Arxiu d'etiquetes: poesia matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra, la Mare Natura i la relació mare-filla

Un altre poema de línia matriarcal, i molt en relació amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la natura, és “Monistrol entre boirina” (p. 44), el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Monistrol de Calders, la vila on viu l’autora, obri els ulls de bon matí i, a més,

“Els ocells enmig les plantes

ja refilen dolçament,

esvaint ombres gegantes

quan la nit es va fonent.

 

Anuncien que el nou dia

neix bonic i esplendorós,

captivant amb melodia

el matiner profitós.

 

Si amor dóna la terra,

si el dia es lleva amb pau,

qui gosa fer crit de guerra

sota els núvols del cel blau?”.

 

 

Una altra composició que concorda amb aquests versos és “On esteu, garses i ocells?” (p. 47), en què, a través d’unes qüestions que l’escriptora fa a la natura (tant a animalets com també als arbres i al bosc), copsem l’interés per tot això i, de pas, per lo tel·lúric.

Afegirem que, en les ratlles del poema “El rovelló” (p. 48), la poetessa enllaça amb la natura i amb la terra, ja que exposa trets que, àdhuc, tenen a veure amb la tradició catalana d’anar a collir rovellons, de què se sol fer propaganda, en començar la tardor:

“Passejant-me per la terra dels meus avis

i aixecant polseguera en el brossam,

entonant una cançó entre els meus llavis

busco i cerco rovellons sota el boscam”.

 

En acabant, explica què és un rovelló i addueix que,

“Si les pluges i el temps hi acompanya

al solell és darrerenc i més verdós,

absorbint tot el sentor de la muntanya

i el seu tast és de regust més generós”.

 

A mitjan llibre, Rosa Rovira Sancho torna a passejar-se per la terra, en aquest cas, a través de la composició “La mare natura” (p. 57), unes línies que connecten amb la cultura matriarcalista i amb la figura de la mare:

“Em passejo pel mig de verdes muntanyes

(…) Les branques sacsegen les fulles mig mortes

espolsen les restes que cauen al sòl,

enmig de les heures, matolls i ridortes

cobreixen el terra i en fan un bressol”.

 

A banda, sobre l’aire del bosc, plasma que

“s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,

s’emporta de pressa l’instant que ha passat.

 

Un dia, un altre i un altre encara

és el que espero trobar al meu voltant

m’assec a terra i escolto la mare…

la mare natura que em mira constant”.

 

És a dir, que l’escriptora empiula la mare natura amb la vida i amb trets del terreny.

Finalment, direm que resulta interessant el lligam que ella estableix amb la mare (escoltant-la) i, igualment, en contacte amb la Mare Terra, qui també s’interessa per la filla (la poetessa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Jacint Verdaguer i Pobles agraïts

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, i en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Fruit i grana” (p. 37), sobre la comarca d’Osona i sobre el poeta i folklorista català Jacint Verdaguer (1845-1902), u dels impulsors del reviscolament de la llengua catalana:

“Que bella i formosa és la terra d’Osona,

bressol del poeta en Jacint Verdaguer,

nasqué a Folgueroles, morí a Barcelona,

d’orient a ponent incansable viatger”.

 

Així, primerament, passa per l’esmentada contrada, la considera garrida i, a banda, n’extrau el nom d’una persona que hi està vinculada i que féu molt per la terra catalana.

Després, afig que,

“En el Puigseslloses va cantar meravelles,

oferint el seu viure a l’amor diví,

cisellant poesia i cantant cançons belles,

el català i la Renaixença florí.

 

Davallant per les valls i remuntant carenes,

cercant el verger que inspirava el seu cor,

la mar i muntanya li ofegaren les penes,

d’argent omplí l’ànima i l’esperit d’or”.

 

És a dir, en l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, féu la seua primera missa (les meravelles) i, malgrat la seua relació amb la religió, també en té amb la terra i, així, s’acosta a lo tel·lúric, en lloc d’enfilar-se cap a l’ascetisme, ni cap a la religiositat mística. En eixe seny, això el porta a recórrer Catalunya i, de pas, a plasmar-la en poemes i en recopilacions sobre costums, tradicions, cultura ancestral aborígens…

Igualment, l’autora empiula de manera encertada l’argent (obagor, ànima, dona, terrenal) amb l’esperit (claror, ànim, home, celestial) i, per consegüent, captem un poeta realista i que viatja per on ell volia reportar-se per passar-ho a escrits.

