Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Catalans que promouen la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, en què copsem l’educació matriarcal (ací, en relació amb com fer un poema), és “Les paraules d’un poema” (p. 45). Així, indica que

“Les paraules d’un poema

pel paper van rodolant,

lletra a lletra neix el tema

i el vers es va enllaçant.

 

(…) Com aurora d’alegria

ens emplena el sentiment,

de somnis i fantasia

i alegrança per la ment.

 

Estimem la poesia

com segell de dignitat,

per concloure sols voldria

expressar-me en llibertat.

 

Llibertat en la cultura,

llibertat de parlament,

llibertat en l’escriptura,

i llibertat de pensament”.

 

 

Com que aquests versos foren escrits en el 2019, en un moment de molt de moviment en pro de la independència de Catalunya, moltes línies tenen a veure amb el sentiment de pertinença a la terra i amb el fet que la llengua comptaria amb major suport en una Catalunya sobirana i que això afavoriria la creativitat (àdhuc, en les escoles i en altres graus de la instrucció): en parlar, en escriure i en exposar (de paraula i tot) els pensaments.

Un altre poema en què captem aquesta educació és “Per molts anys” (p. 51), puix que la poetessa de Monistrol de Calders, encara que trau el tema de la sexualitat matriarcal i de la connexió amb la terra, al capdavall, plasma els resultats positius de la manera de ser, d’actuar i de respondre en la vida. Diu així:

“Corria l’any cinquanta

quan tots dos us vau casar,

amb goig i alegria

una nova vida començà.

 

Un bocí de Collsuspina

un bocí de Castellterçol,

la Gónima teniu de sostre

un sol cor radiant de sol”.

 

 

Adduirem que, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 30 de març del 2025, la Gónima és “Una casa de pagès, particular, que es dedica a l’explotació ramadera, sobretot, de vaques. Per a la venda de llet. És en el poble de Moià, capital del Moianès, després d’una recta a la sortida de Moià a Castellterçol”. Agraesc aquest aclariment, el qual consolida el sentiment esmentat.

“Uns camps que fructifiquen

amb farratge pel bestiar,

assegurant bona collita

perquè no els falti de menjar.

 

Els animals us recompensen

amb l’aliment més estimat,

nata blanca indispensable

per sustentar la humanitat”.

 

 

Aquests versos ens evoquen les rondalles en què els camps fan bones collites durant èpoques en què el rei és bonhomiós i just en la cort, amb els nobles, amb els personatges eclesiàstics i amb els súbdits.

Eixe enllaç amb lo tel·lúric (i de bon grat) es plasma quan diu que

“Una vida de pagesia

amb molta dedicació,

feina feta amb alegria

perquè és vostra vocació”,

 

 

la qual va acompanyada de

“Sentiments tots plens de joia

en estar al vostre costat,

amb cinc fills i dotze néts

bona colla hem format.

 

Per molts anys! en aquest dia

Felicitats! per aquesta unió

i que regni en la família

amor i pau amb il·lusió”,

 

 

detalls que podem capir molt en la psicologia de persones que lliguen molt amb la Mare Terra.

Aquesta classe d’educació també es veu en el poema “Tristor de cor” (p. 55), en l’actitud de l’escriptora i en molts missatges:
“Volem recolzar-te

et volem fer sentir,

nostre condol oferir-te

i la pena compartir.

 

(…) Continua el que ell volia

continua ensenyant,

és tasca meravellosa

i l’escola t’està esperant.

 

Cada noi et traurà una espina

cada infant t’ajudarà,

amb amor i recordança,

l’úlcera es suavitzarà.

 

Recordant la seva tasca

un arbre serà plantat

recordant-nos cada dia

tot el que ens ha donat”.

 

 

Cal dir que el simbolisme de l’arbre com a empelt amb la terra va unit al que fan els fills amb la mare i amb el sorgiment de la vida, així com una planta ho fa de la llavor que un dia fou colgada en el terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La llibertat sexual de les dones dels Pirineus ja era un fet en el segle XVIII (Isaure Gratacós)

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de la dona en el Pirineu, en juny del 2022, accedírem a uns tweets de David Algarra publicats en novembre del 2021. Deien així: “La historiadora Isaure Gratacós ha treballat durant prop de cinquanta anys sobre el paper de la dona als Pirineus. La casa és la unitat bàsica del grup, després ve el poble i, finalment, la vall.

Un mètode de gestió col·lectiva on l’hereu, sigui home o dona, vota en totes les assemblees.

