Arxiu d'etiquetes: sardanes

D’Arbeca a Barcelona i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, passem a Catalunya, d’on podem llegir molta informació relacionada amb els Sants de la Pedra, els quals, tal vegada, són més coneguts pels catalans com Sant Nin i Sant Non, noms familiars que reben Sant Senent i Sant Abdó respectivament. Ho farem per Arbeca, per Banyoles i per Barcelona, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En Arbeca (població de la comarca de les Garrigues), com podem llegir informació interessant en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra” (https://prensahistorica.mcu.es/consulta/registro.do?id=10003050880), signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”, “Els antics patrons de la nostra agricultura hi foren ja venerats en èpoques molt llunyanes. De l’any 1450 sabem del cert que tenien altar a l’església de Santa Llúcia, situada a la plaça i actualment desapareguda. A l’església parroquial nova se’ls hi destinà una capella en la qual s’hi pot veure un retaule barroc daurat sumptuosament. Perdura el benifet[1] fundat sots l’advocació dels ínclits Màrtirs” (p. 1).

Sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), i, més en concret, sobre el Terme (la part, històricament, pagesa de Banyoles), el capellà Martirià Brugada i Clotas, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999), diu que “Antigament, amb el tritlleig des del campanar de Santa Maria dels Turers s’anunciava que tot estava a punt per a la festa. (…) La comitiva festiva s’anava engruixint tot arreplegant les famílies de les pairalies[2] del Terme que s’unien per participar a l’ofici en honor dels dos sants, que solia ser a les onze. Les famílies portaven diversos pans –les coques[3]– confeccionats amb farina de la darrera collita i ornaments amb ametles, nous, avellanes… A l’entrada de l’església, els músics saludaven l’arribada de les coques amb tonades festives, les anomenades lilaines, ja que veien assegurat el seu pagament. (…) A l’ofertori els pabeneïters recollien les coques i en tallaven unes quantes que, després de ser beneïdes, es repartien immediatament entre els devots. Es passava a venerar les relíquies dels sants i no hi mancava el cant dels goigs en honor seu. (…) La recapta, originàriament, es feia de blat, com és propi” (pp. 93-94).

Quant a aquest ofertori, un altre estudiós de Banyoles, Àngel Vergés i Gifra, en el seu llibre “Costumari banyolí. Costums i tradicions de la ciutat de Banyoles”,  editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, en el 2017, comenta que “La festa del Terme és una festa en què són ben visibles les ofrenes i aquest costum religiós no és gens absent en cultures i religions prèvies al cristianisme” (p. 139). Resulta curiós aquesta nota que inclou Àngel Vergés, sobre la presència anterior al cristianisme. Igualment, agraesc la generositat de Josep Grabuleda Sitjà, qui m’envià una còpia de quasi tot el llibre, per mitjà d’un missatge, el 23 de maig del 2018. Sabem, per mitjà de l’article “La Festa del Terme beneeix els patrons” (https://www.diaridegirona.cat/estiu/2008/07/28/tradicio-festa-del-terme-beneeix-patrons/279028.html), publicat en el “Diari de Girona”, que, no sols es fa la tradicional ofrena de les “Coques amb Lilaines” sinó “també del blat fruit de la collita d’aquest any”. Sobre aquesta ofrena (i, amb intenció de confirmar que, efectivament, n’és de forment), envií uns quants missatges a Miquel Rustullet (de Banyoles), el 26 d’abril del 2019, “per si, en el Terme, s’hi fa l’oferiment de blat, això és, de part del forment collit, Miquel”, ja que “Per ací, per l’Horta de València i per altres comarques valencianes, sí que és costum, en més d’un poble, oferir el raïm primerenc, com m’ha comentat mon pare i altres persones, o bé com apareix en alguns articles relacionats amb els Sants Abdó i Senent”.

