Arxiu d'etiquetes: Poemes de Ramon Tanyà i Lleonart

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la Mare Terra

General, , , ,

Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:

“Adéu-siau

 

Enlairats turons, per sempre adéu-siau,

núvols de caire blanc, de lluny us distingia,

pel redós etern, del vostre oreig blau,

les serres desiguals, de nostra pàtria viva.

 

Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,

com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,

espill de blava mar, bella i flairosa nau,

albires i respires, l’oxigen que és ben teu.

 

Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,

que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,

defensant llurs drets, que mai fou endebades,

la parla llemosina, de monarques i reis.

 

Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,

que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,

que engendri la virtut, endolceixi la bondat,

aurèola estimulant, més dolça que la mel”.

 

Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.

A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).

La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:

“Des de Tavertet

 

Entre el cap i l’ample de la virtual terra,

on hi sempre[1], caliu d’estimar,

d’un contorn a l’altre de la sublim serra,

com allaus, cingleres, vorejant la mar.

 

Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,

entremig de boscos, gentils, molt espessos,

arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,

herbes miraculoses, amb colors diversos”.

 

Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).

A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:

“Hem descobert, insectes i dreceres,

ocells, animalons, éssers innocents,

hem perfilat l’hegemonia de les feres,

quan espeteguen, afilades dents.

 

Hem tingut la fresca gota de rosada,

al redós i palmell de cada mà,

hem albirat el cel rogent de la vesprada,

hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.

 

Aquesta vall invicta, que perdura,

i que perdurarà, com el blau de l’infinit,

que glossem embadalits, joliu natura,

i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.

 

 

Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.

L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu

“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,

amb joventut alegre, gentil i dreturera,

espill de noble raça, que reviu i ressona,

montjòia esplendorosa, formal i duradera.

 

Els seus avantpassats, són ramellets d’història,

encís de romaní, llorer, flors, roselles,

atent servei, formal, endomassat de glòria,

gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.

 

Les seves terres són, la vida al ser vivent,

és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,

és el ressorgir total, estrella omnipotent,

pomell de nutrició, salut, avinentesa.

 

Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,

és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,

coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,

vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.

 

Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre”  o bé “on hi sembre”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones realistes, de bon cor i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem trets que enllacen amb lo matriarcal (sobretot, en el tema de l’educació), és “Passem pel camí dreturer” (p. 206):

“Que en la vida, s’obrin camins d’esperança,

curulls de justícia, seny, coratge, veritat,

que s’albirin senderons, amb benaurança,

viaranys sublims, florejats de llibertat”.

 

Aquests primers versos podríem dir que trauen diferents etapes de la vida: la infantesa (esperança), la justícia, el sentit comú i la veritat (la tardor), la valentia (l’estiu). A més, evoquen el naixement d’un riu (els camins estrets i acompanyats de fe en el demà).

A banda, l’escriptor de Gurb diu

“Que la vida sigui, cruïlla neta d’esbarzers,

que no trontolli, la fe ni l’esperança,

que refloreixin, constantment calius sincers,

embolcallats suaument amb delectança.

 

Per arribar al final seriós, del darrer camí,

amb venturós repòs, d’aurora lluminosa,

albirar el gloriós, immaculat destí,

magnificència de pau, esplendorosa”.

 

Per tant, l’autor transmet eixe esper associat a la infància i, òbviament, facilitat per la mare en el seu vincle amb el nin i per l’ambient en què la mareta i el fill participen tocant els peus en terra.

Igualment, en una línia semblant, sobretot, pel missatge, en la composició “A la molt simpàtica hortolana Margarida Vilardell i Comas horta de la Serra. Vic” (p. 208) en el llibre “Consells, glosses i records”, també captem literatura matriarcal:

“Margarida, enginy i traça,

vostre somriure, és constant,

sincer espill de la plaça,

admirada, versemblant”.

 

Altra vegada, Ramon Tanyà i Lleonart trau el tema del bon cor (i, ací, a part, té a veure amb l’ambient sincer que plasmen en espais oberts i d’aplecs, com ara, en la típica plaça del poble, moltes persones amb sentiment de pertinença a la terra).

