Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Bibliografia, noms i els Sants de la Pedra

General, , , , , , ,

 

 

A continució, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de documents, de diccionaris, d’enciclopèdies, etc.  com també d’altres publicacions que figuren en Internet i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació vinculada amb determinades publicacions com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “L’Horta a través dels seus noms. Aproximació toponímica al paisatge perdut de València i el seu entorn natural” (https://metode.cat/revistes-metode/article/horta-traves-dels-noms.html), de Joan Carles Membrado.

 

  1. “¿A quién rezarle?” (http://hastasiempretula.blogspot.com/2014/11/148.html), entrada del blog “Siempre Tula”.

 

  1. “Senén” (https://www.todopapas.com/nombres/nombres-de-nino/senen), tret de la web “TodoPapás”.

 

  1. “Significado del nombre Senen” (https://www.planetamama.com.ar/significado-nombre/senen), tret de la web “Planeta mamá”.

 

  1. “Significado y origen del nombre Senen” (http://www.mundodescargas.com/significado_nombres/hombre/s/etimologia_senen.htm), tret de la web “Mundodescargas.com”.

 

  1. “+100 nombres originales para niño” (https://launion.com.mx/blogs/vida-y-estilo/noticias/79399-100-nombres-originales-para-ni%C3%B1o.html), tret de la web “La Unión de Morelos”.

 

  1. “Dioscuros: Cástor y Pólux” (https://animasmundi.wordpress.com/2015/04/07/dioscuros-castor-y-polux), entrada d’Alejandro Miñano Herrero, en el blog “Animasmundi”.

 

  1. “Cástor. Nombre de niño” (https://parabebes.com/nombres-de-nino-con-la-letra-c-4410.html), entrada de la web “paraBebés”.

 

  1. “Cástor” (https://www.todopapas.com/nombres/nombres-de-nino/castor), en la web “TodoPapás”, entrada relacionada, entre altres coses, amb el nom Càstor.

 

  1. “Significado del nombre Pólux. Nombre para niños” (https://www.guiainfantil.com/nombres/nombres-para-ninos/significado-del-nombre-polux), entrada de la web “guiainfantil.com”.

 

  1. “¿que significa el nombre de Polux y de donde viene?” (https://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20060727121429AA2vX4P), entrada de la web “yahoo!respuestas”.

 

  1. “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), entrada del blog “La arquitectura perdida”.

 

  1. “Apuntes sobre el Mitraísmo” (https://identidadytradicion.blogia.com/2011/071102-apuntes-sobre-el-mitra-smo.php), entrada en el blog “Identidad y Tradición”.

 

  1. “El concepto de metron en Heráclito y Protágoras” (http://www.revistas.uma.es/index.php/claridades/article/viewFile/3736/3474), article de Diego Pintado (de la Universidad del Salvador, d’Argentina), sobre Cautes i Cautopates, tret de la revista “Claridades. Revista de Filosofía” (no. 9, del 2017).

 

  1. “Cautes and Cautopates” (http://www.iranicaonline.org/articles/cautes-and-cautopates-the-two-dadophoroi-or-torch-bearers-who-often-flank-mithras-in-the-bull-slaying-scene-and-who-are-s), entrada en anglés, en la web “Encyclopaedia Iranica”.

 

  1. “El Mitreo de Mérida” (http://alfonsodelavega.com/?p=17749), article de la web “La Garita de Herbeira”.

 

  1. “El oidium en España: la primera gran plaga americana del viñedo. Difusión y consecuencias 1850-1870” (http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-332.htm), article de Juan Piqueras Haba i publicat en “Scripta Nova”, una revista de geografia i ciències socials. Amb el terme, odium, que apareix en uns goigs de Riudecanyes, es designà en el segle XIX la primera plaga americana de la vinya (1850-1870).

 

  1. “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), entrada de ball de 1876 publicada en la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”. La vaig veure, per primera vegada, el 5 de febrer del 2019, gràcies a un missatge enviat per Joan Prió, amic de Facebook.

 

  1. “Endevinalles tradicionals a Artana” (https://artanapedia.com/contes-i-relats-dartana/endevinalles), entrada del blog “Artanapèdia”.

 

  1. “Els vegetals” (https://endevinalles.wordpress.com/base-de-dades/vegetals-la-nostra-tria), apartat de la web “Endevinalles”, web que també n’inclou de blat, de raïm, de taronja i, fins i tot, de palma.

 

  1. “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), entrada dins de la web “Puff”, de Jaume Jafudà Cresques.

 

  1. En la web “Contes.Cat”, hi ha una endevinalla relacionada amb la calamarsa (https://www.contes.cat/escrits-endevinalles/sobre-l-hivern-16_481_1.html).

 

  1. “Els fenòmens atmosfèrics” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/fenc3b2mens-naturals-complet.pdf), quadre del document “Endevinalles”.

 

  1. “Endevinalles” (http://www.xtec.cat/~mcervel3/endevinalles/endevinalles.htm). Entrada amb endevinalles.

 

  1. “Joc d’anelles” (https://www.jugaia.com/ca/tipus-de-joguina/joguines-aire-lliure-i-activitat-fisica/joguines-exterior-i-moviment/joc-anelles), entrada en la web “jugaia”.

 

  1. “El Secret de l’Etnològic: La virolla” (http://ajuntament.barcelona.cat/museuetnologic/ca/virolla-baboia) article tret de la web del “Museu Etnològic i de Cultures del Món”. Vaig accedir a aquesta informació, en el 2018, mitjançant Mn. Josep Ma. Viñolas. Aquest joc tenia lloc, fins i tot, amb motiu de diferents festivitats.

 

 

 

  1. Altres

 

  1. “Sufrí crisis de fe a los 50 y me recuperé, pero la más ingenua dio paso a otra más unamuniana” (https://www.lne.es/asturias/2010/07/12/sufri-crisis-fe-50-recupere-ingenua-dio-paso-unamuniana/941378.html), entrevista publicada en “La Nueva España”. Entrevista a Francisco Javier Fernández Conde, autor del llibre “La Religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, en què parla, entre altres coses, sobre la seua visió del cristianisme.

 

  1. “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, grup de Facebook on preguntí, el 8 de juliol del 2019, sobre el significat del terme “matriculeros”, el qual apareix en una jota de les Terres de l’Ebre en què es fa esment a pedregades. Em respongué l’amiga Àngels Reig Andreu.

