Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

Peret és salvat per Margarideta, rondalles matriarcals

General, , , , ,

Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles’” (https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reinvidicar-son_1_1186321.html), comenta que, “A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes… Però, siguin el que siguin, tenen un poder més que considerables. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions”. 

Un poc després, Ma. Magdalena Gelabert afig que “Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat[1], una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegables. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona”.

I, en un altre moment de l’entrevista, comenta que aquestes rondalles “Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat d’administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida…”. I, podríem rematar-la amb unes frases que cal remarcar: “Que unes tesis com aquestes estiguen construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles”. Hi estic totalment d’acord. I, per un motiu: el treball sobre el matriarcalisme m’ha fet veure que, donant molta llibertat als possibles informadors (indistintament de l’edat, del lloc de naixement, de si les seues arrels són valencianes, catalanes o, com ara, balears o de l’Alguer), és en les rondalles com també en les cançons eròtiques i en altres cançons, on és viu el matriarcalisme, indistintament que hi haja qui puga considerar-ho de poble o casual (que no ho és).

I, en molts casos (en el cas del País Valencià), en rondalles que no foren recopilades per Enric Valor, qui, entre altres coses, les retocava i, a banda, n’exclogué les de línia eròtica[2], a diferència, com ara, de les arreplegades per Ximo Caturla (qui sí que arreplegà rondalles, però sense refer la substància ni inventar-se-les, això és, amb lo que podríem dir honestedat). Agraesc el detall de Ximo Caturla, qui, com podem llegir en l’article “La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles” (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000192/00000040.pdf), de M. Jesús Francés i d’Anna Francés, “no reformula ni augmenta sinó que tria la reproducció fidel de les rondalles que li són contades”. A banda, una part important de les que figuren, per exemple, en el seu llibre “Rondalles de l’Alacantí”, com ara, és la dona qui s’ho trau de les mans, la persona activa, la saviesa tradicional, qui gestiona (fins i tot, una dona ja vella i amb molta espenta) i, àdhuc, l’home és salvat per la dona.

Així, en la rondalla “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, Margarideta, germana de Peret, renuncia a menjar-se una part del seu germà (els ossos que li corresponien en una menja), els colga com si fossen una llavor (com qui ho fa en desembre amb l’esperança en la collita en començar l’estiu) i, posteriorment, eixos ossos es converteixen en un arbre. I Peret, com que sap que la seua germana Margarideta sí que és una persona de bon cor, li aplanarà el camí i li premiarà la bonhomia:

“Finalment, va venir la seua germana Margarideta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

-Peret, Peret, em dones una pereta?

Aleshores, totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

-Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat.

I zuuum! Totes les peres van caure a terra i, al mateix temps, es va poder sentir la veu de Peret que deia:

-Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts” (pp. 17-18).

 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Té una relació directa i, cal dir-ho, prou considerable, amb la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, en 1412, després de la mort del rei Martí l’Humà, en 1410 sense descendència, el darrer rei procedent de la rama dels històrics comtes de Barcelona.

Sobre aquest tema, han parlat, com ara, l’historiador Jaume Vicens Vives (en l’obra “Notícia de Catalunya”, de 1955) com també Diether Rudloff (en l’obra d’art “Catalunya romànica. Art, cultura i història”, de 1980, originàriament, en alemany) i, per descomptat, Josep Fontana, en el seu llibre “La formació d’una identitat”, del 2014 i en alguna entrevista feta arran de la publicació d’aquest tercer llibre.

Aquesta introducció de la cultura castellana i, sobretot, del tipus de política de la dinastia dels Àustries (des del primer quart del segle XVI) i, molt més, de la dinastia dels Borbons (la qual encara cueteja i molt), té una relació directa amb lo patriarcal en el present, tant en l’actual Estat espanyol, com en França, encara que a penes se’n faça esment: ni en molts articles sobre lo matriarcal, ni en moltes obres sobre la dona i els seus drets (principalment, en les de tipus social, econòmic i històric). Cal unir-ho a l’homenatge als diners i, òbviament, a la cultura castellana del “furtar i mentir” que Francesc Eiximenis (qui, entre altres coses, feu de conseller del rei, en el segle XIV) plasmà en el seu temps.

Per això, agraesc, des d’ací, l’espenta de les persones que sí que ho plasmen, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Marc Pons, Biel Majoral  o, com ara, Bàrbara Suau Font (per mitjà de comentaris en el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”).

