Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Pageses i dones que porten la iniciativa, en els balls i molt obertes

General, , , ,

Un altre poema del llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, i en relació amb la pagesa (de què n’escriu uns quants), és “Pageseta dels ulls blaus” (p. 75), en què la dona és qui tria amb qui es casa i, en lloc de preferir un pastor, es decanta per un home de la comarca i vinculat amb el camp (p. 75).

En línia amb la figura de la fadrina, en els versos de “Tu ets flor” (p. 82), es plasma el matriarcalisme:
“Pagesa bonica

surt a puntejar

que un fadrí t’espera

i amb tu vol ballar.

T’espera amb un somriure

i el seu gest és franc,

obrirà els seus braços

i amb les seves mans

collirà les teves

com les flors del camp”.

 

Com podem veure, altra vegada, es fa lo que vol la dona: amb quin jove ballar. A més, ell la tractarà bé i també facilitarà el nexe entre tots dos, dos detalls que enllacen amb els Pobles matriarcals.

En acabant, la poetessa de la Segarra, per mitjà de la xicota i de la rotllana, trau el sentiment de pertinença a la terra (terra, ací, jove):

“Llavors la rotllana

s’anirà fent gran.

Catalunya noble

ets cap i casal,

tu ets rica i plena (…)

Llueix la bandera

en un cim molt alt,

són les quatre barres

són dels catalans”.

 

Tot seguit, és la dona qui porta la iniciativa (ací, simbòlicament, a través d’un instrument musical amb nom femení) i fa que la gent s’acoste a la plaça:

“La tenora entona

aquest dolç compàs,

(…) correm a la plaça

correm al Vell Pla”.

 

En una composició que escriu més avant, “La fadrina” (p. 86), en la mateixa obra, podem llegir que,

“en un camp d’espigues

quan el sol s’amaga.

Baixa el vent fresquet

la fadrina canta

una cançoneta,

i el seu cor li parla

d’un amor que viu

per la seva aimada

d’unes trenes d’or

blat madur a la tarda”.

 

Per tant, captem detalls matriarcalistes en aquesta literatura: la vesprada, el vent fresc, la trobada de la noia amb el xicot i, per descomptat, la maduresa del blat (la qual podríem empiular amb el fet que els dos fan parella).

Igualment, en el poema posterior, “Color de rosa” (p. 87), en què la xica és garrida, amb una boca de mel, amb un somriure franc, etc., ella se’n va a la plaça i

“el fadrí galant

(…) amb dolces paraules

et va convidant

a ballar la dansa”

 

que ella prefereix i, de pas, és ella qui té la darrera paraula, fins i tot, perquè

“Vindrà ja el nou dia

i el fadrí galant,

(…) et farà promesa”.

 

I, altra vegada, és la dona qui podrà acceptar a ell.

Un fet paregut, en la composició “Ginesta” (p. 89), de Teresa Bertran Tolosa:

“la nina de cabells d’or

(…) va sortir a passejar

pel redós de la masia”,

 

en un ambient en què els arbres donen vida i en què, a banda,

“El blat ja era madur

(…) que el segador ja esperava

recollir aquest tresor”.

 

Finalment, copsem un altre tret matriarcalista: la nina el deixa amb l’esperança que els dos festejaran:

“D’un rostoll groguenc

blat madur a la tarda”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , ,

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

“Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, amb dones amb molta espenta, jóvens i molt obertes

General, , , ,

Un altre joc de pallissa que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, eròtic i en què es plasma el matriarcalisme, és “El joc del conill”. El narrador comenta que, quan ell tenia nou anys, “s’ajuntaven cinc o sis persones ja majors.

-Vinga! Fem un joc esta nit. Fem el joc del conill.

Aleshores, el joc era fora, en una catxapera. Uns s’amaguen; d’aquí, un altre. I eixies, fugint del gos, i et clavaves en una catxapera. La ignorància és la que funciona en això. I n’hi havia un amb una manta.

Jo isc, corrent, i em clave en la catxapera. I la broma és que porta les mans tot plenes de la mascara d’una paella. Com et claven, ahí, en la catxapera, doncs, et passen la mà per la cara i tot el riure.

[-Això, ¿on es feia? ¿Al mig del poble?]

-No, no: a dins de la casa, en una d’estes cases grans que hi havia. Tenia una entrada grandota i hi feien eixe joc” (pp. 196-197).

Per a començar, s’uneix el mot “conill”, el qual es pot empiular amb el nudisme i, més encara, ací, amb els genitals externs de la dona, i, tot seguit, amb la penetració.

Així, qui el conta, comenta que ell es clavava en una catxapera (és a dir, que s’introduïa en terreny femení, en aquest cas, en el cau, per mitjà del penis que s’endinsa en la vulva). A més, ell afig que això funcionava, o siga, que donava bons resultats.

En acabant, addueix que les mans acabaven com quan toquen la mascara de la paella, és a dir, el cul, la part negra. Potser, perquè ho enllaça, com ara, amb la polseguera (el semen) que, com diu la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup musical “Carraixet”, ix del forat del cul… de la dona.

