Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Sexualitat matriarcal en l’Edat Mitjana catalana i dones ben considerades

General, , , , , ,

Passant ja a l’escrit, direm que, per una banda, és en prosa (a partir dels versos originals i amb adaptacions al llenguatge del segle XX) i, en la segona part, és en poesia (tot i que Joan Vinyes només expose fragments de l’obra): “Llibre de Fra Bernat, compost per Francesc de la Via per pendre solaç” (p. 23), o siga, com a esbarjo. Primerament, diré que, després d’haver llegit ambdues bandes, hem considerat adient combinar-les en línia amb la versió original i de manera que resulte fàcil de seguir.

En la pàgina 23, diu que el mes de gener “és el mes que té nom, de veritat, d’enamorats; llavors són tapats molts forats i descosits, i un veu, entre bancs i llits, espolsar bastos i remenar anques i costats amb gran vigor, i mastegar, amb molt de gust, per embotir, i girar els ulls en blanc, mossegant llavis, i els genitals tocar la porta” (p. 23). Això es deu al fet que l’autor compara aquest mes amb l’acte sexual i a lo eròtic, ja que hi és molt típic capir gats que cerquen parella.

“Aquest mes nodreix i conforta els jovenets i aterra els hòmens vells i els fa desfici no podent usar l’ofici del c…r” (p. 23). Referent a aquest ofici, indicarem que, si el mot fos “cagar”, és comú; i que si fos “copular” o, més fàcil encara, “cascar” (d’on derivaria “cascar-la”, això és, “masturbar-se”), coneguí un home que, amb més de huitanta-cinc anys (en el 2016), encara se li empinava i que, amb noranta anys, em deia que ho aconseguia alguna vegada…

En acabant, veiem que, en aquella època de fred, “vaig veure venir un framenor, de molt bona planta, que portava el seu hàbit arremangat, i el breviari penjant al darrere, com un corsari, (…) amb so plaent i pur i alegre.

Era la festa de Cap d’Any, jorn de Ninou” (pp. 24-25).

En la mateixa plana, el frare manifesta que “no m’amagaré: frare sóc, de Sant Belluguet davall Empeny (…) allà on [ Sant Belluguet] fereix amb son estoc, (…) els fa valença i socors, tant com pot, que els puga menar al lloc on sovint entra; però, quan el beneït sant és dintre, (…) tot destret, fent gran dol, (…) ve en suor, a aquest beneït senyor, i, després, plora fortament” (p. 25). En altres paraules, l’home (el religiós) vol gaudir de lo sexual i, per això, belluga, espenta cap a la cova femenina a través de la introducció del penis i de les llavors que fica en la dona (el plor).

Però no és l’únic dia que el frare es gita o que comparteix eròticament part del temps: Francesc de la Via comenta que “Aquest sant té cinc festes a l’any (…); allà, hi van viudes i maridades, encara poncelles, per vesar les meravelles que s’hi fan. Moltes n’hi ha que no se’n volen moure de tot l’any, i ningú de nosaltres no els gosa fer res dolent, ans cadascú la té com a esposa dins, en sa cambra, i els ho mostren, de pastar ambre alexandrí” (p. 25). Per tant, la dona és ben considerada pels hòmens i les relacions entre els diferents hòmens i les dones és molt oberta i amb bona avinença.

Posarem que, com a senyal de la dependència emocional que tenen els marits respecte de les dones, l’escriptor inclou que, “el marit vol que la muller, dia i nit, no partesca del monestir, sinó que, allí, servesca Sant Belluguet, car aquest sant és qui promet de dar infants” (p. 26). La dona té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Literatura eròtica matriarcal, naturalista i catalana de l’Edat Mitjana

General, , ,

La literatura matriarcal en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via (1380-1443).

Començarem dient que, el 2 d’octubre del 2020, Helena Colometa, per mitjà de Facebook, ens comentà sobre aquesta obra i que aleshores decidírem triar-la per a la recerca.

Recorrerem a la versió “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes i publicada per Editorial Laertes (1a. ed.) en 1989. En la introducció, posa que, “Per als redactors del Diccionari Enciclopèdic Salvat Català, ‘l’obra es mostra com una veritable sàtira de l’estat clerical d’aquell temps’” (p. 7). Més avant, l’editor literari diu que “serveix a l’autor, senzillament, per esplaiar-se, sense tapalls, ni pudícia, en la temàtica eròtica, com deixa ben clar al començament i al final del text” (p. 8) i que es plasma una “actitud lliure davant el sexe, (…) la monja (…) se’n va tranquil·lament al llit amb l’autor del llibre, al qual prega, després, que hi torni sovint’. Per això, també podríem dir que el llibre és un esplai eròtic de l’autor, hedonista i perfectament amoral” (pp. 9-10).

