Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Sexualitat matriarcal, dones que alleten, garrides i ben considerades

General, , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha un poema de l’esmentat escriptor en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, a través de símbols, en uns versos en què l’home i la dona estan junts:

“¿Saps els topants de l’espluga gatosa

Amb llet i mel latents de fonts furtives

On peixen els ocells nodrisses forasteres?

¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna

I passos riallers per les palanques,

Quan veus d’enlloc en canyars invisibles

Imiten les tonades tropicals?” (p. 110).

 

D’aquesta manera, la dona connecta amb la cova (els seus genitals), amb el gat (un animal que, en les rondalles, sol lligar amb lo femení), en un ambient tel·lúric (els topants), ella és font de vida i de suavitat en les relacions (la llet i la mel), fins i tot, amb els qui vénen de fora (els pardals, això és, els hòmens). Altrament, hi ha delectació de la sexualitat i en què l’home (els canyissos, les palanques, això és, el penis) li segueix les indicacions (ací representada per lo tropical, així com, en alguns anuncis de desodorants per a dones, el paisatge és de terres tropicals).

Ben mirat, hi ha una part del poema referida al contacte entre tots dos, potser, de nit i en què ell besa la terra (a ella):

        “(Quan dia i nit són uns, i el mar batega

Sota el mantell cremós de delirants meduses.)

Pintarem de vermell les fecundes barcasses (…).

Baixarem pels barrancs que porten a les cales,

-Negra com ets! (…)

He besat la teva ombra en oasis de fulla” (p. 111).

 

Com podem veure, ens trobem davant una dona jove, en el llit, en edat de tenir fills, possiblement, forta, ben guarnida i que, a més, se’n va cap a la mar i, de pas, uneix la terra i l’aigua (barrancs i cales).

Sobre la besada, direm que lliga amb els pèls del pubis.

Finalment, ella li fa com la mare quan alleta i, de rebot, li dóna vida. Com a mostra, el poeta empra molt de vocabulari en nexe amb les mamelles, les quals compara amb fonts:

       “(-Omplin els brolls gelius de les clares cisternes,

Ells dolls bicorns, els cossis corallers!-)” (p. 111).

 

Cal dir que un bicorn és un capell de dues puntes, en aquest seny, en al·lusió al penis i, per consegüent, al prepuci de l’home.

Un altre escriptor que hem triat per a la recerca és Joan Maragall (1860-1911). Així, en els primers versos de la composició “Haidé”, capim la bona consideració cap a la dona:

“Ella digué son nom: llavors la vella,

que li era a la vora, va dir: -Per quin sant és?-

I respongué l’amiga amb els ulls riallers:

-Això rai, tant se val, la santa és ella” (p. 121).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:

“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle

D’una dea sense aura ni miracle,

Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).

 

Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.

Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:

“Madu, en el teu cor d’oliva,

i en el teu riure net de fel,

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis, nua i viva.

 

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

 

Però no vagis refiada

(…) perquè, al moment que et broti el pit,

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada” (p. 106).

 

Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).

Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…

Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):

“Hostessa universal i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).

 

Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.

Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).

Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:

“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

(…) nodrissa dels segles” (p. 109)

 

i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa

General, , , , , , , , ,

Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):

“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes

s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).

 

A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:

“Les dones fent bugada parlaven dels marits,

de l’estira i arronsa en el bol de la nit,

de festes excessives i olor d’amors complits,

de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).

 

En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):

“Tu portaràs un cistell de fruita

i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).

 

Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:

“Sota l’arcada de la nit

nosaltres dos.

I tu, estimada,

recolzada al meu pit” (p. 96).

 

O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.

Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:

“El tens tot, el cos que desitges,

tot teu dins teu on tot hi cap:

coll, braços, pit, cuixes i cames,

la boca, el front, els ulls i el nas,

els dos fantàstics hemisferis

i la tendresa, a l’engonal,

d’un rossinyol, arrupit ara

entre frondes, i que, més tard,

voldràs fer que s’enfili, erecte,

al cim del teu dolcíssim cant,

feliç de sentir-lo vessar-se

damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).

 

Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig

“El tens tot, i no cal que el preguis;

abraça-te-li: una meitat

de la glòria que demanes

és tota teva; i si de cas

creus que et fa falta l’altra, mira:

és clar que la realitat

del cos mai no és cap mentida

(…) però, abans que res, el que compta

és la segura veritat

del desig (…) més que no pas

la ficció que el satisfaci

un altre cos al teu davant” (p. 99).