Finalment, el narrador diu que aquests joguets còmics es feien en cases grans. Això ja ens reflecteix que tenien bona acceptació, puix que els passatges no esdevenien en la intimitat, sinó en un ambient prou obert.

En el relat següent, “El joc de les monges”, també arreplegat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, captem trets eròtics i matriarcalistes: “El joc de les monges. Eren dos monges i un frare i totes hi anaven per lo que penjava al frare. I van eixir dos hòmens vestits de monja; i ell, de frare i enmig. I jo no sé com portava un baix de la roba, allò, pum, pum! I ell, una el volia; i l’altra, també” (p. 197). Com podem veure, les dones són la part activa, àdhuc, en lo eròtic (elles van al monjo), senten atracció per l’home i, a banda, ell participa en lo sexual, per exemple, mitjançant les relacions, possiblement, amb penetració i tot (amb l’esmentat “pum, pum!”).

En el joc següent de pallissa, “El joc del capellà”, llegim sobre “un capellà, a qui anaven a que les confessara i totes eixes coses” (p. 197), en molts casos (com en altres narracions), amb passatges eròtics entre la part femenina (ací, dones) i el capellà.

Finalment, hi ha un joguet còmic, “Joc de les senyoretes que busquen nóvio”, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, que diu així: “Recorde d’una volta que eixia el José i l’oncle Saoro. S’havien posat unes pitraleres que eren una exageració. Feien de dos senyoretes que es passejaven buscant pretendent. Anaven anant i, amb perdó, una ho feia sense parar de tirar-se pets; l’altra, fent cares rares, li deia:

-Xica: ¿què no t’has posat la figa?

I li arromangava la falda i li posava una figa en el cul, com si fóra un tapó” (p. 198). Una obertura dels hòmens cap a lo femení, fins al punt que parlen el llenguatge de les dones, no sols el que ells coneixen. Altra vegada, aquest esperit és semblant al de temps de Carnestoltes, en aquest cas, per la manera en què es tracta lo eròtic i la sexualitat (ací, en les cultures matriarcalistes).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallisa, eròtics, amb esperit comunitari i dones eixerides i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre joc de pallissa en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, comenta que un oncle del narrador i un amic s’ajuntaven per a fer obres d’aquesta mena. Així, el dia de Sant Antoni (u dels dos nomia Toni), “Feien la bunyolada del número un. Aquí s’acostumava a ajuntar-se’n tres o quatre, tocar la guitarra (o la mandúrria) i fer ball:

-Vinga! Fem un joc!

-Vinga! Fem-lo!

Hale: es mudaven i ja s’arreglaven els dos hòmens. Un, de dona; l’altre, d’home. I se n’anaven a la font i es posaven a llavar. (…).

-Ramoneta: ¿què et pareix? Ens posem a llavar.

Sí -responia l’altra.

Diu: -Doncs, vinga!

Una tenia un fill acabat de nàixer. Lo que passa: els bolquers cagats. La mare els posava en l’aigua. I l’altra, baix, llavava i diu:

-Mira, Ramoneta: no et poses a llavar els bolquers primer de tot, perquè em solla la roba. I no vull dir-te res, perquè som amigues i no vull que s’embrute l’aigua.

I li comenta l’altra: -Doncs, mira lo que et dic: si no vols que t’embrute l’aigua, munta dalt i posa-t’hi a llavar. I jo, aquí baix. I, així, l’aigua, cap avall” (p. 194). Aquestes línies empiulen amb l’actitud matriarcalista de parlamentar amb intenció d’aplegar a pactes, en lloc de cercar la gresca.

Un altre joc de la mateixa corda posa que “Una alçava les faldetes a l’altra (…). Els que feien els jocs eren hòmens vestits de dones” (p. 195). Aquest tret podríem enllaçar-lo amb l’esperit de Carnestoltes i, si més no, amb la sexualitat matriarcal.

Una altra narració, a més, eròtica, comenta que “va haver-hi una a punt de casar-se i tenia el nóvio. I li va dir:
-Tu, ¿has tingut algun repuntó en la vida?

-Doncs, sí: en vaig tenir un.

-Ah, no, no. Jo no vull casar-m’hi.

Més avant, ella diu a sa mare: –

-Ai, mare, mare. Ai: que no vol casar-se amb mi. No vol casar-s’hi.

-Per què, filla? Per què?

-Doncs, perquè m’ha demanat si jo hi havia tingut alguna cosa i jo li vaig dir que sí que vaig tenir un repuntó. [Un repuntó era que havia tingut a veure amb un altre].

I diu la mare:

-I, per què ets tan bajoca? Jo no sé per què ets tan bajoca! Més de quatre en vaig tenir jo i ton pare encara no ha sabut res” (p. 195).

Com podem veure, el tema de la sexualitat es comenta obertament entre la xica i la mare i, per mitjà de la dona, copsem una vida sexual activa i, a banda, una mare eixerida i una figura masculina més bé mansa (de la mateixa manera que ho fa el llop en algunes rondalles).