[2] En l’article “Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor”, de Vicent Vidal Lloret i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, llegim que “En una entrevista concedida a Gemma Lluch i Rosa Serrano, Valor explica com va canviar per complet les rondalles ‘El pollastre en festes’ i ‘La mestra i el manyà’ , i encara va decidir no recollir-ne d’altres, perquè les considerava excessivament obscenes. (…) Encara que no es refereix directament al sexe, podem suposar que l’autor hi operava com amb la qüestió escatològica i, ja ho podem avançar, no hi podrem trobar mostres de sexualitat explícita en cap racó de les seves rondalles. El garbell personal de l’autor, per tant, sembla evident” (p. 174).

Sexualitat matriarcal en Pineda de Mar

General, ,

 

El matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüístic com també amb la poesia popular en llengua catalana i, per exemple, amb unes quantes cançons de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens. Per exemple, es plasma en “L’espina (Cançó de collir olives)”, la qual figura en “El cançoner de Pineda” per mitjà d’uns versos que diuen així:

“-Quin és aquest galan

que tant m’ha afavorida?

-Si n’és En Joanet,

el galan de la vila.

-Si vols la meva amor

et donaré la vida.

-L’amor no te la dona

perquè la tinc cedida,

cedida a un gavatx

de la gavatxeria” (p. 65).

 

Una altra cançó de Pineda de Mar, en què apareix el tema de la sexualitat de línia matriarcal, diu així:

“El sol ja se’n va a la posta,

encara n’hi ha un xic.

Encara tinc confiances

de parlar amb l’amor anit[1]” (p. 285).

 

Una tercera cançó recopilada per Sara Llorens, i en la mateixa línia, diu així:
“Una noia jo voldria

que tingués un blau a l’ull;

la cara, un xic boniqueta…

que jo de diners no en vull” (p. 286).

 

I una quarta, del mateix llibre, diu textualment:

“Una rosa en tinc a l’aigua

i un clavell an a l’aigüera

per quan en Pepet vindrà:

trobarà rosa i poncella” (p. 286).

 

 

Nota: [1] Ací, “anit”  vol dir “aquesta nit”.

 

“Speculum al foder”, la dona també tria en lo eròtic

General, , , , ,

 

En el llibre “Speculum al foder”[1], a cura d’Anna Alberni, podem llegir[2], textualment, que “aquesta voluntat és la voluntat del foder, cor és cosa espiritual que segueix a tots los animals, e consegueix a tots los sentiments, de saber d’aquesta voluntat. Lo seu grau és alt e ferm, e amat e durable a les fembres, (…), cor null hom[3] no pot aconseguir l’amor d’elles si no cumple[4] llurs voluntats, si no llurs maneres” (p. 78) i, un poc després, comenta que “Aquell qui volrà[5] haver amor de les fembres[6] e que no li’n venga damnatge, cové[7] que sàpia llurs maneres e llurs costumes, e que les maneig e seguesca per ço que entena ella (…) per ço que certament sàpia entrar en sa volentat[8]” (p. 78) ja que, si no, “sabia ço de què ha voluntat e sabor la fembra, (…) no porà[9] aconseguir sa amor”. Això és, que la dona és qui tria en lo sexual, com ho torna a plasmar, en el paràgraf següent, quan diu que “Aquell hom qui vol ésser amat per la fembra cové que sia aital ardits e forts e de bona paraula e vertader en sos dits e honrador, e nodrit en son menjar e en son beure net, e que sia deportant[10], e que no haja en son cos neguna llejura[11], e que sia adonós[12] e bé aparentat, e amador de les companyes[13]e que seguesca e fassa tot ço que a ella plaurà; e que sia ric, e que les seues vestedurese e sa boca e sa suor ole[n] bé” (p. 79). Com veiem, es diu que cal que l’home “seguesca i faça tot lo que a ella plaurà”.

Un text que, com em digué ma mare, el 16 d’abril del 2021, sembla que siga de temps més actuals, però que, com li comentí, és de dos manuscrits del segle XV. Direm que, abans de llegir-li, en una versió molt semblant a la que hem adaptat ací, eixe text, li diguí que era d’una obra sobre higiene sexual, sobre temes relatius a com havien de ser les relacions de parella i a detalls que hi tenien a veure.

Coincidíem totalment en la línia que hem plasmat en aquesta entrada i, finalment, em digué “M’alegre molt que isquen coses boniques per ahí”. I, el fet, és que, aquestes línies són molt semblants a les que figuren en més d’un poema eròtic del segle XVII.

Agraesc David Algarra, qui em recomanà llegir aquest llibre per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] En aquest cas, en la segona part.