També afig una dona amb molta espenta i amb bona avinença en la seua vida:

“Faci fred, faci calor,

es remoguin les ventades,

sou el nèctar de la flor,

joliu ressò, gentils mirades.

 

Amb anhel de joventut,

serenor, sense fatigues,

seny, amor, amb pulcritud,

pomell de flors, sempre ungides”.

 

 

Després d’aquestes paraules (que podríem connectar amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), el poeta reflecteix una dona amb el sentiment esmentat, realista i, al capdavall, que ha creat escola (en bona mesura, gràcies a la seua bonesa) i amb la seua part maternal:

“Sou digna i formal madrona,

embolcallada de tendror,

viva arrel de nostra Osona,

ferma imatge, amb resplendor.

 

I en l’ahir, avui i sempre,

us volem felicitar,

encimbellant el vostre exemple,

i l’immens cor, per estimar!”.   

 

Finalment, direm que, el 12 d’octubre del 2024, quan posàrem aquests poemes en la web “Malandia”, Ricard Jové Hortoneda, un home molt obert i nascut en 1929, ens envià un comentari en un correu electrònic: “Hola, Lluís, bona tarda,

T’agraeixo molt que m’hagis portat a casa aquest Ramon Tanyà, poeta. Era un perfectament desconegut per mi, i m’encanta.

Una abraçada.

País i Poesia!!!!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim unes paraules del pintor matriarcalista Miquel Torner de Semir plasmades el 12 d’octubre del 2024: “L’enemic és Espanya, no ens volen catalans, ni llengua, ni identitat: ens volen castellans, rebaixar-nos a la seva condició de gent estúpida sense cap noció de llibertat, de democràcia, corruptes i llepaculs del poder, de tot”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

La maternitat, la infantesa, la mare i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una quarta composició, de la mateixa corda i també en l’obra “Consells, glosses i records”, és “Onomàstica a la simpàtica i encoratjadora Felicitat, en la diada del seu sant” (p. 176), en què captem trets relacionats amb l’educació matriarcal (ací, com si els escrigués per a una xiqueta simbolitzada per l’aurora), diu així:

“Ets gentil, amb bell esguard,

montjòia de vives flors,

joliu nom és -Felicitat-

ets l’aurora, amb resplendors.

 

Segueix amb seny, la drecera,

d’aquest viarany, acompassat,

defugint, la polseguera,

d’aquest món tergiversat.

 

Coratge, pau, esperança,

aconhorta vius afanys,

amb lluita ferma, temperança,

avui, demà i molts anys.

 

I amb alegroia, harmonia,

et felicitem de cor,

i per quan, fineixi el dia,

se’n generin d’altres, de millors”.

 

 

Com podem veure, el vocabulari del text enllaça amb una xiqueta amb molta espenta i, si de cas, dedicat a una adolescent.

Un poc després, el poeta de Gurb n’escriu u en què trau la maternitat i el paper protector de la mare: “Felicitació a la mare en la diada del seu sant” (p. 179). Així, li posa

“És avui, fidel jornada,

símbol de flors i d’amor,

ferm espill, de matinada,

sublim record, d’esplendor,

no s’esvaeix, ens empara,

és l’anhel, que surt del cor!”.

 

Afegirem que les flors estan en nexe amb la infantesa i, respecte a la matinada, ho fa amb una de les dues etapes femenines del dia (la més fosca). Igualment, la dona fa de sopluig del fill.

En eixe sentit, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha un altre poema, “Formal Diada” (p. 180), en què es reflecteix lo maternal i els primers anys de vida d’una nina. L’autor escriu

“En eixa cambreta, tan ben endreçada,

que has trobat amb joia, i formal candor,

endomassant sempre, la flairosa estada,

amb pau, alegria, i sincer amor.

 

Aquestes poncelles, joliues i florides,

rebroten formoses, d’un immens jardí,

com espill de l’ombra, suaument ungides,

fermament lligades, d’amorós destí”.