Afegirem que Rosa Sancho Rovira, com si fos en senyal d’agraïment per part del Poble cap als qui s’han interessat per ells i ho han compost en paper o bé ho han fet públic (en eixos indrets o bé en uns altres) perquè la recollida no caiga en sac foradat, plasma uns versos en què enllaça la gent, el saber popular, la literatura i els bons resultats de la tasca de Jacint Verdaguer.

Finalment, podríem dir que són un exemple d’eixa mena de vasos comunicants entre l’Església catalana i el Poble català de què parla l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en la seua obra “Notícia de Catalunya”, en aquest cas, mitjançant la grana (ací, com a símbol de la llavor que cau en bona terra i fructifica):

“Les ales del cor voletegen per la història,

cultura i poemes per a joves i grans,

i els pobles l’honoren recordant-lo amb glòria,

que és fruit i és grana per a tots els catalans”.  

 

Adduirem que, el 26 de febrer del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Un dels nostres més grans poetes, si no el més gran, qui, en vida, no se’l va tractar gaire bé, però sí que crec que la història li ha fet justícia. Moltes gràcies i una forta abraçada, Lluís!!!!”. Sobre aquest comentari, Montserrat Cortadella ens envià un missatge l’endemà: “En Ricard te bastant raó, encara que discrepo un xic: ni en vida, ni mort, se li ha fet toot el que es mereix”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, pedagogia com a guia, compenetració i sentiments vernacles

Uns altres versos, però en un poema en què es reflecteix la sexualitat matriarcal i, a banda, en nexe amb l’educació matriarcalista, és “Sender de la vida” (p. 16), dedicat “A la Susanna i en Jordi Puigbó”, el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Primerament, direm que és ple de símbols, no sols semblants als que captem en els Sants de la Pedra (Sant Nin i Sant Non), sinó que, igualment, ens evoca l’estil del poeta català Joan Sala Vila (1929). Diu així:

“Dos joves caminen per un llarg sender,

camí de la vida, difícil de fer,

amics i companys tal com ha de ser,

els pares estimen i els guien també.

 

Un bon dia es troben al mig del camí,

saluden, es miren, clareja el matí,

una joia esclata dintre dels seus cors,

el camí de la vida, el faran tots dos.

 

Carreguen alforges tots dos de costat,

donant-se la ma, el camí no es pesat,

comparteixen el pa, i també el vi,

comparteixen l’amor en aquest camí.

 

Camí ple de roses, camí empedrat,

quan un defalleix, l’altre li fa costat,

moments d’alegria i felicitat,

la carga no pesa si van de costat.

 

D’on treuen la força?, d’on treuen l’alè?

quan perden el riure i no saben què fer?,

escolten el cor! escolten la veu!

la força divina que hi és, però no es veu.

 

Jordi i Susanna, aneu de costat,

que sou aquests joves que s’han estimat”.

 

Per tant, al principi, apareix el tema d’una educació en què els pares, com en la línia socràtica (de fer de guies i de traure la resolució entre mestre i aprenent), transmeten el seny del diàleg i d’una parella entesa com dues persones molt compenetrades (amics) i en què cada u sosté l’altre, un detall que es repeteix en altres passatges.

En acabant, l’escriptora connecta la primavera (el despuntar del dia) amb la trobada entre els jovenets i, així, amb l’esperança. ¿Coincidint amb la Pasqua i amb la tradició de cercar pasqüer (i, en el cas dels xics, pasqüera)? Potser sí. En tot cas, la joia en el camí de la vida podríem associar-la al mes d’abril, a mitjan estació.

Tot seguit, copsem dos conreus que enllacen amb el costumari català: el blat (de què prové el pa) i el raïm (de què sorgeix el vi). Podrien recordar-nos el lligam entre els germans Abdó (el raïm) i Senent (el forment) i la dita popular “Sempre junts, com Abdó i Senent”, en al·lusió als qui són molt amics. I, més encara, tenint present que, a continuació, es reflecteix la roca (lo femení i que toca la terra ferma) i les roses (flors que, sovint, representen la dolçor i que creixen amunt com també ho fa el blat).

Afegirem que, com en els dos germans bessons i, per exemple, en la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i la seua filla Persèfone, quan u cau, l’altre l’ajuda, puix que la deessa no abandona la seua jove. Per consegüent, la composició no inclou la figura de l’home alliberador, de color blanc i de la noblesa, com si fos Sant Jordi o, com ara, Sant Miquel.