La seua resposta fou: “No havia pas sentit a dir mai que es fes ofrena de raïms. Pensa que som una comarca que el tema de la vinya ara quasi no existeix i, antigament era una cosa més aviat residual, diria que només ho havia estat pel consum familiar”. En un altre escrit al mateix missatge, Miquel Rustullet afig que “Aquest escrit és del Diari de Banyoles, i tal com es veu en la fotografia també fan l’ofrena del blat”. Agraesc aquest aclariment relatiu, no solament a la festa del Terme, sinó al detall de la foto que apareix en aquest article del “Diari de Girona”.

Veiem, doncs, que, no solament, és costum fer ofrena de raïm (el primerenc), com d’arròs (en Sueca o, per exemple, en Cullera), sinó de forment, si més no, en poblacions on la vinya, com ara, en Banyoles (nord de Catalunya), a penes s’ha conreat.

Igualment, i continuant amb Banyoles, Miquel Rustullet (qui tingué la gentilesa d’enviar-me, per mitjà d’un missatge, informació sobre Banyoles i, a més, per exemple, escrita per Martirià Brugada), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, publicat en el 2012, en la “Revista de Banyoles”, comenta que, cada 30 de juliol, en la zona de Banyoles coneguda com “el Terme”, esdevenia una “ballada” (p. 18) que, “en uns anys en què les ocasions de fer festa no eren pas excessives, l’aplec de la gent del Terme, a final de juliol, s’agraïa” (pp. 18-19), i que algunes persones que li ajudaren en la recollida informativa, rememoraven “quan les mateixes pabordesses anaven a buscar les flors per confeccionar els pomells pel ball, on els nois el compraven i el regalaven a la seva parella” (p. 19). Aquesta ballada consisteix en “una ballada de sardanes, una activitat que sempre ha acompanyat a la festa del Terme, la dels sants Abdó i Senén, almenys a Banyoles”, com em comentava en un missatge del 1r d’octubre del 2018.

Més avant, i dins de l’article, afig que hi hagué problemes que estigueren a punt d’acabar amb el costum d’ocupar un camp que “es deixava sense sembrar fins que hagués passat la data de l’aplec” (p. 19), però que, no sols no es va prohibir a mitjan dels quaranta (per decisió d’un governador que escoltà les dues parts), sinó que, fins i tot, “D’ençà l’any 1973, amb l’acord municipal i la posterior ordenació de la plaça dels Sants Abdó i Senén, (…) el dret de poder-hi ballar està garantit” (p. 19).

Així mateix, i prosseguint amb la festa del Terme, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15), que “la devoció als sants Abdó i Senén també es vivia amb intensitat per part de tota la família i, quan s’apropava la festa, tothom hi posava el coll: fent la recapta pels veïnats, preparant pomells per les sardanes, venent participacions de la rifa, ornamentant l’altar…” (p. 19) o, per exemple, que els sants Abdó i Senent, patrons dels pagesos i dels habitants del Terme, igualment, són la “representació de la fe i l’esperança” (pp. 40-41).

Adduirem que, per mitjà d’un missatge de Miquel Rustullet, del 19 de juny del 2018, en resposta a una pregunta meua sobre la relació entre la Creu del Terme i la festa dels Sants de la Pedra en Banyoles i a poemes, hi ha que, “A Banyoles, els sants Abdon i Senén són els patrons del Terme, de manera que cada any una cosa i l’altra van unides. Generalment, quan a finals de juliol es fa aquesta festa, un dels actes que hi ha és resar el Rosari[4] i una petita b voltant de la Creu del Terme. Cada any, en el programa dedicat a la festa dels sants Abdon i Senén, el que es fa és escriure-hi algun article de records i testimonis relacionats amb la festa o els sants. Podria ser que algun any hi hagi hagut algun poema”. Per tant, parlar de la festa de la Creu del Terme és tenir presents els patrons d’aquesta zona de Banyoles i, per tant, els poemes no estan aïllats d’un vincle amb els Sants de la Pedra, ja que, com escriu Miquel Rustullet, es fa una ballada al voltant del monument a la Creu del Terme.

