Arxiu d'etiquetes: semblances amb altres cultures matriarcalistes

El sentiment de pertinença a la terra, la política matriarcal i pacifisme

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, també plasma el sentiment de pertinença a la terra en poemes com “No hi sóc…” (p. 45), quan escriu sobre el segle XXI i sobre ell com a català:

“Però hi sóc i no m’agrada ser-hi.

Què he de fer?

Només tinc una resposta, ser jo.

Els que es creuen responsables de la història

m’ho deixen ser?

Només puc ser-ho si sóc català,

i la política d’Espanya em nega aquest dret.

La meva llibertat no accepta,

serviré la humanitat essent català global”.

 

Com podem veure, el poeta es troba que, jurídicament, es espanyol; però, com que, personalment i interiorment, no s’hi sent i sí català, serveix a la mare (Catalunya).

Tot seguit, farem una explicació històrica, cultural i política que va unida a aquests versos.

L’escriptor de Granollers, en el fons, reflecteix un tema molt silenciat per quasi tots els partits amb l’etiqueta d’esquerres: el paternalisme. Tot i que, com diríem familiarment, no cal que ho expose la dreta (perquè sol aprovar aquesta actitud de pare que fa de tutor i que nega la creativitat als altres, molt pròpia en Estats fortament burocràtics, com és Espanya), l’esquerra de línia comunista o que, originàriament, era socialista, vinculen el segle XVIII amb el desenvolupament dels drets humans i de la democràcia, com si aquella època hagués sigut una mena de panacea per a tota la Humanitat i, sobretot, una creació de quatre persones que sabien parlar, llegir i escriure (intel·lectuals).

A banda, malgrat que no ho diuen, nosaltres ho comentarem: és ben cert que, com ara, en la Corona Catalanoaragonesa, el sistema polític, social, a nivell de família, etc., era molt pròxim al de lo que se sol dir democràtic, a causa de la cultura matriarcalista.

Això comporta que, per exemple, quan, en els Estats Units (potència política, militar i cultural a partir del segle XIX i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial), guanya un candidat conservador, més d’una vegada, molts Estats europeus pretenguen presentar-se al món com a defensors de la llibertat i dels drets civils, socials i, àdhuc, de la natura, quan, en el fons, són de línia patriarcal i, en el primer quart del segle XXI, amb moltes semblances amb la cultura castellana del “buenrollismo” (fàcil de copsar en organismes polítics de la Unió Europea entre el 2017 i el 2024, arran del moviment independentista català).

Adduirem que aquest mutisme va unit al fet que la Il·lustració tenia un lema paternalista que aquests polítics (i moltes persones en pro d’eixe moviment dels segles XVIII i XIX) apliquen en el dia rere dia: “Tot per al poble, però sense el poble”.

En altres paraules: els polítics que manen (començant pel cap d’Estat), la seua tasca consisteix a fer que la població aculla lo que ells fan, però que responga (diàriament i en la vida quotidiana) com si fos un menor d’edat a qui el pare dóna el menjar a la boca, en lloc d’ensenyar a menjar amb els atifells adients i, a més, a gaudir de la menja i de l’ambient.

No debades, Joan Sala Vila comenta “serviré la humanitat essent català global”, una frase que enllacem amb unes que escrigué un valencià que visqué cinc anys en nexe amb la cultura colla (matriarcalista) en el nord de Xile, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, i que ací traduïm: “És possible que açò ens resulte estrany, potser que, fins i tot, ens coste acceptar que els nostres Estats, anomenats democràtics, civilitzats i cultes, puguen ser patits pels altres Pobles, com autoritaris, dominadors, abusadors i injusts” (p. 5).

Un altre senyal en què captem la visió política del poeta català i, a més, la seua connexió amb la mare i amb la terra, és la composició “Per una convivència plena” (p. 52), en el mateix llibre sobre Catalunya, la mare i ell. Així, en aquest escrit, sobre unes eleccions del 26 de maig del 2019, comenta que

“Allargar la mà i desitjar un bon dia

agermana.

(…) Perquè la humanitat sigui més lliure

el meu vot allargarà la mà a la pau”,

 

uns versos en què es reflecteix que els Pobles matriarcals no associen la política a tractar de sotmetre els altres, ni la participació a un fet formal i puntual (com aquell qui diu, per a que no es diga que no són democràtics) i que la pau no la relacionen únicament amb què no hi haja guerres, sinó amb permetre que el proïsme puga desenvolupar-se com a persona i contribuir a la societat, molt lluny de la cosmovisió de la Il·lustració. Repetim: tot i que no ho vullguen reconéixer els polítics, ni que es comente en la instrucció pública subvencionada per l’Estat, ni tampoc (o a penes) a nivell universitari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim aquest enllaç sobre un escrit de hui, 6 de novembre del 2024, a un amic català que ens havia fet una qüestió sobre política i les inundacions que la setmana passada hi hagué en moltes poblacions valencianes: http://plomalliure.blogspot.com/2024/11/lletra-un-amic-catala-resident-en.html.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i els Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Una altra composició de l’obra del poeta de Granollers, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Amb confiança i dignitat” (p. 23), per exemple, quan diu

“El meu jo porta un segell de dignitat,

no el puc trair,

el del poble que em va veure néixer.

