes, perquè no li succeís lo de les altres, espera a ésser a una font i, tantost obre la taronja, que li surt una gentil senyora, qui li’n demana aigua. I el príncep n’hi dóna i es refà aquella i mostrà ésser com no n’hi haja en la terra” (p. 121).

Aquest passatge ens plasma que, a més de fer via, cal comptar amb la part femenina. Al cap i a la fi, fer camí representaria la banda masculina i, a banda, acostar-se a la font (com qui ho fa a bon arbre, un altre símbol relacionat amb la dona), simbolitzaria simpatitzar amb lo matriarcalista i no per a explotar-la (ni tampoc la natura), sinó com a font de vida. Quan llisquí, per primera vegada, aquest passatge, diguí “La font de la vida”.

Igualment, com que ella està jove i agrada al príncep, el noble “li demanà s’esperés allí una miqueta mentres ell aniria a cercar les carrosses de casa seva per dur-la com pertocava” (p. 121). D’aquesta manera, el vincle entre la dona i la font, àdhuc, amb el paper de la dama com a protectora, és manifest. Afegirem que la dona és ben considerada pel príncep.

Per tot lo que hem exposat fins ara, podem dir que el matriarcalisme es plasma en molts d’aquests passatges.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que prometen, que manen, que proporcionen i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es capta el matriarcalisme, fins i tot, en lo sexual i amb passatges eròtics, és “El fill del pescador”, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, un pescador que vivia en la platja de Tarragona i de pocs cabals per a mantenir la seua família, “un dia se’n va anar a la vora de la mar i, després de molta estona de pescar-ne, en va traure un peix molt gros i de lluenta escata, el qual li va demanar per favor la vida” (p. 112). Ja, de principi, aquesta rondalla ens porta a la relació entre l’home i la dona (ací, simbolitzada per l’aigua, pel vincle amb la mar i pel peix) com també al paper de l’home (pocs cabals) i de la dona (peix gros, abundància) en les cultures matriarcalistes: predomina lo creatiu, lo generador, la fertilitat.

El pescador allibera la dona (el peix gros), qui “li diu:

-Torna a tirar la trema a la mar i tindràs més peix que no voldries, mes has de prometre’m de portar-me demà al matí aquell que et surti a rebre, i jo et prometo, de ma part, fer-te més ric (…).

I el pescador l’hi va prometre” (p. 112).

Com veiem, la dona és arriscada, oberta a pactar i, a més, a garantir-li un futur millor, si ell li promet fidelitat a la paraula. I l’home, fent camí cap a sa casa, lo primer que veu no és el gos que tenia, sinó un xiquet (això és, el demà): el seu fill.

Aleshores, l’home tenia la temptació de no tornar a pescar, però, “veient que no tenia res per menjar, li fou precís tornar-hi i se n’anà a un lloc ben lluny i apartat de la primera vegada” (p. 112). Per tant, copsem un home que confia en l’esdevenidor i una dona que li proporciona vida.

Li torna a eixir el mateix peix (la dona) “i, així, molts i molts dies” (p. 113), fins al punt que, un dia, el fill li demana per què el pare estava trist. Llavors, l’adult li ho comenta i el xic li respon:

“-Pare: (…) jo hi aniré content, mentres sàpia que vós i la mare sou feliços.

I així, dient, pare i fill se n’anaren a la platja i, tantost hi arribaren, veieren dues naus molt belles (…) i el peix, tot content, que eixia a rebre’ls. I els diu:

-Jo vos prometo que tots dos sereu feliços.

I mostrà al noi que pugés a dalt d’una de les naus i va desaparèixer.

I el fill (…) pujà dalt de la nau i la nau pren vela” (p. 113).

Aquests passatges reflecteixen el pas de la infantesa a la jovenesa i, a més, es copsa quan, tot seguit, ell entra en un palau (part de la terra on ara viurà, malgrat que conserve les relacions amb son pare) i, cada vegada que ell demana res, li és concedit:

“-Ai, Déu, si fos a casa, jo trobaria llit i dormiria.

I, tantost, veié una mà negra amb una atxa encesa que el va acompanyar a una cambra molt gentil i bella (…). Quan, veus aquí que, al cap d’una estona, sent trepig en la cambra i que s’atansaven dret al llit a on era i sent soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell no digué res. I cada dia era la mateixa cosa” (p. 113). Com veiem, es tracta d’un passatge clarament eròtic i sense embuts (la dona, portadora de llum, per mitjà de les atxes, li proporciona vitalitat sexual i ell li ho aprova, ja que no li diu res). Igualment, la dona va per davant d’ell i el porta on ella vol i on considera millor. I això, cada dia. Estem en la joventut.

