Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Maternitat, dones mecenes i jocs florals del segle XIX

Tornant al poema “Clemència Isaura”, d’Isabel de Villamartín Thomàs (poetessa catalana que visqué en el segle XIX), capim la relació entre Clemència, el jardí (com a símbol de les persones del seu entorn i a qui ella encoratja i dóna vida) i Raül (el jove amant que, al capdavall, se n’anirà a la guerra i hi morirà). Així, llegim que, a poqueta nit,

“baixava a regar ses flors,

buscant en les fresques brises

un consol per lo seu front

i, en l’arpa del jovencell, 

un consol per lo seu cor”.

 

Com a resposta, les plantes creixen i li ho agraeixen amb dolçor per mitjà d’un balanceig. Com a exemple,

“La violeta, l’englantina

i lo gessamí olorós

foren d’aquells cors amants”

 

junt amb el

“llenguatge del cor, los ulls,

llaços de l’amor, les flors”

 

i amb una vida en què la natura té un paper important i, ben mirat, la bonesa i lo femení, principalment, en aplegar la foscúria:

“Cantau, amors, ses gràcies i bellesa

de dolces flors sembrant la seva vida!

(…) és ja la dona que, en lo cor, amaga

 

la font d’un sentiment que no sabia.

        I més pur troba el cel i les estrelles

més brillo tenen en la nit tranquil·la,

lo sol més raigs per fecundar les plantes

i els núvols mostren més precioses tintes.

       Amor immens al Trobador consagra

i espera sempre lo finar del dia,

perquè és l’hora del crepuscle bella

i, en ales de son cor, portant sa ditxa,

al jardí, baixa amb planta silenciosa”.

 

Per consegüent, l’autora exposa trets que ens enllacen amb la cultura colla (com ara, el sol enviant raigs a la Mare Terra, ací, on naixen les plantes), una foscor més destacada per l’escriptora que el dia (un altre detall matriarcal) i en què na Clementina Isaura és més viva (però amb un paper maternal semblant al de la mareta que alleta, encara que ho faça amb la paciència de la jardinera amb lo que serà la vida en l’esdevenidor).

No obstant això, en el regne de Raül, com en més d’una rondalla, esclata una guerra i ell és cridat a prendre-hi part.

Aleshores, la xicota l’esperarà, posa en el minyó molta de la seua esperança (però també en altres projectes) i això li permetrà trobar un seny a la vida (el qual perpetuarà després de saber que una llança ha travessat el cor del trobador):

“(…) ferida de pena,

renova, entre plors amargs,

lo sant vot que féu sa mare

un jorn al peu dels altars,

que ja, per ella, en la terra,

no hi ha amor, ni hi ha amistat,

(…) sols un nom a tes orelles,

sols un nom murmurarà”

 

fins que,

“Llavors, Clemència, fugint

d’aquest món les vanitats,

guardant dintre de son cor,

per son dolor, un altar,

sa fortuna tota entera,

 

 

als jocs florals, consagrà

dels antics mantenidors

la idea ressuscitant.

      ¡Oh, Clemència, ton amor

i la mort de ton amant

los donà una nova vida,

nova vida als jocs florals”.

 

És a dir: l’escriptora Isabel de Villamartín Thomàs, amb la figura del trobador, connecta amb el passat que havia mort (el de l’ús literari de part de la llengua catalana), el qual, mitjançant la poesia i la convocatòria dels jocs florals i de l’atracció pel folklore (la llegenda de Clementina Isaura) i, altrament, amb la dona com a mecenes i com a promotora de la llengua, empiula amb la vida (ací, sobretot, simbolitzada per moments d’obagor).

Així, de la mateixa manera que la llavor (el semen) de l’home mor en l’interior de la dona (en la terra), la influència de Raül junt amb el paper femení han donat, com a fruit, la celebració d’aquests actes literaris i culturals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació i sexualitat matriarcals, dones que transmeten la Història i mares de llet

Prosseguint amb la composició “Clemència Isaura”, de l’escriptora catalana Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), la jove Clemència se’n va al jardí i, com que tracta bé les plantes, elles li donaran bons fruits:

“que, d’agraïdes se n’alcen,

puix lo que se’ls dóna en vida,

elles tornen en fragància”.

