Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Joan Sala Vila (1929) i la sexualitat matriarcal, dialogant i creativa

General, , , ,

Enllaçant amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan exposí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, allibera l’home, un signe empeltat amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila (1929), un amic de noranta-dos anys, havia redactat pocs dies arrere un escrit que connectava molt amb aquesta contarella:

“Bon dia. Llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir; i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi, m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

En nexe amb els seus mots, el 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, d’ençà de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. En acabant, li indiquí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidents molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la president’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em respongué ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

Tocant amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, plasmaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, vida quotidiana, realisme i dones deixondides

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, també copsem trets matriarcals en el poema “Imitat de Dante”, de Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què un home parla a una dona i, com ara, li diu “sabreu la bava

que destil·len els homes, invisible (…).

Per mi sabreu tota cosa possible;

la verge puta que ningú es tirava

i el bord donzell, de cul massa irascible.

Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,

les llúpies, els amors, la niciesa,

fal·lus caiguts i sense poesia

i pecats clandestins sense grandesa” (p. 230).

 

Cal dir que aquests versos foren publicats en 1943, quasi quatre anys després de la guerra (1936-1939), i que hi ha passatges que evoquen la jovenesa (el patge, això és, el futur cavaller), la prostituta, la regla (en nexe amb les llúpies) i, com ara, una sexualitat sense grandesa, detall que es podria interpretar com que és terrenal i senzilla.

Un segon poema, de Miquel Bauçà (1940-2005), tracta sobre la trobada entre un home i una dona i en què ella és qui dirigeix amb fortalesa i amb iniciativa:

“Segura, el va anar arruixant

a cops d’aigua beneïda” (p. 231).

 

I, així, lo femení és ben considerat.

En passar a la composició “L’amor de l’home”, de Pere Quart (1899-1986), l’escriptor trau la realitat i toca els peus en terra en mots sobre l’amor carnal:

“És així, pel que es veu, l’amor de l’home

i tots som fills de lúbrics exercicis.

No en fem escarafalls i disfressem-los (…).

Que aquests costums, de fet,

són mil·lenaris” (p. 236).

 

Uns altres versos en què es fa una defensa de la sexualitat són els de “Romanç”, de Miquel Martí i Pol (1929-2003), quan diu que es besen al carrer, que potser els vegen les dones del raval i

“tota la santa tarda!” (p. 237),

 

un moment del dia associat a lo femení, en aquest cas, positivament.

Ben mirat, indica que

“En ser que sigui fosc

tornarem cap a casa;

(…) ens besarem de nou” (pp. 237-238).

 

Altrament, en el poema “Els diumenges, a la tarda…”, l’escriptor Miquel Bauçà inclou detalls de la vida quotidiana en relació amb lo eròtic i del paper de la mare:

“Els diumenges, a la tarda, (…)

els fills dels obrers, sota la  benigna mirada

de les mares grasses.

Els nois s’estrenyen les noies davant la setmana

(…) que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.

Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura

als braços i al ritme del fox” (p. 239)

 

i, per tant, els xics i les xiques s’abracen.

Un altre poema interessant és “Cartes d’amor per a la Pepa, I”, de Narcís Comadira (1942) i arreplegat en l’esmentada antologia. Així, l’escriptor diu

“Pepa estimada: aquí van

uns versos per al teu sant.

Permet-me que una vegada

et faci carta rimada.

(…) Faré rima consonant,

la que agrada a la gent gran;

i quan doni algun mal pas,

tu que ets llesta, ja ho veuràs.

(…) És obvi que els meus neguits

han de rimar amb els teus pits,

i també que tacte i gruix

rimaran amb entrecuix” (p. 240).

 

Per consegüent, ella és qui ho aprova, és deixondida i ambdós són senzills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien, sinceritat i dolcesa

General, , , , ,

Un altre poema en què hi ha detalls matriarcals i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “El paradís devastat”. El títol ja indica una relació sexual entre un home i una dona. Ara bé, no sols la dona és qui dirigeix el moment, sinó que ho fan sota uns paràmetres de dolcesa i amb intenció de fruir el present. A més, ella té un “Petit cos tendre i dolç” (p. 193):

“Obres les cames les cames, dòcil, i deixa’m que contempli

la coma del teu ventre i el seu melic rodó.