Català em va fer la història,

a Catalunya la natura assignà la meva vida

i amb la seva identitat he de ser universal”.

 

Per tant, Joan Sala Vila connecta amb la terra (la natura, és a dir, la mare) i amb el Poble (Catalunya) i, igualment, està obert als altres.

A més, com que se sent català, comenta que

“seré fidel al missatge del cor, no el puc trair.

(…) Amb confiança i fe respectant a tots els altres”,

 

versos en què plasma el nexe amb sa mare (el cor), amb la bonesa i el seu tarannà en pro del pacifisme.

En el poema que posa tot seguit, “Amb el cor a la mà” (p. 24), veiem que, malgrat que l’escriptor ja té noranta anys, diu

“Camino amb esperança il·lusionada (…)

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fan més català.

Només sent català faré el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

(…) arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya”.

 

Altra vegada, apareix el sentiment esmentat, ací, amb la relació amb la mare (el cor) i amb Catalunya (lo maternal reflectit en la terra). A banda, exposa que, quan un Poble és lliure i pot determinar el seu futur, són més els Pobles (i, així, les persones) que poden fer lo mateix.

En el darrer vers, el cim representa la mareta (la cultura catalana és matriarcalista) i veiem que el fill (Joan Sala Vila) s’atansa als altres catalans, que ell no se’n va de Catalunya i que ella és tel·lúrica.

Empiulant amb altres poemes, en la composició “Jo estimo la humanitat” (p. 27), diu que, com que totes les persones són fills de Déu, ell no fa diferències entre bons i dolents i afig

“Jo estimo tots els pobles de la humanitat,

tots els pobles tenen el seu propi destí i futur”

 

i, com que hi ha odis i venjances (com escriu a mitjan poema), addueix que això passa

“Senzillament perquè alguns humans diuen que déu són ells,

i transformen la llei de l’amor en llei de guerra”,

 

paraules que podríem enllaçar amb l’ambient polític que hi havia en Catalunya (i entre el govern espanyol i els seus aliats) i bona part dels catalans (poc o molt, una meitat) en el 2020, favorable a la independència de Catalunya i que no pretenien que s’assolís mitjançant l’ús de la violència, sinó amb una línia matriarcalista. A banda, les plasma un home que, quan havia fet els set anys, visqué una guerra que en durà tres i que influí en la seua vida i en els seus escrits.

Finalment, aquests versos tenen a veure amb els del poema vinent, “La independència és llibertat” (p. 28), el qual comença dient que

“Negar i dubtar la independència,

cop traïdor a la llibertat.

Són lliures les persones i els pobles,

negar-ho és ignorància o mala fe.

Independència, base de convivència,

trobar el model, signe d’intel·ligència i voluntat”.

 

Aquestes paraules (i semblants) apareixen sovint en articles i en comentaris fets per persones de Pobles ancestres i indígenes que demanen que siguen respectats i que, més d’una vegada, vinculen aquesta actitud en pro de la independència dels Pobles amb una connexió amb la Mare Terra i amb poder viure d’acord amb lo maternal i amb el matriarcalisme. A més, són Pobles molt oberts a la resta d’habitants de la Terra, que aplanen el desenvolupament creatiu de les persones, emprenedors i pacífics.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, sinceritat i cultura vernacla i naturalista

General, , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la relació que hi té Joan Sala Vila, ho copsem en el poema “Se senten perseguits” (pp. 23-24), on ho posa de manera simbòlica junt amb fets del 2018, quan es publicà el llibre:

“Els desitjos, com les algues,

suren sobre les aigües

La immensitat els ofega,

volant no saben fugir.

Desitjos dormint sobre la sorra

tenen la nit per cobrellit.

(…) Era molt fosca aquella nit”

 

És a dir, sembla que el Poble (Catalunya) dorm i que el poder polític espanyol i la línia castellanista (la immensitat de què parla) dominen la situació. Nogensmenys, la mare (la terra) connecta amb els fills i s’interessa per ells (el cobertor) i, com que no els abandona, fins i tot, el pobre de què escriu més avant, en unes paraules que, primerament, podrien semblar un català amb molta espenta,

“Es despulla, nu

es llença i neda mar endins”.

 

A més, com que hi ha qui preferiria anar-se’n a una altra terra i oblidar la dels seus ancestres (terres catalanes), el poeta de Granollers afig

“no fugis, home de desig,

demà a l’albada seràs feliç.

Escolta a cau d’orella.

Surt de l’aigua, es vesteix

s’abriga amb la manta i la son li fa companyia” (p. 24).

 

De pas, la dona (unida al fet de no emigrar) ha salvat l’home, i l’escriptor ho plasma amb un símil amb la maternitat.

Al capdavall, l’home resta en la terra on viu.

En la composició vinent, “Diàleg amb l’aigua” (p. 25), captem el sentiment, en uns versos que evoquen cultures pròximes per la seua cosmovisió (per exemple, d’Amèrica del Sud) i la Pachamama, en què el sol baixa a la Mare (en el cristianisme, Jesús en forma de nen, com si fos la llavor que colga en un camp):

“El desig d’eternitat de la natura,

contesta un núvol amb suau ruixat.

El sol bessa l’aigua, i esdevé vapor,

Embolcall de l’esperit de la natura,

mirall de l’amor diví”.