A banda, captem que “la mà negra que el servia li digué què era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.

I diu ell:

-Res em manca, com no sien noves dels meus pares” (p. 113). El jove és lluny dels seus parents, però se’n recorda. Adduirem que el color de la mà és fosc (ací, el negre) i, per consegüent, en línia amb el vincle matriarcal entre la foscor i la dona.

Quant a la cambra, en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”, publicat en Internet, podem llegir que, “Ancians i nens dormen en la sala gran central, mentres que les dones ho fan en les seues ‘cambres de flors’. En les relacions (…), l’amant (o els amants que elles trien) visiten la seua cambra de flors, dormen junt amb elles i l’endemà, de matí, tornen a la seua llar (la casa de sa mare). Fins i tot, malgrat que una relació dure tota la vida”.

Continuant amb la rondalla, la mà diu al jove:

“-No en tingues, d’això, cap quimera, puix estan ben bons i són feliços.

Mes ell tenia moltes ganes de saber qui era que amb ell dormia” (p. 114) i, així, un dia li contesta la mà:

“-Jo bé t’hi deixaria anar, com tu em prometesses de tornar-ne i de no deixar-te tocar, ni besar per ningú, més que fossen els teus pares.

I ell li’n donà paraula i, a l’endemà, al matí, quan fou a vestir-se, en lloc de les seves robes, en trobà un vestit de molt bona roba amb una espasa tota guarnida de diamants i esmaragdes i, quan fou vestit, se n’anà a la mar i trobà tres naus molt ben aparellades (…) i el transportaren a la platja de Tarragona” (p. 114).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que indiquen les pautes a seguir al nuvi, que guien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El castell del Sol”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove diu al comte “que el seu pare, primer la mataria abans que consentir-hi.

-No tingueu por, que en tinc prou, d’ardidesa -puix ell volia defensar-la.

Mes la noia li digué:

-No és així. Jo vos diré lo que heu de fer-ne. Entrau-vos dins el castell, en la porta del qual hi trobareu un lleó de guarda (…) i, quan siau davant el meu pare, demanau-me per esposa vostra. Ell vos dirà que no, si no féu un impossible. Llavors, veniu aquí, crideu ‘Rosaflorida’, que aquest és el meu nom, i jo vos donaré el mitjà per fer-lo” (p. 86). Aleshores, ell segueix, amb confiança en ella i en el futur, les indicacions de Rosaflorida.

Cal dir que, en aquest passatge, es reflecteix que, en lloc de l’ardidesa de l’home, en les cultures matriarcals, es prioritza la paraula de la dona, qui està més en relació amb la terra, de la mateixa manera que ho fan les arrels. Igualment, a ella, li diuen “Rosaflorida” i, per tant, es troba en la jovenesa.

A banda, el primer animal que troba el comte i que fa de guarda del castell,… és un lleó (el qual porta una corona, detall que, com lo circular, té a veure amb la dona), així com una dona ho faria de la casa (en el sentit simbòlic) i, fins i tot, del nen que porta dins abans de ser nounat i com si fos en una cova.

El comte se’n va anar, passa per un lloc estret, veu el lleó, “va arriscar-s’hi i, a dins, trobà el pare, a qui demanà per esposa a Rosaflorida. [El pare] va dir-li que no, si no li portava l’anell que feia molts anys havia perdut dins de la mar” (p. 86). Però, com que el pare de Rosaflorida no li’l dona, el comte se’n va a la jove i ella, amb molta espenta, li diu:

“-Bé n’eixiràs, si fas lo que et diga. Anem a la vora de la mar i allí em trinxes bé, ben trinxada” (p. 87). Passatges com aquest són prou comuns en relats populars en llengua catalana, en què l’home fa lo que li ordena la dona.

“El comte no ho volia fer, per lo molt que l’estimava. A la fi, tanta era la fe que hi tenia que, amb llàgrimes en els ulls, va trinxar-la” (p. 87) i li cau una goteta de sang. Aleshores, ell comença a adormir-se, i, quan la dona, per tercera vegada, li diu “Comte”, ell es desperta i li comenta:

“-Rosaflorida -i eixa surt i duia l’anell perdut.

