Arxiu d'etiquetes: semblances amb altres cultures matriarcalistes

Hòmens que fan costat a les jóvens, que faciliten el gaudi de la vida i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana, molt semblant a relats d’altres llocs i en què una jove passa a fer uns papers disfressada d’home i en què, al capdavall, es descobreix que és dona però, tot i això, es casa amb un noble, és “El patge Saguntí”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. Cal dir que, des de molt prompte, ens trobem amb un passatge matriarcal en línia amb el taoisme i, òbviament, amb el matriarcalisme vinculat amb cultures mediterrànies, com ara, la relacionada amb la llengua catalana i la grega (en la figura de Demèter, la deessa de l’agricultura, en més d’un moment, en relació amb la seua filla Persèfone): “Davant la casa hi havia un rastre de seriosos xiprers i, pels voltants, creixien alguns magraners, tarongers i llimeres; els primers assenyalant tristos el blau camí del cel; els altres, cantant alegres la joia de la vida amb l’esplet dels seus fruits i amb l’esclat del seu fullatge” (p. 27). També podríem relacionar-los amb els Sants de la Pedra (Senent, amb el manoll de forment; i Abdó, amb el penjoll de raïm).

A banda, comentaré que lo que escriurem a continuació, el 26 de juny del 2022, no ho pensí durant la primera lectura, encara que el cel (cap a on creixen els xiprers) té a veure amb la mort (així com el sant accedeix a la santedat després de morir, no abans), els magraners, els tarongers i les llimeres, o siga, part dels fruits associats a l’abundància de la terra i al gaudi de la vida, tenen relació amb tocar els peus a terra, actitud que fa possible que, mitjançant la simpatia amb la terra i el tractament empàtic i afectiu cap a la Mare Terra (i, igualment, cap a la mare com a generadora i cap a la fecunditat i cap a la fertilitat), els resultats siguen fructífers i que els habitants de la zona i els qui treballen els camps comencen el dia (i el tanquen) confiant que el demà serà abundant i que sempre hi haurà abastiment, gràcies, per descomptat, a les bones obres de línia matriarcalista.

Adduirem que, en paraules tretes del “Llibre del Poble de Déu”, coordinat per Pere Riutort i en què hi ha unes pregàries del vespre dels dimecres, podem llegir:

“Aclamem exultants, Déu Pare misericordiós, perquè la seua eterna bondat cobreix tota la terra, i diguem-li.

Sou l’alegria, Senyor, dels qui esperen en vós.

(…) Concediu-nos el bon temps

perquè les collites siguen abundoses.

(…) Escolteu, Senyor, la nostra pregària vespertina i feu que, seguint les petjades del vostre Fill, donem amb perseverança el fruit de les bones obres” (p. 1497). Aquesta esperança, aquest veure i sentir que la Terra dona vida al camp, a la família, a la població en què es viu, a la comarca i a poblacions més llunyanes, etc. era una cosa que els nostres avantpassats ho reflectien (com també perviu en moltes poblacions catalanoparlants i d’altres cultures matriarcals) en aquest amor per la terra i no per lo celestial.

Un poc després, mor la mare de la jove i, al moment, el pare. Comentarem que, en més d’un escrit en Facebook en vincle amb el paper de la dona o bé que tenia a veure, per exemple, amb la família, ens han plasmat que, si cau la dona, cau la casa. I, en eixe sentit, es reflecteix molt bé en aquesta rondalla: primerament, mor la dona i, ràpidament, ho fa el marit.

Però, tot i això, la jove, Llucina, immediatament, copsa que, l’endemà de soterrar els seus pares, li vingué al pensament Sant Vicent Ferrer, confià en ell i, així, diu al sant:

“-¡Sant Vicent, empareu-me en aquesta hora (…)!

I fou quasi alhora que sentí una blana remor darrere d’ella. Es girà i veié un frare que li somreia dolçament: era sant Vicent!

-Acosta’t, fadrina.

Ella, obeint, s’hi va acostar” (p. 28) i, tot seguit, el sant li farà costat i facilitarà que la jove Llucina accedesca al palau dels ducs (p. 28), on passarà a fer el paper del Saguntí.