 

A continuació, passem a una escena vespertina, quan un jove (Raül) amb una arpa, se li acosta per si ella accepta festejar amb el minyó. Raül, per exemple, li comenta

“No em porten aquí, senyora,

ni, d’aquest lloc, la frescura,

ni, de les flors, l’hermosura

que mou la brisa al passar.

A contemplar vinc, Clemència,

lo tresor de ta bellesa”.

 

Uns versos després, la fadrina,

“amb sa dida, platicava

sentada en un terraplè,

banyat per la lluna clara.

‘-¿Coneixes algun castell

dels que té aquesta comarca?’,

indiferent preguntà

a la dida que escoltava.

‘-Tots estan deshabitats’,

li respongué sens tardança,

‘a no ser los mals esperits

que sempre hi tenen entrada’.

‘-¿I, en aquest castell, també

poden entrar-hi, Joranda?’

‘- No, filla, que beneïdes

estan ja totes les cambres

i, com, per això, no poden

ells penetrar en les sales,

es queden en lo jardí,

a l’altra part de la tanca’”.

 

Per consegüent, copsem que la dida (la mare de llet) fa el paper de mare i, altrament, podríem dir que de la velleta sàvia i que transmet la història de la comarca, de la terra.  Unes línies després, la jove li diu que li agradaria saber si els esperits

“que, entre tenebres, divaguen

i voltegen lo castell

a penes lo jorn acaba,

tenen la forma d’humans,

altiva, hermosa i galana,

lo mirar que arriba al cor

i dolcíssimes paraules?…’.

‘-¡Ai, filla de mon amor!

Tenen la forma que espanta!

los hi espurnen foc los ulls

i llur boca sempre brama,

los llurs cabells són com serps

que, per lo llur front, s’enllacen

i tenen les ungles corves

com la fauç que l’herba talla.

¡Ai, filla de mon amor!

Quan arribe la vesprada,

no baixes mai al jardí

a cuidar les tendres plantes,

ni t’acostes a la font

a buscar de l’aigua mansa,

perquè, en lo seu pur cristall,

si t’emmiralles la cara;

pot sortir-te una visió

fent-te visatges que espanten

que et facen tancar los ulls

fent-te caure desmaiada’”.

 

Així, com es reflecteix en relats, sobretot, eròtics i de bruixes, la nit connecta amb lo femení i, ben mirat, es vincula amb lo negatiu. Adduirem que, en aquestes línies, la fadrina, oberta a la realitat, connecta amb lo matriarcalista: l’obagor, el final del dia, el cor (la franquesa que li podria transmetre la dona). Però encara ho farà més i, de pas, amb la serp (la dona que toca els peus en terra i com el cicle de la vida, en què enllacen el cap i la cua), el front (on alguns xiquets de determinades rondalles porten un estel com a fills de reis), la corba (detall feminal) com també ho és la falç (símbol que té a veure amb la fecunditat i amb la renovació de les collites).

És més, la dona lliga la vesprada amb un moment d’activitat de la jove (de fet, la trau junt amb el jardí i amb l’aigua).

Nogensmenys, la minyona pensava

“és un àngel, com aquells

que, en lo cel, tenen la planta”

 

i evoca el trobador Raül, polsant l’arpa, i ella sospira

“de la boca perfumada”.

 

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra, bona avinença i maternitat

Un altre poema exposat per l’autora de Monistrol de Calders en aquest ramell, i en què copsem la sexualitat matriarcal junt amb el sentiment de pertinença a la terra i, a més, la maternitat (mitjançant simbolisme relacionat amb la mare), és “A l’Anna i en Sergi” (pp. 135-136), amb motiu d’un enllaç. Així, comença parlant d’una prometença i d’una amor exuberant que, a banda, es vincula amb lo tel·lúric:
“Heu triat un lloc d’història

les coves de Serinyà,

un indret ple d’encanteri

per unir el vostre demà” 

 

i que és en la comarca catalana del Pla de l’Estany.