 

Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (…)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Poesia catalana i la sexualitat com a símbol de vida creativa

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, direm que també hi ha signes matriarcals en el poema “Estances II 9”, de Carles Riba (1893-1959). Així, l’escriptor indica que l’home, qui parla a una dona, li diu

“Si faig del meu senyera, et crido en un combat

               que és teu sols essent fugitiva.

 

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer

           Pensava en tu, i amb tot no ho vull” (p. 76).

En altres paraules, el personatge masculí diu a la dona que ella eixirà vencent, que se n’ix amb la seua.

En acabant, Carles Riba trau l’escorça, una part de l’arbre matern i matriarcalista que, textualment, és morta (literàriament, però no de fet, la foscúria, també, quant a la llum), i, com que ella té la darrera paraula, és en aquesta obagor on ell li diu que la dona li guanyarà, que ella el torcerà (detall que podria representar el respecte de l’home cap al personatge feminal).

Un altre escriptor que plasma una composició de la mateixa corda de la literatura catalana del segle XX és Josep Janés i Olivé (1913-1959), en un poema que ens podria dur a figures com la Bellesa del foc (de les fogueres d’Alacant) o, per exemple, al tradicional agraïment a la Mare Terra per tot lo que ha fet pels membres d’un Poble matriarcal. Així, en “Damunt de tu, només les flors…”, posa que,

“Damunt de tu, només les flors.

Eren com una ofrena blanca:

la llum que daven al teu cos

mai més seria de la branca;

 

tota una vida de perfum

amb el seu bes t’era donada” (p. 78).

 

Això és, l’autor ens diu que l’ofrena no és un acte de virilitat (la rama simbolitza el penis), sinó acompanyat d’un detall que podria ser ben acollit per ella i per l’ambient (la flaire al llarg de la vida i representada per eixe lligam entre l’home i la dona a través de la besada, exposada com una donació).

En acabant, ell li comenta que

“Tu resplendies de la llum

per l’esguard clos atresorada”,

 

o siga, com si ella fos un cofre que, en plena nit, llueix interiorment amb una mirada nocturna (els ulls tancats mentres tots dos es besen o bé dormen plegats).

Llavors, ell li addueix que hauria desitjat pogut ser com una flor acompanyat de la candidesa que, popularment, s’associa al lliri (per la seua color blanca) i, ací, amb un home de cor net:

“Si hagués pogut ésser sospir

de flor! Donar-me, com un llir,

a tu, perquè la meva vida

 

s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit,

que al teu costat fóra esvaïda”  (p. 78).

 

Al cap i a la fi, com que l’home, a poc a poc, penetraria en ella amb netedat, seria com el fill que torna a la mare i que resta al seu costat, com si la dona no s’adonàs (que no és eixe el cas, puix que l’obscuritat és un signe empiulat amb lo femení i actiu). En altres paraules: ella guanya en aquests fragments de sexualitat matriarcal i ho fa per mitjà de l’amor, de l’eixart.

Agregarem que aquesta composició fou escrita en 1937, en plena guerra, i que podria interpretar-se com un manifest en pro del pacifisme. En qualsevol cas, una relació sexual creativa, aquella que, com em digué en el 2007 una sexòloga valenciana, té present que “Sexe és vida”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, maternitat, muntanyes i actitud llicenciosa

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, l’autor inclou “Per què estant escapçades les torres de les muralles de Montblanc” i apareixen trets que evoquen la maternitat:

“La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l’Edat Mitjana, (…) sembla la testa d’una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d’aquelles muntanyes i besada pel riu Francolí” (p. 51).

Més avant, indica que, “deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què són escapçades moltes de les susdites torres” (p. 52) i, un poc després, trau la còpia d’un plet de 1753, el qual, al capdavall, guanyà el Monestir de Poblet, un empelt amb un acte que, a la darreria del segle XIV, comportà que els monjos vencessen: “Es diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre el més dèbil, es condemnà la vila a pagar una forta multa i, per a abatre el seu orgull, fou també condemnada que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.

Veus aquí per què es veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc” (p. 53).

Finalment, posa uns mots que concorden amb la tradició matriarcalista i, de pas, amb la realitat: “A falta de documents que ho acreditin, així la tradició ho conta” (p. 53).