 

  1. Grup de Facebook “Amics de la Moreneta”, amb informació sobre els Sants de la Pedra, en relació amb el Monestir de Fulda (Alemanya), el 28 de març del 2017.

 

  1. Informació sobre Miquel Llot de Ribera (1555-1607) treta de la web de la Universitat de Girona (http://www3.udg.edu/vell/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/portal_SH/biografies/biografia_miquel_llot_de_ribera.htm). El 10 de març del 2020 no es podia accedir a la informació esmentada.

 

  1. “Fer córrer el temps”, escrit de Carles Macià publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (publicat en 1980, edició valenciana, p. 42). Pere Riutort n’és l’autor i l’editor.

 

  1. “Discurs del papa Francesc a la II Trobada Mundial dels Moviments Populars” (http://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/homilies-del-papa-francesc/discurs-del-papa-francesc-ii-trobada-mundial-dels-194247), article publicat en la web “CATALUNYARELIGIÓ”.

 

  1. “Liberar la religión del politicismo”, article de Jesús Conill (de la Universitat de València) publicat en la revista “Cresol” (juliol-agost 2017, no. 139, ), editada per la Unió Apostòlica de València.

 

  1. “Laïcisme, religió i tolerància” (http://diarieducacio.cat/laicisme-religio-i-tolerancia), article de Pere Solà Gussinyer publicat en la web “el diari de l’educació”.

 

  1. “Una comunidad cristiana y una presencia pública significativas para nuestro tiempo”, document signat pel “Grup de Seglars i Rectors del Dissabte”, del País Valencià, el 19 de gener del 2019.

 

  1. “Fer poble, fer país” (https://www.diarimes.com/noticies/opinio/2018/03/20/fer_poble_fer_pais_35711_3064.html), article de Josep Aracil publicat en el diari digital “Diari Més”.

 

  1. “2014.nov.05- Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)” (http://www.cucadellum.org/2018/08/2014nov05-josep-fontana-hi-ha-un-fort.html), entrada publicada en el blog “Cucacdellum.org”.

 

  1. “Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes” (http://www.cucadellum.org/2018/08/josep-fontana-i-la-identitat-catalana.html), entrada publicada en el blog “Cucadellum.org”.

 

  1. “Cultura popular i nacionalisme, ‘again?”, article d’Andreu Ramis Puig-gròs publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Cultura popular i patrimoni cultural immaterial. Entre els riscos i els reptes”, article de Miquel Sbert i Garau publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Cultura popular i cultura de masses”, article de Jaume Ayats i publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Tradicions i contradiccions de Pau Riba”, entrevista de Ferran Riera a l’artista Pau Riba, publicada en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Jan Grau. Un tafaner de la cultura popular”, entrevista de Montserrat Solà a Jan Grau, publicada en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “El Museu Etnogràfic de Ripoll. Memòria i vida des de fa 100 anys”, article de Roser Vilardell i Arévalo publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019), on apareixen unes paraules de Rossend Serra i Pagès (de 1916) molt interessants.

 

 

 

  1. Diccionaris i enciclopèdies.

 

  1. “Diccionari etimològic manual”, de Josep Moran i Ocerinjauregui i de Joan Anton Rabella i Ribas, Edicions 62 (Barcelona, 1999).

 

  1. “Gran Enciclopèdia Catalana”.

 

  1. “Diccionari Pràctic i Complementari” (http://www.dicpc.cat).

 

  1. “Viquipèdia”, en distintes versions, sobretot, en la catalana i en la castellana.

 

  1. “Viktionary”, amb informació en anglés sobre l’etimologia del terme “Demeter” . Consultat el 19 de setembre del 2018.

 

  1. “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant (editat per Herder, en el 2015).

 

  1. “Sacralia antiqua. Diccionari del catalogador del patrimoni cultural de l’Església” (http://www.culturaarqbcn.cat/arxius/sacralia.pdf), diccionari dirigit per Josep M. Martí i Bonet, amb la col·laboració de Joana Alarcón, de Gemma Pallàs i de Francesc Tena, i editada pel Museu Diocesà de Barcelona (novembre del 2013).

 

  1. “Scriptorium” (http://www.ub.edu/scriptorium/com-es-diu-mismidad-en-catala) , blog de de la Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia, de la Universitat de Barcelona.

 

  1. “Enciclopedia Cattolica” (Vol. I), editada en Ciutat del Vaticà.

 

  1. “Enciclopedia dei Sancti. Bibliotheca Sanctorum”, és a dir, el diccionari en què apareixen els noms dels sants, amb informació d’interés.

La dona salva l’home i tria, sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En la rondalla “En Pere de sa maça”, hi ha uns quants passatges significatius en què es plasma que es fa lo que la dona vol. Per exemple, un poc després que el rei considere que la filla s’ha de casar amb el noble que ella no prefereix i que la filla li haja dit “No, papà, jo ho sé cert, que aquest [cavaller] no ho és tampoc, es qui la va matar” (p. 83) i que ella haja cedit al monarca (encara que mai no s’aplegarà a casar amb aquest noble), comença una festa. Aleshores, “com començaven es sarau, ses criades digueren a En Pere:

-Saps què havia pensat? Que avui que la Reina deu estar tan contenta, hi hem d’anar tots a demanar-li un vestit perhom, i tu també hi has d’anar. Mos en donarà un; està segur.

-Ca! Jo no hi vaig –deia ell-. Què hi he de fer? Em basta es que duc.

-De babau que ets! Allà has d’anar; no siguis boig.

-Anau-hi vosaltres. Jo no en necessit cap.

Elles, ja ho crec que, una darrera s’altra, hi van anar, a demanar-l’hi, i a totes en va donar un perhom[1].

-Què no ho veus? Vés-hi, veuràs com te’n donarà també –li deien mostrant-li es vestit nou que ella els havia regalat.

Tant el punxiren, que as cap i a la fi, els ginyaren a anar-hi[2]. Arriba davant la Reina jove, es treu sa beca[3], i així que ella[4] li afina es cabells i veu que li faltaven es tres floquets, va cridar.