Per consegüent, connecten amb la mare, amb el passat i ho fan junts.

A continuació, indica que,

“A Mas Palau tindreu la casa

que heu comprat amb il·lusió (…).

Però voldria fer memòria

recordant el temps passat”.

 

Ben avançada la lletra, torna a evocar, si bé passatges favorables de la vida:

“I també faig recordança

compartint els bons moments,

quan estàvem d’acampada

en gaudíem molt contents”.

 

Finalment, després de les tasques diferents que fa cada u durant part de la seua jovenesa (ella, estudis universitaris), continuen plegats:

“Avui dia ets bona mestra

de l’educació infantil,

que aquest do per la quitxalla

us porti alegries mil”.

 

Això explica que, en uns dels darrers versos, llegim

“Ara sí, vull desitjar-vos

pel camí que us heu traçat”.

 

En una composició que figura més avant, “Aliança en primavera” (p. 144), recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, Rosa Rovira Sancho trau uns versos en què apareixen dues persones (potser jóvens) receptives, àdhuc, a altres de més edat que ells:

“l’atracció va anar augmentant,

i l’afany de voler aprendre

amb consells de goig i encant”,

 

això és, sobretot, per a la vida diària i per a l’esdevenidor.

Igualment, afig que la fadrina és

“Una núvia llesta i culta

pianista amb vocació,

molt tranquil·la i reposada

i un gran do de reflexió”.

 

Per a rematar l’escrit, la poetessa, com qui ha passat per diferents etapes de la vida, indica que,

“En aquesta nova etapa

teniu somnis per complir,

d’ajudar-vos l’un a l’altre

d’avinença i compartir”,

 

paraules en nexe amb la cultura matriarcalista, bé en lo sexual, bé en lo quotidià, bé en lo educatiu.

Un altre poema de la mateixa corda, amb trets semblants i que té a veure amb la sexualitat matriarcal, és “A la Isabel i en Joan” (p. 145), en què una parella celebra els vint-i-dos anys de casats:

“Isa, tu ets bona germana

sempre a punt per escoltar,

ets seriosa i compassiva

per donar un cop de mà.

 

Tu Joan, ets un manetes

(…) entre amics i en la família

sempre hi regna bon ambient”.

 

Així, ens trobem amb un matrimoni amb bona compenetració entre tots dos. I, com a resultat, l’escriptora li agrega

“Pels dos fills que tant t’estimes

ets bon pare i bon amic,

i també per a les nores

tens un tracte molt bonic”.

 

O siga que captem la figura del pare que també acull bé i desenvolupa la part maternal de la persona. No debades, entre els darrers versos, podem llegir que,

“Amb aquesta avinença

continueu sempre endavant

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”,

 

 

mots que tenen a veure amb el model de vida matriarcalista: unió de bona avinença, fruïció i tocar els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Elena i en Josep(pp. 133-134). Així, inclou mots com “nets de cor” i “feu el pas amb valentia” junt amb

“enllaçant una aliança

d’estimar-vos constantment.

 

Una parella molt alegre

bon caràcter i eixerits”.

 

Molt avançada la composició, indica que l’home està interessat pel passat (possiblement, per l’arqueologia):

“Tu Josep, les teves curses

vas pels pobles tot corrent,

i a les ruïnes i les pedres

els hi tens amor fervent”.

 

En acabant, captem que la poetessa escriu com si la núvia parlàs a l’estimat:

“Però no vull que mai t’enfadis

quan et dic interpel·lant:

per anar veure les pedres…

jo no hi trobo el seu encant!”.

 

Ara bé: això no ha impedit que els dos decidesquen pactar i casar-se. A més, la bona empatia de la fadrina fa que ella evoque el paper de la mare del xicot i, així, diu

“Ben segur que en aquest dia

hi tenim aquí present,

a la mare estimada

que vas perdre recentment”.