 

 

Per tant, la formalitat va unida al bon cor (la candidesa) en un ambient receptiu i que facilita una bona avinença entre les diferents generacions (el flaire de què parla el poeta).

Això aplana un jardí immens, amb garridesa i, a més, que vincula amb l’obagor (un tret matriarcalista i en nexe amb la dona) i amb un ramell que donen al nen.

Finalment, l’avi i escriptor, li addueix, fins i tot, realisme, tocar els peus en terra i aprova deixar fer a la néta:

 “Aquesta Diada, és fidel companya,

ben acompassada, amb seny apropiat,

sigui compensada, sense forma estranya,

per fruir-la amb gràcia, goig i llibertat.

 

A la molt xiroia néta, Ester,

en la gentil Diada del seu Sant.

 

El teu avi, Ramon Tanyà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, la infantesa, la joventut i l’educació matriarcal

General, , , , ,

Tornant a poemes de Ramon Tanyà i Lleonart que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, dedicats, sovint, a néts seus i a persones més jóvens que ell, per exemple, n’hi ha u que empiula amb els fills del demà: “Testimoni – Noces sinceres” (pp. 168-169). Així diu:

“Seguint dels pares l’exemple,

(…) si vostra llavor, no falla,

vostra llar, serà un jardí;

on fadrins, i jovenalla,

també podran, escollir.

 

I si arreu, sentiu a dir,

que els colors han vist sortir,

(…) són de l’Arc de Sant Martí,

que han baixat del Sol, aquí,

per gaudir, de vostra Festa!”.

 

Resulta interessant que la darrera estrofa plasme un tret que ens evoca la cultura colla i el sorgiment de la vida, però, ací, mitjançant els colors (els raigs) que envia el Sol cap a la terra, això és, cap a la mare. O siga, en línia amb la Pachamama en aquesta cultura ameríndia, matriarcalista.

Igualment, dues composicions que posa més avant, les dedica a una néta seua en plena infantesa i a la mare de la xiqueta (però com si l’hagués escrita la filla, ja que captem “la fidel, filleta, Ester”).

En la primera, “A la molt simpàtica néta Ester en el dia del seu sant” (p. 172), copsem que la nina ha eixit de la terra (la mare) i el poeta de Gurb li desitja un bon esdevenidor:

“Airosa, gentil donzella,

gresol de flors, flairejant,

ets un esqueix, viu, de poncella,

en la Diada, del teu Sant.

 

Per molts anys, joliua Ester,

i amb l’esclaf, d’un tendre llavi,

puguis fruir-la, amb escreix.

Així ho desitja, el teu avi!”.

 

 

La segona (sense títol, en la pàgina 173) va acompanyada de versos que dedica a la mare:

“Per molts anys, mare fidel,

ramell de flors, perfumades,

ets lluïssor, aurora de Cel,

espill d’arts, ben madurades.

 

I per avui, demà i sempre,

puguis gaudir-lo, amb plaer,

així ho desitja, ben contenta,

la fidel, filleta, Ester!”.

 

 

Per tant, les paraules que exposa són ben lluny de lo que podria ser l’amor romàntic i, en canvi, encaixen amb la cultura de la senzillesa i maternal, ben fàcil de veure reflectida en la poesia matriarcal.

En una tercera endreça, “A na Gemma Dordal i Tanyà en l’acollidora diada del seu sant” (p. 175), però a una altra néta, qui ja tenia quinze anys, comenta:

“Gemma, adient i formosa,

endiumenjada d’afanys,

alegre, ben joliua rosa,

ferm joiell, dels teus quinze anys.

 

Que l’horitzó, d’una altra aurora,

sigui per a tu, vibrant anhel,

en l’ahir, avui, i a tothora,

recollidora, d’un pur Cel.

 

I amb simpatia sencera,

i lleial, frescor de llavi,

prossegueix per la drecera.

Així, ho augura el teu avi!”.