                             Passejo els ulls per la foscor

              del jardí sant, i m’estableixo a l’ombra

              de l’arbre de ciència natural

que, nu i vinclant-se, creix al mig de l’engonal” (p. 193).

 

Així, apareix la vulva (coma, jardí sant), l’obscuritat i un penis (l’arbre) que, en veure la dona, s’adreça arran la presència femenina i, de pas, ell recupera la vitalitat.

En acabant, ella li comenta que

“ens cal encara, de primer,

saludar, amb un llarg petó,

el zènit d’aquest horitzó” (p. 193).

 

La proposta feminal també es capta en els darrers versos de la composició:

                        “Oh, desig que se satisfà!

No tinguis pressa, amor, fes-lo durar

            Cos saciat, hem estat savis

tots dos, i el nostre goig és infinit:

endinsem-nos, feliços, en la nit” (p. 194).

 

El mot “cos” representa tots dos i la dona porta la iniciativa.

Un altre escrit que hem seleccionat d’aquesta antologia és “Segona suite, IV”, de Francesc Parcerisas (1944), el qual comença amb unes  paraules en anglés que diuen “Amb la fidelitat de l’amor i amb la feblesa de l’amor” i, en les primeres línies, passa a la primavera d’hivern, una estació en què és més fàcil una trobada entre l’home i la dona, com ell li diu:

“Cau la fulla i cau el jorn

i la (…) flama del meu cos

cerca en tu l’espai ombriu

on precipitar el màgic cop

amb què l’ala de l’ocell

perfà la quietud perfecta del seu vol” (p. 197).

 

Per consegüent, el pubis i, si no, els pèls del pubis i tot (la fulla) i el jorn com també la flama estiuenca donen pas a un empelt entre ambdues persones. Llavors, el marit cerca en un ambient ombrívol acompanyat d’un eixart per mitjà de la penetració de l’au i, així, assoleix l’objectiu.

Un altre poema amb molts signes nocturns és “La tercera nit” (p. 201), de Gabriel Alomar (1873-1941), junt amb mots que evoquen la sinceritat, dos fets que tenen relació amb el matriarcalisme: “la fosca”, “les fredes ombres”, “la carn nua”. Ben mirat, predomina lo femení i la creativitat i, àdhuc, la maternitat (en la figura de la serp): “les roses de son pit”, “La dona es transfigura i la serpent oneja”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i gaudi de la vida sexual i de l’erotisme

General, , , , ,

Una altra composició amb molt de simbolisme i en què copsem el matriarcalisme és “Amb la teva veu”, de l’escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990) i arreplegada en la mateixa antologia. Tot comença amb unes paraules que la dona diu al marit, com si fos eixes cançons eròtiques mallorquines en què el personatge femení indica al masculí què ha de fer fins que, al capdavall, el penis s’endinsa en la vulva:

“2.

Besa’m força les mamelles

que alcen volades feixugues

i empresona’m el clítoris

amb els capcirons gosats

que li donen volum

i li donen plaer

(…) quan em toco per tu” (p. 173).

 

Per tant, el capciró (un ocell que s’empina com si fos el catxirulo mentres s’envola, comparació que l’escriptor introdueix ací), en penetrar en la dona, fa que ella evoque el tacte.

En acabant, la muller també marca les directrius i empra un vocabulari més aïna formal junt amb el tradicional en català:
“Palpa’m, estimat,

palpa’m el ventre

i toca’m la vulva que plora,

entra’m pels llavis

que tinc entre les cuixes;

besa’m endins,

on és tendra la figa

i la xopen besades;

vull que m’entris, aimat,

enllà d’uns llavis menuts

i que la llengua reculli (…)

la meva humitat” (p. 174).

 

Cal destacar el paper que ella atorga a lo aquós: el ventre (comparable amb la bossa de la mare que és embarassada), la mullada i la humitat.

En l’estrofa vinent, ella l’encoratja a participar de la fruïció de l’erotisme durant l’acte sexual entre tots dos, però, ara, en els pits:
“Engrapa’m els pits

i mossega’m els llavis

(…) fes-hi camí, vianant,

fes-hi camí,

i dóna’m goig i desfici” (p. 174).

 

A continuació, passa al trau (la vulva), el qual ella ha obert, i a la introducció de semen:

“Tanca’m el trau

que per tu bada (…)

amb la vara alçada,

i brolla,

abeura’m el trau

amb glops de saba;

obre’t, sobre meu,

i raja, estimat,

acompanya’m!” (p. 174).

