Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Sexualitat matriarcal, dones que duen els calçons i amb espenta

General, , , , , ,

Una altra contarella recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Es qui no duia mai calçotets”, la qual podria lligar amb l’expressió mallorquina “dur es calçons”, sobretot, tenint present que fou enregistrada en Tàrbena (una vila valenciana amb nous pobladors mallorquins arran de l’expulsió dels moriscs entre 1609-1614): “Això era un xic d’ací, Tàrbena, que festejava a Bolulla. I, quan ja es va posar a festejar de manera formal, sa mare li va dir:

-No portar calçotets fa lleig, home! Ara, et casaràs, sa núvia… I veges tu! Has de dur calçotets com tot el món! -i ell, de cap de manera!” (p. 104). Cal dir que aquesta resposta del fill es fa amb èmfasi i, així, se’ns exposa que on volia que ella fos el director d’orquestra en sa vida.

Després, la mare, qui feia i desfeia en casa, “”Va, compra tela i li fa es calçotets. I, lo que li va sobrar, ho va alçar dins sa caixa.

Com que el fill se’n va cap a Bolulla sense calçotets. Tot desvanit amb es calçotets nous que li havia fet sa mare!

Com que, xarrant allà amb sa xicota, diu:

-¡Mira ma mare que m’ha fet! -i va i li ho mostra; i aquella esglaià:

-Sa bèstia roín!

El jovenet li respon:

-Xica, no t’espantes! Dins de sa caixa, encara en tinc tres pams més, alçats” (p. 104).

En altres paraules, no solament la xica continua portant els pantalons (ací representats pels calçotets), sinó que trau, vist d’un punt de vista masculí, el penis i els dos testicles (el conjunt de la caixa), no li ho compensa, com li ho manifesta la dona.

Una altra narració amb trets semblants és “Es cul vos veig”, també eròtica: “Eren set germanes i una es va fer xicot, però ses altres no en tenien i totes el volien. Sa mare diu a les altres sis filles:

-Doncs, mireu: aneu i poseu es cap dins d’un muntó de blat i que vos veja es cul. Així, puix sa que ell agafarà, per a ell.

Com que se’n varen anar i ho feren així.

Es xicot hi va anar i diu a sa mare:

-Ai, i Maria?

Sa mare li respongué:

-Ai, són dalt.

El jovenet li digué:

-Ai: doncs, deixe’m pujar-hi” (p. 105).

Altra volta, la dona és qui proposa i qui representa la creativitat com també qui porta les claus de la casa.

En acabant, el xicot “se’n va i se les veu totes amb es cul cap a fora, sense roba. Ah! I totes, amb es cap cap dins! Hi havia un muntó de blat! I elles hi havien enfuronyat es cap i es veien d’aquí cap a fora. I, com que, d’aquí cap a fora, tot és igual, dons es xic no la va conéixer.

Llavors, els diu el xicot:

-Ai! -i es posa a pegar-los voltes, a pegar-los voltes i diu: -Mira. Es cul vos veig, erò no vos conec. Me’n vaig.

I se’n va anar” (p. 105).

Per consegüent, les filles havien posat bona part del cos entre el forment i, com que el jovenet reacciona així, les altres sis xiques continuen amb la mare, sense festejar amb el xic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones arriscades i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Es rabosot i es ruquet”. Un home usava un ruc que era castrat i gros per a poder llaurar el camp (simbòlicament, per a tenir relacions sexuals l’home amb una dona). Un dia s’atansa un rabosot i demana al propietari com podria ser capat ell.

En acabant, el pagès “li talla es ous i això i es rabosot arranca a córrer. Però l’endemà, el rabosot tirà a alçar-se i no gosava. Llavors, li diu la seua dona:

-Xico!, què et passa? Què et passa?

L’home li diu:

-Doncs mira… -li ho conta a sa dona-. Em passa açò… Ara, si vaig, ja veus…

-Doncs, toca -respongué sa muller” (p. 101).

En altres paraules, ens trobem amb un altre relat amb la dona activa de bon matí i en què l’home és la part passiva.