Com podem veure, malgrat que moren els pares (podríem interpretar-ho com que Llucina ja ha aplegat a la jovenesa, necessita desenvolupar-se, valer-se per ella mateixa i, això sí, en vincle amb la realitat), sempre compta amb una persona bonhomiosa (i, ací, en la figura d’un sant que… li apareix darrere, justament on ho farien el pare i la mare de Llucina, de la mateixa manera que, en una fotografia de família, els pares hi són) que, des del primer moment, li ho posarà fàcil i en qui també podrà confiar. Afegirem que, en moltes rondalles en llengua catalana, els sants i, per exemple, Jesús, figuren com a persones amb bona empatia i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures mediterrànies, matriarcals, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

El 17 d’agost del 2021, escrivint “sexualitat matriarcal” en Internet, poguí trobar en Google Llibres que, en l’obra “Constel·lacions postmodernes”, d’Enric Balaguer, es podia llegir que Lluís Racionero publicà “La Mediterrània i els bàrbars del nord”, en què “feia una reivindicació dels valors que per a ell encarnen les cultures matriarcals”. Lluís Racionero diu així:

“La cultura viva de la Mediterrània, veritable i ancestral, no és pas el fred geometrisme racionalista dels doris ni el colossalisme militarista dels romans, sinó la manera gentile, la cultura femenina sensual, sinuosa i flexible, amb la claredat del fresc marí de Cnossos, la vitalitat festiva de les ballarines tartèssies, la flexibilitat nerviosa de les saltadores dels braus cretenques, el sensual erotisme delicat i indefens d’Afrodita […]. La cultura ancestral de la Mediterrània és matriarcal, femenina, gentil, suau, vital, delicada”.

Tot seguit, Enric Balaguer addueix “Però aquesta cultura dels pobles mediterranis s’oposa a la dels bàrbars del nord que, si bé han inventat cotxes, bombes o raigs làser, no és fruit de la civilització ja que aquesta és producte de les ciutats. El Mediterrani fa trenta segles que té ciutats, el nord d’Europa només sis. La civilització, per a Racionero, és una qüestió d’esperit, una manera d’entendre la vida i, sobretot, de viure-la”, fet que enllaça amb unes paraules que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), les quals considerava extrapolables a la cultura valenciana, de què li comentí en aquell moment: “No teoritzen. Viuen i actuen”[1]. 

Aquest matriarcalisme també està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana i, fins i tot, en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Lo que comentàrem tots dos, el 28 de novembre del 2020, fou: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Les cultures matriarcals prefereixen la moderació i toquen de peus a terra

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què apareix molt el jardí, la jardineria com també el tema de l’educació matriarcal, el de tocar de peus a terra i, igualment, el de la sexualitat matriarcal i que ací hem triat pel tema del jardí (perquè apareix reflectit en una dama i en una jove), és “La delicada de Gandia”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”. Així, se’ns comenta que la terra de la comarca valenciana la Safor, “és bona i fèrtil; la pluja, generosa i el clima, temperat” (p. 107) i que, malgrat que el duc n’era l’home més ric, la seua dona, la duquessa Maria, “només era feliç a l’església o al jardí del palau, quan contemplava els gesmilers, els rosers, els geranis i les altres plantes que cultivava amb el mateix amor que una mare posa en l’educació, l’alimentació i la salut dels seus fills” (p. 110). Com veiem, el narrador ja ens indica el vincle (per semblança) entre la manera de tractar les plantes i el de l’educació dels fills. I ho fa mitjançant uns trets que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara, la simpatia, la paciència i la bonesa. I, per això, “les plantes del jardí, agraïdes, li pagaven l’amor que ella els donava amb pomells de gesmil que feien olor de cel, roses esponjoses com les ales dels àngels i geranis” (p. 111).

Més avant, llegim que el duc i la duquessa “se n’anaren a viure a una alqueria que tenien en una muntanya on sempre bufaven vents saludables” (pp. 112-113) i, a banda, que la duquessa fa un encàrrec al mestre Damià Forment i que ell l’accepta (p. 116), en relació amb una església. En acabant, Damià Ferrer passarà a viure en el palau ducal junt amb els dos nobles i la jove Anna Maria (filla d’un germà de la noble).

El pare d’Anna Maria escriu una carta a la duquessa, “demanant-li que acollira la seua filla al palau ducal i que l’educara com hauria educat una filla, que la guiara pel bon camí i que l’ajudara a convertir-se en una dama noble, elegant i discreta, com ho era ella” (p. 118) i la duquessa ho acull i es proposa cercar un bon marit a la jove, a qui tracta com ho faria amb les plantes: amb els peus tocant a terra.

