Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

“Olles de mamellots”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

En el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch i de Lluís Gimeno, també hi ha uns passatges en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, com ara, en l’obra “Col·loqui de dames”, que també degué redactar-se cap a 1485, quan diu

“Jo viu venir, a poc instant,

         una casada,

de les belles la triada,

         molt galana:

no us penseu que fos squerrana”[1] (p. 46).

 

En un altre passatge d’aquesta obra del segle XV, es plasma un erotisme en línia amb el matriarcalisme:

“Mirau detràs, quines grans olles

           de mamellots!

Sembla truja amb los fillots

           que d’altri cria

esta dona, que es beuria,

           jo crec, Favara           

(¿I no han començat encara

           aquest Ofici[2]?)

A Déu faria sacrifici

           qui cremàs

aquests canonges, en un ras[3]

            el bisbe i tot;

mai veureu que diguen mot

            d’Hores ni Missa;

en lo gran pagell o llissa

            ells hi dispensen;

amb faisans i pagos[4] vencen

            llurs apetits;

llop qui els fes donar bons crits,

            o coure fus![5]

Lo sobrepellís[6] que cus

            és del degà:

sap Déu que entorn me va

            dels anys ha tres;

sempre em parla de diners

            per fer-me sua;

al cor li faça mala bua[7]

            si m’abelleix!

Amb ull lo mir[8], que en[9] té bon feix,

            punyal de Vic[10]!

Bé em daria en lo melic

            a cada tret!

Bé deu fotre en un arret

            vegades dos;

gos li clau[11] los penjadors[12]” (pp. 58-59).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat informació en relació amb lo eròtic, amb lo sexual i amb lo matriarcal vinculat amb la llengua catalana i, per descomptat, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Textualment. “Esquerrana” vol dir ”desmanyotada”, que, com veiem, no és el cas de la dona, que està ben considerada.

[2] Es refereix als Sacres Oficis.

[3] Sense contemplacions.

[4] Paons.

[5] Fos.

[6] En el DCVB, figura com “Vesta blanca de fil, amb mànegues molt amples o volades, llarga fins a la cintura o un poc més avall, que els clergues duen sota la sotana en les processons, enterraments i altres actes litúrgics”.

[7] Entre les definicions que figuren en el DCVB, s’acosta molt una que ve a significar, “mal”, “dolor”.

[8] Mire.

[9] Els recopiladors, en una nota, indiquen com “reticència, aplicada al membre viril” (p. 59), això és, a una acció de callar (en aquest cas, el penis, l’home), però deixant-la entendre.

[10] En el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqúe i Huerta, veiem que “punyal de Vic” és un eufemisme de “punyeta”, és a dir, de “masturbació”, en el País Valencià.

[11] Li clave les dents, li mossegue.

[12] Testicles.

Sexualitat matriarcal: dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per l’Editorial Moll en 1979, veiem que la dona és qui tria i que porta la iniciativa, fins i tot, en lo eròtic. Per exemple, en unes cançons que diuen així:

“Jo estava dalt una sitja

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclama:

-Afica-hi sa coionera” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han aportat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en altres temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Una sitja, com podem llegir en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.

Dones que actuen i que trien amb molta espenta

General, , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte sobre en Toni de s’Aigua de Vila”, en què, a més, es plasma que, com deia el meu avi matern (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. En aquest cas, la dona va a son pare, però, ella i el marit actuen amb molta espenta i desenvolupen molt la creativitat. Així, Toni de s’Aigua de Vila, el marit, “Es va casar amb una al·lota ben guapa de dins Vila, i as cap d’un parell de dies de ser casats sa dona li diu:

-Mira que no hi ha prou sous per anar a fer sa compra.

I ell s’ho mira i només tenia sis reials i li diu:

-Mira tendràs que guanyar-ne fent més” (p. 105).

Un poc després, els dos passen a l’acció: ell “va i carrega l’ase de pans i se’n va cap a Sant Antoni i els va vendre fent bastant ganància[1]. Llavors ella el va carregar de taronges i ell anava d’un poble a s’altre venent-ne i fent ganància” (p. 105).