Altrament, cal remarcar el paper important que Rosa Rovira Sancho relaciona amb escoltar i amb el cor i, així, la darrera estrofa de quatre versos empiula amb dos trets clarament matriarcalistes: l’acte d’escoltar mentalment (les frases populars “Escolta, ¿tu sap si…?” i, més  encara, “¿Vols fer el favor d’escoltar?”) i sentimentalment, detall que Bartomeu Mestre ha exposat amb encert en algun escrit en el seu blog “Etziba, Balutxo…”.

Finalment, l’autora parla d’una força divina, o siga, que la parella va més enllà de lo personal i afig eixa part espiritual matriarcal (i no mística) i, de rebot, passa a lo comunitari, a compartir. No debades, els dos darrers versos fan bona pasta amb eixos dos jóvens que són com un empelt, en què ningú no renuncia a l’altre, sinó que l’acull, el respecta, com en la gran majoria dels comentaris que ens han plasmat referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i als seus marits.

Com a afegitó, direm que el 19 de febrer del 2025, Rosa Rovira ens indicava per escrit que “L’any 2000 va ser l’any del casament de la parella i del poema… Continuen junts i ben avinguts amb dos fills responsables i, com diu la dita: ‘Bons com un tros de pa'”. Agraïm també aquest detall.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els vells en els Pobles matriarcals i agraïments a ells en poemes

Un altre poema que plasma el capellà de Massarrojos i que, possiblement, ell l’escrigués, és “Jovens de setanta i pico de anys”, el qual figura en l’apartat “Homenaje a la vejez”, en què evoca un acte d’agraïment[1] que es féu als majors i que, “A banda d’altres intervencions meues, llisquí la següent composició, en dues parts, d’estil popular:

JÓVENS DE SETANTA I REMITJÓ D’ANYS

 

(1a Part. En broma)

 

La joventut escollida

d’este Poble laboriós,

ha fet una companyia

p’a treballs de gran esforç.

 

Aplanaran les Llometes,

portaran botges p’als forns,

plantaran carabassetes,

tomates i pimentons”.

 

 

Ens trobem en una època en què estan ben considerats els majors i en què, com ara, ells són els principals transmissors de la cultura tradicional i són apreciats per savis i, així, se’ls escolta.

En acabant, passa a fer esment de diferents ancians i dels seus punts forts:

“Mateu és lo President;

és un gran confitador

de taronges i llimetes,

carabasses i melons.

 

Modesto, amb ses dos cametes,

els farà de corredor.

Guerra és Síndic, caixer

de pedres i encenedors.

 

Basilio ratlla els projectes,

veu estalls i diu a tots

l’hora exacta del rellotge,

puix té vista de colom.

 

L’hora, dic, si toca,

puix, al del Poble, el gargoig

no el deixa tocar quarts i hores

com volen els llauradors.

 

Corca i Quiquet ‘el d’Eustaquio’,

com tenen tan rebé el llom,

de botges i romeros,

seran els transportadors.

 

Tomás anirà fent feixos

de raïls i socons;

i Felipet, que és més llesto,

anirà lligant garbons.

 

El Gigante és un portento

per a fer al·locucions;

per això, té lo seu puesto

amb dirigir-los sermons.

 

Manuel i Ramonet,

germans de sang i de cor,

Antipara i Senent

i Pepe ‘el del Corralot’,

Vicentet ‘el de Corell’

i Merexildo ‘el garbós’,

el Barraquero Vicent,

i Germán ‘de Morelló’,

Francisco, el tio Fuster,

Celidonio i altres pocs

com: de la Rutlla Vicent,

i Germán ‘el cabiscol’,

Bernat i el Barberillo.

i Formiga és… ¡¡l’últim tro!!…

d’esta traca lluminosa

carregâ de resplendors”.

 

Al capdavall de la composició, exposa que

“Estos són la gran reserva

d’un estel d’hòmens gloriós;

ancians que el poble festeja

en este homenatge honrós”.

 

En nexe amb els ancians, adduirem que, en el 2022, un psicòleg i capellà que hi havia en Alaquàs (l’Horta de València) escrigué un llibret, “Oda als majors”, i que, en u dels punts (ací traduït), posa que “El major valora molt ser escoltat, que es compte amb ell, ser apreciat. Com més integrat se’l té, major és la seua satisfacció i menor la pèrdua de factors cognitius, emocionals i mentals.