 

Quant a aquest embolcall, el qual, al meu coneixement, seria femení (Joan Sala Vila el connecta amb la natura i, així, el faria naturalista), podria recordar els personatges femenins que, més d’una vegada, s’acosten al profeta Jesús i que ell els accepta.

En acabar, amb el darrer vers, reflecteix que el bon cor enllaça amb la cultura catalana: “La veu de l’aigua sempre diu la veritat”.

En el poema posterior, “Escoltant la sorra” (p. 27), altra volta, copsem el tema polític i ètnic. La sorra representa Catalunya, lo maternal:

“La sorra de la platja es deixa acaronar,

(…) fa dels sons, vida.

Les paraules, sensacions que viu la pell.,

La sorra de la platja gaudeix amb la nuesa.

(…) el tacte és la seva lectura (…).

La sorra de la platja rebutja la roba,

cada gra de sorra compleix una missió”.

 

Això és: per una banda, la terra acull el tacte, escoltar (dos trets matriarcals i ben presents en la cultura tradicional catalana i en la basca) i, per eixe motiu, resta oberta a la pell d’altri.

Igualment, aquesta pàtria és de bon cor, sincera (la nuesa), procura afavorir les relacions amb els altres (pell amb pell) i, per consegüent, es justifica que no siga receptiva a lo que intenta cobrir la realitat per mitjà de l’elitisme (ho podríem associar a la roba de luxe) i al maquillatge. I tot, en un Poble en què s’acull que cada u tinga un paper diferent i que, entre tots, puguen fer Poble (ací, Catalunya). Ara bé, amb un estil de vida que veu amb bons ulls (p. 28)

“la bondat de les mans,

la suavitat dels llavis”.

 

Òbviament, en un espai geogràfic en què la cultura vernacla (la que empiula amb la llengua i amb la tradició catalanes) té punts en comú amb altres Pobles matriarcalistes del món (com és el cas del colla, el qual considera que les persones són terra que camina):

“La sorra de la platja és terra,

també el cos humà,

l’aigua els fa un tot”.

 

Per tant, Joan Sala Vila recorre als dos elements femenins ( la terra i l’aigua) i els relaciona amb els defensors de la part aborigen de Catalunya, no de la que intenta sotmetre i anul·lar-ne lo vernacle i el dret de determinar el seu futur.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, actitud receptiva i molt oberta i la llengua vernacla

General, , , , ,

Un altre poema escrit per l’autor del llibre “Consells, glosses i records”, i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “L’11 de setembre” (p. 144), de 1977, això és, de dos anys després de la dictadura del general Franco (1939-1975) i d’una altra restauració borbònica. Primerament, direm que el poeta de Gurb havia conegut la Catalunya de la Mancomunitat (de 1914 a 1925) i la del primer Estatut d’Autonomia català (de 1932). No debades, comença dient que

“Diada és, l’onze de setembre,

de vius records envoltada,

ben fidels l’havem d’entendre,

essent per a tots, retrobada”.

 

Més avant, posa que,

“Pels forans, de Catalunya,

és difícil de comprendre,

però, és lluïssor, que no s’allunya,

és nostre onze de setembre”.

 

 

Aquestes paraules empiulen amb unes que figuren en un poema que Ramon Tanyà i Lleonart, com ell indica, recopilà, titulat “L’onze de setembre del 1714” (pp. 146-148), en què, igualment, copsem trets matriarcalistes en relació amb aquest sentiment:

“A Santa Maria del Mar,

defensant la nostra terra,

els nostres avantpassats,

(…) que moriren, fent-nos grans,

on avui, hi creixen flors.

 

Nodreixen, nostres arrels,

les d’aquest poble immortal”.

 

 

Per consegüent, el fet d’evocar els ancestres aporta esperança al poeta i, a banda, a molts dels catalanoparlants i dels residents en Catalunya.

 Això sí: afig que

“Comencen a passar segles

i, si hi ha avui enemics

de nostres coses i gestes,

que menyspreïn nostres festes,

són descendents maleïts”.

 

O siga, que Ramon Tanyà i Lleonart convida a sentir-se part de la terra on viuen i de lo que hi té a veure i que forma part de les tradicions, encara que això també vaja unit a una obertura a lo nou i als altres.

En eixe sentit, exposa el tret de la llengua aborigen, molt habitual en la cosmovisió catalana i en la dels Pobles matriarcalistes, ja que la connecten amb l’indret on habiten i on reposen les cendres dels seus avantpassats:

“I els que, de terres llunyanes,

varen poder arribar

a les contrades catalanes,

aprenent, dansar sardanes,

i entregats a treballar.

 

I volen el nostre poble,

on hi treballen i viuen,

amb amor sincer i noble

sota del seu propi sostre,

que entranyablement estimen”.

 

 

Això enllaça amb el fet que, tant els forasters com els d’arrels catalanoparlants (i, més encara, els catalans de Catalunya), com l’escriptor afig,

“Pensin la llengua que sia,

però que tots estimem molt,

pronunciant amb alegria

la llengua de la família,

de quan vàrem venir al món”.

 

 

Per tant, per una banda, fa una defensa del dret d’usar la llengua materna (ací, podria ser-ne la castellana dels nouvinguts) i, per una altra, de la vernacla (la tradicional i, a més, en nexe amb la terra, és a dir, de la catalana).