Al moment, veiem que Toni es troba un home que baixava per la carretera. Ell li pregunta si “voldries fer-me es favor de donar a sa dona aquestos cinc duros, que no en té cap i li vendran molt bé” (p. 105). Per tant, veiem que, en la gestió dels diners, el marit dona el guanys a la dona i ella és qui els administra.

Immediatament, aquell home li diu que sí i, des d’aleshores, entra la part eròtica de la rondalla. Aquest home entra en ca Toni, diu a la muller de Toni que “m’ha dat cinc duros i m’ha dit que tu ja em pagaries es treball” (p. 106) i la dona li demana “què us he de dar?” . Aleshores, ell, sense parar-se en palles, li respon:

“-Deixar-me jeure un ratet amb tu –li diu s’home aquell a sa dona” (p. 106).

I, com que ella no ho accepta, llavors, ell no li dona els diners. Açò passarà amb més personatges: l’alcalde, el jutge i el degà. I, en tots els casos, com en el primer, que ací plasmem, ella va a son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, que deia el meu avi matern), pare que, com en moltes famílies, fins als anys seixanta del segle XX, era comú que visqués en companyia, en més d’un cas, d’algun avi o d’alguna persona de la generació dels avis. Així, “Ella se’n va i ho conta a son pare així com ha passat, i son pare li diu:

-Vés, digues-ho an Verdera – que era s’alcalde” (p. 106). El pare, posteriorment, li recomanarà el jutge i, àdhuc, el degà. A mida que transcorre el conte, cada u dels successius hòmens, li ofereixen més diners. Per exemple, el degà, sense embuts, li respon:

“-Sí, has anat de pillo a pillastre i com tots són uns pocavergonyes, en nom del Pare, del Fill…

I la senya i quan l’ha senyat li diu:

-Et vols deixar fer una  besadeta?” (p. 108).

Aleshores, després d’haver parlat amb el degà, ella tria anar-se’n a casa “i troba que s’home[2] ha arribat, llavors va i li explica tot. Ell diu:

-Mira quin grapat de duros que podem fer! Vés, torna-hi i convida’n un per les nou, s’altre a les nou i deu i s’altre per les deu, que jo els fotré” (p. 108).

I així és: la dona, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a cal batle,… i fan lo que li comentava Toni, el seu home. Un poc després, amb el jutge i, finalment, amb el degà,… però en ca la dona. I, en un moment, el marit toca a la porta i els convidats són dins. I, com que “Allí tenien una caixassa vella molt grossa i ella els hi diu que els hi posarà dins” (p. 109). I així ho fan i ningú no li desobeeix: per exemple, l’alcalde “ja volia enllestir però ella li diu que no, que han de sopar abans” (p. 108). A banda, ella sap que vindrà el marit i, per això, entre altres coses, “ella ja havia mirat de fer-se dar es sous a tots” (p. 109), abans que Toni aplegàs a casa.

Al moment, veiem que Toni entra i diu que no ha guanyat res, que no té res, que a les deu es vendran tots els mobles. Això… inclouria el moble en què són l’alcalde, el jutge i el degà. I, així, ell avisa el pregoner, qui ho fa públic (“que a les deu els lliurarà la justícia i la Santa Mare Església”, p. 109). I, immediatament, “en es carrer (…) hi havia molts de mariners” (p. 109). En acabant, es comencen a ajuntar, van a cal batle, a cal jutge i “s’emprenen a cas Governador” (p. 110) on, com a mínim,  “hi havia una centena de iaies” (p. 110), això és, dones grans però amb molta espenta.

I, aleshores, el Governador passa a l’acció i, en veure que prop d’un rastrell hi havia una caixa (la caixa en què eren l’alcalde, el jutge i el degà) i, en trobar-se el governador amb Toni, Toni, amb molta espenta, li diu “Quan jo et diga, bé em poden fer lo que vullguen” (p. 110), si és que ell és culpable d’algun fet. Però, al moment, toquen les deu, passa la dona de l’alcalde, la dona del batle va cap a on és Toni (qui comença a subhastar la caixa) i actua: “pensa que s’home era molt puta, no fos que hi fos dins[3], diu:

-Dos duros a sa caixa.