Sense deixar Banyoles, inclourem que té lloc la sardana “Sardanistes, a l’aplec!”, a què poguí accedir per mitjà de Sílvia Farrús Prat (de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), a través d’un missatge, el 29 de maig del 2019[5]. Com indica el subtítol d’aquesta obra, es tracta d’una “Sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y[6] Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol”, una obra de de Josep Baró Güell, amb música impresa, editada en la ciutat de Girona, possiblement, en 1949, junt amb una glosa[7] de ballet popular.

A més, en el llibre “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet, hi ha que, en Banyoles, “S’edita, des de fa anys (ja es publicava el 1950), cada 30 de juliol, el butlletí (o programa) de la festa, en què es recullen articles de diversos autors que expliquen aspectes històrics, memorístics o populars del Terme”. 

També sobre el Terme, però en l’entrada “Sants Abdó i Senén, pebrots i tomaques”, de la web[8] “Bienve Moya. Llegendes d’arreu” (https://bienve.wordpress.com/2012/07/24/sants-abdo-i-senen-pebrots-i-tomaques), de l’estudiós Bienve Moya, llegim que “A Banyoles i el seu terme es recorden dels sants germans: ‘Es tracta d’una festa centenària de tradició popular, en honor als sants Abdó i Senén, patrons de la pagesia i del Terme de Banyoles i comarca’. Segons el seu programa de 2012”.

En la ciutat de Barcelona, per mitjà del blog “Basílica de Santa Maria del Pi” i, així, de l’article “Capella de la Mare de Déu de la Mercè” (https://basilicadelpi.cat/ca/mare-de-deu-de-la-merce), en què es parla prou sobre els patrons dels llauradors i dels hortolans, en paraules de qui el signa, Albert Cortés, “El Gremi de mestres Hortolans del portal de Sant Antoni s’instal·là en aquesta capella l’any 1398, dedicant-la als seus patrons Abdó i Senén, popularment anomenats Sant Nin i Sant Non. Es tracta d’un dels gremis més antics de Barcelona, que reunia a la gran majoria de propietaris dels camps i hortes de la part occidental de la ciutat, tenint, fins i tot, el càrrec reial de Guàrdia fora muralla.

(…) es conserva (…) un magnífic reliquiari dels Sants Abdó i Senén regalat, l’any 1410, al gremi pel cèlebre rector del Pi Felip de Malla, i que cada any es treia per la festa patronal (30 de juliol). Es coneixen també dos caps de talla dels sants fets l’any 1610 que es col·locaven sobre l’altar els dies de festa.

El retaule actual [del gremi dels Hortolans del portal de Sant Antoni] és obra de Joan Martorell i Montells (1833-1906), que va desenvolupar la seva obra dins la corrent goticista de moda en aquella època, sobretot per influència de Viollet-le-Duc. (…) va poder-se realitzar l’any 1885 gràcies a una donació privada que exigí, en contrapartida, la col·locació de la Mare de Déu de la Mercè en un lloc preferent, desplaçant així els antics titulars als laterals. A més, també s´hi va col·locar el copatró Sant Isidre, Sant Llorenç, Santa Maria de Cervelló, Santa Agnès, Sant Antoni de Pàdua i a Sant Miquel al coronament”.

De fet, en part de la presentació, en Internet, del llibre[9] “Societat, cultura i món medieval a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” (https://books.google.es/books?isbn=844753811), de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, hi ha que “La parròquia del Pi va ser la seu de nombroses confraries o obres pietoses. Destaquen la confraria dels hortolans de Sant Abdó i Senén (sant Nin i sant Non), que ja apareix vinculada al temple el 1328. De 1405 data les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (p. 121).

Sobre Barcelona, però a partir d’informació del “Costumari català”, de Joan Amades, facilitada per Josep Ma. Alentà (encarregat de la secció religiosa de l’Editorial Claret), hi ha que “A Barcelona, els tenien per tals els hortolans de les hortes de Sant Antoni i de Sant Pau. Estaven aplegats en una  confraria gremial, encara subsistent, amb casa pròpia al carrer de Sant Pau, a la casa assenyalada amb el número 87[10]. La façana estava ornada amb diferents arreus de conrear la terra, amagats avui sota els aparadors d’un establiment modern.