Finalment, en el poema següent, “Per viure i conviure tots” (p. 149), amb subtítol “Nova lletra dels Segadors”, també arreplegat, exposa una convivència de línia matriarcal (amb els trets maternals, els terrenals i lo femení com a eixos). Així, trau detalls vinculats amb el matriarcalisme català, començant per la llengua (com en moltes composicions procedents de Catalunya), antiga, de molts segles:

“Obrim serens, la nostra parla,

als mils parlars del món amic,

obeir-la i respectar-la,

amb les clarors d’un verb antic.

 

Vora la mar i al peu dels cims,

solquem el pla, que volem lliure,

durs al treball, per terra endins,

obert a tots, viure i conviure”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa i dones que salven, que protegeixen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia relacionada amb Jaume de la Serra, en què copsem lo matriarcal i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La pell de borrego”. En aquesta narració, Jaume el Barbut és en ca la Comtessa, qui l’acull. I, encara que moltes parelles de guàrdies civils intenten fer-se amb ell, el bandoler, eixerit, els demana si volien que eixís el ramat. I ells, en castellà (la llengua que empraven quasi tots els guàrdies i moltíssims funcionaris estatals en terres no castellanoparlants d’Espanya), li diuen que ho faça:

“-Pues sí: ¡que salga el ganado!

Aleshores, ell es va tirar una pell de borrego, es posa enmig del ramat i se’n va eixir” (p. 181).

Al capdavall, podem llegir “Eixa Comtessa, que era amant, era una de les que el mantenia” (p. 181). És a dir, ens trobem davant d’una prostituta rica i que, a més, protegeix l’home (ací, Jaume de la Serra) i, a banda, el salva, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

 

Joguets de pallissa (o joguets còmics) en l’obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya.

Una altra part que té interessant aquesta obra sobre el Carxe i que, per la seua semblança, hem considerat adient incloure-la en el punt de l’estudi referent a rondalles (encara que siguen joguets còmics o, com posa en la pàgina 190, de pallissa), els entrevistats comenten que es feien en valencià (llengua catalana) i, igualment, que s’ajuntaven unes quantes persones i deien:

“-Què podríem fer?

-Doncs, mira: tu fas de dona; jo, d’home. De matrimoni” (p. 189).

I, en acabant, es feia una espècie de xiqueta comèdia, sobretot, en temps de verema (això és, en setembre), de nit. Com diu u dels qui reporta, “Es gitaven en la pallissa, agafaven, estudiaven el joc, lo que farien i de tot. I, per això, es diuen ‘jocs de pallissa’” (p. 190). “Pallissa”, en aquest cas, fa referència al lloc cobert de teulada en què es guardava la palla.

U d’aquests jocs còmics arreplegats, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Joc del mico”. “Hi havia una dona que li deien la tia Lena. Ella sempre era molt ella. I aquí hi havia un carter que el vestia de mico, li posava la seua cadena i el mico i ella demanaven diners” (p. 191). Aquestes línies enllacen amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, l’home és l’animal de càrrega i, com captem en l’article “El Pueblo Kolla en la provincia de Jujuy (Argentina)” (http://habitat.aq.upm.es/dubai/04/bp2455.html), encapçalat per “Organización Indianista del Pueblo Kolla (ORINPUKO)” i amb altres socis, el qual consultàrem el 6 de juny del 2024, en 1979, en constituir-se el “Centro Kolla”, “Dones i hòmens colles, de diversos punts Jujuy, iniciaren les activitats de lideratge. En el món colla, tant la dona com l’home, generalment, actuen junts i preval la dona perquè la societat colla és matriarcal”.

Aquestes paraules són en nexe amb l’Argentina i pròximes a unes que ens escrigué el 28 de novembre del 2020 un valencià molt coneixedor d’aquesta cultura d’Amèrica del Sud, la qual havia conegut en el nord de Xile: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament, ni menyspreat el pare”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera” (p. 49), recollides per Francesc Escandell Castelló en el segle XX i publicades per l’Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ancianes que menen i jóvens lleugeres, que suggereixen i que salven

General, , , ,

Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La farigola”. Un dia, una noia llenyataire se’n va al bosc i arranca una farigola que mai no l’havia volguda traure’n. “Però heus ací que aquella farigola tenia unes arrels fondíssimes, que va haver d’estirar molt per fer-les seguir i, quan la va tenir arrencada, va quedar a la terra un forat gros, ombriu i pregon com un pou” (p.  223). Per tant, com en altres relats, un personatge (ací, una jove), extrau una planta i, en acabant, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: un forat en terra, la foscor i la comparació amb un pou (símbol, més d’una vegada, associat a la maternitat)

En havent entrat, aplega a un gran palau i “va trobar un gentil minyó, bonic i jove, que li va dir:
-Jo estava aquí com encantat i no podia sortir del meu encantament fins que una bona ànima vingués a veure’m a casa meva; si vols, ens casarem, tu seràs la senyora d’aquest palau, tindràs les riqueses més grans que mai hagis pogut desitjar, podràs fer el que voldràs, llevat d’obrir una caixeta que hi ha a la cambra del costat de la cuina” (pp. 223-224). Com podem veure, la dona és qui salva, fa de senyora ama del palau (en té les claus) i, en quasi tot, té la darrera paraula.

I així ho feu durant molt de temps. Passa que, com que la minyona volia saber què hi havia en aquella caixa, quan ell se n’ix de sota terra, la dona es fa càrrec de la casa. Però, veient que ell no hi tornava, la jove decideix “d’anar pel món a buscar el seu marit” (p. 224).

Tot seguit, copsem un passatge en què la xicota, ja en un bosc, s’acosta a una casa, “ Va trucar a la porta i va demanar si la volien llogar i donar posada. Va sortir a obrir la mare del Sol” (p. 225), fill que vivia junt amb els seus germans Lluna i Vent. Per consegüent, la mare és més gran que el fill (lo terrenal predomina), abunda més la foscor que la claror (ella té més anys que el  xicot, això és, que la llum) i, a banda, ella l’ha generat. Un detall que enllaça amb el matriarcalisme. És de les poques rondalles en què, d’alguna manera, s’exposa el tema de la creació de la vida en la Mare Terra.

Afegirem que, un poc després, en aquella casa, la vella suggereix a la noia que ho comente al seu fill gran, però ell no li resol la qüestió. En canvi, quan hi aplega la filla Lluna, “La seva mare li va preguntar si en sabia res, del bruixot i encantador, i ella va dir:

-Fa una estona que l’he vist. S’ha de casar amb una gran princesa d’aquí a tres dies” (p. 225). És a dir, ens trobem davant un relat que té punts en comú amb actes festius en què, encara que la dona (en aquest cas, vella i filla) fan bona pasta i tenen més pes que el fill, plasmen trets matriarcals: porten les regnes (l’anciana), moderen (la dona gran), són més eixerides i tenen més món (la filla Lluna), predomina lo ombrívol en lloc de lo lluminós i, igualment, elles van unides a les vivències externes i a les de casa (la vella, com a mare).

Per això, a continuació podem llegir “La vella va dir a la noia que ja podia estar contenta” (p. 225), l’encoratja i, al capdavall, li addueix “el meu fill menut, que és el Vent, que és molt eixerit, (…) està a punt de venir i ja n’hi parlarem” (p. 226). O siga que, per una banda, hi ha una alternança de sexe en la cadena familiar (el personatge més ancià és una dona i, els tres que venen tot seguit són home, dona, home), però destaquen més les dones. De fet, en les cultures matriarcalistes, tot i que els quatre elements són necessaris (terra, aigua, foc i vent), es remarquen més la terra i l’aigua (en aquest cas, la fluïdesa de la minyona).

La tercera part del relat, quan la jove se’n va al palau i entra i veu el príncep, és similar a la d’altres rondalles. Això sí: finalment, ell la veu i “la seva dona li va ensenyar la branca de farigola i ell, de seguida, se’n va recordar i, és clar, no es volgué casar amb la princesa, perquè ja era casat i tenia dona. Amb les bosses de diners, totes d’or, que la princesa havia donat a la llenyataire pels tres mantells i els tres gipons, tenien prou riquesa per poder viure (…), van fugir i la van deixar amb un pam de nas” (p. 228).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Semblances entre la cultura grega i el matriarcalisme de terres catalanoparlants

General, , ,

La cultura grega, per mitjà de Demèter (deessa de l’agricultura) i del seu vincle amb la filla (Persèfone), i el matriarcalisme de terres catalanoparlants.

El 18 de març del 2024 poguérem consultar un post que havia escrit Pep Cahors junt amb una altra font d’on havia partit el seu report, la qual anava acompanyada d’una foto d’una representació escultòrica d’Hermafrodita (https://www.facebook.com/share/p/WobRogppLA3eKLHz), personatge de la mitologia grega, que se la representava des de baix del coll fins a quasi els peus i mostrant el penis en erecció. Al meu coneixement, aquesta obra d’art reflecteix el mite de l’androgin (part activa i part passiva de la persona).

En eixe sentit, cal dir que el matriarcalisme hi té a veure. Com a exemples, en posarem dos, els quals estan en nexe amb els Sants de la Pedra: Demèter i Persèfone. Demèter és la deessa grega de l’agricultura; Persèfone, la seua filla.

Així, ambdues dones ens recorden lo que alguns antropòlegs consideren la dona bisexual, entenent “bisexual” com que acull bé tant la part clara (la que dona) com també la fosca (la que rep).

De fet, això apareix en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932: el jove (o l’home) i la fadrina (o la dona) que sembla que alternen els seus papers i en què, finalment, es fa lo que vol la dona.

I, més encara: hem trobat poemes en què, per una banda, qui els escriu, a) encoratja (el nounat, el xiquet, els novençans, els qui fa anys que es casaren, un particular…), b) destaca l’esperit emprenedor de l’home o de la dona a qui dirigeix els versos, c) toca els peus en terra, d) trau el paper matern, protector i acollidor de mare i e) té un fort sentiment de pertinença a la terra.

Afegirem que, el mateix dia, copsàrem que hi ha la dita ‘Observa el fill lo que fa son pare i escolta atent la veu de sa mare’. Lo masculí empiula amb la vista i amb lo exterior; lo femení, amb  l’escolta, amb el tacte i amb lo interior. Amb aquest refrany, el missatge (que podríem enllaçar amb l’educació matriarcal) és que convé que la persona (ací, el fill, en sentit general), es desenvolupe per tots els costats, un altre tret present en moltes rondalles: per exemple, quan el rei (o bé la reina o la princesa), a més de governar, té bones relacions (i bona empatia) amb els súbdits, recorda també les velles, els marginats, els nobles, els menestrals,…

Adduirem que, com ara, el 19 de març del 2024 rebérem un comentari d’una argentina d’arrels valencianes i filla de pares catalanoparlants que, tot i que no li havien transmés la llengua materna, ens escrivia que el fet d’accedir a fonts que reflectien el matriarcalisme (rondalles, llegendes, comentaris, articles, fotos de parella, etc.) l’havia    portada a una visió prou diferent de lo matriarcalista i de la vida [1]: “Veig posicions distintes respecte al matriarcat. És molt interessant. Res a veure amb les noves idees d’aquesta època, però això no vol dir que siguen menys valuoses”. A banda, ens posà una foto del llibre “Mujeres de muchos hombres. Una mujer y su harén de varones”, del periodista argentí Ricardo Coler, qui, igualment, en el 2005, havia escrit en castellà una obra titulada “El regne de les dones”, sobre els mosuo, una cultura matriarcal d’Àsia. Llavors, li responguérem que havíem llegit alguns articles de l’esmentat autor.

Tornant a les paraules de Pep Cahors, incloïa que aquesta escultura, del segle III i coneguda com “Hermafrodita”, l’havien trobada a primeries de 1700 en un lloc pròxim a Roma. Igualment, com a obra, se la considerava brutícia i, per això, fou tancada en un armari i, al capdavall, se la coneixia com “Hermafrodita de l’armari”.

Finalment, l’autor del post, a més, plasmava que, quan l’escultura aplegà a França, tingué, poc o molt, la mateixa sort.

Per tant, podem dir que l’accés a fonts sobre altres cultures del món i, per descomptat, a comentaris i a obres vinculades amb el matriarcalisme dels catalanoparlants o de pobles més pròxims, ens permet captar que són molts els punts en comú entre ells i que lo matriarcalista, per exemple, té una visió molt oberta de la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, traduïm els missatges.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Xiques jóvens amb el suport de dones que donen vida, del rei i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El gat cendrós”, recopilada per Sara Llorens en 1902. Un pare vidu i amb una filla es casa amb una altra dona (qui, a més, tenia una filla). Aquesta madrastra sempre deia a la primera de les xiques: “-Arri allà, gat cendrós, a la cendrera!

Un dia, el rei va fer una crida: que la noia que portés la flor, és a dir, la planta més maca, guanyaria el premi més gros; que cada noia la plantés en un test i li portés el dia que va assenyalar” (p. 67).

Llavors, la madrastra compra una flor a cada noia: a la seua, la més bonica i, a l’altra, un llessamí (gesmiler). Això fa que la jove (des d’ara, ens referirem a la del pare), se’n vaja “corrents al cementiri a pregar a la seva mare.

Una vegada, quan era allà, davant de la seva mare, li va sortir una pobra que li va demanar caritat. Ella li va donar un tros de pa que li havien donat i els cinc cèntims que havia de tenir per a dues festes” (p. 67).

Tot seguit, l’anciana, com a agraïment, li diu:

“-Mira, aquí he trobat aquesta cabeça de tulipa, que l’he trobada en un femer. Mira: si la fas a la cendrera, et viurà; si, per cas, no li fas, no” (p. 67).

Entre els passatges que tenen lloc en el cementeri, copsem punts en comú amb altres relats i, a més, amb el mes de novembre, el qual inclou també la festivitat de Tots Sants (1r de novembre) i del dia de Difunts (el 2 de novembre), festes prou esteses més enllà de terres catalanoparlants i del món del cristianisme: ella hi va, com és tradicional, en record de sa mare. Igualment, això empiula amb les paraules de la vella: si la jove aprofita lo que hi ha sota terra, viurà, de la mateixa manera que un bon terreny fa possible que moltes plantes hi visquen i cresquen així com la llavor que, en l’esdevenidor, dona els seus fruits.

En vincle amb aquest tema (i per la semblança), comentaré que el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a parlar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, està viva, ‘dona vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort sinó que, a més, s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”.

Prosseguint amb la narració, la jove “va plantar la tulipa al mig del test i, al voltant, hi va posar tot de tronquets de llessamí.

Va venir el dissabte del dia que s’havien de portar les flors al rei. La noia va anar al costat de casa seva a veure si li volien fer el nom i el va clavar sota del test. I el va portar al rei, al vespre” (p. 67). Com veiem, la xicota enllaça amb la velleta i, és cap a la nit, quan ella dona el test al rei, o siga, en un moment del dia vinculat amb lo matriarcalista. En acabant, el monarca “va dir que mereixia el premi més gros i tothom que sí” (p. 67).

Adduirem que, en aquesta rondalla, la jove rep el suport de la Mare de Déu, de la mare (si més no, espiritualment, així com quan recordem un fet o una persona i ens dona força o bé ens permet sentir-nos emparats) i de la vella.