En Toni diu:

-A la una, a les dos, ningú hi diu més? A les tres. Ara ja es pot obrir!

S’hi atraca es governador i tota s’altra gent” (p. 111) i comencen a botar de la caixa el degà, el jutge i, finalment, el batle. I ningú, ni tan sols el governador, “No pogueren llevar sa raó a en Toni” (p. 111).

I, així, veiem una rondalla en què la dona porta la casa, està ben considerada, actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, no és motiu de menyspreu per part de son pare ni del marit, actua molt oberta, és qui tria (fins i tot, en els passatges sexuals),en què la dona tracta bé el marit i en què, a més, hi ha relacions (fins i tot, estratègiques) molt bones, entre la dona i el marit, encara que, com veiem, es fa lo que la dona vol (en lo sexual i tot). I, per descomptat, en què la màxima autoritat política que apareix en la rondalla (el governador), un home també diligent i amb reflexos, es posa de part de Toni (el marit) i, de rebot, de la dona, del matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, i  també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com a castellanisme en lloc de “guany”.

[2] Toni, el seu marit.

[3] El batle.

“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

Peret és salvat per Margarideta, rondalles matriarcals

General, , , , ,

Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles’” (https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reinvidicar-son_1_1186321.html), comenta que, “A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes… Però, siguin el que siguin, tenen un poder més que considerables. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions”. 

Un poc després, Ma. Magdalena Gelabert afig que “Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat[1], una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegables. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona”.

I, en un altre moment de l’entrevista, comenta que aquestes rondalles “Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat d’administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida…”. I, podríem rematar-la amb unes frases que cal remarcar: “Que unes tesis com aquestes estiguen construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles”. Hi estic totalment d’acord. I, per un motiu: el treball sobre el matriarcalisme m’ha fet veure que, donant molta llibertat als possibles informadors (indistintament de l’edat, del lloc de naixement, de si les seues arrels són valencianes, catalanes o, com ara, balears o de l’Alguer), és en les rondalles com també en les cançons eròtiques i en altres cançons, on és viu el matriarcalisme, indistintament que hi haja qui puga considerar-ho de poble o casual (que no ho és).

I, en molts casos (en el cas del País Valencià), en rondalles que no foren recopilades per Enric Valor, qui, entre altres coses, les retocava i, a banda, n’exclogué les de línia eròtica[2], a diferència, com ara, de les arreplegades per Ximo Caturla (qui sí que arreplegà rondalles, però sense refer la substància ni inventar-se-les, això és, amb lo que podríem dir honestedat). Agraesc el detall de Ximo Caturla, qui, com podem llegir en l’article “La recerca folklòrica: Joaquim González i Caturla i les seues rondalles” (https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000192/00000040.pdf), de M. Jesús Francés i d’Anna Francés, “no reformula ni augmenta sinó que tria la reproducció fidel de les rondalles que li són contades”. A banda, una part important de les que figuren, per exemple, en el seu llibre “Rondalles de l’Alacantí”, com ara, és la dona qui s’ho trau de les mans, la persona activa, la saviesa tradicional, qui gestiona (fins i tot, una dona ja vella i amb molta espenta) i, àdhuc, l’home és salvat per la dona.

Així, en la rondalla “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, Margarideta, germana de Peret, renuncia a menjar-se una part del seu germà (els ossos que li corresponien en una menja), els colga com si fossen una llavor (com qui ho fa en desembre amb l’esperança en la collita en començar l’estiu) i, posteriorment, eixos ossos es converteixen en un arbre. I Peret, com que sap que la seua germana Margarideta sí que és una persona de bon cor, li aplanarà el camí i li premiarà la bonhomia:

“Finalment, va venir la seua germana Margarideta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

-Peret, Peret, em dones una pereta?

Aleshores, totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

-Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat.

I zuuum! Totes les peres van caure a terra i, al mateix temps, es va poder sentir la veu de Peret que deia:

-Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts” (pp. 17-18).