El joc de què tractarem tot seguit, en la mateixa obra de literatura popular del Carxe a cura de Brauli Montoya, trau el tema del comunitarisme. Ramoneta fa la dina (en aquest cas, borreta) i una altra dona li diu “Però, veges tu: ni tinc creïlles. Però hi ha sis o set veïnes i la faré. Me’n vaig. De seguida, sóc aquí, per a anar-nos-en a llavar al llavador.

Agafa la dona que volia fer la dina: -Tu, Casilda: ¿me’n deixes dos, de creïlles?

-Tin-les.

L’altra: -¿Em deixes un trosset de bacallà, que faré borreta i no me’n queda?

-Pren-les.
I l’altra: -¿Tens dos tomates seques?

A l’altra, dos cebes. Total: que ella feia borreta del veïnat” (p. 196).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Si, tot i les més de set-centes narracions (entre rondalles, llegendes, contarelles, etc., sobretot, les anteriors a 1932) que hem tractat (n’hem llegit moltes més) i els comentaris que ens han fet respecte a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i d’arrels també catalanoparlants), encara hi ha qui considera que la cultura vinculada amb la llengua catalana i amb la gran majoria de dones catalanoparlants nates en aquell temps que hem indicat, és patriarcal, convidem a llegir el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila, publicat en 1979, “Rondallari de Pineda” (amb narracions tradicionals recopilades per Sara Llorens en el primer quart del segle XX) i, per exemple, a estudiar les cançons en castellà “La cabra, la cabra” i “La Ramona pechugona”, no sols pel tema de la maternitat (ben vist en les cultures matriarcalistes, les quals el relacionen amb la Mare Terra), sinó pel del paper de la dona.

Al meu coneixement i, al de moltes persones, és matriarcalista.

Igualment, afegirem que el 8 de juny del 2024 he accedit a un comentari molt sucós d’Antonia Verdejo González, en nexe amb el tema de parlar amb el nadó mentres està dins de la mare, el qual trau Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos a primeries dels anys huitanta del segle XX.

Adduirem que, encara que Antonia Verdejo és d’arrels castellanes, és una persona molt oberta, que ha crescut en Catalunya i que ha rebut una educació matriarcal:

“— Bona tarda, Lluís,

Jo sempre sóc parlat amb els meus fills estant embarassada. I, posar música amb els cascos sobre la panxa, està demostrat científicament que ja, de molt poc, poden percebre les emocions i l’estat d’ànim de la mare.

Fins i tot, la germana s’acostava a la panxa i li parlava. I, si tenia la mà posada a sobre, li donava un copet amb el peuet.

Quan estava inquiet, que es bellugava molt, li posava la música de nadó a sobre,… i es calmava.

L’àvia ja em deia que era bo parlar amb naturalitat i acariciar la panxa. I ma mare, lo mateix: l’estat d’ànim de les mares influeix en tot el del nadó”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, en pro de la maternitat i de la merda

General, , , , , ,

Continuant amb els jocs de pallissa en el Carxe, copsem que en feien molts i que, per la matança del porc (en novembre), s’ajuntaven i en realitzaven. Tot seguit, en “El joc de Pere Gralla”, semblant a una facècia eròtica i també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, podem llegir que molts dies (també els diumenges i els dies festius) eixien a ballar i “a fer jocs. Eixos jocs, com les falles en València, en forma de crítica. Potser, d’un home que li havia passat un cas. Doncs, eixien a fer-ne l’escena, en valencià.

N’hi ha d’un home que contaven que se n’havia anat a treballar a fora. Ell escrivia la dona: li deien Pere Gralla. I feien el joc com una lletra que havia llegit. Diu:

-Sóc Pere Gralla.

La dona li escrivia:

-Pere Gralla:

saps que lo que jo tinc,

no s’ha fet per a encaixar palla.

Si no véns abans de l’estiu,

altre pardal farà niu” (pp. 192-193).

Afegirem que el narrador trau el tema del comunitarisme. Així, parlant sobre un home que gaudia amb els jocs de pallissa i que havia mort feia poc, comenta que “li deien tots:
-¡Vinga, Quito, vinga: fem un joc, fem un joc!

Les dones i xiques, totes fent. Era molt xocant. Se l’inventaven: com ara, en vers. Moltes voltes, ens ajuntàvem amb un que li deien Salvador:

-¡Vinga, Salvador, vinga: fem un colpet! Conta’ns un acudit.

I es divertien molt. Ho feien al saló de ball o en cases particulars. Deien:

-Fem un joc!

I, en acabant, era aquella anècdota que havia passat en alguna família o amb algú, puix ho referien i en feien la crítica. No hi havia tanta malícia. Feien una crítica a un i l’admetia, perquè es feia amb bona unió, per a divertir-se. Ara la gent no aguanta tant” (p. 193). Aquesta darrera frase, la primera vegada que la llegírem, ens evocà l’entrevista que fiu a ma mare en febrer del 2020, quan ens deia que, en la seua família, hi havia hagut fadrines que havien viscut molts anys en casa d’altres persones, perquè, aleshores, hi havia més paciència.