 

Per consegüent, Ramón Tanyà i Lleonart espera que ella tinga un futur (la segona eixida del sol) que li aplane el camí.

A banda, el poeta, com si es tractàs més bé d’un suggeriment (d’acord amb l’estil i amb el vocabulari, semblant al d’altres escriptors matriarcals a què accedírem), fruit de vivències que ell ha tingut, recomana que la xica continue per l’opció que ella ha triat (ací, simbolitzant el model de vida).

Per això, podríem dir que aquestes paraules enllacen amb l’educació en els Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Celebracions d’homenatge a vells junt amb pares, néts, besnéts i poetes

General, , , , , , , ,

Els vells, els pares i les altres generacions en poemes de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993).

Un poema interessant de l’escriptor de Gurb, en el llibre “Consells, glosses i records”, publicat en 1993, és “Homenatge a l’avi Josep Roviró i Pujol – El Saits” (p. 158), el qual reflecteix el matriarcalisme. Diu així:

“Estampa

És pomell de roses, de fulles descloses,

d’un Cel estrellat, montjòia[1] de molsa,

perfumada i dolça, de joia envoltat.

Amb profund deliri, d’aquest bell empiri,

on sempre heu viscut, joliu recompensa,

cordial, extensa, noblesa i virtut.

 

Per xò, en aquest dia, amb tendra alegria,

d’un cercle d’amor, gaudiu l’esperança,

viviu benaurança, amb dolcesa i candor.

 

30 de setembre de 1979”.

 

Com podem veure, per una banda, hi ha la persona envellida i desfullada i, per una altra, captem que, gràcies a la bona relació amb moltes persones pròximes, el padrí es troba en un ambient de joia, d’esperança i de candidesa d’infants.

Afegirem que, la primera vegada que escriguérem aquestes paraules, ens recordaren quan, en la meua família, véiem que l’avi matern (el pare de ma mare, 1906-1992) moriria d’ací a poc i, així, amb motiu d’una festa familiar de Nadal, l’aplec i el nexe entre el grup (cosins i tot) fou més gran, perquè volíem que ell se sentís emparat pels altres, més enllà de l’edat o de si érem fills, gendres o, com ara, néts seus.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra (la molsa en el mateix indret).

Una altra composició de la mateixa corda i també dedicada al padrí esmentat, és “Recordança” (pp. 159-160), en l’obra de Ramon Tanyà i Lleonart, però més centrada en el desenvolupament de l’acte:
“Homenatgeu al vostre avi,

Josep Roviró i Pujol,

ara, i sempre que calgui,

visió clara, lluïssor de Sol.

 

És aquesta, formal Diada,

endiumenjada de flors,

ben suaument abillada,

amb vibrant pau i germanors.

 

És molt bell estol, de jovenalla,

amb angelets, madurs i grans,

és gentil i adient troballa,

embolcallada d’afanys.

 

Us trobeu en aquesta hora,

aconhortant, el vostre avi,

i aquesta llum de l’aurora,

procurareu, que mai no s’acabi.

 

En el transcurs de la vida,

d’aquesta arrel, tronc i brancatge,

la collita, ha estat florida,

amb portentós ensamblatge.

 

Per a tots, molts anys i d’altres,

i que ho pugueu, commemorar,

pau, salut, en tots vosaltres,

albirant sempre, el més enllà.

 

Ben sincerament us ho desitja,

el vostre sempre, Ramon Tanyà”.

 

En la pàgina 160, com una nota sobre els versos i en línia amb detalls en el text, l’autor afig que “El dia 30 de setembre de 1979, a l’ermita de Sant Roc de Gurb de la Plana, i a l’adjunta esplanada, es reuniren 176 descendents (fills, néts, besnets) de l’arbre genèric. 90 anys. Patriarca de la Comarca d’Osona”.

Adduirem que, en el poema, copsem trets matriarcalistes: l’homenatge als ancians (les arraïls), el nexe entre les diferents generacions, el tema de la maternitat (l’avia paterna de ma mare deia que tenia àngels i serafins en el cel, és a dir, fills de poc de temps i que s’havien mort ben petits) i el dels membres que representen el demà (les rames) i, a més, inclou els pares (el tronc).