 

Es tracta d’unes línies en què, altra vegada, l’escriptora de Monistrol de Calders empiula amb el paper important que té la maternitat en les cultures matriarcalistes. No debades, addueix que

“Un missatge de confiança

d’assossec i serenor,

és allò que ella voldria”

 

en eixe dia de noces.

Finalment, l’autora dels versos comenta que

“Jo també vull desitjar-vos

harmonia i comprensió,

que tingueu salut i força

en la vostra estimació”.

 

Una altra composició que figura en la mateixa obra i en què capim la sexualitat matriarcalista és A la Jana i l’Adri” (pp.  137-138). Cal dir que, encara que la meitat inicial és en català i la segona és en castellà, comença amb la llengua vernacla, un tret significatiu. A més, apareixen trets que tenen a veure amb lo matriarcal:

“Avui és dia de festa

celebrem la vostra unió

(…) per cuidar-vos l’un a l’altre

(…) Un enllaç de valentia

de projecte emprenedor,

avivant el vostre emblema

de feiner i treballador.

 

Heu guanyat la clientela

treballant fort, de valent,

el boca orella a la comarca

ha engrescat a molta gent”.

 

 

Per tant, l’empelt amb la terra va unit a un sentiment de pertinença i al fet que continuaran en terres catalanoparlants amb el projecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Sexualitat matriarcal, la figura del jardiner i maternitat

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què es plasma la sexualitat matriarcal, és “A la Laura i en David” (p. 126), per exemple, quan, en el segon vers, diu “nets de cor” i, com ara, quan, ben avançat el poema, comenta que

“el contacte amb la natura

és la vostra vocació.

(…) compartiu la vostra vida

de respecte i comprensió”.

 

També l’hem copsada en els versos “A Paula” (p. 130), en l’esmentada obra, en un encàrrec d’un padrí de noces, qui fa esment d’un enllaç sentimental i afig que

“Un jardí de fines roses

cada una el seu encant,

sobresurt una poncella

més bonica i més galant”.

 

Per tant, altra vegada, apareix el símbol del jardí. A continuació, la de qui el cuida com si fos la mare amb el nadó o bé amb el xiquet de pocs anys:

“Necessita que la cuidin,

que la reguin molt sovint,

i en les nits de fredorada

l’embolcallin com un nin”.

 

Tot seguit, parla sobre la bellesa de la dona i sobre el bon cor pel qual destaca na Paula:

“Una rosa amb candidesa

atractiva i especial,

dissemblant entre les altres

pel teu noble potencial”.

 

Cap al final de la composició, capim la figura del jardiner (però en nexe amb l’home) i, així, la dona (na Paula) i el marit (n’Emili) fan com un empelt i coincideixen:
“Que l’Emili amb galania

esdevingui un jardiner,

dels dos cors que avui s’uneixen

plens de goig i gran deler”.

 

Un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, del mateix ramell, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes que connecten amb la sexualitat matriarcal, és “Per la Núria i el Rubén” (pp. 131-132), quan el padrí de noces comenta

“et vull dir quatre paraules

si m’escoltes dolçament”.

 

Per consegüent, figuren escoltar i la dolçor.

A més, li diu

“Ets bonica i presumida

ets amant dels animals,

una mica extravertida

de bons sentiments cordials”,

 

mots que ens acosten, més aïna, al simbolisme maternal. De fet, un poc després, indica

“ets bona recepcionista” com també que “són deu anys d’amor sincer”, detall que, ben mirat, afavoreix l’home (en Rubén):

“sempre a punt si el necessites

a ajudar-te alegrament”,

 

més encara, tenint present que ell és molt obert:

“els amics teniu a dojo

pel seu tracte familiar”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, maternitat i el paper dels parents i el dels avis

Un altre poema en la mateixa obra de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el tema de la sexualitat matriarcal (sobretot, empiulant-lo amb el de la maternitat i amb la relació mare-fill), i que és presentat com un encàrrec per a un enllaç, és “Als meus pares” (pp. 123-125). En primer lloc, diu que

“Com que sóc petit encara

m’he buscat un aliat,

que m’ajudi en aquest dia

a expressar-me en claredat”.