Altrament, com que la muller té més espenta i és arriscada, “Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. En tornar sa dona a casa, es rabosot ja l’esperava i li diu:

-Què? Com ha anat la cosa?

La muller li respon:

-¿Que com ha anat tot? Que (…) ara em toca capar-te!

-Ei!, xe! Si és així, capa’m.

Sa dona es lleva es pantalons, li mira i diu:

-Ah, redéu! Però si tu tens més mal que jo! Tens un badall més gran que jo!

I mira, no el va tocar” (p. 101).

Així, per una banda, la dona representa la casa, el grup familiar i, més encara: ella té la paraula definitiva i, com que veu el mal que té l’home, no li toca el punt on li podria fer-ne més.

La narració posterior, “Es ferreret de Benigembla”, té moltes semblances simbòliques. Un ferreret es juga l’ànima amb el dimoni, qui li guanya la mà.

Passa que l’home no accepta el resultat i, ben mirat, li proposa una segona opció i, si el diable la guanya, el ferreret li farà cas.

Ara bé, com que l’home no es veu amb força per a fer lo que ha dit a Banyeta, el marit se’n va a casa “i diu a sa dona:

-Escolta: jo m’he jugat la vida (l’animeta) amb el dimoni i ara ha vingut per mi i ara… ¿Per què no et poses es brials as cap i et poses així, cap avall, a veure si t’endevina lo que ets?

Com que sa dona ja ha anat així al dimoni i el diable diu:

-Ai! Açò, quin animal és? Açò serà alguna àguila.

La dona li diu:

-No, no.

El dimoni torna:

-Puix, què serà? Serà una pantera.

La dona li respon:

-No, tampoc.

Total: que el dimoni agafa i, amb es dit, li pega mullada i ho tasta i diu ell:

-Ai! -diu-. Humit i salat: tonyina! 

Al final, el diable diu:

-No, que és es cul de sa meua Serafina.

I no se’l va endur” (p. 103).

Per consegüent, el dimoni fa una pràctica pròxima a la del sexe oral (també coneguda com cunnilinció, del llatí “cunnus”, que vol dir “vulva”; i de “lingus”, això és, “llengua”), però, en lloc de fer-la amb la boca junt amb els llavis i la llengua, recorre al dit: la penetració amb el dit. I, de pas, la muller (el peix, animal vinculat amb l’aigua) ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, ancianes fortes i ben considerades i fills receptius

General, , , , , , ,

Una altra contarella recollida en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que plasma el matriarcalisme és “Es xiquet aparadet”. Primerament, direm que n’hem trobat, de paregudes, en altres fonts. Ací apareixen detalls que, per una banda, podríem relacionar amb la maternitat (el fill pegat a la mare) i, en segon lloc, l’espenta i la creativitat de la dona, qui és deixondida.

Així, com que el xiquet anava al costat dels seus pares (podem pensar que la rondalla empiula amb l’inici de l’adolescència), el pare decideix raonar amb ell i donar-li vint duros perquè el fill se’n vaja amb els amics i que hi fruesca: “I te’n vas a veure ses dones” (p. 93).

L’endemà, “es xiquet se’n va, de matí, i passa per ca sa àvia i diu:

-Àvia! (…) Mon pare diu que sóc aparat i vol que jo gaudesca i que tinga amics.

I sa àvia diu:

-Ai! I tant! Tu vés a lo que siga.

El xiquet respon:

-M’ha donat vint duros perquè vaja també a ca ses dones.

Llavors, li comenta la dona:

-A ca ses dones? Ton pare és un bandit! Ton pare sempre ha estat un perdut! Ell ha estat un malfactor! ¿Tu saps lo que és un malfactor? Vint duros? (…) Dus es vint duros!

Es xiquet treu i li dóna es diners” (p. 94).

Com podem veure, el xiquet recorre a una dona ja major (i, a més, acostada, en aquest cas, la padrina), qui ell considera que li podrà aconsellar millor, no a un home. Altrament, és ella qui, com la muller que rep els qüerns que ha guanyat el marit, fa el paper de receptor, puix que donen per fet que els gestionarà millor.