-Papà, papà! Aquest és es cavaller qui va matar sa serp; jo ho sé cert” (p. 85). I, al moment, la jove afig al rei que comprove si, efectivament, a En Pere li manquen eixos tres flocs de cabells. Com veiem en aquest passatge, no es tracta d’una reina jove i mansa, poca-solta, ni, en el cas d’En Pere, del típic heroi o bé caçador o lladre, ja que, encara que fa el paper de lluitador (de possible heroi) també n’ha fet el d’aprenent en una ferreria (i amb una bona consideració per part del mestre), amb moltes ganes de fer món i que és de fiar. Igualment, direm unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, en relació amb la ramaderia: “La preeminencia matriarcal del árbol respecto a su patriarcalización posterior está en consonancia con la preeminencia del cerealismo paleolítico, inventado por la mujer, como recolectora, respecto a la caza y al pastoreo masculino posterior, así como con la preeminencia o previedad en el neolítico de la cultura agraria femenina respecto a la posterior agricultura masculino-tecnológica y a la ganadería (que viene de ‘ganar’) patriarcal” (nota 16, pp. 78-79).

Tornant a la rondalla, el rei veu que la filla sí que va per bon camí però, com que no li acabava d’agradar que un pagès pogués ser rei (perquè, com diríem ara, el monarca tenia esperit cosmopolita), respon a la reina jove “jo no hi consentiré mentres no presenti una prova millor que s’altre d’haver morta sa serp” (p. 85). I, com que el noble que pretén casar-se amb la reina jove, ha presentat els caps de les set serps, però, En Pere, li lliura les set llengües (la que tenia cada una de les serps, p. 86), veiem com, de nou, es fa lo que la dona vol i, així, el rei cedeix a la filla. Fins i tot, s’emporten el pretendent a la presó i, finalment, “la Reina jove ben contenta es volgué casar amb En Pere.

De seguida fan dur un vestit nou, el ben muden, i aquell vespre ja va sopar as costat de sa filla des Rei” (p. 87).

Àdhuc, En Pere, que, des d’un primer moment, havia fet bons servicis al monarca i a favor de la prosperitat del regne, diu al rei i a la Reina:

“-Jo vull que vénguin ara a veure es meu tresor. Anem.

I vol dir que En Pere se’ls va emmenar as castell, i els hi va mostrar aquells cavalls, i tants de sacs de doblers que allà hi havia, llavors sí que hi van estar, contents. Ja no hi van pensar més. Es van casar, i En Pere de sa maça va ser el Rei. Va fer venir sa mare a viure amb ells i van estar junts molts anys, ben feliços i estimats de tothom” (p. 87).

Per tant, no ens trobem davant del típic heroi cavalleresc que es vol presentar com a imprescindible (com, a hores d’ara, fan polítics que menyspreen lo que consideren de poble i que, per contra, prioritzen la fama, el poder i lo cosmopolita), sinó que, a banda de ser un jove molt obert i viu, amb molta habilitat i que li agrada fer món, no pretén, en cap moment, subjugar la dona (ací, bé les criades, bé la reina jove) a les seues intencions. A més, mai no tracta de fer un repte al rei, a veure qui pot més, ni es presenta com l’alliberador d’aquell regne: simplement, fa com en la ferreria, això és, accepta posar-se al servici del rei.

I, al capdavall, veiem que, fins i tot, En Pere considera que, el fet de ser ell el Rei va unit a un detall interessant: la mare també passarà a viure junt amb ells, en la Cort. Per tant, En Pere, ara com a rei, fa lo mateix que, com a pastor, ha fet amb les vaques: no ha aprovat que cap s’esgarriàs com tampoc, ja en la Cort, deixarà fora sa mare, vídua, i això plasma un monarca obert a tots (tant als membres de la Cort i als nobles com també als altres), molt lluny del príncep blau vinculat amb les cultures patriarcals.

Com a anècdota, direm que, el 16 de juliol del 2021, consultí la paraula “príncep” en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, en el de l’Institut d’Estudis Catalans, en el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el de la Real Academia de la Lengua. Doncs bé, el terme “príncep blau” no apareix en cap dels tres en llengua catalana com tampoc ho feia en la “Gran Enciclopèdia Catalana” , però sí “príncipe azul” en el de l’acadèmia castellana. Un detall interessant, com també dir que, entre les vint-i-tres rondalles de Menorca recopilades per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914, només n’hi ha una en què un “príncep blau” (un caçador) allibera la dona,  i, en canvi, moltes en què la dona salva l’home o bé en què es fa lo que la dona vol. Es plasma, per tant, com en moltes obres que hem tractat, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla i, per descomptat, la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé en el dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] A cada u, a cada persona.

[2] Un exemple més en que es fa lo que la dona vol  i, com ara, prou semblant al conte “Sant Cristòfol miraculós”, de l’Horta de València i recopilat per Cristòfor Martí i Adell, en l’obra “Els contes de l’Horta”, en què una dona aconsegueix que l’home es porte, que aniria cap a Pamplona, s’emporte un llibret sobre Sant Cristòfol (“Aquestes dones! (…), protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller”, p. 106, i se l’enduu com a protector contra lladres i per a viatgers). I, així, fa lo que diu la seua dona.

[3] Una peça de roba consistent en una faixa.

[4] La reina jove.

“Senyora ama”, la mare carabassera i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , ,

 

El 14 de juliol del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Jesús Banyuls Garcia, havia escrit el comentari següent: “Recorde, quan era xicotet, a un veí dir a la seua dona: LA MEUA AMA”. Alguns dels comentaris, d’eixe dia i posteriors, respecte a les paraules de Jesús Banyuls, foren: “La mestressa!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Al meu poble natal, Algemesí, ‘senyora ama’ es deia en el sentit de gestora-administradora del patrimoni familiar; ‘mestressa’ es deia al Baix Llobregat, on vaig estar 27 anys, de masover, en el sentit d’ama de la feina; el que remenava les garrofes era ell” (Ricard Barberà Cerverò), “A casa, diuen, ‘Que decideixi la jefa” (Montserrat Cortadella), “A Tarragona, diuen ‘la mestressa’” (Francisca Farre).

I el 15 de juliol del 2021, mentres cercàvem informació en Internet, sobre “senyora ama”, veiérem la descripció d’un joc, “La mare carabassera” (http://www.quadernsdigitals.net/index.php?accionMenu=secciones.VisualizaArticuloSeccionIU.visualiza&proyecto_id=1&articuloSeccion_id=54), en la web “QuadernsDigitals.Net”.