Un treball de prop de mig segle per recollir paraules dels que viuen en aquestes profundes valls on la tradició oral ha estat des de sempre. El vuitanta per cent del terme municipal és gestionat per la comunitat. L’economia es basa en l’intercanvi i el col·lectiu.

Fins a la Revolució Francesa[1], el dret de naixement i el dret de vot també eren adquirits per les dones.

Durant la Revolució, Olympe de Gouges[2] va ser guillotinada per escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana i es van trigar més d’un segle i mig en què poguessin tornar a votar les dones, tot i que ja no directament en una assemblea local, sinó per escollir un partit.

La dona és igual a l’home durant segles. Aquesta realitat va existir als Pirineus, des del País Basc fins a l’Arièja. Així ho revela la historiadora i etnòloga Isaure Gratacós al seu llibre ‘Les dones pirinenques: un estatus social excepcional a Europa’ (https://youtu.be/JIOgfndO4c8).

Als Pirineus, ‘la llibertat sexual va existir més que en altres llocs’ (Isaure Gratacós)”. 

Agraesc la generositat de l’historiador David Algarra en l’estudi sobre el matriarcalisme

 

 

Notes: [1] S’inicià en 1789.

[2] Escriptora occitana nascuda en 1748 en Montalban (França) i morta en 1793. Aquesta obra fou escrita en 1791.

“Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí”, sexualitat matriarcal i refranys

General, , , , ,

Sexualitat matriarcal i refranys. “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina”.

 

Un altre punt que inclourem en aquest apartat sobre la sexualitat matriarcal és que el 15 de març del 2025, a més d’accedir a un post que Josep Ma. Duran havia publicat la vespra en el grup de Facebook “Dites, refranys i cultura popular catalana”, sobre la dita “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina” (https://www.facebook.com/share/p/18RrzKaCgo), li responguérem que, “En eixe refrany, la fadrina (dona) té a veure amb una estació de l’any relacionada amb lo femení, amb la foscor; el fadrí, amb lo masculí, amb la claror”,….fins que, un poc després, sabérem que la dita tenia a veure amb el mes de novembre i no amb el de març (en què vivíem en eixe dia). Deia així: “Emili Casademont conta sobre sant Martí:

I hi ha un refrany que diu: ‘Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina’. Això vol indicar que les fadrines empordaneses (perquè aquest refrany és molt de l’Empordà) avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben.

De la mateixa manera que, per santa Caterina ─que és d’aquí a ben pocs dies, el 25 d’aquest mateix mes [de novembre]─, els fadrins gaudiran d’un privilegi semblant.

Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s’ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l’Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment i en qualsevol època de l’any (no sols el dia de Sant Martí), l’antic i maliciós costum de l’11 de novembre.

Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al ‘pompis’ de les dones que eren del seu gust…”, és a dir, a les natges, al cul.

El 15 de març del 2025 demanàrem a Josep Ma. Duran si l’autor del text era Emili Casademont i Comas i ens ho afirmà i ens agregà que era jornalista i escriptor. Ben mirat, ens facilità com entrar en un escrit que aquest redactor havia posat l’11 de novembre del 2007 en el seu blog “Emili Casademont i Comas” (https://emilicasademont.blogspot.com/2007/11/sant-mart-tossa-de-mar-i-les.html), en què addueix una part que hem considerat sucosa: “I, com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut Sant Martí per patró dels cornuts. Així, i, pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert, que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d’esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La ‘gresca’ no cessà fins que l’exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n’anessin amb la ‘música’ a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d’una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el ‘salt’, i que, després, la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s’escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així…”.

A banda, en l’entrada “Novembre” (https://clugjaimeprimero.org/content/novembre), s’indica que el refrany és documentat en nexe amb l’Empordà, però no amb terres valencianes.

Finalment, en el blog “blogdemin”, hi ha una entrada sobre el tema de Sant Martí, “Sant Martí” (https://blogdelmin.blogspot.com/2007/11/sant-mart.html), amb un comentari de l’autor, amb un toc d’humor, que inclou aquests mots empiulant amb els qui estaven fadrins: “Com et pots imaginar, entre els solters d’ambdós sexes, hi havia una autèntica bogeria per sortir a primera hora del matí i trobar-se amb aquell o amb aquella que més ‘tilín’ els fes. (…) Jo, de vosaltres, amics cibernautes, intentaria de provar-ho a veure ‘si cola’, però, després, no us queixeu de les conseqüències, ni culpeu l’Àngel de la Web”.