[2] Tot seguit, plasmarem una versió que hem adaptat lleugerament per a facilitar la lectura de la gran majoria de la població: “aquesta voluntat és la voluntat de fotre, car és cosa espiritual que segueix a tots los animals, i aconsegueix tots los sentiments, de saber d’aquesta voluntat. Lo seu grau és alt i ferm, i amant i durable a les dones (…), car ningun home no pot aconseguir l’amor d’elles si no compleix llurs voluntats, si no compleix llurs maneres” (p. 78).

“Aquell qui voldrà tenir amor de les dones i que no li’n venga dany, convé que sàpia llurs maneres i llurs costums, i que les maneig i seguesca ço que entenga ella (…) per ço que certament sàpia entrar en sa voluntat (…) i no sabia ço de què té voluntat i sabor la dona, (…) no podrà aconseguir sa amor” (pp. 78-79).

“Aquell home qui vol ésser amat per la dona convé que sia aital que sia ardits i forts i de bona paraula i vertader en sos dits i honrador, i nodrit en son menjar i en son beure net, i que sia deportant, i que no tinga en son cos ninguna lletjura i que sia bell i ben aparentat, i amador de la societat, i que seguesca i faça tot ço que a ella plaurà; i que sia ric, i que les seues vestidures i sa boca i sa suor olguen bé” (p. 79).

[3] Home.

[4] Compleix.

[5] Voldrà.

[6] Les dones.

[7] Convé.

[8] Voluntat.

[9] Podrà.

[10] En la nota 197 del llibre (p. 79), s’indica que vol dir “divertit, simpàtic, amb capacitat d’entretenir. Del verb ‘deportar’ (donar deport)”.

[11] Lletjor.

[12] Bell, elegant, senyorívol.

[13] La companyia, la societat.

“Lo conyet”, sexualitat matriarcal en poesia

General, , , , ,

 

En el poema XX del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”, a cura d’Albert Rossich, hi ha uns versos on es descriu, per exemple, “Lo conyet” (en el vers 39), les cuixes, les cames i, a més, en què l’home es troba amb una dona que el tracta com una persona, així com ell a ella:

    “Lo conyet, fresc i vermell,

barbaprim, estreta gola,

pareix la rosa poncella

quan li toca el sol la copa;

      posat entre les dos cuixes

ab serrells de or que l’adornen,

pareix lo arc de sant Martí

al mig de dos blanques torres;

   les cuixes, dos traspontins[1],

tan blanques, tan amoroses,

que de quatre en quatre dits

ne fan altres tants de botxa[2];

     les cames com uns barrils,

ab delit que hi gasta, a estones,

perquè, quan té apetit,

salta, balla, riu i es folga” (pp. 39-40).[3]

 

 

Notes: [1] Matalafers, matalassers.

[2] Sacsó.

[3] En relació amb aquests versos sobre el conyet i més, en resposta a la meua publicació, el 8 de febrer del 2021, en el grup “De Reus al món”, Joan Solanes Gispert comentà que “Tota la vida hi ha hagut lectura eròtica i qui ho negui és un fals. Que era, diem, contrabando, sí…”.

Afecte i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

 

En línia amb una declaració d’amor que trobàrem, de primeries del segle XX, i que era de tipus matriarcal, el 25 de març del 2021, accedírem a l’article “Otros síntomas” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/22013/02/03/sintomas-3930309.html), de José Carlos Llop, publicat en “Diario de Mallorca” i amb una visió matriarcal de la sexualitat. Així, comença dient que “Me gusta observar el poder de las mujeres, sobre todo si es sutil y corrector de la conducta de su pareja, mejorándola. Entronca con una concepción del matriarcado”. Un poc després, afig que és una manera d’actuar carregada de “finezza[1] e implacable si es necesario. Y manifestado en los consejos, los avisos y la libertad e independencia dentro del matrimonio, asuntos que nacen de una manera de ser y de estar basada en el afecto y no en el interés. ‘Ho consultaré amb sa dona’  es una frase habitual en la isla a la hora de cerrar un trato o dilatar sus pasos previos. Ambos interlocutores saben que esa consulta no va a tener lugar, pero también conocen el poder simbólico que encierra: ‘nada se hace sin su consentimiento’”.

A més, comenta que això comporta que la vida no és vista com “una conquista socioeconómica. No esencialmente, al menos.