Abans de passar al joc, direm que, si bé sí que havíem vinculat, per exemple, el fet que les cançons i les rondalles en una llengua (i, a més, tradicionals en eixa llengua i que, per tant, no en són exportades d’altres, així com, per exemple, Caputxeta Vermella no ho seria, a diferència de les recopilades per Sara Llorens, per Joaquim G. Caturla, o per Andreu Ferrer Ginard, etc., encara que no siguen tan conegudes popularment, ni mediàticament, ni en la instrucció primària o secundària, ni en l’àmbit universitari) plasmen una manera de concebre el món i la vida, hem trobat que també es reflecteix en els jocs. Així, en el joc “La mare carabassera”, apareix la figura de la “senyora ama” i, a més, no ho fa (com tampoc ni en rondalles, ni en les cançons) com un element de decoració, sinó amb un paper actiu, matriarcal i en què es fa lo que ella tria.

En aquest joc poden participar tots i es fa ús de penyores. El text a què hem accedit, amb lleugers retocs, diu així[1]: “Descripció del joc: Perquè el joc no es faça massa llarg i tediós, és convenient que la quantitat de jugadors/es no siga molt nombrosa.

Abans de començar, es tria la mare carabassera i ella numera la resta de jugadors/es. De manera que qui té l’u és una carabassa; qui té el dos, dues carabasses; el tres, tres carabasses…

El joc adopta la tipologia dialogada entre la mare carabassera i la resta de jugadors que fan de carabasses, conversa en la que els jugadors no poden distraure’s. La finalitat del joc és que, mitjançant la fórmula de pregunta i resposta, la mare aconseguesca penyores dels jugadors, les quals per poder-les recuperar hauran de realitzar alguna cosa que mantinga la gresca entre la colla. Veiem-ho amb un exemple. -Tinc una carabassera que a l’any em fa cinc carabasses -diu la mare carabassera. -Com que cinc? -pregunta el número cinc. -Que quantes? -replica la mare carabassera. -Tres –contesta el número cinc, passant-li la carabassa (ha dit tres com podria haver dit qualsevol altre número que es trobe en el joc). -Com que tres? -pregunta ràpidament el número tres. -Que quantes? -pregunta el número cinc. -Set -contesta el número tres. -Com que set? –pregunta el número set.

Aquest diàleg només s’interromp quan algú s’equivoca. Aleshores, el jugador que s’equivoca paga penyora i queda eliminat, si ha consumit les penyores acordades a principi del joc. Es paga penyora quan es falten a les següents normes: a) Si no diu bé la fórmula. b) Si no contesta, quan pertoca. c) Si contesta quan no pertoca. d) Si es recorre a un número que ha estat eliminat.

Per recuperar les penyores s’ha de fer allò que qui ha quedat l’últim mane. Per recuperar-les la fórmula és[2]: -De qui és esta penyora? -pregunta l’ama. -Meua, senyora -contesta el propietari. -Què em donaria vosté per ella? -pregunta la senyora ama. -El que vosté vulga i una miqueta més -respon el propietari. I aleshores el guanyador o guanyadora en combinació amb la resta de jugadors li mana que faça una determinada cosa, per exemple: pegar tres panxades en terra, donar-li un bes a… A vegades, la recuperació de les penyores adoptava fórmules més lingüístiques. Així, l’ama i la resta de la colla feia a la persona que havia de recuperar la penyora contestar amb sí o no preguntes malintencionades que desconeixia, per exemple: Estàs enamorat/da de…? O bé, feien preguntes obertes on s’ometia el nom de la cosa per provocar la rialla entre la colla”.

Com veiem, es fa lo que la dona vol, ja que, per exemple, quan la senyora ama pregunta al propietari “Què em donaria vosté per ella?”, tot seguit, l’amo, li diu “El que vosté vulga i una miqueta més” . Així, tant eixa quantitat que ella tria primerament, com el remitjó (la miqueta més), venen determinades per la voluntat de la dona.

Afegirem que, el 14 de juliol del 2021, en el meu mur, on havia penjat unes quantes fotos d’aquesta web, Montserrat Bosch Angles m’escrigué “De petita, havia jugat molt en aquest joc. I, com és natural, m’agradava ser ‘la mare Carabassera’, perquè podia manar els altres jugadors que fan de carabassa i aconseguir penyores d’ells/elles”. Immediatament, li comentí que “en aquest joc, es reflecteix el matriarcalisme”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que han plasmat res en relació amb aquesta entrada vinculada amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Els hem fet, principalment, per a facilitar la lectura del text.

[2] Hem posat aquesta part del text en negreta, per a remarcar el paper de la senyora ama i com es plasma el matriarcalisme.

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , , ,

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

“Es fa lo que la dona vol”, dones molt obertes

General, , , , ,

 

El 9 de juliol del 2021, escriguí en Facebook (en el meu mur i en distints grups) que, “En desembre del 2020, Montserrat Morera m’escrigué un correu electrònic titulat ‘Matriarcat a Manresa”, exposí l’enllaç i, tot seguit, vaig afegir que “El meu avi matern[1] (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’.

Hi estic totalment d’acord[2].

¿Què opineu?”