 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Té una relació directa i, cal dir-ho, prou considerable, amb la introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara, en 1412, després de la mort del rei Martí l’Humà, en 1410 sense descendència, el darrer rei procedent de la rama dels històrics comtes de Barcelona.

Sobre aquest tema, han parlat, com ara, l’historiador Jaume Vicens Vives (en l’obra “Notícia de Catalunya”, de 1955) com també Diether Rudloff (en l’obra d’art “Catalunya romànica. Art, cultura i història”, de 1980, originàriament, en alemany) i, per descomptat, Josep Fontana, en el seu llibre “La formació d’una identitat”, del 2014 i en alguna entrevista feta arran de la publicació d’aquest tercer llibre.

Aquesta introducció de la cultura castellana i, sobretot, del tipus de política de la dinastia dels Àustries (des del primer quart del segle XVI) i, molt més, de la dinastia dels Borbons (la qual encara cueteja i molt), té una relació directa amb lo patriarcal en el present, tant en l’actual Estat espanyol, com en França, encara que a penes se’n faça esment: ni en molts articles sobre lo matriarcal, ni en moltes obres sobre la dona i els seus drets (principalment, en les de tipus social, econòmic i històric). Cal unir-ho a l’homenatge als diners i, òbviament, a la cultura castellana del “furtar i mentir” que Francesc Eiximenis (qui, entre altres coses, feu de conseller del rei, en el segle XIV) plasmà en el seu temps.

Per això, agraesc, des d’ací, l’espenta de les persones que sí que ho plasmen, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Marc Pons, Biel Majoral  o, com ara, Bàrbara Suau Font (per mitjà de comentaris en el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”).

[2] En l’article “Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor”, de Vicent Vidal Lloret i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, llegim que “En una entrevista concedida a Gemma Lluch i Rosa Serrano, Valor explica com va canviar per complet les rondalles ‘El pollastre en festes’ i ‘La mestra i el manyà’ , i encara va decidir no recollir-ne d’altres, perquè les considerava excessivament obscenes. (…) Encara que no es refereix directament al sexe, podem suposar que l’autor hi operava com amb la qüestió escatològica i, ja ho podem avançar, no hi podrem trobar mostres de sexualitat explícita en cap racó de les seves rondalles. El garbell personal de l’autor, per tant, sembla evident” (p. 174).

Sexualitat matriarcal en Pineda de Mar

General, ,

 

El matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüístic com també amb la poesia popular en llengua catalana i, per exemple, amb unes quantes cançons de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens. Per exemple, es plasma en “L’espina (Cançó de collir olives)”, la qual figura en “El cançoner de Pineda” per mitjà d’uns versos que diuen així:

“-Quin és aquest galan

que tant m’ha afavorida?

-Si n’és En Joanet,

el galan de la vila.

-Si vols la meva amor

et donaré la vida.

-L’amor no te la dona

perquè la tinc cedida,

cedida a un gavatx

de la gavatxeria” (p. 65).

 

Una altra cançó de Pineda de Mar, en què apareix el tema de la sexualitat de línia matriarcal, diu així:

“El sol ja se’n va a la posta,

encara n’hi ha un xic.

Encara tinc confiances

de parlar amb l’amor anit[1]” (p. 285).

 

Una tercera cançó recopilada per Sara Llorens, i en la mateixa línia, diu així:
“Una noia jo voldria

que tingués un blau a l’ull;

la cara, un xic boniqueta…

que jo de diners no en vull” (p. 286).

 

I una quarta, del mateix llibre, diu textualment:

“Una rosa en tinc a l’aigua

i un clavell an a l’aigüera

per quan en Pepet vindrà:

trobarà rosa i poncella” (p. 286).

 

 

Nota: [1] Ací, “anit”  vol dir “aquesta nit”.