Com podem veure, aquest fets enllacen amb la música eròtica tradicional, per exemple, recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, publicat en 1979. A banda, la presentació trau un tret en nexe amb el matriarcalisme: una sexualitat naturalista, puix que “les obres catalanes tenen una intenció més realista i (…) són també un tipus de literatura divertida i despreocupada” (p. 11), acompanyada de sàtira, d’ironia i de picardia. Això explica que, com ara, “”el protagonista d’aquestes composicions és l’home comú i els temes genèrics de les narracions són les reaccions instintives de l’home davant els estímuls del món físic” (p. 12).

Ja en el punt sobre el contingut, Jordi Vinyes agrega que la dona és requerida per un cavaller, per un canonge i, al capdavall, pel frare i que ella els promet concedir les seues favors sexuals “a canvi d’uns valuosos presents que li ofereixen” (p. 14). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, ella és qui marca el pacte, ells acullen l’acord i, ben mirat, ella és ben considerada pels hòmens: per exemple, quan podrà el frare estar un temps amb la dona.

Tocant al llenguatge, passa com amb el de les cançons i amb el d’altres fonts de caire matriarcalista: “hi aflora tot un esplet de llenguatge popular català, amb expressions de la llengua del carrer d’aleshores” (p. 16).

Finalment, l’editor literari comenta que, en el moment de la publicació que ell presenta, només hi havia un exemplar de l’obra i que havia estat datat entre la darreria del segle XV i principi del segle XVI, és a dir, en una època en què la influència de la cultura castellana era molt baixa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que subministren, que salven i sexualitat matriarcal

General, , , ,

Després, aquest primer home no dirà res a ningú, possiblement, perquè a penes tenia espenta, puix que, com deia la provecta que la transmeté, “¡I que va ser-ne, de ruc, el bon home! Que va ser-ne, de ruc!

Tan bé que hauríem pogut estar!… (…) Perquè heu de saber que, a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i, d’aquella hora endavant, l’abundor va entrar en aquella casa (…). ¡Que va ser-ne, de ruc, el pare!…” (p. 203).

Al capdavall, l’anciana trau uns mots que enllacen amb lo matriarcal, perquè indiquen la bona valoració que es fa de la sinceritat: “D’això que li conto, (…) li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!” (p. 203).

Aquesta bonesa es plasma en un segon relat de la vila de Sant Iscle de Vallalta recollit pel folklorista barceloní, en què les dones d’aigua raonen, canten i piquen roba en la riera: “Els boscaters del mateix indret (…) afirmen, i això sí que ho diuen -que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho- que, a la riera de Santa Fe, hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores (…), en tornar-hi, al cap d’un moment, ja no se’n troba rastre perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat” (p. 203). Una altra manera amb què la dona salva l’home, perquè, quan ell faça vida social, siga ben considerat per molts. 

La narració següent, “El Salt de l’Aigua. Riera de Pineda, Hortsavinyà”, contada per Jaume Aliva al recopilador de Calella, diu que, “Ben a prop del Salt de l’Aigua, hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena, hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha un poc més amunt, arran mateix de la riera” (p. 204). Unes qüestions que ens podríem fer és si, per exemple, aprofitaven aquest aplec per a parlar sobre el pas a la joventut maternal o si, com ara, ho feien per a fruir la sexualitat i el cos, com molt bé és recomanat per alguns sexòlegs, com una part més del gaudi de la vida. A banda, es fa en grup, un tret que lliga amb el matriarcalisme.

Afegirem que “Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere (…). Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i, a poc a poc, es va desfilar (…). Quan va arribar a casa, ja no li’n restava res” (p. 204). Per consegüent, les dones porten la força material i física.