Un altre joc còmic recopilat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya i en què captem bona part de la cosmovisió matriarcalista en lo sexual i de la vida, és “El joc del llavador”. “Era com una comèdia. Aleshores, agafaven i treien coses de xiquets o bé de passatges de matrimonis que passaven. I s’ajuntaven dos (un es vestia d’home; i, l’altre, de dona), se n’anaven a la Font de l’Esbarzer (…), on hi ha un llavador. (…) La que més podia, li alçava la roba (…). Tot això ho feien en joc, perquè els dos hòmens es vestien de dones. Agafaven:

-Xica: què fas?

Li diu l’altra: -Mira: aquí sóc, en la casa, que ara pensava d’anar-me’n a la Font de l’Esbarzer, a llavar.

Li respon la primera: -Ah! Doncs, vine-te’n, que jo també me’n vaig” (p. 193).

En una altra versió ambientada en aquesta font, “L’oncle Ramon es vestia de dona. Agafava el cabàs ple de bolquers, li posaven quatre draps. (…) Un altre també es vestia de dona (…). I se n’hi anaven quatre o sis que es vestien de dona:

-Hale! Doncs, a llavar!

Tots amb el cabàs. I l’un deia a l’altre:

-Mira: te n’hauràs de posar baix, perquè has llavat primer les bragues i m’has enviat tota la merda, amb perdó, tota la merda, cap avall i se m’ha pegat a la meua roba, que la tinc més neta.

I l’altre diu:

-Doncs, hagueres matinat més i t’hagueres posat dalt, perquè jo, baix, no em pose” (pp. 193-194).

Per tant, aquests passatges enllacen amb una cultura molt oberta en lo sexual (i matriarcalista), que acull la maternitat (per exemple, que l’home es faça càrrec dels bolquers… sense necessitat de campanyes feministes, ni d’ajuntaments, ni de governs autonòmics amb esperit paternalista), que els hòmens abracen com a positiva també la part femenina i l’actitud favorable a la merda (relats escatològics) i, així, lliures d’una cultura que promou lo políticament correcte, la mentira i el robatori com a prioritats en la vida de les persones i de la societat (i, així, pròpia de cultures patriarcals alienes al matriarcalisme català i a la tradició dels catalanoparlants).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, amb iniciativa, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia eròtica en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’esmentada obra sobre el Carxe, és “Els sords”. Una dona diu al marit que se’n vaja a la carnisseria i que li’n porte una miqueta de carn. Passa que ell veu un home a qui li devia i, quan el marit aplega a casa, la dona li demana “Però, xe, ¿què no m’has portat carn? (…).

La dona se’n va i ho diu a la filla, que almorzava” (pp. 151-152) i li respon la xica.

Més avant, “Se’n va la filla a on era l’àvia, també almorzant. I diu:

-Mireu, àvia, lo que ha fet mon pare: m’ha eixit un nóvio i, perquè diu que era viudo, no l’ha volgut. I jo li he dit que, viudo o fadrí, jo li haguera dit que sí.

I li respon l’àvia: -Sí, filla, sí: un traguet, encara que haguera sigut agret” (p. 152).

Altra vegada, les dones tenen espenta, són arriscades i, fins i tot, més obertes (àdhuc, en lo sexual, com ho copsem, entre d’altres coses, en el comentari de l’anciana).

Un altre relat eròtic, en una facècia en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “A resar un Parenostre”. Una dona que era viuda “anava tots els dies al cementeri a resar un Parenostre al marit. I li pixava. El soterrador li crida l’atenció i li diu:

-Senyora: està bé que aneu a resar al marit, però, com a mínim, no pixeu aquí.

Llavors, li respon la dona: -Home! Ja que no pot menjar-se-la, que es bega el brou” (pp. 152-153). Per tant, la dona recorda l’home, s’acosta a ell i el subministra. Afegirem que, a banda, en aquest passatge, també copsem la importància que té la terra en les cultures matriarcalistes, ja que l’escena no es centra de la terra al cel, sinó d’una persona que viu (la dona) amb la terra.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “La plaça dels bous”. Començarem dient que el bou, si més no, en la cultura popular, representa el penis. “Un dia, una parella de nóvios, matrimoni i la sogra van a la plaça de bous. Els dos jóvens s’asseuen al meu costat i la vella resta de peus. I li diu el nóvio:

-Però, ¿què feu, ahí, de peus?

-I, ¿a on em seuré?

Diu el jove: -Mireu. Asseieu-vos aquí damunt.

La velleta s’asseu damunt del xic jove i, de tant en tant, feia la vella:

-Olé!

(…) I la filla diu:

-Mireu, ma mare! Encara no hi han eixit els bous i no para de dir ‘¡Olé, guapa!’. Doncs, si està com si no estiguera bona.

Aleshores, li respon: -Sí, filla. ¡Però és que la mare ja porta, almenys, tres estocades!” (p. 153).

Per consegüent, aquest relat enllaça amb un tret que veiem en moltes dones nascudes abans de 1920: que, tot i l’edat, encara tenien molta espenta. Adduirem que una estocada és un colp ferm amb el penis durant l’acte sexual.

