Arxiu d'etiquetes: comentaris en relació amb l’educació matriarcal

Àvies i mares i vivències i educació matriarcal

General, , ,

 

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi totes les respostes que veiem ací, llisquí a ma mare la gran majoria de les que m’havien plasmat de la vesprada del 28 de novembre del 2021 en avant i li agreguí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la qüestió, molt oberta, acollia la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics ( o bé d’associacions de dones), de sindicats, en la televisió, etc., les responsions eren, més aïna (i de bon tros), vinculades amb lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, m’afegí. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret de votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics o bé en els sindicats, etc.

A més, li vaig adduir un fet que pot comprovar el lector i de què, altrament, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres, es pot parlar que contenen lo que la investigadora diu violència de gènere[1]. Només en tres. I és que, com també vaig amollar a ma marona, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona és ben tractada. I, així, les narracions concorden (i no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les recollides pels valencians Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell) lo que ens reporten per Internet sobre persones nascudes abans de 1920 i amb respostes orals. Com a mostra, l’11 de febrer del 2022 posàrem en Facebook, que, en moltes contarelles, la dona és ben tractada i, en el grup “Dialectes”, Elena Gavarró ens agregava un comentari posteriorment retirat en què deia “La meva àvia era ben tractada, però volia ser mestra i el seu pare no la va deixar per ser-ho, perquè era una dona”. Igualment, el mateix dia, en el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, Rosa Maria Canut ens escrivia “La mare va néixer al 1918. Portava el timó i els comptes de la casa. O sigui, n’era la mestressa”.

Afegirem que, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria entre el total de narracions, sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura lligada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcalista i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja polítics que trien viure d’acord amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro” són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt receptiu, que promoga la participació, la creativitat, que afavoresca el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que siga un exemple d’esperit comunitari i acollidor de la maternitat matriarcalista.

Quant als mots de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, en què només posí la frase i que me l’havia dita ma marona, ens deien “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[2] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).

En uns quants grups, en què, a més, els demaní “Què n’opineu? Gràcies”, ens posaren frases que empelten amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes”, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon ens indicà “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Tocant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia ens digueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens adduïren “D’acord, i hi afegiria ‘La vida, sobretot, són vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li amollí “També”, en la mateixa línia que ma mare, l’endemà, quan li llisquí els mots que ací esmentem. Carme Burg també incloïa (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”; “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de novembre del 2021, ens informaren “Que té tota la raó” (Assumpta Capdevila) i “I aquestes vivències, si són bones, les recordes i t’ajuden a continuar vivint. Si són amargues, és millor oblidar-les i cercar-ne, de noves” (Montserrat Bosch Angles).

També empiulant amb aquest tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb els cantons ja en forma de corba (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, exposàrem: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:

  • Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[3].
  • Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.
  • Educació no formal: museus, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.
  • Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”.

 

Al meu coneixement, en els Pobles matriarcals, si bé les experiències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organització molt més oberta que en l’educació formal, educació a què trie qualificar d’”instrucció”), sí que podem dir que s’hi educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen trets associats als Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones: són a les rondalles’”(https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html), publicada en el diari “Arabalears”.

[2] Ací “rai!” podria equivaldre a “millor encara!”.

[3] Com indiquí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts senys, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura: per exemple, mitjançant unes classes en què les taules són organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, esperit d’equip) o bé de barca.

La pedagogia matriarcal: tradició i vida en nexe amb la llengua i amb la terra vernacles

General, , , ,

Comentaris sobre la pedagogia matriarcal a un amic català nascut en 1929. Intents de militarització en terres catalanoparlants.

En relació amb el poema “Terra meva” (de Pere Capellà i Roca) i al “Terra meva” (de la poetessa Ma. Dolors Godoy Rotllens, nascuda en 1929), els quals plasmàrem en la web “Malandia” el 19 de novembre del 2024, podríem dir que, no sols van en la línia del matriarcalisme, sinó que, igualment, exposen fets que no tenen a veure, com ara, amb la figura del conquistador castellà que torna a la terra i que aspira a posar-se guardons, a la reputació i a passar a la posteritat, com és costum en les actituds que segueixen el model autoritari.

Així, en els Pobles matriarcalistes, el record per part de les generacions del demà no ve perquè s’hi haja forçat, com ara, mitjançant una instrucció (que no ensenyament) amb estil militar, de culte a la persona, a lo celestial, al misticisme, a la bandera, als himnes patriòtics, a l’abstracció i, a més, acompanyat d’un tancament a lo extern i als qui, com ara, no siguen especialistes en una matèria o del ram de l’equip de govern, ni membres del consell d’il·lustrats (tret que enllaça amb el paternalisme de la Il·lustració).

Afegirem que, el 20 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrigué

“Bon dia, Lluís,

M’ha agradat molt el del Pere Capellà: és interesantíssim. Els altres comentaris (he llegit el del militar vicepresident [valencià]); però em reservo l’opinió: encara que [ ell] sigui català, és militar.