No hem d’amagar la nostra pròpia realitat i viure prescindint de qui som. Som una societat envellida i, per això, no podem construir polítiques d’actuació com si fóssem una societat jove. Si som realistes i volem ser veraços” (p. 22) i, a banda, que “La generació dels nostres majors, en la seua joventut, cuidaren dels seus pares i dels seus avis, criaren els fills” (p. 29), detall que, d’alguna manera, empiula amb el motiu del poema. En llegir les primeres línies que hem tret d’aquesta obra parroquial, per primera vegada, el 10 de febrer del 2023, evoquí ma mare, quan tu l’escoltes, malgrat que, a vegades, les seues converses siguen molt llargues.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací plasmem la primera part del poema (pp. 366-368).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat i religiositat matriarcalistes en la poesia catalana

Prosseguint amb l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, i amb els xicotets detalls, en el poema “Un petó i una abraçada” (p. 49), ho reflecteix. I tot, en la nit i en una relació més bé sentimental:

“Un petó i una abraçada

et demano cada nit,

un petó i una abraçada

em fan ser un home feliç.

 

Compartim llençol i manta,

compartim també coixí,

que amb les coses més petites

n’hi ha prou per ser feliç.

 

Disputes deixem enrera

que són brostes del camí,

un petó i una abraçada

i amb això, ja sóc feliç”.

 

També enllaçant amb el cor, en el poema vinent (p. 49), l’escriptor de Rupit exposa uns versos que podríem vincular amb el desig de passar a la història, a què ell renuncia i, com a compensació, el poeta connecta amb una sexualitat matriarcal i no amb el romanticisme. En eixe sentit, poden recordar-nos films en què apareix la sexualitat patriarcal, la qual, normalment, és dita “occidental” i, sovint, amb intenció de ficar totes les cosmovisions en un mateix sac (encara que això no es diga):

“Vaig escriure el teu nom a la sorra,

i l’onada el va esborrar.

Vaig marcar-lo al tronc d’un arbre,

i l’escorça es va assecar.

A una pedra vaig gravar-lo

i la pedra es va trencar.

Dins mon cor vaig estotjar-lo

i ara el sento bategar”.

 

Quan passem a la tercera part del llibre, en què l’autor entra en el tema religiós, altra vegada, captem el matriarcalisme, un nexe entre religiositat i lo terrenal junt amb la qüestió del retorn a la mare (després del camí de la vida, com ho entenen en la cultura colla), qui, a  més, li fa d’aixopluc. Com a exemple, en la primera composició d’aquesta secció (p. 51), diu

“Aplec de pensaments sorgits del fons del cor i meditats

dins el temple de la Natura.

Surto del no-res, visc en el no-res i camino per arribar

al no-res, i sempre per viaranys de llum i de fosca, de 

pau i de silenci”.

 

Per consegüent, la Mare Terra el protegeix, ella li fa de mare a qui consulta (l’entrada al temple, això és, a la vagina i, per extensió, a la vulva) i amb qui empiula. A banda, en eixir de lo soterrani (de l’interior de la mare, arran del part), comença el sender per la vida. I, al capdavall, tornarà a la mareta (la terra, la contrada) que, un dia, li donà vida: a lo que, en moltes rondalles, és representat bé per una cova, bé per la casa dels pares a què van els fills en passar l’adolescència i la primera fase de la joventut.

Igualment, en línia amb la visió matriarcalista de la religió i de la vida, l’escriptor es considera

“(…) una veritat inacabada

de la manifestació plena de la Realitat”.

 

i això el porta a cercar també els altres i lo trascendental (ací, mitjançant el silenci).

En el darrer vers, indica que Déu “posà en el silenci el seu amagatall”. Aquest mot també té a veure amb la vulva i, d’aquesta manera, copsem un lligam entre la terra, la mare i Déu. O siga, ens trobem amb una composició en què el déu és femení, matriarcalista i maternal, tot i que, primerament, tinguem associat el seu nom a lo masculí.

Sobre això, afegirem que, cap al 2020, coneguérem cristians (àdhuc, capellans, de línia catòlica) que relacionaven la figura de Déu amb el Pare i amb la Mare, en lloc de fer-ho només amb el Pare, tret que ens acosta als Pobles matriarcalistes.

Aquestes cultures (en què predomina lo maternal) promouen (i afavoreixen) que cada persona desenvolupe ambdues bandes, no solament la que, més d’una vegada, li assigna més d’una persona pel fet d’haver nascut, biològicament, home o dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Collsacabra i Sant Llorenç Dosmunts

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Dins la pau del Collsacabra. Recull de poemes” de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

En aquesta obra, impresa per Emboscall en el 2004 i a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, també es copsa aquest sentiment. Així, en la introducció, l’autor escriu que, “En aquests senzills poemes, intento parlar del meu poble, del meu país, d’aquest Collsacabra que he recorregut pam a pam i que tant estimo. Tret d’uns anys de seminari, la resta de la meva vida l’he viscut, conviscut i fruït en aquest trosset de terra, que per a mi és el més bonic del món.

