Continuant amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, de Miquel Duran de València, copsem aquests versos:
“L’HORTOLANA DORM

Amb les galtes enceses de color
pel bes del sol germinador i ardent
reposa la Maria blanament
baix l’ombra suau d’un taronger en flor.

El seu somni és tot pau i serenor,
i les colomes de son pit turgent
palpiten dolça i reposadament
al ritme dels sospirs que ixen del cor.

Junt a l’arbre florit i rialler
contemplo a l’hortolana com somnia
potser -qui sap!- en son amor primer.

I veu caure ma ardenta fantasia
una pluja de flors de taronger
sobre el somni ideal de la Maria”.

Per tant, el poeta plasma el simbolisme de l’home (el sol) i el de la dona (Maria i l’ombra) i que, el bes que ell li ha donat, aporta un bon son a la dona.

Igualment, captem una relació sexual agradable entre tots dos al costat d’un arbre, el qual introdueix les arrels en la terra i s’enfila cap al cel, en un moment de joia que podríem vincular amb la primavera i amb les flors de maig.

Afegirem que la manera en què Miquel Duran de València es relaciona amb l’hortolana reflecteix la sexualitat matriarcal i va en línia amb comentaris que ens plasmaren sobre la vida de parella entre l’home i la dona catalanoparlants nascuts abans de 1920.

A més, la llauradora també prega, com podem veure tot seguit:
“L’HORTOLANA RESA

És diumenge d’abril. Triomfa el color.
Maria va a l’església ben mudada;
porta falda de seda, ramejada,
pinta i agulles i arracades d’or.

Pel camí, ple de llum, troba l’Amor
que li pregunta: -A on vas tan apanyada?
-Vaig a missa; a resar per ser amada
de qui amb paraules m’ha robat el cor.

Maria entra en el temple silenciosa;
queda davant l’altar agenollada
pregant a Déu, humil i fervorosa;

i alçant al cel sa virginal mirada,
és talment una imatge dolorosa
encara pel dolor no aturmentada”.

Per consegüent, ens trobem amb una dona que triomfa amb el color, ben mudada i amb roba de seda, amb arracades d’or, és a dir, trets que empiulen amb la figura femenina en les cultures matriarcalistes. Adduirem que hi ha festes valencianes, com ara, ofrenes i les fogueres d’Alacant (amb la figura de la “bellesa del foc”) que enllacen amb aquest passatge, quant a com va vestida la dona.

Igualment, ella confia en Déu i li resa esperançada amb què un jove l’accepte com a núvia.

Prosseguint amb l’entrada “El poema de Maria, la bella hortolana”, podem llegir els versos en nexe amb el plor, que tenen a veure amb l’hivern:
“L’HORTOLANA PLORA

A l’arribar l’hivern, l’horta ha quedat
nua de fruits i flora; i la masia
desemparada està de l’alegria
que la feia admirable en temps passat.

El portal a tothora està tancat
i ja no s’obre al despuntar el dia;
ni es sent tampoc cantar a la Maria,
qui ara plora amorosa malvestat…
–
Oh, Maria, Maria! -dolçament
li he dit-. Maria, verge del dolor,
destria les boires del teu pensament

i obre ton fràgil cor a un nou amor…
M’ha mirat amb esguard d’agraïment,
i li he besat els ulls mullats de plor”.

En aquest apartat del poema, trobem que Maria, molt oberta, mira amb agraïment l’escriptor i, a més, es deixa besar els ulls. Aquestes paraules poden recordar les dones que, ja velles, encara són ben rebudes per persones més jóvens o que passen per millors moments. El nou amor comença en passar el dia més curt de l’hivern, així com, per juny, es cull el forment que, en desembre, era llavor acabada de colgar en la terra. Al meu coneixement, el fet que ella s’òbriga a l’home (qui estaria vinculat amb la llum) representa el pas esmentat i, així, l’inici d’una altra sembra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Per mitjà d’aquest enllaç, podreu accedir als poemes esmentats: https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana.