Arxiu d'etiquetes: poesia matriarcal

Sexualitat i religiositat matriarcalistes en la poesia catalana

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, i amb els xicotets detalls, en el poema “Un petó i una abraçada” (p. 49), ho reflecteix. I tot, en la nit i en una relació més bé sentimental:

“Un petó i una abraçada

et demano cada nit,

un petó i una abraçada

em fan ser un home feliç.

 

Compartim llençol i manta,

compartim també coixí,

que amb les coses més petites

n’hi ha prou per ser feliç.

 

Disputes deixem enrera

que són brostes del camí,

un petó i una abraçada

i amb això, ja sóc feliç”.

 

També enllaçant amb el cor, en el poema vinent (p. 49), l’escriptor de Rupit exposa uns versos que podríem vincular amb el desig de passar a la història, a què ell renuncia i, com a compensació, el poeta connecta amb una sexualitat matriarcal i no amb el romanticisme. En eixe sentit, poden recordar-nos films en què apareix la sexualitat patriarcal, la qual, normalment, és dita “occidental” i, sovint, amb intenció de ficar totes les cosmovisions en un mateix sac (encara que això no es diga):

“Vaig escriure el teu nom a la sorra,

i l’onada el va esborrar.

Vaig marcar-lo al tronc d’un arbre,

i l’escorça es va assecar.

A una pedra vaig gravar-lo

i la pedra es va trencar.

Dins mon cor vaig estotjar-lo

i ara el sento bategar”.

 

Quan passem a la tercera part del llibre, en què l’autor entra en el tema religiós, altra vegada, captem el matriarcalisme, un nexe entre religiositat i lo terrenal junt amb la qüestió del retorn a la mare (després del camí de la vida, com ho entenen en la cultura colla), qui, a  més, li fa d’aixopluc. Com a exemple, en la primera composició d’aquesta secció (p. 51), diu

“Aplec de pensaments sorgits del fons del cor i meditats

dins el temple de la Natura.

Surto del no-res, visc en el no-res i camino per arribar

al no-res, i sempre per viaranys de llum i de fosca, de 

pau i de silenci”.

 

Per consegüent, la Mare Terra el protegeix, ella li fa de mare a qui consulta (l’entrada al temple, això és, a la vagina i, per extensió, a la vulva) i amb qui empiula. A banda, en eixir de lo soterrani (de l’interior de la mare, arran del part), comença el sender per la vida. I, al capdavall, tornarà a la mareta (la terra, la contrada) que, un dia, li donà vida: a lo que, en moltes rondalles, és representat bé per una cova, bé per la casa dels pares a què van els fills en passar l’adolescència i la primera fase de la joventut.

Igualment, en línia amb la visió matriarcalista de la religió i de la vida, l’escriptor es considera

“(…) una veritat inacabada

de la manifestació plena de la Realitat”.

 

i això el porta a cercar també els altres i lo trascendental (ací, mitjançant el silenci).

En el darrer vers, indica que Déu “posà en el silenci el seu amagatall”. Aquest mot també té a veure amb la vulva i, d’aquesta manera, copsem un lligam entre la terra, la mare i Déu. O siga, ens trobem amb una composició en què el déu és femení, matriarcalista i maternal, tot i que, primerament, tinguem associat el seu nom a lo masculí.

Sobre això, afegirem que, cap al 2020, coneguérem cristians (àdhuc, capellans, de línia catòlica) que relacionaven la figura de Déu amb el Pare i amb la Mare, en lloc de fer-ho només amb el Pare, tret que ens acosta als Pobles matriarcalistes.

Aquestes cultures (en què predomina lo maternal) promouen (i afavoreixen) que cada persona desenvolupe ambdues bandes, no solament la que, més d’una vegada, li assigna més d’una persona pel fet d’haver nascut, biològicament, home o dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Collsacabra i Sant Llorenç Dosmunts

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Dins la pau del Collsacabra. Recull de poemes” de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

En aquesta obra, impresa per Emboscall en el 2004 i a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, també es copsa aquest sentiment. Així, en la introducció, l’autor escriu que, “En aquests senzills poemes, intento parlar del meu poble, del meu país, d’aquest Collsacabra que he recorregut pam a pam i que tant estimo. Tret d’uns anys de seminari, la resta de la meva vida l’he viscut, conviscut i fruït en aquest trosset de terra, que per a mi és el més bonic del món.

Rupit ha sigut el meu bressol, en ell hi he plantat cabanya, i en ell espero poder-hi viure la resta de la meva vida, i que sigui aquesta benaurada terra del Collsacabra la que m’aculli dins el seu si esperant la gran Realitat de la VIDA” (p. 5). Primerament, direm que Rupit és un poblet català del terme de Rupit i Pruit i que es troba en la comarca d’Osona; i que el Collsacabra és una comarca natural de l’interior de Catalunya.

En el poema “HIMNE AL COLLSACABRA” (p. 7), posa trets de la natura:

“Jo en conec un tros de terra

el més bonic d’aquest món,

ple de boscos, fonts i arbredes:

Collsacabra és el seu nom”.

 

Més avant, afig altres detalls tel·lúrics i en nexe amb lo femení:

“Cada cingle, una ermita,

cada esquei és una font.

Quina pau que s’hi respira!

Que dolç hi és el seu sojorn”.

 

En la composició vinent, el reflecteix mitjançant un carrer:

“AL CARRER FOSSAR DE RUPIT

‘EL MEU CARRER’

 

Voldria esgranar de la memòria

com d’un rosari la història

que guardes dintre el teu pit,

(…) sols estimar-te i beneir-te” (p. 8).

 

I, en la mateixa plana, addueix que voldria cantar Rupit, com a fill de sa nissaga.

Igualment, el sentiment de pertinença ix altra vegada, ara, quan l’empiula amb una ermita del terme de Rupit i Pruit:

“A SANT LLORENÇ DOSMUNTS

 

Sant Llorenç, petita rosa

nascuda al bell mig dels camps,

de les flors la més formosa

que he vist per aquests voltants.

 

A l’estiu, quan tot floreja,

com gallaret treus el cap

entremig de les espigues

de camps d’ordi, xeixa o blat” (p. 9).

 

És a dir, exposa sobre una terra viva, encara jove com la rosella (el gallaret) i com els tres cereals a què fa referència i que, com el forment, solen relacionar-se amb l’estiu (estació associada a la joventut). 

Sobre aquestes composicions, el 9 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia “M’ha encantat la referència a Rupit, Lluís. És veritat tot això que diu, és encantador, fantàstic. Hi hem anat un parell de vegades, amb la meva esposa i les filles, ja fa molt de temps.

Ara, si m’ho permets i, potser, no caldria que ho recollissis; ja veuràs que és una mica escatològic, perquè és una broma. Per aquests rodals, diem que ‘Rupit és el poble més antic del món…, perquè Adam i Eva ja cagaven arrupits'”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya pagesa recordada per poetes

General, , ,

Altres poemes de literatura matriarcal.

U dels poemes que triàrem per a aquest apartat és “La casa vella”, de l’escriptor Ramon Garriga i Boixader (1876-1968), de Vic (ciutat de la comarca catalana d’Osona), en què reflecteix molts trets vinculats amb la terra, encara que ho faça en 1921 i plasmant la influència de la industrialització. Primerament, direm que, d’acord amb l’article “Mossen Ramon Garriga i Boixader i els seus” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38860/38728), de Miquel S. Salarich Torrents, a què accedírem el 21 de novembre del 2024, copsem que portà una vida senzilla i que, encara que prompte passà a viure en Barcelona, arran d’una epidèmia, “no oblidà mai la seva pàtria natal, col·laborant en moltes de les seves activitats culturals, adherint-se a aquelles en les quals no podia estar-hi present i mantenint íntima i cordial amistat amb moltes persones vigatanes, manifestant-se amb les seves expansions poètiques que els hi dedicava allunyat, i en retreia els mèrits en la veu de la premsa local” (pp. 36-37).

Més avant, afig que els vigatans amants de la poesia anaven prou a sa casa i que, quan féu els noranta anys, li feren un homenatge. En eixe sentit, el poeta Ramon Garriga i Boixader “també freqüentava les reunions dels vigatans, especialment aquelles típiques castanyades” (p. 37).

Igualment, la seua vida en nexe amb la poesia anava unida amb la seua activitat sacerdotal i, com a escriptor, l’autor de l’article indica que “Escrigué pels infants, pels humils, pels vells. Aquestes qualitats que arribà a conquerir en (…) la seva naturalesa. Fou humil, com les violetes que a centenars ornaven el seu jardí, arribà a vell, fins passada la norantena i al compliment de la seva ancianitat anava assolint la tendresa i la innocència dels infants” (p. 38).

Al capdavall, veiem que “la seva llar era una mostra de la seva refinada espiritualitat. En aquella llar, incrustada en la plena floració de la naturalesa autènticament rural, la vida de Mn. Garriga anà desenrotllant-se” (p. 38).

Quant als trets esmentats, en el poema “La casa vella” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp.pdf), de la web “Patrimoni literari”, exposa

“¡Com eres bonica enllà en ma infantesa,

la vella masia, la casa pagesa,

quan jo t’hi sabia defora poblat

enllà de la plana, lluny de la Ciutat!

Sembla encara et vegi al peu del fondal

rústega i morena, el xiprer al portal

i la fumerola de la xemeneia

que la tramuntana sempre l’escabella,

cabellera blanca de l’àvia padrina”.

 

En un altre passatge d’aquesta composició, després d’haver tret molts detalls relatius a la natura, el poeta de Vic escriu

              “¡Oh casa pagesa

que em duus l’enyorança de la jovenesa,

qui et veu i t’ha vista,

tan alegre que eres en ta soledat

i ara muda i trista,

talment presonera d’un modern veïnat

que t’ha pres les terres per fer-ne ciutat!”.

 

Cal dir que aquests versos s’escrigueren en el primer quart del segle XX i, com a símbol de la pèrdua de força del món rural, davant les ciutats i el nou estil de vida, finalment, podem llegir

“L’avi està malalt, malalt que se’n va…

              Quan ell morirà,

             ¡adéu casa vella!

             Ferida de mort

            no quedarà d’ella

           ni ombra de record”.

 

En qualsevol cas, aquest poema enllaça amb el matriarcalisme: 1 ) perquè recorda la casa i el món rural (on es reflectia més), 2) perquè no fa una lloança de la ciutat, sinó que tracta sobre part de com es vivia en els pobles de la Catalunya d’aleshores i 3) perquè Ramon Garriga i Boixader evoca la terra on havia viscut abans d’emigrar, per consegüent, encara té viu el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

peo,+ISSN0210-5853A1968V000006N058-059-04

 

4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Poble i poesia matriarcal

General, , , , ,

Una altra composició de Felicita Sagrera i Riera, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “El meu Poble” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/el-meu-poble.html), publicada en “El blog de la Felicita”. Així, comenta que

“Tordera, vila estimada!

Tens el cor ben repartit:

ets pubilla de muntanya

però tens també aires marins.

 

Aquesta vila, per mi tan estimada,

riallera, senzilla i ben plantada,

té el cor de poeta, i és ben cert

que ens corprèn alhora un paisatge verd…

 

i ens enamora a la tardor, la melangia

del paisatge boirós i tot daurat…

la dolça i esplèndida harmonia

d’un poble muntanyenc que veu el mar.

 

Ens emociona a les nits de lluna clara,

veure a dos que s’estimen dar-se un bes,

a l’ocell que voleia amb sa estimada

i a l’infant que adormit, té el rostre encès”.

 

En aquestes estrofes, hi ha passatges que recorden unes paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, quan comenta que Catalunya és muntanya i litoral:  per exemple, l’interior, en nexe amb la tradició, amb l’esperit faener, amb tocar els peus en terra i, com ara, amb la continuïtat; la que toca la mar, amiga de novetats, espavilada, el comerç i oberta.

En acabant, l’escriptora de Tordera passa més a la intimitat, a la foscor i a versos que enllacen amb lo maternal i, a banda, amb una religiositat més bé centrada en la terra (i, així, no celestial), com en els Pobles matriarcalistes:

“Ens fascina a l’ensems, mar i muntanyes,

perquè estem bressolats amb sa cançó

i perquè aquestes terres catalanes

Déu les va crear amb més finor.

 

T’arredosses a la serra del Montnegre,

que vigila amb zel els prats gentils

el mateix que una mare molt experta

quan vetlla amorosa els seus fills.

 

El Montseny, de crestes enlairades,

et guarda eternament, de dia i nit

i t’ofrena pels teus camps i prades

l’aigua clara que beu el prat florit.

 

En la pau del cim d’una carena

albirem tot seguit el blau del mar,

aquesta mar tan nostra i tan serena

que enamora a qui la pot mirar”.

 

Finalment, trau la part sentimental junt amb lo tel·lúric com també la natura i, a més, el sentiment de què tractem:

“Nodreix el nostre orgull la bona terra,

les plantes i conreus amb sa verdor,

les alzines i surers… les ginesteres

que groguegen omplint-ho tot d’olor.

 

Per això i molt més, estimo al poble

on vaig néixer i on he estat feliç,

aquesta vila ferma i noble,

on hi espero l’hora de l’etern dormir.

 

Juliol 1992”.  

 

Afegirem que el 18 de novembre del 2024, mentres preparàvem aquest poema, en cercàrem en Internet (amb el títol “el meu poble” o semblants) i trobàrem l’article “Recordant a Mercè Bayona i Codina” (https://vallbas.cat/recordant-a-merce-bayona-i-codina), publicat en “Web oficial de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas”. Cal dir que la Vall d’en Bas és una població catalana de la comarca de la Garrotxa. Amb lleugers retocs, hem posat la major part del text:

“Nascuda a la casa pairal dels Carbonell, als Hostalets d’en Bas, el 3 de juliol del 1903, va començar a compondre les seves primeres poesies quan acabava de complir 17 anys i no va deixar d’escriure fins poc abans de morir, el 30 de setembre del 1972, a l’edat de 69 anys.

Mercè Bayona va viure als Hostalets d’en Bas fins que es va casar, als 22 anys, i se’n va anar a viure a la masia del seu home, La Pruenca de Cogolls. (…).

Era una dona pagesa, de conviccions religioses profundes, enamorada de la natura, de la vida quotidiana, de la seva gent i del seu propi entorn. I això és el que reflectia en les seves composicions. Al llarg de la seva vida, va escriure més de 160 poemes de tot allò que l’envoltava: paisatge, objectes, esdeveniments i les petites coses de cada dia. La seva poesia estava fortament influenciada per Verdaguer i Maragall, però també per autors garrotxins com el Mossèn Joan Feixes, que era fill de la Vall d’en Bas, i la poetessa i música olotina Maria Concepció Carreras, que sembla que va ser qui la va iniciar en la poesia.

Mercè Bayona va publicar obra al setmanari olotí ‘La Tradició Catalana’ i al llibre ‘Les cinc branques’. Al 1989, a iniciativa de la família, es va publicar un llibre recull amb la majoria de les seves obres (‘Poesia de Mercè Bayona’ amb pròleg i edició de Joana Campistrol i Triadú) i, als anys 90, també es van impulsar uns premis de poesia, investigació i recerca juvenil sota el seu nom. Aquests s’entregaven en el marc de les Festes de la Santa Espina de Les Planes d’Hostoles i van néixer amb la voluntat de fomentar la creació literària en llengua catalana i l’estudi i coneixement de les valls d’Hostoles i d’en Bas.

Joana Campistrol i Triadú deia que, a la Vall d’en Bas, és on Mercè Bayona va aprendre a estimar la natura a través del seu paisatge i la seva gent i que el secret que dominava la poesia de Bayona, a vegades, de forma manifesta, era l’enyorança i la nostàlgia per la vall.

Us deixem amb un dels seus poemes dedicats al seu poble natal, els Hostalets d’en Bas.

 

Hostalets d’en Bas. El meu poble és el millor, perquè és el meu!

 

Plana excelsa i riallera,

virginal ruscla de mel,

tu ets la joia falguera,

tu el tresor de primavera

que guarden els sants del cel.

 

En tos camps, fa bo de veure

la vianda com hi creix,

en marges don gust de seure,

i mirant-te es ‘riba a creure

que tu i el cel sou el mateix.

 

Com m’encisa passejar-me

quan els blats són alts i verds!,

com un nin de mi oblidar-me

i triomfalment sadollar-me

en l’oratge d’eix deserts”.

 

Per tant, en aquestes estrofes, hi ha una relació ben manifesta entre la poetessa i la terra i interés per la natura i pels conreus que hi ha per la zona.

Igualment, addueix que

“La teva immensa riquesa

no es conté sols en el pla,

per aquests contorns estesa

lo teu mantell de comtessa

quin plaer dóna de mirar!”.

 

Per consegüent, un personatge femení i, a més, nobiliari, apareix en el text (terra-noble-dona) i, en línia amb el matriarcalisme, posa

“T’alces en ma fantasia

com reina xica i potent,

ets com un vas d’ambrosia,

un somni de poesia,

ets com el geni del vent.

 

(…) Per fer-te potent regina,

per fer-te gran i fidel

t’ha dat cingles per cortina,

tova alfombra esmaragdina

i per guarda Sant Miquel”.

 

Afegirem que inclou masies, un altre tret català:

“Per amigues tens masies

que s’alcen als teus voltants,

són tes filles que el bon dies

et daran mentre tu sies

la glòria dels catalans.

 

Ets humil i ets serena

l’encant de la vall d’Olot,

que puja la teva esquena

dalt de Santa Magdalena,

per gaudir-te tant com pot”.

 

I passa a la maternitat i als fills de la terra que no l’abandonen, sinó que hi són fidels: 

“En ta falda dorm el poble,

és poble xic, en veritat,

però la seva gent és noble

i els hòmens tenen força doble

que la gent de la ciutat.

 

Pobles com tu a Catalunya

convindria arreu trobar,

gent que de tu mai s’allunya,

sens vergonya l’eina empunya

tot el dia sens parar.

 

Per ‘xo em sento vanitosa

de dir que sóc un fill teu,

que ets la plana més formosa

més gentil, més candorosa

que hi ha prop del Pirineu”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que

“La natura, vasos comunicants de relació,

és universal missatgera de sentiments,

el més còsmic, l’amor”.

 

Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu 

“No massa lluny de l’espessa boscúria

aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.

(…) Ell

vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,

i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.

Una roca convida l’excursionista a seure” 

 

i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.

I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.

Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):

“corre, vine a la muntanya,

he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.

Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,

enviant petons a les aus de la muntanya

i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins

i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.

 

Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.

Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:

“Estimada,

he descobert a mil metres d’altitud

que el nostre amor és infinit,

com l’univers”.

 

Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i educació matriarcal

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema d’Agustí Pedret i Miró.

En agost del 2024, accedírem al poema “Endreça” (https://www.facebook.com/profile/100070513413703/search/?q=Endre%C3%A7a), escrit per Agustí Pedret i Miró en 1928 i publicat en el mur de l’”Associació Cultural Vibrant” el 22 d’agost del 2024. En aquests versos, mitjançant el tema de la llengua, es vincula el sentiment esmentat. Diu així:

“Quan diràs amb franca veu

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

i que fins la vida i tot,

donaries per salvar-la,

allavors serà per tu

eix amor que ara em demanes”.

 

Així, el poeta comenta que ell es casarà, quan la dona li diga que estima Catalunya, que s’interessarà per la terra.

Tot seguit, en nexe amb la dona catalana, l’escriptor afig

“Jo l’estimo de tot cor,

a la dona catalana,

i l’estimo encara més

si es fa digna de sa pàtria,

que la dona que així ho fa

bé de cor pot estimar-se.

 

La muller que jo haig d’aimar

ha de ser ben catalana,

vull que estimi amb sentiment

eixa terra desgraciada,

i que ensenyi als fillets

com se fa per estimar-la,

perquè al vindre I’ocasió

llibertat puguin donar-li”.

 

Per tant, en una estrofa en relació amb l’educació matriarcal, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

A més, Agustí Pedret i Miró posa que

“Vull que parli el meu parlar,

que és la llengua de la pàtria,

no vull que es deixi encisar

per llengua del tot estranya,

perquè vull que ma muller

sigui orgull de ma nissaga”.

 

I, així, Catalunya enllaça amb la llengua, u dels trets que més formen part del matriarcalisme català.

Finalment, el poeta li addueix que

“Quan diràs, doncs, amb amor,

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

allavors serà per tu

est amor que ara em demanes”.

 

Empiulant amb els temes exposats per Agustí Pedret i Miró, un altre poema en què també es reflecteix el sentiment de pertinença, però de l’escriptor Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), és “La llengua dels meus avis” (https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:69d115da-de63-4f94-8595-e2ae5de92f21), dedicat “Als meus nebots Andrea, Gianfranco i Giulia perquè no oblidin llurs arrels”, en què podem llegir

“No m’il·lusion

que parlarem encara

per prou temps

la llengua dels meus avis,

amb la qual

petitet

he començat a conèixer

els cicles de la vida

i a mamar,

d’aquesta terra antiga,

la sabor de la mar

i del vent de llebeig

(…) És per això

que els dies de festa

com els meus aniversaris

he deixat de tastar

tot allò

que fa exòtic”,

 

en al·lusió a lo que no forma part de la llengua i de la cultura catalanes. A banda, plasma que aquesta llengua és la mateixa que parlaven els seus avis i amb què, de xiquet, començà a aprendre sobre l’Alguer i sobre temes del dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, flors, blat, colors i generositat

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en un poema de Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006).

Una altra entrada en què copsem l’esmentat sentiment, és “’MARCADA PER LA TERRA’ de Montserrat Vayreda” (https://elglobosblog.blogspot.com/2012/12/marcada-per-la-terra-de-montserrat.html), en què hi ha un poema de la catalana Montserrat Vayreda, nascuda en Lledó d’Empordà, el qual figura en el blog “GloBos.blog. Més de 1.000 poemes”. Diu així:

“Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, captem una dona vinculada amb la terra i que, a banda d’acollidora, diu les coses pel seu nom.

Igualment, com veurem més avant, no és una escriptora ambiciosa, sinó, més aïna, en pro de la comprensió d’obrir camins per a les generacions futures i per als qui hi estiguen interessats.

Afegirem que sembla que Montserrat Vayreda frueix de contemplar o, si més no, de mirar la natura (els colors), com si fos necessària per a plasmar versos nous (els quals compara amb flors de jardí i, per tant, ens acosta a la figura del jardiner, prou habitual en la literatura matriarcalista):

“Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l’alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia”

 

En acabant, altra vegada, es reflecteix que la poetessa té una actitud creativa i, així, receptiva, en la vida:

“Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà”.

 

Ara bé: l’autora toca els peus en terra i se sent en nexe amb la terra on nasqué (en lloc de salpar àncores i d’anar cap a indrets diferents als de la catalana) i en què Montserrat Vayreda permet que l’altra part tinga el seu ritme com també que l’escriptora vaja acompanyada del seu:

“Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar”.

 

Adduirem que, part dels versos que hem llegit adés, podria evocar-nos l’expressió valenciana (i de línia matriarcal) “pensat i fet”, la qual, culturalment, no té equivalent en castellà. I, així com eixes tres paraules exposen que, primerament, es pensa (encara que es faça amb agilitat) i, després, s’actua, les coses no es fan a la babalà, ni de manera fulminant, sinó amb sentit comú.

A continuació, apareix, altra volta, el realisme:

“I si pogués, amics, ai, si pogués”,

 

passar a

“Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més”.

 

Per consegüent, ens trobem davant unes paraules que, en traure el tema del treball, enllacen amb la filosofia matriarcalista catalana de la dita “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla” i de la faena més bé vista com una relació amb la terra i, així, fer-la fèrtil i estar-hi agraït pel que proporciona i per la vida que ens fa possible la Mare Terra.

Finalment, captem amb tres trets interessants: 1) la pau al voltant de l’herba i, per una altra, 2 ) el blat (sovint, simbòlicament, vinculat amb la joventut, per mitjà del refrany “A juny, la falç al puny”… i amb lo femení, per la forma de la falç i de la corbella). Això sí: no parla d’un forment de terres llunyanes, ni de fora de la terra, ans de la vessana, o siga, del tros de terra de conreu (potser, representant “el terròs”), de la mateixa manera que ho són cada u dels seus poemes. I 3) el fet que podem pensar que Montserrat Vayreda està disposada a compartir la seua vida: “La meva vida no desitja més”. En eixe sentit, hi ha cultures matriarcalistes (com ara, la basca), en què, ben avançat el primer quart del segle XXI, si els pescadors compten amb un excedent, es reparteix entre els familiars i els necessitats, com escriu Mª Carmen Basterretxea (p. 81) en el llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos” (publicat en el 2022): “En l’actualitat, els pobles pesquers, en les famílies el sistema productiu de les quals és la pesca, és habitual que l’empresa repartesca part del peix als seus treballadors, qui, igualment, el reparteixen entre els més pròxims i amb els qui, en eixe moment, tenen necessitat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare acollidora

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Carles Salvador (1893-1955).

Una entrada en relació amb aquest sentiment i, igualment, acompanyada de comentaris de Carles Salvador i Gimeno, qui fou mestre i promotor de l’ensenyament de la llengua vernacla, és “Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble” (https://desdelamediterrania.cat/2015/03/21/carles-salvador-el-poeta-al-servei-del-seu-poble), de Josep Daniel Climent i publicada en el blog “Des de la Mediterrània”. Així, podem llegir unes paraules que digué en 1935 durant una conferència:  “Escriure valencià per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Plasmar l’esperit del poble valencià, donar forma plàstica a l’ànima de la meua terra, treballar, polir aquesta pedra preciosa de la nostra intel·ligència […] Tota una satisfacció, tot un goig, tota una fruïció, interna, externa, de conrear el meu idioma que és la manera de pensar, de parlar de tot un poble que ha passat, que viu ara, que demà vindrà. Aquesta vida angelical que sent quan escric en valencià per res del món no la canviaria i si algú m’impedís que escrivira en aquesta glòria, la mà escriptora quedaria paralitzada abans de moure’s en una llengua imposada, perquè jo no puc renunciar de cap de les maneres, ni per cap motiu, a la meua personalitat que és al mateix temps la personalitat d’un poble que ha estat, que és i que serà. Sóc escriptor per al poble per política”.

Cal dir que, en aquestes línies, entre d’altres coses, exposa que cada llengua representa una manera d’entendre la vida i, a més, l’ús de la llengua catalana el relaciona amb la identitat (la seua i la del Poble Valencià) i, a banda, afavoreix que ell estiga més creatiu.

Això ho reflecteix en el poema que figura en aquesta entrada:

“Elogi de la meua terra

Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre”.

 

Per tant, encara que l’escriptor anàs a diferents llocs del món, més o menys, llunyans, quan hi fos, evocaria la terra on nasqué (ací, València), fet que enllaça amb aquell refrany que diu “Qui en terra d’altri sembra, la llavor perd”, a què accedírem el 30 d’agost del 2024 i que  consideràrem en nexe amb el matriarcalisme. L’explicació de la dita: la sembra té lloc en època de foscor (tret associat a lo femení) i, a més, com que no tindria lloc en la terra de naixement, els fruits que podria donar en l’indret de partida (en el poeta, l’escriptura en llengua catalana), es perdrien.

Empiulant amb els versos de Carles Salvador i amb la dita, en acabant, posa que, fora de València,

“Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines…
Sols esta pau, este cel i esta terra…

També esta mar”.

Recordem que, cap a l’any 1986, en terres castellanes pròximes a Madrid, un logopeda que havia nascut en la banda meridional del País Valencià, em demanà si parlava valencià. Li diguí que sí. Llavors, ell, qui el sabia parlar i que, quan tenia uns set anys, se n’havia anat a Castella junt amb els seus pares, em respongué que jo podia continuar en valencià. I així ho férem: ell em feia les qüestions en castellà i jo li responia en català. Al capdavall, aquest home escrigué en un report que jo sabia parlar valencià. Es tracta d’u dels millors records que tenim de Castella.

Afegirem que, en situacions així, ens sentim millor on s’usa la llengua vernacla i, sobretot, en el llogaret, en el poble, en la comarca, etc., amb què més ens identifiquem.

Tornant a la composició, no debades, l’escriptor valencià addueix que

“Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
tota l’enyor d’un únic meridià.

Solsment de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa”.

 

Per consegüent, és un passatge vinculat amb la nit (detall que té a veure amb lo femení), quan ell, per mitjà de la dona (l’Óssa, la qual podria representar la maternitat i el paper acollidor de la mare), qui li faria de guia, se sentiria com en la terra dels seus ancestres, en la València a què Carles Salvador fa esment, i tornaria a casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que deixen empremta; el part i endevinalles

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i literatura matriarcal, és “Oda a la meva mare” (https://www.lacollacuidadora.net/oda-a-la-meva-mare), d’Anna R. i escrit en el blog “La Colla Cuidadora” en març del 2014. Diu així:

“ODA A LA MEVA MARE

Mare, penso amb tu
Ja fa un any que te n’has anat
però la teva absència no he superat,
ni el buit que m’has deixat.