Les respostes favorables, per exemple, el 9 de juliol del 2021 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, foren “Jo crec que, a Catalunya, hi ha hagut sempre matriarcat. A casa meva, manaven els homes, el meu avi i el meu pare, però es feia el que deien les dones, la meva iaia i la meva mare. Jo estic casada i és el mateix: el meu home sempre ho diu (‘Mano jo, però es fa el que diu la dona’)” (Carme Terés Vilá) i “Sí, on hi ha hagut bona mestressa de casa, sempre hi ha conegut!” (Francisco Vall Llobera).  El mateix dia, en el grup “Dialectes”, es plasmaren els comentaris següents: “El meu sogre deia: ‘Casa sense dona, barca sense timoner’” (Montserrat Morera Perramón), “Ma auela era de Benimarfull, El Comtat, i deia que ‘La dona és com el tapó de la bassa. Sap quan deu estar tapant per omplir-la i quan deu soltar l’aigua per poder regar’” (Juan Vicente Espi Villagrasa). A més, en el mateix  grup, Montserrat Morera Perramón respongué a Enriqueta Hernandez Farell que “A casa nostra, tant la mare com jo hem portat els afers de dins i els de fora”. En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 10 de juliol del 2021, Maria Fullana comentà que “Ho he sentit a dir moltes vegades: ‘qui mana de veritat és la dona’, ‘darrer un gran home, sempre hi ha una dona’, etc.; pense que és una manera de beneir l’estatus quo de repressió contar les dones i d’arraconar-les a l’espai privat de cures i reproducció, o al públic de serveis mal pagats. Mentre no hi haja una igualtat real (i encara n’estem molt lluny, sobretot, en l’empresa privada), continuará la violència…”. igualment, Jesús Banyuls, un home molt obert i molt col·laborador, escrigué que “Per ací, la Safor, sempre he sentit dir que EN[3] CASA ES FA LO QUE LA DONA VOL”,  Quant a Joan Llàcer Rocher, un home també molt obert i molt col·laborador, plasmà “Crec que no fa falta l’enquesta” i, immediatament, entre altres coses, li comentí que “hi ha qui considera que la frase del meu avi matern és masclista”  i que jo havia fet la pregunta “per a recopilar més informació sobre el tema”. Un poc després, Paco Mendez Penalba escrigué “On va la corda, va el poal” i Carme Arnau adduí una dita que sembla molt estesa: “En casa mano jo, però es fa el que diu la dona”.

El mateix 10 de juliol del 2021, durant una conversa amb ma mare, sobre la frase de son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”), si es volia dir que a) normalment, la dona, primerament, comentava les decisions amb el marit i que, a més, normalment, es feia lo que deia la dona o b), que, normalment, la dona comentava les decisions amb el marit, però, quasi sempre, es feia lo que ella volia,… em respongué “En qualsevol dels dos casos, sempre li ho comentava [la dona a l’home]”, encara que s’inclinava més pel fet que, normalment, al capdavall, es feia lo que la dona volia.

En qualsevol cas, ma mare, molt oberta, em digué que “El tema està que lo que ma mare li deia, no era un destrellat i [, mon pare, ] ‘se fa lo que vol’, no ho deia amb mala llet. Fins i tot, ho aprovava i estava d’acord”.  Agraesc la col·laboració de les persones que participaren i a ma mare, com també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 10 de juliol del 2021, després d’una conversa amb ma mare, retoquí el fet que qui ho digué fou el meu avi matern (1906-1992).

[2] El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’amic Pere Ramon Nadal  (un home molt obert i molt col·laborador), m’havia escrit les frases del meu avi patern i, a continuació, “Totalment d’acord”. Açò em feu tornar a traure en Facebook, les frases del meu avi Luis.

[3] En l’original, aquesta paraula figura en minúscula.

“La causa”, dones ben considerades i sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan plasmen “Obra feta per als vells”. Aquesta obra, com diuen els recopiladors en la introducció del llibre, degué redactar-se cap a 1485 i en coneixem l’autor (p. 10), Joan Moreno. En l’obra, veiem com la dona està ben considerada, ben tractada i, a banda, un punt de vista de la sexualitat que va en línia amb el matriarcalisme i en què la dona és la part activa. Com ara, en uns versos que diuen així:

“La causa és que sou tan bella;

a mon semblant, no hi ha donzella

         de tant valer:

avisada en bon saber,

en tota part sou bella dona,

e, sobretot, honesta i bona” (pp. 35-36)

 

“Mas lo voler no es pot comprar

sinó per bon grat o gentils actes” (p. 37).

 

Aquests dos versos sobre el voler són semblants a la visió de lo eròtic i de lo sexual que es comenta en el llibre “Speculum al foder” , del segle XV.

A més, es considera que cada persona ha de cercar parella o viure, sexualment, amb una persona de la seua edat:

“Sent poc delit en aquell toc,

que al vell home no escau

amb dona jove, que li plau

           lo seu semblant” (p. 38).

 

Un detall més de com es concebia la sexualitat matriarcal en aquell segle XV, i que, àdhuc, va en línia amb moltes rondalles i amb cançons en llengua catalana dels segles XIX i XX, en què la dona és la part activa i, fins i tot, salva l’home, es veu en uns versos que diuen així:

“¿E com no creu que un banyó[1]

li naix, al punt que diu ‘jo do

        a vós mon cos’?” (p. 38).

 

L’home es lliura a la dona, això és, a la part activa. Ara bé, com en les cultures matriarcals, la dona tracta bé l’home, fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els recopiladors, en una nota, posen “’Banya petita’: l’home vell casat amb jove està condemnat a ser cornut”.

Sexualitat matriarcal: dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per l’Editorial Moll en 1979, veiem que la dona és qui tria i que porta la iniciativa, fins i tot, en lo eròtic. Per exemple, en unes cançons que diuen així:

“Jo estava dalt una sitja

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclama:

-Afica-hi sa coionera” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han aportat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en altres temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Una sitja, com podem llegir en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

Dones agraïdes, amb ímpetu i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el tema de l’agraïment, és “Es conte de sa rateta”, la qual figura en l’obra “Recull de contes i rondalles eivissenques”, recopilació de Maria Cardona. Així, llegim que “Això era una rateta que se li va morir sa mare. Hi va haver una dona que se la va quedar, li donava de mamar i se’n cuidava.

Un dia va venir a dir a sa rateta:

-Mira, si em mossegues et tallaré sa coeta[1].

I un dia sa rateta la va mossegar i sa dona li va tallar sa coeta” (p. 29).

Des d’aleshores, la rateta haurà de demanar ajuda a molts per a que la mare li torne la cueta, ja que, de fet, la mare li diu, un poc després, “Si tu em tornes la lleteta jo et tornaré sa coeta” (p. 29) i, a més, haurà de fer faena. Però tots li diuen que, abans, els faça un favor: des de la cabreta (fulletes), fins a la figuera (aigua), passant per la sénia (fusta), pel pi (un tros de ferro de cal ferrer) i pel ferrer (uns sous).

Després de raonar amb el pi, la rateta “se’n va anar al Bon Jesús i li va dir:

-Bon Jesús, per favor, donau-me sous perquè es ferrer em pugui fer una destral perquè es pi em pugui donar fusta per fer cadufs[2]per treure aigua de sa sènia per poder regar sa figuera i que sa figuera em doni fulletes per donar a sa cabra i llavors sa cabra em dona llet per tornar a sa dona perquè em torni sa coeta.