Finalment, direm que, després d’escriure aquestes paraules el 8 d’octubre del 2024, evoquí el dia que una dona que havia fet els cent (la tia Doloretes, d’Aldaia, un poble de l’Horta de València) i que vivia junt amb una amiga meua i el seu marit, fou homenatjada en una celebració de familiars i amics en aquesta casa, en la primera dècada del segle XXI: la seua senzillesa i la seua facilitat per a connectar amb persones de totes les edats eren dues coses que remarcaven. Comencí a conéixer-la, quan ella tindria uns noranta-sis anys i estar junt amb ella i amb els qui l’acollien (molt oberts i senzills) resultava amé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

 Nota: [1] El 8 d’octubre del 2024, que havíem plasmat aquests poemes en la web “Malandia”, Santi Arbós ens envià un correu electrònic en què deia “Aquest ‘montjòia’ deu ser paraula occitana amb el sentit aproximat de ‘fita’: https://dicodoc.eu/oc/diccionaris?option=com_dicodoc&view=search&Itemid=168&type=oc-fr&dic%5B%5D=BASIC&dic%5B%5D=RBVDOF&dic%5B%5D=LAUSOF&dic%5B%5D=GRANOF&dic%5B%5D=PNSTOF&dic%5B%5D=PROVOF&dic%5B%5D=LAGAOF&q=mont-j%C3%B2ia&q2=&submit=Cercar“, una entrada publicada en la web “Dicodòc. Multidiccionari occitan Multidictionnaire occitan”. El mateix dia, Rosa Rovira (a qui agrada la poesia i escriu poemes) ens n’envià u en què deia “El significat de ‘montjòia’ és un esdeveniment important, és com dir un munt o una muntanya de joia.

Jo ho tinc entès així”.

Agraesc la generositat de tots dos.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i educació amb els nadons i amb els xiquets en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Una altra composició escrita per Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix la maternitat (sobretot, arran del primer part de la dona), és “Els goigs dels casats” (pp. 155-157), la qual també figura en l’obra “Consells, glosses i records”. Així, en la tercera estrofa, posa que

“Aneu doncs, a la lluna,

que, si és mel, és dolça,

allà, sereu feliços…,

en braços del Déu cec,

saborejant-la tota,

en vostre niu de molsa,

com l’ocell i l’ocella,

us donareu el bec”.

 

Per consegüent, en línia amb lo matriarcal, el déu que apareix no és repressiu respecte a la sexualitat (sinó permissiu, deixa fer) i, a més, el poeta trau lo femení (la molsa, això és, els pèls del pubis), el niu (tret que enllaça amb la dona com també ho fan les coves) i el bes dels novençans.

Tot seguit, empiulant amb la tradició matriarcalista d’educar sobre lo eròtic i sobre lo sexual, però, sovint, amb detalls de la natura (recordem els nens que naixen en un hort, sota una col del camp o en camps de flors, com ens reportaren durant la recerca), no en plasma cap; ara bé, sí un home relacionat amb la nit (un moment femení del dia): el sereno, qui anunciava l’oratge que feia. Afegirem que era la primera vegada que captàvem associada aquesta figura a la maternitat. Diu així:

“Mes, si ara sou feliços,

ja es tombarà la truita,

un dia sens pensar-hi,

que ja estareu al llit,

pum, pum, qui hi ha?

qui truca?

obriu a correcuita,

serà el vostre sereno,

que us porta, un nen petit”.

 

A continuació, addueix que

“Després ja en vindran d’altres,

potser, mitja dotzena,

llavors amb la quitxalla,

si el cas es presentés,

com colla riallera,

i sense passar pena,

anar a ballar sardanes,

i mirar, qui en sap més”.