De la mateixa manera que en relació amb les plantes, “Anna Maria sabia que l’ociositat era la mare de molts vicis i per això procurava estar sempre ocupada (…) i li agradava molt la dansa, encara que no solia acudir a molts balls dels salons valencians perquè, com molts savis antics, opinava que un excés d’alegria fa perdre la decència i, a voltes, el trellat” (p. 118), paraules molt d’acord amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i amb la preferència, de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, per la moderació.

Així com la duquessa es dedicava prou a la jardineria (i a educar com amb la vegetació), la jove Anna Maria “Era una fadrina ben plantada, amb moltes ganes de viure i d’estimar; una donzella alegre que cantava sovint, quan regava les plantes o estenia la bugada; que tenia unes mans divines per als dolços i que feia goig de vore” (p. 120) i que, a més, “tenia l’ànima i les intencions tan netes com la roba, la mirada i el cos” (p. 120) i que, a banda de dur bronxes de gesmil entre els pits, per costum i per higiene, també ho feia per un amic que tenia: el jove vicari (p. 121).

I, com que “Primer és l’obligació que la devoció”, no sols, a primera hora del matí, Anna Maria anava a la col·legiata de Gandia a oir missa (p. 121), sinó que, “Després s’arromangava i ajudava les monges” (p. 121).

En un passatge posterior, captem que la duquessa Maria, àdhuc, els dies que plou, toca de peus a terra i prioritza l’obligació i la moderació. I, així, un matí va dir a Anna Maria que no eixís de casa, que Déu li perdonaria una falta molt lleu (p. 124) i, de pas, es reflecteix un detall molt vinculat amb les cultures matriarcalistes: el realisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

General, , , , , , , ,

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

General, , , , ,

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals s’inclinen per la moderació i inculquen a pensar en els altres

General, , , , , ,

 

Un altre passatge interessant de la rondalla “El dragó del Patriarca”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és quan trau el tema del silenci, de la discreció, etc. (ambdós vinculats amb el matriarcalisme), de què també ha escrit Bartomeu Mestre en l’article “Saetas a Mallorca?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/saetas-a-mallorca), publicat en el blog “Etxiba Balutxo…”. Així, en aquest article, ens comenta que “els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”. I, com m’afegí en relació amb l’article, els catalanoparlants, en el tema, som més bé “silents”. Aquests detalls, que empiularem amb els del conte, concorden amb els que podem llegir en una entrevista titulada “Amaia Gorostiza: ‘El País Vasco es un matriarcado’” (https://elpais.com/elpais/2020/10/02/eps/1601645189_218920.html) i publicada en el diari castellà “El País”, en què la presidenta de l’Eibar, un equip basc de futbol i en la Primera Divisió espanyola, comenta que, “A mí me han inculcado el trabajo, la austeridad, el no fanfarronear, la honradez…”.  Un “no fanfarronear” que evoca lo matriarcal.

Al cap i a la fi, no tractar de fer-se destacar, no inclinar-se per fer ostentació, que no es dedique la nit per a dificultar el bon son del veïnat, sinó que es prepare pensant en els altres, etc. i posant-se en la pell del proïsme, són detalls en línia amb el matriarcalisme i que, igualment, copsem en el relat valencià: “L’endemà, quan el dia fosquejava, el cavaller va baixar a la masmorra, sense el rosegó de pa i el pitxer d’aigua de totes les nits. Va deslliurar el presoner de les cadenes, el va ajudar a canviar-se de roba i (…) li va baixar una capa gran, per a cobrir-se i passar desapercebut. Després, els dos homes abandonaren les torres de Serrans amb tota la discreció del món i se’n van anar, pels carrers més foscos i solitaris de València, a sopar amb el regidor de la ciutat” (p. 17).

La primera vegada que llisquí aquestes línies de la llegenda, escriguí, en el llibre, “Bartomeu Mestre i les festes”, “eixir en la falla”, “matriarcalisme”, “la nit”. I, a més, vaig vincular el fet que es realitzàs de nit amb un tret matriarcalista, ja que les cultures matriarcals hi estan molt vinculades així com ho està la dona, la lluna, lo relatiu a la terra (que és de color més fosc que el sol), etc. És més: Biel Majoral, en una entrevista feta per “dBalears”, en què trau el tema d’escoltar la terra (això és, la banda materna i de la Mare Terra, de la terra on reposen els ancestres i de la terra on u viu, dels avantpassats, etc.) i de l’especulació, comenta que el patrimoni es pot salvar “A través dels gests senzills, que són els que marquen les pautes: la buferia no ha estat mai patrimoni d’un poble”.