A banda, apareixen l’ametla i una avellana, dos fruits secs que estan en nexe amb la tardor (estació simbolitzada pel color marró). A més a més, com escriu Josefina Roma, “La fruita seca, com a símbol de vida, ens acosta a la menja que s’ofereix als difunts. La promesa de vida que eclosionarà, com un potencial amagat, sembla que té relació amb  la vida al Més Enllà, per la incorruptibilitat i llarga durada de la fruita seca” (p. 60).

Al capdavall del relat, després de passatges semblants als d’altres narracions, n’entrem en u que diu així:

“-El rei va dir a un criat: -A veure, ves-hi a la cendrera!

La noia surt, li emproven la sabata i li anava bé. El rei, de seguida, l’havia coneguda. (…) I el rei li va dir: -Muda’t, que ens n’anirem a palau.

La noia se’n va anar a dalt i la Mare de Déu la va arreglar i li va tornar a posar el vestit d’esquellerets.

Se’n varen anar a palau i es varen casar” (p. 70).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La vida de les dones en acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme

General, , , , , , ,

La vida de les dones després de casar-se i d’acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme.

El 4 de juny del 2023 posàrem en Facebook aquest tema, tret a partir del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos, etnòloga, editat per Seix Barral en 1993 (2a. ed.) i a què havia tingut accés en el darrer curs de Magisteri, quan feia poc que havien concedit el Premi Nobel de la Pau a Rigoberta Menchú. Plasmàrem una qüestió que deia “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la vida en matrimoni i en relació, ja casats, amb els altres, és a dir, amb la comunitat? Gràcies”.

El primer comentari que ens escrigueren fou en el grup “Paraules del Matarranya (Grup)” el mateix dia: “Això era tabú. Sempre deien ‘A callar, que hi ha roba estesa’ i ja no te n’adonaves de res. Però bé, sí es parlava…” (Rosa Maria Micolau Foz). En el grup “Quaderns de Folklore Menorca”, Juana Anglada posà “No, en cap moment, la meua mare”.

Tot seguit, afegirem unes paraules que diu Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos: “a la dona, [se li comenta] que el pare ja acabà la seua responsabilitat de cuidar-la i de donar-li vida. Ara, a ella, li toca viure una altra vida, però sempre ha d’estar en comunitat com els indígenes” (p. 99), a què ma mare, el mateix dia, em diria “les tradicions”.

A continuació, Casimir Romero Garcia, el 4 de juny del 2023 ens envià un missatge que deia així:

“Casats, però separats.

Missa, bar.

Vida sexual oculta.

No sé res. Pudor.

Poques carícies davant néts i fills”.

Més avant, un amic meu, valencià i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), ens envià un missatge en relació amb les paraules de Rigoberta Menchú i a la qüestió que li féiem sobre com es reflectia en aquesta cultura ameríndia: “En els colles, l’educació i tota responsabilitat està en les dones”.

També eixe dia, en el meu mur, ens reflectiren aquestes paraules: “Una gran reflexió de Rigoberta. Crec que, més o menys, era lo que passava a les cases.

Respecte a la pregunta, a mi, concretament, m’inculcaren la tolerància basada en el respecte” (Montserrat Cortadella), “Hola, Lluís.

Poca cosa: la dona quedava lligada a l’home tant si anava bé com si no, segons el matrimoni catòlic.

La iaia paterna, Carme, sempre va viure amb l’avi, tot i que era de caràcter difícil i, més aviat, garrepa. No devia ser-li fàcil.

La iaia materna, Maria, va quedar vídua molt jove, amb tres fills, i el fill gran va passar a ocupar el paper del pare en una casa de pagès”. En llegir aquest comentari, li vaig adduir les paraules de la Nobel de la Pau junt amb una foto del text original i una de l’obra. Aleshores, ens afegí: “Lluís,

Rigoberta Menchú entenc que té una visió més lligada a la Natura i a la seva comunitat indígena. Segurament, en el món de la pagesia catalana, també en els temps d’abans de la indústria: les cases de pagès estaven força aïllades de les poblacions i depenien del treball amb la naturalesa, els camps i els animals. Eren petites comunitats que algunes novel·les del segle XIX ho reflecteixen.

Amb l’arribada de les fàbriques, hi ha haver un èxode del camp cap a les ciutats i va canviar el mode de viure de pagès i també la seva mentalitat de comunitat, i s’ha anat tornant més materialista i individualista”. Li escriguí “Sí, com moltes persones de la pagesia.

Ella diferencia 1) indígenes, 2) ‘ladinos’ (lo que diríem ‘catalanoparlants d’arrels catalanoparlants però castellanitzats culturalment, proespanyolistes’) i 3) colonitzadors”. Més avant, Nuri Coromina ens adduí “Amb tot, per mi, el fet de viure en un poble d’uns 15.000 habitants, amb dos rius, el Ges, que desemboca al Ter, i sent prePirineu, tenim força afecció a la Natura i, a la comarca d’Osona, estan naixent grups ecologistes força guerrillers que són petites comunitats també de cara a la Natura. A la Vall del Ges, hem creat ‘La Vall Verda’, que inclou Torelló, Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Orís.

Els espanyols van fer molt de mal a les cultures indígenes de la dita Llatinoamèrica, com a la península Ibèrica. Tenen una mentalitat d’invasor que no tolera el que és diferent.