Una altra contalla que figura en l’obra de l’autor de Vendrell és “Un dimoni… ase”, amb detalls en nexe amb lo tel·lúric i amb la dona. “En començar el segle XV, al Monestir de Poblet, hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. (…) ens bastarà consignar que, després d’abandonar el convent, segons diuen les cròniques, s’entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, (…) de Montblanc, a la vida llicenciosa” (p. 54) i, al capdavall, passa a una cova de la muntanya pròxima, indret de què s’ha plasmat alguna llegenda.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal en poesia catalana eròtica del segle XX

General, , , ,

 

La literatura matriarcal en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura.

Una altra obra que hem triat, de què l’autor ens digué que contenia composicions eròtiques i que podria ser útil per a la recerca, és “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura i editada per Obrador Edèndum en el 2024 en Santa Coloma de Queralt (vila catalana de la Baixa Segarra).

Com a exemple, en la introducció, l’editor ja ho plasma quan parla de “l’acceptació sense embuts de la vitalitat” (p. 13), de manera que la deessa de l’amor, Eros, “faci la seva visita amb l’ajut de tots aquells símbols que enriqueixen màgicament la realitat” (p. 15) lligada a “la festa de la carn i el vers” (p. 15), de què, més avant, posa que, “en el cas del català, per exemple, hi haurà una evolució des d’una simbologia eufemística i molt arrelada a la tradició amorosa fins a una expressió força directa, en la qual la realitat i el signe s’han apropat bastant. (…)

És lògic que només aquells poetes que han trencat amb l’ortodòxia de llur societat hauran sabut deslliurar-se del tabú eròtic i sovintejar el tema. Fent-ho, connecten amb un seguit d’autors de la literatura catalana (trobadors, misògins, satírics, xarons, etc.) i a hores d’ara llur exemple fructifica a bastament” (pp. 15-16), una cosmovisió no ortodoxa que, amb paraules paregudes, hem trobat en comentaris relatius a fonts de la música vernacla i que empelta, com ara, amb un detall que Josep Ma. Sala-Valldaura associa al poeta català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924): “constituí un element transmissor important en aquesta tradició cultural i catalanista no burgesa” (p. 28), encara que, com capim en la plana 46, “Els textos cultes complementen la tradició popular, i viceversa. En aquest nou llibre, no s’hi observen gaires influències de les cançons, romanços, corrandes… amb què el poble es referia als desigs i dèries dels cossos. Les picardies de les revistes musicals, tan populars abans de la Guerra civil, (…) tenen molt poc a veure amb el que es demana a la poesia”, un tret que hem percebut, així, en la lectura de poesia del primer terç del segle XX, a diferència, sobretot, de la de la segona meitat del segle XIX (aquesta segona, amb un alt sentiment de pertinença a la terra i que connectava amb el matriarcalisme).

No descartem que hi pogués influir la poesia de ciutat i la més empeltada amb el capitalisme i amb les valors que hi van adjuntes i no pel camí de la cultura tel·lúrica (tan present en el món rural).

En el primer poema que hem tractat, “Leda innocent”, del català Josep Carner (1884-1970), publicat per primera vegada en 1907, la dona és qui porta la iniciativa:

“Movent el cap, ell deia que seria

tímid i dolç, de graciosa por;

que et seguiria sempre per ta via…” (p. 55).

 

En passar a la composició “A Madona luxúria” (p. 66), de Jeroni Zanné (1873-1934), un escriptor català, hi ha una dona que salva l’home:

“De casta joventut en la dolcesa,

oh Madona, sorgeixes com el llamp.

Dónes, sense calmar-les, set i fam;

desmai al fort, al tímid ardidesa”.

 

I ho fa unida a “Metàl·liques blavors d’aigües profundes” (la color, blava i argent, dues colors vinculades, més aïna, amb la foscúria i, més encara, amb lo feminal) i, com escriu en el darrer vers, un combat “dionisíac i amorós”. O siga que la dona salva l’home.

Cal dir que Dionís és en nexe amb lo matriarcalista i que, en el País Valencià, és lligat a la festa dels enamorats (9 d’Octubre), en una de les primeres setmanes de la primera d’hivern, una estació considerada femenina. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien i velles que eduquen nétes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, simbòlicament, és “El testament de Toríbio”, en el llibre del recopilador Joan-Lluís Monjo i Mascaró. “Eren un matrimoni, pobrius, pobrius!, i passaven amb lo que la vila els donava. A ell, li deien Toríbio; i, a ella, Magdalena; però ell era tan bona persona que sempre li deia ‘La meua Malaeneta’” (p. 213).