Els nostres avis distingien els hortolans dels pagesos segons que reguessin amb aigua de sínia o no. Com que la riquesa d’aigües somes[11] del Pla de Barcelona permetia de pujar l’aigua amb sínia i àdhuc amb cigonyes i manxes, d’ací que tots els voltants de la ciutat estiguessin sembrats de gracioses sínies.

(…) Els hortolans celebraven llur festa a l’església del Pi, de la qual eren feligresos. Feien un solemne ofici. Guarnien l’altar amb arreus[12] i amb verdures i fruites, escollides entre les més grosses i més boniques de la collita.

Els hortolans havien celebrat diferents festes pels voltants de l’església del Pi. Enramaven i empal·liaven[13] la plaça, segons costum estés segles enrere. Al matí, un cop acabada la funció religiosa, feien un cós[14] pels carrers dels voltants de la parròquia. Donaven, com a joia[15], una grossa oca al qui arribava primer, i una altra de més petita, al segon. Feien ball de plaça al so de sac de gemecs, flabiol i tamborí. Treien dansa els pabordes i sortia a ballar el bo i millor de la pagesia de les hortes. Tothom anava molt endiumenjat, i les hortolanes lluïen sengles[16] rams de flors. A la tarda, feien una processó molt lluïda, en la qual portaven les imatges dels sants patrons sota tàlem[17]. Fou costum d’embellir-les amb verdures i hortalisses de les més fresques i escollides que havien crescut per totes les hortes. Els confrares tenien molt d’interès a obtenir exemplars ben grossos i excepcionals, per tal de fer lluir els sants patrons que els protegien els fruits de la terra. En tornar al temple, celebraven un rosari i cantaven els goigs.

Fou costum estès, entre els hortolans, de convidar llurs amics a un berenar, fet a les hortes mateix. Solia consistir en una gran amanida, amb molt d’ensiam, pebrots i tomàquets. Des de temps abans, guardaven els exemplars més grossos i frescos, per poder-los oferir el dia d’avui als amics i coneguts que convidaven. Aquest costum va donar origen al refrany:

                                   Sant Nin i Sant Non,

                                   pebrots i tomàquets,

                                   la festa dels hortolans”.

A continuació, Joan Amades, parla sobre un detall que hem tractat en un altre punt de l’estudi (sobre la substitució de Demèter i Persèfone pels Sants de la Pedra, amb motiu de la cristianització de les festes), i entrant en el tema del faldellí (p.53), el qual podríem considerar femení i, així, que, en la Ciutat Comtal, quan Joan Amades preparà el  “Costumari català”, encara pervisquessen detalls de matriarcalisme en els confrares de Sant Nin i Sant Non.

En relació amb Barcelona, però en el llibre “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes”[18], d’Aureli Capmany i Farrés i publicada en el 2019 per Edicions Sidillà, llegim que, malgrat la introducció de Sant Isidre, en bona part de Catalunya (sobretot, arran de la seua canonització, en 1622), “com qui canvia de camisa, retirant dels altars les imatges dels sants protectors tradicionals, (…) encara resta viu el record en algunes poblacions. (…) I, pel que fa a Barcelona, si bé han desaparegut les hortes veïnes a la ciutat, els descendents d’aquells hortolans que fins i tot van arribar a ocupar l’alta magistratura municipal, amb el càrrec de conseller, mantenen el record dels seus passats fins a on ho permeten els temps actuals i fan memòria i honoren els sants patrons Abdó i Senén” (pp. 63-64).

 

 

Notes: [1] Acte o efecte de fer bé.

[2] Una pairalia és el lloc pairal, això és, el relacionat amb els pares i amb els avantpassats.

[3] En un missatge del 1r d’octubre del 2018, Miquel Rustullet m’aclaria que “hi ha alguns veïns del terme que porten coques a dins l’església. És en aquest moment quan els músics que són a l’exterior i ho observen fan uns breus i petits tocs musicals de caire informal, són les ‘lilaines’. La paraula lilaina a Banyoles (potser en d’altres llocs també) la utilitzem quan ens referim a coses amb molt poca importància. El toc o nota musical que fan els músics deu tenir aquesta connotació”. Quant a les coques, comenta que “seran les que a la sortida de la missa es subhastaran per recollir alguns diners per sufragar part de la festa”. Agraesc la generositat de Miquel Rustullet.

