Arxiu d'etiquetes: oracions

Religiositat matriarcal, marededéus que emparen, maternals i comunidors

Una altra pregària en què hem copsat signes matriarcalistes és “Anant pels camins (E)”, quan, en la introducció prèvia, hi ha que, “Abans del 1900, la Maria Sardà era revendaire d’hortalissa, que portava d’Illa a Vinçà” (p. 140), en altres mots, que aquesta dona nascuda en 1863 era una revenedora i, així, una emprenedora.

Quant a la part religiosa, en haver-la escrita, diu que “El país català és molt devot a Sant Esteve” (p. 140), el qual, segons l’obra “Santoral apòcrif”, de Gabriel Bibiloni i editada en el 2024, té la festivitat el 20 de gener i és “Un sant que realment dóna per a molt” (p. 214), molt estés per les terres catalanoparlants i no cal dir que associat a una de les estacions femenines: l’hivern, símbol de la vellesa.

En una entrada posterior, “Anant pels camins (H)”, apareixen tres marededéus i un sant (Sant Antoni) i un detall que ens porta a l’any 942, quan hi ha documentació amb “Dona Nova” (això és, amb lo que podríem dir la “Cosa Nova”), ara en nexe amb el santuari del Rodès (en la comarca del Conflent):

“La Mare de Déu de Domanova

que me dongui bones noves.

La Mare de Déu de Vida,

que nos conservi la vida.

La Mare de Déu de l’Ajuda

nos sigui de bona ajuda

i que Sant Antoni

nos guardi de fals testimoni” (p. 142).

 

Per consegüent, la dona és la transmissora del present, la marona que dóna vida (maternitat) i l’auxiliadora, la protectora. En escriure aquestes línies per primera vegada, el 20 de setembre del 2026, remembrí quan ma àvia materna (1910-2000), en haver fet més de huitanta-dos anys i, potser, els huitanta-cinc, estava uns dies en cals meus pares (on vivíem els parents i els fills) i algunes vegades deia “Mare, mare…”. Doncs bé: quan hem tret el tema, alguns participants en la recerca ens han afegit que ells conegueren fets pareguts, fins i tot, indistintament de qui demanava empara al familiar femení de la generació anterior.

A continuació, ens endinsem en el punt “Pel temporal”, dins de les pregàries. Molt prompte, entra en l’afer dels conjuradors, dels comunidors, de les benediccions i altres detalls als quatre vents i ens diu que la seua arrel era pagana: “De Santes Creus de maig fins a Santes Creus de setembre, cadascú, als seus dies, eren obligats ‘a pujar en el conjurador de Sant Esteve, per a beneir lo terme’.

De principi, el conjurador és un petit edifici quadrat, obert en cada caire, perquè el capellà puga beneir els quatre punts de l’horitzó. Era a prop de l’església o a la plaça, o a l’entrada del vilatge o al corn de l’era de la comuna. (…) El d’Èvol, molt antic, recompost en 1950, és fet de dues arquetes al davant de l’església. El poble comprenia amb el gest de la benedicció el sentit de la pregària, si no entenia les paraules; trobà les seves pròpies pregàries, sobretot, quan es perdé el costum de pujar ‘al conjurador per mal temps’” (p. 148).

Com podem veure, es fa entre el mes de la primavera lligat a la Mare de Déu (maig) i el mes en què comença la tardor.

No deixarem fora que el comunidor a) era en un lloc pròxim al poble, a la gent, a les arrels, un tret matriarcalista; b) en alguns casos, a poca distància del temple de l’indret (com ara, de la vila) i c) que el llenguatge gestual formava part dels actes i, més d’una volta, facilitava que el poble interpretàs què deia el capellà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pregàries naturalistes, a morts i a marededéus protectores de viles

Continuant amb oracions arreplegades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha una en què apareix el naturalisme en l’empelt de la dona amb l’home  i, a més, amb la família, això és, amb un món pròxim: “Passant davant el cementeri (A)”. Així, diu que “Els nostres pares vivien amb el record dels morts. El cementiri entornejava l’esglesiola i el toc de campana agombolava totes les ànimes.

‘Déu nos do bon dia i bona guia

Déu i la Verge Maria,

a jo i a la meva família’” (p. 94).

 

Aquests mots contrasten amb una frase que, com més va, més es pot llegir, per exemple, en Facebook: “Que la terra li siga lleu”. De bon principi, em paregué com una mena de por a la terra i, des que, en el 2017, comencí a consultar sobre la cultura basca, a lo maternal. I, més encara, després d’una conversa en octubre del 2018 amb un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla (en el nord de Xile), qui, un poc abans de Tots Sants, em parlava sobre una cosmovisió que capim molt en línia amb els versets. De fet, en aquell Poble, consideren que les persones som terra que camina i que, amb la mort, tornem a la Mare (a la terra) i que hi fem de guano per als qui viuen i per a l’esdevenidor…

En eixe seny, hi ha uns versos en la pregària “Passant davant del cementeri (B)”, transmesos en 1937 per Maria Sardà (nascuda en 1863):

“’Déu vos perdó, ànimes totes,

el Rei del Cel us aplegui totes.

De la terra, esteu en descans.

El dia de la meva fi,

pregueu per mi’.

 

La pregària demostra l’amor per les ànimes dels qui han finat: que res de la terra, per a elles, no sigui pena” (p. 96).

El dia que escriguí aquestes línies, el 13 de setembre del 2026, recordí uns mots que Pere Riutort posà en la seua explanació (en la versió del 2018): «¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà!  D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa (…), qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació (…); fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca (…). Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull« (p. 149), això és, de gent coneguda i de la terra i per sants del terròs: que li fessen com de mantell, malgrat que alguns haguessen viscut més de tres segles arrere (o de sis!).

També cal dir que, en “Passant el portal o el portalet”, una altra oració plasmada en l’obra de Simona Gay, en boca d’una dona nata en 1859 (Elisa Tixador), la investigadora ens diu “He conegut l’Elisa d’en Jan, quan era infant. Ella travessava el nostre hort per a anar al seu. (…) Anava a l’hort cada dia. Per a eixir de la vila, havia de passar el portal de la Paraire que vigila sempre una Mare de Déu portant l’infant. Aixecant els ulls, abans de travessar, deia

‘Déu vos guard, Verge Maria,

vós i la companyia.

Amb el fruit que vós porteu,

tot el món il·lumineu.

Il·lumineu-nos, Verge Maria.

Vos diré un Parenostre

i un Ave Maria’.

 

(…) Illa era abans reclosa entre muralles. De les portes, sols n’han restat els corrons, mes una Verge a cada portal fa el passat perdurable” (p. 96).

Per consegüent, hi ha un vincle entre el fill i la mare, copsem el tema de la maternitat i, com a curiositat, perviuen corrons (formes cilíndriques i que, per tant, no acaben en punta, sinó en pla, un tret femení) i detalls de la Mare de Déu… en terres catalanoparlants i amb la marona com a protectora de la població.

Finalment, la il·luminació esdevé en moments de més foscor del dia, un altre signe matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«La meva àvia en deia un munt, de dites» (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup «Frases i dites en català», sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’(Glòria Reverter), ’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX(M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’(Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove)” (Maria Pilar Cabanes Borja), ’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’(Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), «La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’« (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’(Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.