De totes maneres, al meu coneixement, hi ha una situació molt igualitària i no descartàrem la possibilitat que aquesta connexió entre tots dos fos resultat, en part, del fred de la tardor i que, igualment, anàs unit a una situació de germanor entre ambdues parts de la persona i en la cultura matriarcalista, en línia amb el refrany que diu que la dona fa l’home i que l’home fa la dona. I tot, en un Poble amb una cosmovisió en què el gaudi de lo sexual i de lo eròtic és ben considerat, si més no, en la cultura vernacla tradicional.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal de noces, sinceritat, germanor i bona avinença entre generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què apareix la sexualitat matriarcal, i que figura en l’obra “Poemes 2000/2011”, és “A la Maria i el Martí” (p. 99), fet amb motiu de les noces d’or:

“Recordem aquell gran dia

de l’enllaç matrimonial,

entregant-vos l’un a l’altre

amb un SÍ primaveral.

Un camí vàreu emprendre

caminant junts, de costat,

cinquanta anys porteu fent via

amb el cor agermanat.

 

A les bones i dolentes

cap amunt o cap avall,

de la mà heu anat sempre

a la casa i al treball.

De l’amor va néixer un dia

la floreta en el jardí,

que us alegra la diada

constantment cada matí”.

 

 

Com podem veure, marit i muller estan a un nivell molt semblant, predomina lo que té a veure amb els vincles, amb els lligams, amb l’empelt entre tots dos i que, àdhuc, ens podria evocar el simbolisme dels bessons (“el cor agermanat”), com aquells amics d’Alaquàs (vila de l’Horta de València) que, on anava u, ho feia l’altre i que, igualment, llegien el mateix diari i solien anar molt plegats, fins al punt que la gent solia dir “Sempre junts, com Abdó i Senent” (els Sants de la Pedra).

En acabant, exposa que

“La noieta ha fet sembrada

amb un nét molt eixerit,

i us emplena amb molta força

d’alegria l’esperit.

I ara l’Èric és l’espurna

que il·lumina cada jorn,

com el sol neix a l’albada

donant vida a tot l’entorn”.

 

 

Altra vegada capim el nexe entre els majors i els més xiquets i, de rebot, l’enllaç entre les tres generacions, un tret molt habitual fins a després de la meitat del segle XX, en una mateixa casa mitjanament gran i tot.

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho els desitja llarga vida i que la facen units i amb jovenesa:

“Que tingueu salut i empenta

i un bon doll de goig suprem,

caminant amb l’esperança

tots plegats un desitgem”.

 

Sobre això, diré que conec una parella nascuda en 1929 (l’home, Ricard Jové Hortoneda) i en 1931 (la dona, Ma. Teresa Hortoneda), catalanoparlants i amb molt de sentiment de pertinença a la terra, qui, en el moment de plasmar aquests mots (15 de març del 2025), encara viuen, fan bona pasta i estan molt oberts a persones de totes les edats.

Una altra composició que hem triat per al tema de la sexualitat matriarcal, escrita per la poetessa de Monistrol de Calders, és “A una núvia” (p. 107):

“A finals de primavera,

per nosaltres, festa gran,

avui fas la gran volada

en un dia exuberant.

 

Serà un dia dolç i esplèndid

serà un dia remarcat,

comenceu la nova vida

amb el cor enamorat”.

 

 

Per tant, la connexió entre els dos, com la mel, serà dolça i lluny de passions, però sí joiosa.

Després, l’autora indica que el padrí remarca la promesa i l’empiula amb una mena de segell que certifica (per mitjà de la constància i de l’acord oral davant els qui assisteixen a l’acte) i, així, lluny de paraules vanes i del parloteig i de la cultura del parlar per parlar perquè toca parlar propis de les cultures patriarcals. A banda, captem detalls que són ben considerats en els Pobles matriarcalistes:

“Perquè avui feu la promesa

d’estimar-vos constantment,

segellant una aliança

amb un SÍ ben consistent”.

 

Adduirem que, tot seguit, apareix el padrí, i ho fa unit a trets associats a la cultura de tocar els peus en terra, de complir amb la paraula i de fer-se’n càrrec de la situació, de no delegar en ningú el paper que ell ha acceptat:

“Per a gran emoció meva

m’has triat per ser padrí,

molt content d’aquesta feina

una tasca he de complir.