Quan el pare el va veure, (…) hagué de complir-li la paraula i li digué que triàs de ses filles, mes, com ell ho fes amb la més petita (…), per ser la que més volia” (p. 87), el pare no li ho accepta, sinó que li comenta que, si de cas, que esculla una de les tres, però després que elles li ensenyen un dit. En aquest passatge, captem la importància de la paraula, de ser una persona de fiar i, com que es tracta de la màxima autoritat, podem vincular-la amb l’arquetip del rei i amb una de les seues missions com a cap del regne: la sinceritat.

Ara bé, el comte encerta en la tria i, com que el pare, de nou, tampoc no accepta el resultat (el noble es podria casar amb la filla petita) i volia matar-la, “agafaren un cavall molt magre, de l’estable, que molt corria, i en fugiren” (p. 87). Aleshores, la germana gran els acaça.

El comte, novament, demana ajuda a Rosaflorida, ella “llença sa pinta i la pinta es torna un bosc” (p. 88), de manera que la germana gran no els agafa. Tampoc no ho aconseguirà la germana mitjana, ni, finalment, el pare.

I, així, “fugiren fins a ésser a llunyes terres, a on s’emmaridaren i foren feliços per tots els anys de la sua vida” (p. 88), com a parella i d’acord amb les seues intencions: viure junts. En aquest cas, en un ambient amb bones relacions entre tots dos, encara que ella tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones receptives a l’erotisme, a lo pagà i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, eròtica, és “El castell del Sol”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un comte molt jugador es troba amb u que li guanya la partida i li diu que haurà d’anar al castell del Sol (p. 84).

Emprén camí, hi arriba, és ben rebut per una dona en una casa de gegants (p. 84) i, com en altres passatges, entra el marit, diu que fa olor a carn (en aquest relat, cristiana, en lloc de la més habitual, humana). I la dona, al capdavall, diu al seu home que ella havia acollit un comte. Aleshores, el gegant comenta a la muller: “que vagi al palau de la mia germana, qui té tres filles que corren molta terra i allí l’hi diran” (p. 84). Com veiem, les filles estan en relació amb la terra.

“El comte es posà en camí i camina que camina fins que troba, vora nit, un palau” (p. 85). I, com captem, és rebut de nit, en ple moment femení (p. 85): “-Sóc un passatger que vinc de part del vostre germà a que em digau a on és el famós castell del Sol” (p. 85). De nou, entra un gegant i amb un passatge semblant, i, a banda, primerament, apareix la filla gran, a qui comenta la mare:

“-Ma filla: és el compte, que ve de part del meu germà, perquè li digam a on és el castell del Sol.

-Si és així, que vingui (…). Ma germana la mitjana, que corre cada dia seixanta llegües, vint més que jo, pot ser que ho sàpiga.

I arriba la mitjana.

(…) potser ho sàpiga la més petita, que camina vint llegües més que jo cada dia.

I arriba la petita, la qual, quan veu el comte, vol matar-lo, si no que la mare li diu:

-El meu germà l’envia per saber-ne a on és el castell del Sol.

I diu:

-Llavors, que vingui amb mi -i se l’emporta vuitanta llegües lluny, finides les quals li ensenya un castell molt  gran i formós i li diu:

-Entra cap a dins, vés-te’n al jardí a on t’amagaràs prop d’un estany, en el qual baixarà primer una noia que es banyarà en ell” (p. 85).

Com veiem, no sols la dona és qui salva l’home, qui li fa de mare (molt plasmat en el cas de la filla petita) sinó que, a més, la mare impedeix que una de les filles faça ús de la violència contra l’home, i, igualment, totes les dones (des de la mare, fins a les filles) porten lo que podríem dir saviesa.

A banda, en vincle amb la filla tercera (en una rondalla que no indica que el comte estiga casat, ni ho sembla al llarg del relat), podem copsar un pas de la infantesa (el joc en què prenia part el comte) a la jovenesa (la introducció de l’home en les relacions sexuals).

En eixe sentit, en el passatge immediat, llegim que la filla més jove li diu: “Tu no li diguis pas res, perquè, si no, fóres perdut. Quan ella serà fora, en baixarà una altra (a qui tampoc li diguis res), fins que en baixarà una tercera, a la qual preguntaràs pel castell del Sol, i ella t’ho dirà. 

El comte entra, se’n va cap al jardí i, en ell, prop l’estany, veu baixar una dona formosíssima, que va a banyar-se en ell” (p. 85). Jardí, estany, banyar-se en l’aigua, una dona que es banya…: lo matriarcal (ací, vinculat amb l’aigua), lo femení i l’erotisme es capten en aquest apartat del relat.