En finir aquest relat, Dani Rangil passa a la llegenda del drac de Vilardell i, entre d’altres coses, direm que “El drac viu en aiguamolls, en llacs o en coves, en llocs inhòspits o infranquejables per a l’home, de vegades, guardant tresors fabulosos” (p. 204), detall en relació amb la figura de la dona i amb molts personatges de caire matriarcalista, ja que ho fa associat a l’aigua, a la terra, a indrets maternals (l’espluga), a l’aventura i, àdhuc, com a subministradora de vida a la zona (els tresors, començant pel part i per les bones collites).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, amb iniciativa i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Tornant al llibre “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, de l’investigador Dani Rangil, passem al punt sobre dones d’aigua i, en l’apartat “El gorg de Dones d’Aigua.  Riera de ca l’Oller, Sant Iscle”, Lola Nualart li diu que, “A Dones d’Aigua, a Sant Iscle, deien que hi havia aquelles dones que, si, a una, li varen dir que duia segó (…). I diu ‘Aquests trossets de segó, se’t tornaran or’” (p. 201). La dona, com a forjadora de la prosperitat a partir de la terra, no del cel a lo tel·lúric.

La segona informadora, Mª Rosa Omella, li comenta que, “A les nits, se sentien les dones d’aigua” (p. 201), i que aquest tema el narraven en les escoles.

En acabant, l’autor posa que, “Sigui com sigui, són les nostres dones d’aigua més famoses, compartint el podi amb les del gorg Negre de Gualba o amb les de Sant Miquel del Fai i val la pena saber-ne la versió més popular” (p. 201), de manera que ell fa una defensa del llegat tradicional, més enllà del més conegut.

Abans de començar, direm que, en el relat que adjunta el folklorista, apareix la casa (la masia), un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme català, i el gorg (això és, la família i l’aigua):

“A la riera de Sant Iscle, hi ha un gorg a prop de la masia de ca l’Oller, anomenat el Gorg de les Dones d’Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d’una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt garrida que li va demanar que l’acompanyés perquè una amiga seva anava de part. La va portar fins una cova enmig del bosc, a prop de la riera on, tal com deia, hi havia una altra noia a punt de donar llum” (pp. 201-202).

Com podem veure en aquesta primera part de la narració, la fadrina es posa en contacte amb la comare i el part esdevé en un indret simbòlic i vinculat amb la maternitat: la cova. Com que ací aquesta espluga empiula amb lo aquós, podria empeltar amb la “cova marina”, entrada que el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta associa a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Altrament, la llevadora fa de mare i de repartidora de riquesa maternal: “La llevadora la va ajudar i, com a paga, l’altra noia li va omplir el davantal d’una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va emprendre, però, a mig camí, ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d’ordi i, com que s’imaginava un present de molta més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa, se’n va adonar que un gra d’ordi li havia restat enganxat a la roba i s’havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res” (p. 202). És a dir, es premia ser dona de paraula i complir amb els pactes, dos detalls ben considerats en les cultures matriarcals.

En un segon relat, “Dones d’aigua a la riera de can Vives. Sant Iscle”, hi ha un missatge semblant i que convida a aprofitar l’ocasió i els vincles amb aquests personatges femenins. L’estudiós de Calella indica que, per la seua valor testimonial, “transcric també allò que Apel·les Mestres va recollir, vuitanta anys abans de la meva recerca, de la gent de Sant Iscle” (p. 202).

Apel·les Mestres (1854-1936) escrivia que li ho havia contat “una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques.

‘(…) Una nit de lluna passava el pare per la vora de la riera de can Vives i va restar embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. (…) degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova” (p. 202).

Sobre aquest passatge, cal dir que ens ha estat nou que se l’emportassen a la cova, com si ho fessen a un llit enmig d’un espai reservat per a moltes dones, ja que, majoritàriament, apareix un detall eròtic: la dona estenent (haver-hi roba estesa). En qualsevol cas, elles porten la iniciativa, són decidides i, en grup, se l’enduen al seu terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La llegenda “El marrà negre”, el paganisme i la maternitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

En llegir la llegenda “El marrà negre” (p. 199), copsem molts trets matriarcalistes i que podrien recordar-nos les de les dones d’aigua. Comença així:

“Sota de Sant Jaume de Frontinyà, hi ha el gorg Negre de Vilardell. És un gorg que, per més que hi han arriat pedra i fil per escandallar-lo, mai han pogut arribar al fons, per lo qual és creença general que no deu tenir-ne; com més corda hi arriaven, se sentia pujar del fons una veu molt aspra que deia:

            Descabdella que descabdellaràs,

                 que, al fons, no hi arribaràs!

Hi havia un pastor que menava el seu ramat a pasturar a les vores del Gorg i un dia va veure eixir un gran marrà tot negre. La bestiassa va marrir (cobrir) totes les ovelles i tornà a desaparèixer en el gorg.