 

Com podem veure, el missatge és que la maternitat cal que vaja unida al sentiment de pertinença a la terra, a la transmissió de la cultura aborigen (ací, mitjançant l’assistència a llocs on es fan balls tradicionals de Catalunya).

Més avant, més enllà, per exemple, de les cançons de ràdio (solien ser en castellà i només hi dedica un vers) i de balls importats d’altres cultures (ens els reporta en una línia), s’esplaia en el tema de canviar els bolquers… tant la dona com el marit i, igualment, copsem que la suposada necessitat d’una coeducació pregona no ho és en els Pobles matriarcalistes (encara que figure en documents o en lleis estatals aprovats o decretats en terres de Pobles patriarcals):

“Seran cançons de ràdio,

la seva ploranera,

ja us veig companys de causa,

donant-li el biberó,

cantant dolces corrandes,

com una mainadera,

tot passejant -el nino-

ballant el xarleston”.

 

És més. Parar esment al nen forma part del dia rere dia en les parelles matriarcalistes, com ara, quan tenen infants ben petits o de pocs anys:

“Molts dies al llevar-vos,

tindreu grata sorpresa,

llençols, i la robeta

seran tots molls i grisos,

serà un descuit del ‘nano’,

serà una lleugeresa,

els goigs de la família,

que fan l’home feliç”.

 

En la darrera estrofa, Ramon Tanyà i Lleonart els escriu

“La nostra enhorabona,

teniu ben merescuda,

la Creu amb harmonia,

molts anys pugueu portar,

si esdevingués feixuga,

i necessiteu ajuda

podeu disposar sempre,

del vostre amic, Tanyà”

 

 

I, així, desitja que el matrimoni porte la tasca de manera senzilla i amb bona avinença i els addueix que ell els farà costat, si consideren que els podria fer paper.

Finalment, direm que aquesta disposició servicial està en nexe amb l’esperit comunitari i amb la tradició maternalista en les cultures matriarcalistes (la qual es reflecteix en molts poemes seus). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Les feministes i els antipatriarcals, si no tenen descendència, ni moltíssims seguidors a nivell social, de moment, els del futur ni els vindran de París, ni del cel, ni per art d’encantament.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, actitud receptiva i molt oberta i la llengua vernacla

General, , , , ,

Un altre poema escrit per l’autor del llibre “Consells, glosses i records”, i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “L’11 de setembre” (p. 144), de 1977, això és, de dos anys després de la dictadura del general Franco (1939-1975) i d’una altra restauració borbònica. Primerament, direm que el poeta de Gurb havia conegut la Catalunya de la Mancomunitat (de 1914 a 1925) i la del primer Estatut d’Autonomia català (de 1932). No debades, comença dient que

“Diada és, l’onze de setembre,

de vius records envoltada,

ben fidels l’havem d’entendre,

essent per a tots, retrobada”.

 

Més avant, posa que,

“Pels forans, de Catalunya,

és difícil de comprendre,

però, és lluïssor, que no s’allunya,

és nostre onze de setembre”.

 

 

Aquestes paraules empiulen amb unes que figuren en un poema que Ramon Tanyà i Lleonart, com ell indica, recopilà, titulat “L’onze de setembre del 1714” (pp. 146-148), en què, igualment, copsem trets matriarcalistes en relació amb aquest sentiment:

“A Santa Maria del Mar,

defensant la nostra terra,

els nostres avantpassats,

(…) que moriren, fent-nos grans,

on avui, hi creixen flors.

 

Nodreixen, nostres arrels,

les d’aquest poble immortal”.

 

 

Per consegüent, el fet d’evocar els ancestres aporta esperança al poeta i, a banda, a molts dels catalanoparlants i dels residents en Catalunya.

 Això sí: afig que

“Comencen a passar segles

i, si hi ha avui enemics

de nostres coses i gestes,

que menyspreïn nostres festes,

són descendents maleïts”.

 

O siga, que Ramon Tanyà i Lleonart convida a sentir-se part de la terra on viuen i de lo que hi té a veure i que forma part de les tradicions, encara que això també vaja unit a una obertura a lo nou i als altres.