Hi ha uns altres escrits, sobre el comportament d’alguns (!?) governs, que l’he repassat molt per sobre”. Aquests darrers texts de què parla tenien a veure amb polítiques que s’havien pres en distints Estats en què, davant la pandèmia iniciada en el 2019, es recorregué a una actitud en pro de la militarització de la societat i, així, del pensament i de l’estil de vida.

La meua resposta (ací, amb lleugers retocs) fou:

“Bon dia, Ricard,

Gràcies pel teu comentari. La veritat és que, en relació amb la decisió del president valencià i a les primeres declaracions del militar com també a la resposta d’alguns jornalistes valencians i de partits polítics valencians que, històricament, havien fet una defensa de la llengua catalana (Compromís), és deplorable i clarament patriarcal (el cel, això és, la pàtria constitucional, les normatives i la fama, que no la terra, ni la llengua vernacla, ni la saviesa popular, ni la Mare Terra, per damunt de tot). 

És com dir que prioritzen les actituds que afavoreixen les dictadures, les imposicions i el ‘porcojonismo’ (un tret alié a la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb la dels Pobles matriarcalistes), la submissió als dictats del partit i a qui mane en cada moment.

Per això, podem dir que es pot ser suau i fort: per exemple, 1) pacient com un mestre amb un aprenent, com una mareta amb el nounat o com una àvia amb els néts; i, igualment, 2) tenir una mena de principis morals que fan que toquem els peus en terra i que no aprovem tot (no sols actituds, sinó també accions, decisions, activitats, idees, pensaments, etc.).

Afegirem que ara recorde què feia l’àvia Damiana, una colla que conegué un amic meu: era forta, entre d’altres coses, perquè no permetia que es tractàs de manipular mentalment, ni ètnicament, ni per mitjà de la instrucció escolar, els colles. Així, els ensenyava com eren els qui intentaven fer miques la seua cultura, la idiosincràsia colla.

Però, al mateix temps, ensenyava amb molt d’interés tot lo referent a la cultura tradicional vinculada amb el seu Poble.

En eixe sentit, capte que hi ha qui se sent incòmode, motiu pel qual recorre a censurar en Facebook, a blocar comptes, a eliminar grups de cultura tradicional i folklore d’arrels catalanoparlants i, per descomptat, a promoure la cultura de la imatge i a deixar fora la d’escoltar (però no per a retrucar després). Com a exemple, Desmond Tutu deia ‘No alceu la veu: milloreu el vostre argument’.

Finalment, dir-te que, amb persones com tu, he aprés un poc més en nexe amb l’empatia i amb el tractar d’aplegar a acords de màxims lliures de xantatges, d’intents d’imposició o d’anihilació. ¿Saps per què? Perquè has conegut una guerra i les meues vivències em diuen que les conteses deixen molta empremta i, quasi sempre, n’ixen persones més tolerants i lliures de ressentiments».

Adduirem que la cultura tradicional que empiula amb la llengua catalana i amb les terres catalanoparlants és matriarcalista. I moltes celebracions tenen a veure amb la terra,… però no amb la religiositat més bé centrada en l’enaltiment de la figura del capellà (vàlid per a bisbes, per a directors espirituals o bé per al Papa). Podríem dir que és més de tocar els peus en terra i que, per això, en aquests Pobles, se senten més connectats amb la terra, amb la família, amb la cultura tradicional (començant per la llengua vernacla), amb el folklore i, per descomptat, amb una sexualitat en què copsem la simpatia cap a la Mare Terra.

Igualment, el 19 de novembre del 2024 enviàrem un missatge a una persona que coneix molt sobre la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, i ens comentà que «El viure arrelats és tradició i vida en els pobles que hui consideren primitius, però que estan en la veritat, perquè tots som criatures arrelades, tant vegetals com animals.

D’ahí, les expressions del contacte en tot el que és viu.

Bon dia».

Doncs bé: eixe viure arrelats (tradició, maternitat) i, al mateix temps, fomentar la vida (l’obertura) està molt reflectit en els Pobles matriarcals. En canvi, les cultures patriarcals recorren, com ara, a ser ciutadans del món, a eixir de l’obscurantisme (per part de partits i d’agrupacions d’esquerres) o bé impulsen la cultura d’assolir la llum de la veritat i el racionalisme (per part de les línies que afavoreixen, per exemple, la reverència als alts càrrecs, a la rectitud i a la visera junt amb els qui es fonamenten en les lluites contra el poder i, molt sovint, en el menyspreu a lo maternal).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que tallen el bacallà, en l’educació i en la sexualitat matriarcals

General, , , , , , ,

La dona talla el bacallà, va davant del grup i afavoreix la sexualitat matriarcal.