“Per fi, se’n va anar i en baixà una altra, encara més guapa, i també va banyar-se en l’aigua clara. Per fi, en baixà la tercera, que era una joia de formosor” (p. 86), i el comte, a més, veu que la més petita de les tres dones, “desfent-se de les sues robes, va ficar-se a l’aigua i mostrà tota la sua gentilesa” (p. 86). I, així, no sols l’aigua era neta, sinó que la dona mostra la seua… paganitat, que ella tenia a veure amb la pagesia.

Llavors, el noble li amagà la roba i, “quan la noia volgué vestir-se, trobant-se sense ella, mirà pertot arreu i, com veié el comte, li digué que li tornés la roba que li havia presa.

Mes el comte li diu:

-Vos la tornaré, si em dieu quin és el castell del Sol que cerco.

I la noia li diu:

-Donau-me tan sols un mocador i vos ho diré.

El comte l’hi dóna, ella l’agafa, l’estén damunt l’aigua i, amb el sol i la llum, s’hi emmiralla el castell a on estaven i la nina dins l’estany com es banyava, puix que aquell era el castell del Sol que tant temps feia que cercava” (p. 86).

Per consegüent, no solament hi ha una mena de pacte entre tots dos, molt oberts (l’home és receptiu a lo eròtic i, en cap moment, fa cap crítica de cap part del cos femení, ni de les decisions sexuals i eròtiques de la jove), sinó que ell respon amb simpatia (i sense posar condicions) a la proposta que li presenta la noia: donar-li un mocador. El mocador, a banda de fer el paper de mitjancer (ell el passa a la dona), és la prova que posa la jove per a que ell puga saber el camí. Adduirem que no hi ha cap xantatge per part de ningú cap a l’altre.

I molt important: aquesta rondalla fou recopilada en la segona meitat del segle XIX, fidel a les paraules dels qui la transmeteren al recopilador (ací, Francesc de S. Maspons i Labrós) i publicada en els anys setanta del mateix segle. Afegirem que, en cap moment, ni en cap relat, se’ns parla de revolució femenina, ni de lluita contra el matxisme, ni contra el patriarcat,… ¿Per què? Al meu coneixement, perquè la cultura era molt matriarcal (i moltíssims catalanoparlants l’abraçaven) i es plasmava dia rere dia, àdhuc, simbolitzada en les rondalles, les quals, de la mateixa manera que la música, són una mena d’espill de la cosmovisió vinculada amb una llengua, en el nostre cas, amb la relació real entre la llengua catalana i el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es cotxe d’or”. Hi havia un rei que volia manar fer un cotxe d’or per a determinar amb qui es casaria i, l’endemà de fer la crida, un home compareix davant del monarca i li diu:

“-Es meu parer sobre tal cosa és que, en tres gels que no es facen i tres serenes que facen, podrà tenir un cotxe d’or” (p. 247). Tot seguit, el rei li demana “Què voleu dir?

-Que, si no fan tres gelades

i fan tres serenes,

ses collites seran granades

i ses tafones estaran plenes.

El rei va veure que aquell home volia dir que tota la riquesa sortia de sa terra, va quedar molt content d’ell i es va casar amb sa seva filla” (p. 247).

Copsem, per tant, la terra com a font de vida, com a mare que la subministra, com en les cultures matriarcals.

Un altre relat amb trets matriarcalistes és “Es missatge que es casà”, també en la mateixa obra. “Això era un missatge que es volia casar i va demanar a un altre missatge de sa possessió on estava si sabia cap dona que estigués un poc bé (…).

I, quan va saber ses entresenyes, la va anar a demanar per casar. Ella li digué que sí i es casaren” (p. 270). Per tant, és la dona qui tria si l’accepta com a marit, qui té la darrera paraula.

Tocant el tema de les noces, però en la rondalla “Es gall de llavor”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, un senyor molt ric i que era capità de vaixell, s’acosta a la filla d’un sabater, la qual era cosidora, i li diu:

“-Per parlar clar, jo no he vengut per ses camises, jo he vengut perquè em vull casar amb tu.

-Ca! -digué ella-. Vostè es riu de mi. Jo som molt pobra i vostè és un senyor capità de barco.

-No -digué ell-. Jo no vaig de riure: si et vols casar amb mi, jo t’ho dic de veres.

Quan ella va veure que anava de ver, es va casar amb ell i, quan varen esser casats, li digué lo mateix que a ses altres” (p. 279). Així, és la dona qui té la paraula definitiva i qui aprova les noces.