A continuació, la velleta diu al nét:

-Dus, dus! Hala! Vinguem dins de sa cambra! Encara en sobrarà dona. Vine cap ací! – dius sa àvia- Vine cap ací. Hala!- i li va pegar un nano.

Li pega un nano i es xiquet se’n va anar per allà i, un poquet després, cap a casa” (p. 94).

En altres paraules, ambdós personatges han tingut una relació sexual (el nano que li ha pegat ella, qui és la part activa del relat).

Ja de nit, en arribar el pare, qui és interessat a saber com ha anat el dia al xiquet, qui, amb poca joia, respon:

“-Ai, bé. He passat per ca l’àvia.

El pare diu al xiquet:

-Vinga! Conta’m coses! Vejam.

(…) –(…) I m’ha fet entrar dins de sa cambra i ha volgut que jo ho fera a ella i jo li he fotut una castanya.

Aleshores, diu el pare:

-Xe! Li ho has fet, a ma mare? Ah! Me cague en…! Tu ho has fet a ma mare?

El xiquet li diu:

-Ai, perquè volia.

-Li ho has fet, a ma mare! Ah, Mare de Déu!

Llavors, li afig el fill:

-Home: no cal que es faça maleït. Vosté ho fa tots es dies a ma mare i jo no en dic res. Total, per una volta…” (pp. 94-95).

O siga que el fill ho ha fet amb una dona que, tot i l’edat, encara és forta com a persona: 1) ella ha indicat al nét què havia de fer el xiquet (qui ha seguit les directrius femenines), i 2) l’anciana és una mena d’autoritat sexual i familiar, fins al punt que el pare no la qüestiona.

Igualment, tenint present que aquesta contalla fou narrada per un home, crida l’atenció que el parent parle de “Mare de Déu”, una expressió molt més usual entre dones, si més no, entre nascudes abans de 1920 i que coneguí (com també, entre les de la generació dels seus fills).

Finalment, es reflecteix que el xiquet 1) era molt receptiu, 2) que haver viscut molt entre els pares li havia facilitat accedir a detalls de la vida eròtica i sexual dels dos adults i 3) que ell acull bé que els ascendents la gaudesquen com creguen més adient.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta i acollidores

General, , , ,

Continuant amb l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la contalla “Mare, Ceba!”, capim un tret matriarcalista en relació amb la dona encinta. Així, el pare se’n al casino a veure si hi troba el jove amb qui ell vincula els prenys de la filla, “i no hi era mai.

I, en acabant, va dir:

-Puix me’n vaig a casa d’ells.

L’home se’n va a casa d’ell i diu:

-Senyor amo: vinc, que cerque faena per ací.

El pare de la xica respon:

-A tu, et cercava jo! Que vull matar-te! -diu. Que la meua filla està prenyada!

El xic li diu:

-Jo vinc a casar-me amb ella.

Llavors, li comenta el pare:

-Puix, caseu-vos.

I es varen casar” (p. 89).

Una altra rondalla amb punts en comú és “S’ou”, recopilada pel folklorista valencià. Un fuster i l’amic es veuen i el fuster diu a l’altre: “Hala!, puja dalt, que sa dona hi és. I lo que necessites, lo que siga menester, ella t’atendrà! Dis-li que ets amic meu. Ara jo tinc faena, però jo hi pujaré. Que prepara es dinar. Lo que tingues ganes! […] Lo que vullgues!

Ell munta a la dona:

-No cal, no cal!

I la dona li respon contentíssima:

-Sí, sí, sí” (p. 90).

Per tant, el fuster estarà junt amb la dona (la faena de què parla al convidat) i l’amic ho farà amb la filla, qui es mostra acollidora.

Després, “aquell se’n puja cap amunt i, en un bot, es veu sa dona que estava…, no ho vullgues saber, i ell diu:

-Mira: m’ha dit es teu home que lo que et demana… (…) Jo… fa temps que no estic amb cap de dona i vull…

-Però, home! -és clar, aquella…

Però, al final, la gira i ella diu:

-No, que no! Que no em deixara prenyada!” (p. 90).

Així, altra vegada, la dona és receptiva i, igualment, no aprova que ell la deixe per a infantar sense que ella li ho haja aprovat.