[4] Pregària tradicional catòlica destinada a lloar la vida de Jesús i la de la seua mare.

[5]  Informació facilitada per Sílvia Farrús Prat, a través d’un missatge, el 31 de maig del 2019, a partir d’una digitalització realitzada pel “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El títol de l’obra digitalitzada és “Sardanistes, a l’aplec! Sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol”, unida a una segona obra, “Terrassenca (Glosa del ballet popular ‘L’Estapera’)”. Són sardanes per a cobla originals de Josep Baró Güell, amb música impresa i, possiblement, editades en la ciutat de Girona, en 1949.

En informació facilitada per la “Confederació Sardanista de Catalunya”, en uns missatges del 2 de juny del 2019, després d’enviar-los un escrit per si sabien de llocs on es ballassen sardanes amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, “Per veure si hi ha una relació directa, en algunes poblacions, entre la festa dels sants i l’actuació de sardanes,i d’altres balls i danses, com ocorre en alguns casos” o si hi havia sardanes relacionades amb els dos sants, em comentaren que, en el Morell (el Tarragonès), “Aquell dia s’hi fan sardanes”, però veiérem que no estaven directament vinculades a la festa, com ara, un poc després de la missa grossa.

Ara bé, sí que afegiren que, “en principi, a Catalunya molts pobles que tenen una ermita o bé parròquia, el dia del sant o bé, el festiu més proper, s’hi celebren actes tradicionals a part del culte, les sardanes no hi solen faltar sovint després de la missa; a continuació, un dinar de germanor, etc.”. Aquesta informació, realment privilegiada, venia confirmada per uns cartells de mostra que em passaren ”de com són els ‘Aplecs d’ermita’ a Catalunya, a grans trets, perquè es faci una idea”. I, de fet, es confirmava: en un aplec de Sant Sebastià, en gener del 2019 (en Caldes de Malavella), un poc després de la missa solemne; en l’Aplec dels garriguencs a Puiggraciós (abril del 2018), sardanes immediatament després de l’ofici de vot de poble amb l’Escolania i la cobla Maricel; en l’Aplec de Sant Hilari (gener del 2018), missa, cant dels goigs, en acabant, benedicció i repartiment de panets i, després d’aquests actes (que començarien a les 11h), audició de sardanes… a les 12h, amb la col·laboració, entre altres, de l’Ajuntament de Cardedeu; en el 172é Aplec de Sant Maurici (setembre del 2016), missa solemne al sant i, tot seguit, interpretació de sardanes, en el terme de Caldes de Malavella.

[6] Textualment.

[7] Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa.

[8] El 21 de febrer del 2020, aquesta web es deia “Bienve Moya-Domènech. Relats i altres imaginacions”.

[9] El 29 de novembre del 2019 es podia accedir a aquest llibre mitjançant un altre enllaç.

[10] Sobre aquesta casa, direm, a partir del llibre “Una mà de sants”, de Bienve Moya, i publicat en el 2011, que “Mostra d’aquest vell patronatge és una llinda amb l’emblema dels hortolans, que encara s’aguantava en la dècada dels vuitanta a la casa número 87 del carrer de Sant Pau, amb la data de 1778. Avui, casa i làpida han donat pas a la nova urbanització de la dita rambla del Raval” (p. 143). La llinda és la fusta o pedra travessera que descansa sobre els dos muntants, és a dir, sobre les dues peces posades verticalment, d’una porta.

[11] Soma, femení de som, vol dir “de poca fondària”.

[12] Els arreus són els ornaments, els guarniments, etc. de  vestir com també, per exemple, els efectes, els instruments i els accessoris necessaris per a una tasca.

[13] Empal·liar (i també “empaliar”) vol dir guarnir amb domassos (això és, amb teixits de seda o de cotó que representen dibuixos), amb tapissos i amb altres teles d’ornament.