El 30 de gener del 2024 escriguérem unes paraules de dues rondalles plasmades pel valencià Isidre Buades Ripoll en l’obra “Les rondalles de l’Horta”: “La nora, que era la que allí tallava el bacallà” (del relat “Maça hi haurà per a tots”, p. 51) i “la dona, que era qui anava davant del grup” (de la narració “Pesquera de secà”, p. 63).

A més, consideràrem adient connectar-les amb uns articles de Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886- Felanitx, 1968) publicats en el primer quart del segle XX en Felanitx (Illes Balears) i que el 28 de gener del 2024 havíem trobat en un escrit de Bartomeu Mestre en el seu blog «Etziba Balutxo…», sota l’entrada «Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)» (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial). Eren sobre el feminisme i sobre cultura de la dona.

Així, podríem comptar amb una visió oberta i matriarcalista de la sexualitat i del paper de la dona, a partir de texts (que ací traduïm). Com a exemple, en l’article “Feminismo”, publicat en el setmanari “El Felanigense” el 30 de juny de 1923, l’autor, Pere Oliver i Domenge, comenta “Crec fermament que, lo que és la dona en el món, tot lo que brilla, tot lo que se la considera, tot lo que se la distingeix, ho deu a la seua condició de dona per lo que té de dona: com més femenina, millor, obra perfecta i gradual de la civilització, la qual ha estilitzat les seues qualitats característiques i ha afirmat els seus sentiments, aguditzant la seua intel·ligència, fent cada dia més fondes les diferències entre els dos sexes, repudiant certes tendències a fer desaparéixer el tipus ideal, per a acostar-lo i, àdhuc, per a confondre’l, amb el masculí”.

És més: a continuació exposa unes paraules que no empiulen amb les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Per exemple, quan comenta que, en els darrers temps, s’havia introduït la creació de la “super femella i super femení, per a designar, precisament, una dona que ha deixat de ser-ho, com si la cúspide del perfeccionament femení consistís a perdre totes les qualitats que la caracteritzen i convertir-se en un ésser que inspiraria més repulsió que simpatia” i que això comportaria que la dona visqués (i que respongués) així a la vida, “a una cavallerositat mal entesa o galanteria a què no té dret la dona que pretén abdicar del seu tron de reina, per a ingressar en les files del sexe contrari”. Cal dir que això no ho copsem en moltes rondalles arreplegades abans de 1932 on figuren un personatge masculí i una jove (o una dona), sinó que ambdós es complementen i, quasi sempre, ell és salvat per la dona i ningú dels dos rebutja tenir en la seua vida l’altra part (siga el yin, siga el yang), tot i que es dona prioritat a lo femení (i, de pas, al matriarcalisme).

Afegirem que, indistintament del significat que Pere Oliver i Domenge atorgàs al dret d’abdicar (podem pensar que ell veia que la dona feia bon paper i que, per consegüent, no calia que renunciàs al tron, amb intenció de passar-se a lo patriarcal, és a dir, a les files de què escriu), el 3 de gener del 2023, Teresa Maria Marquez Bartolomé (amb uns huitanta anys), en nexe amb l’educació matriarcal que havia rebut de la seua àvia Teresa, ens feu un comentari en una línia molt pròxima a les paraules en el setmanari de Felanitx (Illes Balears). Quasi cent anys després:

“Molt bon dia, benvolgut amic Lluís,

(…) Crec que l’educació matriarcal que vaig gaudir, em va fer forta. No és per presumir, però, fins que no em vaig casar, no hi va haver cap home a casa. Ens vàrem saber espavilar prou bé.

L’àvia Teresa i la mama em van ensenyar que, si vull quelcom, jo mateixa ho vaig a buscar, no esperar que un home t’ho porti.

Amb això, no vull dir-te que no valori els homes (són companys de vida, iguals i diferents)… El temps de les princeses que esperaven el cavaller que les salvés del drac, no té raó de ser.

Ens valem molt bé. Com els homes, tenim mans, cames, cervell.

Gràcies per llegir-me.

Bona feina”.
La meua resposta a aquestes paraules de Teresa Maria Marquez Bartolomé foren “Per a començar, direm que, en quasi totes les rondalles en què apareix la figura de l’home que salva la dona, no es correspon a la figura patriarcal de Sant Jordi (encara que siga religiosa).

És més: en tot cas, primerament, l’home es proposa alliberar-la; a continuació, ella li indica què haurà de fer i, al capdavall, es casen i ell NO menysprea la dona, NI ella fa ostentació del marit, ni de ‘la gesta’.

Et convide a llegir als vostres familiars (teus i, per exemple, de persones molt pròximes), amics, veïns, etc., llibres de rondalles recopilades fa més de quaranta anys o, si més no, anteriors a 1990. No estaven polititzades per allò del llenguatge inclusiu, ni per cap intent de desprestigiar la saviesa ancestral dels avis (hòmens i dones)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.