Continuant amb el mateix conte, veiem que, quan la dona “tengué sa clau, obrí s’escriptori i va estar tot ple de doblers. Ella n’agafà una grapada i digué a son pare que anàs a plaça i que compràs sa gallina millor que trobaria i que la s’endugués a ca seua i fes un bon brou. Així ho va fer son pare” (p. 280). Per consegüent, el pare segueix els dictats de la filla, com en moltes rondalles, i, així, es plasma de nou lo matriarcalista. I, a banda, ell també es dedica a tasques de la cuina.

Prosseguint amb el tema de les noces, en el relat “S’al·lota enamorada”, en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, una dona molt estimada en sa casa, quan “va tenir divuit anys, començà a anar-li darrere un jove i, ves! Es posaren a festejar” (p. 325). La filla, que sap que els pares no volien el nuvi, al capdavall, ho accepta i, tot seguit, no torna a conversar més amb el seu estimat.

Un poc després, es posa malalta i, quan la visita el metge, diu als pares de la jove: “Sa vostra filla no té més que mal d’enamorament: per lo mateix, sa millor recepta per ella és que la deixeu festejar i casar-se amb es que ella vol” (p. 325).

I, finalment, quan el pare accepta la posició del metge, la filla actua amb molta espenta, el metge es posa de part d’ella i, el pare, “llavors, digué:

-Idò, res! Que festeig i que es casi amb qui vulga” (pp. 325-326). 

I, per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Seràs servida”, dones garrides, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “En Joanet”, recopilada en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, llegim que “Així passaren alguns dies, al cap dels quals, va dir que se’n volia tornar a sa seva terra, per contar a son pare lo bé que es trobava.

-Tu no tornaràs! -va dir una veu molt trista.

Diu:

-Sí que tornaré!

-Idò, bé: promet que, en tornar, no duràs res de sa teva terra, perquè seria sa nostra desgràcia.

Diu:

-Bé: no duré res” (p. 152). I, així, la dona, amb bon cor, ha convençut l’home i, a més, acceptant ell lo que li dicta ella.

Tot seguit, el jove fa via cap a la seua terra, “tan sols lo necessari per dir a son pare que es trobava molt bé en aquell castell i que hi volia tornar per quedar-s’hi tota sa vida. Son pare hi vengué a bé, i ja va ser partit altra vegada” (p. 152). Quan plasmí, per primera vegada, aquest paràgraf, dia 11 de novembre del 2022, copsí, no sols el pas de la casa on u s’ha criat (la del pare) a la nova (la de la núvia), sinó un passatge eròtic i en què, a més, el jove pescador segueix les órdens de la muller.

Al moment, “Pes camí, trobà una velleta” (p. 152), qui li diu que les tres jóvens són, ara, tres dimonis i que prenga tres mistos, per a encendre’ls, quan ho ell ho considere menester (p. 152). Per consegüent, no sols la velleta fa el paper de mestra, sinó que, a banda, li atorga recursos per a fer més fàcil el recorregut.

En aplegar on són les jóvens, elles ploren perquè no ha complit amb la paraula. Ell, de nit, recorre a un misto (llum enmig de la foscor, un tret matriarcalista, en lloc de tot claredat o tot foscor) i “va veure que tenia davant ell una jove guapíssima i, mirant-la fit fit” (p. 153), això és, fixament, fins que li cau el misto al coll blanquíssim de la jove i ella es desperta. Malgrat que, amb aquest passatge, pot semblar que és ell qui salvarà la dona, evoluciona de manera que la xicona, davant la reacció del gegant en contra, diu al jove pescador: “Tira’t per sa finestra i fuig.

En Joan se tirà per sa finestra i es trobà en un desert” (p. 153). Ja en el desert, un lloc on s’ha d’espavilar, no sols el jove farà de repartidor entre diferents animals (un lleó, un gos llebrer, una àguila i una formiga), sinó que tots quatre li fan costat des d’aleshores i li aportaran un detall (cada u, u) que el farà fort en la vida.

Més avant, el jove es torna formiga, entra on és una de les xiques i, en acabant, es torna home. “Llavors, es posà a parlar amb sa jove i li demanà com és que ella i ses altres dues al·lotes estaven allà amb aquell gegantot, i li respongué que les tenia encantades i que s’encantament duraria fins que hi hagués una bona persona que les volgués alliberar.

-Jo vull -digué en Joanet. Digues què he de fer i seràs servida.