En el relat següent, “Vols una costelleta?”,  en el mateix llibre sobre el Carxe, una mare veu que la filla estava descolorida. Llavors, li demana si vol una costelleta i, en acabant, un ouet, però ella li diu que no. Tot seguit, la dona comenta a la jove:

“-Vols un nóvio?

I la xica li diu: -Mare: això sí. Això sí que m’agrada, a mi. Això sí!” (p. 153) i, així, tant la mare com la filla tenen una visió oberta i positiva de la sexualitat, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que és un tema que tracten obertament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones fortes sexualment, que salven i en un ambient favorable

General, , , , , ,

Una altra facècia eròtica que figura en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “El fumador”. Una mare tenia una filla que festejava amb un nóvio que era molt fumador. La mare comenta a la filla que prohibís fumar.

“Però el nóvio, com que volia la xica, va deixar de fumar. I va aplegar el dia que es van casar i, l’endemà de la primera nit de nóvios, de matí, la mare va a la filla i li diu:

-Què, filla? Com ha anat?

-Ai, mare: el meu home, tota la nit dormint i roncant” (p. 150).

Com podem veure, la mare és qui prepara les noces i qui en dóna l’aprovació final. A més, la xica proposa al fadrí amb qui festeja i ell li ho accepta: es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en aquest passatge, com en uns quants posteriors, el marit dorm i ronca i la mare demana a la filla el motiu, fins que, al capdavall, comenta a la novençana: “mira de comprar-li un paquet de tabac i li’l poses damunt de la tauleta de nit. I, quan ell vinga i hi veja el tabac, vejam si se’n recorda i fuma.

L’endemà, la jove compra el tabac i, més avant, diu a la mare:

-Mare: esta nit es va fumar el paquet de cigarros.

L’endemà ve la mare i diu:

-Què, filla? I esta nit?

-Mare: vós teníeu raó. Tot ha sigut veure el paquet de cigarros i s’ho va passar molt bé al llit.

Llavors, li respon la mare: -Doncs, filla: pren vint duros i vés i compra un paquet de puros a ton pare, que fa deu anys que no ha fumat” (p. 150), és a dir, que el pare no havia tingut relació sexual amb la dona.

Per consegüent, les dones, sexualment i tot, són la part forta i elles salven l’home (tant la filla al seu marit, com, en acabant, farà la mare al pare).

Un altre relat eròtic en què es plasmen trets matriarcalistes, i arreplegat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La de Cofí”. Una dona amb molta espenta sexualment era viuda en la Torre del Rico; i Cofí era un eixerit que, a punt de tocar les tres, diu a la dona:

“-M’agrades molt.

I ella, ja farta que li ho diguera, li respon:

-Doncs, si vols, esta nit.

I, llavors, a llum de cresol” (p.  151) ell li diu “Mira: me’n vaig a Jumella.

L’home agafa el cabriol i el cavall i,… se’n va cap a Jumella. Fa les gestions, però, en lloc de deixar el cavall en una posada, ho fa enmig d’un bancal, en una caseta de camp que tenia, i se’n va anar a ca la veïna (…). La veïna, molt rabosa, va dir a la dona:

-Esta nit, el teu home ve a gitar-se amb mi. Vés a gitar-te en el meu llit.

I, és clar, a mitjan nit, hi arriba Cofí. El tracte era que no podia encendre el cresol, ni el llum, ni res. (…) La porta, oberta. Ell hi entra i, de seguida, comença a tocar. Lo que passa…” (p. 151). Com podem captar, la dona posa les condicions i, després, una altra (encara que no ho diga el text), el tracte. Igualment, hi ha un pacte entre dues dones i són elles qui diuen lo que haurà de fer l’home.

Tot seguit, “L’home diu:

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

I vinga tocar-la, sabeu?

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

Al capdavall, ja se’n farta la dona i li diu:

-Però, ¿amb qui estàs gitat, sinó amb la teua dona?” (p. 151).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones sense embuts, tolerants i que toquen els peus en terra

General, , , , , ,

Una altra narració eròtica publicada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es plasma el matriarcalisme, és “A segar a la Manxa”. “Un home se’n va a segar a la Manxa i la dona roman en sa casa. Entremig, la dona es fa un amic i les veïnes veien que aquell entrava i eixia, entrava i eixia… a tothora. I diuen a la dona:

-Quan vinga el teu home!… El pobre, segant; i tu, aquí, feta una gossarra. Quan vinga el teu home, li ho hem de dir tot” (p. 147).

Però la dona, que tenia molta espenta, es proposa desenganyar-les i, quan l’home que segava, torna de la Manxa, ella li comenta:
“-¿Saps que m’he barallat amb totes les dones?

-I això?

-Perquè t’he fet un barret i elles diuen que és de xiquet. Jo dic que és bo. Ara, et poses ahí, a la porta, i te’l traus: que vegen que és bo.

I l’home ix amb el barret” (p. 148).