 

De portar-te el ram de noces

perquè us guïi el nou camí,

molt cofoi et faig l’entrega

i amb el goig de ser el padrí”

 

i, igualment, de fer valença als futurs novençans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal de noces, dones amb espenta, bon cor i somriures sincers

General, , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho amb escrits del 2000 al 2011, en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina Vall” (p. 91):

“Ja ha arribat aquest gran dia

i a la fi, heu decidit,

segellar la vostra vida

amb empenta i gran delit.

 

Ens convides a la boda

(…) com germans hem estat sempre

des de que érem més petits.

 

Aquest ram vull regalar-te

perquè ompli el vostre enllaç,

d’harmonia formidable

ufanosa i eficaç”.

 

Així, les noces van associades a l’espenta, al delectar i a un present que l’escriptora vincula amb la bona avinença, amb la concordança i amb tocar els peus en terra.

En la composició vinent, “A la Cristina i l’Isma” (p. 92), amb motiu del casament, cinc persones el comenten en diferents estrofes. Així, en la tercera, com en moltes rondalles, apareix el jardí (lloc en nexe amb la sexualitat):

“Com la primavera

les flors del jardí,

petons, abraçades

per fer el nou camí”.

 

Igualment, en el poema “A Ismael i Cristina” (p. 93), sobre un acte semblant, la poetessa plasma una dona diligent, constant i amb molta espenta:

“Jo recordo aquella noia

amb constància i diligent,

que volia avançar sempre,

fent-se gran alegrament.

(…) treballant i fent carrera

vas poder-ho aconseguir”.

 

 

Després, passant a l’home, l’autora escriu a la fadrina i, entre d’altres coses, li destaca la bonesa del jove. I, més avant, agrega que hi ha bon lligam entre les parelles i la resta de la família:

“Els anys passen i coneixes

l’Ismael, un bon xicot,

i ompliu el vostre somni

de gaubança, un bon pilot.

De tres filles que teníem

han passat a ser-ne sis,

amb tres gendres fabulosos

com germans en compromís.

 

 

En acabant, Rosa Rovira Sancho encoratja el nou matrimoni i els exposa trets que tenen a veure amb l’agraïment i els desitja un bon esdevenidor:

“Teniu força, teniu casa,

teniu pau per caminar,

que no hi manqui l’harmonia

ni salut per treballar.

Avui, neix aquest nou dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent”.

 

 

Una altra composició de l’escriptora de Monistrol de Calders en el mateix llibre, i que enllaça amb la sexualitat i, altrament, amb el tema de la simpatia, és “L’amistat” (p. 96), el qual també podria ser vàlid per a les relacions humanes:
“L’amistat és una joia

que se sent per un amic,

es valora dia a dirà

i té un tracte molt bonic.

 

Goig plaent i simpatia

si estàs ben acompanyat,

escoltant amb un somriure

quan estan al teu costat.

 

(…) Uns se’n van, un altres vénen

són records que ja han passat,

si els retrobes ho festeges

perquè mai t’han oblidat.

 

Per l’afecte que ells et donen

amb un tracte molt bonic,

cuida’ls bé amb cortesia

i conserva el bon amic”.

 

Per tant, captem el paper important que l’autora atorga a l’amabilitat, a l’acte d’escoltar somrient, a l’estar amb els altres, als bons records i, al capdavall, a la cortesia que permet conservar moltes amistats i moltes relacions. Podríem dir que aquests trets estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, dones que salven i lligams consistents

General, , , , ,

Continuant amb la sexualitat matriarcalista en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, es reflecteix en la composició “Per Sant Jordi: una rosa” (p. 89). Així, la dona és qui dóna força i espenta a l’home i, ben mirat, el salva:

“Ets la noia dels meus somnis

ets l’encant de Monistrol,

admirable joveneta

per a mi, com raig de sol.

 

Jo anhelo el teu somriure

quan estàs al meu costat,

i el meu cor palpita amb força

ple de joia, enjogassat.

 

 

Amb mirada de tendresa

els teus ulls brillen d’amor,

emplenats de valentia,

de coratge i de valor.

 

Necessito una besada

dels teus llavis, dolça mel,

per gaudir a cada albada

l’esplendor d’un nou estel”.

 

 

Un altre tret interessant és la mel, la dolçor en les paraules i que ella li fa de guia (l’estel, potser, fins i tot, després de passar l’home a ca la muller).