I el Bon Jesús, com era molt bon al·lot li va donar es sous i així ella se’n va anar” (p. 30) a donar a cada u lo que li demanava i, així, poder recuperar la cueta. I, com que tots ho reberen, la figuera “li va donar ses fulletes perquè menjàs sa cabreta i li fes llet per dur a sa dona que llavors, per fi, li va tornar sa coeta” (p. 31).

En canvi, en la rondalla eivissenca “Conte des ferreret”, també recopilada en el llibre de Maria Cardona, “El Bon Jesús, Nostre Senyor, i sant Pere anaven pel món, ho feien amb una somereta que els hi duia es material. Un dia va caure una ferradura a sa somera” (p. 35) i, un ferreret molt pobre els va veure, ells confiaren en el ferreret (p. 33) i, finalment, quan aquest home tocarà la porta del cel i li pregunte Sant Pere qui és, el sant dirà al Bon Jesús “Ara ha vengut aquell que ens va aferrar sa somera” (p. 36) i el Bon Jesús premiarà el ferreret: “Ah! Idò que entri, que ens va fer un bon favor” (p. 36). Per tant, com veiem, entre les rondalles recopilades també n’hi ha en què es premia l’agraïment i la col·laboració. Però no, com ara, l’ociositat, com molt bé es plasma en la rondalla eròtica “Conte de sa serra”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què, mentres que uns hòmens amb molta força estaven serrant, el dimoni, després que els hòmens li diguessen que se n’anàs a la punyeta, ell els pregunta on és. El diable, fins i tot, ho demana a una dona vella (però amb molta espenta) qui, finalment, s’arromanga la gonella[3], s’aixeca la cama… i li l’ensenya i li diu que se’n vaja perquè “tu no hi tens cap feina” (p. 50). I, el dimoni, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’anà a l’infern i els deixà treballar. Com diu un amic meu, coneixedor de la cultura colla (matriarcal), en les cultures matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, “cua” i “coa”, figuren com a sinònims i, a més, correctes.

[2] En el DCVB, figura com “Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la per regar”.

[3] La gonella, com podem  llegir en el DCVB, és una “Peça de vestit que duien  homes i dones , composta de cos i falda més o menys llarga” .  El DCVB, com podem llegir en Internet, “fou culminat l’any 1962”  i, per tant, quan, un poc després, diu que “Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos”, en referència al segle XX i al XIX respectivament, es refereix, com a molt, a un poc més de mitjan segle XX.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.

Bibliografia, Sagunt i els Sants de la Pedra

General, , , , , ,

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de llibres, de documents, de fotos, etc.  com també de publicacions que figuren en Internet i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

  1. “[2901] Sagunto, Torrent, Sueca y Alcasser celebran mañana como patronos a ‘los Santos de la Piedra’” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), notícia d’AVAN (“Arzobispado de Valencia. Agencia de Noticias”, és a dir, l’agència de notícies del bisbat de València), del 2002, publicada en la web “Archidiócesis de Valencia”.

 

  1. “La vila de Morvedre en el segle XVII (1651-1667)” (https://www.centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/376_85_La_vila_de_rvedre_en_el_segle_XVII_24.pdf), article de Josep Martínez Rondan, publicat en la revista “ARSE” (no. 24) en 1989.

 

  1. “El riu de Morvedre i la riuada de 1783” (http://www.centroarqueologicosanguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/433_93_El_riu_de_Morvedre_i_la_riuada_de_1783_26.pdf),document de Mn. Josep Martínez Rondan, rector de la Parròquia del Bon Succés (Sagunt), publicat en la revista “ARSE” (no. 26) en 1991.

 

  1. “La Virgen del Buen Suceso. Patrona de la Ciudad de Sagunto” (https://eleconomico.es/opinion-1/blogs/113463-la-virgen-del-buen-suceso-patrona-de-la-ciudad-de-sagunto), article publicat en la web “El Económico”. Dedica una part important als Sants de la Pedra en Sagunt.

 

  1. “Recordant les festes dels Sants de la Pedra: La Festivitat al Sagunt de 1907” (http://www.eleconomico.es/opinion-1/articulos-de-opinion/119686-recordant-les-festes-dels-sants-de-la-pedra-la-festivitat-al-sagunt-de-1907), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella, població de la comarca valenciana del Camp de Morvedre.

 

  1. “La festa dels Sants de la Pedra de Sagunt de 1914” (http://www.cronistasoficiales.com/?p=15731), article de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), i publicada en la web “Real Asociación Española de Cronistas Oficiales”.

 

  1. “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt” (https://carmerosariotorrejon.wordpress.com/2018/08/03/sant-abdo-i-sant-senen-i-altres-patrons-de-sagunt), article publicat en la web “Història, art i cultura”, de Carme Rosario Torrejón i també en “La Voz de tu comarca”.

 

  1. “Programa de les Festes Patronals organitzades per la Confraria dels Sants Abdó i Senén de la ciutat de Sagunt Juliol 2013” (https://santsdelapedra1644.blogspot.com/2013), entrada publicada en el blog “Sants Abdó i Senén, patrons de Sagunt”, on figura un himne, en castellà, de la germandat sacerdotal de Sagunt.

 

  1. “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), entrada amb un article de Carles Martí Vilà, cronista de Sant Boí de Llobregat, publicada en la web “Museu de Sant Boi de Llobregat”.

 

  1. “Parròquia de Sant Baldiri – SANT BOI DE LLOBREGAT-CATALUNYA” (http://campaners.com/php/fotos_campanar.php?numer=6806), entrada de la web “Campaners”, en què apareix la foto dels Sants de la Pedra, amb l’enllaç (http://campaners.com/original/foto173253.jpg).

 

  1. “El Centre en imatges”, entrada del número 443 de “L’Informatiu El Centre” (http://www.cencatsvh.org/app/download/19205415/Març2017.pdf), de Sant Vicenç dels Horts (el Baix Llobregat).

 

  1. “Goigs a sants Abdó i Senén. Santa Pau (Garrotxa, Girona)”(https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/08/goigs-sants-abdo-i-senen-santa-pau.html), entrada del blog de Mn. Josep Maria Vinyolas “Goigs i devocions populars”, relacionada amb Santa Pau (comarca de la Garrotxa).