Una altra contalla, més sucosa i, ben mirat, en línia amb un comentari que ens feren sobre un home que s’havia casat amb una rica i que, molt prompte, no volia fer faena, és “Sa viuda”, exposada per l’estudiós tarberner. Un home tenia una finca a mig quilòmetre de la vila, però, com que el mataren durant la guerra, només restaven la dona i la filla (garrida i ja amb edat).

Un germà de la dona diu que li fan llàstima i, en aplegar on són elles, els diu:

“-Escolten. ¿No em donarien faena per ací? Potser…

La dona diu:

-Sí, sí. Mire: si vol, ens pot aidar.

L’home respon:

-Ai, doncs bé. I, ¿a com està es jornal?

-Es jornal? Doncs, mire: tant cada dia, i toca!; i, essent així, governat i vestit -i, com que la dona tenia molta roba de s’home, diu-. Governat i vestit d’un costat i governat i vestit d’un altre. Doncs, mire: un plat no li faltarà, ni una tasseta…” (p. 91).

Tot seguit, pacten i, de matí, les dones li demanen si no es lleva i ell els diu “¿No m’han dit ‘governat i vestit’? Jo estic nuet de tot; m’han de vestir!

-Sí, home! Per l’amor de Déu! Vosté és que té sa roba allí” (p. 92).

En acabant, la mare se’n va a un pou, en trau aigua fresca i, mentrestant, la filla, eixerida, endinya una castanya a l’home i se li baixa el penis.

Finalment, quan torna la mare, diu a la filla que ella també podia haver fet lo mateix i la xica li comenta que, “d’ací en avant, no és que el vestiré, el despullaré de nit i tot” (p. 93).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones amb molta espenta i sociables

General, , , ,

Una altra contarella eròtica que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, del folklorista de Tàrbena, és “El devinoro”, en què intervé un endevinador i en què captem trets matriarcalistes. Així, “En una casa de camp, un llauradoret tenia una mula i una filla i volien un muler. N’anava u:

-Xe! Eixa faena…?

I resulta que ell era espavilat i li diuen:

-No, no, no. No tenim faena.

I ja n’arriba u i el veuen entrar, un jovenet pansit i noble. Demana:

-Tenen faena? Ehhh!

 I el marit diu a la dona:

-Fotre, este! Este és bo.

-Sí, sí, mira. Tenim faena” (p. 81).

Cal dir que, en aquest passatge, l’expressió “tenir faena” té dos significats: el de donar treball i, igualment, el de tenir relacions una prostituta amb un home. A més, el marit parla amb la muller i és ella qui, al capdavall, aprova el vincle entre la filla i el jovenet. Altrament, el xicot, com en moltes rondalles, és mústic.

En acabant, el narrador comenta que la xicota tenia el costum “d’anar-se’n al bancal amb els mulers. I el muler la guipa” (p. 82).

Després, el muler “se’n va a la vila i es compra un anellet, una polsereta i una cadeneta. I ja té ell eixos joiells. El primer dia la clava: l’anellet, en un forat d’un marge de pedra, que ell sabia el foradet. I ja tens la joveneta, dilluns, on és el muler. I el muler hi era amb una safanòria així… Ella li demana:

-Xiquet! Què és això?

Ell diu:

-Això és un devinori que diu que, en eixe forat, hi ha un anellet.

-Arrea!, arrea!: l’anellet” (p. 82).

Per consegüent, la xicona eixia amb molts hòmens, se n’anava a un hort i el muler li clava la joia (el penis) en l’anell, o siga, en la vagina. I ella ha tingut la darrera paraula.

Una altra rondalla en l’esmentat llibre és “Es descosit”, en què “Una dona de Bollulla i una dona de Guadalest varen anar juntes a Alger. La de Bollulla tenia una xica; i aquella també en tenia una” (p. 86).

En altres paraules, la dona fa vida social i, ben mirat, ambdues van acompanyades de les filles. Quant a la de Bollulla, diu a la seua filla “Alerta amb es descosit!

I ella diu:

-Descosit? Doncs bé -i se’n va anar allà a festes.