En eixe sentit, exposa el tret de la llengua aborigen, molt habitual en la cosmovisió catalana i en la dels Pobles matriarcalistes, ja que la connecten amb l’indret on habiten i on reposen les cendres dels seus avantpassats:

“I els que, de terres llunyanes,

varen poder arribar

a les contrades catalanes,

aprenent, dansar sardanes,

i entregats a treballar.

 

I volen el nostre poble,

on hi treballen i viuen,

amb amor sincer i noble

sota del seu propi sostre,

que entranyablement estimen”.

 

 

Això enllaça amb el fet que, tant els forasters com els d’arrels catalanoparlants (i, més encara, els catalans de Catalunya), com l’escriptor afig,

“Pensin la llengua que sia,

però que tots estimem molt,

pronunciant amb alegria

la llengua de la família,

de quan vàrem venir al món”.

 

 

Per tant, per una banda, fa una defensa del dret d’usar la llengua materna (ací, podria ser-ne la castellana dels nouvinguts) i, per una altra, de la vernacla (la tradicional i, a més, en nexe amb la terra, és a dir, de la catalana).

Finalment, en el poema següent, “Per viure i conviure tots” (p. 149), amb subtítol “Nova lletra dels Segadors”, també arreplegat, exposa una convivència de línia matriarcal (amb els trets maternals, els terrenals i lo femení com a eixos). Així, trau detalls vinculats amb el matriarcalisme català, començant per la llengua (com en moltes composicions procedents de Catalunya), antiga, de molts segles:

“Obrim serens, la nostra parla,

als mils parlars del món amic,

obeir-la i respectar-la,

amb les clarors d’un verb antic.

 

Vora la mar i al peu dels cims,

solquem el pla, que volem lliure,

durs al treball, per terra endins,

obert a tots, viure i conviure”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

General, , , , , , ,

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En “Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, caramelles, la sardana i bona avinença

General, , , , ,

Prosseguint amb el mateix tema, en el poema “Caramelles” (pp. 132-133), en nexe amb la música, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que,

“En el camp, que el fruit madura,

l’alegre Pasqua, ja ha arribat,

on està la investidura,

de l’abril, endiumenjat”.

 

 

En aquestes línies, fa referència a l’estació (la primavera) i a les festes de Pasqua (molt sovint, en abril, començant Diumenge de Pasqua). Això empiula amb els versos següents i, a banda, trau la cerca de pasqüera (les noies de què parla l’escriptor):

“Per molt espesses boscúries,

els ocellets, van refilant,

(…) festejant, joguinejant.

 

Veure en aquestes festes,

entre jardins, plantes i flors,

pels balcons i les finestres,

noies, que roben els cors”.

 

“Per això, els caramellaires,

(…) saluden els seus amors.

 

Noietes formoses, mireu i escolteu,

correu, veniu totes, les mans allargueu,

feu la sardaneta, que ara sentireu”.

 

Aquestes paraules ens evoquen quan, en el mes de maig, molts xics jóvens solien anar a  cantar a fadrines, tret que captem en diverses rondalles tradicionals en llengua catalana i en comentaris que ens han fet:

“Molt cordials festes, us diem cantant,

guarniu les finestres, de flors i encant,

amb joia sincera, amor dolcejant,

cantem a tothora…

i… fins d’aquí, un altre any!”.

 

Una altra composició de la mateixa corda, sobre música i també en l’obra “Consells, glosses i records”, del poeta de Gurb, és “Himne a la sardana” (p. 138):

“No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre peu,

amb la dansa per bandera,

marxarem per tot arreu”.

 

Per consegüent, amb aquests versos, promou que aquesta dansa tradicional es transmeta a persones de molts llocs i que, igualment, s’adopte com u dels símbols de Catalunya.

En acabant, addueix que, en aquest ball,

“Cadascú amb la seva passa,

però ben units de les mans,

que la dansa, a tots abraça,

i ens ensenya, a ser germans.