Adduirem que el 3 de juny del 2022, ma mare, durant una conversa telefònica, em tragué el tema de la música quan ella tenia uns dèsset o díhuit anys, això és, cap a 1960. Així, un dia veié una jove que, quan passava pel carrer, feia un soroll procedent de la banda de la cintura… on tenia una ràdio menuda. Immediatament, li diguí que això no tenia a veure amb el matriarcalisme, sinó amb lo patriarcal, i li vaig afegir informació relativa a l’article de Bartomeu Mestre. Doncs bé: el 6 de juny del 2022 em va adduir que, “en aquells temps, seria un capritxo fora sèrie, això no ho podrien dur ni el 10% de la gent del poble” i que serien cap a les 11h del matí. Parlem d’un temps en què ja comença a haver-hi ràdio i en què la instrucció pública feia camí en la introducció de la cultura patriarcal castellana… en un ambient majoritàriament matriarcal, com era el dels pobles de la comarca de l’Horta de València, vàlid per a la gran majoria de les poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, el report de ma mare i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que compensen les bones accions i que donen vida

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha unes quantes rondalles molt curtes i vinculades amb la Mare de Déu i amb plantes, en què es plasma el matriarcalisme. Així, en “La menta i el romaní” (p. 56), llegim que, “Entre les mateixes plantes, (…) n’hi ha també de beneïdes, com el romaní, per haver-hi posat a assecar la Santíssima Verge els bolquers del seu estimadíssim infantó” (p. 56). A més, en “Les fulles de la gavarrera”[1], copsem que la dona és respectada i que ella ho compensa: “Durant la fugida a Egipte, la Mare de Déu va demanar acollida a la gavarrera, i aquesta n’hi va donar de tan bon grat que, aquella, agraïda, va fer que les seves fulles i les seves flors fossin bones per remei.

I, des d’aleshores, ho són” (p. 56).

Àdhuc, com que el matriarcalisme agraeix la bondat, en la rondalla “Per què la menta no fa llavor”, veiem que Nostra Senyora, com que la menta, durant la fugida a Egipte, descobrí on s’havien amagat la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús, li digué:

“Menta, mentidera,

floriràs i no granaràs” (p. 56).

 

I, en la pàgina 57, Emili Samper Prunera ens comenta que, en la rondalla “La menta i el gaig”, Cels Gomis publica la variant

“Tu ets menta i mentiràs,

floriràs i no granaràs”.

 

Prosseguint amb Nostra Senyora, en la rondalla “El romaní florit”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, llegim “Conten que la Verge Maria, essent al portal de Betlem, després d’haver donat a llum el seu infant Jesús i haver-li rentat els bolquers, cercava un indret on estendre’ls, quan va trobar una mata de romaní i els hi va posar al damunt. Els bolquers van eixugar-se ràpidament i la planta va quedar ben florida” (p. 57): el detall de la planta amb els bolquers (actuar de manera acollidora) fou compensat per la bonesa que li passà el Nen Jesús. I, així, captem un missatge molt en línia amb el matriarcalisme: l’actitud receptiva dona bons fruits i vida (“ben florida”, dues paraules que podríem vincular amb el renaixement primaverenc).

Veiem, per tant, que la cultura matriarcalista es posa de part de les bones accions.

Una altra rondalla curteta plasmada per Cels Gomis i relacionada amb la fugida a Egipte, “La vida eterna de la rosa de Jericó”[2], en què, durant el viatge cap a Egipte, la Mare de Déu s’ensopegà i s’agafà a la rosa de Jericó, però “sense que es desarrelés, cosa que l’alliberà de la caiguda i, per això, li concedí vida eterna, dotant-la de diversos privilegis” (p. 57), també reflecteix el matriarcalisme. En aquest relat, copsem la relació amb la terra i amb la realitat i que la dona també acull els petits detalls (la rosa de Jericó). I, de nou, la bonhomia es veu compensada per la vida i per favors.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que és una planta rosàcia.

[2] Jericó és una població palestina que apareix, per exemple, en aquest passatge bíblic relacionat amb el Nou Testament.

 

Tot seguit, afegim dues fotos de la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el tom 8 de les “Rondalles valencianes”, editades per Edicions del Bullent. En aquest passatge, es reflecteix la sexualitat matriarcal en una línia molt semblant a la de la cultura mosuo, igualment matriarcalista: la princesa és més grossa que el mig pollastre així com, en aquesta cultura asiàtica, per a lo gros o positiu, s’utilitza la paraula “mare”, mentres que lo petit es refereix com “pare”. La rondalla valenciana diu així: “I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne”. 