I, quan va vindre, diu la mare:

-Què? Com ha anat la cosa?

La filla respon:

-Ho hem cosit bé. I encara ens han sobrat dos cabdells per repetir” (p. 86), això és, dos hòmens amb qui tenir relacions la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que emparen i que acullen

General, , , ,

Rondalles i altres relats eròtics plasmats en el llibre “El seculòrum i la seculera” de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (1968).

En l’obra “El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral”, del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró i publicada per Edicions del Bullent en el 2024, l’autor (valencià nascut en Tàrbena en 1968) exposa en la presentació un comentari interessant: “El treball de Rafael Solaz Figues i naps. Imatge, erotisme i pornografia en la literatura popular valenciana (2014) reivindica la importància del tema eròtic en la literatura popular de transmissió escrita al llarg del temps a través d’una àmplia mostra de materials escrits i gràfics i fa aportacions en el camp de la tradició oral, sobretot, quant al cançoner, l’enigmatística i la fraseologia” (p. 15).

Ja en les contarelles (les quals retocarem lingüísticament amb l’objectiu de facilitar el seguiment), l’estudiós trau “Es conte de s’agulla”, en què unes dones són les que indiquen què haurà de fer l’home… i ell ho fa:

“Una volta era una senyoreta molt rica i un xic senyoret també molt ric i que volia aquella senyoreta. Però ella no estava així per donar-se” (p. 77).

Llavors, el xic decideix vestir-se de pobre i anar a ca la dona a demanar-li almoina. Quan hi aplega, “va eixir sa criada:

-Ai -diu-; què vol?

L’home diu:

-Ai, ¿no faria la favor de deixar-me posar darrere la porta?

Respon la criada:

-Ai. Jo ho diré a sa senyoreta, que jo sóc sa criada” (p. 77).

A continuació, la criada se’n va a la senyora ama i li ho comenta. La responsió és

“-Ai, no, no, no! Ai, no, no! Nosaltres som ses dues a soles. Ací no hi ha hòmens.

Sa criada va anar a dir a s’home:

-Ai, mire: sa senyoreta no vol” (p. 77).

Per tant, es fa lo que vol la dona. Més avant, la minyona aconsegueix que la madona accepte que entre el pobre:

“-Vinga, toca! Dis-li que vinga, però darrere sa porta!” (p. 78). O siga, que l’home se situe mirant la vulva.

En un passatge posterior, ell vol posar-se en el replanell (això és, en els pits, en les mamelles) i la jove ho diu a la mestressa, qui li indica “Vinga, toca! Vés: que es pose aquí!” (p. 78).

Una altra mostra de matriarcalisme és quan l’home fa la qüestió “per què no diu a sa senyoreta si vol que estiga davall del llit?

I sa criada se’n va a sa senyora:

-Mire…

(…) -Ai; vinga, toca, vés! Dis-li que vinga!

Com que es posa davall des llit i sa mateixa.

(…) Finalment, sa  senyoreta:

-Doncs, mira: ¿saps lo que hem de fer si vols que el deixem? Tu agafa una agulla; i jo, una altra. Quan s’arrimarà cap a tu, el punxes; i, quan s’arrimarà cap a mi, també” (p. 79). O siga que ambdues s’acoblaran al cavaller.

És més: l’home s’haurà d’acostar a la serventa, perquè ella li punxe (p. 79), ja que les dones tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, gaubança femenina i hòmens servicials

General, , , , , , ,

Donant pas a alguns dels darrers fragments en què hem capit trets matriarcalistes plasmats per Francesc de la Via (dels segles XIV-XV), direm que “El frare Bernat féu son poder pogués fugir, va eixir per una finestra, anà a saltar en l’aigua, on la monja fa estar el cavaller” (p. 86). Per consegüent, el religiós ix de la casa i es fica en un altre territori femení: l’aigua.