 

Aquest aliat podria ser la poetessa. Després, indica que

“vau anar a viure junts,

era bona l’aliança

vau voler ser més fecunds”.

 

Per tant, es tracta d’una parella amb interés per lo maternal. En acabant, expressa que

“A tu mare jo vull dir-te:

d’un anhel que vas tenir,

vas escriure un poema”

 

dedicat al marit. I, així, apareix la part poètica de la vida.

Igualment, com a resultat de les bones relacions entre l’home i la muller, el fill naix com també passa en moltes rondalles:

“i un Nadal arribo a casa

d’amoretes envoltat.

 

(…) Sento els braços, m’acaronen

i els dos cors van palpitant,

sou conscients de la feinada

que us daré d’ara endavant.

 

Ara el bibi, ara ploro,

ara m’he fet el pipí,

ara tinc una cacona,

ara el bany per a dormir.

 

Ara sec, ara gatejo

ara aprenc a caminar,

començo a desenganxar-me

de la falda i de la mà.

 

Però la feina no s’atura

cada cop demano més,

vaig creixent de mica en mica

avançant i fent progrés”.

 

Com em deia un home acostat i de la generació anterior a la meua, amb un toc d’humor, “¡Que no tot és casar-se i tindre fills!: ¡també cal cuidar-los!”. 

En eixe seny, conec una parella que se centrava en la fama (casats a mitjan dels anys noranta del segle XX i, en el 2011, separada), que pretenien que els avis es fessen càrrec dels fills i que…, a banda, els tractassen d’acord amb les directrius del tàndem… i, òbviament, treballar ells dos.

Afegirem que aquest poema és dels més planers que hem trobat en nexe amb la maternitat i dels que més m’ha fet somriure. De fet, el 30 d’abril del 2025, després de tractar aquesta composició, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies per les teves paraules.

En aquest poema, hi vaig posar molt d’afecte… Me’l va demanar la iaia i el va llegir ella amb el nét als braços, en el casament de la seva filla. El nen encara no tenia dos anyets, però representa la seva veu cap als seus pares”. 

No debades, com vaig intuir en un primer moment, en eixa tasca educativa i de connexió, també intervenen els avis (com a reforç dels pares i, ben mirat, com a transmissors de la cultura i amb estimació pel nét):
“Iaia Marga, iaio Mingo

estan sempre disposats,

ajudant i fent suplència

en els pares enfeinats.

 

L’avi Miquel i iaia Àngels

com que els veig de tant en tant,

el meu cor s’omple de joia

quan els tinc al meu davant”.

 

Per la bona compenetració que hi ha entre les tres generacions, el fill, tot seguit, addueix que,

“Amb aquest model de vida

sóc feliç i estic content,

i així vull que continuï

després d’aquest casament”.

 

En aplegar a aquest vers, captem que, lo que podria ser una mena de versos imaginats del fill cap als pares, altrament, va unit a una plasmació de l’agraïment cap a ells (i cap als padrins), arran d’unes noces, encara que l’escriptora de Monistrol de Calders no incloga el nom de la núvia…, ni que l’àvia portava a braços aquest fill… que encara no havia fet els dos anyets:

“Vull que sigui una aliança

segellada per tots tres,

perquè mai no es pugui rompre

i ens uneixi encara més”.

 

Per això, finalment, el fill agrega

“Que trobem la bona estrella

que il·lumini el nou camí,

i donar-nos l’embranzida

cada dia al dematí.

 

Moltes gràcies pare i mare

per ser un noi tan estimat,

jo us desitjo benaurança,

benestar i felicitat”.

 

 

És a dir, el fill continuarà amb el lligam amb els pares, sobretot, perquè hi ha hagut molta coincidència entre la parella i el descendent, qui els desitja que es perllongue eixa mena d’empelt fructuós entre el pare i la mare. I, més encara,… ¡perquè el fill no té ni dos anyets!