 

“Speculum al foder”, la dona també tria en lo eròtic

General, , , , ,

 

En el llibre “Speculum al foder”[1], a cura d’Anna Alberni, podem llegir[2], textualment, que “aquesta voluntat és la voluntat del foder, cor és cosa espiritual que segueix a tots los animals, e consegueix a tots los sentiments, de saber d’aquesta voluntat. Lo seu grau és alt e ferm, e amat e durable a les fembres, (…), cor null hom[3] no pot aconseguir l’amor d’elles si no cumple[4] llurs voluntats, si no llurs maneres” (p. 78) i, un poc després, comenta que “Aquell qui volrà[5] haver amor de les fembres[6] e que no li’n venga damnatge, cové[7] que sàpia llurs maneres e llurs costumes, e que les maneig e seguesca per ço que entena ella (…) per ço que certament sàpia entrar en sa volentat[8]” (p. 78) ja que, si no, “sabia ço de què ha voluntat e sabor la fembra, (…) no porà[9] aconseguir sa amor”. Això és, que la dona és qui tria en lo sexual, com ho torna a plasmar, en el paràgraf següent, quan diu que “Aquell hom qui vol ésser amat per la fembra cové que sia aital ardits e forts e de bona paraula e vertader en sos dits e honrador, e nodrit en son menjar e en son beure net, e que sia deportant[10], e que no haja en son cos neguna llejura[11], e que sia adonós[12] e bé aparentat, e amador de les companyes[13]e que seguesca e fassa tot ço que a ella plaurà; e que sia ric, e que les seues vestedurese e sa boca e sa suor ole[n] bé” (p. 79). Com veiem, es diu que cal que l’home “seguesca i faça tot lo que a ella plaurà”.

Un text que, com em digué ma mare, el 16 d’abril del 2021, sembla que siga de temps més actuals, però que, com li comentí, és de dos manuscrits del segle XV. Direm que, abans de llegir-li, en una versió molt semblant a la que hem adaptat ací, eixe text, li diguí que era d’una obra sobre higiene sexual, sobre temes relatius a com havien de ser les relacions de parella i a detalls que hi tenien a veure.

Coincidíem totalment en la línia que hem plasmat en aquesta entrada i, finalment, em digué “M’alegre molt que isquen coses boniques per ahí”. I, el fet, és que, aquestes línies són molt semblants a les que figuren en més d’un poema eròtic del segle XVII.

Agraesc David Algarra, qui em recomanà llegir aquest llibre per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] En aquest cas, en la segona part.

[2] Tot seguit, plasmarem una versió que hem adaptat lleugerament per a facilitar la lectura de la gran majoria de la població: “aquesta voluntat és la voluntat de fotre, car és cosa espiritual que segueix a tots los animals, i aconsegueix tots los sentiments, de saber d’aquesta voluntat. Lo seu grau és alt i ferm, i amant i durable a les dones (…), car ningun home no pot aconseguir l’amor d’elles si no compleix llurs voluntats, si no compleix llurs maneres” (p. 78).

“Aquell qui voldrà tenir amor de les dones i que no li’n venga dany, convé que sàpia llurs maneres i llurs costums, i que les maneig i seguesca ço que entenga ella (…) per ço que certament sàpia entrar en sa voluntat (…) i no sabia ço de què té voluntat i sabor la dona, (…) no podrà aconseguir sa amor” (pp. 78-79).

“Aquell home qui vol ésser amat per la dona convé que sia aital que sia ardits i forts i de bona paraula i vertader en sos dits i honrador, i nodrit en son menjar i en son beure net, i que sia deportant, i que no tinga en son cos ninguna lletjura i que sia bell i ben aparentat, i amador de la societat, i que seguesca i faça tot ço que a ella plaurà; i que sia ric, i que les seues vestidures i sa boca i sa suor olguen bé” (p. 79).

[3] Home.

[4] Compleix.

[5] Voldrà.

[6] Les dones.

[7] Convé.

[8] Voluntat.

[9] Podrà.

[10] En la nota 197 del llibre (p. 79), s’indica que vol dir “divertit, simpàtic, amb capacitat d’entretenir. Del verb ‘deportar’ (donar deport)”.

[11] Lletjor.

[12] Bell, elegant, senyorívol.

[13] La companyia, la societat.