Ja molt avançada l’obra, podem llegir “I jo estiguí en el llit besant la monja. A cap de poc, veus el canonge, qui estava al terrat; les monges l’hagueren trobat i el volgueren oir, li començaren a percudir amb grans bastons, sí que no li valien raons, ni son bon dret. En poc de temps, li feren passar el fred, de tant que l’havien cascat” (p. 87). Sobre aquestes línies, podrien tenir dos missatges: 1) que les dones el cascassen físicament amb bastons (fusta) i 2) que moltes dones tinguessen relacions sexuals amb ell. Així, si consultem el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “bastó” és associat amb el penis (i amb un pal o vara llargs) i, per exemple, “pegar el piu” (en què el piu és el membre viril) vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per tant, ací rep el significat d’adhesió dels dos cossos i no de violència femenina cap al frare (amb què, de pas, elles reflectirien força i habilitat per a treballar en grup). No debades, l’autor parla d’escalfament masculí.

En un altre passatge, el religiós es dirigeix a l’escriptor medieval:

“-Bon amic, Francesc de la Via: vine a aidar-me! I jo no em voldria llevar, si el món deixàs d’existir, car jo estava en paradís, nuus, amb la monja” (p. 88).

D’aquesta manera, copsem uns térmens que tenen relació amb el plaer de l’home durant el seu empelt tel·lúric (amb la terra que representa la monja) i la gaubança eròtica entre ambdues persones, acompanyada d’una nuesa amb què expressen la seua naturalitat.

Al capdavall del llibre, hi ha unes línies que hem triat, en què intervé un funcionari de justícia (el saig) i que culminen amb el lligam corporal entre el frare i la religiosa, puix que, així, tots dos delecten aquesta part de la vida: “De continent, un saig el prengué i li va lligar les mans i el va estacar fortament al costell” (p. 89), és a dir, al bastiment de fusta on eren subjectats els reus.

Després, fra Bernat “Veié venir un gran tropell d’abelles que el fiblaven a meravelles de totes parts” (p. 89), o siga, un muntó de dones (si tenim present que l’abeller simbolitza els pèls del pubis).

Altrament, per a bé del religiós, l’autor medieval exposa que “Així fineix son procés de fra Bernat. Jo estiguí amagat al monestir de la monja, qui em féu servir igual d’un rei, i jo no crec que cap home del món fos tan pagat que els altres havien caçat ço que jo havia pres i cascú havia despès de son argent i, a mi, no em costà res, només bona cura, que jo vaig aconseguir la ventura que no esperava, ja que cadascú dels tres es pensava dormir amb ella” (pp. 89-90).

Com a afegitó, Francesc de la Via ens diu que ell partí cavalcant cap a Girona i que, encara que la dona li digué que tornàs sovint al convent, ell se n’anà tot tranquil i, com aquell qui diu, continuant la seua vida (p. 90): ja havia fet la seua tasca eroticosexual mestallada amb aventura.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.

Sexualitat matriarcal medieval i dones que porten la iniciativa eròtica

General, , , ,

Continuant amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de la Baixa Edat Mitjana, de manera pareguda a algunes contalles, “Quan va ser el vespre, cadascun dels tres amants es va disposar a anar al monestir” (p. 52), començant pel capellà. Sobre el cavaller, exposa que “va arribar cuitadament al lloc acordat davant del riu. Es va despullar i es va ficar a l’aigua fins a les mamelles, esperant la bona notícia que esperava tenir” (pp. 52-53). Riu, llevar-se roba, aigua, mamelles… Com veiem, un escrit obert en lo sexual i en l’erotisme.

En el passatge immediat, ens endinsa en el convent: “La portera obrí el portal, vam entrar i començaren a pujar-nos al dormidor” (p. 84) de manera suau.

Igualment, “La monja prengué el fra menor i el ficà en sa cambra, que era més olorosa que l’ambre i que cap altre perfum i que era tota plena de llums. (…) La monja conforta fra Bernat i l’acull bé, li dóna confits a ple i malvasia” (p. 84). Agregarem que la malvasia és un raïm i que aquest fruit connecta amb la vulva, per la semblança simbòlica.

Més avant, “La monja li posà son braç al coll, i anà a dir-li que el confit li fa bé amb més de poder. Fra Bernat volia jaure i contornar; per això, se n’anà tot despullat per fer la lluita (…) la monja ja volia tancar la porta amb balda i la retinguí per la falda i me’n vaig entrar i comencí a abraçar-la estretament.