Les ovelles marrides varen xaiar i tots els xais varen sortir negres, grossos i robustos, que donaven goig de veure.

Al cap de l’any, que ja els xais eren primals, un dia que, juntament amb les ovelles mares, pasturaven a la vora del gorg, tornà a sortir-ne el gran marrà negre, va fer un bel molt fort i, acomboiant-se-li tots els anyells, van capbussar-se darrere d’ell dintre del gorg, i mai més se’ls ha tornat a veure.

D’aquesta feta, el pastor va perdre tota la xaiada” (p. 199).

Per tant, ens trobem en una cultura matriarcalista molt pregona (l’escandall mai aplega al fons), una veu aspra vinculada amb el dimoni i amb lo feminal (motiu pel qual és relacionada amb l’aspror, potser com a castic unit al cristianisme oficial), una dona que triomfa sempre (“al fons, no hi arribaràs!”) i que convida al realisme, a no fer-se falses il·lusions.

Igualment, un pastor (personatge patriarcal) passa a terreny tel·lúric (ací, a una vora, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la recomanació de la dona que salva és cap als costats i no cap al mig) i, en què domina i mana un personatge matriarcal: el marrà, el qual, a més, és negre (color que empiula amb l’obagor i amb lo autòcton).

Adduirem que el marrà és obscur, gros i robust,… i que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren fortes i tenien molta influència (la grossària). Aquests mots m’evocaven la figura de la Gran Mare, la qual, per la seua potència, ha estat capaç de deixar embarassades totes les ovelles (ací caldria interpretar com que la mare, presentada com un porc, ha fet que se li acosten les futures jovenetes i les dones que pariran en un esdevenidor).

Així, un any després de nàixer els anyells, el marrà torna a fer acte de presència a prop de les ovelles (ja mares) i, ben mirat, se les porta al gorg.

En altres paraules, el pastor (masculí) no és qui guanya la mà, sinó un personatge femení. A canvi, 1) ell resta més sol que un mussol i 2) els altres, acompanyats i en l’aigua, un espai que enllaça amb la dona i que toca la terra.

Sobre el simbolisme d’aquesta narració, el folklorista Dani Rangil, comenta que, “Amb el cristianisme, s’associen a l’àngel rebel diversos éssers originats en creences molt primitives. Normalment, tenen atributs de boc o de marrà, com les potes i, sobretot, les banyes, un element que simbolitza un gran poder progenitor necessari per al creixement dels cereals i per a la prosperitat dels ramats” (p. 199). Al capdavall, posa que, “Acabada la feina, se’n torna a les profunditats del gorg, com les dones d’aigua, en un exili forçat per l’hegemonia d’una religió posterior que refusa la seva existència o l’identifica amb els éssers malèfics” (p. 199).

En relació amb què representa del marrà, diré que l’he viscut molt de prop, ja que, en la planta baixa d’on visquí fins a trenta-huit anys (2009), no sols hi havia una imatge de Sant Antoni d’un poc després de la guerra (1936-1939), sinó que al costat del sant, hi havia un porquet. I, perquè ens fem una idea de lo arraïlada que era aquesta festa en la vila i en el barri, tant els majors, com els de la generació següent i que residien en la finca i, molts de la contrada i que, en els anys huitanta del segle XX, encara érem xiquets (o entràvem en l’adolescència), sabíem que el porc simbolitzava el dimoni i que, encara que estava a poca distància de Sant Antoni “el del porquet”, el seguidor de Jesucrist havia vençut el mal.

El llegat s’havia transmés d’avis a pares i de pares a fills, principalment (i vull deixar-ho manifest), per mitjà de les dones (eren qui més ens ho recordaven, perquè ho tinguéssem present per a la nostra vida).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones d’aigua que encisen xicots i que empelten

General, , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil i Brunet (1956).

Un altre llibre en què capim el matriarcalisme és “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, del folklorista Daniel Rangil (nascut en 1956 en Calella, una vila de la comarca del Maresme), del qual és autor i editor. Agraesc la generositat que tingué en enviar-me’l en el 2025.