Mare, penso amb tu
i ploro amb emoció en evocar
tots els anys transcorreguts al teu costat,
ja que mai ens havíem separat”.

 

Com podem veure, la filla encara està en nexe amb la mare: per mitjà del record. A més, comenta que mai no havien trencat.

Tot seguit, no sols posa que la mareta havia aplegat a cent-un anys, sinó que evocar-la li dóna força i que continua estimant-la:

“Mare, penso amb tu
i mai hauria imaginat que a 101 anys
haguessis arribat i tu suposo que tampoc
si conscient n’haguessis estat.

Mare, penso amb tu
i ara, potser massa tard, m’adono
de tot el que a la meva vida has significat
i sento no haver-t’ho expressat.

Mare, cada dia penso més amb tu
i sé que no tornaràs,
però del dolor en trec força,
la teva estimació sento al meu cor i
sé que sempre estàs amb mi.

Mare, allà on siguis,
que trobis el descans i la pau”. 

 

Afegirem que, en l’entrada “Maternitat(s)” (https://poeteca.cat/ca/poema/4976), en la web “Poeteca”, hi ha uns versos de Joana Brines que enllacen amb lo maternal (ací, amb el part), els quals hem triat per a l’apartat de literatura matriarcal:

“Maternitat(s)

            ‘T’he parit amb plaer

            de fletxa a trenc de sang’

                                            MMM

Vaig ser cos,

gemec,

sense paraules.

Vaig ser dona arrelada

engendrant un nou món

al meu cos.

Vaig ser mare recent nada

el mateix dia que va néixer la meva filla”.

 

Per consegüent, l’escriptora reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i copsem una actitud positiva davant la maternitat.

Més avant, quan comenta que ja havia nascut el nen, Joana Brines escriu

“Érem a la vegada,

una, dues, tres

ànimes bategant

en el mateix lloc, el mateix dia”.

 

Aquests versos podríem empiular-los amb uns que són populars i que, en el llibre “Folklore valencià” (volum de 1920), de Francesc Martínez i Martínez, figuren com una endevinalla sobre el bateig: “Dos mares i dos filles van a missa amb tres mantellines” (pp. 11-12). La resposta són l’àvia, la filla i la néta, això és, les tres generacions.

Finalment, direm que les tres persones són dones, un fet que té a veure amb el matriarcalisme, en el sentit que remarca més lo femení i, òbviament, lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i sensibilitat dels pares

General, , , , ,

Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:

“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.

Vora la llar encesa de la casa pairal

ma mare -santa mare!-  brodava meravelles

i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles

de la seua paraula ens feia el grat regal.

 

Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa

-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-

i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-

que parlava i parlava… Sa paraula agradosa

era la veu de l’ànima, del seny era la veu.

 

A fora de la casa el llampec estremia

la fosca paorosa de la nit hivernal,

del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,

la pluja assagetava i a la cambra es sentia

el benestar de viure arrecerats del mal.

 

Ai, la feliç estampa familiar oblidada

que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:

a ma mare, com sempre, cosint enfeinada

i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,

contant velles històries o faules exemplars!

 

I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics

rondaren vora casa nostra sort envejant;

orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics

i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,

de pau i benaurança i d’amorós encant.

 

I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…

De sobte una demanda en mos llavis florí:

‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava

i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-

és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.

 

‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,

l’ambició que rodola per els àmbits del món,

el foc sord que recrema sense arborar la flama,

l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama

per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.

 

‘A fora, la macabra, funesta cavalcada

-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-

esborrant les fronteres amb sang jove vessada,

sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,

enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.

 

‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis

que conserva la saba del vell tronc familiar,

l’estampa vuitcentista dels venerables avis

-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-

donant to de puresa a l’ambient exemplar’.

 

‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça

que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.

Els volguts murs i els sostres de la paterna casa

acollint-nos sortosos; amorosa lligassa

per als delits del cor i els familiars conreus’.

 

‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,

ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,

ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.

La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….

I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).

 

 

Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.

Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.

I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”.  Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.

Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.

Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.

Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)