[14] Cursa o correguda a peu o a cavall per a guanyar algun premi.

[15] Sinònim de premi. Una tia meua diu “Qui va davant, guanya la joia”.

[16] U per a cadascuna de dues o més persones.

[17] Llit nupcial, pal·li.

[18] Aquest llibre, editat en el 2019, toca els temes que van de juliol a desembre.

El “ball de l’Oferta” i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

Tot seguit, tractarem sobre un ball típic de les Illes Balears i que té relació amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra: el “ball de l’Oferta”.

El terme oferta procedeix del llatí offertione “ofrena” i, en les Illes Balears, el “ball de l’Oferta” és el nom que rep un ball que hi té lloc en la cerimònia de l’ofertori. En el cas d’Inca, població molt relacionada amb els Sants de la Pedra, el duen a terme el dia de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent (30 de juliol) i, segons em respongué Ana Caty Noguera Durán, del grup de Facebook “Paraules mallorquines”, el 15 de gener del 2018, “qui balla el ball de l’ofrena (sic) per Sant Abdon són el grup de danses Revetlers des Puig d’Inca”.

També té lloc en Arles (comarca del Vallespir), com podem llegir en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, de Guillem Alexandre Reus Planells, quan parla sobre el desenvolupament de la festa dels Sants de la Pedra, en Arles (el Vallespir) i en Montboló (un poble també de la mateixa comarca i a 9 km. d’on ix la processó). “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels busts reliquiaris [d’ambdós sants] i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista” (pp. 150-151).

Així com en Arles el fa una colla de sardanistes, en Inca (Illes Balears), com ara, el fa la Revetla d’Inca: “L’endemà, se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca” (p. 152). Direm que aquest ball es celebra en diferents poblacions balears.

En el cas d’Inca (Illes Balears), podem llegir que, atenent a lo que comenta Pere-Joan Llabrés i Martorell, en l’escrit “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997” (editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística,  en 1998), “Els cossiers de la ‘Revetla d’Inca’ només ballen el ball de l’oferta anual de Santa Maria la Major i el dia de Pasqua. Acompanyen el Ressuscitat en la processó de l’encontre i ballen l’oferta a la solemníssima missa que la segueix. No els he pogut convèncer que abandonin els malanomenats ’balls de l’oferta’ que dansen pels Sants Patrons [, Abdó i Senén,] i en altres festes a Inca i en les seves sortides; entre aquests darrerament i sorprenentment hi ha afegit un ball de saló, dit dels ‘lanceros’, que diuen que el seguici del Cardenal Despuig va importar a Mallorca i que es ballava a   Ullaró, possessió del purpurat a Campanet.

També a Ciutat, a la Seu, per la festa de l’Estendard ballen l’oferta unes ‘cossieres’, ja que tot són al·lotes, de l’Escola Municipal de dansa” (p. 167). Ciutat és el nom que rep, tradicionalment, Palma de Mallorca.

Respecte al ball de l’Oferta, en Inca, a hores d’ara, si partim de la informació de l’Ajuntament d’Inca sobre les festes patronals del 2017, “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017) (com també ho posava, per exemple, en el programa de festes del 2011), podem llegir que el 30 de juliol, a les 10h30, es celebra l’eucaristia, acompanyada del “Ball de l’Ofrena a càrrec de la Revetlla d’Inca. Lloc: església de Santa Maria la Major”. Per tant, continua tenint lloc el mateix dia, així com comentaven Pere-Joan Llabrés en 1997 i Guillem Alexandre Reus (en el 2011), en l’article sobre els retaules barrocs que hem vist més amunt. Potser passe, com comentava Francesc Vallcaneras, durant una taula redona que tingué lloc durant eixes jornades, que “la gent sempre haurà de menester aquell escenari religiós per manifestar un goig festiu, no necessàriament amb fe, ni necessàriament amb la pietat necessària, no! Per fer una mica de festa!” (p. 319), i que, així, l’interés per lo religiós hi passe a un segon terme, a diferència de lo festiu, que hi guanya espai.