Rupit ha sigut el meu bressol, en ell hi he plantat cabanya, i en ell espero poder-hi viure la resta de la meva vida, i que sigui aquesta benaurada terra del Collsacabra la que m’aculli dins el seu si esperant la gran Realitat de la VIDA” (p. 5). Primerament, direm que Rupit és un poblet català del terme de Rupit i Pruit i que es troba en la comarca d’Osona; i que el Collsacabra és una comarca natural de l’interior de Catalunya.

En el poema “HIMNE AL COLLSACABRA” (p. 7), posa trets de la natura:

“Jo en conec un tros de terra

el més bonic d’aquest món,

ple de boscos, fonts i arbredes:

Collsacabra és el seu nom”.

 

Més avant, afig altres detalls tel·lúrics i en nexe amb lo femení:

“Cada cingle, una ermita,

cada esquei és una font.

Quina pau que s’hi respira!

Que dolç hi és el seu sojorn”.

 

En la composició vinent, el reflecteix mitjançant un carrer:

AL CARRER FOSSAR DE RUPIT

‘EL MEU CARRER’

 

Voldria esgranar de la memòria

com d’un rosari la història

que guardes dintre el teu pit,

(…) sols estimar-te i beneir-te” (p. 8).

 

I, en la mateixa plana, addueix que voldria cantar Rupit, com a fill de sa nissaga.

Igualment, el sentiment de pertinença ix altra vegada, ara, quan l’empiula amb una ermita del terme de Rupit i Pruit:

A SANT LLORENÇ DOSMUNTS

 

Sant Llorenç, petita rosa

nascuda al bell mig dels camps,

de les flors la més formosa

que he vist per aquests voltants.

 

A l’estiu, quan tot floreja,

com gallaret treus el cap

entremig de les espigues

de camps d’ordi, xeixa o blat” (p. 9).

 

És a dir, exposa sobre una terra viva, encara jove com la rosella (el gallaret) i com els tres cereals a què fa referència i que, com el forment, solen relacionar-se amb l’estiu (estació associada a la joventut). 

Sobre aquestes composicions, el 9 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “M’ha encantat la referència a Rupit, Lluís. És veritat tot això que diu, és encantador, fantàstic. Hi hem anat un parell de vegades, amb la meva esposa i les filles, ja fa molt de temps.

Ara, si m’ho permets i, potser, no caldria que ho recollissis; ja veuràs que és una mica escatològic, perquè és una broma. Per aquests rodals, diem que ‘Rupit és el poble més antic del món…, perquè Adam i Eva ja cagaven arrupits'”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya pagesa recordada per poetes

Altres poemes de literatura matriarcal.

U dels poemes que triàrem per a aquest apartat és “La casa vella”, de l’escriptor Ramon Garriga i Boixader (1876-1968), de Vic (ciutat de la comarca catalana d’Osona), en què reflecteix molts trets vinculats amb la terra, encara que ho faça en 1921 i plasmant la influència de la industrialització. Primerament, direm que, d’acord amb l’article “Mossen Ramon Garriga i Boixader i els seus” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38860/38728), de Miquel S. Salarich Torrents, a què accedírem el 21 de novembre del 2024, copsem que portà una vida senzilla i que, encara que prompte passà a viure en Barcelona, arran d’una epidèmia, “no oblidà mai la seva pàtria natal, col·laborant en moltes de les seves activitats culturals, adherint-se a aquelles en les quals no podia estar-hi present i mantenint íntima i cordial amistat amb moltes persones vigatanes, manifestant-se amb les seves expansions poètiques que els hi dedicava allunyat, i en retreia els mèrits en la veu de la premsa local” (pp. 36-37).

Més avant, afig que els vigatans amants de la poesia anaven prou a sa casa i que, quan féu els noranta anys, li feren un homenatge. En eixe sentit, el poeta Ramon Garriga i Boixader “també freqüentava les reunions dels vigatans, especialment aquelles típiques castanyades” (p. 37).