 

Afegim que, en l’estrofa sisena, ella li agraeix el paper que fa el marit, amb el membre viril en erecció:

“Em torba i m’enamora

veure’t tan llarg i compacte

quan empunyo la verga

i els dits et masturben;

em torba, estimat,

que es dreci tan alta,

(…) em sento oberta i molla

i els mugrons se m’encenen

quan un guèiser de llet

em renta la cara…” (p. 175)

 

i el líquid acompanyat de llavor de vida (el semen de l’home) es fica en ella.

Finalment, l’home passa a mirar la dona, començant per part dels genitals i, al capdavall, la benvolguda li besa el penis (la cigala) i, ben mirat, li demana que ella li faça una besada als llavis, però de manera que tots dos gaudesquen el moment (bé en la boca del cap, bé en el clítoris). I, altra volta, la muller és la part activa:

“quan em mires, estimat,

la figa des de sota;

la tinc dolça i fendida

i faig olor de femella

perquè et beso la cigala;

besa’m també sense pressa

el fulgor de les làbia

i busca’m la tija fosca

que et busca la boca

perquè t’estima

i vol morir amb tu” (p. 175).

 

Agregarem que, com posa el recopilador, aquest poema fou “Inèdit, 1950” i que es publicà… en el 2011 en “Obra poètica completa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternitat, dolcesa i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,

“Fins que veié ja madura la nit

en mil carrolls de meditat delit

que inflava un rude most impacient,

callà l’amant porfidiosament”.

 

O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).

Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots

“submarina dolçor dels ulls oferts,

empleneu-vos de mi. Tot és pregon,

ara, i actiu: la bellesa en el món,

la melangia en l’amorós romeu

i en l’impossible dels meus somnis Déu.

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te amb mi, (…)

més enllà del sospir i de l’instant,

simple com el meu foc” (p. 171).

 

Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.

Ben mirat, el poeta recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.

No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:

“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,

més dolç que sola vida o sola mort,

del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).

 

Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).

Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):

“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.

Digué l’amant; i el taciturn, l’astral

ultramar de la nit intemporal

acollí en sa ribera, navegants

reials i alhora nàufrags expirants,

un home i una dona; a verge flor

(…) i van mirar-se, l’un a l’altre clar,

l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).

 

Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.

Finalment, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, prostitució, vida creativa i gaudi de viure

General, , , ,

Cal dir que, en el poema “Mudances”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), capim detalls matriarcalistes, ací, durant l’acte sexual amb penetració:

“Va i torna, àgil,

 de la tendresa al riure, del pudor” (p. 157),

 

junt amb la foscor i un ocell (l’home) que demana a la dona:

“com te’l sents a l’espatlla, i et mesura

fins on s’haurà escruixit la teva fusta” (p. 157).

 

Uns altres versos interessants són els de “La jaqueta de cuiro”, de Josep Elias (1941-1982), ambientat en una relació d’un home amb una prostituta

“després de tant viatjar, tant ballar amb dones.

L’home la plega acuradament, com una actitud casolana

que escalfi un poc més la cambra llogada.

 

Plovia, i la dona arrapant-se ha dit quina jaqueta més forta,

i no era mentida, però de nit cal afegir històries

(…) Però tot just es repensa, recorda quan feia el soldat

aleshores sí que no hi havia esperances.

Ella també n’ha conegut de soldats, diu em fan pena.

A ell en canvi no li agrada la pena, i escup contra el xàfec” (p. 159).

 

Com podem veure, l’encert és vinculat amb la dona i, ben mirat, amb la sinceritat en la relació entre ambdós. A més, ell, mitjançant la simbologia del soldat (el penis), lliga amb la seua joventut en el servici militar i li ve a dir que, entre aquest servei i el temps amb ella, prefereix l’empelt actual.

Altrament, la prostituta li comenta que ha conegut molts hòmens, potser, àdhuc, com el d’una rondalla del Carxe en què un major torna d’una ciutat vestit de militar i la muller diu a una dona que, en aquelles terres llunyanes, el marit hi haurà estat netejat (unes jovenetes, amb prostitutes). Sobre aquest detall, alguns hòmens nascuts entre 1930 i 1950 m’han parlat de jóvens que, mentres feien aquest servici, com es diu popularment, se n’anaven de putes.