I, respecte a l’origen de l’acte d’oferiment per part dels fidels i també d’aquests balls d’oferta, Pere-Joan Llabrés, en el mateix article, escriu que “Fins al segle X l’oferta dels feels, amb la processó dels dons, va perdurar a Occident cada diumenge. A partir del segle XI es començaren a oferir diners. També a partir d’aquest segle la processó de l’oferta es va reservar per a les solemnitats, les majors de durant l’any, la del sant patró, i també les de difunts, de noces i de festes de gremis o confraries. Per altra banda no era el sacerdot celebrant que rebia les ofrenes, sinó altres ministres. (…) El sacerdot, a l’hora de l’oferta, es llevava el maniple (*) i el presentava a besar als oferents” (p. 162).

Sobre els balls en la litúrgia cristiana, comenta que “No crec que sigui gens clara la presència de balls en la litúrgia cristiana dels primers segles. Que el culte primitiu domèstic era festiu i gojós, acompanyat de cant vocal –sense instrument-, és prou documentat” (p. 163). A més, poc després, afig que “hem d’arribar a aquesta conclusió: ‘La dansa no ha trobat lloc en la litúrgia general i oficial de l’Església: les danses rituals són purament locals, generalment en ocasió de festes populars. Les reprensions dels sants Pares són fortes per treure fora de l’església els galls; així sant Basili a Orient i sant Agustí a Occident. Sant Cesari d’Arles, i altres autors, jutgen els balls dins les esglésies com a restes dels pagans; la prohibició del Concili III de Toledo (a. 589) és ferma: que les danses durant els divins oficis 

Tot i això, si passem, en el mateix llibre, a un article de Francesc Melià i Barceló, “Porreres: cossiers, cavallets…?”, veiem que, quan parla dels dansaires que portaven figures de cavall, encara que “el poble els anomena cavallets” (p. 227), afig que “al 1778, quan en perdem la pista, coincideix amb una Reial Disposició que manà el rei Don Carles III al 1777, en la qual demana als clergues que prohibeixin el ball a les esglésies, llocs sagrats i cementiris, i les processons amb les figures del sant per celebrar la festivitat. Però Francesc Vallcaneres (*) creu que les ordres de Madrid no suposen la desaparició de les colles a cap vila. Això i tot, és molta la coincidència que l’any següent a la disposició deixin de constar en els comptes de l’obrer…” (p. 227).

Es tractaria, al meu coneixement, d’unir el poder reial al poder eclesial (depenent del rei, qui, aleshores, atenent a informació facilitada per Pere Riutort Mestre, nomenava els bisbes), sobretot, tenint present que, com escriu Andreu Ramis Puig-gros en eixe llibre, dins de l’article “A Llorito també ballaven els cossiers”, “La celebració festiva s’entén, en aquest cas, com una fórmula per apaivagar les inquietuds d’un poble amb aspiracions: voluntat d’independència, insubmissió a la pressió econòmica del convent, etc…; en poques paraules, un desig de llibertat en un context gens propici a les manifestacions de l’heterodòxia popular. Fora del convent, la por a la inquisició, tan propera, generà llegendes que han arribat fins i tot als nostres dies.

La festa esdevé, per tant, un element configurador de la identitat d’un poble –tot i que sigui una identitat controlada-, però al mateix temps un acte d’una comunitat supeditada a un centre de poder, representat pel Convent” (p. 293).

I, més encara, en una època que, a poc a poc, entrava en contacte amb una realitat que ja no faria marxa arrere: l’inici de la revolució industrial i, per tant, el progressiu afonament dels fonaments del model sòcio-econòmic feudal, l’emfiteusi, pas que generaria la introducció del model capitalista. Tot i això, encara es conserva com una part més de la cultura matriarcalista, estesa en l’àmbit lingüístic i present, com ara, en el ball dels cossiers i en la quantitat elevada de cançons humorístiques i eròtiques en valencià, cançons que, a més, són fruit de la creativitat popular, no d’una actitud destinada a mercantilitzar la cultura.