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i persones creatives

Un altre poema que figura en l’esmentat ramell de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què capim la sexualitat matriarcal, és A la Noemí i en Jordi” (p. 118), encarregat per un padrí de noces, en què, com ara, l’autora trau l’amor i la sinceritat:

“Festival amb gran gatzara

ple de goig i amor sincer,

unireu les vostres vides

emprenent un nou sender”.

 

 

Més avant, la núvia serà qui, per dir-ho així, salvarà l’home (tret molt comú en la nostra cultura), perquè ell rebrà l’aprovació final i femenina:

“Es rasca la samarreta

per fer moure els seus ditets,

la panxeta vol que toquis

entremig dels petonets”.

 

 

Això, en un ambient favorable per a ella:

“Tu en canvi, ets ordenada

neta, pulcra i transparent,

fas la feina que t’agrada”.

 

Altrament, Rosa Rovira Sancho plasma l’esperit creatiu dels dos:
“Us uneix l’afany de gresca

viatjar i exploració,

anant per terra, mar i aire”.

 

En la composició que escriu tot seguit, “Per molts anys, Santi” (p. 119), amb motiu dels cinquanta anys, en el mateix llibre, indica detalls que solem captar en nexe amb la terra: la faena i la poesia. Així, diu que

“Bona feina i responsable

(…) t’agrada la poesia”

 

i reflecteix trets que evoquen la sexualitat matriarcalista:

“amb la Nuri has fet la feina,

ja teniu dos angelets“,

 

en lloc de fer com aquell home de què ens parlaren durant aquesta recerca: ell s’havia casat amb una rica i, per això, aquest novençà ja es considerava ric i deia que no calia treballar. Però, com que la dona li respongué que, dins de la parella, la persona forta econòmicament era ella, li afegí que es llevàs i que anassen tots dos a la faena.

Això encaixa amb uns versos que escriu en acabant:
“Bonament volem gaudir-ne

festejar-ho per molts anys,

que no trenqui l’harmonia

dels amics i dels companys”.

 

 

A banda, agreguem versos en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què copsem el matriarcalisme, la citada sexualitat i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, com ara, els de “Per tu Maria i en Jordi” (p. 120), d’un encàrrec d’un padrí de noces, en dir que,

“Dels racons de Catalunya

que bonic que és l’Empordà!

i a Figueres terra nostra

vas trobar-hi el meu germà.

 

Ara vas i te l’emportes

feu el niu a Taradell

i l’ompliu de goig i joia

d’amoretes un pomell”.

Cal dir que, els del poema immediat, “A la Mireia” (p. 121), en el mateix llibre i de la mateixa corda, tenen punts importants en comú. Per exemple, el fet que la dona (amb estudis d’Història) és qui se’n va de Lleida a Terrassa, encara que ha passat per la ciutat de Barcelona:

“Barri gòtic, Ciutat vella

descobrint llocs amagats,

passejant, revisant pedres

dels nostres avantpassats”.

 

Per consegüent, tot i el canvi de població, continua aquest sentiment i, de pas, l’interés per lo relacionat amb la terra i, deu anys després, vivint en Terrassa i “amb un ram d’un bell jardí”, punt simbòlic prou associat a la trobada entre un jove i una fadrina abans de casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, bona avinença i el sentiment de pertinença a la terra

Una altra composició en l’esmentat ramell de la poetessa de Monistrol de Calders, i en què copsem trets de la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Núria i en Sergi” (p. 113). Així, amb motiu d’un casament, es mena a na Núria i li diu que,

“Dels petits, ets bona mestra

amb caràcter tens un do,

animosa, molt xerraire

i Andorrana de debò.

 

El teu noi, senzill i amable

alt i prim, feu complement,

sempre a punt si el necessites

somrient i alegrament”.

 

Per tant, cada membre de la parella fa de complement de l’altre.

En el poema “A la Dolors i en Biel” (p. 114), escrit amb motiu d’unes noces, primerament, apareix la natura i, després, l’enllaç entre tots dos:

“Avui és un dia alegre,

ple de màgia a SA FONT,

envoltats de la natura

verdor, flora, serra i mont.