Nogensmenys, ell opta per la vida creativa (l’enllaç amb ella, no amb lo militar) i,  per això, enmig de l’obscuritat, prioritza l’esperança, la joia i li introdueix semen (li l’escup).

Una altra composició amb signes matriarcals és “Qui em viu en tu amb joia inseparable…”, del poeta Josep Vicenç Foix, en què el personatge masculí es considera subjugat a la dona, la qual és associada a la majestuositat femenina:

“Que em trob més sol quan, de ta forma esclau,

De mar i llum i atzur faig el palau

Que als ulls de tots és jaç grosser i establa?

(…) I quan ma carn al teu desig s’avença” (p. 169).

 

Aquests versos podrien ser en nexe amb un acte en el llit (on tots dos jaurien) i recorren a mots que exposen lo feminal: la mar, la color atzur, la grosseria (com a part més aïna popular i no pròpia del puritanisme), l’estable (com a sinònim de casa i, altrament, unit al cavall, animal que representa els sentiments i les emocions).

Al capdavall, l’escriptor, a través del cos, s’atansa a la dona i, això sí, ho fa en funció del desig de l’estimada i ella li marca les directrius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, dolcesa i gaudi plàcid

General, , , , , ,

Un altre poema de Joan Salvat-Papasseit que hem acollit és “Crítica”, sobretot, pels versos en què diu

“jo veia les cireres del seu pit

 

-li brillaven les dents 

                              tot d’argent viu

 

però jo mossegava el seu llavi de carn” (p. 152).

 

Així, apareixen fruites (les cireres, això és, els mugrons), l’argent (una color molt present en rondalles) acompanyat de vida femenina i el contacte entre l’home i la dona.

En la composició següent, “Platxèria”, del mateix escriptor, ens porta a una acció delitable, de plaer i amb dolcesa (tant masculina com feminal, un detall que connecta amb el caràcter d’hòmens i de dones que Mn. Antoni Ma. Alcover exposa en narracions mallorquines, fins i tot, en la figura del rei). Com a mostra, escriu:

“Dolça amigueta, juguem a fet

o a corretgeta, o a bell indret.

 

Dolça amigueta, no tinguis por:

ni he d’allunyar-me ni en cap recó

fer-te malicies, o bé el distret

si acàs et cremes o ets a l’indret

on he amagada la teva flor:

si tu ets manyaga jo seré bo.

(…) Si et cau la trena jo et faré el llaç” (p. 153).

 

O siga que ell li comenta que la tractarà bé (potser, en aquesta escena, en una cambra), àdhuc, li ajudarà a refer-se la trena, per mitjà de la seua actitud servicial amb la dona.

En la composició “Sota el meu llavi el seu…”, l’autor inclou mots com “seda”, “dolç” i, ben avançat el text, agrega

“encara un altre bes

un altre

un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!” (p. 154),

 

de manera que reflecteix el seu gaudi plàcid (tret lligat amb el matriarcalisme), ací unit a la color rosa (un vermell mestallat amb el blanc de la bonesa) i a un arbre perenne (la magnòlia) amb què el poeta associa llarga vida a la parella.

Uns altres versos amb detalls pareguts figuren en les línies de “Si la despullava…”, quan Joan Salvat-Papasseit combina la fruïció amb la melositat i amb la sinceritat (la nuesa, arran que l’home li lleva, si més no, part de la roba, i aconsegueix veure u dels pits de la dona):

“Si la despullava

oh la meva amor!

un botó que queia

ja em donava goig

-ara la bruseta

i el cinyell tot pret,

mel rosada i fresca

la sina després;

 

al mig de la toia

clavellets vermells” (p. 155).

 

Per consegüent, al capdavall, ell pot veure les dues mamelles de la dona i, alhora, ella es posa el ramell en la banda intermèdia (la vinculada amb el cor).

Una altra composició significativa simbòlicament, i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Imagino mans i llances”, del poeta barceloní Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què, a banda d’unir lo femení (les mans i la foscúria) i lo masculí (les llances, és a dir, els penis), indica que la dona guanya la mà:

“Imagino mans i llances

i m’ajec amb l’estimada.

Els guerrers cauen ferits

darrera la matinada” (p. 156),

 

moment del dia connectat amb la nit i en què la dona va per davant de l’home i ell la segueix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.