Igualment, la seua vida en nexe amb la poesia anava unida amb la seua activitat sacerdotal i, com a escriptor, l’autor de l’article indica que “Escrigué pels infants, pels humils, pels vells. Aquestes qualitats que arribà a conquerir en (…) la seva naturalesa. Fou humil, com les violetes que a centenars ornaven el seu jardí, arribà a vell, fins passada la norantena i al compliment de la seva ancianitat anava assolint la tendresa i la innocència dels infants” (p. 38).

Al capdavall, veiem que “la seva llar era una mostra de la seva refinada espiritualitat. En aquella llar, incrustada en la plena floració de la naturalesa autènticament rural, la vida de Mn. Garriga anà desenrotllant-se” (p. 38).

Quant als trets esmentats, en el poema “La casa vella” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp.pdf), de la web “Patrimoni literari”, exposa

“¡Com eres bonica enllà en ma infantesa,

la vella masia, la casa pagesa,

quan jo t’hi sabia defora poblat

enllà de la plana, lluny de la Ciutat!

Sembla encara et vegi al peu del fondal

rústega i morena, el xiprer al portal

i la fumerola de la xemeneia

que la tramuntana sempre l’escabella,

cabellera blanca de l’àvia padrina”.

 

En un altre passatge d’aquesta composició, després d’haver tret molts detalls relatius a la natura, el poeta de Vic escriu

              “¡Oh casa pagesa

que em duus l’enyorança de la jovenesa,

qui et veu i t’ha vista,

tan alegre que eres en ta soledat

i ara muda i trista,

talment presonera d’un modern veïnat

que t’ha pres les terres per fer-ne ciutat!”.

 

Cal dir que aquests versos s’escrigueren en el primer quart del segle XX i, com a símbol de la pèrdua de força del món rural, davant les ciutats i el nou estil de vida, finalment, podem llegir

“L’avi està malalt, malalt que se’n va…

              Quan ell morirà,

             ¡adéu casa vella!

             Ferida de mort

            no quedarà d’ella

           ni ombra de record”.

 

En qualsevol cas, aquest poema enllaça amb el matriarcalisme: 1 ) perquè recorda la casa i el món rural (on es reflectia més), 2) perquè no fa una lloança de la ciutat, sinó que tracta sobre part de com es vivia en els pobles de la Catalunya d’aleshores i 3) perquè Ramon Garriga i Boixader evoca la terra on havia viscut abans d’emigrar, per consegüent, encara té viu el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

peo,+ISSN0210-5853A1968V000006N058-059-04

 

4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Poble i poesia matriarcal

Una altra composició de Felicita Sagrera i Riera, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “El meu Poble” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/el-meu-poble.html), publicada en “El blog de la Felicita”. Així, comenta que

“Tordera, vila estimada!

Tens el cor ben repartit:

ets pubilla de muntanya

però tens també aires marins.

 

Aquesta vila, per mi tan estimada,

riallera, senzilla i ben plantada,

té el cor de poeta, i és ben cert

que ens corprèn alhora un paisatge verd…

 

i ens enamora a la tardor, la melangia

del paisatge boirós i tot daurat…

la dolça i esplèndida harmonia

d’un poble muntanyenc que veu el mar.

 

Ens emociona a les nits de lluna clara,

veure a dos que s’estimen dar-se un bes,

a l’ocell que voleia amb sa estimada

i a l’infant que adormit, té el rostre encès”.

 

En aquestes estrofes, hi ha passatges que recorden unes paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, quan comenta que Catalunya és muntanya i litoral:  per exemple, l’interior, en nexe amb la tradició, amb l’esperit faener, amb tocar els peus en terra i, com ara, amb la continuïtat; la que toca la mar, amiga de novetats, espavilada, el comerç i oberta.

En acabant, l’escriptora de Tordera passa més a la intimitat, a la foscor i a versos que enllacen amb lo maternal i, a banda, amb una religiositat més bé centrada en la terra (i, així, no celestial), com en els Pobles matriarcalistes:

“Ens fascina a l’ensems, mar i muntanyes,

perquè estem bressolats amb sa cançó

i perquè aquestes terres catalanes

Déu les va crear amb més finor.

 

T’arredosses a la serra del Montnegre,

que vigila amb zel els prats gentils

el mateix que una mare molt experta

quan vetlla amorosa els seus fills.

 

El Montseny, de crestes enlairades,

et guarda eternament, de dia i nit

i t’ofrena pels teus camps i prades

l’aigua clara que beu el prat florit.

 

En la pau del cim d’una carena

albirem tot seguit el blau del mar,

aquesta mar tan nostra i tan serena

que enamora a qui la pot mirar”.