Per consegüent, l’home se n’ha anat a una altra terra, ha viscut, com a mínim, una altra relació sexual (la sega) i, quan torna, continua fidel a la dona i fa lo que ella li diu. Tot seguit, se li acosten “totes les veïnes, per a dir-li lo que feia la dona. I ell, amb el barret, els respon:

-Entrarà i eixirà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà. Eixirà i entrarà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà.

Aleshores, li diuen: -Sí? Doncs, ja t’afanyaràs, cabró!” (p. 148).

Una altra facècia eròtica recopilada en el mateix llibre sobre el Carxe, és “L’àguila, la rabosa i l’abellot”. En aquest relat captem trets en línia amb lo matriarcal, com ara, que uns novençans, ja baix d’un pi que hi havia prop de la porta d’una caseta, es van gitar per a fer la migdiada.

Un poc després, es troben  amb una àguila (cel) i, després, amb una rabosa (terra) i amb un abellot (cel) i, en superar les dues primeres proves, es tornen a colgar. Quant al tercer animalet, al capdavall, es lleva l’home, “Agafa l’abellot i li clava una palla en el cul i el deixa volar. I l’abellot s’ajoca també per allí, prop dels altres animals. Llavors, l’àguila diu:

-Que la mata!

I fa la rabosa:
-No: que li trenca una pota!

I  diu l’abellot:

-Doncs, si la vista no m’enganya i el cor no em ment, li clava la palla” (p. 148). Per tant, ens trobem amb un relat en què la sexualitat està ben vista (l’acte sexual esdevé en un escampat, en un espai de llibertat), fins i tot, pel detall que, finalment, els novençans poden tenir relacions sexuals i gaudir-ne.

Una narració en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteixen trets eròtics i en línia amb la cultura matriarcalista catalana, és “Ai!, quant de verd!”. “Açò són dos nóvios que es casen. Ja casats, la nóvia es va posar una camisa de dormir de color rosa, que pareixia una princesa. I el nóvio li deia:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Però ella no li deia res. La nit vinent, la dona es posa una altra camisa (ara, blava) i lo mateixet:
-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Altra vegada, ella no li deia res. I, a la tercera nit, una altra camisa més fina. Res! La dona no li deia res. I ell li diu:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

I ella li respon:

-O plantes el piu o venc la parcel·la” (pp. 148-149).

Així, no sols la dona té la darrera paraula, sinó que, igualment, 1) ella és la propietària de la terra on viuen i, com que plantar el piu és com introduir una planta en l’horta i esperar la collita (el resultat de la introducció del penis), 2) es tracta d’una facècia en què, com en molts detalls del folklore matriarcalista en nexe amb la cultura catalana, la sexualitat és explicada mitjançant paraules que tenen a veure amb el camp i que van acompanyades de vida (la planta, el pardal), no de matèria morta, i de la parcel·la (mot que ajuntaria la casa, un símbol femení, i el terreny conreable), 3) la verdor dels primers anys (la primavera de la nova parella) i 4) que la dona no té pèls en la llengua, que actua sense embuts i que ella no és la part poètica (i que sembla que prioritze lo celestial), sinó la de qui toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 25 de maig del 2024, en resposta a un post que havíem posat la vespra en el mur de Jose V. Sanchis Pastor, poguérem llegir aquestes paraules, en nexe amb la facècia “La Mare Superiora”, recopilada en el Carxe:

“Hi ha una facècia incompleta: la dels militars que es presenten al convent i diuen que ho faran amb totes les monges.

 I una diu que, a la Mare Superiora, no! 

 I salta la Mare Superiora i diu: 

– Ha dit a totes!”.

Agraesc la seua generositat, per part de l’amic, sovint, recopilador i difusor de la cultura tradicional vinculada amb Benigànim, un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones tolerants, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, i que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, és “Les bacores”: “Un capellà tenia una figuera i va anar-hi. Tots els dies li furtaven bacores i va i, un dia, de bon matí, hi havia una xiqueta collint-ne i diu el capellà:

-Però, xica: ¿com, ahí, dalt de la figuera, sense portar les braguetes posades, ni res? ¿Tu creus que això està bé? Baixa, baixa de la figuera!” (p. 145). Podríem pensar que la xica frueix de la jovenesa i de la sexualitat. A més, apareix una frase que vol dir “tocar els peus en terra”: “baixar de la figuera”.

Tot seguit, “Quan la xiqueta baixa de la figuera, el capellà li dóna una pesseta i li diu:

-Corre: digues a ta mare que et compre unes braguetes” (p. 145). Altra vegada, un relat que aplega per mitjà de la recopilació folklòrica, ens reflecteix (mitjançant la xica) una cultura oberta a la sexualitat: la que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, “L’endemà diu la mare:

-Doncs, a mi, que sóc major, me’n donarà més.

La dona se’n va a collir bacores, arriba el capellà i ell li diu:

-Però, dona: ¿què feu dalt de la figuera? Vós,  ¿creieu que està bé que sigueu dalt de la figuera, sense bragues, ni res?

Llavors, ella li respon: -Però, mireu: som tan pobres que no podem comprar-nos-en.

I el capellà li diu: -Hala. Prengueu dos quinzets, aneu-vos-hi i afaiteu-vos!” (pp. 145-146).