A partir de los ochenta[2], sin embargo, entró (…) la power couple o alianza matrimonial con el objetivo de comerse el mundo, como todos saben (…)”  i explica que “La power couple es una sociedad limitada, basada en el poder (no necesariamente político) y el dinero y cuyo destino es más poder y más dinero”.

Per contra, immediatament, es veu que l’autor es posa de part de la visió matriarcal de la vida i addueix que “la antigua concepción del matriarcado mediterráneo “ es tracta d’una “Institución que debería ser más protegida: más que la tomàtiga de ramellet, el ferreret y los talaiots. O por lo menos tanto como ellos”. Estic totalment d’acord amb aquestes paraules de José Carlos Llop.

Quant als drets forals i a la seua influència en la sexualitat, en l’article “El llonguet y nosotros” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2014/10/19/llonguet-3793908.html), publicat en “Diario de Mallorca” en el 2014, José Carlos Llop, sense embuts, comenta que “Mallorca es un matriarcado –‘sa madona du es maneig’- protegido por la separación de bienes y el derecho foral. Lo ha sido siempre y sólo deja de serlo durante las guerras, que son la apoteosis del machismo –se golpea y mata y viola- y en las cuestiones de papeleo y algunas decisiones extraordinarias, donde el macho hace acto de presencia con el convencimiento atávico de que ése es su territorio tradicional de mando. En todo lo demás, la isla está en manos de mujeres. Y si pensamos en política –otra forma de mando-, (…) cada vez que una mujer aparece radiante y pisando fuerte como la consellera Riera en esta legislatura, todos los hombres de poder y cercanías se mueven inquietos en sus asuntos y quieren sentarse a su mesa”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Del segle XX.

Dones amb molta espenta en lo eròtic

General, , , ,

 

 

Una part de l’obra “Es Rector de Son Pinyol”, en què el rector aplana el camí de les dones, en lo sexual, diu així:

“PUTES

Bona nit tengui, don Joan.

 

RECTOR

Hola, estrelletes… Què tal?

 

SOLLERICA

Repunyeta quin pardal!

Vatua el món quin trepan!

 

PITXORINA (Tocant es pardal

an es Rector)

Això sí que és gros…!

 

RECTOR

                                          Alerta!

Que me podries trencar.

 

CATALINA

Portant la bragueta oberta,

no tengui por…

 

(El toca).

 

RECTOR:

                                  Au, està…!

No me facis pessigolles.

 

SOLLERICA

Bons coions teniu germà!

 

VALENCIANA

Mare santa, i quin siurell[1]!” (p. 373).

 

Afegirem que, el 20 de març del 2021, pengí en Facebook aquesta part de l’obra i que, al moment, Ricard Jové Hortoneda, un home nascut en 1929 i molt obert, escrigué “Com a mínim és xocant”. I jo, un poc després de llegir el comentari de Ricard Jové, li contestí “I les dones actuen amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades”.

 

 

Nota: (1) “Siurell”, en aquest cas, vol dir “penis”.

“Aquella dona”: els capellans i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

Per mitjà del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, veiem que la sexualitat està ben vista en les cultures matriarcals i, fins i tot, entre les autoritats eclesials, com es reflecteix, per exemple, en la narració oral “Aquell homo que no podia entrar al cel”, en què se’ns presenta un Sant Pere molt obert i agradable. Així, un home que espera a veure si és admés en el cel, “Toca. Sant Pere obri, i ell passa. I llavors aquell va tornar tocar i diu:

-Bon mestre, com així a jo, que no he fet res mai, no me deixau entrar?

Diu:

-Idò digues: piu.

Diu:

-Piu.

I diu Sant Pere:

-Haguessis barrinat[1] quan eres viu” (p. 268).

 

Una altra narració oral en aquesta línia eclesial és “Aquella dona que volia parlar amb significances”[2], quan una dona que s’acabava de confessar, diu una paraula molt grossa i, tot seguit, passa a parlar amb el capellà i, entre altres coses, “Diu:

-Ai, pare, jo… he dit una cosa molt, molt lletja. Jo estic empegueïda de dir-l’hi.

-Però, què heu dit?

-És que és molt gros, lo que he dit.

Diu:

-Bé, si és tan gros, digau-ho amb significances, i jo ja vos entendré.

I aquella dona diu:

-Idò he dit lo que tenen baix des pardals es homos” (p. 307).

Igualment, també amb l’aprovació eclesial, hi ha la narració oral “Aquella al·lota de casa bona que se’n va anar a confessar” (p. 320), en què el capellà, per exemple, li diu:

“-Bé –diu es capellà-, fins ara no és cap pecat, això que me contes.