 

  1. “Èxit de l’aplec a l’ermita dels sants Abdon i Senén, a Santa Pau” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/68095-exit-de-laplec-a-lermita-dels-sants-abdon-i-senen-a-santa-pau.html), article publicat en el diari “EL PUNTAVUI”.

 

  1. “Capella de Sant Abdó i Sant Senen. Santa Pau. La Garrotxa” (https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/12/capella-de-sant-abdo-i-sant-senen-santa.html), entrada del blog “Conèixer Catalunya”, amb informació relacionada amb l’ermita que hi ha en Santa Pau (la Garrotxa).

 

  1. “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article elaborat per Miquel Àngel Fumanal i Pagès junt amb Albert Planas i Serra i Albert Reixach i Sala, publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008).

 

  1. “SANTETS DE LA PEDRA#FestesSimat2014” (http://valldigna.blog.cat/archives/805401), entrada relacionada amb Simat de la Valldigna, en la web “Valldigna.cat”.

 

  1. “Romería al Santet” (https://cerollera.com/nuestro-pueblo/romeria-al-santet), entrada de “Asociación SERVA”, en la web “La Cerollera”, de la Sorollera (La Cerollera, en castellà), població del Baix Aragó, com vaig veure, casualment, el 15 d’agost del 2018. Des de fa pocs anys, s’ha recuperat la festa religiosa, després de més de setanta anys sense celebrar-se.

 

  1. “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores”[1], del frare Amado de C. Burguera y Serrano, en el “Tomo I. Desde sus orígenes hasta principios del siglo XVI inclusive”, de 1921.

 

  1. “1902, cronologia suecana” (http://fotosueca.blogspot.com/2016/05/1902-cronologia-suecana.html). Entrada del blog “Fotos antigues de Sueca”.

 

  1. “ERMITA DELS BENISSANTS ABDÓ Y SENENT. Muntanyeta dels Sants. Sueca” (https://bichosymasvlc.blogspot.com/2013/08/ermita-dels-benissants-abdon-y-senent.html), entrada del blog “Bichos y más VLC”, de Ramon Belenguer. Apareixen unes escultures dels dos sants, acompanyats d’espigues d’arròs.

 

  1. “Festividad de los Santos de la Piedra en Valencia” (http://www.camineo.info/news/190/ARTICLE/2093/2007-03-07.html), article de Santiago Llopis Perpinán, en la web “camineo.info”, sobre notícies, opinions i formació catòlica. Inclou l’origen del nom familiar “benissants”, nom que reben, en Sueca (la Ribera Baixa), els Sants de la Pedra.

 

  1. “ [2802] Sueca celebra mañana el centenario del patronazgo de los santos Abdón y Senén” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), entrada de l’agència de notícies “AVAN”, del 2002, publicada en la web “Archidiócesis de Valencia”.

 

  1. “Sinopsi Ruta a la Muntanyeta dels Benissants” (http://margegros.blogspot.com/2014/05/sinopsi-ruta-la-muntanyeta-dels.html), entrada dins del blog “Marge gros. Associació cultural de Daimús”. Aquesta entrada conté una obra de ceràmica de l’Ermita dels Benissants (de Sueca) en què es representa ambdós sants.

 

  1. “Agost 2016: 1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://arxiu.sueca.es/page/agost-2016-1895-festa-als-sants-abdo-i-senen), entrada de la web de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, sobre com es celebrà la festa en 1895. El 19 de febrer del 2020, aquesta informació apareixia en l’enllaç de la publicació “L’Ullal” (no. 1, del 2016), sota el títol “1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://www.sueca.es/sites/sueca.portalesmunicipales.es/files/Lullal_Sueca_n1.pdf).

 

  1. “Gozos a los gloriosos mártires SAN ABDÓN Y SAN SENÉN, Patronos de la ciudad de Sueca, Reino de Valencia, y Abogados de los labradores” (https://gogistesvalencians.blogspot.com.es/2011/02/gozos-los-gloriosos-martires-san-abdon.html), entrada de Salvador Raga amb uns goigs de Sueca, dedicats als Sants de la Pedra, en valencià actual, en el blog “Gogistes Valencians”.

 

  1. “Programación fiestas Populares del ‘Sants de la Pedra’” (http://teuladamorairadigital.es/art/6975/programacion-fiestas-populares-del-sants-de-la-pedra-2016), article publicat en la web “TeuladaMorairadigital.es”.

 

  1. “El Raval de Teulada, un fet urbà i un topònim per recuperar” (http://jaumebuigues.blogspot.com/2017), entrada de Jaume Buigues i Vila, treta del blog “Recerques de Jaume Buigues”.

 

  1. “Octubre2017/Miscelánea: LA IGLESIA DE SAN ABDÓN Y SENÉN EN TORIL (ALBARRACÍN-TERUEL)” (http://miscelaneaturolense.blogspot.com/2017/10/octubre2017miscelanea-la-iglesia-de-san.html), entrada del blog “Miscelánea turolense”. Tracta sobre l’ermita, dedicada als Sants de la Pedra, que hi ha en la població aragonesa de Toril y Masegoso.

 

  1. “Torre la Ribera” (http://www.turismoribargorza.org/es/planifica-tu-vida/nuestros-municipios/torre-la-ribera), entrada de la web “Turismo Ribagorza”, sobre la població aragonesa i catalanoparlant Tor-la-ribera, de la comarca de la Baixa Ribagorça.

 

  1. “Un poc d’història” (http://fmct.es/la-fmct/historia), entrada de la web de la “Federació Moros i Cristians de Torrent”, en què s’acull el pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, de José Manuel Almerich Iborra i publicat en el 2014.

 

  1. “GASULL, Agustí Sants de la Pedra (1650)” (http://campaners.com/santallucia/document0.php?numer=187), entrada de la web “campaners.com”, amb un llenç de 1650, d’Agustí Gasull, un pintor possiblement valencià.

 

  1. “Pintores valencianos en la Roma de finales del siglo XVII” (http://campaners.com/santallucia/text.php?numer=87), entrada de Víctor Marco García, dins de la web “campaners.com”, amb informació relativa al pintor Agustí Gasull.