Com que, en la tradició valenciana, dos quinzets equivalen a mitja pesseta (que és lo que rep la dona) i, en canvi, el capellà dóna una pesseta (quatre quinzets) a la filla, ell s’estima més la joveneta que no la dona.

La facècia que ve a continuació, “El pintor i els pardalets”, també en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, reflecteix el matriarcalisme, sovint, per mitjà del vocabulari. “Un pintor tenia uns pardalets. Tots els dies els treia al sol. Un dia, el pintor es posa a plantar una pugueta[1] per a traure el pardalet al sol, es pega en el dit i diu:

-Em cague en Dé…

I es gira. I el capellà, que venia carrer amunt” (p. 146), li diu que, com que eixes paraules són una blasfèmia, que, “cada volta que diga eixa paraula, li dóna cinc duros (…). Al primer que passe pel carrer” (p. 146). I així ho fa: primerament, a un xiquet; després, a la mare. I, al capdavall, el pintor “Es gira i pujava una joveneta molt garrida, molt guapeta i ell tira la mà i li diu:

-Prengueu: cinc duros!

-No: cinc duros, no!

-¿Com que ‘cinc duros, no’? Sí, si cinc duros, sí!

La jove li afig: -No: si voleu, en són deu.

Aleshores, comenta el pintor: -No: si m’ha dit el capellà que en són cinc.

I ella li diu: -Bo. És que ell és un client antic” (pp. 146-147).

Per tant, la narració passa de la censura del capellà, a un passatge obert i en què, igualment, és la dona qui té la darrera paraula i qui indica quant acceptarà per part de l’home (qui, ací, podria fer el paper de client).

Un altre relat de la mateixa corda, eròtic, en què copsem lo matriarcal i que apareix en el llibre sobre literatura popular valenciana del Carxe, és “Tomàs i Magdalena”: “Això era un matrimoni. A ell, deien Tomàs; i, a ella, Magdalena. Llavors, veremaven de matí, de dia. I, de nit, el trepitjaven. Ell en trepitjava i ella premia la premsa junt amb ell, ajudant-li. I ja diu l’home:

-Oi, Magdalena: quins dolls!

És clar: trepitjava el vi. Queia el raïm (el most), al cup. I la dona li responia:

-Ai, Tomàs: quin gust!” (p. 147).

En aquest relat, hi ha molt de vocabulari eròtic i sexual: 1) prémer (ell introdueix el penis durant la relació amb la dona i ho fa amb moviments), 2) la premuda (el coit), 3) els dolls, 4) el raïm (el qual, per la forma en posició de triangle invertit, representa la matriu) i 5) el cup (com a recipient, la part del cos femení on ell introdueix, per dir-ho així, el suc del penis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 28 de maig del 2024 demanàrem en uns quants grups de Facebook què volia dir “plantar una pugueta per a traure el pardalet al sol”. L’endemà, en el grup “El refraner valencià!!!!”, Luis González Sese ens escrigué “En el context en què està, és un simple bastó o canya amb algun clau per a penjar la gabieta.

Hui es diu ‘perxa’”. Agraesc el seu detall, perquè el mot no figurava en el DCVB, ni en el de l’AVL, ni en Internet.

Quant a aquestes facècies (clarament eròtiques) i al fet que, en aquesta obra, s’haja preferit incloure-les en el grup de les dedicades a monges, a capellans i a frares i que, la darrera que hem inclòs en aquesta entrada, ja ho faça en la secció “Facècies eròtiques”, fou motiu de comentari entre un home de més de huitanta anys i jo el 29 de maig del 2024. Ho enteníem com una mena de censura (com en altres obres de recopilació del folklore tradicional en poblacions catalanoparlants) que cercaria que, més d’un lector, no s’escandalitzàs.

Personalment, preferesc adduir-les en el mateix paquet, el qual, en el llenguatge políticament correcte (per a fer més fi), són presentades, sovint, com picaresques, picants o de broma bruta. Tot, per a no dir una cosa tan senzilla com eròtiques, que és lo que són.

Per això, nosaltres, altra vegada, hem optat per traure les bragues a l’aire.

Finalment, posem un enllaç que sí que ha sigut admés en grups de Facebook que considerem molt oberts en temes que, al meu coneixement, haurien d’estar superats. Ara bé, ho afavoriria una educació matriarcal, la qual és receptiva a les Humanitats, molt oberta i, òbviament, atrevida. Té a veure amb el mite de l’androgin i amb la cultura grega: https://www.facebook.com/share/p/AYKii7F3Frj1pvqf/.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques que aproven la sexualitat matriarcal, amb dones eixerides i atrevides

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que apareix en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “El capellà prenyat”. Un dia, un capellà que anava acompanyat de l’escolà (Peret), emmalalteix i diu al xiquet que vaja a parlar amb el metge. El metge comenta a Peret:

“-Vés-te’n i li dius que no puc anar, perquè, aquí, en el poble, tinc molts malalts ara. Que pixe en una botelleta i que te la done. I jo ja ho analitzaré a veure què és lo que té.