En acabant, afig el sentiment de pertinença a la terra i, com en festes tradicionals que se celebraven en maig (quan, més d’una vegada, una colla de xicons anava a cantar a una joveneta o a més fadrines) i que, igualment, apareixen en algunes rondalles, el jove s’acosta a la fadrina, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 12 de març del 2025:

“I en el dia de Sant Jordi

com mana la tradició,

jo et regalo aquesta rosa

amb amor i devoció”.

 

En l’esmentat correu electrònic, l’escriptora ens explanava que “la poesia de Sant Jordi la vaig fer per a un company de feina, per donar la rosa de Sant Jordi a la seva promesa. Aquí, a Catalunya, per aquesta diada, és tradició fer un present de roses a les dones; i llibres, als homes”. Agraesc aquestes explicacions. La festivitat de Sant Jordi és el 23 d’abril.

Finalment, les darreres paraules a la dona empiulen amb la tradició eròtica matriarcalista:

“Perquè sigui nostra guia

i un lligam de comprensió,

que prosperi dia a dia

en la nostra relació”.

 

 

En el poema “Al Josep M. i la Lucía” (p. 90), escrit amb motiu de les noces, copsem simbolisme, fortalesa, el tema de l’aliança i que cada u dels dos fa l’altre:

“Una joia encisadora

avui, brolla dins el cor

atraient i encantadora

com llampecs de plata i or”.

 

 

Adduirem que la color argent representaria lo femení, mentres que la daurada connectaria amb lo masculí.

En acabant, la poetessa, com si ho fes davant l’assemblea i dirigint-se als nuvis, els diu que

“Ha arribat aquest gran dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent.

 

Un enllaç fet amb fermesa

amb lligams de convicció,

i una vida compromesa

en l’afecte i comprensió”.

 

 

És a dir, es tracta d’una amor tel·lúrica, que toca els peus en terra i que atorga importància al nexe entre ambdós membres. I més: enllaçant amb la cultura matriarcal, la poetessa de Monistrol de Calders agrega que cada u fa valença a l’altre:

“Aliança d’optimisme,

ideal del nou casat,

i un acord de servilisme

pel futur que us heu traçat”.

 

Molt avançada la composició, com si fos un consell de mare a jóvens, Rosa Rovira Sancho els fa una recomanació perquè perdure la confiança que cada u dels nuvis ha posat en l’altre:

“Camineu en l’harmonia

amb respecte i devoció,

per fer front la melangia

quan arribi l’aflicció.

 

Treballeu amb valentia

millorant cada matí,

per molts anys, aneu fent via

fiançant un bon destí”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïment als majors, als néts i sexualitat i educació matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb poemes de literatura matriarcal escrits per Rosa Rovira Sancho en el seu llibre “Poemes 2000/2011”, es plasma en la composició “Festegem tots aquest dia” (p. 55), dedicada a l’avi Ramon. Cal dir que, al meu coneixement, és d’agrair versos en què es considera positiva la tasca i el paper que fan els majors, no sols a la família, sinó a més persones. Diu així:

“Festegem tots aquest dia,

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món.

Vas conéixer una Rosa

que plantares al jardí.

D’eixa flor tan generosa

tres poncelles van florir.

 

Tres floretes eixerides

que perfumen el camí,

que amb empentes i embranzides

vas trescant cada matí.

Les noietes estimades

la família han augmentat,

i les noies poncellades

tres estels ja ens han donat.

 

Són tres néts meravellosos

(…) que enalteixen molt joiosos

aquest àpat tant gentil.

Un convit de gentilesa

per un avi jubilat,

i un bon sou per la vellesa

que amb suor se l’ha guanyat.

 

Per molts anys en aquest dia

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món”.

 

Com podem veure, per una banda, la poetessa destaca el paper obert i la facilitat del padrí per a afavorir l’harmonia en el grup. A més, potser pel tarannà pacient i constant de l’home (el qual estaria en nexe amb la figura del jardiner, qui, a banda, és realista com el llaurador), enllaça amb el resultat positiu de la convivència amb la seua dona: tres filles despertes, lleugeres i amb molta espenta, tres trets, més d’una vegada, associats a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, amb la maternitat de la segona generació, n’han vingut tres néts, els quals fan bona lliga en l’entorn familiar i amb l’avi Ramon.

Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme català, l’escriptora en trau un detall: la cultura del treball, que no la de viure de baldraga, ni la d’esperar colps de sort (com ara, tocant una creu o deixant que els polítics siguen els qui determinen el futur de la terra i de les persones, fet que no exclou que hi haja bona avinença entre ambdues parts).

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho exposa un agraïment al padrí, mitjançant el record d’un fet important en la vida: ser una persona que, allà on va, tendeix a aportar joia de viure.