Per a entendre per què es fa aquesta festa dins de l’església, podem recórrer a unes paraules que comenta Joan Miralles, en el llibre, dient que “pel que fa a la qüestió eclesiàstica i a la qüestió que diríem fins a quin punt hi ha aquesta cosa eròtica, en el cas del ballar més o menys reprensible (*) per part de l’església, això és una cosa molt relativa” (p. 321), com ho mostra l’existència d’informació sobre actes en una església de Montuïri, per part d’”una partida de joves, al·lotes i tal, capellans ballant amb guitarres, guitarrons d’aquella època, evidentment en ple segle XIV!” (p. 322).

Un altre estudiós de la cultura popular balear, Biel Majoral,  a partir dels seus estudis sobre els cossiers, afegí, durant la ponència, que “a través d’aquesta dansa, (…) per exemple he trobat, que jo pens que és una de les darreres coses vives, que demostren clarament que nosaltres pertanyem a un tipus de cultura matriarcal. Jo crec que el gran debat que en aquests moments tenim és per què essent d’una cultura matriarcal, i les nostres danses així ho reflecteixen i altres coses, moltes d’altres coses molt més palpables, per què hem sofert una educació patriarcal? Jo crec que aquí hi ha la clau, ens han educat des de fa 300 anys (…) són 1715 cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada i això és un miracle, perquè l’educació ha estat cruel i continua essent cruel, no només a l’escola sinó fins a la universitat, ara que veig que hi ha moltes institucions representades” (p. 323).  Més avant, en una altra intervenció, diu que les danses reflecteixen la manera de ser i de veure la vida: “Vosaltres veis un cossier de Montuïri i a través de la seva dansa podeu endevinar el caràcter de la gent de Montuïri, caràcter obert, d’un cop a l’esquena, ei, anem a veure, vine aquí, com va,…” (p. 325) i el motiu rau en què cada dansa “és la interpretació de cada sentiment de cada sentit del poble” (p. 326).

Igualment, unes paraules molt interessants, de Joan Miralles, són quan parla “d’aquest conglomerat de coses que ens aproximen també a la realitat cultural del Principat i també del País Valencià” (p. 327) i que, en paraules de Francesc Vallcaneras, “Si les coses es poden recuperar, que es recuperin” (p. 328), unes paraules molt a tenir present, sobretot, si partim del model capitalista (com també de la política procedent del centralisme castellà), el qual, no solament pretén uniformar i reduir les cultures sinó, a més, anihilar-les mitjançant la racionalització, fixar costums i festes, és a dir, manifestacions culturals i de cosmovisió, a través de la llei del més fort, de la normativa i, a més, com exposà, en aquelles jornades, Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, “dins el món tecnològic i plastificat que ens embruixa i el món crispat i violent que ens atabala” (p. 346).

I, aquesta recuperació, clarament, requereix la presència de la creativitat a l’hora de fer possible que es conserven, de manera que es mantinga la identitat i l’interés per la cultura popular i que se li done vida, presència, difusió i promoció a lo històrico-cultural i a lo que va en línia de la nostra identitat, de les nostres arrels. I, en eixe sentit, saber d’on prové el ball de l’Oferta, com és realment, i, en el cas dels sants Abdó i Senent, saber quina relació tenen entre el ball i els sants com també com ara, les arrels paganes i l’origen agrícola, resulta molt important per a comprendre per què es celebra tal com té lloc.

Finalment, comentarem que aquests balls i aquestes danses, no solament “el ball de l’Oferta”, a hores d’ara, passen per un moment de reviscolament.

 

Notes: El maniple és un ornament sagrat de la mateixa figura que l’estola, però més curt, que portaven, per exemple, el capellà, en l’avantbraç esquerre (el braó), això és en la banda de davant del braç (del colze a la mà). Informació treta, en bona mida, a partir de la definició del DCVB.

Francesc Vallcaneras, qui, en algunes fonts apareix com Francesc Vallcaneres, és un estudiós de la cultura balear.

Reprensible, d’acord amb el text, significa que pogués ser motiu de censura per part de l’Església, fet que, com podem veure, no era així, ni ho és, a hores d’ara.