Una rondalla en relació amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera).

En l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll (1928-2019), hi ha un relat que s’ajusta a aquesta tradició: “Una nóvia a Sant Vicent”. N’escriurem i tractarem part de la narració. “Açò era un xic de l’horta que se’n va anar un dia a la Fira de Sant Vicent [del Raspeig], fira que, ja per aquells temps, era una festa que reunia molta gent.

Tenia el xic una bicicleta (…). I ho dic perquè, al xic, va ser el cas, que li va agradar una santvicentereta a qui, així mateix, agradava l’hortolà. I enllà em tens que, al diumenge següent de la festa, quan devien ser això de les quatre de la vesprada, se’n va anar cap allà; i ella, només ataüllar-lo, va eixir a fer la xerradeta” (p. 43). Primerament, direm que aquesta festa està vinculada amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, sovint, a mitjan abril. Com molt bé ens han contat, era costum que, per Pasqua, els jóvens (xics i xiques) eixissen a veure si trobaven parella (pasqüer o pasqüera).

Tornant a la rondalla, veiem que “la xica no vivia al mateix poble, sinó a una hisenda propera, una d’eixes finques amb molta terra de secà (perquè, no debades, resa el refrany santvicenter ‘Sant Vicent, sequet però sanet’)” (p. 43), en un bon terreny.

Tot seguit, passem a unes línies molt sucoses: “Puix bé: el xic pareixia estar prou interessat per la xica i va tornar aquell diumenge i l’altre i, quan ja en portava sis o set i la cosa tenia el carés de consolidar-se, va decidir fer amistat amb el futur sogre, que ja (…) li llançava mirades que pareixien convidar-lo a tenir una conversa” (p. 44). Aquestes paraules empiulen amb unes que, més d’una vegada, em digué ma mare (nascuda en 1943) entre el 2022 i el 2024 i en altres ocasions: “A mi, no m’haguera importat casar-me amb un llaurador, si ton pare ho haguera sigut. No m’haurien caigut els anells”, entre d’altres coses, perquè, com em comentà el 29 de gener del 2024, per telèfon, el llaurador, normalment, es caracteritza per ser “planot” (sic). I així sol ser: en conec, n’he conegut i puc dir 1) que són de lo més sincer i 2) de lo més noble que ens podem trobar, 3) que estan molt en contacte amb la terra, 4) que són realistes i 5) que reflecteixen un gran sentiment de pertinença a la terra i que la tracten com si fos sa mare i, per consegüent, en nexe amb ella, amb una actitud matriarcalista. 

A continuació, com en altres fonts, podem llegir que una vesprada d’estiu “es va decidir el xic a tenir eixa primera i necessària entrevista amb el cap de casa” (p. 44). Cal dir que, com en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina)”, de Francesc Martínez i Martínez, en aquestes dues obres sobre el migjorn valencià, és l’home qui fa el pacte amb el fadrí i no la mare. Això no exclou que la muller li haja marcat què ha de fer-hi el marit i com (tot i que no ho esmenten els llibres). Igualment,  cal recordar que l’estiu és l’estació que simbolitza la jovenesa.

Més avant, accedim a un paràgraf ple de trets matriarcalistes i femenins: “Encara que els ametlers de la hisenda no eren tan grans (…) com els que el xic estava acostumat a veure a la seua hisenda de l’horta, sí que hi havia un pi pinyoner molt formós a una vintena de passes davant de la porta i, a la seua ombra, uns bons pessebres fets de pedra forta (…). Allí prop estava el pou de nàixer i un abeurador llarg de fusta” (p. 44).

Per consegüent, copsem que figura el pi (que representa el penis, la sexualitat masculina), sota el qual, en l’ombra (la part de la dona), hi havia bons llocs d’acollida (que podrien evocar la cova i, de pas, la maternitat). A més, els pessebres són forts, de pedra (un detall que té a veure amb el contacte amb la terra). O siga que, encara que l’arbre fos alt i, àdhuc, formós, el fadrí cerca la jove. I n’hi havia motius: ella estava prop del pou del naixement (perquè la dona és qui, després del casament, portaria els fills, “el naixement” sorgit de les aigües noves, com ho fa en el curs alt del riu). I, al capdavall, van molts a l’abeurador…, és a dir, a la dona, el qual és de fusta (un altre tret matriarcal i en relació amb la matèria i, així, amb la maternitat).

Finalment, adduirem que “Els dos joves festejaven a l’ombra del cantó del corral i, quan eixia el pare, no el perdien d’ull” (p. 44).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.