Com a exemple, en la introducció (feta, en bona mesura, com si fos una llegenda), hi ha detalls d’aquesta corda. Així, amb lleugers retocs que fem ací, escriu que, fa molt de temps, “Enmig d’aquell inacabable muntanyam, vivien, d’ençà de temps immemorial, dos gegantasos. Farellet era fill d’una dona d’aigua a qui ni tan sols recordava perquè, encara molt petit, sa mare havia retornat per sempre més al palau d’argent sota les aigües profundes d’un gorg, quan el seu marit Farell, (…) per una disputa matrimonial sense transcendència, li havia retret el seu origen amb les paraules prohibides:

-Dona d’aigua havies de ser” (p. 11).

Sobre els mots que li diu a la dona i la resposta de la muller, figuren en més d’una narració i que, en aquest cas, ella torna a l’aigua, a un camp femení. Igualment, la dona té la darrera paraula i indica al marit què li és permés i què no.

Quant a la vida de Farellet, el fill gegant, el recopilador exposa que, “Al llarg de les centúries, Farellet creixia i creixia esperant assolir algun dia la grandària del seu pare, un pare que no havia perdonat l’abandó i que odiava l’aigua perquè li impedia arribar fins al palau d’argent i recuperar, de grat o per força, la seva dona” (p. 11).

Per consegüent, com en algunes contarelles, l’aigua fa de barrera a l’home, és una protecció per a la dona (que és qui comanda en eixe territori aquós) i, a manera semblant a l’arbre de la Bíblia i Adam i Eva, ací hi ha el palau (potser com a símbol del niu maternal, del santuari de la maroma amb els fills), edifici que, més encara, és de color obscura i molt present en relats matriarcalistes: l’argent.

El jovenet, com que passa per una fase d’explorador, s’acosta cap a la mar i, “en l’onatge tranquil, va sentir un cant encisador. La sirena Tetis feia temps que li tenia l’ull posat. Farellet havia passat d’infant a jove, formós com la mare i ben plantat com el pare (…). [ Tetis] Sabia que no podria resistir-se a l’encant de les seves cançons i que, tard o d’hora, el tindria al seu costat. A partir d’aquella nit, Tetis emergia la meitat del seu cos per damunt de l’aigua mentre cantava dolces melodies i el Farellet la contemplava i l’escoltava meravellat pel que veia i sentia del cim del Turó Gros estant” (pp. 11-12).

Sobre aquest passatge, direm que hem recopilat comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, que deixaven fer els seus marits… amb la seguretat que, al capdavall, ells seguirien les directrius que la muller hauria pogut marcar. Ben mirat, es reflecteix el tema de la bellesa durant la joventut, la dolçor musical com a atracció i, altrament, com a mitjà per a les relacions amb els altres.

Tot seguit, el fill raona amb son pare sobre la sirena i, com que l’adult considerava que cap dona procedent d’aigua era de fiar, el xicot hi vindrà una nit de primavera (p. 12). És a dir, en un moment de reviscolament de la vida…, àdhuc, nocturna, que és quan el minyó gegantàs s’atansa a la sirena i, així, l’empelt entre la terra (ell) i l’aigua (la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes que es reuneixen, sexualitat matriarcal i joia

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, del folklorista català Gerard Canals Puigvendrelló, i en què es plasma el matriarcalisme (àdhuc, per mitjà de lo eròtic), és “La bassa de les bruixes”. Un pastor que anava acompanyat d’un jove, mentres que s’acostava el capvespre, trau dos detalls en nexe amb la dona: la fortalesa de les roques i l’espluga. Així, li diu: “Dormirem aquí, al peu de les roques, aprofitant aquesta mica de bauma que fan” (p. 171).

Més avant, l’home comenta al minyó que aquella terra és de bruixes i, empiulant amb això, li indica: “seguirem la ruta fins a Sant Joan de l’Erm i t’ensenyaré la bassota on es reuneixen les bruixes”  (p. 172). Altra volta hi ha un empelt entre lo femení i lo aquós. Igualment, li agrega que, “enmig del bosc, en un lloc molt amagat, hi ha una tollota d’aigua estancada on, cada any, a la mitjanit del dia de Santa Coloma, hi fan aplec bruixes de l’Urgellet, del Pallars i d’Andorra. Diuen que, tantost arriben a aquell indret, es despullen de cap a cap, deixant la roba escampada pel bosc, i es banyen a la bassa totes plegades, fins que s’hi presenta el Gran Bruixot” (pp.  172-173).

O siga que la trobada se celebra la Nit de Cap d’Any, acull persones de diferents comarques catalanes i la nuesa és ben rebuda.