 

No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre pas,

conquerim la terra entera,

amb el ritme i el compàs”.

 

I, així, copsem l’obertura al proïsme, la germanor i que, quan parla de terra sencera, no es refereix a la Mare Terra, sinó a Catalunya i, a més, amb les comarques interiors, ja que, tot seguit, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que

“Prop del mar, que no ens allunya,

hem trobat, l’amor pregon,

i som, des de Catalunya,

ciutadans de tot el món”.

 

Afegirem que, d’acord amb els temes que sol traure l’escriptor i, per exemple, amb el de la maternitat, aquestes estrofes podrien tenir relació amb el fet que hi ha persones de molts llocs i amb bona avinença.

Per això, finalment, llegim que,

“Vent del cor, balla, ben lliure,

alè d’amor, dansa amb honor,

vent de l’art, bufa amb conviures,

per orientar, la barca, al port”.  

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la història

General, , , ,

Poemes en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

En relació amb aquest tema, hem copsat poemes, com ara, “Som una Nació” (p. 129), plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993) i publicat en el llibre “Consells, glosses i records”, editat en Vic en 1993. Diu així:

“Si tenim ferm joiell, d’una parla,

embolcallats tots, en un fidel cor,

si molt sovint han volgut ofegar-la,

sobreviu sempre, refila i no mor”.

 

Com podem veure, lo primer de què escriu és sobre la llengua, fet que enllaça amb el matriarcalisme català.

Tot seguit, passa a la Història i a fets que, per exemple, ja comentava el músic, pedagog i compositor Pau Casals (1876-1973) en les primeres paraules que digué en anglés en l’ONU el 24 d’octubre de 1971: ell era un català. El poeta diu així:

“Si tenim una història sencera,

que ample ressona, amb ben finesava,

si tenim bell escut i bandera,

i el viu crit d’un himne, ens fa alçar dempeus.

 

Si hem tingut lleis, Corts, Parlament,

pròpia i lleial Constitució,

no s’entén com encara hi ha gent,

que diu que no som, viva Nació”.

  

Finalment, addueix que

“Això sí és la nostra, una terra,

lligada i sotmesa al temporal guanyador,

és Nació, que va perdre la guerra,

però, és Nació, immortal Nació!”.

 

En la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, l’escriptor reflecteix aquest sentiment de pertinença, per mitjà de la composició “Nostra Catalunya” (pp. 136-137):

“Catalunya és cisellada,

per tots els ciutadans,

és flor i grana madurada,

és gresol dels catalans”.

 

Per tant, lo primer que trau el poeta de Gurb és l’acció de la terra (ací, dels ciutadans amb el cisell), un Poble que ell considera madur i, a més, l’indret amb què enllacen els qui són catalans.

Igualment, exposa que, de part del passat ençà,

“A voltes, és menyspreada,

amargant, la veritat,

amb calúmnies foguejada,

però sempre, ha triomfat.

 

Catalunya té la història,

trossejada, humiliant,

amb molts fets curulls de glòria,

i que mai, no ens els prendran”.

 

 

A banda, afig el paper del patró de Catalunya (Sant Jordi) i el connecta amb detalls amb què se’l sol associar a partir de bona part del segle XX: les roses, els llibres i l’ordi. Per això, posa que

“Catalunya té Sant Jordi,

que ens vetlla i protegeix,

i entre roses, blat i ordi,

tot l’horitzó resplendeix”.

 

En l’estrofa següent, Ramon Tanyà i Lleonart addueix trets que empiulen amb el matriarcalisme català:

“Catalunya, és molt activa,

de bells jorns, eternament,

treballadora, joliua,

sense defallir un moment”.

 

 

Finalment, entre d’altres coses, relaciona Catalunya amb les accions nobles (un fet que es promou en les cultures matriarcalistes), amb el bon cor com també amb l’espenta i, de pas, amb el sentiment que reflecteix:

“Enfortim-la, estimem-la,

amb noblesa, endavant,

amb fermesa, embolcallem-la,

i per Catalunya, lluitant!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)