Un dia, encara adults, ell li diu: “Ai, Malaeneta! Quant te’n recordaràs de mi el dia que jo em muira! T’ho he de deixar tot.

(…) Bo! Els anys passaren, es feren vells i cau mal Toríbio” (pp. 213-214).

Llavors, ell li demana que cride el notari, “que et vull donar una sorpresa. Jo t’ho vull deixar tot perquè tu no patisques.

(…) Aplega el notari i diu:

-Este senyor no pot testar perquè és ja en estat de coma. Vós, què heu guardat? -demana a la dona.

Ella li respon:

-Ah! Aleshores, ara, ¿ja no m’ho deixa?

L’escrivà li afig:

-Ai, vós, ¿per què guardeu tant a furgar la cosa? Quan ell vivia,… haver-li-ho dit!

En això, el marit tingué uns moments de lucidesa i recobrà un poquet i, de seguida, diu en castellà:

-Lliure l’ànima a Déu;

el cor, a la terra;

els collons, al notari;

i el peliu, a Malaena” (p. 214).

Cal dir que el relat fou transmés per una dona. Així, hi ha un Déu lligat a l’ànima (espiritual, masculí i patern), un cor en nexe amb lo tel·lúric, amb lo femení i amb la mare i que farà possible un terreny fèrtil; un notari valent i un peliu (el penis) que connecta amb la muller. O siga que perviu l’empelt entre els dos membres del matrimoni.

Una altra contarella amb molts detalls eròtics és “El de dalt”, el qual també figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”. Una parella que feien l’amor se’n van a una figuera molt plena de figues. U dels dos diu:

“-Ací és un bon lloc, que no ens veuran.

I es fiquen a jugar. I, mentres feien l’amor, no s’adonaven que dalt hi havia un home menjant figues. Ella diu al marit:

-Fes-ho bé, perquè, a veure si no reste prenyada.

L’home li comenta:

-No patisques, que jo sé arranjar-ho.

La dona torna:

-Mira que… Fes-ho bé, que no reste així.

Ell respon a la dona:

-Ai! Això, el de dalt ho dirà.

Al capdavall, tantes vegades deia ‘el de dalt ho dirà’… que l’home que hi havia dalt li diu:

-El de dalt dirà ‘¡Uns collons!…’, ja que li ho heu ficat dins!” (pp. 218-219).

En altres paraules, la dona ha dirigit el desenvolupament eròtic, ella ha dit què aprova al marit i, mentrestant, ell ho deixava en mans de Déu (el de dalt). Així, altra vegada, el personatge femení és qui connecta amb la terra, amb la realitat.

Una contalla que hem triat i que té trets pareguts, àdhuc, en relació amb el desenvolupament biològic de les dones, és “El gatet negre”, exposat pel folklorista de Tàrbena. “Un dia, una àvia que se n’anava tots els dimecres al mercat a Sagunt i que vivia en una alqueria, va dir a la néta:

-Mira: tu, ara, quan l’àvia se’n vaja, te’n puges dalt de la figuera, perquè totes les figues ens les furten.

Va anar-hi la xiqueta i, al poc de temps, veu una gitana amb un xiquet al braç. Llavors, s’arrima la gitana i, en veure la xiqueta, li diu:

-Nena! ¡Tira’m una figueta per a aquesta criatura!

-No, senyora, que ma àvia ha dit que no en done ni una, de figa” (p. 219).

Així, primerament, el narrador presenta una dona major que, tot i l’edat, encara era activa i, com moltes de les dones nascudes abans de 1920, anava a mercat.

Tot seguit, captem el tema de l’educació matriarcal (ací, de padrina a néta), acompanyada de l’actitud assertiva (com al llarg del relat) de la xiqueta.

Passa que, com que la néta no segueix la línia de la gitana (potser, ací representàs la mare), la dona li tira una maledicció: “¡Tant de bo no t’eixira un gat negre per davall la panxa!

Aleshores, la xiqueta se’n va i, en trobar-se amb la padrina, li diu:

-Ai, àvia!

-Filla, què et passa?

-Puix que ha aparegut una gitana i volia que li donara una figa per a un xiquet que portava al braç. I, ¿sabeu què m’ha dit? M’ha tirat una maledicció.

(…) -Oi, filla! Això, tot són mentires. Tu, això, no t’ho cregues.

(…) Un dia, la xiqueta, s’alça la robeta, va eixir i diu a la padrina:

-El gatet negre! ¡Ai, àvia!