L’enllaç que posem a continuació també inclou lo que hem escrit respecte a aquesta cultura asiàtica de línia matriarcalista, en relació amb la sexualitat matriarcal i que figura en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”: https://www.mirales.es/los-mosuo-la-cultura-matriarcal-sonaba-creador-wonder-woman.

“La mare servia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , , , , ,

 

“No teoritzen. Viuen i actuen”, un estil de vida molt reflectit en les rondalles i en el dia rere dia dels Pobles catalanoparlants.

Un altre tema interessant i que, tot seguit, exposarem junt amb comentaris, és el fet que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcalista) i ja hem tret en algunes ocasions (i que també és vàlid per a la vinculada amb la llengua catalana), “No teoritzen. Viuen i actuen”, paraules aplicables a tot poble matriarcal. De fet, el 25 de novembre del 2021, en relació amb aquestes paraules i amb les àvies (o padrines), o bé amb les mares, nascudes abans de 1920, preguntí en Facebook “¿Eren més de teoritzar, per exemple, sobre com es podria millorar la bonhomia, o de viure i d’actuar? Gràcies”. I, com veurem, les respostes encaixaven amb les frases que m’havia escrit l’amic.

Així, en el grup “Dialectes”, el 25 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Les àvies no eren gens teòriques!” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Ma àvia era una persona pràctica que no volia més que viure amb el major benestar possible i no complicar-se de bades l’existència.

Ella no concebia exercitar-se físicament fora de la faena diària per a fer les tasques i el treball que fornia els diners amb què sobreviure” (Joan Montpou), “La meva àvia era ambiciosa i treballadora, manava a casa, sens dubte, li agradava aparençar i rentar els draps bruts a casa. Era més de sentències que de teories” (Lidia Bros Sarroca).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella ens escrigué “A casa, uuummmm. Potser les dues i/o viure i actuar la iaia, la mama. El papa, a la reserva”. Hi ha algunes rondalles mallorquines en què l’home roman en la cuina o bé en casa, mentres que la dona passa, com ara, a fer la gestió fora de casa o, simplement, a fer lo que solem dir vida social. Afegirem que, com em comentà l’amic, quant a la cultura colla, en aquest poble d’Amèrica del Sud, “Les dones van al bar. Els bars estan plenes de dones. No hi veuràs hòmens”, un detall que, quan me’l contà (a tot estirar, a primeries del 2020), em resultà nou i molt curiós. Això sí, molt en línia amb el matriarcalisme.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 25 de novembre del 2021, Antonia Nadal comentà “Comunicació, comunicació, comunicació…

Saber perdonar. És més feliç el que perdona que el qui ofèn”.

Adduirem que el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Paraules ebrenques”, on havíem posat el post el mateix dia, Ester Berenguer comentà “A mi, la iaia Maria, quan s’enfadava, em deia ‘Si t’agafo, et faré xinxines’, sentenciant i amb el dit amunt i avall”.

En el grup “Valencians per la independència”, el 3 d’abril del 2022, Conxa Navarro Ramada ens escrigué “De sentències, sempre”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, per eixos dies, Isabel Mateu plasmà “Sentències!!!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’abril del 2022 i posteriorment ens comentaren “Teoritzar” (Victoria Humet), “La meva mare era un no parar. Un any vàrem tenir un cosí de Boise perquè aprengués castellà, i anava amb una llibreteta apuntant les dites de la nostra mare i el significat que tenien” (Ana Maria Osa Farre), “La meva mare era del 1905. Deia ‘No estiris més el braç que la màniga’ i ‘Prepara’t, per si ve la guerra’” (Josep Maria), “La mare era de 1910 i feia servir totes dues coses. A tot, tenia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga).

Finalment, comentarem que, encara que hui comença la Setmana Santa, entre els catalanoparlants, sobretot, els qui també ho som des de fa generacions, donem més importància a la Pasqua, la qual comença el dia de Pasqua (o de Resurrecció). I també que un tret que ho plasma molt bé són les cançons eròtiques que, per exemple, es canten Diumenge de Pasqua i durant les festes d’aquesta època de l’any i de què ens informen des d’ahir: com ara, “La tarara”, quan parla del catxirulo que no s’empinava. Ja n’inclourem en altres entrades.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Boise és una ciutat dels Estats Units.