(…) m’acollí com home seu i me’n va baixar. I, tantost, jo li vaig saltar sobre el paner i contornant-li el seu broquer amb grans estocs” (p. 85).

És a dir: la dona inicia el passatge eròtic, ella s’atansa al religiós, el mena cap a la cambra (primerament, ambientada amb ambre). Sobre l’ambre, direm que, com poguérem llegir en Viquipèdia el 24 de desembre del 2025, “És considerada l’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa ‘que sura al mar’”. Resulta interessant perquè, per una banda, la dona sura (ella predomina, és per damunt) i, per una altra, ho fa en espai femení (ací, la mar) i, per tant, ella talla el bacallà. Podríem adduir que ella se sent com un peix en l’aigua. Encara que el frare vullga començar eixa contesa, serà la monja qui, com diu la dita, el dirigirà i farà i desfarà al seu gust: és en eixa mena de regne feminal.

De fet, encara que ell l’abrace (potser com qui pretén contar als amics que ell li podia), és ella qui ho fa possible: el deixa entrar. Aleshores, fra Bernat es llança sobre el paner (el cul) i, ben mirat, li clava la tatxa amb estocades dirigides cap a la vulva (el broquer).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.

Sexualitat matriarcal medieval i dones encisadores en el plaer

General, , , , ,

Tornant a la cambra on és la dona, “El content cavaller li promet que, sens falta, vindrà a dormir amb ella, ja que així li plau” (p. 51). Al moment, passem al canonge: “La monja, tot seguit, va apartar el canonge i li diu, clar i amb poques paraules, que ella, a ell, l’estima per sobre de tots els altres, que li ho vol demostrar i que tornàs al vespre, que ella el ficarà a la seua cambra i que dormirà en els seus braços. Fra Bernat va arronsar el nas quan va veure el canonge, qui parlava molt amb la monja, perquè durava massa, i tota l’estona va murmurar del capellà, el qual se’n va anar content i alegre, tenint-se per segur que la monja el ficaria en el seu llit al vespre” (p. 51).

En l’anterior fragment d’aquesta obra medieval, hi ha un tret important: la dona és qui empunya les regnes, l’organitzadora, qui decideix en darrer terme i, altrament, m’evoca unes línies d’un llibre, comercialment, presentat com “Hablan las putas”, de la brasilera Regina de Paula Medeiros i publicat per Virus Editorial en el 2000, a què accedírem pel 2001 i en què un home (ací, una dona), qui vivia de la prostitució en la ciutat de Barcelona i que se sentia dona, tenia una estratègia per a fer-se amb els clients que volien palpar-li el penis: dir al client que, per a ell (aquesta dona), lo més important era ell (el client).

Quant a la religiosa, aconsegueix encisar el canonge i que se li presente en un moment que juga a favor d’ella: el vespre (un tret lligat amb lo matriarcalista). Així, en l’apartat immediat, “la monja va tornar a fra Bernat i li va dir que tenia un gran desig de dormir amb ell i que li faria un gran servici si ho volgués fer i li va pregar que hi tornàs a prop de l’hora de sopar, quan fos de nit.

La monja, doncs, va donar tanda a tots tres amb tal falsedat que l’un de l’altre no ho sabia” (p. 51). Aquests darrers mots ens porten a rondalles en què una dona passa una nit en un fossar junt amb diferents hòmens i, primerament, per mitjà de la seua actuació eixerida, els fa sentir cadenes que els fan feredat.

Afegirem que, en el passatge següent, hi ha mots que admeten doble lectura, tot i que, en entrar en unes línies posteriors, canvia el possible significat. Em referesc al simbolisme del terme “monestir”: “Fra Bernat, tot seguit, li va demanar com s’ho podria fer per penetrar al monestir, perquè no sabia per on podria entrar-hi. La monja hi va saber donar manera i astúcia per fer-ho: li va dir que ella diria a les altres monges que li feia mal el fetge i que ell, a l’hora que havien acordat, vingués vestit com si fos un metge i, així, podria entrar” (pp. 51-52). Cal dir que “església” vol dir “vagina” i, més encara, “vulva”. Igualment, la religiosa és la persona amb destresa i deixondida (com la rabosa en moltes contarelles) i que ell seguirà les indicacions femenines.