Diu:

-No, és que després de llevar-me sa camia, pare, em va llevar es sostenidors…

Diu:

-Filla meva, fins ara no hi ha cap pecat.

-És que llavors em va llevar ses bragues, pare.

Diu:

-Fins ara, tot això no és cap pecat.

-I, llavors, em va tirar d’esquena damunt es llit i ell, que també s’havia despullat, se m’acostava…” (p. 320).

Un poc després, en què la dona li fa un comentari, el capellà torna a posar-se de part d’ella.

 

 

Notes: [1] “Barrinar” és una paraula que, en Mallorca, com podem llegir en el DCVB, significa “Fotre, en tots els seus significats”.

[2] “Parlar amb significances”  figura en el DCVB com  “usar un llenguatge figurat, dient una cosa per fer-ne entendre una altra”.

“Pere, toca’m”, dones amb molta espenta

General, , ,

 

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en valencià, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

 

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

 

Gabriel Janer, continuant amb el tema de palpar, afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

 

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

 Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”.

 

Tot seguit, Joan Colera, també en el grup “Dialectes”, escrivia “Sí; això ho he sentit per València, però amb i sense sentit sexual”.

A més, Octavi Font Ten, afegia:

“Mare, Pere em toca.

Toca, Pere, toca”.

 

Sense parar-se en palles, Ramon Navarro Bonet, també el 15 de novembre del 2020, en el grup “Dialectes”, escrivia:

“-Mare, Peret em toca.

-Peret, no toques a la xica.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ho veu”.

 

I, un poc després, Polita Rigo Covas afig:

“’Mare, en Pere em toca.

-Pere, no toquis a sa nina.

-Pere, toca’m i et daré coca’.

 

A Palma, ma mare ho deia”.

 

Igualment, en el grup “Dialectes”, també el 15 de novembre del 2020, Francesc Bitofen escrivia: “A Sueca:

‘-Mare, Peret em toca!

Toca’m, toca’m, Peret!”.

 

I, eixe mateix dia i en el mateix grup, Joan Olivares Alfonso escriu:

“-Mare, Peret em toca.

Peret, toca’m, ara que la mare no ho veu”.

 

En unes paraules escrites per Maria Galmes Mascaro, en relació amb el tema de palpar i amb aquestes línies sobre Pere i la núvia, si bé publicades en del grup “Mots oblidats pel diccionari”, el 15 de novembre del 2020, hi ha una versió que diu així:

“-Mare, en Pere em toca.

-Per on?

-Per sa bajoca.

-Pere! No toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré un tros de coca”.

 

Finalment, en relació amb aquestes línies, el 15 de novembre del 2020, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Felip Munar Munar escrivia un comentari que diu així:

“-Mumare, en Pere em toca!

-Pere, no toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré coca”.

 

A més, Felip Munar Munar, en resposta a una pregunta que li fiu, sobre si “¿Són versets, de lo que podríem dir humor eròtic popular?¿Són una glosa?”, digué que “És un diàleg sarcàstic d’un festeig, quan la sogra vetlava els estimats”, I, tot seguit, com que jo havia estat veient les respostes que hi havia (i que hem escrit ací), li comentí que “Lo que sí que he pogut comprovar, aquesta vesprada, és que són versos coneguts en tot l’àmbit lingüístic: Reus (Catalunya), Sueca, Favara (dues poblacions valencianes), Illes Balears…”.

 

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

“Speculum al foder”, una visió medieval, en català i matriarcal de la sexualitat

General, , , , , , , ,

 

Heus ací una obra medieval sobre la sexualitat i, això sí, des d’una visió matriarcal i, a més, com s’escrigué, en l’original, en el seu moment i com així figura en aquesta versió: en llengua catalana.  És de començaments del segle XV. La versió que presentem ací data del 2007.

Agraesc que, fa uns dies, David Algarra, l’autor del llibre “El Comú Català”, un llibre que recomane, em parlàs d’aquesta obra sobre la sexualitat i que em digués que aniria bé per al tema del matriarcalisme.

De fet, com comentà David Algarra, l’11 de març del 2021, en la seua pagina de Facebook (“Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”) en el segle XIV ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què ell havia publicat un vídeo en la mateixa pàgina.

El 13 de març del 2021, en Viquipèdia, poguérem llegir que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”.

A més, es tracta d’una obra molt oberta en el tema sexual i paga la pena veure el vídeo sobre “Speculum al foder” (https://www.youtube.com/watch?v=eqRc448wkB4 ).