Per consegüent, no es tracta d’un poema ple d’honors i de reconeixements formals, sinó, en què, a través de mots senzills i accessibles, empiula l’home amb els altres.

Una altra composició en què captem l’ancianitat, això sí, en nexe amb la celebració de les noces d’or, és “Cinquanta anys” (p. 71), escrita en la mateixa obra. En destaquem un tret que figura en molts poemes seus: el mot “responsable”, unit a les persones lliures, perquè no deleguen en ningú i participen en els afers. En posem la major part:

“Cinquanta anys han passat des d’aquell dia!

Un enllaç us unia en casament,

va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment.

 

El gran SÍ, fou el peu de la confiança

per seguir un camí amb il·lusió,

les filles han estat la benaurança

de l’alba que va obrir vostre horitzó.

 

Caminant heu omplert la fondalada

amb cinc néts, d’un amor gratificant,

esdevenint amb goig l’edat daurada

amb dos cors connectats i bategant”,

 

 

és a dir, amb dues persones que s’estimen entre elles i que fan bona pasta. És més: com si fossen tres llavors colgades en el camp (el qual simbolitzaria la vulva i, així, l’espai on ell les hauria inserides i d’on han nascut els néts).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, pedagogia com a guia, compenetració i sentiments vernacles

General, , , , , ,

Uns altres versos, però en un poema en què es reflecteix la sexualitat matriarcal i, a banda, en nexe amb l’educació matriarcalista, és “Sender de la vida” (p. 16), dedicat “A la Susanna i en Jordi Puigbó”, el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Primerament, direm que és ple de símbols, no sols semblants als que captem en els Sants de la Pedra (Sant Nin i Sant Non), sinó que, igualment, ens evoca l’estil del poeta català Joan Sala Vila (1929). Diu així:

“Dos joves caminen per un llarg sender,

camí de la vida, difícil de fer,

amics i companys tal com ha de ser,

els pares estimen i els guien també.

 

Un bon dia es troben al mig del camí,

saluden, es miren, clareja el matí,

una joia esclata dintre dels seus cors,

el camí de la vida, el faran tots dos.

 

Carreguen alforges tots dos de costat,

donant-se la ma, el camí no es pesat,

comparteixen el pa, i també el vi,

comparteixen l’amor en aquest camí.

 

Camí ple de roses, camí empedrat,

quan un defalleix, l’altre li fa costat,

moments d’alegria i felicitat,

la carga no pesa si van de costat.

 

D’on treuen la força?, d’on treuen l’alè?

quan perden el riure i no saben què fer?,

escolten el cor! escolten la veu!

la força divina que hi és, però no es veu.

 

Jordi i Susanna, aneu de costat,

que sou aquests joves que s’han estimat”.

 

Per tant, al principi, apareix el tema d’una educació en què els pares, com en la línia socràtica (de fer de guies i de traure la resolució entre mestre i aprenent), transmeten el seny del diàleg i d’una parella entesa com dues persones molt compenetrades (amics) i en què cada u sosté l’altre, un detall que es repeteix en altres passatges.

En acabant, l’escriptora connecta la primavera (el despuntar del dia) amb la trobada entre els jovenets i, així, amb l’esperança. ¿Coincidint amb la Pasqua i amb la tradició de cercar pasqüer (i, en el cas dels xics, pasqüera)? Potser sí. En tot cas, la joia en el camí de la vida podríem associar-la al mes d’abril, a mitjan estació.

Tot seguit, copsem dos conreus que enllacen amb el costumari català: el blat (de què prové el pa) i el raïm (de què sorgeix el vi). Podrien recordar-nos el lligam entre els germans Abdó (el raïm) i Senent (el forment) i la dita popular “Sempre junts, com Abdó i Senent”, en al·lusió als qui són molt amics. I, més encara, tenint present que, a continuació, es reflecteix la roca (lo femení i que toca la terra ferma) i les roses (flors que, sovint, representen la dolçor i que creixen amunt com també ho fa el blat).

Afegirem que, com en els dos germans bessons i, per exemple, en la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i la seua filla Persèfone, quan u cau, l’altre l’ajuda, puix que la deessa no abandona la seua jove. Per consegüent, la composició no inclou la figura de l’home alliberador, de color blanc i de la noblesa, com si fos Sant Jordi o, com ara, Sant Miquel.