 

Finalment, trau la part sentimental junt amb lo tel·lúric com també la natura i, a més, el sentiment de què tractem:

“Nodreix el nostre orgull la bona terra,

les plantes i conreus amb sa verdor,

les alzines i surers… les ginesteres

que groguegen omplint-ho tot d’olor.

 

Per això i molt més, estimo al poble

on vaig néixer i on he estat feliç,

aquesta vila ferma i noble,

on hi espero l’hora de l’etern dormir.

 

Juliol 1992”.  

 

Afegirem que el 18 de novembre del 2024, mentres preparàvem aquest poema, en cercàrem en Internet (amb el títol “el meu poble” o semblants) i trobàrem l’article “Recordant a Mercè Bayona i Codina” (https://vallbas.cat/recordant-a-merce-bayona-i-codina), publicat en “Web oficial de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas”. Cal dir que la Vall d’en Bas és una població catalana de la comarca de la Garrotxa. Amb lleugers retocs, hem posat la major part del text:

Nascuda a la casa pairal dels Carbonell, als Hostalets d’en Bas, el 3 de juliol del 1903, va començar a compondre les seves primeres poesies quan acabava de complir 17 anys i no va deixar d’escriure fins poc abans de morir, el 30 de setembre del 1972, a l’edat de 69 anys.

Mercè Bayona va viure als Hostalets d’en Bas fins que es va casar, als 22 anys, i se’n va anar a viure a la masia del seu home, La Pruenca de Cogolls. (…).

Era una dona pagesa, de conviccions religioses profundes, enamorada de la natura, de la vida quotidiana, de la seva gent i del seu propi entorn. I això és el que reflectia en les seves composicions. Al llarg de la seva vida, va escriure més de 160 poemes de tot allò que l’envoltava: paisatge, objectes, esdeveniments i les petites coses de cada dia. La seva poesia estava fortament influenciada per Verdaguer i Maragall, però també per autors garrotxins com el Mossèn Joan Feixes, que era fill de la Vall d’en Bas, i la poetessa i música olotina Maria Concepció Carreras, que sembla que va ser qui la va iniciar en la poesia.

Mercè Bayona va publicar obra al setmanari olotí ‘La Tradició Catalana’ i al llibre ‘Les cinc branques’. Al 1989, a iniciativa de la família, es va publicar un llibre recull amb la majoria de les seves obres (‘Poesia de Mercè Bayona’ amb pròleg i edició de Joana Campistrol i Triadú) i, als anys 90, també es van impulsar uns premis de poesia, investigació i recerca juvenil sota el seu nom. Aquests s’entregaven en el marc de les Festes de la Santa Espina de Les Planes d’Hostoles i van néixer amb la voluntat de fomentar la creació literària en llengua catalana i l’estudi i coneixement de les valls d’Hostoles i d’en Bas.

Joana Campistrol i Triadú deia que, a la Vall d’en Bas, és on Mercè Bayona va aprendre a estimar la natura a través del seu paisatge i la seva gent i que el secret que dominava la poesia de Bayona, a vegades, de forma manifesta, era l’enyorança i la nostàlgia per la vall.

Us deixem amb un dels seus poemes dedicats al seu poble natal, els Hostalets d’en Bas.

 

Hostalets d’en Bas. El meu poble és el millor, perquè és el meu!

 

Plana excelsa i riallera,

virginal ruscla de mel,

tu ets la joia falguera,

tu el tresor de primavera

que guarden els sants del cel.

 

En tos camps, fa bo de veure

la vianda com hi creix,

en marges don gust de seure,

i mirant-te es ‘riba a creure

que tu i el cel sou el mateix.

 

Com m’encisa passejar-me

quan els blats són alts i verds!,

com un nin de mi oblidar-me

i triomfalment sadollar-me

en l’oratge d’eix deserts”.

 

Per tant, en aquestes estrofes, hi ha una relació ben manifesta entre la poetessa i la terra i interés per la natura i pels conreus que hi ha per la zona.

Igualment, addueix que

“La teva immensa riquesa

no es conté sols en el pla,

per aquests contorns estesa

lo teu mantell de comtessa

quin plaer dóna de mirar!”.

 

Per consegüent, un personatge femení i, a més, nobiliari, apareix en el text (terra-noble-dona) i, en línia amb el matriarcalisme, posa

“T’alces en ma fantasia

com reina xica i potent,

ets com un vas d’ambrosia,

un somni de poesia,

ets com el geni del vent.

 

(…) Per fer-te potent regina,

per fer-te gran i fidel

t’ha dat cingles per cortina,

tova alfombra esmaragdina

i per guarda Sant Miquel”.