 

Catorze anys de coneixença

d’avinença fent camí,

la confiança i l’esperança

són motiu per fer el gran SÍ”.

 

Tot seguit, afig detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme, com ara, quan diu

“I un T’ESTIMO responsable

ple d’amor i sentiment (…).

En Biel amic de sempre

gairebé agermanat,

disposat a ajudar sempre

(…) La Dolors, no tinc paraules:

en el ball fem bon conjunt”.

 

i, més encara, en comentar l’autora que

“Important és en la vida

ajudar-nos quan convé,

en allò que faci falta

com a amic aquí estaré”.

 

Una altra composició en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, és “A la Xisca i en Tòfol(pp. 115-116). Així, ja entrat el poema, podem llegir

“A tu Xisca, jo vull dir-te:

com amiga ets la millor,

responsable, divertida

i sincera de debò”,

 

detall (el bon cor), que es considera molt important en les cultures matriarcalistes. De fet, en els versos següents, indica que

“La primera en oferir-se

a donar un cop de mà,

com el gra de la sembrada

que es recull a l’endemà.

 

Les famílies molt unides

veritables, transparents,

la franquesa sempre hi regne

quina sort de goigs plaents!”.

 

Quant al nuvi, és presentat com un xicot molt eixerit, amb amics, amable i divertit i, igualment, formal, faener i treballador i, d’aquesta manera, el text connecta amb el cor i, a més, amb la cultura del Poble català.

Una altra composició de la mateixa corda i exposada per Rosa Rovira Sancho és “Per tu, Montse” (p. 117), un encàrrec d’un padrí de noces, qui, en la segona estrofa, diu que

“Són dos cors amb valentia

(…) ben units troben la força

quan caminen enllaçats”.

 

Per consegüent, en primer lloc, tracta sobre la força. Més avant, el padrí li diu que, a l’animeta,

“guarda’m sempre un raconet”.

 

Cal dir que, en moltes rondalles anteriors a 1932, és en un racó, on es troba allò que permetrà que u dels personatges de la narració aconseguesca el seu objectiu i no, com ara, en la banda central i que, com que els racons solen tenir menys llum, podríem dir que encaixa amb relats de línia matriarcalista.

Immediatament, la poetessa empiula la parella amb trets en nexe amb la terra:

“Per la festa d’aquest dia

com mana la tradició,

aquest ram vull regalar-te

amb afecte i devoció”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i dones amb molta espenta

Prosseguint amb el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i amb la sexualitat matriarcal, es plasma en el poema “A la Meritxell i l’Albert” (pp. 109-110). Així, l’autora indica que

“Caminàveu per la vida

per camins agermanats,

de petits, dintre l’escola

ja anàveu tots dos plegats”.

 

Després, trau detalls que empiulen amb la Catalunya del segle XX: la festivitat de Sant Jordi i la tradició de donar un llibre i una rosa; la festa dels diables i, en tercer lloc, l’escoltisme català, molt en nexe amb la terra.

Tot seguit, exposa trets reflectits en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Mentrestant tu, rigorosa

vols tallar el bacallà,

diligent i decidida

els Pastorets vas impulsar”

 

i el sentiment de pertinença per part dels dos, unit a una religiositat tel·lúrica:

“Estimant molt la senyera,

canteu catalanitat,

enamorats de Catalunya

sou devots de Montserrat”.

 

Una altra composició en què capim el matriarcalisme és “A la Núria i en Marc” (p. 111) escrita per encàrrec d’un padrí de noces, qui es dirigeix a una dona, na Núria, i li diu

“Has buscat la seva vàlua

motivant el seu talent,

al germà que tant estimo

l’has guiat perfectament”,

 

versos que enllacen amb l’educació matriarcal i amb la dona que encoratja i que, àdhuc, salva l’home.

De fet, en acabant, afig que ella li ha fet de mare i de mestra:

“Millorant la seva feina

enriquint-li el pensament,

i amb empenta decidida

féu el SÍ ben consistent”.