Quant al bruixot, el pastor el defineix com que “ell és tot gros i pelut de cap a peus, amb uns pèls negres i (…) com agulles de pi. En arribar al lloc, diuen que el bruixot també es despulla i que es col·loca al mig de la bassa, on totes les bruixes dansen al seu voltant i se li atansen una per una a fer-li un bes” (p. 173).

Com podem veure, el bruixot va associat a trets que ja escriu Pep Coll en la seua obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” (pp. 96-97): cos pelut, sense vestit, colors negre i roig i residència en un lloc fosc.

Altrament, un dia, les dones, amb molta espenta, demanen a l’home que s’afaite perquè punxava. I, com que ell els respongué que no ho faria, elles recorregueren a les agulles que tenien i el punxaven a les orelles. Això féu que, “Veient el panorama, el bruixot va accedir a afaitar-se” (p. 173) i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en col·lectiu i nombroses).

És més: com que el bruixot no sabia com fer-ho, “les bruixes van dir-li (…) que ja l’ajudarien elles” (p. 174) i passen a foguejar-lo.

En altres paraules, copsem que, com diu la dita, “On hi ha pèl, hi ha alegria” (en aquest cas, per a les dones),

Finalment, el narrador indica que, “A partir d’aquella nit, les bruixes encara feien més el bèstia a la bassa. Es rebolcaven sense parar a l’aigua fangosa i plena de pèls del bruixot, l’apotxonaven sense parar i es pixaven als joncs de la vora” (p. 174) i feien que plogués. 

Per tant, es reflecteix un lligam entre l’aigua i la terra (el fang), la joia de viure la sexualitat (“Passar-s’ho com un porc en el fang”, que diu una expressió ben coneguda), hi ha una relació sexual entre elles i el bruixot (l’acte de rebolcar-se), pren part la besada (apotxonen l’home) i, a banda, elles són les generadores de la pluja (el jonc simbolitza els pèls del pubis).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rituals de pluges, sexualitat i bruixes i toc de campanes

General, , , ,

Prosseguint amb rondalles recollides per Gerard Canals Puigvendrelló, en aquesta obra i del mateix caire, hi ha “L’altar de les bruixes”. En primer lloc, direm que el mot “altar” és en nexe amb la vulva i que les bruixes, sovint, ho fan amb temes eròtics. Així, en un dia que s’havia girat vent i que plouria, una dona i una jove feien pa. Mentrestant, l’adulta simbolitza la dona com a transmissora de la cultura tradicional (en aquest cas, la història de la vella Mirinyaca): “te l’explico. La Mirinyaca era una dona molt vella (…). Segons deien, volava tocant el violí davant de les bromes prenyades de pedra, per tal de fer-les descarregar en el lloc que, a ella, li semblés més convenient. (…) sempre anava amb un mocador negre al cap” (p. 165).

En aquest passatge que hem triat, la bruixa té relacions sexuals (toca el violí), indica on haurà de ploure i, a més, el mocador que duu és de color fosc (femení).

L’anciana, en oir un tro i posar-se a ploure, diu uns mots que ens han escrit per a la recerca: “Jesús, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu!” (p. 166), els quals eren populars durant aquests fets.

En acabant, la provecta li parla sobre les pedregades i sobre tradicions en les zones rurals, en un apartat que plasmem: “¡Ja podem resar, ja! Abans, el capellà, quan veia que s’acostava una pedregada d’aquestes, sempre s’enfilava a les feixes que hi ha damunt de la vila i feia tres vegades el senyal de la creu en direcció a la tempesta, perquè deia que, així, es desfeien les pedres de les nuvolades. El capellà de Freixa es posava al cap d’un serrat, agafava unes branques de boix, les lligava en forma d’escampa i s’hi pixava al damunt, així mateix, com ho sents… Llavors, llançava unes quantes asperges de pixum en direcció a les nuvolades i salmodiava la següent lletania: ‘Jesus Christus natus est! En nom de Déu, mala bromota, fot el camp per aquella serrota!’” (p. 166).

Sobre aquestes línies (el text en llatí, significa “Jesucrist és nat”), direm que, entre els anys 570 i 610, com poguérem veure en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, ja hi havia una figura semblant a la del capellà de què hem escrit, també masculina, i que exposa l’historiador Chris Wickham en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800” (p. 579).