Altrament, cal remarcar el paper important que Rosa Rovira Sancho relaciona amb escoltar i amb el cor i, així, la darrera estrofa de quatre versos empiula amb dos trets clarament matriarcalistes: l’acte d’escoltar mentalment (les frases populars “Escolta, ¿tu sap si…?” i, més  encara, “¿Vols fer el favor d’escoltar?”) i sentimentalment, detall que Bartomeu Mestre ha exposat amb encert en algun escrit en el seu blog “Etziba, Balutxo…”.

Finalment, l’autora parla d’una força divina, o siga, que la parella va més enllà de lo personal i afig eixa part espiritual matriarcal (i no mística) i, de rebot, passa a lo comunitari, a compartir. No debades, els dos darrers versos fan bona pasta amb eixos dos jóvens que són com un empelt, en què ningú no renuncia a l’altre, sinó que l’acull, el respecta, com en la gran majoria dels comentaris que ens han plasmat referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i als seus marits.

Com a afegitó, direm que el 19 de febrer del 2025, Rosa Rovira ens indicava per escrit que “L’any 2000 va ser l’any del casament de la parella i del poema… Continuen junts i ben avinguts amb dos fills responsables i, com diu la dita: ‘Bons com un tros de pa'”. Agraïm també aquest detall.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, ermita de Sant Pere Màrtir, fecunditat i erotisme

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, en què es reflecteix el matriarcalisme, hi ha “Rierol” (p. 5), en què apareixen trets que podrien evocar-nos el món rural (les tres primeres estrofes) i la influència de lo urbà (les dues darreres):

“Recolzada sobre una roca

sota les branques d’un pi,

es mou una suau brisa

en el despuntar del matí.

 

(…) Milers de gotes d’aigua

que rodolen riu avall,

doll d’aigua cristal·lina

reflectant com un mirall.

 

Joncs i matolls tendres

fan reverència al seu pas,

manejats per la seva força

dansen al seu compàs”.

 

I, després d’aquestes quatre línies, les quals podríem dir de transició, al capdavall de la composició, la ploma no prefereix (i no rebutja) la part aliena a la comarca:

“On vas amb tant d’afany?

on vas amb tanta pressa?

vull anar a veure la mar

tot cercant una incertesa”,

 

mots que enllacen amb la cultura en la mar (“llançar-se a la mar”), indret entés com a espai de llibertat i com a camp d’aventures. En canvi, Rosa Rovira continua en la terra on ha nascut.

En eixe seny, ho corrobora en el poema següent, “Sant Pere Màrtir”, sobre el patró de la vila (a qui hi ha dedicada una ermita petita), en què copsem el sentiment de pertinença a la terra. En primer lloc, agregarem que aquest escrit, si fos en prosa, podria semblar la descripció turística (o, si no, per a curiosos) de com aplegar al monument:

“Al cim d’una carena

divisant tota la vall,

una ermita solitària

a l’aguait està tot l’any.

Pas a pas va fent pujada

pols a pols un caminant,

entre roques i bardisses

de mica en mica va pujant.

 

Tot collint un ram silvestre

per la vora del camí,

i al Sant fer-li una ofrena

amb branquillons de romaní.

La muntada val la pena

al matí quan surt el sol,

és visió privilegiada

de la vall de Monistrol.

 

Petita i empedrada

esvelta i senyorial,

la pau que s’hi respira

és de tothom un ideal.

Encantat davant l’ermita

per la finestra pots guaitar,

la imatge de Sant Pere

entronitzat en un altar.

 

Estimat Sant Pere Màrtir

allunya’ns del parany

dóna’ns salut i alegria

protegiu-nos per tot l’any”.

 

Com podem veure, hi ha una connexió entre el sant (a qui es tributa i es tracta bé perquè ell protegesca la vila i els seus habitants i perquè, a més, els facilite la collita i el bon desenvolupament de l’any).

Adduirem que, com moltes ermites, la de Sant Pere de Monistrol de Calders també és en el punt més alt i que, d’acord amb un estudi que féu Esther Borrell i Rosell, en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, publicada per Pagès Editors en el 2006, hi ha una vinculació entre ermita, dona i, àdhuc, la sexualitat matriarcal. Així, posa que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet[1]] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà[2]. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Aquests mots d’Esther Borrell, sobretot, quant a la grandària i a les activitats amb què relaciona la capella, tenen punts de semblança amb l’obra de Monistrol de Calders, la qual, com posava Viquipèdia el 15 de febrer del 2024, “és una petita ermita del segle XVIII (…) al Moianès.