 

  1. “Del Paisaje, Alma del Rincón de Ademuz (II): En el VIIIº Centenario de la Conquista Cristiana (1210-2010)” (https://books.google.es/books?id=kFbjBwAAQBAJ&pg=PA371&lpg=PA371&dq=vallanca+santos+abd%C3%B3n+y+sen%C3%A9n&source=bl&ots=R7-SfsvBHs&sig=), d’Alfredo Sánchez Garzón, llibre electrònic. N’hem tret informació sobre Vallanca (població del Racó d’Ademús).

 

  1. “Camino a Els Sants” (http://www.nullediesinelinea.es/article-camino-a-els-sants-65231120.html), entrada del blog “El blog de diariodemimochila.over-blog.es”, en què es parla sobre l’ermita “dels Sants” que hi ha en la Vall-de-roures (el Matarranya).

 

  1. “La ermita de los Santos – Ermita dels Sants” (http://www.fqll.es/catalogo_detalle.php?id=1091), article sobre l’ermita de Vall-de-roures, en la web cultural “Fundación Quílez Llisterri”.

 

  1. “La Vall d’Uixó” (https://www.bibliotecaspublicas.es/lavall/imagenes/contenido9529.pdf), article amb informació relativa a muntanyes.

 

  1. Foto de l’encapçalament del blog “Sants de la Pedra La Vilavella” (http://santsdelapedra.blogspot.com), relacionat amb la població valenciana la Vilavella (la Plana Baixa).

 

  1. “Les santes relíquies que el bisbe Caixal va obtenir per a l’església parroquial del Vilosell” (https://www.tinet.cat/portal/uploads/temps_de_collir.pdf), article de Vicenç Aguado i Cudolà, publicat en “Talaia del Vilosell. Revista del Centre d’Estudis Locals del Vilosell” (no. 8, en el 2007).

 

  1. “Gozos a San Abdón y San Senén” (http://etno.patrimoniocultural.aragon.es/visiedo/ciclofestivo3.htm), trets d’una part del document “Ciclo festivo (3) Mayo-Junio”, de la web “Bodegas en Cueva AITOR BALBAS”, amb informació sobre Visiedo.

 

  1. “Agosto 2012/ Miscelánea. GOZOS A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN” (https://miscelaneaturolense.blogspot.com.es/2012/08/agosto2012miscelanea-gozos-san-abdon-y.html), entrada de Chusé María Cebrián Muñoz, sobre la població aragonesa Visiedo, publicada en el blog “Miscelánea turolense”.

 

  1. Panell ceràmic de Xàtiva, a què vaig accedir, mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, el 30 de juny del 2019, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”. Sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”.

 

  1. “Manen Festa”, article de Joan Iborra, publicat en “L’Escudella. Revista d’Història i Cultura” (no. 2, estiu del 2012, http://www.xeraco.cat/wp-content/publicacions_propies/04.pdf).

 

  1. “Ermita de los santos de la Piedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vseges.htm), entrada de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, sobre una ermita que hi ha en Xestalgar (oficialment, Gestalgar, en castellà), població dels Serrans. Aquesta entrada, el 21 de febrer del 2020, portava el nom “Ermita de los santos Abdón y Senén”.

 

  1. “Un patró, i uns goigs, diferents per a cada necessitat” (http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/2010/10/un-patro-diferent-per-cada-necessitat.html), entrada del blog “Amics dels goigs”, en què es parla sobre patrons del món rural català.

 

  1. “Els goigs de Sant Galderic (s. XVII-XXI), estudi de les seves variants i evolució d’una devoció” (http://librorum.piscolabis.cat/2012/10/els-goigs-de-sant-galdericch-s-xvii-xxi.html), tret de la web “& piscolabis librorum”, on també se’ns parla de les diferents advocacions de la pagesia catalana abans de l’entrada de Sant Isidre entre els sants protectors del camperolat de l’àmbit lingüístic.

 

  1. “Sants Abdó i Senén, pebrots i tomaques” (https://bienve.wordpress.com/2012/07/24/sants-abdo-i-senen-pebrots-i-tomaques), entrada de la web “Bienve Moya. Llegendes d’arreu”. El 21 de febrer del 2020, aquest blog es deia “Bienve Moya-Domènech. Relats i altres imaginacions”.

 

  1. “Història Colla Sabadell” (http://collasabadell.blogspot.com/2011/05/historia-colla-sabadell.html), entrada publicada en el blog ”Associació Sardanista Colla Sabadell”. Agraesc la col·laboració de Carlos Barneda, amic de Facebook, el 2 de maig del 2017, quan em facilità l’accés a aquesta entrada.

 

  1. Correus electrònics amb el P. Miguel Ángel Atiénzar, de l’orde religiós dels Caputxins, de l’Olleria, iniciats el 21 d’agost del 2017.

 

  1. Correus electrònics enviats a Joan Roig i Montserrat (12 i 13 d’abril del 2018), sobre els goigs de Capafonts dedicats als sants Abdó i Senent, escrits per ell.

 

  1. “La Vall d’Uixó” (https://www.bibliotecaspublicas.es/lavall/imagenes/contenido9529.pdf), article sobre la Vall d’Uixó (la Plana Baixa).

 

  1. “Peñalva, todo un símbolo en la Vall dÚixó” (http://lermitamon.blogspot.com/2012/01/penyalva-todo-un-simbolo-en-la-vall.html), entrada del blog “Lermitamon”.

 

  1. “Vilallonga del Camp. Un segle d’imatges (II) 1901-2000”, editat l’any 2011 per l’”Agrupació Cultural i Centre d’Estudis de Vilallonga del Camp”. Vaig rebre’n unes fotos per correu de Marian Gabaldón, de la Biblioteca de Vilallonga del Camp, llibre.

 

  1. “CASTELL DE CABRES-BEL-LA POBLA DE BENIFASSÀ / 2ª Etapa Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà+Cims Magics (06-08-14)” (http://senderistasestosempina.blogspot.com/2014/08/castell-de-cabres-bel-la-pobla-de.html), entrada publicada en el blog “Peña Senderista Esto Se Empina”,

 

  1. “El Ball de Torrent i les muixerangues” (http://desocaiarrel.blogspot.com/2016/03/el-ball-de-torrent-i-les-muixerangues.html), entrada del blog “Muixeranga. De soca i arrel”.

 

  1. “’Les danses’ en Carpesa”, article de Fermín Pardo Pardo, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá, editat per l’Ajuntament de València en el 2005.

 

 

Nota: [1] El títol complet del llibre és “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y bio-bibliográfico: con notables ilustraciones”.