(…) Al remat, l’àvia va anar i va dir:

-Mira: a esta xiqueta, li ho hauré d’ensenyar, el meu gatet negre.

Després, la padrina s’atansà a la xiqueta, no tingué més remei que ensenyar-li el gatet negre. I la néta, en veure-li’l, diu:

-Oooooi, àvia! El de vós té el morro tort!

A la fi, l’avia li comenta:

-Ai, filla!

 

Quan el teu mate tantes ratetes

com el de l’àvia ha mort,

també el tindrà tort” (pp. 220-221).

És a dir: en aquest relat, apareix el tema de l’educació, fins i tot, quan la xiqueta aplega al ritu de pas de la infantesa a l’adolescència, i, com que la velleta li fa de mare, aquesta dona li explica, simbòlicament i recorrent a uns versos, que, quan la xica (qui ara ja té pèls en la vulva), haja tingut moltes relacions amb un home (les ratetes com a signe del penis), ella també serà major.

Finalment, direm que els personatges femenins són forts i que els masculins figuren com a més febles (tractats com “ratetes”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, predicadors mansuets i contalles de cul

General, , , , ,

Una altra narració recollida en l’esmentada obra, i amb un passatge que la fa pareguda a una contalla antiga, és “La dona sorda i el fill predicador”: “Ací, en Callosa [ d’en Sarrià], hi havia una dona que tenia un fill rector que havia de vindre a cantar missa per primera volta i fer un sermonet. I resulta que les dones deien a la dona:

-Com que el teu fill…?.

Ella els respon:

-Sí: el meu fill ha de vindre hui.

I tot el poble va anar a veure-ho, ah!, Marededéu!, tots a veure el sermó. I la dona estava sorda com una rella. El fill es posa a fer el sermó:

-Sant Pere va dir a Sant Pau!

-Quina veu que té! -deien.

-Sant Pau va dir a Sant Pere!

-I és que té una veu com una campana.

I així va acabar el sermó: ‘Sant Pere va dir a Sant Pau, Sant Pau va dir a Sant Pere’. La qüestió és que, quan va finalitzar, ho rematà amb un ‘Ave Maria Puríssima’. Llavors, la gent deia:

-Té bona veu, però,… d’allí, no n’ha eixit” (p. 204).

Sobre aquest passatge, direm que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “pere” va associat al cul i que la campana lliga amb la vagina.

Tocant al darrer comentari dels feligresos, en Aldaia (l’Horta de València), recorde haver anat alguna vegada a missa per l’any 1990 i presenciar com un capellà que pareixia que no eixiria dels seus intents d’explicar-se als qui érem en el temple, hi havia voltes que semblava que no passaria de les frases “Porque éso es como si dijéramos…” (“Perquè això és com si diguéssem…”) i resultaven avorrides.

Per tant, no descartem que aquest empelt entre el fill i la campana tingués relació 1) amb una comparació popular entre la mansuetud del fill i l’homosexualitat, 2) amb un fill que consideren que encara no s’ho trau de les mans en la vida. Cal dir que, en la segona part del relat, apareix la figura de la dona arriscada i que 3) es posa de part del fill. Potser, entre d’altres coses, perquè ella l’havia parit.

Altrament, hi ha qui m’ha parlat de persones que assistien a una missa (bé en altres indrets, bé en contarelles) i que, quan se n’ixen, una dona demana a una altra:

“-Escolta: què ha dit el capellà, en el sermó?

-No ho sé, xiqueta; no ho sé. ¡Però ha fet un sermó!… ¡Molt bonic, molt bonic!”.

Tornant a la narració, “La cosa és que, quan se n’anaven cap a casa, plovia i la dona agafa el faldellí i, com que, llavors, no duien pantalons, li deien:

-Senyora Maria: el cul se li veu!

I aquella deia:

-Ai, vosaltres, que ho veieu! -contava que li deien ‘Bona cosa d’anys que vaja a predicar el fill’.

I l’altra, per allà:

-Tia Maria: el cul se li veu!

I ella li demana:

-Has vist, quin predicador, el meu fill? No n’hi ha! Una veu com una campana.

I així fins que se’n va anar a casa” (p. 205).

Hi ha altres versions d’aquesta contarella, com ara, algunes amb què ens reportaren en el meu mur de Facebook el 17 d’octubre del 2025, en què la responsió de la dona és “Déu t’ho pague, fill meu!”, d’una contalla antiga i estesa per terres catalanoparlants, àdhuc, més enllà del País Valencià.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.