En la part central del terme municipal, a prop i a ponent de Monistrol de Calders, (…) damunt del Pla de la Llandriga (…).

Antigament, s’hi celebrava un aplec a començaments d’estiu; la capella és tant petita que dintre seu no hi cap ni mitja dotzena de persones. La seva devoció al poble de Monistrol estava molt arrelada. S’hi feia el foc per Sant Pere, que guardava de les pedregades. S’hi feien també processons per beneir el terme, l’olivera”. Cal dir que l’estiu té a veure amb la joventut i també amb les pedregades. Així, podem pensar que Sant Pere Màrtir substituiria alguna divinitat precristiana, o bé Demèter (deessa grega de l’agricultura).

I, tocant la renovació de la vida, clarament, empiula amb aquesta estació, quan, en la cultura tradicional, naix un fill, fruit de bones relacions.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Vila catalana de la comarca del Barcelonès.

[2] Dins del terme de Badalona.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La sexualitat matriarcal en sardanes i en parelles amb dones que tenen la darrera paraula

General, , , , , , ,

Una altra sardana que figura en l’obra de Núria Feliu, i en què es veu la sexualitat matriarcal, és “Juny” (pp. 50-51), amb lletra del poeta Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973) i amb música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925), compositor de sardanes. Així, podem llegir

“Oh sol brunzent,

oh mar blava remorejant

que dansa amb el vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fon en un anhel”.

 

Quant a aquesta connexió entre el cel (lo actiu) i la terra (lo passiu), direm que, d’acord amb la recerca, abunda en persones amb un estil de vida matriarcalista, això és, entre catalanoparlants que promouen lo vernacle, bé en dones, bé en hòmens.

En relació amb aquest detall, agregarem que empiula amb unes paraules que escriu l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”: “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir indistintament parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, que era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com també el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de crear totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Enllaçant amb aquests dos elements de la deessa, en aquesta obra d’antropologia, veiem que, segons paraules de Jacques Pirenne, “Entorn de la deessa mare, abans de la instauració del règim patriarcal, sembla que s’hauria format el primer d’aquests sistemes. Representava, alhora, la terra i el cel, la deessa mare és tot l’univers, la deessa principal” (p. 152). Cal recordar que la sexualitat matriarcalista toca els peus en terra i que té un lligam amb lo tel·lúric.

Tornant al poema “Juny”, tot seguit, afig que,

“Com un bressol

la  barca es gronxa (…).

I el foc de l’amor que en ton llavi guspira,

eixam d’abella d’or,

joia d’estiu,

serà flam que gira

i covar de niu”.

 

Per tant, també trau la maternitat, la melositat i la cova femenina (l’úter).

Immediatament, continua amb versos que evoquen l’inici de l’estiu, no sols pel vols dels ocells, sinó, per descomptat, perquè creix u dels símbols d’aquesta estació: el forment, sovint associat a les relacions sexuals. Així, escriu

“Seguem arran, arran,

que a la fatiga l’amor és consol”.

 

Un conhort resultat de l’empelt entre la corbella (la falç), la qual té forma semicircular (tret amb afinitat amb lo femení) i amb el contacte de l’home amb la terra.

En acabant, a la caiguda del sol,

“L’aigua del càntir durà fresca a tos llavis”,

 

uns llavis que poden tenir dues lectures: els llavis de la cara i els de la vulva, encara que ací tenen a veure, més bé, amb els del cap.

Serà en eixe moment vespertí, simbòlicament, agregat a la dona, quan ella,

“els teus llavis lluint em diran,

dolçament cantant,

un gran secret d’amor

que en farà batre amb foc el cor”.

 

Possiblement, perquè ella el vol, perquè l’estima.

Llavors,

“Els camins són perfumats,

canten les fontanes dolçament,

els estels, al cel penjats,

fan com una llum esporuguida.

Si et deixessis tu besar,

tot el viure meu fóra cantar”.

 

Per consegüent, l’home espera que ella li aprove el desig de festejar i de mantenir relacions sexuals, puix que la dona té la darrera paraula (en lloc d’ell, ni de cap altra persona).

Després, ella el besa i, no debades, el poeta, arran del bon resultat, escriu

“Juny esplendent

els cors ajunta.

(…) el blat ja és madur i el volant

és lluent de sol.

Seguem arran, arran”.

 

Finalment, amb aquest lligam entre l’home i la dona, els darrers versos plasmen la sexualitat matriarcal:

“Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant.

Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant,

que danses al vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fons en un sol anhel”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)