 

Per tant, la bona avinença entre tots dos, encara que domine la dona, fa possible que na Núria i en Marc vagen avant.

Un altre poema que posa en la mateixa obra la poetessa de Monistrol de Calders i, ben mirat, dedicat a una dona, és “A la Mercè”, també encarregat per un padrí de noces. En aquests versos, captem trets que tenen a veure amb moltes dones catalanoparlants:

“Cada dia emprens volada

com les àligues pel cel,

per sobre les nuvolades

brilla el raig del teu estel”,

 

 

és a dir, una dona amb molta espenta i el detall de la llum en plena obagor de la nit.

A continuació, el tema de Catalunya (lloc on ella es casa amb l’home):

“Ets Mercè, noia estimada

per un jove madrileny,

Catalunya és pàtria teva

és un còctel de bon seny”.

 

Finalment, na Mercè toca els peus en terra:

“Avui, tens els peus a terra”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i realisme

Una altra composició recollida en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina i l’Eduard” (p. 102). Per exemple, quan escriu a na Cristina i li afig

“I amb la veu molt dolça i fina,

gairebé angelical,

vas gaudint catalanisme

tot cantant en la coral”.

 

I, així, empelta el sentiment de pertinença a la terra, àdhuc, amb un tret prou comú en els Pobles matriarcalistes en què la influència agressiva ha estat molt baixa: la dolçor en la veu.

Altrament, en el poema A la Cristina” (p. 105), per encàrrec d’un padrí de noces, la poetessa li trau

“A la fi, ja ets bona mestra

ensenyant tens un gran do.

(…) Amb l’IVAN feu bona parella

i una llar heu preparat”.

 

Per consegüent, copsem l’educació per a alumnes, el paper pedagògic en la vida (el qual li podrà ser útil en l’esdevenidor en la seua relació amb els fills) i la funció de la casa, en lloc de centrar el casament, com ara, en l’acte de prometença entre tots dos, sinó en una cosa més senzilla com també on es forjarà bona part del demà dels seus membres i dels lligams amb els acostats i amb més d’un veí: la llar. Aquest detall ens podria evocar el simbolisme del mas, sobretot, tenint present que, unes línies després, li agrega

“I enllaçant-te a un bon mosso

has trobat la solució”,

 

la qual, d’acord amb el text, ha partit d’ella.

Cal dir que, en la composició “A la Míriam i l’Oriol” (p. 106), captem un matriarcalisme que empiula la generació dels fills, però no amb la figura paterna:

“unireu goig i alegria

dues vides i un sol cor.

 

Venturós cap de setmana

pel cosí agermanat”.

 

 

I més encara, quan llegim

“Heu provat la convivència

i funciona de valent

per això no tinc cap dubte

que sereu bon complement”.

 

Sobre els primers dos versos, coordinen amb la tradició de fer les coses amb dos dits de coneixement i, si de cas, amb agilitat i realisme (fet que té a veure amb lo matriarcal, ben representat en el tan popular “pensat i fet” valencià).

Així, no encaixa amb frases com la que posava un diccionari de l’estudiant publicat per la màxima acadèmia de la llengua castellana (en el “Diccionario del estudiante”, editat per Santillana en el 2005), en què associava la forma castellana “Dicho y hecho” (literalment, que no culturalment, “Dit i fet”) amb un exemple en què unes persones decideixen anar a Londres i, immediatament, eixa mateixa vesprada, compren els bitllets… Ben a prop de lo artificial i, per tant, de lo celestial i de lo idíl·lic.

O aquell altre, d’un diccionari de dites i frases fetes en castellà i publicat per l’Editorial Espasa, en què dues persones determinen casar-se, l’endemà se’n van a la Casa de la Vila i, en una hora, ja eren casats…, com exposí en un estudi fet en el 2013 sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-/), publicat en la web “Malàndia”.

En canvi, aquesta forma vernacla en terres catalanoparlants va unida a la cultura emprenedora, a l’esperit universalista i, a més, a la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)