Altrament, indicarem que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “boix”, entre d’altres coses, significa “Membre viril”. Per tant, va ben lligat al fet que el mossén pixe damunt la granera (“escampa”, en algunes comarques catalanes, la qual empiula amb el penis), és a dir, amb la part que, més d’una vegada, acompanya la bruixa (i, amb la dona, encara que, amb ella, per damunt…). Ací, el sacerdot fa un paper paregut a una pluja, però cap… a una escombra (partint del penis), com a alliberador del mal que el relat vincula amb lo feminal (la pluja, l’aigua).

Al capdavall d’aquesta primera part de la narració, el folklorista trau el tema de les campanes, u dels mitjans de comunicació que hi hagué durant molt de temps, fins a molt entrat el segle XX: “El capellà d’aquí, de Guils, també havia fet això i, vulguis o no, la pedregada no era mai tan forta. I el de Vila-rubla, quan veia que s’acostava mal temps, feia repicar ben fort les campanes de l’església, la Bàrbara i la Saturnina, ja que es deia que, sobretot, la primera, amb el seu repic, era capaç de fer espassar les tamborinades” (p. 166).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El festeig i la sexualitat en monestirs i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Tot seguit, adduirem una rondalla que figura en l’obra “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals i Puigvendrelló i publicada per Edicions Sidillà en el 2020: “El monestir oblidat”. En aquest relat, apareix el tema del festeig.

Així, sobre les viles del Cantó, en Catalunya, el narrador (un noi) comenta a una noia que “abans, aquestes muntanyes i aquestes viles estaven plenes de gent, com a qualsevol altre lloc. La gent tenia bestiar i cultivaven alguns trossos, sobretot, a les valls una mica amples” (p. 84). També indica com es vivia i, entre d’altres coses, diu que “Abans, totes les viles tenien famílies emparentades, totes les cases tenien parents escampats per la rodalia. Quan eren joves, els nois anaven d’una vila a l’altra, aprofitant les festes majors, tot cercant noies fadrines amb qui prometre’s. Un cop començava la relació, els enamorats ho tenien difícil per a veure’s, generalment, vivien a viles diferents i podien haver-hi unes quantes hores de caminada” (p. 85).

A continuació, plasma que el xicot se n’anava a on vivia la fadrina, normalment, de nit: “en deien fer el vistaire, d’això! Era la manera de poder mantenir la relació fins que les famílies no haguessin arreglat els tractes per al casori” (p. 85) i el folklorista escriu “afers de faldilles” (p. 85).

Ben avançada la contarella, el minyó passa al tema del monestir: “enmig de la vall, hi ha una casa molt curiosa que es diu cal Monestir. (…) m’havien explicat que el nom prové del fet que antigament havia estat un monestir, el de Santa Cecilia d’Elins. La seva història té molt a veure amb els amors prohibits i amb els amants pecadors…” (p. 86).

Llavors, el jove continua amb el relat: “Diuen que aquest  monestir, primer, havia estat de frares (…). Veient que el monestir dequeia i que no hi havia monjos que el poguessin remuntar, el bisbe va decidir convertir a poc a poc la comunitat masculina en una de femenina (…). Amb el temps, el monestir va esdevenir un convent de frares i de monges, i sembla ser que, durant molts i molts anys, aquesta comunitat va conviure santament, sense que l’esca del pecat calés entre els seus devots” (pp. 86-87).

Per tant, el pas de la neteja a la brutícia, al pecat, és associat al moment posterior a la introducció de dones en el monestir.

A més, el folklorista Gerard Canals i Puigvendrelló agrega que, segons alguns, un home en forma de comte ben plantat visità el monestir i va seduir les monges i, després, entrem en un passatge amb protagonisme de la nit (vinculada amb lo femení): “el fet és que una nit, (…) els membres del convent es van aparellar els uns amb els altres en una gran orgia i, de resultes d’això, totes les monges van restar embarassades. Al cap de nou mesos, cadascuna d’elles va donar llum una criatura, llevat de l’abadessa, que va tenir bessonada” (p. 87). Aquests mots sobre l’orgia empiulen amb la sexualitat en els Pobles matriarcalistes, ja que és ben vista i de manera més oberta i, igualment, favorable a la dona i amb bon tractament cap a l’home.

Un poc després, en aplegar noves al bisbe, ell decideix clausurar-lo i esborrar “qualsevol rastre dels fets que s’hi havien esdevingut.

(…) Algunes monges van donar els fills en adopció i van ser acceptades com a membres de la col·legiata de Santa Maria de Castellbò; d’altres, van fugir d’aquestes muntanyes i van criar els seus fills en altres viles on no les coneguessin. Diuen que algunes van esdevenir bruixes o que així se les va considerar” (p. 88).