No debades, en la línia vinent, Francesc de la Via posa que, “A fra Bernat, l’hauríeu d’haver vist com ballava, tan gran era el goig que sentia que, en el seu cor, estava convençut que el fet era clar” (p. 52), fet paregut al del llop que creu cegament en la guineu i que respon atenent als desigs de la guilla.

Això sí, mentrestant, la monja explica a les germanes què esdevindria eixe vespre: que s’hi presentarien tres hòmens a qui ella havia donat tanda i que la religiosa “volia que [les germanes] veiessen lo que els volia fer i com els deixaria tots tres com a ximples i badocs” (p. 52), un detall semblant al darrer passatge de la contalla de què hem parlat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Recomane la lectura del llibre esmentat sobre la prostitució, puix que és fet en relació amb els qui hi vivien i l’autora és molt oberta i amb sensibilitat pels qui s’hi dedicaven. Adduirem que, en més d’un cas, preferien la investigadora abans que encarregats de l’ajuntament.

Sexualitat matriarcal medieval i dones que comanden en el plaer

General, , , , ,

Prosseguint amb l’obra “El llibre de fra Bernat”, “Llavors, el portal fon obert i entram dins, en un verger de gessamins i de murtrers. Tantost després, la monja ens va rebre i ens començà a acollir tots, d’u en u” (pp. 82-83). Resulta interessant el fet que les plantes del lloc on ella té el llit tinguen flor blanca (els gesmilers, color associada a la innocència) o bé flor verda (color que relacionem amb la infantesa i, a tot estirar, amb els primers anys de l’adolescència).

En uns versos posteriors, “La monja posa el peu damunt del cavaller i, amb son esguard falaguer, anà a signar al canonge, qui té per clar que el joc és seu; i, després, amb fals enginy i lleugera, anà a tirar la roba i, fort, a pessigar a fra Bernat, qui es pensa que el joc és guanyat i que, té tant de bon cor, que no donaria per nul·la la força de la seua part” (p. 83). És a dir, que la dona, no sols trepitja el peu del noble, sinó que domina el canonge i, fins i tot, ella és per damunt del religiós, qui pensava que ell portaria el joc, fet que, com llegim en acabant, no era així:

“La monja, amb son enginy i art, els fa contents i els veus, a tots, més joiosos que el rossinyol; els féu caure, a tots, en son llençol i dar del bec” (p. 83). D’aquesta manera, podríem demanar-nos si, al capdavall, ella fa que, u a u, es tomben en el llit i que, amb el penis (el rossinyol feliç, el bec), ella siga alimentada (amb el semen, en una introducció de llet, lo que Francesc de la Via escriu “dar del bec” ) o que compartesquen un temps amb ella mitjançant el bes d’ambdós (en línia amb l’expressió “donar-se el bec”).

A continuació, la monja, “primer, va portar a part el cavaller i li va dir, si li venia de gust, que hi tornàs al vespre, que, aquell dia mateix, tindrien plaer i que l’acollirà en el seu llit, sense dubtar-ho, però que haurà de ficar-se en un riu que passa prop de la cambra on descansa la bella dona i que, quan vinga, al cap de poca estona, sens falta, (…) ella obrirà un forat, per on entrarà a dormir amb ella” (pp. 50-51).

Aquest darrer passatge, al meu coneixement, admet, si més no, dues lectures (una, simbòlica). Així, 1) a banda que la dona és qui indica les passes que haurà de fer el frare, i 2) que el gaudi eròtic tinga lloc de nit, 3) hi ha un riu (en alguna font, com ara, el llibre “Metafísica del sexe”, de Julius Evola, la vulva és representada com un triangle en vertical i cap avall, com si fos un penjoll de raïm, amb un riuet en la banda més pròxima a la punta i amb un puntet que representa el clítoris), 4) capim el forat (ell ficarà el penis en el cos de la religiosa) i 5) l’acte de dormir (és a dir, la relació sexual entre tots dos).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.