Quan va tornar el xiquet al poble” (p. 143), diu al capellà que pixe i, després de fer-ho, Peret, “quan venia pel camí avant, en un barranc on hi havia unes figueres grandones, de bacores, veu que hi havia dos dones amb les figues. I una de les xiques diu a l’altra:

-Xica: ¡quines bacores més grosses i nosaltres no hi podem pujar! Però, per ahí, ve Peret.

I diu al xiquet:

-Xe, Peret: ¿vols fer el favor d’ajudar-nos, aquí, a collir les bacores, que nosaltres no podem?

-Si, dona.

-Hala, doncs, puja-hi” (p. 144). En aquest passatge es reflecteix la sexualitat matriarcal (figues, figuera, bacores i, com ara, la grandiositat de la dona) com també l’obertura de les jóvens i que Peret accepta fer lo que li diu una de les dones.

Tot seguit, entrem en unes línies amb humor eròtic. A més, Peret passa a un ambient ple de trets femenins i, igualment, matriarcalistes (per la relació figues / dona, en lloc de ser, per exemple, un camp de pals rectes i amb puntes mirant al cel, els quals empiularien amb el penis i amb una exposició d’una sexualitat patriarcal i viril):

“-Peret: que, de bacores, n’hi ha allí. Peret, que, de bacores, n’hi ha allà…” (p. 144).

“Però, dient del Peret, una de les xiques va entropessar amb la botelleta i allò va vessar. I diu l’altra dona:

-Xica: pixa tu, pixa tu. I, així, açò…

Com que, és clar, pixa en la botelleta. A més, van collir les bacores. I diu una dona:

-Hala, Peret: ja és fet. Baixa.

I demana ell:

-I la botelleta?

-Aquí, on l’has deixada, en el tronc de la figuera.

Ell agafa l’ampolleta i els diu:

-Bo: me’n vaig.

-Hala: moltes gràcies per ajudar-nos a les bacores.

-Bé. Hale” (p. 144).

En aquest apartat de la facècia, copsem detalls en nexe amb lo matriarcal: l’agilitat femenina (la iniciativa i l’espenta que porta a pixar en l’ampolla), que elles cullen bacores (és a dir, abracen amb bona avinença la sexualitat matriarcalista), l’agraïment de les jóvens per la generositat de Peret, que ell (per mitjà del pacte) fa lo que elles li diuen i un tema que tractarem més: el fet que el xiquet encara està en vincle amb la mare, amb la terra.

Sobre aquest darrer punt, la dona apareix simbolitzada pel tronc, part de l’arbre que podríem enllaçar amb la línia principal de la família (en els Pobles matriarcalistes, la dona). A banda, elles vindrien a dir que aproven la maternitat, plasmada en el refrany “Acosta’t a bon arbre i tindràs bona ombra”, que, pel 2014, em digué una dona de Torrent (l’Horta de València), ja que la fusta té a veure amb lo terrenal com també ho fa lo fosc.

Quan el xiquet aplega al metge, l’home li diu:

“Xe, és rar açò: que este home estiga així, perquè… això vol dir que està embarassat. Pren, xiquet: porta-li-la i digues-li lo que té.

-I què li dic?

-Doncs, que està prenyat.

El xavalet hi va i li demana el capellà:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabreu. Veureu, vós: m’ha dit que esteu prenyat.

-Com que prenyat?

Diu: -Sí, sí.

Llavors, respon el capellà a l’escolà: -Hale: aparella la somera i anem-nos-en, que aquí no estem bé, en eixe cas. (…) Jo me’n vaig al confessionari a veure si alguna dona m’explica tot això” (p. 144). Per consegüent, fins i tot, en el camp de lo sexual, atenent al relat, la dona sap més que l’home i, així, altra vegada, ho explicaria que, en les cultures matriarcalistes, les dones són les que més transmeten la cultura tradicional, el saber del poble, de la terra on viuen i de lo que han aprés junt amb altres persones.

El capellà parla amb unes quantes dones, a qui els demana si han malparit alguna vegada i com se les han enginyat per a eixir al pas i resoldre-ho i, per exemple, una li diu:

“-Doncs, mireu: que, després de llavar, pujava amb un cossi totes les escales per a estendre la roba dalt de la terrassa i vaig entropessar i vaig rutlar (amb el cossi i tot) totes les escales avall. I, de l’ensurt, aquella nit en va estar.

-Ah, carall!” (p. 145).

Adduirem que el fet d’estendre les robes podria empiular amb relats en què apareixen dones d’aigua nues i fent eixa tasca.

Tot seguit, el capellà diu a una criada que pose un cossi en la terrassa, ell es clava dins del cossi i, “aquella nit, per casualitat, en el pixador on pixava ell, es va clavar un escarabat negre. Ell, que s’alça i veu negre, diu:

-Ah, collons! ¡Ja està, ja està, ja està lo que era! ¡Mira’l, com ha eixit! Clavat al pare: ja, ¡amb sotanes i tot, porta!” (p. 145). Un escarabat és un animal que toca terra i, a més, fosc (com les sotanes), trets en nexe amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)