 

Afegirem que inclou masies, un altre tret català:

“Per amigues tens masies

que s’alcen als teus voltants,

són tes filles que el bon dies

et daran mentre tu sies

la glòria dels catalans.

 

Ets humil i ets serena

l’encant de la vall d’Olot,

que puja la teva esquena

dalt de Santa Magdalena,

per gaudir-te tant com pot”.

 

I passa a la maternitat i als fills de la terra que no l’abandonen, sinó que hi són fidels: 

“En ta falda dorm el poble,

és poble xic, en veritat,

però la seva gent és noble

i els hòmens tenen força doble

que la gent de la ciutat.

 

Pobles com tu a Catalunya

convindria arreu trobar,

gent que de tu mai s’allunya,

sens vergonya l’eina empunya

tot el dia sens parar.

 

Per ‘xo em sento vanitosa

de dir que sóc un fill teu,

que ets la plana més formosa

més gentil, més candorosa

que hi ha prop del Pirineu”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra

I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que

“La natura, vasos comunicants de relació,

és universal missatgera de sentiments,

el més còsmic, l’amor”.

 

Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu 

“No massa lluny de l’espessa boscúria

aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.

(…) Ell

vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,

i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.

Una roca convida l’excursionista a seure” 

 

i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.

I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.

Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):

“corre, vine a la muntanya,

he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.

Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,

enviant petons a les aus de la muntanya

i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins

i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.

 

Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.

Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:

“Estimada,

he descobert a mil metres d’altitud

que el nostre amor és infinit,

com l’univers”.

 

Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i educació matriarcal

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema d’Agustí Pedret i Miró.

En agost del 2024, accedírem al poema “Endreça” (https://www.facebook.com/profile/100070513413703/search/?q=Endre%C3%A7a), escrit per Agustí Pedret i Miró en 1928 i publicat en el mur de l’”Associació Cultural Vibrant” el 22 d’agost del 2024. En aquests versos, mitjançant el tema de la llengua, es vincula el sentiment esmentat. Diu així:

Quan diràs amb franca veu

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

i que fins la vida i tot,

donaries per salvar-la,

allavors serà per tu

eix amor que ara em demanes”.

 

Així, el poeta comenta que ell es casarà, quan la dona li diga que estima Catalunya, que s’interessarà per la terra.

Tot seguit, en nexe amb la dona catalana, l’escriptor afig

“Jo l’estimo de tot cor,

a la dona catalana,

i l’estimo encara més

si es fa digna de sa pàtria,

que la dona que així ho fa

bé de cor pot estimar-se.

 

La muller que jo haig d’aimar

ha de ser ben catalana,

vull que estimi amb sentiment

eixa terra desgraciada,

i que ensenyi als fillets

com se fa per estimar-la,

perquè al vindre I’ocasió

llibertat puguin donar-li”.

 

Per tant, en una estrofa en relació amb l’educació matriarcal, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

A més, Agustí Pedret i Miró posa que

“Vull que parli el meu parlar,

que és la llengua de la pàtria,

no vull que es deixi encisar

per llengua del tot estranya,

perquè vull que ma muller

sigui orgull de ma nissaga”.

 

I, així, Catalunya enllaça amb la llengua, u dels trets que més formen part del matriarcalisme català.

Finalment, el poeta li addueix que

Quan diràs, doncs, amb amor,

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

allavors serà per tu

est amor que ara em demanes”.

 

Empiulant amb els temes exposats per Agustí Pedret i Miró, un altre poema en què també es reflecteix el sentiment de pertinença, però de l’escriptor Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), és “La llengua dels meus avis” (https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:69d115da-de63-4f94-8595-e2ae5de92f21), dedicat “Als meus nebots Andrea, Gianfranco i Giulia perquè no oblidin llurs arrels”, en què podem llegir

“No m’il·lusion

que parlarem encara

per prou temps

la llengua dels meus avis,

amb la qual

petitet

he començat a conèixer

els cicles de la vida

i a mamar,

d’aquesta terra antiga,

la sabor de la mar

i del vent de llebeig

(…) És per això

que els dies de festa

com els meus aniversaris

he deixat de tastar

tot allò

que fa exòtic”,

 

en al·lusió a lo que no forma part de la llengua i de la cultura catalanes. A banda, plasma que aquesta llengua és la mateixa que parlaven els seus avis i amb què, de xiquet, començà a aprendre sobre l’Alguer i sobre temes del dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)