“Lo conyet”, sexualitat matriarcal en poesia

General, , , , ,

 

En el poema XX del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”, a cura d’Albert Rossich, hi ha uns versos on es descriu, per exemple, “Lo conyet” (en el vers 39), les cuixes, les cames i, a més, en què l’home es troba amb una dona que el tracta com una persona, així com ell a ella:

    “Lo conyet, fresc i vermell,

barbaprim, estreta gola,

pareix la rosa poncella

quan li toca el sol la copa;

      posat entre les dos cuixes

ab serrells de or que l’adornen,

pareix lo arc de sant Martí

al mig de dos blanques torres;

   les cuixes, dos traspontins[1],

tan blanques, tan amoroses,

que de quatre en quatre dits

ne fan altres tants de botxa[2];

     les cames com uns barrils,

ab delit que hi gasta, a estones,

perquè, quan té apetit,

salta, balla, riu i es folga” (pp. 39-40).[3]

 

 

Notes: [1] Matalafers, matalassers.

[2] Sacsó.

[3] En relació amb aquests versos sobre el conyet i més, en resposta a la meua publicació, el 8 de febrer del 2021, en el grup “De Reus al món”, Joan Solanes Gispert comentà que “Tota la vida hi ha hagut lectura eròtica i qui ho negui és un fals. Que era, diem, contrabando, sí…”.

Afecte i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

 

En línia amb una declaració d’amor que trobàrem, de primeries del segle XX, i que era de tipus matriarcal, el 25 de març del 2021, accedírem a l’article “Otros síntomas” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/22013/02/03/sintomas-3930309.html), de José Carlos Llop, publicat en “Diario de Mallorca” i amb una visió matriarcal de la sexualitat. Així, comença dient que “Me gusta observar el poder de las mujeres, sobre todo si es sutil y corrector de la conducta de su pareja, mejorándola. Entronca con una concepción del matriarcado”. Un poc després, afig que és una manera d’actuar carregada de “finezza[1] e implacable si es necesario. Y manifestado en los consejos, los avisos y la libertad e independencia dentro del matrimonio, asuntos que nacen de una manera de ser y de estar basada en el afecto y no en el interés. ‘Ho consultaré amb sa dona’  es una frase habitual en la isla a la hora de cerrar un trato o dilatar sus pasos previos. Ambos interlocutores saben que esa consulta no va a tener lugar, pero también conocen el poder simbólico que encierra: ‘nada se hace sin su consentimiento’”.

A més, comenta que això comporta que la vida no és vista com “una conquista socioeconómica. No esencialmente, al menos.

A partir de los ochenta[2], sin embargo, entró (…) la power couple o alianza matrimonial con el objetivo de comerse el mundo, como todos saben (…)”  i explica que “La power couple es una sociedad limitada, basada en el poder (no necesariamente político) y el dinero y cuyo destino es más poder y más dinero”.

Per contra, immediatament, es veu que l’autor es posa de part de la visió matriarcal de la vida i addueix que “la antigua concepción del matriarcado mediterráneo “ es tracta d’una “Institución que debería ser más protegida: más que la tomàtiga de ramellet, el ferreret y los talaiots. O por lo menos tanto como ellos”. Estic totalment d’acord amb aquestes paraules de José Carlos Llop.

Quant als drets forals i a la seua influència en la sexualitat, en l’article “El llonguet y nosotros” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2014/10/19/llonguet-3793908.html), publicat en “Diario de Mallorca” en el 2014, José Carlos Llop, sense embuts, comenta que “Mallorca es un matriarcado –‘sa madona du es maneig’- protegido por la separación de bienes y el derecho foral. Lo ha sido siempre y sólo deja de serlo durante las guerras, que son la apoteosis del machismo –se golpea y mata y viola- y en las cuestiones de papeleo y algunas decisiones extraordinarias, donde el macho hace acto de presencia con el convencimiento atávico de que ése es su territorio tradicional de mando. En todo lo demás, la isla está en manos de mujeres. Y si pensamos en política –otra forma de mando-, (…) cada vez que una mujer aparece radiante y pisando fuerte como la consellera Riera en esta legislatura, todos los hombres de poder y cercanías se mueven inquietos en sus asuntos y quieren sentarse a su mesa”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Del segle XX.