Aquests detalls dels fills que eren donats enllacen amb comentaris que ens feren sobre la maternitat, per exemple, en famílies pobres o bé en què la dona els havia tingut molt jove.

Finalment, quant als hòmens, “devien a poc a poc col·locar-se per les viles de la rodalia” (p. 88).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

La dona en el comunalisme i en l’erotisme catalans del segle XIX

General, , , , ,

Una altra narració recollida en el llibre “El rondallari català” esmentat, és “El rector de la pluja”. Començarem dient que té molts detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb el comunalisme i que, fins i tot, podrien evocar-nos la relació tradicional entre l’Església i el Poble en Catalunya. Així, “Una vegada, en una vila, va fer un estiu molt sec i el rector va prometre que, el dia que tothom hi vingués bé, ell faria ploure. (¡Com que coneixia la gent, ja sabia que mai arribaria el cas!)”.

Cada festa, a missa, demanava:

-Com va la cosa? ¿Ja hi veniu bé, tots, que plogui?

(…) I, així, sempre: mai venia bé a tots” (p. 184).

Per consegüent, l’autoritat religiosa connecta amb la gent i els demana què pensen ells i, a més, acceptarà la decisió que prenguen els feligresos i que s’ajuste al tema. Un estil que concorda amb l’assemblearisme i amb el cristianisme del segle I.

En acabant, el folklorista català posa “Però, cap i, al darrer, va arribar un dia que tothom estava per pluja. ¡Tothom!” (p. 184): altra vegada captem que la decisió dels assistents és la darrera i la vàlida. Ara, el rector i ells hi coincideixen.

Passa que “El rector, veient-se perdut, prou s’escarrassava:

-Si hi ha algú que no hi vingui bé, que ho digui.

Ningú hi responia; tots:

-¡Pluja i fora!

Ell:

‘Com ho faràs, ara?” (p. 184).

Aquest passatge empiula amb la gran quantitat de vegades que polítics que hui han dit una cosa i s’hi han manifestat a favor, quan troben que el compliment de la paraula podria posar-los costera amunt o, com ara, estar entre reixes, prefereixen començar a presentar una segona possibilitat i no cal dir que acompanyada de justificacions.

Ben mirat, es plasma que el capellà no és un dictador (però sí un raboser) i que veu que una altra persona li podria ajudar a eixir de l’atzucac. I, com en molts relats i com en la cultura catalana, recorre a la dona:

“I li ve un acudit; crida l’escolà:

-Vés: demana la majordona si li ve bé, a ella.

Torna l’escolà.

-Què t’ha dit?

-Diu que no, aquesta setmana: que ha de fer bugada.

Diu:

-Vaja, germans, ja ho veieu: no pot ser, tampoc; hem d’esperar una altra setmana” (p. 184).

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros, i en què podria haver-hi passatges eròtics, és “El badall”. Una dona tenia un marit molt envejós i que un dia la veu fer un badall al costat d’un altre home. Cal dir que el mot “badall”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramón Piqué i Huerta, representa la vulva.

Un dia, “Ell que se l’emporta i, en sent a un cert lloc, es van asseure a un pedrís i, d’allà estant, veien un arbre en què els aucells anaven saltant de branca en branca. I la dona que diu:

-Mateix va l’aucell

de branca en branca

que va el badall

de boca en altra.

 

I el marit respon:

-Això t’ha salvat la vida” (p. 185).

Cal recordar que l’arbre, en aquest cas, enllaça amb lo femení, com en molts Pobles matriarcalistes. La dona, gràcies a la seua iniciativa i a la seua creativitat, ha aconseguit que es tranquil·litzàs el marit.

I més: en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila i publicat en 1979, hi ha uns versos que diuen

“perquè un home,

en tallar-lo,

no li torna a créixer mai;

i ella, en descosir-s’ho,

li queda es mateix badall” (p. 155).

 

És a dir: la muller d’aquest home envejós feia com l’arbre, puix que rebia molts hòmens (simbolitzats pels ocells que tocaven les diferents rames, això és, els dos braços de la dona).

Finalment, en els versos de la composició que hem posat, apareix el mot “badall” i ve a dir que l’home perdria part del penis i que, en canvi, la dona no s’hi veuria afectada sexualment i restaria oberta, com ara, a una altra penetració masculina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.