Una novel·la del segle XIX, sobre el món rural, és ‘La punyalada’, de Marià Vayreda, que va ser portada al cinema català.

En temps de la pagesia, sobretot, la dona, devia tenir molt de paper com a dona casada, mare i ajudant de les feines de pagès, fent criar bestiar petit, a part de cuidar de la casa i altres, i ensenyar tot el que podia. La meva mare Isabel, tot i que vivia en una casa de carrer, va tenir molts anys conills i gallines que els matava ella mateixa i em feia ajudar-la i mai em va agradar, fins que li vaig dir que no. Com van canviant els temps!”. Sincerament, no esperàvem una resposta tan extensa i tan interessant.

En vincle amb els tres tipus de persones que, culturalment, diferencia Rigoberta Menchú i que comentí a Nuri Coromina Ferrer i que expliquí a ma mare, ma mare, també el 4 de juny del 2023, em parlà sobre el padrí de mon pare (oncle que era cosí de la meua àvia paterna) i la seua muller, la qual era aragonesa i castellanoparlant: “El tio Ramon, a la tia Quinti, sempre li parlava valencià”.

Igualment, ens plasmaren “Ma mare sempre deia que, al matrimoni, s’hi havia d’anar amb esperit de sacrifici” (Eusebia Rayó Ferrer), “Poca cosa em van dir. Jo diria que l’exemple és suficient. Ells em van ensenyar que la relació amb les amistats i veïns ha de continuar. I així va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Bé. Jo penso que depèn. La meva mare estava a casa, però jo vaig continuar treballant i això em donava més llibertat” (M Teresa Valls Farre).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones ben considerades, fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El casteller de Pinell”. El rei fa una crida per a la guerra i, en la noble família del castell de Pinell, “l’hereu, ben plantat, encara no té el temps per empunyar les armes. Això no obstant, vol contribuir al salvament de la seva casa i acudir al manament reial.

Confia en la divina Providència i espera tornar aviat. Són les joves il·lusions dictades pel seu caràcter forjat (…) en aquella llar dolça” (p. 133).

Passen cinc o sis anys, els pares moren “i queda en el castell el fill petit, germà de l’hereu, que lluita a la guerra.

 L’hereu lluita amb bravura” (p.  133), amb gran ànima i “ha reeixit amb fermesa. Ell atribueix aquest fet a la protecció de la Mare de Déu de Semmer, a la qual s’havia encomanat moltes vegades i sempre amb la promesa de festejar-la, per sempre més, si podia retornar” (p. 133).

Tot seguit, llegim que “A la fi, arribà el dia. La guerra s’acabà i retornà al castell de Pinell i ho feia amb la intenció de fer, per sempre més, festa en honor de la seva Verge protectora” (p.  133). I així ho fa.

Com veiem, no solament es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”, sinó un tret matriarcalista: que la protecció es sol·licite a la Mare de Déu, la qual fa el paper de mare. A més, ella li ha fet costat.

En la narració posterior, “El tresor del senyor de Pinós”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, “sota la muntanya del Pedraforca, (…) hi havia el gran castell de Josa, en el qual existien uns pous molt profunds i uns immensos soterranis plens de tresors fabulosos (…). Es deia, d’uns a altres, que, aquell que els assoliria, no tan sols obtindria una riquesa inacabable, sinó que, a més, arribaria a ser senyor de set castells” (p. 134). Com podem veure, apareixen símbols matriarcalistes, per exemple, el pou, els soterranis i, a banda, la dona està ben considerada. Igualment, podríem captar el simbolisme de la frase “Ser un pou de saviesa”, ací, vinculada amb l’educació matriarcal i amb la dona.

Els guardians d’aquests llocs (en el relat, presentats com els diables i els bruixots) es corresponen a dones i, com que es comenta que “tenen fama de ser els més temibles” (p. 134), veiem que les dones són fortes, fins al punt que, àdhuc, en les guerres “contra els moros, el cavaller de Pinós va armar un gran exèrcit per combatre els sarraïns i (…) pensà en els tresors de Josa” (p. 134). 

Més avant, per a aconseguir-ho, demana ajut a Sant Esteve, un sant que també té a veure amb la tradició matriarcal de la festa del segon dia de Nadal i, el sant (en un acte semblant a quan el déu Sol, en la cultura colla, envia els raigs a la Pachamama, o siga, a la Mare Terra), “va baixar del cel, en persona, i va anar a Josa. Tots els dimonis (…) van abandonar la guarda del tresor, que, amb tota facilitat, va poder ser agafat pel senyor de Pinós, el qual, posteriorment, (…) va arribar a ser senyor de set castells” (p. 134).

Una altra rondalla plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què captem trets matriarcals, és “Galceran el del Miracle”, quan, un poc després que Galceran de Pinós es mogués contra els moros, veiem que “la valentia dels catalans, els quals defensaven (…) la seva terra, anaven decantant, a poc a poc, la balança de la lluita a favor dels de casa” (p. 136) i, més avant, llegim que “els moros es batien en retirada vers el seu campament del Berguedà” (p. 137) i, finalment, com a agraïment, “Galceran va fer aixecar un petit temple (…) sota l’advocació de Santa Maria” (p. 137), a la qual havia implorat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.