-Te n’has d’anar a tal punt, a on hi ha un bosc, enmig d’aquest bosc, hi trobaràs una serp” (p. 154) i que, després de fer unes passes que ella li indica, com en rondalles d’aquest tipus, esclafarà un ou en el front del gegant (una mena de Goliat) i l’encantament s’haurà acabat (p.  154).

Els missatges d’aquesta rondalla són molt interessants per al dia rere dia en una cultura matriarcalista: 1) les persones de bon cor poden fer que les que passen per un mal moment (en el fons, les jovenetes estan tristes, perquè voldrien estar desencantades), reviscolen i retornen al seu projecte de vida, 2) malgrat que el jove (l’home) pogués tenir més força (que la jove), ell fa de servidor de la fadrina, però no com una mena d’esclau: “Digues què he de fer i seràs servida” i 3) ella li marca les directrius.

Com a anècdota, i vinculada amb aquest relat, diré que, quan el tracti  l’11 de novembre del 2022, em recordà els meus avis materns. Ell (nascut en 1906) era molt més fort; però ella (nata en 1910), molt arriscada, una mica roder i molt oberta, era qui feia de cap de colla i qui portava el timó.

I, com que el vailet fa lo que la jove indica, el gegant quedà mort, “S’encantament s’acabà, es casà amb s’al·lota guapa i quedaren amos (…) del castell, a on visqueren feliços” (p. 155) i, per consegüent, ell ha passat de pescador a viure en lo que podríem dir la terra de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles, anècdotes i escrits oberts relacionats amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, publicada en 1908, també hem trobat algunes curiositats i contarelles eròtiques, com ara, en l’entrada “Nano (el) del carrer d’En Llop”, la qual figura en la primera part, en què es plasma el matriarcalisme: “En eixe carrer de València, (…) un ninot de pedra, encastat en la portalada d’una caseta antiga i representat nuet i amb les anques al carrer; este és l’esmentat Nano (…). Este és l’origen i significat d’aquella estàtua, a la qual els xics, quan passen per allí, solen rascar-li i encendre mistos al cul” (p. 153). A més, en l’entrada “Pimentons (més) qu’el sermó de Sent’ Ana”, comenta “S’aplica este modisme a una cosa àrdua, costosa i difícil de complir i es referix al panegíric de la Santa, sense dubte, per les poques dades que es tenen de la vida d’ella i els pocs recursos oratoris de què pot tirar mà el predicador. En este sentit, corre prou eixa frase pels pobles del nostre regne, encara que empleant, en lloc de pimentons, una altra paraula més vulgar i manco decent, puix la gent del poble, quan està de gorja i de broma, no es sol parar en barres respecte a termes i paraules picants: quant més gorda i grollera, millor la diu. Deixem, puix, el modisme com està i apliquem-li (…) esta copla:

Molts pimentons deurà tindre

el sermó de nostra Santa,

quan corre molt entre el poble

i la seua fama és tanta.

 

Però, vaja vosté a saber el per què es nomena tant eixe sermó i no altres que tenen més peripècies i oferixen més camp a la imaginació” (pp. 179-180).

Tot seguit, passem a una contarella prou coneguda en el País Valencià, en l’entrada “Calses (això son atres)”, en la segona part de l’esmentada obra de Joaquín Martí Gadea: “Es referix este modisme a que, havent-se acusat certa dona que dormia amb calces, el confessor li digué: ‘Això no és pecat, que jo també dorc amb elles i no peque’. A lo qual replicà ella: ‘No, pare: és que jo dorc amb u que li diuen Calces’. ‘Això són altres calces’, respongué, aleshores, el capellà. I, d’ahí, la dita o modisme que s’escampà i encara dura en molts pobles del nostre regne” (p. 377). Com podem veure, la resposta del confessor és oberta, fins i tot, en lo eròtic.

Finalment, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (nascut en Felanitx, Illes Balears, en 1945) i publicat en el 2021, hi ha un article en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió oberta de la sexualitat: “L’eròtica de la llengua”. En aquest article, podem llegir que un amic seu, En Miquel, “Me contava, dijous passat, que havia ferit l’orgull teutònic d’un client que va voler saber com havia après la seva llengua. En Miquel li va contestar que, naturalment, dins el llit. ‘I no et pensis -va afegir-, jo som molt travat per a això dels idiomes, de manera que he necessitat milers d’alemanyes per arribar a parlar així: però tu no et preocupis, perquè tres o quatre mallorquines probablement te bastaran per aprendre el català“ (p. 52).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.